TERRATRÈMOLS CASOLANS EN TEMPS DE XAFOGOR ESTIVAL

No m'agrada gaire escriure sobre temes polítics al blog, en general tot es polaritza i és fàcil que t'entenguin malament, per una banda o per l'altra, tot i que si hi hagués dues bandes i prou ja podríem estar contents. En algun lloc vaig llegir alguna cosa així sobre les dues Espanyes, que tant de bo haguessin estat dues però que, malauradament, eren moltes. El món és complex però per tal d'intentar entendre'l el reduïm a esquemes tot sovint. Fa anys t'identificaven com a convergent o socialista, eren els extrems en pugna. Com que ser o no ser és la qüestió no pots dir que no ets de res de forma devota, ni intentar matisar el que sigui sense que t'etiquetin o et mal interpretin.

Fa uns dies l'alcalde de Batea es despenjava amb una estranya declaració sobre les intencions de passar-se a l'Aragó perquè el poble se sentia discriminat. El fet és que molta gent del poble, diria que una gran majoria, no va saber res de les declaracions de l'alcalde fins que no es van fer públiques. Vaig sovint a aquest bonic i acollidor poble i sempre m'ha semblat que, en l'actualitat, disposa d'uns serveis públics molt acceptables. A més a més, posats a canviar de comunitat autònoma, potser pagaria la pena trobar-ne una de més esponerosa, La Rioja, Navarra. Espero que la declaració, sobre la qual sembla que l'ajuntament donarà explicacions dimarts, no passi d'una de tantes boutades nostrades que s'obliden amb el temps i es dilueixen en el no res de la fràgil memòria. Però en aquest moment declaracions d'aquest tipus donen peixet a ja sabem qui.

Som en temps de tribulació, aquella mena de temps en els quals Sant Ignaci aconsellava no fer canvis, però resulta que també som en temps de canvis, sí o sí. Les declaracions del batlle s'han escampat pels mitjans de comunicació de tota mena i els hispànics hi han xalat i s'ha interpretat com si fos cosa de tot un poble en rebel·lió. L'amenaça de passar-se a l'Aragó m'ha recordat una protesta dels mossos d'esquadra de fa uns deu anys en la qual amenaçaren de parlar en castellà. Són aquesta mena d'amenaces que tenen poc a veure amb el rerefons, probablement just, de la inquietud i el malestar, com quan una criatura que fa una rebequeria assegura que, per exemple, no pensa menjar per fer la punyeta a la família i al capdavall es perjudica ella mateixa la primera.

Una protesta vigent que poca gent entén és la dels del metro. Per més que he preguntat a persones conegudes ningú no sap ben bé què es demana. Encara vivim amb una visió romàntica de la vaga tradicional però la vaga tradicional i obrerista perjudicava els amos i els empresaris, ara es perjudica a tercers que no tenen cap culpa, gent humil, sovint amb feines molt més fràgils i precàries que no pas les dels qui protesten i, en molts casos, sense cap possibilitat de fer vaga, cosa que avui tan sols es possible en grans empreses i, encara, públiques o gairebé. 

S'ha d'anar amb compte amb protestar sobre segons què, a un pobre veí de Blanes que va protestar sobre el soroll que feien uns festivaleros a tocar de casa seva li van fer una mena d'assetjament popular, ha hagut de guillar de vacances i el soroll dels nostres temps, amplificat amb tants amplificadors, ha retornat on tocava. Com que he patit dues horribles nits de Festa Major de barri a tocar de casa m'he sentit identificada amb el pobre home, la veritat. Els enemics del poble avui queden reduïts a aquestes incòmodes protestes però sembla que provoquen les mateixes ires populars.

Ahir hi va haver molt de soroll amb això de l'article censurat del senyor Morán. El senyor Moran té ganxo escrivint, no es pot negar, jo l'acostumo a llegir, no me'n puc estar. En moltes ocasions ha dit inexactituds, disbarats i mentides i se li veu molt el plomall, però això també anima el context. Molta gent n'és seguidora incondicional i ahir es van enfadar molt amb La Vanguardia, un diari que sempre, des de temps immemorials, ha estat tan llegit com bescantat. La cosa és ben curiosa ja que la devoció pel periodista no genera gaire matisos quan fa afirmacions absolutament fora de to. No vull insistir en un tema que ja ha fet vessar molta tinta, fa uns dies uns quants periodistes de diferents tarannàs van criticar aquest senyor per una afirmació que va fer sobre allò de que Goytisolo no havia llegit Incerta Glòria, a més a més titllava Sales d'una sèries de coses molt  exagerades. 

L'opinió sobre Sales pot ser diversa i subjectiva però resulta que hi ha escrits de Goytisolo sobre la novel·la que demostren que l'havia llegit i l'havia valorat positivament. El cas és que de seguida es va muntar una gresca unionista a favor del senyor Morán i en contra dels protestons, entre els quals hi havia la inefable senyora Rahola, com si fossin membres d'una croada en contra de l'articulista, que potser sí, no diré que no, car tot està molt revolt en aquests dies, sense entrar en consideracions sobre coses objectives com ara les inexactituds flagrants del que havia escrit, que no són pas les primeres. I és que aquest senyor tot sovint fa afirmacions que no demostra de cap manera ni se sap mai en què s'ha basat per fer-les, però aquesta manera de fer sembla que, a causa de la seva brillantor dialèctica, passi desaparcebuda.

