MODES ARTÍSTIQUES I PROJECTES ALTERNATIUS

Joan Brull i Vinyoles va ser un gran artista, alumne de Simó Gómez, el pintor del Poble-sec guillat i estrany, mort amb poc més de trenta anys. Brull no va morir tampoc molt gran, en tenia quaranta-nou. Gómez Polo era un pintor realista i Brull va evolucionar vers el simbolisme, segons expliquen els que en saben. Però tant és, aquí oblidem molt de pressa allò que no és de la darrera moda i tota aquesta gent, immensa, va quedar oblidada i menystinguda pels avantguardistes i els seus seguicis. Sobre Brull es va fer una exposició a Girona, el 2009, que no vam poder veure a Barcelona. Per sort es va editar un catàleg que es pot trobar a llocs com el MNAC. Ara m'arriba el projecte de fer sobre el pintor un catàleg electrónic, han endegat el tema dues joves historiadores de l'art i es financien a través de Verkami. Molta gent opta avui per aquest sistema, considerant les dificultats que hi ha per endegar el que sigui. En aquests projectes hi participes per dos motius, que no tenen perquè anar separats: ets amic o conegut del promotor o t'interessa el tema de veritat. En aquest cas he fet una petita aportació perquè m'interessa el tema. Trobareu més informació aquí.

El Modernisme va estar bescantat fins a límits brètols i absurds pels savis noucentistes i els de després. En algun  moment es va comprovar que donava diners i fornia turisme i es va rehabilitar i fins i tot magnificar. Avui tothom es plany del que es va perdre, molt i de tota mena i, a més a més, de forma destralera. La Sagrada Família va ser objecte de moltes polèmiques fins que l'aixeta va començar a rajar, hi ha coses que si no les hagués viscut no me les creuria. Mentre l'arquitectura modernista avui és retratada per turistes àvids de tot arreu, la pintura de l'època encara es troba menystinguda i oblidada, malgrat els bons fons que tenim, no tots visibles. Fa anys, ja uns quants, aquesta pintura es trobava al Museu d'Art Modern, a la Ciutadella, fins que va anar a parar al MNAC, cosa que crec que va perjudicar el conjunt amb l'excés. S'ha parlat de separar-la de nou però el tema demanaria moltes inversions i amb els absurds arranjaments del MNAC pel que fa al romànic ja es va gastar de tot i més, per sort es va aconseguir no posar-hi el llac ni el mitjó. El lloc adient serien els palaus de Victòria Eugènia i d'Alfons XIII, separada potser seria més fàcil de promocionar i de valorar. De vegades he estat al MNAC i en general les sales amb pintura d'aquesta època resten silencioses i solitàries, cosa que a mi ja m'està bé.

Quan aquests quadres encara eren a la Ciutadella vaig anar a fer una visita al museu amb un grup d'estudiants de l'antiga EGB, de sisè o setè. Una alumna que no destacava per res en especial va quedar gairebé hipnotitzada pel Somni de Brull, un quadre enigmàtic, molt bonic, gairebé un conte en imatges. Crec que és la vegada en què he copsat més com la força de l'art pot arrossegar els purs d'esperit, als quals encara no han condicionat els gustos estètics amb explicacions obligatòries. Aleshores no hi havia visites comentades ni galindaines semblants. Els xicots quedaven més aviat corpresos per La batalla de Tetuán, quadre avui una mica, només una mica, reivindicat. Em temo que els infants d'ara hauran de fer un esforç de concentració per tal d'alliberar-se de la dictadura mironiana i tapienca, quan siguin grans. No puc evitar pensar en com els hauria anat a tots aquests pintors de ser, per exemple, francesos o anglesos o holandesos.

Brull encara se salva pel seu simbolisme evolutiu, els realistes ho tenen pitjor. Fa uns dies escoltava una entrevista que feien a Pilarín Bayés i ella explicava com la colpien, de joveneta, els quadres històrics, sobretot aquell de Juana la Loca passejant el fèretre del marit. La ninotaire va mencionar alguns altres pintors, Gisbert, Rosales, Mercadé, i a l'entrevistador, tot un senyor del meu temps i no pas un jovenet de la darrera volada, no li sonaven a res. Aquells quadres eren cinema abans del cinema, impressionants escenografies que no ens poden deixar indiferents i que van conformar una imatgeria sentimental important, però avui també es troben condemnats al menyspreu generalitzat. 

Brull no era una persona fàcil, segons expliquen. Un altre gran pintor originalíssim i cantellut va ser Joaquim Mir. Però de fet, n'hi ha tants, i tant bons! Un museu amb una col·lecció de l'època com és el de Montserrat ha hagut d'anar incorporant coses modernes per promocionar-se o aconseguir certificar un Caravaggio, per exemple. Som un país estrany, amnèsic i amb moltes envegetes en tots els sectors. Parlo de Catalunya però tot plegat s'esdevé a la pell de brau, en general, amb matisos diversos. Els artistes, els escriptors, potser tenen un ego més feixuc però en general aquí sempre hem tingut tendència a restar en lloc de sumar. Això sí, es promociona el que sigui, encara més si ve de fora, i les cues fan impressió, quan cal i a algú li sembla adient. Ningú no sol mirar massa els Fortunys habituals però quan van fer l'exposició monogràfica no hi cabia ningú, a les sales. Sorolla és un altre cas semblant, l'han rehabilitat en profunditat i el seu museu madrileny  és visitat i conegut però quan jo era jove se'l mirava de cua d'ull per part de l'art innovador. Un art innovador que ja ha passat a ser molt antic i carca, també, sense que surti un moviment que li faci a ell el que ell va fer als antics. Tot té tendència a crear dogmes inqüestionables, vet-ho aquí.

Simó Gómez Polo va tenir l'estudi al Poble-sec, allà hi treballava també un germà seu, excel·lent gravador. Per aquell indret va passar el bo i millor de la cultureta de l'època. Brull va utilitzar després l'estudi, durant un temps. Més endavant Brull va passar a viure al barri de la Satalia, una zona del Poble-sec amb casetes unifamiliars que fa molts anys que esta amenaçada de desaparició. Un grup de veïns coratjosos fa temps que lluita per la seva conservació. Ni la torre de Brull ni la casa on va pintar Gómez no tenen cap placa ni inscripció que recordi res tot i que algunes gestions s'han fet, sense grans resultats. Fa uns anys al MNAC hi havia quatre coses de Gómez Polo, ara hi ha uns quants quadres més a la vista i també l'entrada a l'enciclopèdia virtual s'ha ampliat força, això és un bon senyal. Algú em va comentar, fa anys, que el jovent no volia fer cap tesi doctoral ni tesina sobre cap d'aquests pintors que van animar la vida cultural d'una Barcelona molt limitada en tots els aspectes. No m'estranya, no és culpa seva sinó del dogmatisme dels manaies en el camp de les Belles Arts i de la Història de l'Art.

Ningú no pot explicar què és l'art, ni què és la cultura, ni què és una nació, ni tan sols què és una llengua. Totes les explicacions sobre grans temes tenen escletxes i es perden com aigua en un cistell però, com tantes altres paraules, les utilitzem a tort i a dret. Com que costa posar-se d'acord sobre de què s'està parlant és fàcil treure conclusions errònies sobre tot plegat. Les definicions sempre són molt limitades i fins i tot interessadament parcials, segons qui les construeix. 

Per cert, el tema de les modes arriba també a la il·lustració de llibres infantils, un sector avui dominat per una tendència tètrica, rareta i fosca que fa que els seguidors de Bayés i amics de les Tres Bessones o fins i tot els qui enyorem Ferràndiz siguem contemplats amb una certa llàstima pels educadors estètics de la darrera fornada.

DEL PARALELO AL PARAL·LEL I DE L'ESPANYOL AL BARTSDALLONSES

Estic llegint el llibre del polifacètic escriptor i moltes coses més Jaume Collell i m'està agradant molt perquè és molt més que una biografia convencional. Molt documentat, acompanyat d'una extensa i acurada bibliografia, el llibre és tot un fresc de la societat de l'època del Viladomat músic. Com que encara em falta molt per acabar-lo de moment no hi entro a fons. Quan vaig anar a veure l'exposició sobre el Paral·lel observar que en unes fotografies havien confós Viladomat amb Llurba, un altre músic de l'època, una errada important. Hi vaig tornar al cap d'un temps i ja havien arranjat l'errada. Llurba també va ser un desconegut per tots nosaltres, tot i que al barri encara hi viu la família, fins que Pere Sagristà en va reivindicar la trajectòria professional, avui al menys té una placa a l'escala on va viure i treballar, al Poble-sec.

L'exposició sobre el Paral·lel, que tants entusiasmes va desvetllar, a mi no em va acabar de convèncer, la veritat. Entenc que per la gent jove representés una bona aproximació. En general amb les exposicions del CCCB sempre em passa una mica el mateix, em quedo una mica frustrada amb els continguts tot i que la manera de presentar-los sigui original, fins i tot excessiva. Des de fa uns anys l'interès per tot aquell món d'abans de la guerra ha revifat, però el Paral·lel va tenir la seva època interessantíssima durant la postguerra, encara que es vulgui titllar l'avinguda d'aquells anys de decadent i xarona. Decadent i xarona ja ho havia estat abans en més d'una ocasió, car els indrets tenen alts i baixos.

