Han coincidit aquests dies a Barcelona dos títols d'Edward Albee, la seva obra més coneguda, Qui té por de Virgina Woolf i Un fràgil equilibri. Només he vist la primera ja que he badat i la segona només la feien fins el dia 27, ara la companyia la representa a Girona. La veritat és que anar al teatre resulta car i si l'obra t'agrada no et sap greu però quan no n'acabes de sortir content et dol els generalment molt més de vint euros que t'has gastat.
Anar al Romea té per a mi un valor afegit, és un dels pocs teatres amb llarga història i tradició que romanen en actiu. M'agraden les sales convencionals com aquesta, la veritat. M'agrada també l'indret on es troba. Qui té por de Virgina Woolf? és una obra molt coneguda pels qui ja som una mica grandets, no sé si ho és tant pels joves. En el nostre record cinèfil hi roman aquella versió esplèndida i premiada, interpretada per Taylor i Burton, en la qual no sabies si feien comèdia o vivien les baralles etíliques del text de debò, donades les particulars circumstàncies íntimes de la parella.
La versió del Romea em va agradar, no diré que no, però hi anava amb tantes expectatives, després d'haver-ne escoltat i llegit un munt de lloances, que em vaig quedar una mica freda. Potser és que els anys ja han passat per damunt d'aquest text i que aquesta mena de matrimonis autodestructius resulten avui ja massa teatrals. Vaig sentir comentar una vegada al gran Pau Garsaball, amb ironia, que al teatre havies de triar entre el crit i la parrafada. Doncs aquí no cal. Hi ha crit i parrafada, tot junt.
L'obra ha estat repertori habitual de grups menys professionals, és una obra de lluïment per a bons actors amb grapa i temperamentals. En aquest cas vaig trobar que els dos homes estaven molt bé però Emma Vilarasau no em va acabar de convèncer, tan mudada i seca i amb alguna inflor facial antiarrugues, d'aquestes que treuen expressió als rostres de les nostres grans dames del teatre i el cinema, les quals encara no entenc com es deixen enredar. Una amiga d'una amiga meva que és actriu sembla que li va dir en una ocasió que gairebé s'hi veuen obligades. Bé, espero que passi aquesta absurda moda i que es reivindiqui la naturalitat madura. Precisament quan George li diu al convidat que la seva dona és estreta de malucs, considerant l'aspecte de la protagonista, la cosa té una certa ironia i tot. Encara més quan, inevitablement, evoques l'aspecte molt més arrodonit i desmelenat de la Taylor en el paper de la seva vida.
Tot i que Edward Albee sembla que aconsella que cal anar al teatre de forma gairebé virginal, com si fos la primera vegada que veus i escoltes l'obra, això resulta gairebé impossible amb aquests textos que ja tenen tanta història i mitologia al darrera. Aquest teatre té molta relació amb el teatre de l'absurd, encara que pugui no semblar-ho, des de les referències en els noms dels protagonistes a la cançoneta que, per un estrany joc de paraules, dóna nom a l'obra. Els penjaments que els protagonistes es van llançant l'un a l'altre com sagetes enverinades no sabem si són veritats, mitges veritats o, senzillament, fabulacions cruels.
Avui, a més, hi podem copsar el paper galdós de les dones en aquella època, no tan llunyana. L'una, filla del rector, menysprea la poca ambició d'un marit que pensava utilitzar-la per assolir l'èxit professional però, més enllà de la filiació, no és ningú per al seu pare, ni sembla que tingui cap carrera ni cap professió. L'altra, el personatge més fluix de tots quatre, és a més una noia que sembla ximpleta, amb diners, segons anem esbrinant, però que es passa l'obra vomitant i fent la bleda.
Precisament fa pocs dies vaig anar a veure Un deu salvatge i no es pot bandejar el deute d'aquesta obra amb la d'Albee. En el fons són també aquells matrimonis fracassats, també es beu a dojo, tot i que amb mala consciència, els temps han canviat, i hi surten vomitades. Tot acaba com comença, com aquí, car intuïm que malgrat la nit esbojarrada tot tornarà a ser com al principi, convencional, avorrit, sense sentit. El vomit és tot un símbol, molt recurrent en teatre i cinema. Tot plegat fa pensar en la porta tancada satriana i en tot allò de que el infern són els altres. Tanquem quatre persones en un escenari burgès -solen ser escenaris d'aquest tipus- parlant del que sigui, bevent més del compte i segur que en pot sortir quelcom teatralment molt interessant, només que en l'època de l'Albee jove això era una novetat i ara és un recurs més.
Dels quatre actors que van fer la famosa versió en cinema només es viu George Segal, que està una mica vellet i que aleshores feia del professor jove i ambiciós. La seva dona la interpretava Sandy Dennis, una molt bona i bonica actriu poc coneguda que va morir als cinquanta-quatre anys.
Albee ha estat un autor emblemàtic, encara és feliçment viu, als vuitanta-tres anys, després d'una vida complexa però també exitosa. Gay declarat en una època en la qual no tot era tan senzill ni tan tolerat ha defugit sempre l'etiqueta quan es fa referència a la seva producció literària. Ha continuat escrivint i experimentant i fa pocs anys vam poder veure aquella estranya obra La cabra. O qui és Sílvia? Recordo fa molts anys una gran obra d'ell, Històries del Zoo, amb dos personatges i un discurs brillant i críptic, també teatre de l'absurd una mica a l'estil de Beckett. He llegit en algun lloc que l'autor no vol que aquesta obra la interpretin actualment grups professionals, només amateurs.
Tinc, com he dit altres vegades, mania a l'absència de teló, cosa que passa aquí, quan arribes ja veus de seguida l'escenari, crec que les obres perden misteri amb tant d'exhibicionisme al pròleg. Però vaja, tot són gustos i modes, com també és moda reduir els textos, com en aquest cas s'ha fet, i evitar els entreactes. Tot és opinable i tot es pot fer si es fa bé. Crec que en aquest cas s'ha fet força bé tot i que, com he comentat abans, no en vaig sortir amb l'entusiasme previst, cosa que ja sol passar quan alguna obra de teatre o pel·lícula te la deixen pels núvols.
