Secrets de (bona) família (alemanya)

Els reis d'Orient em van deixar aquest any, a casa del meu germà, una sèrie de televisió que per aquests verals només s'ha pogut veure en canals de pagament però que, segons m'han dit, es pot agafar en préstec en algunes biblioteques. La sèrie és alemanya, de l'any 2001, i explica la vida de la família de Thomas Mann a través de tot el segle XX. Dura cinc hores, repartides en tres dvds, i fins fa pocs dies no havia trobar el moment adient per a contemplar-la amb tranquil·litat. Pensava mirar-me-la a poc a poc, però quan vaig començar ja no la vaig poder abandonar, la veritat. L'he passada al meu germà, ja que sospito que me la va regalar amb intenció de regalar-se-la ell mateix de forma indirecta, cosa que fem sovint, de forma inconscient. Les meves amoroses sospites fraternals venen abonades pel fet que el meu germà es trobava immers en la lectura de la nova edició dels Budenbroock, llibre que tinc pendent i que em fa una mica de respecte, la veritat.

De Mann vaig llegir, fa molts anys, La muntanya màgica, fent un gran esforç i meravellant-me de la profunditat d'alguns fragments però també avorrint-me força en d'altres. Potser no era ben bé el moment de llegir-la, coses de joventut. Mann és un personatge d'una altra època, un burgès nacionalista sotraguejat per la situació d'Alemanya, amb una família tan complicada com ell mateix, però també brillant, contradictòria. La sèrie explica molts aspectes de la família però, com ha de ser, també queden coses per explicar. No m'agraden els documentals que barregen ficció i realitat però en aquest cas el resultat és excel·lent, i les parts fetes per actors encaixen força amb l'aportació dels testimonis i amb els fotografies i filmacions reals. Sebastian Koch, l'intel·lectual ben plantat de La vida de los otros és aquí Klaus, el turmentat fill gran de Mann, actor, escriptor, homosexual com tants altres de la família, com el mateix pare, que va voler, però, mostrar al món les convencions d'una família més o menys típica del seu estatus social. Heinrich, el germà gran de Thomas, amb qui va tenir una relació d'amor-odi-gelosia-dependència, va ser, per cert, l'autor de la novel·la en la qual es va basar aquella pel·lícula terrible, tan alemanya, que és L'àngel blau.

Entre aquest munt de gent estranya, manniaca, amb perdó del mal acudit, destaca la filla petita, Elisabeth, encara viva en el moment del rodatge, i que aporta el seu testimoni i la seva vitalitat, admetent que ha estat l'única que ha aconseguit reconciliar-se amb la història familiar. Elisabeth Mann va dedicar gran part de la seva vida a la defensa del medi ambient, sobre tot del medi oceànic. És una senyora que enamora, la veritat. La resta de la família fa una mica de por. Les relacions entre pares i fills eren, fa anys, d'una mena molt diferent. Pla mateix admet, en un dels seus textos, que amb els seus pares només va tenir converses administratives.

Elitistes, intel·ligents, malgastadors, però també infeliços, suïcides o amargats, els Mann ens deixen entrar de forma momentània en la seva estranya intimitat i també ens ajuden a entendre una mica més aquest complex i dissortat segle XX. Sobre la qüestió del nazisme, la sèrie fa una sèrie d'impagables reflexions. Del Berlín esbojarrat i liberal, innovador i creatiu, d'entreguerres, a l'escalada de la barbàrie, la sèrie ens mostra, per si no ho sabíem encara, com n'és de fàcil moure la gent vers la irracionalitat i fer que les ideologies es transformin, canviïn de rumb, i esdevinguin, fins i tot, absolutament perverses. Si algú pensava que la seva família era una mica rareta, després de contemplar aquesta sèrie s'adonarà que a tot arreu se'n fan, de bolets, quan plou. A banda d'això, gaudireu d'allò més amb aquesta història veritable, si disposeu de cinc hores de lleure. Això és bona televisió i la resta són bestieses.

Tragèdies antigues, ignoràncies modernes

Dissabte vam organitzar un recorregut pel Poble-sec sobre la Setmana Tràgica al barri. Com tothom hores d'ara ja deu saber, enguany fa cent anys d'aquells fets. Més endavant en van passar de pitjors, com també sabem tots. La Setmana Tràgica va quedar, però, fixada en la memòria popular, es va viure d'una estranya manera mig festiva, la gent no implicada organitzava berenades en llocs elevats, per anar a veure els focs i contemplava els assalts amb curiositat atenta, hi ha comentaris recollits per la premsa que semblen acudits i que farien riure si la cosa no fes plorar. La gent normaleta, ja que els rics i també els líders diversos que havien d'esdevenir herois del poble es van amagar o camuflar, sembla ser.

L'efemèride, com sol passar, ha generat publicacions i publicacionetes quan fa quatre dies no podies trobar ni el llibre de Benet ni el de Connelly Ullman, per exemple, exhaurits des de feia algunes dècades. Em temo que quan passi altra vegada el temps ens trobarem amb aquest desinterès general que només esperonen les celebracions diverses. El meu preferit és encara el de Connelly, que explica a bastament aspectes com ara la composició i problemes de l'exèrcit o de les ordes religioses i, també, la situació política del moment. És una mica feixuc, però desconfieu de refregits i manuals on es volen explicar coses complexes a l'estil de les seleccions del Reader's Digest o, encara pitjor, de forma novel·lada i doctrinària. També desmunta Connelly els paral·lelismes i coincidències entre el cas Ferrer i el cas Dreyfuss, ja que hi ha qui pensa que allò de La ciutat del perdó és més o menys com el J'accuse de Zola. Ja m'agradaria. Però Zola es va haver d'exiliar, va rebre molts pals i el senyor Maragall, que no va poder publicar l'article (i no sé si va fer prou intents ni si va protestar prou a causa d'aquella censura), malgrat l'emoció que destil·len les seves paraules, no va rebre pas, que jo sàpiga, i va continuar fent poesies.

Al barri vam ser els primers en organitzar una xerrada sobre el tema, honor aquest que ningú no ens reconeixerà, xerrada que repetirem per l'octubre. Com que jo m'he cuidat força de la xerrada i de l'itinerari hores d'ara i m'he documentat a la mida de les meves modestes possibilitats d'historiadora afeccionada del Poble-sec, en sé unes quantes coses, d'aquell temps i d'aquells fets, cosa que fa que en neguitegi escoltar segons quines explicacions simplistes i generals que no aclareixen res, si és que alguna cosa es pot aclarir després de tant de temps i de tants esdeveniments i canvis.

La història dels fets és complexa però hi ha una tendència a la simplificació. Avui mateix titllaven Ferrer i Guardia de gran pedagog català i el rebatejaven com Francesc. Suposo que a ell mateix se li posarien els pèls de punta, doncs es ben sabut que no volia saber res de llengües minoritàries ni de catalanismes, aquest senyor, idees aquestes compartides per molts sectors de diverses idees revolucionàries que aixì, imagino que de bona fe, se sentien més universalistes. De la mateixa manera que fa anys se'l condemnava avui se'l mitifica i santifica i se'l té per la víctima més innocent de la repressió. Jo, la veritat, crec que el més innocent va ser el pobre carboner a qui van condemnar, no pas per haver ballat amb una mòmia, cosa que també s'afirma alegrement, sinó per formar part d'una barricada. Ferrer y Guardia és encara un misteri, la veritat. No hi ha res pitjor que ser una víctima no partidista, oblidada i innocent, una torna. Ningú no et reivindica per a res.

Per celebrar la cosa, moltes esglésies s'han trobat aquests dies amb pintades, gairebé totes en castellà, amb coses tan originals com ara allò de la iglesia más iluminada es la que arde. Bé, si el tema no passa d'aquí... Com que de capellans i monges en queden tan pocs, per aquests verals, la cosa avui no anirà avui més enllà d'una mena de reivindicació xarona i grafitera. Una cosa que també em fa molta angúnia són aquests missatges que s'envien a la tele comentant el tema del dia, (avui pel matí era aquest), i que de vegades freguen el mal gust i afirmen coses totalment surrealistes. Un deia, per exemple, que va estar molt bé cremar convents ja que l'església enviava la gent a la guerra. O que gràcies aquells fets estem ara tan bé els treballadors. Després també hi ha, és clar, els de l'altre costat, els de la crosta, però cada dia són menys o dissimulen molt bé.

