17.4.21

KEN LOACH, ENCARA IMPRESCINDIBLE



Al cinefòrum de Tot Història del divendres, 16 d'abril, vam partir, en aquest cas, d'un programa doble, vam comentar les dues darreres pel·lícules de Ken Loach, I, Daniel Blake, de 2016, i Sorry We Missed You, de 2019. Les vaig suggerir jo mateixa, en parlar del director i de triar-ne alguna d'ell. Totes dues les vaig veure al cinema quan es van estrenar, no fa tants anys. La revisió dels dos títols m'ha provocat diferents reflexions, relacionades amb l'empitjorament actual del mon laboral precari. 


Tinc una relació ambivalent amb Loach, és un director imprescindible, amb una trajectòria llarga i absolutament coherent. Incideix en temes actuals, mira la gent de prop, es documenta sobre el que fa, compta amb un equip sòlid i amb actors poc coneguts o, directament, debutants, sempre excel·lents. En ocasions les històries poden semblar gairebé documentals. 

El realisme social no és un invent seu, és clar. La literatura, el teatre i el cinema ens han mostrat sovint, encara més en un passat en el qual existia una preocupació social més generalitzada, el mon dels desafavorits, dels marginats del sistema, malgrat ells mateixos. Un exemple ben conegut és Els raïms de l'ira, el llibre de John Steinbeck, que va portar al cinema John Ford. I en l'actualitat, podem recuperar aquesta tendència en la recent Nomadland. També em venien al cap títols com Hoy empieza todo, de Tavernier. Tots els cinemes, a llocs ben diferents, han entomat en algun moment aquests temes de denúncia, constatació de realitats incòmodes i properes. El que passa és que Loach ho ha fet amb constància, al llarg de moltes dècades, i ha rebut penjaments injustos, com ara dir-li que sempre fa el mateix.

Loach va manifestar que I, Daniel Blake, seria la seva darrera pel·lícula, pero no va ser així. Qui sap, encara ens pot donar alguna sorpresa, és un home lúcid, l'any passat vaig llegir una entrevista amb ell, quan a Gran Bretanya encara no s'havien posat les piles amb el tema de la COVID, molt interessant, la podeu llegir aquí:

https://elpais.com/cultura/2020-04-06/ken-loach-solo-lo-publico-nos-sacara-adelante.html

Trobo a faltar en el seu cinema, en ocasions, una mica més d'esperança final. L'esperança hi sura, hi ha fragments inoblidables plens d'esperança, però sembla que sovint ens vulgui deixar amb el cor encongit, amb la sensació de que si les coses van malament encara poden anar pitjor. Potser en alguns casos sigui així, però no pas sempre, afortunadament. 

El protagonista de Sorry acumula desgràcies i mala sort, acaba per ser incapaç de reaccionar i sembla autodestruir-se. Les dones i les nenes, en aquestes pel·lícules, son els pals de paller del nucli familiar. També, en general, ha estat així en la realitat, ja era jo molt petita que sentia sovint que quan en una família faltava l'home tiraven endavant però que quan faltava la dona tot anava a mal borràs. I no és que m'ho expliquessin, tan sols, ho havia pogut comprovar a través de gent coneguda.

Sorry em va semblar passada de voltes quan la vaig veure, va passar una mica de puntetes pels cinemes, com que crec que el tema dels repartidors free lance s'ha agreujat des del 2019, ara ja no em va semblar la situació del protagonista tan exagerada, després de llegir articles diversos sobre aquesta tasca de repartidor a domicili, potenciada amb la pandèmia. 

Hi ha qui creu que no comprant a Amazon la cosa canviaria, jo crec que és un error, en gran part, un error petit burgès, com quan també es deia que no comprant marques que utilitzaven criatures a les seves fàbriques dels països pobres faríem una cosa bona i positiva. En moltes ocasions els resultats son perversos i si aquestes 'marques' no funcionen ni donen feina, per precària que sigui, s'aboca la gent a destins encara més incerts. Molta gent que plany la situació ha tingut o té persones de servei, dones de fer feines o cuidadores d'avis, mal pagades o explotades.

A Sorry hi ha una conversa molt interessant entre la dona del protagonista i una dona gran dependendent, que cuida. La dona gran evoca el temps de les grans solidaritats, de les vagues amb bons resultats, de la col·laboració fraternal entre la classe treballadora, potser mitificada en la distància, davant d'una realitat ben galdosa. De fet, la solució, si n'hi ha, que no ho sé, també partirà de noves solidaritats, molt dificils avui, a causa de la fragmentació laboral, de la diversitat de procedències de les noves classes treballadores, de la dificultat, fins i tot, per posar-se d'acord o trobar-se.

