De la fragilitat dels valors més sòlids...

Al diari La Vanguardia s'hi pot trobar, avui, un interessant article del senyor Jordi Pujol, comentat també en l'editorial del diari. En l'article hi sorgeixen molts temes, però gira a l'entorn dels valors sòlids i de la necessitat de conviccions profundes, de responsabilitat personal. No és l'únic personatge important que, darrerament, fa referència a la feblesa i perills del relativisme actual i a la crisi dels valors. Jo, que només sóc una pobra mestra jubilada amb aspiracions literàries, crec que els valors, si n'hi ha hagut de sòlids en algun moment de la història, que ho dubto, sempre han estat en crisi. Tinc gran respecte pel personatge i trobo profund això que manifesta i motiu de debat, però personalment em fan por les excesives solideses i les crides a la responsabilitat col·lectiva.

No estic massa d'acord amb la necessitat de valors tan sòlids i conviccions tan profundes. De fet, els valors sòlids de les persones sovint son aparença, en la vida real, de grat o per força, sempre s'ha de relativitzar. Moltes vegades hem sabut que la vida familiar i personal d'algú no tenia massa a veure amb els seus discursos, per això molts filòsofs, intel·lectuals i polítics ens deceben en algun moment. Sovint la crida a la recuperació i construcció de valors fa lectures de la història molt parcials, adaptades a allò que desitgem, no pas a la realitat, que sol ser polièdrica i decebedora.

Fa uns dies escrivia sobre el llenguatge i va sortir el cas de la Trinca. Recordo com ens va decebre el fet que, després d'haver-nos cantat tant allò de les dues pàtries, acabessin cantant i treballant en castellà i fent diners. Aquest és un exemple popular i una micas frívol, però n'hi ha molts més, la gent que va passar la guerra civil explicava canvis de camisa impensables, dolorosos, i, de fet, molta gent va acabar per no creure en res i intentar sobreviure i prou, sense fer mal a ningú i procurant que n'hi fessin el menys possible a ells. Els qui hem passat l'abrandada transició hem vist com han evolucionat persones properes dedicades a la política o amb conviccions profundes, quan han pogut fer diners o assolir el poder. I com s'han anat cremant els de bona fe, perquè en aquest món de mones cal també, a més de conviccions, una bona dosi d'ambició i de manca d'escrúpols per tirar endavant els projectes polítics.

Ha fet setanta anys de l'inici de la segona guerra mundial i del final de la nostra guerra civil. Van morir més de seixanta milions de persones, segons diuen, pot ser que fossin moltes més, encara. Eren aquells temps millors en valors que no pas els d'ara? Les religions ens donen seguretats i solidesa però també dogmatisme i fanatisme, la frontera és molt subtil. El mateix pel que fa al patriotisme, al comunisme, al que sigui. Sovint s'han salvat vides gràcies a la corrupció, al dubte, al relativisme, a la covardia, en moments dramàtics de la història. Si el franquisme no va ser tan aclaparador i destructor com podia haver estat va ser, també, per la manca de conviccions sòlides de molts d'aquells que, per oportunisme, conveniència o perquè en algun moment hi van creure i després van evolucionar en d'altres direccions, ens permitien respirar una mica. Quan es predica tant sobre el que ha d'ensenyar l'escola s'oblida que en aquell temps es van ensenyar una sèrie de coses durant molts anys que ningú, sembla, va creure seriosament, per sort per a l'evolució del país.

Valors, ètica, conviccions... tot això està molt bé, però quan s'ha perdut la fe en els valors sòlids de vegades fins i tot ens sentim alliberats de moltes servituds, la veritat. Les úniques conviccions possibles en el món d'avui són, encara, les que responen a la regla d'or, o a allò que va costar la vida a Sant Ferriol: el que no vulguis per tu, no ho vulguis per ningú. La resta és literatura, política i retòrica. En tot cas, caldria saber a quins valors concrets i necessaris es fa referència, perquè és probable que en trobessin un gran nombre, que els formuléssim de forma subjectiva i interessada, i que fins i tot fossin contradictoris entre ells. Les ànimes col·lectives sempre acaben esmicolant la individualitat o demanant sacrificis a la nostra gent més propera i estimada.

El darrer Kennedy (per ara)

La mort del darrer Kennedy famós ha propiciat articles i comentaris però no pas tants com, en d'altres temps, generava qualsevol cosa que tingués a veure amb la seva nombrosa i emblemàtica família. Precisament en un escrit del senyor Foix he llegit, aquest matí, més o menys, que ja hi ha molta gent en actiu que no sap què feia el dia en què van assassinar John, pel fet que, o era molt petit o encara no havia nascut. Ja hi ha, efecivament, una sèrie de generacions joves que no van viure aquells primers seixanta, que tantes expectatives i pors van generar. I és que una de les preguntes habituals, a nivell de debats televisius però també de xerrades d'amics era: què estaves fent tu quan et van dir que havien assassinat Kennedy?

En aquests infumables comentaris que es permeten posar als articles periodístics dels diaris digitals i que suposo que, afortunadament, poca gent llegeix, pel gran nombre que n'hi ha, m'he ensopegat amb comentaris de jovent, imagino antiamericà, com cal, parlant amb menyspreu d'aquest darrer Kennedy, Ted. Qui era, aquest?, venien a dir. S'ha recordat més el seu fosc accident en aquell llac de nom indi, la mort de la seva secretària i la seva fugida vergonyant, que no pas la resta de la vida política d'un senyor que va evolucionar força, va fer de senador més de quaranta anys i que en l'elecció d'Obama va jugar, també, un paper important.

La nombrosa família a la qual pertanyia, amb aquell humil taverner que es fer ric, molt ric, en temps de la llei seca, no té, per ara, més gent remarcable en la política. Poca broma amb els irlandesos, ep. Precisament he llegit fa poc una novel·la sobre l'emigració irlandesa que van generar les fams del segle XIX en aquell país i que matisa la culpa dels anglesos, ampliant aquesta culpabilitat als mateixos irlandesos poderosos o espavilats de l'època. I és que les coses no són blanques o negres, com és ben sabut, o com hauria de ser ben sabut. Pel que fa a les famílies poderoses, també els Borgia van ser molts de família però la seva importància es va decandir aviat. Per no parlar d'altres clans com el Bonaparte i fins i tot d'alguns més propers al nostre context, en el fons tothom té una tendència al nepotisme i a consolidar el seu poder fent-lo hereditari, deu ser un tema biològic, aquest. L'enxufisme, que semblava que la democràcia enderrocaria, existeix i sembla, fins i tot, que és tolerat per molts de nosaltres perquè, en el fons, creiem que si tinguéssim poder també col·locaríem els nostres fills, encara que els dels altres estiguessin més ben dotats per la feina o el càrrec. No hem avançat en una moral social justa, i, de fet, una societat funciona bé quan l'accés als càrrecs de poder és obert, transparent i permeable i, per tant, promociona els més vàlids, preparats i intel·ligents. Amb tots els seus condicionants i defectes, la societat dels Estats Units ha funcionat força, per aquest esperit de donar oportunitats als més brillants i treballadors.

