Velles Ombres d'Userda

El meu pare era de Mieres, a la Garrotxa. Era un poble que, quan jo era petita, no li sonava a ningú de Barcelona. Tothom coneixia Santa Pau, això sí, que sempre ha estat molt més turístic. A més, en tenir el mateix nom que el poble asturià, molt més conegut, tothom es confonia. Era un poble que semblava no canviar mai, tan sols hi anàvem de tant en tant, a veure alguns germans del meu pare que encara eren vius. Mentre va viure el meu pare cada any li portàvem, per la festa major, el quart diumenge d'agost, anàvem a l'ofici, a les sardanes i a dinar tots plegats. Per a ell era una gran festa, festa grossa, i encara trobava vells amics de la seva quinta i alguns, ja pocs, parents.

Recordo que quan festejava i m'havia de casar vam anar amb els meus sogres a Mieres, a visitar parents. El meu sogre comentava al pare que era una sort, tornar al poble de la infantesa i trobar-lo com l'havia conegut de petit, i que li envejava aquell fet. Ell, que era de Molins de Rei, havia vist ja massa canvis, als seus paisatges.

No vaig viure mai a Mieres, ni tan sols hi vaig passar unes vacances. Però les històries de parents i coneguts, del passat, que el meu pare explicava, van fer que m'anès creant una mena de mite a l'entorn d'aquell poble i dels seus voltants.  Aparentment semblava que, com diu la cançó de Serrat, que fa referència al poble de la seva mare, a Mieres, por no pasar ni pasó la guerra...

Però la guerra sí, que hi va passar. Molt jovent de la comarca, de famílies religioses, estudiants del seminari del Collel, van ser assassinats. Molts altres es van emboscar per no anar al front i gràcies a això va ser aquella una comarca amb poques baixes en combat, tot i que alguns desertors van ser capturats i afusellats. La presó que es va establir al seminari del Collell va deixar molt mal record. Per això sovint em semblen, les històries de la guerra, massa blanques i negres quan passen de puntetes per damunt de la gran complexitat social i política que existia en aquells anys.

En aquelles masies es van amagar molts capellans. Per les seves muntanyes hi ha la cova dels capellans, avui destí d'excursionistes encuriosits. Amb el temps vaig saber que la família del meu avi patern, que era carreter, constructor de carros, ni tan sols no era de Mieres, sinó que havia arribat allà desterrada dels volts de Beget, a causa de les guerres carlistes, unes guerres encara poc conegudes potser perquè mostren una Catalunya molt diferent de la canònica i oficial.

El carlisme va ser un fenòmen estrany, interclassista, conservador, religiós, amb un rerefons d'espanyolisme ranci i rebel al mateix temps, i aferrat a la terra. La primera novel·la que vaig publicar s'iniciava a Userda. Més endavant vaig escriure Ombres, més llarga i ambiciosa, la història de quatre generacions d'una família rural. Per ser un llibre gairebé primerenc i potser a causa de les relacions que aleshores tenia l'editor de La Magrana, fins i tot, miracle, em van fer una entrevista per a l'Avui i una altra per El Temps. He de dir que no va ser un èxit de vendes, la veritat, cosa que em sembla una llàstima ja que crec que és una molt bona novel·la. A l'etrevista del Temps hi van posar un títol que no em va agradar gaire, ja que semblava una gracieta de mal gust: Publicar 'Costa'...

Amb el temps Userda-Mieres va perdre realitat i la vaig reinventar conformant una mena de mite simbòlic. Així, a més, tenia la llibertat de no haver de descriure paisatges concrets i de posar muntanyes, carreteres, rius, viles, llacs i espadats on m'abellís o convingués. A l'editor de la Magrana el nom d'Userda no li agradava del tot a causa de ser el nom de l'herba que mengen les vaques, l'alfals. A mi m'agrada, em sona bé, el so del nom em recorda la casa Usher de Poe, amb les seves connotacions misterioses, i l'alfals és una planta que en té enamorada, amb el seu verd viu i les seves flors blaves. El mateix em passa amb la trepadella, una altra planta farratgera, amb una flor molt bonica. Fins i tot un col·lectiu  ecologista va triar el nom d'Userda per a la seva revista...

També es va fer, del llibre, una breu falca de televisió. Pertanyia a una sèrie de petites falques literàries que és una llàstima que no estiguin comercialitzades i a la venda, doncs per allà va passar el bo i millor de la literatura catalana de l'època i, també, escriptors i escriptores poc coneguts, com jo mateixa. El director era Lluís Quinquer i els programes es repetien més d'una vegada per la televisió.  Em van venir a buscar en cotxe, vam esmorzar a Can Met de Mieres, van filmar l'antiga casa del pare, per fora i per dins. Eren uns espais ambiciosos i dignes dins de la seva brevetat i molt ben fets, la sèrie es deia L'Odissea i, de moment, no n'he trobat referències a internet. S'emetien pel segon canal, per on s'han emès molts programes excel·lents i fets amb pocs recursos, cosa que té un gran mèrit.

La filla d'una cosina meva va aconseguir reunir moltes branques de la família paterna fa un parell d'anys, en un dinar a la comarca. De cosins germans, fills d'aquells onze Costa originaris, néts de l'Isidre carreter, en quedàvem ja molt pocs. Ara encara en quedem menys. El meu pare era el més petit de tots. Els meus pares i els meus sogres són morts, i deuen trobar-se tots al cel, si n'hi ha. Han traspassat, com sembla que ara volen indicar que algú ha mort, per tal que la cosa no sembli tan definitiva. A la vida quotidiana ens entestem en anar cercant eufemismes per no dir mai les coses pel seu nom, vaja.

El programa és de l'any 95, el 94 s'havia publicat la novel·la. La casa on havia viscut el pare no era ni de la família, era llogada i l'amo no la va voler vendre mai a l'hereu, no sé el perquè. Aquest va fer una casa nova en un altre indret del poble, propera a l'antiga. Actualment sí, que s'ha venut, i s'hi ha fet un bonic hotelet o casa rural. El poble ha canviat, aquests darrers anys, ha acollit més turisme i, tot i que conserva l'encís misteriós de la seva situació, s'hi poden copsar nous estadants, nous espais i una certa dinamització moderna.

