Música, cinema i dones d'abans

En un conegut escrit sobre el concepte de clàssic, l’escriptor Coetzee explica la seva experiència adolescent, quan, sense tenir una gran formació musical, li arriba a la oïda un fragment de Bach. La veritat és que em considero molt inculta pel que fa la música. En general i de forma frívola es parla de ‘ser de lletres’ o ‘ser de ciències’ quan s’intenta excusar la incultura vers alguna branca del coneixement. No he sentit mai, en canvi, que algun admeti ser o no ‘de músiques’. Però també és cert que el desconeixement o la incultura sovint no ens priven de copsar l'excel·lència d'allò que, per entendre'ns, acabem definint com a clàssic.

Això ve a tomb perquè ahir, amb motiu del meu aniversari, em van convidar a anar a l’Auditori. El programa, molt romàntic, era el següent:
SCHUBERT: Obertura D 648
SCHUMANN: Concert per a piano i orquestra, op. 54
SCHUBERT: Simfonia en do major, "La Gran"

Anar a escoltar i ‘veure’ un concert és molt diferent d’escoltar un disc o la ràdio, la veritat. Hi ha, per a mi, la mateixa distància que existeix en el fet de veure una bona pel·lícula per televisió o en una sala de cinema. Com que el cinema ha estat l’art popular per excel·lència dels nostres temps, fins i tot el meu imaginari musical va lligat al cinema. Fa molts anys, el director de Sissí, Marischka, especialista en pel·lícules romàntiques d’ambient vienès, en va dirigir una que és deia ‘La casa de las tres muchachas’, de la qual recordo poca cosa, però que explicava, més o menys, la vida de Schubert i la relació amb un seu amic que tenia tres filles molt boniques. Una de les coses que recordo és que no em va agradar perquè no acabava bé. No podia ser altrament, ja que el pobre Schubert va morir molt jove, amb trenta-un anys, després de passar moltes penalitats. Evidement, aquell tipus de pel·lícules no eren, ni molt menys, realistes, i tot quedava idealitzat, bonic i acolorit, malgrat tot. Caracteritzar algú de Schubert és fàcil, perquè té un aspecte molt conegut, amb les seves eternes ulleres rodonetes. A la pel·lícula feia de Schubert, crec, Karlheinz Bohm, el Francesc Josep de la Sissí, més endavant fotògraf assassí i a la maduresa dedicat a l’ajuda humanitària, en concret a Etiòpia.

Sobre el matrimoni Schumann se n'han fet moltes, de pelis, però jo en recordo una d’emblemàtica, Canción de amor, on Katherine Hepburn interpretava la seva dona, Clara. Era en blanc i negre i ens la van passar al cinema de l’escola, on els diumenges, amb un descompte si abans anaves a doctrina, oferien programes de cine amb pelis que tenien ja molts anys. Una monja comerciant fins i tot muntava una paradeta amb pipes, tramussos i pomes confitades. Recordo que em va semblar molt trista, però poca cosa més. M’agradaria poder tornar-la a veure, Katherine Hepburn sempre és una garantia, és clar. Clara Schumann va ser una dona admirable, brillant, que va mantenir la família a base de treballar molt i molt, donant concerts, classes particulars i el que calgués, i que es va casar amb Schumann malgrat l’oposició paterna, oposició que, mirant la cosa en perspectiva, no és pas difícil d’entendre.

Clara Schumann, malgrat que per l’època cobrava prou bé pels concerts i era molt valorada, tenia moltes insegurats lligades a la seva condició de dona. Una de les coses que les novel·les i pel·lícules històriques no són capaces d’entomar ni reproduir és la mentalitat de l’època, com ara el poc feminisme d’aquelles senyores admirables, intel·ligents, però que admetien una suposada inferioritat sexual d’entrada. Per això, moltes vegades, aquests llibres i pel·lícules sonen a fals. Clara Schumann va escriure, per exemple, que de vegades es creia capaç de composar música, però que si cap dona ho havia fet, ella no ho faria pas. Coses així, vaja, que avui fan riure o plorar. Va tenir sis fills amb el músic, que patia trastorns bipolars i que va acabar en un manicomi, però sembla que s’estimaven, a la manera del segle XIX, és clar. M’agradaria saber quant de material musical, literari o pictòric, atribuït a genis masculins del passat és, en realitat, fruit de la col·laboració que una dona intel·ligent i treballadora els oferia. No ho sabrem mai.

Cada vegada em sembla que ens hem tornat més i més ganduls, aquells músics de vida curta, amb salut precària, eren capaços d’oferir milers de concerts, de crear centenars d’obres, fins i tot algunes d’elles en l'espai vital que avui consideren infantesa. Les dones, a més d’ajudar els marits, tenien fills i més fills, i feien bullir l’olla. I això parlant de gent més o menys arregladeta, amb una certa formació cultural… Tot a mà, amb ploma d’oca, paper aprofitar, pianos llogats o sense pianos, o, en el cas dels artistes plàstics, fabricant també a mà pintures i tints.

El segle XIX va ser un segle de salut precària. Les guerres napoleòniques, que tant s’han mitificat i novel·lat, van escampar la tuberculosi, la sífilis era habitual fins fa quatre dies i el seu tractament amb mercuri acabava de rematar els malalts. Hi ha la idea que el món sempre avança però un repàs a la biografia de diferents personatges importants mostra com en segles anteriors, el XVI, el XVII i part del XVIII, trobem força gent, a Europa, que viu cinquanta, seixanta o setanta anys. El XIX acaba amb el bo i millor de la joventut europea. Si no se salvaven ni els rics, cal pensar com anava la cosa per als pobres. Tot plegat, és realment miraculós que no ens haguem extingit. Funcionava, això sí, una certa selecció natural que ja s’ha estroncat de forma definitiva a casa nostra. Clara Schumann va arribar més enllà dels setanta anys, conservant la seva bellesa natural i seriosa, en la qual ella mateixa, amb les seves inseguretats, no creia massa. Avui potser l’enredarien per tal que es fes un arranjament estètic, qui sap. Hi ha actrius i dones conegudes que tinc per intel·ligents i que han caigut en aquest parany de forma absurda, n’acabo de veure un parell al diari, per cert… El fet és que l’antiga bellesa se'ls va transformant en una màscara estranya, inexpressiva, perquè el temps no perdona i el que s’acostuma a perdre és la dignitat estètica de la maduresa. De fet, hem bandejat moltes servituds, però n'hem arreplegat d'altres.