Vam créixer amb els Kennedy molt a prop, l'elecció de John va donar esperances excessives a un món que semblava encarrilar-se vers un intent, frustat com tants altres, de pau mundial. Sabem més tafaneries d'aquesta família que de la nostra, adulteris, actrius de cinema, assassinats, alcohol, drogues, poder i diners, molts. No enteníem massa que la gent trobés tan fascinant Jacqueline, amb aquells ulls excessivament separats i el seu posat inalterable, estil Isabel Preysler, però de categoria molt més elevada. Per acabar d'adobar el tema, la trista vídua es va casar ni més ni menys que amb un inquietant Onassis també de revista en colors, que fins feia poc havia anat amunt i avall amb Maria Callas, la cosa va sortit fins i tot en un monòleg del nostre Capri, tu calles i cap al barco. Després vam saber que malgrat ser catòlics, cosa que el règim hispànic de l'època va remarcar molt, per raons òbvies, eren, tots aquests senyors, més pecadors que Sant Agustí en la seva joventut (per cert, avui és el seu dia). Aquestes històries ens consolen ja que, com deia el títol d'aquella sèrie carrinclona, els rics també ploren. Però, és clar, ploren en l'abundància, que és molt diferent que plorar en la misèria. Que ja cantava Guillermina Motta, com la Soraya vull plorar, no vull plorar fent el sopar...

Bé, tot ha passat, com molts de nosaltres mateixos, que ja estem una mica passats. Sobre això del passat recordo un altre monòleg d'en Capri vigent en el meu imaginari ancestral, parlant d'una peli, la noia té un passat i el passat és en John Wayne que ja ho està, de passat... El fill de John Kennedy, aquell nen tan bufó que vam veure retratat sovint de petit, com el d'Onassis va morir en accident d'aviació, imagino que és un risc per a la gent que té avió propi i el fa servir sovint, aquest. Imagino també que a la família hi deu haver gent normal i anònima que ha fet una vida mediocre i gris, però d'aquests no n'hem sentit a parlar. Ningú no pot negar, però, la importància social i política del clan. Una germana que va morir fa poc, Eunice, havia estat la patrocinadora dels jocs paralímpics i s'havia preocupat molt dels discapacitats. Ted Kennedy era un gran defensor de la reforma sanitària pendent. Hi ha qui pensa que els rics fan coses filantròpiques perquè tenen mala consciència o per evadir impostos. La veritat, no ho crec, no pas del tot; crec que hi ha rics i poderosos anònims, que viuen molt bé i no es preocupen de res més que per les seves coses i d'altres que es preocupen també pel món on viuen i el volen millorar. No arribaran a lliurar el que els sobra als pobres, segurament, però això no ho fa gairebé ningú, ni tan sols nosaltres, que, comparats amb els pobres de la terra, en el nostre món occidental, ens podem considerar uns ricatxos.

Ja se sap, és més fàcil que passi un camell per l'ull de l'agulla que no pas arribar a tan elevat grau de generositat. Precisament a 'La pell cremada', gran pel·lícula recentment recuperada, hi sorgeix un comentari sobre el señorito andalús ric, simpàtic, que no fot brot i el burgès -en aquest cas, català, ep- que treballa, produeix i crea riquesa i llocs de treball. Sona a tòpic, però hi ha, en el món dels ben peixats, aquestes dues postures, amb molts matisos.

Els Kennedy eren com personatges del cinema, generaran pel·lícules, novel·les i sèries, segur, i acabarem confonent els seus rostres amb els dels actors que els interpretaran. En el nostre món és habitual confondre la realitat amb la ficció, perquè la ficció també és real, en el fons. A mi m'ha sabut greu aquesta mort, havíem vist aquest senyor ja gran, malalt, venerable, abraçant el jove Obama i mig segle d'història havia desfilat pels nostres ulls d'imserso amb ulleres per a vista cansada, pels ulls dels qui teníem entre catorze i vint anys quan van matar John Kennedy. Des d'aquí, encara que no se n'assabentin, dono el condol a la família que s'ha quedat sense patriarca, és clar que ja no és època de patriarques, el nostre present.

Del llenguatge sostenible, agafat amb imperdible

(...) Entre las estrategias más viejas de la publicidad reina la máxima de que cambiarle el nombre a algo ya existente - en especial si no ha funcionado comercialmente-lo convierte de un modo mágico en algo nuevo. El Ayuntamiento de Barcelona, por ejemplo, no poda los árboles, sino que hace "actuaciones en el arbolado". Cualquier día veremos a una troupe de saltimbanquis a sueldo del consistorio saltando de árbol en árbol. Y aún otra frase magnífica: "pacificación del tráfico"; ni que los ciudadanos condujeran carros de combate por las calles de la ciudad. O la sostenibilidad. Al lado de los ascensores sostenibles y la arquitectura sostenible cualquier día inventan unos sostenes sostenibles.

Las figuras retóricas como la hipérbole o la auxesis - el empleo de un término altisonante en lugar de la palabra pertinente-deberían reservarse para propósitos más nobles que el de enredar al personal.

Magí Camps, La Vanguardia, 22/08/2009

Acabo de llegir el post d'en Sani sobre una enquesta que va realitzar el diari The Guardian, a l'entorn de les paraules que resulten insuportables o fan, directament, fàstic. Precisament, fa uns dies, vaig llegir a La Vanguardia un parell d'articles sobre paraules que perden el seu pes específic per l'ús i abús que se'n fa, en concret, l'article més extens feia referència a sostenible o insostenible.

Les paraules ens poden desagradar pel que signifiquen en concret, per allò que ens suggereixen lligat a la realitat o, senzillament, pel seu so. En el cas de paraules com sostenible ens acaben inspirant angúnia a causa de la manipulació a la qual les sotmet la classe política, tan hàbil a l'hora de fer retòrica i marejar la perdiu. És molt antic i encara corre un full amb frases retòriques que es podien combinar de mil maneres i que donaven com a resultat un discurs polític apte per a qualsevol circumstància.

