Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris cine espanyol. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris cine espanyol. Mostrar tots els missatges

11.3.18

BOIRES BARCELONINES I MALVATS MEXICANS

Resultat d'imatges de EL OJO DE CRISTAL

L'espai de cine de la segona cadena, un tresor que cal valorar com cal però del qual, potser a causa de la quantitat de títols que ens ofereix, no poden gaudir del tot com seria desitjable, va passar fa dies una pel·lícula interessant per molts motius. El ojo de cristal, de l'any 1956, dirigida per Antonio Santillán, un bon director amb una trajectòria relativament curta, a causa de la seva mort, prematura, el 1966.

Tot i que la història compta amb les limitacions pròpies de l'època té molts valors afegits a considerar. Parteix d'un relat de William Irish, un dels pseudònims de l'escriptor Cornell Woolrich, les narracions policíaques del qual han estat molt aprofitades en el cinema i la televisió. El ojo de cristal, potser perquè hi surt un nen coratjós, es pot trobar en una col·lecció actual de títols orientats als joves i per la xarxa he pogut llegir comentaris fets per adolescents que l'han llegit per imperatiu escolar, probablement sense conèixer la versió en cinema.

Resultat d'imatges de EL OJO DE CRISTAL

Pel·lícules tan emblemàtiques com La ventana indiscreta o La sirena del Mississippí i La novia vestía de negro adapten novel·les d'aquest autor però en podem trobar moltíssimes més, dirigides per gent de pes. El ojo de cristal es pot incloure en l'apreciable paquet de cinema negre barceloní de l'època, es va rodar a Can Iquino, amb uns molts bons exteriors que ens retornen a aquella ciutat pobra i en procés de recuperació dels anys cinquanta. 

Era una coproducció amb Mèxic i per això hi trobem dos actors molt importants d'aquell país, Carlos López Moctezuma, de qui deien que va ser el villano més estimat pels mexicans i Beatriz Aguirre, encara viva i molt estimada també a la seva pàtria. Llàstima que el dolent la mata massa aviat i no podem gaudir de la seva presència gaire estona. 
Resultat d'imatges de Armando Moreno actor El ojo de cristal
El bon policia destinat a aclarir els fets, amb l'ajuda inestimable del nen coratjós, el seu fill, que investiga pel seu compte, era ni més ni menys que el guapo, intel·ligent i polifacètic marit de Núria Espert, Armando Moreno. Aleshores devia fer poc més d'un any del seu casament. El pobre policia està preocupat ja que fa temps que no resol cap cas important i el seu cap, el qual no veiem mai, es veu que el té amargat. 

La seva dona en la ficció era una actriu molt maca i elegant, Carolina Giménez. Fa algun temps, en un d'aquests foros de la xarxa vaig llegir un comentari molt emotiu en el qual un fill seu explicava que encara era viva, tot i que tenia alzheimer i que havia complert noranta anys. D'això ja en fa cinc. Va ser la primera locutora dels estudis de Miramar i es va dedicar força al doblatge.
1934 Peugeot 301 CR Taxi
Els nens que surten ho fan molt bé, el que fa el paper del fill del policia es deia Manuel Fernàndez Pin, poca cosa n'he pogut esbrinar. La pel·lícula té pinzellades humorístiques i costumistes a càrrec de Saza, que fa d'un tintorer rondinaire, pare d'un dels nens i d'altres actrius de l'època, més grans, que interpreten una portera, una solterona -amb gosset- i una venedora de diaris. 

Les habituals lloances al cos policial, obligatòries en aquell tipus de cinema, estan inserides amb una relativa discreció. Per exemple, el nen li pregunta al pare si la professió policial és millor que les altres i aquest li diu que totes són importants però que la seva té més responsabilitat i risc. 
Resultat d'imatges de el ojo de cristal cine
El criminal compra la revista Destino, per cert, i aquest serà un dels indicis que fan sospitar el policia, ja que s'adona que no ha llegit, per exemple, l'important escrit sobre circ fet per Sebastià Gasch, el qual menciona i lloa l'investigador. 

