Camprodon i Isaac Albéniz

Sóc a prop de Camprodon per celebrar la Castanyada. A Camprodon va néixer Isaac Albéniz, tot i que la família es va traslladar a Madrid poc anys després. 

Molta gent de la meva generació que no vam poder estudiar quan tocava tenim grans deficiències culturals en música. A la meva escola hi havia una minoria minsa de noies, mitja dotzena, que feien batxillerat i piano, en aquella època dels anys cinquanta. La resta feien cultura general, tema que també anava de baixa, i, sobretot, comerç. Anar a treballar a un despatx era una fita per a molts pares i mares que havien hagut de guanyar-se la vida amb feines molt més dures. El tema, però, resulta preocupant, ja que una part de la generació dels meus avis, tot i no haver estudiat gaire, cantava sarsuela i òpera fins i tot quan s'afaitava.

A l'institut ens deien alguns professors que a Espanya no havíem tingut músics de categoria. Sempre m'ha sorprès que l'espanyolisme oscil·li des d'una glorificació de segons quins valors històrics, una mica o molt arnats, fins a la manca d'autoestima per un gran nombre de produccions culturals que si fossin franceses serien valoradíssimes. Allò del poema  tan conegut i repetit, vaja, que, per cert, és d'un català de Reus, Joaquim Bartrina,  que es devia sentir espanyol i planyia la manca d'autoestima generalitzada:


Oyendo hablar a un hombre, fácil es
acertar dónde vio la luz del sol;
si os alaba Inglaterra, será inglés,
si os habla mal de Prusia, es un francés,
y si habla mal de España, es español.




Resulta fins i tot inexplicable si tot plegat se situa en el context d'aquella època, puc entendre que se silenciessin autors o pintors compromesos amb la República, però que grans figures culturals del XIX i principis del XX també patissin d'una mena d'interessada ignorància acadèmica em resulta estrany.

Una teoria expressada en aquells anys del meu batxillerat per una professora de filosofia que vaig tenir a les classes nocturnes del Maragall, per altra banda molt bona en la seva matèria, era que filosofia i música precisen de concentració i gairebé d'un clima fred, que et faci estar a casa a treballar i pensar i que aquí es perdia molt de temps xerrant i fent barrila. Potser és que en general les persones intel·ligents se sentien incòmodes amb el que havien d'explicar, amb els programes oficials, centrats en el cas de la filosofia en el tomisme, per exemple.

Pel que fa als pintors, ja he parlat sovint de com s'ha deixat de banda l'excel·lent realisme que tan popular va ser. De fet tot va i ve, es descobreix i redescobreix i les modes culturals pesen molt. Qualsevol personatge poc conegut o que no és tan conegut com mereix té sort si va néixer o viure en algun poble o petita ciutat que el reivindica i en fa bandera, fa un temps vaig escriure sobre el cas de Pedrolo i Tàrrega i en podríem trobar molts d'altres.

Camprodon ha homenatjat des de fa anys el record d'Isaac Albéniz, músic universal en el seu temps, que va néixer en aquest poble, va viatjar molt i va morir a França. No és pas que Albéniz sigui poc conegut o poc valorat però gosaria dir que  no tant com mereix. Com que ens movem en un món de tòpics un  músic nat a Catalunya, que va fer música, com Granados, inspirada en un espanyolisme que aleshores era molt vigent i valorat en l'art i que va ser una mena de ciutadà del món, no respon als discursos encotillats de la cultureta. Si algun dia les coses canvien, que, de moment, no ho crec pas, potser incidirem més en tot  el que ens uneix que no pas en tot allò que ens separa, tot i que darrerament corren molts mals aires, gairebé ventoleres perilloses.

Camprodon li ha dedicat un Museu, a Isaac Albéniz, i li dedica també un Festival important, a l'estiu. Avui a l'escola tenim especialistes de música però em temo que no hem avançat gaire en el coneixement i valoració de la música. Ni de la música ni de res. A les escoles no hi ha especialistes en art, en Plàstica, quan també la pell de brau ha esta terra de grans pintors. Personalment crec que si la carrera de mestre es fes d'una forma seriosa i aprofundida no caldrien aquests especialistes i un mestre preparat podria donar aquestes classes, com en d'altres països en què la carrera de mestra comporta conèixer a fons un instrument i saber dibuixar i pintar de forma correcta. Per exemple.

Com a curiositat tafanera, llegeixo a internet que la primera esposa de Sarkozy i Ruiz Gallardón són descendents d'alguna branca familiar del músic. El món és divers i complex, vet-ho aquí.

Tardors, castanyades escolars i velleses antigues

Avui escoltava per la ràdio un d'aquests programes als quals truca la gent preguntant quin temps farà en algun indret on aniran a passar el cap de setmana. En aquest cas es tractava del pont. No sé si en temps de dificultats no hauriem d'eliminar els ponts i els aqüeductes d'una vegada però, vaja, jo ja faig pont sempre des que m'he jubilat, la meva vida és ja un gran pont, i em direu que no sóc qui per opinar.

Molta gent que trucava era jove o de mitjana edat. Un gran nombre preguntaven alegrement el temps que faria a llocs com Nova York, Londres, Roma, París. Un altre grup de gent feia un pont més proper, com jo mateixa, que aniré al Ripollès, però que no truco mai a la ràdio per preguntar aquesta mena de coses que es poden saber fàcilment per internet. En tot cas, em sorprèn que aquests programes i tots els que fan referència a la meteorologia, tinguin tanta audiència.

Si jo anés a viatjar per l'ample món tampoc no trucaria a la ràdio per preguntar això i explicar que me'n vaig a Pekín o al Canadà, em semblaria que en època de vaques magres podria ofendre aquells i aquelles que prou feina tenen per anar tirant i que s'hauran de conformar amb anar a voltar pel passeig o la rambleta del poble, de la mateixa manera que els rics d'abans endrapaven un pollastre rostit a la fonda, davant dels pobrets i alegrets que no hi tenien accés. De vegades tinc la impressió que ens agrada fer coses per tal que els altres se n'assabentin, altrament no té cap gràcia.

La castanyada va ser una d'aquelles primeres festes que vam recuperar a l'escola. El tema d'aquestes recuperacions ha acabat conformant un any escolar basat gairebé en celebracions  i festetes més o menys tradicionals. De les festes n'hem tret i posat el que ens ha semblat, de morts i de difunts se'n parla poc, de la mateixa manera que per Setmana Santa i Pasqua es parla poc o gens del tema de la Passió, en general.

