Fructuós Canonge i els seus oficis

Ahir vam dedicar la xerrada de CERHISEC, la darrera de la temporada -i ja portem onze anys- a Fructuós Canonge qui, tot i no ser del Poble-sec, hi va tenir -i encara hi té- vincles familiars. Ja he parlat i escrit en alguna altra ocasió sobre aquest personatge, avui recuperat i molt popular a través d'un gènere de moda i que en podríem dir història recreativa: passejades anecdòtiques, itineraris esquitxats de curiositats barcelonines, llibres fets amb una sabata i una espardenya sobre misteris reinventats de la ciutat i programes televisius de divulgació costumista.

La recuperació més seriosa fins ara de Canonge ha estat  gràcies a l'antic rector de Montbrió del Camp, Josep Ollé, amb la col·laboració de persones com Emili Giménez Canonge, un descendent d'una branca familiar que ahir va col·laborar en la xerrada al costat de Josep Guzmán, president de CERHISEC i també descendent d'una altra branca colateral. Canonge no va tenir fills però tenia molts germans i això ha fet que hi hagi força persones que recorden als seus avis i rebesavis parlar d'aquell oncle irrepetible i famós.  El llibre biogràfic sobre Canonge escrit pel senyor Ollé es pot trobar a pocs llocs, a Barcelona, el més segur és anar directament a El rey de la magia. Haver nascut en un poble, fins i tot en un barri popular, és encara una sort per a molts dels nostres grans oblidats, car és més fàcil que algun erudit local s'interessi per la recuperació del personatge. A la gran Barcelona tot és tan immens i poblat que és molt més habitual diluir el record en una mena de boira multitudinària i anònima.

De Fructuós Canonge sempre s'expliquen, si fa no fa, les mateixes anècdotes recurrents. Hi ha encara molts misteris a l'entorn de la seva vida, com ara l'afer que va fer que el condemnessin a mort, condemna commutada després per una mena de desterrament a Cuba de sis anys, que es va reduir a un a causa d'una amnistia però que va topar, a la tornada, amb un temporal marítim que va malmetre el vaixell i el va fer anar a parar a Nova Iork. Aquell segle XIX va ser mogut i cada dos per tres hi havia pronunciaments, canvis de govern, canvis de camisa i revoltes. Treure de context fets puntuals, com ara els lamentables bombardeigs d'Espartero i Prim, personatges, per altra banda, que també havia estat molt estimats pels ciutadanas, contribueix encara més a embolicar la troca d'un temps difícil d'entendre.

D'idees republicanes, Canonge va acabar triomfant davant de reis i reines i rebent condecoracions monàrquiques. Era un home molt bo i generós, va néixer molt pobre, va fer diners i va tornar a morir pobre. El seu ofici era el de limpiabotes o enllustrador de sabates. Era aquest un ofici molt habitual per a la gent humil, fins i tot per a les criatures que havien de treballar aviat. Avui, amb la mirada del present, el considerem humiliant, ja que això d'ajupir-se i agenollar-se sembla molt lleig. Ja no ens agenollem per fregar, des de l'invent de la meri, i a l'església ja fa molts i molts anys que van substituir l'agenollament per la pose erecta. També s'havien d'ajupir els segadors, els veremadors, però avui no ho hem de fer per gairebé res, afortunadament. 

Però en aquells anys i fins fa quatre dies i encara ara molts països pobres aquest ofici era i és un ofici digne, que permet una certa autonomia i que requereix pocs instruments de treball. Enllustrar les sabates era tot un ritual casolà per aquells que no anaven al limpiabotes, en una època en la qual es tenien molt poques sabates, per cert. Que una persona humil anés a fer-se enllustrar les sabates era una mostra de fatxenderia però es donava sovint perquè a tots ens agrada, de tant en tant, estirar més el braç que la màniga.

Fa molts anys, quan van començar a arribar immigrants magribins, n'havia vist alguns per L'Hospitalet, acabats d'arribar, amb els estris de limpia a la mà, unes boniques caixes amb dibuixos àrabs, no sé si aquí es van poder dedicar al seu ofici o van acabar fent d'altres coses. Hi ha hagut molts personatges importants, a més de Canonge, que han fet aquest ofici, que no era tan independent com pot semblar, ja que sovint s'havia de pagar llicència pel lloc i també s'entrava en xarxes gremials oficials o extraoficials, controlades, com tot, per poders més o menys evidents.

El cinema i la literatura han recollit sovint la figura de l'enllustrador de sabates, de forma tòpica, poètica, reivindicativa. L'enllustrador accedia sovint a secrets dels clients, com el barber o el cambrer. Als països amb grans diferències socials és encara un ofici en actiu i no en recessió, com a casa nostra. Canonge diuen que, generós com era, ensenyava l'ofici a nois perduts pel carrer, amb els quals va endegar una mena d'associació laboral. Els seus germans i familiars també es van dedicar a aquest ofici i la reina Isabel II li va concedir a perpetuïtat la paradeta que encara porta el seu cognom, a la Plaça Reial. Ell va dir al germà que li guardés les eines de treball, per si un cas allò del teatre no rutllava i sembla ser que sota el domicili familiar, en els seus darrers anys i ja retirat de la màgia, tenia un puesto d'enllustrador al carrer Canuda.

L'ofici, com tants altres, passava de pares a fills, en una època de vaques magres en les quals les sortides laborals eren poques i complicades. Canonge es va casar ja una mica gran, després d'haver estat tres anys a l'exèrcit, més que res per poder deslliurar la família d'una boca menjadora i col·laborar amb algun guany amb ella i després de l'afer de Cuba, quan les coses li anaven bé, amb una noia molt més jove, Maria Degà, de Pallejà, que va ser un gran suport per ell i que també feia alguns trucs de màgia, col·laborant en els espectacles. Van viatjar pel continent americà on va ser titllat de Merlí espanyol.

Canonge era mag, il·lusionista i, sobre tot, suggestionador o potser mentalista. Tothom el coneixia, en aquella Barcelona petita, provinciana i emmurallada, amb tants problemes i mancances. Va ser una figura habitual dels carnavals sorollosos, imatge constant d'auques i gravats de l'època. Eren aquells un anys de vides complexes i arriscades, de pobresa i inquietuds, d'esperances i canvis, d'utopies i misèries. Uns anys encara molt poc coneguts, cosa que ens priva de comprendre fins i tot el nostre present. 

Seria una llàstima que l'anecdotari canongià frívol s'acabés empassant la immensa persona que hi havia al darrera de tantes il·lusions i de tants trucs reeixits.

Que el llegir i l'escriure no ens facin perdre el xerrar!

Quan era petita ens van explicar a escola una mena de rondalla sobre el cel i l'eternitat que sempre he recordat i que potser he explicat ja en el blog alguna vegada, car amb tant de temps d'escriptura desacomplexada és gairebé impossible no repetir res.

Sembla ser que un capellà, d'aquells que surten als relats exemplars a causa dels seus dubtes sobre dogmes inqüestionables, es va posar un dia a meditar sobre com devia ser d'avorrit el cel, un lloc on el temps no s'acabava mai.