He recuperat aquell falca literària, que ja és un document històric, pel fet que aquella casa mig en runes, on havia nascut el pare i que l'equip del programa va filmar, ja no existeix, tot i que es pot reconèixer la seva forma original, malgrat la modernització turística del lloc, molt ben feta, per cert. I han conservat el nom de Cal Carreter, tot un detall.

I, per als amants o aficionats a la historia, gran i petita, un nou enigma:


http://norantanou.blogspot.com/2011/01/enigma-sabatic-53-princeps-amants-flocs.html

Maria Mercader, gran actriu i mestressa de casa bona

Ha mort l'actriu Maria Mercader, vídua de Vittorio de Sica, i segons diuen diferents fonts, germana de Ramon Mercader, l'home que va matar Trotsky, tieta de Gay Mercader, mare dels dos fills del director i actor, un d'ells compositor i l'altre també actor i productor. Maria Mercader havia nascut a Barcelona i a partir del 39 va treballar a Itàlia, sobretot. Durant anys se'n va parlar molt poc, encara que ara sembli estrany fins i tot els senyors moderns demanaven a l'esposa que es retirés del cinema quan era mare. Així van condemnar a la grisor de la llar, ni que fos d'una llar benestant, a grans dames com la mateixa Mercader, Lucía Bosé, Grace Kelly, Assumpció Balaguer... i tantes altres. Les esposes de Buero Vallejo, del doctor Puigverd, també havien estat grans actrius de teatre, retirades o enretirades, després.

Als homes importants els agradava alternar amb belles actrius i si se n'emportaven una a casa, de forma oficial, acostumava a passar això, fa anys. No només passava en el món de la faràndula, sinó en tots. A les memòries del senyor Estapé aquest admet amb penediment retrospectiu com es va malmetre la gran intel·ligència de la seva dona, en casar-se i enretirar-se de la vida pública i professional. Fins i tot el món del cinema condemnava les rebels, com va passar amb Bergman quan se'n va anar amb Rossellini. Coses d'un temps, d'un país, i de molts països. Recordo la gran Maria Matilde Almendros, la Grace Kelly catalana, que explicava el mateix, tot i que més endavant, com que no tenia fills, va tornar al món dels mitjans, a la ràdio sobretot, i a la tele va ser, durant una bona temporada, la inefable esposa del doctor Caparrós. Una antiga coneguda meva havia fet teatre de forma professional, la crítica l'havia destacat, però el marit patia en veure-la actuar i ja de promesos va haver de renunciar a aquella activitat, per ser mare i esposa. I això que en aquelles obres de teatre i pel·l·lícules hi havia molt poc marro.

Maria Mercader va ser una dona intel·ligent i bellíssima. De gran, de vella, era també una dama bellíssima, amb un rostre solcat per arrugues naturals que no crec pas que haguessin passat pels trasbalsos estètics dels nostres temps. Les dades no es posen d'acord amb la seva data de naixement, però tenia més de noranta anys. Una llarga vida i una llarga història, apassionant, ben segur. Quan va morir el marit, encara va intervenir en alguna pel·lícula, de forma honorífica i de luxe. No va ser la primera dona de De Sica, primer van ser amants, fins que ell no va aconseguir el divorci de la primera. Això potser també va contribuir al fet que, en aquells temps reprimits de la meva infantesa i joventut, se'n parlés molt poc, de Mercader. La relació amb Ramon Mercader també devia pesar, és clar. 


Va tornar a Barcelona en diferents ocasions, va rebre homenatges. Va escriure un llibre de memòries, sobre la seva relació amb De Sica, del qual després es va penedir i fins i tot va actuar al Centre Dramàtic de la Generalitat.

Tot passa i el món canvia. Aquestes llargues vides, apassionants i, més o menys públiques, em desvetllen admiració i tafaneria. Descansi en pau Maria Mercader al cel de les actrius immortals.

Del noble plaer de llegir en veu alta i escoltar qui llegeix bé

Vaig tenir la sort que a la darrera presentació del meu llibre assistís Jaume Comas, gran actor i company de les tertúlies d'història. Li vam demanar que llegís un fragment del llibre en breu alta, en concret el començament, i així ho va fer, deixant el públic bocabadat, per cert. Molta gent em va fer el comentari després, i no ho havia llegit abans?, preguntaven. L'ofici compta, però avui no tots els actors i actrius saben recitar bé ni llegir en veu alta com cal.

Se'm va acudir de comentar, una mica informalment, durant l'acte, que l'escola havia perdut aquella pràctica i una noia jove que devia ser mestra va protestar, sí que ho fem, a l'escola... No tinc cap dubte de què es fa, més o menys, segons el centre i les seves dèries, més encara des que les autoritats acadèmiques van insistir en la qüestió, però crec que no dic res de nou si afirmo que no es fa tant com durant la meva infantesa, ja que al llarg de la meva vida professional he vist com minvava la tendència. De tota manera, fins i tot en aquella antiga època de lectura constant i d'absència d'estris electrònics, no tothom tenia grapa. Hi havia companyes d'estudi que resultaven absolutament narcotitzants, escoltar-les era molt avorrit, per més que s'hi esforçaven. 

També, en la meva època i la dels meus pares i avis, es recitava molt, poemes llargs, i la gent se'n sabia molts de memòria. Aviat la cosa va anar de baixa ja que la memòria, facultat de l'ànima, amb l'enteniment i la voluntat, va esdevenir molt maltractada per les noves pedagogies de moda, la intel·ligencia dels tontos, en van arribar a dir (molts tontos desmemoriats, segur). Recitar, fer teatre, demana pràctica i una certa gràcia que, de tota manera, es pot cultivar força. Hi havia rapsodes reconeguts que no agradaven, ja que es criticava que fessin massa teatre o excessiva escudella. Un dels qui comptava amb amors i odis diversos era Alejandro Ulloa, i crec que no agradava als més joves per l'afectació antiga que acompanyava la seva impecable manera de dir els poemes.

Es deia, també, que els poetes sovint no eren bons rapsodes. En molts casos, efectivament, per emotiu que resulti escoltar gravacions d'autors que llegeixen o reciten, els manca alguna cosa, art, ofici, bona veu. Un poema, el mateix que determinats fragments de teatre, no semblen el mateix en veu d'uns o d'altres. Obres que m'havien agradat molt i m'havien fet riure o plorar, mal interpretades, m'han semblat sense cap mena de gràcia.

