Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Armando Moreno. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Armando Moreno. Mostrar tots els missatges

7.7.19

CAMINS TALLATS I ATRACADORS MALDESTRES


Pel novembre passat vam dedicar una xerrada, al barri, al director Iquino i als seus mítics estudis del Paralelo. Vam poder comptar amb Ferran Baile i Ricard Reguant, que l'havien conegut i havien treballat amb el director i que ens en van explicar sucoses anècdotes. També vam poder contemplar unes quantes breus escenes de pel·lícules d'Iquino, sobretot de la seva primera època, que sorprenien per la seva grapa i mostraven com, amb pocs recursos i mitjans, es podien fer grans coses. Malauradament Iquino no sembla que fos artísticament ambiciós sinó que més aviat va derivar cap a l'interès pel negoci, sobretot en encetar-se el filó d'allò que en van dir el destape.


Un dels fragments que més em va sorprendre, dels que vaig poder veure en aquella xerrada, va ser el d'un sensual ball de l'actriu Laya Raki a la pel·lícula Camino Cortado. Amb les enceses condemnes morals, acompanyades fins i tot de violència catòlica, que s'amollaven a la Gilda i al bayón de Ana, en aquells anys cinquanta, costa d'entendre que no s'hagués muntat un gran escàndol amb tanta sensualitat propera, la veritat. Hi ha molts fragments musicals de les pel·lícules d'Iquino que semblen veritables vídeo clips avant la lettre. Vaja, que tenia ofici i intuïció.

La pel·lícula devia passar, en aquells anys, sense pena ni glòria. Jo no la recordava, tot i que en recordo moltes altres del director. Per sort, BTV la va passar fa una setmana en aquest llarg i interessant cicle que es diu Barcelona i acció!

L'argument té elements que en podrien inspirar una versió actual i tot, escombrant-li els condicionaments morals del seu temps i potenciant coses com ara el voltatge sexual o la violència que acaba apoderant-se dels personatges i els empeny a l'autodestrucció. Matisada, això sí, en el desenllaç, amb una mena d'esperança en què un dia o un altre la parella protagonista haurà pagat els seus pecats i es retrobarà, a la recerca d'una plàcida i convencional vellesa. I és que la redempció era tot un tema molt del gust de l'època.

A més a més, filla del seu temps, no pot faltar a la història una lloança hiperbòlica, oportunista i ingènua de la Guàrdia Civil, esforçada, incorruptible, sempre digna i capaç d'arriscar la vida per rescatar una pobra gosseta. També fan riure els petons que no ho acaben de ser i fins i tot sobta que el malvat de la pel·lícula expliqui, empipat, que la noia ha estat seva moltes vegades. Bé, cal situar-ho tot en el seu context, el mateix que les lletres de les cançons que comentava en un anterior post. Resulten impagables i divertits els fragments que podem escoltar per la ràdio del cotxe, sobre el tema del pantà i l'Espanya entranyable.

Però anem a la història, inserida en el cinema negra barceloní de l'època. És la narració d'un atracament fallit i d'una fugida al no res, car la colla acaba a un poble buit i fantasmagòric, solitari i inquietant. El fet és que el poble, Sant Roma de Sau, és a punt de ser engolit per les aigües de la nova presa. Cal pensar que en aquells anys la gent no tenia telèfons ni massa informació a l'abast. Els actors protagonistes estan tots molt bé, començant per la Laya Raki, la ballarina sensual, qui, a més, era molt bona actriu i sabia aprofitar qualsevol oportunitat per mostrar els diversos matisos d'un rostre poc convencional. 

El dolentot passat de rosca era Viktor Staal, un molt bon actor austríac que va fer una llarga carrera al seu país i el bon xicot arrossegat al mal per circumstàncies de la vida, Armando Moreno, el marit de Núria Espert, que va ser un molt bon actor i moltes coses més. El  tercer dels atracadors, el jovenet temptat per la possibilitat de fer calé fàcil era Eugenio Domingo, un bon actor amb una carrera relativament breu. 

Aquestes pel·lícules tenen, a més a més, avui, un gran valor documental. A banda de poder veure Sant Romà de Sau, lloc, on, pel que sembla, faltava encara un any per tal que s'acabés el pantà, ens podem passejar per la Barcelona d'aleshores i filustrar les façanes de l'Apolo o del Price, els carrers dels anys cinquanta i els cotxes i usos socials d'aquells anys ombrívols. Si fins i tot Tarantino en podria fer un remake, d'aquesta història!!!