Aquella nit va ser transportat per un àngel a l'indret mític, per fer una visita. Allà es va començar a trobar parents, avantpassats, amics i coneguts que ja havien mort i va començar a xerrar amb l'un i l'altre fins que l'àngel li va dir que havien de tornar. Ell tenia la percepció d'haver esmerçat poca estona en la xerrera però en despertar-se es va adonar que havien passat cent anys i tot havia canviat. 

Aleshores va entendre que Déu Nostre Senyor li havia donat una lliçó i que el temps, a l'eternitat celestial, no es faria mai avorrit. No sé pas com es va adaptar el pobre mossèn a un futur que no imaginava, la rondalla no entrava en el tema, només cal esperar que no ho fes en un context anticlerical i que pogués gaudir d'uns anys més de vida tranquil·la i plena de fe en el més enllà. 

El cas és que aquell cel del conte em va agradar molt, era un cel de tertúlia constant i diversa. Em temo que, com passa amb tantes altres coses, hi havia poca certesa científica en aquella contalla. De tota manera, amb el temps, he arribat a la conclusió que potser la meva veritable vocació és la xerrera.

I és que els dies en els quals tinc la possibilitat de xerrar amb molta gent diferent m'amaren d'entusiasme vital i d'optimisme esperançat. Ahir mateix vaig anar a ajudar a muntar la presentació que es va fer a El Molino del llibre La Setmana Tràgica, motius i fets. Aquest llibre inclou el cicle de conferències i el catàleg de l’exposició del projecte que amb motiu del Centenari de la Setmana Tràgica van realitzar els Grups de Recerca Local de Barcelona coordinats per l’Institut Ramon Muntaner, amb el suport de l’Ajuntament de Barcelona, Institut de Cultura de Barcelona i regidoria de Drets Civils i la Coordinadora de Centres d’Estudis de Parla Catalana.

A més, sóc autora del text corresponent al meu barri, basat en l'itinerari i la xerrada que vam realitzar pel Poble-sec i part de Sant Antoni. La presentació al teatre va ser un èxit de públic i ens ha obert les portes, a la gent dels centre d'estudis barcelonins, a realitzar en aquell magnífic lloc d'altres actes importants. Va venir molta gent coneguda, amics, parents, gent dels centres i veïns del barri i de més enllà. Vaig haver de marxar abans de l'acte, però, després d'ajudar en el muntatge dels panells de l'exposició pel fet que molt a prop, a la Biblioteca Joan Oliver del barri de Sant Antoni havien llegit L'inici del capvespre en un grup de lectura i tenia, des de feia molt de temps, el compromís d'assistir-hi. 

Hi havia força gent, a la biblioteca; els havia agradat molt el llibre i vam estar una bona estona xerrant sobre els seus fets i personatges i també sobre una Barcelona en canvi constant que oblida el passat i transforma els seus paisatges de forma constant. Tot plegat sempre fa il·lusió, encara més quan no ets mediàtica ni mereixes cap tipus d'atenció per part dels canals oficials de la cultureta moderna. I també em va fer il·lusió que la persona de la biblioteca que té cura dels grups de lectura em digués que continuaran utilitzant el llibre en els circuïts dels grups de lectura, pel fet que havia funcionat molt bé i que no sempre era fàcil trobar llibres com aquest que agradessin a tothom (sic).

Després encara vaig tornar al Molino, l'acte seriós s'havia acabat  però hi havia tertúlia informal dels resistents i recollida del material. Tothom de l'organització estava absolutament satisfet de com havia anat tot plegat i també ho estava la gent que gestiona el teatre, com la coratjosa i singular Elvira Vázquez que ha aconseguit allò que semblava impossible, reinventar l'espai i dinamitzar-lo comptant, a més, amb sectors diversos d'un Poble-sec que també s'està reinventant.

Tot una tarda xerrant, doncs, i absolutament satisfactòria, vaja. Talment com si hagués anat al cel de les tertúlies durant una estona, és clar que a xerrar amb vius i no pas amb ànimes benaurades i sense necessitat de passar cent o dos-cents anys sense adonar-me'n, que tampoc cal. Montserrat Roig deia que escrivia per tal que l'estimessin, hi ha qui ho fa per aconseguir fama, prestigi o diners,  jo em conformo hores d'ara amb què en donin conversa, activitat aquesta absolutament necessària per a la salut, molt més que l'esport o la dieta acurada.

Álvaro Cunqueiro, el seu any i la seva literatura

Ahir la segona cadena emetia un altre d'aquests grans programes de la sèrie Imprescindibles, en aquest cas dedicat a Álvaro Cunqueiro, un dels autors que recordo haver vist i llegit a dins de les pàgines oloroses del Destino que comprava el meu avi. Aquest any és a Galícia l'Any Cunqueiro, pel desembre farà cent anys del seu naixement i n'ha fet trenta de la seva mort. 

Cunqueiro va ser un home que va patir els trasbalsos del seu temps, galleguista més aviat conservador, atemorit ocult,  falangista -o va dir que ho era sense ser-ho, cosa que resultaria molt adient al personatge-  i represaliat per un afer una mica tèrbol de corruptela amb diners pel mig. Va escriure de tot i més, en gallec, en castellà i fins i tot algun poema en català, dedicat al seu gran amic Tomàs Garcés. Va arribar a publicar una mena de revista que feia tot solet i durant el temps en què va dirigir, per motius més aviats econòmics que no pas vocacionals, gràcies a l'ajuda amiga, El faro de Vigo,  sembla que omplia ràpidament i genial qualsevol racó buit que precisés un article exprés, escrivint sobre el que fos o li abellís.

Jo el vaig llegir una mica, aviat i malament, en una època en la qual el que estava de moda era el realisme social. Després ens arribaria el realisme fantàstic dels hispanoamericans i les coses canviarien, tot i que els nostre realistes fantàstics i màgics de més a prop, com ell o el mateix Joan Perucho no van ser valorats pels mandarins de la cultura progre. Era aquell dels seixanta un món literari en evolució però amb els seus dogmes intocables, segons modes i tendències. A més a més, a molts d'aquests autors se'ls va identificar injustament amb la cultura del règim. Qui estigui lliure de pecat...

Va escriure molt bé en gallec i també en castellà, cosa que sembla que no respon als paràmetres dogmàtics dels qui voldrien que fossis o una cosa o l'altra de forma definida o que, al menys, en una de les dues llengües, (millor en castellà), escrivissis de forma destralera, com deien que feia Pla quan redactava en hispànic idioma oficial per necessitats evidents de supervivència econòmica. El cas és que mentre a Galicia Cunqueiro és un autor canònic i alguns llibres seus, ai, són de lectura obligatòria escolar, a Espanya li han fet poc cas darrerament i a Catalunya gairebé l'hem oblidat. 

