Vivir no es suspirar o presentir palabras que aún nos vivan.
¿Vivir en ellas? Las palabras mueren.
Bellas son al sonar, mas nunca duran.
Así esta noche clara. Ayer cuando la aurora
o cuando el día cumplido estira el rayo
final, ya en tu rostro acaso.
Con tu pincel de luz cierra tus ojos.
Duerme.
La noche es larga, pero ya ha pasado.
Vicente Aleixandre (1898-1984) és encara un escriptor enigmàtic, jo diria que poc conegut a casa nostra i no tant llegit com altres. Admeto que jo també l'he llegit poc, i que em sorprèn més i més cada vegada que m'acosto de nou als seus poemes. Durant anys va ser per a mi un d'aquells personatges presentes a les antologies del batxillerat, amb un rostre una mica especial, distant i molt menys popular que Lorca, Machado, Juan Ramón Jiménez i d'altres, potser per allò dels prestatges, que deia Calders. L'any 1977 li van donar el Nobel, sembla que cal que passin més de vint anys per tal que l'escriptor d'un mateix país rebi el Nobel. El castellà hispànic ha de compartir protagonisme amb el castellà d'hispanoamèrica, tant ric i divers i que tan bona literatura ens ha proporcionat des de fa anys.
L'oblit oficial, inexplicable, en el qual han viscut l'escriptor i la seva obra s'han palesat en la lluita endegada en defensa de la seva casa madrilenya, un immoble ple d'història i literatura, i que ha propiciat la creació d'una associació a l'entorn d'aquest poeta inoblidable. L'any 2009 en va fer vint-i-cinc de la mort d'Aleixandre, les commemoracions oficials van ser gairebé inexistents més enllà de cercles literaris molt concrets. Si a Espanya en general la cosa va ser tèbia o inexistent, a Catalunya no cal ni comentar-ho. Potser tot plegat té a veure amb la manera de ser d'ell mateix i en la seva manera de viure. Aleixandre va ser un poeta de la generació del 27, amb molt bones relacions amb els escriptors d'aquella generació, com Dámaso Alonso o Lorca.
Problemes greus de salut van contribuir a recloure'l a casa seva, i casa seva va esdevenir un punt de trobada literària molt important. Va romandre a Espanya després de la guerra, va formar part d'aquell exili interior en el qual també romania gent com Espriu. Però va fer mans i mànigues per tal d'ajudar Miguel Hernández i d'altres, a la mida de les seves possibilitats. Expliquen que no es va voler exiliar, malgrat les seves idees d'esquerra, pel fet que estava molt lligat a la seva família, sobre tot a la seva germana. També per aquest amor a la família va ser discret sobre la seva condició homosexual, que no va amagar però que tampoc no va difondre. Abans de la guerra va tenir una relació amb Andres Acero, relació que es va veure truncada en haver-se d'exiliar aquest darrer.
Crec que paga la pena fer un esforç per atansar-se a la seva obra poètica, encara que també té una interessant producció en prosa. Podeu accedir a uns interessants reportatges del Canal Sur, sobre el poeta, aquí.
Unas pocas palabras
Unas pocas palabras en tu oído diría. Poca es la fe de un hombre incierto. Vivir mucho es oscuro, y de pronto saber no es conocerse. Pero aún así diría. Pues mis ojos repiten lo que copian: tu belleza, tu nombre, el son del río, el bosque, el alma a solas.
Todo lo vio y lo tienen. Eso dicen los ojos. A quien los ve responden. Pero nunca preguntan. Porque si sucesivamente van tomando de la luz el color, del oro el cieno y de todo el sabor el pozo lúcido, no desconocen besos, ni rumores, ni aromas; han visto árboles grandes, murmullos silenciosos, hogueras apagadas, ascuas, venas, ceniza, y el mar, el mar al fondo, con sus lentas espinas, restos de cuerpos bellos, que las playas devuelven.
Unas pocas palabras, mientras alguien callase; las del viento en las hojas, mientras beso tus labios. Unas claras palabras, mientras duermo en tu seno. Suena el agua en la piedra. Mientras, quieto, estoy muerto.
Ahir vaig anar al teatre dels Salesians, del carrer de Rocafort (darrer dia de les festes de Sant Antoni), a veure Berenàveu a les fosques, de Benet i Jornet, interpretada de forma molt digna pel grup El Triangle, que ja té una llarga i interessant trajectòria. Fa alguns anys vaig veure, per la mateixa companyia, Un marit ideal, de Wilde. Més enllà del fet que l'atrezzo i els decorats eren modestos, la interpretació no tenia res a envejar a la professional que ens ofereixen al Goya.
Vaig veure aquesta obra per televisió, fa molts anys, a l'espai Lletres Catalanes i me'n va quedar un record molt viu, però no he trobat informació enlloc sobre aquella filmació. Crec recordar que una Margarida Minguillon molt jove feia de Fani (una picada d'ullet, m'imagino, a la Fanny de Soldevila) i que l'inefable i polifacètic Ivan Tubau feia de Santiago, un paper una mica maquiavèlic que li anava molt bé, per cert.
Benet i Jornet escriu ara poc teatre i en el darrer s'ha allunyat força d'aquell realisme una mica estil el primer Buero, d'aleshores. Els culebrots televisius són tota una altra cosa, fan el seu paper, però han esdevingut plens d'absurds i complicacions, amb aquesta moda d'allargar-los fins a l'infinit. No són una obra personal, sinó una obra gairebe industrial feta per un equip on els actors i els escriptors de la colla són peces ínfimes del conjunt, malgrat la popularitat que puguin assolir i el benestar econòmic que, m'imagino, els comporta un personatge durador.
Dema faig, al barri, la xerrada-col·loqui sobre Emili Freixas. Serà a dos quarts de vuit del vespre, a la Biblioteca Francesc Boix, del Poble-Sec (Blai, 34). Vindran familiars del dibuixant, a la xerrada, cosa que em fa molta il·lusió. Freixas es feia un tip de dibuixar i pintar per tirar endavant la família en aquells anys en els quals berenàvem a les fosques. Fins i tot els bons professionals treballaven més hores que un ventilador. González Ledesma ens ha explicat en moltes ocasions com escrivia les seves novel·les de Silver Kane a les fosques, també, a un terradet sota la lluna, pel fet que hi havia restriccions.
Estem molt lluny d'aquella època, d'aquells dibuixos, d'aquelles novel·les, d'aquelles mancances. Hi ha qui menysté l'art de Freixas, que és variat i complex, immens: còmic, il·lustració, publicitat, pedagogia... L'excés espanta i és molt fàcil prendre la part pel tot. Miró és molt més conegut i promocionat que Freixas, és clar, cosa que em sembla totalment injusta. En general, els il·lustradors, ni que siguin famosos i es guanyin bé la vida, semblen encara avui els germanets petits de l'art de galeria. Sobre l'art abstracte i modern i el seu dogmatisme en podria fer molts posts i moltes valoracions.
A les nenes de l'època, que berenàvem pa amb xocolata a les fosques, se'ns dedicaven ingenus anuncis a la premsa com el que veieu, si es portaven bé vindrien els reis i ens portarien contes il·lustrats per Freixas. No sé si encara es promociona alguna publicació infantil, avui, mencionant nom i cognom de l'il·lustrador. En tot cas, la meva infantesa sempre restarà lligada a aquells contes de fades, a aquells dracs, a aquelles princeses enjoiades...
Fa poc llegia una crònica sobre cinema infantil d'avui, hi ha un gran nombre de produccions d'estètica fosca, inquietants, molt allunyades del Disney tradicional. Potser en els temps en què es menja calent fa falta recordar la foscor i en els temps en què es berenava a les fosques feia falta somniar en luxes convencionals. Freixas, llegeixo en un llibre sobre ell, no volia ni tan sols que els éssers malignes fessin por i, de fet, és així, sempre són estranyament inofensius i amables, fins i tot els més temibles dracs. Rackham inquieta més. Si Freixas fos francès, anglès, alemany, belga... segur que se'l tindria molt més present. Mireu els muntatges que s'han fet amb el Tintín, per exemple. De fet, encara avui, allò que mereix més atenció de Freixas són els còmics, per cert.