En la meva joventut va fer fortuna el mot alienació. Vam passar de no saber què era a fer-lo servir en tot moment, tothom ens alienava o estava alienat. Una vegada vaig escoltar un lingüista advertint del perill de posar al diccionari massa de pressa paraules vigents, que podien perdre aviat el seu sentit, i parlava, recordo, de descafeïnat, que era aleshores un terme habitual per parlar de coses com ara lleis i estatuts, per exemple.

Una altra constant és la vulgarització i transformació dels termes mèdics. Paraules com idiota, imbècil o subnormal han passat a ser, avui, insults, quan s'utilitzaven per a definir deficiències. Avui patim un empatx de coses com ara integració, ecologia, multiculturalitat. La poesia catalana popular va acabar per vulgaritzar termes suposadament poètics que van passar a ser carrinclons per l'abús en la utilització popular. De vegades, quan es vol actualitzar un text, per exemple, teatral, es cau en el parany de canviar-ne les paraules en lloc d'explicar una mica el context en el qual es feien servir, això ho he vist en textos, per exemple, de Rusiñol.

En general, cadascú creu que allò que diu ell és el millor i que les formes genuïnes són aquelles que s'utilitzen al seu poble. Hi ha qui es fot de tu perquè amolles quelcom que li sona a forani quan, potser, és ben viu en algun indret i fins i tot reconegut pel diccionari. També hi ha paraules castellanes en el món rural que sonen a català i que provoquen discussions diverses, quan són ben correctes, al capdavall tots venim del llatí i més amunt o més avall trobem convergències molt interessants en els mots que endinyem a tort i a dret. Fa uns dies aquí, a Batea, escoltava un capellà erudit i estudiós de la història i la llengua, explicar com aquest este, tan viu per aquí baix, és més llatí que no pas l'aquest. Jo em pensava que paraules com calcigar eren restes oblidades fins que vaig fer cap pels verals del sud i em vaig adonar que era aquesta una paraula absolutament vigent i actual. Com moltes altres:

La palometa baixa del cel
tota plomada, tota plomada,
la palometa baixa del cel
tota plomada d'aigua i mel,
mel i mató,
la sinyora la sinyora,
mel i mató,
la sinyora del cantó.
Qui es girarà?
La sinyora Maria,
Qui es girará?
La sinyora Maria
que es giro de cara enllà.

L'escolarització massiva i l'accés generalitzat a la universitat, amb l'ajuda de la televisió, ha provocat una gran uniformització lingüística i fins i tot l'aparició de tota una sèrie de dogmes sobre allò que està bé i allò que no ho està quan, per a mi, tot està bé o no ho està segons el context, que és el moment viu de la llengua real. El llenguatge mèdic també s'ha vulgaritzat i tothom t'explica les seves malaties com si fos Ramon y Cajal, tot són síndromes. En pedagogia, com que els mestres i professors han estat durant anys poc valorats, s'ha hagut d'inventar i reinventar una mena de llenguatge dels bruixots que es va renovant i que sovint no vol dir res: motivació, constructivisme, curricular, nivells de concreció i etcètera. Tot plegat per donar al tema una mena de pàtina científica. Quan tot es vol fer complex s'acaba per fer vulgar i aleshores es cau en el parany d'una mena de retorn als orígens, amb l'abús de frases fetes i dites diverses, com comentava fa uns dies a l'entorn del llenguatge dels informatius, tocar el dos, pixar fora de test, estirar més el braç que la màniga. L'intent de bandejar de la parla la discriminació ha acabat per fer-nos caure en un altre tòpic, allò que en diuen políticament incorrecte, i que ja fa anys que cau sovint en el ridícul més espantós a l'hora de voler parlar com cal i no ofendre cap minoria ni majoria.

Admeto que en aquest tema no és fàcil la naturalitat ni aconseguir una correcció que no sigui carrinclona, pedant, fatxenda, o faci, directament, riure. De fet, aquests temes han generat molts acudits, en tots els idiomes, els malentesos en parlar, els dobles sentits, les incorreccions en la utilització de les paraules. El llenguatge és viu i variable, els lingüistes han d'intentar encotillar-lo com sigui i tot plegat genera una estranya dinàmica, amarada de prejudicis i tòpics, també. S'atribueix al llenguatge connotacions de caràcter social, cívic, sempre a favor nostre, en general, o sigui, a favor del qui parla el llenguatge del qual es parla en forma positiva. Fins i tot hi ha una mística important que considera que els nostres llatins mal parlats, imposats per les normalitzacions i integracions realitzades pels romans antics, responen a una ànima col·lectiva i etèria. Però els llenguatges i les parles, com tot al món, neixen i moren i es transformen, s'ajunten, se separen, s'imposen, es contaminen, ens obliguen. És bonic allò de que parlant la gent s'entén, però no n'estic massa segura, hores d'ara. Ni parlant, ni enraonant, la gent no s'entén, sempre hi ha una opinió la qual, amb retòrica hàbil, en el millor dels casos, o a garrotades, en el pitjor, s'imposa i acaba per semblar la normal. Normalitzar és, també, una paraula una mica inquietant.

Per a valorar l'evolució del llenguatge n'hi ha prou amb agafar textos que tinguin uns quants anys i veure quin pa s'hi donava. El que no tenim, però, és la parla viva dels nostres avis i besavis, incorrecta, barrejada, localista; quan algun escriptor de teatre o de poesia ha volgut acostar-se a aquesta llengua popular ha estat titllat, generalment, de costumista i tan sols se'l té en compte com a curiositat antropològica. En general, com que som humans -i humanes- caien en contradiccions i incoherències tot sovint en aquest tema i, ai, en molts d'altres.

En vista de lo impossible
que es presenta combinar
d'un i altre pretendent
les distintes voluntats,
jo, lo Mestre d'aquest poble
i el Batlle, en tribunal
constutït, declarem
en classe d'imparcials
que som, en el cas que es tracta,
que aquell que millor dirà
"Setze jutges mengen fetge"
la Paula s'emportarà (...)

Pitarra (Setze jutges)

L'art és per a l'esperit, en ell tu parles
quan ple de sentiment ton cor esberles
i als altres fas vessar humides perles
dels llagrimals ardents que han de llançar-les...

Pitarra (Sonet a Mayeroni)

Això sí que era mestissatge cultural, ep.

Arizona i Colorado

Per què cada estiu, per algun canal de televisió -aquest any és la 3- acostumen a donar-nos, cada tarda, pelis de l'oest americà????? És que potser els polsosos camins d'aquelles terres evoquen estius mediterranis? No tinc res en contra de les pelis de gènere, n'hi ha de bones i de dolentes, com de tot a la vida, però aquests empatxos em fan pensar si la tria no cerca, precisament, el contrari de l'evidència. O sigui, que el sector antiamericà de la progressia al poder mediàtic no intenti fer proselitisme de tan perversa manera.

