31.12.11

No m'agraden els REVEILLONS!!!

Aquest invent de la festa de la nit de Cap d'Any és dels més xarons i poca-soltes que s'han fet mai, pel meu gust, i pel que fa a les festes dites tradicionals.

Els sopars han de ser estranys i exagerats, cars, hem d'anar disfressats i disfressades, les dames escotades amb això de la paraula d'honor, pintades com una porta i farcides de lluentons, cosa que comporta una despesa absolutament desproporcionada en calefacció.

A mitjanit ve l'hora pitjor, amb això del raïm que cal endrapar mentre toquen les campanades. Si encara vols arrodonir el tema cal que siguis en algun lloc on es pugui veure la tele, la nostra o la dels altres, els programes de Cap d'Any son el súmmum del mal gust, amb poques excepcions.

Quan t'has empassat el raïm daurat pagat a preu d'or, com gairebé tot en aquesta nit, cal començar a petonejar-se amb els companys i companyes, brindant amb xampany, després d'haver obert la bosseta d'això que en diuen cotillon, que rima amb reveillon.

A la bossa hi pots trobar globus de coloraines, paperets i serpentines, barrets absurds de cartró, i d'altres fotileses amb les quals cal guarnir-se abans d'anar a immergir-se en el petoneig general. Tot això acaba a terra, trepitjat i polsós, dura poc, la veritat.

A continuació ve el ball, que per fer agermanament comunitari compta sempre amb peces clàssiques com ara la conga, me lo dijo Adela, los Pajaritos i novetats com allò de nos dieron las dos y las tres. No hi pot faltar avui una rumbeta i un country en el qual demostrar els avenços fets al curset del centre cívic en aquesta matèria o allò del Paquito el Chocolatero, que també toca.

Al cap d'una estona ja hi ha qui en porta més al cap que als peus. Ser velleta i aparellada fa que hagis oblidat l'època en la qual algun pretendent no desitjat i pesadíssim t'encalçava bufant l'espanta-sogres que també va en la bossa del cotilló, mentre segurament el noi que t'agradava se n'havia anat a una altra festa amb la rival odiada. 

Un altre invent dels nostres temps és aquesta meravellosa roba interior vermella la qual en lloc d'excitar els sentits crec que fa agafar ganes de sortir corrent en els moments d'intimitat profunda.  I ja no entro en el tema de si vols anar a fer un volt pel centre, el panorama pot fer-te perdre tota la fe en l'evolució de l'espècie humana, segons per on passes.

Mentre de les revetlles estiuenques en tinc un bon record, la majoria de nits de Cap d'Any, amb poques excepcions, em porten a la memòria patètiques festes una mica tronades, sessions de teatre suposadament humorístic, fred a l'exterior, ganes d'anar a dormir i escapar de l'indret, cosa sovint difícil, i situacions diverses que amb els anys fins i tot conserven un to poètic retrospectiu, com ara una celebració familiar en la qual després del sopar els homes jugaven al futbolín mentre les dones rentàvem i eixugàvem les copes i gots, en una època pre-rentaplats.

Així doncs aquest any ens hem quedat a casa, el meu espòs i jo, tranquils i oblidant les moltes possibilitats de disbauxa col·lectiva que se'ns oferien.

BONA ENTRADA D'ANY i a veure si tornem a dir CAP D'ANY i NIT DE NADAL i no tot això de fi d'any, nit vella, nit bona i coses pitjors de la modernitat lingüística adaptada a la realitat dialectal popular.

ESTIC SEGURA que el 2012 estarà prou bé, així que espero que avui no em maregin amb el tema de la crisi ni amb les corrupcions i estafades nostres de cada dia per part dels uns, dels altres, dels de dalt i dels de baix, dels de la dreta i dels de l'esquerra.






Autoajuda en contra dels excessos informatius apocalíptics













En broma en broma l'euro ha arribat a complir deu anys i avui la seva existència, tot i que al món no hi ha res definitiu, sembla irreversible. No era així quan s'acostava la seva arribada i encara ens aclaparen de tant en tant amb explicacions i protestes sobre el que s'ha apujat el cost de la vida en aquest anys, des que la moneda europea circula amb una certa normalitat. Només que, per ser una mica objectius s'haurien de comparar aquests deu anys amb els deu anys d'abans de l'euro, car també amb les pessetes tot s'anava apujant i cada primer d'any els bitllets de, per exemple, els transports públics, feien una desagradable revifalla a l'alça.

La televisió ens va marejant amb el tema de la crisi, una evidència, no ho negaré. Però crec que passa força com amb la meteorologia, un altre tema estrella, sents que fa tant de fred -o tanta calor- que et vas acovardint, no sortiries de casa i quan ho fas t'adones que no n'hi ha per tant i que fins i tot t'has abrigat de forma excessiva. Això quan els professionals de la qüestió no han errat les previsions. Sovint no és tan important i definitiu el que ens passa sinó allò que percebem que ens passa i sovint ens fa patir més allò que pensem que ens pot passar -els psicòlegs en diuen una cosa així com 'angoixa d'anticipació- que allò que ens passa en realitat a l'hora de la veritat.

Hi ha gent, m'imagino que jove o més jove que no pas jo, que assegura sense vergonya que són els temps pitjors que hem viscut. Han viscut poc, em sembla. Asseguro, si voleu davant de notari, que n'he viscut de molt pitjors, amb alts i baixos lligats als avatars de l'economia i això que ja no vaig passar la guerra. És clar que jo sóc una privilegiada jubilada funcionària amb pagueta segura, tot i que porto treballant des que es podia, en aquella època. Un tema, aquest de la seguretat laboral, que avui és qüestiona com a just o injust, desvetllant moltes inquietuds.

Dimarts vaig anar al teatre i després, amb una colla, vam anar a menjar unes tapetes. Al teatre no hi cabia ni una agulla. Els bars d'una nova zona peatonal del meu barri eren plens a vessar, de gent de totes les edats, molta de la qual, jove. Són bars econòmics, cert, però crec que, immersos en una crisi profunda i seriosa, veure tanta penya en un dimarts laborable al vespre, desvetlla certes inquietuds o al menys genera preguntes sobre la realitat. O continuem estirant més el braç que la màniga o la cosa no és tan gruixuda com ens expliquen una i altra vegada. Anar al bar, en els temps de la meva infantesa, era gairebé un pecat a casa meva i a casa de molts veïns i només ho feien els homes de mala ganya, balafiadors i embriacs.

La tele ens aclapara amb un munt de tertúlies i debats, generalment sempre amb els mateixos participants, sobre el tema. L'estudi de la nòmina dels tertulians i habituals als debats seria també molt interessant de conèixer a fons. Els informatius, cada dia més frívols, ens mostren una gran preocupació pel fet que no hi ha prou neu i la gent potser no anirà a esquiar tant com s'esperava. En els meus temps joves ja se sabia que la neu forta venia a partir del gener, no entenc que ara hagi de nevar abans. Anar a esquiar és car. Vol dir equip adient, desplaçaments, hotels. Avui ningú no hi va un dia a l'any amb una sabata i una espardenya, per veure una mica de neu, llogar un equip deficient i provar el pa que s'hi dóna, com fèiem els excursionistes transicionals i modestos. Tanta gent pot fer-ho alegrament en temps tan negres?

En una ocasió es comentaven les fotografies de l'any de la nevada amb gent esquiant... pel carrer Balmes. Els modestos, que érem majoria aleshores, ni teníem esquís ni tan sols màquina de retratar i per això, potser, en la història del passat ha quedat més aviat fixada una imatge burgesa i ben peixada de la societat que no pas la misèria i la humiltat dels poc afavorits. Una gran part dels informatius nostrats, tot i remarcant certa baixada en el consum -de marisc- per a les festes ens ha atabalat com cada any amb els menús nadalencs, el que es gasta la gent en loteria, això de la neu, els viatgets que ja no es fan tan lluny però es continuen fent més a prop, tot i que sempre surt algú que se'n va cap a Nova York el dia en què hi ha vagues voladores i coses així.