La gent que berenava a les fosques es distreia canviant novel·les de Silver Kane amb tapes de Freixas. Però el Lectures era una bona revista, amb narracions curtes d'autors i autores remarcables i il·lustracions de Freixas i d'altres dibuixants i en aquelles emblemàtiques col·leccions barates es podien comprar, també, obres de grans autors clàssics. Ara no existeixen, ja, aquest tipus de revistes, s'han fet alguns intents elitistes, sense massa ressò.
Bé, si en voleu saber més, a la Biblioteca Francesc Boix, demà.
I si voleu participar en els enigmes històrics, cliqueu aquí.
El dormir es como un puente que va del hoy al mañana. Por debajo, como un sueño, pasa el agua, pasa el alma.
Juan Ramón Jiménez no ha estat mai un premi Nobel massa controvertit. L'elecció d'aquest autor mostra força el rerefons polític i diplomàtic per on es mouen els qui atorguen aquest premi. Espanya, els anys cinquanta, és un país, ai, oblidat per la història. Els clamors heroics de la guerra civil s'han apagat, el desastre a nivell mundial, tan gruixut i generalitzat, ha fet abaltir el record de les proclames antigues, les esperances en què el final de la guerra mundial acabaria també amb la dictadura franquista resten definitivament malmeses, el comunisme fa por. No és estrany que hi hagi un sentiment general de mala consciència. La generació jove de la guerra civil va oferir un planter magnífic d'artistes i escriptors, però la guerra ho va malmetre tot, uns van morir, d'altres es van exiliar, d'altres es van quedar, de grat o per força. No sabrem mai com hauria evolucionat aquella magnífica generació republicana, d'idees diverses, de no haver patit la guerra. Ni tan sols podem saber la realitat íntima de molts sacrificis, el mateix Garcia Lorca tenia amics falangistes, van intentar salvar-lo, però no van poder, com és prou sabut. Les morts dels intel·lectuals també serveixen a les causes que toquen i s'instrumentalitzen com cal. Hi podia haver hagut molts candidats espanyols, al Nobel. Però els de l'interior eren massa franquistes i els de l'exterior, potser, massa comunistes. En aquest context, Juan Ramón Jiménez és el més adient, exiliat des del primer moment, no vol tornar, però tampoc és una persona excessivament bel·ligerant ni compromesa, el seu món poètic és intimista, molt personal. Evidentment, sentia simpatia per la República, però va marxar ben aviat, per no tornar més. Els seus poemes es podien llegir amb certa tranquil·litat intel·lectual, a la malmesa pell de brau de la postguerra tardana, que ja començava a bandejar el racionament i la misèria excessiva.
La vida de Juan Ramón Jiménez és prou coneguda, com també ho és la seva producció literària, però jo en vaig saber poca cosa fins que no vaig tenir nou o deu anys. En aquella època va arribar a l'escola de les monges del Sortidor una mestra molt jove, molt diferent de la resta. Era de parla castellana i es deia Maria de los Ángeles Ruíz Veintemilla (escric el nom sencer per si un cas algú, per casualitat i pels miracles del google en sap alguna cosa). Jo crec que no devia tenir ni divuit anys, en aquell temps la carrera de mestra era breu, batxillerat elemental i tres anys més en unes escoles Normals una mica lamentables, separades per sexes. De tota manera, fins aleshores havíem tingut monges que, en molts casos, no crec que tinguessin ni tan sols el batxillerat, a moltes acadèmies es llogaven els títols i no es demanava massa per poder donar classes a criatures petites. Per això potser vam tenir la impressió que aquella noia, jove i bonica, en sabia un niu.
Crec que és l'any de la meva vida infantil en el qual vaig anar més a gust a l'escola. Li trobàvem totes les gràcies, entre les quals, que s'assemblava, potser molt de passada, a Romy Schneider, actriu que era aleshores també molt joveneta. En aquelles classes inoblidables ens explicava pel·lícules, anècdotes diverses sobre els seus estudis, ens llegia poemes i narracions, ens ensenyava àlbums que havia fet quan estudiava (en recordo un molt complet sobre art egipci) i va ser ella qui ens va parlar de Juan Ramón Jiménez, que feia un parell d'anys que havia rebut el Nobel, i que va morir per la primavera d'aquell mateix curs, i fins i tot de la seva esposa, Zenobia Camprubí, morta el 1956, tres dies després de la concessió del Nobel al seu marit, i que havia traduït a un altre gran poeta, Tagore, també premi Nobel ( de l'any 1913!), aleshores encara poc conegut a casa nostra.
Recordo que ens feia llegir Platero y yo, llibre que durant anys es va presentar, de forma errònia, com un llibre infantil, quan no ho és, ni de bon tros. Recordo també que li sabia greu que no entenguéssim les moltes metàfores del llibre. De vegades mostrava, com no podia ser altrament, coneixements assolits en els seus estudis que avui farien riure, com ara en una ocasió en la qual, en preguntar-li nosaltres sobre els maçons, ens va dir que eren una mena de secta estranya que feia pactes amb el dimoni. Aquell curs, en aquella època, va ser com una mena d'oasi estrany, després del qual vaig aterrar de nou en el desert de l'ensenyament gris de l'època. Més endavant la veia per l'escola, hi va ser durant uns anys més, explicaven que les monges li tenien mania, no sé si la cosa era certa o es tractava d'una brama sense fonament. Jo era tímida fins a extrems malaltissos aleshores i no gosava dir-li res, més aviat m'amagava quan la veia, i vaig viure com un desterrament l'inici dels meus estudis de comerç, encara que els fes a la mateixa escola. Més endavant em van dir, no sé si era veritat, que s'havia casat amb un japonès. Recordo també que ens va explicar, més o menys, d'on venien els nens, a causa d'haver-se adonat de com cercàvem desesperadament en el diccionari paraules relacionades amb el tema. Va ser una explicació etèria, plena de floretes i símbols, ens va dir que la resta ens l'explicarien les nostres mares, però la meva mare es va violentar quan li vaig preguntar i em va engegar a dida, més o menys.
Juan Ramón Jiménez i la seva esposa sempre han anat lligats, per a mi, amb aquell curs de 1958, que també va ser l'època del retorn del cuplé a través de Sara Montiel, i amb la senyoreta Maria Ángeles, vaja. Més endavant vaig saber més coses sobre aquell senyor seriós i atractiu, sobre les seves dèries i depressions i sobre el valor immens de Zenobia Camprubí, una dona que, com tantes dones intel·ligents de l'època, va acceptar un paper d'esposa convencional que li anava molt estret però que no li devia desplaure del tot encara que segur que el caràcter del seu marit més d'una vegada la devia treure de polleguera. Com Anna Murià i tantes altres, Zenobia va ser el suport econòmic important de la casa, encara que no van tenir fills, cosa que devia ajudar encara més al poeta a viure en el seu món de nen mimat. Expliquen una anècdota molt gràfica, el poeta al llit, deprimit, i Zenobia cantant-li la canya, explicant-li que al món hi havia massa tragèdies, fam i desgràcies perquè ell, un privilegiat, es deixés enfonsar d'aquella manera, i exigint-li que es llevés i fes bullir l'olla. Malgrat que el poeta l'estimava tant van haver d'anar-se'n dels Estats Units, on ella hauria pogut tractar millor el seu càncer, cap a Puerto Rico, perquè Juan Ramón no suportava sentir-se tan estranger.
A mi, en aquella època, em semblaven una parella ideal. Avui ja m'ho miro d'una altra manera. Hem canviat molt i sobta veure com tantes dones intel·ligents van restar a l'ombra d'homes molt menys brillants que no pas elles, àdhuc, fins i tot, ganduls. Juan Ramón va ser un gran poeta, ningú no en dubta. Una cosa no treu l'altra. Avui s'intenta reivindicar la seva postura personal davant de la guerra civil, s'ha editat un llibre que no havia sortit, sobre el tema, i sovint s'explica el vergonyós saqueig al qual es va sotmetre la seva biblioteca per part dels falangistes, com a mostra del seu compromís personal en contra del franquisme. En el manteniment d'aquest compromís una mica tebi jo crec que també hi té molt a veure la seva esposa. En tot cas, a finals dels cinquanta, amb el Nobel i tot, era ja una figura assumida per la cultura oficial, que excusava el seu exili explicant que donava classes a l'estranger. Les antologies incloïen molts poemes d'ell i Platero y yo es va vendre com rosquilles.
