La moda no incomoda

En parlar de Brigitte Bardot va sortir el tema dels pentinats. La moda i les seves tendències dictatorials ens haurien de fer meditar de forma aprofundida en la relativitat de totes les coses i és aquest un tema que ja preocupava als romans i fins i tot a Descartes. Quan jo era joveneta va venir la moda dels seixanta, ben coneguda, que comportava, pel que fa als cabells: que fossin ben estirats i llisos i que el pentinat presentés un volum considerable.

La gent amb cabell arrissat patia molt. Calia dormir amb allò que en deien ‘la toga’que consistia en muntar una mena d'ensaïmada cada vespre, abans d'anar a clapar. Un recurs eren també els monyos –o trosses, com sembla que s’hauria de dir en català- amb cabell postís. Per elevar el volum calia cardar el cabell, o sigui, enredar-lo amb la pinta i després pentinar-lo de forma adient, de vegades pel darrere no quedava bé i semblaves un ocellet amb cresta. Una vegada una noia de l’oficina amb el cabell arrissat es va ensopegar una pluja inesperada i el cabell se li va rinxolar, tothom es reia d’ella i fins i tot se’n va anar a plorar al lavabo, i això que ja tenia més de vint anys.

La meva mare, que aleshores devia comptar uns quaranta anys, el tenia també una mica arrissat i a mi em semblava que anava molt antiquada. Un dia, a una veïna de l’escala més moderna, una mica més jove, que li aconsellava l’estirament a base de planxa, la mama li va fer, protestant:
-Ves, les negres també els tenen arrissats!
-Pffff –va fer la veïna, amb menyspreu- ja no hi ha cap negra moderna amb el cabell arrissat!!!
Semblava que l’alliberació de les ètnies diverses passava per l’estirament capil·lar i, certament, es poden veure molts retrats de conjunts musicals de senyores de bon veure i pell bruna, de l’època, amb immensos pentinats i sense cap rull evident a la closca. Imagino que els devia costar molta feina, però qui vol presumir ha de patir.

El meu problema no era de rissos, sinó de volum. Tinc el cabell molt finet i estirat, em quedava ‘aixafat’ i això provocava també les rialles de les companyes, ja se sap com se n’és, de cruel, de joveneta. Així que em veia obligada, cada nit de la meva vida d’aleshores, a posar-me el cap ple de rulos i pinces per tal que l’endemà la cosa s’enlairés una mica, amb el suport de pudentes laques solidificadores. Aquesta moda ja havia començat en el temps d’escola, em posava tantes pinces que una nit, ajudada pel fet que estàvem estudiant la Revolució Francesa, vaig somniar que em tallaven el cap per ordre de Robespierre, i era una pinça que tenia gairebé clavada al coll, la culpable del malson.

Les modes canvien i les noies negres van acabar per reivindicar l’arrissament afro. Aleshores ens vam haver de fer permanents altra vegada. Al principi les xicotes més agosarades, amb aquells caps plens de cargols, semblaven escombres de l’inrevés. Però tot acaba agradant. Mai m’hauria imaginat que arribés això dels tautatges i de foradar-se el que fos, més aviat la modernitat anava de cara a bandejar fins i tot els forats de les orelles. No sé si és ben bé així, però tinc la impressió que avui la moda és més diversa i que tothom no va vestit tan igual com aleshores. Llevat dels senyors amb els seus ‘trajes’ que no han evolucionat massa i que en ocasions serioses encara es posen americana, pantaló, camisa i corbata, cosa que dóna a polítics reunits, venedors ardits, predicadors americans i caps de secció d’empreses diverses l’aspecte de nois grans uniformats i monocolors, amb excepció de les americanes acolorides de ja sabeu qui, que, per cert, no han fet massa fortuna.

Va venir una època de llibertat i ens vam alliberar de faixes i sostenidors (sostens, aleshores). Ara es tornen a portar, els sostenidors, i cal que es vegin, per cert. Pel que fa als nois, el pelatge abundós al cap i a les patilles, les barbes frondoses que expressaven progressisme han donat pas a les pelades al zero o a l’u, que sempre van bé per bandejar els complexes que provoquen les calbes prematures, de les quals es culpava els barrets i els cascos de la mili, fa anys. Sé de més d'un a qui, a la feina, els caps li van aconsellar afaitar-se la barba per l'efecte pseudo-revolucionari que comportava el tema. Malauradament, quan ets jove tens manies, i una amiga amb un fill de poc més de vint anys estava, fa un temps, molt amoïnada perquè al noiet li queia el cabell i ho estava passant molt malament. Acceptar-nos, calbs o peluts, rinxolats o despentinats, grassos o prims, no és fàcil. Cal temps, i aleshores mirem aquelles fotografies on ens trobàvem tan lletges i lletjos i pensem: òndia, mira que n’érem, de ximples!!!

Vegis, a la fotografia, la moda de l’època: vestit jaqueta, mitges de nylon i sabatetes amb els primers talonets, no en sabíem més, teníem quinze anys.

Una recomanació, per als qui ja som una mica grandets: el blog d'Emili Casademont, periodista i locutor veterà, que recull els articles que publica al Diari de Girona i d'altres evocacions personals.

Una altra: Jordi Cervera, també periodista i escriptor, té un blog on penja poemes de diferents autors actuals i ha tingut l'amabilitat d'incloure'n un de meu que, per cert, va d'amors adolescents. El blog pretén esdevenir una bona antologia, diversa i interessant, de la poesia que es fa avui a casa nostra, tots els poemes són d'amor, encara que des de molts punts de vista, és clar.

29 de juliol, Santa Marta, la feinera

Avui és Santa Marta, que era el nom de la meva mare i és el nom de la meva filla. En el cas de la meva mare, Marta va ser durant la seva època un nom original, minoritari, malgrat que ja Guimerà el va triar per a la seva protagonista més emblemàtica. A la meva mare no li van posar pas per tradició familiar, ni tampoc per guimerianisme, sinó perquè era el nom de la protagonista d’una novel·la de Berta de Suttner guanyadora del Nobel de la pau i pionera en la denúncia de la inutilitat i crueltat de les guerres. En el cas de la meva filla, com que això dels noms va a modes i tendències, el nom ja no era tan original durant els setanta, i a escola sempre es va ensopegar amb dues o tres nenes més que el portaven.

Santa Marta és la patrona dels hostalers però com que som en plena temporada turística no crec pas que tanquin els establiments del ram per poder anar a homenatjar la seva patrona. Els sants ja no són el que havien estat. La fira de l'avellana, del cargol o del bacallà o bé les de filiació històrica, han substituït les fires de Sant Tal o Sant Qual, amb èxit remarcable. La Marta bíblica és també una mena de símbol, el paradigma d'una actitud vital pragmàtica i feinera, la meva mare deia que l’havien predestinat, amb el nom. Marta és l’escarràs que fa la feina mentre Maria es dedica a la vida contemplativa i a escoltar el Mestre, que encara lloa la seva actitud. Les Martes són les qui fan bullir l’olla, vaja, mentre les Maries es dediquen a fer política, simplificant el tema. La subsistència en temps difícils, però, va a càrrec de les Martes.

Sobre Suttner i Santa Marta, el fet és que ja han sortit en diferents ocasions al meu blog, perquè en gairebe quatre anys és fàcil repetir temàtiques, així que no insistiré. Suttner va escriure força però el seu llibre més important, per la transcendència que va tenir, va ser Abajo las armas (no sé ben bé com traduir al català aquest títol). Malgrat el ressò, comparable al que va tenir La cabana de l’oncle Tom, novel·la que amb tot el seu sentimentalisme va fer molta feina al carrer per a l’abolició de l’esclavatge, les guerres a Europa i a la resta del món han continuat i com denunciava Suttner, beneficiant, tan sols, als qui negocien amb les armes.

Sobre llibres i guerres, una amiga i companya de l’escola va insistir en deixar-me la novel·la Cometas en el cielo ambientat en les doloroses guerres d’Afganistán, abans de marxar de vacances. Tinc certa prevenció contra els llibres que tothom llegeix, encara més si els han fet també en pel·lícula. És una prevenció injusta, és clar, un prejudici com tants d’altres. Per acabar-ho d’adobar vaig llegir alguna cosa sobre la història que explica titllant-la de previsible i excessivament sentimental, àdhuc una mica tramposa.

He de dir que me l'he empassat molt de pressa i que m’ha agradat, que he passat una bona estona llegint-lo i que m’he emocionat i tot, encara que potser sí que és una mica previsible i que l’autor recorre a alguna trampa literària, cosa, per altra banda, ben legítima. Llegeixo també aquests dies, si trobo La Vanguardia, algunes de les cròniques que Tamara Djermanovic escriu des de l’antica Iugoslàvia, Viaje a mi país, ya inexistente, un títol ben expressiu de la realitat.

Fa uns dies vaig llegir al mateix diari una entrevista a un vell ex-combatent, supervivent de la Batalla de l’Ebre, batalla avui en perill d’esdevenir parc temàtic i font de turisme oportunista. L’home era una criatura quan hi va anar, i, insisteixo en l'espinós tema, no feia falta enviar tot aquell jovent, pràcticament adolescent, a morir, la guerra ja estava dada i beneïda, encara que les lectures heroïques insiteixin en allò de resistir era vèncer. Tres guerres, tres països, tres realitats molt diferents que convergeixen en un mateix destí: els resultats de les guerres van desfer el món anterior, que, amb els seus conflictes, més o menys, surava en un context no pas del tot tranquil però millor que no pas el que va venir després. Llargues postguerres plenes de ressentiments, l'alentiment del progrés, el desastre difícil de refer.

Democràcia, pau, tot sembla sòlid, però tot és fràgil. Ni afgans ni iugoslaus eren massa diferents de nosaltres. Un boig carismàtic i els seus seguidors poden esberlar les paus aparentment més estables, a tot arreu hi ha ressentiments per atiar. Aquí, a Boltaña, on he estat uns dies, hi fan colònies d’estiu, crec que els infants són del mateix Aragó. Em pregunto ja fa anys perquè a nivell estatal no es fomenten molt més els intercanvis infantils i adolescents entre comunitats, cadascú es queda a casa seva i d’allà, quan és més grandet, a l’estranger, amb alguna remarcable excepció. Llegeixo tants tòpics de tots colors sobre catalans, andalusos, gallecs, madrilenys i el que sigui que de vegades em fan esgarrifar. Un pou de ciència són els comentaris que la gent penja darrera dels articles dels diaris, sembla que sense gaire filtre seriós, potser per allò de la llibertat d’expressió. És clar que algú pot resultar molt agressiu parlant, escrivint, però incapaç de matar una mosca en la realitat.

