MEDITACIONS VAGAMENT CULTURALS A L'ENTORN D'UNA ARCA RUSSA QUE ENCARA NAVEGA

 

A la darrera sessió del cinefòrum de Tot Història vam comentar la pel·lícula L’arca russa, dirigida per Alexandre Sokúrov, avui ja un clàssic pel que fa al cinema contemporani. Moltes de les virtuts de la pel·lícula van lligades a la part tècnica, al fet d’estar filmada en una única seqüència de noranta-sis minuts de durada, a l’interior del Museu de l’Hermitage, el Palau d’Hivern de Sant Petersburg.

L’argument o, més aviat, el fil conductor, ve donat per la veu d’un narrador desconegut, invisible, acompanyat d’un noble francès que comenta i medita sobre Rússia i Europa. Aquest personatge s’ha identificat amb el Marquès de Custine, que el 1839 va viatjar a Rússia i va escriure llibres de viatges i sobre la seva opinió a l’entorn d’un país europeu en alguns aspectes, però immens, complicat i governat per una autocràcia amb aspiracions, fallides, de modernitat.

La veu del narrador i el seu acompanyant passen en ocasions com fantasmes invisibles pel costat de la gent, persones d’èpoques passades però també visitants actuals del Museu. En d'altres ocasions interactuen i dialoguen amb la gent, amb el servei, amb persones diverses i intemporals. La narració comença un dia d’hivern, amb una carrossa de cavalls que arriba a l’edifici, on un grup de gent sembla celebrar una festa. El pas per les diferents estances ens va situant en períodes diferents de la història russa que no estan, però, ordenats cronològicament.

És una pel·lícula sobre la qual s’ha escrit molt i, per tant, podem recordar que ens ensopegarem amb Pere el Gran, maltractant un ambaixador, amb Cateria II de Rússia, amb el tsar Nicolau I reben les disculpes del Xa de l’Iran a causa de l’assassinat d’un seu ambaixador a Pèrsia, entrem a la intimitat familiar de la família de Nicolau II, destinada, com sabem, a una fi tràgica. Hi ha algunes al·lusions a Stalin, al setge de Leningrad, als mals moments del museu en moments tràgics que empenyen un personatge a construir-se el taüt.

Amb l’apoteòsic moment final, un gran ball acompanyat per la música de Mikhaïl Glinka interpretada per una orquestra impressionant, dirigida per Valery Guerguiev arriba el desenllaç, la gent va sortint del palau per l’escala principal, mentre el narrador, que se’n va per una sortida secundària contempla com l’edifici es transforma en un arca que sura. La simbologia és ben evident, en general s’interpreta el final com si aquella arca contingués la cultura russa genuïna.

No es pot negar el valor fílmic de la pel·lícula, es va fer en poc temps, tan sols amb quatre intents, l’operador va ser un alemany, Tilma Büttner qui, a més a més, sembla que ni ell sabia rus ni el director, alemany. Els actors, poc coneguts per a nosaltres però alguns d’ells molt populars a Rússia, no van assajar abans. L’arca russa és considerada avui com una obra (d’art) única, inèdita, i com una mena de monument de la cultura russa. Va obtenir premis i reconeixements a dojo, després de vint anys continua sent objecte d’admiració. Pel que fa al futur, no podem saber com la consideraran les noves generacions.

Malgrat totes les innegables virtuts de la pel·lícula les dues vegades que l’he vista se m’han obert diversos interrogants, relacionats amb ella mateixa però també amb aspectes controvertits i termes poc clars, com son els de ‘cultura’ o ‘art’ que es present a centenars de definicions. La Rússia que se'ns mostra és restringida, tòpica, els llibres dels grans autors com Tolstoi o el teatre de Txèkhov son molt més il·lustratius per als no experts, encara avui, a l’entorn d’aquesta cultura que ja, aleshores, bevia en fonts europees, franceses sobretot.

La gent, ja no diré humil sinó normaleta, té poc paper o cap, en aquesta narració singular. En el fons ens mostra una història convencional, reis i nobles, esdeveniments puntuals. Alguns comentaristes han trobat la cinta conservadora, pel que fa a l’ètica subjacent però el director no vol pas fer pedagogia. Rússia és un país enorme, fins i tot quan s’ha tornat a desprendre, més o menys, de països que van conformar l’antiga URSS. Putin té trets autocràtics que anguniegen, es diu que els manaies d’aquelles terres han continuat tirant a voler ser tsars, de la mateixa manera que alguns polítics francesos semblen mantenir, en el seu subconscient, un Napoleó.

