Medalles arqueològiques i penques de bacallà

Ja fa temps vaig veure un programa d'aquesta sèrie que es diu Sota terra i em va fer angúnia i vergonya aliena, en concret era un que parlava de la Guerra Civil i de la Terra Alta. No n'havia vist més i algunes persones m'han fet també comentaris irònics sobre els continguts i els protagonistes.

Que tot plegat no eren prejudicis subjectius m'ho confirma un email que he rebut sobre un dels darrers espais de la sèrie. 

CARTA OBERTA:

Sota terra  i la vergonya de penjar-se medalles

El propassat dilluns 23 d'agost, el programa "Sota Terra" de la televisió pública catalana (TV3) va emetre el capítol dedicat a Carrer Ripoll 25, Barcelona: vint segles d'ocupació, del segle I al XX.

Seguint l'esquema d'aquest programa, els seus protagonistes/actors/arqueòlegs es fixaven un objectiu a aconseguir en 3 dies: reconstruir la història d'un edifici i unes restes amb 2.000 anys d'història. Poca broma.

No volem, amb aquesta carta, alimentar el debat ja obert sobre la superficialitat i la banalització de l'arqueologia que ofereix aquesta sèrie. La divulgació, la recreació i la teatralització no haurien d'implicar, necessàriament, la falta de rigor.

Però quan la falta de rigor i -perquè no dir-ho- l'afany de protagonisme atempta directament sobre la feina feta per altres professionals fins al punt d'atribuir-se descobertes ja realitzades, ja s'han depassat tots els límits. I això és el que es va produir en el cas del programa dedicat a la finca del carrer Ripoll, 25 de Barcelona.

L'any 2002 sí, si ja fa, doncs, vuit anys-  l'empresa municipal Foment de Ciutat Vella va encarregar a Veclus s.l. la realització d'un estudi històrico-arquitectònic de la finca de Ripoll, 25. Fruit dels treballs de documentació arxivística i de l'anàlisi arquitectònica (amb repicats selectius de murs realitzats per Integral de Construcció SCCL), els tècnics de Veclus s.l. que intervingueren en l'estudi (els historiadors Francesc Caballé, Dr. Reinald Gonzàlez, Núria Nolasco i Xavier Cazeneuve) van poder establir una seqüència crono-constructiva de la finca, identificant i posant al descobert diferents elements arquitectònics -entre ells la secció transversal de l'aqüeducte, canalera inclosa-,  i aportant, a més,  dades sobre la història medieval i moderna de la propietat i ús de l'edifici. El treball es va lliurar a Foment de Ciutat Vella i podeu trobar-ne un ampli resum al web de Veclus (http://www.veclus.cat/arxiuveclus).

Els guionistes del programa "Sota  Terra" van tenir accés a aquest treball i per això podien "localitzar" -com es diu en el programa- documents cabdals per a la història de l'edifici, com ara les referències a l'hostal medieval o als estudis generals i als dibuixos de l'evolució de la finca. S'agafa la informació i amb més o menys fortuna es guiona. Res a dir, més enllà de citar o no correctament les fonts -que no es citen- i valorar o no -que no es valora-, l'esforç que una tasca de documentació com aquesta significa, i que no és precisament de 3 dies.

El problema no és aquest. El problema és l'atribució de les descobertes. I ens  centrarem aquí en el que va falsejar públicament no un actor, sinó un científic com el senyor Eudald Carbonell, doctor i catedràtic de la Universitat Rovira i Virgili.

Com ja hem dit, entre les troballes identificades i documentades durant la recerca duta a terme l'any 2002 es compta amb la secció i la canalera d'aigua de l'aqüeducte romà de Barcelona. Es va buscar, es va repicar i es va localitzar. Es va identificar, fotografiar i dibuixar. I això ho van fer els tècnics de Veclus sl assistits pels d'Integral de Construcció. I com a tal descoberta, apareix al treball de Veclus. Fins i tot la troballa, igual que la localització dels estudis generals o scola maior en aquest espai concret (que, en el programa, Fermí Fernández s'atribueix el mèrit de localitzar-ne la documentació, una documentació que ja consta al treball de veclus de fa vuit anys), va tenir cert ressò mediàtic: va aparèixer al noticiari de BTV, i es publicaren algunes notícies (El Pais, 4 de maig de 2003; El Periódico, 23 de juliol de 2006; Quaderns d'Arquitectura i Urbanisme, núm. 255, tardor 2007). La localització del canal d'aigua de l'aqüeducte romà de Barcelona tenia data (2002) i uns descobridors concrets que van realitzar la recerca com a part d'un projecte de documentació ampli i interdisiplinar finançat per un ens de l'administració pública.

I resulta que ara arriba la tele, dediquen un capítol de "Sota Terra" a l'edifici del carrer Ripoll, 25 i el catedràtic de la Universitat Rovira i Virgili que apareix com a director científic del programa (no un actor qualsevol) diu que per comprovar que allò era l'aqüeducte (se sap des de gairebé 20 anys que aquells arcs ho eren) s'hauria de localitzar la canalera: "Ara buscarem la canalera i si la trobem contestarem que era l'aqüeducte" I agafa un martell mecànic, es posa a picar i de cop exclama i es felicita: "Mira la canal, l'Opus signinum, ja el tenim". No calia picar, ja feia 8 anys que estava a la vista. No calia buscar-la, ja estava descoberta.

No es tracta d'exigències de guió. Aquesta no pot ser la resposta. Els fets són els que són, i faltant a qualsevol principi deontològic, qui es presenta com a "factotum" de l'arqueologia catalana, s'atribueix la descoberta d'un testimoni històric que no ha realitzat ell. No hi ha excusa per a què un científic actuï d'aquesta manera, i el Dr. Eudald Carbonell ho va fer. L'exigència mediàtica -sigui de TV3 o de la BBC- no justificaria que cap arqueòleg es presentés a Atapuerca, remenés la terra en 3 dies i digués: "Ara buscarem restes humanes i si les trobem contestarem que hi ha una nova espècie d'homínid". I al següent plànol digués: "Mira, ja el tenim: l'Homo Antecessor" . Seria lícit? Els veritables responsables de la troballa -entre ells el Dr. Carbonell- acceptarien que algú s'atribuís una descoberta que porta a darrera anys d'investigacions? Es professional i científicament reprovable i inadmissible, a més de ser una falta de respecte i d'educació.

