La primavera ha arribat i no sé com ha estat

Com que tothom parla de la primavera i està fent un temps primaveral del tot, cosa que vol dir molt variable, a més del meu imaginari sentimental relacionat amb les setmanes santes d'altres temps em vénen al cap músiques primaverals diverses. I lletres de cançons antigues. Una frase musical que es va fer famosa durant molt de temps i que sovint la gent repetia sense saber-ne l'origen era aquella de la primavera ha venido no sé como ha sido. Ara jo diria que la frase estrella sobre la primavera, d'aquests darrers temps és la d'uns grans magatzems: Ja és primavera al Corte Inglés. 

La primera frase que esmento, encara que amb alguna variació a causa de les llicències de la  transmissió  oral, correspon al valset de Violetas imperiales, pel·lícula que ja havia interpret Raquel Meller i que durant la meva infantesa es va refregir amb força dignitat, en una coproducció hispano-francesa protagonitzada per la parella de moda Luis Mariano-Carmen Sevilla, tots dos joves i guapos. Jo crec que Carmen Sevilla ha estat una actriu que, en un altre context, hauria fet moltes més coses i millors. De jove era molt bonica i elegant i a La venganza va mostrar les seves possibilitats dramàtiques, cantava i ballava raonablement bé. Veure-la ara fent el que fa angunieja, encara que ella mateixa, com tants d'altres, gaudeix d'autoparodiar-se i caricaturitzar-se, ja que potser s'estima més això que no pas passar a l'oblit injust en el qual romanen molts actors i actrius d'aquells temps.

Violetas imperiales és una història de ventafocs i amors interclassistes on surten Napoleó III, Eugenia de Montijo, Merimé, París i Sevilla. Luis Mariano (1914-1970)  es deia, en realitat, Mariano Eusebio González García y va ser un gran cantant, amb una història molt lligada a la seva època. Tota la seva família es va exiliar a França a causa de la guerra civil i personalment crec que es pot considerar francès, com ell mateix es considerava, encara que sovint es mostrava orgullós de la seva espanyolitat i del seu origen basc. Allà, a França, va tenir els seus grans èxits, viure i morir. De tota manera, va venir a Espanya a fer algunes pel·lícules i també en els temps exitosos de la televisió en blanc i negre va tornar a reaparèixer per fer alguna opereta filmada per al mitjà. Possiblement homosexual, va ser sempre molt discret amb la seva vida privada, molt generós amb la gent, molt estimat.   S'havia dit que un dels seus amors havia estat un altre gran oblidat a casa nostra, el gran músic Francis López, també d'origen basc. Es va remorejar que es volia fer frare, de fet, de tant en tant anava a descansar a algun monestir. En tot cas va generar un gran respecte i els mitjans de comunicació i la gent del carrer van saber respectar també la seva discreció. La seva tomba, a Arcangues, sempre té flors fresques. El seu lloc oficial és aquí. Té una fundació, va ser un bon artista plàstic i va aconseguir el seu somni, tenir una granja pròpia que encara es pot visitar.

He cercat dades sobre ell a la xarxa que mostren les subtils manipulacions que ens sacsegen. Viquipèdia, en català, el nacionalitza com a basc, i oblida la seva participació en pel·lícules de postguerra considerades espanyolades, que afrancesa del tot. Wikipedia, en castellà, el titlla de  cantante español, encara que admet que gairebé sempre va treballar a França. Wikipédia, en francès, és més objectiva, explica que va néixer al país basc espanyol i que va treballar i viure gairebé sempre a França, encara que viatgés molt. 

L'esclat de la música moderna, yeyé, i els canvis en els gustos van provocar una davallada en el seu èxit artístic, encara que al cap del temps, com sol passar, es va tornar a revaloritzar l'opereta, genere en el qual excel·lia. Malauradament una malaltia, probablement una hepatitis mal curada, el va fer deixar els escenaris pel maig de 1970 i va morir pel juny d'aquell mateix any, ara farà quaranta anys. Segur que a França fan alguna celebració, aquí Luis Mariano continuarà enfonsat en el tòpic injust i en la ignorància del nostre passat sentimental. Al País Basc avui se'l valora força però allà se'l van rifar molt a causa de la seva homosexualitat, cal recordar que aquelles terres han estat molt homòfobes fins fa quatre dies. El 1984 es va fer una pel·lícula avui una mica oblidada, La muerte de Mikel, que aprofundia en aquest tema, aleshores espinós.

Aquests dies he vist per Sevilla un grup de francesos turistes, amb unes enganxines corresponents al creuer que feien i que es deia La bella de Cadiz, nom de l'opereta que li va donar el primer gran èxit, amb música de López, per cert. De jovenet, quan vivia a Espanya, havia estat solista a l'Orfeó Donostiarra.

La popularitat de les cançons de Mariano durant la meva infantesa va ser immensa. Pels celoberts les veïnes cantaven sense complexos, aleshores, coses com ara allò de Ay, ay, ay, el botijero ya está aquí, que em sembla que correspon a El sueño de Andalucía, una altra història on va fer parella amb la Sevilla. Fins i tot d'aquella tan famosa que fa cerca de aquí me la encontré, su caballo al trote la alcancé, i que explica un romàntic enamorament, en corria una versió verda per la meva escola que feia: cerca de aquí me la encontré con las bragas rotas y sin sostén... Que jo recordi, és el primer text d'aquestes característiques que vaig escoltar i he de dir que, en aquella època, em va semblar una agosarada barbaritat, un pecat mortal. 

