Cues laiques i versos amb missatge nadalenc

El Festival de la Infància crec que va per la seva 50à edició. Acabo de veure per la televisió unes imatges de la cosa, amb una immensa cua i una mare sacrificada i contenta de guardar la tanda a les criatures que, mentrestant, estaven jugant pel recinte, dient, més o menys:

-Ja he fet una hora de cua i encara me'n queda una altra...

Precisament ahir llegia que aquest any arreglarien això de les cues, al Festival. Cada any ho diuen. Recordo la primera vegada que vaig escoltar una manifestació de bones intencions, en el temps del primer govern Pujol. Alguns fills de l'aleshores estrenat president encara eren petits i a la seva senyora la fan fer no sé quin càrrec honorífic de l'esdeveniment. Marta Ferrusola comentava, per la tele, aleshores, que havien aconseguit acabar amb les cues. D'allò potser fa trenta anys, ja. Aquell mateix any vaig constatar, per pròpia experiència, que hi havia cues, per cert.

Les aventures dels pares i mares sacrificats i novells, en el seu paper d'acompanyants esforçats de la fillada i, de vegades, dels veïns i cosinets, mereixeria una pel·lícula almodovoriana o berlanguiana. Per sort, m'he escapat per raons òbvies de les tòrrides trobades del Club Super 3, una altra megaespectacle per a llogar-hi cadires. Vaja, ni per a llogar-hi cadires, ja que sovint no hi ha cadires per llogar.

Em sorprèn que la gent faci cues i perdi el temps per coses tan absurdes com ara que el nen o nena aviciat pugi durant un minut a una atracció pocasolta o aconsegueixi un pin o una enganxina que li durarà un dia o dos. El pitjor és que quan no vols caure en aquests paranys quedes com una mare -o pare- sense consciència, irresponsable i cantelluda. Deu ser casualitat, però a l'escola -a la meva i a la dels meus fills- molts dels progenitors més amics de fer aquesta mena de sacrificis eren, moltes vegades, els qui duien, per exemple, les bates sense marcar, els llibres sense folrar o no es preocupaven, després, de temes molt més seriosos.

En això, com en tot, l'aparença compta molt. Una manera de fer participar les famílies en l'escola, ben absurda, per altra banda, em sembla, era, a la meva darrera escola, fer que les mares vinguessin a ajudar a les festes escolars, fent disfresses o torrant castanyes. Com és natural, les mares que treballen ho tenen pelut, de vegades ni tan sols no poden assistir als festivals ni anar a acomiadar les excursions o les anades a colònies. I dic mares pel fet que, fins fa poc, el voluntariat cosidor de disfresses era gairebé tot ell femení. I les pobres que no poden ajudar queden sempre molt malament. Vaig patir, com a mare treballadora, aquesta dolorosa discriminació.

Durant l'epoca de mentalització transicional a les APAS, després AMPAS, hi havia pares. Pares de partits d'esquerra, normalment, que venien més aviat a fer política, no sé si era una mena de consigna detectar el poder en aquestes petites comunitats. Quan la cosa va anar de baixa, la participació masculina també va minvar i molts d'aquells senyors es van incorporar a d'altres estaments amb més futur. Podria fer una llista de grans i petits embolics provocats pels afanys remenadors de cireres de la gent participativa, a les escoles, participació que les lleis i els poders afavorien fins al punt que, com es sabut, la tria de direcció precisava d'un nombre considerable de vots amperos. Aquests senyors eren molt polítics però, de fet, la qüestió educativa profunda tampoc no els preocupava massa, més enllà d'això tan eteri dels valors. Dels seus valors, és clar. Cada escola és un món, cada persona un misteri i no es pot generalitzar, d'acord. 

Molts dels festivals i activitats diverses dirigides als infants, sovint tenen tan poca qualitat que no aconseguirien un aprovat justet. El mateix pel que fa a molt teatre infantil, amb remarcables excepcions, que sempre n'hi ha algunes. Quan ets petit tot ho veus bonic, no ets gaire crític i vols fer el que fan els teus companys i companyes. De vegades m'ha sorprès comprovar com els meus nois i noies havien gaudit d'un espectacle o una visita que a mi m'havia semblat infumable.

Els pares i mares novells, de bona fe, retornen una mica a la infantesa amb els seus infants, com és natural, i aquests sacrificis fins i tot els fan una certa gràcia, podem fer tan poques coses pels fills al llarg de la vida, realment importants, que el desig de deixar-los un bon record, ni que sigui de la nostra coratjosa espera guardant tanda per tal que es puguin enfilar no sé on, és superior a qualsevol valoració crítica. Ara bé, crec que hauríem de demanar seriositat i que, després de cinquanta anys, ja no hi hagués cues de cap mena al festival. Però de veritat, ep. És clar que potser és que ens agrada fer cues, fins i tot al mercat les parades ho saben, això. On hi ha més gent hi va més gent i hi vol anar més gent. I la sort que tenen, els qui organitzen aquesta mena d'esdeveniments, és que el públic es va renovant i ningú no recorda el passat ni les seves cues ancestrals. Per cert, ja fa anys que els Reis d'Orient no van a tancar el festival. No sé per què es va abandonar aquest bonic costum. Potser per una qüestio ideològica municipal?

Els reis encara no s'han reconvertit en treballadors al servei de la infantesa, però tot arribarà. Avui, al diari, Rafel Nadal parla de la tendència iconoclasta dirigida a esborrar de la tradició nadalenca el Nen Jesús, la Mare de Déu, Sant Josep, els angelets i la resta. Per  si no podeu accedir a l'article, en copio un fragment ben significatiu. El periodista evoca l'antiga tradició de recitar el vers i en recorda un dels que va dir en algun dia de Nadal:

"Sóc petit, tant se val / d´això no en feu cabal, / que Déu m´envia / sadoll d´amor filial, / per desitjar-vos per Nadal/ un feliç dia". 

I després,continua:

Hoy, seguramente, no habría podido decir este verso, porque la palabra 'Dios' no es políticamente correcta y sus referencias navideñas son demasiado explícitas. 

Desde que el pasado 15 de diciembre escribí en estas páginas "Paisatge d´hivern", he recibido noticias de nuevos casos de censura practicada en muchas escuelas a la hora de elegir los versos navideños. La directora de una escuela pública de Girona ha tenido que superar las reticencias de algunos maestros para enseñar a sus alumnos el poema de Miquel Martí i Pol que comienza así: 

"Quan ve Nadal fem el pessebre / amb rius, muntanyes de colors / el caganer, l´estrella, l´àngel, / el nen, la mare i els pastors (…)". 

Al parecer, algunos maestros consideraban políticamente incorrectas las referencias al nacimiento, y sobre todo la palabra ángel. Las mismas objeciones recibió por unos días otro poema de Josep Maria Fonalleras que incluye entre sus versos referencias al portal de Belén, al buey, a la mula y al mismísimo niño Jesús. 

Durante los años más duros de esta tendencia fanática contra muchas tradiciones, algunos maestros emprendieron una búsqueda frenética de poemas laicos, con pocas o ninguna referencia religiosa. En esta época se hizo popular la Cançó de Nadal,de Bofill, Puig y Serrat, una propuesta eficaz que seguramente encabeza la lista de éxitos en nuestras escuelas: 

"L´escola és tancada / hi ha llum al carrer / la senyora Pepa / saluda el carter: / ´Que tingui bon dia / avui és Nadal! / No té una carteta, / no té una postal?´ / Li dono una carta / del seu fill Pasqual, / que desde Suïssa/ li diu: Bon Nadal!". 

El poema, que en su día fue musicado por el padre Ireneu Segarra, es fácil de memorizar, es tierno y es políticamente correcto, incluyendo la referencia a la emigración española a Suiza. Pero, ¡ay!, los maestros olvidan casi siempre el último mensaje del cartero a la señora Pepa, una última estrofa también eliminada de muchos poemarios navideños editados recientemente, sobre todo en internet: 

"Estigui contenta, / Jesús ha nascut / per dur-nos la joia / al món ha vingut". 

Hay que ser muy sectario, muy inculto, o simplemente un auténtico imbécil para censurar esta estrofa, la única que con su referencia al nacimiento de Jesús vincula el poema a un origen cultural y religioso concretos. 