Pomell d'evocacions literàries i no tant: Sant Jordi 2009!!!

Sant Jordi, malgrat la massificació i l'excés, continua sent un dia màgic i una mica estrany, perquè no és festa-festa però és més festa que si fos festa. La veritat és que no pots dir mai d'aquesta aigua no en beuré, i sempre m'havien fet una mica de pena els escriptors poc coneguts, asseguts entre famosos, talment com quan anaves a ballar i els xicots treien a les amigues i tu et quedaves amb un pam de nas. Doncs, ves, ahir em vaig trobar en aquesta situació, en un dels espais per on vaig passar, un dels més cèntrics. L'atapeïment de firmadors era immens. La gent passava i ens contemplava amb curiositat, mira, aquest, mira aquella, aquesta, qui deu ser?

En el meu sector, l'ordre de la filera era: pediatres mediàtics-escriptora d'èxit-jo-escriptor de super-èxit, ben plantat i carismàtic. L'escriptor de super-èxit, molt educat, em va donar la mai, en arribar i marxar, ai, ja no me la rentaré mai més. Al seu davant va generar una cua de gent, sobre tot de senyores de mitjana edat que li explicaven tota mena de coses estranyes, contemplant-lo amb emoció evident, gairebé amb els ulls humits. Alguna el va convidar fins i tot a dinar, cosa que el xicot va refusar de forma educadíssima, tot un senyor. En les dedicatòries s'hi esforçava i els feia bonics dibuixos a ploma. Jo, la veritat, si hagués firmat llibres Santiago Rusiñol, també hauria intentat convidar-lo a dinar i segur que me'l hagués mirat amb semblant encís devot.

Més enllà, els pediatres, un d'ells molt televisiu, rebien consultes literàries de moltes clientes i filles de clientes que havien acomboiat. Amb l'escriptora d'èxit del meu costat vam fer quatre comentaris intrascendents, de fet no havíem anat allà a fer xerrameca, sinó a vendre. La meva editorial ha fet uns llibrets molt bonics amb el primer capítol del llibre i l'escriptora en va agafar un, està bé, això, va fer. Jo vaig pensar, il·lusionada, ara em preguntarà de què va el llibre i es llegirà una mica el contingut, amb generós interès literari, i com que té connexions amb la televisió em facilitarà contactes, com ha fet la Sílvia Romero, però l'escriptora es va començar a ventar amb el llibret, intensament, uf, quina calor fa avui. La reconversió dels meus llibrets de promoció en ventalls improvisats es va repetir unes quantes vegades, però no vaig gosar protestar, la veritat. No saps mai de qui t'hauràs de refiar.

Moltes més anècdotes diverses vaig viure ahir, em van venir a veure molts amics i parents, no vaig vendre massa, però m'ho vaig passar molt bé. L'ambientasso de veritat, pel meu gust, era a la petita parada dels Relataires, on tots érem secundàris de luxe i, per tant, no hi passaven coses com aquesta que he explicat, i no hi havia metges (metges mediàtics, perquè de metge-poeta sí, que n'hi havia un), futbolistes ni gent de la tele ni de la ràdio. Vaig poder saludar i xerrar amb Vicenç Ambròs, jove simpaquitíssim i excel·lent escriptor, a qui potser d'aquí uns anys les senyores madures vinguin a contemplar i comprar llibres amb la mateixa admiració devota que al carismàtic d'abans. Qui sap. En tot cas li tinc dit que, ja que per llei de vida em sobreviurà uns quants anys, si mai em reconeixen el mèrit post-mortem tingui cura de fer els discursos pertinents i les evocacions que toquin. Em va agradar també el muntatge de la llibreria ONA, amb els escriptors col·locats a la cripta sagrada, cosa que evita la sensació de ser en una exposició de rareses. En aquell indret emblemàtic també hi havia algun famós, però l'ambient era diferent, més càlid, i l'estona que hi vaig romandre vaig rebre tantes visites com ells, elis, elis. De moment ja estic prou contenta amb les opinions que m'arriben sobre L'inici del capvespre, molt favorables per ara, les vendes són figues d'un altre paner. Podeu veure aquí una crònica sobre la presentació al meu barri.

En aquella parada vaig trobar la poeta Montse Assens, la Mar blogaire, organitzant el tema, l'Antoni Casals, gran poeta, metge, blogaire, i moltes coses més, i també la Sílvia Romero, gran escriptora amb molts vincles amb el meu barri, a qui dec molts contactes firmadors i presentadors i amb qui em vaig anar retrobant en diferents ocasions. De la Mar, el Vicenç i l'Antoni em vaig comprar llibres, perles d'aquestes que només pots trobar en aquests indrets de culte per a iniciats en el tema. De la Montse, Indigent, com jo, poemes, de l'Antoni Casals, Al costat dels xiprers que mai no ens faran ombra, també poemes, i del Vicenç, Mort al paradís, novel·la que va guanyar el premi joescric.com de 2007. La gent de joescric fa una gran tasca i tracta molt bé els guanyadors de premis però la distribució dels llibrers és una mica complicada, hores d'ara. Aquests van ser els meus llibres de la diada.

Al vespre, a les nou, vaig anar a l'església de Lurdes del meu barri on cantava la Coral Daina i vaig comprar tiquets pel dinar que faran a Montjuïc, amb motiu de l'Aplec de Santa Madrona. Més informació al balcó al Poble-sec. Un dia molt intens i molt divertit, vaja. Una novel·la curta, tot plegat, perquè a la vida cadascú va amb la seva novel·la a les espatlles. He penjat flors que no són roses perquè ja en vaig quedar una mica tipa, de la flor mediàtica.

SANT JORDI té una rosa mig desclosa...

A casa meva, de petita, es respectava una mena de màxima educativa, que havia escoltat moltes vegades, i que provenia de la suposada saviesa existencial d'una besàvia, a qui la vida no havia tractat massa bé: que els qui havien de dir coses bones de tu i lloar-te eren els de fora, no pas els de casa.