Malgrat tot, es poden trobar publicats i reeditats molts dels seus llibres. En castellà ho va editar gairebé tot Destino, no podia ser altrament, era molt amic de Perucho, de Luján. Potser és un bon moment per recuperar-lo i gaudir-ne. Els joves s'hi han d'acostar amb algun iniciador, car és el seu un món ple de mites inventats, reinventats, recuperats i on ens podem ensopegar amb Hamlet, Merlí, la Santa Companya, Simbad, Orestes i molta més gent estranya que, amb la davallada humanística dels darrers anys a un grapat de jovent li poden sonar a música celestial escoltada a casa de la iaia. A més de topar-nos, és clar, amb un munt de personatges de la seva terra i de les seves llegendes.

En tot cas, molt adient per rellegir, si es pot, anant de viatge aquest estiu per la magnífica, misteriosa, poètica i verda Galícia. Però també ens hi podem acostar des de la llar, car a qualsevol racó inesperat se'ns pot aparèixer una ànima en pena que cerqui autor o autora i una queimada cunqueiriana, ni que sigui feta casa, pot resultar molt adient per a donar-li corporeïtat.

Breu antologia per a no iniciats

Pau Casals en Prada

No medio do dourado retablo
o xigantesco San Pedro inclínase pra diante
e eu sei o porqué:
porque do cello de Casals saíu
unha frase que se volveu bolboreta
e Pedro séguelle o voo por saber
en que vide ou roseira de que columna
vai a pousarse.
—O bosque do retablo en abril florece
e en outono deita follas secas.
Co arco Pau Casals vainas apartando
as que se pousan nas cordas do seu cello.

Ese alguén de meu que nunca volve
á auga da infancia
sin saber saír do laberinto.
Ese que é outro home que eu levo
derrubado sobre min
ou como a hedra 90 carballos abraza.

En balde lle digo que hoxe recollen
as coloradas mazáns
e que hai que buscar as que caen entre a herba.
Verdadeiramente é como levar un morto
nada apetece e de nada se lembra
preguizoso sombrío. A seu carón vivo
e o eu que canta e volve
mira de esguello pra ónde xaz
e olla cómo apodrecen nel os soños e os anceios
a mocedade que foi e as sorrisas das mulleres
todo o que foi amado e recibido
todo o que foi e nunca máis será.
Pro o eu que vive e anda
resiste e non esquece ren,
despedíndose farto de vida
cando a vida de meu e máila súa acaben.
Pro eu resucitarei que soio volven
os que recordan, compañeiros.

Era Saltaparedes un grande brincador, e non se lle resistía parede, por moi alta que fose. Era coma pelota, botaba: de corpo era manteigoso, e na pel non tiña nin pelo. Como codia de queixo de San Simón, lisa e amarela, así tiña a pel. Tiña dous olliños pequeniños, e de noite mamaba nas vacas. Unha noite de lúa chea atopouno o golpe nunha encrucillada, e crendo que era un queixo perdido, papouno. O golpe sorprendeuse de que indo andando, tras come-lo queixo, a par del ía a sombra do comido. Quixo meterlle o dente, pero non puido. Pero o golpe, que é malicioso, despois de pensalo un pouco, caeu na conta de que podía aproveitarse da sombra do saltaparedes que o seguía a toda parte...

Alguien dijo que había ciudades para soñar

al otro lado de las montañas.

No dijo si estaban suspendidas en el aire,

sumergidas en las lagunas,

o perdidas en el corazón del bosque.

Los que allá fueron nada encontraron,

ni altas torres ni jardines

ni mujeres hilando en el atrio,

ni un muchacho aprendiendo a tocar la gaita.

Solo yo traje algo para seguir soñando

algo visto y no visto en la niebla de la mañana,

algo que era una flor o un mirlo de oro

o un pie descalzo de mujer,

un sueño de otro que se ponía a dormir en mi,

echado en mis ojos,

pidiéndome que lo soñase mas allá de las montañas,

donde no hay ciudades para soñar.

Y ahora mi oficio es soñar, y no se

si soy yo quien sueño, o es que por mi sueñan

campos, miradas azules, palomas que juegan con un niño,

o una mano pequeña y fría que me acaricia el corazón.

Felicitats fatxendes i realitats frustants

Quejoso de mi fortuna
yo en este mundo vivía,
y cuando entre mí decía:
¿habrá otra persona alguna
de suerte más importuna?
Piadoso me has respondido.
Pues, volviendo a mi sentido,
hallo que las penas mías,
para hacerlas tú alegrías,
las hubieras recogido.
    Calderón de la Barca


Avui crec que comença l'estiu i fa pocs dies una persona relacionada professionalment amb el món de la meteorologia ens va comentar que l'endemà de tal dia com avui  ja anàvem cap a l'hivern, car el dia començaria a escurçar-se, com sol passar cada any, ens agradi o no. Així és la vida.

Em fa angúnia la queixa constant de molta gent dels nostres temps i de la meva generació sobre el fet, que per cert no podrem comprovar a llarg termini, de què els fills i filles no viuran com nosaltres. És aquesta una frase recurrent que em desplau del tot, la veritat. I és que quan diem fills i filles generalment ens referim als nostres i no pas als dels altres. Si algú té un noi gambirot i una mica gandul tot el jovent és gambirot i gandul i si algú té un fill amb carrera, estudiós i treballador, el jovent d'ara és maquíssim.

De moment, la majoria dels nostres joves ja ha viscut molt millor que nosaltres i infinitament millor que els nostres avantpassats, llevat potser dels quatre gats que tenien avis rics i ben peixats. Avui sembla que tots haguem menjat amb cullera de plata, com deien els grans del meu temps, quan fa anys, molts anys, no havíem bufat cullera.

Tot això, és clar, sempre mirant el món i la vida des d'un punt de vista material ja que, en el fons, viure millor vol dir tenir seguretat, diners, bona casa i, si pot ser, cotxe i segona residència. Els fills de molts immigrants que avui es guanyen les garrofes fent de manobres, de cambrers, de cuidadores de iaies o de cosidores de remença segurament sí, que viuran molt millor que els seus pares i mares.

No sé si de tant mirar-nos el melic anem perdent la perspectiva de la realitat del món. La seguretat laboral i vital és i ha estat un bé fràgil. El món i la història no segueixen una línia recta i ascendent  sinó que van a tomballons i a les vaques grasses sempre n'han seguit de magres, això quan no han estat, les mateixes vaques, a frec de l'extinció.

Un altre miratge era desitjar que els nostres fills i filles treballessin en allò que els agradés. La vocació és un altre mite, en tot cas hi ha, certament, una suma d'actitud i aptitud, en la tria d'estudis. Una tria sempre limitada, ja que sovint l'ideal no respon a la realitat del món laboral. Els mitjans ens mostren els triomfadors i cofois, un nombre limitat de persones que ha fet diners i que té fama i que ens assegura sovint que tot ha estat gràcies a l'esforç i la voluntat. 

En tot plegat hi compta l'atzar, la sort, el moment oportú. Fins i tot els coneguts, car poca gent sent cap mena de remordiment si un parent o conegut li enxufa el nen o la nena en qualsevol feina per a la qual potser no és el més idoni. Malauradament, el clientelisme i l'amiguisme no han deixat de funcionar amb la democràcia, fins i tot en segons quins sectors han augmentat el seu pes. Qui té padrins va a bateig, fins i tot quan han minvat els bateigs i els padrins s'han secularitzat.