Otros padres me cuentan como contemplaron con orgullo como su hija se apresuraba a encaramarse a la silla para obsequiar a la familia con su primer poema navideño, que no había querido ensayar en su presencia. Hasta que escucharon con perplejidad el primer verso: 

- La patata és essencial / per a fer una dieta com cal. / Bullida, fregida... 

Per evitar problemes ideològics, religiosos, educatius o ximples, sembla que moltes escoles han eliminat això del poema nadalenc. Per si un cas... Ara bé, la litúrgia d'anar fer cues al Festival gaudeix, pel que he vist per la tele, de molt bona salut.

Elisabeth Gaskell i les dames -britàniques- d'abans

La secció del Corte Inglès -recordeu quan, en broma, en dèiem El tall britànic?- situada a l'antic i enyorat Can Jorba compta amb una bona secció de discos, llibres i pel·lícules, cada dia, cal dir-ho, més reduïda. Si no em falla la memòria crec que quan es va estrenar com a  part dels grans magatzems, aixó tan controvertit que en diem cultura hi tenia un pes molt important i, de fet, la propaganda de l'època ho va batejar com a la secció cultural de la firma. Però, vaja, encara m'he ensopegat per allà amb perles que no he trobat en d'altres indrets.

De tant en tant floreixen pel magatzem  mencionat sèries angleses, d'aquestes sobre les quals en comentava, fa uns dies, l'excel·lència. La meva cunyada m'ha passat Middlemarch, sobre el llibre d'Eliot, autora que també vaig recordar en un post recent, i encara no l'he començada a veure pel fet que em sap greu haver-la d'acabar, un sentiment estrany que em produeixen també alguns llibres. La va comprar en aquests magatzems, com moltes altres de la BBC.

Ara he vist que tenen existències de sèries de la mateixa procedència i qualitat basades en novel·les d'Elisabeth Gaskell, una altra gran escriptora recuperada per a nosaltres no fa gaire temps. Recordo que fa alguns anys van passar Norte y Sur, per la tele,  i vam saber, els no iniciats, que Gaskell havia escrit moltes més coses a banda de la biografia de Charlotte Brontë, amiga seva. Ep, no hi tinc cap comissió, només constato un fet.

Les novel·les del XIX, en general, són, per a la nostra apressada vida del present, una mica llargues i feixugues, un pèl fulletinesques, però rumbegen un gran encant en el qual hi té molt a veure l'extensió, també. Gaskell, nascuda Stevenson, va dur una vida tranquil·la i intel·lectualment interessant, va conèixer els autors de l'època, que es reunien a casa seva i va fer una gran amistat amb Brontë, Dickens i molts més. Va retratar de forma acurada les diferents classes socials i amb el seu marit, pastor lletraferit, van tenir un gran interès per recollir les formes dialectals de Lancashire i en defensaven l'ús, ja que, com sol passar gairebé sempre, hi ha conceptes i sentiments que no es poden expressar tan sols amb les formes canòniques.

Tenia sentit de l'humor i també va escriure novel·les amb fantasmes pel mig. Amb això de les bones sèries has d'anar una mica per feina, vistes i no vistes. I quan no es troben, tens dificultats per aconseguir-les. Tot i que avui, amb internet, tot és possible. O gairebé tot.

El que em sobta i preocupa, quan vaig a Can Jorba o passejo pel centre comercial de Barcelona és recordar les bones i boniques botigues que hi havia vist i veure les que hi ara, que semblen totes de mercadillo. Per cert, una part de la llibreria del mateix establiment ha estat envaïda per una mena de muntatge sobre esports d'aventura i bajanades marca National Geographic. Hem de viatjar, hem de veure món, que no tenim conversa... ironitzava en Capri en un monòleg. Doncs això. Em temo que el regal estrella d'aquests dies seran aquests paquetets que ofereixen estades breus a hoteles con encanto o balnearios relajantes, car he vist que n'ha posat a centenars per tot arreu.

Veure el que arribaven a escriure -en pes de paper- aquella gent del XIX, ni que fos la de classe mitjana alta, sense ordinador ni llum halògena ni calefacció central, i la cultura que rumbejaven sense haver vist més món que, en molts casos, el seu poble, encara em meravella. I, pel que fa a les senyores que van aconseguir surar en un món tan difícil i resclosit, parint un any sí i un altre també, fins i tot amb dides llogades i cuinera... sobren els comentaris.

Reis, prínceses, polítics i pel·lícules

A la pel·lícula El discurs del rei (escric el títol en català però no hi ha, que jo sàpiga, versió catalana, tot i que és una d'aquelles que s'ha de veure en versió original), el professor sense títol que aconsegueix millorar el discurs monàrquic juga amb els seus fills a fer-los endevinar personatges de Shakespeare, en una de les breus escenes que esquitxen aquesta història de genialitats, i de temes aparentment secundaris.

El fills de Logue, el professor, viuen en una casa de classe mitjana, gran i freda, i estudien abrigats i amb bufandes, al costat del foc. Em van recordar temps passats en els quals per estar per casa ens abrigàvem de veritat. Avui hi ha qui ni tan sols es capaç de posar-se una rebequeta i opta per engegar la calefacció a tot rendiment, el mateix que durant l'estiu té l'aire a nivells gèlids.

La pel·lícula ha tingut molt bones crítiques i, de fet, quan més hi penso, més m'agrada, tot i que la història és tan senzilla que sembla fins i tot no existir. Es podria resumir amb una frase: un senyor de casa bona, quec, troba un professor adient que l'ajuda a superar el problema. Ara vivim temps antimonàrquics i crec que això ha perjudicat la visió que un sector de públic jove pot tenir de la pel·lícula. El tema de la realesa i de les monarquies es tracta sovint d'una forma frívola, com si tots els reis haguessin triat de ser-ho.

En el cas del rei de la pel·lícula, ni ell ni la dona no volien tants maldecaps. Haurien pogut viure de forma còmoda i tranquil·la, sense problemes de cap mena, en una llar anglesa luxosa, amb servei i amb jardí, una mica a l'ombra dels poders. Per aquest motiu, cosa que es comenta a la pel·lícula, la noia va donar carbasses al xicot en un parell d'ocasions, abans de decidir-se. A més, es van trobar immergits en la tragèdia més gran de l'època, tot just encetada en la història cinematogràfica, i aquell rei i el seu govern esdevindrien un pal de paller del poble anglès, sotmès als atacs nazis.

No tots els anglesos rics i cultes eren demòcrates. També n'hi havia que festejaven amb el nazisme o que hi veien virtuts, com l'amo ric de The Remains of the Day, una altra magnífica història, tan bona en el llibre original de Kazuo Ishiguro com en la pel·lícula d'Ivory. O com el mateix duc de Windsor, a qui de petita acostumava a contemplar per les revistes, amb la seva Wallis Simpson famosa i del qual encara no en sabem de la missa la meitat, que diuen. La veritat és que Guy Pearce també està molt bé, fent aquest curiós personatge en la seva esbojarrada joventut. Allò tan bonic, de la renúncia al tron per amor actualment està molt matisat.

Un altre tema de la història és la professionalitat, ja que Logue no posseïa títols oficials. Avui encara ho tindria molt més difícil, per demostrar l'excel·lència, malauradament la titolitis s'ha convertit en canònica. No importa tant el resultat i allò que pots demostrar que saps fer, com el feix de títols, màsters i publicacions amb isbn que pots aplegar en el currículum. De vegades em vénen al cap les narracions de Calders sobre el seu exili mexicà, en una època en la qual, en aquell país, podies fer la feina que volguessis sempre que en un cartell indiquessis de forma visible: ejerce sin título. Sovint he pensat que els mestres, per exemple, sortirien molt millor si, en lloc d'estudiar res, entressin d'aprenents, ben jovenets i jovenetes, en una escola, treballant al costat d'algú amb experiència.