El Paral·lel d'abans de la guerra també va passar per diferents etapes. La història dels indrets, de les persones, dels fets històrics, es fa mol difícil d'explicar de forma comprimida en qualsevol llibre, en les novel·les encara més, per això sóc poc amiga de novel·les històriques i, en tot cas, els demano més novel·la que història i passo per alt el tema de la documentació i la versemblança, que sempre grinyola. El Paral·lel que no vaig conèixer em va arribar a través del testimoni de la gent gran, crec que també hi va haver un Paral·lel modernista i un Paral·lel noucentista, per exemple. El cinema sonor va representar una greu crisi per les varietats fins al punt d'existir la intenció de demanar l'obligatorietat de contractar artistes en viu per a després de les sessions de cinema.

Les crisis del present ens fan oblidar les antigues. Els temps més disbauxats del Paral·lel i de tants indrets de vici i corrupció van ser els de la Primera Guerra Mundial, quan la neutralitat hispànica va aconseguir que els espavilats fessin bitlles, sense preveure del tot que allò s'acabaria. Malauradament, en aquest món, la prosperitat d'uns es recolza tot sovint en la misèria i la tragèdia dels altres. Vaig saber, amb vergonya aliena, com l'esposa d'un advocat laboralista, en les èpoques de les primeres crisis econòmiques dels setanta manifestava que quan pitjor anaven les coses a la gent millor als anaven a ells, que tenien molta feina amb tot allò dels conflictes obrers. 

Hi ha moltes activitats que són menystingudes per les elits fins que la intel·lectualitat de les elits les mitifica, en fa novel·les i lectures aprofundides. Això ha passat amb el Paral·lel i amb tantes altres coses, com ara el cinema de barri o el Molino de després de la guerra. És trist comprovar com sovint els del poble ens fem ressò de les opinions dels suposats entesos, sobre art, literatura o espectacles, per adonar-nos més endavant de com aquests mateixos entesos han anat canviant d'opinió. Un cas greu és el del Modernisme, bescantat a fons per tota la intel·lectualitat Noucentista. Aleshores ens n'anem a l'altre costat, ara tot allò modernista, com tot allò romànic, és el súmmum i qui s'ho vol carregar, un brètol feixista. 

Sovint he anat a xerrades i itineraris en els quals sembla que tota la culpa de les destralades fetes a Barcelona van ser cosa d'en Porcioles, quan hi va haver disbarats abans de la guerra i després d'en Porcioles i n'hi continua havent a tort i a dret. La gent es plany de determinades destruccions però en canvi és incapaç de conservar i restaurar amb cura unes rajoles de cuina originals del pis on viu, per exemple. Les coses i els indrets es converteixen en vells, és quan perillen. Després passen a ser antics i la seva destrucció ja és més complicada. De tota manera, en aquests darrers anys he vist fer malbé de tot i més. I no sempre, com comento, són els poders públics els pitjors, una companya de feina em va dir fa alguns anys que havia tret -i suposo que llençat- uns vidres emplomats de finals del XIX del seu pis de Sants, perquè tot i que eren molt bonics no es  deien amb la reforma d'actualització que havia endegat.

Bé, comprovo que ja me'n vaig d'una cosa a l'altra, aspecte personal que amb els anys se m'agreuja. O potser no, potser tot forma part del mateix, del tarannà de les persones reals, amb ombres, penombres, foscors i llums. De totes les històries que es reinventen, la personal i familiar és la més fàcil de reinventar i d'explicar al nostre gust i desitjos. O prejudicis, és clar.

Per cert, quan fa anys ningú no es recordava de Joan Viladomat, ni de Llurba, ni de Carmelita Aubert ni de gairebé ningú de tota aquella nombrosa colla de personatges irrepetibles em vaig ensopegar amb molts d'ells en una web molt maca, Todo Tango.  I també crec que cal tenir molt en compte el senyor Badenes, que es va financiar personalment la primera edició del seu llibre sobre el Paral·lel, per amor a l'art, un llibre que ara costa de trobar, encara més en l'edició original en castellà, imperfecta i entranyable. I és que ningú no va dir mai Paral·lel sinó Paralelo i el teatre Español va ser l'Espanyol fins que van començar a canviar-li el nom cada dia. Per la ràdio escoltava un cantant que sembla que hi ha d'actuar i encara en va dir l'Artèria i aleshores, rient, va rectificar, ai, que ja no es diu Artèria... Fins i tot en aquestes bajanades es pot percebre la reconversió del passat recent en allò que ens abelleix segons l'època que toca viure.

DIGUES QUE ESTIMES EL MEU BLOG ENCARA QUE SIGUI MENTIDA

Els PREMIS BLOCS CATALUNYA ara ja són PREMIS BLOGS CATALUNYA i encara existeixen. Es va tancar el període d'inscripció i fa pocs dies que ha començat l'època de les votacions populars.

Ja m'han començat a arribar missatges per email i facebook de persones que s'hi han inscrit, demanant-me el vot,  la majoria no entren mai al meu blog, ni tan sols en els casos en els quals jo entro de tant en tant als seus. Un altre opció, molt més coherent, és explicar la participació en el mateix blog, per tal que els visitants habituals, si els abelleix, votin.

Reconec que els premis sempre fan peça, alguna vegada m'havia inscrit en aquests certamens, al principi n'hi havia alguns que fins i tot donaven calerons al guanyador. No vaig tenir la xamba de guanyar res tot i que en una ocasió en la qual em vaig dedicar a fer una mica de campanya vaig arribar a un lloc remarcable en la llarguíssima llista d'aspirants a la immortalitat. Fins i tot quan algú em demanava el vot li responia amb un altre missatge recordant-li que jo també hi era i que podia votar el meu.

Això de demanar el vot, doncs, no ho fan tan sols els polítics. Quan alguna cosa es premia a través del vot dit popular és freqüent que s'esdevinguin tota mena de curioses situacions.

De la gent premiada fa anys, que es va promocionar bloguísticament o bloquisticament o bitacoralment, ja no queda gairebé ningú en actiu, sembla que quan et premien ja optes per a d'altres iniciatives més resultones que no pas mantenir un bloguet que ja ha donat els seus fruits. Els meus blogs de devoció personal i de constància reconeguda no han estat premiats mai, la majoria passen força d'aquestes mogudes tot i que en alguna ocasió, com jo mateixa, hagin caigut en el parany participatiu.

No sé si ara funciona la picaresca com abans car un dels mètodes per aplegar vots era votar des de diferents ordinadors, cosa a l'abast de gent que treballa a indrets amb un gran nombre d'estris d'aquest tipus. Suposo que ara hi deu haver controls més estrictes.

En tot cas m'empipen aquests missatges que em demanen el vot per un blog o fins i tot, en ocasions, per una fotografia publicada no sé on, per part de gent que se'm rifa o m'ignora.

És evident que avui aquest món es troba en un moment molt més abaltit i silenciós que fa anys, jo crec que ja no té gaire sentit això del concurs. En tot cas em sobta l'alegria amb la qual es demanen vots pel que sigui i amb la qual, també, es respon al sol·licitant anunciant el vot amable i assegurat de l'amic o el conegut.

Els jurats professionals són poc de refiar però aquestes democràcies populistes, encara són menys fiables. En general he comprovat que als participants en concursos del que sigui, en els quals s'hagi de jutjar l'excel·lència en alguna matèria, els mateixos participants no tenen gens en compte la vàlua de la competència.

Al menys, gràcies a la minva participativa en el sector, s'han acabat també aquells premis alternatius que ens anàvem donant els uns als altres i que omplien la imatge del blog de boniques condecoracions espontànies.

Tots tenim un grau determinat de vanitat, fins i tot aquells que creiem no tenir-ne gens, tan sols espero que com deia l'avui poc conegut Tristan Bernard, la meva vanitat sigui tan superficial que n'hi hagi prou amb gratar-me una estoneta per tal d'espolsar-me-la del damunt. Cosa que no treu que en algun moment em torni a apuntar al tema tot i que, llegint les bases, no em queda clar ni qui forma el jurat ni en què consisteixen els guardons, aspectes aquests que crec que seria imprescindible conèixer abans de fer un pas tan decisiu en la vida blogaire dels blogaires anònims i amb estadístiques modestes pel que fa al nombre de visites.

A més a més hi ha una clàusula que també he vist en alguns concursos literaris i que em sembla abusiva, si t'han premiat i no vas al repartiment dels guardons, no te'ls donen.

Fa anys, a finals dels vuitanta i crec que al diari AVUI van endegar unes llistes de llibres publicats aquell any, per tal que la gent en votés un.  No sé qui els triava però hi van incloure Ombres, un de meu, que havia publicat La Magrana. D'entrada ja veies que el meu i una bona colla d'altres no tenien cap possibilitat ja que en la llista hi havia gent molt més famosa, promocionada i coneguda i el gruix de desconeguts érem allà per fer número. En molts concursos cal aconseguir molta participació com sigui ja que, pel que fa als guanyadors, no és el mateix ser el primer entre mil que entre deu malgrat que triar entre deu és possible i entre mil, gairebé impossible. És una mica com quan et diuen que al Planeta s'han presentat mil cinc-cents vuitanta exemplars, sempre tens dubtes sobre el procés de selecció. 