Palmes, palmons i poemes commemoratius

Dels pocs llibres en català que tenia a casa, de petita, recordo, sobre tot, una antiga edició de Lo trobador català. Molta gent gran deu recordar la vella coberta d'aquell llibre, amb un trobador modernista. El tinc molt fet malbé, llàstima. Més endavant vam comprar algun exemplar dels que va editar Millà, que encara es venen prou bé. Aquell llibre l'havia arribat a llegir, a escola, el meu avi, a Esplugues, doncs va tenir un mestre modern per a l'epoca que també li feia fer uns bonics treballs manuals amb papers de colors, entreteixits. 

Vaig arribar a aprendre'm de memòria molts dels versos del llibre, cosa que ja havia fet la meva mare de petita. Me'ls feien recitar davant dels grans, molt sovint, en festes familiars i ocasions adients. Un d'ells feia referència al dia de la Palma:

Molt petit seria encara

quan amb goig la meva mare

una palma em va comprar,

i afanyosa i satisfeta

i agafant-me la maneta

entre l'altra mainadeta

a l'església em va portar...

El poema acabava recordant la mare, ja morta. Molts d'aquells poemes acabaven malament i jugaven amb la tristor, nens orfes, mares difuntes, vells abandonats... També n'hi havia, però, de patriòtics, encara que no quedava del tot clar a quina pàtria concreta feien referència. I històrics, com aquell tan conegut de les quatre barres. N'hi havia de més divertits, com ara La terra de Xauxa, l'únic que he trobat per internet. 

Xauxa és el país més gran

i bonic per excel·lència;

allà es neda en l’opulència

i de pobres no n’hi ha.

Allà no mana ningú

i tothom creu i va recte,

perquè s’acata i respecta

el pensar de cada u.

Així tots viuen tranquils

en la més dolça harmonia,

sense crims, ni policia,

ni plets, ni guerres civils.

No es fan quintes ni eleccions;

com que no hi ha propietaris,

no hi ha advocats, ni notaris,

ni es paguen contribucions.

Allà ningú té la dèria

del treball per l’interès,

perquè al no haver-hi diners

no es coneix mai la misèria...

Els religiosos eren també tot un gènere, poca broma. I amb els anys em vaig adonar que n'hi havia fins i tot un de racista, Anem a matar jueus, cosa gens estranya en un context en el qual pel matí de l'aleshores dissabte de Glòria s'anava a matar alegrement i simbòlica aquells personatges estranys, a cop de tapa de cassola i de soroll de xerrac, uns jueus que resultaven tan aliens a nosaltres com els extraterrestres. Malauradament no era així, com es va comprovar anys després de l'escriptura del poema, quan tot aquell antisemitisme popular i europeu va aconseguir matar de veritat els jueus autèntics.

El dia de la Palma ha perdut pistonada, a molts llocs encara se celebra, és clar, però ja són poques les palmes i palmons que es lliguen als balcons per tal de foragitar les bruixes. Els meus pares veien molt malament com un gran nombre de gent només anava a l'església a beneir la palma i el palmó, i després, a l'hora de la missa, que en aquest dia és molt llarga, ja que es llegeix un text del Nou Testament a l'entorn de la Passíó de Crist, se n'anessin a passeig i a fer goma.

Era un dia en el qual ens retratàvem. Poca gent tenia càmera de fotos, és clar, però aquest dia es recorria als professionals o a algun conegut privilegiat. Estrenàvem roba i, segons manifestava l'àvia de la meva mare, aquesta festa i les carnestoltes eren les festes de les mares boges, ja que es vestien les criatures molt a la fresca, amb roba prima, i sovint encara feia fred i el temps era molt variable i perillós. Molta gent de la meva edat té poques fotografies de la seva infantesa, llevat de les oficials de la comunió i de les del dia de la Palma

Avui es conserva la tradició però tot plegat és molt diferent, cosa normal en un món molt més secularitzat. En aquests dies es palesa la nostra incoherència, hi ha gent que passa de la religió però no pas de la tradició i compra palma a la nena i palmó al nen. Els rosaris de sucre i els ninotets i penjolls són ja records nostàlgics d'uns altres temps molt més austers, en els quals aquestes coses eren màgiques i extraordinàries. Les palmes noves feien una olor fresca i agradable, però vaig conèixer gent que en feia i el procés era feixuc i una mica perillós, ja que utilitzaven productes com ara el sofre, per mantenir-les tendres. M'empipava que aviat s'enfosquissin, penjades al balcó.

El dia de la Palma era un jorn alegre que precedia aquelles Setmanes Santes fosques i tètriques, sense ràdio ni cinema, llevat d'algunes pelis sobre temàtica religiosa. I el divendres, ni tan sols això. Tot tancat i no es podia cantar ni disfressar-se, et deien els més ortodoxos. Per la ràdio donaven sermons i les processons feien basarda. Imagino que deu ser molt diferent si ets de terres com Andalusia, on les processons són vitalistes, corporatives i esperades amb il·lusió encesa. Amb el Concili Vaticà II van desaparèixer algunes processons barcelonines, com la de la Buena Muerte i també la que feien els murcianos de la Torrassa, molt famosa. Però els temps van tornar a canviar i es van fer processons noves i se'n van recuperar d'altres, ja en un marc molt més festiu i atenent més a la tradició que no pas a la devoció. 

Una sola vegada vaig anar a Esparreguera, amb l'escola, a veure la Passió, que se'm va fer llarguíssima. M'agradaria que aprofitessin l'avinentesa per passar per la tele aquella peli del Judes, filmada en aquell poble en una època molt diferent, una història força digna, considerant el context. 

Les Setmanes Santes de la meva adolescència i primera joventut ja van ser molt més divertides; com tant d'altre jovent anàvem a una parròquia, aleshores les parròquies eren els centres de trobada per excel·lència, i assajàvem cants diversos, participant en els actes de l'època, cosa que propiciava el contacte intersexual primerenc i cobejat. De vegades, com sol passar en aquestes èpoques vitals, ens agafaven atacs de riure en moments del tot inoportuns, en mig dels oficis religiosos o del Via Crucis veïnal.

