El cas de la lloba rebel i la seva llobatona

Imagino el trasbals dels molts escolars que visiten cada dia el zoo i de les seves mestres davant de quelcom que no sabien ben bé què era. En el record de molts d'aquests infants privilegiats hi restarà el record d'un dia en el qual anava amb l'escola al parque i es van escapar un parell de llops, en concret, una lloba i el seu cadell, un llobató, nom recollit per l'escoltisme, per cert, a causa del protagonisme d'aquests animalons respecte a la supervivència del perdut Mowgly. El cadell que es va escapar crec que era una llobatona.

Fa anys es va escapar un dia el Copito de Nieve, quan ja era vellet i s'havia normalitzat, convertit en Floc de Neu i tot plegat va esdevenir una gran aventura barcelonina. Com moltes coses, entre les quals els desastres naturals i les guerres llunyanes, a tots ens agrada mirar la realitat des de la seguretat de darrera les reixes o les tanques. Avui els zoos van de baixa i els animals salvatges són mirats amb compassiva tendressa. S'intenta que tinguin el millor espai possible, considerant que, al capdavall, són presoners ben peixats, però presoners al capdavall com tots nosaltres, potser... qui ho pot saber del cert? Escapar-te del teu indret, com la lloba d'ahir o la fera ferotge de l'Ovidi pot tenir males conseqüències. Les pitjors de les quals, segur, que les mides de seguretat s'incrementaran i milloraran, és clar.

Els llops són uns dels animals més mitificats, a través de refranys i literatura, pel fet que  han estat molt propers als homes i dones, temibles quan passaven gana, molt lligats al vell món rural i, a més, afeccionats a menjar carn, sobretot d'ovelles despistades. Els qui intenten humanitzar els animals no sé com poden suportat el fet de la crueltat natural, per explicar-la s'han buscat moltes etèries explicacions, que l'etologia moderna ha anat desmentint en molts casos. L'instint tot ho explica i justifica si és natural. Un gran error ha estat imaginar que la cultura acabaria per passar el ribot per damunt dels instints naturals, bons o dolents, segons consideracions humanoides, de la nostra espècie.

Ja un senyor de l'antigor va dir allò de que l'home era un llop per a l'home, i els humoristes van dir que el llop era un home per al llop. Mentre el pobre Manelic matava llops i explotadors, tot semblava restar al seu lloc, fins que els programes d'animalets de la televisió ens van explicar que els llops eren bells i coratjosos, familiars i lluitadors, i que anar-los estossinant era una cosa molt lletja. Encara recordem allò tan bonic de El loboooo, del senyor Rodríguez de la Fuente, resulta impossible  desempallagar-se del nostre imaginari sentimental.

Bette Davis va ser una lloba molt reeixida i és que de les llobes, fins i tot en temps llobafòbics se'n lloava l'instint maternal. També s'ha fet broma amb la seva suposada apetència sexual, i, de fet, no és el mateix ser una loba que ser una zorra, que fins i tot hi ha classes en això dels mamífers carnívors i les seves apetències. En això també es fa present la discriminació de les femelles, ser un zorro, aplicat a un senyor, fa referència a habilitat espavilada i fins i tot un heroi famós de ficció duia aquest pseudònim. Pel que fa a l'home-llop, poca cosa cal que expliqui que ja no se sàpiga...

Els llops i les llobes encara desvetllen la imaginació poètica, vegis una part de la inefable lletra d'una cançó entonada per una pubilla d'avui que, segons s'explica, s'ha emportat un dels hereus més cobejats per les noies catalanes i de la resta de la pell de brau, que no de llop, o sigui que la lloba ha caçat un bon pàjaru:

Sigilosa al pasar
Sigilosa al pasar
Esa loba es especial
Mirala, caminar caminar

Quién no ha querido a una diosa licántropa
En el ardor de una noche romántica
Mis aullidos son el llamado
Yo quiero un lobo domesticado

Por fin he encontrado un remedio infalible que borre del todo la culpa
No pienso quedarme a tu lado mirando la tele y oyendo disculpas
la vida me ha dado un hambre voráz y tu apenas me das caramelos
Me voy con mis piernas y mi juventúd por ahí aunque te maten los celos...

Uniformes i multiformes

Si no teníem temes de conversa educatius ara ja en tenim un: l'uniforme. No sé si ho fan expressament, però sovint persones en els poders públics tenen la gran habilitat de deixar escolar comentaris sobre aspectes aparentment anecdòtics, els quals provoquen sorollet immediat i tenen un ressò que potser no mereixen. O sí. En tot cas, aquests aspectes marginals dels grans problemes reflecteixen sovint les nostres dèries subliminals.

La modernitat progre va rebutjar la uniformització i d'aquell sentiment indiscriminat vers la igualtat en el vestir alguna cosa ens n'ha quedat, hores d'ara. En canvi, es va tenir una gran tendència educativa vers la uniformització intel·lectual a la baixa, problema que encara patim, segons la meva jubilada opinió distant. En aquests anys he comprovat que molts alumnes immigrants, filipins o hispanoamericans, anaven uniformats a les seves escoles d'origen, sense problemes, per les fotografies que em mostraven.

Jo crec que l'uniforme ha de ser una opció de cada escola, ja que en el sector públic hi ha tantes o més diferències que en el privat, motivades, sobretot, per la situació de l'escola en l'espai, molt més discriminadora que la filiació privada o religiosa. Parlar-ne a nivell general és reduir una vegada més la minsa autonomia dels centres a foc d'encenalls. Es pot arribar a l'uniforme per dos motius, un dels rics, excés de presumimenta i competència en aquests aspectes, cosa fomentada en ocasions per les famílies o un altra dels pobres i humils, economitzar i evitar aspectes atrotinats o fins i tot ètnics i culturals dels desafavorits.

Quan es pensa en uniformes es pensa sovint en el tipus d'uniforme de certes privades pijas però jo crec que actualment l'uniforme hauria de ser còmode per a tothom i el millor i més pràctic resulta, de fet, un xandall o quelcom semblant. Moltes escoles, com la meva, ja tenien, de fet, un xandall uniformat, que havien triat els pares, amb un escut de l'escola, un dibuixet triat en un concurs escolar. No era obligatori, però tothom el tenia, tot i que no el duien sempre, sinó els dies en què hi havia educació física o quan els abellia portar-lo.

