Barrets nous i vells artistes: Feliu Elias, Joan Sacs i APA

El MNAC ha comprat fa poc aquest quadre del pintor Feliu Elias, El barret nou. Elias no va ser tan sols pintor, sinó també escriptor, crític d'art, humorista... Va ser un home polifacètic, immens i intel·ligent. Va escriure, de vegades per encàrrec, biografies de grans artistes de l'època, en ocasions promogudes per una Junta Municipal, cosa admirable. No és la primera vegada que el menciono als meus  blogs, ja que en més d'una ocasió he comentat la seva biografia del pintor del meu barri Simó Gómez, llibre que, a més d'evocar la figura de Gómez és una interessant font d'informació sobre la Barcelona de l'època, escrit amb una ironia remarcable. També els dibuixos humorístics de Feliu Elias ens ensenyen molt més sobre la ciutat, el país i l'època que qualsevol manual convencional fet per historiadors experts. Per cert, aquest llibre ha estat en ocasions objecte de polèmica per un tema marginal, en les referències a unes tertúlies del temps del pintor, Elias incideix en el fet d'un suposat anticlericalisme de l'intocable i santificable Gaudí, ai, Senyor, que Déu el perdoni!

Elias va dibuixar i escriure molt, amb els pseudònims d'APA i Joan Sacs. En aquest país, i no sé si a la resta del món també, s'acostuma a castigar l'excel·lència i qui fa moltes coses i totes les fa bé sovint és menystingut a favor d'aquell que en fa una de mediocre però molt magnificada. Som uns grans admiradors de la galvana, vaja. He trobat una entranyable trobada d'un blogaire amb una seva filla que l'any 2009 tenia noranta-quatre anys i que explica com es van exiliar després de la guerra civil i les penes que van passar.

Moltes publicacions d'Elias s'han d'anar a buscar a les llibreries de vell, reals i virtuals. Al MNAC i a Montserrat hi ha alguns quadres d'ell, tots excel·lents. Imagino que com que va evolucionar vers un realisme a l'alemanya i aquí el realisme ha estat menystingut de forma absolutament injusta fins fa quatre dies ha estat encara més oblidat. També és possible que en algunes de les velles revistes infantils que de vegades trobem a casa, al mundo dels records, o als mercats de vell, apilades, els dibuixos siguin d'aquest gran artista.

En el blog d'un escriptor aragonès he trobat una referència als quadres que mostren finestres i sobre aquest de Feliu Elias, que va ser pintat a l'exili i que va formar part d'una exposició, en remarca la pau de l'exterior amb la realitat de la ràdio, a través de la qual es poden conèixer les tragèdies del moment.

Elias es va haver d'exiliar en acabar la guerra civil, moltes de les seves caricatures i acudits   resultaven un perill evident en aquell moment.  A França va estar internat pels gendarmes en un camp de concentració durant un any. Va retornar a Espanya, malalt, el 1948. Els ho havien robat tot. Sovint es trobava amb el gran Junceda, amic seu, per recordar i xerrar.


Sento una gran pena per les persones que ja en edat madura han de patir aquesta mena de tragèdies, si ets jove sembla que ets capaç de suportar les coses i vius amb l'esperança d'un canvi més o menys proper. Morir en un món gris i decebedor, com el de la postguerra espanyola, després d'haver patit, a més, la França ocupada, em sembla molt trist, encara més quan la joventut d'Elias s'havia desenvolupat en mig de projectes, esperances, novetats i iniciatives culturals de tota mena. Però l'atzar, al capdavall, decideix el nostre destí i la nostra biografia. A causa de la seva nombrosa activitat no resulta difícil trobar referències de tota mena a publicacions de Feliu Elias, al llarg de la seva vida professional i també en aquests darrers anys en els quals, afortunadament, hi ha un retorn a un cert interès per artistes i escriptors catalans una mica oblidats fins ara. 

La filla entrevistada pel blogaire, Elvira Elias, ha estat també una artista excel·lent, va dibuixar figurins per la firma El dique flotante i més endavant es va dedicar a la il·lustració, és possible que també tingueu contes amb dibuixos seus per casa. Potser alguns d'aquells magnífics volums de Rondalles?

Autors oblidats: Enric de Fuentes i els seus contemporanis

L'altre diumenge, a Barcelona, em vaig voler arribar al mercat de Sant Antoni, per tal de veure com ha quedat la instal·lació provisional realitzada amb motiu de les obres. No ha estat fàcil trobar una solució, finalment s'ha muntat un tendal força digne al carrer d'Urgell. Malgrat ser estiu i fer molta calor hi havia un bon nombre de gent. Remenant per les parades em vaig ensopegar amb uns quants llibres d'un autor que desconeixia, Enric de Fuentes, i que pel poc que he pogut trobar per la xarxa sembla que en la seva època va ser molt popular i molt llegit.

Això en diu a la magnífica web d'en Joan Ducròs, on s'inclou una referència sobre el llibre Romàntics d'ara:

Enric de Fuentes i Lloselles (Barcelona 1864 - 1935) Escriptor. Comptable de professió, residí a París (1886) i a Madrid per motius de feina i mantingué una gran amistat amb Joan Maragall i Emili Vilanova. A partir del 1900 col·laborà regularment amb contes a "La Veu de Catalunya". Publicà, amb considerable èxit de públic i crítica, els reculls de contes Prosa (1897),Estudis (1899), Aplec (1902), Amors i amoretes (1903) i Fulls escampats (1908), les novel·les curtes Tristors (1904) i Il·lusions(1905) i la novel·la Romàntics d'ara (1906), la seva obra més reeixida. La seva producció literària, ambientada generalment a la Barcelona del final del s XIX, té sovint poca qualitat i es ressent d'un excessiu sentimentalisme, però constitueix alhora una mostra molt representativa de la narrativa modernista de l'època.

I això a la també imprescindible web de Miquel Alonso sobre literatura catalana, on es pot llegir un conte de l'autor:

Enric de Fuentes (Barcelona, 1864-1935) fou un escriptor que conreà la novel·la i el conte, dintre de l'estètica modernista. Les seves obres, que tingueren un considerable èxit de critica i de públic, se solen ressentir d'un excés de sentimentalisme. El seu llibre més reeixit és Romàntics d'ara (1906). En El tresor dels pobres col·laborà amb el conte que podeu llegir a continuació.

A l'Hemeroteca de La Vanguardia m'he ensopegat amb alguns articles de mitjans dels setanta, en els quals es fa una crítica als molts oblits del Diccionari de la literatura catalana dirigit per Joaquim Molas, un dels molts autors mencionats és precisament Enric de Fuentes.