Les portes de les esglésies, pel dijous sant, eren plens de dones, moltes de gitanes, venent farigola, cosa que escampava per la ciutat l'olor profunda de l'herba aromàtica, barrejada amb la de l'encens i els ciris. Quan jo era petita algunes senyores fines fins i tot es posaven peinetes i mantellines de preu, per anar a fer el volt. Nadal i Setmana Santa s'aprofitaven per cantar alguna cosa en català, coses religioses, és clar, i ortodoxes moralment parlant, com ho és, de fet, el llibre del Trobador Català.

El temps i l'erudició acadèmica acullen cànons literaris de molta categoria però, en realitat, la nostra educació sentimental i literària l'han conformat molt més Folch i Torras, el Patufet, la família Ulises i els versos del Trobador Català, escrits per un mestre, per cert, Antoni Bori i Fontestà, un home del seu temps que va participar en moltes iniciatives pedagògiques remarcables. Crec que des del present li podem perdonar el seu conservadurisme moral i el seu càndid antisemitisme sociològic. Segur que no devia haver matat ni una mosca. De fet, poca cosa he trobat sobre ell i la seva vida, per la xarxa i per les enciclopèdies, en comparació a molts d'altres que van fer molt menys. I és que als mestres, ai, se'ls té molt poc en compte, en general. Encara que quan van mal dades són dels primers en rebre.

Migdiada sevillana amb 'color de Murillo'

És impossible no relacionar la ciutat de Sevilla amb Murillo. El pobre (i admirable) Bartolomé Esteban (Murillo era el cognom matern amb el qual, com Velázquez, va firmar els seus quadres), va patir durant anys un fort menyspreu per part dels entesos. Se'l titllava de massa tou i autocomplaent, de fer una pintura acadèmica i fins i tot vulgar. Velázquez, un altre sevillà, que va anar molt jove, però, a treballar a la cort, també va trigar en ser reconegut després de mort com li pertocava, sembla que no va ser fins a mitjans del XIX quan es va admetre que era un geni. Per no parlar del Greco i del seu redescubriment rusiñolià...

Jo, fins i tot vaig ser Murillo. Una vegada, quan anava a escola i tenia uns deu anys, vam fer una funció que no sé si se l'havia inventat la mestra o procedia d'algun llibret. És deia El sueño de un pintor i a mi em va tocar fer el personatge de l'artista. La noia més maca de la classe va fer d'Immaculada, és clar. Habillada amb una brusa ampla i tacada de coloraines, amb barba i bigotis pintats, m'adormia, mancat d'inspiració, i somniava en la Mare de Déu i els angelets, cosa que provocava la meva creativitat mística. Durant anys vam relacionar Murillo amb les seves Immaculades i Sants, amb aquelles estampes antigues de comunió i postals de Nadal que reproduïen quadres famosos. Aquell costum, però, ens va familiaritzar amb l'art i amb aquells grans pintors.

Aquesta Sagrada Família de l'ocellet és un dels meus quadres preferits. És molt més que una pintura religiosa, és una escena entranyable i familiar, els santjoseps de Murillo són senyors afables, pares amorosos. Les marededéus que defugen la convencionalitat establerta són senyores de casa seva que cusen, filen, freguen i somriuen, gent normal, del poble, feliç amb poca cosa. Les santes de Murillo són noies normals, serenes i d'una bellesa terrenal i modesta.

Murillo va ser un home estimat, amb molts fills i molts coneguts, apreciat a la seva ciutat. Va treballar molt i molt, com calia fer aleshores i si en algun moment va pensar en deixar Sevilla no hi ha constància de què anés massa lluny. Quan ja era gran va rebre una oferta de la casa reial, que va refusar a causa de la seva edat. La seva dona va morir en el darrer i novè part, dels seus nou fills només en van sobreviure quatre, al llarg del temps i a causa, sobretot, d'una epidèmia que va castigar Sevilla de forma molt cruel. Un dels seus fills supervivents va marxar a Amèrica i els altres tres van optar per la vida religiosa. Un d'ells va arribar a ser canonge de la catedral de Sevilla. Sembla que el pintor va morir al cap d'uns mesos de la caiguda d'una bastida, mentre pintava uns frescos en una església... amb seixanta-cinc anys dels d'aleshores!!!

Vaig conèixer una mica més tard els quadres en els quals Murillo reflecteix una realitat de pobresa, d'una pobresa, però, que resulta ingènua i resignada, fins i tot humorística. La vella que treu els polls, els nens sols i esparracats que comparteixen una mica de menjar o juguen al carrer. Aquests quadres ens diuen molt més sobre la realitat de la seva època i de la seva ciutat que no pas els llibres d'història o les novel·les de moda avui, tan enganyoses.

Sevilla és una ciutat agraïda amb la seva gent. Els barris de Triana i Santa Cruz i molts d'altres són plens de belles rajoles que recorden personatges diversos. Les glorietes del Parc de Maria Lluïsa, el mateix. Hi ha els més famosos, és clar, (sobta comprovar quants personatges importants van sortir de la ciutat) però també persones que ens resulten molt poc conegudes: tonadilleres, antics toreros, monges caritatives, mestres i metges... Gent de condició diversa i d'ideologia també molt diferent, units pel fet de ser de la ciutat, d'haver-hi nascut o d'haver-hi viscut durant anys.

Cano té una bonica Havanera dedicada a Sevilla, molt evocadora, en la qual una noia toca el piano a l'hora de la migdiada, recordant el seu amor, un mariner que ha hagut d'anar a Cuba.  La imatge que Cano pinta és real, sembla que vegis la noia, el passadís de casa seva amb pintures de galions, i tot plegat, com fa la cançó, té color de Murillo. Trobo que encara falta algú que renovi el gènere a casa nostra, amb havaneres més modernes i elaborades. Hi ha moltes cançons de Cano que m'emocionen, encara més des que va morir, massa jove, per cert. 