Tampoc no caldria arribar sempre a l'uniforme total, però sí a unes certes normes, que veig difícils d'aplicar hores d'ara a la secundària, per exemple, on s'ha arribat a una mena de carnaval desacomplexat en el qual és molt difícil posar-hi remei. Imagino que potser alguns centres ja han pres mides, ignoro amb quins resultats. La veritat és que fins i tot a primària, pel que fa a les nenes més grandetes, de vegades venien guarnides de casa com cabareteres enanes, com deia una companya meva de feina davant la visió dels tangues preadolescents sota les minúscules faldilles, i de molts altres elements de moda infantil televisiva.

He vist molta gent antiuniforme, ecologista i d'esquerres de veritat, que ha portat els fills i filles a col·legis absolutament elitistes i allà els ha uniformat sense piular. Com en tants altres temes, aquest mostra les nostres grans contradiccions. Un sector com el futbol, ben mirat, podria ser objecte de moltes crítiques: escoles i feines de nois sols, discriminació per sexes, menys sous en els sectors de dones, esports elitistes, competitius, i treball en uniforme sempre i en tot moment, a més d'afavorir el consum amb frivolitats diverses amb l'emblema adient i pagar sous que són milions de vegades més gruixuts que els de qualsevol mestre, per tornar a la cosa educativa. Però ves, els veuen totes les gràcies, a aquests xicots joves, rics i privilegiats. Això sí, la seva feina no és fixa, ho admeto, i el mestre-funcionari sí que és fix, de moment, i això sembla que compta o hauria de comptar a l'hora de fer crítica de la situació nostrada, segons sembla.

Les escoles privades que uniformitzen, en general, fan posar faldilles a les noies, cosa que encara em sorprèn, quan per jugar, saltar i córrer, és aquesta una forma de vestir molt poc oportuna. Ningú no ho troba estrany i t'acostumes a tot, car jo anava a escola uniformada i no recordo haver tingut problemes per a fer gresca, però, vaja, em sembla que es va millor amb pantalons, quan més balders i flexibles, millor. La imatge eròtica de la col·legiala amb faldilleta també ha donat molt de joc al cinema especialitzat, caldria pensar-hi i no fomentar-la en excés, ja que pel món corren molts guillats.


Posar normes sense comptar amb un uniforme igualitari obligatori no és fàcil. Quan jo començava a treballar a l'escola les nenes de l'antic vuitè d'egb venien a escola tot sovint amb escandaloses minifaldilles i samarretes d'aquelles que es lligaven al coll i mostraven les seves generoses formes femenines en esclat. O sigui, que per dalt i per baix la roba s'anava reduint de forma progressiva. La cosa va arribar a tal grau, en una escola on vaig treballar, que alguns dels mestres van parlar amb el director i van comentar-li la possibilitat de fer-hi alguna cosa, parlar amb els pares, bàsicament.
-Dios me libre! -va fer el director, un home ja gran, bonhomiós i amb ganes de jubilar-se-. Para que digan 'mira el viejo verde, como se fija'. 
La seva veu era la de l'experiència i la trista realitat, moltes vegades he recordat aquest comentari seu i molts altres, tan savis com aquest.

En el fons tots tendim a l'uniforme, només cal mirar les colles d'adolescents, de joves, fins i tot de polítics sortint d'una reunió. Les diferències són poques, en aquests grups. La corbata seriosa, que semblava tendir a la desaparició, ha resistit el pas del temps i només s'ha acolorit una mica o s'ha omplert de dibuixets de Disney. Els polítics fan, en general, com el Lerroux de la Ciutat cremada, canviar-se de roba segons el moment, les circumstàncies i el públic que els espera. 

La moda uniformitza i, en el fons, tot plegat ens mostra encara més les nostres incoherències. Volem ser singulars i originals però també pertànyer a un grup humà, social, econòmic, cultural. A casa nostra encara tenim un altre problema, ens movem entre una tendència folklòrica i sentimental una mica amagada i una necessitat de demostrar que som moderns i de disseny. Mentre en molts altres indrets el vestit regional esdevé habitual, nosaltres l'hem relegat a alguns, pocs, actes oficials amb pubilles municipals de temporada. Aquest any, per la rua de Carnestoltes, va sorprendre agradablement la presència de grups d'origen hispanoamericà, vestits de forma colorista, regional, interpretant danses dels seus llocs d'origen. Aquí hem perdut bous i esquelles o ho hem deixat tot per als esforçats conservadors de les tradicions que no compten, ni tan sols, amb un espai seriós a televisió, en hores d'audiència important. 

O sigui, que no n'estic a favor ni en contra, de l'uniforme, sinó tot el contrari, però sí que estic en contra de marejar la perdiueta quan no toca. De tota manera, si algú és capaç d'uniformar com sigui els secundaris (a primària la cosa no té mèrit, encara manen els grans) crec que se li haurà de reconèixer el mèrit, fins i tot estant en contra del model triat per a unificar criteris estètics.


Per cert, com sempre, en els debats a la tele sobre la qüestió, ni un mestre, per variar.

La Fira del Temps

LA FIRA DEL TEMPS

Fan a la plaça la Fira del Temps

sota una carpa estelada de plata.

Tot de marxants amb capell escarlata

i amb un somriure esquerdat a les dents

venen engany als possibles clients.

Sobre els taulells es passeja una rata

que fuig de l’aspra cacera del gat

mentre rosega un minut oblidat.

Hi hem arribat per comprar primaveres

i a vendre antigues glaçades d’hivern,

les tardes llargues, el pas d’un vell tren

i aquella absurda i inútil espera.

Baratarem l’hora absurda i sobrera

per un instant que serà massa car.

Sota un fanal que espargeix llum somorta

un munt de gent va fent cua a la porta.

Fan una rifa cap a mitjanit.

Hi ha un grapat d’anys per qui tingui fortuna

i nits d’amor sota espurnes de lluna,

somnis, viatges i almostes d’oblit.

Porto una taca de pena al vestit

i una maleta farcida de runa.

L’atzar, variable, entre tendre i hostil,

balla inconstant, com les pluges d’abril.

-Qui vol un bri xafogós de l’estiu?

-Qui, una tardor sense fulles daurades?

-Qui, el fals orgull de les guerres guanyades?

-Qui, estels d’aram reflectits en el riu?

L’encarregat de la fira ho escriu

tot a un gran llibre de tapes folrades.

I una gropada de vent de dissort

porta un calfred que ens apropa a la mort.

Jo ja he comprat a unes quantes parades

les unces velles d’un temps més barat.

A la butxaca, en el pou d’un forat,

les he perdut pel camí de tornada.

Ai, de la vida, estantissa i somniada.

Ai, dels juliols i la joia del blat.