En tot cas, per votar seriosament caldria haver-ho llegit tot i, en el cas dels blogs, haver-los visitats tots de forma una mica constant. Recordo que em va empipar, en el cas que explico, llegir un escrit de la Teresa Pàmies en el qual manifestava el goig que feia el nombre de dones escriptores recollides, però admetent que n'havia llegit dos o tres de tots els que hi havia i manifestant que, evidentment, atorgaria el vot a la Maria Àngels Anglada, amiga seva. En cap moment va reflexionar sobre el tema qualitatiu, impossible de discernir si no es llegia tota la llista, és clar. Bé, tot és relatiu, ja ho sabem. Amb el temps t'adones que les coses són com són i no pas com haurien de ser.

TURISME INTERIOR D'ARA I D'ABANS: DE LA CARPA JUANITA A LA TAULA DE PORRERA

Fa uns dies, amb motiu d'una estada de la meva filla a Vilanova i la Geltrú, recordàvem com en la nostra època de caravanistes, quan ella era petita,  havíem visitat els diferents museus d'aquesta bonica ciutat, com el Romàntic, ara altra vegada obert, el Víctor Balaguer, el del Tren, aleshores en procés de muntatge, o el preferit de moltes criatures fins fa quatre dies, el Roig i Toqués. Aquest darrer era, de fet, una interessant col·lecció particular oberta al públic. Hi havia un munt d'objectes magnífics i evocadors però la perla de la corona, per als infants, era la carpa Juanita, que bevia amb porró i menjava amb cullera. No sabia què se n'havia fet, del Museu, tancat des del 2008, a causa de la mort del seu amo, el domador de peixos i col·leccionista de curiositats marineres. No és el mateix visitar un museu i que un monitor convencional et faci els comentaris habituals que visitar aquestes col·leccions i que la mateixa persona que les ha anat aplegant te n'expliqui tots els detalls. Més d'una vegada m'ha passat una cosa una mica curiosa, comentar algun tema a casa i que al cap de pocs dies m'arribessin notícies més oficials sobre el tema esmentat, com em va passar ahir, en llegir a La Vanguardia l'article de Màrius Serra, nebot del senyor Roig, explicant com s'ha rodat un documental sobre la història del museu del seu oncle, desvetllant un gran interès mentre que l'ajuntament encara no té clar què es farà amb la col·lecció. El que no sé és si la carpa Juanita és viva o morta, amb la carpa Ramona de Banyoles van esdevenir els dos peixos més populars a Catalunya, durant una llarga època de turisme interior entranyable i excitant.

Un tema més misteriós i del qual he llegit poca cosa aprofundida, més enllà de brometes diverses, algunes de les quals de mal gust, és el de les taules de Porrera. Fa anys aquest poble no era conegut per l'avui seu fill més popular, Lluís Llach, ni pels seus vins, sinó més aviat per la taula que responia preguntes i pujava escales. Vaig saber de la seva existència a través d'una persona molt especial i intel·ligent.

Durant els anys setanta es va aconseguir que els mestres republicans fossin readmesos, molts d'ells ja eren grans però van tornar a l'escola per tal de poder cobrar la jubilació. He de dir que tots els que vaig conèixer, d'aquella fornada, eren mestres de molta categoria els quals, depurats després de la guerra, havien treballat a l'escola privada, en algunes de les moltes acadèmies que hi havia a tot arreu per tal de fer minvar la mancança greu de places escolars. Una d'aquestes mestres era molt divertida, havien tingut una acadèmia amb el seu marit. Compartíem tren des de Molins de Rei a Sant Feliu de Llobregat i havia nascut a Porrera. Ens va explicar, entre moltes altres,  la història de la taula, segons ella de les taules, doncs n'hi havia hagut més. La seva teoria era que provenien d'algun fet real, com ara la caiguda d'un llamp que hagués donat a la fusta alguna mena d'energia. Jo era jove i escèptica però es va posar de moda que molts grups de joves anessin a aquell poble i demanessin per veure la taula en actiu. La darrera taula estava, sembla ser, ja una mica malmesa a causa de tanta ballaruca. He de dir que no m'hauria acabat de creure aquelles històries si no hagués estat pel fet que el meu germà va anar a Porrera amb una colla i va comprovar els fets in situ. Però no he trobat mai cap explicació seriosa sobre aquell fenomen, més aviat, ja dic, tan sols gracietes diverses atribuint aquelles experiències a excessos etílics dels excursionistes i també s'han fet acudits fàcils fent jocs de paraules amb Porrera i porros, coses així.

Tan sols en un document sobre Lluís Llach he trobat algunes dades sobre la realitat de la darrera taula misteriosa, que tenia fins i tot nom propi, Manola.

No sé si arribaré a trobar més informació una mica seriosa sobre la taula esotèrica o energètica i el seu destí ignorat. Pel que fa a Vilanova i la Geltrú, és una ciutat amb una oferta museística excepcional, que cal tenir molt en compte. Deu ser casualitat però la gent que he conegut de Vilanova també ha estat sempre excepcional i interessant.

COMUNISME, COMUNISTES, OBRERS I BURGESOS

Fa alguns dies, en un cafè de poble, escoltava dos homes grans parlar del temps de la guerra, de la repressió franquista i també dels disbarats que s'havien fet abans i durant la guerra, per aquells entorns. Un d'ells devia ser d'esquerres militants i l'altre un pagès d'aquests escèptics amb tot el que passa i que contemplen la vida amb distància i tolerància sense casar-se amb ningú. En algun moment, el pagès escèptic va dir que si els altres haguessin guanyat la guerra haurien fet més o menys el mateix i l'esquerrà irredempt i dogmàtic li deia que no, que eren més bons i menys matarifes (sic). Considerant que els darrers temps de la guerra al cantó republicà ja quedaven pocs republicans i sí molts estalinistes, al menys en els llocs de comandament, i reflexionant sobre l'estalinisme i les seves conseqüències, tot plegat mostrava com cadascú veu en la història personal i col·lectiva allò que li abelleix.

Abans ser comunista era modern. Molta gent progre i de bona casa que més endavant es va dedicar a la gresca i a ocupar llocs de poder era comunista. Comunista teòric, és clar, no és que repartís els seus béns a tort i a dret ni que defugís els plaers cars o la roba de marca. El dia que vaig llegir en algun lloc de confiança que una regidora molt comunista i combatent anava al Liceu d'aleshores amb abric de pell vaig tenir un dels disgustos més grans de la meva vida ideològica, la veritat. Ara ja no m'espanto de res.

Em preocupa el fet que per lluitar contra una dictadura se n'acceptin d'altres i que es confongui tan sovint antifranquisme amb democràcia, encara avui. Però també em sobta comprovar que el terme comunista ha desaparegut de l'àmbit polític sense matisos, no es troba al nom de cap partit dels grans, gairebé ni dels petits. En canvi, les teories anarquistes han fet una revifalla. L'amnèsia col·lectiva i individual és preocupant, recordo com més d'un company de feina va saludar l'arribada de Pol Pot al poder o com em cantaven les excel·lències de països exemplars com Albània o Cuba, tot plegat, amb el temps i la informació s'ha mostrat com un miratge immens. De tota manera, com en el cas del cristianisme, una cosa és l'ús que fa el poder de les idees i l'altra, les idees. L'infern, ai, és empedrat de bones intencions i de teories morals.

Quan era jove el PSUC remenava les cireres als barris i també entre les classes altes i mitjanes modernetes i una mica desvagades. Encara recordo un article de la Montserrat Roig molt interessant i que es deia Quan presumíem de PSUC.  De tota manera, tot i la seva presència en tants àmbits, a  l'hora de la veritat els socialistes van assolir més poder pràctic amb les eleccions transicionals. I molts d'aquells polítics veïnals admirats i resistents o es van enganxar a la mamella del possibilisme i dels poders a l'abast o es van retirar o enretirar, desencantats de com anava tot. A les escoles de l'època hi acostumava a haver molt de soroll, crec que es va confondre política de partit amb pedagogia avançada en més d'una ocasió i d'aquelles teories metodològiques empeltades de fum en provenen molts dels problemes actuals de l'ensenyament. Al meu barri l'única escola del CEPEC que hi va haver va acabar per tancar i els darrers temps van ser moguts, al rerefons hi havia dos bàndols -o molts bàndols- de mestres i pares: els del PSUC i els socialistes, bàsicament. 

El tema del CEPEC i el seu pas a escola pública, amb privilegis professionals molt poc comunistes, encara no s'ha estudiat a fons. Les estratègies de lluita política feien que s'aprofités qualsevol petita anècdota per fer brega, mobilitzar tothom i sortir al carrer i em temo que enguany està passant una mica això, tot i que sense l'organització que hi havia aleshores entre la gent militant pesuquera. En una ocasió faltaven uns mestres a l'escola que ens anaven a enviar ben aviat però els pares sorollosos i lluitadors van muntar tota una reivindicació massiva amanida amb demagògia de tot tipus. Sabien, com els grans predicadors, moure la gent. 

