INCOHERÈNCIES MONÀRQUIQUES

Entre les moltes incoherències que ens envolten, una de ben evident és la que ens fa ensenyar als infants a dir la veritat mentre mentim sovint per un munt de motius diversos. Quan et fas gran ja t'adones de què les coses son com son, però durant l'adolescència, quan comences a descobrir que res no és com sembla ni com t'expliquen, tens un gran trasbals el qual, normalment, se sol superar, fins al punt de què acabes fent com tothom.

Durant l'adolescència i la primera joventut em va entrar un atac de coherència que em feia rebutjar moltes coses però, al capdavall, t'adaptes als fets, a les tradicions i els costums del teu entorn. Tot i que la festa dels Reis m'havia fet molta il·lusió, de petita, durant uns anys vaig assegurar que mai no enredaria els meus fills amb aquesta estranya història, acomboiada pels poders públics i beneïda per les necessitats del comerç de la joguina.

Moltes coses que fem les justifiquem amb el tema de les criatures. Diem que a ells i elles els fa molta il·lusió això o allò, però el cert és  que de petit et fan il·lusió moltes coses i no cal que siguin màgiques ni raretes. La festa dels reis es una festa de grans, d'enyorament de la infantesa, d'evocació d'un temps en el qual no teníem gaire passat i sí molt de futur. Ens agrada que les criatures facin el que vam fer nosaltres i aquest és un dels motius pels quals rebutgem determinades novetats, com ara els joguets tecnològics, per exemple. Parlo a nivell general i del meu entorn, entenc que hi ha un munt de realitats diverses.

Quan hi ha desastres, guerres, fugides, fets horribles que sacsegen el món, sempre es parla del patiment de les criatures. Sembla que el sofriment dels adults i dels vells no sigui tan important quan, de fet, és molt més tràgic, perquè de gran saps com van les coses i, de petit, no ho acabes d'entendre i tot té un regust de misteri i d'aventura, fins i tot el més lamentable a nivell col·lectiu. 

Avui he penjat un poema al facebook sobre el dia d'avui, una festa que no és d'infants, és de grans, i som els grans els qui gaudim contemplant la innocència i la ignorància, cada dia menys ingènua, afortunadament, de les criatures, que encara creuen, d'alguna manera, en el poder i la saviesa de la gent gran. 

NIT DE REIS

Venien els tres reis de llunyanes muntanyes,
al barri, on l’hivern nou feia cristalls de festa
i aquell temps vell, farcit de migradeses,
escampava un alè de gran prosperitat.

No hi havia cap altre instant de meravelles
com el matí de reis, en una casa humil,
amb els paquets guarnits que s’acaramullaven
damunt d’aquella vella taula del menjador.

Oblidaven neguits, els grans, i maltempsades,
i guerres, desenganys, feines sense futur,
davant de l’evidència d’uns reis sense cap regne,
amb camells voladors i patges esforçats.

Dels misteris antics, cap com aquell em sembla
avui tan evident, i no pas pels regals
ni per la nit de somnis, quan tot era possible,
ni per aquelles nines ni per aquells soldats.

El miracle més gran eren els grans,
la joia, dels seus ulls que brillaven, tan innocents i clars.
Les seves il·lusions, més que no pas les meves,
poblaven el matí de joia resplendent.

Ara també sóc gran i veig com n’és de fàcil
fer-te estimar de xic, sense esforçar-te gens,
tan sols si creus els contes que expliquen els qui enyoren
allò que un dia creien, quan també eren infants.

No és pas aquesta festa cosa de criatures,
és una primavera de records escapçats.
Comprovar que tot torna i que tot és possible,
a les grans caravanes dels reis omnipotents.

Júlia Costa, 'Les fràgils paraules'