Encara al pit, amagat i calent,

hi he conservat un bocí de present…

                  Júlia Costa. Indrets i camins

Recomanació bibliogràfica: Un llibre que mostra una altra cara de Barcelona, molt menys amable que la burgesa i modernista, Pobres nenes, dones pobres,  sobre les nenes acollides en les Cases de Maternitat i Caritat durant el segle XIX.

                                               

Temps d'emprenedors, emprenyadors i empaperadors

Un dels grans esforços de la modernitat és cercar neologismes i eufemismes per dir el de sempre de forma que soni a novetat o per dissimular realitats que no ens abelleixen. Tot tipus de deficiències o mancances, psíquiques i físiques, han vist així, al llarg dels anys, veure com evolucionava la paraula clau que les definia. No és el mateix ser cec que deficient visual ni sé gran que ser vell.  En el context educatiu el tema ha arribat ben sovint a cotes totalment ridícules: mestres, professors d'egb, treballadors de l'ensenyament i, finalment, altra vegada mestres de primària o d'educació bàsica o d'escola elemental. Cada canvi de plans educatius, aquests canvis als quals són tan aficionats els poders vigents, ha comportat un canvi de terminologia i poca cosa més, una mena de renovació del llenguatge dels bruixots. 

En el camp de la política també n'hem vist de tots colors. Hi ha paraules que fan fortuna, com ara posicionament, sostenibilitat, conciliació familiar i tantes altres amb les quals es fàcil muntar un discurs pedant d'aquests que no diuen res, en el fons. Etiquetar i especialitzar la violència també ha estat una constant des del principi dels temps, quan no hi havia res més lleig que pegar a un pare. Quan jo estudiava es parlava de canviar això de mestre per professor i fins i tot hi havia qui deia que no, pel fet que a Jesucrist el titllaven de mestre i aquesta paraula era excelsa. El nom no fa la cosa, la rosa, ja ho diu Julieta Capuleto, seria una rosa igualment i faria bona olor si es digués d'una altra manera. Tot i que avui moltes roses ja no fan olor i potser, qui sap, no són ni roses, ben mirat.

Fa uns dies vaig anar a un acte cívic i social amb motiu del dia de la dona en el qual s'havien triat dames de diferents professions, entre les quals una jove empresària. L'empresària, però, va protestar amablement en sentir-se etiquetada com a tal:

-M'agrada més emprenedora.

No m'havia adonat fins ara d'aquest canvi actual, pràcticament ja no hi ha joves empresaris sinó joves emprenedors i a tort i a dret es parla d'això dels emprenedors i les emprenedores, deu ser que empresari sona, el mateix que amo, a senyor explotador de mal viure i aspecte ferotge, com els que surten als acudits anticapitalistas. Què hi diu, el diccionari?

Emprenedor/a:

adj. [LC] Que no vacil·la a posar en execució els seus designis, que no tem d’emprendre les coses, que posa una gran activitat en les seves empreses. Un projecte per a gent emprenedora.

Empresari/a

1 m. i f. [DR] [ECT] [PR] Persona que dirigeix o que té part en una empresa. 

2 m. i f. [DR] [ECT] [PR] Persona que té al seu càrrec d’executar certs treballs, de subministrar quelcom, de dirigir certs serveis. 

3 m. i f. [LC] [PR] [ECT] Cap d’una empresa de producció o d’exhibició d’espectacles.

O sigui, que sembla que hi ha empresaris que són emprenedors i d'altres que no ho són, i gent emprenedora que no té cap empresa, pel que llegeixo a un dels diccionaris canònics. Ara bé, si observeu els diaris i escolteu la ràdio i mireu la tele comprovareu com la cosa, avui, no està, ni de bon tros, gens clara.

De vegades em ve al cap allò del temps franquista, quan no hi havia vagues sinó conflictes laborals o aturades acadèmiques fins que un senyor de l'època, Fernández Sordo (!), e procés de reciclatge transicional, va afirmar, contundent: a la huelga la llamaremos huelga. Tot plegat, tanta bajanada el que propicia que és que cada dia caduquin abans els nostres diccionaris, la veritat.

Sobre el temps, que ho esborra tot...

El llibre de Francesc Xavier Baladia sobre personatges de la seva família va ser un èxit editorial. Ara ens ha arribat la pel·lícula, un documental dirigit per Mireia Ros, que ens mostra un retrat pietós, una mica distant, emotiu, a voltes humorístic, de tota una classe social. A mi m'ha agradat molt, com em va agradar el documental sobre Madrona Andreu, fa anys. La història està farcida de sucoses anècdotes, de vides irrepetibles, del perfum dels dies, vaja. Tafanejar en les existències dels altres, encara més dels ricatxos d'abans, sempre té la seva gràcia...

Hi ha qui creu que la gent és beneita i la vol salvar, mentalitzar, sensibilitzar, fer pensar i tot això. Per tant, els experts ens avisen: ep, compte, el que mostra la pel·lícula no és pas la realitat social global sinó un sector molt concret, etc. etc. Vaja, quina descoberta. Això de pecar de parcialitat no ho fa només aquest documental sinó tots els documentals, tots els llibres d'història, totes les pel·lícules i tots el que sigui, ja ens mostrin les coses des d'un angle o des d'un altre. Sabem que Barcelona no era només aquella brillantor luxosa  i cosmopolita. Encara més, el documental passa de puntetes per damunt dels grans trasbalsos col·lectius i fa molt ben fet, ja que l'objectiu és tot un altre, de fet. La història ens l'explica un descendent jove, amb un punt de nostàlgia irònica, no pas un sociòleg filomarxista amb aspiracions regeneradores.

En el meu darrer llibre La cendra dels anys, (del qual, per cert, acabo de llegir-ne un molt bon comentari fet per la Sandra del blog Papallones en la llum) evocava la figura inventada d'una matriarca catalana que vaig arribar a pensar que m'havia sortit exageradament manipuladora. Però en veure aquest documental i ensopegar-me amb aquesta perillosa i inquietant tieta Ramona constato que la realitat supera la ficció. També recull la història familiar dels Baladia i els Llorach allò que sembla ja tot un tòpic: l'avi fa diners (en aquest cas, la tieta), el fill els conserva, el nét se'ls pateja. Les histories romàntiques es creuen amb les frívoles, en aquest fresc ple de personatges dels quals en voldríem saber més i més, tot i que accedir als detalls ocults o insinuats seria entrar excessivament a casa dels altres, ben mirat.