Al món sembla que no hi ha res més que nosaltres. Bé, de tant en tant surt Corea del Nord,  ningú no fa manifestacions en contra d'aquest règim del qual sabem tan poca cosa, només es fa brometa sobre els planys multitudinaris, cosa que em fa venir al cap el títol d'un llibre de l'enyorat Gabriel Cardona sobre acudits franquistes: Cuando nos reíamos de miedo. Alguns morts per Síria, problemes al nord d'Àfrica. Les grans manifestacions mentalitzades només s'aconsegueixen quan pel mig hi ha els americans rics, evidentment. La resta són guerres oblidades o gairebé, lamentables, inevitables, persistents. Com les grans fams i tantes misèries que esquitxen el món i que no ens toquen, de moment i que duri. 

Els europeus avançats van firmar aquell vergonyós pacte de no intervenció i, encara pitjor, van consentir una llarga dictadura a casa nostra per no marejar la perdiu, però eren lliures, desvetllats i feliços i fins i tot admirats per tots nosaltres, tan demòcrates i moderns. Però oblidem els pobres i tan pobres com som. Ai dels vençuts, ai dels oblidats i ai dels pobres de veritat, no dels pobres que se'n van de tasques i a esquiar cada cap de setmana. Les manifestacions i protestes no serveixen per a res més que per esbravar-se si al darrere no hi ha quelcom més estructurat i seriós. Foc d'encenalls.

Com que venen temps de regalets surten, com cada any en aquestes dates i per Sant Jordi, molts llibres adients per a regalar, un bon gruix són d'autoajuda, com un que es diu El arte de no amargarse la vida. Tinc molt poca fe en aquests llibres i no me'n compro mai cap però l'altre dia vaig sentir el seu autor, Rafael Santandreu,  per la ràdio i he de dir que em va agradar com parlava, ja que deia coses de sentit comú, coses que, com és sabut i com saben gent estil doctor Corbella venen molt i bé quan s'editen en paper convencional. 

Partia aquest senyor del fet que confonem desitjos amb necessitats, que per a ser feliç, o més o menys feliç, fa falta poca cosa, i que preocupar-se per coses com ara la malaltia o la mort que inevitablement arriben, de vegades quan menys ens ho pensem, és inútil i estèril. Al programa trucava gent empipada, que no estava d'acord amb el psicòleg, ja que tenim tendència a entomar allò que no ens agrada de forma personal. Persones que havien perdut algú estimat protestaven, com podia dir aquell senyor que morir estava bé? Ell no devia haver perdut ningú estimat, encara!!! La mort d'algú estimat era una gran desgràcia. Sort que l'autor del llibre, psicòleg hàbil, els donava la volta de forma tranquil·la i asserenada. No és que la mort no sigui una desgràcia, és que 'és així' i no s'hi pot fer res.

Un dels espontanis trucadors va manifestar que encara no es volia morir ja que tenia moltes coses per fer i el psicòleg, amb un sentit de l'humor molt fi va intentar fer-lo reflexionar, admetia que l'atzar podia fer que morís en qualsevol moment inesperat malgrat la seva voluntat de no fer-ho? No pensava que per més que un gruix de gent sentís la seva mort els mil milions llunyans, per exemple, de xinesos, sentirien una gran indiferència quan ell traspassés? Però, res, el trucador daili que daili amb el valor de la seva vida i els seus projectes. Encara no havia entès allò tan vell de que tots som necessaris però mai imprescindibles. Ni tan sols necessaris, diria jo.

Hi ha llibres per a tot, doncs. M'imagino que hi ha gent a qui li van bé, com deuen anar bé els psicòlegs a algú, jo he perdut la fe en moltes coses, també en la psicologia, doncs he escoltat molts disbarats a escola per part del sector. N'he trobat alguns, pocs, de bons, de psicòlegs. No són els més apreciats per la majoria ja que diuen el que han de dir i no dogmatitzen ni pontifiquen i la gent vol seguretats i que els donguin la raó. De tota manera sense receptes de metge l'home neix i creix i mor, que deia la cançó. I si hi ha crisi n'hi ha i de res serveix parlar-ne tant i tant quan la vida demostra que de tot allò que es diu i preveu poques coses s'esdevenen com es profetitzava per part dels experts, entesos, totòlegs i opinadors. 

En tot cas, augmentar el nombre de tertúlies i tertulians pagats suposo que anima l'economia com també l'anima el muntar un grup de cursets per a reciclatges laborals que asseguren feina temporal, tan sols, als formadors i als organitzadors dels cursets. Escriure llibres d'autoajuda i vendre'ls també ajuda, crec, als autors de llibres d'autoajuda, la majoria en castellà tot i que edicions 62 ha publicat alguna coseta en català i tot. 

Volia parlar del tema monàrquic i undargarínic i del tema lingüístic, a causa d'algunes lectures mediàtiques que he fet aquests dies però com que sempre em diuen que m'allargo qui-sap-lo de moment ho deixarem aquí.

En cercar la imatge del llibre per internet he trobat que també n'hi ha un altre que es diu, precisament, El arte de amargarse la vida. Com que ve Nadal us ofereixo una selecció temàtica, els títols conformarien un bonic poema vital. No tots aquests llibres són iguals i n'hi ha d'interessants, ho admeto, tot i que en general em produeixen una mica de repelús. Quan encara el tema no s'havia frivolitzat com ara, en el temps dels meus estudis de magisteri, em vaig ensopegar als encants amb un volum molt interessant que avui potser hauríem d'incloure en el gènere, Hacia una vejez joven, del doctor Mira i López, un il·lustre exiliat del qual un professor ens havia parlat força. Deia de forma aprofundida i pionera coses que avui s'han repetit fins a la caricatura sobre la vellesa i les seves servituds. Com en totes les coses, informació sobre la crisi inclosa, l'excés i l'excessiva insistència en els temes acaba per desvirtuar-ho tot i fer-ne una lamentable caricatura estrafeta.


Encara més: amb tanta gent que té solucions per als nostres mals individuals, socials, polítics, col·lectius, econòmics, identitaris, familiars... com és que no acabem de sentir-nos a gust amb el món i amb nosaltres mateixos? Doncs pel fet que la realitat ens contradiu: els metges moren, els psicòlegs no són feliços, els mestres tenim fills difícils i mal educats, els cuiners agafen salmonella, els economistes s'arruïnen, els lampistes tenen inundacions domèstiques, roben als polícies, als informàtics se'ls espatlla l'ordinador i etcètera. I l'home feliç no portava camisa.

29.12.11

Morts absurdes i consentides: LA TELEVISIÓ DE L'HOSPITALET


Una vegada recuperat el títol del blog i passat ja el temp de fer broma innocent retornen els temes seriosos i gens innocents, com ara el lamentable tancament de la televisió de L'Hospitalet, fet per part d'un govern suposadament progressista que ha beneït i donat suport als fets. Si la cosa hagués passat a Badalona -on també s'ha amenaçat amb la possibilitat- segurament s'hauria aixecat una polseguera molt més espessa, com sol passar, ja que tenim una greu tendència a jutjar les coses de forma molt esbiaixada segons qui les fa o desfà i no segons la seva realitat objectiva.

Al comiat televisiu que penjo una de les treballadores explica que quan va arribar a la ciutat no la coneixia però que se'n va enamorar. L'Hospitalet sorprèn a molts forasters que creuen que és encara una mena de suburbí barceloní disbauxat i lamentable. És la segona ciutat de Catalunya en nombre d'habitants i ha esmerçat molts esforços en millorar en moltíssims aspectes perquè va passar de ser un poblet rural a ser el que és avui, gairebé en quatre dies i això és difícil de pair. A més, Esplugues i Barcelona van anar manllevant-li territori. 