I quan això succeeix, no passa res? Les institucions no diuen res? Les universitats callen? Les associacions i els col·legis no es mobilitzen? Tantes ganes  té la gent de sortir a la tele?

Per finalitzar volem fer constar que l'exemple denunciat no és sinó la punta de l'iceberg d'una actitud força corrent per part de persones i institucions i que consisteix en apropiar-se de la feina realitzada per altres professionals que treballen (o ho intenten)  per al coneixement i la conservació del nostre patrimoni històric. En definitiva, que trist haver-se de penjar medalles alienes.

Signat pels autors de l' "Estudi històrico-arqutiectònics de la finca núm. 25 del carrer Ripoll de Barcelona" (Barcelona: 2002)

Veclus s.l.:

Francesc Caballé,  Reinald Gonzàlez, Núria Nolasco, Xavier Cazeneuve

Integral de Construcció sccl:

Dolores Girón, Pepe Naval, Xavier Aranda, Paco Coleto, Eduardo Ferrer, Jordi

Ferrer, Juan Lecina, Antonio Moreno, Alex Villalba

Ens enreden tant i per tantes bandes, històriques, científiques, culturals, polítiques, farmacèutiques i, evidentment, televisives, que ja no ens espantem de res, però en aquest cas la cosa té bemolls, ja que la informació va sortir publicada en diaris convencionals, no vull ni pensar en les medalles que es pengen tantes patums sense que ens n'assabentem ni es pugui demostrar la seva afició a emular, en el seu cas sense mèrits, en Fructuós Canonge.

Màrius Torres a la ciutat perduda

Márius Torres em semblava fa anys molt gran en les seves fotografies, prim i llunyà, eteri. Avui té l'edat dels meus fills, però ell ja no tenia mare, aleshores. S'ha comentat que és un gran desconegut però jo no estic massa d'acord amb això, hi ha poetes molt menys coneguts. La seva vida malauradament breu, fa que la seva producció sigui també tancada i limitada, accessible en la totalitat. Durant un temps vaig sentir una certa prevenció i menyspreu pels intel·lectuals d'aquells anys, universitaris privilegiats, fills de famílies benestants i que, malgrat patissin la guerra i l'exili, van comptar amb molts recursos per sortir-se'n millor que d'altres. De vegades no es pot defugir un cert ressentiment enfront de les injustícies inevitables de la vida i del món i es cau també en la injustícia.

Màrius Torres és un cas singular. L'ambient del Puig d'Olena m'ha semblat sempre que devia ser el d'una mena de petit Berhof, el sanatori de Mann, on es reflecteix de forma estranya el món exterior mentre es parla, es filosofa, s'escolta música i s'escriu. Em va costar una mica d'entrar en la seva poesia, l'he coneguda tard, malament i de forma desordenada i fragmentada. Espero que el centenari sigui alguna cosa més que un recull d'homenatges puntuals. 

La tuberculosi va ser durant molts anys un risc i un perill que, a poc a poc, va anar fent minvar les seves tristes conseqüències entre els joves.  No perdonava ningú, encara que feia estralls entre els més pobres i al seu entorn es va generar una mitologia complexa i intel·lectualitzada. No sabem què hagués fet, pensat, escrit o decidit Màrius Torres, de sobreviure durant unes quantes dècades més. En tot cas ens ha quedat la seva imatge prematurament adulta, espiritual i distant, fixada en una època que cada dia ens queda més lluny, cosa que ens pot empènyer a mitificar-la. I la seva poesia, espero que la reinvindicació de poetes com ell contribueixi a fer minvar l'angoixa que senten molts poetes moderns davant de la rima i el ritme.

Potser, com en el compte de Carroll, hauríem de celebrar, amb constància, els no-aniversaris de tants oblidats.

MOLT LLUNY D’AQUÍ

Sé una ciutat, molt lluny d’aquí, dolça i secreta,

on els anys d’alegria són breus com una nit;

on el sol és feliç, el vent és un poeta,

i la boira és fidel com el meu esperit.

L’Orient hi deixà la seva sang de roses,

la mitja lluna càlida del seu minvant etern

i, enllà d’un gran silenci de persianes closes,

un riu profund que corre per una nit d’hivern.

Als seus vells carrerons, plens de fervor, arriba

jo no sé de quins segles un gris d’amor i encens;

el so de les campanes hi té una ànima viva

i el seu batec és lliure com el del cor dels nens.

Allí, més bells encara que els parcs en primavera,

els camps humils i alegres s’obren al capaltard;

en el seu gran repòs l’ànima es fa lleugera

com enmig de la vasta paciència del mar.

Res no crida el meu cor amb més tendresa, ara,

que aquells camins fondals de xops i de canyars.

El seu record fa un ròssec de recança al meu pas;

torna a la meva espatlla la mà greu del meu pare.

12 juny 1939

Màrius TORRES, Poesies, Ed. Ariel, Sant Joan Despí, 1981

No vaig fer el cim, ni el faré mai

Sembla que fa molta il·lusió col·lectiva recordar triomfs esportius emblemàtics, subvencionats per entitats de crèdit que, és clar, han de mostrar la seva bandera a l'ombra de la senyera, i assolits gràcies a la participació de persones sovint anònimes, com en el cas dels alpinistes són els sherpes, per exemple.

Allò de hem fet el cim s'ha convertit en una frase feta habitual en les converses serioses i també en les iròniques i en broma, com aquell ja sóc aquí del senyor Tarradellas, rebut amb un entusiasme que ens hauria de fer meditar molt en com i de quina manera s'escriu la història.