De vegades he guanyat alguns premis locals de poesia i he sentit actors i actrius recitar poemes premiats. La veritat és que hi ha una gran diferència entre la gent una mica grandeta i els joves, sento dir això però em temo que és un fet amb poques excepcions. Recordo una persona que em va impressionar, en un acte d'aquest tipus, ja que millorava poemes senzillets, amb la seva dicció impecable, l'Imma Colomer. També en una ocasió, als Jocs Florals de Sant Antoni, vaig escoltar meravellada com llegia la Sílvia Oliver, filla de Joan Oliver, gran actriu tot i que ha actuat, sobretot, en grups d'aficionats. Lluís Soler també és un altre gran lector. Tots aquests que menciono ja tenen una edat.

Avui hi ha una mena de corrent prosificador que tendeix a dir versos com si fossin prosa, que no fa diftongs ni hiats i que, per tant, aconsegueix perdre el ritme pensat per l'escriptor. Si algú llegeix bé, en veu alta, vers o prosa, és un goig escoltar-lo, i és una llàstima que no hi hagi a casa nostra bones gravacions comercialitzades, de novel·les, reculls de poemes o d'obres de teatre. Fa alguns anys vaig llegir la notícia de què algú havia muntat una empresa per anar a llegir en veu alta a les cases de la gent, no sé si encara funciona aquella iniciativa.  

Una de les coses, sovint molt ensopida, que es fa a les escoles, és llegir en veu alta algun llibre de lectura (obligatòria), un trosset cada alumne. Si el llibre és distret, encara. Però si no ho és, i considerant que hi ha molts nois i noies que no llegeixen de forma excessivament reeixida en les edats escolars, provoca una desconexió freqüent entre aquells a qui no toca llegir. És clar que es pot fer de forma aleatòria, per pescar els despistats. He vist moltes formes d'actuació, destinades, en molts casos, a enxampar aquells que fan volar el pensament per indrets llunyans. Confesso que quan anava a escola m'avorria molt aquest tipus d'activitat, però també confesso que l'he practicada com a mestra ja que de tant en tant tens necessitat d'una estoneta tranquil·la, ni que sigui amb el risc d'ensopir una mica l'alumnat sorollós i fent aquesta lectura col·lectiva s'assoleix un cert estat de placidesa transitòria.

Quan escrius, una de les millors autocrítiques l'aconsegueixes llegint en veu alta allò que has escrit. De vegades fa mandra, però sovint resulta imprescindible fer-ho. Recordo tardes d'escola cosint mentre una nena llegia coses adients a l'època, com ara vides de sants, però també novel·letes juvenils una mica ingènues. També fèiem moltes redaccions, llargues, i en llegíem les millors. Segur que hi ha escoles que encara conserven aquest costum. Corregir textos infantils una mica llargs és una llauna però reprimir la tendència a l'excés marcant mides limitades tampoc no és una bona praxi. Sóc del parer que cal deixar escriure a raig i, si no es pot corregir tot, fer-ho d'un fragment. Però també s'ha d'anar habituant els  alumnes a llegir allò que han escrit, abans de donar-li sortida.

En tot cas, és un error creure que fer una cosa a l'escola arribarà a conformar un hàbit social i cultural o millorarà el món. Vam resar molt i ja veieu com hem perdut, la majoria, aquells costums infantils. Per tal que la societat sigui lectora, en veu baixa i en veu alta, crítica, solidària i el que calgui fan falta moltes coses més que els deures escolars. Fa falta un context social i polític, més que no pas familiar, que afavoreixi el desenvolupament de tot plegat. Fer teatre és també quelcom molt convenient a escola, es treballa la memòria, la dicció, fins i tot l'autoestima, i s'aconsegueix que els tímids  es tornin més segurs i decidits. S'aconsegueix, ho dic per experiència, que famílies que no acostumen a venir a veure els mestres per raons diverses, no es perdin l'estrena ni l'oportunitat de fer fotografies als cadells-actors. Dóna, això sí, molta feina, i amb els horaris complicats d'avui em temo que és difícil arribar a muntar una obra amb cara i ulls. Si a això hi afegim que els teatres de les escoles han desaparegut, practicament, convertits en absurdes aules polivalents...

Llegir en veu alta amb correcció és un plaer per als qui escolten. També ho és escoltar narracions, contes, fins i tot arguments de pel·lícules, ben explicats. Recordo amb gran plaer aquelles emissions de teatre radiat de la meva infantesa, a les fosques, fent volar la imaginació i a càrrec d'uns actors de molta categoria.  Al Foment Excursionista fa cosa de tres o quatre anys es va muntar una activitat que, d'entrada, no semblava que hagués de reeixir: un grup de lectura, però per llegir en veu alta, al vell estil, una pàgina cada persona, del llibre triat. Va tenir molt més èxit de l'esperat, continua en actiu i tothom ha constatat com han millorat, per part dels participants, l'habilitat lectora o l'entonació. Crec que és una gran iniciativa que, per ara, no s'ha plantejat en indrets com les biblioteques, on en els grups de lectura es comenten llibres ja llegits. 

De vegades, les coses més senzilles i evidents, són les millors.




Sobre la memoria, dec tenir tirada a parlar del tema i de la molt noble mare de les Muses:


http://lapanxadelbou.blogspot.com/search?q=Mnem%C3%B2sine

http://lapanxadelbou.blogspot.com/2008/01/lloana-la-mare-de-les-muses.html

Joan Argenté en el clar país nostre

"TINC TOT DE FUM A LA BOCA"

Tinc tot de fum a la boca,

torrada pipa a les mans.

Canto amb pena i canto amb glòria,

sóc Joan, fill de Joan.

Deixo el fum blau sobre l'aire,

torrada pipa a les mans.

Cada matí quan m'afaito

veig el mar de casa estant.

Tinc tot de fum a la boca,

torrada pipa a les mans.

Canto amb pena i canto amb glòria,

sóc Joan, fill de Joan.

Deixo el fum blau sobre l'aire,

torrada pipa a les mans.

Cada migdia cap ombra

no s'estén sota el sol blanc.