En els darrers anys la ciutat ha fet molts salts endavant, durant l'època en la qual va ser alcalde el senyor Corbacho tot va millorar de forma exponencial i això s'ha de reconèixer, cosa que encara resultava més evident pel fet que anteriorment hi havia hagut algun alcalde absolutament lamentable. Tot i que pel camí de construcció del gran Hospitalet també es van perdre iniciatives singulars, excel·lents, com ara l'enyorat departament de Dinàmica Educativa. 

En els darrers anys, tot i que manen suposadament els mateixos l'estil ha canviat i no sempre per a millorar, ho vaig poder comprovar en un acte que ja ha esdevingut tradicional, la publicació d'un llibret que recull les publicacions anuals d'autors de la ciutat o que s'hi relacionen i que en l'última celebració em va semblar una mena de tràmit inevitable i apressat, de molt poca volada, en comparació amb d'altres anteriors. De tota manera, ara no hi treballo i em temo que he perdut la perspectiva. A més, els afers polítics se m'escapen com aigua en un cistell, només puc parlar del que veig i encara gràcies.

Jo també em vaig enamorar de L'Hospitalet, com la presentadora, i encara em dura l'enamorament, tot i que ja m'he jubilat i no hi vaig cada dia, com he fet durant més de trenta-cinc anys, els deu darrers precisament a una escola situada gairebé davant d'aquest edifici de la televisió. Admiro el que diu aquesta treballadora sobre el seu enamorament   tot i que també em sobta el fet que amb la gran quantitat de jovent que hi ha a la ciutat la televisió local es nodrís sovint de forasters, com que ignoro els temes administratius i laborals del mitjà això és ara el menys important. El fet és que poc personal del que va iniciar aquella experiència televisiva el 2000 havia continuat a la televisió, els canvis i la recerca de rostres joves, i de joves a qui es pot pagar poquet i fer contractes temporals sota mínims, sembla ser una constant en la feina dels nostres temps.

Recordo la primera ràdio de L'Hospitalet on, en temps de l'EGB, participàvem amb programes realitzats per les escoles, aleshores encara en castellà. Era una cambra petitona en un bloc de pisos altíssim, modest. La televisió local va sumar esforços a una ràdio que evolucionava molt positivament. Des de molts llocs de Barcelona es pot veure la televisió de L'Hospitalet, cosa que agraeixo a la tècnica, una televisió que, com la de Badalona, admirable, ha evolucionat de forma progressiva tot i que pel camí, com sol passar, s'hagin perdut alguns llençols amb la frescor dels coratjosos inicis i en aquesta recerca del gran Hospitalet fatxenda. Una mica com a Barcelona, què hi farem. Tot s'encomana menys l'hermosura, ja ho diuen

La televisió de L'Hospitalet donava veu a les associacions, a les escoles, als infants de la població, als mestres i als artistes i escriptors locals. És l'única en la qual he pogut presentar els meus llibres, tan sols dient que treballava a la ciutat. En una ocasió fins i tot va venir un xicot molt amable i professional a casa per tal de fer un breu reportatge sobre les meves publicacions. L'inici del capvespre va merèixer també una molt bona entrevista d'una noia molt intel·ligent, el nom de la qual em sap greu no recordar, que s'havia llegit la novel·la amb un gran interès i en profunditat, cosa poc habitual. Amb el meu darrer llibre, La cendra dels anys, ja no va passar el mateix i tan sols em van entrevistar a la ràdio, situada ja al mateix edifici que la televisió. No hi vaig trobar vells coneguts, per cert. Els rostres anaven canviant i també els programes. No som en una època propicia a estructurar fidelitats, a consolidar tradicions. Tot ha de canviar molt de pressa. Ara ja puc dir adéu als efímers assoliments mediàtics relacionats amb la meva obra literària.

No conec el mitjà a fons, però sempre hi veies, tant a la ràdio com a la televisió, jovent decidit i amb ganes de treballar, noves cares, nous projectes, molts estudiants hi feien pràctiques i després en guardaven al cor un record inoblidable. També vaig participar en alguna taula rodona sobre temes escolars. Semblava que tot anava a més i que el camí acabaria en una consolidació definitiva d'aquesta televisió a la qual no voldria titllar de local, era ja un canal més a l'abast, millorable, però professionalitzat i seriós. No es pot posar totes les televisions locals al mateix sac i he vist per aquests móns nostrats canals realment locals una mica atrotinats, tancables, que et fan pensar en quants esforços es malmeten en l'afany d'aconseguir que tothom ho tingui tot. 

Si mireu el petit vídeo que he penjat podreu escoltar l'evidència, cap polític de la ciutat no mirava aquest canal local que no han dubtat en suprimir a l'hora de les retallades. Ho ha fet un govern d'això que en diem d'esquerres, per cert. Si ho arriba a fer un govern dels altres estic segura que s'hauria aixecat molta més polseguera. Els polítics dels altres tampoc no miraven el canal local i em temo que l'oposició al tancament deu haver estat molt tèbia, inexistent a la pràctica. 

No estic en contra de segons quines retallades. Encara més, he contemplat una mica astorada com en els darrers anys s'estirava més el braç que la màniga, també a les escoles, i com es malmetien subvencions absurdes en projectes inútils i en despeses absolutament prescindibles. Fins i tot es podia haver optat per retornar a un mitjà més modest -tot i que ja ho era comparat amb nostrats monstres mediàtics com això en què s'ha convertit TV3-, cercant ni que fos joves voluntaris amb ganes de fer pràctiques -tot i que crec que ja n'hi havia uns quants, per allà-. Em pregunto si darrere d'aquest afany estossinador no existeix un cert temor dels mitjans grossos, també en procés de retallada, a una competència en alça.

Miro molt BTV i em sap molt de greu no poder-la mirar quan sóc lluny de Barcelona. Els bons canals locals haurien de tenir una difusió molt més gran i sembla que hi ha qui creu que BTV també és local. Gent que mai no la mira m'ha comentat en alguna ocasió que s'hauria de tancar. En general, com deia Machado sobre Espanya, menystenim allò que ignorem. A casa nostra tot és TV3, oracle indiscutible i intocable. Suposar que allò que s'esdevé al Poble-sec, Tortosa, Badalona o L'Hospitalet tan sols interessa als seus habitants fa que acabem per conèixer millor Nova York que la població o el barri que tenim a quatre parades de metro o de tren. Una mica més de turisme local resultaria molt saludable. 

Què en faran, a L'Hospitalet, d'aquest emblemàtic edifici, amb el conegut logo? Un logo que, per cert, es va copiar l'ajuntament fa anys del d'una revista educativa, avui també desapareguda, com tantes bones iniciatives, sense donar ni les gràcies. Quant més anem 'menos' valem, deien, a casa, quan en lloc de millorar empitjoràvem en alguna cosa. Si hi ha  quelcom que em tregui de polleguera -fet que, per altra banda, no serveix de res a la pràctica- és que es malmetin coses que funcionen bé. Com va passar, per exemple, amb l'EGB, tan criticada i que avui resulta que fornia millors resultats que tantes experiències post-reformistes. Només cal comparar llibres de text per rendir-se a l'evidència.

