PREMIS, CÀSTIGS I MASCLISME SUBLIMINAL

Com haureu llegit han atorgat el Premi d'Honor a un senyor molt conegut i valorat. No entraré en gustos literaris, en aquest tema tot és força subjectiu, jo no en sóc admiradora, d'aquest escriptor però jo no mano ni manaré. Va escriure, fa molts anys, uns contes interessants i innovadors, força originals. I para de contar, diria que la resta és fullaraca, escrits periodístics en castellà inclosos. Però ha merescut moltes lloances i li han rigut totes les gràcies, fins i tot li van dedicar una exposició fashion a Santa Mònica. 

El món literari, el cultural en general, no és just i tot va a modes i tendències. Fa poc va morir el director d'orquestra López Cobos, després d'haver-lo lloat a fons de jove, fins i tot li van donar allò tan maco del Príncipe de Asturias tot just quan tenia uns quaranta anys, li van donar, també, molts disgustos, fins al punt de què se'n va anar a viure a Berlín. Podria posar molts exemples de coses així, catalanes i castellanes i de tot arreu. Passa amb els Nobel, n'han donat molts, de literatura inclosos, que no els entenc gens, la veritat.

Fa anys, molts, en una Escola d'Estiu em vaig apuntar a uns cursos de literatura catalana contemporània i la ponent, una professora de la universitat aleshores força jove, ens va deixar Monzó pels núvols i una gran part de la resta per terra. En aquella etapa vital jo encara confiava en l'honradesa objectiva dels experts, ara ja he perdut la fe, és el que té el pas del temps. Allà vaig saber de l'existència de l'escriptor i he d'admetre que aquells primers contes em van semblar molt originals. Però l'adoctrinament cultural diria que sí que funciona, tan sols cal veure les visites a les quals es porta els parvulets en el present i els pintors que es treballen a l'escola des de fa molts anys. I no cal entrar en temes de pontificats diversos, com els dels senyors Molas o Castellet, inqüestionables en la seva època. Tots som humans i perfectibles i qui estigui lliure de pecat que tiri la primera pedra, vaja.

L'actriu que ha guanyat l'óscar d'enguany va per posar dempeus totes les nomenades, cosa extraordinària però que no és gens freqüent. El més habitual és escombrar cap a casa, en cultura, en política i en política cultural. Ja he comentat en alguna ocasió que el Premi d'Honor s'ha atorgat a més de quaranta homes i a mitja dotzena de senyores. Amb un amic discutíem en una ocasió sobre la concessió a Benet i Jornet, gairebé se'm va empipar perquè jo trobava que hi havia moltes dones amb més mèrits. 

Vaig comentar una vegada, en una xerrada informal amb coneguts, que en aquests casos tan flagrants de diferència numèrica entre homes i dones aquestes coses s'haurien de lliurar tan sols a dones -n'hi ha de sobres- fins que el nombre s'igualés i els senyors i fins i tot algunes senyores em van mirar com si digués una absoluta boutade de les meves comentant coses com ara només faltaria això, quina ximpleria. També crec que l'edat s'hauria de tenir en compte, no som eterns i els reconeixements millor que ens els facin en vida que no pas en la imprecisa posteritat. 

Malauradament les dones premiades poques vegades mencionen o fan referència a aquelles que també ho mereixen, incloses les que no són del seu tarannà. I he de dir, en honor seu, que Benet i Jornet va ser l'únic que en rebre el premi va fer alguna referència a la desigualtat evident en el nombre de Premis d'Honor rebuts per dones.

Fa uns dies corria per la xarxa un vídeo sobre el Nobel i les dones científiques, ignorades fins i tot per gent del sector, homes, és clar. Jo  era contrària a les paritats, fa anys, però crec que acaba per ser l'única manera de què es compti amb les dames i hauria de funcionar en molts àmbits, des de qualsevol debat ximplet de la tele fins a les altes esferes de la política passant per sectors diversos, com ara el sindical.

A nivell personal em sap greu que s'hagi tornat a ignorar la trajectòria d'una escriptora de pes, encara viva. Considerant que a Joana Raspall, que no va guanyar el premi, li van començar a fer cas als cent anys i que Abelló va rebre el premi en qüestió als noranta la cosa fa pensar. Clara Simó el va guanyar l'any passat, em va semblar un premi més merescut que l'anterior, la veritat, quan també li havien donat a una dona, Oliver. Per no parlar del que li van donar a Pàmies, absolutament polític sectorial. 

El Premi d'Honor, com el Sant Jordi, fa anys generaven debats espinosos, sovint fins i tot una mica cruels, però això vol dir que eren actes literaris vius. Ara no se'n canta gairebé ni gall ni  gallina, fan sortir deu minuts a la tele nostrada el premiat, diuen quatre coses sobre l'acte de lliurament i, au, demà serà un altre dia. El Premi d'Honor ha estat molt controvertit i se n'ha qüestionat la necessitat i oportunisme però ja que existeix...

Avui tot ha canviat, són una cosa més, gairebé un tràmit de prestigi i amb poc efecte comercial. Més enllà del reconeixement puntual, que sempre fa il·lusió, ni Oliver i Clara Simó són més llegides ara que abans. Amb els centenaris passa una mica el mateix, unes quantes reedicions, alguns actes de tràmit i pareu de comptar. 

Es dóna molt més bombo als premis de Can Planeta, que tothom sap que estan amanyats i que de literaris els en resta poca cosa tot i que, de tant en tant, fins i tot tenen la xamba de premiar algun llibret que no està malament del tot. I promocionen força dames, tot s'ha de dir, encara que siguin dames mediàtiques. Són tan ràpids publicant que l'endemà de la concessió ja els tens a la llibreria i, si fa falta, en català, castellà i el que toqui. Vendre és molt més difícil que escriure, composar, cantar o pintar, el meu actual professor de dibuix i pintura, molt bon pintor, comentava que això no ho ensenyen, a la Facultat de Belles Arts. Una peixatera del meu barri repetia sovint: el que no es veu, no es ven. Gran veritat.

Com veieu, avui no he fet vaga d'escriure al blog.