Jo havia vist àvies que ploraven davant d'aquells discursos sobre el dret a l'educació dels fills de la classe obrera, davant d'un líder local amb un megàfon a la mà i abrandades consignes en una gran plaça avui plena de construccions diverses. La veritat és que aquestes coses espanten una mica, les hem vist al llarg de la història, tothom n'ha fet ús quan li ha convingut, per això no m'agraden les manifestacions multitudinàries. Jo vaig gosar dir a un pare que tot allò dels mestres no era ben bé així, que els mestres arribarien aviat. Però ell em va dir contundent que jo estava equivocada i que era el capitalisme que tenia molts recursos per fer-me veure garses per perdius i no sé què més. Davant dels dogmes poca cosa es poc argumentar.

En una ocasió vaig presenciar una conversa una mica espinosa entre una mare socialista i una altra de comunista que em va donar la mida exacta i quotidiana del debat polític real. La socialista anava a netejar a casa d'una gent benestant i deia que estava molt contenta, li pagaven bé, tenien tota mena d'electrodomèstics, eren bona gent, amable,  i ella s'havia comprat cosetes útils i també algun caprici gràcies a la feina en qüestió, com ara una polsereta d'or que ens va ensenyar molt animada i orgullosa. La comunista la va deixar verda. Què era allò d'anar a fer feines servils per als grans capitalistes explotadors? 

Per a tot aquell grup de pares comunistes era capitalista fins i tot el llibreter del barri i així es va acabar amb la venda de llibres escolars a les botigues del ram i amb molts petits comerços necessaris per a la vida social de tothom. Una mestra amb qui compartia un grup de treball a Rosa Sensat, en tornar d'un viatge a Rússia, en temps encara del comunisme oficial i estatal, em va comentar que tot allò era horrorós i que m'ho explicava a mi però que no ho podia pas anar explicant per tot arreu, la veritat. Així pensava Sartre i així ha pensat molta gent sobre les veritats  evidents que malmeten la ideologia mitificada, que el poble no les ha de saber del tot. Els poders de tots els signes i els dogmàtics militants del que sigui ni volen saber les veritats ni els matisos ni res de tot això, i si arriben a ser evidents cal maquillar-los com sigui o cercar rocambolesques explicacions a la qüestió.

La mare socialista, després, em va venir riallera a comentar les properes eleccions per a gent del consell escolar, un invent dels nostres temps que ha passat per diferents fases exòtiques. En un castellà molt viu em va dir:

-Julia, hay que mirar que no salgan sólo ellos, que encontrarán un gusano en la sopa del comedor y nos sacarán a todos en manifestación...

S'ha de dir que entre aquells pares hi havia gent excel·lent, convençuda de les seves idees i de la necessitat de transformar la societat fins que tot va canviar, cadascú va mirar cap a casa seva, molts pares i mares polititzats es van enxufar a l'ajuntament i a d'altres indrets i la gent de bona fe es va quedar amb un pam de nas. Aquells pares i mares, en general, això sí, se sentien obrers i classe treballadora. Els catalans de soca-rel eren minoria en aquell barri i una mica mal mirats, semblaven burgesos tot i que fossin tan treballadors com els altres. Allò de què la llengua catalana era burgesa no és cap broma, avui sembla una bestiesa però va ser una creença compartida per molta gent i lligada a la realitat d'aquelles masses d'immigrants de parla castellana que en moltes ocasions es van sentir també menystinguts pels de tota la vida.

En el camp de la catalanització i la integració el PSUC va fer una gran tasca, al menys la va fer una bona part de gent d'aquell partit que tantes il·lusions va saber encendre en un moment determinat de la nostra història. Veient com anava el tema els ambiciosos es van reconvertir en socialistes de la darrera fornada i alguns van arribar molt enllà en l'escalada política. Els homes, que durant un temps havien ocupat tots els càrrecs a les associacions de pares i els consells escolars van cercar fites de més volada i les dones van haver d'assumir els abandonaments en temps de crisi, com sol passar en moltes circumstàncies. quan s'han acabat els discursos i ve l'hora de fer feina práctica. Vaig assistir a un massiu tancament d'aules en el temps de la baixada demogràfica, tancament que no va inquietar ningú aleshores. Els pares reivindicatius havien volgut una escola que ja no feia falta i que va acabar amb les de la rodalia, així que es va fer l'escola encara que no servís per a res més que per buidar les altres escoles del voltant i per omplir el barri amb més ciment, reduint els espais oberts a la mínima expressió.

El PSUC aplegava molta gent diversa però hi havia dos sectors molt diferenciats, l'obrer de barri, de parla castellana, i el burgès i petit burgès català, intel·lectual i inquiet. En algun moment aquests sectors topaven com és lògic. Alguns joves de casa bona van optar, fins i tot, per anar a viure als barris de majoria castellana i obrera, per fer com els humils, però la majoria hi van durar quatre dies. Amb el temps vuelve el rico a su riqueza després de la festa política i pel que fa a immergir-se en àmbits de necessitat manifesta, com li diu Guillermina Pacheco a Jacinta, para hacer caridad hay que tener mucho estómago. Avui tot ha canviat molt i aquelles històries semblen ja contes de la vora del foc, s'ha fet poca autocrítica de tot plegat i em temo que cadascú s'adapta el record a la seva manera. Comunisme i anarquisme han estat tendències molt enfrontades, fa anys en una xerrada al barri encara vaig assistir a agres discussions entre gent gran en parlar del tema i dels malaurats Fets de Maig. I no fa tant, en una xerrada sobre els primers anys de l'associació de veïns del barri, vaig assistir a un foc creuat d'acusacions sobre malversació de fons, dels pocs i modestos fons que podia haver-hi durant la Transició en una associació modesta i de barri. 

Un dels temes més estimats per la gent d'esquerra era la crítica a la caritat cristiana i al voluntariat que no estigués lligat a opcions polítiques clares. Però a la llarga s'ha de recórrer de nou a la caritat, tot i que ara en diguem solidaritat o d'altres galindaines. Els comunistes purs d'aleshores haurien mirat molt malament coses com ara les maratons recaptatòries i d'altres iniciatives. La primera campanya d'aquella època sobre la fam a Barcelona, amb un eslògan que feia aquí hi ha gana va ser molt criticat. Ens movem entre contradiccions, som humans i confondre els bons missatges amb els missatgers controvertits i lamentables no és just però resulta molt habitual. Admetre que hi ha bons i dolents a tot arreu, una evidència, i que fins i tot la majoria de gent no som sempre bons ni dolents ni tan sols coherents, costa d'allò més. De la mateixa manera que en certs àmbits es va estendre la percepció que tot allò que fes olor d'església era pervers també tot allò que feia olor de convergent era bruixeria perillosa per als altres. Una vegada una amiga comunista em va explicar molt entusiasmada que venia de xiular els convergents, tots ells podrits de diners, en concret la pobra Maria Rúbies, que feia una xerrada i que va ser una de les millors mestres i de les més treballadores de la meva època escolar. 

En els darrers anys estan sortint molts llibres escrits per gent més jove que jo, narrativa bàsicament, en els quals es reflecteix la guerra i la postguerra d'una forma absolutament idealista, republicans boníssims, maquis sants, anarquistes coratjosos i despresos, màrtirs del sistema, falangistes sàdics i franquistes monolítics i curts de gambals. La manca de matisos resulta habitual quan es vol reinventar el passat, s'esdevé una mica el mateix amb el tema de Catalunya i Espanya. En canvi, quan jo era petita, la gent gran que havia patit i molt amb la guerra civil, resultava molt més tolerant i comprensiva amb les misèries humanes diverses. 

Recordo converses veïnals al terrat, en les xafogoses nits d'estiu, en les quals es parlava de la guerra al·ludint, sobretot, a les responsabilitats de tothom, que ja venien de molt abans, i un senyor que havia estat molt menjacapellans, acomodat al possibilisme d'aquells anys i amb poques ganes de brega, m'explicava que les guerres s'haurien de resoldre tancant en una plaça de braus els manaies de tots els bàndols per tal que es matessin entre ells, que després la gent ja faria, de grat o per força, allò que digués el guanyador però que al menys no es perdrien tantes vides. A les parets del terrat hi havia encara forats de bala del temps dels fets de maig, per cert. Un dia li vaig preguntar si era veritat que a Rússia eren tan dolents, de fet és el que ens deien a escola i ell em va comentar que, com aquí, si estaves amb el règim i feies moixoni, devies anar tirant millor o pitjor. Allò que en deien la reconciliació nacional havia arribat al terrat de casa molt abans que cap intel·lectual i savi en parlés de forma aprofundida, la veritat.