Fa molts anys ens van encarregar a uns quants mestres lletres per a un disc de cançons infantils que havia de gravar una cantant catalana. La cosa va quedar en aigua de figues, però d'aquell intent en recupero una dedicada a Lucky Luke, per solidaritzar-me amb la programació adient a les abaltides migdiades d'aquest calorós estiu.

Com Lucky Luke...

Com Lucky Luke voldria cavalcar
per tot el gran Oest americà,
arribar fins al peu del Gran Canó,

retrobar encara uns indis de debò.
Cap a la llum de foc del sol ponent,
on neix i mor per sempre el lliure vent,
dalt d'una diligència o a cavall,
pels grans deserts de sorra, amunt i avall.


En fosques nits, dormir sota la lluna,
escoltar com algú amb el banjo engruna
una cançó a la seva estimada,
algun cow-boy de veu molt rovellada.
Hi ha encara pobles amb el seu Saloon,
pels volts de Colorado i Oregon,
a l'Atles sempre hi he pogut trobar
Arizona, i Nevada, més enllà.


Vull retrobar-me amb els buscadors d'or
que retornen d'Alaska amb el cor fort,ç

veure passar aquells trens de fusta antics,
i jugar al pòquer amb uns quants amics.
Tothom em diu que això és una gran pena,
creure que és cert allò que és sols cinema,
però us asseguro que no és cap falòrnia,
qualsevol dia vaig a Califòrnia…

Amb un mocador al coll i el trot ben lent,
seguir el camí que porta al sol ponent...

He tancat la ràdio

Jo em pensava que els programes de tele i de ràdio tenien en compte les audiències, però sembla que, pel que fa a la ràdio, això no va d'aquesta manera, ja que a Catalunya Ràdio estan prescindint de tots els professionals que més audiència tenien. Ni els matins de cada dia són el mateix sense el senyor Bassas, ni els caps de setmana són iguals sense el senyor Solà, ni els diumenges pel matí són el mateix sense el senyor Arbonès. N'hi ha hagut molts d'altres, Basté, Clapés, Solé i Sabaté... És evident que han baixat les audiències però la cosa continua, avui mateix llegeixo l'adeu definitiu de Xavier Solà de l'emissora.

Una persona coneguda em diu que ja van anunciar que anirien contra la crosta catalanista, però fins i tot admetent que sigui cert això hi ha professionals i programes que em sembla que no tenien massa a veure amb aquest tema, al menys que jo sàpiga. La veritat és que ara escolto molt més la COM o d'altres, fins i tot la pobra Ràdio 4 que va fent el que pot i com pot (una altra trista història la seva) que no pas Catalunya Ràdio, em sembla que li estic agafant mania i tot. Pagaria la pena boicotejar-la encara més, a veure si reaccionava algú.

No entenc que programes de qualitat es deixin d'emetre per manca d'audiència i que programes d'audiència i qualitat es deixin d'emetre per manca de... seny? O per un excés de rauxa? O per personalismes o enveges diverses, potser?

En molts d'aquests casos hi ha hagut protestes del públic oient, de vegades nombroses com en el cas Bassas, però no serveixen de res i tampoc els professionals afectats volen entrar massa en la polèmica i potser fan ben fet. Una de les coses que més em deceben de la nostra societat actual és contemplar amb impotència com es malmeten les coses que funcionen bé. Sembla que es castigui l'excel·lència, a tots els nivells, cosa que sempre ha passat però que darrerament està prenent una volada incomprensible. I no només a la ràdio, ep, la ràdio només n'és un exemple. En general, a moltes feines, fins i tot en l'àmbit de la política, de l'ensenyament obligatori o de la universitat, de vegades hi ha jovent que s'ha d'esforçar en no mostrar el que sap ni el que pot fer, no fos cas que desvetllés reticències i durés quatre dies. En general, qui funciona bé posa en evidència els ineptes, els ganduls i els fantasmes. El resultat és aquesta gris mediocritat que, com a La història interminable, es va menjant el país de la creativitat i la fantasia en què algun dia vam creure.

La palometa baixa del cel
tota plomada, tota plomada,
la palometa baixa del cel
tota plomada d'aigua i mel,
mel i mató,
la sinyora la sinyora,
mel i mató,
la sinyora del cantó.
Qui es girarà?
La sinyora Maria,
Qui es girará?
La sinyora Maria
que es giro de cara enllà.

Perills literaris dels baladres moderns

Demanaren a un saui: ¿què dius de fembres? Dix: axí són com baladra, que ha bella la fulla e la flor, e si hom ne menge auciulo,

Jahuda Dits

Baladre del jardí de la ciutat,

baladre,

fa mal als ulls l'esclat desesperat

de ta florida:

l'esclat rosat,

endiumenjat,

que en l'hora crua de la tarda

(amb pols dominical i una sentor marina)

ha vist, enllaçador de la cuinera

bovina,

el soldat groc i blau,

menjataronges i babau,

o passar el brètol del piano de maneta,

baladre,

amb mocador vermell i amb ulls de lladre.

Josep Carner

BALADA DE LA ADELFA

No me esperes
-te dije-
junto a la adelfa,
que la adelfa es amarga
y eres doncella.
(La tarde era de verde
como fruta que empieza.)
Espérame
-te dije-
allí donde no sea
turbia la luz, ni el aire,
ni el agua de la acequia.
(La tarde era naranja
como una fruta nueva.)
Pero tú me esperaste
-muchacha-
donde era
amarga la dulzura
de tu boca entreabierta.
(La tarde era amarilla
como una fruta seca.)

Antonio Murciano

L'altre dia escrivia sobre els galants de nit i avui, que em sento altra volta botànicament inspirada, ho faré sobre el baladre, la nerium oleander, que ens és tan familiar i que creix per tot arreu, encara que vol una mica d'humitat. Des que vaig llegir alguna cosa inquietant sobre la toxicitat d'aquesta planta que em sorprèn que no s'hi enverini massa gent ja que es troba per tot arreu i en gran quantitat. De fet, crec que l'última mala notícia sobre el tema va ser la d'unes persones que van encendre el foc, en una graellada familiar, amb branquetes de la planta i van tenir un ensurt. Jo mateixa tinc tendència a xuclar branquetes de procedència dubtosa de tant en tant i he vist baladres a patis d'escoles i tot. Sobre escolars i plantes recordo que fa alguns anys uns nens d'una escola van agafar mal de panxa fort en xuclar branquetes de teix com si fos regalèssia.