La història de Teresa Mestres és la més impressionant i colpidora. De Josep Pijoan sabíem, gairebé de forma secreta i per a iniciats, que se n'havia anat a l'estranger amb una dona casada; de la dama es deia que havia fugit amb un arquitecte una mica misteriós. Ahir parlava de la carrincloneria de la nostra societat i en mirar fins i tot la wikipèdia actual vaig constatar que no es parlava ni un borrall de tot plegat en l'entrada sobre un personatge que, com tants altres, ha estat força oblidat per la cultura i la cultureta, de forma ben injusta. Això sí, es menciona la seva segona dona i la filla que va tenir amb aquesta segona dama, ja una mica vellet. Al cinema em vaig trobar una professora de literatura catalana, ja jubilada, que em va comentar que quan ella estudiava a la Universitat ja explicaven que el Pijoan havia fugit amb una dona casada, amb tres fills... Xafarderies per a intel·lectuals, doncs, com els amors de Leveroni o, fins fa quatre dies, els de Mercè Rodoreda. Avui, però, tot costa de mantenir en el secret oportunista per a iniciats i el mateix descendent que ens explica la història familiar ens parla a bastament de la tragèdia d'aquesta dona, imatge de la Ben Plantada d'orsiana, privilegiada en molts aspectes, però a l'hora de la veritat sense cap mena de llibertat individual i trasbalsada pels remordiments inevitables, quan es ve d'un món arnat i ple de repressió i religiositat oficial.

Ben al contrari que la tieta Isabel, inspiradora de l'Hortènsia sagarriana, tot un caràcter també, lliure i resplendent, de llarga vida esquitxada de pecats coneguts però suficientment discrets com per no escandalitzar en excés la societat del volt i les rodalies. Les dones són el millor del documental, pel meu gust, tot i que resulta impossible no anguniejar-nos amb la història de l'oncle vividor i balafiador gràcies al qual s'acaba d'enfonsar l'imperi econòmic de la saga. El temps acaba per esborrar-ho tot, de forma inevitable i corruptora. La ciutat d'avui és molt diferent d'aquella, amb tantes distàncies socials i amb una imatge de postal modernista acolorida a mà que no responia a la realitat, evidentment, no cal que us ho expliqui. La burgesia culta i poderosa, els nou rics, aquella gent tan diversa i desacomplexada, de copalta, Liceu i cuiner xinès, vivia en el seu món com la Daisy de  Scott Fitzgerald i, de fet, la majoria va poder morir en el seu món, tot i que fos ja un món molt més ombrívol, el de la postguerra. 

Per tant, no cal que ningú no ens aclareixi, amb saviesa de manual, que allò no era tot. Precisament la majoria de mortals tenim una història familiar tant o més interessant però molt més modesta, pel que fa als recursos. Tot i que... a moltes ens hauria agradat ser una hereva ben peixada i lliure, com la tieta Isabel, no direm pas que no. He constatat com sovint molts polls ressuscitats quan poden fan com aquells senyorassos i senyorasses que tant van criticar o encara pitjor. No hay peor trabajo que servir a quién sirvió, em deia una mestra sàvia i castellana, quan jo feia pràctiques. 

Aquella coneguda i refregidíssima frase de Lampedusa, tan mal citada, que diu que cal que alguna cosa canviï per tal que tot segueixi igual és una veritat a mitges. No hi ha mai res igual del tot, malgrat que sovint voldríem que els canvis fossin més seriosos i profunds. Però, ai, el món és com és i les persones, també. Res, que si us agrada evocar el passat i accedir una mica més als misteris barcelonins de temps pretèrits, aneu a l'Alexandra o al Melies abans el temps no esborri el documental de la cartellera, que aquest sí que és un altre problema ben gros per als cinèfils encuriosits.

Estellés encara i per sempre, divuit anys després

GOIG DEL CARRER

Vicenç Andrés Estellés (4 de setembre de 1924/ 27 de març de 1993)

La joia pura del carrer

ens va reblir les mans de tendres grapats d'aigua

i ens rèiem, bovament ens rèiem,

i a tots els músculs era l'aigua viva del goig,

vinguda entre les herbes i les llebres.

Anàvem sense cap motiu,

desitjant bona nit al matrimoni vell

i prement nostres cossos calladament, en veure

aquella jove mare,

donant el pit al fill ....

Viure ens era un regal,

un teuladí de fang amb dos plomes pintades de fugina,

un cavalcar corsers de cartó, grocs i verds,

com en una sardana de joguet,

fent-nos senyals, dient-nos: Adéu, adéu, amor! Mai no t'oblidaré!

La vida ens era una sorpresa,

una granota viva a la butxaca,

una cúpula enorme de cristall,

un silenci, un desig rabent, un estupor,

un rellotge parat, que Algú ens havia

donat perquè a la fi el poguéssim obrir,

com des de nins volíem,

i no tenia res interessant a dins ...

I ens tornàrem a riure!

El temps estava en l'aire. I allargàvem les mans

cercant grapats de temps. Però el temps tampoc no era ...

Només era la joia del carrer.

I els crits

- Gol! Gol! -

dels infants que jugaven

al futbol en sortir de l'escola ...

Palaus de botigueria i sentiments ramaders

Ahir per la tarda, com que estem relativament a prop de l'indret, i després d'escoltar per la tele tot d'elucubracions filosòfiques sobre els centres comercials en les societats del present, em vaig dirigir, en companyia del meu fill a les Arenes, lloc on en d'altre temps hi havia vist circ i espectacles diversos, llevat dels taurins, als quals no he estat mai aficionada tot i que la prohibició em sembla una mostra més del món aparentment asèptic on ens agrada fer veure que vivim.

Vam entrar entre una riada de gent, però, vaja, anàvem fent. La idea era pujar al terrat, és clar, lloc enlairat objecte de la propaganda diferencial a l'entorn del nou espai de lleure i consum. Una de les escales mecàniques ja no anava. El meu fill, sense el permís del qual publico aquesta bonica fotografia expressionista del rostre que li va quedar en contemplar el maremàgnum, va anar al lavabo i una senyora de la neteja es planyia dolorosament del fet que cada dos per tres els embussaven expressament, ficant en l'interior de les tasses rotlles de paper higiènic.

L'accés a les escales més enlairades i als ascensors tenien dues voltes de cua, més que pel dia de Santa Rita al carrer de l'Hospital, així que ens ho vam deixar córrer. Cal dir que a l'interior de les botigues hi havia poca gent, em temo que comprant eren quatre gats, la veritat. Vam veure una escala d'emergència oberta i van intentar baixar per allà, amb quatre o cinc persones més. Uns guàrdies de seguretat ens van dir que no es podia i no vam insistir, de fet se'ls veia molt neguitosos. Finalment, ja al carrer (!) vam veure uns polícies que rodejaven una grupet que la meva mare, al cel sigui, hagués titllat de colla d'arreplegats però que en el món d'avui responen a l'estètica, pentinat i vestit dels antisistema. Un dels polícies tenia a la mà... un rotlle de paper higiènic, de la qual cosa vam inferir que tot estava relacionat. Després he vist, per la tele, que es va fer una mena d'acte anticonsum a l'interior, i que els protestants eren, segons dades oficials, una vintena, però no he llegit res dels sabotatges als lavabos embussats.

