Can Serra en els anys de les esperances abrandades

Quan et veus amb la gent cada dia no notes el seu envelliment irreversible, com tampoc t'adones del teu, si no és que compares el teu aspecte actual amb el de fa uns anys, gràcies a les inevitables fotografies. Els indrets també experimenten envelliments però no són temporals, com les persones, i de vegades ni tan sols no moren del tot sinó que es revifen i es transformen.

L'absurd sistema d'accés al magisteri, que jo diria que avui encara és més complicat que no pas abans, comporta que triguis anys en comptar amb allò que en diuen una plaça fixa. Jo vaig ser durant set cursos propietària provisional fins que em van fer fixa, cosa que va ser possible, via concurset, al barri de Can Serra, a L'Hospitalet de Llobregat. Era pel curs 78-79, anys sorollosos i vaig caure en un barri actiu i lluitador, amb llums i ombres. Hi vaig romandre fins el curs 92-93, l'escola també va tenir alts i baixos i una llarga decadència amb motiu de la baixada de natalitat i del fet que es van construir, quan ja no tocava, d'altres escoles més noves, perquè a casa nostra sempre es fan les coses amb un oportunisme que no mira més enllà del nas electoralista. Finalment l'escola va tancar i els mestres ens vam escampar per d'altres escoles, l'administració va actuar de forma erràtica o suposadament erràtica, imagino que potser va ser una estratègia per evitar moviments massius de protesta. Cadascú va escombrar cap a casa i els casos de reubicació es van tractar gairebé de forma individual, més aviat individualista. El paper dels sindicats va ser lamentable, no hi he tornat a creure mai més.

De tant en tant, un cop o dos l'any, quedem per dinar amb algunes mestres d'aquella època. Però els anys passen i ja es fa difícil trobar-nos. Vam decidir que enguany donaríem una volta pels indrets de l'escola i que dinaríem a L'Hospitalet-centre. Finalment només vam ser dues, ens vam trobar a la sortida del metro de Can Vidalet, aquella zona és activa, comercial i ha millorat, amb la construcció de la magnífica biblioteca de la Bòbila. Can Serra queda enlairat i una mica lluny de les estacions de metro, per cert. S'accedeix al barri, des de Can Vidalet, per un carrer que en un costat és Esplugues i en l'altre, l'Hospitalet. Com abans, vam enfilar el carrer Llevant, encara amb el seu sabor gairebé rural i les seves casetes baixes d'altres temps. Recordo un pi molt gran en una d'elles, ja no hi és. I recordo també un senyor gran que en tenia cura i anava sempre amb barretina, potser per fer front a la immigració castellana de l'època, qui sap. No hi ha pi, però es conserva una d'aquelles boniques palmeres interiors. Em vaig acostar a contemplar una envejable eixida plena d'arbres i flors i un gos amb va donar un ensurt de categoria...

La vista és bonica, des d'allà dalt. Sobretot en un dia clar de primavera. Recordem com, des de les aules dels pisos alts, contemplàvem el cel a mar, l'arribada de les tempestes, la residència de Bellvitge en la llunyania, emboirada, com un castell estrany i misteriós. Vam arribar fins l'edifici de l'escola, avui és l'EOI de la ciutat. El conserge ens va reconèixer, encara, i va evocar els darrers temps, quan ja compartíem aules amb ells, ens va deixar fer un volt per la casa. Hi ha més aules, han fet canvis, però tampoc han estat excessius. Al pati de l'entrada encara hi ha el cap de la geganta de la ciutat, que en una època va guarnir algunes escoles i que té el nas trencat, com convé a les estàtues de categoria i amb història.

En arribar al barri de Can Serra ens vam trobar amb uns carrers silenciosos i abaltits, amb un mercat que va ser llargament reivindicat pels veïns i avui té la majoria de parades tancades, amb el fet que a la gran i nova escola que es va fer i que ens va prendre la parròquia se li han menjat un bon tros de pati enjardinat per a fer-hi no sé si un gimnàs o quelcom semblant. Els edificis i els aparcaments han atapeït un indret que va ser obert i generosament ampli. Anem al bar on esmorzàvem, que es va obrir com a moderna granja i ens ensopeguem amb un interior renovat de forma maldestre, enfosquit i amb massa taules. Moltes iaies amb nens petits, les mares joves d'abans, esmorzen. Una mare ens reconeix, emocionada. Avui també és àvia, ja, i és plany, com nosaltres, de la decadència del conjunt. 