No puc parlar d'aquest autor, des del punt de vista literari, amb coneixement profund de causa, l'hauria de llegir més a bastament. He vist que va escriure molt i va fer moltes col·laboracions en publicacions col·lectives, aquests llibres es poden trobar a les biblioteques i comprar per la xarxa, de segona mà, cosa que vol dir que eren presents a moltes llars que avui s'han buidat, com sol passar ja que el temps no perdona res. Malauradament a moltes d'aquestes biblioteques formen part de fons especials antics i estan exclosos de préstec.

Enric de Fuentes va mantenir amistat amb molta gent de lletres de l'època, entre els quals Joan Maragall, amb qui s'escrivia sovint. Una gran part d'aquesta correspondència es pot llegir en xarxa, ja que es troba digitalitzada a la Biblioteca de Catalunya. Llegir algunes d'aquelles cartes fa l'estranya sensació d'entrar a casa d'un altre però també mostra les dèries, misèries i preocupacions de l'època d'una forma molt més viva i realista que qualsevol manual.

Les poques referències en xarxa a Enric de Fuentes remarquen el seu excessiu sentimentalisme, defecte aquest una mica subjectiu, que també es pot copsar en d'altres autors, com Monserdà, fins i tot en el mateix Maragall, i que cal contextualitzar. Però el fet és que se'l llegia molt i que la crítica del seu temps el tenia en compte, tot i que ell mateix demana a Maragall que opini de forma pública sobre diversos temes ja que a ell el considerarien, si ho fes, una patum. Avui la percepció d'aquest mot ha variat una mica de l'original, però en general s'accepta el fet que les patums ocupen llocs que no els pertoquen, ja que els seus mèrits són menors dels que ells mateixos creuen.

Passar de ser lloat i reconegut a ser una patum i de ser una patum a no ser ningú és habitual en el context de la cultura i de la cultureta. Els temps canvien, els gustos també, i la posteritat és tan injusta com el present, hi ha molts condicionats que fan que s'hi passo o no s'hi passo, com diuen per Batea. En una de les cartes a Maragall Enric de Fuentes es plany de la crueltat crítica de Pin i Soler, per exemple, i de les fiblades dels companys de professió i afició, en referència a l'obra d'altres escriptors de l'època. Poques coses han variat. Del monopoli Molas no cal ni parlar-ne, va fer molt de mal a la pluralitat aquell tarannà que encara cueja, tot i que ja és història. No va ser l'únic, Triadú també tenia els seus condicionants, i tants altres crítics i experts d'ahir, d'avui i de sempre. L'objectivitat seriosa i integradora no resulta gaire excitant. Tampoc resulta fàcil desempallegar-se de simpaties i antipaties, compromisos i amistats, a l'hora d'escriure sobre autors contemporanis.

M'agrada recordar aquests autors força oblidats, que en el seu temps van connectar amb la gent i que van fer bullir l'olla literària amb constància i dedicació. No es pot recordar tot però aquí tenim tendència a l'amnèsia selectiva i injusta. 

Pel que fa al Mercat dels Llibres, inquieta una mica el seu futur però espero que sigui una inquietud sense fonament. He escoltat molta gent que opina que aquest mercat dels diumenges és cutre, poc finolis pels temps que corren, tan asèptics i desinfectats. Aviat ens posaran un dispensador de guants de plàstic, com als supermercats amb la fruita, per poder remenar en les piles de llibres vells. Ja fa anys hi havia també qui tenia manies, és clar. A mi m'havien dit, fins i tot, que molts llibres i revistes eren de tuberculosos que se'ls venien i que comprant-los et podies encomanar. També compta el fet que per internet hi ha un servei molt bo pel que fa al llibre antic.

I un altre llençol perdut és l'antic suplement sobre llibres que editava La Vanguardia, en els dijous del passat, i que es deia simplement Libros. Avui s'ha convertit en un garbuix cultural tant interessant com es vulgui però on el tema literari ha quedat reduït a la mínima expressió. Però, bé, tot passa i canvia, és així i així serà. Pols som i a la pols tornarem, ni que sigui a la pols acumulada a dins d'un llibre oblidat.

Les pompes satàniques d'una dama espavilada

Tinc molta afició a això que en diuen la història, i també a la història recreativa o anecdòtica, o sigui, a la tafaneria retrospectiva. Ja fa temps que a causa d'una mena de juguesca en un grup de lectura sobre llibres d'història vaig endegar un blog que, amb el temps, ha quedat reduït a penjar un enigma setmanal a l'entorn d'aspectes molt diversos del passat, proper i llunyà.

Ja vaig pel vuitanta-dos i sempre penso que ho deixaré córrer aviat, la participació és minoritària, amb alts i baixos, però el fet és que qui s'ho passa millor amb això dels enigmes sóc jo mateixa. Com que ara tenim tanta informació a l'abast sovint del tema que havia pensat, amb el qual moltes vegades m'ensopego per casualitat, me'n surten molts més, com d'un cistellet de cireres. Fa uns dies vaig sorprendre un dentista dominicà d'urgències que va atendre un familiar, i que ens explicava coses del seu país, amb els meus coneixements sobre uns fets que es van esdevenir en el temps de la terrible dictadura de Trujillo, el Chivo, protagonista d'un llibre de Vargas Llosa i d'un gran nombre de barbaritats, bon amic del nostre Franco, al qual admirava, i que al costat de Trujillo i els seus fillets seria gairebé canonitzable: el calvari i mort de les germanes Mirabal, tot un mite en el seu país on s'han escrit llibres sobre el tema i s'han fet pel·lícules i sèries. Un altre personatge estrany, controvertit, inquietant i enigmàtic d'aquell país va ser el president Balaguer, d'origen català, per cert. Va ser en elaborar un d'aquests enigmes que em vaig ensopegar amb el rerefons d'aquests dictadors i amb la seva època.


Però avui escriuré sobre un afer més frívol, tot i que amb morts i assassinats pel mig.

Aquests dies, amb tot això del senyor francès que va fer un francès o el que fos, amb una senyora moreneta, de grat o per força, cosa que potser mai no aclarirem del tot, m'ha vingut al cap una història que també vaig recollir fa poc en aquest blog, la de Félix Faure. Aquest senyor, també francès, va morir en plena activitat sexual a la francesa, cosa que va originar un cert escàndol. Fa poc llegia un article d'aquell país en el qual ironitzaven sobre el fet que aquest president, circumstancial i que no va durar massa, tingui més carrers i places al país veí que d'altres presidents amb molts més mèrits, cosa que es pot atribuir segurament a la fama que la seva apassionada mort li va donar.