El mestissatge cultural, escriu Tamara Djermanovic, és una gran riquesa en temps de pau però, en temps de guerra esdevé una amenaça. Una gran veritat que sovint s’oblida. O potser és que el destí dels homes i les dones és l’oblit, oblidar el mal, refer-nos de les tragèdies, però també oblidar el bé, la pau, la bona convivència i anar insistint en burxar allà on més empipa a l’altre.

Suttner i d’altres del seu temps van iniciar un camí difícil, almenys, en teoria, avui la guerra, al nostre món occidental, no es ben vista. Però una cosa són les paraules i els coloms de la pau i l’altra les mides efectives per a evitar-la in secula seculorum, per desgràcia.

Quan volíem ser Brigitte Bardot

Fa uns dies vaig veure un d’aquests programes excel·lents, sense pretensions, però ben fets i agradables de contemplar, que fan sovint a la televisió de Barcelona.

Pertanyia a una mena de sèrie en la qual diferents personatges parlen de músiques lligades a la seva vida. És un programa que no sé ben bé quan l’emeten, per sort l’acostumen a repetir i sempre que me l’ensopego és per casualitat.

En aquesta ocasió estava dedicat a Àngel Casas, de qui ja he parlat en alguna ocasió i pel qual sento una simpatia generacional immensa. Casas sempre manifesta que no és mitòman, jo crec que tampoc, però, si ho fos, un dels meus mites seria ell mateix.

Quan era molt joveneta una vegada vaig anar a Ràdio Barcelona a veure un programa que feien, d’aquells encara en directe, els diumenges pel matí. Crec que era Casas, molt jove, qui el presentava. Amb les meves amiguetes d’aquell temps el vam trobar molt lleig, massa ‘gordo’, quant tens pocs anys i poc seny t’agraden els nois de cos de fideu i amb cara de nena. El meu preferit de l’època era Tony Perkins, per cert, que anys després el mateix Casas entrevistaria, ja tocat de mort per la sida.

Perkins era una ombra, aleshores, i en canvi Àngel Casas ha millorat amb el temps i ara és un senyor madur de molt bon veure amb un munt d’anècdotes divertidíssimes i interessants per explicar, que escriu també molt bé i que, com en tants altres casos, la televisió curta de vista dels nostres temps es permet de no aprofitar en absolut.

Casas va estar brillant com sempre, en el programa dedicat a recordar músiques. Allà va sortir des de Pink Floyd al limón del limonero, tema que també m’evoca divertides tardes de festa juvenil i patxanguera. Va parlar de la censura absurda d’aquells temps, quan ja malalt Franco els prohibien de posar a la ràdio coses com ara se va el caimán o adiós mariquilla linda. Va admetre, cosa que poca gent fa, que si tornés a començar la seva vida canviaria moltes coses i va evocar un altre mite de l’època, Brigitte Bardot, de la qual van posar un disc, doncs la noia també va cantar una mica i, pel meu gust, millor que la Bruni. Crec que aquella cançó tan forta que després va cantar la Birkin amb el seu home, je t'aime mais non plus, fent tota mena de suggerents sospirs i alirets l'havia gravat primer la Bardot i que la repetició va obeir a un afer de gelosia femenina. La veritat és que la versió brigittiana, poc coneguda, pel meu gust, és fins i tot molt més sensual, però tot són gustos.

Manifestava Casas que a ell, de jove, la Monroe no li deia gaire res. Que la seva era la Bardot. La d'ell i la de molta gent. Brigitte Bardot ha envellit, té idees una mica estrafolàries i ha tingut la sort de no morir jove, per això la seva imatge juvenil, aquella imatge que feia tronar i ploure i que tantes noies volien i volíem imitar s’ha esvaït força. Marilyn va morir jove i de forma tràgica, altrament potser no en vendrien tants pósters. Moltes pelis de la Bardot no van arribar a casa nostra fins molt més endavant i encara. La cosina d’una amiga meva s’hi assemblava i tots els xicots anaven de cul per ella, la veritat. Jo vaig patir molt perquè no m’hi assemblava en absolut, era el temps del domini de les noies de nas arremangat.

Bardot va protagonitzar una moda molt bonica i alegre, la dels vestits curts, de quadrets de colors, amb alguna punteta blanca ribetejant les mànigues o l’escot. Jo en vaig tenir un i malgrat això del nas i que tampoc no dominava l’estil despentinat de la francesa, amb aquell vestit em sentia molt a gust i fins i tot atractiva. Recordo unes fotos d’ella amb aquell marit tan sonso, Charrier, tots dos a la cuina de casa seva, un d’aquests reportatges ximples de les revistes. També, crec, havia flirtejat amb Sacha Distel, cantant que també va lligat a cançons immenses, com aquella del monsieur caníbal, o la de la mànega perduda amb tot el cos der bombers en dansa, buscant-la.

Fins i tot a l’actriu li van dedicar una cançó, una samba que feia: Brigitte Bardot, Bardot, tu estilo triunfó, triunfó, BB, BB, el secreto de tu hechizo y de tu encanto no lo sé. O una cosa així. La primera gent que sortia a França amb sis-cents o gogomòbil anava a veure estriptís a Perpinyà, com diu el text de Joan Oliver, però també la Bardot, qui, per cert, no va tenir massa sort amb els directors ni amb els arguments que li oferien, encara que tampoc no era la Moreau, les coses com siguin.

Perdoneu que no pengi fotografies ni enllaços, però sóc pel Pirineu Aragonès, amb un connexió que no m’acaba de funcionar.

Modes literàries i autors recuperats

Ahir vaig anar a la trobada del grup de lectura de l’Editorial Meteora. El llibre triat era un de Sandor Marai, Divorci a Buda.

Amb els escriptors passen coses ben estranyes i Marai n’és un cas evident. Alguns dels seus llibres es van editar durant els cinquanta, tinc una antiga edició de L’última trobada (insisteixo en criticar l’absurda tendència a substituir trobada i fins i tot partit de futbol per encontre, darrerament), però de quan aquest llibre, no en sé els motius, es deia A la luz de los candelabros, un d’aquells llibres d’Ancora y Delfín que eren, aleshores, molt apreciats.

Al llarg dels anys 50 i 60 es llegia força. Es llegien llibres de Zweig, Somerset Maugham, Zilahy, Marai, Bernanos, Mauriac, Frank Yerbi, Vicky Baum, i també d’autors hispànics com ara Gironella o Luca de Tena. A l’empresa Harry Walker tenien biblioteca i no crec que fos l’única en disposar d’aquest servei. Els llibres eren un bé preuat i l’empresa els enquadernava de forma consistent. Aquells temps i aquells llibres van desaparèixer durant un temps, les noves modes i els nous corrents polítics van propiciar novetats diverses i diferents, realisme social, llibres amb rerafons més crític. El mateix va passar amb un tipus de pintura més realista, en monopolitzar les avantguardes i l’abstracció la primera fila pictòrica de les capricioses modes.

L’art i la literatura, com la borsa, té fluctuacions que poden respondre a un context polític o, senzillament, a l’atzar, i en podria posar molts exemples. Marai ha estat recuperat amb força, fins i tot més editat actualment que molts altres de la seva època. Reflecteix un món crepuscular, classista, molt llunyà dels nostres sentiments actuals i mediterranis. La seva prosa, fins i tot en les novel·les més fluixes, fins i tot havent d'admetre en part que acostuma a rescriure sempre la mateixa història, si fa no fa, traspua una màgia que ens absorbeix al mateix temps que, com deia algú ahir, a la tertúlia literària, posa nerviós, inquieta, perquè voldríem una mica més de temperament en aquests personatges lligats al seu destí, capaços de morir i matar, fins i tot, d’una forma absolutament avorrida però que en molts casos no passen de pecar de forma imaginària, virtual. Les dones, potser amb l’excepció de La dona justa, són éssers poc consistents, esborranys una mica eteris. Aquesta suïcida del Divorci a Buda és força incomprensible per a les dones d’avui, em sembla. Coincideix amb la desconeguda de Zweig en el fet de viure dominada pel record d’un amor antic compartit en somnis, que no va arribar a ser res, encara que la protagonista de Zweig aconsegueix tenir contacte carnal amb l’objecte del desig. Aquestes devotes enamorades crec que responen, (és una teoria), a fantasies eròtiques subliminars. A qui no li agradaria saber d’algú que hagués passat la vida recordant els breus moments en els quals es va ensopegar amb nosaltres? Recordo que una vegada Montserrat Roig feia broma sobre una de les seves fantasies, deia que li hauria agradat conèixer Robert de Niro, tenir una breu trobada amb ell, de pas per la ciutat, i que el de Niro tota la vida hagués recordat aquells moments intensos i inoblidables. Les trobades breus i idealitzades no es malmeten per la convivència ordinària i pedestre. Ara bé, que en la realitat el record de de Niro hagués portat la vitalista i malaguanyada Roig a emmetzinar-se, resultaria altament inversemblant, en la realitat.

Marai ha tingut la sort, en general, de comptar amb bones traduccions, tant en català com en castellà. En un article recent, un periodista, Cerezo, es pregunta perquè es repeteix tantes vegades, a les solapes dels llibres, aquesta imatge seva solitària, distant, boirosa, amb la boina, tan poc afavoridora. No va ser un home fracassat, va tenir els seus grans èxits, va viure força bé, va tenir una bona joventut i un matrimoni feliç, malgrat que va haver de marxar de casa seva i va conèixer el nazisme de prop. Va sobreviure a totes aquestes sotragades millor que molta altra gent. S’incideix sovint en el seu suïcidi, però va ser un suïcidi als vuitanta-nou anys, quan havia perdut dona i fill i sabia que la seva dependència hospitalària era irreversible, no sé si això es pot considerar ben bé un suïcidi convencional. Més aviat es tracta d’un remarcable acte de llibertat després d’una llarga vida diversa i interessant, que ha arribat a la inevitable decadència senil i a la solitud conscient.