La vida, al menys la meva vida, m'ha demostrat just el contrari, amb matisos: les lloances en el nucli familiar i d'amics, si són mesurades i raonables, esdevenen molt importants, sobre tot quan ets petit i jove, i tens una gran inseguretat, ja que et basteixen una defensa important en front del món exterior. Tot és relatiu, és clar, perquè les passions i misèries del món de vegades també es donen en el sí de la família i cada casa és un món i cada persona un misteri. Sigui el que sigui, el fet és que durant anys vaig creure en allò que em deien i vaig rebutjar fer-me a mi mateixa qualsevol tipus de propagada, això que en diuen 'vendre imatge', vaja.

Quan vaig començar a publicar llibres em semblava que tot funcionaria a partir de la qualitat literària i que no em caldria fer res. Més aviat em feia una certa vergonya explicar que havia guanyat el premi de la cocacola o, més endavant, que havia publicat una novel·la. Però un dia vaig escoltar una vella peixatera del barri com deia a la dependenta: el que no es veu, no es ven i vaig recapacitar a temps. També recordo l'enyorat Terenci Moix, en una entrevista, en la qual es definia com a bon venedor, no tan sols de la seva obra sinó també de la dels seus amics i coneguts, perquè així, filosofava, bandejava una mica la possible enveja de la competència. Crec que Moix va contribuir molt, per cert, amb aquesta filosofia amical, als primers èxits de Montserrat Roig, uns llibres que no eren res de l'altre món si som objectius, però que aviat es van vendre bé.

Com que no tinc coneguts massa famosos en el sector ni en els mitjans de comunicació, i alliberada en part de la càrrega de la moral familiar que em bloquejava a l'hora de donar a conèixer el que escrivia, goso fer-me una mica de propaganda i anotar-vos els llocs on firmaré -o no- exemplars del meu llibre i on em podreu trobar demà, dia d'histèria literària tradicional, per fer la xerradeta, si més no.

9:30-10:30

Parada de l'Associació de Relataires en Català

(Rambla de Catalunya, entre Gran Via i Plaça de Catalunya)

11:00 a 12:00

Llibreria Navarro (Viriato, 45, davant de l'Estació de Sants)

12:15 a 12:45

Parada FIREX 21

(Passeig de Gràcia, cantonada València, davant del Boulevard Rosa)

13:00 a 14:00

Parada de la Cooperativa ABACUS

(Rambla Catalunya- Còrsega)

17:00 a 18:00

Parada de la Coordinadora d'Entitats del Poble-sec

(Plaça de la Bella Dorita, antiga Plaça del Molino)

19:00 - 20:00

Llibreria ONA

(Gran Via de les Corts Catalanes, 654)

Potser, amb tanta gresca, els horaris no seran respectats amb puntualitat anglosaxona, però, vaja, més o menys, així anirà la cosa. És el primer any que faig aquest tour encara que, de tota manera, per Sant Jordi acostumava a voltar encara més per la ciutat, la veritat.

Veritats, mentides, història i televisió

Fa uns dies vaig llegir una entrevista a Donatella Rovera, d'Amnistia Internacional, on s'incidia en el tema de les guerres i també de la bondat o maldat humanes. L'entrevistada, prou coneguda per la seva tasca, de la qual, a vegades, se sent, ho admet, una mica decebuda, per les moltes traves que troba i pels mínims avenços que es fan, deia coses que ja sabem però que de vegades no ens agrada saber: que a tots els bàndols hi ha persones que en 'l'altre', o sigui, en l'enemic, hi veuen un ésser humà, i que en tots els bàndols hi ha també qui gaudeix matant i fent mal de forma sistemàtica. En aquesta minoria de persones capaces de veure una persona 'normal' en l'enemic és on s'ha de concretar la tasca d'organitzacions com Amnistia, explicava.

Destriar la individualitat humana i la responsabilitat individual del garbuix en el qual la història ens immergeix no és fàcil. Ho penso sovint quan llegeixo proclames mitificadores sobre 'la nostra guerra', que avui sembla una mena de conte de bons i dolents amb un cert ànim revanxista que els nostres pares i avis, al menys una gran part, havien bandejat ja de la seva consciència, adonant-se del gran desastre que va significar tot plegat i de com tothom va anar tirant benzina al foc. Sovint es minimitza el tema dient que els militars van ser els culpables del cop d'estat, cosa que és veritat, però que no obvia les grans responsabilitats d'uns polítics arrauxats o suïcides, molts dels quals van poder guillar aviat a un exili que tampoc es vol estudiar 'en profunditat'. La veritable República va durar molt poc, poca gent d'un bàndol o l'altre tenia interès en democratitzar el país, per no parlar de les potències estrangeres, que tampoc tenien interès en una Espanya desenvolupada. Estem preparant actualment uns itineraris al barri sobre la Setmana Tràgica i la mitificació del tema, centrant-lo en Ferrer Guardia, personatge també ambigu i complex (fa poc algú em va explicar, cosa que jo ja havia sentit, que maltractava la dona, entre d'altres coses, però que això, avui, 'no es podia dir') em sembla una mostra més de com reconstruím el passat al nostre gust i segons toca.

En un àmbit molt més frívol, aquests dies molta gent m'envia el vídeo de la senyora Boyle, i un altre semblant d'un cantant d'òpera d'aspecte una mica 'friki', que exemplifiquen la història, tan bonica, de l'aneguet lleig. No es pot dubtar de la bona veu de la senyora, del que dubto és de la bona fe del context televisiu, comptant amb el fet que per participar en un concurset de poca volada et fan càstings i, per tant, que els manaies del mitjà ja sabien com sortiria, el tema i com aniria l'audiència. Sobre el fet que el jurat actua amb gran realisme, al capdavall aquesta és la seva feina, fer teiatru. Per Nadal va sortir per televisió una senyora que explicava com havia rentat uns pantalons amb un dècim premiat, perdent els diners. Tots ens ho vam empassar, però aviat es va saber que era un muntatge. Potser m'ha passat amb la tele com a aquella gent que estava tipa de sentir al pastor dir que venia el llop per fer broma i que, quan va ser veritat, no el van creure.

