EXPOSICIONS, CINEMA, LECTURES I SENTIMENTS DIVERSOS

Ahir pel matí vaig anar a veure l'exposició que hi ha a la Fundació Miró sobre l'època de la Primera Guerra Mundial i com es vivia a casa nostra. Tot i que ja he escrit manta vegades sobre les limitacions d'aquestes exposicions del nostre temps, mai innocents i sempre amb mancances i excessos, no pots deixar de sortir-ne amb el cor encongit en evocar la tragèdia d'aquella guerra i constatar el fet que quan uns pateixen, els altres se n'aprofiten. Una de les coses que em va neguitejar de nou va ser la visió d'aquelles propagandes patriòtiques dels països en conflicte i fins i tot dels neutrals, que utilitzaven tot el que calia i tenien a l'abast per menjar el coco de la gent, com ara aquelles ingènues postals de l'època, els cromos de la xocolata i els grans cartells, un gènere que començava a despuntar amb força.

Com que aquests dies llegeixo moltes coses sobre sentiments patriòtics, algunes de tan irracionals que fan esgarrifar, a tort i a dret, malgrat que de moment no ens demani ningú la sang i la vida a favor de l'etèria pàtria, aquell món no es troba encara tan lluny del nostre. Sobretot perquè en aquella època els sentiments de la Renaixença, consolidats en el breu oasi polític de la Mancomunitat, ens van començar a fer ser com som ara, ens agradi o no i va aconseguir substituir els rancis mites hispànics pels propis i intransferibles.

Per la tarda vaig anar a veure Deux jours, une nuit, dirigida per Jean-Pièrre i Luc Dardenne i protagonitzada per Marion Cotillard. Molts escenaris pertanyen a la Bèlgica de parla francesa tot i que els podríem trobar a tocar de casa. La pel·lícula mostra de forma real  i eficaç com actua la gent quan van mal dades, fins i tot quan té poca cosa a perdre més enllà de diners, aleshores surten els covards, els dolents, els indiferents i les poques bones persones, com sempre. Potser aquests treballadors i treballadores d'una empresa petiteta que mostren les seves pors i les seves misèries, fins i tot la seva crueltat, quan els toquen la butxaca, ben segur que en èpoques de vaques grasses sortien tots al carrer el dia del Primer de Maig units de forma solidària i cridanera per la mística sindical del moment i la seva simbologia. També és ben interessant com el pensament individual es troba mediatitzat pel gregarisme i les pors al rebuig: què diuen els altres? què voten els altres? què pensen, els altres? pregunten de forma insistent aquests treballadors a la noia acomiadada, que els vol fer repensar una decisió presa en calent i condicionada a la intoxicació informativa, parcial i interessada d'un encarregat manipulador.

Al vespre vaig continuar llegint un llibre que ja estic a punt d'acabar, us en copio un paràgraf, al capdavall tot sembla que es relacioni d'alguna manera. O sóc jo, que tot ho barrejo.

El consumisme i el nacionalisme fan hores extres per fer-nos imaginar que milions de desconeguts pertanyen a la mateixa comunitat que nosaltres, que tots tenim un passat comú, uns interessos comuns i un futur comú. Això no és cap mentida. És imaginació. Com els diners, les societats anònimes de responsabilitat limitada i els drets humans, les nacions i les tribus de consumidors són realitats intersubjectives. Només existeixen en la nostra imaginació col·lectiva però tenen un poder immens. Mentre milions d'alemanys creguin en l'existència de la nació alemanya, s'emocionin davant la visió dels símbols nacionals alemanys, relatin els mites nacionals alemanys i estiguin disposats a sacrificar diners, temps i extremitats per la nació alemanya, Alemanya continuarà sent una de les potències més fortes del món.

La nació s'escarrassa per amagar el seu caràcter imaginari. Moltes nacions argumenten que són una entitat natural i eterna, creada en una època primigènia barrejant la terra de la mare pàtria amb la sang de la gent. Aquestes afirmacions, però, normalment són exagerades...

(...)

