LLUÏSA VIDAL, ARA AL MNAC

El MNAC ofereix per primera vegada i fins el mes de gener una exposició monogràfica dedicada a una dona, en aquest cas a la pintora Lluïsa Vidal (1876-1918). La pintura de l’època del Modernisme, en general, està sent objecte avui de més atenció i valoració que en èpoques passades. Lluïsa Vidal no va ser l’única pintora que va aconseguir renom i feina en aquells anys, a Catalunya. Pepita Teixidor, per exemple, és l’única dona homenatjada amb un monument, un bust, al Parc de la Ciutadella. La resta de monuments de l'indret estan dedicats a homes il·lustres.

L'etiqueta modernista avui ven molt bé, és una mena de marca, relativa i oportunista però, vaja, així tots entenem a quina època es fa referència. No sempre ha estat així, experts d'abans van contemplar gairebé amb alegria com es piconaven molts espais d'aquests que ara envaeixen els turistes, com és ben sabut. Els experts són una mena de plaga i cada època té els seus.

La pintura anterior al temps de les avantguardes, tant la realista com la modernista que sovint és també molt realista, ha patit molt des que les avantguardes, que avui ja són una mica ràncies, van ocupar el primer pla de l'interès dels suposats experts. No fa gaires anys si algun alumne de Belles Arts volia fer pintura tradicional, realista, figurativa, era objecte de menyspreu per part d'un gran nombre de professors il·luminats. Per sort hem tornat a un eclecticisme on tot es ven i resulta que anem recuperant molts noms oblidats, a banda de la rehabilitació a bombo i plateret de gent com Casas o Rusiñol. 

Durant dècades havíem sentit a dir, fins i tot a escola, que no hi havia hagut dones pintores -ni dones compositores, és clar, a tot estirar alguna escriptora desvagada- però avui anem coneixent molts noms oblidats o amagats. En alguns casos, en els quals les dones pintores tenien el marit pintor i de renom, s’han arribat a vendre els seus quadres atribuïts a l’espòs, ja que el preu podia ser així molt més alt, m'han explicat que això s'ha esdevingut amb gent com Elionor Carreras, esposa de Modest Urgell, però aquestes petjades femenines no són sempre fàcils d'esbrinar, com comentàvem ahir a l'entorn de l'aportació de la dona de Tolstoi en els seus llibres. 

Un altre tema molt del gust dels comentaristes de la primera volada és la insistència esquerranosa amb la qual et recorden que aquestes dones eren de casa bona. Caram, i els homes també, Casas i Rusiñol no eren pas obrers que dibuixaven els diumenges per la tarda. Bé, hi ha una excepció més del gust de la modernitat papanates, Nonell, que pintava gent pobra a la seva manera i va morir amb les butxaques buides i massa jove.

Lluïsa Vidal no es va casar i així es va poder dedicar de ple a la pintura, art amb el qual es va guanyar prou bé la vida. Malgrat que fossis de casa bona era habitual que el casament comportés haver de portar al món famílies nombroses, nombrosíssimes, com la de la mateixa pintora, la mare de la qual va tenir dotze fills en divuit anys cosa que avui ens costa d'imaginar.

Malauradament la terrible grip de 1918 es va emportar Vidal de forma prematura. Va néixer, efectivament, en una família nombrosa, culta i ben situada. El seu pare, el moblista Vidal, era un home avançat al seu temps que va voler donar una bona educació a les seves filles. Anys després també els va donar molts disgustos a causa d’una mena de malaltia nerviosa que va fer patir força la família, època en la qual Lluïsa va ser una gran ajuda per a la seva mare i les seves germanes, fins i tot pel que fa referència a l’economia. 

Hauria estat un detall que com a introducció a l'exposició es pugués veure, per exemple, el magnífic quadre que el meu veí, Simó Gómez, va fer del seu pare quan era jove i que enguany no sé on l'han amagat, al MNAC.

Vidal va poder anar fins i tot a París a estudiar pintura. De l’època de París en tenim algunes mostres a l’exposició. Va ser una retratista molt valorada, el retrat era un gènere que donava feina i diners. Com molts grans artistes de l’època, la còpia dels grans mestres espanyols va formar part de la formació de la pintora, la qual sentia una gran admiració per Velázquez i Goya. 

Aquesta mena de formació de base estaria molt bé avui dia, car fins i tot per transgredir s'ha de partir d'alguna cosa una mica seriosa i d'un treball anterior ben fonamentat, i això ho faig extensiu a la poesia, ep. Els retrats de Lluïsa Vidal són emotius, capten l’interior dels seus personatges, dones, de forma majoritària amb alguna notable excepció. Va saber copsar el món femení des d’un punt de vista molt diferent del dels homes pintors, les seves maternitats defugen la voluptuositat i se centren en l’afecte profund i domèstic i en la tendresa en la relació entre mare i fill.

Durant molts anys Lluïsa Vidal havia estat una gran oblidada malgrat el prestigi que va arribar a assolir en el seu temps. No crec que sigui tan sols a causa del seu sexe, que també. Molts grans pintors de l'època són avui encara uns grans desconeguts per a la majoria de la gent a causa d'això de les modes, tot i que en alguns casos els seus quadres s'han continuat venent molt bé. Fins i tot diria que en el present això de ser dona pionera és una mena de valor afegit afavorit per allò que en diuen la discriminació positiva.

El 2014 se li va dedicar una bona exposició al Museu del Modernisme, de la qual crec que se n'ha parlat molt poc aquests dies en què s'ha inaugurat la del MNAC. També es van publicar alguns llibres a l’entorn de la seva vida i la seva obra. Al MNAC podem veure, això sí, una mostra més nombrosa i representativa, una gran part de la qual procedeix de fons familiars o de particulars que han cedit els quadres per a l’ocasió. 