A l'itinerari va venir molta gent, aquests temes tenen poder de convocatòria perquè conserven un alè de romanticisme revolucionari, encara que les revolucions avui sabem que no van ser ben bé allò què crèiem, en el cas, és clar, que ho volguem saber, que no sempre passa. El millor va ser que va venir gent gran i gent jove.

Parlant amb uns joves molt interessats, en acabar el recorregut, em vaig adonar -per si no ho sabia- de com s'estudia la història de casa nostra, enguany; es feien un bon embolic amb els períodes històrics, aleshores va ser quan van prohibir el català? em va preguntar una noia. Aquesta mena de garbuix històric i cronològic l'he percebut també a través dels comentaris de periodistes televisius joves, aquest matí. El que em va emocionar més va ser, però, que, en explicar-los jo les condicions laborals i de vida de la gent, la misèria i l'analfabetisme (que, per cert, van durar fins fa poques dècades), fàcils de manipular per gent com els radicals i d'altres esventats, ves a saber a sou de qui, la mateixa noia va fer, així, això de la crisi actual, és ben poca cosa, oi?

Homenatge -merescut- a González Ledesma

Avui, a les set del vespre, farem al Poble-sec un homenatge a l'escriptor González Ledesma, col·locant una placa a la casa on va néixer i passar part de la seva joventut, i on encara viu família seva, al carrer de Tapioles, 22. Estic contenta perquè ja fa temps que he defensat, en la modesta societat d'història del barri a la qual pertanyo, que calia endegar algun tipus d'homenatge semblant a l'escriptor. Un escriptor que en gairebé totes les seves novel·les parla del meu barri, que va ser el seu, en algun fragment. Gonzàlez Ledesma ha vingut al Poble-sec sempre que se li ha demanat, tant si era per a un acte important com modest, i s'hi ha passejat de forma anònima sovint. A mi em va presentar un llibre, va prologar una publicació recent sobre la Guerra Civil amb testimonis de poble-sequins i va col·laborar en la commemoració del setanta-cinquè aniversari de l'Escola Verdaguer, per posar exemples concrets. Sé de molts altres escriptors, poc o molt coneguts, que li han sol·licitat també presentacions o pròlegs i que han aconseguit la seva col·laboració amb facilitat i generositat.

No vull entrar en consideracions literàries perquè no sóc fan absoluta de la novel·la negra i perquè l'autor té una obra extensa, variada i diversa. També, en el cas d'aquests escriptors, sorgeix sempre un tema espinós, el de la llengua. Cal entendre que el Poble-sec ha estat tradicionalment un barri d'immigració i que aquest autor, com tants d'altres d'origen humil, va néixer i créixer en castellà encara que després, com ell mateix ha explicat, ha escrit llibres en català que no són, però, de ficció, en la qual es troba més còmode en castellà. Avui la cosa se soluciona aviat amb la publicació d'una bona traducció simultània, com ha passat amb La ciutat sense temps, llibre que s'ha venut molt bé en totes dues llengües. Per cert, González Ledesma és molt conegut i llegit a França, fins fa poc era molt més fàcil trobar referències a internet sobre l'autor en francès que no pas en castellà o català.

Fa uns dies vaig assistir al grup de lectura de Meteora per comentar el llibre d'Empar Fernández Fills de la derrota. Empar Fernández escriu en castellà però aquest llibre li ha traduït, meravellosament, la seva amiga Judith Pujadó, també escriptora. A Empar Fernández li va presentar també una novel·la González Ledesma i sent per aquest autor la mateixa simpatia incondicional que sentim molts d'altres, més enllà de consideracions literàries, sempre molt personals i subjectives. En tot cas vam estar comentant la genialitat de la Historia de mis calles, on Gonzàlez Ledesma retrata un temps, un país, un món laboral i un barri des del punt de vista de la gent humil, cosa que no és freqüent en persones d'aquesta edat, ja que fa anys la cultura era a l'abast de poca gent i no era ben bé el mateix, ni de bon tros, néixer a la família de Calders o de Riba que en un pis amb rellogats i en una família d'origen aragonés o andalús al Poble-sec.

Cursar estudis universitaris va ser, durant anys i panys, un impossible per a la gran majoria de la gent, cosa que avui sembla que es vulgui oblidar. El divorci entre catalans i castellans tenia també raons econòmiques, poc matisades i sovint manipulades per interessos diversos, que titllaven el català de llengua burgesa i el castellà de barri de llengua ordinària. També hi havia catalans pobres (com la meva família) i castellans rics (no cal posar exemples), a casa nostra, és clar. Però, certament, això que en deien la cultureta va rumbejar durant un temps un elitisme molt particular i va menystenir o oblidar la realitat de la immigració i de la pobresa evident en els suburbis.

Gonzàlez Ledesma va tenir sort i va poder comptar amb el mecenatge d'una seva tieta, modista de categoria, que havia estat molt emprenedora, i qui, veient la vàlua del noi, li va pagar els estudis, encara que aquest autor no va parar mai de treballar moltíssim. Advocat, periodista i, sobre tot, escriptor, Gonzàlez Ledesma, al contrari del que passa amb autors com Marsé o el mateix Porcel, cau bé a tothom, a causa del seu tarannà i també del de la seva esposa, Rosa, que el sol acompanyar i que és una persona encantadora. Per aquesta proximitat poc elitista no ha estat, crec, valorat a casa nostra com calia, perquè en literatura i art sempre desvetlla més interès el misteri i la complexitat vital, certa o suposada. Quan es va fer la biblioteca del barri ni tan sols no es va pensar en posar-li el seu nom quan, de moment, és l'escriptor viu més reconegut que tenim al Poble-sec. Avui la biblioteca, en lloc d'estar dedicada a la pau, cosa que vol dir que compta amb un fons important de llibres sobre la guerra, estaria dedicada potser a la novel·la popular i els seus autors, gènere que durant anys va conrear, per necessitat econòmica, González Ledesma. Aquells llibrets, amb historietes convencionals de gènere, que es canviaven a les papereries, van ajudar-nos, amb el cinema de barri, a sobreviure i somniar en aquells anys tan grisos.

La Biblioteca de La Bòbila, dedicada a la novel·la negre, ha endegat un important i exhaustiu blog sobre l'autor, en el qual he participat amb un breu recull dels seus textos sobre el Poble-sec, recull que forma part d'una de les publicacions anuals de CERHISEC. De tota manera, jo crec que darrerament el barri li ha fet una mica de justícia. Sobre això de les plaques es pot ironitzar força, com també amb el tema de posar noms de personatges als carrers, però jo crec, que, amb totes les seves limitacions, aquests rectangles amb dades sobre un personatge donen senyals d'identitat als indrets i desvetllen certa curiositat sobre l'homenatjat. Bé, ja ho sabeu, a les set al carrer de Tapioles, 22, doncs.

Per cert, aquest escriptor té també vincles amb El Vendrell i allà també hi ha qui creu que se li haurien de tenir en compte aquests vincles, davant de la ignorància que han manifestat alguns polítics locals sobre l'autor en proposar diferents persones que se li atorgués algun tipus de reconeixement. Coses del país! L'anècdota, que no puc evitar reproduir ja que sembla un acudit, i que m'ha arribat per diferents canals, va anar més o menys així:

A l'hora del debat per votar si se li feia l'homenatge, a l'ajuntament, una senyora d'una plataforma, se suposa que per Catalunya va manifestar, més o menys:

-Hem preguntat a la gent de per aquí i a aquest senyor no el coneix ningú... jo mateixa l'he hagut de buscar a internet! Així que votarem que no!

Em pregunto si a la senyora no li va sobtar ni sorprendre que l'escriptor, advocat i periodista compti amb gairebé tres-centes mil entrades en català, castellà i francès a la xarxa!!!!!