Tinc tot de fum a la boca,

torrada pipa a les mans.

Canto amb pena i canto amb glòria,

sóc Joan, fill de Joan.

Deixo el fum blau sobre l'aire,

torrada pipa a les mans.

Cada vespre tot s'esborra

per esperar l'endemà.

Vaig conèixer l'existència de Jacques Brel, durant la meva adolescència, a través de dues referències. Una venia en el llibre Donar, diari d'Anna Maria que, amb Estimar, Diari de Dani, van conformar l'educació sentimental de tant de jovent de l'època. Avui probablement ens semblarien carrinclons i passats de rosca. No sé què n'he fet, en algun moment iconoclasta els devia llençar a la brossa. Allò que en castellà deien, vulgarment, pegar-se el lote, sorgia en aquells llibres amb una paraula catalana una mica refistolada: flirtejar. Recordo que en algun moment l'Anna Maria del diari femení parla de Les pieds dans le ruisseau, una cançó de Brel. També va tenir molt d'èxit la versió de Le plat pays, cantada per Emili Vendrell fill, que he recuperat per a un muntatge modest sobre la meva darrera novel·la. L'adaptació de la lletra, magnífica, la va fer Joan Argenté, que en va fer moltes més de Brel. Fins i tot sembla que s'havia parlat de que el cantant enregistrés algun disc en català, però no es va arribar a un acord amb la productora. A cegues, sense saber res més del cantant, vaig demanar un disc d'ell per Reis i des d'aleshores el vaig anar seguint i em vaig anar comprant el que podia d'ell.

La casualitat ha fet que, per una banda, aquests dies celebrin a Badalona, ciutat que sempre li ha estat prou fidel, una exposició-homenatge a Argenté i que jo hagi recuperat aquella cançó, la del clar país, gràcies a l'excel·lent blog Cançons en català i més, per tal de fer-ne la banda sonora d'un muntatge casolà sobre la meva darrera novel·la. Una consulta a un indret d'internet amb una errada va fer que fes constar com a autor de la lletra Jordi Argenté i no Joan Argenté. Per sort, en Ramon em va fer adonar de la patinada. Argenté té moltes referències a internet, fins i tot vídeos a youtube, però els seus poemes no es troben amb la mateixa facilitat. En aquella nostra joventut el monopoli dels poetes més coneguts (Espriu, Foix, més endavant Martí i Pol) va fer que oblidéssim o no arribessin a conèixer prou d'altres figures igualment immenses, no pas secundaris de luxe, sinó poetes amb tots els ets i uts. Fer un repàs per les lletres d'aquelles cançons adaptades o de moltes d'originals, mostra un ampli ventall de grans poetes una mica oblidats.

Argenté va escriure el gruix de la seva poesia en aquells anys, els seixanta, els setanta. Potser això ha contribuït també al relatiu oblit en el qual ha restat la seva obra, fins que el 2001 va publicar un nou recull. Avui li he volgut retre un breu homenatge des del meu blog.

Dissabte, al "Sortidor": LA CENDRA DELS ANYS

Dissabte, el dia 22 de gener, vam presentar la meva nova novel·la "La cendra dels anys", al Centre Cívic "El Sortidor", al cor del Poble-sec.

Va ser una gran tarda, amb excel·lents interpretacions musicals, entre les quals una composició que m'ha dedicat el meu marit, i que Mònica Trueba (piano) i Christabel Jackson (flauta travessera) van arranjar i interpretar meravellosament. Ramon Font, escriptor i editor d'Acteon va fer la presentació inicial. Jaume Comas, actor, company de les Tertúlies d'Història va llegir un breu fragment. I jo vaig intentar explicar una mica la temàtica i l'ambient de la novel·la, una més del cicle d'Userda, com Enmig d'orats i savis i Ombres.

I molts amics i amigues: familiars, companys de joventut que feia temps que no veia, companyes d'escola, amigues antigues recuperades gràcies a la xarxa, amigues noves fetes gràcies a la xarxa, veïns i veïnes del barri, amigues i amics del món blogaire i poètic, del món literari en general, amics de CERHISEC, el grup d'història del barri, i de les Tertúlies del Grup 99 i segur que em deixo moltes més referències...

La propera, a la Casa Orlandai, a Sarrià, el 2 de febrer, a la Sala Foix. I precisament recordo que el meu primer llibre publicat anava encapçalat amb un sonet de Foix, d'on vaig treure el títol de la novel·la... Casualitat???

Saber narrar en llenguatge vigorós

Deler i desig, i plers, i, sens esforç,

Rimar bells mots amb el ritme dels cors

Amants o folls; i, gens fantasiós

- Oh, dolç fallir! -, coronar de lluors

Éssers de carn, tot oblidant els morts

I l'ombra llur, reial, i d'un bell tors

Reprendre el tot vital i rigorós.

Saber sofrir sense llanguir i amar

Sense esperar, i, essent, ardit, del segle,

Témer i l'enuig i al nàufrag dar la mà;

Viure l'instant i obrir els ulls al demà,

Del clar i l'obscur seguir normes i regla

I, enmig d'orats i savis, raonar.

Ballarins oblidats i escriptors alternatius

Imatge del Jove Ballet de Catalunya

Una màxima de Sòcrates recollida per Plató i molt vulgaritzada a tort i a dret manifesta: Només sé que no sé res. Una dita popular castellana diu quelcom també molt filosòfic: ¡Qué atrevida es la ignorancia! La trista realitat del pas inexorable de la vida fa que t'adonis, amb els anys, que quan més coses saps més saps que no saps, no sé si m'explico.  Ara bé, en alguns temes específics, lligats al teu entorn i la teva professió, acabes tenint un cert i relatiu coneixement, que sempre hauria d'esdevenir sota sospita, això sí. Una gran tendència d'entensos i no entesos és parlar d'allò que es desconeix, car quan algú assoleix un cert prestigi en determinats aspectes de la cultura -terme controvertit- de vegades es temptat d'opinar de tot i més.