És una sort que el seny o la casualitat hagin evitat més problemes, ja que altrament, amb l'afició dels poders públics a sobreprotegir-nos potser sorgirien iconoclastes decidits a exterminar-la, qui sap. Cercant per la xarxa he trobat la notícia de l'enverinament d'un camell, al zoo de Barcelona, fa uns trenta anys, per haver ingerit fulles de baladre que algú li va donar, sense saber el mal que podien fer-li. De fet, molts animals del zoo han tingut problemes a causa del menjar que, per més que es vigili, els dóna la gent, perquè aquesta tendència a alimentar animalons que no ho necessiten és estranya, salvatge, ancestral i incontrolable. Una enverinada famosa va ser l'emblemàtica elefanta Júlia, quan jo era petita sempre m'havia d'escoltar 'ah, et dius com l'elefanta', i això que aleshores la pobra proboscídea ja era al cel dels mamífers captius. I és que la Júlia va arribar a ser molt famosa, tant o més que el Floquet de neu, i al carrer de l'Hospital hi havia una sabateria que duia el seu nom i que mostrava el dibuix de l'animaleta al costat del rètol. Malauradament, com tantes altres coses, ha desaparegut del mapa urbà i avui la Júlia del zoo és ja un record de gent gran, esvaït i llunyà.

El baladre ha inspirat molta literatura. En català li va dedicar un poema Carner, n'he trobat un molt bonic d'Antonio Murciano en castellà, i hi ha un llibre de poemes que es diu Aquella olor de baladre, de Salvador Bertrán. També hi ha una novel·la de Jorge de Cominges, Las adelfas, una obra de teatre dels germans Machado amb el mateix nom, El anarquista coronado de adelfas, de Manuel Vicent, el llibre de poemes Adelfas en el alma, de Sebastián Custodio y a principis dels cinquanta una escriptora catalana, Mercè Devesa, va publicar una novel·la en castellà amb el nom de Las adelfas. I crec que me'n deixo una pila, i que si fes una investigació més acurada trobaria una veritable antologia relacionada amb aquesta planta lliure i esplèndida. Admeto que no he llegit cap dels llibres que menciono i que, per tant, no en puc fer cap referència literària aprofundida. El baladre ha donat nom també a premis literaris i a grups editorials.

Com que de vegades m'invento etimologies d'estar per casa, jo associava el nom de baladre a baladrejar, pel fet que els colors de les flors són cridaners i esclatants, però no té res a veure una cosa amb l'altra i baladre ve del nom llatí de la planta, veratrum. Té la variant balandre, i també em pensava que no vingués del moviment que el vent dóna a les seves branques, quan em poso a inventar... En castellà sembla que ve de l'àrab però a l'àrab li arriba del nom de llorer en grec. I és que un dels noms que se li dóna és llorer rosa. Els noms de les plantes i dels animals varien molt d'un lloc a l'altre i a plantes diferents se'ls donen noms iguals i per això simplificar dient que es diu adelfa en castellà i baladre en català és simplificar massa, però estem en un temps de simplificacions i normalitzacions excessivament encotillades. A causa de la saludable diversitat de denominacions va bé tenir una certa idea del nom científic, és clar.

He llegit en algun lloc que a determinades tribus d'indis americans les senyores enverinaven els marits de tant en tant amb coccions d'aquesta planta, espero no donar idees. També deien que seure a l'ombra d'un baladre et feia sortir gepa, emmalaltir, migrar-te, però no m'he trobat amb ningú a qui hagués passat cap cosa estranya a causa de l'ombra en qüestió.

A banda d'inspirar poemes i novel·les, les flors de baladre es mencionen en moltes cançons, i, sobre tot, tenen una presència constant a les carreteres, autopistes i vorals de camí. Hi ha qui en diu les flors de les autopistes, per aquesta feliç presència en les nostres xarxes de comunicacions modernes. No sé si a cap model de cotxe li han donat el nom d'adelfa o baladre, però no m'estranyaria.

Vull sentir les veus que estimo...

A causa de la referència al poema de Josep Gual que cantava Teresa Rebull en Pere, de Saragatona, recorda el dia en què va parlar d'aquest poema i va penjar la famosa cançó de les sabates d'en Jaume i el recupera, així que no perdeu l'ocasió d'assistir a aquesta reposició imprescindible. Jo crec que la màgia d'aquesta cançó ha fet que fossin poc conegudes altres grans cançons de Teresa Rebull.

La cantant havia estat seguidora del polític Pallach, em temo que molta gent jove d'avui no sap pas qui era, per cert. Una de les misèries de la transició va ser la unitat socialista, més aviat uniformitat, i la mort prematura de Pallach va contribuir al fet que aquell camí és fes de forma ràpida i expeditiva. Com diuen els castellans de aquellos polvos vinieron esos lodos... No he sabut trobar refrany semblant en català, així que em permeto inventar-me'l: De la pols del passat tenim avui el camí enfangat.

Luis m'explica en un comentari que va conèixer el poeta Gual, i m' que aquest li va explicar la història del poema, i menciona un dels productes que Gual comercialitzava, treballant a Can Tardà, per guanyar-se la vida, el Néctar Gum, ai, quants records. Estic també segura que fa temps, en algun post, vaig parlar de Gual, però no l'he sabut trobar, i és que, en broma en broma, ja fa més de quatre anys de tota aquesta història de la blogueria.

Gràcies al youtube i a l'esforç de Sofia EDT, he accedit a aquest magnífic muntatge amb la veu de Teresa Rebull al darrere. La lletra és de Martí i Pol.

Flors de nit i de capvespre

Encara que la mirabilis jalapa en català sembla que té com a nom més o menys oficial flor de nit o meravella de nit en la meva infantesa l'havia sentit anomenar sovint com a galant de nit. En castellà té també noms molt bonics com ara dondiego, don pedros, bella de noche i molts d'altres.

Quan era petita tenia jo uns oncles a Besalú, i em sembla que va ser allà on per primera vegada vaig adonar-me de la presència en abundància d'aquestes flors, que sorgien per tot arreu, a prop de les cases, de forma esplèndida. Diuen que es fan bé vora mar però aquí, a Batea, terra endins, n'he vist grans matolls, fins i tot en erms, on han nascut de forma espontània. Em fascinava que s'obrissin de nit, escampant aquesta olor suau, entendridora, que no sé si ha recollit mai cap perfumista. I em meravellaven les que són de dos colors, eren les meves preferides.