Davant la seva figura, elegant, i en llegir les seves dedicatòries literàries, a las minorías, siempre, (encara que reconec que hi ha poetes i artistes en general que es creuen populars i són molt més minoritaris, elitistes i mediocres) no puc per menys de recordar aquella cançó de Iupanqui, vete a mirar los obreros, los hombres en el trigal y como lucha la gente, por un pedazo de pan...
De tant en tant passo per la biblioteca per carregar i sovint agafo alguna novel·la de misteri. No entenc el motiu pel qual ens atrau tant el tema dels crims per resoldre, però sembla que és així. Hi ha un gran nombre d'escriptors i escriptores que es dediquen a aquesta temàtica, una de les quals és Elizabeth George. Vaig agafar, doncs, a l'atzar, Tres hermanos, que en anglès es diu What came before he shot her. El cas és que aquest llibre és atípic pel que fa al tema tractat. Malgrat que no conec a fons al producció de l'escriptora, el protagonista dels seus llibres és, com sol passar, un policia emblemàtic, qui, a més, està traumatitzat per l'assassinat amb violència de la seva dona embarassada. En aquest llibre s'explica com es va arribar a assassinar aquesta pobra víctima innocent.
De fet, crec que el tema deu haver estat una excusa de l'escriptora per tal de defugir el tòpic policial, l'etiqueta, i endinsar-se en una narració que incideix en un tema molt més sociològic, la història de tres germans, una noia adolescent i dos de més petits, un dels quals amb deficiències psíquiques i del seu malaurat procés familiar, que els impossibilita sortir d'una situació de marginació que no fa res més que agreujar-se al llarg de la novel·la. I tot això malgrat el que en diem ajudes socials, sovint inoperants o limitades, quan els casos són greus, i fins i tot malgrat les ajudes d'algunes persones de bona fe, interessades en millorar la situació dels germans.
El llibre m'ha neguitejat, m'ha recordat situacions viscudes a l'escola en les quals ja t'adonaves que el cas no tindria solució malgrat totes les passes que fessis i que el munt de protocols seguits, encalçant totes aquestes sigles del nostre temps que responen a serveis diversos, serviria de poca cosa. Si veu veure aquella excel·lent pel·lícula francesa sobre un mestre de parvulari, Hoy empieza todo, potser recordareu que hi ha una situació familiar lamentable, a l'entorn d'una mare alcohòlica i els seus fills, que acaba força malament. Aquesta pel·lícula que menciono era francesa i el llibre que comento situa l'acció a Londres, cosa que em fa pensar en el fet que aquestes coses passen a tot arreu, en el marc de les nostres societats ben peixades les quals, en moltes ocasions, són incapaces de solucionar els problemes més evidents i m'hi ha fet pensar també la conversa, recent, amb una persona que va assistir a través del seu càrrec en una associació de veïns a una reunió amb sectors diversos, per parlar de problemes d'aquest tipus, famílies d'acollida i gestions de les ajudes possibles.
Més enllà d'aquest tema en comentaré un altre. Aquest llibre, com sol passar en moltes novel·les, assaigs o el que sigui, editats en l'àmbit anglosaxó, porta al final tota una pàgina molt completa amb una rastellera d'agraïments a persones diverses, mencionades amb nom i cognoms. A casa nostra, això no resulta gens habitual. De vegades he llegit llibres en els quals perceps una tasca important d'investigació, remarcable, que segurament implica també molta gent, gent que l'autor o autora no menciona enlloc. No sempre és així, però el fet és que aquests agraïments no són habituals, encara menys quan el llibre és de ficció.
En una ocasió, fa molts anys, diversos mestres vam col·laborar en una investigació pedagògica multidisciplinar fent la feina del matxaca. Quan la cosa es va editar i publicar es van mencionar uns quants agraïments, sobre tot aquells que feien referència a professorat universitari de prestigi, que potser s'havia limitat a fer un breu assessorament. Al final hi van afegir, també ...i a tots els mestres que hi han col·laborat. Els mestres, que havíem esmerçat hores de voluntariat en la investigació, no teníem nom ni cognoms, vaja. Quan llegeixo aquestes llistes de persones a les quals s'agraeix la col·laboració i que de vegades mencionen fins i tot el bidell de la biblioteca, amb nom i cognom, medito en el molt que ens falta, encara, per tal d'assolir una bona educació europea.
Aquests dies, amb motiu de la cloenda de l'Any Amades, ha sorgit el tema del conservadurisme de l'etnòleg i de la seva ocultació de temes relacionats, per exemple, amb el sexe. La veritat és que, ens agradi o no, la cultura catalana convencional, lligada en l'època de la Renaixença a una certa burgesia il·lustrada, ha estat catòlica i conservadora en gran part, cosa de la qual no voldria fer cap judici de valor, sinó, tan sols, constatar el fet. Torras i Bages afirmava, i així ho podem llegir encara, als esgrafiats montserratins, que Catalunya seria cristiana o no seria. Però és que resulta que també he escoltat coses com ara que seria d'esquerres o no seria i fins i tot que Catalunya sempre havia estat d'esquerres.
Acceptar les moltes Catalunyes que es fan i es desfan, que han estat, són i seran, no resulta fàcil ni, de vegades, agradable. El mateix pel que fa a Espanya, sempre s'ha parlat de les dues Espanyes però d'Espanyes n'hi ha un munt i potser en alguna d'elles ens hi podríem incloure, encara que no seria pas aquesta que avui es promociona des de certs mitjans de comunicació. Fins i tot, portada la cosa al límit, cadascú de nosaltres podria ser una Catalunya, vaja.
A la Catalunya de la meva joventut, amb un gran component d'immigració de parla castellana, surava per l'ambient allò de que el català (referint-se a la llengua, però també a una mena d'abstracció cultural multi-factorial) era burgès, fins i tot Pi de la Serra, de família més aviat burgesa, com tants altres cantants de l'època, va entonar allò de no és veritat que el català és burgès, cosa que combinada amb allò altre de és l'ofici del burgès menjar, beure i no fer res, resultava tota una declaració de principis. Però el cert és que tot plegat eren cançons i retòrica, no tot el català no era burgès ni tots els burgesos eren ganduls.
La Catalunya rural, profunda i carlina, va ser conservadora, però tampoc tan conservadora. El carlisme era un fenomen complex, encara poc estudiat en profunditat, com va ser complex tot allò dels nyerros i els cadells i com ho va ser la mateixa guerra civil. Com que sembla que, de forma inevitable, tots tendim a parlar segons la nostra experiència, he de dir que, efectivament, quan tiraves Paral·lel enllà, t'ensopegaves amb un context cultural de classe mitjana, dogmàticament progre, però molt atractiu en certa manera, i que provocava sentiments contradictoris. Els dirigents polítics de les primeres fornades transicionals provenien en gran part d'aquestes joventuts de família burgesa o petit burgesa, o de la ruralia benestant, que havien pogut accedir als estudis mitjans i a la universitat. Es trigaria, en acceptar els altres catalans. Fins i tot en acceptar els catalans xava dels barris populars i en el llarg camí dels molts silencis es passaria per un xarampió de paternalisme apostòlic, abans. Una mica com ara amb la immigració diversa dels nostres temps, una cosa són les teories etèries, una altra la realitat convivencial i una altra, encara, els prejudicis poc fonamentats i la creença subconscient en què nosaltres som millors.
Per part de la gent immigrada, de parla castellana, de les noves barriades, això es copsava de forma inevitable. El psuc va intentar ser un partit integrador i va fer molta feina, però també aquells problemes, que ja existien abans i en el temps de la guerra civil, de fractura social més o menys palesa, entre unes classes mitjanes més elitistes i catalanitzades i uns sectors populars de majoria castellano-parlant, també més pobres, encara que amb diferències internes importants, van contribuir al seu trist final, segons la meva opinió. Que en el nostre context històric, doncs, els estudis antropològics, com moltes altres coses, hagin patit de conservadurisme, és una evidència que no desqualifica res. Encara bo que tinguem el que tenim. Per a estudiar el tema només cal accedir, per exemple, a una revista com Cavall Fort, que mai no va arribar a ser el popular Patufet d'abans de la guerra. Era una revista infantil molt ben feta, de gran qualitat, però evidenciava l'elitisme catòlic que hi havia al darrera. Una mostra de respecte per als infants que l'han de llegir, feia, la propaganda. En aquest context, els tebeos, el Mortadelo i el Botones Sacarino eren xabacaneria mig tolerada. Cal dir que després de la guerra la cultura i la cultureta, fins i tot la política clandestina, es van haver d'aixoplugar a recer de l'església, en parròquies i societats amb llicència eclesiàstica, i encara gràcies. Es lo que hay, que diuen, en castellà.