El mite de l'aneguet lleig és bonic, perquè dóna veu, vot i presència als lletjos i marginats. De fet, siguem objectius, hi ha cantants i actors que no són pas una meravella estètica i han triomfat per la seva personalitat, la seva veu o per ser molt espavilats i espavilades. No és veritat que només triomfi la bellesa convencional, en el món. Després, de vegades, és clar, els 'arreglen' una mica. O molt. La televisió i la publicitat són capaces de fagocitar-ho tot: que calen nois moderns fent la bugada? Doncs n'hi posen uns quants. Què ja estem tips de que no hi hagi angelets negres? Doncs a buscar nens i nenes de tots colors per fer propaganda d'anoraks i wambes. Per això, amb tots els respectes per les lloances i admiracions desvetllades per la senyora, no m'acabo de creure la pel·lícula tal i com ens la presenten, la veritat.

Pobres, rics, bons i dolents

Vaig presentar ahir la meva darrera novel·la al barri, al Centre Cívic, va ser una tarda molt agradable. Més enllà de l'anècdota de la presentació, va sorgir, tot xerrant, un dels temes de la novel·la, el de les barraques de Montjuïc on el protagonista viu de petit, no pas pel seu gust, però tampoc de forma excessivament infeliç. En passar el temps i desaparèixer el poble on va ser infant, en el llibre es reflexiona sobre els paisatges perduts, establint un paral·lelisme amb un altre poble, el matern, rural, que un embassament ha acabat per fer desaparèixer sota l'aigua.

Fa alguns anys vam dedicar una xerrada sobre història del barri a les barraques de Montjuïc i en aquella ocasió ens va costar trobar testimonis que expliquessin com i quan hi vivien. Semblava que els antics barraquistes encara no volien sortir de l'armari. Avui, en canvi, pels darrers reportatges que he vist, hi ha qui reinvindica, afortunadament per a la nostra memòria col·lectiva, aquell passat de mancances i misèria, una misèria, però, que embolcallava l'esperança de millora, pel fet de tenir feina, joventut i futur.

Pel meu barri, el Poble-sec, hi ha passat molta gent. Molta gent, també, un cop ha millorat econòmicament i social, ni que fos una miqueta, n'ha fugit. Més endavant, amb els anys, els envaeix una certa nostàlgia i fins i tot una idealització d'aquella infantesa de barri humil, d'un ambient que han perdut de forma definitiva. Els consola tornar al barri i comprovar que ha canviat molt, que ja no és el d'abans, que està ple d'estrangers. I aquesta mena de menyspreu pel present em fa pensar en com es pot repetir la història, i en com els infants d'avui potser recordin d'aquí uns anys el temps feliç en què, acabats d'arribar al país, jugaven lliurament pels carrers del Poble-sec, fins que es van fer rics i es van comprar un pis a Sarrià o una casa a Cardedeu.

Els carrers del meu barri són avui plens de gent sorollosa, als vespres, i també d'infants entremaliats que juguen a pilota, per desesperació dels veïns d'abans, els que no han pogut marxar, moltes vegades més per falta de diners que no pas per manca de ganes de canvi. L'altra dia una dona molt gran explicava una anècdota a la perruqueria, deia que havia renyat uns noiets immigrants de la zona de vianants del carrer Blai, perquè jugaven de forma sorollosa i donaven cops de pilota per tot arreu. La dona els havia dit, en castellà, la calle es de todos, chicos. La resposta d'un dels nens, que havia fet enfadar molt la dona, havia estat, pues dice mi padre que de aquí unos años será toda nuestra... La dona, resignada, manifestava que probablement seria així. El fet és que si els poble-sequins antics haguessin estimat el barri i s'hi haguessin quedat, arreglant els pisos antics i fent seu el carrer, si haguessin aconsellat als seus fills que romanguessin fidels als vells carrers, la situació seria avui, evidentment, molt diferent. Per cert, en temps de la meva infantesa hi havia molts rètols contundents que prohibien fijar carteles i jugar a pelota. El fet és que amb una mica de vigilància molts problemes d'aquest tipus es podrien arranjar abans de produir-se, fins i tot, però sembla que és més habitual endegar una caríssima campanya de civisme que no pas recórrer a la tradició, o sigui als guàrdies municipals, urbanos, polis de barri o el que fos, però persones reals, amb poder real, capaces de prendre decisions en aquests casos i que avui han esdevingut pràcticament invisibles, al carrer i al metro, on només t'avisen per dir que hi ha les càmeres que vigilen i que no pateixis.

Pel que fa a les barraques, quan jo era petita em sorprenia que a Montjuïc hi hagués gent encara més pobra que nosaltres, gent que vivia sota sostres precaris, enmig de carrers bruts, ja que en molts indrets no hi havia clavegueres. Per altra banda, en tot plegat hi veia també un component de llibertat que em feia envejar aquells nens i nenes (més nens que no pas nenes) que jugaven al carrer, quan ja pels meus verals jugar al carrer era mal vist i cosa de gambirots eixelebrats. En els temps dels meus oncles i avis els infants eren també una plaga endimoniada, capaç de fer una gran rastellera d'entremaliadures diverses, veritables gamberrades, si som objectius, que avui generarien rius de tinta psicològica als manuals, com ara batalles campals a cops de roc, però que explicades per ells a la vellesa queden d'allò més maques i tot. Un dels records més emblemàtics de molta gent és la felicitat antiga de jugar al carrer en el passat, però al carrer sempre hi ha hagut infants jugant, el que passa és que, normalment, han estat els més humils. He constatat també aquest fenòmen en d'altres indrets, a l'Hospitalet de fa anys, per diferents barris on jo havia treballat, els carrers eren plens d'infants andalusos, gallecs o estremenys, després de l'escola. Ara el carrer ja no és ben bé el carrer d'aleshores, en tot cas el lloc de trobada i jocs és el parc infantil vigilat i controlat per mares i pares amatents, també allà. Tot és relatiu i sovint no volem mirar en profunditat el present, ens limitem a idealitzar passats molt més grisos i arriscats del que ens mostren els nostres records.

En el fons, la gent de les barraques, els immigrants d'ahir i d'avui, són i eren una mena de exiliats. Ara que es torna a parlar de l'exili republicà crec que caldria incidir també en quins exilis tant i tant diferents es van viure. Hi va haver un exili difícil, però ben peixat, de gent intel·lectual, amb preparació i carreres, i un altre de molt més atrotinat que no resulta, ni de bon tros, tan bonic de reinvindicar. Per no parlar de qui no va tenir cap mitjà de fugida, és clar. Perquè les veritables víctimes, quan venen mal dades, sovint són les persones sense ideologies, persones de pau, que reben per tots costats i que de vegades no són ajudades per ningú perquè no pertanyen al partit, ni a l'ètnia, ni al grup religiós o lingüístic que toca. Perquè no tenen coneguts, vaja.