Ho sento molt, això de la televisió de L'Hospitalet, no sabeu quant. Quan treballava a la ciutat i vaig començar a sentir per aquest singular racó de món un amor que ha esdevingut fidel, amb altres mestres vam fer alguns treballs sobre història local. Avui molta gent jove que hi ha nascut i que se sent ja hospitalenca valora aquesta història local de forma apassionada i es poden trobar molts materials magnífics, sobre les diferents etapes de la ciutat. Els seus barris tenen cadascun d'ells vida pròpia, personalitat específica i de vegades tampoc no es coneixen prou els uns amb els altres, al menys no tant com caldria. Tot ha canviat molt i canviarà. Hi ha coses que cal renovar, evidentment. Però la pena de mort, ai, és irreversible i hauria d'estar definitivament bandejada del nostre horitzó proper, ni que sigui la pena de mort aplicada a una televisió suposadament local. 








28.12.11

Furoners al servei del bilingüisme visceral?







(Imatges diverses del mite patufetista recollides en el llibre mencionat)



Avui quan he mirat el blog m'he adonat que m'havien canviat el títol, el qual, com podeu copsar ha quedat traduït al castellà.

Jo, que no sóc precisament cap radical catalanista lluitadora, m'he quedat de pedra. Sembla que una associació secreta d'idees radicals, espanyolistes integradores, s'està dedicant a fer aquesta mena d'actes reivindicatius pel fet que a l'email he rebut el següent missatge:

En el marco de una acción en favor de la unidad lingüística estamos realizando actos destinados a traducir al castellano los títulos de blogs en catalán de una cierta solera y continuidad. De momento sólo hemos ido a por los títulos, seguro que nuestra traducción reivindicativa le hará meditar, al ver incrementadas sus visitas de forma exponencial al utilizar una lengua mayoritaria, sobre la necesidad de una reconversión muy conveniente a sus intereses.  Es éste un acto pacífico y puntual, reversible, un toque de atención, le rogamos que medite a fondo sobre su sentido. También le aconsejamos cambiar el término 'buey' por 'toro' por razones que usted ya entenderá.

                                   Asociación/a de huroneros/as informáticos/cas: 
COPEROS COOPERATIVISTAS COHESIONADOS


De moment el blogger no em respon i no ho he pogut canviar, tot i que he enviat una carta als responsables del servei. La cosa és greu ja que no crec que la majoria d'aquests terroristes culturals del mitjà, de fet una minoria molt poc significativa, coneguin el profund significat de l'expressió La panxa del bou, lligada a la cultura ancestral i a la nostra rondallística pregona.

Copio aquest text en castellà, d'un estudi molt interessant sobre el mite d'en Patufet i el bou, escrit, precisament, per una persona de parla castellana, un bon amic a qui admiro molt, el professor emèrit de la Universitat de Salamanca Juan de Dios Tenorio López de la Vega i Argensola-Rododendro, un home dialogant, intel·ligent, respectat, Gran Cavaller del Cava Nostrat, Embaixador del Bull Negre d'Osona, Creu de Sant Jordi i Medalla de Jaume I, un dels pocs grans defensors castellans del retorn de tots els papers que mantenen per aquella seva ciutat de forma si més no dubtosa, per tal de mostrar de forma fefaent la meva bona voluntat i les meves ànsies conciliadores, esperant que aquest absurd gest no es repeteixi:

Uno de los mitos catalanes con profundas raíces en el alma universal de la literatura es el de Patufet, ese ser que como Jesucristo no nace de su madre biològica, sinó que es producto de la naturaleza, aunque de una naturaleza culturalizada, lo encuentran en un ejemplar de Bassica Olearacea de la variedad viridis, o sea, en un repollo o col. Su madre, preocupada Yerma lorquiana, de cuya relación matrimonial con su esposo la leyenda no nos dice nada, pero que suponemos convencional y satisfactoria aunque sin fruto, lo acepta, al igual que el padre, con gran alegría a pesar de su pequeñez, una pequeñez que nos remite a Pulgarcito y a tantos héroes de pocas dimensiones, incluso algunos de femeninos, ya que existe también una Pulgarcita en los temas legendarios europeos. El complejo del hombre bajito, con el cual se han relacionado muchos grandes hombres de la historia, incluso conocidos dictadores, entraría también en toda esa mitología de la pequeñez engrandecida.

Patufet, como Pinocho, resulta ser un personaje bastante despreocupado aunque se defiende en la vida a pesar de su corta estatura y ayuda a su familia. En la versión más popular incluso va a comprar sal a una tienda -un producto también mítico- hasta que al llevar un día la comida a su padre, a la huerta, una lluvia inesperada hace que se refugie en otro repollo, su claustro materno, cosa que propicia que un buey hambriento se lo trague. También Pinocho va a parar al vientre de la ballena, como el mismo profeta Jonás, en otro contexto, en este caso serio, incluso sagrado.

Los desesperados padres buscan a su hijo llamándolo a voz en grito, cosa que nos remite también a aquella famosa copla del 'niño perdido', andaluza, habitual en las secciones de discos solicitados de nuestra infancia:

Un domingo de piñata
un niñito se perdió
estando jugando en la calle
vestidito de coló.
Su madre desesperada
lo busca como una loca, 
corre y grita de repente
y con su nombre en la boca
va preguntando a la gente:
"Por aquí no han visto un niño
con cinco años en fló, 
tan blanco como el armiño
y el pelo rubio de sol"?
Es mi hijo, que se ha perdio
el alma la llevo rota
y el corazón sin latío
me va sangrando en la boca. 

Finalmente, Patufet oye a sus padres y puede responderles desde la profunda barriga del buey, donde parece encontrarse a gusto, como podemos comprobar en los versos populares que explican esta escena central de la leyenda, convertida ya en una especie de estribillo popular:

-Patufet, on ets?
-A la panxa del bou, que no hi neva ni plou...

(Patufet, ¿dónde estás?/ en la barriga del buey, donde no nieva ni llueve).

El buey es un símbolo mitológico evidente y recurrente, la explicación del cual alargaría este artículo en exceso. Ante el toro, su alter ego, su Míster Hyde, viril y agresivo, el buey representa la paz, la tranquilidad, el trabajo, pero también la sumisión. Seducido por la col acaba por ser el ejecutor inocente del protagonista aunque éste, como tantos otros personajes legendarios, entre los cuales los siete cabritillos, no ha sido masticado ni digerido. Los padres de Patufet no harán daño al buey como la madre de los cabritillos, que no duda en abrir con unas tijeras su barriga, llenarla de piedras y coserla, sinó que en un estilo conciliador, muy propio del catalanismo pacifista y pactista, se contentarán con proporcionarle al animal mucha comida hasta producirle gases gástricos que culminaran en un inmenso y ruidoso pedo feliz que provoca la liberación del muchacho. 

Este tema y el final del cuento nos remiten a una supuesta afición a la escatología por parte de cierto catalanismo popular, 'xaró', como se define la tendencia a la vulgaridad en la lengua de Llull i Espriu. Sin embargo el desprecio por el tema escatológico por parte de las élites obedece a los mismos prejuicios que ha experimentado el tema sexual a lo largo de la historia, a la no aceptación de determinadas necesidades humanas ligadas de forma profunda a la vida, a sus placeres y sus servitudes. Los mismos excrementos animales y humanos han sido, de forma tradicional y feliz, abono de la tierra, nueva vida, aunque nuestra miope sociedad moderna quiera olvidar la realidad. Reciclaje positivo despreciado.

Hoy, en nuestras sociedades, se tiende más a realzar aquello que nos separa por encima de aquello que nos une. La política hispánica ha sido muy injusta con todo lo que no obedecía al discurso oficial y de esta manera hemos perdido, quizás para siempre, las posibilidades de establecer una federación de naciones hispánicas hermanadas, unidas en un alma común que es, de hecho, el alma universal. Reivindico el patufetismo como sentimiento a recuperar a nivel peninsular, europeo, mundial, galáctico. Ese triunfo de la pequeñez, de la humildad, con coles, bueyes, pedos, sal y padres cultivando la huerta familiar. El triunfo cotidiano de la sencillez, de la bondad, dónde no hay lugar para muertes, príncipes, reyes, yernos de los reyes, envidias, sastres de políticos, machismo, incesto, madrastras perversas, amantes malévolas, brujas terribles ni batallas sangrientas en las cuales eliminar al enemigo que siempre es 'el otro'. 