Fa molts anys, en un campament excursionista vaig conèixer una parella gran, catalana, molt culta, que s'havia exiliat després de la guerra i feia poc que havia tornat a Catalunya. Recordo que la senyora, ben convençuda, em va dir que els catalans érem diferents. Diferents era, en aquest cas, sinònim de millors. Els castellans, quan van en el tren, fan soroll, criden, beuen... Jo, que aleshores treballava a escoles de barri, amb molta gent immigrada de parla castellana, em vaig sentir ofesa, però així es pensava en molts àmbits catalans de categoria. Avui es pensa així, també, respecte a la immigració dels nostres temps, tant i tant diversa i complexa. Sembla mentida que encara no haguem arribat a entendre, de forma majoritària, que a tot arreu hi ha de tot, àdhuc a la Catalunya més catalana de totes.
En el cas de la nova cançó, sobta veure com en els primers discos editats s'insisteix en l'extracció universitària dels cantants, cosa que avui faria riure. La singularitat i els problemes de Serrat, així com el menyspreu que va rebre en algun moment, venien també del fet de ser diferent. Mare castellana, barri popular, estudis més modestos... El mateix, crec, ha passat una mica amb Núria Feliu, persona també de barri. Una revista de l'època va publicar unes entrevistes amb les dones dels polítics catalans importants dels inicis de la transició, tots vivien a la part alta i tenien servei. El mateix Ainaud de Lasarte, amb el seu lúcid humor, va manifestar fa en una entrevista, en parlar dels nous polítics en el poder, com ara el president Montilla, que ara sí que es podia dir que havia canviat la cosa, car fins aleshores tots els qui sonaven eren coneguts de casa seva.
En la meva època, les persones amb aspiracions culturals, com jo mateixa, però sense possibilitat d'accedir als estudis superiors sentíem una certa prevenció en contra d'aquest món català elitista, de pis a l'Eixample o la Diagonal i torre a Cadaqués. Una prevenció però també una mena d'admiració i una certa enveja maliciosa. En una escola d'estiu d'aquelles memorables dels setanta, Jordi Carbonell em va fer canviar d'opinió, en ampliar els meus modestos coneixements i parlar en profunditat de l'antic obrerisme català, una tradició aleshores poc referenciada. Avui tot ha canviat molt i, en certs aspectes, la nostra comprensió en general sembla haver millorat molt, sobre tot perquè els estudis superiors ja no són un miratge per a la majoria de la gent i perquè la permeabilitat social ha augmentat força, encara que romanguin poders ocults i familiars de privilegi en molts indrets més o menys a l'ombra. Per això em sembla que evidenciar l'evidència, com ara que Amades i tants altres, eren conservadors i catòlics, o que, al menys ho van ser durant una bona temporada, ja no cal. És el que tenim i, pel que fa a Amades, el volum del seu treball, encara més si entro en el tema dels seus problemes físics i el seu autodidactisme esforçat em produeix una admiració sensacional, i em meravella tant com els esforços de Ramon y Cajal en el seu temps per tal d'esdevenir un científic, en aquella societat acientífica de l'època, construint-se ell mateix els primers microscopis.
Aquesta situació complicada queda molt ben reflectida als llibres de Juan Marsé, sobre tot a les Últimas tardes con Teresa, i en els de Maruja Torres o Vázquez Montalbán. Curiosament, en analitzar aquesta literatura, es pot copsar una mena de subtil prevenció, encara. Són autors que volen ser de les elits, però que senten que no ho són del tot i que no s'acaben de passar al català, ni ho volen fer i que es posen a la defensiva, en major o menor grau, quan algú els encara amb el tema lingüístic. Encara fa poc, Torres manifestava que ara ja era tota una senyora de l'Eixample, doncs s'havia comprat un pis car en aquest barri. Pocs intel·lectuals, músics, polítics o el que sigui, d'extracció popular, han continuat vivint en els seus barris d'origen en enriquir-se i prosperar; en el fons, cal admetre que s'han acabat desclassant, cosa comprensible. Així és el món. Un tema important han estat les escoles, les quals, malgrat les millores evidents dels darrers anys, encara marquen els estatus socials amb força rigor. La qualitat és una excusa, els professors de primària d'una barriada pobra, popular i amb un alt component immigratori poden ser tant o més bons que no pas els d'una escola de Sarrià, però això no és el que, realment, ens importa, en el fons, quan triem escola per als nostres. Per això sempre s'ha defensat la integració de l'escola al barri, cosa que, estudiada en profunditat, és fortament discriminatòria. Avui és pràcticament impossible que un nen de la Mina pugui accedir a una escola pública de Sant Gervasi, encara que la família accepti assumir un cost en transport... per exemple. Les famílies amb certes aspiracions que viuen en un barri humil, en general, acaben per portar els fills a les concertades del barri o a escoles llunyanes de pagament.
Un altre tema és tot el relacionat amb el sexe, que ha patit de puritanisme durant anys, a totes bandes i no només a casa nostra, sinó en tot un món occidental que ha patit grans dosis de victorianisme carrincló. No només a la dreta. Una cosa són les idees i l'altra la realitat social, pensadors molt avançats han estat uns masclistes o uns puritans en relació amb la família, amb les filles, com el mateix Marx. I gent de pensament aristocràtic i elitista ha estat molt llibertina. Les coses són, ai, molt complicades. I no totes les llibertats van sempre, ni de bon tros, en el mateix paquet. O no recordeu aquell terme de monges de la revolució, que va fer tanta fortuna?
Transcric un fragment d'un interessant estudi de Prats i Carós sobre el tema dels estudis etnogràfics i etnològics i les seves mancances i virtuts. Podeu accedir al text complet clicant al títol...
(...) Les manifestacions tradicionals són considerades com a supervivències del passat i expressions de formes fossilitzades i arcaiques de comportar-se i entendre el món. El concepte de supervivència de Tylor, utilitzat amb tota la seva extensió i sense massa seny ni precisió, farà la seva aparició dintre aquest context de pensament. El folklore en la seva totalitat serà entés, no com una manera viva i autòctona d'entendre el món i comportar-se certs grups humans, sinó com les reminiscències d'un passat remot, àdhuc prehistòric. La pervivència del folklore s'explica com la causa de la incapacitat de certs grups humans -les classes subalternes- d'evolucionar cap a formes més enlairades de cultura i exclusives de la burguesía industrial. La conclusió serà, per tant, que les manifestacions folklòriques tenen un interès teòric 'per se', independentment del context groller i "salvatge" en el qual estan arrelades. Tampoc aquí la comparança amb el context de l'etnologia europea hi és aliena. Es sabut que l'interès pels anomenats pobles primitius està íntimament lligat a la penetració del capitalisme en els imperis colonials de les metròpolis europees. L'estudi de les comunitats "primitives" tenia, ultra els seus aspectes teòrics, una finalitat pragmàtica molt concreta: es tractava d'ajudar els interessos de l'aparell administratiu colonial amb informacions concretes. La desigualtat de base que s'estableix entre el colonitzador i el colonitzat; l'orgull del primer respecte a la seva superioritat cultural; la diferenciació radical que l'europeu estableix entre el seu propi món i el dels "salvatges", "bàrbars", "pagans" (i d'altres denominacions semblants), són, junt amb d'altres, clars indicadors del grau d'estima en què les societats no-europees eren tingudes. Aquesta mateixa sensació de superioritat cristal•litzava quan l'investigador de motlles mentals urbans es traslladava al camp i entrava en contacte amb els grups rurals marginats. En aquest sentit els estudiosos catalans no són cap excepció. La superioritat de la qual es veuen dipositaris; la utilització de llur status per aconseguir informació; el despreci i rebuig (més o menys dissimulat) cap als grups socials portadors del folklore, així com les al•lusions despectives a la grolleria i manca de civilització dels mateixos, són aspectes gairebé generalitzats en els escrits, i que impedeixen una comprensió efectiva de la matèria estudiada. Quan no és així, una espècie de valoració metafísica, paternalista, essencialista i nacionalista, s'empara de llurs treballs, essent, no obstant això, una altra forma de diferenciació entre els grups socials.