Les escoles més progres han intentat substituir les celebracions lligades a la religió cristiana per coses una mica estranyes, solsticis, festes de primavera. Es faci el que es faci la nostra tradició cultural cristiana pesa i pesarà. En tot cas, l'escolarització de les festes ha derivat en coses absurdes, el carnaval, festa de disbauxa i llibertat, ha acabat per comportar que s'hagi d'anar, per exemple, vestit obligatòriament de peix, si s'ha decidit que aquell curs la festa es dedicarà a la conservació de les espècies marines.

En el fons la barrija-barreja ha existit sempre, el que era pagà s'ha embolcallat amb el tema religiós i a l'inrevés. De tant en tant es tenen ganes de tornar a les essències, a allò del monòton rosari familiar resat pels difunts mentre tothom s'abaltia, i a les humils castanyes torrades a casa quan els panellets eren menges excessivament cares. Les visites al cementiri es mantenen. Jo no hi anava mai fins que es van morir els pares, els parents, els amics. Avui els cementiris em semblen una mena de llibre viu -perdoneu la paradoxa- que ens explica moltes coses sobre nosaltres mateixos.

Algú va trobar fa anys, espigolant qui sap on, aquella cançó del Marrameu, probablement una cançó popular dels pegots, i se'n va fer l'himne popular de l'escola progre-castanyera. Els dibuixos escolars amb castanyeres mostren, en general, parades rudimentàries i senyores grandetes, amb mocador al cap i davantal negre. Però de castanyeres n'hi ha de joves i de bon veure i n'hi devia haver abans, com demostra el gravat que he penjat en aquesta entrada per il·lustrar el tema.

Una vegada em vaig disfressar de castanyera i vaig anar a voltar per les classes dels més petits, carregada de castanyes, magranes, cargols i d'altres elements tardorencs. Els més menuts no em reconeixien i m'ho vaig passar molt bé. L'imaginari artístic escolar s'omple aquests dies dels dibuixos de fruits de tardor, de bolets, de paraigües i gotes de pluja i d'arbres sense fulles, tot i que pels nostres verals la majoria es mantenen verds. De la mateixa manera es dibuixen hiverns nevats encara que no nevi al lloc de l'escola.  Jo crec, des de la perspectiva que donen els anys, que les festes escolars fan perdre moltes hores, la veritat.

Un personatge tardorenc típic era el caçador però ara és aquest un símbol tardorenc de baixa, per raons òbvies. Quan començava a treballar a l'escola tot això em feia molta gràcia, al cap dels anys, com sol passar, ho he trobat tot plegat una mica xaró i enganyós. El que havia estat una opció es va transformar en una obligació, en part del currículum, horrible parauleta. Però, vaja, per als mestres joves tot és també nou i així ha de ser i el millor seria allò de ser en la vida romero, pasar por todo una vez, una vez sólo y ligero... La rutina professionalitza però també té molts problemes. Cercar l'equilibri entre la novetat i el respecte a la tradició i a l'aportació de la gent gran és difícil, complex.

També se suposava que per aquestes festes calia explicar contes de por, potser per tot això dels difunts. Avui s'ha d'anar amb compte amb aquest tema a l'escola, no sigui cas que vinguin a protestar alguns pares sensibles poc partidaris d'espantar les seves criatures amb històries d'aquest tipus. M'acaben d'explicar una història sobre un noi universitari que va anar fa poc a parlar amb la professora, després de no haver-se pogut presentar a un examen, acompanyat de la mare, que l'anava justificant i defensant!!! A aquesta infantilització de la població estem arribant.

Tornant als contes tètrics, el cert és que moltes rondalles tradicionals fan avui força  basarda, la nostra sensibilitat ha canviat molt i els anem suavitzant amb el temps, matisant la sang i el fetge o amarant d'humor les situacions més angoixants. A mi un conte que em feia molta por, molta, era aquell de la Marieta ja pujo l'escaleta, en el qual una mena de zombie al qual la Marieta ha manllevat el fetge, per tal que la mare no sabés que s'havia gastat els calerons del sopar en una nina, la ve a buscar a la nit i, se suposa, se la deu emportar, ja que el final no l'he entès mai i el que es feia era donar-te un ensurt en el moment en el qual l'ésser de les tenebres engrapava la nena.

Al llibre El trobador català, volum de capçalera familiar del qual em sabia, de petita, molts versos de memòria, n'hi ha un sobre la castanyada, en una casa de pagès. L'avi els diu a la família que ja és vell, que potser no veurà més tardors. 

Jo só el més vell de la colla,

i a la mort, on haig de raure,

l'edat m'hi acosta i m'hi amolla

i fulla que el vent sorolla

que poc, que poc triga a caure!

I al dir això el bon avi encara

amb cor fort, pren de sa vora

l'infant que bressa la mare

i se l'acosta a la cara,

i li fa petons... i plora.

És trist i a mi, de petita, em feia plorar i tot. Al final la jove de la casa diu que menys plorera i a torrar castanyes, menjar panellets i fer córrer el porró.

I a la negra fumerola

i a la calentona ratxa

que al bon vellet reviscola

treu la jove la cassola

i els panellets, i el garnatxa.

I els diu: -Au, mostreu al llavi

la rialla, xics i grans;

a menjar i que tot s'acabi,

que avui és el sant de l'avi,

és la festa de Tots Sants.

Abans, quan era jove, em mirava els avis i les àvies, els iaios i les iaies, amb una certa llàstima i una gran curiositat. Com devien haver estat de petits, de joves? El meu germà, de menut, quan en una pel·lícula moria un vell, ni que fos el més dolent de tots, plorava sense aturador pel fet que li recordava el meu avi matern, l'únic avi que vam arribar a conèixer. I és que fa anys molta gent deixava aquest món de mones entre els seixanta i els setanta, la desena de la mort segons deia el capellà del poble del meu pare a les prèdiques de l'antigor, aconsellant els d'aquesta edat que es penedissin dels seus pecats per preparar l'arribada inevitable al més enllà.

Avui molts d'aquesta edat encara estem una mica flamencos, ballem, viatgen, nedem i fem cursets d'informàtica al centre cívic, però el temps passa i arriba la tardor de la vida, més o menys tard i la darrera castanyada també arribarà. Llàstima que per aprendre a viure t'hagis de fer vell. Ara que començo a entendre la gent em moriré, deia la meva mare de vegades, amb una gran saviesa tardorenca.