Malgrat tot, la necessitat empeny. Les cambreres de pis han conformat les Kellys, petites empreses familiars s'espavilen per oferir venda a domicili, en alguns barris es mostren espurnes interessants de lluita veïnal i col·laboració entre grups de gent de procedències diverses que ja no es miren amb la prevenció de fa algunes dècades. Les escoles, les públiques sobretot, han estat un factor de relació entre famílies molt important, en alguns barris. 

No és fàcil entomar la burocràcia, superar les dèries d'un funcionariat polític que ha abduït, fins i tot, en part, el moviment sindical, amb subvencions i coses així s'ha comprat a la gent i, a més a més, de forma molt barata. Un element absurd i surrealista ha estat tot això dels protocols en el camp mèdic, en el camp educatiu, on sigui. Algunes famílies de la meva escola, quan jo estava en actiu, i ja fa més de deu anys que em vaig jubilar, eren molt reticents a demanar ajudes pels molts papers que els calia omplir i les moltes preguntes que havien de respondre. Al capdvall el que compta és el tarannà de la persona individual amb la qual t'ensopegues. Em ve al cap els cas d'un nen immigrat que precisava d'unes ulleres, la directora de l'escola es va atipar de fer passes i papers i al final, per casualitat, van canvir l'assistenta social i la nova ens ho va arranjar en un parell de dies. Els polítics tambe manipulen sovint la possible clientela, no és fàcil establir criteris lliures sobre tot plegat.

En tot cas, recuperar Ken Loach, en aquests dies estranys, ha estat un redescobriment. Sense ser incondicional del director, ho confesso, ja que l'excés de fatalisme no em fa el pes del tot, veure gent real que té problemes quotidians i a la qual, si tenim la sort, avui, de trobar-nos en una situació menys cantelluda, mirem una mica de cua d'ull, amb compassió i encara gràcies, reconcilia una mica amb el nostre abaltit esperit crític, sovint inoperant i que es limita a la protesta anticapitalista tòpica, sense ser capaços de contemplar la realitat propera, tant en els seus aspectes més desagradables com en aquells que mostren espurnes d'esperança, de solidaritat i d'humanisme. Fa algun temps, encara sense la pandèmia però ja en plena crisi econòmica, vaig escoltar una noia argentina i un senyor paquistanès, en una botigueta del Raval, feien broma sobre les queixes dels autòctons, deien, més o menys, que ens queixàvem de la crisis i que què diríem si visquéssim en els seus països d'origen. 

Ahir vaig escoltar una d'aquestes dades esfereïdores, que ens escandalitzen i mostren la nostra ignorància i inoperància, gairebé cent seixanta milions d'infants, a tot el mon, treballen en condicions d'explotació absoluta. Pensar que això pot minvar si no comprem segons què mostra la nostra etèria ingenuïtat de gent ben peixada. Mentrestant, tot i que hi ha certa tendència de canvi, els pares i mares d'avui no volen que, a les escoles, els seus plançons es barregin amb segons qui. Per això tenen, encara, tant d'èxit, les escoles concertades, és clar. 

Recupero les entrades sobre aquestes pel·licules que vaig escriure al blog en el moment de la seva estrena, i que avui potser matisaria una mica:

https://lapanxadelbou.blogspot.com/2019/11/coses-que-passen-al-mon-laboral-mentre.html

https://lapanxadelbou.blogspot.com/2016/10/la-crisi-la-burocracia-oficial-i-un.html

6 comentaris:

. Chiloé ha dit...

Estupenda crónica de Ken Loach, Júlia. Particularmente yo, que no creo que antes se viviera mejor, sino más bien en la inopia, solo echo en falta unas palabras sobre Paul Laverty. Su mano derecha.

Júlia ha dit...

No ho he posat perquè em sembla que el seu equip habitual és molt conegut, volia donar més aviat la meva opinió que incidir massa en el tema en concret, però tens raó.

Júlia ha dit...

Per cert, parella de la Bollain.

Cinefilia ha dit...

Sens dubte, un cineasta interessant (tot i que, pel meu gust, una mica pamfletari i, fins i tot, maniqueu).

Júlia ha dit...

Tens tota la raó, per això sovint les pel·lícules no acaben de ser rodones, els manca subtilitat humana i els sobra didactisme ben intencionat.

Júlia ha dit...

I sent anglès també li manca una mica d'humor autòcton.