Però més interessant que el propi Faure és la dama que li va provocar el cobriment de cor, Marguerite Steinheil. Aquesta senyora no era cap humil cambrera dedicada a la prostitució per necessitats econòmiques sinó una noia de bona família casada amb un pintor, ben relacionada i amb molts amics de categoria. Quan va passar això del president va desaparèixer momentàniament del mapa, tot i que va continuar amb la seva activitat econòmica i eròtica a alt nivell, sembla que va tenir afers fins i tot amb el rei de Tailàndia d'aleshores. Al cap de pocs anys d'això de Faure es va veure embolicada en un crim estrany, que mai no es va resoldre. Van trobar morts el seu marit i la seva mare, a l'apartament on vivien tots plegats i a ella lligada, però lligada sense massa convicció, vaja. Va dir que uns encaputxats els havien atacat, fins i tot un admirador seu es va inculpar, però tot apuntava a ella mateixa com a culpable del doble assassinat. El cas és que tenia molts coneguts i saludats, se'n va sortir amb l'absolució i no es va resoldre res, encara és un misteri tot plegat.

Era jove, va tenir temps de pescar un baronet anglès i casar-s'hi, va viure bé i va morir, velleta, en una residència d'avis que no crec que fos municipal. M'he trobat amb la sorpresa que fins i tot es pot veure una filmació del seu casament amb el noble anglès, un bon casament amb la dama somrient i contenta, vaja. Ho podeu comprovar en aquesta interessant web de la casa Pathé, en la qual podeu gaudir també d'altres filmacions magnífiques i singulars, algunes de la nostra guerra civil, molt poc conegudes.

A França, país liberal segons diuen, es van prendre allò del president amb un cert humor, es veu que de praticar el sexe oral en diuen amb ironia pomper i a ella li deien la 'pompes fúnebres'. També de Faure es deia que volia ser César i només va arribar a Pompeu.

Aquesta història, tan poc exemplar, em recorda un refrany que repetia una veïna de l'escala, sovint, quan jo era petita, comentant la trista vida de les senyores de la vida una mica atrotinades: para ser p... i no ganar nada, vale más ser mujer honrada. En el fons, les relacions sempre compten, en tots els camps professionals. Perquè, la veritat, no em crec pas que la perfecció eròtica sigui gaire diferent entre una senyora fina i cara i una altra de més humil i menys ben relacionada. Més o menys com passa amb tot, qüestió de màrketing, publicitat i grapa venedora.

Si penso, existeixo? O no?

Els fets esportius simbòlics i emblemàtics dels nostres dies se centren en el tema barcelonista, en els seus amics, devots, incondicionals i enemics. Les dèries diverses troben un camp abonat en aquest mitjà ple d'absurds, des dels diners que es barregen fins a la fama de joves que poden ser molt hàbils en el que fan, però no pas més ni menys que persones d'altres àmbits professionals, o del mateix àmbit però amb menys sort, molt més mal pagats.

Encara més, en aquest camp, com en el polític, és evident que hi ha qui no vol copsar les veritats, per més que aquestes siguin visibles i paleses. En general, tots i totes veiem el que volem veure i entenem el que volem entendre. En el tema polític també passa, evidentment. M'esgota una mica escoltar i llegir afirmacions a tort i a dret sobre tota mena de temes, tant per part d'experts com de gent del carrer. En futbol i en política, el mateix que en educació i en tantes coses, una gran majoria d'opinadors sembla que saben què caldria fer i que no s'hauria de fer. Sovint aquestes opinions s'expressen amb una gran ignorància i manca de respecte vers tot allò amb què no es combrega.

El fet és que poca gent, indignada o no, presenta algun tipus de programa viable per sobreviure amb dignitat en el temps que vivim. Encara més, hi ha qui pensa que serveixen d'alguna cosa les manifestacions multitudinàries enfervorides o la crema i destrossa que palesen inconformisme. Persones que tenia per raonables m'expliquen, en directe, per ràdio o per televisió, que fer aquests actes brètols de destraleria cerca la difusió del neguit popular, car avui si no surts al diari o a la tele no et veuen i coses més intel·ligents però menys sorolloses no serveixen per a res. La tendència protestatària a cremar i trencar sempre m'ha semblat molt preocupant. 

Partits que aconsegueixen poca cosa a les urnes i que deuen pensar en la intimitat que els votants dels partits majoritaris són un ramat d'ignorants prediquen de forma contundent sobre allò que els qui detecten el govern fan o desfan, però, en general, poques d'aquestes prèdiques comporten un plantejament seriós de les circumstàncies i uns objectius assolibles, amb un programa d'actuació viable.

Quan hi ha una protesta sobre el que sigui és freqüent veure cartells que diuen allò de VOLEM AIXÒ, ARA, VOLEM AIXÒ , JA! Un altre tema és explicar què passarà quan l'ara i el ja esdevinguin impossibles. Però ja se sap que encara patim molt de maig del seixanta-vuit en el qual ser realista era demanar l'impossible. El que no pot ser, no pot ser, i, a més, és impossible, deia el cínic Talleyrand, un supervivent oportunista però intel·ligent i lúcid, ens agradi o no.

La memòria social col·lectiva, més aviat la manca de memòria o la tergiversació de la memòria, juga a favor de la contundència exigent. El pitjor és que l'única manera d'aconseguir coses a curt termini, com s'ha vist a Anglaterra darrerament, és robant. I no sempre robant als rics. I no sempre perquè es passa gana. Del robar a l'estossinar sense pietat hi ha una frontera subtil que en moments crítics de bogeria col·lectiva es traspassa sense manies, amb la complicitat de molts silencis covards o fins i tot de simpatia vers els estossinadors.

Avui mateix escoltava per ràdio un programa sobre inquisidors i bruixeria. El pitjor de totes aquelles històries del passat és que els primers acusadors no eren pas, en gran nombre d'ocasions, el mateix que durant i després de la guerra civil, la gent que tenia poder. El perill era al veïnat, a la família, d'on sortien les denúncies i les venjances. I de la mateixa inquisició oficial, ai, va sortir una de les veus més raonades, la de Salazar y Frias, que va arribar a la conclusió que no hi havia hagut bruixes ni bruixots fins que no es va començar a parlar i escriure sobre aquests temes, cosa que va aconseguir que el nombre de condemnes a mort per aquest motiu fos molt i molt menor a Espanya que a la resta d'Europa, tema documentat a bastament, tot i que molta gent vol creure i continua creient de forma dogmàtica que els nostres verals eren el pitjor del pitjor.

La història de Salazar, les bruixes i el veïnat proper, humil i perillós, mostra i demostra que no saps mai de qui t'has de refiar. El poble i les masses no sempre tenen la raó. La rauxa col·lectiva, en la qual es fàcil aplegar gent molt diferent, entre la qual una minoria d'absoluta bona fe i un nombre considerable d'esventats, és perillosa i encara és més perillosa la benedicció que determinats personatges de prestigi fan d'aquests moviments de masses, enyorant una història reivindicativa, gloriosa i popular que mai no va existir tal i com ens l'expliquen.