No crec que a casa nostra hi hagi molts pares o mares que distreguin els fills fent-los endevinar textos de Carner, de Verdaguer, de Sagarra, de Cervantes o de Lope. No crec, tampoc, que els nostres reis o polítics optin, en casos de manca d'eloqüència, per triar els millors assessors en lloc dels més titolats. En tot cas, sobta la manca d'eloqüència d'un gran nombre de personatges públics, reis i polítics, i em temo que, si han cercat assessors per tal de millorar, no han estat prou aplicats. No vull entrar en temes d'actualitat nostrada però, més enllà de les valoracions polítiques que fan al cas, s'ha obviat en la majoria de comentaris crítics una cosa que he escoltat aquests darrers temps sovint, i que m'ha amollat més d'una persona: que el senyor Mas, l'hagués votat  o no qui me'n parlava, era el candidat que millor s'explicava. 


A la pel·lícula hi ha una altra escena molt interessant, quan la família reial contempla un documental en el qual Hitler fa un dels seus discursos esgarrifosos i contundents i la filla pregunta al pare què diu:
-No ho sé, però ho diu molt bé -admet el rei, tan preocupat per la seva manca de convicció discursiva, important en una època en la qual la ràdio era el mitjà estrella de la comunicació. Avui, amb la televisió, la cosa encara s'ha complicat molt més, per això hi ha tanta por al debat i al cara a cara i es té una cura, sovint excessiva i una mica ridícula, d' això que en diuen la imatge.

Pel que fa al cinema o al teatre, per més esforços que han fet d'altres països, àdhuc el nostre, per endegar coses a l'anglesa no els arribem ni a la sola de la sabata, tot i que de tant en tant, gairebé per atzar, surt quelcom una mica digne o fins i tot genial, de la mateixa manera que a l'Espanya endarrerida de fa uns quants anys hi va sortir un Ramon y Cajal. Si fins i tot amb les novel·les roses de la Cartland han aconseguit meravelles, els habitants d'aquelles terres boiroses! Fa uns dies, en parlar d'Elliott, vaig llegir en algun lloc que les bones produccions de la BBC sobre els seus clàssics  han motivat que les reedicions d'aquests siguin constants i es venguin bé. També han emès molt teatre radiat i també es poden trobar gravacions -allà, aquí no- d'obres de teatre o novel·les, fetes per actors de molta categoria i dicció acurada i clàssica.

A més de les seves moltes virtuts fílmiques la pel·lícula aplega un doll de secundaris de luxe, com ara la immensa Claire Bloom, que va ser la bonica jove de Limelight i que en els darrers anys s'ha dedicat més aviat al teatre i la televisió de qualitat. Fa mooolt de temps, per la nostra televisió, havien passat alguna obra de teatre de la BBC filmat, m'agradaria saber qui era el responsable d'aquelles francesilles inesperades, per tal d'agrair-li el detall. Recordo haver vist la Bloom interpretant la mare Conway, en un muntatge esplèndid i sobri.

Jordi VI va ser un bon rei del seu temps, molts l'hauríem volgut. Va romandre a Anglaterra amb els seus, durant la guerra i va anar sovint a visitar els indrets on havien bombardejat els alemanys, en contra de l'opinió del govern, que el volia portar al Canadà amb la família, per seguretat. La seva esposa era també una dama valenta i coratjosa, només cal recordar que Hitler la va titllar de ser la dona més perillosa d'Europa. Jordi VI va morir relativament jove,  als cinquanta-set  anys, tenia càncer de pulmó, va fer-ho de forma ràpida, per sort per a ell. La seva esposa va viure fins als cent un anys, assistia a molts actes públics amb aquells barrets estrafolaris que tant agraden per aquells verals, sempre somrient. Es va dir que havia tingut embolics, que bevia, si en va tenir va fer ben fet i si va beure, l'alcohol devia contribuir a la seva longevitat.

La reina d'Anglaterra actual té, més o menys l'edat de la meva mare, i el seu fill gran, la meva. Era un dels prínceps joves del meu temps, com el de Suècia, i una companya d'escola, quan teníem nou o deu anys, inventava aventis en les quals es casava amb ell i el Regne Unit es convertia al catolicisme, coses de l'època i de l'educació confessional. Les revistes il·lustrades ens han mostrat al llarg del temps aquesta família, amb la qual ningú no es ficava quan jo era petita, però que més endavant va ser objecte de tafaneries a dojo. Una amiga agosarada que va anar a Anglaterra a fer d'au pair, en un temps en el qual la majoria de noies no anàvem ni a Montserrat, em va explicar que en aquell país es podia criticar tot i tothom, llevat de la família reial. Ja veieu si han canviat, els temps!

Les monarquies han perdut pistonada quan han deixat de ser misterioses, el mateix que la litúrgia en llatí era tota una altra cosa. La Wallis i el seu home es passejaven pels actes socials diversos, aleshores, comentaven que possiblement cobraven per assistir-hi. Tot allò em semblava una pel·lícula quan ho veia a les revistes de la perruqueria, i potser ho era, car hi ha molt de teatre en el món dels reis i dels polítics. No cal ser rei per viure en la parafernàlia, molts presidents de govern també s'han deixat temptar pel protocol formal, el glamour i el grandeur. Van ser un gran objecte de tafaneria romàntica i revistera els amors i desamors de la princesa Margarida, per cert.

M'ha agradat com reflecteix la pel·lícula el tarannà d'aquest professor, que amb un rei manté conversa i ell és ell i el rei és rei, com escrivia un altre anglès, Kipling. Res, que em pensava que m'avorriria i m'ha agradat, aquest discurs reial. Sobretot considerant el trist i mediocre panorama cinematogràfic que tenim a l'abast darrerament. No he dit res del director, encara força jove, Tom Hooper, que si continua progressant adequadament ens pot donar moltes alegries cinematogràfiques, que ja ens convenen.

Innocents, innocències i innocentades

Volia penjar alguna broma al blog o al facebook però no se m'ha acudit cap cosa que fes prou gràcia, deu ser que els temps no estan per bromes. O que jo no estic inspirada.

Quan jo era petita els temps eren, en teoria, molt menys humorístics que no pas els actuals, però la gent tenia moltes ganes de broma. Els diaris i les ràdios sempre amollaven alguna cosa que era mentida, com ara, en una ocasió, que el monument a Colon era a punt de caure.

M'agraden les bromes intel·ligents i subtils però el fet és que sovint les bromes van dirigides a riure's d'algú de forma més o menys cruel. Penjar llufes era quelcom recurrent. En una ocasió, al despatx on treballava abans de ser mestre, totes les noies ens vam penjar lllufes, així ja ens curàvem en salut. 

Diuen que, en el món, mentre hi hagi rucs hi haurà qui muntarà a cavall. En tots els grups humans hi ha rucs i genets, víctimes i botxins i un gran nombre d'indiferents i covards que tiren cap allà on toca o convé. Tot plegat ja comença a l'escola on, per molt que es vulgui controlar l'assetjament, sempre es conformen grups de poder i petites màfies infantils que sovint passen desapercebudes als grans.

La festa dels Innocents, com totes, té un origen ancestral i es va reconvertir, fent-la coincidir amb una matança de criatures bíblica, que ja és gros. Les persones que volen retornar als solsticis o a les saturnals, per no recollir la tradició cristiana, en això de les festes, no s'adonen del fet que, en realitat, el que fan és canviar de context religiós i que aquelles antigues religions, lligades a poders diversos, tampoc no eren una meravella acollidora i democràtica. No eren gens innocents.

Certament, l'exageració d'allò que en diuen políticament incorrecte ens ha portat  a l'excés, com sol passar, però també té grans virtuts, com ara el fet que ja no fem bromes   molt cruels ni expliquem a gust acudits de cecs, sords, quecs, homosexuals, dones lletges, coixos, deficients psíquics, vells xarons o d'aquells que retraten d'altres ètnies o nacionalitats. Encara que aquests darrers encara cuegen, sobretot en clau catalanista.

Els acudits ja no són el que havien estat ni les bromes tampoc pel fet que, com havia de ser, hem perdut molta  innocència i la innocència és indispensable per riure's de segons què.