Els paisatges urbans ens passegen entre boires pels volts de la Catedral, pels Porxos d'en Xifré, pel port i per algun altre indret i constitueixen un document impagable sobre aquella època, ja tan llunyana, rere el malvat, abillat com cal, amb gavardina, barret i cigarreta. 

L'acurada tria d'escenaris situa el pati de l'escola dels nens al de l'Escola Sant Miquel, on es va traslladar el claustre de l'antiga seu original (que era el del monestir de Santa Maria de Jerusalem), malmesa a causa dels tràgics fets de la Guerra Civil. També retrobem els Jardinets del Passeig de Gràcia o la Plaça Ramon Berenguer. I podem copsar com i de quina manera treballaven els tintorers d'aquells anys o com encenien els fanals, quan es feia fosc.

Aquí es poden llegir més coses sobre aquesta pel·lícula i moltes altres. Ah, i la música, de Casas Augé, un clàssic!!!

12.6.16

RUMBS VITALS I ALLÒ QUE NO PASSA EN UN ANY PASSA EN UNA NIT


En la literatura i el cinema es fa cada dia més difícil inventar coses noves, fa anys vaig llegir alguna cosa sobre el nombre limitat d'arguments existents, que es van refent i combinant amb grapa diversa, segons els responsables. Ahir, després de sortir de veure Rumbos intentava recordar les novel·les, pel·lícules i obres de teatre que entrecreuen personatges diversos, n'hi ha un munt. Al capdavall no fa falta inventar res de nou, els humans fem tots més o menys el mateix, néixer, créixer, morir, tot i que pel mig d'aquestes tres activitats s'hi barregin un munt de coses que en general tampoc no acostumen a ser excessivament originals ni creatives. I, com escrivia Galdós, allà on va l'home va la seva novel·la. O la seva pel·lícula o la seva sèrie de televisió, podríem afegir avui.

És possible, doncs, que hi hagi que pensi que aquestes històries breus que es desenvolupen en l'interior de diferents vehicles, narrades en temps real, una hora i mitja, al llarg de la qual un programa de ràdio imaginari però semblant a tants altres, amb la veu de Julia Otero, fa de fil conductor del conjunt, resulten poc originals. Però la vida és poc original i plena de casualitats atzaroses, què hi farem. Les històries a dins de cotxes conformen tot un gènere així com aquelles que tenen alguna relació amb el mon radiofònic nocturn. La ràdio és un mitjà que s'ha anat adaptant als nous temps, fa companyia i qui l'escolti de matinada s'ensopegarà amb programes com el que en aquest cas esdevé un element més de la narració.
Rumbos té limitacions evidents però compta amb virtuts que fan que se segueixi amb interès: una bona fotografia nocturna en aquesta gran ciutat que és Barcelona però podria ser qualsevol altra, un guió ben lligat, potser massa i tot, amb un final excessivament contundent, i, sobretot, un conjunt d'actors i actrius que fan creïble el que s'esdevé, tot i que no sempre resulti versemblant. La directora ha recuperat Pilar López de Ayala, la qual no sabíem ben bé on era i que dóna una mena de màgia al conjunt amb el seu vestit vermell, perduda en la solitud nocturna d'una nit d'estiu en la qual el nòvio, Miki Esparbé, l'ha plantat, amb excuses diverses i autojustificacions que, com en el cas de Nora Navas, la dona del taxista, es redueixen a allò tan vulgar de què n'han trobat un altre. Karra Elejalde és el pobre taxista desgraciat que durant la nit passarà de la inefable felicitat casolana a la tragèdia personal inesperada.