En el mito patufetístico se vence al buey dándole de comer. En el fondo, el animal no quería comerse al protagonista, lo hizo de forma inconsciente, porque tenía hambre, no es más que un trabajador familiar más, probablemente explotado por necesidad por ese padre campesino, símbolo de una sociedad que mantiene sus tradiciones y sus recursos económicos con constancia poética.

Patufet se encuentra a gusto en la oscura barriga del buey pero deberá salir, crecer, enfrentarse a una realidad difícil, a la vida. Su salida del animal será producto de un nuevo parto, un parto alternativo, distinto, poco convencional, absolutamente terrenal y efectivo, ruidoso, quizá maloliente. Patufet es, parece ser, una evolución de una palabra de algún lenguaje prerromano con vínculos con antiguas lenguas egipcias, posiblemente procede de Petz-ok-feth, 'el que vive por sí mismo'.

Este breve artículo no es más que una primera aproximación al mito de Patufet y a sus interpretaciones. Para profundizar en él les recomiendo mi libro 'El patufetismo filosófico como solución política y cultural a la crisis europea. Aproximación al alma humana universal a partir de un héroe humilde de la tradición literaria popular catalana', Ediciones  libertarias pueblosequinas y paralelas, Barcelona, 2011, muy aconsejable para regalar a adultos con curiosidad intelectual, en estas fiestas. Lo he dedicado a mi buena amiga J.C.C. que en su conocido blog de opinión se acerca a la realidad y al análisis del pasado desde la visión  local y universal al mismo tiempo que reivindico, des de ese patufetismo profundo y aparentemente banal, pero de una profundidad extraordinaria, que por ese motivo lo tituló desde el principio 'La Panxa del Bou'. Toda una declaración de intenciones.

                       Juan de Dios Tenorio López de la Vega i Argensola-Rododendro 
(catedrático emérito, doctor en filosofia, antropologia e historia de la tradición popular).


27.12.11

Opinadores invisibles i paritats disparitades




A través d'una entrada al twitter de Marina Geli m'assabento del fet que El Punt/Avui fa balanç del Govern de la Generalitat a través de quaranta-vuit persones, de les quals només cinc són dones. Una resposta a aquesta mateixa entrada, d'una altra persona, un home, puntualitza que moltes dones no han volgut opinar.

M'agradaria saber si és així o no. En tot cas és un fet habitual que en qualsevol camp, fins i tot en aquells en els quals hi ha majoria femenina aclaparadora, per exemple, l'educatiu, a l'hora d'opinar a la ràdio o a la televisió, de publicar llibres, d'assolir càrrecs directius, sempre són, encara, majoria els homes.

Vaig obrir el blog Tèrbol Atzur pel mateix motiu, en preparar una xerrada sobre poesia escrita per dones, en català, em vaig adonar de com n'era de difícil, trobar material publicat. Hi ha les de sempre, a les llibreries, i poca cosa més. Passa el mateix amb els homes, però en una proporció molt menor, només feu la prova del cotó, passeu per la secció de poesia en català de qualsevol llibreria i compteu. Recordo que fa temps la revista Benzina publicava un llarg article parlant de poetes actuals i també hi havia, en el grup triat, molt poques dones.

El tema de l'absència de dones a la política, en llocs remarcables,  és encara molt lamentable a tots els partits, però resulta molt més dolorós quan ho fan els teus i ja fa riure tot això dels companys i companyes, diputats i diputades, regidors i regidores i la resta, ja que verbalment ningú no es deixa avui al tinter la diversitat quan parla en públic. Podem criticar molt el PP, evidentment, però per ser tant de dretes sempre ha tingut unes quantes dones de rompe y rasga en llocs importants, tot i que algú em va dir, veient el resultat de les eleccions, que ens farien anar amb burka, perquè hi ha tirada a dir molts disbarats. Potser hi ha més dones de geni a la dreta, no dic que no. També em dirà algú que són més riques i tenen minyona però estic segura que hi ha minyones i dones de fer feines al servei domèstic de totes les opcions polítiques majoritàries. 

El que passa és que s'espera dels partits d'esquerra que obrin moltes més portes que no pas els altres però el més calent a l'aigüera, malgrat la paritat i tota la resta de proclames excelses. Si penso en les antigues llistes del psuc em temo que més aviat anem cap endarrera en aquest tema, tot i que no he fet cap estudi seriós i em moc per intuïcions. 

Pot ser culpa de les mateixes dones, és clar. Menys ambicioses, gràcies a Déu i al destí i amb menys ganes d'entrar al corral de galls de les lluites partidistes. Quan en surt alguna de capdavantera de vegades no acabes d'entendre massa els mèrits que se li suposen mentre que d'altres, molt més preparades i treballadores, han anat quedant a la rereguarda, avorrides. Admeto que això passa amb els senyors. A les feines i a la política no arriben gairebé mai al capdamunt els més preparats i intel·ligents, sinó els espavilats hàbils i els pacients trepadors escalfa-cadires. 

Quan algun brilla amb llum pròpia no li agrada massa tenir gent brillant al volt. Així, molts líders cremen com poden els qui podrien ser líders i acabem per quedar-nos sense lideratges. Estic tipa d'escoltar, fent brometa, crítiques a dones brillants que no tenen res a veure amb la seva feina o a les quals se'ls suposa que han arribat on són passant per llits inconfessables. Si són lletges, encara ho tenen més magre, aleshores això del llit no toca, és clar. Qui vol ballar amb la més lletja? La frase ja és tota una declaració d'intencions o de no intencions ben masclista, per cert.

El recurs a la crítica del físic dels polítics és també un fet habitual i absurd. Però si són guapos o guapes també esdevenen uns xulos. Ningú s'havia preguntat amb cap política on deixava la criatura quan acabava de parir fins que no ha arribat al poder la mà dreta del senyor Rajoy, per cert. Malauradament l'objectivitat resulta sovint impossible o molt difícil d'ensopegar.

Fa anys era habitual escoltar que ningú era tan bon perruquer com un home,  ni tan bon modisto, ni tan bon cuiner. En aquestes professions, típicament femenines, la majoria de llocs de categoria els detecten els senyors. S'han sabut vendre millor ? O també hi ha una part de culpa del públic babau que, de forma recurrent i tòpica, ja els admet l'excel·lència a causa del sexe, d'entrada? En això no hi té res a veure l'opció sexual, fins i tot en algunes professions ser home homosexual dona punts afegits, sensibilitat notable, temperament artístic, mentre que ser lesbiana arriba a representar, no podia ser altrament, un problema afegit. Els homosexuals tòpics i típics, que gairebé ni existeixen, són, en l'imaginari popular néts, lliures, sensibles, bonhomiosos i creatius i les lesbianes més aviat no tant.

Hi ha coses que no voldria ser mai, feliçment jo sóc una dona, com deia la senyora Capmany que va ser, com avui la Rahola ase dels cops durant un temps de crítiques poc raonades i relacionades amb aspectes personals molt allunyats de la seva professió. L'escriptora, que era molt polifacètica, en un disc que crec que es deia Dones, flors i violes, cantava, jo no vull ser capità general. Jo tampoc. Ni cuinera, ni torera, ni líder política, ni ministra de l'Expercit, ni opinadora oficial sobre el Govern de la Generalitat, ni paleta enfilada a una bastida, ni tan sols camionera internacional. 