Un altre tema que avui crec que caldria debatre és el paper dels grans museus emblemàtics, en alguna ocasió he dit una boutade que ha fet empipar alguns coneguts, que aquests museus inabastables acaben per ser ‘zoològics de l’art’. Els zoològics i els museus beuen d’aportacions i manlleus, tenen el seu públic i, avui, s’estan reinventant com poden i els deixen. Veure un museu, per a molts viatgers actuals és, més aviat, passejar-hi i anar a raure davant de la mitja dotzena d’obres conegudes. Tot plegat també lliga amb un consum cultural que ha revifat després de la pandèmia, i amb l’oblit, interessat, sobre el cost medi ambiental dels vols assequibles. No negaré la màgia que produeix passejar per aquests espais i per altres, ni que sigui immergits en les multituds universals que s’hi arriben. Tot ajuda a fer calaix.

Què és la cultura? Què és l’art? Ni tan sols no hi ha una definició convincent i consensuada de què és una llengua tot i que hi ha dogmàtics que no dubten de res. L’art, en tot cas, es mou a modes i tendències i, al capdavall, quan ens ‘eduquen’ ens adoctrinen, fins i tot en temes artístics, cosa que es pot comprovar en moltes visites comentades convencionals, també, o sobretot,  a les dirigides als escolars.

L’arca russa és una pel·lícula que cal veure, una curiositat, amb les seves pretensions, cosa legítima pel que fa als creadors. Té un gran poder hipnòtic però, més enllà de l’entusiasme que ens provoca, obre molts interrogants, cosa que potser és un mèrit. Ètica, estètica i política tenen una gran relació i es retroalimenten, com els bons animals parasitaris, que, en moltes ocasions fan una funció necessària per al sistema. De vegades em venen al cap frases tan filosòficament casolanes com les dels monòlegs de Capri, com ara quan una sogra diu al gendre ‘hem de viatjar, hem de veure mon, que no tenim conversa...’

La mitologia del viatge actual m’inquieta, sembla una mena d’obligació, una necessitat, i quan més ràpid i més coses es puguin visitar, millor, en general, i amb les excepcions que sempre hi ha per a tot. En el fons, L’arca russa, i que no m’ho tinguin en compte els devots de la pel·lícula, és un ‘viatge organitzat’ per elements puntuals, sovint fora de context, de la història russa més coneguda. Recordo que, en algun moment, a Anna Karènina, algú retreu a una mare aristocràtica però amb el palau ple de goteres que no pot fer arreglar per manca de diners, que parli als fills en francès, cosa que devia ser força habitual entre els nobles. No hi ha res prou original, en aquest mon, tots ens copiem i ens deixem influenciar, a no sé que visquem apartats del brogit mundà i sense contactes contaminants.

Totes aquestes meditacions d’estar per casa no volen dir que no m’agradi viatjar de tant en tant, cada vegada menys per motius diversos, o que no m’agradés, i molt, tornar a veure aquesta pel·lícula. Que una cosa ens agradi no vol dir que no tingui els seus riscos i les seves febleses. I que una cosa no ens agradi, en algun moment, tampoc té a veure amb la suposada qualitat del producte. La incondicionalitat, ètica, estètica o política, és un gran perill per al conjunt de la humanitat. O així m'ho sembla.

La cultura (Pi de la Serra)

Cultura rima bé amb literatura,

amb amargura, cura i aventura,

amb pura, caradura i amb censura,

amb futura, obertura i dictadura,

amb captura, paüra i amb tortura

amb pintura, arquitectura i escultura,

amb clausura, tonsura i vestidura,

amb pastura, atura i amb verdura,

amb conjura, cura i musculatura,

candidatura i caricatura,

amb cintura i amb magistratura,

amb criatura, usura i confitura,

amb mesura, amb mesura.

Cultura és una paraula delicada,

tan perillosa com la dinamita,

generalment en manca més que en sobra,

generalment tothom en necessita.

Cultura jo no en faig, jo tan sols canto

cançons de gust dubtós -m'ho han dit a voltes-,

d'altres han opinat que sovintejo

amb certes paraulotes poca-soltes.

Jo crec que la cultura, i que em perdonin,

té més a veure amb gana que amb Beethoven,

si no, proveu d'escoltar-vos la Quinta,

sense ni haver sopat, ni que us estovin.

La cultura és usada pels dos bàndols,

els que la van desfent sense manies

perquè fa raonar i no és rentable,

els campanuts tibats que se la guarden.

No cal que us capfiqueu, us repeteixo,

que abans s'ha de menjar, jeure i pair;

després, ja en parlarem si en teniu ganes,

que ningú s'ha ferit per no llegir.

Més tard diran que sóc contradictori,

què és el que vull dir amb això, vosté mateix,

jo em faig la meva cuina i si li agrada,

si en vol venir a menjar, el convidaré,

jo em faig la meva cuina i si tens gana

i m'ho demanes bé, te'n donaré;

en fi, per un preu que crec raonable,

podràs mastegar un sol, la, si, do, re.

https://www.youtube.com/watch?v=o8HnoUljFBw