Em sembla que era a 'L'hora vint-i-cinc' del romanès Gheorghiu, una novel·la que va tenir el seu èxit en l'època dels èxits de Morris West i d'altres autors, avui poc recordats, on el protagonista, denunciat per un afer de gelosia, es troba unit als jueus en la seva tragèdia, i comparteix amb ells resistència i dolor, però després, quan els supervivents poden emigrar a Amèrica, ell ha de romandre al seu país, ja que no és jueu. En cinema feia aquest personatge un Anthony Quinn en estat de gràcia, en els temps dels seus grans èxits. Recordo el trist final del seu retorn al poble, on tot ha canviat després de l'absurda guerra i les seves malvestats, i on la seva família ha rebut per totes bandes, per part dels enemics però també dels suposats amics. El mateix autor va acabar exiliat a França, on va morir a principis dels noranta.

Una vegada, un estiu de fa anys, en una acampada vam conèixer una parella que em van semblar molt grans i que potser devien tenir uns cinquanta anys. Eren exiliats que havien retornat a Catalunya feia poc, una parella brillant i intel·ligent, ben situada, però que en parlar em van mostrar els prejudicis que van contribuir en moltes ocasions a desvetllar ressentiments diversos a casa nostra i que caldria estudiar amb seriositat. Creien de bona fe en la superioritat catalana, els castellans, deien, (i, més concretament, els andalusos), quan anaven de viatge en tren s'emborratxaven i feien soroll... De fet, fins que Paco Candel no va publicar Els altres catalans i vam començar a mirar-nos els immigrants d'aleshores amb una nova mirada, existien, aquesta mena de prejudicis. L'exili havia allunyat aquella parella de la realitat d'aleshores, que comportava molts intents de comprensió mútua i una gran dosi de barreja social. El psuc, s'ha d'admetre, aquell psuc d'aleshores, va fer molt bona feina en aquest tema, una feina força seriosa, molt allunyada de les bajanades multiculturals que promouen els poders públics d'avui i que fan riure de tan ximples. De tota manera, un dels elements d'afebliment d'aquell partit va ser, també, segons la meva opinió, a la llarga, una certa fragilitat en les relacions entre el col·lectiu intel·lectual-català, de classe mitjana i una mica o molt pretensiosa, que anava assolint poder, i la gent de les noves barriades, de parla castellana i d'origen molt més humil. Jo em sentia una mica al mig de tot plegat, perquè se suposava que no hi havia catalans pobres, és clar. Admeto que és una anàlisi simplista i que les coses eren molt més complexes, però el fet és que ara encara ho són molt més.

Mentre escric això escolto per ràdio l'anunci d'un museu nostrat, de fons industrial, que ofereix poder posar-te una bata i marcar per entrar a treballar a la fàbrica. Em recorda allò que feien els nobles francesos, que es vestien de pastorets i pastoretes i jugaven a pobres. Mentre un dia no ens facin vestir de soldats i anar a matar feixistes a la Serra de Pàndols...

Sobre llibres no s'ha escrit res

Aquest divendres faig una nova presentació de 'L'inici del capvespre', al meu barri. Fer presentacions d'un llibre, per espais diversos, és una de les poques maneres que tenim els escriptors i escriptores 'no mediàtics' per a donar a conèixer allò que publiquem.

Em farà la presentació Núria Burguillos, de l'Arxiu de Sants-Montjuïc, una bona amiga i una gran persona, d'aquestes interessades per tota mena de manifestacions culturals, que ha col·laborat en tallers de narrativa històrica, en xerrades sobre el tema dels arxius i la seva conservació, i que molta gent coneix per la seva professionalitat i perquè en ocasions també ha tingut cura de diferents visites culturals, com ara les que es fan al refugi 307, que s'està convertint en un espai emblemàtic del barri.

També comptarem amb algunes interpretacions musicals a càrrec de dues noies joves, Mònica Trueba i Edurne Martínez, relacionades amb el barri pel fet que una d'elles dona classes a La Sala, un espai que ha donat categoria al Poble-sec, on molts d'aquests joves músics que avui han protagonitzat un esplèndid renaixement musical donen classes a infants i adults.

Mentrestant, de forma inevitable, els grans mitjans acullen promocions de tota mena de llibres, de cara a Sant Jordi, amb un bon gruix de novel·la històrica, que no entenc per quins set sous s'ha posat de moda de forma aclaparadora i insistent, escrits molts d'ells per persones relacionades amb els mateixos mitjans. Novel·lar el present sembla difícil, hores d'ara.

Més enllà del possible èxit literari, estic contenta del llibre, veig que agrada a qui el llegeix i que potser en comparació amb els anteriors té una virtut extra-literària molt necessària avui: manté una certa intriga que fa que la gent se la llegeixi d'una tirada. Afortunadament, no he de viure de la literatura ni tinc l'ambició de la joventut. Pel que fa a la festa de Sant Jordi s'ha convertit ja en una constatació més del consum cultural i crec que no compta amb aquella lluminositat antiga, o potser sóc jo, que ja em faig gran i ho veig així. A L'inici del capvespre, per cert, hi té un cert paper rellevant un dia de Sant Jordi dels anys seixanta, aquells anys en els quals tot estava per fer i tot semblava possible.

Els amics, però, m'insisteixen: el que has de fer és sortir a la tele. De fet, recordo que fa anys, el gran José Maria Valverde, en la inauguració d'una escola d'estiu, va comentar: si no sales por la tele parece que no existes... Feia un parell de dies l'havien entrevistat, per casualitat, en un programa i de sobte tothom s'havia recordat d'ell i l'havia telefonat. Això passa amb els de fora, però també amb la gent propera, que et valora més quan et veu valorada per patums i televisions. Recordo un programa sobre Pere Calders on una de les seves filles explicava que el tenia per un autor de segona fila, fins que va arribar l'èxit d'Antaviana i el va telefonar per dir-li: pare, ets un geni!!! De vegades l'èxit t'arriba per allò que tu veus més mediocre, com li va passar a Pedrolo amb el Mecanoscrit, consumit durant una bona temporada a tots els instituts de secundària. I, en cas d'arribar-te, potser les persones que voldries que et fessin cas passen de tu, com en el cas de Zorrilla, el pare del qual no va lloar mai els seus èxits, cosa que va entristir molt l'autor, un autor que és molt més que no pas el del Tenorio i que va tenir grans vincles amb Barcelona.