Només voldria que les coses no fossin encara avui tan asimètriques o que, al menys, l'asimetria provoqués malestar a tants políticament correctes opinadors com sorgeixen per tot arreu i més. I que no busquessin, ells mateixos, justificacions tan febles com les que s'escolten i llegeixen davant de les evidències. I res de paritat interessada per col·locar pitxells a la fotografia, només cal sentit comú i justícia distributiva. Igualtat d'oportunitats, vaja. 

Avui, teatre: EL POEMA DE NADAL, al Victòria del Paral·lel

Avui vaig al teiatru, a un teatre gairebé del meu barri, l'incombustible Victòria on fan un sol recital del Poema de Nadal de Josep Maria de Sagarra, tot un clàssic ja en aquests dies. Si us animeu segur que encara trobeu entrades. 




Aquest tipus de poesia s'ha de dir bé i, com podeu comprovar, els recitadors i recitadores són tots ells uns pesos pesats de la nostra escena, director inclòs tot i que avui la popularitat arribi més aviat a través de les inefables i cada dia més pocasoltes sèries televisives, -al costat de les quals L'hostal de la Glòria o fins i tot La ferida lluminosa esdevenen mostres pures de genialitat teatral-, i on es pot copsar com costa als actors i actrius joves arribar a recitar bé el que sigui, tot i que també remarcaré que amb el temps i l'experiència els veus millorar molt i de pressa. El mateix val per als locutors radiofònics actuals. Em temo que en això passa com amb els mestres, els qui ensenyen a ser-ho no ho són ni en saben, mentre que en el passat s'aprenia al costat dels professionals, fent llargs camins i dobles funcions.

Jo sóc molt sagarriana. M'agraden el ritme, la rima i aquest excés semàntic de Sagarra que es va criticar tant però que avui em sembla que ja hem situat en el seu punt merescut d'excel·lència, tot i que encara és una mica un poeta -i molt més que poeta- menystingut per segons qui i una mica maleït. Ara bé, quan algú recita o llegeix malament aquests versos, cosa que passa sovint, fan pena, ell i els versos. Per això és un goig poder escoltar gent que els diu bé, fent les pauses que toquen i quan toquen i a mi em sembla que ha de ser més difícil llegir-los malament que no pas bé, pel fet que sembla que portin la seva pròpia música incorporada. Però, ai, hi ha qui no té oïda ni en vol tenir.

Quan ve Nadal, la cançó del miracle
fa que tremoli l'esquena dels llops.
Fins els qui cremen i roben i maten,
si de menuts l'han sentida algun cop,
la volen dir i se'ls encalla la llengua,
la volen dir i els escanya la por!

Quan ve Nadal, la cançó del miracle
amb el pessebre de molsa i arboç,
ens fa pensar en unes ganes molt vives,
ens fa pensar en un desig de debò,
de donar coses al Noi de la Mare,
coses que vinguin de dintre del cor,
perquè si és llum i misteri que espanta,
perquè si aguanta la bola del món,
té la carn nua ajaguda a la palla
i té les galtes mullades de plor,
i vol sentir-nos molt més a la vora,
ben acostats al voltant dels pastors,
i vol sentir a la pell nostres ànimes
com l'alè de la mula i el bou!


(Josep Maria de Sagarra, El poema de Nadal, fragment)

A més d'aquests grans actors, en el muntatge intervenen corals i el pianista Manel Camp. Vegeu la propaganda oficial:


Novament Esteve Polls s’encarrega de dirigir la posada en escena d’una de les obres poètiques de Josep Maria de Sagarra que ha gaudit de més popularitat.

Recitat e interpretat pels actors Jaume Comas, Enric Majó, Sergi Mateu, Jaume Pla, Mercè Pons, Montse Salvador i Mercè Comes, acompanyats de la Coral Cantiga, la Coral de nens Tic Tac i el pianista Manel Camp, El Poema de Nadal esdevé un muntatge tradicional i emotiu.



La primera vegada que vaig llegir un fragment d'aquest llarg Poema va ser d'adolescent, en anar a veure una exposició de treballs manuals de Nadal a la parròquia del Pi. Per decorar havien escrit i penjat les estrofes finals del Poema, que em van impressionar i me'l van fer buscar tot sencer:

Ai, si no fos aquesta nit tan clara!
Seriem tros de carn i pensament
que no coneix d’on ve, ni on va, ni on para,
pell d’home que arrossega la corrent!

Però Nadal ens ha pintat el rostre
amb un vermell precís i decidit
i ens dóna un sentiment de llar, de sostre,
de terra, de nissaga i d’esperit.

I ens dóna un punt d’humilitat de cendra
per estimar un racó dintre l’espai,
i desperta en el cor aquell blau tendre
que hem volgut escanyar i que no mor mai.

Procurem ser una mica criatures
amorosint el baladreig raspós
i diguem: “Glòria a Déu en les altures”
amb aquell to que ho deien els pastors.

I si tot l’any la mesquinesa ens fibla,
i l’orgull de la nostra soledat,
al menys aquesta nit, fem el possible
per ser uns homes de bona voluntat!

26.12.11

Sobre pàtries exigents i pàtries idealitzades






Aquests dies han emès per televisió la pel·lícula Joyeux Noël, una cinta francesa que va passar sense pena ni glòria pels cinemes tot i que té el seu interès. Explica un fet real de la primera guerra mundial, un fet d'aquells que s'han donat en moltes guerres. Amb motiu del Nadal s'estableix una treva entre els exèrcits enemics cosa que fa que els homes es coneguin i que ja no vegin l'enfrontament com abans. En tot plegat hi té un gran paper la música, com a art germanívol. La cosa acaba malament, els grans caps de l'exèrcit, des dels seus despatxos, no veuen bé el fet i envien els responsables als camps de batalla on, es preveu, hi haurà les grans estossinades. 

Precisament aquests dies he estat llegint la versió original de Los cuatro jinetes del apocalipsis, ja que a partir també del  fet d'haver vist la pel·lícula fa poc per la televisió em van agafar ganes d'acostar-me al llibre original, fàcil de trobar per internet i molt interessant per molts conceptes i detalls que les pel·lícules no poden abastar. El llibre es podria dir que és propagandístic, de fet va ser una mena d'encàrrec o suggeriment del president Poincaré a Blasco Ibáñez, intentant fer que es bandegessin coses com ara la neutralitat o el pacifisme davant de l'atac enemic. Com que la novel·la està escrita en l'època dels fets mostra la mentalitat del moment cosa que les novel·les històriques no ens poden mostrar ja que sempre veuen el passat des del present. 

La novel·la té, a més, una primera part en la qual els personatges viuen en una Argentina salvatge, molt interessant, fent fortuna. Mostra l'enfrontament entre dues mentalitats, la francesa, oberta i a la recerca de la llibertat, i l'alemanya, que intenta ja aleshores fer que la raça superior domini la resta i dirigeixi el món. No ironitzaré sobre el present, ep. Hi surt un mosaic de personatges molt interessants, un rus, un espanyol, el desvagat fill de papà que acabarà lluitant per la pàtria d'acollida i també qüestions com el patriotisme, les arrels, la responsabilitat davant de la història. Molta mitologia que el temps ha matisat tot i que aquestes coses tornen a aflorar de tant en tant.

Aquella guerra va ser resultat de les guerres anteriors i de la inestabilitat política europea. Espanya va aconseguir surar en la neutralitat i fer bons negocis mentre va durar, una bonança econòmica que no es va saber aprofitar després. De tota manera, molts voluntaris van anar a ajudar França, el bel·licisme era un valor vigent i el pacifisme s'identificava amb la covardia i  el deshonor. La guerra va ser un escorxador absurd de jovent, com que la segona encara va ser pitjor es van anar oblidant les seves misèries, reflectides en pel·lícules immenses com aquest monument que és Paths of glory,  prohibida durant anys a França i no cal dir fins quan a Espanya. Hi ha la creença que sempre els de dalt són aquells que manipulen el poble però no sempre és així, Napoleó III es va veure abocat a la guerra franco-prusiana a causa del fervor popular, les masses no sempre són tan innocents.