Tant en un cas com en l'altre, l'etnocentrisme de classe, la manca de relativisme cultural i, en definitiva, la utilització restrictiva i normativa del concepte de "civilització", considerat com a cosa pròpia i de la qual els altres no hi participen, són, per acabar aquest apartat, alguns dels aspectes més criticables de molts dels etnògrafs i folkloristes catalans.
Amb molt de gust m’afegeixo a la proposta d’endegar un homenatge blogaire amb motiu de la cloenda de l’Any Amades. S’han fet moltes activitats, gràcies a l’esforç d’un gran nombre de gent, però tinc la sensació que ha mancat aquella gran exposició, aquell gran acte oficial, aquella sèrie de televisió en horari de máxima audiencia, aquella participació multitudinària de les escoles... Em va passar al mateix amb l’Any Verdaguer. Només cal comparar aquests casos amb els muntatges sobre Gaudí o Miró amb motiu de celebracions semblants, o la modesta exposició Amades amb d’altres exposicions, per exemple, sobre autors actuals o sobre creadors plàstics de moda.
Amades ha patit i, segons la meva opinió, pateix encara, de la prevenció que una gran part del món acadèmic oficial ha gastat sempre a l’entorn dels autodidactes o de les persones amb estudis modestos. En una ocasió recordo haver escoltat un catedràtic de biologia, en uns cursets, parlant de Masclans, el senyor que va fer aquells llibres admirables sobre els arbres i els arbustos: oh, i només era mestre. En més d’una ocasió se’ns havia comentat, també, en alguna aula oficial la manca de rigor científic de molts treballs i recerques d’Amades. També es deia, amb cert menyspreu, que quan una cosa no la trobava se la inventava o que acabava d’arrodonir la recerca amb aspectes de collita pròpia. Avui la universitat no és ja elitista ni minoritària com abans, ni té aquell bany de sacralització que rumbegen els indrets inabastables per a la majoria de la gent normaleta, però la cosa encara belluga. Sobre la manca de rigor i tot això, hi ha molts treballs de recerca universitària per l'ample món que no suportarien una crítica seriosa...
En general, el folklorisme nostrat pateix també, a més, de la prevenció dels moderns, ja que mentre ens cau la bava davant manifestacions multiculturals de tota mena, quan arribem a la sardana, la barretina, el ball de gitanes, la rondalla i el pa amb tomàquet, la cosa queda provinciana i decadent. A una escola on vaig treballar durant anys, a les activitats de l'associació de pares, es va començar, quan la transició, a fer sardanes i cançó i ball tradicionals catalans, després es va passar al ballet clàssic i les sevillanes, més endavant al tai-txí i el ioga i darrerament al country, l'aerobic o la dansa del ventre. Com que sovint no es pot fer tot, cal triar, i les tries funcionen segons les modes i les tendències, vaja. Ah, però quan toca fer algun treballet ocasional, el Costumari funciona molt bé, així com els reculls de llegendes, de dites, de rondalles... És clar que si insistim en el tema de bandejar el tema religiós i fer vacances d'hivern i primavera, no sé pas què en farem, de tantes històries populars sobre sants i marededéus.
Encara suposant que Amades s’ho hagués inventat tot el mèrit seria el mateix, potser molt més gran. Recordo encara l’emoció que vaig sentir quan em vaig comprar, a terminis, la segona edició del Costumari, fa ja tants anys, també, o com cada setmana explicava una rondalla o una llegenda dels seus reculls a classe, en els temps de l'EGB, davant d'un auditori entregat i devot d'alumnes castellano-parlants. Tenia aquells petits llibrets de la Selecta, d'enquadernació precària, que enguany, afortunadament, he pogut renovar gràcies a la reedició que n'han fet. Comptat i debatut, que hauríem d’haver viscut tot aquest any entre rondalles, dites, contalles, llegendes i refranys, i que cada dia ens oferissin per televisió danses tradicionals i llegendes dels seus reculls, fins i tot un biopic d'Amades acurat, amb visions de tota Catalunya i part de l'estranger, però em sembla que aleshores aquest país seria ben bé un altre. Continuarem essent la terra dels esforços individuals, voluntaristes, populars, minoritaris i inesperats, àdhuc sorprenents. La terra de l’oblit i la recuperació. La vida no és una rondalla. O potser sí, qui sap. De fet, impressiona repassar el nombre d’actes que s’han anat fent durant aquest any i impressiona també haver d'acceptar que, la majoria, no han tingut el ressò merescut.
Fa ja algun temps que coordino i escric entrades en un blog sobre temes d'història, a l'entorn d'una tertúlia on comentem llibres diversos. Després d'un sopar històric en el qual vam estar jugant a endevinar personatges i fets, em vaig animar a proposar cada setmana un ENIGMA SABÀTIC sobre aspectes del passat.
Per si teniu ganes de jugar i googlejar (cal dir que no hi ha més premi que l'etèria satisfacció personal), us poso l'enllaç al d'avui, cliqueu aquí.
També, fa algun temps, vaig escriure un parell de posts sobre antics naufragis, en concret els del Príncipe de Asturias i el Valbanera. El besavi de la meva cunyada, electricista del vaixell, va ser un dels supervivents del primer, del qual, per influència mediàtica, se n'ha arribat a dir el Titànic español.
El periodista Paco Garcia Novell ha escrit una obra de ficció, molt documentada, ambientada en el naufragi del Príncipe de Asturias, que presentarà dimarts, 19, al Museu Marítim, a les set del vespre.Si algú té interès en el tema, ja ho sap. Per a informació exhaustiva sobre naufragis propers, existeix una web molt completa, aquí. Precisament ahir, per la tele, passaven La última noche del Titánic,de 1958, segons la meva humil opinió cinèfila molt més interessant que la gran titanicada avatárica que tots coneixem. Vaja, tot són gustos. Però també és casualitat que després de parlar de naufragis em trobi aquest, en la versió de la meva infantesa, a casa... Passa cada cosa... Per si un cas no penso agafar ni la golondrina, de moment.
Fins ara, que jo sàpiga, sembla que el senyor català que ha estat més a tocar del Nobel de literatura ha estat Àngel Guimerà. L’any en què Echegaray va compartir premi amb Mistral es creia força en aquesta possibilitat. El ressorgiment de llengües minoritàries, els nacionalismes abrandats i el romanticisme havien anat establint una mena de brou en el qual la cosa hauria estat possible, a més del fet que Guimerà havia assolit amb el seu darrer teatre un èxit molt important a nivell internacional.
La vida de Guimerà és força coneguda, fins al límit en el qual poden ser conegudes les vides dels nostres autors. En general, i amb poques excepcions, sembla que sempre s’ha intentat, de vegades fins a extrems una mica innocents, protegir la intimitat de la gent de casa, com si hi hagués el perill d’esberlar massa mites si s’hi entrava de forma aprofundida. Això, per altra banda, ha fet que circulessin, per als entesos i iniciats, moltes brames sobre aquestes misterioses intimitats. Tant s’amaguen coses relatives al sexe, per exemple, com relatives a l’afició a la beguda o al joc, però també tendències polítiques que no toquen. Hi ha algunes agosarades excepcions, que entomen el personatge d’una forma valenta i humana, com ara la biografia de Verdaguer d’Arbó o la de Maria Aurèlia Capmany, de Pons, però són excepcions. Fa poc repassava una biografia de Pitarra i em vaig adonar que la seva vida familiar gairebé no hi era present. I això que va ser un senyor maridat de forma absolutament convencional.
Àngel Guimerà va néixer el 1845 a Santa Cruz de Tenerife on tenia negocis el seu pare, del Vendrell. La mare era una noia humil, potser dependenta en algun comerç de l’illa. Els pares van tenir relacions abans de casar-se i Guimerà va néixer fora del matrimoni. Això, que avui sembla una cosa sense importància i que, fins i tot en aquell temps i segons per a quines persones potser no era tan greu, que fins i tot s’ha atribuït a la intenció dels pares de celebrar el casament a Catalunya, sembla que a Guimerà el va condicionar i marcar durant tota la vida, fins al punt d’intentar canviar la data de naixement o insistir en el fet que la mare era una noia de molt bona família. Ell, això sí, va estimar molt la seva mare, amb qui sempre va parlar en castellà. Guimerà va tornar a Barcelona en morir el pare, el 1853 i un oncle es va fer càrrec de la seva educació. Malgrat que la llengua materna fos el castellà i que l’ensenyament que va rebre, als Escolapis, fos absolutament castellanitzant, Guimerà va optar pel català, segurament gràcies als amics que tenia i a l’ambient que es respirava aleshores a la Barcelona cultural ja que, sovint, el prestigi i l’entorn hi fan molt més que no pas l’ensenyament oficial i obligatori, en aquestes coses, aspecte de la qüestió que s’oblida sovint.