Hi ha coneixements demostrables: si un senyor m'arregla un cotxe bé, m'ha demostrat que en sap, si un cirurgià m'opera un braç i me l'arranja, el mateix. Els idiomes són, fins a cert punt, coneixements demostrables, si parles amb un anglès en anglès i, més o menys, t'hi entens, se suposa que saps alguna cosa d'anglès. Hi ha temàtiques molt més etèries i de les quals es fa difícil comprovar-ne l'excel·lència. Els camps de la psicologia, la política, la pedagogia i fins i tot certa medicina, així com els de la literatura i la història són molt susceptibles de relliscar pel pendent de la parrafada buida o de la remenada de fum eteri.

Avui gosaré, des de la meva ignorància, parlar entre d'altres coses d'un tema del qual no hi entenc res, però res de res, ja que, malauradament, la meva formació en tot allò que té relació amb la música ha estat molt deficitària: el ballet i les seves circumstàncies. Dimarts, en el marc de les xerrades sobre història que fem al meu barri, dedicarem un record a Sebastià Gasch (1897-1980), que va viure durant uns anys al Poble-sec i que va ser un personatge inclassificable i polifacètic, de la mort del qual ha fet, fa poc, trenta anys. Gasch va escriure i parlar sobre molts temes: music-hall, flamenc, cinema, circ, pintura... Molts d'aquests gèneres s'havien considerat vulgars i menyspreables per certs sectors de la cultureta fins que gent com Brossa, Néstor Lujan  i d'altres, i, sobretot, Gasch, en van parlar i hi van aprofundir. En memòria de Gasch s'atorguen els premis FAD d'arts parateatrals. Gasch va escriure també, força, sobre ballet clàssic.

L'esposa del senyor Gasch era germana del pintor Grau-Sala i anava a comprar al mateix colmado que la meva mare. A ca l'adroguer, com en dèiem aleshores, les mestresses de casa eren Pepites, Lolites, Marujas, Teresines... Però hi havia alguna senyora com la senyora Gasch, a la qual es tractava amb gran deferència i respecte. A la meva mare li agradava molt ensopegar-se amb ella a la botiga, car tenia una conversa brillant i agradable i sempre sabia moltes coses del món de la faràndula i de l'intel·lectual, per raons òbvies. L'adroguer, situat a Blasco de Garay-Blai, es deia Jaume Ferran i un seu germà, Josep Ferran, va ser un brillant ballarí, que va estudiar amb Joan Magrinyà i va treballar a França, en companyies com ara la de Roland Petit. Amb la senyora Gasch comentaven sovint, també, el tema del ballarí nostrat i les seves activitats artístiques. Josep Ferran va codirigir més endavant una prestigiosa escola de ballet a Cannes. Ja gran va retornar a Barcelona i va morir, si no m'equivoco, el 2002. Quan anàvem al cinema del barri a veure pelis com ara Un americano en París, on sortien números de ball interpretats per la companyia de Petit, un entreteniment habitual familiar era identificar en Josep, el ballarí, ja que la meva mare l'havia conegut de petit i de jove.

Fa uns  mesos, al segon canal, em vaig ensopegar per casualitat amb un programa sobre un ballarí important, espanyol, que treballa a França, José Martínez, i em va emocionar escoltar-lo parlar de Josep Ferran, de qui havia estat alumne, recordant fins i tot frases que aquest li havia repetit, com ara que és el ball el que et tria a tu i no pas a l'inrevés. He vist, fins i tot, que un ballet de 2002, un muntatge sobre Mi favorita, de Donizetti, estava dedicat al noi de ca l'adroguer. Tots els móns de l'espectacle generen gelosies i desvetllen polèmiques  diverses, el ballet, també: Duato, Corella, ballets nacionals, política de subvencions... no entraré en matèria, les hemeroteques estan a l'abast dels tafaners. El cert és que es coneix encara molt poc el paper dels nostres ballarins clàssics, que encara sembla que clàssic i contemporani estan, a casa nostra, massa distanciats, en el món del ball i que a la gent jove els costa molt assolir un reconeixement important en aquest camp, que tants sacrificis exigeix.

El juny de l'any passat, en un article de Marta Porter, al diari Avui, antics ballarins del Liceu, reivindicaven la seva tasca, es consideraven oblidats i menystinguts per declaracions d'alguns alts responsables del teatre que, com he comentat al principi, parlaven, com fem molts, d'allò que ignoraven, dient, per exemple, que el ballet del Liceu només havia estat una mena de complement de les òperes. No és l'única vegada que he llegit coses semblants. Fa anys em vaig quedar parada del sou de la gent del Ballet Nacional de España, jo, mestra, i considerant que els mestres sempre ens hem queixat de la qüestió, fins fa pocs anys, guanyava més que no pas ells, quan calia tenir en compte, més enllà d'aspectes de comparació professional, que feien moltes hores, horaris llargs, desplaçaments,  i en una feina de durada limitada ja que precisa d'un molt bon estat físic. No sé quan devia ser, recordo que es van difondre aquells sous i que aleshores eren d'unes noranta mil pessetes mensuals, per tant, ja fa alguns anyets, potser ara tot plegat ha millorat.

L'altre dia, en un programa de ràdio, parlaven del ballet, de Corella. Algun entès opinava que el ballet clàssic, de tutú, era passat de rosca, del segle XIX. Per sort, una persona amb més seny li va dir que l'òpera també era antiga. Hi ha hagut molts projectes, no reeixits, de crear un Ballet Nacional Català, de moment, sense èxit consolidat ni efímer, que jo sàpiga. He vist de vegades gent jove molt valuosa, fent coses interessantíssimes. Normalment, aquests joves ho saben ballar tot, de la mateixa manera que els bons cantants saben cantar de tot fins que no troben el seu propi camí. Em temo, però, que no anem gaire bé i que mentre l'òpera ha sabut popularitzar-se altra vegada, modernitzant el context, de vegades amb escenografies i muntatges de gust dubtós però que han contribuït a donar-li publicitat i acostar-la a nous públics, en el tema del ballet clàssic la cosa, segons la meva ignorant opinió, encara està molt verda pel que fa a la divulgació. Fins i tot el flamenc seriós ha sabut obrir-se a nous públics més moderns i desacomplexats. Un altra tema seria la sarsuela, també sovint menystinguda i oblidada, dificil de veure a Barcelona, tot i que a Madrid es fan muntatges reeixits i dignes. 