He copiat un fragment tret de context, amb totes les limitacions que això comporta, del magnífic llibre Sàpiens. Una breu història de la humanitat, de Yuval Noah Harari, al qual en ocasions una ironia fina i de vegades gruixuda perjudica la percepció de les moltes i profundes reflexions sobre el nostre món i la nostra espècie que aplega. Després d'incidir sobre els nous vincles que estableix avui l'existència de les tribus de consumidors (fans d'equips de futbol, de cantants, de coses com ara l'ecologisme), l'autor conclou: Ells es defineixen sobretot a partir del que consumeixen. És la pedra angular de la seva identitat. Probablement, un vegetarià alemany preferirà casar-se amb una francesa vegetariana que amb una alemanya carnívora. Una visió actual i menys transcendent de tot allò de la germanor universal de la classe obrera per damunt de les fronteres convencionals.

LECTURES PER A PASSAR L'ESTONA MENTRE PASSA LA VIDA

Fa uns dies escoltava el periodista Lluís Bassets que ha escrit un llibre sobre el pujolisme. Aquest tema promet esdevenir una font inesgotable de publicacions i això passa amb qualsevol tema d'actualitat. Bassets explicava per la tele que moltes coses sobre les activitats i capteniment d'aquest polític i el seu entorn ja s'havien escrit i s'anaven escrivint i publicant des de fa anys sense que tinguessin un ressò  excessiu més enllà de provocar el rebuig dels creients. Bassets va utilitzar el terme pujolejar fent referència a l'opinió pública catalana. Jo crec que més aviat el pujolejament i el mateix senyor Pujol són producte de certa manera nostrada de ser i de sentir, lligada al Patufet, a les pàgines viscudes de Folch i Torras i fins i tot als monòlegs d'en Capri, la veritat, però això podria ser objecte gairebé d'una tesis doctoral. Que consti que no ho dic en sentit pejoratiu, jo mateixa he consumit Capri, Folch i Torres i Patufets molt a gust i sense complexos. Llegia també fa uns dies que el mateix senyor Pujol, fa anys, havia comentat a algú que a València els polítics menys carques havien menystingut el pes de les falles i d'altres manifestacions populars xarones a l'hora de fer calaix en vots. Tenia tota la raó.

La història del folklore i la literatura populistes i d'èxit i la seva relació amb la política seriosa podria generar un doll de consideracions filosòfiques, avui les essències pàtries se centren en la simbologia vertical dels castellers i en el soroll dels correfocs i els espetecs dels trabucaires però han passat per les sardanes i els cors de Clavé i, més endavant, per les havaneres, la clau de volta de les quals ha estat  allò de l'avi que va anar a Cuba a defensar interessos colonials hispànics i va acabar per ser el colofó catalanista de qualsevol festa major de barri. Que et toquin aquestes coses produeix molta inquietud i per això es fa molt difícil eliminar els correbous des d'un despatx però ha estat relativament senzill acabar amb unes curses de braus que ja feien olor de naftalina. Pel que fa al pujolisme, determinada esquerra d'aquí també ha caigut sovint en el parany de menystenir-ne l'atracció que exercia i desqualificar-lo de forma destralera, cosa que per reacció molt humana l'ha fet més poderós. Cada dos per tres et deien que convergència havia tocat sostre, que duraria quatre dies, que després de Pujol tot s'acabaria, etcètera. Les prediccions no es compleixen mai, per això no entenc la dèria de tanta tertulianitis que elucubra cada dia, matí, tarda i nit, sobre el que passarà demà si passa això o si passa allò. És clar que hi ha molts tertulians i periodistes d'opinió que han de sobreviure, ja hi ha massa atur al país.

Pel que fa a temes literaris de moda, recordo quan es va posar d'actualitat el tema dels Templers o els Càtars i els llibres de determinat escriptor, més aviat amb tendència a la divulgació popular, es van vendre molt bé, com a xurros, i van generar fins i tot un turisme entre literari i històric que encara cueja. No va faltar qui va insistir en què n'hi ha molts d'anteriors, de llibres sobre el tema, aprofundits i seriosos, a l'entorn del que se sap, que no és gaire, dels Templers i d'altres ordes semblants. Darrerament hem patit un empatx, que encara continua, amb el tema del 1714, novel·les, llibres suposadament d'història, més o menys profunds. De tot i més. De vegades els textos que fan fortuna no són pas els més acurats ni acadèmics, no se sap mai com poden anar les coses. Ja n'hi havia alguns de ben interessants que costen avui de trobar si no és en llibreries de segona mà. El pitjor és que l'opinió majoritària sobre fets i personatges és molt atzarosa i de vegades cadascú es queda amb allò que vol creure, el sentiment té molta força pel que fa a aquestes qüestions.