Teodor Llorente, un centenari gairebé ignorat

Pel juliol d'aquest any va fer cent anys de la mort del principal poeta de la Renaixença valenciana, Teodor Llorente, sense que se'n parlés gaire per Catalunya. Les complexes relacions entre aquell somni una mica irrealitzable, per ara, que han estat els Països Catalans i la realitat del present ha contribuït potser al seu relatiu oblit.

A més, ai, Teodor Llorente va ser un senyor conservador, de dretes, com ho van ser el seu fill, també escriptor i periodista i un seu nét , assassinat per milicians del Front Popular, als trenta-un anys, durant els primers dies de la guerra civil.

Tot pesa, és clar. Ni tan sols a la seva terra no han fet un soroll excessiu amb el centenari, tot i que se n'ha parlat una mica i s'han endegat reedicions de la seva obra.

Un dels poemes més coneguts i repetit a les antologies sobre la Renaixença ha estat el del barranc dels Algadins, musicat per alguns cantants catalans:

Vora el barranc dels Algadins 

hi ha uns tarongers de tan dolç flaire 

que per a omplir d'aroma l'aire, 

no té lo món millors jardins. 

Allí hi ha un mas, i el mas té dins 

volguts records de ma infantesa; 

per ells jo tinc l'ànima presa 

vora el barranc dels Algadins (...)

D'aquella època d'entusiasmes culturals que potser no responien, com sol passar, a la realitat sociològica i política, també n'hi ha un que parla de les ciutats de València i Barcelona com a germanes. Bé, ja sabem que també els germans tenen problemes, i de vegades gruixuts i complicats (vegeu la Bíblia o la nostra història recent):

VALÈNCIA I BARCELONA

¡Salut, ciutats volgudes! ¡València! ¡Barcelona!
Com llavi humil, vos besa los peus la mateix ona,
portant-vos les memòries de temps bells i llunyans.
Jo a vostres fronts gloriosos done també iguals paumes;
los fills enyoradissos dels Berenguers i els Jaumes
serem sempre germans.

Un mateix cau tinguérem en la materna soca:
els uns, al separar-nos, buscàreu l'aspra roca,
i els altres acampàrem en lo flairós jardí;
mes, sempre que els cors junta de nostres mans l'estreta,
los pensaments s'envolen, com au que al niu va dreta,
al vell tronc llemosí.

Los pensaments s'envolen als temps en què la glòria
en les daurades fulles de la immortal història
donava per exemples al món nostres records;
quan verds llorers brotaven lo Llobregat i el Túria,
i amostrà nostra llengua a tots los pobles Llúria
i March a tots los cors.

¡Roger, nostre hom de ferro! ¡Ausiàs, nostre poeta!
Glòria, que l'una a l'altra s'unix, i que completa
lo nostre distint geni; perquè, sent tots germans,
rius brolla, per nosaltres, de llet i mel la terra,
i en ses dures mamelles vos va nodrir la serra
dels antics laletans.

Forts, com los faigs i els roures naixcuts en ta montanya,
de la mar, Barcelona, que tes muralles banya,
tos fills en amples veles als vents feren captius;
i ocupats nostres pares en més tranquil·les lluites,
culliren, a mans plenes, les ensucrades fruites
en los vergers ombrius.

Mes, aixís que les hores de batallar venien,
valerós l'un com l'altre, i ab igual pas, sortiren
de l'hort i la montanya dos guerrejants estols;
i ab lo mateix coratge, les hosts agermanades,
del cavall de Sant Jordi seguien les petjades
entre núvols de pols.

I quan les que els havien dictat los antics segles
per a bé dels reialmes, prudents i sàvies regles,
menysprear maquinaven reis mal aconsellats,
coberts ab la gramalla, valents, lleals i dignes,
'Contrafur', els cridaven tos Consellers insignes
i nostres grans Jurats.

I aixís units romanen, d'una i altra germana,
de la Ciutat comtessa i la Ciutat sultana,
los noms, per a memòria de l'esdevenidor;
i avui jo vinc a dir-les, en profètiques troves,
que gorjaran, unides també, les glòries noves
d'un pervindre millor.

Dels vells palaus caigueren per terra els murs de marbre,
i en los durs blocs s'estenen les arraïls de l'arbre
a qui en les branques pengen càndids fruits de la pau:
culliu-los, d'eixe glavi trencat, que el temps rovella,
fent, oh ciutats glorioses, tu, del forcat la rella;
tu, el timó de la nau.

Fills dels boscs i les onades, hòmens de pit de ferro,
los que en llunyanes platges no us mireu en desterro,
perquè viva la pàtria porteu sempre en lo pit;
poble que a totes hores cants entonant alegres,
del sant treball aixques l'encens en núvols negres
fins al cel, dia i nit;

I vosaltres, vosaltres, als que lo front vos crema
en les brusentes planes lo sol de la verema;
los que feu de la terra brotar les garbes d'or,
los que, puntejant destres la cítara moresca,
feu l'eixam de fadrines ballar a l'ombra fresca
dels tarongers en flor:

Vingau los uns i els altres, i oixcau lo que vos diga
de les comunes glòries i la grandor antiga
lo Trobador, que encara guarda l'antic parlar;
i demprés, junts armant-vos en la més santa guerra,
desgarreu les fecondes entranyes de la terra,
solqueu la immensa mar.

Enjamai disputeu-vos, germans, vostra corona:
les dos podeu ser reines, València i Barcelona:
la corbella és un ceptre lo mateix que el trident.
Déu, per a que al port tornen les vostres naus lleugeres,
i per a que net caiga lo gra en les nostres eres,
envia el mateix vent.

Sigau, puix, sempre unides, de cent pobles enveja;
cascun sigle que passe més ditxoses vos veja,
i creixcau en la fortuna i en glòria sense fi;
les mans fraternes juntes, com convé a les bessones,
i sentades a l'ombra que tu a les dos els dónes,
¡gloriós tronc llemosí!