Una feina excel·lent la pot malmetre del tot un ambient laboral detestable i competitiu. Una feina absurda, repetitiva, mal pagada, ens pot resultar agradable pels amics, pels companys, pel moment vital en el qual l'hem aconseguit. En tot cas, res no és per sempre. Les feines, com tot, neixen i moren. Un bon cap ens pot fer agradable una feina però també ens el poden canviar per un imbècil ambiciós i que la nostra felicitat laboral s'esmicoli de forma sobtada.

Pensar que en passar d'una universitat elitista i minoritària, -que assegurava sortides laborals als fills dels qui hi arribaven-, a la massificació de l'ensenyament, el fet de tenir títols i màsters significaria diners i felicitat era quelcom absurd, un autoengany en el qual vam caure de quatre potes però que ja hauríem d'haver superat. La felicitat tampoc no és un bé sòlid i consistent, té alts i baixos, tot al món i a la vida és temporal, com nosaltres mateixos.

El viure millor té poc a veure amb els béns materials, tot i que un mínim de diners són necessaris per sobreviure en condicions, encara més quan l'entorn ens mostra sovint imatges de fatxenderia generalitzada. Abans ja s'admetia religiosament que el món era una vall de llàgrimes. Per a molts ha estat fins i tot un ball de bastons. 

La nostra ingenuïtat humana i la nostra eufòria paternal i maternal ha fet que volguéssim creure i fer creure que al món s'hi venia a passar-ho bé, a treballar en allò que es triés i que agradés, a estimar sense problemes i tota la resta. També a escola vam insistir amb ingenuïtat en la felicitat pedagògica. Les coses no eren tan flowers i tot i que em sembla bé que la gent jove i no tan jove però, en tot cas, més jove que jo, es queixi del que sembla que no funciona, centrar excessivament les qüestions en temes materials només palesa una mena d'egoisme curt de mires.

Abans de les acampades nostrades a la Plaça de Catalunya hi malvivien allà molts joves africans acabats d'arribar, un conegut que ha estat sovint a Àfrica col·laborant amb diferents programes d'ajuda em va comentar que allà estaven molt millor que a casa seva pel fet que disposaven, per exemple, d'una font propera amb aigua potable. Per quatre rals mal guanyats molts joves i adolescents es juguen la vida emigrant, és un fet ben proper, aquest. Només cal donar una ullada per l'entorn per comprovar d'on han vingut els paletes i pintors jovenets, les noies que acompanyen i netegen velletes nostrades, les dependentes de botigues que fan més hores que un ventilador. Mireu, han trobat feina i tot, viuen sota un sostre, quines coses. I alguns d'ells potser també, fins i tot, tenen estudis superiors i sabem idiomes.

Sembla que mirar enrere, com el savi de Calderón, per comprovar el fet innegable que hi ha gent molt pitjor que nosaltres sigui una vulgaritat beneitona. Però fixar-nos tan sols en els suposadament afavorits pel destí i els calés i plànyer tothora el que no va bé sense aturar-nos a considerar el miracle d'obrir l'aixeta del nostre petit piset compartit i comprovar que en surt aigua i fins i tot calenta, no estaria malament de tant en tant com a reflexió moral.

Mirava ahir el darrer programa de Singulars on Barberà entrevista a Joan Melé, un banquer d'això que en diuen banca ètica, tot i que el terme no em sembla del tot ben triat. Pel mig van passar alguns reportatges, entre els quals el d'una noia que s'havia trobat amb una hipoteca que no podia pagar. Però, caram, és que s'havia comprat un pis de més de tres-cents mil euros! Em va semblar un exemple molt mal triat, encara més quan vaig veure el pis i no és la primera vegada que em passa, contemplant un reportatge de la tele sobre el tema. 

No sé si els fills i filles viuran pitjor o millor que nosaltres. Tot plegat depèn de la seva ambició, de la sort, del context, de les seves parelles i els seus amics, dels seus propis fills si en tenen, de la salut, de molts factors que no es poden controlar. Pot ser que siguin feliços amb poca cosa o que no estiguin mai satisfets amb res. No podrem veure la seva vellesa i no sabem com serà. En general, anar de menys a més sempre resulta més satisfactori que anar a l'inrevés, però com que això és imprevisible cal tenir elements de defensa per si en algun moment s'empitjora. I els elements de defensa només els hi podem lliurar pintant el futur de forma realista i parlant del passat de forma sincera.

Expliquen que algú va dir a la milionària Bàrbara Hutton, en iniciar una entrevista, bé, ja sabem que els diners no fan la felicitat... I que ella va respondre: però, qui li ha dit a vostè aquesta bestiesa? La resposta està molt bé com a anècdota i possiblement els diners abundants donen llibertat i poder però centrar les nostres aspiracions en l'assoliment d'un benestar que, mirat de forma globalitzada, no deixa de ser un luxe, genera frustracions i ens porta a aquesta lletania pesadeta de la queixa constant. Jo crec que quan fas un acte de voluntat i intentes no queixar-te de forma reiterativa ja comences a ser una mica més feliç. Pobrets i alegrets, com deien els meus pares.

Hongria, Márai i nosaltres

Gràcies a l'amic Sani Girona que em va informar per telèfon, m'he assabentat d'una exposició petita i delicada sobre Sándor Márai, al Palau Robert. Tot i la meva ignorància, l'exposició roman al Palau des de l'abril.

Les biografies de Márai expliquen la seva vida incidint en uns detalls o en uns altres però totes constaten el fet del seu suïcidi. Jo crec que Márai no es pot incloure en la llista d'escriptors suïcides convencionals i prematurs, ell va prendre una decisió conscient al final de la vida, quan havia perdut els éssers estimats més propers i sabia que aviat perdria també la independència física. Tant de bo pogués tenir a l'abast algun mitjà digne i la lucidesa i valentia suficients per acomiadar-me del món de forma conscient, en cas de desitjar-ho, en una edat avançada com la seva, quan ja s'ha fet pràcticament tot allò que es podia fer i se sap que ets a punt de traspassar la frontera que t'aboca a la dependència i a l'hospitalització irreversible.

L'escriptor va ser un exemple d'aquella gran cultura burgesa de l'Europa central, tan trasbalsada per la tragèdia de la guerra, el nazisme i, després, pel comunisme estatalitzat i policial. Malgrat la situació del seu país va viure bé, va tenir èxit, i, de fet, com explica l'exposició, va ser més aviat un pelegrí europeu i americà, un senyor seriós i conscient de la seva posició privilegiada, malgrat l'exili voluntari. Va tenir un matrimoni feliç, tot i que va perdre un fill molt petit i no en va tenir més de biològics. Va adoptar un orfe, però també veuria morir aquest, després de perdre la seva dona i d'altres membres de la seva família, ja gran.