Trobem als quadres dames boniques i somniadores, infants contents, nenes que llegeixen, dones que cusen, mestresses de casa que pleguen la bugada. Hi ha molts quadres extraordinaris, com ara La nena amb el gatet negre, que va merèixer l’atenció i les lloances de Raimon Casellas o Les mestresses de casa, en el qual una dona jove i riallera recull la roba blanca i rep l’ajuda d’una nena, sembla ben bé una imatge publicitària i moderna. Vidal no va tenir problemes en representar rialles obertes i franques, no sempre els pintors eren capaços d’anar molt més enllà del tímid somriure enigmàtic amb els llavis closos i amagant les dents, element del cos el qual, com sabem molt bé els qui hem intentat dibuixar de forma aficionada, és tot un repte.

L’exposició ens acosta a la seva immensa tasca com a il·lustradora, per a revistes com Feminal o La Ilustración Artística. Hi podem veure alguns originals i la seva plasmació en les publicacions de l’època. Lluïsa Vidal ens mostra una obra diversa, quotidiana, optimista i vital. Hi trobem obres de petit format, croquis i dibuixos preparatoris o acadèmics. La mostra no és molt extensa, potser més endavant podrem accedir a més obres d’aquesta pintora extraordinària que també va impartir classes d’art al seu taller. 

Cal valorar l’esforç del MNAC i no deixar perdre l’ocasió d’acostar-nos a una artista i una època encara poc coneguda a fons, convulsa i inquietant en alguns aspectes, brillant i fascinant en molts altres. Vidal i els seus contemporanis van viure molts trasbalsos, com ara la Setmana Tràgica i moltes dones benestants van ser conscients, ni que fos des d'una visió burgesa i maternalista, de la situació de la dona obrera i desafavorida socialment, intentant fer-hi alguna cosa amb les possibilitats que tenien a l'abast.

Lluïsa Vidal va fer retrats i dibuixos de dones catalanes rellevants, ignoro on es troben la majoria d'aquests retrats, llevat del de Josepa Massanés, una de les poques dames presents a la Galeria de Catalans Il·lustres de l'Acadèmia de Bones Lletres. Al MNAC es poden veure els dibuixos, no sé si preparatoris de pintures posteriors, que ens mostren a Dolors Monserda i Agnès Armengol. Trobar avui poemes o escrits de gent com Massanés i Armengol és així mateix força complicat, de Monserdà encara n'han reeditat alguna coseta. 

He dedicat algunes entrades anteriors a Vidal i el seu temps, així com a Pepita Teixidor, qui darrerament també ha experimentat una certa revifalla pel que fa a la valoració de la seva obra.

Lluïsa Vidal i altres dones del passat.

Noves notícies sobre Lluïsa Vidal i el seu temps.

Les flors de la dama del Parc han tornat a florir.

AVUI, EL BEBÉ DE LA BRIDGET JONES, CRÒNIQUES MUNTANYOLENQUES

Una amiga amb qui em retrobo

De tant en tant un ratet

Em va dir per anar al cine

Però  a veure algo distret.

Vaig deixar que triés ella

I per diverses raons

Vam anar a parar a una sala

On feien la Britxet Jons.

Ni he llegit el famós llibre

Ni he vist pelis precedents

Així que poc en sabia

De tots els seus pretendents.

Aquí resulta que trista

En compleix quaranta-tres,

Sense marit ni canalla

Ni amistançat ni promès.

A la feina ve a manar

Gent més jove i arrauxada,

I la noia es va sentint

Cada cop més amargada.

Una amiga alliberada

Li diu que cal sexe en viu

I me la porta a un concert
On trobar gresca i caliu.

Allà dormen en glamtendes

I ella, per casualitat,

Coneix un paio vistós

Que acaba amb ella allitat.

També ha anat a un funeral

Perquè un nòvio precedent

Ha mort, pobret, tan bufó,

A causa d’un accident.

I tant en el funeral

Com a un bateig posterior

Es va trobant un tal Marc

Que va ser el seu gran amor.

El xicot es va casar,

Però el divorci tramita,

El vell amor es refà

I amb la xicota s’allita.

La noia, com que és grandeta,

Cobeja reproducció

I es veu que sempre utilitza

Un molt caducat condó.

Doncs es queda embarassada,

I ja us ho podeu pensar

No sap ben bé qui és el pare

I això costa d’esbrinar.

Explica als nois el problema

I els xicots, il·lusionats,

Competeixen per la noia

Sense saber els resultats.

Embolics, moltes gracietes,

Xaronades al plató,

Car la inefable noieta

Penca a la televisió.

I per abreujar la cosa

I no allargar aquest relat

Diré que tria el de sempre

Com potser heu endevinat.

Ve el part amb moltes fatigues,

L’Emma Thompson de doctora.

Què hi fas aquí, reina meva,

No veus que Xèspir t’enyora?

I  quan ja ha passat un any

I quan el nen ja camina

Es casa amb un de tots dos

Mentre l’altre l’apadrina.

La moral d’aquesta història

Diu que el cal i el que agrada

Es, malgrat siguis moderna,

casar-te i tenir mainada.

I fer un casament d’aquells

Que avui dia, els castellans,

Anomenem com bodorrio,

Només falten els gegants.

Colin Firh, t’has envellit,

Què hi fas aquí, Valmont meu?

Com un peix fora de l’aigua

Et mous per aquest conreu.

Encara més, al final,

L’accidentat, quina cosa,

Es veu que no es va morir

I que està com una rosa.

I quina sort té la noia,

Els dos pares suposats

Es guanyen bé les garrofes

I estan molt ben col·locats.