Tot ha canviat molt, fins i tot el cinema està en crisi, així que potser les coses són com són i és l'atzar qui guia les revifalles inesperades. En aquest context, un cert esperit obert com el de Sebastià Gasch, ens és molt necessari. Un esperit amatent a les novetats, respectuós amb allò que fins i tot es considera xaró o populista, i que potser, qui sap, d'aquí algunes dècades serà objecte de culte, però també amb memòria pel que fa a les nostres figures emblemàtiques com Magrinyà, Tena i tants d'altres, com el mateix Josep Ferran, recordat a París però no al Poble-sec, de moment.

Aquí podeu accedir a l'entrevista que Josep Maria Espinàs va fer a Joan Magrinyà l'any 1984, al programa IDENTITATS.  Cal dir, de tota manera, que Magrinyà és ben recordat a Vilanova i la Geltrú, on compta fins i tot amb un monument i on l'any 2003, amb motiu del centenari del seu naixement, se li van dedicar molts actes culturals.

LA CENDRA DELS ANYS, nova presentació!

Dissabte, 22 de gener, nova presentació de "LA CENDRA DELS ANYS", al Poble-sec!!!

Serà a les sis de la tarda, al CENTRE CÍVIC 'EL SORTIDOR', Plaça del Sortidor, 12.

Farà la presentació l'editor d'ACTEON, el també escriptor RAMON FONT, i comptarem amb acompanyament musical a càrrec de la pianista MÒNICA TRUEBA, de l'Espai 'LA SALA'.

Per als interessats en els actes culturals, demà, dimecres, en teniu un de molt interessant, sobre el vaixell Winnipeg, amb documental, poemes i música. Més informació aquí.

Radio L'Hospitalet. Culture Club, 20/12/2010


Un tel als ulls (Clídice). 21/1/2011

Amors i actors de pel·lícula (antiga)

Em va passar la meva cunyada, cinèfila com jo mateixa, fa pocs dies Si no amaneciera, pel·lícula que havia vist en alguna ocasió però que gairebé no recordava. És aquesta una història romàntica, de l'any 1941, un d'aquells títol que la gent gran de la meva època recordava amb emoció retrospectiva. 

La història ens pot semblar avui que té un final massa convencional, en d'altres temps s'intentava que tot acabés bé, al capdavall el cinema era una de les poques distraccions a l'abast i no hi anàvem a patir. A més, els mateixos guionistes es veien forçats a fer-ho així, per pressions de la indústria. També mostra una visió molt innocent dels Estats Units, visió que avui, entre crues realitats diverses, s'ha anat esberlant. També la redempció, tema avui en retrocés, va donar argument a moltes novel·les, pel·lícules i obres de teatre.

Ara bé, al marge d'això, és aquest un sòlid guió que emociona malgrat l'artificialitat i la tendència a la llagrimeta fàcil, en el qual va col·laborar un jove Billy Wilder, fet amb gran habilitat, i amb uns actors en estat de gràcia, sobretot els tres principals, tot i que els secundaris també són importants. Va tenir sis nominacions als óscars, en la seva època, principis dels anys 40.

El que explica és molt conegut i refregit. Un vividor amb passat tèrbol, ballarí romanès, vol passar als Estats Units des de Mèxic, però els tràmits són llargs i feixucs. Allà retroba una altra dama de vida disbauxada amb qui havien estat amants, aquesta ja té els papers fets, es va casar amb un pobre paio a qui va abandonar després per viure la vida. El pocavergonya pensa en fer el mateix i s'ensopega amb una ingènua mestra que porta d'excursió una colla de nenes repel·lents i brètols, s'hi enrotlla, s'hi casa, però ella ha de tornar a casa i mentrestant, el senyor continua amb l'antiga amant. Resumint, la dolenta s'adona que el noi s'està enamorant de veritat de la bona i li xerra tot, la bona té un disgust però protegeix el marit de l'inspector d'immigració i se'n torna a casa atabalada, cosa que fa que tingui un accident. El marit, penedit, la va a visitar a l'hospital. Ella el torna a buscar, el perdona i la noia disbauxada troba un paio ric a qui tornar a prendre la guita. Pel mig, hi ha diferents breus històries de persones que esperen els visats en un hotel atrotinat, amb el protagonista.

El senyor, tot i ser com és vol respectar la noieta, ço és, no tenir-hi relacions matrimonials, fins que en un curt viatge que fan per Mèxic ella es banya a la platja i ell no se'n pot estar. Tot això, com passava en les pelis antigues, s'intueix més que no pas es veu, cosa que en aquells temps provocava una tensió sexual important, i que la gent esperés amb candeletes el moment. La gran Katharine Hepburn comentava en més d'una ocasió que era molt eròtica aquella espera, i aquell misteri amagat rera una porta tancada o després d'un apassionat petó prometedor. Avui tot plegat és història.

Els actors van ser tres dels grans, amb vides també de pel·lícula. Olívia de Havilland encara es viva, amb més de noranta anys, i encara no s'ha reconciliat del tot, segons expliquen, amb la seva germana, també gran supervivent de l'època, Joan Fontaine, un odi fratern que va fer història. Es va especialitzar en aquests papers de noia innocent castigada per la vida i els homes sense escrúpols, però que, en el fons, no té un pel de tonta quan cal demostrar-ho. A No serás un extraño va fer més o menys el mateix paper, amb Mitchum com a metge dur i aprofitat i la gran Glòria Grahame que sempre feia de vampiresa, fent de vampiresa. Olivia de Havilland va resultar ser una dona amb un gran caràcter, molt diferent al dels seus papers a la pantalla, va protagonitzar un sonat enfrontament amb els estudis, que va guanyar en els tribunals. Porta molts anys plàcidament retirada del cinema i no concedeix entrevistes. Estava enfadada pel fet que tots els bons papers, de gruix, els donaven, durant un temps, a Bette Davis, tot i que aquesta també va patir a causa de l'egoisme despietat de les productores.