Els triomfs esportius nacionals sembla que ens pertanyin però, en realitat, pertanyen als seus protagonistes i, encara més, a aquells que els paguen. Un altre dels alpinistes triomfadors, mort pocs anys després fent la mateixa activitat, va encendre una cigarreta en el moment culminant. D'aquella cigarreta, és clar, no en queden testimonis gràfics, al menys públics, que avui serien censurats de forma contundent, ja que hem substituït els pecats antics de la carn pels pecats en contra d'aquesta salut tan magnificada. Si hagués mort vell a causa del tabac l'haurien bescantat, morir jove en acte de servei et transforma en un heroi.

Els triomfs esportius són molt més coneguts i sacralitzats que no pas els intel·lectuals. El futbol és el paradigma de les nostres dèries i fins i tot gosaria afirmar que el Barça actual té molt a veure amb l'increment independentista que, aparentment, ens agombola. No és estrany que el seu expresident s'hagi passat a la política convencional.

Com en el cas dels premis olímpics, només coneixem els qui arriben dalt del cim més conegut. La resta, com en tots els camps, conforma diverses capes de secundaris d'elit i de no tanta elit. L'excursionisme tranquil i relaxat no proporciona triomfs visibles, per això s'han endegat les marxes, les curses, ni que sigui a nivell de centre excursionista de poble. Ja no caminem, passegem ni anem d'excursió al Figaró o a Montserrat, fem treking amb bastonets i d'altres estris decatlonians, que, cal dir-ho, estan bé de preu i a l'abast de la majoria.

Sembla que anima molt l'esperit col·lectiu contemplar els triomfs dels nostres ni que sigui jugant amb els -suposadament- contraris. Per no parlar d'aquestes natacions sincronitzades on noies que han de ser, forçosament, joves, boniques i primes es mouen com autòmates o robots o dels ciclistes, un col·lectiu amb un nombre important de suïcidis, suant la cansalada en unes proves cada cop més inhumanes. No es parla massa dels molts i molts problemes que pateix tanta gent jove per haver iniciat i practicat esports de forma exagerada, ni dels fracassos, les lesions, els desenganys d'aquells que en el darrer moment van perdre la marca. Quan es va endegar l'especialitat d'educació física a l'escola primària aquesta va ser una sortida per a jovent que havia tingut problemes a causa de l'esport prematur, en vaig conèixer alguns casos.

En fi, tot són gustos i dèries. Cadascú és lliure de dedicar-se al que li plagui. Però a mi tot plegat no em fa ni fu ni fa i quan més va, menys em sento art ni part d'aquestes victòries que mouen diners i merchandising. Sóc força antiesportista, molt poc competitiva, ho admeto, potser perquè ja a l'escola em va frustrar una mala professora de gimnàstica que sempre que jugava a bàsquet em deia que era una patosa i no em seleccionava mai per als partits seriosos.

Estic segura que, tal com va tot, ben aviat endegaran uns jocs gerontolímpics per a vells, gent gran i tercera edat en general, que es vulguin superar. No entenc la dèria en fer cims quan les valls i els seus caminals i fonts, amb camins planers que conviden a la conversa plàcida, són tan agradables. Em sobta que en els temps actuals entomem els èxits esportius si fa no fa com en el franquisme, quan ens empenyien a sublimar tantes mancances a través dels, aleshores migrats, triomfs esportius internacionals. Que els herois esportius siguin dels nostres no fa res més que palesar l'absurd general en el qual sobrevivim contents.

De la fragilitat dels genis

L'amic Salvador menciona en el seu blog la mort de Panikkar i remarca un fragment del blog del periodista Antoni Bassas on aquest, tot i reconèixer la vàlua i genialitat del filòsof constata també les seves limitacions profundament humanes:

Un home brillant, que suportava malament el record dels seus errors, les seves contradiccions, els seus desencontres amb la gent que estimava, i que potser va tenir més traça a orientar amb el seu pensament la vida dels altres que la seva pròpia vida. Els genis ja ho tenen això...

Hi ha personatges que desvetllen incondicionalitats. Però, ai, els mites, ja ho he dit en alguna ocasió, no suporten cap biografia acurada i seriosa. Una altra cosa és la tossuderia en amagar els factors febles i fràgils dels nostres personatges, des de Companys i Macià a Xirinacs, passant per Jordi Pujol o Xesco Boix. Volem creure en redemptors i líders indiscutibles però ningú no és més que un altre, ben mirat, i sovint allò que es diu, canta, predica o escriu no té massa a veure amb el que que es viu a casa. La mort, que a tots ens encalça, encara mitifica més molts d'aquests personatges admirats i en facilita l'hagiografia santificadora.

Tots som susceptibles de caure en incondicionalitats, encara em fa una mica d'angúnia llegir, per exemple, el poema ple d'admiració desfermada que Machado va dedicar a Líster i que mostra l'admiració irracional d'un home tranquil i potser feble vers el suposat coratge lluitador i l'empenta arrauxada i alliberadora d'un personatge tan dubtós.

Jo diria que les contradiccions i la traça en donar consells als altres i no tenir remeis per als nostres propis problemes no és pas privilegi dels genis, ni de bon tros (si és que els genis existeixen, que ja en dubto). És una mostra de la nostra humanitat, fràgil i limitada, al capdavall. Precisament una de les coses que ens empipa més i que de vegades genera enemistats és que ens facin enfrontar de forma directa amb la nostra pròpia incoherència.

Ha mort també, no massa vell, Montignac, inventor d'una mena de règim alimentari que durant un temps va resultar canònic per a amplis sectors de seguidors de les novetats. Encara recordo, fa molts anys, el discurs sobre aquell mètode que em van endegar dues companyes d'escola, cultes, desvetllades, felices i, suposadament, amb capacitat crítica. Per això em fa una mica d'angúnia l'actual demanda de lideratges polítics...