Liuja Tascó, La Padrina

GRANDESES I SERVITUDS DEL MÓN LITERARI

Ahir em vaig trobar amb l'escriptora Sílvia Romero, amiga des de fa temps, activista cultural i amb una llarga trajectòria en aquest món literari que no és ben bé l'oficial però hi té molts contactes i convergències. Romero ha escrit de tot, més que res narrativa, ha obtingut diferents premis i ha col·laborat i col·labora en un munt d'iniciatives relacionades amb la literatura. Fins ara no havia publicat poesia però ha guanyat un d'aquests premis que possibiliten la publicació i que tenen una dotació econòmica digna, el Francesc Badenes Dalmau. Badenes i Dalmau va ser un autor remarcable de la Renaixença valenciana, avui segurament poc conegut més enllà de la seva petita pàtria, al menys per una gran majoria. Reprodueixo un fragment d'un seu poema adient a aquesta entrada:

No busque glòria que en l'engany se forge,
ni els llorers busque que mon seny no alcance;
vixquen els altres d’il·lusions mentides,
            míseres pompes.

De fet, encara que el poeta digui del que diu, quan algú escriu a gust i de forma vocacional sí que cobeja un cert reconeixement, cosa que sempre ha estat difícil però que ho és més en el present. Amb la Sílvia vam parlar de moltes coses, a banda, és clar, de la publicació del llibre de poemes, del qual parlaré més a fons en una altra ocasió

Si sempre ha estat difícil publicar, en el present la cosa s'ha complicat més, per motius diversos i fins i tot comprensibles. Hi ha molta més gent que escriu en el present que no pas en èpoques passades, quan la cultura era minoritària i ni tan sols l'escola no estava a l'abast de la gran majoria. Les biblioteques han facilitat l'accés als llibres i se'n venen menys, no tan sols per gasiveria sinó per manca d'espai a les llars del nostre temps. Hi ha una gran oferta de llibres de segona mà a preus irrisoris i les editorials s'ho pensen molt abans de llançar al mercat un llibre. Tot i amb això es publica a dojo, que ja és estrany, i molts llibres són oportunistes o infumables però la possible publicació, en part, respon a modes i tendències. També a coneixences però cada dia fan falta coneixences de més pes per a això i per a molts aspectes de la vida quotidiana. 

La gent té les seves il·lusions i avui l'autoedició està a l'abast de més gent. Fa uns dies escoltava per la ràdio la representant dels editors catalans, que qualificava això de l'autoedició com una bestiesa. La seva condemna era tan visceral que ella mateixa, al final, va admetre que defensava el sector. El que no es pot fer és assegurar de forma tan absoluta que el pas per una editorial convencional vulgui dir que el producte tingui qualitat, cosa que semblava un dogma inqüestionable per a la persona que comentava el tema. Tampoc no es pot dir que tot allò que s'autoedita sigui rebutjable, ni de bon tros.

Molts autors coneguts, de forma secreta o gairebé, es paguen avui una part de les edicions, no ens enganyem, i editorials que fa anys no haurien admès aquests pagaments també s'hi apunten, potser pel fet que no els queda més remei, les coses no són fàcils. En aquest tema he sentit moltes coses estranyes que no voldria explicar per no fer més mal al sector. Comentàvem amb la Sílvia que llibres que es tradueixen amb bombo i plateret i venen de l'estranger si els presentéssim ella o jo a una editorial de casa serien rebutjats sense manies. 

Encara més, després de l'atzarosa publicació, per editorial convencional o gratant-nos les butxaques, ve el llarg camí feixuc de la distribució i de la promoció, cosa que també es troba a l'abast de quatre gats dels que surten a la tele de forma habitual ja que sortir un dia atzarós en un programet cultural serveix de poca cosa. No és estrany que tanta gent que ja treballa a la tele de forma visible i que ja és conegut per un determinat camp professional acabi per escriure i promocionar la seva novel·la, ja que sembla que és aquest un gènere cobejable per tothom. Poques vegades el mediàtic promociona un seu llibre de poemes, per exemple. Una altra cosa és l'assaig sobre temes en els quals se suposa que el mediàtic és un expert, ja se sap que si surts a la tele ets més expert en el que sigui que no pas un altre que no hi surt. 

Un conegut, mecànic de cotxes, va ser fitxat un estiu, fa anys, per donar consells sobre la qüestió en unes falques convencionals i a partir d'aleshores i fins que el programa no es va oblidar, rebia un munt de consultes de gent que en d'altres ocasions no hauria fet el més mínim cas de les seves recomanacions.

En temps pretèrits el suplement de llibres del vell Avui acostumava a ressenyar tot el que sortia en català. Enguany les fronteres entre publicacions en català i castellà s'han diluït, els grans llibres que es venen surten de forma simultània en les dues llengües, allò de la versió original ha perdut pes específic i els suplements culturals ja no són, en general, tan sols de llibres sinó una mena de calaix de sastre sobre cultura, una paraula que tothom menciona i ningú sap ben bé què és i de la qual podem trobar milers de definicions de tota mena.

L'idealisme que encara plana damunt del món literari per part d'un gran sector de gent fa que l'autoedició es vegi com una servitud gairebe vergonyosa però grans autors del passat es van autoeditar llibres en moltes ocasions. Tot és qüestió de diners, també les promocions. La qüestió de la qualitat és una mica perversa, els gustos són diversos, els moments vitals, el mateix. Ni tan sols gent com Tolstoi m'agrada avui tant com em va agradar quan els vaig llegir per primera vegada, amb alguns autors m'ha passat a l'inrevés, així mateix em passa això amb el cinema, amb la pintura. L'educació ens forneix dogmes diversos sobre allò que és bo o no ho és, i triguem en anar per lliure. I no tan sols l'educació formal sinó també la informal, coneguts de qui ens refiem, crítics que llegim, comentaristes que escoltem i que tenen grapa i una dialèctica  brillant. Avui tenim els blogs, les xarxes socials, les revistes digitals i coses així, en aquest context hi ha gent de referència i gent que passa desapercebuda. Fa poc una altra amiga, que també escriu poesia, em va comentar amb ironia: si no surts al Núvol...

En aquest complicat context del present, que algú em defensi el sector editorial em sembla comprensible, que titlli de bestiesa l'autoedició, en la qual s'hi pot trobar de tot, com en l'edició convencional, ja em sembla corporativisme ranci. Però, vaja, jo també era parcial amb el tema educatiu, quan es bescantava els mestres, en general,. Som com som i no sempre es pot dir la veritat, tota la veritat i res més que la veritat.