Evidentment, com avui remarca Iu Forn en un escrit, sobta tanta solidaritat vers Morán i tanta protesta anti-censura-vanguardista quan poca gent va dir res en el cas de Sánchez Piñol, per exemple:

I els que aprofiten la censura d'avui pel bla, bla, bla, habitual de que això és un estat totalitari, una dictadura i la mandanga, una petita pregunta: ¿quan el mateix diari que ha censurat Morán va censurar l'Albert Sánchez Piñol, on eren? Què van dir? Quina va ser la seva indignació? O, què passa, que si el censurat és un puto indepe llavors els grans defensors de la llibertat callen? Un article censurat aquell, per cert, que parlava del senyor Zarzalejos, articulista estrella d'un mitjà que avui ha publicat l'article de Morán en lloc preferent però que va oblidar publicar aquest article de Sánchez Piñol que tot seguit li reprodueixo (...)

Sánchez Piñol, amb gran dignitat, va decidir deixar de col·laborar amb el diari, per cert, cosa que no crec que faci Morán, qui ahir no va dir ni piu més enllà d'explicar que s'estava fumant un puro. I és que sembla que La Vanguardia paga molt bé els articulistes i no deu ser fàcil fer moixoni en els temps que corren. Fa molts anys van criticar a Joan Fuster que col·laborés amb La Vanguardia i va dir, de forma sincera, que pagaven bé i no com d'altres que pagaven malament o, senzillament, no pagaven. Jo, quan algú em bescantava a fons el diari esmentat, sempre deia, en broma, que hi estava d'acord però que si m'ho oferien de col·laborar-hi, contentíssima i a firmar.

Tots tenim les nostres dèries i les nostres debilitats per uns i altres, ideològiques, subliminals, viscerals. Tot i que em faig grandeta i el meu mal no vol soroll, de vegades aquesta mena d'esdeveniments distreuen, encara més a l'estiu. Un estiu calent però en el qual, com sempre, passi el que passi, moltes periodistes estrella toquen el dos i se'n van de vacances deixant substituts diversos en el seu lloc o no deixant ningú, que és el més habitual. 

Això de la supressió de l'article del senyor Morán, al capdavall, ha estat pitjor que una alcaldada periodística, ha estat un error, car l'article ha corregut per tot arreu, ha sortit al Periódico, que ja és gros, i a un munt de llocs d'internet. El de menys, sembla, és el contingut, que ningú no s'ha entretingut en analitzar a fons, com sol passar amb la majoria d'articles d'aquest senyor i de tants altres, als quals el valor se'ls suposa, el valor i el pes específic, diguin el que diguin. Pel que fa a la premsa, en general, qui pensi que allò que no és La Vanguardia és premsa independent, que s'ho faci mirar. Però els qui pensin de bona fe que gent com el senyor Morán són premsa independent, el mateix.

Tot està subvencionat i els periodistes també treballen a sou i, per cert, aquests sous són molt i molt diferents per als uns i per als altres. Una jove periodista em va explicar un dia, en el qual jo, de forma gratuïta i injusta, criticava la seva professió, que és aquest un sector on la feina escombraries té un nivell més alt i on no hi ha pas una gran solidaritat professional. En els darrers temps molta gent de casa es va passar a l'ARA però al malauradament desaparegut de forma prematura Carles Capdevila li vaig escoltar fa algun temps uns declaracions en les quals manifestava, tot i que forma discreta, els disgustos i desenganys que havia tingut en enfrontar-se amb la realitat del sector empresarial. 

El que m'inquieta, en general, és la incondicionalitat de molta gent pel senyor Morán o per qui sigui. Recordo amb neguit la gràcia que feien, durant una època, els escrits del senyor Sostres, moltes amigues me'ls comentaven entusiasmades fins que es va passar tres pobles i va acabar no sé on. Aquests periodistes que les foten sense engaltar agraden, diuen suposades veritats, semblen coratjosos. N'hi ha de totes les tendències i ideologies i d'entrada aconsegueixen seguidors fidels fins que l'èxit no els puja al cap i ja es creuen, com els passa a alguns polítics, imprescindibles. Dit això, crec i espero que puguem continuar llegint les Sabatines durant anys i panys, ni que sigui per poder criticar-les, matisar-les, lloar-les o condemnar-les. De tot hi ha d'haver a la vinya del Senyor, altrament ens avorriríem d'allò més.

Un tema que no ha sortit, amb tot plegat, és de la desaparició del senyor Cuní i el seu programa, desaparició que s'ha explicat poc i malament però que molta gent ha aplaudit tot i ser obra dels perversos godonians, ja que el periodista desvetllava importants antipaties populars. Sembla que el senyor Cuní no tenia tanta requesta com el senyor Morán, vaja. O potser comparo coses incomparables, que no ho sé. De tota manera, el seu equip de tertulians incombustibles continua opinant per no dir res en d'altres teles i ràdios, cobrant, m'imagino.

Ah, i, de moment, deixo aparcat el surrealista tema de Dalí, la seva mòmia, l'exhumació i la paternitat encara no demostrada. Quin món més estrany...