Totes aquestes reflexions m'han vingut al cap a partir d'això dels madridistes enfervorits donant suport a aquest senyor impresentable. No em pregunto tant com pot ser que tanta gent no copsi l'evidència sinó més aviat quantes evidències no sóc capaç de copsar jo mateixa, quan aquestes no responen als meus desigs més pregons. Allò de que la veritat sempre sura és molt bonic però absolutament fals o, al menys, molt incert. I és que la veritat també és incerta. Fins i tot, tornant al futbol, símbol recurrent, paradigmàtic i preocupant de la nostra realitat, a casa nostra es va dir que uns senyors que pagaven samarretes eren demòcrates!!! I ni els antipapes, ni els anticristos, ni els indignats mentalitzats han boicotejat res, que jo sàpiga. En el fons, el que ens importa és que els nostres guanyin i facin gols, el dia que comencin a perdre pistonada les coses seran molt i molt diferents. Com en la política, vaja.

Diumenge d'agost al mercat provisional de llibres vells

Dibuixa ombres llargues l’estiu penitent,

I la pols dels llibres conforma boirines.

Els turistes àvids xarrupen petxines

davant d’una ampolla de vermut calent.

Una reflexió antiga em ve al pensament,

sempre que veig gent en gran quantitat:
poc més de cent anys, tots haurem finat.

(I així em neguitejo de forma conscient).

Diumenge d’estiu, tendre avorriment.

Vanitats inútils, testos als balcons

per on hi pasturen mosques i pugons.

Enyoro una mica, en aquest present,

aquelles parades d’aromes pregons

on venien  llunes de meló turgent.

Júlia Costa. Poemes inèdits 

Enric Valor, cent anys i molts oblits

Això va anar i era un llop i una rabosa, la cosa més amiga del món. 

Campaven pel rebanc que fa l'ombria del Carrascal de Castalla, on més espessos estan els pins i els ginebres. El llop era un animalot brau i feréstec, fill d'una família de la Serra de Salines, gros i de pèl estarrufat i aspre, i tenia un geniot com un castell; però, en el fons, era un veritable albercoc. La rabosa era nascuda allí al mateix Carrascal, tenia un tipet esllanguit i de moda i una cua sedosa que valia un tresor de tan bonica. Però no tenia idea bona que l'acompanyara...

(Rondalles valencianes: "Comencilda, Secundina i Acabilda") 

Com que he estat uns dies anant i venint de Barcelona a Batea m'havia passat una mica per alt això de l'homenatge blogaire a Enric Valor. Fa un temps vaig decidir, de forma arrauxada, que no participaria en aquestes iniciatives pel fet que en ocasions s'acaramullen i en d'altres s'obliden de forma injusta personatges importants com crec que ha passat amb Pedrolo.

Però crec que paga la pena participar en aquesta ocasió, ni que sigui de forma breu i apressada perquè la relació entre els diferents països catalans no es troba, ni de bon tros, en el seu millor moment. Pel que fa a Enric Valor, crec que fins i tot la seva mort va passar una mica per alt, en l'any 2000.

Moltes grans iniciatives i molta bona literatura ens ha vingut del País Valencià i de les Illes, però avui la distància és més gran que mai i moltes publicacions interessants ens passen per alt o, senzillament, no les coneixem. El mateix pel que fa a la música. Ara que sóc a Batea, on les guilles i les guineus són també raboses, m'adono de l'error en compartimentar tant les formes dialectals -o com en vulguem dir- quan seria molt millor acollir la diversitat i fer-ne ús per tal d'enriquir el nostre patrimoni.

Encara tenim molts tics i dèries absurdes sobre la pròpia diversitat i la dels altres, em temo que en lloc d'engrandir el conjunt hem tingut tendència a sobrevalorar la diferència i mantenir-la de forma gairebé militant, a recórrer a allò tan absurd de la correcció o la incorrecció, del català normatiu i l'altre. Revisar l'aportació d'Enric Valor sembla imprescindible sempre que la cosa no quedi, con en tantes d'altres ocasions desaprofitades, en un bolet ben intencionat i poca cosa més. Tenim els llibres de les Rondalles Valencianes a les escoles? Els llegim, expliquen, escoltem i comentem? I els reculls de les mallorquines fet per Alcover? O encara ens sona estrany escoltar aquesta diversitat en viu i en directe quan fem turisme?

Ja que la idea política de Països Catalans està tan malmesa al menys la idea cultural que es mantigui... si volem, podem i ens deixen.

Crepuscles lletraferits

La calor d'aquests dies no amaga l'evidència, els dies s'escurcen, les ombres s'allarguen i les tardes agafen un color diferent a aquell del mes de juliol, lluminós i de plenitud estiuenca. Quan treballava, hores d'ara ja estava una mica tipa de vacances i amb ganes d'anar a escola. La jubilació dóna a tot plegat una nova dimensió.

Fa uns dies escoltava per la ràdio Rosa Regàs, parlant sobre aquesta tercera edat o vellesa innominada, pel fet  que ha escrit un llibre sobre el tema, La hora de la verdad. Els qui tenen relacions intel·lectuals i facilitat per escriure i publicar sovint escriuen i publiquen a l'entorn de temes vitals sobre els quals podria escriure qualsevol amb una mica de grapa: la feina, el fet de ser mare o pare, l'educació de les criatures a nivell casolà, l'arribada a la frontera de la maduresa, els problemes de parella, els quaranta, els cinquanta anys, i, és clar, la vellesa. A tots ens sembla que som els primers en viure aquestes experiències. En tot cas, cadascú les viu de manera semblant i també molt diferent a la resta de la gent. El llibre ha sortit en català i castellà, ara s'acostuma a fer això tot sovint, no sé si és bo o dolent per a la nostra llengua però fa que els llibres promocionats ocupin encara més espai a tot arreu.

Segons la propaganda, el que va explicar l'escriptora i el que diu la promoció del llibre, cal mirar la vellesa als ulls, sense por ni apriorismes, amb valentia i il·lusió pel present, és un cant a la vida que no defuig la proximitat de la mort, una incitació a donar a les a les nostres vocacions ocultes, les que hem mantingut amagades tants anys i que ara, alliberades i redescobertes, poden finalment florir.

No he llegit el llibre ni crec que el llegeixi, no m'agraden els consells, ni que siguin ben escrits. Aquests llibres són autoajuda amb pretensions literàries i el valor literari no el puc jutjar, en aquest cas. En tot cas, tot això és molt fàcil de dir i difícil de fer. La por a la mort existirà sempre pel fet que la mort és una realitat evident, temible, i que sovint ve acompanyada de que quelcom que fa força por: el dolor i les hospitalitzacions. Per no parlar de la decadència en tants aspectes físics, inevitable per més que ens cuidem.