Amb l'autoedició s'ha d'anar amb cura, hi ha molta gent informal que juga amb la il·lusió de la gent, sense cap mena de manies, el frikisme campa per aquests verals i per molts altres. Però el món editorial convencional també ha provocat molts disgustos, informalitat, manca de transparència en el nombre de vendes, liquidacions dubtoses, promeses incomplertes. Encara recordo la senyora Gasch, que vivia al meu barri, com comentava la informalitat de les editorials amb les publicacions del seu marit, i d'aixo fa un munt d'anys i les editorials eren mitja dotzena. No hi ha un pam de net i tan sols cal llegir biografies d'escriptors o de gent del món de la cultureta per comprovar com tot ha passat i passarà i una cosa és la literatura i l'altra, la vida.

EL RIU DE LA VIDA I LA FILOSOFIA QUOTIDIANA

El cinema francès té de tot, com la majoria, però una de les seves especialitats és explicar històries on passa poca cosa i es xerra molt. Amb aquesta fòrmula poden sortir coses que estan bé o molt bé i pallisses dialèctiques amb poc suc. A L'Avenir crec que la jove directora Mia Hansen-Love, que ja porta una llarga trajectòria amb quatre pel·lícules, molts curtmetratges i un parell de premis grossos, i això amb tot just trenta-cinc anyets, se n'ha sortit força bé en emprar aquesta fòrmula que esmento al principi.

Sembla que per al paper principal es va inspirar en la seva pròpia mare, també professora de filosofia, i que de seguida va pensar en Isabelle Huppert per al paper principal, un valor segur, una de les millors actrius franceses actuals, per no dir la millor. La història és un tros de vida d'una dona activa i actual, professora d'institut, lectora impenitent, amb dos fills grandets, un marit que s'ha encaterinat d'una altra i se sent culpable i una mare complicada i absorbent. Els canvis vitals se li acumulen i es troba amb el rebuig d'una editorial que li publicava textos i que ara es vol modernitzar. I amb el fet irreversible de què ja no combrega amb idees radicals, com en la seva joventut, les quals rebroten en les noves generacions.

Pel mig, xerrades i classes amb jovent, opinions sobre política, sobre la vida i a l'entorn d'un munt de coses diverses, que per això és professora de filosofia, professió que també és la del seu marit. Per sort la història defuig un tema recurrent: així que en una pel·licula a una dona la deixa el marit li acostumen a buscar un substitut i com que la dama té un alumne molt apreciat no pots evitar pensar, ai, ai, ai, que ens faran anar la cosa per aquí. Però no, ni falta que fa. La vida passa, el futur és insegur, i tot segueix el seu curs, imprevisible o no tant.

Huppert té a favor seu aquesta gran naturalitat carismàtica que fa que en ocasions sembli que realment està vivint el que s'explica. Tampoc no és aquesta una història gens estranya sinó quotidiana, habitual, malgrat que tal com van les coses a casa nostra potser els professors de filosofia d'aquí un temps seran un exotisme. No hi ha grans drames, a tot estirar tristor per les pèrdues de tot tipus i joia per aspectes així mateix tan quotidians com el naixement d'un nét o el fet d'assumir una llibertat que no es tenia. Tot plegat amanit amb paisatges bonics i una tria musical d'allò més reeixida, encara que constato que els francesos ja no posen tan sols música francesa en les bandes sonores de les seves produccions, no sé si això és bo o dolent, ep.

És d'aquelles pel·lícules que es pot acabar en qualsevol moment però que té la mida justa. És possible que sorprengui un final que no és ben bé un final, però també és d'aquelles històries que quan més hi penses, a posteriori, més t'agrada. Al menys, a mi.

XAVIER CUGAT I NOSALTRES

Continuaré avui rondinant sobre programes televisius, no hi puc fer més. No em va agradar gaire el documental que es va dedicar a Xavier Cugat, endegat amb una sabata i una espardenya, amb alguns testimonis parcials i que semblaven amargats i d'altres de més positius i admiratius, és clar. Els repatanis més aviat van rebaixar la figura del músic i en van destacar aspectes negatius i ombrívols, el pitjor de tots, Roman Gubern. Sort del Gurruchaga, no és sant de la meva devoció, però va mostrar una gran admiració pel músic, del qual col·lecciona tots els discos. Chucho Valdés va reconèixer així mateix el seu paper en la promoció de la música llatina.

Cugat va tenir una vida de pel·lícula, en el sentit literal del terme i tot. La meva mare n'explicava de tots colors. Jo en recordo, sobretot, l'etapa amb Abbe Lane, sortien a moltes pel·lícules de tot arreu. Recordo una simpàtica comèdia italiana, de 1956, Donatella, en la qual el xicot, Walter Xiari, fa que la noia se senti gelosa a causa de la seva devoció per Abbe Lane, el nom i cognom de la qual, aquí i suposo que a Itàlia, els no iniciats pronunciàvem tal i com s'escriu. Al final la noia, Elsa Martinelli, que ha millorat en molts aspectes, també culturals, li amolla "es pronuncia 'Abe Lein', ignorant!".

El documental va anar mancat de recursos i jo diria que fins i tot de documentació. Podien haver passat fragments de programes de fa anys en els quals va participar Cugat, programes ja de TV3, com ara La vida en un xip. Àngel Casas el va portar sovint als seus programes, també ens va portar Abbe Lane. L'havia entrevistat en diverses ocasions, malauradament sembla que no es van recordar d'ell en endegar el documental, en el qual es van remarcar tants aspectes negatius: la seva decadència, la relació amb la màfia, aspecte del qual ell parlava sempre obertament, admetent que qualsevol que treballés a Las Vegas estava a sou d'Al Capone i d'altres capos més o menys populars, la relació amb les seves artistes de bon  veure, oportunisme, coses així, de les quals mai no es va amagar, com tants altres. 