("València i Barcelona", extret del recull Poesia valenciana completa. València: Tres i Quatre, 1983, p. 299-301)

Els Països Catalans semblaven, en la idealització del futur, una gran possibilitat fins i tot política fa molts anys. Una escola catalana on havia anat la meva filla gran en feia bandera en l'ensenyament cosa que, al cap dels temps, va provocar que fins i tot un grup de pares protestés de l'excés doctrinari. L'escola va acabar com el rosari de l'aurora, en gran part a causa de les divergències ideològiques del professorat.

Potser ja no volem recordar aquells crits unitaris que fèiem sovint durant la primera transició: Volem, volem, volem, volem independència, volem, volem, volem Països Catalans.

Eren d'altres temps i tot plegat va quedar en un somni eteri de tants com ens amaren sovint confonent el que ens agradaria amb allò que pot ser. La política, diuen, és la ciència -o com en vulguem dir- d'allò que és possible. Tot i que allò també tan mitificat del maig francès del 68 va generar frases brillants, com ara, siguem realistes, demanem l'impossible, anys abans un gran possibilista cínic, Talleyrand, ja havia dit: el que no pot ser, no pot ser, i a més a més és impossible. De vegades el que és impossible es torna possible amb els anys, evidentment, però sovint l'aspre i mesquina realitat  tampoc no respon als nostres somnis i potser aleshores ja no ens fa ni tan sols cap mena d'il·lusió.

En tot cas, em sembla injust l'oblit en que ha caigut aquest autor de la Renaixença i el poc ressò que s'ha donat al centenari. Aquest autor va ser una figura cabdal en una època que ha bastit la nostra mitologia del present, encara que no ens agradi haver-ho d'admetre.

Sobre la fràgil autenticitat de l'arquitectura turística

La propaganda periodística està promocionant un llibre recent basat en una tesi doctoral sobre la impostura del Barri Gòtic. És habitual que ens venguin com a novetats descobriments o misteris ocults que algú ha desvetllat, sovint coses que son prou conegudes per la gent amb uns mínims coneixements culturals, al menys per la gent interessada en art, història o fins i tot en això que en diem l'invent de la tradició. No dubto gens de l'interès i profunditat del llibre però em temo que propiciarà tot un gènere que, de fet, ja existeix, dedicat a descobrir allò que suposadament no estava descobert i també les secretes intencions que han contribuït a la impostura.

Que el barri gòtic no és gòtic era, doncs, cosa ben sabuda. Els qui tenim uns quants anys hi hem vist construir fins i tot edificis gòtics. El temps passa i tot ho va harmonitzant. Si s'aprofundeix en qualsevol tema relacionat amb la història ens trobem amb moltes sorpreses. De vegades no s'hi vol aprofundir de forma conscient, no fos cas que molts mites acabessin per esmicolar-se, mites lligats a sentiments identitaris, per exemple.

Avui es fomenta un tipus de turisme molt frívol però que dóna grans beneficis, cosa important. Fa anys es va magnificar a Catalunya l'art romànic, en un intent de glorificar un passat català que convenia a la ideologia de la Renaixença. El gòtic nostrat tenia poca volada, el barroc era una bírria, el neoclàssic, una vulgaritat. Els edificis renaixentistes, lligats a una època més hispànica eren ignorats olímpicament. Quan, de fet, qualsevol passeig per pobles i poblets mostra, per l'època de les construccions, la bonança entusiasta que es va desenvolupar durant part del segle XVII i la primera meitat del XVIII.

Amb el turisme actual i sucós cada poble i vila ha volgut promocionar el que tenia i d'aquesta manera s'han revaloritzat, afortunadament, coses que no són romàniques. L'atracció turística es mou segons toca, a tots ens fan ballar una mica al so de les modes culturals, ens agradi o no. Fa uns dies ens vam ensopegar per Montjuïc dues turistes alemanyes que ens van preguntar per un carrer. Érem a prop del MNAC i els vam preguntar si l'anaven a visitar. Van respondre, molt sincerament, que ja estaven una mica tipes de museus, que havien vist coses de Miró, Gaudí, Dalí, Picasso i que ara els abellia més anar una mica de gresca.

Miró-Gaudí-Picasso-Dalí són les nostres marques actuals. Tot i que el romànic encara té algun pes. En la meva darrera visita al MNAC em vaig passejar gairebé en solitari per les sales d'art modern, on s'aplega la magnífica col·lecció que havia estat al Parc de la Ciutadella. Quan es va promocionar aquella exposició sobre Fortuny no hi cabia una agulla, a l'exposició temporal, però els Fortunys habituals són molt poc contemplats, el mateix que els Picassos, que també n'hi ha algun en aquell sector del museu. Hem hagut de basar una exposició sobre el realisme en Courbet per recordar que els pintors d'aquest gènere van tenir a Catalunya i Espanya una representació magnífica i que van ser objecte de la devoció culta i popular durant molt de temps.

Hi ha hagut, darrerament, una proliferació de llibres sobre misteris i secrets de la ciutat. La majoria expliquen quatre bajanades, històries molt conegudes, conjunts de refregits, vaja. Però sembla que es venen bé. També les rutes urbanes sobre temes esotèrics tenen èxit. Un altre tema que ven, avui, és la guerra civil, com ho mostra l'afició als refugis, uns espais durant tants anys oblidats de forma conscient per la població que els va haver d'utilitzar. La crónica negra recupera i mitifica les seves històries, els episodis viuen alts i baixos en la devoció popular i s'acostumen a reinventar per part de periodistes i escriptors. Fa poc hem patit un excés de textos literaris i periodístics sobre la vampira del carrer Ponent, una història molt explicada des que va passar i que, per cert, mai no es va acabar d'aclarir. L'excés d'informació no ha portat a noves descobertes sobre el cas.

Ens agrada pensar en conspiracions diverses, cosa que fa possible titolars com ara aquest que diu la impostura del barri Gòtic queda al descobert gràcies a... Sembla que la promoció turística obvia aquesta impostura quan passeja els ramats de gent pels carrerons vells del centre de Barcelona, carregats d'història i d'encant, malgrat el suposat engany. En tot cas, s'hauria d'analitzar l'explicació que els guies multiculturals fan als seus grups de viatgers per saber si els enreden o no. 