Rafael Ordorika i Ernesto Alterio condueixen una ambulància i acabaran per cloure la història en un desenllaç entre tancat i obert, en el qual lliga tot mentre el primer passa de la inquietud a l'esperança i el segon, de l'alegria vital al desengany tràgic. Els dos joves, Emilio Palacios i Christopher Torres defensen prou bé els seus papers de jovenets inconscients i amb ganes de diversió malgrat que ja veiem venir que la cosa no pot acabar bé. 

Els amants, com jo mateixa, de les històries tendres amb final feliç, no podran evitar entendrir-se amb la narració protagonitzada per Carmen Machi i Fernando Albizu, tot i que sigui una història recurrent, ja que les trobades entre madurs solitaris tristos i prostitutes comprensives i amb un cor com un camió no resulten ja cap novetat. Però el fet és que els dos actors estan excel·lents, ens fan riure i plorar i al capdavall convé de tant en tant que ens commoguin amb amors tardans i desenllaços esperançadors. En resum, tot plegat ens porta a allò tan repetit de què el que no passa en un any passa en un dia, en una nit, en aquest cas.
La pel·lícula l'ha realitzat una persona jove, Manuela Burló Moreno, que s'ha iniciat  a fons en el curtmetratge, cosa habitual en el món del cinema i que és a més a més l'autora del guió. Aquest rodatge professional en el gènere breu es palesa en aquesta pel·lícula i això, que podria ser una limitació, afavoreix el ritme general d'aquesta història coral, no del tot rodona però distreta i emotiva en molts moments. Burló tan sols havia dirigit fins ara un altre llargmetratge, Como sobrevivir a una despedida, que, de fet, va ser un encàrrec mentre que en aquest cas es tracta d'un projecte absolutament personal. Caldrà seguir la trajectòria de Burló Moreno amb atenció a partir d'ara ja que amb totes les matisacions crítiques que puguem fer a Rumbos resulta evident que estem davant d'una directora amb coratge cinematogràfic, intuïció, preparació i grapa professional. Car és dona, és jove i dirigeix cinema, Déu li do glòria!!! I sort, i èxits, i oportunitats...


Per diferents motius, encara que siguin coses ben diferents tot i que hi puguem trobar alguns paral·lelismes, en sortir del cinema em va venir al cap la novel·la La Noria, de Luis Romero, un molt bon llibre que avui, a més a més, és també un excel·lent document sobre la Barcelona de principis dels cinquanta. El llibre entrecreua molts personatges, més de trenta, en una nit de juny. Jo tenia una idea vaga de què el llibre s'havia dut al cinema però no n'he trobat cap referència, així que devia estar equivocada. Luis Romero va ser un gran escriptor, biògraf de Dalí, i va reflexionar sobre molts fets a l'entorn de la Guerra Civil i els seus motius, quan encara era aquest un tema espinós i silenciat.

De jove, en part per idees però també per afany d'aventura, Romero va combatre en el bàndol franquista, va estar presoner al Castell de Montjuïc, lloc del qual sembla que es vol esborrar qualsevol referència a tot allò que s'hi va esdevenir en els anys de la guerra i fins i tot oblidar del tot les víctimes, culpables o innocents, que s'hi van sacrificar aleshores, en el marc d'aquesta tendència estranya a esborrar del mapa tot allò que no volem recordar, precisament en nom d'una suposada memòria històrica selectiva i fent el photoshop que calgui. Romero va combatre fins i tot en la División Azul. Era molt jove en aquells anys i va evolucionar i va arribar a escriure algun llibre en català. Amb La Noria va guanyar el Nadal l'any 51, i més endavant va obtenir d'altres premis, entre els quals el Planeta i el Ramon Llull però  el passat de dretes li va passar factura i alguns puristes ortodoxos el van intentar silenciar, tot i que s'ha revaloritzat la seva obra en més d'una ocasió ja que potser, encara que no pas sempre, la qualitat acaba per ser tossuda i surar en un moment o un altre.