I la seva decadència vital, aquest va ser el tema estrella. És clar, va morir amb noranta anys, va haver de fer caricatures per pagar-se les garrofes, tot això. Qui no ha entrat o entrarà en decadència i potser en un cert procés de solitud vital en aquestes edats tan avançades? Va ser fins el final el personatge que s'havia creat, el qual assumia i no defugia, fins i tot feia broma amb la seva famosa perruca, se la posava i se la treia comentant que era com una mena de barret. 

Les caricatures eren molt bones, va ser un gran artista plàstic, es curiós que amb aquest aspecte de les seves moltes habilitats obrís i tanqués la seva trajectòria. Vaig tenir la sensació de què hi havia al darrere de determinats comentaris enveja, prevenció, no voler admetre la grandesa d'algú que va ser conegut i admirat per tanta gent, rics, pobres, famosos i desconeguts. Cugat va ser un gran heterodox vitalista i aquesta mena de persones resulten incòmodes, no responen a consignes ni a discursos grandiloqüents. 

Tan sols cal donar una mirada a la xarxa, per exemple a IMDB, per comprovar la seva llarga i sucosa trajectòria. En molts llibres i pel·lícules se'l menciona, a més a més, fins i tot a llibres d'Stephen King! Va envellir, com fem tots si no morim abans i, és clar, ja no era el mateix. Arribar a vell sovint és un problema ja que ens recorden més aviat decadents, tan sols cal pensar en gent com Raquel Meller, Mary Santpere, Sara Montiel i tants altres, d'aquí i d'allà. En canvi morir jove mitifica, cas de la Monroe, de James Dean. 

AlgunS dels entrevistats semblaven parlar en clave, i van insinuar -hi va haver massa insinuacions no contrastades en determinats comentaris- que inflava les seves coneixences i relacions. Res d'això, més aviat el contrari, diria jo. Era un negociant, és clar, fins i tot feia negocis amb la cria dels famosos chihuahues. Va fer molts dinerons i se'ls va gastar, dones, despeses, bona vida. No ha estat l'únic. Va treballar molt i de tot i no ho va tenir pas fàcil, en els seus inicis. Els seus discos sonaven i sonen en moltes pel·lícules, va rebre la Creu de Sant Jordi i la Biblioteca de Catalunya té un bon fons seu.

Àngel Casas, un altre heterodox nostrat, del qual sembla que la tele del present s'ha oblidat de forma malintencionada, ha publicat fa poc al facebook un breu article sobre el documental, sense criticar res més que la modèstia de mitjans i recordant les moltes entrevistes que li va fer. El podeu llegir a l'enllaç però el reprodueixo aquí perquè em sembla lúcid i rellevant, fins i tot molt prudent a l'hora de remarcar las limitacions del programa:

CUGAT: GLAMOUR I DECREPITUD

M’alegro molt que l’emissió per TV3 del documental sobre Xavier Cugat, “Sexe, maraques i chihuahues” gaudís d’una bona audiència, perquè ens dona la raó als que des de fa molts anys vàrem lluitar des d’angles diferents i contra mal vents diversos per tirar endavant un treball sòlid i buidat de faramalla sobre la figura d’un personatge universal que s’ho mereixia. Crec que l’aventura que han treballat Diego Mas com a director i Albert Solé, com a productor, demanava un major pressupost i una selecció molt més acurada de testimonis, però, jo, que he conegut Cugat a fons, que m’he passat hores al seu costat en una habitació ínfima del Ritz o en un pis de la Diagonal, que he compartit confidències amb el Cugat decrèpit i descoratjat del final de la seva vida, no gosaria pas fer-li retrets a la feina feta perquè té el valor principal d’haver-se fet en un país que va considerar el músic com una extravagància i que no el va estimar massa.

Vaig convidar Cugat diverses vegades als meus programes. Fins i tot el vaig fer co-protagonista d’un cap d’any a TV3 el 1986. També Abbe Lane que es mantenia atractiva i sensual quan pujava a l’escenari. En la seva època d’estada el Ritz, tots els nostres convidats nord-americans que s’hi hostatjaven, en assabentar-se’n, el passaven a saludar, reconeixent el seu paper de figura senyera del show-bitz dels anys 50.

En una emissió de l’any 84 va dirigir l’orquestra del Mestre Bardagí –de fet en Bardagí era qui havia fet els arranjaments i dirigia amagat en un costat– tocant “Begin the beghine”. Jo era a la taula d’entrevistes amb la següent convidada: l’escriptora nord americana Susan Sontag. A cau d’orella em va preguntar incrèdula si de veritat era Cugat ¬–Cugie li va dir– l’ancià que dirigia l’orquestra. Davant de la meva afirmació no se’n va poder estar: “Déu meu –va dir–, si la meva mare fos aquí!”

Jo no sóc la Susan Sontag, ja m'agradaria, però també vaig pensar en la meva mare, a qui agradava molt el cinema,  i en com hauria protestat en veure un documental com aquest, a l'entorn del qual s'havien obert moltes expectatives. S'han deixat un munt de coses importants al tinter, hauria exclamat. Potser és que la vida del músic demanava més temps, més testimonis, més de tot, gairebé una sèrie acurada. I això que les intencions semblaven bones, d'entrada. Bé, com escriu de forma molt més retòrica i amable Casas, val més enciam que gana!

PERDUTS PER SINERA I DOMINATS PER LES PASSIONS

Darrerament, deu ser l'edat, m'agraden poques coses. Semblo el barrufet rondinaire. O l'Àvia Bola, que era un personatge imaginari que no sé d'on havia sortit i la meva mare esmentava quan algú es queixava en excés de gairebé tot. No em va agradar gens, per exemple, la versió de Laia que va emetre TV3, després d'una propaganda intensiva a tota hora, com ara ens fan amb el Merlí aquest. L'autobombo de les teles sobre les produccions pròpies és excessiu i es fan tan pesats que em passen les ganes de veure el que proposen, per allò de l'esperit de contradicció el qual, expliquen, va lligat a una certa immaduresa, què hi farem. La versió em va semblar tremendista, amb un excés de sexe no exigit pel guió i un decorat que estaria molt bé en un teiatru però que a la tele, què voleu que us digui.