Va ser dels primers, expliquen, en valorar Kafka, i algun apunt kafkià tenen també els seus personatges. Els escriptors morts han ressuscitat aquests darrers temps, potser perquè els vius ens han abocat a un panorama editorial de grans mediocritats mediàtiques o potser perquè resulten més barats als editors, qui sap. De la mateixa manera em sorprèn l’allau de novel·la fantàstica, històrica, i la poca consistència de moltes de les històries contemporànies que reflecteixen el present, (hi ha excepcions, és clar que sí), històries que, curiosament, eren aquelles que més ens agradaven quan érem joves i que ara resulten gairebé documentals dels seixanta. Temo que si avui algun escriptor arrauxat anés a una editorial amb un llibre propi, de temàtica semblant a la maraiana, amb un parell de protagonistes decadents, pentinant el gat durant tota una nit, no se'n sortiria.

Tots els països pateixen guerres i malvestats, però l’Europa central, malmesa i complexa, que s’escapa del nazisme per caure en l’estalinisme de forma inevitable em produeix una gran inquietud retrospectiva. Sabem molt poc de res i tenim tòpics per a explicar caràcters nacionals d’on sigui però aquells indrets són, encara, per als hispànics, un misteri, malgrat que avui es facin més viatges organitzats per aquells països, viatges que generen aviat experts en el tarannà txec, polonès o hongarès. Si la gent benestant com Marai van passar dificultats cal pensar com devia ser tot plegat per a les classes més humils.

Per cert, he copiat la fotografia de Marai jove, somrient i burgès, d’un blog literari excel·lent, molt recomanable, Moleskine Literario, d’un jove escriptor peruà, blog, per altra banda, prou conegut per molta gent.

Aquells divuits de juliol...

Avui fa anys ja sabeu de què.

Per a mi, de tota manera, ho admeto, el divuit de juliol representava una festa d’escola i més endavant de la feina, al pic de l’estiu, amb possibilitats de platja i, segons com, de pont.

Per la tele d’aquells anys gloriosos del blanc i negre retransmetien una manifestación sindical vertical amb molts actes festius. Com que no teníem tele anàvem a veure l’esdeveniment a casa dels veïns. A més, hi havia paga extraordinària, i malgrat que la celebració anava lligada al que anava lligada, a partir dels veintisinco años de pas, amb el desenvolupament, la tele, i els sis-cents a l’abast, (a llargs i sacrificats terminis), ja ningú no hi feia massa escarafalls, les coses com siguin encara que no abelleixi fer-hi referència explícita.

Recordo una d’aquelles manifestacions sindicals, devia ser a principis dels seixanta, en la qual els grups sardanistes de Catalunya van ballar una sardana monumental, La Santa Espina, concretament. Vaig veure molta gent gran realment emocionada, La Santa Espina per la tele, i en aquell acte! Crèiem i creien que alguna cosa estava canviant. I sí, que el món canviava, i fins i tot la situació econòmica dels treballadors millorava, potser perquè durant un temps ja no podia empitjorar més, però els grans canvis havien de trigar molt i no arribarien fins a la fi del cagalàstics, amb perdó, cosa que sembla que s’oblida sovint en aquests temps de tanta reivindicació republicana sense república.

Opino, com opinava Josep Benet, que tot això que en diuen memòria històrica no és memòria ni és res més que muntar una llegenda sobre heroics combatents, bons i dolents, i resistències veïnals fent refugis. Afortunadament, estem recuperant també el record de coses més properes en el temps que no pas la República o la Guerra Civil passades per l'adreçador partidista, com ara el barraquisme. Una exposició al Museu d’Història de Barcelona evoca el tema, i cal aprofitar el fet que molts dels seus protagonistes encara són vius i en actiu. La Barcelona que començava a ser fashion, per cert, amb alguna excepció lligada a parròquies i a gent de bona voluntat, anava per una altra banda molt més frívola i no dubto que els seus protagonistes també treballessin, ep, que hi ha una escriptora que sempre s’enfada quan els diuen que els de l'esquerra etèria només feien que sortir de nit i prendre gintònics. Al capdavall, molts treballadors també sortien de nit, a fer més hores extraordinàries i es prenien un got de casalla i algun carajillo per a resistir la situació. Per cert, reivindico carajillo, pronunciat en castellà i deixem-nos de punyetes d'una vegada.

Cal dir que la Barcelona catalana-benestant i la castellana-pobra des de sempre que es trobaven molt lluny, l’una de l’altra. Hi havia també la castellana-rica o la catalana rica reconvertida en castellana, la gente bien dels papá, mamá i patates sense oli. I la catalana pobra, que era poc coneguda i marginal perquè des de la Renaixença que s’ha donat una imatge distorsionada del català, lligat a la burgesia, refinat i finolis. I una catalana nombrosa, de classe mitjana baixa, amb aspiracions, que es volia distanciar dels uns però que no podia accedir als altres si no era fent-los la neteja o venent-los betes-i-fils o peix al mercat. Els gitanos blancs de la vora del port, els marginats que parlaven català xava, documentats per escriptors com Vallmitjana i pocs més, encara resten en l'oblit, malgrat algun esforç de recuperació remarcable. En tot cas, fins i tot Vallmitjana i la resta en valoraven més l’exotisme i la marginalitat que no pas el valor humà. Tot plegat va contribuir a la divisió entre un món i l’altre, amb molts conjunts intersecció que no se sap ben bé què c... han d’encerclar. Hi ha situacions i fets que no es poden explicar sinó s'entra en profunditat en aquest tema. No crec que n’haguem après massa, d’aquell passat, però aquesta divisió social s’ha palesat en situacions dramàtiques, com la mateixa Guerra Civil i les anàlisis que es fan encara són parcials, partidistes i interessades. El Poble-sec és, precisament, un barri on es reflecteixen de forma evident totes aquestes contradiccions i tots aquests problemes.

Consideracions sociològiques i històriques a banda, us recordo que avui faig el recorregut històric i literari pel meu barri i que podeu seguir la Festa Major del Poble-sec a la web de la Coordinadora d’Entitats i, en part, a Un Balcó al Poble-sec.

Pels amants de la poesia: he reconvertit el meu blog de La Bibliotecària Blogantera en Els Poemes de la Bibliotecària Blogantera, ja que a partir d'ara no seré a l’escola i, per tant, no té sentit l’objectiu inicial.

Ràdio, tele i ball de bastons

Aquests dies de vacances escolto més la ràdio i em sorprèn la identificació sentimental amb el senyor Bassas, gran professional, per altra banda, que es manifesta a través dels molts missatges que sembla que li arriben i dels quan en llegeix i comenta uns quants. Malgrat que imagino que per vergonya aliena només ens deuen fer arribar una centèsima part de la literatura epistolar que ha generat el tema, escoltar les lloances desmesurades i hiperbòliques al programa, al seu director, als tertulians i al que sigui que s’hi relacioni em fa una mica d’angúnia i tinc la sensació de que fins els afectats i nominats se senten incòmodes davant de tanta retòrica incondicional. Perquè ja sabem com en són, d’efímers, aquests amors a la gent mediàtica. Grans comunicadors d'altre temps han mort vellets, gairebé en l'anonimat absolut.

Tothom sembla que opina sobre la veritat del ‘cas’ però l’afectat no ha explicat pas amb claredat els motius i el que han dit els manaies tampoc no ens ha aclarit res. Tant de dret que tenim a la informació i tan poc que ens informen els informadors. No cal, és clar, perquè hi ha tant d’experts en tota mena de coses que ja ens n’hem fet una idea. Ara bé, és una idea objectiva o mediatitzada per totes les nostres dèries? Quan sóc a casa, ho admeto, sovint poso Els Matins, però mai no he estat incondicional de ningú, ni del senyor Bassas ni d’altres, el conjunt era prou bo però algunes de les tertúlies eren fluixetes, i en ocasions m’empipava percebre una mena d’idees preconcebudes i una certa intenció de ‘sentar càtedra’. He generat un refús potser injust vers tants totòlegs que retrobo aquí, allà i més enllà, i a tants tertulians que viuen del cuento, que potser ja estic disposada d'entrada a trobar pegues a tot el que diuen. Un altra tema negatiu és la publicitat, que havia augmentat de forma exponencial durant els darrers anys.

S’incideix molt en el tema nacionalista i els lerrouxistes i sociates al poder i a l'aguait. Jo incidiria en d’altres, com ara la davallada de la qualitat i el el fet que la ràdio nostrada i líder d’audiència sembla no tenir massa en compte les audiències, ni falta que li fa. Recordeu que es va bandejar el programa dels Viatgers de la Gran Anaconda, posant-lo primer a hores de l’albada dominical, no sé sap per quins estranys motius ja que em consta que hi va haver protestes, encara que el nombre no sigui comparable a les que ha generat el senyor Bassas. En aquest cas, el de l’Anaconda, no crec pas que la qüestió tingués a veure amb la crosta aquesta sinó amb la miopia i mediocritat dels dirigents, que també van fer minvar aviat la qualitat de aquella Catalunya Cultura de vida breu i esponerosa.

La TV3 també, pel meu gust, ha anat de baixa, ja fa molts anys que rodola i navega a la deriva després d'aquells inicis amb tanta empenta, i la cosa ja va començar a fer figa durant la darrera etapa convergent, no tot és culpa del tripartidisme vigent. Per cert, em sorprèn i gairebé m’espanta el moviment mediàtic que va generar això de la nit del Cor de la Ciutat, sèrie que fa molt i molt de temps que no veig i que s’aguanta per l’esforç d’uns bons actors que gairebé, en molts casos, han esdevingut una mena de funcionaris. A més de la sèrie, a la mateixa tevetrès comenten la sèrie un dia a la setmana al magazine de tarda i filosofen com si fos una cosa realment seriosa, amb una certa ironia, això sí. Per no parlar de la papanateria ventplaniana. També als matins de Catalunya Ràdio he pogut escoltar cartes que enviava el públic de la sèrie, amb confessions que inquieten força: grans emocions, plors, identificacions amb els personatges... En fi, que sembla que la catarsi col·lectiva és forta i majoritària. Pa, circ, ràdio, tele i divertim-nos fins a morir, que deia i argumentava el ja força oblidat Neil Postman. Fa basarda pensar com es pot moure la gent des dels mitjans de comunicació i el que es podria aconseguir amb tot plegat en males mans, però mogudes per cervells d'intel·ligència remarcable. La mateixa mediocritat dels mandarins ens protegeix de tragèdies més grans. De moment.