Paraules i accents

La meva filla m'ha explicat que pots jugar online a aquest concurs del gran dictat. Jo el trobo un joc una mica ensopit però constato que té força èxit i hi he entrat a jugar unes quantes vegades. He comprovat amb decepció que faig algunes errades i les faig pel fet que no m'he posat al dia: hi ha un bon nombre d'adaptacions de nous mots estrangers i també m'adono que el món dels guionets, que tant em va costar d'aprendre, està molt i molt canviat.  No acabo d'entendre alguns criteris. El fet és que les paraules es repeteixen i, així, quan més jugues, menys errors fas.

El que no m'agrada del concurs és que les paraules es dicten fora de context, cosa molt poc pedagògica. Els dictats escolars tradicionals són de textos i frases i moltes vegades el context en determina el significat i fins i tot l'ortografia.  Les paraules fora de context són adients per a d'altres tipus de proves, mots creuats i scrabbles. M'agrada jugar a l'scrabble,  a casa,  i ens permetem la llicència de poder consultar diccionaris abans de tirar, ja que així descobreixes nous mots que ignoraves. També m'agradava aquell concurs de cifras y letras, que a França encara dura i que no s'ha programat mai en català.

Sóc uns dies a Sevilla, ciutat que no coneixia. M'agrada escoltar la gent i percebre aquest castellà, tan diferent del que escoltem de forma habitual per Barcelona. Sevilla podia haver estat capital de l'estat, també, va tenir una època brillant i esplèndida i potser aleshores el castellà normatiu seria molt diferent de l'actual, com també ho podria ser el català, si la capital hagués estat, per exemple, Lleida. Si la fonètica normativa fos la lleidatana ens estalviaríem molts problemes ortogràfics, per cert. Quan estudiava vaig tenir una professora de llengua que em va obrir molt els ulls davant de l'arbitrarietat de la normativa. Explicava que els mal anometats dialectes hispanoamericans derivaven sobre tot del castellà-andalús, del canari, cosa que és fàcilment comprovable, i que en algunes ocasions fins i tot s'havia parlat de donar a aquest andalús-hispanoamericà categoria de llengua. Però canviar aquests temes resulta una tasca feixuga i que aixeca passions i reticències. 

Al vaixell turístic que et passeja pel Guadalquívir fan les explicacions en castellà, francès, anglès, portuguès i italià. En les seves varietats ortodoxes i normatives. El portugués i l'italià els entenem sense massa esforços, sobre tot si parlen a poc a poc i d'un tema conegut com és el cas. Podrien ser dialectes d'una llengua comuna com, de fet, ho són , llatí mal parlat i malmès reconvertit en quelcom diferent. És curiós, però l'explicació en italià és la més acurada de totes i amolla dades que les altres passen per alt. Al vaixell hi ha una colla de sorollosos adolescents, aquests dies he compartit moltes visites amb escoles diverses, sóc molt tolerant per raons òbvies amb el tema, però hi ha situacions en les quals et preguntes a què treu nas portar criatures en plena efervèscencia hormonal amunt i avall. i no es pot evitar comprovar com el capteniment del professorat és molt divers i de vegades força passota. En canvi, a Itàlica, uns parvulets vestits de romans, molt ben organitzats en grups petits, escoltaven embadalits els monitors, també disfressats. No m'agraden les disfresses museístiques però en aquest cas, considerant l'edat de la mainada, estaven justificades, fins i tot. A més, com passa a tot arreu, hi ha molta diversitat i veure nens i nenes de procedència clarament exòtica parlant amb aquest accent tan sevillà m'encanta.

Fa uns dies hi havia gent empipada per la xarxa amb la publicació d'uns acudits on uns bavaresos manifestaven que quan anessin catalans a les seves terres els oferirien les explicacions en bavarés. Cal pensar en el diferent procés d'unificació alemany, llarg i dolorós i molt més recent que l'hispànic i com, de fet, es va haver d'inventar en ambdós casos un estàndard. Molts dialectes alemanys o italians són molt menys comprensibles entre ells que no pas el portugués per a nosaltres, per exemple. Tot és relatiu i la política oportunista i manipuladora ens forneix identitats també molt relatives amb la coartada d'això tan fràgil i imprecís anomenat cultura, que admet milers de definicions, les quals hi ha qui fins i tot ha recollit en llibres. Els viatges ràpids d'avui no propicien l'entesa d'aquesta conversió pausada d'unes llengües en unes altres, ens agrada fixar fronteres i normes i essencies sòlides, de la mateixa manera que es va decidir que eren set els colors de l'arc de Sant Martí. La complexitat ens neguiteja.

Francesc Pi de la Serra - La cultura


Cultura rima bé amb literatura,
amb amargura, cura i aventura,
amb pura caradura i amb censura,
amb futura obertura i dictadura,


amb captura, paüra i amb tortura
amb pintura, arquitectura i escultura,
amb clausura, tonsura i vestidura,
amb pastura, atura i amb verdura,


amb conjura, cura i musculatura,
candidatura i caricatura,
amb cintura i amb magistratura,
amb criatura, usura i confitura,
amb mesura, amb mesura.


Cultura és una paraula delicada,
tan perillosa com la dinamita,
generalment en manca més que en sobra,
generalment tothom en necessita (...)

M'ha arribat un qüestionari sobre el tema de la literatura catalana i com que tinc molt poc clara la qüestió no sé si el respondré. En tot cas, caldrà meditar-hi molt a fons. Les tries, com els premis, sempre són injustes i, és clar, no ho conec pas tot, evidentment. Encara recordo debats antics sobre si la literatura havia de ser o no assignatura. En tot cas, en el món d'avui, em temo que la qüestió ja no té massa importància, hi ha d'altres prioritats.