La tendència escatològica del país, amb l'exaltació mítica de la figura del caganer, potser va fer que d'aquest ninotet retallat, de paper de diari, en diguéssim la llufa. El meu avi recitava una canterella remarcable que ens feia molta gràcia: rots, pets, mocs, llufes i gargalls, cagarrines de les fines, peus suats i nassos bruts i una moca d'arengada, bon remei pels geperuts. Els geperuts, afortunadament, ja gairebé ni existeixen pels nostres verals i, en tot cas, tampoc no hi faríem broma, hores d'ara.

Costa entendre la mentalitat d'altres èpoques, la crueltat vigent, la violència admesa i consentida, des de nivells molt propers fins a les altes instàncies, el menyspreu a les dones i als infants, als estrangers, la misèria generalitzada. Era així i amb això cal viure, amb l'herència de tot plegat, per entendre, fins i tot, el retorn en ocasions a les barbàries antigues i no tan antigues. Per comprendre a fons els fets històrics, els costums, precisaríem d'un cert grau d'empatia amb les generacions passades, cosa que és pràcticament impossible. De tota manera, amb una bona propaganda, es pot generar un canvi de mentalitat massiva en allò que calgui, malauradament. Un tema que no ens agrada tocar és el fet, inqüestionable, que en moltes ocasions les víctimes tampoc no són innocents. Barrejar les dues coses sense matisar porta a lectures parcials i interessades de fets com les guerres, per exemple.

Més enllà de posicions individuals, excepcions de fet, el respecte a l'altre generalitzat es va començar a estendre després de la Segona Guerra Mundial, quan el món occidental es va espantar d'ell mateix i va decidir redactar un document que es diu Declaració dels Drets Humans i que, com és ben sabut, encara no s'ha acabat de desenvolupar a nivell universal. La regla d'or és molt més antiga, però no s'havia desenvolupat ni havia tingut un nombre de seguidors important.

La  broma cruel, que de vegades fa tanta gràcia, és tortura psicològica, ben mirat. L'humor és un aspecte de la vida controvertit i subjectiu, hi ha qui diu que el somriure és la riallada de l'intel·ligent. Jo no diria ben bé això, car la intel·ligència, com la cultura, és un mot molt manipulable i interpretable, però la ironia ben pensada, que ens provoca un somriure i una reflexió, em plau molt més que la grolleria i l'humor fàcil, la veritat. 

Una bona defensa, a l'hora d'entomar bromes, és avançar-te i riure't de tu mateix. Els millors acudits sobre cecs sempre els he sentit explicar a invidents, per exemple. L'humor decau aviat, es crema, ja els meus pares i avis afirmaven que era molt més fàcil, al teatre, fer plorar que no pas fer riure. Per això els humoristes  haurien d'anar amb molt de compte i ser breus, però, ai, quan un té una bona època, com és natural, l'ha d'aprofitar. I estic pensant en certs programes de televisió molt nostrats, que han acabat per arrodonir un parell de gags bons amb un gran nombre de fullaraca pocasolta, altrament no tindrien la durada canònica.

Un altre clàssic de la broma cruel han estat les novatades, els rituals d'iniciació. Les bromes cruels no afecten tothom de la mateixa manera, hi ha qui s'ho pren amb valentia i esportivitat i sobreviu a l'entorn, i qui ho passa molt malament i ho recorda tota la vida.

Quan vaig començar a treballar, en una empresa força gran, les bromes anaven  de baixa, però la gent recordava amb nostàlgia les que havien fet en d'altres temps, enviar els aprenents a cercar un gall d'indi inexistent a la quinta forca, per exemple. A un comandament intermig, a qui tenien mania, encara li van enviar pels Innocents una totxana molt ben embolicada, recordo, com si fos un regal de Nadal, a casa. En aquest cas, com que l'home no va mencionar res i ningú no va saber la seva reacció davant de la broma, la cosa no va tenir gràcia. 

A mi, que era molt despistada, em deixaven bitllets (falsos) pel terra, a la feina, i reien en veure que jo ni me n'adonava de la seva presència. A l'escola, entre d'altres gracietes, un dia que em van penjar un ruc de paper a l'esquena, tothom reia i jo no sabia de què. No em va fer mal la broma sinó el fet que les millors amigues meves també hi van participar i van riure. I és que la traïció sí, que fa molt de mal. He de dir que em vaig venjar i en una ocasió, a una de les traïdores a qui feien molta mania els animalons li vagi posar un cuc de terra mort a la butxaca de l'abric. Qui estigui lliure de pecat...

Els infants, ara pot sembla estrany, però havien estat objecte de bromes molt pesades dels grans, només cal repassar el costumari per llegir coses que avui semblarien esgarrifoses, com ara, quan ja se sabia el misteri dels Reis, fer obrir paquets ben embolicats a un nen il·lusionat encara, malgrat tot, que es trobava amb pedres o escombraries.

Una broma recurrent és la imitació. Els alumnes imiten els professors per riure's d'ells i els humoristes han imitat tota mena de gent, si els deixaven, cosa que no sempre ha estat possible. Actualment uns dels més imitats són els polítics. Jo crec que a més d'un dels imitats no els fa cap gràcia la imitació, sobretot pel fet que la gent acaba confonent la brometa amb la realitat i perquè sovint es cau en el tòpic i en l'element xaró. Però, és clar, s'ha d'aguantar amb esportivitat, ja se'n cansaran i imitaran a un altre, no hi ha res etern.

La meva mare era encara jove quan li van penjar, al darrera, sense que se n'adonés, una llufa amb un escrit: se alquila. Es va enfadar molt, havia anat pel carrer amb allò durant una estona. A mi em va fer riure, la broma, però vaig dissimular. No em va fer riure el cartell  sinó l'enrabiada que havia tingut. Ja se sap que les relacions materno-filials tenen punts foscos i complicats. 

A més de les llufes també s'havien penjat elements de la natura, com ara aquestes espigues de gramínies que són enganxoses i que s'adhereixen amb facilitat a la roba. Aleshores es cantava, amb malícia: el burro porta càrrega i no se'n sent...

La mateixa paraula innocent ja té moltes connotacions, des de la bona i angelical, manca de malícia, exempció de culpa,  a la de definir un estat de beneiteria ximple i ignorant. Jo crec que no som innocents i ho deixem de ser en créixer, sinó que anem perdent diferents innocències al llarg del temps, de forma inevitable. La innocència té molta relació amb la ignorància, què hi farem.

Fa anys les petites papereries del barri comptaven amb tot un mostrari d'articles de broma. Amb el temps, alguns es van prohibir i d'altres s'han d'anar a cercar a llocs molt especialitzats. Una nena de l'escola va portar en una ocasió una taca de tinta falsa, de llautó pintat, i la va posar al damunt d'un d'aquells llibres de comptabilitat que no es podien esborrar, on tot era fet a mà, a tinta, i els assentaments escrits amb acurada lletra redondilla. La propietària, una nena molt meticulosa, va tenir tal ensurt i tal atac d'ansietat que jo hauria tallat la broma de seguida, però no en vaig ser capaç. Per sort, no van fer durar massa l'engany, les bromistes. 

Una broma molt pocasolta era allò de les bombes fètides, que feien molta pudor. Les he compartit com a alumna entremaliada i les he patit de mestra, crec que ja no són tan habituals. Hi havia també una mena de líquid que feia sentir calor i fred, vaig llegir que l'havien prohibit. Per fer gracietes i bromes, el mateix que per explicar acudits, cal tenir grapa. No hi ha res més trist que una gràcia que no fa gràcia. Recordo una dita dels grans del meu temps, quan alguna cosa destinada a fer riure feia plorar de pena: en lloc de Gràcia fa Sant Gervasi, que es relacionava amb el recorregut d'un tramvia. 

La gent gran de quan jo era petita, com passa sempre, bescantaven infants i joves, ja no hi havia educació, ni urbanitat, ni capacitat de fer broma. Aleshores et començaven a explicar facècies del seu temps, amb bromes pesades i absurdes, grolleres, que ells trobaven la mar de divertides: tapiar l'entrada d'una casa amb totxanes, cruspir-se l'estofat que algú havia deixat a l'àmpit de la finestra, escampar fang per damunt de la blanca bugada d'alguna mestressa de casa que els havia botzinat... I és que cap geperut es veu el gep, vaja.