Bloguejaré fins a morir!

En aquests darrers temps, quan he anat a alguna trobada bloguera, m’he adonat que jo era una de les persones més grans del conjunt, pel que fa a l’edat. Quan era jove, per exemple, a la feina, era la més jove o de les més joves, però la vida va canviant la nostra posició cronològica sense cap remei inventat fins ara, per tal d'allargar de forma seriosa i eficaç l’enyorada joventut.

Fa anys, a l’escola d’estiu, per allà els setanta, donaven un premi al més gran i sempre el guanyava un mestre ardit que es deia, crec recordar, Piguillem. Recordo també que a les acampades excursionistes i a moltes altres activitats es lliurava un premi honorífic al més vell i al més jove. El més jove acostumava ser un nadó o gairebé, al qual els pares ja havien iniciat en la seva afició. El més vell era algun iaio xiruquero, orgullós d'estar en forma amb més de vuitanta anys. La vanitat humana i la propaganda mèdica i dietètica ens ha fet creure que arribar a vell dignament respon a mèrits propis, i no pas a la capriciosa genètica.

Acabo de llegir al diari que ha mort la bloguera més vella del món, de 108 anys, australiana. Sembla que ara la més gran és espanyola, gallega concretament, Maria Amèlia, de 95 anys. No sé quina deu ser la bloguera catalana més gran ni tampoc el bloguer més vellet, tinc curiositat perquè el fet és que fins ara les notícies de gent gran que escrivia blogs feien referència a senyors, sembla que n’hi ha alguns també de més de noranta, però escriuen en anglès o d’altres idiomes. No sembla que hi hagi un gran interès a Catalunya per esbrinar qui són el campió i la campiona de les blogueries -o blocaries- nostrades. En tot cas, jo no conec cap estudi sobre el tema.

Ens creiem capdavanters en moltes coses però em temo que els catalans no comptem amb bloguers d'edats tan avançades o no tenim massa interès per difondre la seva activitat. Que jo sàpiga... Alguns blogs que en el nom inclouen el terme avi o àvia, pertanyen a persones de seixanta i alguns, a tot estirar. També m'he ensopegat amb algun cas de vuitanta i pocs, això sí. De tota manera, en general, no s'ha donat massa ressò al rànking català de besavis -car aquestes edats ja comporten aquesta categoria, real o possible- bloguejadors.

El blog de la campiona gallega és molt recomanable, per cert.

Quan sigui gran vull ser la bloguera més vella del món!!! Encara que ves a saber que hauran inventat, quan jo tingui 108 anys...

Jo ja no voldria ser rica o famosa,
Ni tampoc sex-símbol, ni model mundial,
Cantant remarcable o gran escriptora,
Actriu de cinema, o mujer fatal.

Jo ja no vull càrrecs ni ser presidenta
De la benvolguda Generalitat,
No vull ser ministra, ni ser la primera
Dama de la sèrie ‘El Cor de la Ciutat’,

El temps passa i vola, per a moltes coses
Salat se m’ha fet, m’ha passat l’arròs,
D’on m’ha estat possible he collit les roses
i potser de vida me’n queda un bon tros.

Em resta esperança per a certa fita
Que en llunyà futur honori el meu nom,
No és cosa de riure ni ambició petita:

Vull ser la blogaire més vella del món!!!

Festa Major del Poble-sec: recorregut històric i literari

Aquesta setmana, del 12 al 20 de juliol, se celebra la Festa Major del meu barri, el Poble-sec.

Hi ha actes per a tots els gustos, un dels més remarcables i importants és el II Festival de Música i Dansa Tradicional, que compta amb una web pròpia.

Podeu trobar aquí el programa sencer de la Festa Major.

Si us abelleix podeu venir al breu recorregut històric i literari que faré jo mateixa, pel cor del Poble-sec, el divendres, 18 de juliol (què hi farem, no vaig poder triar data).

L’activitat és gratuïta i ens trobarem tots els participants a la porta del Centre Cívic de la Plaça del Sortidor (metro Poble-sec) a les set del vespre. Si arribeu una mica abans podeu visitar la magnífica exposició d'indumentària tradicional que han muntat al Centre la gent del Grup Renaixença, ardits organitzadors del Festival esmentat.

La Festa Major del meu barri té una història una mica accidentada. Hi va haver un temps no massa llunyà, durant el qual, suposo que a causa del tarannà àcrata de la població, cada carrer feia festa quan li semblava. Unificar el tema i les dates va ser una gran fita veïnal. La Festa fins ara, ja en l’època unitària, s’havia celebrat pels volts de Sant Jaume, però aquest any s’ha avançat una mica, cosa que em sembla que ha estat un encert encara que al principi no em va agradar, perquè cada vegada m’agraden menys els canvis.

Podeu trobar més informació sobre alguns dels actes al meu blog veïnal Un balcó al Poble-sec. Serà, és clar, una tria subjectiva, car comentaré els actes als quals assisteixo i quedaran sense comentar un ampli ventall d’activitats, bàsicament les més electròniques i sorolloses, com ara els concerts del festival SEC A SAC, molt importants, que ja sóc una mica velleta i no estic per a tants decibels. Que els esperits poble-sequins no m’ho tinguin en compte! (I que tampoc tinguin en compte aquest DESSITJEM (sic) que fa mal a la vista i que podeu trobar en el rètol de benvinguda del Centre Cívic, que és on ens trobarem per fer el recorregut, per cert). A les altres fotografies, alguns actes d'ahir: castellers al carrer de Blai i sardanes a la plaça de Santa Madrona.

Tresors i herències

Quan jo era petita hi havia al passadís de casa quatre quadres que no sé ben bé d’on havien sortit, però que em fascinaven. Eren unes làmines que semblaven molt antigues, representaven les estacions de la vida, i els títols estaven escrits en francès i castellà, sota la il·lustració.

Vaig pensar durant anys que la meva mare els havia llençat. Una vegada em va dir que no tenien cap valor, que les làmines les havien lliurat amb alguna revista que comprava la seva àvia, i que el paper estava molt deteriorat. Hi havia revistes il·lustrades que regalaven, ja aleshores, a principis del segle XX i finals del XIX, coses d’aquest tipus i que oferien col·leccionables que després s’enquadernaven. Crec que també aquest origen el té un fulletó en dos volums molt antic, Oscar y Amanda, que es veu que en el seu temps va ser un exitàs, de Regina Maria Roche, escriptora irlandesa gòtica y una mica delirant, molt al gust de l'època. El títol original en anglès és, crec, The Children of the Abbey, publicat per primera vegada el 1796. Aquests llibres encara els conservo, i jo diria que són de mitjans del XIX, cosa que em fa pensar que devien pertànyer a la meva rebesàvia, probablement. De petita, amb deu o onze anys, com que comptava amb poca cosa per llegir, em vaig empassar els dos volums, amb unes làmines molt evocadores, que em feien por. La història era plena de malentesos, germans abandonats, madrastres dolentes i un senyor que era el pitjor de tots, Belgravé. Tan sols en veure la imatge de Belgravé, a les làmines del llibre, amb aquelles patilles de la primera meitat del XIX ja m'esgarrifava.

En buidar uns armaris m’han sortit del túnel del temps els quadres amb les làmines, estan molt malmeses, però han arribat fins al 2008. En canvi llibres i d’altres coses que pensava que trobaria han desaparegut, suposo que en alguna neteja materna devien desfilar cap al cel dels objectes perduts. Em sap greu que s’hagin perdut contes de quan la mare era petita i també llibres de quan anava a escola, com ara gramàtiques, amb poemes que m'agradaven molt. Em sap greu perquè una ocupació habitual dels dies de pluja durant la meva infantesa era obrir un mundo on reposaven aquells llibres i també algunes joguines malmeses, roba antiga, estampes i recordatoris. També s’han perdut uns estrenyecaps, de fil, que m’estaven d'allò més bé però que devien estar fets pols, literalment parlant. De tant en tant ens agafen aquesta mena d’ànsies destructores, els records aclaparen i l’espai és limitat. Conservo encara uns refajos de la meva besàvia amb els quals em disfressava quan cantava cuplets de la Sara Montiel, a finals dels cinquanta, encara s’hi va disfressar la meva filla, però ara s’esfilagarsen de seguida que els toques.

A la biblioteca del barri hi han posat una panera per col·locar llibres sobrers o agafar-ne, cada dia està més plena. N’he baixat uns quants, també, de casa la mare. Ja no sabem què fer amb els llibres ni amb la roba ni amb tantes rampoines que abans eren tresors i ara són noses. En podia haver baixat més, però me’ls començo a mirar, els fullejo, i no em decideixo. També hi ha uns quants diaris i revistes molt antics, de dates diverses i destacades per algun motiu, de vegades perquè s'hi publica l’esquela d’algú que devien conèixer a casa. Estan, també, molt deteriorats, ja que el paper és efímer i el de diari encara més. El pitjor és que sempre que vaig a la biblioteca a portar llibres acabo per tornar-ne a agafar algun que desvetlla la meva cuirositat i així no anem bé.

Mirant les làmines jo, que em pensava ser a la tardor de la vida he vist que ja sóc, gairebé, a l’hivern. Les penjo, a veure si algú me’n sap donar alguna notícia, de l’autor o de l’època dels originals. Ja no tenen aquell encís ancestral i els cavallers i les dames ja no em semblen tan bells com abans, coses dels corrents estètics en constant evolució. Pensar que algun dia els diaris d'avui i les imatges més avantguardistes i modernes seran records evocadors, antigalles, em fa una mica de respecte, la veritat. Però què hi farem, tot passa i canvia i desapareix, un dia o un altre.

Traducció al castellà: Caracteres Ocultos

Nueses estivals

Fa pocs dies, caminant pel carrer de la Cucurulla, amb tot el vell centre barceloní atapeït de gent, suposo que cercant oportunitats rebaixades, car, malgrat la crisi, observo que les botigues són farcides de gent de tota mena comprant sense deturador, vaig tenir una visió. Un senyor encara jove, jo li hauria fet uns quaranta anys, torrat pel sol, no massa alt, i sense res espectacular que destaqués, caminava tan panxo, conill, entre la gent.