PEDAGOGIA, PREJUDICIS, ESCOLES I DIVERSITAT

Un dels primers centres escolars en el qual vaig començar a treballar va ser el Gual Villalbí, de Molins de Rei, avui es diu L'Alzina. Devia ser el 1973 o el 1974, teníem un alumnat divers, aleshores no hi havia la immigració internacional actual però també existien centres amb un tant per cent més alt de nois i noies no catalans i de procedència humil. Molta gent del poble, catalana, triava una escola del CEPEC o bé l'escola del centre del poble, que es deia Alfons XIII i  que afortunadament i tradicional encara es diu així malgrat les reticències que tal nom pugui desvetllar en l'actualitat. Les privades religioses eren una mica cares i aquell any va començar el tema de les subvencions. L'abaratiment de les privades va fer que famílies que suposadament estaven contentes amb l'escola on jo treballava emigressin a d'altres centres, sense cap altre motiu que els prejudicis vers un alumnat divers i, diguem-ho tot, pobre. Avui, de forma paradoxal, el barri aquell s'ha transformat en una zona de torretes de categoria, immigració elegant, vaja, i L'Alzina acull gent amb més possibles.

Ara poca gent recorda aquells anys, aquella immigració es va integrar més o menys, potser no tant com ens pot semblar. Tot i amb això he viscut casos singulars, una presidenta de l'AMPA amb  un noi i una noia que anaven molt bé a escola, en un centre públic del barri de Santa Eulàlia de L'Hospitalet, quan va començar a millorar econòmicament ens els va treure i els va portar... a una escola anglesa de postín a la part més alta de Barcelona. Ella i la seva família eren d'origen immigrant. També m'ha sobtat, a L'Hospitalet, l'èxit de centres com el de l'Opus, on els infants se separen per sexes i es fa religió tradicionalista, per part d'antics pesuqueros militants. Gent que hauria d'estar agraïda a les oportunitats que va poder aconseguir a l'escola pública així que té quatre rals ja vol ser més i més i que els fills i filles es facin amb gent fina i no amb el sudamericà de la cantonada o amb la nena pakistensa de Ca l'Adroguer ni amb la xinesa del restaurant de patacada. Tots aquests immigrants, és clar, potser seran els executius del demà i també acabaran per portar la fillada qui sap on. Hi ha de tot, és clar, però la vanitat  humana és immensa. He sentit bescantar centres religiosos i cars de forma barroera fins que els bescantadors han pogut portar-hi les criatures, he vist de tot, vaja.

Darrere d'això de la qualitat hi ha un munt de prejudicis. L'escola té molt a veure amb el barri i fins i tot amb el sector del barri on es troba. Per això m'he ensopegat amb  gent progre i rosasensatera que defensava el dogma de què els nens i nenes havien d'anar, sí o sí, a l'escola pública del barri, és clar, ells vivien a Gràcia, a Sarrià, a Les Corts. Això passa a Barcelona, a Sabadell, a Terrassa i a tot arreu.  Darrerament es veu que una mare del meu barri, el Poble-sec, es va trobar amb la desagradable sorpresa que no li havien atorgat el centre demanat, crec que era l'Escola del Bosc o els Tres Pins, sinó una concertada, la de les monges o bé una d'aquelles que, segons ella, són més marginals i impresentables: el Verdaguer i el Carles I. 

Totes les escoles del meu barri funcionen d'allò més bé, conec gent que treballa a les monges del Sortidor, al Bosc, i als altres centres, no seria capaç de prioritzar-ne cap i també en el cas de l'Anna Ravell, quan algú es fica amb l'escola religiosa, en defenso els valors i la vocació d'integració i obertura que manifesta des de fa anys. Es veu que la mare ofesa a causa de la informàtica educativa va escriure una lamentable carta al Periódico que ha fet una mica de soroll, un memorial de greuges diversos on es barregen moltes coses. El pitjor és que expressa una opinió repetida de forma recurrent i poc informada per moltes famílies, al barri, sobre el tema educatiu.

Si hem d'entrar a fer un concurs de mèrits cal dir que allò que les direccions del Verdaguer i del Carles I han aconseguit, amb un nombre alt de gent de tot arreu, amb grans esforços, amb innovació i dedicació, és per a concedir-los la medalla al mèrit pedagògic català i el Premi d'Honor de les Primeres Lletres Catalanes. Fa un any, més o menys, vaig anar al Carles I a explicar una mica d'història del Poble-sec a l'alumnat de sisè i en vaig sortir meravellada, no tan sols del comportament de l'alumnat, del seu interès, sinó de l'ambient que es respirava al centre. Jo crec que en entrar a una escola ja captes una mica aquest alè inexplicable que et diu si allò va bé o no. Ara bé, no us penseu pas que el Bosc o l'Anna Ravell siguin elitistes o  d'una gran categoria, hi va gent del barri, també hi van immigrants i l'única diferència rau en el tant per cent de població d'origen no comunitari, com es diu de forma elegant.

Un altre tema és que als centres públics se'ls va colar fa anys el gol de no poder tenir la secundària al mateix edifici, en canvi a l'Escola del Bosc, que és municipal, els van concedir el privilegi. Si algú m'explica que s'estima més les Monges o el Bosc per no trobar-se amb maldecaps en acabar la primària ho entendré, tots som humans i anem carregats de feina. Entrar en d'altres consideracions des de la ignorància més absoluta, pel que fa a metodologia, qualitat dels mestres, comportament de l'alumnat i resultats aconseguits per aquestes escoles no palesa res més que prejudicis i, sí, racisme latent, subconscient i ressentit. 

Quan la gent es queixava, fa anys, de com s'anava d'encongit i incòmode en el tramvia sempre sortia algú que feia broma i li deia: doncs agafi un taxi, home, agafi un taxi. Jo li diria a aquestes famílies que amb comentaris enviats als diaris escampen a la lleugera etiquetes absurdes sobre allò que desconeixen, que si volen ser finolis es comprin un pis a Pedralbes o a Sarrià i cerquin una escola d'elit i de pagament, tot i que per aquells verals també hi ha elit pública. Si no ho poden fer que admetin amb joia la possibilitat d'haver accedit a una plaça escolar en uns centres extraordinaris on els seus fills o filles podran trobar el món real i divers que ens espera i aprendran molt més que en un reducte de catalanets progres. I si no vols dur el fill o filla a una concertada, no la posis a la llista, és clar.

Podeu llegir més informació sobre tot plegat a una revista del meu barri, aquí:

http://zonasec.cat/poble-sec-excel%C2%B7lencia-educativa-i-diversitat-cultural

Allò de repartir els alumnes sembla que no acaba de sortir del tot bé, hi ha reticències i interessos per part de tots els sectors implicats. Haureu sentit molt a parlar de l'excel·lència d'escoles com la del Bosc en temps difícils, i en tenia, i molta, però cal remarcar que els nens i nenes barraquistes no hi podien anar i que l'alumnat se seleccionava de forma intencionada i aprofundida, fins que els ordinadors van entrar en acció i tot es va fer més transparent i més democràtic. Malgrat això sé de casos d'endolls ocults, que sempre n'hi ha algun, tot i que els que sé de bona tinta, a Barcelona i L'Hospitalet, ja tenen uns quants anys, tot s'ha de dir. Per cert, no sé si la immigració fa baixar el nivell i totes aquestes galindaines, no puc parlar en nom de l'ensenyament secundari, però a primària ja us dic jo que no és així si hi ha una continuïtat en l'assistència de l'alumnat, com és el cas actualment. A P3 tots són iguals o ho semblen. I a sisè, gairebé també. Després ve el món i els canvia i els que van anar on van poder i encara gràcies se'n van al Súnion, però aquesta és una altra història.

Tot i que aquest tema sembla local el penjo en aquest blog pel fet que m'hi entra més gent que al del Poble-sec.

L'ÀVIA BOLA I L'ESPORT MODERN

Admeto que sóc antiesportista i que una mala professora de gimnàstica, a escola, va frustrar tota la meva voluntat en l'àmbit de l'educació física, que sovint no és ni ben bé educació. Però no li veig cap gràcia a aquesta cultureta de l'esforç i la competició esportiva, destinada a aconseguir que qui no és el número u sigui el número zero. Em fa angúnia contemplar aquestes noies pintades com una porta, seques com un clau, i fent moviments histèrics en remull, la veritat. No els nego el mèrit, jo no ho faré mai, tot això. 

L'esport de competició té moltes misèries, algunes de ben conegudes i reconegudes, però malgrat tot conserva el seu prestigi i es lloa més un esportista d'elit que un bon estudiant de filosofia. Ja a escola els nois i noies poc àgils es troben sovint marginats, els set-ciències són mirats de cua d'ull. Els moviments aquàtics d'aquest esport tenen poc a veure amb l'harmonia dels balls mullats d'Esther Williams, la veritat. Em recorden més aviat aquests balls de saló, també competitius, en els quals les parelles semblen robots, com ho semblen també aquestes noies clòniques vestides una mica com una mena d'éssers estranys i mecànics.