De Marai s'havia publicat alguna cosa en els cinquanta i seixanta. En concret tinc a casa A la luz de los candelabros, que en les noves reedicions s'ha dit L'última trobada, un d'aquells llibres emblemàtics de Áncora y Delfín. La recuperació va ser espectacular i s'han anat editant actualment molts llibres seus, en català i castellà. Una gran part de la narrativa de Marai, pel meu gust, acostuma a donar cercles al volt del mateix. Però més enllà de la temàtica i les històries que ens explica jo crec que ens captiva el llenguatge, l'estil. Un estil que evoca temps passats i passions complexes d'una altra època. I tot un món que tot just ara comencem a copsar en la seva complexitat. Hongria és encara un país poc conegut per a nosaltres. Del seu gran planter d'artistes i escriptors, en general, en coneixem poca cosa amb l'excepció del mateix Sandor Marai i de Magda Szabó. 

Amb Márai hem passat, com amb d'altres autors del seu temps, de no saber-ne res a trobar-lo fins a la sopa. Cosa habitual, malauradament, a casa nostra i en els nostres temps. Fins que el tornem a oblidar, és clar. Els anys setanta van condemnar a l'oblit molts grans autors que havien estat molt llegits en els cinquanta i seixanta però que no responien als paràmetres d'una certa literatura compromesa, molt de moda aleshores i avui també en la penombra. Fa anys, en una xerrada sobre literatura, recordo que un professor ja ens va comentar que amb la literatura passava com amb la borsa, pujades i baixades segons els mercats, vaja.

El meu imaginari hongarès sobre el país passa per les històries a l'entorn de la debilitat afectiva que sentia per aquella terra la mitificada emperadriu Sissí i per les imatges sagnants de la revolta de 1956 que van poblar els quioscs quan jo era petita. Aquells fets, com sol passar, van ser instrumentalitzats per totes bandes. Pel franquisme, en poder constatar la realitat del pervers comunisme i pels altres, en minimitzar el tema de forma culpable i oportunista, relativitzant l'actuació soviètica. A Espanya fins i tot vam tenir una pel·lícula sobre la revolta hongaresa, Rapsodia de sangre, amb Vicente Parra i Maria Rosa Salgado, grans actors tots dos. També vam conèixer Hongria gràcies al planter de futbolistes d'allà que van jugar al nostre país després d'optar per no retornar al seu a causa de les circumstàncies, com Puskas, Czíbor, el malaurat Kocsis o el mateix Kubala. Kocsis també es va suicidar, possiblement, i és curiós com s'incideix tant en els escriptors suïcides i tan poc en els ex-esportistes suïcides, per exemple, sector en el qual n'hi ha uns quants de ben coneguts. 

El suïcidi té encara estranyes connotacions que caldria superar, lligades a la religió i potser al sentiment de culpabilitat dels vius que creuen que han estat incapaços d'evitar la mort de la persona propera que ha pres la dramàtica decisió. Se sol amagar o dissimular, explicar o intentar comprendre però el fet és que se'n parla amb prevenció, això quan se'n parla. Sembla mentida la pervivència dels tabús en la nostra societat o la substitució d'uns tabús per uns altres.

Les exposicions del Palau Robert són breus i assumibles, permeten entrar i sortir si es vol i gaudir del jardí, també limitat, fresquet i acollidor. Crec que hauria estat bé que ens haguessin pogut oferir el documental sobre l'autor sencer i no tan sols els fragments que es poden veure en l'exposició. Posats a fer.

La mort immortal del doctor Llimona i d'altres jocs de taula

La necessitat de fer neteja i aconseguir espai ha motivat que ens haguéssim de desprendre d'alguns vells jocs de taula, de l'època en la qual els meus fills eren petits. Hem amnistiat el Cluedo, pel fet que es tracta gairebé d'una antiguitat, que, per cert, he vist que es valora bé en el mercat de segona mà. De fet, tots aquells jocs ho són ja, d'antiguitats. Els dissenys es van renovant amb el temps, canvien alguna cosa per tal que la resta continuï si fa no fa. 

Alguns jocs de taula van ser sofisticacions de jocs de paper i llapis, com el dels vaixells. El dels barcos havia estat un joc habitual per a jugar-hi a escola, de forma dissimulada, mentre feies veure que estudiaves o escrivies. En el meu temps juvenil i amb l'arribada d'això que en diuen el bonisme, que en el camp pedagògic ha arribat a singularitats molt curioses, en uns cursos per a mestres dels gloriosos anys setanta ens van aconsellar substituir enfonsar vaixells per quelcom més pacifista, com ara trobar determinats objectes o plantes. També ens van aconsellar substituir la figura del penjat, protagonista d'un altre joc habitual d'estones escolars avorrides i autàrquiques,  per un dibuix menys morbós. Els soldadets i les pistoletes ja són residuals i de mal gust des de fa anys. Ignoro si els infants d'avui segueixen les normatives incruentes i juguen tan sols a coses políticament correctíssimes.

El Cluedo, mirat amb ulls educadors i pacifistes, és també un joc absolutament antipedagògic, però ens hi havíem fet un tip de riure amb allò del doctor Lemon, el senyor Mandarino i la senyoreta Amapola, armats de cordes, canelobres o ganivets. No sé si n'hi ha cap versió en català, dir la senyoreta Rosella quedaria molt bé, de fet. La fúria antimatadora dels impartidors de cursets mentalitzadors no va arribar als escacs, tan bel·licistes, ni tampoc al parxís, per exemple. En els jocs de taula més tradicionals s'acostuma a matar molt i de forma contundent tot i que el simbolisme resulti més dissimulat. 

Quan jo era petita el planter de jocs de taula era limitat. Hi havia els jocs de cartes més senzills, adients a les llargues sobretaules familiars nadalenques, la gilda, la brisca, el set i mig, la mona. Mirat tot plegat amb els ulls d'avui, he d'admetre que aquelles llargues partides on fins i tot de vegades hi jugàvem calderilla no em van convertir en ludòpata. Tampoc el xampany dolç, que bevíem generosament per les festes fins i tot les criatures, no em va afectar. Ni el fum espès dels caliquenyos i les cigarretes. Ni el greix dels brous excessius o dels rostits exagerats i puntuals. Eren altres temps, senzills i desacomplexats. 

Els temps van millorar i els parents van acabar per fugir després dels àpats, per tal d'anar al cinema d'estrena, en el qual ja havien reservat entrades. També ens vam posar a mirar la tele, els residents. Abans, en pisos de cinquanta metros hi podíem celebrar, fins i tot, les comunions i avui sembla que més de dues persones ja no hi caben i la gent s'escandalitza quan els nou vinguts s'apleguen als habitatges d'avui en un nombre que, fa anys, hauria estat fins i tot discret. Recordo pisos de la meva escala on els diumenges s'aplegava un gran nombre de parents i coneguts d'edat avançada, per jugar a cartes o al parxís. 

Uns altres jocs d'abans i de sempre han estat els incombustibles parxís i oca. Els taulers del Joc de l'Oca, camí vital i màgic, em fascinen. Tinc un llarg conte escrit on els protagonistes segueixen aquest joc, fa molts anys que el tinc fet però no he trobat editor, sempre m'han dit que era massa llarg. També es jugava molt a la Loteria, en la meva infantesa, amb aquells bombos metàl·lics i les fitxetes de fusta. Avui la Loteria és el Bingo, el Quinto per als més nostrats. Els nombres s'anaven assenyalant amb cigrons o mongetes, cosa que m'encantava tot i que en ocasions es feia un gran escampall de llavors per terra.  Un altre joc tradicional era el dòmino, amb les fitxes del qual es podia jugar, com amb les cartes, a fer castells.