Dalt d'un terrat, en una nit d'estiu

Amb aquesta narració vaig guanyar un accèssit al premi Torrell de Prades, 2005. Com que fa poc hem parlat amb en Francesc Puigcarbó de les tertúlies d'estiu al carrer o al terrat, em plau dedicar-li aquesta narració recuperada. A ell i a tots els qui passin per aquí...

El terrat pertanyia a tots els veïns de l'escala, segons deien. Però el senyor Magí i la senyora Magdalena, habitants del cinquè pis, antic pis de la portera, n'eren els més beneficiats i tothom els reconeixia la sobirania damunt l'humil mirador del capdemunt de l'escala, potser perquè el seu habitatge era el més remenut i incòmode de tot l'immoble. Les dones de l'escala pujaven de tant en tant al terrat per estendre els llençols i les tovalloles sota el sol dels matins lluminosos i la senyora Magdalena regava els seus geranis de colors càlids, plantats a dins de velles llaunes i d'olles escantonades, en desús. Calia anar molt amb compte amb la quantitat d'aigua per tal de no provocar problemes als estadants dels pisos de sota terrat, que feien la seva vida davall d'aquelles rajoles vermelles i rústegues i que patien gotelleres periòdiques amb una gran paciència.

L'home de la Magdalena, en Magí, s'arrepapava a la seva gandula, durant les llargues nits d'estiu, enverinades de calor xafogosa. En moltes ocasions, quan encara la televisió era un estri exòtic lligat a contrades llunyanes, rebia la visita esperada d'alguns veïns de l'escala. La tertúlia improvisada recollia opinions i comentaris sobre el present més immediat, s'enterbolia amb els records, es decandia i s'enquistava de tant en tant, esquitxada de silencis feixucs. Per damunt del terrat se succeïa el pas dels estels, s'endevinava la caiguda d'algun meteorit de vida breu, el moviment d'un avió escadusser, el vol atabalat d'una rata-pinyada.

Mira, nena, les llumetes de la Plaça de Catalunya… Els anuncis publicitaris de coloraines, que s'encenien i s'apagaven, tancant un horitzó familiar de carrers i edificis, resultaven un espectacle prou engrescador per a la mainada, que, en aquell temps, es conformava amb ben poca cosa. S'engrunaven, enmig d'aquella enlairada tranquil•litat, històries de la gent gran, estranyes, violentes, misterioses: la guerra, la república, els fets de maig… El senyor Magí assenyalava amb una certa cerimònia uns forats a la paret, produïts pels trets d'aquells dies. Allò va ser ben bé una guerra dins de la guerra. Com l'havíem de guanyar, ves, si els que manaven no s'entenien? El que s'ha de fer quan es veu venir una guerra es posar tots els qui manen en una plaça de toros i que s'estossinin entre ells...

El senyor Magí, antic cenetista i vergonyant menjacapellans, evocava amb tristor aquella part de la seva vida: quina desgràcia, matar-nos entre nosaltres… Afegia, resignat, que el present no estava malament, que qui treballava anava fent i que si no et ficaves en res, ningú no es ficava amb tu. Que, ben segur, allò mateix devia passar a Rússia. El senyor Magí, en algunes ocasions en les quals se sentia generós, permetia que les criatures de l'escala ocupessin, ordenadament, les gandules més còmodes. Hi havia una certa discussió, calia establir un ordre, per tal d'accedir als cobejats seients. La mainada, però, acabava fent els seus aparts, explicant-se contes de por, amarats de sang i fetge. Sovint les històries intentaven emular les presentacions de les pel•lícules del cinema de barri i esmerçaven tant de temps en la presentació que ja no quedava estona per al desenvolupament del nucli narratiu: Es veuen unes lletres negres que diuen 'muerte en el castillo de la calavera'. Comença a caure sang, molta sant, de tot arreu, a poc a poc, i les lletres es van tornant vermelles, se sent la remor del vent, nyiiiic, nyiiiic, i una música estranya, i es veu una porta que s'obre i una sala plena de tombes i caixes de morts…

Al terrat calia estar-hi molt quiet. Eren prohibides les corredisses, a voltes inevitables, que provocaven les queixes i planys dels veïns de sota. En Tonet, fill tardà de la Magdalena i del Magí, era un noiet educat, supervivent d'una colla de germans i germanes que s'havien mort molt petits, de diferents malalties infantils acompanyades de misèria i manca de nutrició adient. El senyor Magí havia estat un anticlerical visceral i arrauxat però havia evolucionat cap a posicions més tolerants, escaldat per les circumstàncies. Anava a missa perquè, desesperat amb la pèrdua de la descendència, havia arribat a prometre que faria un canvi radical si el petit Tonet era capaç de sobreviure a totes les tempestes. Fins i tot era capaç de contemplar amb indiferència com en Tonet jugava a fer de capellà i organitzava processons amb la quitxalla de l'escala. Mireu, anar a missa no fa cap mal i jo sóc un home de paraula. Ara, em fotria que el nano se'm tornés una rata de sagristia com aquests Casaplana dels collons, aixó sí que no…

De vegades la conversa dels adults derivava cap a qüestions una mica escabroses i els infants havien de fer un esforç per comprendre'n el sentit i el contingut mentre mostraven una indiferència total i una innocència acurada. Misteris de la vida, senyores que feien de fulanes, meublés plens de vici, homes que eren de l'altra acera, tomàquets i pendons, artistes del Paral•lel amb vides farcides de pecat. Hi ha roba estesa, comentaven. I abaixaven la veu amb tant poc estil que encara estimulaven més la curiositat infantil. Les orelles s'obrien com pàmpols i l'existència d'un món prohibit accelerava la imaginació i els desitjos precoços.