El món és complex i l'èxit, fràgil i imprevisible. Una altra cosa són els guanys econòmics, que sempre van bé, si en tens, encara que, llevat de quatre autors molt i molt famosos, poca gent s'ha fet rica amb la literatura, la veritat, llevat d'un grapat d'autors anglosaxons, ep. I en català, em sembla que, ric-ric, ric com Stephen King, per exemple, ningú. Més aviat n'hi va haver molts que van anar sempre curts d'armilla... En castellà, i amb sort i coneixences, sempre pots arribar al planeta Planeta i d'allà als tres-cents milions i escaig de possibles lectors.

Ha mort aquests dies Corín Tellado, autora de milers de novel·les, gran treballadora, menystinguda per les elits, com tants d'altres. Probablement, entre tantes novel·les com va arribar a escriure n'hi deu haver de bones, mitjanes i dolentes, caldria llegir-les totes i fer-ne un estudi sociològic, per ser seriosos, però el fet és que van alegrar la vida de molta gent normaleta, com ho fan els serials televisius. Una mica així era el nostre Folch i Torras, més reprimit, però igualment prolífic i popular, amb aquellas encisadores històries de modistes i orfanets. Se suposa que els bons autors escriuen poc, però això és un altre mite, Simenon, molt valorat, autor que no és, ni molt menys, dels meus preferits, va escriure molt i molt i es va fer ric. Però era francès, és clar.

La veritat és que hi ha molt gandul i que en el món de les lletres, com en tots els móns, funciona força allò d'agafa fama i fote't a jeure, la síndrome del doctor Rocarol, per això, quan es parla de novel·les i cançons d'autors antics molta gent manifesta, amb sinceritat: les millors eren les primeres. Però un cop assolida la fama, tot s'hi val. Per no parlar de la sortida professional que representen els guions de telesèries i les múltiples tertúlies radiofòniques i televisives que acullen els privilegiats totòlegs i totòlogues dels nostres temps. Bé, més enllà de consideracions literàries i sociològiques i de filosofies diverses sobre la fama, l'èxit, els diners, la fantasmada i la fatxenderia, si divendres no teniu res a fer i voleu anar a fer un volt pel barri, ja ho sabeu...

Meditacions de temporada

Els anys fan que s’acumulin records que el temps fins i tot millora, perquè l’antigor ens basteix un imaginari força fals, reconvertit en nostàlgia i en moments irrecuperables. Si fa no fa com aquestes esglesioles romàniques, que avui ens agraden tant, i que devien estar pintades de coloraines excessives, amarades de pudors diverses, fumades i brutes, i que, probablement, als contemporanis els devien semblar totes més o menys per l’estil.

Aquests dies, de forma inevitable, em venen al cap setmanes santes del passat. Les més llunyanes són feixugues, penitencials, temibles, silencioses. No sé el perquè, però durant uns quants anys, pel matí del divendres sant, un dels pocs dies entre setmana en què el pare feia festa, pujàvem amb ell a Montjuïc, fins al castell, passant pel mig d’alguns d’aquells barris precaris de barraques, que aleshores semblaven forma part del paisatge de forma definitiva. L’activitat familiar es va convertir en una mena de tradició, després baixàvem a casa amb algun ram de ginesta, fins i tot. L'endemà, fa molts anys, era ja aquell dissabte de Glòria sorollós, sortíem al balcó i feien repicar tapes de cassoles, per matar jueus, per cert.

Fa uns dies van passar per tevetrès un reportatge sobre el barraquisme barceloní, que em va sembla excessivament curt, doncs cadascuna de les persones que hi sortien mereixia una entrevista molt més profunda. Una de les senyores entrevistades expressava la necessitat de mantenir el record mitjançant algun monument o placa, ella parlava del Somorrostro, on havia viscut, ara lloc de platges lluminoses. Però, és clar, quin interès pot tenir la ciutat fatxenda d'avui per recordar aquells temps? De fet, la fi del barraquisme barceloní va portar al barraquisme vertical de les noves barriades, pisos de mala qualitat, indrets sense escoles ni transport ni res de res. Com explicaven els testimonis, fins ben entrada la dècada dels vuitanta tot plegat no va començar a millorar de forma seriosa. Jo crec que les barraques del Somorrostro eren encara pitjors que les de Montjuïc. Nosaltres, crec també, érem pobres, pobrets i alegrets, que deien a casa, però passar per aquells carrers de la muntanya palesava una realitat incòmoda, que n’hi havia encara de molt més pobres. Això ens conformava, és clar, perquè qui no es conforma és perquè no vol.

En buidar el pis de la meva mare m’ha sorprès el gran nombre de missals i llibres religiosos. Fullejar aquelles pàgines espanta una mica, perquè la literatura missalera era plena de tenebres i amenaces i tot girava a l’entorn del pecat, la penitència i la redempció. També els llibres no-religiosos, però, eren plens de dogmatismes i condemnes, algun n'he trobat, també, com ara un volum de Kropotkin molt malmès, del meu avi. Això ho sabia molt bé Pau Vila que explicava com va fugir corrent de l’avui tan mitificada escola moderna, pel fet que l’adoctrinament era encara allà molt més gran que no pas a les escoles religioses. Sembla que estem condemnats a entomar prèdiques i dogmes de qui sigui, vaja. Avui la pesadesa predicadora ha arrelat en els temes dietètics i mèdics i en els manuals d'autoajuda per a tot.

Hem canviat molt, encara que la fatxenderia de nou rics que gastem resulta ja una mica, o molt, inquietant. Escric això des de Puigcerdà, des d’una Cerdanya on aquesta fatxenderia es manifesta absurda i descontrolada, com escrivia fa poc el Xiruquero. Des de la finestra veig l’estació, sempre m’han agradat les estacions, els trens. Encara m’han agradat més a partir del fet que les carreteres passen rabent per no-llocs i obliden els pobles i les viles. Però em telefona el meu germà, que ha agafat l’ave i m’explica que li ha semblat que anava amb metro. Una de les coses que no m’agrada del present és que, en general, l’arribada ja ha esdevingut molt més important que no pas el viatge.