Estic llegint el llibre del jove historiador jueu Yuval Noah Harari, és ja un èxit de vendes en molts idiomes. Potser no ens diu coses ben bé noves però n'aplega moltes i aconsegueix una reflexió aprofundida a partir d'un text que de vegades sembla gairebé informal. L'autor cau de vegades en la gracieta però en els temps que corren potser resulta inevitable recórrer a l'humor tot i que l'excés de polonialitis ja em produeix urticària. En tot cas les seves gracietes no són mai gratuïtes del tot. És un llibre que s'ha de llegir sencer ja que sovint quan sembla que t'està explicant una cosa dóna la volta al tema i t'ofereix l'altra cara dels fets. En el fons és una reflexió sobre la vida dels homes i les dones, de la seva evolució i de la capacitat per construir mites i llegendes, fantasies inexistents però que, de fet, tenen efectes ben reals i dramàtics sobre la gent. Ja vaig llegir fa temps, en algun altre lloc, que quan una mentida funciona a nivell col·lectiu els seus efectes són els mateixos que si fos una gran veritat.

M'agraden les novel·les, no vull caure en el parany elitista i planià de considerar ximplets i immadurs aquells que en llegeixen, però darrerament no en trobo cap d'actual que em faci el pes, la veritat. Per això tinc més tirada a llibres d'història o de periodisme, no sé com definir-los, la veritat. Vaig acabar fa poc molt entusiasmada un llibre que vaig iniciar amb certes reticències, el que Xavi Ayén ha dedicat al boom de la literatura hispanoamericana. I és que aquest llibre no explica només això sinó també un context concret, el d'una Barcelona d'un temps i d'un país. De fet el d'una part de Barcelona, la benestant i elitista, la del món editorial d'aleshores. Pel llibre desfilen un munt de personatges cadascun dels quals podria ser objecte d'una llarga obra de narrativa, d'una pel·lícula, d'una sèrie de televisió seriosa o no tant. Gràcies a la narrativa ben feta, a la novel·la de gruix, sovint podem saber més coses sobre els homes i les dones d'avui i d'ahir que no pas a través de freds llibres d'història. És clar que avui s'escriu tanta novel·la històrica mediocre que en aquest gènere encara costa més surar amb unes certes garanties de no acabar badallant sense remei. Ara estic disfrutant molt, també, amb un llibre seriós i interessantíssim, que cal llegir sense cap mena de pressa, Postguerra,  de Tony Judt.

De fet avui es fa difícil triar res. No et pots refiar de les recomanacions dels professionals, mediatitzades per interessos periodístics, editorials. Als grans taulells de les llibreries hi ha un munt de volums que no es poden abastar, segunr que entre tots aquests  hi ha perles que ens passaran per alt sense remei. En canvi aquesta història de la humanitat ens ha arribat ben promocionada, encara bo. No sé si la seva lectura farà reflexionar gaire les majories lectores, malgrat l'evidència de la creació de l'imaginari i de  la inconsistència de tants dogmes ens trobem en una època i en un lloc on aquest imaginari té més pes que mai i encara molt més que no pas fa algunes dècades. Constato que amb això dels llibres cadascú es queda amb una part determinada del que ha llegit, de vegades fins i tot elabora a partir d'un text una mena de tesi sobre el contigut que pot ser ben diferent de la meva o de la d'altres persones. La sacralització de la lectura em diverteix, es parla dels llibres com si fossin un bé en ells mateixos i no pas pel que contenen que pot ser adoctrinament en estat pur. La bondat del llibre és un mite més, com tants altres, com gairebé tot. Moltes coses i exemples que he trobat en el llibre d'aquest jove historiador les havia llegit i meditat abans però ell ha tingut la grapa d'aplegar-les i donar hi un sentit actual i dinàmic, de contextualitzar-les en el nostre fràgil present.  Cal de vegades ser conscients del fet que llegir determinades idees sobre coses que fa quatre dies eren objecte de censura i prohibicions i que ho són encara a molts indrets és tot un privilegi. La normalitat no acostuma a ser freqüent en aquest món de mones. Però, ben mirat, què és, la normalitat???