En un d'aquells estius curulls de tertúlies i d'estels va pujar al terrat, durant uns quants vespres, l'Adelina Pujades. Era parenta d'una gent de l'escala que la tenien amb ells a causa d'una malaltia de la seva mare. L'Adelina procedia d'un altre món, desconegut per a la resta de gent habitual. El seu pare tenia diners i a ella se li notava en tot: en la brillantor dels cabells, en el color de la pell, en la qualitat de la roba dels vestits i en la conversa. S'afegia amb una certa distància classista als jocs i la xerrameca dels altres infants però parlava d'un món exòtic, ple de platges de la Costa Brava, de torres a Valldoreix, de bicicletes brillants, de cosins ben plantats, de gent que tenia negocis, de viatges, de festes i d'escoles fines. En Tonet trontollava d'enamorament i contemplava embadalit la nena, que semblava haver sorgit d'una revista de cinema. L'Adelina va marxar com havia arribat, com un somni, i fins i tot els seus parents, amb aspiracions i possibles, van abandonar el barri. L'amor primerenc d'en Tonet, efervescent i sobtat, sincer i impossible, es va cremar a la foguera dels somnis perduts. Va ser aquell any en què pujaven a mirar el satèlit artificial, el Telstar, tot allò de l'Adelina.

El pobre senyor Magí, que feia d'electricista, va morir de forma absurda, electrocutat a causa d'una imprudència. Aquell fet va enfonsar les il•lusions de la Magdalena, que volia veure el seu noi convertit en un senyor de carrera. En Tonet, que era molt treballador i responsable, va entrar de molt jovenet a la lampisteria d'un oncle, per fer d'aprenent. Mare i fill vivien amb poca cosa, però moderadament feliços. Les tertúlies s'havien acabat, els infants de la colla es feien grans i l'escala ja no era cap comunitat coherent i solidària. Acomplexats de viure en un barri suburbial, molts veïns van fer grans esforços per comprar pisos a indrets de més prestigi, per enyorar després, durant tota la resta de la seva vida, els temps de les tertúlies al terrat. Finalment, quan en Tonet es va casar, la família es va comprar un pis a les Corts. Per justificar-se, la Magdalena explicava a les poques veïnes del seu temps que romanien encara a l'escala: Aquell pis, amb el temps, augmentarà de valor, no com aquest, és clar. Aquest barri va a menys, està degradat. A més, sense ascensor, què faria, jo?

El terrat comunitari va quedar reduït a les seves funcions d'estenedor per a la roba blanca i al cap d'un temps ni tan sols no s'hi estenia res, ja. Les llumetes de la Plaça de Catalunya es van amagar darrera dels nous blocs de pisos i la contaminació de tota mena va acabar d'esvanir-les en el conjunt del paisatge urbà. També els estels semblaven haver reduït el seu nombre i la seva qualitat. Amb molt pocs mobles, perquè al nou pis ho volien tot nou, la Magdalena i en Tonet van marxar contents, encara que a la dona allò d'haver de compartir casa i fill amb la jove no li feia massa peça. Les televisions començaven a acolorir-se i durant les nits d'estiu repetien els seus missatges reiteratius, des de les cases amb els balcons oberts de bat a bat per tal de suportar la calor. Amb el temps, el petit pis del terrat el va ocupar una parella centramericana, amb molts nens, un gos i dos gats, que campaven pel terrat lliurement, un terrat infrautilitzat quant a les seves possibilitats socials. L'home, un dia, fent algunes reformes d'urgència, va tapar uns forats a la paret, uns estranys forats que semblaven, però, és clar, no ho devien ser pas, produïts per trets de fusell, i així, definitivament, va quedar esborrat de la història el record veïnal d'un maig malastruc, de tràgiques conseqüències per a la dignitat de l'esquerra.

     Júlia Costa

Mosques d'agost de l'any 2010

M'adono del fet  que repeteixo determinats temes, però cal dir que la culpa no és meva, sinó de la natura, que insisteix en repetir també el cicle de les estacions, una i altra vegada, talment com si anéssim muntats en uns cavallitos de la fira. Les converses sobre si un any fa massa calor, plou menys, no fa tant de fred com abans i d'altres temes excitants i recurrents les recordo des de la meva tendra infantesa ja, ai, una mica llunyana.

Retorno doncs a un tema estival i evocador, que en d'altres estius he mencionat al blog: les mosques, que avui són gairebé testimonials encara que de tant en tant fan revifalles intenses. Avui ens molesta veure una mosca, provoca cert histerisme a les llars amb aire  condicionat, hermèticament tancades, però abans, no fa tants anys, sobrevivíem entre núvols de mosques. Encara aquí, a Batea, veig persones que prenen la fresca amb la típica pala a la mà, sistema ecològic de cacera, ancestral i efectiu que, a més, distreu i ajuda a fer passar les llargues tardes excessivament caloroses del mes d'agost.

Em refereixo, és clar, a la mosca casolana, de mida mitjana, no a la vironera, ni als borinots ni a variables exòtiques com la mosca tse-tsé, que quan jo era petita sortia tot sovint a les pel·lícules racistes sobre safaris africans. La mosca-mosca  va protagonitzar durant les nostres infanteses molta diversió, els adults intentaven eliminar-les amb unes pòlvores estranyes, de color verd, que es posaven damunt de la taula, i també amb aquells papers enganxosos que encara existeixen i que recordo, a la rectoria del meu oncle, omplint la cuina de centenars d'exemplars destinats al genocidi, agonitzant enganxats al paper de goma.

La cacera de mosques era habitual entre els infants. Recordo la confecció d'una mena de presons, amb taps de xampany i agulles de cap i també, si calia, amb patates buidades de forma adient i les mateixes agulles. Quan es capturava un exemplar s'aixecava una de les agulles i s'introduïa la presonera entre la resta. També es feien dibuixos a base d'esclafar el cap de la mosca en un paper doblegat, cosa que creava suggerents taques que es podien interpretar al gust de cadascú. Imagino que el test de Rorschach potser es va inspirar en aquesta pràctica bàrbara i salvatge.