Una antiga alumna ja em va advertir, un dia, en dir-li que volia anar a passejar per allà: Ha canviat molt, tindràs un desengany, el mercat està en plena decadència... Menys infants, menys jovent, fins i tot, em sembla, menys llum. Malgrat tot, el barri compta amb zones verdes i amb la seva vista magnífica sobre la ciutat. Can Serra va ser una masia immensa d'altres temps, de la zona del Samontà o Samuntà, per contraposició amb la de la Marina. El Samuntà era una zona de secà, de collites de blat i ordi, de vinya. Els pares immigrants es van trobar amb un barri amb grans mancances, encara amb restes de vinyes descurades on els blocs de pisos van créixer com bolets. Va ser també un barri emblemàtic pel que fa a les reivindicacions veïnals, la meva escola havia estat un resultat d'aquelles reivindicacions, la van construir en un barranc, va tenir molts problemes d'estructura, finalment va reeixir però tot va canviar molt de pressa. Quan va estar arranjada del tot, la van tancar com a escola de primària.

Baixem a peu, cap a la Rambla Just Oliveres. Oliveres va ser un home liberal, progressista, del qual es parla poc.   El van assassinar durant la guerra civil, ja que no va fugir, sinó que es va quedar a la ciutat, però la seva mort encara no s'ha aclarit ni se'n sol parlar massa. Crec que fan molt bé de conservar-ne el nom, encara. Hi ha hagut moviments de la gauche de la gauche que han demanat canvis, a favor d'un altre personatge de la ciutat, força controvertit però avui també, molt mitificat. De fet, és la Rambla, i si el nom no hagués de competir amb el de la de Barcelona, com a Rambla es quedaria. La Rambla Just Oliveres continua amb la Rambla de la Marina, fins a Bellvitge pràcticament. És animada, viva i el punt fosc actual és el possible tancament del cine Rambla. Dinem al Trifàssic, un restaurant de l'avinguda, ja una mica antic. L'Hospitalet ha lluitat per no esdevenir un barri barceloní, per forjar-se una personalitat pròpia que no s'ha aconseguit fins que les noves generacions no han reivindicat la ciutat. És una ciutat gran i molt variada, amb barris molt diferents, que, com passa a Barcelona, sovint s'ignoren els uns als altres. Durant molt de temps, també, vaig treballar en un projecte educatiu sobre la ciutat, L'Hospitalet és escola, que va produir uns materials diversos, alguns d'ells avui obsolets però d'altres encara utilitzables i, espero, una mica vius. També vaig escriure i publicar un conte lligat a aquells materials, sobre els Tocaboires, una mena de follets urbans que havien d'emigrar de les seves muntanyes i s'establien als parcs hospitalencs. Jo també he estat força tocaboires durant molts anys i alguna cosa me'n queda, del tocaboirisme antic.

PER MOTIUS OBVIS I PER POR AL CONTAGI PREVIST NO EM PUC SUMAR AL 'DIA DEL BLOGAIRE-DE LA BLOGAIRE EN CRISI'. Més aviat em sumaria al DIA DE LA BLOGAIRE EN PLENITUD CREATIVA. Espero no esdevenir una marginada...

Tip i Tap, al cel de les veus perdudes

Els personatges populars de la nostra generació ens van acompanyant al llarg del temps i hi establim una estranya relació. Els coneixem, però ells, generalment, no ens coneixen. Ha mort Miquel Cors, que tenia si fa no fa la meva edat i, d'alguna manera, t'adones que hi ha paisatges humans que es van perdent molt de pressa. Crec que va ser una gran sort la recuperació que en va fer fa poc temps el teatre, amb la versió en català de l'obra de Bergman. Marta Angelat és també una gran veu i una gran actriu de la meva generació. Com Maife Gil i d'altres pertanyen a grans tradicions familiars d'actors i em sembla que no han acabat de tenir, encara, el paper de la seva vida, malgrat ser excel·lents i més que excel·lents. El doblatge ha permès a molts actors subsistir de forma còmoda. Era el cas, potser, de Cors, quan no feia televisió, teatre o cinema.

El vam conèixer primer com a cantant i després en les moltes iniciatives diverses del teatre de la transició i dels principis de la democràcia. Després va venir Poble Nou i el seu Antònio (que ja es pronuncia Antoniu i que, per tant, no cal escriure amb u final, em sembla) i va tornar a desaparèixer de la primera fila mentre ens atipàvem fins l'excés de telesèries que acabaran per morir d'èxit i de mediocritat, com el bícing.

Jo vull recordar Cors també com a la veu d'aquells enyorats primers dibuixos en català, dels temps en els quals els meus fills eren petits. Es tractava d'unes historietes molt innocents i encisadores, amb uns cadells que es deien Tip i Tap i que tenien un oncle volador, Fido. Els emetien a principis dels vuitanta en aquells magnífics programes infantils de la segona cadena, els dissabtes pel matí. Cors feia totes les veus dels personatges. A casa compràvem els llibrets en paper i en explicar aquelles històries als meus fills intentàvem fer, de forma una mica destralera, una imitació de les veus. Aquells dibuixos eren, crec, belgues, ja una mica antics, però van ser els pioners a la televisió (encara no teníem tv3), com ho va ser ràdio 4, (no recordeu aquell divertit Jovenívol?), i és una llàstima que haguem perdut tantes coses bones al llarg del temps. 