20.7.15

FANTASIES AMOROSES DE LA TERCERA EDAT, A LA FONTANA DE TREVI

Resultat d'imatges de Elsa y Fred


Vaig anar a veure Elsa i Fred a causa de la devoció que una amiga i jo tenim pel Plummer i com que sóc una mica despistada no vaig caure, fins no trobar-me in situ, en què es tractava d'un refregit de la història que van protagonitzar China Zorrila i Manuel Alexandre fa alguns anys. Per passar l'estona a l'estiu tot s'hi val, però cal dir que aquest conte de iaios enamorats era molt més creïble, tot i les seves exageracions, en la versió argentina malgrat que el nostre admirat Plummer i la McLaine fan el que poden i ho fan prou bé.

Manuel Alexandre va ser un d'aquells immensos actors espanyols, condicionat pel físic a fer riure més que no pas a fer plorar i també a ser gairebé un etern secundari. Ja molt gran li van oferir alguns papers protagonistes en els quals va estar excel·lent. China Zorrilla va ser una gran actriu nascuda a Uruguay, poc coneguda a casa nostra però popularíssima i molt valorada al seu país i a l'Argentina, que va treballar també a França i Anglaterra, emparentada amb personatges intel·lectuals de categoria. Tots dos van morir més enllà dels noranta anys, llargues vides dedicades al teatre i al cinema. 

Alexandre va ser un bon amic, des de jove, de Fernando Fernán Gómez qui, tot i no ser un tipus de galant convencional va tenir accés a més papers protagonistes. Era una persona molt intel·ligent, assistent a tertúlies culturals, aficionat a la literatura i la pintura, que de jove estava destinat a ser advocat o periodista però a qui la guerra civil també va fer canviar els plans i el destí.

Les pel·lícules d'amors entre vellets són gairebé un gènere. La realitat de la vida fa que la relació no pugui tenir un final convencional, casament i llarga existència en comú,  un dels dos traspassarà al final de la història i a l'altre tampoc no se li augura una estada molt dilatada al món dels vius. En les històries d'amors menys senils mor també de vegades un dels protagonistes però la percepció no és la mateixa, és clar. Les històries d'aquest tipus poden ser molt diferents, des d'aquest amable conte amb rerefons cinèfil a l'amargor realista i, pel meu gust, molt exagerada a causa del tarannà del director, de l'Amour d'Haneke al qual, ho confesso, tinc molta mania.

Fa anys van donar a Garci un óscar per una història d'amors senils, Volver a empezar, i un dels factors, més enllà dels fils que suposo que s'han de moure per arribar a tenir un premi gros, es va dir que era perquè a Hollywood els encantaven les històries amoroses de vellets, encara més quan anaven lligades a segones oportunitats. No entraré en qualitats ja que això dels óscars, com els Nobels o els Planeta és un cuento xino que belluga calerons i prestigis i conveniències. Garci és un director irregular amb coses bones, molt bones i fluixetes, però també ha desvetllat un munt d'enveges i reticències diverses, de vegades injustes i per part d'altres que tampoc no són Bergman, precisament. La pel·lícula que m'agrada més de les seves és la magnífica versió de El abuelo galdosià, cada vegada que me la miro, ja que de tant en tant la passen per la tele, m'agrada i m'emociona més.

En tot cas, per passar una estona agradable sense trencar-se el cap ni patir més del compte i, a més, estar fresquet al cinema, de vegades massa i tot, es pot veure sense complexos aquest remake que no fa oblidar l'original, al menys de moment, ja que tinc comprovat que amb el temps els bons originals s'acostumen a diluir en les boires del passat, i en trobaria molts exemples, Perfume de mujer, Todos están bien...

De fet és un consol, quan et vas fent grandeta, pensar que encara poc sorgir una aventura romàntica imprevista en un futur improbable. Per a cinèfils nostàlgics, per cert, aquesta nit, un clàssic, Locura de amor, de la qual i de la seva relació amb el meu imaginari sentimental ja en parlaré un altre dia.