Tot això forma part d'un altre temps, avui si els infants fessin coses semblants, al menys de forma oficial, ens espantaríem. Però el genocidi amb insecticides diversos o amb mètodes aparentment més pietosos no ens preocupa massa, la presència molesta de la mosca resulta encara molt desagradable, encara més en la nostra ben peixada societat desinfectada. Abans es convivia amb el bestiar i les mosques eren naturals.

Les mosques  han inspirat grans poetes, com Machado o Emily Dickinson i tenen una mitologia pròpia, positiva i negativa. La identificació del dimoni com a senyor de les mosques, que una cèlebre novel·la suposadament juvenil i molt inquietant va recollir en el títol ve, com tantes coses, d'un error de traducció del cananeu, segons diu la wikipèdia.

En menor nombre que en el passat les mosques, però, tornen a l'estiu. No piquen pas, com diu el poema de Pere Quart, tan copiat a l'escola. Al menys les mosques normaletes, hi ha alguns exemplars més picadors però pertanyen a espècies menys vulgars. Els mosquits són també una plaga estiuenca que hem intentat erradicar, avui cantem molt a la natura però tenim poca paciència amb la seva realitat més evident.

En una altra ocasió ja vaig recollir diferents frases i dites sobre les mosques i el gran especialista blogaire en el tema paremiològic, Víctor Pàmies, hi va afegir material, fa un parell d'anys. I és que tot passa i torna, i les mosques moren i es reprodueixen i a final d'estiu es tornen pesades i enganxoses. Però ningú defensa seriosament la seva curta vida, la veritat. Són útils, fan el seu paper, encara que també han trasmès malalties pel seu contacte amb el costat més bescantat de la matèria, la femta, la podridura.

Si algú creu que les mosques no mereixen més atenció que llegeixi aquest article sobre la seva intel·ligència admirable, que les fa defugir els perills i que contribueix al fet que ben sovint les nostres pales assassines no acabin amb la seva fràgil vida tan de pressa com voldríem. De fet, les mosques de Samaniego que van morir en aquell rusc temptador, víctimes de les passions, eren molt humanes...

A un panal de rica miel
dos mil moscas acudieron,
que por golosas murieron
presas de patas en él.
Otra dentro de un pastel
enterró su golosina.
Así, si bien se examina,
los humanos corazones
perecen en las prisiones
del vicio que los domina.

També se les ha relacionat amb la mort, amb la misèria, amb la pobresa... 

I heard a fly buzz when I died... Emily Dickinson (1830-1886) I heard a fly buzz when I died; The stillness round my form Was like the stillness in the air Between the heaves of storm. The eyes beside had wrung them dry, And breaths were gathering sure For that last onset, when the king Be witnessed in his power. I willed my keepsakes, signed away What portion of me I Could make assignable,-and then There interposed a fly, With blue, uncertain, stumbling buzz, Between the light and me; And then the windows failed, and then I could not see to see.

Malgrat tanta mitologia, les meves mosques preferides, literàriament parlant, continuen essent les de Machado, evocadores d'infanteses llunyanes, de tardes avorrides, d'estius ensopits... Casolanes, inofensives, entranyables, eternes. Cal dir que la música amb què es va popularitzar aquesta coneguda poesia pertany a Alberto Cortez, com en el cas d'alguns altres poemes cantats per Serrat.

 (No sé el perquè però abans de la cançó surt en alguna ocasió aquest anunci pocasolta de fer-te fan de Catalunya, en fi, què hi farem, sobreviuren a les mosques publicitàries, també).

Batea, la rereguarda i la grandesa de la història local

Ahir vaig assistir a la presentació del llibre Batea, d'objectiu militar a primera línia de rereguarda, de Josep Alanyà i Roig,  La Guerra Civil és encara molt present en el nostre imaginari, en aquestes terres és impossible no fer-hi referència, encara més quan en aquests darrers anys els espais de la Batalla de l'Ebre han esdevingut, ai, indret turístic.

Acostar-se a la realitat d'aquells anys tràgics precisa un esforç molt més agosarat que no pas fer una excursió ben intencionada per racons on encara es poden trobar metralla i restes humanes. Els llibres com aquest es publiquen gràcies a l'esforç de persones com mossèn Alanyà i a les ajudes institucionals, en aquest cas de l'Ajuntament de Batea, que ha tingut cura de l'edició, a més del suport de la Generalitat i del Centre d'Història Contemporània de Catalunya. Si compten amb aquests recolzaments poden oferir edicions com aquesta, dignes, amb documents gràfics i fotografies i de més de sis-centes pàgines plenes de documentació i també d'història viva de l'època recollida de forma directa a través de testimonis i víctimes de la tragèdia.

Els primers dies de la revolta van ser molt dolorosos en aquests pobles de la Terra Alta. Un d'aquells personatges del moment establert a Caspe, reietons violents, situats en determinades àrees geogràfiques, quan més allunyades de les ciutats, més indefenses, va provocar una repressió indiscriminada que explica els motius pels quals en molts pobles i poblets es va rebre tan bé l'exèrcit franquista. Aquests personatges eren sovint forasters, ressentits, no coneixien aquestes terres ni els sentiments religiosos que formaven part de rics i pobres, encara que això de rics s'hauria de matisar, i el títol d'un llibre també imprescindible sobre els fets de la Fatarella, Misèria contra pobresa, ja ens explica una mica com era el context. La gent jove se sorprèn i fa comentaris amarats d'agosarada ignorància quan en un poble veí, Bot,  s'ensopega avui encara amb el monument als Caídos i la llista dels represaliats o amb un dibuix de Franco a la paret, encara molt visible, d'aquells que es feien amb plantilles en entrar els soldats. Si és té una lleu idea de qui eren els morts tot queda entès, però no és tan fàcil deslliurar-nos de prejudicis.