La lògica de la guerra és absurda però, per desgràcia, de vegades cal defensar-se d'inesperades agressions.  De tota manera l'espiral de la violència acostuma a produir més violència i efectes colaterals absurds i tràgics. França, l'estat i els comandaments militars, sembla que van aprofitar l'avinentesa per enviar a primera línia del front joves que provenien de les regions més problemàtiques, i així a molts poblets de la Catalunya Nord, de Còrsega, de Bretanya, ens podem ensopegar amb aquests exagerats monuments plens de noms i cognoms, sovint de germans, cosins i parents, fills de la patrie morts en aquella carnisseria. Sembla que sobre aquest tema es van fer, al nostre país veí, alguns estudis encara poc coneguts, que demostrarien aquesta perversa intenció unificadora. A la pell de brau com que els pobres fills de la pàtria enviats a l'escorxador eren dels dos bàndols enfrontats el tema és molt, molt diferent.

Sóc absolutament antipàtries, oficials o no, acaben per provocar aquesta mena de coses. Després el temps passa i tot sembla gloriós, honorable, heroic. A França un pobre noi jove de cada deu va morir de mala manera en aquella guerra que va acabar, com és sabut, amb la victòria, fet que va contribuir a l'exaltació de les glòries nacionals i fins i tot va contribuir a escampar senyals de pertinença a una unidad de destino en lo universal. La manca de jovent, possible carn de canó en properes guerres, va fer també que s'esmercessin durant anys grans esforços en polítiques natalistes, en les condemnes al control de natalitat i l'avortament. Fins i tot la moral, l'ètica, els costums, es manipulen de moltes maneres quan cal i toca i allò que era dolent sembla bo i a l'inrevés, es fa molt difícil copsar les veritables intencions del control subtil del pensament vigent.

Les exaltacions patriòtiques s'han d'utilitzar amb cura i mida i de vegades es juga alegrament amb foc, cosa que afecta molt la gent jove. De jove et sents coratjós, lluitador, vols causes nobles en les quals cremar-te i més endavant, amb els anys i l'experiència, et vas adonant de com et van deixar socarrimar per idees que no s'ho valien i que ni tan sols aquells que les predicaven consideraven seriosament ni tenien cap intenció de portar a terme en cap moment. 

Els sentiments bel·licistes no han mort, només s'han abaltit en algunes societats, però poden ressorgir si toca i convé, no fa tants anys hi havia jovent que feia seu allò de la lluita armada i no gaire lluny de nosaltres fa quatre dies que l'han començat a bandejar. Tot es pot arranjar i reconsiderar, podem canviar de mentalitat, reconèixer errors, només la mort és irreversible i com que la vida ja ens mata de forma inevitable, coses com ara la pena de mort o els atemptats indiscriminats que poden provocar víctimes innocents, tot i que siguin a favor de causes suposadament nobles, resulten aspectes culturals absolutament perversos. Però ja sabem que l'infern és empedrat de bones intencions, és clar. Fins i tot l'infern sartrià i proper.

Parafresajant Pardo Bazán quan parla de la Natura, i situant el concepte de madrastra en el context de l'època, o sigui, identificant aquest terme amb personatges dolentots com ara els de la Blancaneus o la Ventafocs: Pátria, et diuen 'mare', t'haurien de dir 'madrastra'. 

25.12.11

JO CANTO I M'ALEGRO QUE JESÚS ÉS NAT...









Les festes nadalenques són ambivalents i passem per diferents etapes en la seva valoració. De petits, si tenim la sort de comptar amb una família normaleta, fan ilusió. Quan passem a l'adolescència comencem a adonar-nos de les moltes bestieses, trampes i hipocresia que comporten, ens tornem rebels i protestons. Però tenim fills petits i tornem, de forma inevitable, a recuperar les il·lusions infantils i ens tornem a emocionar amb les nadales, els pessebres, les cavalcades de Reis i fins i tot el Festival de la Infància.

Després, amb l'adolescència dels fills i els seus canvis inexplicables tornem als sentiments de rebuig per recuperar les il·lusions, m'imagino, amb l'arribada dels néts. Després ens morim i contribuïm a la pervivència de l'enyorament en els nostres descendents si són, també, normalets i, és clar, si en tenim.

Fa anys, en etapa de rebel·lió antinadalenca, quan estudiava, vam quedar amb una colla la vigília de Nadal, per menjar torrons i fer barrila a casa d'algú. A la nit vam anar a donar un volt pel centre. Aleshores la fira de Santa Llúcia s'obria més tard i durava fins la Nit de Nadal, la imatge de les restes del naufragi eren paperots, branques, brutícia. Per la Rambla hi havia embriacs i prostitutes, una imatge que va reflectir molt bé Pau Riba en la seva cançó sobre aquesta nit tan polièdrica i estranya. Una imatge que de vegades és també immensament berlanguiana, ja que Plácido és, pel meu gust, una pel·lícula nadalenca tan emblemàtica i tradicional com Qué bello es vivir o qualsevol versió de la història de la redempció de Míster Scrooge. A més, recordo que era l'any que es va posar de moda aquella pocasoltada del got amb cordill encerat, que fa soroll de gallina en tibar-lo i tothom anava pel carrer fent cocorococ.

De tota manera, i considerant la realitat evident de la vida, sempre ho he celebrat tot i he desitjat felicitat a tot quisqui, com ha de ser. La vida sense festes ni celebracions seria un avorriment, la Revolució Francesa va intentar canviar els calendaris i no se'n va sortir, la tradició és la tradició tot i que en nom de la tradició s'escampen invents horribles com aquests tions amb cara i barretina, Chuquis inquietants que qualsevol dia agafaran vida pròpia i començaran a repartir bastonades ells mateixos, tips de menjar pells de taronja i mandarina portades pels escolars o pels nens de la casa i estar obligats a fer deposicions de fotileses i llaminadures a garrotades.

Bon Nadal, doncs. Cada any envio un inspirat poema a les persones de les quals tinc email, com que per aquí passen persones diverses, copio el d'enguany:


Un àngel fet d’espurnes de misteri,
amb una túnica d’un blanc indefinit,
tradicional, amb un posat eteri,
i un somriure entre murri i divertit,

ha sorgit des del fons de la pantalla,
en connectar-me al meu ordinador,
de nit, quan adormit el carrer calla
i el silenci ensopeix el meu racó.

-Ja ve Nadal, no et torbis, és desembre
-m’ha dit des de la pàtria virtual-
que cal, malgrat la crisi, fer com sempre,

i anar a Betlem seguint el camí ral,
 del google maps. Doncs ja els moderns pastors
cerquen la ruta en els ordinadors.
                                             Júlia Costa. Nadal, 2011








24.12.11

El poder del silenci: cinema mut d'ahir i d'avui







Fan als cinemes comercials una pel·lícula original i diferent, no tant per l'argument sinó pel fet que és una pel·lícula muda que explica la història d'un actor de cinema mut que no vol acceptar l'arribada del cinema sonor, el canvi, en definitiva: The Artist.

L'època del cinema mut era ja llunyana fins i tot durant la meva infantesa. La meva mare recordava quan al cinema encara en feien alguna de muda, acompanyada, ja, d'altres de sonores. Aquell canvi al principi va representar problemes per a alguns actors, car no es doblaven i les veus en ocasions no acompanyaven prou bé l'aspecte. Aquest tema el recull la pel·lícula Cantando bajo la lluvia, en clau de comèdia.