Vam fugir cap al tranquil Paral·lel. Jo també sóc antisegonsquinsistema, segons com m'ho miri, i anticonsum, compro poc i al barri sempre que puc, i com que al barri hi ha molts xinesos que venen roba, als xinesos que tinc més a prop i que cada dia milloren l'oferta i l'encareixen, ai, una miqueta, xino-xano, si se'm permet el fàcil acudit. Però crec que una mena d'acte silenciós pels volts del nou centre hauria estat més efectiu, la veritat. I més seriós. Potser fins i tot hagués firmat a favor d'algun manifest en defensa del petit comerç de proximitat, tot i que en èpoques del passat el petit comerciant també era identificat com a sicari del capital, cosa que vaig viure a L'Hospitalet, quan l'ampa pesuquera del cole tenia moltes reticències a l'hora d'acceptar que el pobre llibreter de la cantonada, que ens feia un bon descompte, vengués els llibres de text als alumnes. Un altre llibreter, del meu barri, em va confessar en una ocasió que pel setembre treia el ventre de pena gràcies a aquell mercat escolar però que amb la moda de la venda en les ampes i tot això se li havia acabat la primavera tardoral. De fet, la seva botiga ja no existeix.

D'aquí uns dies segur que podem entrar i passejar per aquestes Arenes sense braus ni pallassos amb tranquil·litat i fins i tot pujar al terrat per contemplar la ciutat, jo organitzaria alguna ruta barcelonina per terrats i terradets, colomars obsolets i vells campanars en desús, sempre m'intriga què hi deu haver allà dalt i envejo els privilegiats que hi poden accedir. De tota manera allò de ¿Dónde va Vicente? Donde va la gente, és ben evident i actual. Recordo les cues que van fer, en cotxe, unes amigues, en els primers dies de l'Ikea. O com una mestra m'explicava que havia estat dues hores per entrar a la Casa Batlló durant l'any Gaudí, ja que va córrer la brama que no es podria visitar més, tot i que quan van veure com rajava la cosa les visites van esdevenir oficials. Per no parlar de la Sagrada Família, sobretot en diades de ros. I és que hi ha en els éssers humans una certa moral de sacrifici indiscriminat i sembla que fer llargues cues per tal d'assolir l'objectiu, per absurd que sigui, té un valor afegit. Després l'èxit inicial minva i en ocasions fins i tot l'objecte de desig ha d'acabar tancant portes, per abandonament del respectable. Pel meu gust, a les Arenes hi hauria fet un teiatru, una sala de concerts, un espai per a circ modern, coses així. Però vaja, sembla que l'invent tindrà èxit, seixanta mil persones són molta penya, ni que sigui el primer dia i descomptant el grup dels inconformistes.

Però, malgrat l'èxit de públic, no em fio un pèl d'aquestes lectures triomfalistes que es fan després de manifestacions massives a favor del que sigui.

Devoció literària per Sagarra (2)

L'exposició sobre Magris i Trieste palesa un fet evident: Magris és una excusa per parlar de la ciutat. Es podia haver triat qualsevol altre escriptor, dels molts que es referencien al llarg de la visita; en el fons tot plegat sorgeix de la necessitat de compartimentar, etiquetar i mitificar. Les ciutats grans apleguen un gran nombre de personatges representatius i la tria sempre serà injusta, al capdavall. Avui, les relacions dels escriptors amb els seus escenaris culturals ens han servit per muntar exposicions o bé aquestes rutes de moda, en les quals es llegeixen fragments de l'autor davant d'un indret i s'expliquen quatre coses sobre els seus fets i miracles. Allò que en deien la cultura de Reader's Digest ha fet forat en un temps apressat i on estem per poques literatures aprofundides. Els pobles i poblets que compten amb algun escriptor famós o amb alguna novel·la representativa tenen el cel -del turisme cultural- guanyat. Actualment crec que ja s'esdevé el procés a l'inrevés: s'escriu un llibre per poder, després, muntar 'la ruta'.


Amb qui relacionaríem Barcelona, en una exposició semblant? Jo potser ho faria amb Sagarra, però seria injusta amb Verdaguer, amb Rusiñol, amb Maragall, amb Carner, amb Pla i amb molts més, alguns dels quals contemporanis. Si ens cenyíssim a l'època lluminosa, complexa i contradictòria de la preguerra hauríem de mencionar molts escriptors famosos però també molts d'oblidats, menystinguts, silenciats, avui desconeguts. Les dones, en la història cultural oficial, hi són molt poc presents, com poc presents eren en aquelles penyes emblemàtiques de l'Ateneu. El  gruix cultural i fins i tot pintoresc de la intel·lectualitat d'aquells anys, a Barcelona, té un nivell envejable, que potser hem menystingut, davant del pes de ciutats europees diverses i molt més promocionades, en front de personatges que hem recuperat en pel·lícules de sucós pressupost i promoció feliç, mentre de les coses de casa en sabem les beceroles oficials i encara gràcies. Si això hi afegim una certa carrincloneria que ens ha mostrat durant molt de temps uns intel·lectuals catalans gairebé asexuats, sense passions, amors, enveges, odis ni embolics de gruix, aquestes coses que animen, de fet, les biografies, i que de vegades ens expliquen molt més la literatura, accedim a un panorama ensopit, molt allunyat, ben segur, de la realitat. Si algún escriptor de casa va escriure en algun moment cartes com les que Joyce escrivia a la senyora, segur que no les veurem a cap exposició, al menys, de moment. Aquí ni es bevia, ni s'era homosexual, ni es tenien amants estripades conegudes, ni embolics amb alumnes jovenetes, ni res de res... Les coses d'aquest tipus que sabem les sabem pel boca-orella, que sempre, però, resulta prou excitant.


Sagarra va viure, gaudir i patir aquells anys, imagino que feliços per a ell, d'abans de la guerra civil, en un ambient favorable i privilegiat però encara arrelat al segle XVIII, pel que feia a la família. Al capdavall, la visió del passat a través de la literatura ens ha arribat sempre a través de les classes més o menys privilegiades, que han sabut escriure i llegir. Es clar que en les classes privilegiades també s'han donat analfabets funcionals i un gran nombre de mediocritats. 