Viatges i miratges

La millora econòmica experimentada per la nostra societat, malgrat les crisis, ha fet realitat, des de fa temps, un dels somnis antics, abans limitat a la gent benestant o els aventurers  arrauxats: el viatge. Els viatges a l'abast de la gent normal acostumen a ser convencionals i turístics, Quan em vaig jubilar molta gent em comentava:

-Ara podràs viatjar!

Se suposa, de forma generalitzada, que t'ha d'agradar viatjar i que viatjar és això que avui es fa de forma majoritària, anar quinze dies a un lloc, i veure un munt de coses famoses i remarcables, empassar-te alguna menja típica, comprar un parell de records. Es col·leccionen fotografies que abans eren postals comprades i el gènere viatger ha propiciat llibreries especialitzades sobre el món que ens acull, que arriben a ficar el nas en indrets remots i exòtics. No és estrany aquest afany de la meva generació per anar amunt i avall, el món era un miratge, en la nostra joventut, per a la majoria. Anaves des de Barcelona a Montserrat i ja et semblava que havies viscut una gran experiència. Arribar fins a França o a Andorra, amb el passaport, passar aquelles duanes amb guàrdia-civils entricorniats, tot plegat et provocava una sensació inefable que avui, mirada des de la distància, resulta immensament ingènua.

Fa temps vaig llegir un article en el qual es comparava els col·leccionistes de viatges amb els col·leccionistes d'amants. Una coneguda meva, viatgera convençuda, es va empipar en llegir-lo però a mi em va semblar molt interessant. Fa tant de temps que el vaig llegir que no en recordo l'autor, llàstima. Hi ha una tendència estranya en voler veure-ho tot quan es va a un lloc llunyà per anar al qual s'ha fet una despesa important. Ja que som aquí... Hi ha, efectivament, una mena d'afany col·leccionista d'indrets, contra el qual no tinc res a dir, però que no comparteixo pel fet que tinc un esperit molt poc col·leccionista. Les persones amb el tarannà adient gaudeixen molt d'aquests viatges així que no vull fer pas cap judici de valor. 

Hi ha persones que m'expliquen que no els agrada repetir ja que hi ha tantes coses per veure. També hi ha qui s'enamora d'un indret concret i que hi torna sempre que pot: una ciutat, un poble, una muntanya. Molta gent vol veure també tot allò conegut, que tothom ha vist i que ja coneix força, car ho ha contemplat retratat i filmat en moltes ocasions. I també hi ha gent a qui no agrada viatjar i que s'ho passa molt bé anant de casa seva al seu poble. O fins i tot quedant-se a casa així que pot i mirant la televisió.

El viatge dels nostres temps és ràpid, normalment no saps ben bé per on passes. Trens i cotxes, per no parlar dels avions, van depressa d'un lloc a l'altre i obliden els pobles i poblets i la gent que abans anaves contemplant quan et desplaçaves, en els trens de fusta antic o en siscents modestos, per carreteres deficients. Tot això ha fet que canviés molt la sensació personal en viatjar i que perdem molts llençols en aquestes bugades. 

Escoltava fa poc per televisió un senyor que s'ha especialitzat en retratar Sant Llorenç del Munt. Explicava, amb raó, que la gent quan ha anat a un lloc diu que el coneix. Però el cert, explicava, és que el coneix en un moment concret, en una època de l'any, en unes hores d'un dia determinat. Cada lloc pot ser molts llocs i el pas del temps i de les hores reconverteix qualsevol indret en milers de possibilitats. Mai no es coneix ni poseeix res ni ningú del tot. Ni tan sols, ai, el propi barri o poble, on sempre acabés ensopegant amb allò que no havies percebut encara o entomant un canvi abans imprevisible.

Afortunadament hi ha gustos per a tot. El que no em plau és que em vulguin imposar idees pròpies a l'entorn de la vivència del viatge i de les seves excel·lències. En això, com en tantes altres coses, cadascú considera que la seva opció és la bona. La vida és també com un gran viatge i hi ha qui ho vol fer tot. Però el cert és que la realitat imposa les limitacions temporals lligades a la nostra fragilitat i vèiem el que vèiem i vivim el que vivim, molt poca cosa. A més a més, tot canvia, una ciutat no és avui com era abans ni serà demà com és avui. Els pobles es fan petits i grans i fins i tot els espais naturals es transformen. 

Hi ha gent que mostra molt poc interès per saber la realitat i les circumstàncies dels molts immigrants que han arribat a casa nostra i que tantes històries exòtiques ens poden explicar però que, en canvi, viatja, si pot, als seus països per veure allò que s'ha de veure. Els indrets són, sobre tot, la gent que hi viu o que s'hi aplega. De vegades, en les temporades altes, els centres turístics són plens de forasters servits per forasters, és aquest un aspecte dels nostres temps molt divertit i curiós, sobre el qual no es reflexiona massa. El turisme té aspectes bons, a molts països els procura benestar i ingressos però també té el seu costat pervers que a casa nostra hem viscut prou, amb la destrucció de l'entorn natural i la banalització dels monuments propis per tal d'acollir visites massives i anar fent rajar l'aixeta fins extrems surrealistes.

Sobre el viatge de la vida, és com un joc de l'oca, ple d'entrebancs en el qual ens poden passar coses imprevistes, bones i dolentes. Expliquen que el nombre de caselles del joc de l'oca és, de fet, el nombre d'anys que se suposava que vivia, més o menys, una persona, seixanta-tres. Avui es creu, amb optimisme biològic una mica càndid, que algú amb seixanta anys és jove i, per tant, ha de fer i pot fer moltes coses, entre les quals, viatjar. De vegades, quan et fas gran, t'agafa un neguit estrany, la vida s'acaba, tot passa, cal aprofitar el que queda. 