Sobre el tema hi va haver no fa gaire una mica d'escàndol a l'entorn del tipus d'entrenament que se'ls fa però tot ha quedat en aigua de figues. Les noies són persones més o menys adultes i m'imagino que ho fan perquè volen, així ho vull creure. De tota manera el capteniment dels pares de nens que destaquen en l'esport és sovint lamentable, en conec molts casos i molts testimonis. Els pares d'avui, molts d'ells, estan ben decidits a fer tota mena de sacrificis personals per tal que les joves promeses de la família tinguin suposades oportunitats esportives. 

Els mitjans de comunicació ens mostren sempre el triomf dels millors. El futbol professional mediàtic ha quedat reduït a un parell de clubs i a mitja dotzena de grans figures. Els nois d'avui, des de fa més de trenta anys, als patis d'escola, a l'hora del lleure, juguen gairebé de forma exclusiva a futbol i les noies van pel mateix camí. Fins i tot una cosa tan inclusiva com l'excursionisme familiar s'ha anat reconvertint en això de les curses de muntanya. Diria que l'esclat casteller, en detriment d'altres coses, com ara els balls tradicionals catalans, té molt a veure amb aquesta cultura de la resistència i l'esforç mal entès.

No es parla a fons de les seqüeles físiques i morals dels qui fracassen. He conegut mestres d'educació física que havien hagut d'optar per aquests estudis després d'una lesió seriosa, a causa d'un esport de competició excessivament precoç i sovint fomentat per la família. I encara bo que han tingut una sortida laboral i se n'han sortit una mica bé. El món del ciclisme és un altre camp ple de despropòsits, denunciats en més d'una ocasió. No és només en l'esport on es mostra la incoherència del món d'avui i potser sempre ha estat una mica així però en l'actualitat tot és mediàtic i els informatius suposadament seriosos dediquen tres quartes parts del temps a l'esport de tota mena. Les manifestacions esportives a nivell mundial són molt estimades pels poders públics, representen avui les seves piràmides personals i ningú no renuncia a sortir a les fotografies en un temps de lideratges tebis. 

Passo per alt coses que fan riure, com aquella teatralització inaugural carrinclona amb un avi fashion i un nen ximplet, meditant sobre la manca d'aigua i la resta, davant de tanta piscina. I és clar, no hi podien faltar els castellers aquàtics, un correfoc aquàtic hauria estat massa complex. Bé, potser sóc jo que em faig gran i rondinaire, i com em va dir una bona amiga, és que no t'agrada res. Fa anys que no ho sento però durant la meva infantesa d'això de ser gran i rondinar en deien fer com l'àvia Bola. 

EL PETIT PRÍNCEP

Si camines entre els pobres i 
pots fer-ho tal com ets. 
Si amb un rei mantens conversa, 
i ell és ell i tu ets qui ets... 

(If, Rudyard Kipling, fragment)

Si tu padre quiere un rey
la baraja tiene cuatro,
rey de copas, rey de oros,
rey de espadas, rey de bastos...

(Cobla popular)

Quan jo era petita i els contes anaven plens de prínceps, princeses, reis i reines, temàtica que encara dura però molt reduïda i relativitzada, em pensava que aquell món mític tenia la seva importància. Les revistes frívoles de l'època, tot i que no eren tan xarones com ara i fins i tot acostumaven a incloure narracions breus d'escriptores d'una certa volada, especulaven sovint amb tot l'estol de gent de sang blava per casar i amb els seus destins. El meu preferit, aleshores, era el príncep suec, avui ja un senyor a les portes de la vellesa, com jo mateixa i que, la veritat, té una sang blava molt i molt relativa. Una companya d'escola assegurava que a ella li agradava més el d'Anglaterra, l'orelletes, i que quan s'hi casés tota Anglaterra es convertiria al catolicisme. Un altre noi amb molta requesta era l'avui destronat Constantí de Grècia, aleshores per merèixer. Aquestes bajanades no han d'estranyar-nos en una època plena de dogmes i d'ingenuïtats i considerant la nostra edat infantil.

L'improbable pretendent de la meva companya d'escola no ha arribat de moment ni a ser rei. Ja és avi i avi de petit príncep. La seva mare, una dama si fa o no fa de l'edat de la meva mare, ha resistit de tot. En algun calaix, amb d'altres diaris amb efemèrides diverses, en tinc un que guardava la meva família, del dia de la seva coronació, l'any 1953. Segons es deia, el seu marit no li era fidel i sempre anava amunt i avall amb les secretàries però aleshores aquestes coses encara formaven part de la tafaneria oculta. Dels amors de la seva germana, Margarida, se'n va fer fins i tot una pel·lícula, amb tot allò de l'amor impossible per un divorciat.

Fa anys la gent humil no anàvem pel món però una amiga més moderna que jo va anar fins i tot a fer d'au pair a Londres a la dècada dels seixanta, un invent que va donar molts disgustos a més d'una, car en aquell país s'explotava força aquesta modalitat educativa i es feia fer de minyones mal pagades moltes de les noies ardides i mediterrànies que volien aprendre anglès. Després d'estar amb una senyora dolenta que la matava de gana i li tancava el telèfon amb cadenat va anar a parar a casa d'una família normal, educada i amable, tot s'ha de dir.  Quan va tornar jo la contemplava amb admiració envejosa i em va explicar que a Anglaterra es podia criticar tot menys la família reial. Com és ben sabut, això també va anar canviant amb els anys i avui no s'escapa ningú de les grapes tafaneres de la premsa groga, rosa o el que sigui.

M'ha sobtat veure aquests entusiasmes patriòtics davant del naixement del nou plançó de la pèrfida Albió. Ni en el cas improbable que a Catalunya hi regnés un descendent directe de Jaume I o de Jaume d'Urgell entraria jo en un estat eufòric i catàrtic d'aquesta mena. També m'han sobtat els entusiasmes papals brasilers, per això em fan molta angúnia les multituds, que surten al carrer de forma massiva per motius ben diversos. Aquests dies hem fet una revifalla aristocràtica, hi ha hagut abdicacions i ara això del petit príncep, ja sé que les monarquies són diferents a cada lloc i que resulten més ornamentals que un altre cosa en aquests indrets d'Europa però en conjunt són un bon anacronisme. 

Pel que fa a la de casa, ni que sigui una casa on som més o menys, rellogats, mai m'hauria pensat que ens tornéssim tan monàrquics com ens vam arribar a tornar tot i que ara molta gent faci l'orni i asseguri que és republicà de tota la vida. De tots els possibles reis que podíem haver tingut en d'altres èpoques aquell que tenia menys números en el seu temps era Alfons XII i tampoc ningú no hauria donat dos rals per l'actual descendent seu durant la meva joventut. Però la història és atzarosa i rareta per més explicacions que hi vulguem trobar un cop tot s'ha esdevingut i els analistes han de fer bullir l'olla. Recordo les histèries col·lectives quan l'hereuet es va posar a festejar amb la seva xicota-secall i com es lloaven els seus vestidets elegants a cada moment, fins i tot per part de gent de la qual no hauria esperat mai tals devocions. 

Aquí es passa de les devocions a l'humor xaró i pocasolta d'això de la família irreal i la resta, en el fons tot és el mateix, acabem fent el que toca i allò que s'espera de nosaltres. Abans teníem fama de gent irònica i d'humor fi però l'àmbit groller ha anat ocupant espai amb el temps. Malauradament hi ha poca gent que en mantenir conversa amb un rei -o amb un batlle, o amb un regidor, o amb un futbolista famós, o amb un actor de cinema, o fins i tot amb un captaire o un immigrant acabat d'arribar- continuï sent qui és. Les transformacions humanes davant de la fama, el poder o els diners, però també davant de les suposades inferioritats diverses que ens fan creure superiors a algú altre són encara molt lamentables. No sé si ens hem arribat  a creure que tots som iguals, ni millors ni pitjors que la resta.

Un altre tema és l'origen de la monarquia i la necessitat de situar cada cosa en el seu temps i en les seves circumstàncies, molts reis del passat s'haurien estimat més ser un burgès lliure, anònim i ben peixat que no pas haver de fer front a responsabilitats que els venien, ai, de la divinitat i del destí. Els reis i reines no han estat pas sempre els més rics ni els més ben tractats ni els més envejables dels humans. Vaig entendre una mica tot plegat quan l'inoblidable professor Cervelló, d'Història d'Egipte, situava en el seu moment el tema dels faraons i dels seus condicionants culturals i religiosos. Un altre tema és l'ara i aquí. I encara un altre tema és quan els polítics no reials es creuen que són monarques gairebé absoluts, de vegades envoltats de més parafernàlia i privilegis que els de noble nissaga.

NÚRIA TORTRAS (1926-2013)

Llegeixo en el blog de Teresa Costa-Gramunt, escriptora excel·lent, poeta vital, artista i moltes coses més, que ha mort Núria Tortras, l'escultora. He mencionat aquesta escultora més d'una vegada en els meus blogs, passo sovint per davant del monument que recorda la Mútua Escolar Blanquerna i penso en l'obra classicista d'aquesta escultora, em temo que molt menys coneguda avui del que mereixeria. Cert que va tenir guardons i encàrrecs i moltes de les seves obres les podem trobar per la ciutat, com ara les que va fer pel malaurat Parc d'Atraccions de Montjuïc, ara situades de forma discreta als Jardins Brossa. La fatxenderia avantguardista ha amagat l'escultura més classicista i els mandarins de la modernitat ja han tingut cura de bescantar-la sense matisos, què hi farem, qualsevol dia girarà la truita, com sol esdevenir-se amb tantes coses, sobretot artístiques. Tortras va ser alumna del gran Joan Rebull i se li nota aquest mestratge, tot i que va saber desenvolupar el seu propi estil.