Altres blocs i webs que parlen de l'acte:

Pensando demasiado: El orgullo del Poble-sec. González Ledesma

El blog de Negra y Criminal. Tapioles, 22. Reportaje gráfico

Diario crítico de la sociedad, cultura y ocio

Morir a l'estiu

Fa uns dies escrivia sobre l'ambivalència estival. Precisament avui fa un matí trist, boirós, amb una calor pesada i humida, inquietant, al menys pel meu barri. M'ha trasbalsat això del foc d'Horta de Sant Joan, a la Terra Alta. Molts nois i noies volíem ser bombers, de petits, perquè semblava aquesta una feina heroica i aventurera, mítica. Enguany, quatre bombers morts i dos de ferits greus és el resultat més dramàtic d'un foc que semblava extingit i va revifar de forma inesperada a causa del vent. Precisament ahir llegia al diari les manifestacions d'un bioquímic sobre els seus dubtes a l'entorn del canvi climàtic. Més o menys venia a dir que si no podem saber si plourà al vespre quin orgull ens fa suposar que podem incidir en els grans canvis en la meteorologia? Aquest vent inesperat ha estat un de tants factors imprevistos; davant de la tragèdia hi ha qui creu que tot era evitable i previsible, perquè un excés de vanitat científica, mèdica, pedagògica, meteorològica i de tota mena ens ha fet creure en aquest miratge, però qualsevol mala jugada del destí enderroca les torres de Babel més ambicioses i perfectes i enfonsa els titànics més ben construïts.

Ahir vaig recordar Pere Calders qui, crec, va gaudir d'una vida força llarga i interessant, malgrat les circumstàncies. En alguns blogs també van recordar Xesco Boix, doncs feia vint-i-cinc anys de la seva mort. Jo, com molta gent de la meva edat, i molt més jove, havia vist i escoltat sovint Xesco Boix, en les Escoles d'Estiu, a festivals diversos. Teníem moltes cintes amb el seu repertori, sol o amb grups d'animació i els meus fills, que eren petits aleshores, se les sabien gairebé totes de memòria i havíem anat comprant els cançoners amb les lletres i les partitures. També a l'escola eren un clàssic en qualsevol festa, aquelles músiques. De fet, imagino que formen part ja de l'imaginari col·lectiu d'una gran part de la joventut del país que poblava en aquell temps les escoles del CEPEC o d'altres més populars, però amb vocació de modernitat catalana. Érem de càmping, aleshores, precisament, ens trobàvem per la zona on Boix va morir. Aquell mateix estiu, feia pocs dies, el diari havia portat la tràgica notícia de l'assassinat amb violència d'una noia a Tarragona, dins de la mateixa botiga on treballava, propietat de la família, crim aquell que no es va arribar a aclarir mai, que jo sàpiga. Els fets violents i dramàtics que passen als estius, no sé el perquè, em queden més gravats, cosa que fa que em sembli que durant els estius passin més desgràcies d'aquest tipus. Recordo que fins i tot Montserrat Roig va fer en aquells anys un comentari sobre les morts violentes de dones a l'estiu, que semblaven incrementar-se de forma alarmant, en una època en la qual encara no era aquella violència de gènere ni violència domèstica sinó violència i res més. No sóc partidària d'aquesta mena d'etiquetes, la violència no té categories especials.

Sembla, perquè mai no s'ha afirmat de forma oficial, amb prou claredat, que Boix es va suïcidar i que tenia algun problema mental seriós, no sé si una bipolaritat o algun tipus de depressió crònica. El suïcidi és encara un tema espinós, que es disfressa i s'intenta explicar en veu baixa. En el cas de Boix, per a aquells que ignoràvem els seus problemes, aquella mort va ser un trasbals, gairebé un trauma, quan feia poc l'havíem vist, suposadament optimista, en una entrevista per televisió en la qual trucaven infants, un dels quals, fins i tot, li va dir que el seu fill s'ho devia passar pipa amb ell, una cosa així. La gent tampoc no parla massa dels seus problemes mentals, per regla general intentem donar una imatge exterior millorada i maquillada. Malgrat que tothom té dret a callar el que vulgui i a explicar el que li plagui, aquestes actituds no fan res més que accentuar la solitud dels propis afectats i de les seves famílies i d'estendre aquest estrany i inevitable sentiment de culpabilitat que embolcalla, després d'un suïcidi, la gent propera. Per a tots els mals no hi ha remei més eficaç, segons la meva opinió, que la normalització del tema.

Un metge seriós ens va comentar un dia que del coll cap avall encara hi entenia una mica, però que del coll cap amunt, fent referència al cervell, res de res. Els metges també, en ocasions, afirmen saber molt més del que saben perquè la sinceritat no resulta, sembla, prou professional i les persones volem seguretats incontestables. Després de morir la meva mare vam trobar per casa un parell de cartes dels anys 30, d'un oncle seu que havia emigrat a l'Argentina. Sempre ens havien dit que la meva àvia materna havia mort als trenta-cinc anys d'una anèmia però sembla, pel que diuen aquestes cartes, que també es va suïcidar, després de passar per un llarg període de profunda tristesa. La meva mare tenia vuit anys i ara entenc molts trets del seu caràcter i em sap greu que no m'hagués explicat mai aquella mort amb claredat. La meva mare era xerraire, parlava força, però ni ella ni ningú de la família no ens n'havia dit res, d'aquells fets. Cert que hi havia motius externs, problemes diversos de molts tipus, que podien haver empès l'àvia a prendre aquella decisió, però d'altres familiars, germanes seves, en les mateixes circumstàncies o pitjors no van optar pas per la mort. Crec que hi havia també, doncs, problemes depressius seriosos, que en aquell temps no es devien tractar de cap manera, però que fins i tot avui, amb més mitjans a l'abast per controlar-los, provoquen aquestes morts prematures i tràgiques.

El suïcidi porta encara molta càrrega religiosa i moral al damunt. Penalitzar el suïcida, titllar-lo de covard, com s'ha fet, és, em sembla, una mena de perversió del sistema religiós catòlic. La meva àvia va morir en l'època de la República, amb els cementiris passats recentment als poders civils i, m'imagino, al menys no es devien trobar amb problemes a l'hora d'enterrar-la. Un amic la mare del qual, també amb problemes mentals, es va llençar pel celobert, durant els anys seixanta, es va trobar amb la cantelluda actitud d'un capellà ortodox i amb poca capacitat de comprensió, perquè el fet és que també n'hi havia molts que feien la vista grossa si la tragèdia podia fer-se passar per algun tipus d'accident. Quan explico això de la meva àvia molta gent em comenta suïcidis que s'han esdevingut a la seva família, tractats també amb aquest tipus de vergonya i misteri, moltes vegades més intuïts o endevinats que coneguts amb certesa. Aquesta tipus de tragèdia, em temo, és molt més habitual del que sembla.

Hi ha aquest suïcidi de gent encara jove, fins i tot d'adolescents, motivat, crec, per problemes mentals diversos i hi ha un suïcidi adult, vell, conscient i volgut, molt diferent. Fa poc parlava amb el Sani de l'escriptor Sandor Marai, que es va suïcidar força vell, després d'una vida complicada però no pas infeliç del tot. Fa uns dies el diari explicava també la decisió d'un matrimoni benestant, ell músic, anglesos, que havien optat per anar a morir a una clínica suïssa que ofereix aquest servei, en trobar-se vells i malalts, després d'una llarga vida junts. Jo sóc absolutament partidària de poder triar aquesta mort plàcida, que encara, però, resulta massa cara per a la majoria de la gent. El mateix passava amb l'avortament, com molts recordem, els rics anaven a Londres i els pobres a la curandera del barri. Fins i tot hi compten les coneixences en el camp mèdic, en el tema de la mort amb dignitat, per a poder-lo resoldre. Per a tot, encara, a casa nostra, sembla que fa falta la figura del conegut, cosa lamentable. Per a treballar, per a morir...