La pel·lícula dels setanta, on va repetir el tàndem Espert-Rabal de la Maria Rosa, no és que fos res de l'altre món, però n'accentuava un cert to de tragèdia grega i els protagonistes tenien més pes i força. En aquella època jo anava a la universitat, feia algunes classes amb l'enyorat Salvat que ens en va comentar a fons alguns aspectes i limitacions. També ens va dir que determinades escenes estaven rodades a Les Cases d'Alcanar, un indret que jo, aleshores, no coneixia, com em passava, gairebé, amb tot el sud català. 

Cal considerar que Laia és una obreta primerenca d'Espriu, la va escriure als divuit anys tot i que, sabent com era, la devia anar repassant i refent, però s'hi percep una certa immaduresa juvenil lligada al gust per l'excés. Aleshores, en els setanta, es debatia molt sobre què era o no era una novel·la i també a la universitat es va tocar el tema, a l'entorn del llibre i de la frustració novel·lística del seu autor. Segons Salvat era un conte allargat de forma artificial. Un aspecte del text que s'ha comentat en alguna ocasió és la visió de la dona que tenia Espriu, que tenia i que va continuar tenint. Laia fa pensar en una mena de Lorca catalanitzat, i és que algunes obres de Lorca em provoquen avui també ironia maliciosa, amb tanta tragèdia i tanta desgràcia, la Bernarda Alba, per exemple.

Per a la pel·lícula es va fer una mena d'esporgada de la narració però a la versió de la tele s'hi ha posat més pa que formatge, em temo. Darrerament a la tele resulten habituals les versions ombrívoles al màxim dels grans clàssics nostrats, amb els personatges bruts, despentinats i esparracats. La Laia va sempre ensenyant els greixets de forma provocativa quan la seva atracció no va per aquí, al llibre, segons la meva opinió. Ai, la modernitat, abans no es veia per les pantalles i pantalletes ni una brusa mullada de noia pescadora i aquí es podia veure de tot i més, com ara els somnis eròtics de la noia en uns menages a trois onírics quan més aviat crec que en el llibre el problema de la xicota es tota una altra cosa molt més complexa. 

Dels actors no en diré res, no estaven malament, la culpa no era seva sinó de les exigències del guió. I no entro en el tema de la geperuda encalçant l'Esteve per tot arreu, ep. De tot el conjunt em quedo amb el Joan Crosas, ja només m'agraden els vells, per motius obvis, però crec que és un actor poc aprofitat i amb una gran força. El seu paper més lamentable, i no pas perquè ho fes malament, no era culpa seva, va ser el de bandoler de prestigi a la Carmen de l'Aranda, una peli que tampoc no em va agradar gens.

Fa algun temps vaig veure al Maldà una bona versió d'un text de Calders, la Ronda Naval sota la boira, però pel mig hi havien escampat algun taco que no venia a tomb, una moda més del present. Hi havia allà una filla de Calders, molt  contenta amb l'espectacle, però que va incidir en aquell tema, ah, si el pare escoltés aquests collons... A Laia no hi havia tacos però sí molt de sexe agosarat que feia el mateix efecte d'estar fora de context i també vaig pensar què en pensaria Espriu, de tot plegat.

A la pel·licula dels setanta, que hem pogut veure poques vegades, per cert, l'Esteve era Daniel Martín el de los Tarantos, i l'Anton obsessionat un Manolo Otero que estava molt guapo i semblava que aniria per d'altres camins actorals, més ambiciosos. No el van aprofitar bé i va haver-hi un temps en el qual tan sols se'l coneixia pels seus amors i desamors amb la Cantudo i per les seves cançons recitades, al final se'n va haver d'anar al Brasil on va morir de forma relativament prematura. Daniel Martín, qui de veritat es deia José Martínez Martínez, va anar treballant, més que res, en westerns d'aquells de l'època i havia fet papers secundaris en moltes sèries de televisió. Va morir el 2009, en un poble de l'Aragó, on residia des de feia temps. De forma injusta en ocasions, quan es parla de la pel·licula Los Tarantos, ni se'l menciona, que ja és gros.

Espert era i és molta Espert, estava en els seus millors moments i em temo que cap Laia me la farà oblidar. La nena que feia de Laia petita era una filla seva i també hi sortia, entre les criatures sinerenques, el Benito Rabal, tot quedava en família. Si no fos pel respecte que encara em mereix Espriu i la seva obra, tot i que el temps també ha fet que en matisés la devoció, adjuntaria fins i tot una muntanyolenca de l'argument, farcit de desgràcies de tota mena, tantes que de vegades fan riure. Una escena que em va semblar hilarant va ser la de la Carulla difunta, amb els ulls oberts com plats i coberta d'alifacs, mentre Laia i Esteve fan de les seves en una de tantes tòrrides escenes com ens van amollar en aquesta versió moderna. En aquells setanta ni tan sols a Perpinyà podíem contemplar tant de marro.

AQUEST SENYOR GRAN QUE CAU BÉ GAIREBÉ A TOTHOM

Avui a Llegir en cas d'incendi en Manel Haro entrevista Espinàs, amb motiu de la publicació d'un seu nou llibre, breu, que encara no he llegit i que també es ressenyava fa poc a la mateixa web. La temàtica del llibre m'ha evocat la del darrer de l'Olga Xirinacs, tot i que Espinàs és més gran i per aquestes coses de l'atzar literari, ha tingut més projecció mediàtica.