Crec que avui passa el mateix a nivell globalitzat, la Barcelona del present, malgrat que hagi augmentat la permeabilitat social i cultural, si la comparem amb la d'aquells anys, encara es disposa, fins i tot geogràficament, en prestatgets que s'ignoren els uns als altres. De vegades s'ha culpat Sagarra del pecat original intel·lectual més habitual entre els lletraferits i, potser fins i tot, entre la majoria dels mortals: creure que la nostra realitat és la realitat i no sentir interès per allò que no ens afecta de forma directa, fins i tot creure que ni tan sols no existeix.


Retorno avui a Sagarra i a la Barcelona de la seva època, que tants trasbalsos entomaria i miraré d'anar escrivint entrades amb un cert ordre -o desordre- cronològic i sentimental.
Que els déus de les patums no em tinguin en compte les mancances.

Josep Maria de Sagarra i de Castellarnau va néixer a Barcelona, el 5 de març de 1894. La seva família procedia de l'aristocràcia barcelonina, una aristocràcia poc rellevant, de fet, però amb prestigi. El seu pare, Ferran de Sagarra (1853-1939) s'havia dedicat a la investigació històrica i a la sigil·lografia, en la qual era un expert. Havia rebut diferents premis pels seus treballs. La família vivia en una casa senyorial del carrer de Mercaders, amb més de tres segles d'història i una gran biblioteca, i posseia també una finca a Santa Coloma de Gramenet i d'altres propietats.

En el pròleg a la primera edició de la seva obra poètica més o menys completa, per part de l'Editorial Selecta, Sagarra recorda que a la seva família va ser habitual escriure poesia, a mitjans del segle XVIII un seu avantpassat, Josep de Sagarra i de Baldrich, un dels fundadors de l'Academia de las Buenas Letras, tot i que redacta els seus textos d'història en castellà ja havia deixat inèdits alguns poemas catalans, com diu l'autor, d'un to pompós i d'escàs valor literari, però que demostren una certa fe en una època en què la poesia catalana es pot dir que no tenia cap nom solvent.

També va escriure poemes i teatre un seu besavi, carlista, i fins i tot una àvia paterna, Maria Antònia de Siscar i de Montoliu. I d'altres parents, i el seu mateix pare, de jove. Sagarra explica que va començar a escriure versos als vuit anys, adaptant poesies espanyoles al català. Els seus primers autors van ser Verdaguer, Pitarra, Calderón, Núñez de Arce, Zorrilla... Als onze i dotze anys va començar a estudiar als Jesuïtes amb el cap ple de vent i amb una orientació més personal que la majoria dels meus companys d'estudi. Als tretze anys va perdre els escrúpols i va començar a donar a conèixer els seus poemes a amics i professors, dominava la mètrica i la tècnica acadèmica del poema. Ningú ja no li disputava els premis relacionats amb composició poètica i sobre aquest fet ironitza ell mateix en les magnífiques Memòries evocant la contenció materna davant l'allau de premis rebuts en un acte escolar. 

Remarca Sagarra la importància que per ell va tenir, en aquells anys, un dels mestres, el pare Esteve Moreu, que el va encarrilar, va creure en ell, li recitava llargs poemes i l'ensenyava a llegir i entonar, a l'estil una mica grandiloqüent de l'època.

El Primer llibre de poemes es va publicar el 1914. Sorprèn esbrinar que alguns dels seus poemes més coneguts i ja molt madurs siguin d'aquest recull juvenil. Com ara el conegut Record de Solsona:

Fa una lluna clara i una nit serena.
Jo m'estic a la Plaça de Sant Joan;
damunt les finestres cau la lluna plena,
cau damunt la pica que la fa brillant.
Aquesta plaça és tota recollida,
tan aquietadora i tan suau,
que sembla un replanet d'una altra vida
on s'anés a abeurar-hi un glop de pau.
Jo no sé pas per què jo aquí voldria
estar-hi llarga estona quietament,
amb una noia sols per companyia
sens besar-la ni dir-li cap lament.
Veure el tresor que d'aquí estant s'albira
sens esflorar-li el seu cabell gentil,
sols sentir-la a la vora com respira...
I respirar aquest aire tan tranquil.

Trieste a quatre passes

Les exposicions del CCCB i moltes altres exposicions del nostre present són, de fet, singulars parcs temàtics culturals. No sé si m'agraden o no. En general, passejar entre projeccions diverses i sons absurds que es barregen, passar per indrets laberíntics, sota coses estranyes penjades per tot arreu, em resulta divertit, inquietant i sovint farragós, també. Però crec que s'han de veure, sobre tot, aquestes que ens han anat oferint amb comptagotes, des de mitjans dels noranta, sobre ciutats i escriptors. Crec que les he vist totes fins ara i en concret em va trasbalsar la de Kafka i Praga, fa anys, ja que hi vaig anar un diumenge pel matí, d'estiu, en el qual érem allà quatre gats comptats. Al principi semblava que s'oferirien de forma més regular, però feia temps que no en muntaven cap de la col·lecció. 

Per fi n'ha arribat una altra, la de Trieste-Magris. Magris no és un autor fàcil, quedaria molt bé dient que l'he llegit de forma aprofundida, però no és així, m'ha costat i em costa, i de tant en tant reprenc fragments del Danubi i d'altres llibres seus, de forma puntual i desacomplexada, per constatar la manca de cultura general que em trasbalsa. Sobretot pel que fa referència a aquesta Europa central complexa i diversa de la qual Trieste n'ha estat un exemple paradigmàtic. Si costa definir que és o no és la cultura, en aquell context de diversitat castigada per migracions i tragèdies, on la multiculturalitat ha estat antiga, colorista, reprimida, esclafada, malmesa, tolerada i acceptada, encara es fa més difícil, tot i que el turisme frívol del present torni a oferir-nos la facilitat barata de les rutes culturals de manual. El passeig per l'exposició serveix o hauria de servir per copsar la relativitat de fronteres, llengües, religions, etiquetes, nacionalitats... En el fons, només homes i dones, supervivients, resignats, autodestructius, lluitadors, víctimes i botxins, que de vegades són intercanviables, muntanyes de morts i de deportats i el renaixement constant de la vida i, sí, també de la cultura i la cultureta.

No cal córrer, durarà fins al juliol, però potser caldrà repetir i tot. Imprescindible, tot i que ja dic que no sóc excessivament entusiasta d'aquest tipus d'exposicions modernes, estil performance i que comparteixo molts aspectes de crítiques desacomplexades com aquesta que podeu trobar aquí. Però, bé, mirem la cosa positiva i anem una estona a meditar en què som, d'on venim i què és o no és això que es diu Europa. O què caram hauria de ser...