Charles Boyer, el galan, va ser un actor immens, amb una llarga carrera, un home culte, llegidor i de vida privada seriosa i discreta. Va tenir un únic fill que va morir molt jove en estranyes circumstàncies, es va dir que era suïcidi però també podia ser que durant una festa de joves, on tots estaven ebris, juguessin fent el tanoca a la ruleta russa i la cosa se'ls escapés de les mans. Boyer i la seva dona ho van passar molt malament, amb la premsa sucant pa en la tragèdia, com sol passar. Ella era una actriu remarcable però que no va fer una carrera massa llarga, i que es va dedicar al marit i al fill, Pat Paterson. Es van enamorar i casar de forma sobtada i ràpida, tot un fletxasso, i van estar molt units durant gairebé cinquanta anys. Dos dies després de morir Patrícia Paterson, de càncer, Boyer es va suicidar amb una sobredosi de medicament.

Paulette Godard va ser tot un caràcter però, malauradament, no va aconseguir tenir una carrera excessivament llarga, cosa que els passa a moltes dones en el cinema i en moltes altres feines, com comentàvem fa uns dies. De tota manera, espavilada i pràctica, es va casar ja molt joveneta amb un home molt ric, va tenir un sonat afer amb Charles Chaplin i molts altres marits i amics. Es va casar amb Erich Maria Remarque, l'escriptor, que quan va morir li va deixar una bona picossada. En general va ser una dama molt hàbil per fer diners i relacions, que es va ajuntar amb el bo i millor de la societat americana i amb personatges tan poc convencionals com Warhol. Va morir de càncer poc abans de fer vuitanta anys. Era la candidata amb més números per fer de Scarlet O'Hara, però al final va guanyar Vivien Leigh, per molts motius, un dels quals, es va dir, era l'afer amb Chaplin, molt mal vist. En aquells temps fins i tot el món de l'espectacle volia guardar les aparences, feien casar els homosexuals amb les secretàries i castigaven a l'ostracisme les senyores de vida disbauxada, si no eren molt discretes. Leigh, com és sabut, tampoc no és que fos un exemple moral en el sentit més carrincló del terme 'moral'.

Tres vides diferents, tota una època brillant del cinema i de la societat. De quan pronunciàvem els noms i cognoms estrangers tal i com sonaven a la castellana sense manies. Charles Boyer va ser l'origen d'una mena de frase feta molt divertida: no te enrolles Charles Boyes... Jo el vaig conèixer -cinematogràficament parlant- ja madur, fent de galan que enamorava senyores també madures, però de bon  veure i no jovenetes inexpertes. Podia fer de boníssim, de dolent, de pocavergonya, d'inquietant marit assassí. Diuen de cantants com Gardel que cada dia canten millor. Doncs, pel meu gust, Charles Boyer cada dia treballa millor. 

Dies càlids d'hivern i poetes d'abans

Les minves del gener

Joan Maragall

Com al mig de l'hivern la primavera,

aixís el cel avui, i el sol i l'aire,

obre de bat a bat balcons i portes

i omple la casa de clarors, aimia. 

Glòria dels ulls el cel, del pit les aures,

són avui. Fins a cada moment sembla

que han d'esclatar en verdor les branques nues,

que l'horitzó ha d'omplir-se d'orenetes,

i que s'ha d'embaumar tota la terra. 

No sents una frisança, dona? Digues:

no et sents la primavera a les entranyes?

Llança't, doncs, al carrer: si t'hi trobessa,

te donaria un bes al mig dels llavis,

al davant de tothom, sense vergonya

de besar i ser besat, que avui n'és dia. 

Som al mig de l'hivern: ahir glaçava,

demà les neus blanquejaran la serra.

La primavera és lluny del temps endintre,

pro un dia com avui n'és la promesa.

Si promesa tu em fosses, estimada,

ja cap mena d'hivern en mi cabria,

ni ara, ni després, ni mai, que portes

tu a dintre els ulls la primavera eterna.

No sóc incondicional de Joan Maragall, té poemes i proses molt reeixides però també té composicions que grinyolen, ja que la paraula viva està molt bé però de vegades cal controlar-la una mica. De tota manera, no cal ni discutir que és un d'aquelles poetes que han nascut amb el do.

Sobre el tema de la seva postura cívica i allò de La ciutat del perdó, la intenció era bona, però el text no va tenir cap transcendència i, que jo sàpiga, l'escriptor tampoc no es va basquejar massa per donar a conèixer les seves idees indulgents, un cop refusada la publicació pel senyor Prat de la Riba. La meva opinió és que, com el mateix Verdaguer, o potser encara més que el mossèn, no acabava d'entendre el món on vivia, el món real i fumat de la xusma. Hi ha algun escrit d'ell que fa riure, on es plany de les revoltes pel fet que el priven de desenvolupar les seves activitats burgeses, talment un nen aviciat. Ahir llegia una coneguda periodista que evocava la postura maragalliana en relació amb el tema basc, tot això del perdó, tan repetit. Però ni l'article va tenir cap efecte, ni tan sols el va  poder llegir la gent de l'època, ni els temps són els mateixos i la comparació era ben bé agafada amb pinces. 

Aquella era gent de Liceu i copalta, amb més o menys diners, però amb bones relacions i sense necessitat de doblegar gaire l'espinada per tal de guanyar les garrofes. Cert que tampoc la classe obrera era el que ens en volen explicar. La nostra ciutat resultava complexa, violenta, desorganitzada, perillosa, lerrouxista, inquietant. La bona gent ho tenia molt pelut i els fills dels senyors esteves eren uns privilegiats, vaja.

Més enllà de realitats poc amables, des de les capes altes a les baixes, certament Maragall té poemes magnífics, d'aquells amb estranya màgia interior. Ara bé, molts dels versos que avui celebrem de forma generosa no arribarien enguany a cap final de jocs florals moderns, així és el món i les modes literàries són una mica com la borsa, pugen i baixen. 

Aquest de les minves del gener m'agrada molt i quan l'hivern mostra dies amables, entre glaçada i glaçada, sempre em ve al cap. Tot i que ja sabem, gràcies a l'experiència vital, que de primaveres eternes, res de res. Ni passades, ni futures.

Massa vella, massa grassa, massa intel·ligent...