Ens queixem aquests dies de la calor, en aquells estius de la meva infantesa recordo que els grans em semblaven molt pesats, ja que es queixaven sempre del mateix tema i explicaven que mai no havien vist un estiu tan calorós com aquell, que ja no plovia i que abans feia més fred. De jove la calor, el fred, la humitat, són experiències molt relatives, amb els anys els canvis ens afecten més, perquè ens fem vells i, també, ai, perquè ens tornem més rondinaires. El sol, darrera l'església de Batea, pren, molts vespres, el mateix to que els galants de nit més acolorits i alegres. No sé si al mateix temps que he perdut vista he perdut també olfacte, però m'he d'acostar a la bonica mirabilis per tal de copsar intensament el seu perfum, cosa que abans podia percebre de forma espontània. No cauré en el parany de dir que les flors d'ara no fan tan bona olor com les d'abans, ep.

He tornat a la serra de Pàndols...

A l'escola no recordo haver sentit mencionar la Serra de Pàndols. Els meus primers records sobre aquest indret geogràfic van lligats a la cançó que cantava Teresa Rebull, amb lletra de Josep Gual, tan coneguda:

Avui he tornat

a la serra de Pàndols.

I a la cova he trobat

les sabates d'en Jaume.

Un forat a les soles

i una pinta de bales,

dins un plat enfangat

tres cascots de metralla.

Des de l'any trenta-vuit

jo no havia tornat

a la serra de Pàndols,

I a la cova han quedat

les sabates d'en Jaume...

Pujar un matí d'agost a la solitària cota 507 impressiona, encara que hagin passat més de seixanta anys. Era la segona vegada que hi anava, aquesta. No es pot deixar de pensar en el gran nombre de morts inútils que es van esdevenir en aquests paisatges, molts d'ells gent jove, sacrificats quan ja la guerra era perduda. Tot plegat no té sentit i els monuments i les relectures dels fets cerquen, sovint, explicacions que justifiquin el que és injustificable.

Avui hi ha turisme sovint, per aquests pobles que van viure la guerra tan directament. Es fan rutes i itineraris i es pressiona als pobles que tenen greuges diversos que ens estimem més ignorar, per tal que acabin d'esborrar la simbologia franquista. De les tragèdies és fàcil fer-ne turisme, això no és nou. No m'agrada massa el discurs del present sobre la guerra civil, que justifica els oblits actuals amb els perversos oblits anteriors. Justificar els nostres pecats perquè els altres en van fer molts més, em sembla una explicació ben galdosa. Fa uns dies escoltava per televisió que a Vallbona de les Monges es conservaran restes de la guerra civil, en cap moment vaig sentir que és fes cap referència al camp de concentració republicà que hi havia en aquella localitat. Sobre aquests vergonyosos camps hi ha informació a molts llocs, per a qui la vulgui conèixer, però sembla que s'intenta silenciar-ne qualsevol referència mediàtica. Parlar dels disbarats que van fer els nostres incomoda i neguiteja, ho he percebut aquests darrers temps en moltes ocasions. D'aquesta manera només s'aconsegueix que els altres monopolitzin aquest discurs i el manipulin altra vegada de mala manera. Hi ha morts incòmodes per a tothom, com el pobre Muñoz Seca, executat en revenja per la mort de Garcia Lorca en els fets de Paracuellos, i que, ple de basarda, encara va poder fer broma manifestant que li podien prendre la vida però que hi havia una cosa que no li prendrien mai. En preguntar-li quina, va respondre: el miedo que tengo.

A Pàndols hi ha també la reproducció del poema que Machado va dedicar a Líster. Líster era un personatge sinistre, avui (i ahir) magnificat de forma curiosa. Els intel·lectuals de bona fe cauen sovint en aquesta mena de misèries, per ignorància o per candidesa. Vilallonga va fer un retrat sense pietat de Líster en un dels seus llibres d'entrevistes, un retrat sense pietat perquè l'entrevistador no opina, sinó que deixa dir a l'entrevistat el que li plau. És clar que més d'un progre ortodox em dirà que Vilallonga era un aristòcrata decadent i oportunista...

Tot plegat em sembla inquietant perquè algun dia els joves es faran grans i descobriran que les veritats que els vam explicar no eran com ben bé com els les havíem explicat. Aleshores s'acaba desconfiant de tot i de tothom i s'assoleix un cinisme sense ideals, madur, però estèril. Als que ara som grans ja ens ha passat, això, i més d'una vegada. Primer a través de la barroeria franquista i la seva pedagogia grandiloqüent i maldestra, després a través dels cants de sirena d'una progressia que encara no ha fet examen de consciència de res i que ha acabat més burgesa que el burgès tòpic d'en Pi de la Serra.

Aquests dies m'he emportat per llegir, entre d'altres, un llibre de la biblioteca que m'ha agradat força, El crim del 'Estrella de Mar', de Joseph O'Connor, titllat en algunes crítiques de best-seller, novel·la històrica per passar l'estona i coses semblants. A mi m'ha agradat força, el seu rerefons és la fam que es va estendre per Irlanda a mitjans del segle XIX amb l'emigració que va comportar aquella tragèdia. També hi ha, és clar, històries familiars, venjances, embolics, amors i misteris. I el crim que dóna nom al llibre. M'ha semblat un llibre molt ben documentat, en comparació amb d'altres que es troben pels taulells de biblioteques i llibreries. L'autor posa en boca d'un dels protagonistes aquesta frase:

La història s'esdevé en primera persona, però està escrita en tercera. Això és el que fa de la història un art absolutament inútil.

Jo tinc una gran afició per la història, però m'adono d'aquesta inutilitat, mai el passat no explica el present, és des del present que cerquem explicacions i justificacions, reinventant el passat.

Gràcies, Gràcia!!!!

De totes les festes majors que es fan i es desfan pels barris barcelonins, admeto que la de Gràcia és la més famosa, multitudinària, constant i reeixida. Sempre s'ha anat fent, que jo recordi. Fa anys les festes eren més tranquil·les, balls amb orquestes sense megafonia, envelats agradables on les iaies i mares podien tafanejar i xerrar. Quan la meva mare era joveneta ja anaven a Gràcia a ballar, per les festes.

M'agrada que encara guarneixin carrers. Guarnir carrers, si ho fan els veïns, representa un esforç molt important, per això hi ha, a Barcelona i a molts pobles, un guarniment intermitent, hi ha anys en què es guarneix i d'altres en els quals la gent ja no està per orgues. Però a Gràcia ho han mantingut i s'ho prenen molt seriosament, encara. No sé si existeixen empreses guarnidores, semblants a aquestes que munten fires medievals o envelats, sempre serien una solució per als veïnats ganduls o enfeinats.

Que la festa major de Gràcia té un pes específic ho evidencia el fet que, en el programa, hi hagi salutacions de molts personatges, tots són homes, no hi ha dones, que cantava el senyor Porter. Em sembla un excés de salutacions i fotografies, la veritat. Però, vaja, tothom té dret a sortir als papers, encara més quan en els nostres temps els caramels de les subvencions fan que aquestes festes puguin existir.