-Els meus desitjos són ja urgèncias -em deia, fa poc, una persona gran (una mica vella ja), activíssima i viatgera. A Guerra i Pau Tolstoi parla en profunditat de la necessitat humana de distreure's amb festes i sortides, per oblidar el més obvi, que la vida passa. 
La professora reprimida amiga de l'Anna de Green Gables li diu, en una ocasió, parlant dels monuments del món reproduïts en un llibre de gravats:
-No en tinc prou de saber que existeixen, els vull VEURE!!!


Fa uns dies, anant als meus cursos de dibuix i pintura, en l'ascensor de l'escola una senyora parlava amb una altra del SEU viatge previst per a l'estiu, crec que era a Itàlia.
-Vull fer una llista amb tot això que surt als llibres i a la televisió: Venècia, Florència, el Vaticà... Ho vull  VEURE TOT!!!
Veure, ai, sembla que s'està convertint en una mena de sinònim estrany de VIURE. Les possibilitats retratadores i filmadores actuals, a més, permeten tenir gavadals d'imatges viscudes a l'abast. Però, ai, malgrat les cançons romàntiques, recordar no és pas tornar a viure, ni de bon tros. 

L'Imserso permet viatjar amb molt pocs diners, hi ha viatges per a totes les  butxaques. Per a totes les  butxaques de la nostra societat occidental i ben peixada, és clar. La gent d'altres indrets, molt més pobra, viatja per sobreviure i assumeix riscos que nosaltres, ara per ara, no seríem capaços d'entomar perquè no en tenim aquesta necessitat. Quan et jubiles, a més, et fan molts descomptes en activitats culturals, entre les quals, visites a exposicions, a museus; els accepto, només faltaria, però em semblen injustos. Per què un matrimoni jove amb dues criatures ha de pagar més que jo per entrar a una exposició o anar al cinema? 

Les noves generacions canviaran, ja estan canviant, el concepte de viatge. Una gran quantitat de joves es desplaça per viure, per estudiar, per treballar. Contacten amb persones de la seva generació amb facilitat i els interessen molt més les persones que no pas l'entorn turístic. Viuen el món més que no pas el visiten. Fa anys, quan estudiava, recordo que en un Correu de la Unesco, vaig llegir unes previsions sobre el futur, fent referència a l'educació, que han resultat força encertades, pel que fa al moviment d'estudiants i de treballadors joves, món amunt i món avall. Per molt que intentem conservar la diferència la realitat tendeix a una certa unificació,  cosa que no és bona ni dolenta, com sol passar amb tants aspectes de la realitat, sinó que és com és.

La tragèdia és que sabem que no tot el món té aquestes possibilitats diverses de gaudir dels viatges, ni tan sols d'arribar a la casella seixanta-tres del joc de l'oca. Per més que avancem, sembla que no podem fer massa cosa per evitar guerres i fams llunyanes o properes, ni tan sols per evitar viure instal·lats en el risc permanent. 

VIATGEM, QUE SÓN DOS DIES (dècimes desacomplexades)


Quan jo n’era petiteta,
passava estius resignats,
tot fent tertúlia als terrats
bevent aigua de l’aixeta
i refrescant la mandreta
en gibrells abonyegats.
Aquells temps ja superats
ara semblen de misèria
i fem, amb una gran dèria,
viatges organitzats.


Ara anem amunt i avall
amb avions de vol rabent,
plens d’esperances i gent
i també d’algun badall.
No és ben bé muntar a cavall
per camins de carreter,
però és cosa molt convenient
i tirem fotografies
fixant uns minuts i dies
que ens retraten somrient.


Aplicats llegim les guies
on expliquen el que hi ha
al lloc on volem anar
a passar un grapat de dies.
Prevenim les malalties
si anem fins al tercer món
on la gent, pobres com són,
es conforma, resignada,
amb xerrar a la cantonada
mirant com el sol es pon.


En tornar hem esdevingut
en viatjar especialistes,
a tothom mostrem les vistes
de tot el que hem conegut,
a aquest món vell i tossut
que mai no es deixa abastar
conèixer ni controlar
per més que amb tan gran coratge
intentem, fent un viatge,
molt més savis retornar.


Un país de rics novells,
hem esdevingut aviat...
Què llunyà és aquell terrat
on escoltàvem els vells
quan érem uns passarells!
Reclamem subvencions
balafiant calerons
en mil coses prescindibles
i en tants somnis impossibles
que encalcem per nous racons!!!


La sopa d’all descoberta
tornem del llunyà país,
admirant la gent feliç
que deixa la porta oberta
i que té una vida incerta,
natural, senzilla, austera,
i cap més viatge espera,
si no és, potser, el d’emigrar,
per poder guanyar-se al pa
fent de cambrer o mainadera.


I quan aquest bon pagès,
esdevé veí de barri,
trobem que fa molt xivarri,
i no ens desvetlla interès
ni ens acaba de fer el pes.
Al capdavall, impacients,
volem veure monuments,
deserts i parcs naturals,
i no famílies normals,
vivint en blocs de ciment.


    Júlia Costa

Sospitosos, delators, culpables i innocents

Una injustícia feta a un home és una amenaça contra tots (Montesquieu)




Encara que de petita m'ensenyaven que no havies de tenir por de la veritat i que la veritat sempre ressorgeix d'entre la bromera del dubte, la veritat és que sovint, des de la meva més tendra infantesa, he tingut una mena de por a ser considerada culpable sent innocent. La història n'és plena, de víctimes innocents indefenses i de culpables diversos que han acabat d'allò més bé la seva llarga vida.