Malauradament no vaig poder anar a veure aquesta Saraband casolana, crec que el seu to d'elegia devia ser tota una mena d'estranya premonició. Diuen que als seixanta encara som joves... Però, vaja, ja portem una motxilla una mica atapeïda a aquesta edat i molts records lligats al teatre, a la ràdio, al cinema i a la televisió de la nostra vida. Quan un dels seus protagonistes se'n va, també s'esmicola un bocinet de la nostra pròpia existència. Encara més si era un nostre contemporani i el seu adéu ens converteix en supervivents, com ironitzava Joan Oliver en un poema.

No he trobat la versió catalana, què hi farem.

De quan érem pobres...

Demà posats a taula oblidarem els pobres
-i tan pobres com som-...

(Salvat Papasseit)

Ahir vaig tornar a veure l'imprescindible documental sobre les barraques a la ciutat de Barcelona de Sara Grimal i Alonso Carnicer, (a la fotografia amb Julia Aceituno, un dels testimonis més colpidors d'aquest reportatge modèlic). L'havia vist ja en d'altres ocasiones, sempre en pantalles petites, a la televisió o per internet. Veure'l sencer, en una sala més adient i en una pantalla gran em va emocionar encara molt més.

Sempre que miro fotografies o reportatges sobre el tema em vénen al cap els versos de Salvat Papasseit sobre el Nadal. Nosaltres érem pobres, en aquells anys autàrquics i austers, i, en canvi, comparats amb molta gent de les barraques érem rics i, és clar, oblidàvem els pobres. Encara que tot és relatiu i entre les mateixes barraques, com ahir mateix va comentar Oriol Granados, hi havia grans diferències. En veure el reportatge vaig tenir la percepció que els de segons quins sectors de Montjuïc van ser més afortunats que els d'altres indrets de la ciutat, tenien més espai per córrer i a més van comptar amb ajudes una mica més humanes, encara que totes aquestes ajudes acostumaven a anar lligades a sectors religiosos, com era habitual en l'època. Però el cert és que no es pot posar tota l'església en el mateix sac, com es fa de vegades, de forma injusta. 

Tampoc el fenòmen va ser el mateix durant els anys quaranta o en els seixanta. I, a més, també hi compta el tarannà de cadascú, l'entorn familiar, el caràcter, les relacions afectives, la manera de viure la problemàtica vital, que pot fabricar ressentits o fins i tot persones felices que constaten la millora experimentada després de tantes lluites que avui semblen ja una heroica epopeia (del passat?).

Al meu barri hi havia un gran sector de barraques  molt proper, el de Montjuïc, amb diferents barris que van anar prenent forma. A dins d'aquelles comunitats hi havia solidaritat i ajuda mútua, però també picaresca, explotació, egoisme, com sol passar de forma inevitable entre els grups humans de tota mena. Avui es compara la immigració d'aleshores amb l'actual, jo crec que són fenòmens molt diferents, malgrat que es puguin fer segons quins paral·lelismes, per l'època històrica i fins i tot per la situació de pobresa generalitzada d'aleshores. I també perquè avui les capes d'immigració són molt diverses, en llengua i costums. Hi ha aspectes positius, ara, a dins de la problemàtica existent, com és l'accés generalitzat a la sanitat i l'educació. Només cal repassar Els altres catalans per comprovar com l'educació era un bé molt escàs, sovint elitista. Ahir alguns sectors religiosos aprofitaven la situació per fer caritat però també avui els sectors polítics no actuen sempre de bona fe a l'entorn de la qüestió i utilitzen el tema segons convé als seus interessos electorals, sense manies. 

Ara no ens podem imaginar com podia ser viure i sobreviure amb dignitat,  sense aigua corrent ni clavegueres, per exemple. De vegades també es retreu a persones que les van passar magres que siguin les primeres en criticar els nou vinguts, però he de dir que m'avergonyeix de forma retrospectiva recordar comentaris dels veïns de la meva escala, gent molt modesta, sobre els barraquistes i les seves mancances i culpes. Era tot plegat misèria contra pobresa, expressió que manllevo del llibre sobre els fets de la Fatarella durant la Guerra Civil. Una persona benestant de classe mitjana que no ha de conviure amb els problemes pot fer volar molts coloms sobre convivència i la resta, però els problemes reals són al món real dels indrets on s'ha de conviure de veritat. No sé si m'explico.

Del documental em quedo per damunt de tot amb la bonhomia de Julia Aceituno, una de les protagonistes, que roba totes les escenes amb la seva sinceritat optimista i que explica un llarg calvari vital que s'inicia amb el final de la guerra, l'assassinat del seu pare, la destrucció de la seva llar... M'assabento, per la web del documental, que un seu germà que hi va participar és mort, ja. Ella, quan parla, només es plany del fet que gent com la seva mare no hagi pogut gaudir d'un piset digne i d'un balconet amb flors. Una dona intel·ligent i lúcida, que parla sense verí ni ressentiment, però que reclama un record pel menystingut Somorrostro. Amb tota la raó.