Fa uns dies vaig veure en una població catalana un petit monument on també es veien un nen i una nena i com al de la Mútua el nen també jugava o feia esport i la nena llegia, el mateix que al de les Drassanes tot i que en un estil molt diferent. No sé si això és bo o dolent, jo crec que bo i no sé si els xicots s'han queixat mai d'aquesta imatge on la noia intel·lectual i reposada contrasta amb el noi belluguet i esportista. En tot cas, avui, quan passi a prop d'aquesta parella d'infants ja una mica espigats, dedicaré un record a l'escultora. Descansi en pau.

JULIOL, L'AMO DEL SOL

Algú em comentava fa pocs dies que el mes de juliol sempre ha estat un mes en el qual han passat moltes coses revolucionàries. Avui, quan és tan fàcil recórrer a la xarxa per comprovar les nostres afirmacions, podem adonar-nos del fet que han passat coses en qualsevol mes de l'any i això comptant amb què de molts fets no ens n'hem assabentat mai.

He tingut sempre amb l'estiu una relació ambivalent, desitjava i temia que arribés quan era petita, no érem gent que estiuegés, quan acabava l'escola desapareixien les amigues, moltes d'elles tenien avis a pobles per a mi amb noms excitants, família que els acollia i gràcies a la qual gaudien d'una llibertat diferent d'aquella que es podia trobar al barri. 

El juliol encara era suportable. Com passa ara, encara es podien fer cosetes i tenies amigues amb les quals quedar. Un estiu, quan jo tenia uns catorze anys, ens vam apuntar una colla a natació a la piscina de Miramar, eren aquells uns cursets molt poc pedagògics, la pujada a la piscina era feixuga però aleshores tot semblava meravellós. 

L'agost és un mes depriment. Les vacances s'han continuat concentrant en aquesta època, se suposa que s'ha de descansar i fins i tot gent com ara els periodistes de culte, els quals admeten que treballen en allò que els agrada i que per a ells la feina és un plaer, se'n van a la torre de la Costa Brava o de Menorca, i, a tot estirar, deixen algun substitut o becari que vagi conservant l'indret mediàtic abandonat. No m'estranya que els diumenges d'agost, segons expliquen, siguin una època adient per als suïcidis. 

Aquests dies, a més, tornem a donar voltes al tema del sol i dels perills del sol, mentre a les platges no hi ha zones gratuïtes d'ombra, ni tan sols no n'hi ha als patis de les escoles. Avui, a Ràdio 4, escoltava un programa d'humor on una senyora que feia de velleta divertida ironitzava sobre la presentació d'això de la natació i sobre el nen i l'avi actors que filosofaven sobre la manca d'aigua davant de piscines plenes i plenes de mam i de gent en remull. L'agost passarà i haurem passat calor i ens haurem queixat de la calor tot i que fa quatre dies que ens queixàvem del fet que l'estiu no arribava i que tindríem un mal estiu. Bé, algunes pedregades hem tingut. Vivim entre contradiccions assumides.

Avui acaba la festa major del meu barri, amb unes havaneres que ja són tradicionals tot i que la moda d'aquesta modalitat musical, a nivell massiu, ve de finals dels setanta. Intento sempre dissimular i evitar el final inevitable, els mocadorets de paper voleiant mentre refilem La Bella Lola així com l'entusiasme en corejar els arrauxats Visca Catalunya que coronen un cant imprescindible sobre un avi coratjós que va lluitar molt a gust, en una guerra hispànica i colonial molt lamentable i que va fer moixoni per culpa dels malvats americans.

Passen els juliols i passa tot i tot torna a semblar nou als joves i antic als vells. Potser ha de ser així i està molt bé que així sigui. Un director d'escola que vaig tenir, fa molts anys, quan s'esdevenia qualsevol novetat en el món de la política, comentava: es como una película que yo ya he visto. 

D'aquells estius infantils adolescents en va sorgir, fa anys, aquest poema:

ESTIUS

Els estius eren llargs al temps de la infantesa
pels qui sense cap poble ni cap llar d’estiueig
vèiem com s’esllanguien les tardes calitjoses
a la ciutat encara sense turistes àvids.

Jo temia els estius, avorrits, sense escola,
i acollia joiosa la fresca tardoral
que em tornava al costum i a les seguretats.

Hi va haver un altre estiu, el de les descobertes,
el dels secrets i els somnis. Pujava cada tarda
a l’antiga piscina de Miramar, immensa,
amb una colla alegre de companyes d’escola.

El sol era inclement, la pujada feixuga,
però les nostres cames amb tot just catorze anys
no sentien encara dolors ni rampes. Eren
cames de joventut, balladores, alegres:
dos soldats que amagaven els misteris pregons
de la vida, abaltida als més íntims paisatges.

Cap al tard patinàvem a una vella pedrera,
sota dels espadats que eren tot l’univers
en aquell racó antic de paisatges propers.

Lliscàvem sense pressa i un noi que no té rostre
em donava la mà i poblava els meus somnis
d’un goig desesperat i dolorós. L’enigma
convertia les tardes dels ensopits diumenges
en rondalles viscudes al cinema del barri.

Quin estiu més estrany, de miratges i d’ombres!
Si fou el primer amor, poca cosa en conservo
més enllà d’una mena de tendresa feréstega
i alguna flor perduda a un llibre de poemes.

Érem adolescents, florien les vidalbes,
l’herba era fresca i nova i als nostres peus s’obria
una ciutat immensa, vora un mar de futur,
al planeta distant dels amors impossibles,
on viuen les persones que algun dia vam ser.

Júlia Costa, poemes inèdits

ISABEL NÚÑEZ A LA CIUTAT HOSTIL, EVOCACIONS I LITERATURA EN PENOMBRA

Estic llegint aquest llibre que m'ha arribat per casualitat, per sort i gràcies al Manel Haro. La seva autora és o va ser Isabel Núñez, l'escriptora del ginjoler de Sant Gervasi, la qual molts de nosaltres, blogaires constants i ja amb una certa tradició, vam conèixer gràcies a aquest món virtual i eteri en el temps de la seva defensa aferrissada d'un arbre singular, tot un símbol avui de que quan es volen les coses de veritat es poden aconseguir tot i que amb esforços esgotadors, complexos i feixucs. L'arbre es va salvar gràcies a un moviment veïnal i social liderat per l'escriptora. Com el protagonista de la pel·lícula Ikiru i sense que ella pogués saber el seu proper i prematur final, l'herència viva de Núñez és aquest ginjoler de la petita placeta de davant de casa seva, al carrer Arimon. La família ha tingut l'encert de deixar viure el seu blog personal, ple de referències literàries i vitals, un llibre sobre escriptura, història i sentiments absolutament recomanable i que mereixeria un intent de publicació en paper, si aquest fos un altre país.

La felicitat infantil pot anar lligada al tema material però no sempre és així, conec gent que té records feliços dels seus anys de menut a les barraques, enmig de la pobresa, i persones de la burgesia que van viure situacions molt lamentables. L'home feliç, ja ho explica aquell conte tan conegut, no tenia camisa, tot i que un mínim vital facilita molt les coses i plorar tip no és el mateix que plorar afamat. La infantesa és una època estranya, perillosa, per a tot es depèn dels adults encara que no se'n sigui conscient. 

La presentació de la novel·la, pel mes de març, va ser, de fet, un homenatge a l'autora. Amics seus, com Mariscal insistien en el fet que no era ben bé autobiogràfic i el titllaven de dickensià però és segur que molts sentiments íntims i situacions reals convergeixen en aquesta història trista, com passa tot sovint amb l'autor anglès. En alguna entrevista amb l'autora he llegit que la seva infantesa no van ser flors i violes i ella mateixa va relacionar de forma intencionada vida i literatura, com ara en el text escrit en recordar la seva mare quan aquesta va morir i que és el mateix que es pot trobar al llibre. 

Una infantesa feliç o trista no marca el futur malgrat que en molts casos, no pas tots, pot ser un punt de referència important. He conegut de tot, gent que havent passat tragèdies de petit després se n'ha sortit molt  bé i persones que amb una infantesa alegre i sense problemes han tingut una vida adulta complexa, tràgica i poc reeixida. En les persones hi conflueixen molts aspectes i circumstàncies, família, amics, història personal, parelles, fills, feina.

Un tema recurrent pel que fa als escriptors però també a d'altres professionls és que per reeixir has de tenir coneixences, padrins, relacions. Tampoc això és cert o no ho és pas sempre. Núñez era una escriptora cultíssima, intel·ligent, ben relacionada i sembla que valorada, tot i que això resulta molt relatiu en un context en el qual funcionen molt les reticències i les gelosies: l'intel·lectual, el de la cultureta. Escrivia a diaris i revistes,  era una traductora ben considerada i havia anat publicant coses diverses les quals, en general, no van tenir el ressò que mereixien. 

