Fa pocs dies vaig anar a la Caixa per fer una gestió de poca importància i la jove, eficient i amable treballadora, que em va atendre va aprofitar l'avinentesa per oferir-me, amb insistència, la possibilitat de signar una mena d'assegurança amb la qual el propi enterrament em resultaria més barat. L'oferta durava poc temps i em sortia, literalment, si s'hi afegia el meu marit, de la meva edat, com un dos per un. El surrealisme de l'oferta va anar acompanyat de crides a la responsabilitat maternal: no m'estimava més que dels dinerons en gaudissin els meus fills que no pas que se'ls quedés una empresa privada, com aquestes funeràries voltors actuals?
Fa una certa gràcia que des de La Caixa et bescantin l'empresa privada, la veritat. Per altra banda, no sabem quan podem morir, pot ser demà, quan l'oferta seria vigent, o d'aquí deu anys, època en la qual no sabem què pot haver passat. Molts plans de pensions ens els van promocionar com una meravella i, després, la meitat de la meitat. Pel que fa a les assegurances d'enterrament hi ha gent que a l'hora de la veritat, de la mort d'un parent que havia cotitzat, s'ha trobat amb que l'assegurança cobria, a tot estirar, un comiat una mica galdós i una caixa lamentable.
Vaig objectar que la cosa de les funeràries i la mort s'acabaria abaratint, gràcies als esforços municipals, però la xicota em va explicar que això anava per llarg i que potser no passaria mai, a Barcelona, ja que la Colau no se n'havia sortit. La noia, simpàtica, i que crec que estava fins i tot una mica incòmoda en haver de vendre'm la moto, més aviat el taüt, actuava com li havien dit que ho fes és clar, no estan els temps com per posar en perill les feines a causa de frivolitats d'aquest tipus. L'oferta es veu que la fan a la gent de més de seixanta anys. He de dir que m'agafaven ganes de riure, davant dels esforços venedors de la xicota, la veritat. Això de que des de la Caixa et promocionin ofertes per a la caixa es prestava a fer broma, però em vaig reprimir.
Fa anys la gent del meu entorn, parents i veïns, acostumava a tenir assegurances d'aquest tipus, que pagava pessetona a pessetona i que esforçats cobradors pluriempleats venien a cobrar als domicilis, molts dels quals, en edificis sense ascensor. Algunes d'aquelles entitats destinades a cobrar enterraments a terminis van evolucionar i d'altres van desaparèixer. Tenien noms romàntics i evocadors, com ara allò de El Ocaso, una de les que s'han diversificat sense renunciar al seu nom primigeni i poètic. Una meva cosina, quan venia el cobrador a recaptar, avisava la seva mare dient-li: Mama, la mort!!!
La gent humil d'abans tenia la dèria de què l'enterrament fos digne, que no et llencessin a la fossa comuna i tot això. Fins i tot comptava l'opinió del veïnat, què dirien si el teu comiat funerari era miserable? Avui hem canviat, també en això. És cert que els enterraments i la seva parafernàlia són cars, en general, però els serveis són millors que no pas els d'abans, quan les dones de la casa havien de tenir cura de vestir i arranjar el difunt i la gent de les Pompas fúnebres no tenia tanta preparació professional. Això de les pompes fúnebres m'agradava, ho relacionava amb les bombolles de sabó, que també eren pompes. A l'escola ens feien aprendre, en els temps ombrívols, una cosa que no enteníem, com tantes altres, i que deia que renunciaves a Satanàs, a sus obras y a sus pompas... O sigui, que les pompes tenien molts significats.
Morir és l'única seguretat que tenim, a la vida. Per sort, en general, no sabem com ni quan, altrament viuríem amb molta més inquietud. Intentem viure com si no ens haguéssim de morir, cosa que quan ets jove resulta relativament fàcil, la veritat. Quan ets petit els morts, en general, fan angúnia o por, encara que t'insisteixin a casa en el fet, incontestable, de què t'han de fer més por els vius. Després va morint gent del teu entorn, d'edats diverses, i t'hi vas acostumant, a tot plegat. La mort de la gent gran, tot i que avui poca gent vol ser gran o vella, s'accepta amb una certa serenitat, si obeeix a causes més o menys naturals, però la mort dels joves i criatures trasbalsa força, si són gent propera. Cada dia moren joves i criatures a molts indrets però, com que no hi tenim cap relació directa...
Avui m'he assabentat de la mort del cantant Moncho, ahir de la de l'escriptor Amos Oz. Dues persones ben diferents per origen i cultura i professió però de la mateixa edat, si fa no fa. No havien arribat als vuitanta anys i això, avui, hi ha qui ho considera cofoiament ser encara jove. Oz és un dels escriptors que jo admirava i seguia, ha mort al seu país, i no deu ser fàcil, avui, ser d'esquerres i viure a Israel, em temo. El llibre que més em va trasbalsar d'ell va ser, però, el primer que vaig llegir, La caixa negra. Era una veu molt escoltada, cosa que no vol dir que els poders diversos en fessin cas, com sol passar sovint. Diuen que estava decebut de com anaven, més aviat no anaven les coses, pel que fa al llarg, llarguíssim conflicte de la seva terra que sembla no tenir, per ara, una solució propera.
Moncho, el gitano del bolero, era un dels grans intèrprets de casa nostra que ha aconseguit que aquest gènere romàntic no faci moixoni. A la meva escala hi vivia una àvia gitana que ja va morir, i un dia recordo que estava encantadíssima perquè per la tele havien emès un llarg programa dedicat al cantant. Moncho demostrava que no tot és o ha de ser, en el món dels gitanos, flamenc o rumba. Es queixava en una ocasió de la decadència del ball tradicional, allò de les parelletes amorosament enllaçades mentre sona una música sense estridències i que explica històries d'amor i desamor, tràgiques en ocasions, fins i tot. El bolero té, com tots els gèneres, lletres que avui poden semblar masclistes però les dones creadores li han sabut donar la volta i venjar-se. A mitjans de gener li havien de fer un gran homenatge, a Moncho, suposo que es mantindrà, encara que ell no hi sigui.