El fet bíblic de la matança de criatures, com passa amb molts fets violents i sagnants, va inspirar molts pintors, el mateix que avui molts fotògrafs moderns ens amollen imatges de matances d'innocents actuals, fins i tot, en ocasions, els donen grans premis per la feina. Matar innocents és una pràctica molt dolenta i, a més, com en el cas de la història religiosa, sempre passa que no aconsegueix l'objectiu pel qual s'ha endegat. O sigui, fins i tot des del pervers punt de vista dels dolents, no serveix per a res.

Històries familiars, premiades i (ben) traduïdes

Les obres d'art es divideixen en dues categories; aquelles que m'agraden i aquelles que no m'agraden. No conec cap altre criteri.

Anton Txèkhov

No crec gaire en premis, la veritat. Però he de dir que el llibre que estic llegint en té dos, el Pulitzer i el Llibreter. He llegit d'altres llibres que també tenien algun d'aquests premis o d'altres, que no m'han fet ni fu ni fa, i no vaig comprar aquest a causa dels premis sinó per una raó ben subjectiva i personal, pel fet que a la contraportada explicava que la tal Olive era una mestra jubilada i vaig sentir curiositat. Em semblava que no en sabia res, del llibre, però després m'he adonat que fa temps havia llegit, a La Vanguardia, una entrevista amb l'autora, Elisabeth Strout.

Resulta que la protagonista no era mestra, sinó professora de secundària, de matemàtiques, i que aquest fet té poc pes en el conjunt narratiu. Fa anys hi havia discussions una mica bizantines sobre què era o no era una novel·la. Els puristes d'abans considerarien que aquest llibre és, més aviat, un conjunt de contes amb un lligam comú, la senyora que li dóna títol, encara que el títol també hauria pogut estar el nom d'algun altre personatge. És una història coral, la d'un conjunt de gent d'un poblet, que es creua i relaciona, una història de sentiments, frustracions, desenganys i amor imperfecte. Les històries es poden llegir gairebé per separat. La narració presenta alts i baixos però en conjunt té l'encant dels contes que reflecteixen la vida real i amb els quals, en algun moment, ens sentim identificats.

Un dels mèrits del llibre, en la seva versió catalana -no he llegit la castellana i no sé anglès, per tant tampoc no conec la versió original- és, crec, la traducció. Com puc saber que es tracta d'una bona traducció, si la meva ignorància és tan gran? Doncs perquè hi ha alguna cosa que grinyola en les males traduccions, perquè em refio de la intuïció i perquè sovint es recorre a simplificar excessivament el registre, cosa que aquí no passa. És clar que a la gent ja li agrada, la simplicitat. Fa poc una coneguda se'm queixava de la versió catalana d'un llibre que està llegit, si fins i tot hi surt algun 'àdhuc', se'm va plànyer. A mi m'agraden, les traduccions agosarades que fan servir àdhucs i llurs, la veritat, encara que no vull espantar ningú i faré constar que no es el cas, en aquest llibre en concret. El vocabulari passiu s'ha d'activar, per això existeix. No estic d'acord amb els qui diuen que no tot el que es troba al diccionari es pot fer servir. Encara més, allò que no es troba al diccionari s'ha de fer servir de forma que faci plantejar dubtes sobre si cal incloure-ho al diccionari. Tot depèn del context i si es fa bé, es pot fer tot. Espriu en sabia molt, del tema, però avui no està de moda.

Per apressar l'edició sovint s'encarreguen traduccions a quatre mans, aquestes acostumen a ser les que grinyolen més. Ja sé que la traducció es una feina mal pagada i que hi ha moltes despeses i pocs guanys en el món editorial, més enllà dels grans grups habituals. El tema de les traduccions és polèmic sempre. Hi ha qui diu que caduquen. Aleshores també caducaria el text original. O no? Per tant, les bones traduccions més properes, en època, a la versió original serien ben vàlides, em sembla. Una altra cosa és que les traduccions antigues precisin, com els textos clàssics originals, d'algunes explicacions i anotacions. O els casos, freqüents, de traduccions fetes d'idiomes poc coneguts a través de les versions angleses, italianes i franceses, i que amb el temps tenen la sort de comptar amb alguna persona que coneix bé l'idioma original i el nostre, i té grapa per endegar-ne una nova versió.

Sempre comento que no m'agrada recomanar llibres -ni pel·lícules, ni res- o fer-ne crítiques, ni positives ni negatives. Tot són gustos i nosaltres també canviem. En tot cas, és un bon llibre aquest, dels que a mi m'agraden i d'aquells que crec que si s'haguessin escrit a casa nostra haurien costat de col·locar, encara més si l'autora, com jo mateixa, no  fos mediàtica. Potser m'equivoco, evidentment. Diu l'autora, a l'entrevista, que estimem de forma imperfecta. També llegim i opinem de forma imperfecta. En tot cas, dir que l'autora de la traducció, que ha contribuït a fer-me passar una molt bona estona amb la lectura, és Esther Tallada. Fins i tot la mencionen a la coberta, o sigui que m'imagino que té prestigi. No amb tots els traductors passa el mateix, malauradament.

Què cal saber, de Catalunya i de la resta?

Fa molts anys, com és ben sabut, per raons conegudes i estudiades, no fèiem gens de català a l'escola. La meva mare me'l va ensenyar a llegir amb El trobador català. També tenia una petita gramàtica del temps, breu, en el qual fins i tot a l'escola de monges on anava abans de la guerra en feien una mica. D'aquella petita gramàtica, molt malmesa, en recordo el bonic dibuix d'unes dames medievals i la lletra de les Muntanyes del Canigó, que formava part d'una de les lectures.

Quan ja estava acabant magisteri, a principis dels setanta, va venir una senyora de l'Òmnium, a la Normal de Sants, que en horari extraescolar i de forma totalment voluntària per part de l'alumnat ens feia una mica de català. Érem poca gent, els assistents, la veritat. En aquell primer curs vaig saber de l'existència d'uns altres per correspondència, del mateix Òmnium, i vaig continuar aprofundint en el tema. Aleshores es defensava aferrissadament el tema de la llengua materna, amb estadístiques i cites d'experts de tota mena, per raons estratègiques i, suposadament, científiques.

La Universitat de Barcelona, cap allà el 77, va muntar uns cursos dirigits als mestres, interessants i innovadors, per correspondència, amb algunes classes presencials i exàmens també presencials. Jo vivia aleshores fora de Barcelona i em va anar molt bé seguir-los, tenien un gran nivell. També vaig fer algun altre curset més en persona. Al cap de poc temps es va formalitzar el famós reciclatge, desafortunada paraula quan s'aplica a persones i no a escombraries. Els cursos de la Universitat tenien tant de nivell que ens els van convalidar pel cobejat títol de Mestre de Català (encara no s'escrivia mestre/a, aleshores). 

En una escola d'estiu de l'època hi va haver un debat sobre allò dels reciclatges, que eren a punt de començar. El professorat que havia impartit els cursos per correspondència tenia molt d'interès en continuar fent-los, el resultat havia estat molt bo, i fins i tot ens van insistir, als reciclats per tal que ho féssim saber. D'altres sectors trobaven que allò de fer-ho per correspondència era una barbaritat. Recordo que en un debat, amb persones com ara Oriol Vergés a la taula de ponents, vaig manifestar que aquells cursos estaven molt bé, que a mi m'havien agradat molt i em van deixar com a una ignorant, els experts. Com es podia fer una llengua per correspondència? Amb el temps m'he adonat que en tot plegat hi havia interessos diversos dels sectors de poder, de les universitats, del món acadèmic i del món polític. Era un pastís a punt d'encetar-se, aquell de l'ensenyament massiu del  català i tothom volia grapejar el pa de pessic.

Després va venir la immersió. Jo, ho admeto, no n'era partidària, al principi, que fos obligatòria i generalitzada. Sempre havia treballat en sectors amb una forta població de parla castellana i havíem estat dels primers en fer català en una època en la qual a les escoles ja se'n feia una mica. En alguns debats d'aquell temps vaig preguntar també què havia passat amb tot allò de la llengua materna, es veu que havia passat a la història, que era una bestiesa, vaja, sobretot quan la maternitat no era autòctona. Sectors pedagògics i polítics que eren, en principi, contraris a la immersió, van acabar per defensar-la, potser per no quedar com uns carques anticatalans i no perdre vots. 