La primavera ha arribat i no sé com ha estat...

Abans de la frase tòpica i repetida ya es primavera en el corte inglés, una de ben popular era aquella que feia la primavera ha venido y no sé cómo ha sido, que pertanyia a una cançó que va ser molt famosa durant la meva infantesa i que anava inclosa en una pel·lícula de l'època, Violetas imperiales, remake d'un antic èxit de Raquel Méller, per cert, en la qual una noia pobre que venia violetes, Carmen Sevilla, acabava per ser la protegida d'Eugenia de Montijo i per casar-se amb un cosí de la reina, que en aquell cas era Luis Mariano. De fet, la lletra original era la primavera ha venido y yo sé cómo ha sido. 

La pel·lícula, per l'època i les circumstàncies, no estava malament. Es va fer amb certs recursos, tot i que les còpies s'han descolorit amb el temps i era una versió més del conte de la Ventafocs, un conte que sempre té èxit, perquè això de pujar d'estatus gràcies a un matrimoni convenient amb un xicot ric i ben plantat que, a més, t'estima amb devoció, resulta molt interessant i cobejat, fins i tot en èpoques més feministes.

Una altre de les cançons de la pel·lícula, cerca de aquí me la encontré, mi caballo al trote la alcancé, va merèixer una versió popular que corria per les escoles de l'època i que a mi m'escandalitzava i em semblava un veritable pecat mortal quan l'escoltava mormolar en secret a nenes més grans que jo, cerca de aquí me la encontré con las bragas rotas y sin sostén... Recordo que algú va gosar fins i tot escriure'n un tros amb guix en una paret amagada de l'escola, coses de criatures, vaja, i de no tan criatures. Ja he parlat de Mariano en alguna ocasió, a França, que són gent més fidel als seus personatges, és encara tot un ídol retrospectiu i a mi és un senyor que sempre em va caure molt bé, doncs era això, tot un senyor. La Carmen Sevilla era molt bufona de joveneta i no era mala actriu, però va resultar poc aprofitada, en general, llevat d'aquelles primeres pel·lícules de lluïment i d'una perla en el panorama hispànic autàrquic com va ser La venganza.

Repetir frases que han sortit de sarsueles, anuncis, pel·lícules, és habitual. De vegades ja no en recordem l'origen, passa també amb paraules derivades de mots anacrònics, com ara engiponar, estrijolar o engavanyar. La gent s'acaba fent molt pesada amb aquestes dites de moda i actualitat, fins que acaben per mig oblidar-se i queden fixades en el llenguatge popular per viure o morir segons l'atzar disposi. Actualment una de les de més èxit, que ja es fa una mica carregosa, és aquesta que fa algú ho havia de dir, sorgida del Polònia, que és l'espai televisiu de més unificació populista de casa nostra. De vegades he descobert que algunes frases habituals en el context familiar pertanyien a sarsueles, gènere que aquí sempre hem menystingut, encara no he entès mai ben bé el perquè, la veritat. La primera que em ve al cap, de frase sarsuelera, és aquella que identificava un grup de gent molt nombrós que venia de qui sap on amb los de Calatorao.

A escola és habitual repetir fins a l'aclaparament aquestes frases populars mediàtiques. Quan jo era petita ja ho fèiem amb les de Pepe Iglesias, el Zorro, i el seu Hostal la Sola Cama, fins i tot la mestra hi havia de posar un cert control, opinava que aquell excés radiofònic acabaria per malmetre el castellà. Però la moda va passar i vam oblidar seré bereve i el pobre Fernández. Dels meus temps professionals recordo moltes repeticions semblants, com ara el Yo sigo, del Rigoli, o allò del Toni Leblanc, de la casa de Campo al gimnasio. En una excursió adolescent antiga venia un noiet molt pesat que tota l'estona ens anava fent brometes a les noies, repetint un anunci recurrent de la tele, es buuuuuufalo.

Fa algun temps, pujant a Montserrat amb el cremallera, una colla de nens d'uns deu anys anaven fent broma i repetint allò del prou, prou, prou, de Josep Cuní reconvertit pel Polònia que, crec, és la font actual més important, en català, de dites populars modernes. En català havia escoltat coses al meu avi que després he identificat com a procedents d'obres de teatre o poesia popular recitada, de la seva època juvenil. Rusiñol també va ser una mina, en el gènere. Malauradament, aquesta cultura popular desapareix del mapa aviat i sovint ens trobem amb el fet que no entenem acudits i comentaris antics que en el seu temps van ser brillants i compartits per una gran majoria. Aleshores, de forma destralera, quan s'adapta al present alguna obreta de teatre antiga s'acostuma a fer una esporgada estranya, ja que sembla que l'acudit antic no farà gràcia. Només cal fullejar, per exemple, una edició de Gente bien, per comprovar com va la cosa. Una gran font de dites popular va ser Capri i els seus monòlegs. Quan tenia èxit era criticat per les elits que feien teatre de denúncia i després s'ha reivindicat i tot, intel·lectualment parlant, com sol passar amb tantes coses. Cap al fons, cap al fons...

Les frases populars sovint s'originen en paròdies. La paròdia, per fer gràcia, ha de partir d'un coneixement compartit i majoritari de l'original. Una de les obres més parodiades, fa  dècades, va ser el Tenorio, per raons òbvies. Avui les paròdies poloneses ridiculitzen el món seriós dels polítics, fins al punt que sovint el poble els identifica amb l'original. És el problema que tenen les caricatures, caure en l'exageració fàcil sovint, el pas de l'ironia al sarcasme i a la xaronada és una mica perillós, pot fer relliscar la realitat i fer-la caure en la trampa de la frivolitat indiscriminada. Però, vaja, de fet ja vivim temps una mica frívols i al capdavall l'humor compartit reflecteix de forma estrafeta o tòpica el present i les seves dèries i misèries. Una altra font constant de llenguatge popular és la publicitat, els anuncis, avui encara són vives frases que provenen d'anuncis de fa molts anys, de productes que potser hem oblidat i tot. Pruebe, compare. El meu pare ho arregla tot, tot, tot...

Els seus ulls s'han tancat i el món continua fent cinema...

He estat enfeinada i no m'he assabentat fins aquest vespre de la mort de Liz Taylor. La veritat és que constato que darrerament gairebé només parlo de difunts, tant és així que en Francesc ironitzava darrerament sobre el tema, preguntant-me si ja tenia els obituaris a punt, a l'estil d'aquell programa tan comentat que ens van oferir per la tele fa algun temps.