A tots els barris que fan festes s'acostuma a convocar un concurs per triar el cartell corresponent. Aquest any a Gràcia hi ha hagut una mica de soroll ja que, com podeu veure, el cartell premiat recorda el de la Marató de Madrid. De vegades aquestes coses no es fan amb mala fe, potser l'autora va veure el de Madrid i li va quedar la idea al subconscient però suposo que els autors dels altres cartells que concursaven no deuen estar massa contents.

Per als cartells es fa un concurs i una tria. Per a triar versets commemoratius, auques i coses semblants, no se sol fer i ens podem trobar perles poètiques com ara:

A la nit fins les dues,

hi haurà ball per a donar i

vendre,

el divendres i el dissabte

durarà fins dos quarts de quatre

Llaunes, gots i ampolles buides

han d’anar al contenidor,

per buidar hi ha les cabines

no és el carrer un pixador!

Jo crec que pagaria la pena muntar un concurs semblant al dels cartells per a aquesta mena de composicions, remarcant els temes que s'hi han de reflectir, sembla que amb la literatura tothom s'hi veu amb cor. D'aquesta manera, a més, els i les poetes tindríem l'oportunitat de guanyar alguns calerons si ens premiaven.

Els saludadors amb fotografia inclosa, al programa de festes, són, si no me'n deixo cap:

• El president de la Generalitat
• L'alcalde de Barcelona
• El conseller de Governació i Administracions Públiques
• El Conseller de Cultura i Mitjans de Comunicació
• El Regidor del Districte
• El President del Districte
• El President de la Fundació Festa Major

Res, que comparant el tema amb el del Poble-sec veig que, realment, som un barri amb poca consideració social, encara que anem millorant, la veritat, i alguns polítics també es passegen pels nostres verals en moments de glòria veïnal. Al Poble-sec mai no vam ser Vila ni poble independent, i això pesa. Hem de reivindicar la nostra vocació suburbial i d'acollida... ai, que bé que m'ha quedat, això!!!

Decrets, lleis i normatives

Fa anys corrien molts acudits d'en Franco per tot arreu. Els acudits sobre governants i polítics de vegades es reciclen i s'adapten a noves situacions. Avui n'he recordat un en el qual Franco va insistint a la dona, a la nit, que vol joder (perdoneu la grolleria, però és que si faig servir un eufemisme la cosa no lliga). La dona li respon que no és el moment, que és molt tard, però, davant la insistència al final accepta la cosa, bueno, bueno, venga pues... Aleshores ell es lleva, molt content, i manifesta, voy a firmar un decreto...

L'he recordat perquè em sembla que a les nits es deuen llevar molts polítics amb ganes d'engaltar-nos normatives diverses. I és que he vist per la tele que pensen multar aquestes pissarres que acostumen acompanyar les terrasses dels restaurants, on s'indiquen els menús i els seus preus. Deien que poden dificultar el pas dels invidents, que ocupen espai públic, coses així. La veritat és que no sóc invident, però sí molt despistada, i he topat amb tota mena de coses, pel carrer, però mai amb aquests elements informatius, davant dels quals la gent bada sovint, valorant l'oferta gastronòmica. Em sembla que fent enretirar una mica aquells que ocupin més tros del compte n'hi hauria ben bé prou, vaja. De moment podrien començar per anar traient les barreres arquitectòniques que queden pels nostres verals, per cert.

En unes voreres on cada dia t'ensopegues amb esvorancs i bonys, amb escocells buits, per no parlar de les bicis, que passen per on els sembla i no sempre a poc a poc, o dels patinadors agosarats, em sembla que anar a empipar el pobre restaurador modest vol dir, tan sols, que saben que aquest no tindrà més remei que pagar i callar.

Al meu barri hi van fer, a bombo y platillo una zona de vianants. El resultat, a la llarga, és que s'ha omplert de soroll i bars a les nits, de gent una mica estranya, per dir-ho d'alguna manera, que acostuma insultar qui els crida l'atenció, dient coses com ara que te follen, vieja... (i anoto la més fineta de les que m'han explicat algunes iaies del barri). De dia és un indret pacífic i tranquil, amb gent que va a comprar o a treballar, però així que es fa fosc les tertúlies es desfermen i sembla que duren fins les matinades.

Allà sí que pots ensopegar, tant amb la gent que ocupa tots els racons, com amb llaunes de cervesa o del que sigui, i, a més, de nit hi passen motos sovint, rabent, hi ha hagut baralles, i la mainada, que en èpoques pretèrites tenia prohibit jugar a pilota hi celebra partits de futbol improvisats a falta d'un espai proper més adient, cosa que ja ha acabat amb algun rètol històric de les poques botigues tradicionals que queden. No és l'únic indret de Barcelona amb aquestes animades característiques, convenientment amanides amb aroma, no ja de tabac, sinó d'altres elements fumables, bebibles i menjables, a més de les emanacions derivades de l'ús del carrer com a lavabo de senyors. Malauradament no estan els temps dels treballadors com per canviar de pis, sé que molta gent normal de la zona ho faria de seguida si pugués i alguns que podien, ja ho han fet. Sobre la neteja, es neteja molt i s'embruta molt més, perquè no es pren cap mida en contra dels qui embruten carrers i el que sigui.

En fi, aquesta mida suposadament pro-cívica, juntament amb això dels vuitanta per hora i la creuada anti-tabac que ens aclapara, i moltes coses més de semblants característiques que incideixen en la vida privada de les persones corrents, em fan pensar en què, n'estic segura, molta gent amb poder petit o gran no deu dormir pensant en quin invent posarà en pràctica al matí, per tal de recaptar diners i xinxar una mica el personal. Ho deuen fer a fi de bé, per protegir-nos. Com al metro, on et roben sovint, però t'avisen que no t'amoïnis, que hi ha càmeres gravant-ho tot, tot, tot. Qualsevol dia posaran càmeres a la zona de vianants del meu barri i ja estarà tot arreglat. Vaja, que veient el que es veu i palpa si es vol mirar i palpar, anar a empipar els de les pissarres dels menús....

Elegia per a un ordinador

Estreno ordinador, feia temps que anava molt lent, aquest pobre ordinador que, quan el vam comprar, era el último grito en informàtica casolana. Ara ja és matèria per a reciclar, espera pacient i resignat el moment d'anar a parar a la deixalleria de les Tres Xemeneies. He passat fotografies, documents i futileses diverses a un disc dur extern. La meva família era força sentimental i ens feia pena llençar res, més enllà del fet que vam néixer i viure en temps d'austeritat forçosa i tot s'adobava, si es podia. L'excés i els canvis accelerats ens obliguen avui a llençar sense aturador, de grat o per força.