A la meva escola fèiem allò que es deia català progressiu i el nostre alumnat sortia sabent molt més català que uns immersionistes del veïnat, però amb el temps m'he adonat que el de menys és la realitat, que els informes i estadístiques diuen el que han de dir quan toca. I que el més important no és el resultat del que es fa sinó la lectura oportunista del tema. Ara tot està tan institucionalitzat que sembla que parli de la prehistòria. M'he tornat escèptica en molts temes però la fe en les teories educatives l'he perdut de forma absoluta i irrecuperable. En un altre debat  de l'època em van assegurar que amb la immersió els nois i noies de barris castellans acabaven jugant al pati i al carrer en català i moltes coses més que ni eren certes aleshores ni ho són ara. No n'hi ha prou amb fer coses sinó que s'han de fer bé i sempre m'ha semblat que en aquest tema comptava més el prestigi i la qualitat que no pas la quantitat.

El reciclatge es va fer com es va poder. Entre el professorat que l'impartia hi havia de tot, gent més papista que el papa que va fer avorrir el català als sectors reticents, per a tota la vida, amb la seva insistència normativa i pronomfeblera, en lloc d'ensenyar a estimar la llengua i el seu context, per damunt d'academicismes de manual. Recordo una pobra companya castellana, a la qual van fer llegir i comentar un llibre de Miquel de Palol que ni jo mateixa vaig entendre, encara que vaig aconseguir arrodonir-li el treball que havia de presentar  a base de posar unes quatres frases suposadament intel·lectuals, d'aquelles que serveixen per a tot i fan patxoca.També hi va haver gent remarcable, ep, i tolerant, i simpàtica. Però com que existia una gran demanda de professorat van acabar per donar classes persones poc preparades o que no coneixien el context escolar real. Encara més, com que no el podien fer obligatori del tot van acabar per inventar-se una cosa que es deia la idoneïtat per a professorat tossut i reticent a reciclar-se. En aquest sector hi havia dos tipus de persones: aquelles que eren castellanòfiles i que no entenien de què anava tot plegat i d'altres que havien ensenyat català amb un gran esforç i sacrifici i que ara es veien obligades a treure's el títol.

Ara, com sol passar de tant en tant, tornem a l'estira i arronsa amb els sectors hispànics i al tema del català i el castellà i l'anglès i el que toqui. La immigració multicultural ens ha enterbolit i complicat el panorama, a més a més. En tot plegat hi ha una qüestió absent sempre dels debats i de les proclames patriòtiques: els resultats. El més pràctic seria establir unes proves orals i escrites importants, serioses i completes, al final dels nivells educatius, en català, castellà i anglès, si es vol. El procés, com ho fa cadascú, les hores que s'hi dediquen a l'escola, haurien de deixar-se programar i organitzar a les mateixes escoles, que saben on són, com són i què necessiten. Però els resultats importen poc, en general i les proves que es passen acostumen a anar destinades a que surti allò que ha de sortir, com les enquestes. El sistema està construït damunt d'una xarxa de titolacions i de burocràcies i de paperassa que dóna feina a molta gent i que potser no faria falta. Determinades carreres fins i tot no caldria ni tan sols estudiar-les de forma convencional si es fos capaç de demostrar l'excel·lència amb unes proves adients. Però, qui avaluaria els avaluadors? 


Com és ben sabut s'ha estès una tendència a no fer cap examen al final dels molts cursos i cursets destinats al professorat, sinó que es té en compte, de forma absurda quan es tracta amb adults, l'assistència a classe i s'ha de firmar a la llista . Els reciclatges sobre temes variats han acabat comptant a l'hora de cobrar els complements d'antiguitat, tot i que amb poca cosa n'hi ha prou, només faltaria que s'esvalotés el galliner per un excés d'exigència! Els exàmens i proves tradicionals han anat a la baixa i crec que també pagaria la pena debatre la qüestió de forma seriosa.

Darrerament he tingut ocasió de veure textos escrits per persones joves amb carreres com ara periodisme, magisteri o història. El català normatiu, basat malauradament en l'ortografia, sobretot, ja no és problema, passem el corrector i tot s'arranja. El nivell de redacció és força fluix, en general, amb poques excepcions minoritàries, car sempre hi ha, per sort, l'excepció. I l'expressió oral, sovint és lamentable. Es van ficar molt amb el senyor Montilla pel seu nivell de llengua, en el qual va millorar força, certament, al llarg de la legislatura, però només cal escoltar la tele amb un cert esperit crític per comprovar com va tot i com l'excel·lència expressiva actual passa per utilitzar frases fetes de manual com ara estirar més el braç que la màniga o pixar fora de test en contextos absolutament seriosos i formals.

En castellà, la cosa no és pas més brillant, per desgràcia. Les poques plomes periodístiques que admirem pertanyen, en general, a persones grans o molt grans. Els pocs locutors de ràdio o televisió que parlen de forma remarcable -en ambdues llengües- semblen, de fet, personatges d'un altre temps. El facebook m'ha posat en contacte amb ex-alumnes diversos, de diferents edats. En aquest cas, com que no es passen correctors, és habitual ensopegar-se amb errades de tota mena, sovint molt gruixudes, fins i tot en el cas d'alumnes que jo havia considerat brillants. En català i en castellà.

Fa anys, quan fèiem francès i les classes eren en castellà, recordo un catedràtic d'institut  el qual feia broma sobre els objectius de l'assignatura, els quals recollien la necessitat del fet que els alumnes, en acabar el batxillerat, fossin capaços de tenir una conversa culta en francès. Pero si ni siquiera la pueden tener en español... reia, l'home. Si aleshores anàvem així ara hem empitjorat en molts aspectes. Gent gran de la meva època havia anat quatre dies a escola en el temps de la primera comunió i escrivia de forma força molt correcta, hi havia un cert interès per aprendre seriosament. I no entro en el tema de les matemàtiques. Pel que fa al català, he conegut persones amb interès que a través de cursos i cursets, esgarrapats al poc temps d'oci, dels que feien en centres culturals o al mateix Òmnium, van aconseguir una excel·lència que avui no assoleix una gran majoria d'alumnat que surt de la secundària obligatòria. 

Discutir i debatre sobre la malícia exterior a l'hora de reduir el temps d'aprenentatge de la llengua està molt bé, fa catalanista mentalitzat i em sumaré a totes les protestes i iniciatives que em semblin justes. Comprovar de forma acurada i aprofundida els resultats i fer-hi alguna cosa ja és més complex, i em temo que si ens ho prenguéssim seriosament en sortiríem escaldats. Incidir de forma excessiva en hores de dedicació i en la vida íntima dels centres escolars, sense deixar-los respirar a còpia de normatives, horaris, protocols i burocràcia, és una mala pràctica que fa massa anys que dura.

Tot l'alumnat de l'ensenyament obligatori, amb les excepcions causades per problemes d'aprenentatge seriosos, que són minoritàries, hauria de sortir amb la capacitat de tenir una conversa mitjanament culta o, al menys, mitjanament intel·ligible, en català, a més de ser capaç d'escriure un poema, una carta, una narració, un informe o un email de forma remarcable. I, sí, també ho hauria de poder fer en castellà, àdhuc en anglès. I en acabar primària caldria una prova llarga, profunda i valorable, de llengua i de cultura general, com deien abans. Una revàlida moderna, vaja. I fer anar als qui no passen a reciclatge intensiu. És clar que primer potser faria falta fer un bon reciclatge amb revàlida als alts responsables de formar els formadors, entre els quals, encara, hi ha uns quants aprovats polítics de les èpoques progres.

Pel que fa a la gent de la meva edat, justificar la ignorància sobre la llengua amb la protesta sobre el molt castellà que vam haver d'entomar en els temps ombrívols, em sembla, com tantes altres coses, hores d'ara, una excusa de mal pagador. El mateix que justificar que no saps dividir perquè ets de lletres. En temes de cultura general ja no hi vull ni entrar, de vegades penso en tot el que sabien els meus pares i el meu avi, sense haver tingut una gran formació, sobre geografia, història, matemàtiques, àdhuc cinema o música, i encara em meravella. I no entro en com llegien, cantaven i recitaven català i castellà actors antics, ja traspassats, en comparació amb la jovenalla que ha estudiat la carrera. D'acord, saben més informàtica i anglès, no diré que no. Malgrat que la majoria d'aquest bagatge és producte de l'autoaprenentatge informal.