Pel que fa a les vocacions ocultes, si en tenim, també és un miratge pensar que les podrem realitzar. Vivim en un món en el qual només es visible en molts àmbits la joventut. Només cal mirar la tele, les presentadores sempre són joves, amb poques excepcions. Fins i tot les noies que donen el espais meteorològics es van renovant. On són les antigues? La majoria de feines només volen gent cada vegada més jove. Això és cert en general però per a les dones ho és encara més. Unes de les meves vocacions ocultes han estat ser locutora de ràdio, cantautora. També he desitjat ser escriptora de culte i èxit, perquè, com deien els grans del meu temps, records sense cistell, te'ls fots al clatell. Em temo que el més calent és a l'aigüera. En tot cas, ningú em garanteix que aconseguir aquestes fites m'hagués amollat més felicitat ni més diners. M'he quedat amb això d'escriptora, però sense complements. 

Una actriu coneguda d'una amiga se li va justificar del fet d'haver-se fet una d'aquestes horribles operacions estètiques actuals perquè gairebé t'hi veus obligada en aquesta feina. No sé si li va servir de gaire, fa temps que no la veig pel teatre ni per les sèries televisives actuals. Per altra banda, potser la nostra gran vocació oculta no sigui res més que voler continuar fent el que fèiem quan estàvem en actiu, treballar, però el món que ens envolta ha enviat molta gent vàlida a les prejubilacions amb poc més de cinquanta anys. La vocació de molts d'aquests professionals era continuar treballant, millorar en la feina que feien, aconseguir el respecte dels seus caps. A l'ensenyament, on he treballat tant de temps, possiblement hi hauria molts sectors on el professorat jubilat podria i voldria col·laborar, entre els quals les universitats on es formen els mestres del demà o les administracions on s'elaboren plans d'estudi cada dia més surrealistes, però la realitat és ben diferent. 

El valor actual d'una feina la donen els diners, no ens enganyem. Els futbolistes d'elit -un sector també sempre renovat, mascle i jove- desvetlla un gran entusiasme i crec que l'entusiasme va lligat a aquestes xifres absurdes que es barregen sobre els seus sous i traspassos. Un jubilat, una jubilada, pot fer moltes coses, el nostre món és ple de casals i casalets, de cursos i cursets, d'activitats de tota mena orientades a aquest sector, un sector que ha generat molts llocs de treball. Però tot plegat, en la majoria de casos, és fullaraca. Aquests cursets no tenen profunditat ni ambició, hi ha una mena de tractament dels adults com si fossin criatures, i, en tot cas, cap d'aquests cursets no ens donarà un títol seriós i oficial que ens valori en allò que hem après i ens possibiliti alguna font d'ingressos complementària. Fins i tot en el cas que vagis a la universitat de veritat per treure un títol oficial, aquest et servirà per poca cosa, més enllà de la teva realització personal, concepte eteri i difús.

Com que l'experiència és avui un valor de baixa, l'experiència de la gent gran, vital i laboral, serveix de poca cosa. Molt poca gent podrà publicar un llibre sobre la seva vida i promocionar-lo de forma adient. El podrà escriure, això sí, per a gaudi d'ell mateix i dels coneguts. Fins i tot, amb els mitjans actuals, se'l podrà autopublicar. Un altre tema és que la cosa li comporti algun guany. Recordo que fa algun temps, en un certamen literari on vaig participar un senyor molt gran, poeta, que havia guanyat amb un magnífic text, es va mostrar molest quan va veure que el premi era un vale per llibres. Si m'hagués adonat que no hi havia virolles, no hauria participat, va manifestar de forma molt poc poètica però molt realista. 

Quan et fas gran assisteixes, una mica sorpresa, al redescobriment de la sopa d'all i a la repetició d'errors antics per part de les noves generacions. Ningú no escarmenta en el cap d'un altre, la memòria històrica té poc a veure amb la suma de tantes memòries individuals perdudes i poc valorades. I la joventut és agosarada, com la ignorància, hi ha moltes coses que només s'aprenen i comprenen a força d'ensopegades i nyanyos.

Recordo una història amb rerefons religiós que m'explicaven fa anys. Uns frares parlen de la mort i el més enllà, el cel i l'infern, i divaguen sobre el que farien si sabessin que han de morir de seguida. En la conversa cadascú diu la seva i al final el més savi diu que ell continuaria fent el que fa. I és que la pau interior, a nivell individual, comporta una gran senzillesa. Pensar que al llindar de la vellesa podrem fer el que no vam fer és un miratge, fins i tot en el cas que la nostra il·lusió fos viatjar a la Patagonia i aconseguíssim anar-hi, el viatge serà molt diferent dels nostres somnis, perquè nosaltres també canviem i perquè cap espai imaginat no es correspon amb la realitat.  Sempre ens quedaran un munt de llocs per veure, de llibres per llegir, de persones per conèixer, de vocacions amagades per entomar. Aquesta és la realitat i la seva grandesa, no hi ha més cera que la que crema.

De tota manera, aquests llibres són un perill, ja que moltes vegades, amb una gran dosi de bona intenció, te'ls regalen, per motius obvis, com es regalaven fa anys els del doctor Corbella, un senyor que en tenia per a totes les situacions i problemes. Recordo que quan en faig fer quaranta me'n van regalar un que es deia, precisament, Fer-ne quaranta, de la Mercè Company i en Francesc Sales, amb uns dibuixos molt bufons de la Roser Capdevila, i que en el mateix volum incloïa divertides reflexions per a dones i per a senyors quan arribaven a aquesta edat crítica, que aleshores em semblava molt avançada i avui em sembla gairebé adolescent. Darrerament gent que quaranteja n'ha escrit d'actuals, és clar. Un clàssic en clau cristiana, que encara es ven, ha estat La joia d'envellir, de Jacques Leclercq.  I, és clar, De senectute, del gran Ciceró. De fet, com deia la meva mare, tot està inventat. 

Per més que llegim, escrivim i reflexionem el fet és que la vida passa, com passa l'estiu. Cosa que no vol dir que no ens prenguem la vida que queda amb santa o laica alegria, fent el que puguem  i el que ens abelleixi, dins de les nostres minses possibilitats, és clar. En tot cas, l'atzar és imprevisible. Ciceró va reflexionar molt i bé sobre el tema però no va poder morir ni de mort natural.