M'adono, amb certa angúnia, en quina colla de nou rics ens hem convertit. Ben peixats, néts i desinfectats, potser fins i tot amb les arrugues botides de susbstàncies rejovenidores, no és estrany que el nostre temps faci bullir una olla immensa de corrupteles inquietants i que quan més tenim, més desitgem. Aquests documentals haurien de ser de visió obligada per al jovent. I per als adults, també. Espero que la ciutat moderna dediqui més atenció a totes aquestes memòries. Els barraquistes que van néixer i créixer en aquells barris, com comenten alguns i com vaig fer dir a un dels protagonistes de la meva novel·la, curiosament, escrita molt abans de la realització d'aquest reportatge, no tenen poble d'origen. Els records dels pobres són fràgils, sempre ho han estat, però ja hauríem de ser-ne conscients i no permetre que l'oblit planés per damunt dels nostres paisatges fatxendes de disseny modern.

Mirinyacs i crinolines

He retrobat, tot endreçant, el llibret de romanços recollits per Amades. Llàstima que el puritanisme de l'època compartit pel nostre admirat etnòleg nacional no ens faciliti la lletra de molts d'ells. Són freqüents les referències a la 'categoria repugnant dels impublicables', com ara un que es deia 'Tec de casament' (?).

Sobre modes, aquest romanço tan innocent sobre els mirinyacs em fa pensar en com ens fan beure a galet amb aquesta qüestió. En els meus temps no dur arracades era gairebé una exigència del feminisme militant i si m'arriben a explicar que n'acabarien portant els nois i que vindria això dels pírcings i els tatuatges i tatuatgets, no m'ho hauria pas cregut. En fi, el que és moda no incomoda i ja es preguntava Descartes com podíem creure en res si en qüestions tan frívoles canviaven tant i tant els gustos.

La comoditat hauria de prevaldre, però el cert és que abans del mirinyac hi va haver modes molt més agradables i lleugeres. Per cert, no entenc com encara es porten els incòmodes talons alts, per molt sexis que siguin, i, si miro els aparadors de la temporada, més alts que mai. A més s'arriba a l'absurd de fer córrer la noia, en les pelis de por, amb sabates de pam i mig, amb el creminal al darrere. Viure per veure, vaja. Així doncs, no profetitzaria pas que no tornessin els mirinyacs o quelcom semblant, a les èpoques de modes lliures i volàtils sempre en segueixen d'encotillades i feixugues, a les preferències peludes les segueixen tendències pelades, i això en gairebé tots els aspectes dels costums humans.

Una moda de París

ha arribat a nostra Espanya

i eixa moda tan estranya

mirinyac li solen dir; 

i les dones el llueixen

tant de tarda com matí,

puix agrada la tal moda

arribada de París.

Draga, draga el mirinyac,

que fa el cul ben estufat.

Des que corren mirinyacs,

tan enormes com campanes,

als portals, les aduanes

res no fan els empleats:

pues amb ells de nit i dia

contrabando s'està fent,

tot burlant la perspicàcia

dels portals, la molta gent.

Per la Rambla passejant

ne veureu moltes senyores,

carregades amb estores

fent més vuelo que el gegant;

l'una porta a la pollera

quatre paques de cotó,

l'altra, tota salamera

hi ha amagat lo seu senyor...

Em sembla que el primer mirinyac que vaig sentir mencionar és el de la cançó Doña Mariquita que havien popularitzat diferents cantants, com ara Imperio Argentina, i que la meva mare cantava de vegades mentre feia bugada...Aquelles cançons, ja ho veieu, ajudaven a fer cultureta, fins i tot hi surten Larra i Espronceda!!!

Cuando voy a los bailes
Del duque de Osuna
Con el miriñaque de rico muaré
Oigo que murmuran, no existe ninguna
Que tenga más breve, ni tan lindo pie


Y si bajo al Prado, sobre el raso vivo
De mi carretela, que luce un blasón
Dicen los jinetes, que van a mi estribo
Doña Mariquita de mi corazón


En el Madrid, romántico
No se oye otra, canción
Mariquita, Mariquita
Doña Mariquita, doña Mariquita, de mi corazón


Si al volver del Retiro
Cuando acaba el día
Me encuentro con Larra
Le causo placer
Y cuando visito la botillería
Viejos y galanes me vienen a ver
Espronceda me suele
Decir madrigales
Que expresan el fuego
De su admiración..

Estranyes relacions cinèfiles retrospectives

A la pel·lícula Two lovers (inspirada  de forma llunyana en les  Nits Blanques, de Dostoievsky) una de les noies explica al xicot que la seva pel·lícula preferida és The sound of music, o sigui, aquella que aquí vam batejar com Sonrisas y lágrimas. No negaré els valors coloristes i musicals d'aquesta versió de la història, però per a mi la família Trapp autèntica sempre ha estat la de la pel·lícula del mateix nom, alemanya, que protagonitzava Ruth Leuwerik, una actriu de gran categoria que va senyorejar durant molts anys el cinema alemany. Està viva, feliçment, i amb molt bon aspecte, com podeu comprovar per la fotografia. Fa uns mesos vaig fer una mica de google-investigació ja que, en parlar al blog d'història del personatge de la reina Lluïsa de Prússia em va venir, des del túnel del temps, una bafarada nostàlgica. Sabia que havia vist aquella història al cinema i, efectivament, gràcies a hemeroteques i webs especialitzades vaig poder comprovar que allò que recordava era cert.