De la mateixa manera que allò que ens distancia més uns dels altres és la mentalitat i no pas l'ètnia, ni l'origen, ni la religió familiar, crec que una de les discriminacions més temibles, contra la qual sembla que ningú no es manifesta, és la lletjor i, encara més, la lletjor femenina. Si la suposada lletjor va unida a una certa edat i a uns quants quilos de més, el rebuig resulta molt més evident. Els homes també tenen punts febles, i un dels elements físics que han incidit més en els senyors ha estat, per cert, l'alçada. Hi ha molts acudits sobre homes baixets, home petit carregat de punyetes, i fa anys s'estudiava força el complex dels homes baixos a més del fet, fàcilment comprobable, que molts dictadors i governants més o menys autoritaris han estat d'una mida limitada. Actualment tenim l'exemple del senyor Sarkozy, a qui sembla que preocupa força la mida. Un altre tema ha estat la calvície, i així podem contemplar horribles bisoñés o aquests models de pentinats estranys per tapar la closca, com el que es fa darrerament el senyor Herrera. Però ni tan sols aquests casos ens poden amagar que la dona ho té molt més pelut, en general.

He dit lletjor i potser hauria d'haver dit atractiu. La manca d'atractiu per al sexe contrari, o per al propi, si ets homosexual o bisexual, provoca molts problemes que no es volen admetre, car ens movem entre teories etèries sobre la bellesa espiritual i d'altres bajanades, el mateix que es fan volar colomets a l'entorn dels avantatges de ser pobre i feliç. Una condemna a la BBC per haver acomiadat una bona professional que es veia massa gran quan, de fet, i per a més recochineo és una dama força agradable, ha provocat un cert debat sobre el tema que crec que no passarà de quatre comentaris intranscendents, a casa nostra. 

Encara, a la televisió hispànica, hi ha algun cas de senyora gran, com ara la incombustible Maria Teresa Campos. A la nostra s'opta pel jovent de totes totes. De senyors encara en trobem algun de calb, gras, madur i rebregat, però de senyora, res de res. No passa tan sols en el periodisme visual això, però és un dels llocs on es fa més evident, pel fet que de tant en tant ens amollen debats mentalitzats sobre la igualtat i tota la resta. Ja pots ser intel·ligent i brillant, que si ets una mena de Salvador Sostres o Josep Cuní femení, i has complert els cinquanta, o peses massa ho tens molt magre. Sílvia Tarragona, gran professional, amb un rostre molt bonic, explicava una vegada que no li havien donat una feina a causa del seu volum, ja que té tendència a engreixar-se. Recordo els seus diàlegs amb el senyor Flàvià, tan divertits, però penso que podria fer moltes coses més de cara al públic.

Prima, jove, bonica i amb talons molt alts, si fins i tot a les pelis de por fan córrer a la noia maca amb aquest invent sexi que sembla que no es qüestiona i que és un trencacames antitot. Que als homes també els passa això? Sí, però no tant, ni de bon tros. Penso sovint en la immensa Rosa Calaf, que tantes coses ens podria encara explicar, una de les millors periodistes que he vist i escoltat mai (incloc homes i dones en el terme), amb una experiència immensa. No es van acabar d'aclarir els motius pels quals no va anar a TV3 i la primera també l'ha jubilat. El patetisme de tot plegat fa que les dones se sotmetin a règims absurds, a estirades de pell i coses pitjors, fins i tot les qui no són actrius, i només cal comparar fotografies de determinades periodistes abans i ara per veure com han evolucionat. Fa certa angúnia veure bones professionals ensenyant cuixa i petxuga en serioses entrevistes al mitjà, la veritat. A més, es deuen pelar de fred tal i com tenen els aires condicionats per aquells espais mediàtics. Ells, com que van amb americana, bones sabates planes i còmodes, i mitjons...


Tinc amigues que suposo intel·ligents però que, de forma constant, em treuen el tema, pesadíssim, de les dietes i les arrugues, i així que les operacions d'estètica s'han posat una mica a l'abast de les classes mitjanes, ja veieu què ha passat. Per no parlar de les models d'alta costura, famèliques i esquelètiques, en contra de les quals ja fa temps que es diu que s'hi farà alguna cosa, sense resultats pràctics, ara per ara. Fa anys eran moda les dones xates i totes les actrius es feien fer el nas arromangat, a l'americana, vaja, nas que amb els anys ha esdevingut estrany i amb cert aspecte porcí. Avui trobem nassos femenins més variables però la mateixa princesa nostrada s'ha reconvertit en un estàndard encartronat i s'ha canviat l'apèndix nasal, per a gaudi del públic habitual i dels súbdits devots. 

Recordo una persona que m'encantava quan la sentia parlar, la Maria Aurèlia Capmany, escriptora amb les seves llums i les seves ombres però que per televisió resultava encisadora, malgrat el seu aspecte poc convencional. Tenia una bonica veu i s'explicava molt bé, sabia un munt de coses i era una gran narradora oral. L'entrevista que li va fer Montserrat Roig és, encara, antològica, i la bellesa natural de la Roig, tan lloada, no menystenia per a res l'encís personal de la Capmany. Ara bé, havia escoltat molts comentaris malèvols sobre ella, a l'entorn, no pas de la seva obra o la seva manera de ser, valorable, sinó sobre la seva presència física. I la mateixa posteritat ha oblidat força la seva obra literària, de molt més gruix que la de força senyors escriptors o d'altres escriptores més guapes. Em temo que algun prejudici estètic hi ha, al darrere de tot plegat.

De vegades em pregunto que n'ha estat, de tantes bones presentadores dels primers temps de la TV3, imagino que encara treballen, a l'ombra, és clar. Tanta por fan, les arrugues, els aspectes poc convencionals, la vellesa incipient? Sembla que és així. Tant de bo això de la senyora de la BBC faci escola, encara que em temo que al nord la gent, encara, és més lliure, néta, desvetllada i, potser no ben bé feliç, però sí molt més conscient dels seus drets d'imatge. Hi ha, com en tot, excepcions notables, com la d'Oprah Winfrey, és clar. El mal de tot plegat es que siguin això, excepcions.  La bellesa, ai, no cal demostrar-la. La joventut vanitosa, tampoc. Una companya mestra, castellana, que, per desgràcia va morir massa aviat, sempre em deia que l'ideal dels homes convencionals era la dona guapa, tonta y caliente. Això de tonta em temo que, en moltes ocasions, és teatre, el mateix que l'escalfor fefaent. Però vaja, contents i enganyats. Com diu l'àvia rusinyolesca de Gente Bien, 'quanta llana porten los hombres en el clatello!'