Fem Barcelona i fem el carallot

L'altre dia vaig sentir, per la televisió, que l'oposició a l'ajuntament de Barcelona havia criticat la despesa en publicitat d'aquest ajuntament, el qual, segons em va semblar entendre, gasta cada dia uns 60.000 euros en aquest tema, i havia demanat un control d'aquesta publicitat. La xifra em va semblar tan exagerada que vaig pensar que ho havia entès malament, però es veu que no.

La veritat és que una cosa tan escandalosa hauria de clamar al cel, però em va semblar que fins i tot la crítica de l'oposició no era tan contundent com caldria. Suposo que en aquest tema qui estigui lliure de pecat... I també deu funcionar allò de 'si demà mano jo'...

Que l'ajuntament -o la Generalitat- es promocionin explicant-me tot el que fan, amb els meus diners, quan, al capdavall, fan -o sembla que fan- allò que han de fer (transports, habitatges, escoles), a aquest preu, em sembla una vergonya. Cada dia hi ha més publicitat institucional i la tele 'nostra', per exemple, dedica molts espais a autopromocionar-se i a autopromocionar-los, per no parlar de la BTV, que té algunes virtuts, però, com ara fer-nos alguna peli sense interrupcions, cosa que avui dia és quelcom extraordinari.

Sembla que una preocupació dels governs municipals, és, també, que la gent 'visualitzi' -horrible parauleta- allò que fan els centres cívis i d'altres entitats municipals (o que estan subvencionades generosament) com a 'coses de l'ajuntament' i no pas com un resultat de la bona tasca de les persones que estan treballant allà. Tot plegat em recorda històries d'alguns capellans autàrquics, que quan agafaven massa fama a les seves parròquies, els bisbes els traslladaven ben lluny, per tal que no fessin ombra al poder 'veritable'. Enguany hem complert trenta anys d'ajuntaments democràtics però si no hi ha transparència i austeritat crec que no anem bé. Les subvencions a tort i a dret també perjudiquen tothom, ja que condicionen la independència de qualsevol associació, però clamar contra aquest tema és predicar en el desert, doncs ens hem acostumat a para la mà per qualsevol bajanada.

Ai, aquelles societats obreres que es mantenien amb les quotes dels socis, socis humils però emprenedors, que feien un sacrifici per tal que tot tirés endavant!!! Avui el que compta és allò que es veu, no allò que es fa i allò que no es veu, com deia fa anys una peixatera del meu barri, no es ven, és clar. A més, en general, la publicitat institucional és tan absurda i poca-solta que, al menys a mí, no em fa ni fu ni fa, més aviat em provoca vergonya a causa de la poca vergonya, vaja.

Olor de farigola

Després d'un hivern seriós i com cal, malgrat que hi havia qui creia que ja no tornaria a fer mai més fred de veritat, ni tan sols a ploure, sembla que torna la primavera, com pertoca, amb la seva florida primerenca. Jo, de petita, sempre relacionava la farigola amb el dijous sant, amb aquells dijous sants seriosos i feixucs, quan s'anava a seguir monuments, distracció avui més o menys perduda, perquè tot canvia. A les portes de les esglésies les gitanes venien poms florits de timó i per tota la ciutat s'escampava l'olor de la planta, mentre els interiors dels temples oferien una sentor profunda d'encens, cera i palmons, amb els sants coberts amb robes morades, com la flor de la farigola. El pom s'anava assecant i a l'hivern perfumava les sopes d'all, fetes amb rosegons, dels vespres de restriccions elèctriques autàrquics.

Tot canvia, de forma constant, encara que la farigola torni a florir. Em sembla darrerament que em buiden els paisatges, rurals, urbans i sentimentals, de la mateixa manera que buido, sense pressa, el pis dels meus pares. Van morint els qui conformaren la meva imatgeria sentimental, com Rudy Ventura, que no fa massa encara refilava amb el senyor Calduch i amb Josep Guardiola, únic supervivent avui d'aquells tres mosqueters de la música lleugera, capaços de ressuscitar de tant en tant, durant anys i panys, amb un bon bisonyé i molta empenta.

M'agrada el centre de Barcelona. Allà, però, els canvis d'aquests darrers anys han estat tan barroers que em neguitegen. No fa pas massa en Pere de Saragatona encara va retratar la bonica botiga noucentista on venien pintes de banya, del Portal de l'Àngel. Avui ja no hi és i no han tingut ni tan sols la decència de canviar l'orientació comercial conservant els bells aparadors de fusta, com en algun altre indret. No entenc que per fer obres en una escala modesta del meu barri, més o menys centenària, s'hagin de demanar tants permisos municipals i en canvi es permetin aquestes destrosses als pocs establiments amb una mica de categoria que han pogut arribar fins al nostre segle. Per no parlar del cine París, ai, pobre cine.

El primer gran disgust de la meva vida en contemplar els canvis en els paisatges estimats el vaig tenir gairebé d'adolescent, quan Can Jorba es va convertir en Preciados i van destrossar tot aquell interior noble i elegant, les amples escales, els ascensors magnífics, la bonica terrassa. De joveneta no et fixes massa en aquestes coses, vius i prou, i els canvis de vegades fins i tot t'agraden, perquè comporten modernitat i futur; però és que a Can Jorba anàvem sovint a comprar, amb la mare, per les rebaixes del mes blanc, i també a portar la carta dels Reis, ja que, segons la meva família, eren els de veritat, els d'aquells magatzems que m'agradaven tant, encara que els adults enyoressin l'època daurada del Siglo, la d'abans de la guerra, és clar. Als globus que ens donaven, un per cada deu duros de gasto, els dèiem bombes, aleshores. La sensació de pèrdua que vaig tenir en veure l'interior de l'edifici, que de palau havia passat a mercadillo, em va resultar tan forta i contundent que vaig estar a punt de plorar. És clar que estava en una edat ploranera, l'adolescència és també un moment de molts canvis i inquietuds.