Guimerà va participar activament en grups catalans, va començar molt aviat a publicar poemes i va fundar la revista La Renaixensa, que va acabar per convertir-se en diari. El 1882 va ser ponent de les Bases de Manresa i va ser també un dels portadors del Memorial de Greuges a Madrid, així com president de l’Ateneu Barcelonés. El 1879 va començar a estrenar teatre, primer versificat i més endavant en prosa. El seu primer gran èxit va ser Mar i cel i, més endavant, els grans títols com Maria Rosa, La filla del mar, i, per descomptat, Terra Baixa. L’èxit va ser immens en aquest casos i moltes obres es van traduir al castellà i a molts més idiomes, se’n van fer òperes, i, més endavant, pel·lícules. Això va provocar una gran demanada per part de les actrius de l’època, com ara Maria Guerrero, sobre el tema, amb abrandades cartes on se li demana, per exemple, que canviï el final de La filla del mar o que escrigui alguna cosa sobre Santa Teresa. Guimerà, en general, no va cedir a les temptacions, però en algun cas va arribar a caure en el parany i a escriure textos d’encàrrec, que no tenen la grapa ni la qualitat dels altres, les coses com siguin.
No es va casar i va dur una vida força discreta, encara que tenia molts amics. Fins al punt que grans actrius, en llegir les passions explicades en les seves grans obres se sentien atretes per l’autor, i tenien, quan el coneixien, una gran decepció perquè el trobaven avorrit. Això va fer que es digués durant temps, sotto voce, que potser era homosexual, cosa que alguns biògrafs s’han dedicat a combatre de forma contundent, fins i tot massa contundent, evocant idil·lis juvenils molt eteris del senyor Guimerà. La veritat no la sabrem mai, ja que aquella societat, contradictòria i carrinclona en molts aspectes, era molt i molt particular i em temo que de vegades ni les mateixes persones afectades gosaven pensar en què eren o no eren. El que sobta, també, és la por, avui, d’admetre aquesta possibilitat, no tan sols en el seu cas, sinó en el d’altres escriptors, com el mateix Espriu. Avui, quan ja no ens espantem de tot plegat i quan fins i tot de vegades hem passat, en ambients intel·lectuals, a considerar les conductes menys convencionals com una mena de mèrit literari. Però encara hi ha molt conservadurisme subliminal pel que fa a certs aspectes de la cultureta, ep.
El fet és que les passions presents en les grans obres de Guimerà mostren unes constants com ara el rebuig de la diferència, els problemes de la persona que mai no acaba de ser ben acceptada en la seva societat, la possessió amorosa, la gelosia... De tot plegat se n’han inferit moltes coses, potser no sempre prou fonamentades, però com que ens movem en el camp dels supòsits, tot és possible i no ho és, al mateix temps.
Com a curiositats a l’entorn de la vida de Guimerà, sembla que l’esquela publicada a La Vanguardia quan va morir la seva mare és el primer que aquest diari va publicar en català. Autors castellans que admiraven molt Guimerà, com Galdós, li van insistir per tal que escrivís en castellà, sense èxit. Echegaray va traduir moltes de les obres de Guimerà. El tema del Nobel és complicat i tampoc no s’ha acabat mai d’aclarir, possiblement el govern espanyol es va oposar a la concessió, Guimerà s’havia significat políticament de forma evident, molt més que Mistral, per cert, que era un personatge molt més còmode per al govern francès que Guimerà per a l'hispànic. Per diferents motius, polítics i acadèmics no volien tampoc que es concedís a Galdós, excessivament d’esquerres, sense comptar amb les enveges estrictament de capelleta intel·lectual, que també eren moltes i cantelludes. Finalment, com a solució de compromís, el Nobel compartit va anar a parar al pobre Echegaray, per al qual, al capdavall, va resultar una mena de regal enverinat, doncs gent que no s’havia ficat amb ell s’hi va començar a ficar, ja que no el consideraven un bon candidat. Echegaray va donar suport, anys després, a diferents demandes de concessió a Galdós, però, com es ben sabut, la cosa no va prosperar.
Va ser aquella una època complicada políticament. L’eufòria de la Renaixença amagava molts problemes socials, grans diferències, molta misèria. Això, en la gent benestant, provocava també una sensació d’inquietud i una por molt evident, que ancorava bona part dels intel·lectuals a un gran conservadurisme, a més del pes d’una església també complicada, bescantada per un cantó i prepotent i dictatorial per l’altre, amb unes regles morals molt estrictes. L'esplendor florit del modernisme de vegades no ens deixa veure les misèries amagades, que van ser moltes i greus.
Diumenge pel matí vaig tornar al centre hospitalari on la meva mare va romandre gairebé un any, en fa ja més de dos. Tot estava igual, més enllà del fet que al recinte, situat en el que devia haver estat una gran torre amb jardins en d’altres èpoques, s’hi estan fent moltes obres, menjant-se jardí, endegant uns edificis universitaris que faran imprescindible el trasllat del centre, cosa que fa anys que sembla imminent però que es va allargant força. Molta gent de la meva edat o fins i tot més jove ha viscut experiències semblants, encara que per als no iniciats, resumiré la meva història personal, vulgar i semblant a moltes altres. El meu pare va estar malalt un parell d’anys, no vam tenir massa sort amb la metge que li va tocar pel seguro i que mai no el va venir a veure a domicili en cap moment. Malgrat que el procés va ser llarg, va poder estar-se a casa, la meva mare encara es trobava bé i a més vam contractar l’ajuda d’un senyor peruà que ens venia a ajudar una estona pel matí i una altra al vespre. Com que el meu pare tenia una pensió lleugerament més alta que els mínims establerts, no vam comptar per a aquest servei amb cap ajuda, però això és el de menys, car per a aquestes circumstàncies són els diners. El meu pare va poder morir al seu llit i, de fet, tot plegat ho vam viure amb una certa naturalitat resignada i amb una certa pau, malgrat les circumstàncies.
La meva mare va tenir un infart, que el metge de medicina general, un bon professional, amable i competent, va detectar de seguida. Li van tractar i es va posar més o menys bé. Al cap d’un parell d’anys va començar a patir algunes hemorràgies lleus i se li van programar una sèrie de proves per anar mirant d’on li venia. Un dia va tenir una hemorràgia forta i vam anar a urgències al Clínic, un d’aquests no-llocs tan conegut de tothom. Era càncer, s’havia d’operar aviat i vam començar amb el calvari divers de proves i provetes, imagino i vull creure que inevitables, malgrat que la meva mare ja tenia més de vuitanta anys. Va venir a viure amb nosaltres, aleshores, i l’operació li van fer el mes d’agost, amb un Clínic sota mínims. Vam passar per tot un rosari de proves i especialistes, als quals cada vegada, malgrat les informatitzacions, s’havia de tornar a explicar tot. Vam trobar gent excel·lent, gent indiferent i gent desagradable, de tot hi ha a tot arreu i a totes les feines. En general, ara que m’ho miro en perspectiva, diria que el balanç humà és bo, però sempre vaig trobar a faltar una persona de referència que ens orientés des d’una visió general del tema i que ens conegués. Bé, tal i com està el món, admeto que és un privilegi comptar amb bons hospitals, així que no em queixaré massa. No entraré tampoc en el tema dels molts papers que et fan firmar abans de fer-te segons quines proves per curar-se en salut. De fet, en el cas de la gent gran, dubto que ningú hi posi massa pegues, fins i tot dubto que massa gent es llegeixi la lletra petita. Res a dir, és molt humà, també a l’escola vam acabar demanant papers per sortir al parc de la cantonada, així va el món avui.