Josep Maria Espinàs té vuitanta-nou anys, molt ben portats en aparença, amb elegància i discreció. Aquesta discreció personal ha estructurat els valors d'un personatge sòlid, gairebé un supervivent de la seva generació, que ha fet de tot i tot ho ha fet bé, sense excessos. Ignoro si la seva realitat és la del personatge que coneixem però vull creure que l'Espinàs real no es deu allunyar gaire d'aquest que hem percebut al llarg dels anys, sense massa ambició en cap camp cultural, popular i seguit per tanta gent. El meu pare es comprava de forma puntual cada any els seus llibres de la sèrie de caminades pel país, alguns li van agradar molt i d'altres el van decebre força, però això passa amb molts autors, encara més quan un compromís determinat els demana producció constant en una línia concreta.

Quan Espinàs va formar part de la Nova Cançó molts de nosaltres teníem el disc que veieu aquí. Sovint penso com podíem veure tan gran una persona que encara era força jove, Espinàs ha jovenejat més de vell que en aquells anys en els quals semblava un senyor. El jovent de l'època no vam trigar gaire en fer més cabal de gent com Raimon. Recordo un diàleg amb una mare de familia catalana típica, de la meva parròquia, que estava al dia de tot el que es coïa en l'àmbit cultural català, en aquells anys gairebé clandestí. Ens va preguntar a unes adolescents de la colla quin cantant ens agradava més dels que anaven sortint, li vam dir que en Raimon, encara el fenòmen Serrat no havia ens havia esclatat a les màns ni a les ràdios.

Ens va mirar amb un cert menyspreu comprensiu i amb superioritat generacional i va fer: oh, a nosaltres, per descomptat, l'Espinàs. Amb aquell nosaltres es referia a ella, el marit i els fills. Encara hi ha parelles grans i no tan grans que opinen en plural, encara que no sigui veritat tanta unanimitat.  Molta gent feia de tot, en aquella època. Raimon va escriure alguns articles a Destino i en algun altre lloc, tenia poca grapa, tot s'ha de dir. De moment al menys no ha escrit cap novel·la, avui tothom es llença al gènere narratiu. Espinàs va escriure novel·les quan feien falta novel·les i va guanyar el Sant Jordi i tot, un premi que aleshores encenia petites polèmiques casolanes, no recordo que en el seu cas hi hagués protestes o jo no me'n vaig assabentar.

Hauria de rellegir aquell llibre, L'últim replà, per tal de poder-lo valorar de forma justa, algú me'l devia passar i després li devia tornar. Si la memòria és un bon crític penso que no em devia fer ni fu ni fa, no en recordo ni un borrall. Espinàs va ser molt conegut en l'etapa de l'Avui, de l'Avui d'abans, el veritable. Molta gent comprava el diari per la contraportada en la qual durant una època s'hi va aplegar el bo i millor de la cultureta, els articles d'Espinàs es comentaven de forma quotidiana, també a l'escola, entre els mestres. 

Durant un temps aquell diari ens arribava al centre per obra i gràcia de la Generalitat i de vegades s'hi incloïen propostes pedagógiques interessants. Allò de què ens el regalessin es va criticar, aquí sempre es critica tot, se suposava que era la veu dels convergents, més aviat dels pujolistes, que era un diari conservador i ranci i els pesuquers de seguida li van agafar mania. Els mestres progres repatanis que avui serien de Podem llegien El País i fins i tot, d'amagat, La Vanguardia. Però l'Avui d'aleshores, amb totes les seves servituds de les quals no s'escapa ningú, era l'únic en català i això representava un valor afegit.

Espinàs va anar a parar al Periódico, crec que se'l segueix però ja no és com abans, pocs articles de diari motiven debats encesos, a tot estirar algun del Morán de tant en tant. Espinàs va endegar també una sèrie d'entrevistes per la televisió, interessants, discretes, no tenien la força de les de la Roig o les del Soler Serrano però encara gràcies, eren correctes i avui serien de premi, veient el que es veu. Era amable i educat amb els personatges que portava, diversos i eclèctics.

Espinàs també va anar a peu per la Terra Alta. Devia pujar pel carrer on ara jo hi tinc un petit habitatge, conec una veïna que menciona en el llibre i que quan el va veure li va comentar: vostè no és un que li diuen escriptor? La pregunta té molt de significat, aquesta mateixa veïna ens va comentar una vegada que per aquelles terres la gent no estava per llibres, pot semblar un comentari estrany avui, quan sembla que el llibre és un objecte de culte més enllà, fins i tot del seu contingut que pot ser altament infumable. Però mes o menys volia dir que no estaven per cuentos sinó per treballar la terra i fer bullir l'olla. Espinàs comenta en el llibre de forma afable que, de fet, la dona tenia raó, a la vida no ets allò que et sembla que ets sinó el que et diuen els altres que ets.

Amb Pere Calders, que era fan dels ordinadors i de les noves tecnologies, van protagonitzar debats sobre el tema, debats divertits i amables, Espinàs explica que encara fa servir l'Olivetti, cosa que, realment sobta, quan es defineix com un home presentista, poc amic de nostàlgies excessives i sembla que una certa curiositat activa hauria de forma part del seu tarannà. Per cert, de més petita ja havia escoltat per la ràdio, així mateix, debats entre els literats encara partidaris d'escriure a mà i els moderníssims, que feien servir màquina d'escriure i tot.

En aquest disc del qual reprodueixo la coberta hi ha una cançó que esmenta la necessitat de cantar coses noves, de defugir la tradició, no sé si avui l'escriptor en suscriuria el contingut, oblidem velles cançons, que encomanen la tristesa... Les cançons velles no encomanen tristesa si no volem, la tradició té un gran valor però l'hem menystingut i d'aquí plora la criatura, de què gent com Emili Vendrell siguin un record arnat en lloc dels representants d'una cultura nostrada popular, homologable i recuperable. 

Però potser aquells temps eren uns altres. Aquells discos ens van fer conèixer cantants francesos, es va beure molt, potser massa, en la cançó francesa. Després va venir el Grup de Folk i propostes molt més radicals i es van oblidar les noves cançons d'aquells cantants pioners, de classe mitjana i mitjana alta, que ja eren una mica ensopides i fins i tot, potser, conservadores.