Poesia 'menor'? Joan Maria Guasch i el seu temps, llarg i difícil

En tots els camps professionals les raons de l'èxit, del prestigi, són atzaroses i sovint motiu de polèmica. En el camp de la literatura s'esdevé el mateix, encara més en la poesia. Tot està lligat a modes i tendències, a afanys conservacionistes o renovadors, a capelletes d'amics i grups de pressió cultural. En una ocasió recordo que el meu admirat Paco Candel, en l'acte de lliurament dels premis que porten el seu nom, va comentar que mai no s'havia presentat a cap concurs, ell mateix, i en concret va fer referència a la poesia 'si el jurat no és de la teva tendència poètica ja saps que no hi tens res a fer', va dir, més o menys.

Faig aquestes reflexions després d'haver retrobat en un blog magnífic, una meravellosa antologia de poesia i d'il·lustracions bellíssimes, Poesia infantil i juvenil, obra d'una bibliotecària de Cocentaina, un poema de Joan Maria Guasch, un poeta considerat 'menor' pels experts. Aquest poema té per a mi un record viu i precís. Jo era molt joveneta i una companya de feina més gran em va preguntar si sabia una poesia que feia una vida, dues vides, quantes vides teniu vos? En volia aconseguir tot el text i se suposava que jo, ja aleshores més o menys lletraferida, ho sabria.

Jo no ho sabia i en arribar a casa ho vaig comentar. El meu avi, aleshores encara viu, em va dir gairebé tot el text del poema, recordava que l'havien premiat en uns Jocs Florals, i que havia esdevingut un poema molt conegut i repetit en la seva joventut. En un altre blog que recull poemes del gust de l'autora també he trobat aquest text, així com un altre del mateix autor, Cirerer florit. D'aquest segon poema també en tinc un record personal, en una ocasió vam dedicar una xerrada d'història del barri a l'Escola del Bosc d'abans de la guerra, van venir unes senyores que n'havien estat alumnes i el recordaven de memòria, l'havien après a escola i estava lligat a uns anys que encara les emocionaven, a una escola emblemàtica i a un temps d'esperances i alegria. 

No he aconseguit una informació molt extensa sobre Guasch, tot i que es poden trobar referències a la GEC i a Viquipèdia. Va néixer l'agost del 1878 i va morir el 1961. Es va casar dues vegades, amb la primera dona va tenir vuit fills i amb la segona, tres. La segona esposa va ser Maria Montserrat Borrat que va crear l'editorial Estel, en principi destinada a editar l'obra del poeta i que va passar la censura de l'època pel fet que les publicacions en català es feien al coemençament en el famós paper de fil, en edicions molt reduïdes i també potser al fet que l'editora en va crear una altra de llibres infantils en castellà, Lucero. Tot i amb això alguns dels seus llibres que no van aconseguir passar van haver de portar una data anterior a la guerra civil, coses de l'època.

Imagino que el poeta devia pertànyer a aquell sector català de pensament catòlic que per raons conegudes va optar pel que considerava el mal menor, el franquisme, i per això va poder sobreviure més o menys en acabar la guerra. Gràcies a aquell sector cultural, però, es va poder endegar una certa represa del català i es van poder fer edicions més o menys clandestines, tot i que sovint amb el suport de l'església i amb temàtiques lligades al catolicisme. Sobre aquell grup de gent avui percebo que en ocasions resulta una mica incòmode per als puristes fer-hi referència. Però les coses no eren blanques i negres, com no ho són mai, de fet. Per a ells mateixos m'imagino que tampoc no va ser fàcil i de vegades resulta una mica patètic escoltar les justificacions dels descendents més joves d'aquelles famílies, castigades per totes bandes, parlant dels avis i besavis de dretes.

Guasch va continuar escrivint i va estar molt lligat als Jocs Florals. L'any 1978 el diari La Vanguardia li va dedicar un article, fent referència a l'aniversari del seu naixement, acompanyat d'una fotografia en el seu paper de mantenidor dels Jocs Florals. Jo vaig trobar en una ocasió un llibre dels meus populars de Guasch, Pirinenques, als encants de Sant Antoni. Una altra tendència constant de tots aquests escriptors va ser la devoció per l'excursionisme. El llibre consta com a publicat el 1938 però crec que devia ser editat després de la guerra, utilitzant la petita trampa que he comentat. Porta una dedicatòria personal de l'autor a un seu amic que es deia Miquel Viñas, amb data 14 de desembre de 1944. Em sap greu trobar llibres dedicats de forma personal a les piles de segona mà. 

A Guasch se'l va comparar amb Maragall però també se l'ha tingut per un poeta jocfloralesc cosa que en una època va ser un adjectiu menyspreador. Personalment no he entés mai perquè s'ha valorat tant Maragall i tan poc d'altres poetes semblants. Maragall té també molta rima fàcil en els seus poemes i sovint més inspiració que no pas elaboració, com el mateix Machado. En tot cas els poemes, com les cançons, són molt més que excel·lència literària. Poemes senzills ens arriben a dins i ens queden gravats al disc dur de la memòria sentimental amb molta més força que d'altres lloats pels crítics que manen en cada moment. El mateix passa amb lletres de cançons, per exemple.

Fins fa poc temps rimar semblava una vulgaritat, com també semblava una vulgaritat la pintura figurativa. Ara tot ha canviat una mica i s'accepta un cert eclecticisme. Aquests poemes emotius i senzills de Guasch crec que han assolit la desitjable acollida d'una posteritat que els redescobreix amb simpatia i els memoritza amb facilitat, fins al punt que n'arriba a oblidar l'autor, però no pas el contingut. I són d'aquells que, a escola, amb els infants, quan encara no tenen ganes de quedar bé i semblar entesos en la matèria, funcionen:

Cirerer petit,
cirerer florit
que fas arracades
digues quina mà
té les ve a cercar
quan les tens granades.

La mort de Balzac, l'agost de 1850

Tout pouvoir est une conspiration permanente (Balzac)

No crec en coses estranyes, però avui me n'ha passat una. Remenant llibres oblidats m'ha sortit un vell volum que devia comprar als encants, una part de les obres completes de Narcís Oller que aplega textos breus d'autors diversos. Un dels textos, de Víctor Hugo, del qual crec que havia parlat en alguna altra ocasió, explica l'agonia de Balzac i precisament avui fa anys que va morir, els mateixos de la visita de Víctor Hugo, realitzada la tarda de la nit del traspàs de l'escriptor.