El fet és que qualsevol ciutat turística del món ven mentides i llegendes, parcs temàtics diversos, itineraris de dubtós gruix seriós. De fet això no és nou. Les relíquies que empenyien molts pelegrins a fer camins i desplaçaments eren falses en la gran majoria de casos i també hi havia qui ho sabia o s'ho imaginava. Un cas d'escenari turístic absolutament teatral és la bonica ciutat de Carcassona, per exemple.  La visió del romànic que tenim avui, esglésies de pedra vista, silencioses i amb un aspecte sobri i misteriós resulta absolutament falsa, ja que precisament tot el conjunt, exterior i interior, estava acolorit de forma cridanera. Però les lectures actuals no ens han volgut oferir ni tan sols una mostra aproximada d'aquells colors perduts. Sobre l'afició actual a la pedra vista i la mania als encalats antics hi hauria molta cosa a debatre. Els paisatges rurals també han patit aquest afany falsejador, per mostrar poblets de postal i pessebre que mai van existir.

Però és que tot plegat no té cap mena d'importància. L'aparença compta, molt més que la malmesa realitat, i també el fet de compartir amb la gent escenaris i paisatges. Per això no acabo d'entendre aquest afany actual a fer arranjaments urbanístics amb pegots diversos per tal que quedi ben palès que aquell trosset de paret no és autèntic. Autèntic del tot no hi ha res, car qualsevol edifici precisa ben aviat de conservacions constants que el van transformant. Per això em fa una mica de gràcia quan diuen que deixaran una ermita, una església, un palau com era. Com era, quan? El dia després de la inauguració en el cas, improbable, que es comencés a fer servir acabat del tot?

La història es va fent amb els segles i els afegitons diversos, per maldestres que siguin, volen dir alguna cosa i expliquen també la vida i els problemes dels homes, els seus canvis de mentalitat, els seus problemes, dèries i misèries. Per això les reconstruccions sempre seran traïdores. I per això el barri gòtic continuarà sent el barri gòtic encara que no sigui gòtic. Perquè els anys i la gent han anat convertint-lo en un conjunt molt especial, potser a causa, precisament, d'aquesta barrija-barreja que el temps i les humitats acaben conformant i fent coherent. D'entrada, les esglésies ja van perdre autenticitat, en certa manera, quan es va prescindir dels ciris i espelmes per utilitzar asèptiques lamparetes que no perjudiquessin l'antigor. O quan van prioritzar el seu aspecte artístic i històric per damunt del religiós. 

Tot és mentida o, en tot cas, tot és la veritat que ens hem anat construint al nostre gust, fins i tot la pròpia biografia en l'imaginari més íntim s'adapta al nostre desig. La història, l'art, sempre són contemporanis. Trobo molt bé que s'expliquin l'origen i els canvis soferts pels edificis venerables, que tot plegat se'ns presenti com una descoberta original lligada a conspiracions diverses amb base econòmica o política ja fa riure una mica. Els qui hem viscut sempre a Barcelona i hem rebut la tradició oral dels vells temps de la ciutat per part dels familiars no ens sorprenem de res de tot això, ho sabem i ho hem vist. Però el qui arriba de nou potser sí, ja que aquests dies m'ha vingut al cap com un professor de la Normal d'origen castellà, avui molt catalanitzat, que fa més de quaranta anys, quan jo era molt joveneta, ja ens va comentar amb certa ironia això del barri gòtic, que de gòtic-gòtic en tenia ben poca cosa. 

En tot cas el nostre barri emblemàtic no és l'únic en rumbejar d'antigor, pel món hi ha milers d'exemples semblants de la mateixa manera que molts fets no són com ens diuen que van ser i, encara que en siguem conscients, sempre hi haurà algú que publicarà llibres o dictarà conferències amb tot allò de les grans mentides de la història oficial. Descobrir enganys i secrets té la seva gràcia. Saber que grans edificis emblemàtics no són autèntics hauria de servir, en tot cas, per fer-nos generar respecte i estimació per aquells altres que no han pretès mai ser-ho, que ja formen part dels nostres paisatges íntims i dels quals has d'escoltar sovint que no tenen cap interès. Com ara les grans esglésies neogòtiques del XIX que no són de cap arquitecte de marca. Com la del meu barri, pobreta, que precisa d'un bon rentat de cara integral després d'haver patit els grans desastres barcelonins del segle passat.


En tot cas, autèntic o reconvertit, el barri gòtic em continuarà inspirant la mateixa devoció incondicional i la mateixa emoció de sempre, malgrat el turisme de masses, la proliferació de comerços de souvenirs poca-soltes i la seva dubtosa, tràgica o frívola història. Els paisatges íntims i subjectius tenem poc a veure amb l'autenticitat. Per això la seva destrucció visible ens produeix un sentiment de pèrdua molt dolorós, encara que l'element perdut sigui, fins i tot, una barraqueta camperola o un bloc de pisos sense denominació d'origen.

El Teatre Espanyol, canvis i recuperacions

Demà, dimarts, a dos quarts de vuit del vespre, com cada darrer dimarts del mes, tenim xerrada de CERHISEC. Comptarem amb la presència del filòsof Josep Cunill Canals, que ens parlarà de l'antic Teatro Español durant la seva primera època (1892-1935). Josep Cunill ha publicat recentment un llibre sobre aquest teatre, el més antic de l'avinguda. Aficionat al teatre, aquest autor compta també amb un blog dedicat a la seva especialitat acadèmica, L'oblit de la filosofia.

Els qui tenim uns quants anys encara recordem l'emblemàtica silueta del Teatre Español de la nostra infantesa. Durant l'època d'or del cinema de barri aquest establiment es va dedicar al cine, com molts altres. Com sol passa, era habitual escoltar planys mediàtics sobre la mort del gènere teatral. Però tot va i ve i en aquell teatre s'hi va tornar a fer teatre més endavant. Un dels meus darrers records és el d'un espectacle de la Trinca, no sé si Mort de Gana o algun altre.

L'època del xumpa-xumpa va reconvertir-lo en una discoteca amb un nom emblemàtic, Studio 54. L'arrencada va ser espectacular i per allà van passar grans figures de la música però, malauradament, més endavant també aquella època va anar de baixa i la discoteca va esdevenir feu de grups conflictius i una mica marginals que van provocar molts problemes pel veïnat. Com que tenim mala memòria sempre ens sembla que abans tot era una bassa d'oli.

L'antic teatre va restar molt de temps tancat. Fins que es va destapar la intenció de reconvertir-lo en una mena de burdell de luxe per part d'inversors estrangers, intenció globalitzada que també va estar a punt d'acabar amb el Molino. Encara no sé ben bé com va anar tot, però es va destapar la llebre i les protestes veïnals van aturar aquell intent. Tot i que el teatre havia estat a tocar del carrer de les Tàpies, eren altres temps i les activitats dedicades a l'oci podien conviure sense interferir-se, per aquells verals.