De vegades hi ha qui es queixa del fet que molts infants no vulguin jugar a jocs de taula però és que els jocs de taula demanen gent, família, ambient, companyia, soroll. Fins i tot una mica de calderilla a guanyar. Els jocs reflecteixen el món real, en van sortint de nous i molts d'ells es renoven una i altra vegada, com l'especulador Monopoly, ben poc educatiu mirat amb ulls pedagògics, també. Per jugar a jocs que duren una llarga estona, com el Monopoly, has de tenir molta afició. En recordo un que es deia El camino de la vida en el qual podies acabar a una ciutat residencial per milionaris o a la residència del seguro, segons la sort i l'habilitat, però que no s'acabava mai. Un joc tan innocent com el Quién es quién era una mica masclista, hi havia molts més nois que noies, en els rostres dels personatges. No sé si ara deu haver canviat i assolit la paritat. També en recordo un de molt divertit que es deia Los misterios de Pekin. I, evidentment, vam tenir una bona temporada de Trivial. Els programes-concurs de la tele han fet  habitualment el seu joc en cartró, segons modes i tendències.

La gent avorrida endegava solitaris amb les cartes i avui moltes maquinetes electròniques ofereixen jocs solitaris, el mateix que els ordinadors. Avui els meus jocs de taula es redueixen a un o dos scrabbles diaris que fem amb el meu espòs, des de fa anys. M'agradaria que pel barri o en algun barri proper hi hagués ambient per fer un grup d'scrabblistes més ampli, però malauradament no és així i em queden una mica lluny els indrets on poder desenvolupar la meva afició de forma més multitudinària. 

Quan jo era jove van començar a sortir els jocs educatius que van esdevenir una mena de plaga bíblica. L'educació ha estat excusa per a tota mena de coses rares. N'hi havia algun d'acceptable i divertit però també es va comercialitzar molta bestiesa. En el fons, com en el cas dels contes, amb les adaptacions que calgui o que el temps escampa per damunt de la tradició, acaben per surar els jocs de sempre, acompanyats dels pocs jocs de taula que esdevenen clàssics, com el mateix Cluedo que ara he sabut que va néixer el mateix anys que jo, així que el pobre doctor Llimona ja fa un munt d'anyades que és assassinat de formes diverses, en indrets diferents de la casa residencial i de forma variada. Fins i tot crec que en van fer una pel·lícula força dolenta, fa temps.

Vaig tenir, fa anys, un d'aquells cursos estrella, a l'escola Provençana, de L'Hospitalet, jo crec que és dels millors que he tingut en quantitat i qualitat. En vaig ser tutora a cinquè i sisè de primària. Quan acabaven la feina es posaven a jugar a jocs de taula educatius, per iniciativa pròpia. Era l'època del FILIPRIM i també s'inventaven jeroglífics i tota mena de juguesques intel·ligents. Sobre això dels alumnes, com en el cas dels fills, ens agrada pensar que els bons resultats responen a mèrits propis però no és així, evidentment. L'atzar hi té molt i molt a veure. 

En el cas dels alumnes es pot comprovar fàcilment ja que en tens molts al llarg de la vida professional. La meva companya del curs paral·lel estava desesperada, el seu era pitjor en molts aspectes. En una ocasió vam anar a fer una visita al Museu d'Història de Barcelona, en els treballs habituals posteriors a la visita els meus van parlar de romans, muralles i la resta, amb dibuixos, esquemes i aprofundiments trets de les enciclopèdies, car encara no hi havia google, mentre que els seus explicaven, esquitxant els textos amb faltes d'ortografia   i dibuixets poca-soltes, tot un munt d'anècdotes suposadament irrellevants, com ara que havien vist un gat negre davant de la catedral o cinc coloms menjant veces pel carrer... Qui sap, potser d'aquell grup-classe menys convencional n'ha sortit un bon gruix de poetes.

L'altre dia, en fer la tria de jocs, vam amnistiar, doncs, el Cluedo, i fins i tot hi vam jugar una partida intentant esbrinar d'una vegada per totes si el dolent havia estat el Mandarino amb un canelobre a la cuina, l'Amapola amb una corda a la biblioteca o la senyora Prado amb una pistola a la terrassa. De la mateixa manera que en les antigues i multitudinàries festes del PSUC es feia punteria contra dibuixos de cartró dels  dirigents de dretes, un Cluedo amb protagonistes del nostre món mediàtic o polític podria tenir molt d'èxit. Potser ja existeix. Potser aquelles gracietes han contribuït a la nostra manca de respecte pels professionals del sector, qui sap.  No recordo si al camino de la vida hi havia alguna opció que et permetés entrar en política, la veritat.

Als anys vuitanta es va posar de moda pedagògica, metodològica i psicològica allò de l'educació en valors, seguint els paràmetres d'unes teories sobre educació moral, basades en un autor que es deia Kohlberg. Es va comercialitzar un joc que seguia aquella mena de moda, es deia Escrúpulos i també va coincidir tot plegat amb aquell emblemàtic programa del senyor Puyal, Vostè jutja, programa que, de fet, plantejava dilemes morals, com aquest joc de taula. Joc que, per cert, crec que no va tenir gaire èxit pels nostres verals. Al contrari del programa de televisió, que va resultar molt popular i que potser es podria recuperar en algun moment, modernitzant-lo segons calgui. Fins i tot els i les mestres militants que presumien de no mirar mai la televisió contemplaven el programa moral. A mi aleshores tot plegat em semblava magnífic i amb una companya de feina havíem impartit cursets sobre valors, dilemes morals i tot això. Avui, mirat en perspectiva, ho veig d'una altra manera i tot plegat em sembla una mica ingenu malgrat que reflexionar sempre va bé, sigui com sigui.

Quan cada dos per tres algú repeteix, ara, ahir i abans d'ahir, que es perden els valors, al menys puc afirmar que jo vaig intentar que no fos així. Pel que fa als jocs, tot i que molts papes i mames d'avui es queixen de l'addicció a les maquinetes dels seus cadells, crec que els infants continuen gaudint d'allò més amb una gresca de jocs de taula familiar. Per a aquesta activitat, però, cal temps i paciència i, si pot ser, guanyar els grans que tan llestos es creuen. Una de les coses més divertides, quan estàs en l'edat tendra, es veure i viure com el pare, la mare, l'oncle saberut o la iaia set-ciències, s'han quedat la mona del cul pelat, l'ambígua, bescantada i misteriosa sota d'oros.

Festa al Paral·lel

A les deu del matí s'acabaven de muntar les paradetes de la Mostra d'Entitats del Poble-sec, que complia vint-i-un anys. Les cròniques oficials dels diaris majoritaris recullen avui la festa del Paral·lel oblidant, la gran majoria, la presència de les més de setanta entitats poble-sequines a l'avinguda sorollosa. En temps difícils la Mostra es feia al Carrer de Blai, a la Plaça dels Ocellets. Vam ser el primer barri en endegar aquesta trobada d'entitats, en una època en la qual l'associacionisme anava de baixa i hi havia un cert desencant cívic per tot arreu.