Abans, també els fills deficients s'amagaven a casa, per molt estimats que fossin. La societat, fins i tot la científica, creia -i escrivia en manuals- que moltes d'aquelles malalties estranyes es devien als vicis dels pares, vicis centrats, sobre tot, en el sexe i la beguda. Afortunadament, això ha canviat molt. Un matrimoni més gran que jo em va explicar fa uns mesos que tenien un fill amb una deficiència mental lleu en explicar-los jo el cas de l'autisme del meu nebodet, molt més greu. Fa poc que hem sortit de l'armari, ara ja ho diem, em van comentar, amb un somriure. Jo crec que es van sentir alliberats en poder-ho explicar. Una cosa semblant ha passat amb el càncer. He viscut casos en els quals, en explicar algú que tenia càncer i que se l'estava tractant, persones de les quals n'ignorava les circunstàncies han explicat que ells també en tenien o n'havien tingut. De tota manera, també s'ha d'anar en compte amb què i com s'explica perquè sempre sorgeixen els culpabilitzadors de torn, els hereus dels dogmes i portadors de veritats immutables, que atribueixen les nostres desgràcies a culpes diverses, evidentment evitables, segons la seva opinió d'experts de manual d'autoajuda.

Un altre tema és el de pares amb fills que fan disbarats, fills difícils, amb addiccions complicades, fins i tot delinqüents. Hi ha una tendència a cercar, com en el cas d'aquests precoços violadors andalusos, culpes socials, familiars, pedagògiques. Un actor francès famós, no sé si era Depardieu, va escandalitzar fa anys la gent explicant el seu capteniment de jovenet, quan amb nou o deu anys ja corria amb bandes del barri, fent disbarats de tota mena. Pot ser que la família hi tingui alguna cosa a veure, però no sempre és així, i, encara que ho fos, les famílies i les persones són les que són i sovint no poden fer res més que el que fan, ja que prou feina tenen amb els seus propis problemes, que ningú, per cert, els hi pot resoldre; he vist casos així a l'escola i incidir en la responsabilitat familiar en el cas de pares irresponsables és picar ferro fred. Hem millorat força, evidentment, però encara ens queden molts armaris per obrir i molts misteris per esbrinar. Ahir parlava també del desencant de primers dels vuitanta, la mort de Xesco Boix, crec, representa una fita important en aquest desencant que només fa que palesar una evidència: la gran complexitat de la vida, que no respon mai del tot a proclames etèries ni a cançons pacifistes sobre la bellesa del món i la germanor universal.

Sobre veritats ocultes i d'altres misteris

Avui fa quinze anys que va morir Pere Calders. Calders és avui força valorat i llegit, encara que jo crec que ha de ser llegit a petites dosis, doncs els contes, com passa amb els poemes, s'acostumen a assaborir amb comptagotes, i així ha de ser, per tal de copsar-ne el contingut amb precisió i plaer.

Calders va ser un home d'èxit tardà, i ho va ser, sobretot, gràcies al ressò que va tenir el grup de teatre Dagoll-Dagom amb aquella primera Antaviana, que vam veure fa anys a la sala Villarroel, i que tant ens va sorprendre i encisar. Encara recordo el company de feina que em va recomanar l'obra i em va insistir perquè anés a veure-la; el mateix company, que sortia força, va ser el primer en explicar-nos acudits d'Eugenio, ja que era habitual del pub on actuava. Aquella obra va donar a conèixer Calders a les majories i també va ser el primer gran èxit d'aquesta companyia. Precisament, com que va ser tan bo el muntatge, quan van estrenar la Nit de Sant Joan van rebre alguns pals de la crítica, perquè es deia que no s'assolia el mateix nivell. El fet és que aquella Antaviana va ser meravellosa, n'he vist representacions posteriors però mai no m'han semblat tan reeixides. Potser és que jo era més jove, ho admeto.

Fins aleshores Calders havia estat considerat, a nivell general, com una mena de secundari acceptable de la nostra literatura. Tant és així que en un documental de TV3, fa uns anys, fins i tot una seva filla admetia aquest fet i explicava que quan va començar a adonar-se de la vàlua literària de l'escriptor el va telefonar i li va dir: 'pare, però si ets un geni!!!'. La cosa sembla ben bé un conte calderià, oi? Això no és gens estrany, sovint la gent propera és qui menys et valora fins que no ho fan els de fora. De fet, jo també sóc incapaç de jutjar professionalment persones a qui conec massa i no m'agrada gens haver de fer-ho.

Calders era un senyor que queia molt bé a tothom. Així com d'altres figures literàries de casa nostra no en saben massa cosa, d'ell en coneixem moltes anècdotes. Agustí Pons en va escriure una bona biografia, i ell mateix explicava moltes coses sobre la seva família i amics. Sabíem que era cunyat del gran Tísner, que el va sobreviure sis anys. A Pere Calders, parlant de la mort, li vaig sentir comentar, en una ocasió 'si veiessis que encara se n'escapa algun...' Tísner i Calders eren polifacètics, imaginatius, moderns, emprenedors, brillants. Dibuixaven, escrivien, eren humoristes, i no m'estranyaria que també haguessin conreat altres arts; vivien en el present, les seves mirades al passat eren plenes de comprensió optimista, malgrat haver passat per una guerra en la qual van haver de pendre partit, al capdavall. Tísner va estar amenaçat de mort per la FAI que, com em deia un avi conegut, va fer més franquistes que en Franco, i va haver de fugir a França, però va tornar per anar al front a lluitar per la República.

Hi ha aquest Calders bonhomiós de contes gairebé infantils (alguns d'ells s'han publicat en edicions per a nens i nenes), màgics, però també hi ha textos molt inquietants, en el gruix de la seva producció, així com algunes novel·les. Un grapat dels seus contes ja formen part del nostre imaginari col·lectiu. Una vegada em vaig trobar plagiant de forma involuntària un conte d'aquest autor, cosa que em va fer pensar que no sempre el plagi es fa amb mala fe. També em va passar una altra cosa molt calderiana: feia servir sovint l'exemple d'un conte de Calders que em semblava recordar, però quan el vaig tornar a llegir em vaig adonar que no era, ni molt menys, com jo el recordava i que aquell que recordava no existia, ja que jo li havia inventat un final molt diferent a còpia d'anar-lo repetint, com passa quan expliques contes als infants.

De l'obra de Calders s'ha fet alguna cosa, poca, en cinema. Recordo una pel·lícula de Carles Benpar, amb el guapíssim Conrado Sanmartín fent d'amo d'aquell jardí de casa bona on tothom cerca allò que ha perdut. El jardí era el de Blanes, el Mar i Murtra, meravellosament filmat. Hi sortia un grapat d'actors molt bons, alguns dels quals han fet carrera posteriorment i d'altres han quedat en l'oblit, de moment.

Durant els primers seixanta es va viure un cert optimisme, va tornar gent exiliada, l'economia millorava, menjàvem calent i compràvem sis-cents. Però, en contra de les nostres esperances, no va arribar la democràcia i vam haver de viure un nou enduriment del tema i esperar fins a la mort de Franco (al llit, no ho oblidem) per poder votar, vaja. De tota manera, l'entusiasme cultural d'aquells anys era gran i l'eufòria, immensa. Jo diria que fins als primers vuitanta va durar, aquell tarannà i que a partir d'aleshores va començar el desencant que encara arrosseguem. N'esperaven massa, del canvi. Aquella època era bona per a les veritats ocultes que anàvem descobrint amb emoció a flor de pell. Ara hem passat a l'època de les mentides evidents, em sembla.

Estius del passat i estius del present

L'estiu és una mica com aquests pallassos aparentment alegres, però que conserven en l'interior de la seva ànima de comediants una perillosa melangia decadent. Amb els anys, els estius se'ns van omplint de músiques diverses, cançons de tota mena, romàntiques i patxangueres, les cançons de l'estiu, dels nostres estius, que formen part de l'imaginari col·lectiu de les diferents generacions. Una cançó sobre la platja que em produïa una profunda tristesa era aquella de Marie Laforet, cantant i actriu que continua en actiu, encara que no ha arribat a tenir la fama que es preveia i que recordo en aquell A pleno sol emblemàtic, amb Ronet i Delon, de fa, ai, tants anys, on tots tres estaven guapos i joves. Laforet, la noia dels ulls daurats, va tornar anys després a la tele i gairebé no es recordava d'aquella romàntica cançó que aquí havia estat tant famosa i escoltada, per cert.

