El dia 28 dedicarem la xerrada de CERHISEC al Cine NIC. La farà Jordi Artigas, la persona que més sap sobre aquest tema. La relació amb el meu barri ve del fer que la família Nicolau, que fabricava aquell estri encisador, tenia la fàbrica al Poble-sec, al carrer Nou de la Rambla. Fa temps, amb motiu dels cent vint-i-cinc anys del barri, Artigas ja ens va fer una xerrada sobre la historia d'aquells projectors i aquelles pel·lícules i l'ajuntament li va publicar, el 1998, un opuscle molt interessant. Avui té molt més material i un llibre inèdit i extens, que fa temps que cerca editorial.
Aquests dies he estat mirant per la xarxa i m'ha sorprès comprovar el gran nombre d'entrades que fan referència a aquella joguina, des de molts punts de vista. Per internet es poden veure fragments de pel·lícules, s'han endegat noves experiències fent servir la tècnica de l'estri, que avui ens pot semblar rudimentària. Van existir diferents models de màquines de fer cinema d'aquella marca però jo en recordo, sobretot, la de color verd.
Nosaltres no en teníem, jo mirava aquelles pel·lícules a casa d'un veïnet de l'escala, de la meva edat. Amb els anys van sorgir noves màquines de cinema a l'abast, com el cine Exin. En vam arribar a tenir un, d'aquells aparells, però crec que no era Exin sinó d'alguna altra marca. També vam tenir un projector d'imatges fixes, molt rudimentari, d'aquests que es feien servir, perfeccionats, per dibuixar, i amb aquell ens miraven fotografies, de fet era un epidiáscopo infantil.
Alguns privilegiats tenien a casa màquines de fer cinema serioses, les més populars eren les Pathé i havia existit la Pathé Baby, un somni per a infants privilegiats. Abans de la televisió un veí de l'escala tenia una màquina de cinema i llogava pel·lícules ja molt antigues, de Charlot o Harold Lloyd i ens convidava a aquells passis alguns diumenges. Després algú va tenir ja projectors de diapositives, les diapositives van arribar a ser una plaga ja que els seus passis diversos, generats en viatges i visites, eren habituals i en ocasions no podies defugir l'assistència a alguna sessió d'aquell tipus, endegada per coneguts i saludats.
Els aparells domèstics de cinema o diapositives van durar fins a l'aterratge intensiu de les noves tecnologies. Veure cinema en una casa normal tenia un gran valor afegit, amb el temps la filmació domèstica va estar a l'abast de més gent, com els cotxes modestos, es va democratitzar, vaja. Avui costa d'entendre i fins i tot de recuperar la fascinació que produïa contemplar cine casolà, encara que fos humil, rudimentari o de l'any de la picor.
A l'escola recordo haver fet amb els meus alumnes tallers de diapositives dibuixades, en paper vegetal, petits contes que després projectàvem. Una altra activitat habitual era aquella de fer un dibuixet en la cantonada d'un bloc o un llibre, un dibuixet amb petites variacions que tenia moviment quan el passaves de pressa.
Tot ha canviat i, com amb tantes coses, l'abast generalitzat a la projecció i a la filmació ha fet que es perdés, en certa manera, la màgia, sobretot la màgia del context. En l'entrada anterior mencionava Nadar, els inicis de la fotografia i el que va significar socialment i cultural, tema al qual Holmes dedica moltes reflexions. Amb les limitacions que té la nostra memòria crec que devia resultar molt difícil, per a la majoria de la gent, abans de la fotografia, recordar com eren ells o els seus familiars en el passat, llevat, i encara, dels qui tenien calerons i es podien fer pintar algun retrat.
De vegades, en algunes cases de pagès, es marcava l'empremta d'un infant, en fang, una maneta impresa de forma una mica maldestra, i s'escrivia la data al costat. En una casa de colònies en vaig veure una, fa anys, la primera amb la qual em vaig ensopegar. A la casa de colònies es conservaven alguns quadres i fins i tot un arbre genealògic incomplet, fet a mà. El nen de la maneta havia crescut i ens contemplava, ferotge, vestit de militar carlí, des d'una fotografia molt antiga.
Si no vaig tenir Cine NIC m'imagino que seria per motius econòmics familiars però he de dir que la meva mare tenia una mica de mania a aquell aparell i a les seves pel·lícules, que li semblaven ximpletes i rudimentàries. Si no podies tenir una Pathé, millor no tenir res, devia pensar. L'aparell que vam tenir més endavant portava pel·liculetes que eren fragments de velles cintes còmiques, amb persones de veritat o dibuixets més acurats.
Com a premi de consolació era fàcil comptar amb una petita lent, un visor, en el qual es posava un retallet de pel·lícula i, mirant cap a la llum, veies imatges diverses. Aquells retallets els venien en sobres, al Mercat de Sant Antoni, i eren sorprenents, allà et podia sortir de tot. M'imagino que les imatges devien tenir el seu origen en els bocins de cinta que s'arribaven a haver de tallar en les projeccions als cinemes de barri. Era emocionant quan, per casualitat, identificaves algun actor o alguna actriu coneguts. Fins i tot em fascinaven aquests records turístics que encara es venen, que imiten coses com ara màquines de retratar, i on pots veure imatges d'algun indret, vistes, resultaven absolutament màgics.
Al Museu del Cinema hi ha un fons importantíssim d'estris diversos, entre els quals el Cine Nic. El NIC permetia fins i tot inventar-te les teves pròpies pel·lícules, però feia falta una mica de grapa. Encara queden joguines destinades a fer-nos mirar imatges de tot tipus, tot i que més aviat són ja una curiositat resistent, amb l'afegitó de què quan una cosa és fàcil de comprar i tens els diners per comprar-la quan vulguis, ja no genera el mateix desig badoc que quan no és així. En tot cas, si voleu saber més coses sobre la història de l'inoblidable Cine Nic, ja ho sabeu, el dia 28, a la biblioteca del Poble-sec.
El NIC es va anar perfeccionant i modernitzant però no va poder entomar els grans canvis en l'oferta i el consum de joguines, com tantes altres coses va fer moixoni durant els setanta. Però ha quedat en la memòria de molta gent o així m'ho sembla, malgrat que alguna persona jove m'ha preguntat, aquests dies, què era, això del cine NIC. Tot passa i l'imaginari canvia, ho vaig constatar fa poc quan, en un concurs de la tele, una persona jove no tenia ni idea de com acabava Thelma i Louise, per exemple. Em vaig sentir a mi mateixa imitant els comentaris de la meva mare davant d'ignoràncies d'aquest estil perpetrades per gent de la meva edat d'aleshores, però, com és que no ho saben?