Val a dir que aquestes divagacions no tenen pes científic ni responen a cap informe de factura personal, sinó que són absolutament subjectives i producte de l'observació directa. Imagino que, d'aquells anys difícils, hi ha experiències diverses, convergents i divergents. Un dels problemes importants va ser que aquells que ens elaboraven les teories provenien de sectors molt concrets, elitistes i eteris. Un altre problema, de sempre i, pel que veig, força universal i irreversible, és que l'escola i els seus programes deriven de les necessitats i dogmes polítics vigents i no pas a l'inrevés. Cap govern no s'escapa de les seves ànsies d'adoctrinament que, com l'educació familiar, provoquen tres resultats ben diferents: la incondicionalitat, la indiferència i la rebel·lia.


Ara, per sort, hi ha una més gran barreja i eclecticisme. Progressem adequadament o necessitem millorar? Per cert, encara bo que existeix un cert retorn a valoracions escolars més ponderades i numèriques. 

Les mares no s'equivoquen mai. O gairebé mai!

Trenco una vegada més el meu propòsit de no parlar d'educació, d'escoles, ni de mestres. S'ha publicat en castellà un llibre que a Itàlia ha estat un èxit gran, Les mares no s'equivoquen mai, de Giovanni Bollea. Com que ens agrada que surtin experts que reblin el clau sobre allò que nosaltres mateixos pensem, he de dir que m'agraden molt les idees de Bollea, un  neuropsiquiatra infantil de prop de cent anys, per cert (va néixer el 1913). Està malalt i a causa d'això sembla que no el podrem escoltar ni veure en directe.

Em comentava fa poc l'editor del meu darrer llibre, Ramon Font, d'Acteon, que moltes petites editorials, avui, tenen èxits de vendes, més que res, amb textos no narratius: la cuina mediterrània, els bolets, el senderisme, la dieta, el tast de vins,  les receptes educatives,  l'autoajuda, la divulgació de temes històrics d'estar per casa... 

Aquest llibre, probablement  tindrà doncs, aquí, també, un gran èxit, en aquest cas amb tots els mèrits, la veritat. Els llibres que diuen coses raonables sempre han gaudit d'èxit, ni que fos efímer. Recordo aquell sobre els hàbits lectors, de Pennac, que ens deia obvietats com ara que no calia acabar un llibre quan no t'agradava. Gràcies a aquell èxit Pennac va aconseguir col·locar d'altres textos seus narratius durant una temporadeta. L'època de l'edició de llibres de psicòlegs o psiquiatres, com el senyor Corbella, va ser bona per a un cert món editorial. Sortir a la tele és un punt més a favor, sortir-hi cada dia o molt sovint, és clar. Les festes nadalenques escampen un feix de regals impresos d'aquest tipus per les nostres llars.

Giovanni Bollea potser serà molt més conegut a partir d'ara, i durant un temps, a causa d'aquest llibre, que no pas de la seva tasca professional immensa i dilatada. Manifesta idees que jo he expressat en escrits diversos i en converses informals. Tot i que em temo que si jo me n'hagués anat a una editorial qualsevol amb un mecanoscrit en aquesta línia, per aquests verals i amb el meu currículum de mestra de minyons, no hauria tingut cap mena de ressò. I fins i tot, en cas de reeixir a publicar-lo, la cosa no hauria passat dels quatre coneguts, i encara amb crítiques dels mateixos experts que probablement no gosaran criticar Bollea a causa del seu gruix intel·lectual i professional. Diu coses que jo he repetit sovint a pares i mares angoixats, enfrontats a un pes del sector educatiu absurd i dogmàtic, en clau progre, del qual trigarem a desempallegar-nos.

Potser el llibre no agradarà tothom, és clar. Parla, en definitiva, del seny i de la intuïció, de la necessitat de viure la paternitat i la maternitat amb tranquil·litat, de com influeix en tot plegat un bon clima familiar, una estabilitat de la parella -ai, amb l'església laica haurem topat- de les bestieses de moltes coses suposadament educatives com ara determinats programes infantils de la tele, de la fragilitat dels dogmes i les modes pedagògiques...

I també de la poca importància de les bones o males escoles, que ni tan sols no existeixen i que responen a dèries d'adults. Això no agradarà gens, avui, que tant es parla de qualitat educativa, informes exhaustius i la resta. Les causes són complexes i a cada escola, de totes les que hi ha en el nostre entorn, hi podem trobar bons i mals mestres, bons i mals companys, la complexitat, en definitiva. Per tant, els mals educatius potser ni tan sols no vénen de l'escola, sinó que són un reflex de la família actual, de l'època que ens acull, de les nostres manies i dels defectes generals d'una societat que vol buscar receptes ràpides per a tot i que creu que tots els mals són previsibles i curables. Per sort, una de les coses bones que ha comentat el senyor Mas ha estat la necessitat de no anar canviant plans d'estudis cada dos per tres, veurem si és veritat. Els plans d'estudis, com els grans bunyols arquitectònics, han esdevingut les piràmides, sovint truncades, dels governants.

Fa poc, una persona jove, amb una nena en edat  escolar, em va interrogar sobre escoles i mestres i educació. Ella, per sort, estava força contenta de la pública que li havia tocat. Li vaig dir que tot era relatiu, que l'escola en sí mateixa no tenia massa importància i em va mirar amb un cert neguit inconformista. Ara ja podré dir que Giovanni Bollea pensa com jo, citar els experts seriosos sempre dóna credibilitat. I és que amb el seny sense fonaments intel·lectuals, que és, en definitiva, el que defensa el neuropsiquiatra infantil, de qui es diu que fins i tot va ser l'inventor d'aquesta branca mèdica, sembla que no n'hi ha prou per a què et tinguin en compte, ni que t'hagis passat més de trenta anys observant i participant en l'escola real i les seves circumstàncies.

Sobre la escuela, desmonta uno de los tópicos más extendidos en ciertos sectores sociales: la búsqueda afanosa de la mejor escuela, que "resulta absurda" ya que "es ilógico creer que toda una escuela es mejor o peor, todos recordamos mejores y peores profesores, no existe la perfección en todo un complejo", sometido a múltiples variables no previsibles. Ynohay que preguntar cosas del estilo "cómo ha ido hoy" sino "conversar en general acerca del grupo, de la sociedad escolar, los juegos, los temas tratados...". "Queridas madres - afirma-,no debéis decir nunca más ´mi hijo no me cuenta nada´, vuestro hijo hablará si no lo agobiáis todos los días con la exigencia de información". (La Vanguardia, 25/12/2010).

Volia parlar del tema del català i el castellà, de les ingerències mal intencionades en el tema i de les protestes inevitables que ha generat, però després em diuen que toco massa tecles i que no se'm pot seguir, així que ho deixo per a un altre dia.

Meditacions nadalenques desacomplexades

Diuen els experts que quan tothom d'una comunitat creu o fa veure que creu en quelcom obligatori, allò funciona, de fet, com si fos veritat. Pel que fa al tema religiós, ningú no discutia, per raons òbvies, en la meva infantesa i joventut, la realitat dels mítics miracles que acompanyaven la festa. 