He vist sovint un altre senyor més gran, rossenc, que també camina en pilotes per la nostra ciutat, amb uns tatuatges que, en mirar-lo d’esquena, dissimulen la seva nuesa, nuesa que per la banda del davant es mostra en tot el seu atreviment, car l’home llueix un flòstic de dimensions remarcables que sempre he percebut en repòs, la veritat, i a l’extrem del qual rellueix un anellet d’aquests de moda que molta gent es penja per llocs inversemblants del cos després de foradar sense pietat el sagrat recipient que acull la nostra ànima.

Més endavant, un altre dia, per la Rambla, vaig tenir una altra visió. Un tercer home, aquest no pas nuet del tot, però amb un eslip de platja molt i molt avall, a punt de caure, temptant la força de la gravetat, caminava de forma fatxenda i agosarada per davant del Liceu. La veritat és que aquestes visions ja no desvetllen curiositat ni provoquen escàndol, en general. La gent passa dels agosarats exhibicionistes, i fa molt bé. Per cert, tot són homes. De dona, de moment, no n’he vista cap, pel centre de Barcelona, ni tan sols en tanga, femení de tango. Causaria més rebombori?

Com que sembla que enlloc diu, explícitament, que anar conill per la ciutat sigui delicte, o això m’han explicat, sovint l’actuació policial és estranya i incoherent, i no tan sols en aquest tema, és clar. De vegades es fa l’orni, de tant en tant es fa posar pantalons al senyor agosarat, en alguna ocasió se’ls ha castigat amb multes sin-boliques i de vegades se’ls ha portat a casa seva, doncs l’acte responia a alguna feblesa mental. En ocasió d’una d'aquestes multes el jutge va manifestar que anar d’aquesta manera era un atac a l’estètica i a la sanitat. A la sanitat, pot ésser, segons com es miri, però a l’estètica… ens portaria a un gran debat, doncs a mi també m’inquieten estèticament aquests senyors i senyores plens de claus i ganxos, per exemple. L’estètica és subjectiva.

Malgrat que sembla, doncs, que estem curats d’espants, un molt bon pintor del meu barri em fa arribar per e-mail una anècdota curiosa. Durant una fira d’art al carrer de Sant Cugat una senyora, escandalitzada pels seus quadres que mostren sovint noies esplèndides, moltes vegades no pas nues del tot, però gairebé, se’n va anar a cercar la polícia local per denunciar el fet artístic ja que, segons ella, allò era ofensiu per a la dona. Imagino què hauria pogut passar si el pintor hagués decidit mostrar el seu art al carrer durant el procés creatiu, amb model inclosa. Aquesta senyora, si visita museus, ho deu passar malament, suposo.

En aquest món d’avui es pot pensar que estem de tornada d'aquestes coses, però la tolerància és flexible i, sovint, oportunista i condicionada per molts elements diversos i variables. Em pregunto, però, si es pot o no passejar pel centre de Barcelona –o de Manresa, o de Tortosa- tal i com Déu ens va fer, no ho tinc clar. Em va sorprendre l’èxit de convocatòria d’aquell retratista que fa fotos multitudinàries amb masses a poil, ignoro les motivacions que porten a tal gregarisme generalitzat. Una altra cosa és l’art, la pintura, l’escultura. Encara que imagino que en èpoques pretèrites, l’art era l’excusa per penjar una noia maca o un atleta musculós a la saleta del castell, convertits per la màgia del pìntor en éssers mitològics o en temptacions de sants eremites.

Hi ha hagut en els nostres temps situacions pintoresques, amb noies o nois nus que baixaven al camp de futbol a aclamar l’equip o protestar, fotos de top models sense roba protestant de l’ús de pells per al vestit, quan més endavant elles mateixes han lluit allò que bescantaven. Protestar en pilotes pot resultar perillós, ja que si van mal dades i t’amollen alguna bastonada imagino que deus rebre de ple. Tot plegat, com tantes coses, és una qüestió cultural i de costums, costums que canvien amb el temps i les tendències. Recordo una cançó pocasolta a l’estil de la de los hermanos pinzones eran unos marineros, que feia: en pelotas te conocí, en pelotas me enamoré, en pelotas yo te vi, en pelotas me casé… Pelotas es un estado de la república del Brasil, mi tía duerme en Pelotas todas las noches del mes de abril. La veritat és que Pelotas existeix, al Brasil i que hi ha qui hi dorm totes les nits de l’any, però no és un estat sinó una bonica ciutat, que té fins i tot una Universitat Catòlica.També existeix el rio Pelotas. Alvaro de la Iglesia, que era un linx inventant títols en tenia un que feia: Todos nacemos desnuditos, gran veritat per cert. Durant anys vaig escoltar, de petita, llegendes urbanes sobre el gamberro del carrer de Tapioles, que tenia unes ulleres amb les quals ens veia tots sense roba i jo sospitava de qualsevol jove amb ulleres de sol. Encara desconec si aquest estri ha existit mai, per cert.

Juan Ramón Jiménez té aquell famós poema sobre la poesia, on la compara a una noia que ha anat vestint amb robes estranyes, per tornar-la a retrobar nua, quan es desprèn dels vestits que li feien nosa, oh pasión de mi vida, poesía, desnuda para siempre! De fet, la poesia no va mai nua, altrament no seria poesia, doncs sempre compta amb un grau d’artifici i maquillatge. A més, qui sabria destriar la poesia nua d'aquella que va vestida, ja sigui de forma convencional, alternativa, elegant, fashion o destralera?

Més enllà de la higiene i l’estètica, reivindico la no separació, a mar entre, platges nudistes i aquelles que no ho són. En aquell ambient de carn a la graella, ja no ve d’un pam de xixa i tot plegat respon a la tendència actual d’anar compartimentant la gent en capelletes. Vaig ser fa anys a la vora d’un llac alemany, si feia bon temps i sense complexes, més d’un es treia tota la roba i hi feia una nedadeta, sense desvetllar cap inquietud entre els contempladors no esportius de l’entorn lacustre. Pot ser que, en un grup de gent, fins i tot en una família, hi hagi nudistes i no nudistes, perquè aquestes coses passen, amb la llibertat de pensament, i de ‘culs’, com es deia, en broma, transformant la llibertat de cultes en quelcom molt més vital i proper. Aquestes bestieses filharmòniques han provocat la preferència normativa per vincles, en lloc de vínculs i d’inculte per incult, fins i tot, com ja vaig comentar en una ocasió, amb motiu d’un debat aprofundit sobre el tema. Ah, i reivindico l’expressió ‘anar conill o conilla’, en recessió, amb l’ús i abús actual de pilotes i boles. A pèl també està bé, però ara ha perdut una mica el sentit, amb tanta depilació... La depilació també és una esclavitud cultural que em portaria molt enllà en el context de l'estètica, el cas és que sempre hi ha quelcom al cos que no és com toca i que, sembla, s'ha d'arranjar.

Ser, estar i semblar

Tinc l’opinió, personal, contradictòria i segurament poc fonamentada, que vivim una època plenament barroca, en el sentit del culte a l’aparença que gastem, potser fins i tot creient, això sí, que l’aparença no és aparença sinó realitat. O bé, posats a cavil·lar de forma aprofundida, fent veure que creiem allò que no creiem. Tinc entès que la paraula barroc ve d’un mot, no sé si portuguès, que volia dir perla falsa o una cosa així. La tècnica ha comportat que les joies falses brillessin tant o més que les reals. És clar que tot plegat ens portaria a un debat sobre la bondat i el valor o no d’allò que és fals. Qüestió de preu, potser, al capdavall. La natura, ja ho diuen, imita l’art, en moltes ocasions.

El debat sobre l’hora de castellà, el castellà i el català, i les moltes opinions diverses que es poden escoltar i llegir, sovint per part de persones que no tenen res a veure amb l’ensenyament real, ço és, que no es troben al camp de batalla educatiu en directe sinó a la comfortable reraguarda dels informes, enquestes, valoracions, propostes i fonamentacions psicopedagògiques dels futurs plans d'ensenyament, pertanyen a aquest àmbit de l’aparença. Cal saber bé, correctament, català i castellà, ni que sigui a un seriós nivell estàndard? La solució és senzilla, o m'ho sembla: que els centres d’ensenyament puguin decidir com endeguen els horaris, segons circumstàncies i població escolar, i, en acabar l’ensenyament, que es facin unes proves orals i escrites aprofundides i serioses de tots dos idiomes i fins i tot d’anglès si voleu que siguem més internacionals i globalitzats. El mateix val per a les matemàtiques, la geografia, la història… Què l’escola o l’institut no se’n surten? Doncs l’equip directiu ha de dimitir, és clar. Que no se’n surt un gran nombre d’instituts i d’escoles? Doncs aleshores han de dimitir els poders responsables: consellers, ministres, i tots els que se’n deriven a l'organigrama pertinent. Ara bé, si el debat anés per aquests verals potser s’hauria de parlar d’altres coses encara més inquietants, qui sap.

El problema és qui i com faria aquestes proves i qui avaluaria els avaluadors, ja que sento i llegeixo tantes bestieses per part de gent experta que remuntar la qualitat del context em sembla dificilíssim. Fa poc hi ha hagut oposicions per a mestres, i per amistat i proximitat professional he escoltat alguns dels plens de tòpics i llenguatge dels bruixots que en molts casos els benaurats i il·lusionats aspirants a funcionaris de l’ensenyament han d’amollar als tribunals i que en alguns casos, per tal d’assajar la posada en escena i agafar tablas, m’han ofert en primícia. Fa anys, recordo que un company aconsellava una persona que es volia presentar a una oposició per a segona especialitat, dient-li:
-Has de tenir seguretat o semblar que la tens, pensa que tu en saps més que no pas el tribunal…

Gran veritat. No importa que no sàpigues però que no se n'adonin. El dubte, la contradicció, tan humans, no venen, estan mal vistos. Hi ha matèries en les quals no es pot fer trampa, com per exemple l’anglès, la música. Fins i tot l’esport, perquè ja veieu quin soroll provoca el fracàs futbolístic i quina disbauxa eufòrica l'èxit i la golejada. Aquí si, que tothom demana el cap del Bautista quan van mal dades. Però hi ha un munt de suposades teories pedagògiques que no serveixen, a la pràctica, per a res, i que cal esquitxar de noms diversos per quedar bé: Ausubel, Bruner, Vigotsky… Barroquisme pedagògic, vaja. El fet és que tots els àmbits professionals s’amaren i farceixen d’aquest tipus de coses, que serveixen per definir la moda, l’art, la cuina. Escoltava per ràdio fa poc una dissenyadora d’aquestes del pa amb mantega explicant de forma absolutament barroca a quina mena de dona dirigia els seus dissenys, tot fum, és clar. La moda, avui, té un gran component barroc. Però és que després vaig veure per la tele una cuinera micheliniana fent volar coloms comestibles amb tota una mena de teories sobre la seva missió a la terra com a professional dels fogons. I pensar que guanyen moltes més peles que no pas jo!!! Els menus barcelonins que s'ofereixen a moltes cafeteries barcelonines a bon preu, al migdia, i dels quals s'aprofiten iaies i paletes venen encapçalats darrerament, moltes vegades com a menú executiu. Qualsevol pis modest i caríssim és d'alt estanding. I després direm que el nom no fa la cosa i que la rosa seria una rosa encara que l'anomenessin d'una altra manera.