He estat uns dies a mar, amb el resultat d'una mala experiència, doncs una persona estimada va haver de ser treta de les ones, sovint traïdores, i hospitalitzada, encara que la cosa, afortunadament, ha quedat en un ensurt, gràcies a la rapidesa, eficàcia i eficiència de la gent de la Creu Roja de Llafranc i de l'hospital de Palamós. Quan expliques aquesta mena de coses resulta que la majoria de coneguts han passat per tràngols semblants en algun moment, encara que en la majoria de casos no hagi fet falta cap mena d'hospitalització. Jo mateixa, de joveneta, amb una amiga, vam haver de ser ajudades per un senyor a Castelldefels, doncs ens semblava que ens ofegàvem i potser ens hauríem ofegat. La família de la meva amiga, amb qui havia anat a mar, convidada, en gogomòbil ni tan sols no se'n va assabentar, ja que no els vam dir res i eren en un altre cantó de la platja. La vida, la seguretat, pengen d'un fil molt feble, qualsevol estranya casualitat, petita imprudència o accident inesperat poden immergir-nos en la tragèdia. També la casualitat i, potser, la genètica, i la sort, fan que algú com aquest senyor anglès de 113 anys , supervivent de la Primera Guerra Mundial, arribi a tan vell i puguin conèixer fins i tot els rebesnéts abans de morir. Un senyor que, per cert, manifestava que devia la seva sort vital a les dones, el whisky i el tabac, ja és estrany que no li hagin censurat tan políticament incorrectes afirmacions... Mentre que de la mort no se n'escapa ningú, aquestes velleses forneixen la nostra esperança en una possible longevitat assolible i digna, somniar costa poc.

A l'estiu sorgeixen com bolets els festivals musicals de prestigi, cars i celebrats en bells indrets enjardinats diversos, en els quals actuen personatges que han esdevingut ja una mica mòmies i patums, amb veus que l'edat, poc o molt, ha malmès, però que desvetllen una gran expectació, pel que sembla. Els grans festivals estiuencs compten, en general, amb poques actuacions de joventut, pel que he pogut observar. S'inverteix sobre segur, sobre la nostàlgia i la devoció envers aquests cantants ja madurets, pels quals, ai, també han passat els anys. Malauradament, avui tampoc no hi ha massa canals per tal que els nous cantants es donin a conèixer i es promocionin, més enllà d'internet, és clar.

De retorn a casa, em trobo ja en plena festa major del barri i el concert inaugural va a càrrec dels Kumbes del Mambo, grup que m'agradaria molt més si no portés, com tants altres, aquests amplificadors que em resulten una tortura i que no deixen ni tan sols apreciar si canten bé o no. M'emocionen, però, recuperant, a la seva manera, aquella cançó d'en Quico Pi de la Serra, avui poc coneguda: fa pujada o fa bajada, ja no recordo el que fa, em saluda una noieta perquè canto en català, m'he dit tinc quatre pessetes, que és el que val un cafè, ara que les tinc les gasto i així ja no les tindré... Ai, quan els cafès valien quatre pessetes, que en fa d'anys, els kumbes del mambo ni tan sols no havien nascut. Amb una bona amiga anem a fer el volt pels carrers del Poble-sec per constatar que gairebé a tots els escenaris la música és excessiva, mal generalitzat, crònic i gairebé irreversible. Fins i tot fa poc, en una església on vaig entrar, tenien el volum dels cants a tota pastilla.

Sembla que la cosa no destorba ningú més que nosaltres, doncs els carrers són plens de gent movent l'esquelet, atapeint les terrasses i aplaudint a cor què vols. La meva amiga m'explica la història de la llarga malaltia del seu marit, tretze anys de patiment i hospitalitzacions, ara ja fa temps que és mort. La seva cançó, amb la qual es van conèixer i enamorar, era Sapore di Sale, una altra cançó amb mar i platja i sensualitat estiuenca a dolls, un clàssic. Cerco per l'inevitable youtube i m'ensopego amb la versió original i amb una actuació més recent de Gino Paoli, ja vellet, un Paoli, adient, doncs, per a festivals estiuencs de prestigi. El programa de la RAI, amb tot de noietes bufones i nois ben plantats corejant i aplaudint aquesta història de besades amb gust de sal, és acolorit i xaró, com cal i toca. Jo no tinc massa bon record d'aquesta cançó ja que va coincidir amb una època de la meva vida en la qual algunes amiguetes van agafar nòvio i jo encara no em tenia, les primeres colles s'havien desfet amb els aparellaments convencionals i em sentia sola, amb aquesta solitud profunda, suïcida i dramàtica de l'adolescència. Coses de l'edat.

Avui gairebé ja no podem escoltar cançó francesa ni italiana per ràdio o televisió, si no és en espais molt especialitzats i de tant en tant. Anys enrere, en els programes de la tele que feien a Miramar portaven també vells cantants europeus, que la gent de l'edat dels meus pares recordava, i que provocaven comentaris recurrents sobre el pas del temps i la pèrdua de la bellesa, la veu o l'agilitat balladora. Recordo haver vist Josephine Baker o Charles Trenet, que va viure molts anys i que també va tenir un gran èxit amb una altra cançó de tema marítim, La mer, no es podia dir altrament, és clar. Aquí, en el meu temps, vam ballar molt més la versió orquestral del tema, gràcies a aquells discos aleshores tan famosos i escoltats de Ray Conniff, versionador omniscient, que no pas la de Trenet a qui, de joves, veiem ja tronat. Amb els anys les coses carques i tronades esdevenen clàssiques i entranyables i les modernes, tronades. Les persones també passem de joves i modernes a madures, a tronades, i, finalment, a clàssiques, quan ja les nostres batalletes desvetllen la curiositat del jovent perquè sonen a pel·lícula o, fins i tot, a cançó nostàlgica dels estius passats.

Srebenica, 1995

En la referència que Sam Abrams va fer a l'Avui sobre l'aniversari de la mort de Carles Riba comentava també el cert cansament que provoquen les celebracions de morts, naixements i fets de tota mena, en general. El cert és, però, que potser tenim necessitat d'aquest tipus de coses ja que oblidem amb facilitat, cosa inevitable però també lamentable. No estic d'acord amb allò que s'afirma de forma contundent, que qui no recorda la història està obligat a repetir-la. Mai no es repeteix res, ja que les circumstàncies mai no són iguals i, a més, no es troba al nostra abast, sovint, impedir la suposada repetició de disbarats i tragèdies. Tenim tendència, també, a l'arrodoniment de dates, fa deu anys, fa cinquanta anys, fa cent anys... Tot plegat són convencions, de fet tant és fer cent anys com fer-ne vuitanta-sis o cinquanta-quatre.

Ara no n'ha fet ni deu ni vint, n'ha fet catorze, de la matança d'Srebenica, un horrible fet en el context de la guerra que es va esdevenir a l'antiga Iugoslàvia, sense que aquesta abstracció inoperant que és la comunitat internacional pogués impedir-ho. Vam veure per la tele com feien marxar els cascos blaus, holandesos, en el rostre de molts d'ells es llegia la desolació i la incomprensió d'aquelles ordres, i vam saber que passaria el que va passar o una cosa semblant.

Quan jo era petita, en les improvisades tertúlies de terrat entre veïns, a l'estiu, de veïns que havien estat en bàndols contraris fins i tot, hi surava una mena d'acceptació de la situació política d'aleshores, a casa nostra, com si es tractés de quelcom merescut pels molts disbarats realitzats durant la guerra. Fa uns dies escoltava un familiar comentar que si aprofundies sobre el tipus de gent que va agafar el poder en el seu poble d'origen, en el temps de la República, no t'estranyava gens que s'hagués perdut la guerra. En temps de crisi i tragèdia sovint el poder l'assoleixen els arrauxats i violents, és trist, però és així. Una altra cosa és que les lectures convencionals ens els magnifiquin més endavant i ens els converteixin en suposats herois de la revolució. Normalment, la gent pacífica, moderada i raonable rep de totes bandes.