Balzac va ser un triomfador fracassat, marcat per una infantesa infeliç, amb uns pares distants i exigents. A la mala relació amb la mare es va atribuir la seva tirada a establir relacions amb dones més grans que no pas ell. Va guanyar molts diners però el seu tarannà el va fer invertir en negocis ruïnosos i en luxe excessiu, sempre va estar endeutat i es veia obligat a escriure sense parar, ingerint grans quantitats de cafè. En el fons somniava en casar-se amb una dona rica i ben situada, noble, però no va tenir sort en això. Hanska, la noble russa amb qui va acabar per maridar-se el va tenir una colla d'anys bevent a galet amb excuses, mentre va viure el seu marit encara es podien entendre, però en quedar vídua ja no resultaven prou sòlides. L'escriptor va anar a Rússia per forçar el compromís i, finalment, quan la dona es va adonar que ja no viuria molt de temps va acceptar casar-se, mesos abans de la mort de Balzac.

Zweig, que tan excel·lents biografies va escriure, en va realizar una de breu de l'escriptor però també en té una altra d'inacabada, molt ambiciosa. Tot i amb això, jo crec que no és del millor de Zweig i, en tot cas, no té la grapa de les de Maria d'Escòcia, Maria Antonieta o Fouché. La narració de Víctor Hugo és impressionant. Una mostra:

... em vaig fer portar a l'Avinguda Fortunée, núm. 14, districte Beaujon. Era on vivia Balzac d'ençà que, havent comprat uns anexos baixos, que restaven encara en peu de l'enderrocat palau Beaujon, ell s'hi havia instal·lat, amoblant-los magníficament i convertint-los en un bell hotelet que tenia gran portal a l'Avinguda Fortunée, però, per jardí, només un clos llargarut i estret amb uns quants erols de flors.

Vaig trucar. Feia un clar de lluna lleganyós. No passava una ànima. Veient que no venien, vaig tornar a trucar. Llavors, una minyona, que duia una espelma encesa, obrí, i, tota plorosa, va preguntar-me qui era.

Vaig dir-li el meu nom i em conduí fins a la sala. Damunt la cònsola frontera a la xemeneia, excel·lia un gran bust de Balzac, esculpit en marbre per David, i sobre una rica taula ovalada, que ocupava el centre, i que, per potes, tenia sis estatuetes daurades molt elegants, hi cremava una espelma.

Comparegué una altra criada, i, també ploricant, va dir-me: —Està agonitzant. La senyora s'ha hagut de retirar. Els metges ja ahir es van acomiadar. Té una llaga a la cama esquerra i se li ha gangrenat. Els doctors no han sabut evitar-ho. Diuen que l'hidropesia del senyor és una hidropesia llardosa, una infiltració (són paraules d'ells) en què la pell i la carn formen com un greix que és inútil punxar (...)

La criada em deixà sol per uns moments. La claror de la bugia gairebé ni em permetia veure l'esplèndid parament d'aquella sala, les precioses pintures de Porbus i de Holbein que adornaven les parets. El gran bust de marbre blanquejava en la penombra com un espectre de l'home que allà prop estava finant. Tota la casa pudia a mort.

(...) Vam enfilar un corredor; acabat, una escala catifada de roig, tota ornada d'objectes artístics: vasos, estatuetes, pintures, quadrets d'esmalt, i, finalment, un altre passadís, al fons del qual hi havia una porta oberta per la qual se sentia un ranell sinistre. Érem a la cambra de Balzac. Al mig d'ella, un llit de xicranda, que, als peus i al cap, tenia travesses i corretges d'un aparell de suspensió destinat a moure el malalt. La testa de Balzac pesava sobre un munt de coixins blancs i d'altres de domàs roig, trets del canapè del mateix dormitori. Tenia la faç, de tan amoratada, negrosa, decantada a la dreta, la barba crescuda, el cabell gris i curt, els ulls oberts i fits.

Hugo recorda que un mes abans havia visitat l'escriptor a la mateixa habitació i encara es trobava ple d'il·lusions, animat, esperançat, feia broma amb la inflor  de la seva cama i insistia en què el seu amic veiés tots els quadres i luxes que tenia. Finalment, Hugo explica l'enterrament, tres dies després, al qual assisteix el bo i millor del món intel·lectual de l'època. Víctor Hugo és força pietós amb la solitud de Balzac en els seus últims moments. Octave Mirbeau, però, va recollir el testimoni del pintor Jean Gigoux en un seu llibre, 628-E8, una mena de volum de viatges, en el qual aquest explica que Balzac estava molt sol i que ell mateix es trobava en aquell moment el llit amb Madame Hanska. De fet, després van viure plegats. Mirbeau va haver de retirar el capítol, a demanda de la filla de Hanska, i potser tampoc se'l pot tenir molt en compte, ja que era una gran misògin i és possible que posés més pa que formatge.

Mirbeau és un autor encara poc conegut entre nosaltres, més enlla del Diari d'una cambrera, del qual Buñuel va fer una versió esplèndida però absolutament lliure i que no té gaire res a veure amb l'original, impressionant i on es percep ja un esperit antisemita terrible i que es va desenvolupar a França ben abans de fer-ho a Alemanya.

Fa avui, doncs, cent seixanta-un anys d'aquella mort, dolorosa i solitària, malgrat el luxe. Balzac va deixar molts deutes, no és estrany que Hanska hagués de recórrer a trobar amics adients, de fet es va quedar a París. Potser si hagués trobat una vídua realment rica hauria escrit molt menys, la necessitat esperona la imaginació i la intel·ligència, contra el que sovint es creu i en contradicció amb les parrafades d'aquells que creuen que es precisa d'un bon paisatge, tranquil·litat, comoditat, molt de temps i bons aliments, per fer alguna cosa que valgui la pena. Al pobre Balzac, després d'aquella llarga agonia, no van poder fer-li ni mascareta mortuòria. Sense la seva aportació la novel·la moderna seria tota una altra cosa i, en tot cas, la majoria dels seus personatges ens són molt propers, el món modern és un producte, en gran part, d'aquella mentalitat cobdiciosa i mesquina que tan bé reflecteix l'escriptor.

Dèries mítiques musicals i escàndols boirosos

L’agost és pel meu gust un mes una mica trist, a mi és el que menys m’agrada de tots. M’agafa una mena de nostàlgia estiuenca molt empipadora. La ràdio canvia de programació, la tele també, però de vegades et trobes amb programes estiuencs evocadors, dels que m’agraden a mi, com ara un que es diu generació analògica i un altre de ràdio 4, emissora que ha fet una florida darrerament, en un espai del qual s’evoquen cançons antigues, del meu temps, vaja. No sempre els puc escoltar però fa un parell de dies evocaven l’afer dels núvols de colors aquells que cantava el Josep Guardiola, que per a mi és i serà sempre el Guardiola més famós de tots i a qui en broma dèiem Pepe Hucha. En un temps oblidat la gent era del Guardiola o del Calduch com era del Barça o de l'Espanyol, de Verdi o de Wagner.