La meva mare ho va passar molt malament amb l’operació però es va refer una mica i va tornar a casa. Aleshores li van programar radioteràpia. La mama tenia dolor, li costava desplaçar-se, però vam fer tot el que ens deien. En mig del tractament de radioteràpia va patrir una embòlia, amb la qual cosa el tema va quedar interromput i vam tornar al Clínic. Allà ens hi van tenir uns dies i després ens van enviar a un centre que hi ha a la Bonanova. És un centre de recuperació i estada, un d'aquests centres sòcio-sanitaris i va estar força bé, en una habitació individual, durant un temps sense coneixement i menjant a través d’una sonda nasal. Com que no millorava, dos mesos després ens van enviar a una planta on es troben els irrecuperables, allà les habitacions són de quatre persones i les condicions resulten ja més precàries. La meva mare tenia alts i baixos, però havia d’estar al llit i no la podien ni asseure, encara que en algunes ocasions ho van intentar, com també donar-li alguna cosa de menjar per la boca, així que va acabar menjant de forma definitiva per la sonda nasal. En ocasions tenia el cap molt clar, encara que no sé exactament si era o no conscient del seu estat. El personal era correcte i amable, fer aquesta feina ja té un gran mèrit. Imagino que no deu ser una feina massa ben pagada, el cas és que la gran majoria d'auxiliars eren de procedència estrangera, hispanoamericana sobre tot i que en alguna ocasió hi va haver tímides protestes per causes laborals. Podies parlar amb la doctora si demanaves hora, i també passava regularment visita. El fet és que la meva mare no podia tornar a casa en el seu estat i jo, que encara treballava, pujava cada tarda a donar-li el sopar, per via nasal, ja que per les circumstàncies dels malalts d’aquella planta, el personal és insuficient i l’ajuda dels familiars resulta gairebé imprescindible, sobre tot comptat amb el fet que hi ha gent que no té família, que els parents treballen o que viuen molt lluny. La meva mare va morir allà una matinada d’octubre, sola pel que fa a la família, feia gairebé un any que hi érem.
Vaig tenir molta sort amb les altres persones que compartien amb la meva mare aquella habitació, aquest tema també depèn de l'atzar, com tants d'altres. En aquestes circumstàncies es fa necessària la solidaritat, si algú arribava tard un altre s’encarregava de donar el menjar a la veïna, per exemple, com també d’avisar el personal en cas de problemes. Les altres tres senyores que van compartir aquell temps amb la meva mare encara viuen, ja que dues tenien alzheimer i l’altra demència senil, i el seus problemes psíquics són molt més grans que no pas els físics, que, és clar, també es van agreujant. Hores d’ara penso que és una sort no assabentar-te ben bé del teu estat ni de la teva situació. La meva mare fa dos anys que va morir, així, doncs, aquestes famílies porten més de tres anys pujant cada dia al centre, de vegades matí i tarda.
De vegades, quan es parla, per exemple, del tabaquisme, s’incideix molt en el tema de la despesa hospitalària, però es parla poc d’aquestes llargues vides sense horitzons. Ah, que bonic veure una iaia de cent anys nedant en una piscina, fins i tot comptant amb el fet que no té el cap massa clar! Quin gran exemple! Com ens anima la possibilitat de romandre en acció fins a la centúria i després, com en el vers de la terra de Xauxa, morir de manera ràpida i asèptica: i quan ja som a la vora de les portes de la mort, ve una febre, un atac fort, i bona nit i bona hora! De vegades es diu, alegrement, que la mortalitat ha disminuït pel que fa a un tema o a un altre. Però la mortalitat no pot disminuir, si som seriosos, car tots hem de morir, més o menys tard. De vegades, quan expliquen que hi ha hagut x morts menys a causa del càncer de nosequè, em venen ganes de preguntar de què s'ha mort la resta o de que s'acaben morint i quan, els qui van superar un tema greu. Es creu, en general, per part de la gent més jove, ja que aquests són els dogmes del nostre temps, que tot s’arregla fent testament vital i amb morfina, però les coses no són tan senzilles i, en tot cas, hi ha molts supòsits diferents i també molts professionals diferents, la sort hi fa molt, en segons qui et trobes pel camí. Encara més, hem perdut aquell metge de referència que, en temps dels meus avis, venia a casa sovint, coneixia la família i no tenia massa pressa per marxar. Existien aleshores recursos a l’abast dels humils, com ara les igualas, potser eren poc ortodoxes, però funcionaven en una època en la qual la medicalització no era tan aclaparadora com ara. De tota aquesta època de la mort i malaltia dels meus pares i sogres, que ara em sembla ja una mica llunyana i boirosa, n’he sortit amb una mena de prevenció en contra d’hospitals i metges, o, més aviat, en contra del sistema, car reconec que de gent n’hi ha de tota mena i que, en general, priva més l’amabilitat i la comprensió que no pas el mal rotllo.
Fa poc un parent llunyà va morir. Tenia més de noranta anys, feia temps que no estava bé i anava passant de tant en tant per aquests calvaris intermitents d’ingressos hospitalaris diversos. Va patir una crisi respiratòria i la seva dona va avisar a urgències. Ella sempre havia tingut la dèria que morís a casa, però el metge d’urgències, un jove convençut, va insistir en ingressar-lo. Què havia de fer? Es també una senyora molt gran, d’aquestes que creuen que hem de fer tot allò que els metges manen. L’home va morir al passadís de l’hospital, sol, esperant habitació. Aquest exemple és recent, però en podria explicar molts d’altres de semblants. Ah, conservar la vida al preu que sigui, engreixar la maquinària de proves i provetes fins a extrems surrealistes i gairebé inhumans, vet aquí on hem vingut a raure... Els metges, en general, no ens coneixen massa, la qüestió de la medicina familiar encara està per arranjar i ens encarem en aquests processos amb tot un rosari de desconeguts i desconegudes que fan el que podem i que segurament també pateixen tota mena d’incomprensions diverses moltes vegades. Ja que, quan no estem bé crèiem, en general, que som els únics en patir i que mereixem una gran atenció individualitzada, perquè tendim a l'egoisme més cantellut i egòlatra.
Avui ens mostren un món estrany, on sembla que si et cuides arribaràs a vell en condicions positives. Ens mostren ridículs avis balladors i viatgers, senyores amb arrugues estirades, estudiants esforçats i jubilats que segurament no utilitzaran els seus estudis per a res pràctic ni remunerat en acabar-los. Si fas treballar el cap, trigaràs en perdre’l. Si fas esport, restaràs àgil i en forma. Ah, quin estrany miratge ens venen i amb quina fe ens ho creiem tot. La vida s’allarga, sí, ningú no en dubta. Però s’acaba i sovint no s’acaba bé. Més aviat no acaba mai bé. No entenc que hi hagi tantes queixes sobre la despesa mèdica que generen, per exemple, el tabaquisme o els accidents de trànsit, i tan poques sobre la realitat d’aquests llargs períodes de decadència inevitable que també, m’imagino, resulten caríssims. No entenc que siguem tan liberals i moderns amb coses que abans eren dolentíssimes, com ara l’avortament, i que, en canvi, s’insisteixi en allargar-nos la vida a qualsevol preu, per tal d’engreixar estadístiques de perspectives de longevitat. Vaja, que em vaig fent grandeta i se’m posen els pèls de punta quan hi penso, encara que no vulgui. No s’hi val dir que podrem decidir, segurament no podrem decidir res quan tinguem, ja, el cap a tres quarts de quinze. Admeto que tot plegat és un problema de farts, de massa tips,com deia el meu pare. A una gran part del món que ens envolta tenen d’altres prioritats immediates... I, de fet, si sóc una mica objectiva i recordo el que la meva mare va passar quan jo era jove, amb dos avis malalts a casa, admeto que les coses, segons com es mirin, han millorat molt i molt. Però també em sembla que, amb les mateixes despeses, que són moltes, podrien anar encara més bé, sobre tot pel que fa al tema humà.
Don Jacinto Benavente y Martínez (1866-1954) va ser el tercer fill d’un important pediatra i potser aquest fet, l’haver viscut una bona infantesa i el seu mateix tarannà personal, van propiciar que mostrés molt d’interès pel món infantil en els seus llibres i obres de teatre dedicades als nens. Va començar a estudiar dret a Madrid, però quan va morir el seu pare va abandonar els estudis i es va dedicar a viatjar per Europa, va ser a França, Rússia, Anglaterra i d’altres indrets, fent el tarambana i dedicant-se a curioses activitats com ara empresari de circ.
De retorn a Espanya va començar a publicar versos i narracions i el 1897 es va estrenar en teatre amb El nido ajeno, obra que de moment no va tenir massa èxit. Però l'èxit teatral va anar arribant i Don Jacinto arribaria a escriure i estrenar més de cent setanta obres per les quals desfilarien totes les classes socials i tots els ambients possibles. Com sol passar, en les primeres es percep una crítica més profunda vers les classes benestants que més endavant s’aniria diluint, convertida en una mena de reny amable i condescendent.