Per renovar el carnet de conduir et demanen unes revisions també barroques, perquè no comporten pràctica. Per a d’altres professions i activitats, ni tan sols això, ni mestres ni metges ni arquitectes ni gairebé ningú no ha de revalidar res, en tot cas fer màsters i postgraus, una mica cars, per engreixar currículum. I moltes vegades el valor, en aquestes coses, el dóna el preu i no pas el coneixement que s’assoleix, doncs ni màsters ni postgraus són el que havien estat, per cert. Les històries del retaule de Cervantes o de l’emperador que anava despullat però de qui tothom lloava el vestit són ben gràfiques i conegudes, i em fan pensar en si aquests fets, capteniments i dèries, que jo crec fruit del nostre temps, no han estat sempre vigents. Em ve al cap, per exemple, l’estudiant de Baroja que té un gran desengany en assistir a les classes d’una suposada eminència doctoral i trobar-se amb una gran frivolitat i buidor acadèmiques. Es clar que també es diu que el fragment literari ve motivat pel ressentiment de don Pio pel suspensos que li havia etzibat el catedràtic… Home só i és humana ma mesura.

Fa molts anys, un professor de l’institut on jo anava als vespres feia broma sobre la teoria vigent en els programes, segons la qual en acabar el batxillerat d’aleshores s’havia de poder tenir una conversa culta en francès. Però, reia, si ni tan sols no es podia tenir una conversa culta en castellà, en acabar el batxillerat! Avui ja no sabem ni què és, una conversa culta, perquè la brillantor tertuliana ha bandejat la profunditat expositiva. Fa poc parlava dels powers points. M’explicava ahir un conegut que en una conferència de nivell universitari se’n va anar la llum i la ponent, que seguia el power point habitual, ja no va saber què dir sobre el tema, que era el seu, del qual viu i pel qual cobra.

Quan falla el corrent elèctric i ens quedem a les fosques, la realitat treu el nas amb tot el seu esplendor ombrívol. Per això és tan important, per a la convivència pacífica, que hi hagi suficient energia per fer anar bombetes, ordinadors i aires condicionats. Pa, circ, i energia. És clar que l’aparença no és només culpa de la cultura car la natura ens enganya també i, per tant, podem dir que té tendència al barroquisme, i ja aquesta reflexió és feian barrocs canònics com els germans Argensola, en meditar sobre la falsa bellesa d’una dama amb prou diners per poder semblar bonica encara que no ho fos: pues ese cielo azul que todos vemos, no es cielo ni es azul, ¡Lástima grande que no sea verdad tanta belleza!

Un exemple barroc: Vaig anar ahir a les mines de Gavà amb una colla. Hi havia anat fa anys i havia baixat a la mina real amb una certa emoció, eren, encara, poc conegudes i visitades i no hi havia muntat l’edifici que les protegeix. Ara es visita una rèplica i es poden contemplar, a peu dret i una mica encongits, doncs l’espai es petit, uns vídeos amb una mena de fantasmals hologrames. Per baixar a la rèplica et fan posar, fins i tot un casc.

Un altre exemple: Surto del tren per un nou ascensor. Una d’aquestes veus fantasmals que ens aconsellen, ordenen i informen per tot arreu, fa: tancant portes, cerrando puertas, clousindedoar, i al cap d’un moment, és clar, obrint portes, abriendo puertas, opindedoar. Això ho repeteix hi hagi o no gent a l’ascensor, si cal. Fan falta els tres idiomes? Provocaria una revolució endegar el missatge només en castellà, en català o en anglès? Provocaria accidents que no es digués res, com abans, i que es confiés en la intuïció dels usuaris? Surrealisme barroc?

Passar fred a l’estiu i calor a l’hivern gràcies a la tècnica pertany a aquesta cultura del present de que tot sembli el que no és i com que no podem estar rondinat sempre, ens hi adaptarem, encara que ens facin patir amb les finestres tancades hermèticament fins que canviïn les tendències ètiques, estètiques, polítiques, higièniques, àdhuc sanitàries. Que tot arriba i si no plou, ja plourà. A més, al capdavall, el barroc va ser l’art de la contrareforma i a causa de nombrosos indicis i esdeveniments diversos crec que estem vivint també una contrareforma encara que, ‘aparentment’, els dogmes ja no siguin obligatoris.

Fotografia: Pere Borràs

Mites geogràfics, literaris i històrics: GRANADA, terra somniada per mí.

Un dels meus mites geogràfics i històrics més estimats, considerant el poc mitòmana que sóc, és Granada. Hi havia a casa meva, on tots eren catalans de soca-rel, que jo sàpiga, una mena de tendència a l’andalusisme militant, producte, suposo, de lectures i cinema o qui sap de quins sentiments atàvics lligats potser a reencarnacions antigues.

Recordo una pàgina del llibre de lectura del meu temps d’infant, amb un dibuix encisador en el qual un moro guapíssim portava dalt del cavall una cristiana captiva. Estaven aturats davant de les muralles de Granada. El dibuix il·lustrava el conegut poema de Zorrilla en el qual el musulmà promet a la noia jardins, flors i joies. Ella, però, li diu que res no val tant com el seu Lleó i la seva família i el xicot, noble i resignat, la fa tornar cap a casa en un gest cavalleresc molt emotiu. Jo sempre pensava que la noia se’n devia haver penedit per sempre més, d’aquella decisió, amb el fred que fa a Lleó i comptant amb què, ben segur, la família la devia haver casat després amb algun noble barroer i feréstec. Una altra estampa de llibre de text, molt emblemàtica de l'indret, era la dels Reis Catòlics contemplant la ciutat, mentre Boadbil marxava amb la mare, plorant 'com una dona', doncs aleshores encara no era el plor reivindicat com a manifestació inter-sexual d'emotivitat. Zorrilla, per cert, va ser un home de vida intensa, molt estimat a Catalunya, amargat per la seva relació difícil amb el pare, que mereix una acurada biografia, em sembla. Quines bones sèries biogràfiques ens podrien amollar les teles, si els responsables s'ocupessin de furgar una mica en les vides de tanta gent que tan sols sonen a tòpic o a placeta! Ara, que veient com les gasten quan gosen fer-ho, potser que els deixin com estan, en aquesta penombra de mig-oblit, la veritat.

Tinc una amiga, mestra, andalusa, ara força catalana, que va estudiar a Granada. Estudiar a Granada, ser jove per aquells carrers, deu ser un goig immens, encara més aleshores, quan tot tenia una mida reduïda i el turisme era una activitat minoritària. M’explicava una vegada una anècdota, com un capellà li havia mostrat la Immaculada de Cano, molt més petita del que suposava, a la sagristia de la catedral, que ella no sabia trobar, i l’emoció que li va provocar aquella imatge. La marededéu de Cano té l’aspecte d’una noieta massa aclaparada per les responsabilitats que se li presenten, és encisadora. En la seva època d’infant entraven lliurement pels jardins de l’Alhambra. Som un país –i/o un estat- que ha passat de menystenir i fer malbé les nostres coses sense manies a crear unes gallines d’or turístiques que ja veurem com sobreviuran a aquestes munyides multitudinàries.

Granada és molt més que l’Alhambra, té un gran tresor barroc, té el record de Garcia Lorca i el seu cercle, té modernisme, té modernitat i empenta. Només hi he estat un parell de vegades. La segona, de passada. La primera, amb motiu dels vint-i-cinc anys de matrimoni i encara que quan ets gran ja no et mires les coses amb els mateixos ulls, em va agradar molt tot el que vaig veure i viure. Vaig tenir sort amb les visites comentades, doncs aquest tema és una loteria, la veritat. Em vaig ensopegar amb persones entusiastes, fills de la ciutat, que se l'estimaven i que sabien molt més del que explicaven, cosa que avui va de baixa. Gestionar, com diuen ara, tant d’art i tanta història i tanta gent, deu ser difícil. A més de la ciutat, la província és diversa i bellíssima, però la conec molt poc.

Un altre pal de paller de la mitologia granadina ha estat la cançó de Lara, autor d’èxit i sort en gairebé tot el que feia. No hi havia estat, a la ciutat, quan la va escriure. O això expliquen. Lara va ser també tot un personatge i les seves cançons han esdevingut clàssics i formen part de l'imaginari de gairebé tothom. Granada és una cançó que ha cantat molta gent, des dels més prestigiosos tenors als afeccionats de centres veïnals i al meu iaio quan s'afaitava. Quan jo era joveneta, en una revetlla d’aquelles que fèiem al terrat, un noiet una mica més gran que jo ens la va entonar, amb poca grapa per cert. Durant un temps es va interpretar la cançó lleugera com si fos òpera o sarsuela. Recordo que el noi també ens va refilar aquella tan maca de ‘Los gitanos sentados en torno a la hoguera, con su voz plañidera...’. Em sap greu, però no en recordo l'autor.