Havia sentit, de petita, comparar sovint Tito amb Franco. Tenim tendència a comparar realitats diferents, però potser sí que hi havia algunes similituds. Anys després, en un càmping, vaig coincidir amb una parella de la meva edat que havia anat amb caravana i amb criatures petites pels països de l'est i em van explicar que on havien trobat més llibertat, menys traves i la gent més oberta i agradable era a Iugoslàvia. Parlaven amb gran entusiasme del país i creien que després de Tito entraria en un procés democràtic imparable. Pocs anys després va passar el que va passar.

Quan les coses han passat semblen previsibles, però si fa anys haguessin preguntat a la gent del carrer on era més possible que anessin mal dades en morir els dictadors respectius, si a Espanya o a Iugoslàvia, molta gent hauria dit que a Espanya i de fet hi havia molta por a l'entorn del que podia passar després del franquisme. Vam estar de sort, per aquí, ens en vam sortir sense trasbalsos excessius. Però aquella tranquil·la Iugoslàvia per on els meus amics feien càmping ja no existeix.

La guerra a l'antiga Iugoslàvia va fer-nos perdre molta innocència. Les grans manifestacions massives a casa nostra, promogudes per partits i sindicats, amb ressò a les escoles i colomets de paper guarnint parets s'han fet quan, pel mig, hi han hagut els Estats Units i aquest antiamericanisme progre d'estar per casa que tant agrada a un sector considerable de persones que volen passar per esquerranes de veritat. En una guerra tan propera es va trigar a reaccionar i encara es va fer gràcies a la constant presència als mitjans de comunicació de persones com Mendiluce i d'altres. Les mobilitzacions massives no acostumen a servir per a res més que per a poder-nos suportar a nosaltres mateixos però fins i tot això va resultar difícil d'endegar.

Un d'aquells estius de la guerra als Balcans vaig assistir durant l'Escola d'Estiu de Rosa Sensat, a la xerrada de gent d'organitzacions no governamentals que informaven sobre el tema. Hi havia poca gent, a l'aula. Ens van explicar coses que feien posar els pèls de punta, com ara que en entrar als poblets bosnis els invasors tallaven els líders a trossos, literalment parlant, davant de tothom. Eren pobles on no hi podien arribar els periodistes, perquè hi haurien deixat la pell, de fet ja n'hi va haver algun cas. La bona gent que feia la xerrada va parlar molt de les guerres mediàtiques i de les que no ho són, com la del Sudan, que aleshores ja feia gairebé vint anys que durava, sense que se'n cantés ni gall ni gallina per les nostres teles. D'informació en tenien a grapats, d'aquell conflicte i de molts d'altres invisibles i sagnants.

El moviment popular es va fer una mica més evident, a l'entorn de la qüestió dels Balcans i ens vam assabentar de que per allà hi havia musulmans, com hem sabut ara que n'hi havia a la Xina. La televisió se'n va ocupar una mica més, també, i ens van explicar el possible origen del problema i van sorgir diverses interpretacions d'aquests experts que saben el que podia passar quan ja ha passat. Recordo fins i tot el testimoni d'una parella, ella croata i ell serbi, que eren a punt de separar-se i no sabien què fer, en un documental, no sé com deurien acabar. Havien crescut tots dos com a iugoslaus i ara resultava que eren una altra cosa i se sentien més aquesta altra cosa que no pas iugoslaus, que era una cosa que ja no existia i les seves respectives comunitats,àdhuc les famílies, els pressionaven per tal que se separessin i tampoc no volien marxar del país.

El cas és que a Srebenica es van aplegar molts refugiats, confiant en els cascos blaus. El cas és que vam veure per la tele amb claredat el que passaria. Jo recordo molt bé el moment, vaig comentar: 'però, com és possible que els facin marxar?' Ara ha fet catorze anys, d'aquells fets i fets semblants poden passar en qualsevol lloc en qualsevol moment per circumstàncies diverses i complexes o per la inoperància i la passivitat de la resta del món. O potser és que, en realitat, no s'hi pot fer res, quan van mal dades. El món ha canviat molt i també el tipus de guerres i conflictes, però el nombre de morts, de desplaçats i de refugiats augmenta. Encara més, quan un lloc conflictiu sembla sortir del pou, ens assabentem -si ens ho expliquen- d'un altre conflicte o fins i tot del fet que aquell que creiem superat, perquè feia deu anys que no se'n parlava, encara és viu i ben viu. La prevenció, tant en política com en medicina, funciona poc i malament, perquè ni l'una ni l'altra són ciències exactes, ni de bon tros.

Carles Riba, cinquanta anys (i un dia) després

¿Què esperem a la plaça tanta gent reunida?

Diu que els bàrbars avui seran aquí.

¿De què ve al Senat aquesta inacció?
¿Per què seuen els Senadors i no legislen?

És que els bàrbars arribaran avui.
¿Per què han de fer lleis ja els Senadors?
Les dictaran els bàrbars quan vindran.

¿Per què l'Emperador se'ns ha llevat tan d'hora
i és a seure al portal més gran de la ciutat,
dalt del tron, revestit i portant la corona?

És que els bàrbars arribaran avui,
i el nostre Emperador creu que ha de rebre
llur cap. I fins i tot té preparat,
per dar-l'hi, un pergamí. Allí li ha escrit
una llista de títols i de noms.

¿Per què els nostres dos cònsols i els pretors van avui
amb les togues vermelles, les togues recamades?

¿Per què porten braçals amb tantes ametistes
i anells amb esplèndides, cristal·lines maragdes?

¿Per què han pres avui uns bastons tan preciosos
amb tot de plata i or cisellats de mà mestra?

És que els bàrbars arribaran avui;
i tot això són coses que fascinen els bàrbars.

¿Per què els bons oradors no han vingut com sempre
a engegar llurs discursos, a dir el que d'ells s'espera?

És que els bàrbars arribaran avui;
i són gent que els empipen retòriques i arengues.

¿Per què ha començat de sobte aquesta angúnia
i aquest renou? (Oh, com s'han allargat les cares!)

¿Per què es buiden de pressa els carrers i les places
i tothom va tornant a casa molt pensívol?

És que s'ha fet de nit i els bàrbars no han vingut.
I uns homes arribats de la frontera
han dit com ja, de bàrbars, no se'n veuen enlloc.

¿I de nosaltres ara què serà sense bàrbars?
Aquesta gent alguna cosa bé resolia.

'Esperant els bàrbars', K. Kavafis, versió catalana de Carles Riba

Atès que la celebració blogaire ha estat un èxit, des de davant del mar per on no vindran mai els bàrbars que ens ha de resoldre els afers de tota mena, dedico al mestre un nou post per tal que amb els cinquanta anys del seu traspàs no s'acabi del tot la commemoració espontània.

Carles Riba, cinquanta anys després (menys un dia)

També era diumenge, aquell 12 de juliol de l'any 1959. Jo tenia onze anys i no em vaig assabentar de la mort de Riba, ni tan sols sabia qui era. Durant la dècada dels seixanta el món, els costums, la societat, el nucli familiar i fins i tot el context polític, canviarien molt i molt però Carles Riba ja no ho podria comprovar. De fet, deien, el 1960 era possible que arribés la fi del món.

No m'hauria assabentat tampoc d'aquest aniversari si no arriba a ser per un missatge del benvolgut Puigmalet, de savi blog o bloc i de sàvies paraules. Un altre blogaire de sòlida tradició i sàvies reflexions, en Francesc, m'ha demanat opinió sobre Riba i m'adono que potser he hagut de recórrer als tòpics que el pòsit del temps i les opinions de molta gent que em semblava indiscutible m'han anat forjant a l'entorn d'aquest senyor, de mirada seriosa i profunda, sobre el qual, ai, he tingut durant anys certs prejudicis que potser, en molts casos, eran injustos o, al menys, molt matisables.