Una pràctica que avui, espero, ha desaparegut de les escoles (encara que els meus fills, en una moderníssima escola cepequera la van patir en alguna ocasió) era allò de sospitar de tothom i proclamar coses com ara:

-Ningú no se'n va a casa fins que surti qui ho ha fet.

El culpable poques vegades confessava, és clar. Per altra banda, aquesta pràctica estimula la delació i el xivatasso, cosa que a més de ser considerada lletja pot provocar revenges posteriors molt desagradables.

A les escoles, com a tot arreu, són habituals els robatoris. De vegades al cole de la meva infantesa es regiraven les carteres de l'alumnat, a la recerca dels possibles botins. Gairebé mai no sortien les coses robades però jo passava una estona molt dolenta, sempre pensava que algú podia haver amagat el producte del seu pecat contra el setè manament a la meva bossa i que, aleshores, ningú no creuria en la meva innocència.

Durant el franquisme, de joveneta, vivia amb l'ai el cor. Explicaven detencions propiciades pel fet que havien trobat la teva adreça en l'agenda d'algú compromés amb l'oposició clandestina. Com que de jove tens amics i amigues de tota mena, la cosa m'havia arribat a preocupar de veritat en més d'una ocasió. Els règims dictatorials han fet d'aquesta por a ser culpables tot un sistema, quan més sanguinaris, més repressió indiscriminada i més temor a tot, és una manera de tenir controlada la gent i d'educar en la traïció, motivada per l'afany de supervivència. També les religions estimulen i han estimulat aquesta por a la culpabilitat, hi ha alguna cosa més perversa que el pecat original? Avui les culpes diverses passen pel camp mèdic, per l'educatiu: no ho hem fet bé amb la nena, hem estat sobreprotectors, estem massa grassos, mengem massa, no faig esport, no sóc constant en posar-me la crema nutritiva... Quantes més pors absurdes i diverses, més fàcils de controlar serem. Els interrogatoris nazis i estalinistes jugaven amb el fet de no dir-te de què t'acusaven, en moltes ocasions.

Cada vegada que algú menciona Roquetas de Mar, destí habitual dels viatges de l'Imserso, em ve una mena de calfred, doncs recordo com si fos ara tot allò del Cas Almeria, uns pobres nois confosos amb militants d'ETA, torturats i amb els cadàvers cremats i mutilats, a causa d'una mena d'estranya competència entre cossos policials i al desig de fer mèrits. És injust i lamentable que et maltractin a causa d'alguna cosa de la qual ets responsable però que t'apallissin i torturin sense que sàpigues perquè ho fan i sense res a declarar resulta ja terrible, horripilant, kafkià (és el que li passa al protagonista del Procés, de fet). Aquest cas és paradigmàtic de les mancances de la democràcia en la qual ens crèiem viure, no es van condemnar els culpables, llevat d'un d'ells, i encara de forma feble, l'advocat de les famílies va rebre moltes amenaces fins al punt d'haver de viure amagat en una cova, les associacions de víctimes del terrorisme no van acceptar aquestes famílies, que no van rebre suport de gairebé ningú, cosa que no hauria passat si, efectivament, els assassinats haguessin estat militats d'ETA, i tot plegat es va oblidar, malgrat ser un fet tan repugnant, cantat per Carlos Cano en una cançó esgarrifosa i esdevingut ja després del franquisme. I és que els innocents de veritat quan reben, reben per totes bandes, cosa molt habitual en les guerres diverses. Els socialistes van utilitzar el cas per atacar UCD però quan van governar, fins i tot amb majoria absoluta, se'n van oblidar de forma molt oportuna. Per cert, com en molts dels casos de caceres de bruixes, d'heretges, de capellans o de comunistes, la detenció es va realitzar a causa de la delació d'un veí de la localitat, que sospitava. 

Avui, al menys en el nostre entorn social, sembla que coses així no poden passar. Però passen, sense arribar, de moment, a aquests extrems tràgics, com s'ha vist en aquest afer dels bombers que van voler anar a fer escalada a França en lloc de quedar-se per les rodalies. Més enllà de les necessàries, potser, comprovacions policials, hi ha també la responsabilitat dels mitjans de comunicació que difonen imatges, sospites, informacions, abans que el tema es resolgui. Recentment, el cas més repugnant va ser el del pobre noi acusat d'abusar de la filleta de la seva parella. Tenim encara molt present el cas del pobre magribí acusat i empresonat durant anys per una suposada violació. O el cas de la pederàstia al Raval, de fa anys, lamentable. Fa poc escoltava el senyor Punset parlar de la ment i de la limitada importància que s'ha de donar als testimonis, sempre subjectius, trasbalsats, amb prejudicis molt humans. La memòria ens traeix i també la percepció. 

Quan algú ha estat posat sota sospita i la cosa ha passat per la tele, la ràdio, les revistes i els diaris sempre quedarà alguna ombra de sospita al seu entorn. Tants mitjans de prevenció que es posen per tot arreu per tal de diluir les culpes i en aquests casos poques vegades es demanen responsabilitats serioses a aquells que han escampant la brutícia abans de comprovar si ho era o si es tractava, tan sols, d'una brama molt poc sòlida. No entenc que es parli de culpabilitat quan no hi ha hagut un judici seriós ni han acabat les investigacions. En aquests casos, per cert, no es tracta tothom igual, hi ha qui aconsegueix que no parlin d'ell, ni que sigui culpable, o que en parlin molt poc i hi ha persones que no tenen cap mena de defensa davant de l'abús de l'autoritat i dels seus servidors mediàtics. Per no parlar dels prejudicis vigents: si ets moro, es molt possible que siguis maltractador, si ets espanyol i home, a França, i vas amb una colla de xicots, és molt possible que siguis terrorista, els companys sentimentals de las mares solteres amb filles petites és possible que n'abusin, si ets gai i et dediques a l'ensenyament, o ets capellà, pots ser un candidat a acusacions de pederàstia, si ets pobre és possible que robis... segur que ens venen molts més exemples al cap. Tendim a les fàcils generalitzacions indiscriminades i això és un perill per a tots i totes, car sempre formarem part d'algun dels grups de risc vigents.