11.3.18

BOIRES BARCELONINES I MALVATS MEXICANS

Resultat d'imatges de EL OJO DE CRISTAL

L'espai de cine de la segona cadena, un tresor que cal valorar com cal però del qual, potser a causa de la quantitat de títols que ens ofereix, no poden gaudir del tot com seria desitjable, va passar fa dies una pel·lícula interessant per molts motius. El ojo de cristal, de l'any 1956, dirigida per Antonio Santillán, un bon director amb una trajectòria relativament curta, a causa de la seva mort, prematura, el 1966.

Tot i que la història compta amb les limitacions pròpies de l'època té molts valors afegits a considerar. Parteix d'un relat de William Irish, un dels pseudònims de l'escriptor Cornell Woolrich, les narracions policíaques del qual han estat molt aprofitades en el cinema i la televisió. El ojo de cristal, potser perquè hi surt un nen coratjós, es pot trobar en una col·lecció actual de títols orientats als joves i per la xarxa he pogut llegir comentaris fets per adolescents que l'han llegit per imperatiu escolar, probablement sense conèixer la versió en cinema.

Resultat d'imatges de EL OJO DE CRISTAL

Pel·lícules tan emblemàtiques com La ventana indiscreta o La sirena del Mississippí i La novia vestía de negro adapten novel·les d'aquest autor però en podem trobar moltíssimes més, dirigides per gent de pes. El ojo de cristal es pot incloure en l'apreciable paquet de cinema negre barceloní de l'època, es va rodar a Can Iquino, amb uns molts bons exteriors que ens retornen a aquella ciutat pobra i en procés de recuperació dels anys cinquanta. 

Era una coproducció amb Mèxic i per això hi trobem dos actors molt importants d'aquell país, Carlos López Moctezuma, de qui deien que va ser el villano més estimat pels mexicans i Beatriz Aguirre, encara viva i molt estimada també a la seva pàtria. Llàstima que el dolent la mata massa aviat i no podem gaudir de la seva presència gaire estona. 
Resultat d'imatges de Armando Moreno actor El ojo de cristal
El bon policia destinat a aclarir els fets, amb l'ajuda inestimable del nen coratjós, el seu fill, que investiga pel seu compte, era ni més ni menys que el guapo, intel·ligent i polifacètic marit de Núria Espert, Armando Moreno. Aleshores devia fer poc més d'un any del seu casament. El pobre policia està preocupat ja que fa temps que no resol cap cas important i el seu cap, el qual no veiem mai, es veu que el té amargat. 

La seva dona en la ficció era una actriu molt maca i elegant, Carolina Giménez. Fa algun temps, en un d'aquests foros de la xarxa vaig llegir un comentari molt emotiu en el qual un fill seu explicava que encara era viva, tot i que tenia alzheimer i que havia complert noranta anys. D'això ja en fa cinc. Va ser la primera locutora dels estudis de Miramar i es va dedicar força al doblatge.
1934 Peugeot 301 CR Taxi
Els nens que surten ho fan molt bé, el que fa el paper del fill del policia es deia Manuel Fernàndez Pin, poca cosa n'he pogut esbrinar. La pel·lícula té pinzellades humorístiques i costumistes a càrrec de Saza, que fa d'un tintorer rondinaire, pare d'un dels nens i d'altres actrius de l'època, més grans, que interpreten una portera, una solterona -amb gosset- i una venedora de diaris. 

Les habituals lloances al cos policial, obligatòries en aquell tipus de cinema, estan inserides amb una relativa discreció. Per exemple, el nen li pregunta al pare si la professió policial és millor que les altres i aquest li diu que totes són importants però que la seva té més responsabilitat i risc. 
Resultat d'imatges de el ojo de cristal cine
El criminal compra la revista Destino, per cert, i aquest serà un dels indicis que fan sospitar el policia, ja que s'adona que no ha llegit, per exemple, l'important escrit sobre circ fet per Sebastià Gasch, el qual menciona i lloa l'investigador. 

Els paisatges urbans ens passegen entre boires pels volts de la Catedral, pels Porxos d'en Xifré, pel port i per algun altre indret i constitueixen un document impagable sobre aquella època, ja tan llunyana, rere el malvat, abillat com cal, amb gavardina, barret i cigarreta. 

L'acurada tria d'escenaris situa el pati de l'escola dels nens al de l'Escola Sant Miquel, on es va traslladar el claustre de l'antiga seu original (que era el del monestir de Santa Maria de Jerusalem), malmesa a causa dels tràgics fets de la Guerra Civil. També retrobem els Jardinets del Passeig de Gràcia o la Plaça Ramon Berenguer. I podem copsar com i de quina manera treballaven els tintorers d'aquells anys o com encenien els fanals, quan es feia fosc.

Aquí es poden llegir més coses sobre aquesta pel·lícula i moltes altres. Ah, i la música, de Casas Augé, un clàssic!!!