Donc no, no és així, i ni tan sols no consultaré enlloc per a dedicar un record inevitable a aquesta senyorassa impressionant, tot un caràcter, amb la qual ja vaig plorar de petita, quan era la nena bonica i maltractada d'una versió en blanc i negre de Jane Eyre. Després va ser l'Amy de Mujercitas i molts altres personatges, entranyables tots ells. Fins que va créixer i va fer papers més tràgics, forts i dramàtics, com el d'aquella dona marcada per una vida de pecat i disbauxa o l'esposa insatisfeta de Brando en la versió de la novel·la de Mc Cullers, on estava immillorable dient-li al marit, el qual no volia sortir de l'armari i li criticava l'afició als objectes inútils: a mi m'agraden 'les coses'.

A Catalunya va venir en els seus temps de maridatge amb Eddy Fisher. Jo no la vaig veure, però sí que la va veure una meva cosina, més gran, que vivia a prop de la Costa Brava i va anar a badar una estona pels volts del rodatge, com molta més gent de la rodalia. Crec que devien filmar De repente, el último verano, per Begur, amb Katherine Hepburn i Montgomery Clift. El fet és que només ella desvetllava expectació de veritat, en aquella època estava molt mal vist prendre el marit a una altra dama, cosa que LIz va fer en aquell cas i en el de Burton, segons explicaven les revistes d'aleshores. Els pobres marits es veu que no hi podien fer res, davant d'aquella personalitat excessiva i abassegadora, vaja. O és que els homes, en general, segons explicaven també les iaies, eren uns babaus i es deixaven entabanar de seguida per les senyores arrauxades i de bon veure. La gent, en general, deia que era molt maca de cara però que el tipo no era perfecte, sinó més aviat una mica atxaparrat. Avui, amb la moda-fideu, encara en dirien més penjaments.

No tenia bona salut, més aviat tenia una mala salut de ferro, però va aconseguir molts marits i molts bons amics, alguns dels quals homosexuals, pels quals va donar la cara en època de rebuig a causa del VIH. La vam veure envellir de forma desacomplexada i colorista, casar-se i descasar-se i barallar-se amb els marits, com en els cas dels seus sonats escàndols amb Burton, amb qui, em sembla, va repetir himeneu. A la meva escala hi viu encara una senyora, mare d'una amiga meva, que hi retirava força i que encara hi fa pensar, sempre en presumia. Encara no fa gaire em va recordar que s'hi assemblava, certament.

Va tenir premis i reconeixements i fills i néts. La família, els fills i filles, eren al seu costat en morir. El més gran, fill de Michael Wilding, que durant un temps anava vestit de hippy, ja té cinquanta-vuit anys! Wilding va ser un actor interessant i espigat, elegant, de carrera no massa llarga, al qual recordo fent de príncep en una versió de La Ventafocs, protagonitzada per Leslie Caron, que es deia La zapatilla de cristal. Ningú no és immortal, vet-ho aquí. Avui costa d'imaginar el que representava el cinema durant la meva infantesa, l'única distracció a l'abast de tots els espanyolets a un preu mòdic, en aquelles sales de reestrena i de barri, amb gats que passejaven per sota de les cadires, berenars i cacauets, una mena d'olor de desinfectant allimonat i una senyora als lavabos, això sí, que tenia cura de deixar-los néts i polits en tot moment.

Per cert, la pel·lícula de Begur, estranya i inquietant, no la vam poder veure a casa nostra fins a l'arribada de la democràcia descensurada, el mateix que la de l'ull daurat. Em sap greu, no hi puc fer més, sembla que jo mateixa em vagi morint a bocinets quan desapareixen aquests personatges que m'havien acompanyat fins ara, al llarg de la vida, tot i que fos de forma virtual i imaginària.

Activitats per al dimecres, 23 de març

Aquests dies m'arriben un munt de convocatòries de tota mena d'actes diversos i de presentacions de llibres. Per si són de l'interès dels visitants de La Panxa del Bou, em faré ressò d'un parell que s'esdevindran demà mateix.

Demà, dimecres, es descobreix una placa que recupera el nom de Platja del Somorrostro, després d'una tasca de sensibilització i difusió per part de tot un equip de persones de diferents àmbits, en concret: Mercè Tatjer, Alonso Carnicer, Sara Grimal, Oriol Granados, Custodia Moreno, José Molina, Jordi Giró i Rafel Usero.

Copio el text de l'email que m'han fet arribar que indica on i com se celebrarà aquest acte:

Demà dimecres, dia 23 de març,  a les 11.30 del matí, es descobrirà la placa amb el nom de "Platja del Somorrostro"  i s'anunciarà la futura col·locació de diversos elements commemoratius dels barris de barraques de Barcelona. Serà a la rampa que baixa a la platja des del Passeig Marítim de la Barceloneta, prop de l'Hospital del Mar i davant de l'edifici del Parc de Recerca Biomèdica...

Al vespre, al Pati Mànning (Montalegre, 7), a les 19:30, es presentarà el llibre Retrato Electoral de Catalunya (1980-2010), de Carles Castro, periodista i professor de la Universitat Pompeu Fabra. El presentaran Josep Antich, director de La Vanguardia, Lluís Corominas, de CIU I José Zaragoza, del PSC, a més del mateix autor. El llibre l'ha publicat l'Editorial Episteme.

Quan tornem a ser petits

Quan tornem a ésser petits,

mitjó blanc, sabata blanca,

a la plaça i a peu coix,

jugarem a l'eixarranca,

i també a saltar i parar,

a cavall fort i amb fireta,

i estendrem la roba neta

sota un cel alegre i clar.

Al terrat de dalt de tot

hi desarem les joguines,

soldats, cavalls de cartró,

jocs de bitlles, moltes nines,

i bombolles de sabó.

Ens ficarem tots a dins

de la bombolla més gran

i els camins del firmament

poc a poc se'ns obriran.

I llençarem les joguines

al foc nou de Sant Joan!

Pels camins de l'espai clar

les constel·lacions d'estrelles

ens faran l'ullet sovint

i passarem a prop d'elles

comptant-les de cinc en cinc.

Pirates de l’univers

solcarem camins antics,

serem pobres, serem rics,

serem bons, serem dolents.

Somniarem futurs incerts

sempre nous i renovats,

i cremarem els moments

somniant eternitats.

No tornarem més al barri

ni als carrers de la ciutat

ni veurem pares ni avis

en aquella immensitat.

Però amarats de sentiment

i de somnis d’infinit

entre boires, a la nit,

plorarem d'enyorament…

               Júlia Costa