L’any 1962, a l’esplèndid i enyorat festival de la cançó mediterrània, que vèiem a casa de l’única veïna que tenia televisió de la meva escala, no hi havia una cançó clarament destacada, com en els anys anteriors. El cas és que en el moment de les votacions finals, que eren votacions populars, quan van dir que havien guanyat els núvols, la gent va començar a protestar i a cridar i ens van tallar l’emissió de forma apressada, posant allò de la carta d’ajust i anuncis de rellotges, que aleshores n’hi havia molts. Els veïns que miràvem la tele ens vam fins i tot espantar, tot feia por, aleshores i qualsevol soroll inesperat resultava inquietant. En passarà una de grossa, era aleshores una frase recurrent davant de tot allò que neguitejava poc o molt.

Al cap d’uns dies vaig anar a patinar a la Foixarda amb una colla i recordo que un xicot una mica més gran que nosaltres ens va explicar que havia assistit al festival i que després del tall de la tele tothom havia sortit en processó pel carrer de Lleida, baixant a hombros, com si fos un torero, un dels candidats refiladors, l’italià Ennio Sangiusto, el del Limbo Rock, que aleshores estava de moda. El cas és que l’altre dia per la ràdio van dir que qui havia baixat a coll del públic era Ramon Calduch, el gran rival de Guardiola. En un rampell de iaia setciències vaig escriure al facebook del programa i resulta que ambdues coses són certes, doncs a Calduch el van fer cantar al carrer, damunt d’un cotxe, la cançó que havia defensat, amb Lita Torelló i que es deia La muralla de Berlín, cançó que actualment mereixeria un homenatge, ja que preveia la caiguda del mur i el triomf de la pau universal, en un futur. Era una cançó que feia molta ràbia als esquerrans convençuts perquè semblava anticomunista, eren altres temps.

Totes aquestes històries semblen molt innocents, però el cas és que el misteri d’aquell xafarranxo festivalero no ha estat mai explicat del tot, les hemeroteques mostren que la censura, amb la por que hi havia a qualsevol protesta sobre el que fos, tenia una mà molt llarga i una mica tonta. Fa un temps vaig escoltar, també per ràdio, com comentaven que probablement el tema havia estat causat per coneguts i admiradors de Guardiola, que havien provocat la tupinada. L’única cosa que he trobat ha estat una entrevista que va fer Del Arco al cantant on aquest diu que creu que no hi hagi hagut tongo. De tota manera, considerant que frivolitats com els toros han estat espurnes que han encès focs imprevistos, potser no costa tant d’explicar el temor del poder davant de protestes musicals com aquella.

Si fets com aquells encara no sabem ben bé com van anar, no cal ni pensar com ens han fet passar bou per bèstia grossa amb d’altres temes, més seriosos. Tampoc s’ha acabat mai d’explicar del tot allò del Serrat, l’Eurovisió i el Lalalà. Fa un temps la periodista Núria Ribó comentava per televisió el que penso jo, que no s’entenia gaire tot plegat, perquè Serrat ja havia cantat en castellà i després hi va continuar cantant. Personalment crec que el tema va perjudicar la cançó catalana i fins i tot la gallega, que també començava a revifar amb allò del corpiño seitoso. Serrat era un ídol de les noietes, perquè  a més de cantar bé agradava a les joves i adolescents a causa de la seva planta, la seva piga i el seu aire entre angelical i picarón –cal pensar que això també compta- i per tot Espanya es cantaven les seves cançons en català, talment com les del Dúo Dinámico, cosa que crec que no ha tornat a passar mai més. Ho sé perquè en aquella època vaig fer un curs obligatori per a les estudiants de magisteri, que dirigia la inefable secció femenina, a la Universitat Laboral de Tarragona i allà hi havia noies de l’Aragó, de Navarra i d’algun altre lloc i totes se sabien les paraules d’amor serratenques de cabu a rabu i en versió original.

Benedetto Croce deia que tota la història és història contemporània i crec que també ho és la història d’aspectes aparentment frívols de la realitat, com aquests. La lectura del passat sempre la fem des d’un present absolutament diferent d’aquell i les  coses, fora de context, sovint no tenen sentit. En tot cas, m’agrada escoltar aquests programes que evoquen cançons dels cinquanta, seixanta i setanta, cançons tan carrinclones i xarones com es vulgui però que mantenen un encant ingenu i incombustible i un aire patxanguero molt i molt divertit. Al programa en qüestió van comentar també l’èxit musical de tonades comunicatives com ara aquella del telegrama que l’enamorada tramet amb els seus ulls al noi que estima, a la qual va seguir la de comunicando, comunicando. Avui són gairebé arqueologia tecnològico-musical. Crec que les cançons sobre e-mails i internet, que n’hi ha unes quantes, no han tingut, pel meu gust, la mateixa grapa que les dedicades al telèfon fix.

El meu germà em va recordar que precisament aquesta del telèfon que sempre comunica va ser objecte de penjaments diversos per part dels adults, en una visita que vam fer a uns oncles i en la qual una meva tieta parlava de la ximpleria de la música del moment, centrant la crítica en aquell tema telefònic. Només fan que dir el mateix, es queixava, tot el dia la toquen pel ràdio. Tot per constatar que la música del jovent d’aleshores era molt pitjor que la de la seva joventut, és clar.

Quan torno a escoltar per la ràdio, mitjà encara imprescindible, aquelles melodies, ja tan antigues i que van ser modernes, enforteixo la meva autoestima. I és que de vegades no sé si les coses que recordo van ser reals o me les he inventat després, fins i tot les cançons d’aquesta mena que, de forma inesperada, em venen al cap de cop i volta amb insistència matxacona, des dels arxius de la memòria, sempre tan desordenats i imprevisibles. En tot cas, potser és millor que l’entrellat d’aquells núvols que van provocar una tempesta resti en el misteri, ja que així podrem fer especulacions retrospectives, activitat a la qual som i serem sempre molt aficionats.

Deien que amb la democràcia moriria l’afició exagerada al futbol, cosa que evidentment no ha estat així. Però els festivals musicals a través dels quals canalitzàvem els nostres afanys de modernitat i democràcia sí que van morir i em sap greu, quan veig venir el setembre i recordo aquells vespres veïnals en els quals es discutia de forma abrandada i amb passió encesa sobre la qualitat musical d’aquelles cançonetes sobre la justícia o injustícia dels resultats finals. Cal recordar que, com vaig sentir comentar també per ràdio, una de les poques ocasions en les quals Raimon va cantar amb coll i corbata va ser amb motiu d’allò del Se’n va anar, tota una altra història festivalera amb rerefons polític, que comentarem en una altra ocasió. Després d’allò dels núvols el festival ja no va tenir la mateixa brillantor d’abans. Res dura per sempre, començant per nosaltres mateixos. Nosotros, los de entonces, ya no somos los mismos.