Catalans sense prejudicis, com Rusiñol, a qui, per sort, la papanateria normativitzadora no ha aconseguit esborrar la ‘enya’ de moment, van enamorar-se de Granada i va aconseguir-ne, amb d’altres intel·lectuals, la promoció i la conservació, en una època en la qual els ramats de bens i els sense sostre ocupaven aquells espais mítics. En el llibret d’entrevistes del Caballero Audaz on s’entrevista Meller, que vaig mencionar, també hi he trobat una entrevista amb Rusiñol. Ell manifesta, en la conversa, que de totes les seves aficions, la més estimada és la pintura, per cert. Rusiñol es va disfressar de musulmà de seguida, quan va arribar a Granada, i si jo fos jove potser també m'abelliria vestir-me de sultana i retratar-me en aquell indret magnífic. Recordo també una història que m'explicaven a escola, sobre un dels reis moros de Granada que era poeta, i que anava versificant en veu alta per la vora del riu. Es va entrebancar amb un vers, no li sortia bé, i una esclava cristiana molt espavilada que estava fent la bugada li va dir el que podia afegir, cosa que va provocar l'amor del rei i l'ascens social de la bugadera que es va convertir en el gran amor del monarca-poeta. Així m'agrada, que es valori sexualment la facilitat versificadora!!!! Eren altres temps, és clar. M'imagino aquest rei literat a l'estil d'en Rusiñol disfressat, ja que sento pel polifacètic artista un amor retrospectiu, impossible i abrandat. Per cert, la meva escola dels darrers deu anys es trobava davant del Parc de l'Alhambra, jo crec que és predestinació, tot plegat!


Corriendo van por la vega

a las puertas de Granada

hasta cuarenta gomeles

y el capitán que los manda.
Al entrar en la ciudad,

parando su yegua blanca,

le dijo éste a una mujer

que entre sus brazos lloraba:
"Enjuga el llanto, cristiana

no me atormentes así,

que tengo yo, mi sultana,

un nuevo Edén para ti.
Tengo un palacio en Granada,

tengo jardines y flores,

tengo una fuente dorada

con más de cien surtidores,
y en la vega del Genil

tengo parda fortaleza,

que será reina entre mil

cuando encierre tu belleza.
Y sobre toda una orilla

extiendo mi señorío;

ni en Córdoba ni en Sevilla

hay un parque como el mío.
Allí la altiva palmera

y el encendido granado,

junto a la frondosa higuera,

cubren el valle y collado.
Allí el robusto nogal,

allí el nópalo amarillo,

allí el sombrío moral

crecen al pie del castillo.
Y olmos tengo en mi alameda

que hasta el cielo se levantan

y en redes de plata y seda

tengo pájaros que cantan.
Y tú mi sultana eres,

que desiertos mis salones

están, mi harén sin mujeres,

mis oídos sin canciones.
Yo te daré terciopelos

y perfumes orientales;

de Grecia te traeré velos

y de Cachemira chales.
Y te daré blancas plumas

para que adornes tu frente,

más blanca que las espumas

de nuestros mares de Oriente.
Y perlas para el cabello,

y baños para el calor,

y collares para el cuello;

para los labios... ¡amor!"
"¿Qué me valen tus riquezas

-respondióle la cristiana-,

si me quitas a mi padre,

mis amigos y mis damas?
Vuélveme, vuélveme, moro

a mi padre y a mi patria,

que mis torres de León

valen más que tu Granada."
Escuchóla en paz el moro,

y manoseando su barba,

dijo como quien medita,

en la mejilla una lágrima:
"Si tus castillos mejores

que nuestros jardines son,

y son más bellas tus flores,

por ser tuyas, en León,
y tú diste tus amores

a alguno de tus guerreros,

hurí del Edén, no llores;

vete con tus caballeros."
Y dándole su caballo

y la mitad de su guardia,

el capitán de los moros

volvió en silencio la espalda.

José Zorrilla

Més divagacions estiuenques

Hi ha qui s’estranya quan m’autodefineixo ‘també’ com a hispànica o espanyola. Avui pots dir –bé, segons on i com ho dius- que ets, per exemple, separada o homosexual, però en determinats ambients autoqualificar-te com espanyola sona a ranci i arnat. No cal dir que en d’altres contextos, expressar catalanisme és, també, perillós. Sobre l’homosexualitat, em temo que s’està forjant una mena de mitologia alternativa que pressuposa a tots els integrants d’aquesta opció sexual, per dir-ho d’alguna manera, dissenyadors fashion, esbojarrats amb ganes de gresca, consumistes d’élite amb un gran poder adquisitiu, intel·lectuals incompresos, ordenats al màxim, perepunyetes i, evidentment, progressistes integrals, quan n'he conegut de diversos i oposats, com és normal. Jo, la veritat, crec que tots i totes comptem amb una bona dosi de bisexualitat que sovint s’ha abaltit per causes culturals o vitals, anar fent compartiments tan marcats fa més mal que bé, en general i a la llarga perquè substitueix uns dogmes per uns altres però continuem amb el catecisme amenaçador d'allò que toca. El tema és complicat, perquè l’aparent llibertat de la qual gaudim, i que valoro molt venint d’èpoques tan ombrívoles com les de la meva joventut, amaga molts estranys prejudicis que suren en acudits i comentaris els quals, moltes vegades, no tenen, tampoc, mala intenció. Em fa somriure quan algú afirma, contundent , per remarcar que no és ‘de l’altra banda’: ‘a mi m’agraden els homes’ o ‘a mi m’agraden les dones’. Perquè mira que és difícil que t’agradin ‘tots’ els homes o ‘totes les dones’. I a més, aquestes afirmacions amaguen, com se sap, moltes pors conscients o subconscients de no ser allò que creiem ser.

Una cosa és dir i l’altra fer. Hi ha qui fa, per exemple, comentaris racistes i és el primer en ajudar el veí foraster de l’escala quan cal. Per damunt de dèries I misèries hi ha el fet de ser, o no, bona persona, valor que avui sembla, també, arnat i decadent. En èpoques de tragèdia, comptar amb una bona persona que t’ajudi, més enllà de la seva religió, ideologia, opció sexual o conviccions diverses, és una gran sort i trobar-la respon a l’atzar, sempre capriciós. Una vegada vaig explicar al blog una anècdota sobre una baralla a l’escola en la qual un nen va dir a un company de classe: ‘moro de...x’. Vaig rebre algun comentari escandalitzat i alarmat, perquè vaig afirmar que l'insultador era bona persona. I la veritat és que aquests dos nens eren i són bons companys i amics i que tots sabem que quan ens barallem, en calent, diem coses que després saben greu i que no responen a res més que a les ganes de xinxar. A l’escola, en segons quin context, no té el mateix pes l’insult sobtat, si no es repeteix i es torna crònic. Un insult habitual, groller o més subtil, és titllar algú de ‘gordo’. Ser gras, avui, és estèticament incorrecte. Però, encara més, l'insult no respon ni tan sols a la realitat constatable. He vist grassos amb els quals ningú no es fica i plenets o plenetes a qui han amargat la vida una temporada amb comentaris sobre la seva plenitud física, sense una base objectiva que ho justifiqui. ‘No té orelles, no té orelles’, es diu de vegades a quí les té una mica de pàmpol. A mi m’havien xinxat molt amb el nas, a escola, vaig arribar a tenir un gran complex, i sort que aleshores no s’havia generalitzat l’operació d’estètica, altrament potser hauria caigut en el parany de retallar-me l’apèndix objecte de crítica i ara gaudiria d’un aspecte estrany i excessivament xato i enyoraria el tros de nas perdut pels camins de la inconsciència adolescent. Sobre la catalanitat, he escoltat coses ofensives, és clar, però les paraules, si no van més enllà, són paraules. I de vegades, el que sembla més progre i integrador és qui acaba decebent o encapçalant repressions inesperades. Que ja ho diu l’evangeli, sobre els fariseus, feu el que diuen però no feu el que fan. O una cosa així.


Afortunadament, un no conviu amb col·lectius sinó amb persones concretes, però com que tendim a fer llei i norma de qualsevol cosa, una mala experiència amb una persona amb determinades característiques, fa que la ràbia que ens provoca s’estengui a tots els seus semblants o amb aquells que creiem que s'hi assemblen, perquè, per exemple, amb el gran que és Xina ja em direu si no hi deu haver xinesos ben diferents. Generalitzar dóna seguretat, creure en lleis diverses que condicionen les conductes fa que ens sembli, ai, que podem controlar el risc, quan la realitat mostra que no coneixem mai ningú del tot, fins que no ens hi hem menjat un sac de sal, com diu la dita. De la mateixa manera, ensopegar-nos amb una bona persona contribueix a fer volar coloms i a arribar a creure que tots aquells o aquelles són així. Quan les immigracions eren interiors sovint s’escoltaven coses com ara: ‘poden dir el que vulguin dels andalusos (mucianos, gallecs...), però nosaltres vam tenir uns veïns que no en voldria d’altres...’ Bé, com que d’andalusos, com de catalans, n’hi ha de tota mena, tan injust és bescantar-los tots com pressuposar-los formant part d'un col·lectiu d’angelets, però, posats a fer, optem pel tòpic positiu, que sempre serà més gratificant i agradable. L’altre dia un periodista ho explicava molt bé, això. Deia que hom no viu amb ‘els magribins’, amb ‘els sudamericans’, amb els immigrants, sinó amb el Mohamed del forn, amb la Dèlia de la cantonada, i que, al capdavall, es constata en la vida diària la gran realitat humana, que hi ha de tot a tot arreu i que fins i tot un mateix no és sempre igual ni actua sempre de la mateixa manera, sigui com sigui.


De vegades, però, quan manifestem segons quines opinions, decebem aquells i aquelles que ens consideraven ‘dels seus’ i que ja no ens miraran igual. Per això és perillós parlar de política, de religió, fins i tot de futbol, segons com, amb qui, quan i on. Aviat t’etiqueten com a separatista, fatxa, lesbiana, comunista, convergent, sociata o integrista, perquè se suposa que has de ser alguna cosa. Si no ets res ni d’enlloc ni creus massa en res se’t suposa una rara avis en moltes ocasions i fins i tot se't compadeix amb ironia. I és que la llibertat de consciència, de pensament, no és gens fàcil. A més, inevitablement caiem en contradiccions, no responem a pensaments monolítics, cosa que és una sort, perquè els dogmes porten on porten i les bones intencions han contribuït als grans desastres col·lectius. El món és com és i no com voldríem que fos i per això s’ha consensuat de forma subconscient la doble moral i la doble comptabilitat, doncs malgrat que es lloï la sinceritat, la base de la convivència pacífica és la llei, no escrita, de l’aparença. Una novel·la que cada vegada em sembla més interessant és Fortunata y Jacinta, de Galdós, gran i admirable fresc humà, en la qual les dones que donen nom al llibre intenten viure de forma coherent mentre la societat va, ben bé, per una altra banda. I així, el militar retirat que protegeix durant un temps Fortunata li aconsella que sigui pràctica i que, s’hi ha de pecar, ho faci amb discreció i dissimul. La coherència els costa molt, a Fortunata la vida i a Jacinta l’amargor del desengany, ves.