Leuwerik va fer moltes pel·lícules amb grans papers, a més de ser la senyora Trapp i la reina de Prússia va ser Elisabeth d'Àustria a El rei boig, una versió de la història de Lluís de Baviera, anterior a la molt més coneguda de Visconti (on hi sortia també un jovenet Klaus Kinski). Va compartir cinema amb grans actors austríacs i alemanys, avui poc recordats a casa nostra però, m'imagino, veritables mites a casa seva: Dieter Borsche, O.W. Fischer, Heinz Rühmann... Alguns actors d'aquells verals van fer les amèriques i van esdevenir així més famosos, com els germans Schell, per exemple (Maria Schell va ser la protagonista viscontiana de Nits Blanques, amb un Mastroianni impressionant, com sempre). És una llàstima que tinguem tan poques ocasions de tornar a veure tot aquell cinema europeu dels cinquanta, seixanta i setanta.

Precisament avui acabo de veure per televisió un magnífic documental sobre Visconti (a BTV). I una ja vella pel·lícula molt de la seva època (espies, guerra freda, amors apassionats), La semilla del tamarindo, de 1974, amb un guapíssim Omar Sharif, fent d'exòtic, com sempre, però, en aquest cas, rus, i amb una Julie Andrews també jove i guapa, en aquest cas sense cançonetes. Oh, i acaba bé, que era com ens agradava que acabessin els amors difícils!!!

Per cert, de la peli alemanya sobre la família Trapp tenia jo àlbum de cromos, una col·lecció que no vaig acabar i que he perdut per aquests forats negres del passat, en alguna neteja familiar.  I encara més,  una altra estranya relació amb el present, a The sound of music el senyor Trapp era l'actor Cristopher Plummer, guapíssim, però que resultava una mica ridícul quan començava a refilar allò de Edelweiss, edelweiss, ja que representava un senyor aristocràtic d'allò més seriós...

 I Plummer, una mica més vellet, és Tolstoi a una peli que s'estrenarà aviat, The last station, que explica la història dels darrers dies de l'escriptor i la seva fugida de casa. Tinc ganes de veure-la, però em fa una mica de por pensar en com deuen fer quedar la pobra dona de Tolstoi, Sofia, (Helen Mirren en la ficció), que deunidó el que va aguantar, a més de fer còpies a mà -i males llengües diuen que arranjaments i tot- de la voluminosa producció tolstoiana, parir sovint, pujar les seves nombroses criatures i fer bullir l'olla, vaja.

Com veieu, en aquella època, fins i tot a Àustria es cantava ja en anglès...

Io sono un tostone (crítica muntanyolesca)

Com que havia vist un tràiler

i em vaig pensar que era bona,

vaig anar al cine dissabte

per tal de passar l'estona.

La cosa va de família

Italiana i ben peixada,

amb fàbriques i minyones

I una casa ben moblada.

El iaio aviat fa figa

i deixa la direcció

al nét, que és un noi molt maco,

i al fill, que és tot un senyor.

La iaia també pertany

a l’estil estilitzat,

que malgrat que sempre endrapen,

tot deu ser desengreixat.

L’amo, que és molt ensopit,

té una senyora elegant

que va dur fa temps de Rússia,

i que es distreu tot cuinant.

El fill gran té una novieta,

la filla es veu que és lesbiana,

i malgrat els bon menús,

la mestressa passa gana.

Coneix un noiet cuiner

amic del seu fillet gran,

que li porta uns llagostins

i l’acaba enamorant.

La senyora s’emociona

només pensa en el cuiner,

i en com li escalfa els fogons

que sembla que ho fa molt bé.

El noi gran se n’assabenta,

i a més està deprimit

perquè el pare, a l’Anglaterra

la fàbrica s’ha polit.

Un dia fan un sopar

i en veure el noi el menú

s’ensuma allò de la mare

amb l’amic inoportú.

La mare vol explicar-se,

i amb l'hereu es discuteix:

-Com has pogut explicar-li

com fas la sopa de peix?

Enfurismat ensopega,

es fot un immens calbot,

deixa vídua embarassada

i adéu-siau, pobre xicot.

El marit cerca la dona,

la troba molt amoïnada,

i li amolla la jaqueta,

doncs plou molt, i està mullada.

Ella confessa que estima

el cuiner jove i ardit.

-Doncs te’n vas a fer punyetes-

diu, més o menys, el marit.

La senyora torna a casa,

fa la maleta plorant,

se’n va amb el cuiner, suposo,

a fer rutllar un restaurant.