El cinema mut el vaig conèixer gràcies a algunes pelis de Xarlot, Oliver i Hardy o Harold Lloyd que encara voltaven per les sales de cinema, sobretot pels cinemes parroquials i també gràcies a veïns afortunats els quals, abans de la televisió, disposaven de màquina de cine i ens en passaven algunes mostres en recordades tardes de diumenges del passat. Eren breus, normalment humorístiques i la majoria, americanes.

Aquell món ha restat oblidat durant anys i moltes cintes s'han perdut i malmès. Molts símptomes fan pensar que hi ha un interès creixent per aquelles joies oblidades tot i que una gran part han desaparegut de forma definitiva.

Un d'aquests símptomes és aquest excel·lent The artist, amb uns actors en estat de gràcia, una música excel·lent i amb la qual passes una estona molt agradable tot i que la història podia haver tingut una mica més de consistència. L'actor principal es Jean Dujardin, conegudíssim a França i gairebé un desconegut per a nosaltres, com passa amb tants actors francesos, alemanys i de la resta de països del món, més enllà de les amèriques i encara de segons quines. Aquest és un altre problema del present, la mala distribució de tant cinema remarcable quan en d'altres èpoques tot circulava de forma més normalitzada.

Un altre d'aquests símptomes és que arriba al cinema comercial una pel·lícula noruega muda, refeta i arranjada amb gran cura, basada en la novel·la de Knut Hamsum Benedicció de la terra, tota una joia del setè art, desconeguda i que mostra la rauxa d'aquells antics directors que descobrien un mitjà molt nou, sobre el qual planaven encara moltes reticències.

Fins i tot al meu barri, en un bar molt interessant que ha hagut de renunciar a oferir música en viu per les moltes i absurdes traves burocràtiques que piconen els agosarats, han anunciat que passaran de tant en tant velles pel·lícules mudes, com El noi, amb en Xarlot, tot un clàssic. No és l'únic espai en el qual, en els darrers temps, s'han recuperat aquest tipus de produccions cinèfiles ancestrals.

La inauguració de la flamant nova filmoteca s'esta endarrerint però suposo que un dia o un altre ens donaran la notícia de la inauguració i espero també que dediquin alguna part de la programació a aquest llenguatge universal sense paraules.

Els actors i les actrius de cinema mut van ser famosíssims, eren absolutament teatrals. El teatre d'aleshores també era molt teatral, gesticulador i exagerat, avui ens semblaria histriònic però a la gent d'aleshores li encantava, les modes van i venen i els gustos canvien i tornen a canviar. Tot és relatiu i temporal.

Molt cinema mut hispànic es va fer a Barcelona on també se'n va fer de sonor durant molt de temps, amb estudis com els Orphea o fins i tot, ja més endavant, els Balcázar d'Esplugues City, sobre els quals, ahir, precisament, vaig veure un interessant reportatge a BTV. L'incendi dels Orphea és encara un misteri poc aclarit.

Unes de les grans figures del cinema mut nostrat van ser el director Ramón de Baños i el seu germà Ricard, per no parlar de pioners com ara Fructuós Gelabert, oblidat durant molt de temps, tot i que Miquel Porter i d'altres el van reivindicar i recordo que quan estudiava per mestra vam veure un documental sobre la seva figura que acabava amb la frase de Montesquieu: Una injustícia feta a un home és una amenaça per a tots nosaltres.

La gran figura espanyola del cinema mut va ser Segundo de Chomón, qui també va treballar a Barcelona, un visionari, eclipsat en la història per Mélies doncs ja se sap que els francesos són molt més hàbils i eficients a l'hora de valorar les seves coses, potser pel fet que han llegit més a Montesquieu, qui sap.

Durant la República es van fer alguns intents de cinema en català, ja amb el cinema sonor, com ara El Cafè de la Marina, segons l'obra de Sagarra, amb guió i direcció de Domingo Pruna -o Pruña, com escriuen en algun lloc- que no va reeixir. De tota manera m'agradaria tenir ocasió de veure aquell intent, cosa que m'imagino que avui és gairebé impossible.

La pel·lícula muda espanyola més famosa i reivindicada ha estat La aldea maldita, de Florián Rey, un gran director que va estar casat amb Imperio Argentina i que va fer molt cinema sonor després. Dels actors silents encara en recordem menys que no pas de directors, molts procedien del teatre i allà van tornar, d'altres van anar a treballar a la ràdio, un mitjà més segur i, en tot cas, la guerra civil va produir un gran trencament amb el passat.

Quan jo estudiava es va desvetllar un gran interès pel cinema del passat i pel  vessant educatiu del mitjà, fins al punt que en aquella Normal de l'època vam poder fer un curs sobre aquest art i la seva didàctica, on ens van parlar força de la història del cine i on vaig sentir parlar per primera vegada de Fructuós Gelabert. Ens van passar molt bones pel·lícules antigues com ara la versió de Fritz Lang dels Nibelungs i, és clar, l'inevitable Cuirassat Potemkin. 

Els conferenciants es planyien que molts efectes aconseguits amb el cinema en blanc i negre s'haguessin perdut per sempre de forma definitiva. Però el cas és que les tècniques actuals han permès fer i recuperar moltes coses impensables en aquell temps pel que fa al cinema i que el blanc i negre no ha mort sinó que s'ha anat utilitzant de tant en tant altra vegada, amb excel·lència remarcable. Un dels conferenciants va ser l'avui també injustament oblidat Josep Serra i Estruch, per cert.

Hi havia aleshores un interès important per fer cinema educatiu i educar per veure cinema, recordo fins i tot uns llibres molt interessants editats pels jesuïtes, sobre el tema. Potser insistim massa, els  educadors, i fins i tot la resta de la gent, en això del tema educatiu. Com calia al pensament esquerrà vigent, tot i que suposadament clandestí, el cinema americà era foragitat d'aquells verals cultes i em sembla que només ens van passar pelis europees antigues i pelis dedicades als infants fetes a l'Europa de l'est, moltes de les quals, sobretot les de dibuixos, he de dir que resultaven absolutament ensopides. Però era una època en la qual tot el que arribava dels països comunistes era el novamàs.

Només en recordo una que em va agradar molt, Ivana al ataque, txeca, que encara seria vàlida avui, ja que les coses en l'esport no han canviat gaire, en la qual una noia jugava a futbol amb els nois del barri fins que l'equip d'aquests assolia categoria i a ella la foragitaven injustament. En un partit important tenen una baixa i la van a buscar, la disfressen de noi i la fan jugar però tot es descobreix i els desqualifiquen, tota una fàbula moral, vaja. 

En canvi, també vaig poder veure en aquell cicle l'antiga versió francesa de La guerra dels botons, un clàssic gavatxo de la literatura infantil, i em va sembla absolutament masclista, amb l'única nena que hi surt sargint els estrips dels amics, netejant i cosint botons on toca. No he vist la versió actual i no sé pas si han arranjat aquella discriminació evident.


Per cert, se m'ha acudit mirar quin cinema feien fa cent anys a Barcelona pels volts de Nadal i veig que les pelis s'anunciaven com a cintes i es remarcava el metratge, 700, 800 metres. Al Kursaal, gran cine de moda, feien La hija de los traperos. Als Condal i Bohèmia, del Paral·lel, cinc cintes variades, entre les quals El Talismán o Corazón de León. Entenc que les anaven canviant diàriament. Al cinema Walkyria, Ronda de Sant Antoni cantonada Riera Alta, una altra sobre Corazón de León acompanyada de quatre més amb títols com ara Luchas Trágicas. Molt de teatre, Ricardo Calvo al Romea amb El vergonzoso en Palacio, la gran Raquel Méller, varietats i fins i tot sessions vermut. Sarsuela i opereta. El cinema encara no era d'autor ni els actors eren mencionats enlloc.