Segurament si l'antic teatre hagués tingut un nom diferent s'hauria recuperat la tradició del nom primgeni, però a casa nostra, avui, dir-se Español resulta políticament incorrecte. Així que finalment i després d'un llarg període d'obres i arranjaments ja comptem amb el flamant Artèria Paral·lel gestionat per l'SGAE. Veurem com va.

En tot cas, el passat no torna, tot canvia. Tenim tendència a la idealització de l'ahir i, certament, el Paral·lel va viure, abans de la guerra, una gran i llarga època de gresca i soroll esplèndida, però també moltes misèries. En tot cas, si mireu les fotografies amb atenció, comprovareu com durant dècades va ser aquell un món d'homes, tot i que hi havia espectacles i teatres familiars. Durant els anys cinquanta, fins a comprar-nos el sis-cents, el Paral·lel va tornar a revifar amb el cinema popular, la bodega i les atraccions Apolo, la revista agosarada i les masses immigrants que s'anaven establint a Barcelona. 

Josep Cunill, bergadà, molt interessat en aquell món del Paral·lel antic, ha investigat també la vida d'una gran actriu de la seva comarca, Elena Jordi, que va fer una arrencada espectacular, treballant amb Pepito Santpere i assolint grans èxits. Va ser també empresària, tenia molts projectes, però va desaparèixer misteriosament d'escena cap a l'any 1929.

Ja ho sabeu, demà cap al Poble-sec. A dos quarts de vuit, com sempre. Per cert, hem recuperat la web de CERHISEC, després d'uns problemes importants que ens l'havien esborrat del mapa, gràcies a l'experta de l'entitat en aquests temes, l'Àngels Gómez!!!

Festa de la Poesia de Parets del Vallès

De tant en tant envio un poema a algun concurs d'aquests locals, que han estat tan injustament criticats i que mostren el nivell cultural d'un país en el qual, segons diuen, hi ha un gran excés de poetes per metre quadrat. Que no pateixin, repassant la web on es recullen els premis literaris en català és fàcil comprovar que el nombre de certamens, m'imagino que a causa de la crisi, ha minvat.

Els qui critiquen el tema  de l'excés sovint són escriptors ja reconeguts, amb poques ganes que es generin competidors a tort i a dret, o periodistes culturals una mica elitistes. Els concursos de més volada cada dia estan més compromesos i, pel que fa a la poesia, veient la composició de determinats jurats ja saps que no hi ha res a fer, de bell antuvi. Com vaig sentir comentar en una ocasió a Paco Candel, si el jurat del premi de poesia no és de la moda que tu segueixes...

Presentar-se a segons quins premis de novel·la o a aquells que demanen un llibre de poemes, exigeix un esforç monetari, molts diners en fotocòpies, d'entrada, a més de les despeses de la tramesa. Sovint les còpies les dones per perdudes, per no tenir la feina d'anar-les a recollir ja que això s'ha de fer personalment i en horaris concrets. Encara no entenc com en l'època d'internet t'han de demanar sis, set o més còpies en paper, a més d'una altra en suport informàtic. Sabem que en molts concursos importants ni es miren el que envies si ningú no et coneix, així que amb una còpia enviada per internet n'hi hauria de sobres per tal que els membres del jurat poguessin valorar la qüestió. Són comptats els concursos als quals pots participar amb una senzilla tramesa per email.

El fet és que aquests concursos menors sovint compten amb una gran honradesa i seriositat per part del jurat i dels organitzadors. Guanyar o no és relatiu, totes les competicions són relatives, en sóc plenament conscient. Jo he estat durant algun temps jurat en un premi hospitalenc i sé com en són de diferents, els criteris i les valoracions. Sovint et donen un premi per quelcom que creus que no té un gran mèrit mentre d'altres produccions personals més reeixides passen sense fer remor i ningú no els fa cas. 

Ahir em van donar un premi a la Festa de la Poesia de Parets del Vallès, el segon de poesia inèdita, cosa que em va fer il·lusió, com és natural, i em va permetre conèixer la tasca que fa el Niu d'Art Poètic d'aquesta ciutat, semblant en molts aspectes a la tasca del Grup Verba de L'Hospitalet i a la de tants altres que es mouen per la nostra geografia i que fan un gran servei a la Cultura, amb majúscula, un servei sovint menys valorat del que caldria a nivell general. 

El certamen de poesia inèdita, en el marc de la Festa de la Poesia de Parets del Vallès, és una mena de complement del nucli de la festa, que consisteix en una mostra i concurs de rapsodes. Els inscrits han de preparar una poesia de tema lliure i una altra del poeta homenatjat, que en aquest cas era Josep Maria de Sagarra, per raons òbvies. Hi havia molta gent gran, però també gent jove que hi participava, i em va agradar molt i molt tornar a gaudir durant una llarga estona del poema ben recitat. Avui es pot sentir poetes que llegeixen els seus poemes o actors que en fan recitals, però el rapsode tradicional no té massa espais on desenvolupar la seva afició.

Quan jo era petita era molt freqüent que la gent recités. Es recitava a les festes familiars, als teatres, com a complement de les obres representades, a les escoles. La festa va ser magnífica. Mentre el jurat triava els rapsodes premiats es va oferir un concert a càrrec de la soprano Sylvia Rovira, acompanyada al piano pel pianista Michel Wagemans. 

Mentre esperava que comencés la celebració vaig dedicar-me a escoltar la gent, molts dels quals ja es coneixien. Comentava algú que a Catalunya només existeix aquest certamen de rapsodes i un altre a Igualada, però que a la resta d'Espanya hi ha molta més afició  a recitar i molts més concursos. I que els estils de rapsode també varien d'una comunitat a una altra, segons el temperament i el caràcter.

El primer premi de poesia inèdita el va guanyar Elena Peralta, una poeta invident que havia vingut expressament de Madrid. I el primer dels premis per als rapsodes Anna Maria Morera, de Belianes, que va recitar com a tema lliure el Cant Espiritual de Joan Maragall i va triar, per homenatjar Sagarra, el darrer fragment del Poema de Nadal.