La fotografia és maca,

la musica, amb pretensions,

dues hores pesadetes,

abraçades i petons.

I un munt d’orgasmes artístics,

amb cossos desenfocats.

M’estranya que amb tant romanço

no es cremin els estofats.

El senyor que l’ha inventada

diuen que tira a Visconti.

Mentre no millori més

amb mi al cine, que no hi compti.

                          Marieta de l'Ull Viu, cinèfila en crisi


En acabar de penjar aquests versos tan dolents com -segons la meva subjectiva opinió- aquesta freda i pretensionsa pel·lícula m'he ensopegat amb un comentari del benvolgut Allau en un sentit totalment diferent. Tot són gustos, ja ho diuen. En tot cas, també en la premsa i a la xarxa trobareu crítiques molt diverses. De fet, els comentaris de les persones que sortien del cinema em recordaven els millors temps de l'art i assaig, amb allò de 'la fotografia és molt bonica'...

Elisenda Sala, l'art optimista

Ahir els amics Montserrat i Ferran em van convidar a presentar L'inici del capvespre a Premià de Dalt, a la biblioteca Jaume Perich. Com sol passar sovint, em va coincidir el dia amb la celebració de les Justes poètiques organitzades per l'Editorial Meteoria, amb motiu del seu desè aniversari, però no es pot ser a tot arreu i darrerament hi ha una oferta immensa d'activitats interessants a l'entorn de la literatura i de moltes més coses.

A Premià la vetllada va ser esplèndida, no pas per l'assistència de públic, que va ser moderada pel que fa a la quantitat, sinó per la qualitat extra dels presentadors i també de les persones que van venir. No sé si en algun lloc hi ha tants artistes per metre quadrat com en aquesta població.

Vull destacar la personalitat d'Elisenda Sala, a qui no coneixia, i que em va impressionar molt amb la seva vitalitat, intel·ligència i simpatia. Va tenir l'amabilitat de convidar-nos a sopar a casa seva, un museu viu i modern de la cultura. Li dedico aquest post, crec que també en l'art de la ceràmica, com en la poesia o la pintura -i, en general, en qualsevol camp-, a igual nivell de qualitat i reconeixement, són molt més coneguts els homes que no pas les dones.  L'any 1984 Josep Maria Espinàs li va dedicar un programa a Identitats, programa que, per cert, es va tornar a emetre aquest gener i que es pot recuperar a la xarxa. Han passat alguns anys però el somriure i la vitalitat d'Elisenda Sala continuen incombustibles i encomanadissos.

Elisenda Sala i Ponsa: 

Formada a l'Escola Massana (1950-59) —fou deixebla i col·laboradora de Llorens i Artigas— i a la Konstfackskolan d'Estocolm (1961-62). Ha exposat individualment a la Garriga (1960), Estocolm (1962), Girona (1963), Barcelona (1966, 1967 i 1979), València (1974 i 1979), Gandia (1979), Palafrugell (1983) i Vic (1985), i col·lectivament a Faenza, Ginebra, Florència, Montevideo, Maastrich (Holanda), Madrid, Cotlliure, la Bisbal, Tarragona, Don Mills (Ontario), Göteborg (Suècia), Bechyně (Txecoslovàquia) i, sovint, a Barcelona. Té diversos premis barcelonins, entre els quals el primer Ciutat de Barcelona que es concedí per a ceràmica (1966) i és medalla d'or del concurs de Faenza (1973). Professora de l'Escola Massana des del 1963, ha participat en congressos i seminaris a Yale (1971), Londres (1972) i Sargadelos (Galícia, 1974). Becada per la Fundació Joan March, anà a investigar ceràmica al Japó (1971). Ha fet diverses publicacions. Ha destacat en la recerca de formes ceràmiques i d'esmalts originals. De la seva obra destaquen murals a la sala de consells de FENOSA de la Corunya (1964), al vestíbul del Banco Ibérico del carrer de Tuset de Barcelona (1968), a la capella de les Carmelitanes Missioneres de Gràcia, a Barcelona, (1970) i els titulats Catalunya (1967) i Mediterrània (el premiat a Faenza, 1973). Té obres als museus de ceràmica de Barcelona, València i Faenza. (informació GEC)

Calerons, poder i política

A poc a poc anaren entrant les primeres figures de la banca, del comerç, de la Borsa, de la política, encabint-se com pogueren en aquella saleta, pel rebedor, pel menjador, pels estrets corredors d'aquell piset. Tota una gentada s'arrenglerava escala avall, es premsava dins el portal, o esperava fumant a baix a la placeta, ocupada ja pel gran cotxe de luxe, els de respecte, i llargues fileres de nois de l'Hospici i noies de la Misericòrdia

Però els fums que tornaven a pujar al cap d'en Foix li esvaïen altra volta els records negres. La presència d'aquells milionaris, de les autoritats, de les primeres potències de Barcelona, plantades en vano davant d'ell, era ben bé l'apoteosi d'aquella celebritat tan sospirada, obtinguda a còpia d'afanys i contratemps. En Jordi havia tingut raó: havia arribat al capdamunt, era l'home del dia... (Narcís Oller, La FEBRE D'OR).