De fet, els canvis també recuperen paisatges perduts, com ara aquesta refeta creu coberta de Batea, que els infants d'ara creuran, segur, que és molt antiga. Arribarà un moment en el qual diran, fins i tot, la van redreçar a principis del segle XXI. I el segle XXI serà ja un misteri del passat, unes fotografies descolorides, unes filmacions evocadores de temps pretèrits. Potser, qui sap, violències, remodelacions o eixamples urbanístics tornaran a enderrocar-la mentre la farigola, espècie protegida, intentarà florir en alguna primavera que no viuré. Fer, desfer i refer, aquesta és l'especialitat de la natura i, al capdavall, tots en formen part, segons diuen.

Sobre lluites i revoltes

Sempre m'ha inquietat la violència, vingui d'on vingui. Cada dia entenc menys -de jove una és ingènua i innocent i s'ho creu tot- que, per reivindicar alguna cosa o per protestar sobre qualsevol fet s'hagi de recórrer, sense cap necessitat, a trencar vidres, bancs, calar foc i d'altres actituds que conformen tota una estranya mitologia revolucionària que sembla que encara té força adeptes. I no entenc que se suposi que es pot perjudicar, amb qualsevol actitud de protesta, a terceres persones que no tenen res a veure amb els uns ni amb els altres, víctimes sense bandera ni causa, sempre oblidades i menystingudes.

Hi ha maneres de protestar efectives i civilitzades, encara més en una societat democràtica, encara que sigui la nostra una democràcia imperfecta: el silenci, per exemple, les manifestacions pacífiques de llarga durada, fins i tot la literatura, els debats o el periodisme. No cal inventar res. Només entenc la violència com a defensa personal contra una agressió directa i abusiva, la veritat, i encara. Encara més, amb aquesta manera de fer, suposadament revolucionària, sovint no s'aconsegueix el que es volia, sinó que gairebé sempre s'empitjora la situació i, a més, sovint es fiquen pels aldarulls persones de procedència dubtosa, provocadors o arrauxats, interessats en desestabilitzar i treure alguna cosa de la situació o fins i tot guillats amb carisma, perquè el conflicte acostuma a escapar-se de les mans dels mateixos organitzadors, si és que n'hi ha de clars. Després, a l'hora de rebre, rep el més innocent, en general. Una altra cosa és que les lectures dels llibres d'història convencionals ens expliquin contes de bons i dolents i lluites populars idealitzades per l'autor.

Les protestes sorolloses i destructores tampoc no acostumen a anar acompanyades de plantejaments seriosos, raonats i possibles sobre els canvis que demanen. Les revolucions es mengen els seus fills, o els converteixen en dictadors o buròcrates, i la pau, fins i tot la més covarda i pactada, és fràgil i cal tractar-la amb molta cura. Però sembla que cada vegada estem més lluny de Gandhi i de propostes menys iconoclastes i contundents. O potser és que l'ànsia destructora ja forma part de la natura humana. El que m'inquieta més és que després es magnifiqui la suposada valentia dels arrauxats, se n'infereixin màrtirs que no volien ser-ho i de tot plegat en fem pósters per a les cambres dels adolescents del demà. Potser sembla aquesta una entrada covarda i conservadora, ho admeto, però potser conservar no sigui tan dolent com ens feien creure i la covardia, al capdavall, sigui també un valor a recuperar per damunt de valenties inoperants i autodestructores.

Solució al 100è JOC LITERARI

El fragment literari que vaig triar per participar en aquesta disbauxa literària pertanyia a La fabricanta, l'obra més coneguda de Dolors Monserdà. La il·lustració també pertany al llibre, que en porta unes quantes, fetes per Enric Monserdà, un germà pintor i decorador de l'autora. A l'inici dels capítols es troben aquestes petites obres d'art. La fabricanta és la història d'una dona coratjosa, espavilada, bona i lletja, o, al menys, poc agraciada, en un món on la bellesa és la millor manera de promocionar, és clar. Aquí trobareu un interessant estudi de Laura Borràs sobre el tema de la bellesa femenina, on fa referència, entre d'altres, a aquesta obra. La veritat és que una protagonista poc convencional físicament és, encara, hores d'ara, en aquest present de barroques aparences post-modernes i corporacions estètiques que ofereixen joventut eterna, un exotisme literari o cinematogràfic.

Precisament sobre Monserdà vaig escriure una de les primeres entrades de Tèrbol Atzur, perquè Monserdà va escriure de tot i més, també poesia i assaig. Un dels encants dels llibres de Monserdà és la visió d'aquella Barcelona amable i diversa, que tantes tragèdies i misèries, però, covava en el seu interior i que tantes tragèdies i misèries hauria de patir, encara.

Si fóssim en un altre país, Monserdà hauria merescut moltes més referències, pel·lícules i sèries de televisió. Burgesa i conservadora, efectivament, cosa que a molta gent no li plau, ara que tothom vol viure com un burgès però poder fer professió de fe progre un dia sí i un altre també. Però és que resulta que aquell burgès català pidelaserrià, l'ofici del qual es limitava a menjar, beure i no fer res, era, en realitat, una construcció intel·lectual i musical adient al context de l'època transicional, perquè una gran majoria de burgesos pencaven força, també.

En el seu context i en la seva situació Monserdà va fer el que va poder per realitzar-se intel·lectualment i per ajudar la dona obrera de forma efectiva, sense renunciar a la vida familiar ni al seu estatus. Hi ha qui bescanta la filantropia dels benestants perquè creu que va en contra de la revolució pendent, però veient el pa que s'hi ha donat, a moltes revolucions, avui magnificades pels llibres d'història de darrera fornada, m'inclino en la meva maduresa pel monserdanisme, la paciència constructiva i per no destrossar mobiliari urbà amb excuses diverses, cada vegada entenc menys l'incendiarisme arrauxat, però sembla que no minva pas i que ja s'admet com a normal que en temps de protesta es trenquin vidres i es malmeti el que sigui. Monserdà va fer un femenisme possibilista i constructiu, vaja.

Costa de trobar els seus llibres, encara que La fabricanta va merèixer una reedició a les, crec que avui desaparegudes, Edicions de l'Eixample, l'any 1992. Jo m'hi vaig ensopegar als encants de Sant Antoni, amb uns quants llibres d'ella, per motius d'espai només en vaig comprar un parell, aquest i La Quitèria. Devien pertànyer a alguna biblioteca personal o col·lectiva, perquè porten uns nombres a l'interior i estaven tots ells enquadernats de nou i de forma homogènia. El meu pertany a la tercera edició, del 1935, feta a Mataró, a la Impremta Minerva.