La festa es va fer al magnífic teatre de Can Rajoler. Jo no hi havia estat mai. Vaig passar una tarda esplèndida, la veritat i no voldria dir com les d'abans per no semblar la iaia nostàlgica, però sí que tot plegat em va recordar tardes antigues de teatre seriós d'aficionats, molt digne i reeixit. 

El que em va sorprendre va ser que en anunciar els poemes finalistes, entre els quals el meu, el presentador els va comentar un per un, destacant-ne el contingut, la qualitat, les característiques. Em va semblar un detall remarcable, no m'hi havia trobat enlloc més. En tot cas mostrava la cura amb la qual s'havia fet la lectura i la selecció.

He de dir que a mi un dels rapsodes que em va agradar més i que, per cert, no va resultar classificat va ser un noi més jove que recitava amb allò que en diem naturalitat, però que sovint presenta més dificultats que la teatralitat. El poema de tema lliure podia ser en castellà i el xicot va fer una magnífica versió de Pregón de Mario Benedetti. Sagarra, no cal dir-ho, és un poeta molt agraït i permet molts estils a l'hora de recitar-lo o llegir-lo en veu alta.

PREGÓN

Señor que no me mira

mire un poco

yo tengo una pobreza para usté

limpia

nuevita

bien desinfectada

vale cuarenta

se la doy por diez

señor que no me encuentra

busque un poco

mueva la mano

desarrime el pie

buesuqe en su suerte

en todos los rincones

piense en las muchas cosas

que no fue

le vendo la pobreza

es una insignia

en la solapa puede convencer

qué cosas raras pasan en el mundo

usté tiene agua

yo no tengo sed

tiene su cáscara

su Dios

su diablo

su fe en los cielos

y su mala fe

lo tiene todo menos la pobreza

si no la compra

llorará después

va como propaganda

como muestra

quizá le guste y le coloque cien

pobreza sin los pobres

por supuesto

ya que los pobres

nunca huelen bien

pobreza abstracta

sin harapos

pulcra

noble al derecho

noble al revés

pobreza linda para ser contada

después del postre

y antes del café

señor que no me mira

mire un poco

yo tengo una pobreza para usté

mejor no se la vendo

le regalo

la pobreza por esta única vez.

A la xarxa he trobat un vídeo sobre la festa de l'any passat, per tal que us en pugueu fer una idea i que us animeu a participar, si us abelleix recitar, en aquest concurs que l'any que fe farà festa grossa, amb el 25è aniversari. El Niu d'Art Poètic fa moltes més coses relacionades amb la literatura, totes interessants.

Puix parlà català...

Què hi tenen a veure els pobres autistes? 

Què devia pensar cadascú d'ells?

Li van regalar la cistelleta al conseller?

No em direu que no feia pooor... i basarda, que m'han dit que és una paraula que repeteixo massa en les meves creacions literàries. L'inconscient ens traeix.

La relativa polseguera que s'ha generat amb el tema d'un cantant nostrat, que a casa seva parla castellà amb la dona i als fills, m'ha recordat temps passats i situacions relacionades amb el tema d'ahir, la cançó catalana.

Alguns cantants de la Nova Cançó es van anar professionalitzant i com que els temps semblaven canviar van decidir fer alguna coseta en castellà. Una de les primeres va ser Núria Feliu, a qui una colla de brètols -segons la meva opinió- es va dedicar a anar a xiular de tant en tant durant una temporada.

Serrat va ser un cas estrany i contradictori. Així que va començar a sortir per la televisió i a cantar alguna cançó en castellà se'l va titllar de traïdor i coses pitjors, fins i tot cantants purs li feien morros, com es pot comprovar en aquella famosa fotografia en la qual surten Serrat, Feliu i Raimon. El tema de l'eurovisió, mai ben explicat, el va redimir i el va fer rebre bastonades dels altres, però va continuar cantant en castellà, gairebé més que no pas en català, ben mirat. Com que va triomfar se li va perdonar tot, ja que als triomfadors normalment se'ls acostuma a absoldre dels pecats d'impuresa. I de tots els altres.

Guillermina Motta també va cantar alguna cosa en castellà, per televisió, i alguns altres que fins i tot ja es van passar a l'indret fosc, potser esperant una sortida professional més reeixida que en ocasions tampoc no arribava, com va ser el cas del malaguanyat Joan Baptista Humet. El fet que la unitat primigènia entre aquells cantants es trenqués no va ser tan sols un tema lingüístic, sinó més aviat econòmic, he llegit en algun lloc que els contractes amb aquelles discogràfiques pioneres els exigien gairebé una mena de sacerdoci militant de servei a la pàtria.

L'èxit i els diners pesen per totes bandes. La Trinca ens va cantar allò de les dues pàtries, que algú encara entona de tant en tant, allò de la parenta i la querida, tan estimada. Aquell disc va tenir tant d'èxit que van acabar tornant amb la dona i fent diners i molts programes i cançons en castellà, com és ben sabut per qui tingui una engruna de memòria i alguns anyets.

La utilització del castellà al llarg de la història catalana ha estat molt tergiversat i mal explicat. Em èpoques en les quals l'estat hispànic tenia prestigi, el castellà va ser utilitzat per les classes benestants i cultes, que eren poca gent aleshores, tot s'ha de dir, de la mateixa manera que els bàrbars romanitzats utilitzaven el llatí o que molts progres redimits d'avui envien la fillada, si tenen dinerons, a estudiar als bescantats Estats Units. Tinc la teoria que si èpoques de prestigi hispànic com ara la de Carles III o la mateixa República no haguessin acabat de mala manera avui tot seria molt diferent pel que fa a la resistència i vigència del català. La nostra situació seria molt més comparable a la de l'estat francès, que sempre hem mirat amb badoqueria, obviant que va ser i és encara molt hàbil a l'hora d'esborrar la diferència.

Fa uns dies, a la televisió, un periodista català va posar un exemple molt gràfic, els responsos amb motiu de la mort de Pau Claris es van fer en castellà. No diré que el fessin callar, però gairebé, sovint es maquillen aquestes coses de forma dissimulada. Fa uns dies escoltava per la ràdio una conversa entre un catedràtic de llengua i literatura que treballa als Estats Units i la catedràtica de català de l'UNED. 