Aquest és el segon any que es tanca el Paral·lel i que la Mostra s'incorpora a la festa grossa. Com sol passar tot plegat ha tingut avantatges -moltes- i inconvenients -alguns- relacionats amb la pèrdua de protagonisme i d'intimitat veïnal de la trobada. El Paral·lel del matí d'ahir, ja tancat en part al trànsit però encara silenciós, em va recordar el Paral·lel de la nevada, tancat aleshores per imperatiu meteorològic, tot i que el clima era ben diferent. A mig matí es va escampar per la ciutat una escalfor xafogosa i aclaparadora que ens va fer pensar que enguany la festa no tindria l'èxit de l'any anterior, però la tarda va ser esplèndida i multitudinària.

Pertanyo a diferents entitats del barri però de forma molt més activa a CERHISEC, la d'història local, mitja dotzena de persones fet i fet, que ha passat, com totes les entitats lligades a la voluntat humana i les circumstàncies, per alts i baixos. Però enguany, i ja fa onze anys, com sempre amb pressa i amb errades d'impremta inevitables, hem publicat  el nou volum de les nostres ressenyes, que recullen articles relacionats amb temes  del Poble-sec o barcelonins en general, tractats en les xerrades mensuals que fem cada darrer dimarts de mes a la Biblioteca Francesc Boix.  Encara més, aquest any hem endegat fins i tot un monogràfic sobre els cementiri jueu de Montjuïc, obra d'un soci jove i actiu, arqueòleg, Aaron López. 

De vegades ens instal·lem en la queixa, en la protesta, i potser cal caure sense complexos, de tant en tant, en l'eufòria vital i en l'optimisme arrauxat. Una mena d'atac d'aquesta eufòria ciutadana em va amarar al vespre, mentre davant del Molino ballaven tangos i en un altre escenari, amb molt de públic de totes les edats, condicions i procedència, un artista, el gran Da Costa, èmul de Machín, cantava la mar de bé. La Mostra d'Entitats ja recollia el material aleshores, gràcies a l'esforç de persones coratjoses i treballadores, una mica cansades de trescar tot el dia i del fet  que moltes paradetes es resistissin a plegar a l'hora. Davant dels teatres hi havia cues, feien portes obertes. Sóc força al·lèrgica a les cues però admiro la constància en esperar dels interessats en aquestes visites.

Les parades de la Mostra havien acollit un mosaic pintoresc i divers, actualment n'hi ha moltes de gent de tot el món, l'Índia, el Pakistà, Hondures, Marroc... També n'hi havia unes quantes que recollien iniciatives solidàries, tot i que aquesta paraula, a causa del seu ús indiscriminat em fa una mica d'angúnia, i les de coses i activitats de casa: sardanes, castelleres, futbol, atletisme, excursionisme. La Coordinadora d'Entitats del barri ha fet una tasca admirable, que cal mirar en perspectiva per poder valorar-la de forma objectiva i generosa. El fet d'estar en una parada comporta que no puguis gaudir del tot de la resta. En tot cas, va ser un gran dia, alegre i esperançador. Fins i tot em va semblar, quan es va començar a recollir, que el terra no havia quedat tan brut i ple de deixalles com en d'altres ocasions. 

Tot el dia hi va haver balls i música als escenaris, a més de moltes altres activitats. De tot el món i de tots els gèneres. El Paral·lel va ser un univers màgic i breu fins a la matinada, però jo ja no hi era i no sé com es va desenvolupar el tema nocturn. M'estranya que hi hagi qui afirmi encara que estem pitjor que mai. Un senyor ens va obsequiar amb unes fotografies impagables, de festes majors veïnals al carrer Poeta Cabanyes, dels anys 46, 47.  En aquells anys fins i tot es va fer també una Festa Major del Paral·lel, amb cursa ciclista i tot. Les decoracions dels carrers eren magnífiques i artesanals, amb grans cartells i guarniments pintats a mà. Tot és feia sense demanar res als poders públics, de forma voluntària i coratjosa, amb les estranyes ganes de viure, ballar, cantar i gaudir de la vida que suren en els pobles després de les tragèdies, fins i tot quan les tragèdies encara són ben vives i properes. 

En tot cas he arribat, amb els anys, a una conclusió una mica paradoxal, ja no m'estranya que les coses no funcionin, que ens discutim o barallem, que hi hagi enfrontaments i problemes. El que m'estranya de veritat és que hi hagi períodes de pau, en la història, i que, de tant en tant, fem coses plegats, enraonem amb ànim conciliador i aconseguim, de forma gairebé miraculosa, fites esplèndides, fins i tot en temps de crisi. Tot i que penso que tots els temps ho són, de crisi, no sempre econòmica, és clar, però sempre hi ha coses que s'enyoren, que creiem haver perdut, miratges del passat, records equívocs i imprecisos, desigs d'un perfeccionament impossible, de més democràcia, de més civisme, de més solidaritat, de més diàleg. 

Les ciutats, els barris i els pobles són elements vius, que creixen, emmalalteixen, fins i tot moren en ocasions. Gaudir dels seus moments de glòria és tot un privilegi. Sovint em sorprèn molt més la pau que la guerra, l'optimisme que la tristor, els petits èxits que no pas els grans fracassos o les mancances a causa de les nostres humanes imperfeccions genètiques.

LA CENDRA DELS ANYS a la llibreria NHOA

El proper dimecres, 22 de juny, a les 19:30, faré una nova presentació de La cendra dels anys, a una petita i emprenedora llibreria de Gràcia, NHOA. Aquest establiment no es troba a la Gràcia més coneguda sinó gairebé tocant al Guinardó. Serà una presentació una mica informal, diferent, com podeu comprovar en aquest vídeo que penjo, i que mostra una tarda d'activitat en aquesta singular llibreria, allunyada dels carrers comercials i poc cèntrica, de fet, segons els paràmetres convencionals del centrisme. Es troba situada al carrer Sardenya, 443, cantonada Romans. Podeu fer amistat amb la llibreria i seguir les seves activitats a través de la xarxa, en concret de facebook.

Jo hi he contactat per aquelles casualitats que animen i engresquen la vida personal i literària. Una companya de feina, la supermestra Marina Bañeres, que es va jubilar amb mi, dedica força del seu temps actual al Banc del Temps de Sarrià, a la Casa Orlandai i allà ha contactat amb una d'aquelles persones actives, dinàmiques i singulars, la Josefina Altés, que coordina els Bancs del Temps i que també col·labora a Ràdio Gràcia. Ella ha endegat, juntament amb la simpàtica parella propietària d'aquesta llibreria, un projecte de suport i difusió de llibres però també de moltes altres produccions de tota mena, donant prioritat al que fan les dones, tot i que no de forma exclusiva, ja que el llibre que es presentarà el 29 de juny serà el de Miquel Giménez, que, casualitats del destí, té molt a veure amb el Poble-sec.