A casa dels meus pares, un pis en procés de desmuntatge, hi ha encara una vella calaixera i un llit que, em sembla, algú va regalar a la meva besàvia que havia fet de serventa en cases de categoria. Voldria fer restaurar al menys la calaixera, però tinc por que no em demanin preus desorbitats, que no em costi la torta un pan. Perdoneu els refranys castellans, em venen al cap sovint, els deien els meus avantpassats habitualment i l'altre, dia, xatejant pel gmail amb en Sani n'hi vaig endinyar una rastellera, que no m'ho tingui en compte, que va ser de forma espontània i desacomplexada. En els meus temps barrejàvem castellà i català sense manies derivades de responsabilitats patriòtiques, no hi vèiem cap mal, la veritat.

A casa dels meus pares hi vam néixer el meu germà i jo i hi va morir força gent. En aquest llit tan antic que comento hi havia mort la madrastra de la meva besàvia, durant el temps de la guerra, quan ja era molt velleta. Es deia Magdalena Casas, era d'Esplugues i tothom acceptava que havia estat una bellíssima persona, discreta i prudent. Un seu promès havia mort a la guerra de Cuba i la van arreglar, com s'acostumava a dir, amb el meu rebesavi, que era vidu i més gran que no pas ella. Va tenir un fill que va néixer mort, va tenir cura del meu avi de petit i va viure amb la família, quan es va fer gran. La seva habitació va ser anomenada sempre, fins fa quatre dies, com el quarto de la Magdalena, encara que dels qui l'havien coneguda només quedava, des de feia molts anys, la meva mare. Jo havia dormit en el llit antic on havia mort la Magdalena i segur que moltíssima gent més. De vegades em posava a pensar això, quan era joveneta, i dormia en aquest llit, i jo mateixa em feia por, una por accentuada per la presència d'aquelles imatges fosforescents que es van posar de moda i que t'acostumaven a regalar. La mort fa basarda quan ets petit i jove, però després ja és un fet més de la vida, t'hi habitues. A la meva escala, com a totes, morien avis i àvies i la gent se n'assabentava, anava a fer les vetlles i a donar el pèsam i es tancava mitja porta de l'entrada en senyal de dol.

No sé què passarà amb tanta fotografia com fem avui. Alguna cosa en quedarà, pels ordinadors del futur, si en un futur hi ha ordinadors. Arriba un moment en el qual ja no es reconeix massa gent, en les fotografies familiars antigues. Quan ja no et coneixen a les fotos antigues vol dir que has passat definitivament al llimb dels oblidats, hojas somos en el viento, que cantava Machín. La filla d'una cosina em va fer arribar els fulls escanejats d'un àlbum, jo sóc la criatureta de la primera fotografia, sempre em va semblar que el papa feia una mica de cara de resignació, en aquest retrat, ja que, com acostumava a passar amb els senyors d'abans, sembla que volia un nen. Això era freqüent, en èpoques més masclistes, fins i tot en els discos sol·licitats cantaven sovint una cobla que feia: 'yo sé que a todos los hombres, les debe pasar lo mismo, que cuando van a ser padres, prefieren que sea un niño...' La cobla continuava explicant la il·lusió que acabava fent la nena al papa novell, cosa també habitual. La veritat és que la cobla del moment feia moltes referències a les nenes estimades pels pares, com allò de mi niña Lola, que tan bé ha recreat Buika.

D'aquesta fotografia, al terrat de la casa on vivien els pares, en va anar a parar una còpia a l'Argentina. Pels miracles d'internet he contactat fa poc amb parents de la meva mare que viuen allà, amb qui, des dels anys quaranta, s'havia perdut la relació i he sabut que van arribar a rebre una còpia del retratu i una carta amb dades sobre la meva arribada al món. Ara l'haurien pogut enviar per ordinador, de pressa i de forma efectiva i segura. Ara a les criatures no se'ls fan dues o tres fotografies, se'ls en fan centenars, milers, seran la generació més retratada de la història, els bebés d'avui.

El fet és que ja no naixem ni morim a les cases, potser ni tan sols no hi envellirem, però podem deixar constància gràfica fins i tot del nostre estat embrionari. En canvi, a ningú no se li acut retratar difunts, ni encarregar-ne una mascareta, cosa que en un temps llunyà era normal i que avui semblaria de molt mal gust. Imagineu rebre en una adjunció unes imatges meves, de cos present, amb un text que fes referència al meu darrer aspecte, darrer aspecte que la gent gran tenia molt en compte, perquè tingueu un darrer record d'una blogaire productiva. Fa bona fila, recordo que va comentar una meva tia-abuela en contemplar el meu avi difunt, cosa que aleshores em va semblar de mal gust i avui em sembla entranyable.

Ningú no teclejarà en un antic ordinador pensant que qui el teclejava ja cria malves i els nostres mobles de l'Ikea no crec que aguantin massa restauracions. Amb tantes facilitats per escriure haurien de publicar-se obres mestres, llarguíssimes i acurades, o bé ens hauria de caure la cara de vergonya en constatar el que feien els escriptors antics, àdhuc els mediocres o dolentets, amb plomes d'oca, mala tinta i llum deficient. Som, en la nostra societat i el nostre present, una colla de privilegiats que admetem com a normal unes comoditats que encara no són, ni de bon tros, accessibles a la gran majoria de la població mundial.

Avui, en què la despesa per menjar amb normalitat no arriba ni al vint per cent del pressupost, no ens fa vergonya pagar menys d'un euro per un quilo de préssecs ni menys de sis-cents per un ordinador digne. Possiblement hem millorat en moltes coses, però hem d'entomar nous dogmes estrambòtics que incideixen en la nostra vida privada i ens amarguen els dies feliços amb prevencions constants sobre els perills de noves malalties, del fum del tabac i de la llum del sol. O de coses tan estúpides com el restrenyiment i les pèrdues d'orina 'lleus' derivades de l'edat, que no té tecla de retrocés. Vegeu els anuncis dels nostres temps... De tota manera, fem el que fem, no s'ha inventat res encara que ens privi de morir, ni tan sols que ens asseguri que viurem molts anys o que no morirà gent jove de forma imprevista i absurda.

Bé, no sé com me n'he anat d'una cosa a l'altra. Només volia dir adéu al meu pobre ordinador, el qual, després d'haver compartit amb ell tantes bones estones, he enviat vers un destí incert i injust, no és el primer, ni tampoc serà l'últim. Així és la vida d'avui. Accelerada, estantissa i tragicòmica. I que duri, ep. Ai, de quin pa fem rosegons!!!