Maruja Mallo, vida i pintura

Hi ha a Madrid una exposició, a l'Academia de Artes de San Fernado, al carrer d'Alcalà, sobre Maruja Mallo. Maruja Mallo, que va morir el 1995, es, encara, em sembla, una gran desconeguda per a molta gent. Però va ser una part molt important de tota aquella generació d'intel·lectuals i artistes del temps de la guerra, compromesa amb la República es va exiliar i va retornar a Espanya el 1965. Com en tants altres casos, el fet de ser dona crec que l'ha relegat durant anys a un estrany paper secundari, quan jo la trobo al nivell d'un Dalí i de molts altres pintors contemporanis seus, molt més coneguts.

A la seva terra natal, Galícia i, en concret, al poble on va néixer, Vivero, s'està construint un museu dedicat a aquesta artista, tant del seu temps, tan immensa i polifacètica. Un museu crec que compartit amb l'escultor Cristino Mallo. La vida d'aquesta dona és apassionant, no cal que l'expliqui ja que a la wikipèdia podeu trobar molta informació. Va viure els darrers deu anys en una residència d'avis madrilenya i va rebre diferents homenatges i reconeixements. Malgrat això crec que la seva obra no té encara el ressò que mereix. A veure si els senyors de les caixes ens munten alguna exposició per Barcelona sobre aquesta pintora...


Parlant d'exposicions, és molt interessant la de la Pedrera sobre Fortuny Madrazo, gosaria dir que un altre desconegut per a nosaltres fins ara, malgrat el museu venecià i el molt que hem sentit parlar del seu pare, per cert.

Pàgines viscudes contemplades per la tele

Des que no treballo de forma convencional que algun matí em miro l'exitós programa del senyor Cuní. Un dels espais consisteix en recollir alguna queixa seriosa, explicar-la, portar el protagonista i mirar de resoldre-la. De tant en tant es fa un repàs dels casos que s'han resolt.

Avui hi havia un pobre home d'aquests que han de carretejar l'oxígen amunt i avall. Aquest senyor es va trobar amb l'ascensor espatllat i sense llum i va trucar a diferents serveis. Van venir quatre xicots no recordo si dels mossos o de la policia municipal de la localitat on viu l'afectat, es van estar una estona amb ell i sembla que van trucar als bombers. Després van venir els bombers, però van dir que no era cosa seva i van trucar al 061. Aleshores va venir el servei del 061, amb una infermera, però tampoc no hi podien fer res, no era un cas d'urgències mèdiques. Durant aquelles llargues hores la pobra dona del senyor va pujar a casa seva, a l'àtic, i va baixar una cadira, una manta i una altra bombona d'oxígen, doncs s'havia acabat el que portava l'afectat. Finalment el matrimoni va trucar a un servei privat d'ambulàncies que van pujar al senyor a casa amb una cadira hidràulica i li van cobrar seixanta euros.  L'home s'ho havia pres amb un cert humor negre, sembla que no volia telefonar a la tele però la família el va empènyer a fer-ho. La presentadora del programa  havia preguntat a guàrdies, ajuntament i bombers per què no havien ajudat el senyor a pujar a casa i aquests han manifestat, en general, que si el senyor prenia mal al pujar podien trobar-se amb el fet que els fessin responsables del tema.

La història és kafkiana i la veritat és que, després de reflexionar una estona, m'han vingut molts interrogants al cap:

a) Com hem pogut arribar a aquesta por a actuar que fa que sovint no es preguin decisions si no ens correspon prendre-les, per por a possibles afers judicials posteriors i que tothom es tregui les puces de sobre amb tanta contundència? No serà que alguna persona de bona voluntat s'ha trobat després amb un paquet per haver fet allò que calia però que no li tocava?

(A l'escola hem tingut debats semblants sobre temes que fa anys haurien fet riure, com ara qui ha de tenir cura dels alumnes que no venen a buscar a l'hora o qui els ha de rentar les feridetes que es fan al pati, en general sempre s'ha solucionat a través de la bona voluntat de les mestres, que no tenen clar tampoc si és, o no, responsabilitat seva tot plegat).

b) Com és possible que algú, en aquestes circumstàncies, no tingui ni un veí ni un parent ni un conegut a qui recórrer? 

(A la meva escala no tenim una gran relació veïnal, però en algun cas greu sempre s'ha trobat ajuda, la veritat).

c) Com és possible que s'hagi d'anar a la televisió a explicar aquestes coses per tal que es resolguin?

(Aquest és un dels molts casos que he escoltat en aquest programa, la sensació de que si no vas a la tele o als diaris ningú no et fa cas és molt preocupant).

d) Per què, vista la realitat, no atorguen un espai televisiu al defensor del poble o a algú que tingui la responsabilitat d'escoltar i atendre aquests greuges, ja que em sembla que la tele no és pas el lloc on s'han de resoldre, la veritat?

e) Com és que trobem normal aquest estat de coses i que la tele tingui més poder que la nostra protesta seriosa feta allà on ens diuen que cal anar?

Parlava fa poc del manxaire. A més de cercar manxaires i per tal que no ens toqui fer de manxaire s'ha establert a tots nivells una sèrie de protocols que sovint no eviten el desastre però que fan que li pugui caure el pèl a aquell que se n'hagi saltat el seguiment. A l'escola, aquests darrers anys, el volum de protocols era exuberant i esponerós, terrible. M'imagino que a la resta del món professional, encara deu ser pitjor.