Riba va ser un noi estudiós i molt intel·ligent, probablement superdotat, que de ben jovenet dominava el coneixement dels clàssics i moltes llengües antigues. No sé si avui, a casa nostra, hi ha persones amb aquest gruix de coneixement, però em temo que haurà de canviar molt l'ensenyament per tal de possibilitar el rebrot de savis com aquells. Canviar i recuperar, és clar. Parlem molt dels clàssics però avui, en general, són ben poc coneguts i llegits, em sembla. El llatí i el grec han passar a ser patrimoni d'estudiants super-especialitzats. Però en el meu temps amb dotze anys ja fèiem acceptables traduccionetes i recitàvem les declinacions.

Com a mèrit cívic, Riba va ser dels darrers en marxar del país en acabar la guerra i dels primers en tornar. No va ser un soldat arrauxat, voluntari de trinxera, sinó un treballador incansable decidit a salvar tot el que es podia salvar en qualsevol circumstància. Es va haver de refugiar en les traduccions, en tornar, sortida de molts intel·lectuals castigats per totes bandes. Va comptar amb avals, imprescindibles, però també ell s'havia mullat en ajudar persones condemnades durant la guerra que es van comportar, agraint el favor. Després, el mite i la realitat es barregen en aquella represa de la cultura catalana, en les reunions a casa seva, i en la col·laboració i organització d'activitats intel·lectuals que avui, amb tantes possibilitats a l'abast, ens haurien de fer envermellir de vergonya.

Riba va ser respectat per molta gent diferent. L'any cinquanta-nou en feia cinquanta de la Setmana Tràgica, i els diaris de l'època van aprofitar l'avinentesa per lloar el règim vigent i parlar de dimonis revoltats, maçons perversos i aldarulls incontrolats del populatxo. Enguany en farà cent i em temo que lloarem glorioses revoltes obreres, maçons il·lustrats i aldarulls enyorats protagonitzats per masses ardides. Però el cert és que aquella premsa tan monolítica en aparença va parlar molt de Riba i de la seva mort i va glossar la seva figura amb un respecte absolut vers un personatge amb un gruix d'erudició indiscutible. Després de la seva mort es va intentar trobar un nou pal de paller per al món cultural català. Espriu va resultar un intent frustrat, ja que no tenia el tarannà adient per a la tasca. O potser ja no era temps d'incondicionalitats i els joves rebels començaven a fer més soroll del compte.

Feia vint anys de la guerra, el 1959, i la bona gent que havia sobreviscut estava molt escaldada. Tots havien perdut, com va cantar Raimon anys després. En el fons, hi havia, durant la primera postguerra, també, una profunda vergonya per tot el que havia passat i una sensació de resignació general, però suraven ja entusiasmes ocults i iniciatives discretes de represa cultural. Riba va aconseguir unes trobades amb intel·lectuals castellans que avui ens sorprendien si fóssim capaços de parlar-ne en profunditat i analitzar-les sense complexos.

Jo, com d'altres joves no universitaris vam tenir durant anys, pel món de Riba, un sentiment estrany i ambivalent, una mica ressentit. El catalanisme de les nostres famílies era el d'en Patufet i en Folch i Torres. En el fons era un món de burgesos culturals, gent que potser no tenia molts diners però sí bones relacions i que s'encastellava en un elitisme limitat al món universitari, que aleshores era molt minoritari i restrictiu i al qual accedien els fills dels vencedors, molts dels quals, després, es reconvertirien en comunistes dogmàtics. La manca de llibertat provoca aquesta mena de sectarismes, però possiblement sense aquest recurs a la clandestinitat selectiva moltes coses no haurien pogut ésser. Era un món arrecerat sota l'aixopluc del catolicisme català, una mica obert pel que feia a la cultura, però molt tancat en els aspectes morals i dels costums. I encara gràcies, la veritat.

Vaig negar a Riba durant molt de temps la força poètica però avui rellegeixo alguna cosa d'ell i em sembla molt més poeta del que m'havien fet creure, encara que de vegades el perdi l'excés d'elaboració intel·lectual. Imagino que era també molt més humà i fester i de la gresca del que sembla en aquestes fotografies oficials que sovintegen pels manuals diversos. Carles-Jordi Guardiola va recollir moltes imatges de la família Riba-Arderiu en un deliciós llibret, editat el 1993; en una d'elles hi ha una fotografia de Josephine Baker que un amic envia a Riba, que n'era admirador... Costa d'imaginar Riba contemplant embadalit el moviment dels plàtans mòbils de la faldilla de Baker, oi?

Un altre aspecte dels homes d'aquella època era que semblaven tenir les dones a l'ombra, grans dones, resignades a un paper secundari, com Clementina Arderiu, Anna Murià i tantes altres que encara van tenir menys possibilitats i que, a més de tenir molts fills, havien de fer bullir l'olla quan calia. Però analitzar aquella mentalitat des del present, quan la situació de la dona ha canviat tant i tant, és impossible. Era així, i, malgrat tot, el paper la dona de Riba brilla, avui, amb llum pròpia i personal.

No som americans ni anglesos i no fem pel·lícules ni sèries ben fetes sobre la nostra gent. Ni encara som prou capaços d'escriure biografies completes i humanitzades sobre personatges que tant de pes van tenir per a la nostra cultura. Sabem molt més de la vida de Hemingway i d'Elvis Presley que de la de Sagarra o Emili Vendrell i hem canviat sense manies les calces de vellut pels texans de disseny. Riba, és cert, va poder fer moltes coses gràcies als mecenatges, molts mecenes d'aquella època imagino que, políticament, ja ens podem pensar de quin peu calçaven, però, en canvi, propiciaven en ocasions una major llibertat creativa que el subvencionisme polític del present encara que, com ha passat sempre, en general, qui paga, mana.

Hi ha joves que pensen que el llarg franquisme va ser també un desert cultural i que se sorprenen quan s'ensopeguen amb la realitat, amb el gran nombre d'intel·lectuals, revistes, publicacions, activitats, que es desenvolupaven malgrat tot. 'En aquells temps ombrívols, es cantarà, també? Doncs també es cantarà sobre aquells temps ombrívols', escrivia, crec, Bertold Brecht. Certament, hi havia moltes realitats en la nostra societat ombrívola, com passa avui mateix, però encara molt més contrastades, i molta por, i molta prudència. I un cert menyspreu per un aspecte social que començava a ser evident, el de la immigració de la resta d'Espanya, unes masses pobres i, com no podia ser altrament, ignorants pel que feia a la realitat catalana, i, a més, amb un tarannà molt diferent del d'aquelles minories esforçades i amb estudis, aparentment serioses i transcendents.

La poesia de Riba és diversa, també. Avui molta poesia, crec, s'ha allunyat de la realitat i de la gent normaleta, com ha passat amb molts aspectes de l'art i potser per això hi ha un Riba que em sembla, avui, fins i tot, molt intel·ligible i popular. Sagarra, amb qui Riba no va ser massa just, va escriure a La Vanguardia un article sobre el seu enterrament, on mostra com el va emocionar veure-hi un gran nombre de joves estudiants, el futur. En una cultura normal fan falta Ribes i Raimons però també són imprescindibles Sagarres i Serrats. I gatades, una mica de broma i alegria xarona i poca-solta. Això de la cultura de vegades sembla el futbol (que també és cultura, diuen), si ets d'aquest no pots ser de l'altre, ni tan sols li pots reconèixer una engruna de grandesa esportiva. Les capelletes, ves.

He trobat per la xarxa aquest bonic poema de Riba, publicat l'any 1956 a la revista El Pont:

Dins la nit, els meus anys

han cridat i em desperten;

semblen ocells perduts,

sóc d'ells i no em coneixen;

són meus i van errants,

perquè no em pugui entendre

quan cerco en el meu cor

què m'ha fet gran i feble.

¿Què hi dius, tu, pur infant

que encara et meravelles

de sobte, amb brusc delit,

pels ulls per on vas créixer,

i de qui guardo, amb corn

profund, les orelletes

tan fines a escoltar

les tendres veus que vencen?

¿Què hi respondries tu,

l'infant que jo vaig ésser,

tu que eres simplement,

tu que no pots comprendre

que el cor sigui pesant

i les coses esquerpes,

i el somni tingui risc,

i tot amor tristesa?