Avui, amb tantes publicacions per tot arreu i amb el pes feixuc dels mitjans de comunicació a l'hora de promocionar-les, és molt important això de les presentacions, que possibilita un diàleg amb els possibles lectors i una difusió que altrament no existiria i també que l'oblit no soterri aviat les nostres històries de ficció. Fa una estona també he tingut la satisfacció de comprovar que la Montse-Arare, de viatge per la Mediterrània, havia començat a llegir aquest llibre, de moment amb resultats satisfactoris per a l'autora.

La propera presentació de La cendra dels anys serà a Vilanova i la Geltrú, gràcies a les gestions de l'amic Sani Girona, però ja aniré informant sobre el tema. 

I, mentrestant, aquí podeu trobar informació sobre la gran festa FEM PARAL·LEL, de demà!!! 

Trenta-quatre anys després i moltes pluges

Avui fa trenta-quatre anys d'aquelles primeres votacions espanyoles de després del franquisme. Les lectures sobre el nostre passat, des del present, sovint se situen fora de context i cauen, per una banda en una mena de cofoisme polític, oblidant que vam haver d'esperar que el senyor Franco fes moixoni de forma natural i en edat avançada, i per l'altra en un menyspreu pel complicat pactisme que va fer possible el retorn a una democràcia més o menys convencional.

Com que quan es passa gana tot sembla bo i com que també hi havia un fonamentat temor sobre la possibilitat de bastonades generalitzades, tot plegat es va acollir amb gran eufòria i il·lusió. Sorprèn comprovar els canvis en els partits, que aleshores eren nombrosos i diversos i han anat quedant reduïts a molt poques opcions visibles i operatives. Segons la meva opinió, una de les grans pèrdues post-electorals va ser l'abducció del socialisme català per part de l'hispànic, cosa que va fer que gent que jo coneixia abandonés aquella opció política. Amb els vuitanta va venir el desencant, l'afany pel lucre, la constatació de com el poder canviava la gent, ni que fos el petit poder d'accedir a un ajuntament mitjanet. Els polítics van esdevenir professionals de la política i els mestres, professionals de l'ensenyament.

Avui, enmig d'una certa moguda política alternativa i pel que fa a les activitats acampadores dels darrers dies, sento més interès per les reaccions de la gent coneguda o saludada que no pas pels fets en ells mateixos. Cada generació precisa manifestar el seu desacord en algun moment, per sort per als joves del nostre present els riscos d'avui, ara i aquí, són molt diferents dels del passat. Les reaccions adultes i distants han anat des de la conyeta a la condemna indiscriminada i també han passat per la nostàlgia dels grans en decadència, alguns dels quals no han pogut evitar anar a fer discursos per tal d'esgarrapar una mica de protagonisme en temps de sequera. Ahir la televisió mostrava unes imatges de persones que netejaven la plaça de Catalunya, moltes d'elles dones, com sol passar en aquests casos. La neteja continua sent un sector poc considerat però sembla que encara hi ha una certa tendència femenina a deixar-ho tot en condicions després de les batalles. 

No entenc com es pot demanar una democràcia millor partint d'una manera de fer tan poc democràtica com és l'assembleària. Encara més, una forma assembleària que no accepta les decisions majoritàries, pel que sembla. Una de les demandes del principi de tot plegat era la millora de la transparència electoral, amb llistes obertes, per exemple, però la gran majoria silenciosa -de la qual dec formar part- no sap qui són els indignats ni en pot fer tampoc una tria, ara per ara. He escoltat entre ells veus molt raonables, evidentment, però també d'altres absolutament dogmàtiques i arrauxades que fan pensar en aquell acudit recurrent, Mare de Déu, que em quedi com estic. 

Entenc i pateixo el malestar social però m'adono que molts d'aquells que estan pitjor i han de fer bullir l'olla sigui com sigui tenen altra feina que no pas formar part de les protestes. Una protesta que no ha estat capaç, per exemple, de respectar la modèstia laboral d'un venedor de veces i llaminadures -un empresari capitalista?- em sembla una mica inquietant. Les protestes actuals sovint perjudiquen els més innocents de tots, com en el cas dels talls en el trànsit o de les vagues que afecten treballadors humils que van en metro, sembla que no s'enceta cap reflexió sobre els drets democràtics dels altres. I el que no comprenc és el procés concret que es proposa seguir per tal d'exigir als polítics diàleg sobre transformacions per tal de millorar el sistema si no es proposa un altre sistema o un calendari concret i assenyat sobre com fer-ho. 

Ahir mateix escoltava per ràdio una persona de les moltes que des de fa anys reivindiquen per als veïns els terrenys de Can Batlló. Sentia aquesta persona un temor, molt justificat des de la seva experiència, de què al capdavall fossin els poders municipals els qui acabessin transformant l'indret en un centre d'aquests d'ara, gestionats i dirigits de fet pel mateix ajuntament, com havia acabat  passant amb les Cotxeres de Sants i amb tants espais semblants. Protestar i reivindicar és fàcil, deia el veí, però organitzar i gestionar és molt més difícil. 

Inevitablement vivim immergits en una mena de mística de la protesta, tot allò que sigui fer soroll no és condemnable i es mira amb simpatia maternal i paternal, encara conreem una nostàlgia d'un passat que voldríem heroic, tot i que va ser ben galdós. Quan als incondicionals del tema els preguntes com s'aconseguirà allò que, més o menys, es demana -que també es divers i confús segons qui t'ho explica- la cosa no està gens clara, com quan preguntes com i de quina manera ha de ser un probable i futur estat català. Veient el que costa organitzar ni que sigui un sopar d'amics és aquest el tema més important de tots, el de després de les revoltes, els moviments de masses i les consignes brillants. Pel que fa a la unitat de les esquerres em temo que hi ha molt poca memòria històrica sobre la seva fragilitat i sobre la cura amb la qual s'hauria de tractar el tema.

En el present, com en el passat, existeix una espècie majoritària molt habitual, aquells i aquelles que fan la viu-viu, lloen les protestes sense mullar-se, però també les critiquen amb la boca petita si cal i estan a veure-les venir. Si la cosa prospera ja s'apuntaran al carro i diran que hi eren i en trauran algun benefici o escriuran llibres, estudis, informes i assaigs sobre tot plegat. També plana un cert silenci prudent sobre la qüestió, només cal repassar el món blogaire, tot i que actualment és aquest un sector que va de baixa. I és que el tema de la indignació pot fer saltar espurnes en els diàlegs informals i amistosos, és polèmic i només va produir una certa unitat dialèctica en el cas de la desafortunada actuació policial de neteja. 

Tots podem admetre amb una gran facilitat que fa falta debat i diàleg però a l'hora de la veritat crec que, en general, parlant la gent no s'entén, ni de bon tros. En tot cas crec que a la gent més jove els aniria bé repassar hemeroteques per saber de primera mà com anaven les coses en aquell, avui ja remot, 1977, més enllà dels relats abrandats i romàntics que puguem fer els iaios esportistes, viatgers i amb pagueta d'avui.