El respecte demana un esforç de comprensió. Als pobles, a molts pobles, la crueltat va ser molt més important que als grans centres urbans, per la impossibilitat de fugida i l'estructura veïnal, amb molta gent emparentada i coneguda i fins i tot amb animositats d'aquelles que perviuen al llarg de les generacions. I, a més, ha estat, també, més difícil d'oblidar. Em resulta molt espinós el fet que de tot plegat encara avui no se'n pugui parlar de forma objectiva. En tot cas, aquest llibre intenta oferir una visió lliure de prejudicis, sense obviar ni amagar dades, com sol passar en el cas de publicacions excessivament partidistes. Fa anys vaig llegir un llibre sobre història de l'Hospitalet de Llobregat que queia en el parany d'emmascarar dades per tal d'oferir una visió esquerrana neta i pura fins al punt que no es feia cap referència a morts tan significatives com la de Just Oliveras o a d'altres, totalment injustificades, com la d'un jove i prometedor músic compositor de sardanes. En canvi, el 2006, a l'Ametlla de Mar, vaig comprar un volum sobre la guerra civil al poble que em va semblar sincer i objectiu.

Batea va tenir la sort -relativa- de no patir directament els combats. La revolta sagnant es va aturar a Gandesa i a Batea s'hi va establir l'exèrcit franquista i s'hi van habilitar hospitals de sang, tot un món aquest encara molt poc conegut i estudiat. Aquest llibre incideix en aquest tema, en els problemes d'aquesta rereguarda tan propera al front, a un front dolorosament actiu. Morts, ferits, militars... La població va arribar a acollir milers de persones, es diu que unes vuitanta mil, en aquells dies. 

És una llàstima que aquests llibres, suposadament d'història local, tinguin una difusió limitada. De vegades els trobes per casualitat, els grans mitjans de comunicació se'n fan poc ressò, fins i tot en el cas, com aquest, en què l'autor sigui una persona de reconeguda categoria intel·lectual. I és a través d'aquests llibres on es troba més història viva  ja que, amb tot el rigor que cal, s'allunyen del manual tòpic, destinat al gran públic, on s'acostumen  a repetir coses ja sabudes, des de l'òptica del políticament correcte que toca. Això ha passat darrerament amb molts llibres i llibrets sobre la Setmana Tràgica i en aquest cas en puc parlar pel fet que al Poble-sec hem treballat molt sobre el tema i hem consultat alguns d'aquests llibrets d'encàrrec, molt ben editats però que, en realitat, són refregits d'estudis més seriosos i complets i no aporten res de nou a la historiografia ni a la nostra humil saviesa quotidiana. Per no parlar de la novel·lística històrica, que, ben sovint, ni és novel·la ni és història sinó una mena de garbuix de consum que no arriba ni a distreure.

L'autor del llibre ha col·laborat també amb moltes altres poblacions, entre les quals Morella. En la presentació es va llegir un fragment que semblava fer referència a la Guerra Civil però que parlava de les guerres carlistes, que, com és sabut, van tenir a Morella la seu de l'inefable Ramon Cabrera, de José Segura  Barreda, sacerdot i historiador del segle XIX. Aquest text era una crida a la reconciliació dels dos bàndols, a la necessitat de no burxar en les ferides obertes i tirar endavant. Les guerres carlistes són encara uns fets mal o poc explicats, i que es troben en el rerefons de moltes de les situacions de la guerra civil. Estic llegint un llibre sobre el carlisme de Jordi Nadal, per a les meves properes tertúlies d'història i costa d'imaginar, avui, aquella Catalunya profunda, sagnant, dividida i insegura. Precisament la lectura s'ha ensopegat amb la mort del darrer pretendent carlista, tota una  part de la història també molt poc explicada.

Saber i comprendre demana un gran esforç i m'angunieja que la mandra i la necessitat de comptar amb consignes definitives acabi per conformar-nos un passat romàntic, totalment fals, que respongui a explicacions coherents amb les nostres conviccions del present. D'un present de nous rics amb aigua corrent, nevera plena i aire condicionat. Benvingut sigui doncs aquest llibre que no és un manual més sobre la Batalla de l'Ebre sinó un intent seriós i aprofundit d'anar molt més enllà de les teories etèries i de les proclames arrauxades. És un gran error creure que els llibres d'història local són una mena de gènere menor, sovint són aquells que més ens acosten a la, sempre complexa i tergiversada, veritat. El nombre de morts per represàlies o al front, així com dels exiliats al llarg dels fets i durant la postguerra, esgarrifa, si es pensa en el que representa des d'un punt de vista fredament estadístic, quan es fa referència a poblacions rurals.

Més informació al blog Un foraster al Picatxo.

I avui he anat a prendre el té a Thrushcross Grange

Malgrat el desengany experimentat amb la relectura de Jane Eyre, he acabat per rellegir Cims borrascosos, ja que l'ebook també compta amb aquesta i amb moltes més novel·les etiquetades com a romàntiques. Aquest llibre, per cert, no m'ha decebut, era tal i com el recordava, estrany, inquietant, ambigu,  violent i enigmàtic. Recordo que la paraula páramo, en castellà, que és com s'acostumen a traduir els moors anglesos, sempre ha inspirat un estrany neguit i una atracció poètica desmesurada. En català es dóna la traducció erm però jo crec que no és exacta del tot, com no ho és mai cap traducció. 

A la novel·la queden molts enigmes per esbrinar, cosa que ha contribuït a nombroses especulacions intel·lectuals, hi ha moltes webs sobre el llibre, fins i tot una guia de lectura molt completa, amb genealogia dels protagonistes i tota mena de detalls. Avui, després dels avenços -amb gran nombre d'especulació pel mig- de la psicologia no podem obviar-ne les interpretacions pertinents. Emily va ser, diuen, la més intel·ligent de les Brontë i també va ser la més estranya. La vida breu i la mort en la joventut idealitza els personatges i els mitifica, tot compta. No se li coneixen amors de cap mena, més enllà de l'especial i complicada relació amb el malaurat i raret germà, en qui, diuen, es va inspirar per al personatge principal del llibre.