Tot un senyoràs de la nostra cultureta es dedicava a estafar a tort i a dret i a viure, com es diu de forma xarona, del cuento, com hem sabut darrerament, i no era pas l'únic i, a més, ara resulta que la majoria dels qui li feien reverències i es vantaven d'haver-lo saludat ja ho sabien. Conèixer el que cobren els nostres polítics -i quan dic nostres em refereixo als catalans-, en comparació amb d'altres de més enllà de l'Ebre també em produeix inquietud. Fa poc em vaig assabentar del sou de l'alcalde de Barcelona, és més alt que el de l'alcalde de Madrid, encara que en aquest cas la diferència no és tan escandalosa com en el cas, per exemple, dels presidents autonòmics. No es parla massa del tema, sembla que quan surten informacions a l'entorn de la qüestió es bandegin aviat, ah, propaganda dels enemics, dels de fora, enveges, vaja, vale más no meneallo, que diuen en la llengua antiga de Cervantes. 


Avui al blog Tot Barcelona, l'amic Miquel incideix en tan espinosa i cantelluda qüestió (moral?). Jo penso que els sous públics han de ser públics i que en el món privat la cosa ha de ser més discreta. Per a dedicar-se a la política no fa falta cap títol, ves, quines coses, tants que en demanen per a segons què. Tothom serveix si té grapa, una mica de carisma i aguanta moltes reunions. Una altra cosa és que grimpi o no, que això ja és qüestió d'habilitats més complexes. I, així, et trobes que sovint aquell noiet poc brillant, però espavilat, o aquella noia aparentment gris, però que ja apuntava maneres sent delegada de classe, i que potser no van passar, ni de bon tros, del batxillerat, van fent bitlles al partit, mentre els dels excel·lents, si no tenen padrins ni una ambició desmesurada, acaben, tot lo més , de professors d'institut, això ja es pot llegir a La febre d'or, on un pobre erudit viu en la més absoluta modèstia mentre els fatxendes van amuntegant duros i acumulant títols. Allà, però, als ricatxos els arriben les vaques flaques. Però és  novel·la, ficció, i, a més, avui els Foixos ja n'han après i tenen les espatlles ben cobertes per a quan arribin, si arribin, les males anyades. En tot cas, no els veus mai demanant al metro, ni tan sols viatjant en metro, a cap de tots ells.

És clar que a Catalunya en general i a Barcelona en particular, tot és més car, diuen... Potser per això hi ha d'haver aquests excessos salarials inevitables, qui sap. Meditant, a més, en el que estalvien tots ells i elles, ja que un euro val deu vegades més en mans d'un ric (que suma coneixences i relacions al valor intrínsec de la moneda) que no pas en les d'un pobre, no sé pas què en deuen fer, de tants euros. Però m'agradaria saber-ho... El que em neguiteja és comprovar com es protesta tant de tot i d'això se'n parli de forma tan subtil. I és que hi ha una por estesa, em sembla, a tocar els de dalt, no fos cas que acabessin rebent els de baix, que també sovint acabem abduïts per petites corrupteles consentides (pels de dalt).


Què hi ha molts polítics i polítiques que són vocacionals, bona gent, preparats, i que no reben res més que disgustos en la seva lluita diària a favor de la societat de base? Segur que sí, però duren poc, en general. O canvien. O la família i els coneguts se n'aprofiten i els fan la feina ombrívola. O no passen de manar al seu petit poble, i encara gràcies. Hi ha solució? Doncs no, la democràcia és el millor dels móns possibles ara i avui. Però, vaja, demanar una mica d'austeritat i transparència tampoc no és tan greu, em sembla. Que estem en crisi!!!!

Diners de tort fan veritat,
e de jutge fan advocat;
savi fan tornar l'hom orat,
pus que d'ells haja.
Diners fan bé, diners fan mal,
diners fan l'home infernal
e fan-lo sant celestial,
segons que els usa.
Diners fan bregues e remors,
e vituperis e honors,
e fan cantar preïcadors:
Beati quorum.
Diners alegren los infants
e fan cantar los capellans
e los frares carmelitans
a les grans festes.
Diners, magres fan tornar gords,
e tornen lledesmes los bords.
Si diràs "jas" a hòmens sords,
tantost se giren.
Diners tornen los malalts sans;
moros, jueus e crestians,
lleixant a Déu e tots los sants,
diners adoren.
Diners fan vui al món lo joc,
e fan honor a molt badoc;
a qui diu "no" fan-li dir "hoc".
Vejats miracle!
Diners, doncs, vulles aplegar.
Si els pots haver no els lleixs anar;
si molts n'hauràs poràs tornar
papa de Roma.
 (Anselm Turmeda)

De la fragilitat de les roses

Fa ja molts anys els Jardins Amargós, de Montjuïc, van ser la Rosereda Amargós i fins i tot la gent deia, quan anava a passejar per aquells indrets, en aquell català viu, de barri i no-normativitzat: anem a la rosaleda. La primavera feia florir allà un munt de roses de tots colors en un espai força reduït, cosa que contribuïa a atapeir el conjunt de colors i també d'olors. En algun moment algú d'aquest inefable ajuntament nostrat, que tants disgustos ens dóna i que quan ens fa agafar afecte a algun indret ens el malmet en el moment més inoportú, va decidir que les roses marxaven d'aquells jardins, ara en queden tan sols algunes de testimonials. 