Per a ignorar-ho jo

i que, uns minuts, la teva

ventura elemental

revisqui en mi de sempre,

cal que et cedeixi a tu

i que ho pagui creient-me

i sentint-me dir foll,

foll que no mira enrera.

¿Qui somriurà dels dos,

el vell que no preveies

futur de tu, oh infant,

o tu, fonda innocència?

Sols sé que miro el riu

al llarg de la ribera;

i sempre sóc el punt

on l'aigua fa el seu pur

començament de perdre's.

Recordo també un poema de Riba, breu, que em va agradar molt i que no sé on vaig llegir, fa anys, on el poeta, en veure arribar la primavera, es planyia d'haver-la viscut de forma prematura: com l'amatller jo enyoro, ma flor precipitada. He citat aquest vers en la meva darrera novel·la, el protagonista l'escriu en una dedicatòria a una amiga i agrairia que algú me'l fes arribar sencer, ja que crec que no el recordo ben bé com era. Potser Riba es planyia, certament, d'haver estat un xicot massa precoç pel que feia als estudis, a l'assoliment de saviesa, qui sap. Afortunadament, els poemes viuen molts més anys que els poetes i sempre són nous per a qui els llegeix. Estaria bé poder gaudir-ne sense saber qui ni com els va escriure, ni amb quina intenció, els donaria una dimensió diferent, però aquesta senyora que porta tantes disfresses i té tantes i diverses personalitats, Na Cultura, necessària i lloable en molts aspectes, ens fa perdre, també, la innocència.

Afegitó: Una vegada publicat aquest post, l'amiga i poeta Isabel Barriel em fa arribar complet el poema que cito. Gràcies, Isabel!!!

Avui que l’aire
té el crit d’abril i una alba
d’ocells que tornen,
com l’ametller jo enyoro
ma flor precipitada.

i algunes tankes més, de propina:

La mar llunyana
és de tots. Però el dia
clos de la serra,
verd entre les alzines
és nostre. No preguntis.

Son pur, ets nucli
i alhora forma nua
del vast silenci.
Tot és futur, oh estàtua
d’oblit, i se t’assembla.


Carles Riba (1893-1959). Tankas del retorn (1943-1946)

I seguint el suggeriment de Puigmalet, un homenatge a Baker que reconverteixo en homenatge frívol -o no tant- a Riba. Per cert, la fotografia de Baker li va enviar Pau Gargallo!

El ciclista que era l'amo del lampista

Hi ha una cançó publicitària antiga que és de les meves preferides del gènere i que m'evoca moments inoblidables, és la del Colacao, producte supervivent que, afortunadament, roman inalterable, amb el seu pot groc i vermell, tan evocador. Avui li podem trobar connotacions una mica racistes, a aquell cant comercial, però són d'un racisme tou i fins i tot tendre:

Yo soy aquel negrito, del África tropical, que cultivando cantaba la canción del Colacao...

Aquella inoblidable melodía l'escoltava sovint per ràdio de petita, ja que el Colacao patrocinava moltes novel·les radiofòniques, aquells serials de gloriosa memòria. En una ocasió, quan estudiava, com que feia un curset de nutrició orientada a menjadors escolars, ens van portar a visitar la fàbrica Nutrexpa, on tenien aquells primers ordinadors en un espai privilegiat. Com a mostra de creativitat informàtica ens van oferir la visió d'un llstat d'aquells de paper continu on, mentre la màquina entonava quelcom semblant a la melodia del negritu, els signes tipogràfics dibuixaven l'escena, un noiet bru que carregava somrient sacs de cacau.

Fins i tot una vegada, quan anava de càmping, vam fer un recital coral humorístic i em vaig permetre traduir al català aquell bell text evocador, per incloure'l en el repertori:

Jo sóc aquell pobre negre que havia de fer d'esclau i que treballant cantava la cançó del colacau... En beu el futbolista si és temps de lliga, les nedadores, si el prenen no fan figa, el pren aquell ciclista quan és l'amo de la pista i si el pren el seu marit, bum, bum, senyora quina nit.

Com veieu, el text en català és més punyent, feminista i reivindicatiu, ep.

La cançó original feia així:

lo toma el futbolista para entrar goles, también lo toman los buenos nadadores, lo toma aquel ciclista que es el amo de la pista y si es el boxeador, golpea que es un primor...

Jo, de petita, creia que cantaven 'lo toma aquel ciclista que es el amo del lampista', cosa que em semblava una mica estranya, però com que el lampista era un professional omnipotent a qui s'havia d'avisar sovint perquè arreglava més coses que catalana occident, doncs tampoc em sobtava excessivament, la veritat.

Avui els ciclistes seran els amos de les pistes i dels lampistes, perquè si algun lampista ha d'anar a fer una reparació urgent a ciutat no sé pas per on haurà de passar. Precisament ahir mencionava el llibre sobre Casa Leopoldo. L'autor és Arturo San Agustín, periodista de El Periódico, de qui avui llegeixo un article al seu espai habitual del diari, breu i intel·ligent, dient coses tan serioses com aquestes:

(...) El ciclisme és esport dur, molt dur i per això no el practica cap ric. Potser això explica moltes coses. La primera, que és l’únic esport que es veu sotmès contínuament als anoments controls antidopatge. Llenya al ciclista, que és de goma. Com si només els ciclistes fossin nois dolents.

Gairebé tots els nostres avis i pares, contemporanis de Miguel Poblet, van ser ciclistes de cap de setmana. El diumenge l’iniciaven molt d’hora amb la bicicleta i el culminaven amb un bon esmorzar col·lectiu a base de pa amb tomàquet, seques amb botifarra i un porró liberal, és a dir, de forat gran. L’important, la finalitat, era aquell esmorzar col·lectiu, no la bicicleta, que era només el mitjà. Potser amb els castellers, així m’ho van explicar a Valls, va passar una cosa semblant. Tot es torça quan als costums, que són la verdadera cultura, arriba la publicitat o la política.

Abans que l’esport fos publicitat era companyerisme, rialles, porró liberal, botifarra amb seques. Era vida.

Certament, el ciclisme era vida quan era patrimoni dels humils i els cansats treballadors de fa anys, com el meu pare o el meu sogre, seien cansats davant d'aquelles primeres teles en blanc i negre comprades a terminis, per contemplar les etapes del tour, un viatge a ritme de pedal per paisatges que encara no eren al seu abast. Quan no t'ensopegaves ciclistes de tota mena per llocs inesperats, damunt les voreres, ocupant indrets que fa anys eren exclusius dels innocents caminadors. Quan no calia anar disfressat per fer, a nivell casolà, activitats que han esdevingut esportives a nivell general. Un dia, fa anys, crec que vam pujar al terrat, tots els veïns de l'escala, per contemplar el pas del tour, també. No ens calia portar banderetes grogues ni fer onades. Recordo que aquell pas tan esperat em va semblar breu, ràpid, com el pas dels americans pel poble de Bienvenido Mister Marshall... Pedaleantes, os recibimos con alegría...

BANDA SONORA DEL POST:

Proposta de versió català per al tema clàssic i fílmic:

Han vingut els ciclistes
d’allà la França ben equipats
i a les nostres pubilles
faran l’aleta i alguns retrats,
ben enfocats... la bicicleta,
entre les cames... (amb picardia)
modernes bicicletes, potents, trempades
i preparades...

TORNADA

Hola, ciclistes,
a Barcelona

heu arribat,
visca la gràcia
la gràcia fashion
de la ciutat.
Olé amb el fòrum
i amb en Gaudí,
i amb tantes coses
que són aquí.

-----------

Venim a rebre-us
olé el salero de tants ciclistes
olé el turisme
i olé la Rambla de les Floristes.
El Tour gavatxo
enguany ens talla tots els carrers,
però sortim per la tele,

i veuran Barcelona molts estrangers... molts estrangers!

Avui de casa crec que no em moc,
o potser surto,
a fer la ola de color groc
a fer la ola més gran del món
com fa tothom...

Hola ciclistes...