D'aquesta novel·la també se n'han fet versions a dojo, en cinema i televisió. Moltes d'elles han posat èmfasi en la relació amorosa dels protagonistes i fan acabar la història amb la mort de la primera Caterina, que, de fet, és qui motiva tota la tragèdia posterior i la venjança de Heatcliff. La segona part esdevé una mica més optimista, amb gent jove disposada a viure d'una forma normal i feliç, amb esperança, vaja, com en aquella història d'una escala suburbial de Buero.  També el caràcter de Heatcliff s'ha modificat en algunes versions per tal de no fer-lo esdevenir tan odiós, avui segur que l'engarjolaven aviat.

Sobta, en les dues novel·les, l'ambient pobre, classista, tancat, aïllat i resclosit. I això que és Anglaterra, allò!!! No vull ni pensar en el que passava a casa nostra en l'època! De fet, ho coneixem poc, encara; no tenim novel·les autòctones de tanta cruesa i passió, malauradament. Els llibres d'història sovint reflecteixen molt menys la realitat que una bona narrativa, resten lligats a molts condicionants i interessos acadèmics i modes intel·lectuals. En el fons allò que ens explica més el passat real és la vida quotidiana de la gent, fins i tot quan és inventada.

He tornat a visitar el senyor Rochester

He rellegit aquests dies Jane Eyre per diferents motius. Era un d'aquells llibres clàssics de la nostra joventut, a més era molt moral ja que Jane fuig i refusa amistançar-se amb el seu estimat per darrere l'església, tot i la delicada situació matrimonial del senyor. La història de Jane i Rochester s'ha portat sovint al cinema i la televisió, fins i tot en  recordo una versió de TVE amb Rafael Arcos i Maria Luisa Merlo, força digna. El malaurat Arcos, ja una mica grandet, estava d'allò més interessant vestit d'època, com en aquest cas.

M'ha decebut la relectura. Crec que algunes versions en cinema han millorat l'original encara que també han carregat sovint les tintes truculentes en el tema de l'escola, el casalot i la boja perillosa. Hi ha al llibre un cert humor anglès que sura per damunt de les situacions i que en les versions en cinema es perd sovint. De tota manera no acabo d'entendre l'èxit, immens, que va tenir el llibre en el seu moment, si faig un repàs, fins i tot, del que es publicava en l'època. Cims borrascosos -o rúfols, com es va traduir en les primeres versions en català- és, pel meu gust, molt superior i molt més inquietant. Amb els anys en fas lectures diferents però continua desvetllant una estranya admiració. Es considera en general que Emily era la germana més intel·ligent, però a causa de la breu durada de les seves vides tenim pocs elements de judici per fer aquest tipus d'afirmacions.

El llibre va aplegar molts elements atractius: una noia independent, pobra però culta -i amb tendència a enriquir-se, com molts personatges de Dickens-, una casa misteriosa, un home enigmàtic, tragèdies a dojo, una escola sòrdida i un bon doll de secundaris diversos i singulars. És un llibre que avui trobem amb facilitat per internet o als ebooks on ens apleguen tanta literatura lliure de peatge. És un llibre que demana gravats antics amb regust noucentista. Llàstima que la bona il·lustració realista hagi pràcticament desaparegut del mapa!

Evidentment, les germanes Brontë, amb el seu pare i el seu tràgic germà, desvetllen encara gran curiositat. Al seu poble existeix un museu molt visitat i si un dia vaig per aquells verals segur que m'hi arribo. Van viure totes elles pocs anys, la tuberculosi i les infeccions van acabar amb el bo i millor de la joventut de l'època. Les  Brontë ja van provocar, en el seu temps, que es vessés molta tinta sobre la família. Elisabeth Gaskell  va escriure una biografia de Charlotte, de qui havia estat amiga. El misteri sovint supera la realitat, hi ha el testimoni de la filla de Thackeray, també escriptora, sobre una visita que el seu pare fa a Charlotte on descriu una vetllada absolutament avorrida. 

Per qüestions de manca d'autoestima peninsular coneixem millor les vides i fets de les Brontë que no pas les de moltes de les nostres autores. Anglaterra té, a més, la virtud, com França, de valorar molts dels seus edificis i paisatges antics  i pots retrobar el passat en el seu context. Aquí fem i refem amb constància desmesurada. Ahir el Xiruquero es planyia de la desaparició i suplantació dels paisatges pirenaics, reconvertits en petites suïsses d'estar per casa, boniques i confortables però molt allunyades del passat real. Això passa a les zones rurals però també i encara en major grau a les urbanes, ni tan sols els grans mites literaris no han aconseguit, en la majoria de casos, fer respectar massa espais. És la nostra una mentalitat de nou ric, fa anys que tinc l'esperança en un canvi de manera de fer, però em temo que faré moixoni sense haver reeixit en les meves ànsies conservadores.

Retornant a Jane Eyre i Rochester, que tan bé em queiem quan era adolescent, he de dir que en la relectura actual m'han resultat antipàtics i egoïstes, retòrics, classistes i carrinclons. Ja sé que els anys passen per a tothom, també per als herois de ficció, però fa un temps, per exemple, vaig rellegir Anna Karenina i encara que va ser una experiència molt diferent a la de la meva primera lectura juvenil del llibre, vaig tornar a gaudir molt amb la novel·la, amb les seves descripcions d'una època llunyana però tan humana com la nostra, i amb una rastellera de personatges secundaris immensos, més atractius fins i tot que no pas els mateixos protagonistes.

Jane Eyre m'ha semblat, avui, molt fulletonesca, en el pitjor sentit del terme. De tota manera, alguna cosa ha de tenir quan se'n continuen fent sèries i pel·lícules un dia sí i un altre també.