Es va inaugurar una rosereda, més endavant, al Parc Cervantes, indret una mica allunyat de les meves rutes urbanes habituals. És un parc bonic, però, pel meu gust, amb poques ombres i on les flors es troben excessivament escampades. Però, vaja, les roses són roses, siguin on siguin. Diuen que la rosa és la reina de les flors, com el lleó era el rei de la selva, només que el lleó no hi viu pas, a la selva i que actualment les tendències monàrquiques semblen decadents i obsoletes. Les roses cultivades han estat  objecte de manipulacions diverses, hi ha concursos i competicions sobre el tema i els expertes els posen noms bonics i evocadors i també noms de personatges als quals han dedicat una varietat determinada. Sempre ens quedaran les boscanes i les de bardissa, per a record dels humils origens de tanta exuberància competitiva.

Quan a Montjuïc hi havia la rosaleda moltes noies joves es deien Rosa, Maria Rosa o Rosa Maria. Les Maries Roses s'enfadaven si algú els deia Rosa Maria i a l'inrevés. Un nom tan bonic avui ni tan sols agrada a les senyores ja maduretes que el porten, cosa que m'estranya. El nom no fa la cosa, que ja ho diu Julieta enamorada, aixó. Rosa és un nom preciós, breu i contundent, i profetizo que qualsevol dia es tornarà a posar de moda i veurem moltes Rosetes de nova generació a les llars d'infants. 

La rosa té molta literatura i mitologia al darrera. Bellesa, vida breu, espines perilloses... Mentre s'ha intensificat el seu color, que es pot reflectir en fotografies i postals, no s'ha potenciat l'augment de la seva aroma, no sé si això es pot fer. Vaig ser al Parc Cervantes fa un parell de dies i esperava que en entrar em sobtés l'excés aromàtic, però no va ser així, ni de bon tros, i per copsar la delicada flaire de les flors m'hi havia d'acostar i ficar el nas gairebé entre els pètals tendres, amb perill de fiblada d'abella. Potser he perdut olfacte, ho admeto, com es perd vista al llarg del temps. Si tinc l'olfacte cansat com em passa amb la vista crec que pagaria la pena l'invent d'alguna mena d'ulleres -nasseres? nariueres?- que ajudessin a recuperar emocions sensorials que minven. És clar que aleshores també les males olors o pudors se'ns farien més evident. I és que si l'aroma d'una rosa fresca és tan admirable, l'olor de les flors marcides, fins i tot en l'inici de la seva decadència, és trist i angunieja.

Inspirada pel tema he fet un breu recull poètic rosàfil una mica apressat. Podia haver trobat molts més exemples. Un dia o altre tothom parla o escriu, o pinta, o canta, sobre les roses i la seva simbologia. Són una metafora recurrent, una mica tòpica ja,  de la brevetat vital, de l'alegria que passa, de la bellesa de l'instant irrecuperable... Hi ha moltes més flors, totes boniques i, pel que fa a l'aroma, la humil farigola florida, al mateix parc, vencia la subtilitat dels efluvis florals de la reina del jardí. Però, ai, la rosa és la rosa. I, pel que fa a roses, la meva preferida és la rosa-rosa, i també m'agrada el color de rosa, on l'amor s'hi posa i que sembla que, a certa edat, s'ha de bandejar del fons d'armari o fer-ne ús amb una gran moderació. Encara que, pel que fa a modes, com pel que fa a gairebé qualsevol cosa, tot són gustos.

Abril que fas florir les roses i els llorers,
Dóna dies ben clars a la meva tristesa!


Un altre abril. Màrius Torres

El que anomenem rosa exhalaría el mateix grat perfum si d'una altra forma s'anomenés.


Romeu i Julieta. Shakespeare

¡No le toques ya más,
que así es la rosa!


Poema. Juan Ramón Jiménez

Per fer duradora la gràcia al jardí,
atura la mà!
No cullis la rosa!
La que ara es desclosa
mai més pot florir.


La rosa. Joana Raspall

A la fira de les roses
a firar-me antany aní,
el roser de què em firí
en fa enguany de tan hermoses
que n'he fet parada aquí.
Hi ha la rosa alexandrina,
la vera i la d'esbarzer,
també les de Palestina,
que floreixen sense espina
de Jericó en lo roser.


Jacint Verdaguer: La fira de les roses