El 1899 va crear a Madrid el Teatro Artístico, en el qual va col•laborar Valle Inclán amb qui, més endavant, es barallaria en una tertúlia literària, cosa que si pensem en com les gastava Valle, no resulta gens estranya. Aquest teatre s’inspirava en una iniciativa francesa, la d’André Atoine i el seu Teatro Libre, amb la intenció d’oferir obres més elitistes i minoritàries. Amb poc més de trenta anys Benavente ja era un autor reconegut.
Va escriure obres en tots els gèneres teatrals, tragèdies, comèdies, drames, sainets. El seu teatre va esdevenir una àmplia galeria de tipus humans i representava una reacció en contra de les obres melodramàtiques d’Echegaray, que encara tenien el seu públic. Benavente dominava els recursos escènics i coneixia bé les reaccions dels espectadors. En moltes obres mostra el seu interès per la psicologia femenina i també defuig la intenció moralitzadora d’un Tamayo o fins i tot d’un Galdós.
A partir de 1901 el seu teatre esdevé més aprofundit. El 1907 estrena Los intereses creados, una de les obres que li va donar més prestigi i de les poques que encara es recupera de tant en tant als escenaris. Reconverteix en aquesta obra els personatges de la commedia dell’arte, donant-los un tarannà hispànic i fa una crítica interessant del positivisme que senyorejava la societat del moment. L’obra va tenir un gran èxit, fins al punt de provocar que Benavente fos portat a casa en hombros, com si d’un torero es tractés. També va fundar un teatre per a infants, una de les seves obres més interessants en aquest gènere va ser El príncipe que todo lo aprendió en los libros, de 1910.
Dues de les seves obres més conegudes, Señora Ama (1908) i La Malquerida (1913) són drames rurals, molt de moda aleshores, inspirades en un poble de Toledo on passava temporades. La Malquerida recorda força Misteri de Dolor, d’Adrià Gual, i el tema ha provocat al llarg del temps comentaris des dels qui pensen que és una mena de plagi, fins els qui en neguen qualsevol relació. El fet és que Benavente era un bon amic d’Adrià Gual, que tant ell com Galdós van cedir obres a Gual per a ser traduïdes i representades i que de vegades sembla que no agradi recordar que hi va haver un temps en els quals intel•lectuals catalans i castellans tenien, fins i tot, molt i molt bones relacions. De fet, si filem prim, també Panorama desde el puente, de Miller, tracta, en el seu nucli amorós, un tema semblant. Tant Misteri de Dolor com La Malquerida van ser portades al cinema i, més endavant, a la televisió, a més d’haver-se emès per ràdio sovint, fa anys.
Benavente, amb un gran coneixement de l’idioma castellà, i amb un domini de la semàntica, dels jocs de paraules i de la ironia comparables als d’Óscar Wilde, va ingressar a la Real Academia el 1912 i va rebre molts reconeixements i honors. També va ocupar un escó al Congrés de diputats, l’any 1918. L’any 1922 va rebre el premi Nobel per havercontinuat dignament la tradició del teatre espanyol. Durant la Guerra Civil, Benavente va viure a Madrid i València, les autoritats del Front Popular el van homenatjar sovint, fins i tot va arribar a actuar ell mateix fent de Crispín en una representació de Los intereses creados.
Després de la Guerra Civil, tot plegat li va comportar grans dificultats i durant un temps no es podia mencionar el seu nom, quan es representava una obra seva s’havia de dir por elautor de la Malquerida, una d’aquelles ridiculeses habituals en l’època. L’any 1947 va participar en una manifestació a la Plaza de Oriente en favor de Franco, i va ser molt retratat i molt comentada la seva presencia. Allò el va congraciar amb el règim i es va acabar la censura sobre la seva persona i en endavant va ser reconegut com nuestro ilustre comediógrafo, nuestro preclaro autor, nuestro gran premio Nobel.
Aquella actuació ha estat molt criticada, però cal dir que Benavente era un home de vuitanta anys, espantat, esporuguit, potser sense ànims per exiliar-se ni fugir, i, a més, homosexual reconegut, encara que ell havia mantingut més o menys en secret aquell aspecte de la seva vida. Sembla que era molt amanerat, cosa que provocava que es fessin moltes brometes i acudits sobre el tema. O sigui, que ho tenia molt magre per subsistir en aquella Espanya gris, dictatorial i complicada. Va morir l’any 1954 i la seva mort va comptar amb mostres importants de fervor popular i amb reconeixements oficials.
Les crítiques posteriors van ser dures amb Benavente. Pérez de Ayala, Torrente Ballester o Monleón, i molts d'altres, el van deixar en ocasions como hoja de perejil. Cal potser encara una certa distància per entomar la seva extensa obra amb serenitat, situant-la en el seu temps i en el que va representar. No tenim massa ocasions de contemplar aquell teatre en els nostres escenaris, encara menys a Catalunya, i ens hem de conformar amb la revisió dels textos escrits. Un dels meus records juvenils televisius més vius és el d’una Malquerida de finals dels seixanta amb Mary Carrillo, Antonio Casas, Núria Torray i un histriònic però immens José Maria Prada en el paper del Rubio, aquesta mena de Iago malvat i, potser, enamorat de l’amo. Qui no ha sentit mai allò de el que quiera a la del Soto tiene pena de la vida, por quererla quien la quiere la llaman la Malquerida???
A mi el senyor Benavente em cau simpàtic, per la seva trajectòria humana, amb tants problemes i contradiccions, intentant surar en un món que canviava, ple de trasbalsos i mirant de quedar bé amb tothom sense quedar bé del tot amb ningú. Fins i tot per la seva humana vanitat i la seva humana covardia. D’ell se n’expliquen moltes anècdotes sucoses, molts estirabots. Per exemple, una vegada una obra seva no va tenir èxit i un periodista li va dir: creo que todo Madrid ha ido a ver la representación. Benavente va respondre: Sí, pero de uno en uno...
Recordeu aquella anècdota de Camilo José Cela quan va dir que estava dormido i nodurmiendo, ja que no era el mateix estar jodido que jodiendo? Doncs, com tantes altres coses del senyor Cela, era un plagi de Benavente, encara que aquest, a la mateixa pregunta va objectar que no era el mateix estar bebido que bebiendo...
Una vegada un crític que s’havia enemistat amb l’autor es va voler congraciar amb ell i agafar conversa. En algun moment el crític va preguntar a Don Jacinto on eren els lavabos del teatre i aquest li va respondre: Siga este pasillo y al final verá usted una puerta con un letrero que dice ‘Caballeros’. No haga caso y entre... En una altra ocasió Benavente lloava una obra de Valle Inclán i un dels contertulis li va dir: Le advierto que Valle vadiciendo que es usted muy mal escritor. Benavente va respondre: Vaya, pues es posibleque tanto él como yo estemos equivocados... Quan li van concedir el Nobel era a América i, sabent com les gasta la gent del món literari i les enveges que suren pel context, va comentar: Dios mío, cualquiera vuelve a España ahora!!!
Respecte al seu tarannà amanerat, s’explica que en una ocasió va fer de Rei Gaspar en una cavalcada nadalenca i que el qui feia de Melcior duia una ploma al barret. Sembla que algú va cridar: Viva el Rey de la pluma!!! Benavente va saludar dient: Gracias, gracias. La persona que havia cridat va puntualitzar: Que no es a ti, es al de la pluma en el gorro!!!
Bé, en tot cas moltes anècdotes s’expliquen de diferents personatges i costa saber si son certes, ben trobades, originals o no. El fet és que Benavente era tot un senyor escriptor, intel•ligent i brillant, que va senyorejar cinquanta anys de teatre, a més de dirigir, escriure guions pel cinema, fer d'actor en ocasions i fins i tot produir pel·lícules, sent lloat a Espanya, -Catalunya inclosa-, i també a l’estranger, a Europa i Amèrica i omplint els teatres de gom a gom durant anys i panys. Ell mateix, davant de tots els honors i distincions que rebia va manifestar en una ocasió amb ironia benaventina:Se empeñan en glorificarme ahora y no dejarán nada para cuando me muera...Tota una profecia.
.jpg)