Tot ha passat i Espinàs explica que no escriurà  cap llibre de Memòries. Potser d'aquí uns anys algú endegarà la seva biografia. De fet té llibres que són bocins de memòries, evocacions. Hi ha gent brillant que ho podria fer, això de la biografia, l'Agustí Pons, en Jordi Amat... Ningú no és immortal però hi ha personatges que ho semblen, els hem vist i escoltat durant tota la vida. Formen part del nostre imaginari col·lectiu i individual i potser creiem que són imprescindibles però ningú no ho és, prou que ho sabem i prou conscient que n'és aquest escriptor, la lucidesa distant del qual és també una de les seves virtuts, característiques o com en vulguem dir.

ORGASMES TEATRALS I LA GUERRA DELS SEXES REINVENTADA

El Teatre del Raval, l'antiga sala del centre parroquial de l'església del Carme, té un encant especial. Ha sabut actualitzar-se sense perdre l'aspecte entranyable de tantes sales semblants que tenien, fa anys, escoles, parròquies i associacions modestes. També el lloc té ànima, al cor del Raval, a tocar de la Plaça del Pedró. Fa temps que ha endegat un cami més ambiciós sensa deixar de ser popular, barreja obres comercials amb d'altres gairebé experimentals, dona veu i espai a grups poc coneguts i a propostes molt variades. 

Van encertar-la amb Testimoni de càrrec, obra que, per cert, tornarà allà d'aquí un temps gràcies a l'èxit aconseguit. I ara omplen tots els dies que hi ha representació amb aquests Orgasmos, una comèdia de Dan Israely que aplega tots els tòpics recurrents sobre les relacions de parella. Amb aquest títol i amb aquest argument o manca d'argument, de fet és una obra d'sketxos, de situacions, és possible que més d'un elitista dessisteixi d'anar a veure-la però aleshores es perdrà una estona divertidíssima i no podrà fruir de la grapa de dos actors en estat de gràcia còmica. L'obra ja va fer una breu temporada al Teatre Aquitània, però crec que al Raval ha trobat el seu espai més adient.

A Roger Pera ja el coneixem de fa temps, n'hem seguit la trajectòria des que era jovenet i hem patit amb els seus problemes amb les adiccions, que ell mateix ha comentat en alguna ocasió. És un actor tot terreny, adaptable i capaç de fer de tot, fins i tot de cantar bé. Ara s'ha transformat en un senyor gras i poc atractiu, calb i sense complexos a l'hora de mostrar el seu físic i això està molt bé, ja que estem una mica tips i tipes d'allò que durant un temps es van dir cuerpos Danone. Cristina Brondo, que és prima com un fideu i guapa a l'estil modern, és capaç d'enlletgir-se així mateix sense complexos amb la seva interpretació, divertida de tan excessiva, amb un repertori actoral esquitxat de ganyotes i gesticulacions gairebé acrobàtiques. Tota una pallassa genial que ens evoca les millors còmiques d'aquest país i de l'altre, Mary Santpere i Lina Morgan incloses. Tan l'un com l'altra es van donar a conèixer amb aquell Poblenou que va iniciar una rastellera televisiva de sèries nostrades, les quals avui potser caldria renovar a fons.

El fet és que entre una parella tan singular i diferent sorgeix una química evident, que el groller atrezzo ens fa riure a cor què vols, que els tòpics sobre les dones no ens fan sortir urticària i que en més d'una ocasió un o altre se sent identificat amb alguna situació i esclata en sinceres i fresques riallades. I és que a veure aquesta obra s'hi va a passar una bona estona, d'aquelles sense menjar-nos el coco ni complicar-nos la vida. Hem vist coses així, n'havíem vist moltes abans, sobretot a l'entranyable Paral·lel, un indret no gaire llunyà del Teatre del Raval, per cert. 

L'obra ve avalada per èxits a l'estranger, per la xarxa es poden trobar fragments d'altres representacions. És una obra que permet exportacions i adaptacions a sales de tota mena, sobretot de petit format ja que els actors juguen sovint amb la complicitat del públic, a l'estil del que va saber fer durant anys el Pare Pera al Condal. El text és en castellà però els actors introdueixen bromes i falques en català i fins i tot en anglès i són tan àgils en respondre a les exclamacions o bromes del públic que en algun moment m'han evocat fins i tot els bons temps del Molino interactiu.

La veritat és que tenia les meves reticències, però les recomanacions i el boca-orella han funcionat molt bé en aquest cas, hi ha gent que ha repetit i hi ha portat parents i saludats. Fa anys vaig escoltar una senyora gran que recordava com al Paral·lel dels seixanta hi havia de tot i quan venia la tieta o la iaia del poble podies portar-la sempre a veure alguna cosa per allà. Això mateix passa amb aquests Orgasmos intergeneracionals, que hi pots portar tietes i iaies entre les quals, per cert, ja m'hi compto.  Els auguro una llarga vida i crec que els dos protagonistes potser aprofitaran més endavant altra vegada aquesta vena còmica tan reeixida. 

Aquest tipus de teatre és saludable i necessari, per sort avui, a Barcelona, tenim de tot i se'ns presenta una bona temporada, ajudada pel fet, i és una opinió totalment personal, de què en el cinema tenim poca cosa bona i una gran part de la qual, a més a més, fa patir: màfies, venjances, dones explotades, guerres, nens abandonats, corrupcions de tota mena, abusos, assetjaments i malvestats diverses. 

No hi tinc res en contra, és clar, però, vaja, va bé prendre un respir de tant en tant i anar a passar una bona estona. I el teatre té el valor afegit de l'ara i aquí i de què cada representació és diferent i irrepetible. L'obra la dirigeix Óscar Contreras i la música és del Pep Sala. Poca broma. O molta.