Era a més, una persona amb un físic resplendent i atractiu des de la infantesa, un altre tema que sembla que té molt de pes a la vida, al menys durant els anys joves però que pot esdevenir una feixuga càrrega ja que els dons de la natura sovint es cobren algun peatge. Entonces em va fer pensar en Res no s'oposa a la nit, tot i que aquest és un llibre clarament i volgudament testimonial i el de Núñez amaga en aparença els protagonistes rere noms suposats. Res no s'oposa a la nit ha tingut força ressò, sempre considerant com és aquest país en el tema de la lectura, ranci i una mica mesquí. És clar que ja venia amb prestigi des de França, on la política cultural és ben diferent i on se suma en lloc de restar. Entonces malgrat la brillant presentació-comiat no ha rebut l'atenció majoritària dels crítics literaris o dels comentaristes habituals dels grans mitjans.

Quan vaig saber de l'existència de l'autora, amb tot allò de l'arbre en perill, em vaig comprar Crucigrama, després es va publicar Mis postales de Barcelona i d'aquest se'n va parlar una mica més, ja se sap que el barcelonisme està avui de moda i, a més, acostumen a tenir sortida els llibres sobre espais urbans en moments de grans canvis urbanístics i generacionals, per la càrrega de nostàlgia, ni que sigui de nostàlgia positiva, que arrosseguen.  Però, en general, l'excel·lent prosa d'aquesta escriptora encara es troba per reivindicar. 

Isabel Núñez pertanyia a la generació que va néixer a finals dels cinquanta, aquella a la qual comentava a l'Enric que és tan diferent de la meva encara que no ho sembli. En aquesta percepció hi compten aspectes com ara l'accés a l'educació, que es va anar fent massiu i més general, l'ampliació i permeabilitat de la universitat i el fet que la gent d'aquestes generacions es va veure immergida, molt jove, en lluites polítiques molt més àmplies i que gràcies a la transició els van crear una mena de miratge idealista que encara cueja. Semblava que els canvis s'havien aconseguit gràcies a aquestes lluites i no a la vellesa irreversible del dictador i a les necessitats econòmiques del mercat espanyol. També va canviar, de forma revolucionària, en molt poc temps, la percepció del paper de la dona en el món. 

En tot cas, Entonces és un llibre que trasbalsa i emociona. Per la xarxa he trobat un comiat a l'autora fet per part d'un altre molt bon autor també encara poc conegut considerant la seva excel·lència, Álvaro de la Rica. Quan va morir Isabel Núñez molts dels seus amics i coneguts van escriure sobre ella. La plaça del ginjoler porta avui el nom de la veïna lletraferida que va aconseguir, al menys de moment, salvar un arbre singular i minoritari a la ciutat. A aquells fets va dedicar Isabel Núñez un llibre. Tant és que els llibres de la gent que escriu bé ens parlin de temes reals, s'han convertit ja en literatura quan passen a la lletra escrita. La literatura ens sobreviu, millor o pitjor, al menys durant una llarga temporada.

Al blog de l'autora he trobat referències al procés de creació d'aquesta novel·la, a les seves dificultats per trobar editorial, cosa que la va fer pensar en publicar-lo i distribuir-lo d'alguna manera ella mateixa, a un preu molt barat. El llibre és també un contrapunt al jardí abandonat pels ocells de Marcos Ordóñez, molt més promocionat. Són escriptors de la mateixa edat, amb històries molt diferents però ambdós ens evoquen, en castellà, una Barcelona perduda i transformada, ni millor ni pitjor, jo més aviat diria que pitjor, considerant com ens sobten aspectes de la realitat quotidiana d'aleshores, com ara un menjador fastigós situat en una escola religiosa per a nenes benestants, burgeses. 

La família que ens descriu Núñez era així, molt burgesa, tot i que una mica o molt diferent de la burgesia catalana amb la qual es relacionava. Gent de la Diagonal cap amunt, vaja, amb servei domèstic, xofer i, en aparença, moltes comoditats i privilegis però amb les mateixes misèries que totes les famílies infelices, les quals, segons la coneguda frase de Tolstoi, ho són cadascuna a la seva manera. Aquesta és una bona frase literària però la realitat és diversa, variable, i no hi ha ningú que sigui feliç o desgraciat per sempre i en tot moment.

Després de la seva infantesa amb maltractes que fan esgarrifar, uns adults temibles o covards i unes germanetes col·laboracionistes amb el poder ja que el món infantil reflecteix el bo i el pitjor del món dels adults, el llibre de Núñez entoma els anys de la droga, de la lluita política, el pas a adulta de la protagonista, anys de disbauxa i desorientació vital i la seva salvació a través de la cultura, de la literatura, de la seva sensibilitat resistent. Encara no he acabat  aquest llibre, que l'autora no va veure publicat i per això no he escrit encara la ressenya pel blog Llegir en cas d'incendi. 

La coberta està dibuixada per Mariscal, gran amic de l'escriptora i és un retrat lliure d'Isabel Núñez, molt interessant, però pel meu gust no té el ganxo per al públic que hauria tingut una fotografia de l'època, una imatge de nenes uniformades amb els seus babis, jugant en aquells jardins immensos i laberíntics de les escoles religioses d'elit. L'elitisme és una rèmora en alguna ocasió. Núñez, com Pardo Bazán, no pot defugir del tot els seus convencionalismes i cau en un cert paternalisme en descriure persones d'altres nivells socials, com ara la gent del servei domèstic. Però això són subtileses copsades potser per algú de l'altra banda de la ciutat, imperceptibles per a la majoria i no afecten  la bona literatura. Mariscal, en una breu entrevista amb motiu de la presentació del llibre, diu que una de les diferències entre ell i l'escriptora era aquesta visió elitista dels intel·lectuals, del seu compromís, una visió molt dels seixanta i dels setanta, sartriana, avui caducada car ens hem adonat amb la massificació de l'escolarització i de la cultura del fet que els intel·lectuals són gent com la resta.

És una gran llàstima haver perdut tan aviat aquesta intel·lectual que amb la publicació d'Entonces hauria pogut iniciar una nova etapa de maduresa molt brillant, una mica diferent de l'anterior. Però publicar no és fàcil, difondre el que es publica encara menys i potser els seus llibres s'haurien quedat al calaix o en àmbits minoritaris, com pot passar amb aquest. Seria una llàstima. Segurament no podrem llegir aquesta novel·la com l'hauríem llegit si l'autora encara visqués o hagués mort velleta, a una edat convencionalment sostenible. No tindrem més llibres seus si no és que algú no entoma la tasca de fer una selecció de les seves entrades al blog i els dóna forma i contingut i alguna editorial intel·ligent i sensible no es decideix a passar al paper tantes reflexions, tants referents vitals i literaris. 

Amb motiu d'aquesta lectura he repassat aquest Crucigrama virtual i m'he trobat amb estranyes casualitats, com ara una referència al Refugi 307, el del meu barri, i a Valerie Powles, ara també desapareguda, que el va descobrir amb els seus gats i que era un personatge lluitador, singular, difícil i controvertit però coratjós i capaç d'aconseguit estranys miracles amb la seva insistència revolucionària. Avui, de forma una mica alternativa i sense que consti en el programa oficial de la festa major del barri, es posa una placa al refugi recordant-la. Núñez, amb d'altres escriptors, van fer allà el 2009 unes lectures literàries que em vaig perdre, com tantes coses m'he perdut i em perdré a la vida, sempre breu per més vella que et moris. 

Aquí podeu veure i escoltar l'escriptora llegint fragments de la seva novel·la, aleshores inèdita, precisament aquells en els quals explica com va aprendre a llegir, amb la seva maltractadora parenta, humanitzada fins i tot davant de la intel·ligència de la seva víctima infantil i com la lectura i el coneixement la van protegir davant de l'absurd i la violència indefugibles.

Constato un fet, sense entrar en consideracions polítiques ni intel·lectuals de pa sucat amb oli, el barcelonisme literari ha reeixit molt més, des de la postguerra fins ara, en castellà, i en podria posar molts exemples. Els intents en català, tot i les bones intencions, em semblen mediocres  i una mica frustrats, al menys de moment no s'ha sabut trobar el to ni la versemblança. És una opinió personal i subjectiva però estava pensant en tot això després de llegir Un jardín abandonado por los pájaros i mentre llegia aquest Entonces. Pel meu gust no hi ha res semblant ni de tanta volada, en català. I sort que en aquests casos no se'ls va ocórrer, a les ments privilegiades del país, de publicar de forma simultània l'original i la traducció en català d'aquests llibres, quelcom molt habitual avui amb els grans èxits comercials literaris i que no fa res més que allunyar-nos del prestigi de les versions originals.

Per cert, el logo de l'editorial, al costat del nom de l'escriptora, enmig dels colors blaus una mica foscos de la coberta, m'evoca un recordatori amb una creu, és clar que la meva vista ja em difumina moltes realitats i potser millor que sigui així.