Per a diferents historiadors d'avui i d'ahir, la celebració religiosa s'hauria de situar en temps de primavera, fins i tot la narració de l'evangelista Lluc sembla donar a entendre que feia bon temps, els pastorets prenien la fresca, el cel era ple d'estels... Segons diuen, ni les festivitats cristianes d'Ireneu ni la llista de Tertulià sobre el tema recullen el Nadal. Climent d'Alexandria explica que alguns teòlegs egipcis una mica estranys donaven com a dia del naixement de Jesús el vint de maig. Durant el segle IV, pel Concili de Nicea, el 325, s'havia fixat ja una mica la data definitiva. El sant pare Juli I va propiciar la celebració pel dia actual, cosa que va decretar el papa Liberi, el 354. La primera menció d'un dinar de Nadal, a Constantinopla, és del temps de Sant Gregori, a mitjans del segle IV. A Antioquia va ser probablement Sant Joan Crisòstom qui, a finals del segle IV, va impulsar la celebració. En el fons hi havia també un oportunisme polític al darrere, les Saturnals del 25 de desembre eren molt celebrades i el papa Juli I va creure, amb bon i pràctic criteri, que la data facilitaria les conversions dels pagans festers. Aquella època llunyana és poc coneguda, com tots aquests personatges tan interessants. Mentre d'altres temps històrics ens resulten més simpàtics i empàtics, aquells primers segles, el baix imperi, les discussions bizantines, no ens provoquen massa curiositat. Llàstima.

Tot plegat, de fet, forma part de les celebracions ancestrals del canvi d'estació, el retorn de la llum i la resta. Hi ha qui no vol celebrar tradicions nadalenques pel fet que són religioses però celebrar solsticis té també, de prop o de lluny, un rerefons religiós, encara que no sigui cristià ni catòlic. Hi ha indrets on han celebrat més aviat l'arribada dels Reis, l'Epifania, festa que ja fa temps que es troba en perill d'extinció, tal i com els passa a les botigues barcelonistes antigues. També hi ha països que han celebrat de forma molt més joiosa la Pasqua primaveral, ressuscitar és molt més important i excitant que no pas néixer, i seria una cosa coherent amb el nostre efímer pas pel món fer-ho així. 

La Pasqua sempre em porta el record literari de la nit en la qual el protagonista de Resurrecció es trinca la noieta enamorada, provocant la tragèdia posterior i el seu procés de redempció. Generalment es té aquesta novel·la de Tolstoi per menor, potser a causa de la càrrega moral, però a mi m'agrada molt, sempre m'ha agradat des que la vaig llegir en un exemplar molt malmès comprat als encants de Sant Antoni, empolsinat i evocador.

Quan jo era petita encara fèiem molts pessebres i anàvem a veure els dels veïns. Tot i que els pisos eren petits i hi havia poc espai es dedicaven uns metres quadrats remarcables al tema. Fer el pessebre era tota una cerimònia familiar, en general. Imagino que la gent que tenia la desgràcia de ser més pobres que nosaltres i viure en barraques no podia fer el mateix. Sempre pensem que la gran majoria és com nosaltres i oblidem que l'entorn més proper és facit de diversitats socials, culurals i econòmiques. Oblidarem els pobres, i tant pobres com som...

En aquell temps de migradesa, Nadal i Reis eren una gran excepció. Es menjava més, coses que no es tastaven sovint, com el pollastre, que de vegades arribava a les cases viu, gràcies al regal d'algun parent pagès. L'assassinat dels pollastres nadalencs amb els quals havia establert vincles afectius em va provocar traumes importants, però aleshores no hi havia psicòlegs. Bevíem xampany, fins i tots els nens i nenes i endrapàvem torrons. Venien a dinar parents diversos i tot plegat donava molta feina a les senyores, car els homes, ja se sap, en aquella època no acostumaven a col·laborar en temes domèstics. Tot i que, en la seva defensa, s'ha de dir que, al menys els que jo coneixia, feien més hores que un ventilador i anaven esgotats gairebé sempre. Al final del dinar, els homes fumaven puros.

Els dies abans de Nadal, a la meva escola, de monges, hi havia també un ambient alegre i diferent. Cantàvem cada dia cançons de Nadal, moltes en català, per cert, la majoria d'elles provinents d'aquell best-seller que va ser el Cançoneret de Nadal. M'empipava que determinades nadales no hi fossin, com ara aquella del Pasqual toca timbal. Escrivíem a escola una postal als pares, en aquest cas en castellà i portàvem algun regalet modest al professorat. Un dia emblemàtic era el de la loteria, dia en el qual, generalment, ja fèiem festa d'escola. El dia de la loteria el recordo a l'escola i fora de l'escola, en això de les vacances de Nadal les autoritats sempre han anat a tomballons, sense acabar de fixar la qüestió de forma definitiva. 

Les festes de l'època acostumaven a acabar amb la família jugant a la brisca, a la mona o a l'oca. Les coses van canviar depressa amb l'arribada del Pare Noel i l'arbre, i el costum protestant de fer els regals per Nadal en lloc de per Reis, ja que feia més fi i modern i segons deien, així les criatures tenien temps de jugar amb els obsequis. Jo sempre vaig trobar això una bestiesa, precisament la gràcia estava en anar a escola amb la il·lusió de tornar a casa i ensopegar-nos amb els regals, encara en estat de gràcia. A Barcelona es feien pocs tions, que jo recordi. A la meva escala feien cagar el tió uns veïns amb criatures, pel fet que al poble de la iaia que convivia amb ells s'acostumava a fer. 

Malgrat els anatemes tradicionals en contra del Papa Noel, l'abundància indiscriminada ha fet que avui poguem sumar i ho fem tot: tió, arbre de Nadal, amic invisible -un altre invent força recent-, reis, per suposat, i el que toqui. Les menges nadalenques han tingut tendència a la sofisticació, però l'escudella i els canalons han recuperat el seu lloc emblemàtic. Pel que fa a les felicitacions, les targes van tenir una època esplèndida, de la reproducció de quadres clàssics es va passar als angelets de Ferrándiz i els seus imitadors i, més endavant, a representacions nadalenques més abstractes i originals. Fins que ens vam acabar felicitant per telèfon i, avui, per internet. A través de la xarxa ens podem enviar, amb certa facilitat, poemes i imatges i missatges de tota mena, encara més amb el facebook aquest, que és el carrer major del poble virtualitzat.

Avui hi ha escoles que no volen saber res de la tradició religiosa. Em sembla absurd tot plegat, ja que estem plens de rituals de tota mena i les representacions nadalenques, fins i tot les més tradicionals, són una mena de síntesi cultural estranya i innocent. Amb això es cau, si no es vol admetre el sincretisme xaró i ingenu, en un doll d'incoherències desfermades. El puritanisme, ni que sigui esquerrà i laic, sempre cau en aquesta mena de trmapes. Durant la reforma protestant, el Nadal es va prohibir en molts indrets, deien els   salvadors que era una trampa dels papistes, a causa de la relació amb l'antic paganisme romà. La cosa va provocar aldarulls i protestes, ja que les festes mal gestionades provoquen efectes inesperats, com els toros dolents de 1835, cosa que Juli I va entendre molt bé. Les dones romanes van protestar en una ocasió a causa de la prohibició de lluir joies en els espectacles públics. Als Estats Units, després de la Revolució, també hi va haver un corrent anti nadalenc, considerant que allò era un costum anglès. Tots volem ser autèntics i nostres i acabem, de forma inevitable, per fer el que fa tothom.

A nivell general, històric, passa amb aquestes coses com amb la vida de molts de nosaltres, no pas de tots, car som diferents i les generalitzacions sempre esdevenen injustes. Però, sovint, de petit ets nadalenc fervent, no discuteixes res i t'ho passes pipa amb tot plegat, si tens una família més o menys normaleta i convencional. Més endavant et tornes crític: consum, hipocresia, llumetes, substrat catòlic excessiu... Amb l'accés a la maternitat o, si més no, a fer de tieta, pateixes una mena de regressió, un retorn a la infantesa amb la convivència amb nous infants, que et fa perdonar els excessos lumínics. I ja de gran t'instal·les en la tolerància i en la realitat del canvi constant, de la transformació no desitjada però també en l'acceptació de la barrija-barreja indiscriminada i eclèctica. Vius el moment sense pensar en coherències ni incoherències ni en herències no volgudes. I acabes pensant, 'deixem-ho com està que ja canviarà sol, ens agradi o no'. Al capdavall, quan a l'escola hem volgut recuperar les tradicions  intencionada i pedagògicament, en lloc de celebrar les festes de forma espontània, hem acabat per fer un bunyol de categoria. L'infern d'en Banyeta, aquell senyor malvat de l'indret fosc que vol fer la punyeta als pastorets  convençuts, està empedrat, expliquen, de bones intencions.