Divagacions julianes

M’acomiado de l’escola, de forma quasi definitiva, aquest curs. Encara que hi torni de tant en tant de forma voluntària i/o alternativa, ja no serà el mateix. Quan no cobres per la feina que fas, encara que rebis una pagueta per la que ja has fet, tot canvia.

Res no és mai el mateix. Els finals de curs, tant quant ets alumne com quan ets mestre, comporten un gran trencament de l’estabilitat, del costum. Una mestra jove m'explica que ha començat a anar a l'escola d'estiu, on li han amollat no sé quines teories sobre l'educació i li han predicat el sistema educatiu d'una d'aquestes escoles suposadament innovadores que viuen de la fama, merescuda o no, d'un passat atàvic i progre-dogmàtic. L'aviso, recordant aquella famosa frase de Marx, Groucho, sobre els clubs i els socis:

-No et creguis res de res, a Rosa Sensat hi havia donat cursos fins i tot jo mateixa...

Escolto, aquests dies, molts tòpics que la gent amolla habitualment, perquè li sembla que queden bé. Per exemple, fent referència a la meva jubilació:
-Ara podràs viatjar.

El viatge ha estat, durant molts anys, una aspiració dels pobres que l’adquisició dels primers cotxes possibles va començar a fer realitat. Se suposa que s’ha de viatjar, que viatjar és una cosa bona. Em ve al cap aquell monòleg de Capri, un home a qui la sogra insisteix en el tema:
-Hem de viatjar, hem de veure món, que no tenim cultura...
Acaben en un vaixell que naufraga, per cert, i és que molts viatges naufraguen sovint de forma simbòlica, perquè responen a miratges de revista d’agència especialitzada, i a un immens doll de papanateria consumista.

M’agraden cada vegada menys els viatges turístics per anar a veure allò que tothom vol veure i comentar i amb motiu dels quals gastem quantitats immenses de diners. De cultura, ja se'n fa, ja: quinze dies, tres setmanes, un mes, i som especialistes en el tema, podem ensenyar les fotografies o les filmacions habituals i podem opinar sobre la gent de països cada vegada més llunyans, si pot ser. A més, els objectius territorials de la curiositat viatgera també van a modes. Algú viatja a Praga i tothom va a Praga, i et diuen no has estat a Praga?. Cosa que fa que acabis per avorrir Praga sense haver-hi estat mai. No vull dir que no desitgi viatjar, però les meves aspiracions són modestes i casolanes. Em desvetllen una gran curiositat els indrets desconeguts d’on prové gent que conec. Alumnes, companys. Com devia ser la casa de la Joselyn a Bolívia? O la del Sofiane, al Marroc, on tornen cada any fent un viatge llarg, feixuc i il·lusionat? Com és la Georgia de l’estudiosa Salomé? O el blog de pisos immens, xinès, on la Li-Wang vivia amb la seva àvia? Com és el poble segovià del meu company de feina o el llogarret de Granada de la professora de religió de l’escola? Fins i tot ignoro com viuen aquí, conserven els seus hàbits? les seves dèries? com ens veuen? Els barris amb un fort component immigratori són un doll de sorpreses inesperades. Bé, bé, si puc també aniré a Praga, no cal ser fonamentalista i no es pot dir mai d'aquesta aigua no en beuré ni aquest museu no el visitaré ni aquesta teatralització no la patiré.

Un tema d'aquests dies ha estat també el futbol i les seves connotacions polítiques, més enllà de l'esport, mai innocent. Jo no crec en identitats ni en nacionalismes de cap mena, crec que no crec en res, vaja. Respecte a les pàtries, cada dia em sento menys d'enlloc, la veritat. El meu present patri respon a un garbuix d'influències, casualitats i causalitats en les quals he tingut poca cosa a triar. Estic tipa d’escoltar comentaris diversos sobre el tema futbolero, a mi m’agrada, Espanya, sempre m’he sentit bé a tot arreu amb la gent normal, que és la majoria, i m’agradaria que retornés la idea d’una república federal, i que els infants de la pell de brau es desplacessin amb fluïdesa per tot l’estat espanyol al llarg de l’escolaritat, per tal d’acabar amb prejudicis i tòpics. Però amb tantes bestieses de tota mena com escolto i veig em sembla que no corren bons temps per a aquests somnis eteris. Em torno catalanista i de la ceba quan sento bestieses d’exaltació rància d’aquesta hispanitat pocasolta, però m’agafen ganes de parlar castellà, quan m’asseguren que som els millors i que m’he d’expressar sempre en català per militància amb no sé quina estranya ànima col·lectiva que se m’atribueix. Esperit de contradicció adolescent i immadur? Potser sí, però no hi puc fer més. Per cert, respecte al futbol, plantejo una qüestió vital, a l'escola:

-Què és més important, per a la humanitat, una mestra d'elit o un futbolista d'elit? Aleshores, qui hauria de cobrar més? En un naufragi, a qui hauríem de salvar primer?

No hem arribat a cap conclusió, la veritat.

Una altre cosa que els coneguts em diuen aquests dies és:
-Ara podràs escriure.
Però les coses no funcionen així, més temps lliure no vol dir pas més activitat, de vegades és ben bé a l'inrevés. Hi ha aquell refrany que diu els cansats fan la feina, molt expressiu de la realitat humana. Sovint fem moltes més coses quan tenim més obligacions que no pas en època vacacional. La manca de temps fa que l’aprofitem al màxim, que gaudim a bastament del poc lleure disponible. La societat del nostre temps posa a l’abast dels jubilats moltes activitats voluntàries o barates, però poques ocasions de guanyar algun cèntim, de produir, si no ets una persona destacada i et conviden a tertúlies o xerrades de pagament, per exemple. El voluntariat, al meu entendre, és, sovint, una trampa. No està massa ben organitzat i el tema donaria per a un llarg post, així que només hi passo de puntetes, avui. En tot cas, les feines que t'ofereixen són de poca categoria, als poders diversos no els abelleix, tenir gent que no poden collar amb un sou a llocs de responsabilitat o decisió, és clar.

Un tema recurrent ha estat també, en les tertúlies informals i veïnals on he participat, la crisi. Aquests dies m’ha vingut al cap l’escrit de l’inquisidor que van enviar a estudiar el tema de la bruixeria al País Basc, fa molts anys. L’home, ponderat, va acabar per admetre que no hi havia hagut bruixes ni bruixeria fins que la gent no en va començar a parlar. I és que la gent dóna la culpa als inquisidors però els qui creen la bruixeria o el que sigui i els que assenyalen la víctima triada són, sovint, els ciutadans amb estranyes pors, com ara aquestes pors líquides que evidencia Zygmunt Bauman, de qui podeu trobar referències aquí i al blog de Gabriel Jaraba. Sobre les pors, una companya de feina jove em deia, ahir:
-Es que tot està molt malament, amb tanta crisi...
-Però –vaig fer jo- no devem estar pas tant malament, tu te’n vas de viatge, hem celebrat un bon dinar, la gent omple la platja...
-Oh, sí, però hi ha molta gent que està molt malament! Tot s’ha apujat molt...
-Però... tu has deixat de comprar-te alguna cosa? Has renunciat al cotxe?
-No, jo no, però hi ha molta gent que està molt malament...
I així una estona. Després, ella i unes quantes més se n’anaven a les rebaixes, per cert, a gastar la paga. A veure si els venedors remunten la temporada i la crisi, perquè no s’ha venut prou, sembla pel fet que la calor s'ha fet esperar una mica, no sé si a causa del canvi climàtic o per casualitat.

I és que per la tele ens van dient això de la crisi i acaba que la crisi és la principal preocupació del poble, com la immigració quan, en la vida quotidiana, tot plegat ens afecta de forma força tangencial. Un problema és que no es venguin prou cotxes i un altra problema que hi hagi massa cotxes. Així doncs, no és bo que no se’n venguin tants? La roda del consum no es pot aturar, altrament tot rellisca i s’esberla. El cas és queixar-se. Del fred o la calor, de que no fa fred o de que no fa calor, del que sigui. Ara toca la calor.
-Es que a l’escola, sense aire condicionat no hi podríem treballar, a l’estiu...
Hem viscut durant segles sense aire condicionat, els edificis antics eren més frescos que els moderns, perquè els murs els feien gruixuts I les finestres petites, però amb aquesta disbauxa de vidre per tot arreu, la cosa s’ha complicat. I a mes, et condemen a viure hermèticament tancat, no pas a mi, és clar, que ja plego, però sí, per exemple, a la meva pobra filla que treballa en un edifici d'aquests tan moderns i congelats. Una altra companya em diu:
-Es que jo necessito l’aire condicionat, és que tu no saps què és, viure a un àtic.
O sigui, he de compadir-la perquè gaudeix d'un àtic duplex, que fa dos pisos i mig com el meu, i on, malgrat la instal·lació milionaria que s'hi ha fet amb això de l'aire -i vinga gastar energia- hi fa molta calor, encara. Una altra mestra, jove, se'm queixa del sou i li etzibo una prèdica de iaia sobre els mileuristes i la mitjana d'ingressos del jovent no-funcionari. No sé si l'he convençut.

Es que ja em faig vella i començo a entendre les velles de quan jo era joveneta, que no volien estris moderns perquè havien sobreviscut amb els antics, i tot plegat els semblaven rampoines i noses. Sembla mentida com allò més superflu acaba semblant imprescindible. Inevitablement, avui em trobaré algú que em dirà:
-Quina calor, com aquest any mai, eh?

Per cert, amb ocasió de la concessió d’un premi literari modest em van regalar uns quants llibres. La majoria, interessants, com ara el de poemes de Mercè Rodoreda o el darrer de Millàs. En el lot hi havia també una perla, aquest de El Secret, aquest secret que pot solucionar tots els nostres problemes si tenim fe en la llei d’atracció. Surrealista al màxim. Si quan dic jo que em falta fe... I, encara més greu: sense fe percebo que visc força a gust i tot, considerant les limitacions i la fragilitat de la vida, això sí. Les altres virtuts teologals, l'esperança i, sobretot, la caritat, em semblen molt més útils per a la vida quotidiana.