El professor comentava com en aquell país les Humanitats tenen molta demanda i com un gruix de població d'origen hispà, jove, de famílies que accedeixen per primera vegada a la universitat mostra molta curiositat i interès per l'hispanisme cultural. En la conversa va sortir el Renaixement, l'Humanisme, el professor explicava que en aquell país, lluny de les dèries polítiques i de les fronteres reals o ideològiques, el tema es pot estudiar de forma global, a nivell europeu, però també a nivell peninsular, car va ser aquell un fenomen cultural global.

El tema del cantant de rock, la seva esposa i els fills, pot haver estranyat una mica, però ficar-se de mala manera amb el que algú parla a casa seva, fins i tot en el cas que hi hagi deixat entrar la televisió, em sembla inquietant, com m'ho va semblar la idea que va sorgir fa algun temps i que no va prosperar sobre la intervenció educativa en els esbarjos de les escoles, per fomentar l'ús del català.

El pitjor de tot plegat és que aquestes dèries i dogmes no porten enlloc. Només a crear més ressentiments. Val més convèncer que no pas vèncer i en el camp del català s'ha de seduir la gent a base d'una oferta cultural interessant i no pas amb imposicions amarades de mediocritat ideològica. 

Identificar llengua i catalanisme també porta a fer moltes relliscades. Jo he conegut mestres i llicenciats que a causa de la seva facilitat per a les llengües parlaven i escrivien de forma excel·lent el català però que per dins eren d'una ideologia absolutament espanyolista. Són persones que, a més, rumbegen de la seva excel·lència lingüística davant d'altres catalanistes convençuts que fan moltes faltes d'ortografia i d'expressió oral, vaja. Com volent dir: veus... jo en sé més que tu que tant presumeixes, ximplet.

I a l'inrevés, també n'he conegut. Persones incapaces d'expressar-se en català per molts motius, culturals, de temor al ridícul, de costum, però absolutament catalanes. Potser no poseu mai Radio Olé o Radio Taxi però existeix tot un repertori de cançó andalusa popular, feta al país i en castellà, on hi surt des de Sant Jordi a la Mare de Déu de Montserrat, encisadores per la ingenuïtat que traspuen i la devoció per Catalunya. Paco Candel en parlava sovint, d'aquest món que molts purs volen ignorar.

Machado, referint-se a Espanya, va dir allò tan conegut, que el país menystenia allò que ignorava. No només passa a Espanya, per desgràcia, la ignorància i el menyspreu acostumen a anar plegats molt sovint. Els més purs moltes vegades són els primers en passar-se a l'altre bàndol, va ser el cas d'Eugeni d'Ors qui, després de repartir carnets de noucentistes ja sabem on va anar a parar. 

El fet és que sovint es demana aquesta puresa a determinats professionals i no pas a d'altres. Els futbolistes no catalans que arriben al nostre equip nacional, amb poques excepcions, no mostren un nivell de català gaire reeixit, cosa que hauria de fer pensar en què la metodologia educativa emprada, tot i admetent que en aquella institució educativa la pilota és el primer, ha resultat molt deficitària.

Es critica que es canti en castellà però s'admet generosament i no es qüestiona que escriptors militants catalanistes declarats escriguin en castellà en els diaris que paguen bé. Tot depèn de la persona, ja que en això, com en tantes coses, val més caure en gràcia que ser graciós. A Pla sempre se li van perdonar pecats que no es van perdonar a Sagarra. Per exemple. 

Vas fent anys i veus moltes coses i moltes conversions i reconversions inesperades. Cada vegada desconfio més i més dels dogmàtics de tots colors, em fan molta por. Quan es va generalitzar la immersió a l'escola s'assegurava, als cursets per a mestres, que allò era la solució i que els infants immergits sortien cantant i jugant pel carrer en català. Allò, evidentment, era un miratge. El club Súper 3, la Bola de Drac i el J.R. doblat, van fer molt més pel català real, en aquells anys, que no pas l'escola. 

Als principis de la TV3 no senties per aquell canal res de res en castellà. Però, ai, la pela és la pela, i al cap d'un temps, per raons de mercat ja van començar a emetre anuncis en castellà, sense que recordi cap protesta massiva sobre el canvi. No m'hi he entretingut però em temo que si comptabilitzés la promoció cultural que s'ofereix resultaria que es dóna tanta o més audiència a la producció en castellà que no pas a la de casa. Això no és bo o dolent, és com és, i si en algun moment vam pensar que seria diferent i que per TV3 ens emetrien programes a l'estil de Radioscope, ens vam equivocar.

Aquest programa del senyor que se'n va a passar un cap de setmana a casa d'algú és avui el que genera més comentaris populars, cosa que sempre va bé per fer tertúlia i barrila. En d'altres èpoques generava aquests debats el Vostè jutja. Crec que és el que mirem més gent de casa, en general però em  sorprenen les lloes hiperbòliques, gairebé declaracions d'amor incondicional sense cap mena de sentit crític, que es fan al realitzador en el facebook, un molt bon professional per altra banda, del qual enyorem les antigues digníssimes tardes magazinals i capaç d'endegar un gran reportatge sobre un tema incòmode, l'atemptat d'ETA a la caserna de Vic. Recordo que en algun programa de Un tomb per la vida al senyor Puyal gairebé se li va declarar, una noieta. Problemes del mitjà i de la fama. Avui, no ens enganyem, l'important és l'entrevistador, no pas l'entrevistat, con en d'altres èpoques.

Però no m'hauria d'estranyar gens aquesta situació, ben mirat. El programa desvetlla una tendència absolutament humana: la tafaneria. Els programes tafaners d'altres cadenes cauen sovint en el xaronisme destraler i aquest és discret i educat, un programa a la catalana, i podem explicar que el mirem sense que ens contemplin amb reticència encuriosida i despectiva. Els comentaris sobre el programa, a la xarxa i als diaris, mostren les nostres dèries i devocions, hi ha qui troba genial un personatge que jo puc trobar absolutament poca-solta o insípid. 

Per sort o per desgràcia la fama televisiva és efímera i el cas del cantant malcreient aviat quedarà oblidat i parlarem del que toqui, que diuen que dilluns serà un metge mediàtic. No sé si esbrinarem, en aquest cas, si parla o no en català a casa seva. De fet, als metges se'ls demana que curin i ningú no canvia de professional, en aquest camp, a causa de la llengua, com tampoc, en general, no compra un mal producte encara que estigui etiquetat en català normatiu. Sempre hi ha excepcions, que també en conec alguna, de tota manera.