LA FAMÍLIA KARNOWSKY I EL TERRIBLE DECORAT DE LA HISTÒRIA VISCUDA

Els llibres, o les pel·lícules, d'una altra manera, assoleixen importància i grandesa quan sobrepassen la seva temàtica, lligada a un temps i a unes circumstàncies, i els sentim com a universals, ens hi trobem reflectits d'alguna manera. Això no sempre passa, fins i tot ni tan sols s'esdevé amb llibres que pertanyen al nostre món cultural proper i que en llegir-los ens sonen tan falsos com un duro sevillano. Els bons llibres, en general, no defensen tesis ideològiques o, si ho fan, no ens n'hem d'adonar.

Un dels darrers llibres en els quals he copsat aquest sentiment d'universalitat ha estat La familia Karnowsky, de l'altre germà Singer. Mentre que Los hermanos Ashkenazi va passar una mica de puntetes aquest altre ha tingut una acollida més massiva per part del públic i això pot venir propiciat per moltes circumstàncies. Una manera de calibrar-ho és repassar, per exemple, les llistes d'espera de les biblioteques públiques.

A l'altre germà Singer, Bashevis, el del Nobel, el vam conèixer amb motiu sobretot, de la concessió del premi i podem disposar d'un gran nombre de llibres seus a l'abast. De Yehoshua, de moment, ens hem de conformar, si no sabem prou anglès, amb aquests dos. I de la noia de la família, Esther Kreitman,  crec que encara no es pot trobar res ni en castellà ni en català. 

Les històries familiars ens impliquen a fons, tots formem part d'una família, millor o pitjor. Amos Oz, un altre jueu, ha escrit en moltes ocasions sobre la importància de les històries familiars. Les famílies, al contrari del que de forma brillant va manifestar Tolstoi, en general no són felices o desgraciades de forma absoluta sinó que, com les persones, passen per èpoques diferents.

Tot i que en aquesta novel·la es parla sobre jueus i podem arribar a saber moltes coses a l'entorn de les seves circumstàncies familiars i els seus costums, seria un error centrar l'interès que desvetlla el llibre en aquest aspecte específic. Avui ens estan arribant molts autors de l'Europa central i de l'Europa de l'est oblidats o desconeguts per nosaltres que ens forneixen una visió polièdrica de tota aquella societat tan diversa. 

Tot aquell món és complex, ha generat migracions diverses i crueltats de les quals el nazisme, va ser, evidentment, la més visible i absoluta. Al principi del llibre ja ens trobem amb gent que s'ha instal·lat a Alemanya en haver d'abandonar d'altres pàtries de l'est i que no és del tot ben acollida pels qui ja són alemanys. Quan comença a haver-hi problemes amb els russos els procedents d'aquella zona, i no tan sols els jueus, reben per totes bandes, fins i tot per part dels qui van arribar abans. 

Un dels aspectes imprescindibles  i més inquietants de moltes històries és copsar com es va congriant la tragèdia col·lectiva, trobo a faltar aquest aprofundiment en la majoria de narracions sobre la nostra guerra, per exemple. Els símptomes de l'epidèmia van sorgint primer amb comptagotes i aquí no val allò  del conegut poema, com que jo no era jueu, perquè també el món dels jueus és divers i uns es creuen millors que els altres i fins i tot es pensen que no aniran per ells. La lucidesa, en aquesta mena de situacions, no és habitual i, en tot cas, les veus dels lúcids s'ignoren, com les prediccions de Cassandra.

L'autor del llibre no incideix en excés en el tema històric, la família i el seu entorn són l'eix vertebrador del que s'esdevé. Hi trobem els canvis generacionals, les dèries dels adults, els costums indefugibles, l'amor i el desamor. I al volt dels Karnowsky ens ensopeguem amb tot un mosaic de personatges inoblidables, com aquest metge avançat a la seva època, generós i altruista, i la seva filla, que abandonarà la professió per dedicar-se a la lluita política. No se'ns mencionen partits polítics concrets, no cal. 

Al llarg de tres generacions la família maldarà sense èxit per sobreviure en pau, malgrat que respirem una mica quan alguns dels personatges aconsegueixen salvar-se amb una nova emigració. Com que no podem ignorar el que va passar continuarem patint pels qui no han volgut ni pogut marxar de les fogueres. I fins i tot per la difícil adaptació dels qui se n'han escapat.

I és que la salvació personal té els seus condicionants i les seves servituds. Els cants de sirena del Nou Ordre, amb la seva parafernàlia d'uniformes, músiques i proclames, també té el seu atractiu per als joves, fins i tot per aquest jove de la família que vol ser com els altres i no es vol sentir exclòs. Podem trobar molts paral·lelismes entre aquesta família i les nostres, entre els coneguts i saludats dels Karnowsky i els nostres veïns d'ara i d'abans. 

No sempre els símptomes de les epidèmies fan que aquestes es desenvolupin d'una forma tan bèstia com va passar a Alemanya, amb la col·laboració d'altres països, es clar, els quals van esmerçar esforços diversos per contribuir a l'extermini de les víctimes propiciatòries, en aquest cas, els jueus, els més afectats, evidentment. Fer caure el gran pes de la culpa en els alemanys i la seva idiosincràsia, molts dels quals van ser les primeres víctimes de la situació, ha fet que durant molt de temps s'obviés la culpa de molts col·laboracionistes, fins i tot a petit nivell local. En moments difícils fan més por els veïns que els grans poders polítics i a totes les guerres se'n poden trobar munts d'exemples.

Només cal posar la tele per copsar que els símptomes de les epidèmies afloren un dia sí i un altre també, la irracionalitat ressorgeix aquí i allà i afortunadament això no vol dir que necessàriament tot plegat hagi de derivar en tragèdies col·lectives, tot i que de tragèdies col·lectives en tenim un munt en el món, més o menys visibles. Un savi dels molts que surten en aquest llibre, en el moment en què esclata la primera guerra mundial recorda a un dels protagonistes que allò de Caín i Abel és molt antic i que no ens en podem escapar. Segurament sigui així i no ens ho volem acabar de creure.

He llegit coses una mica raretes sobre aquesta novel·la, que sí té una estructura tradicional, que no menciona l'Holocaust... també he llegit valoracions justes i acurades, per sort. Jo l'he trobat d'una gran bellesa amarada d'humanitat, realista en molts aspectes. No vol justificar res ni demostrar cap tesi, la gent és com és i et pots trobar de tot al llarg de la vida, els fills surten com surten, diferents de nosaltres, susceptibles de sentir-se atrets pels cants de les sirenes més impresentables. I és que, com em va explicar algú fa temps, en una trobada professional, més que no pas educar per la pau cal explicar les guerres, és molt més efectiu però molt més compromès i menys agradable estèticament.

Ens trobem les pàgines del llibre amb tot un ventall de temes i amb fragments inoblidables en les reflexions que fan els personatges  que envolten aquesta família sacsejada per la història i per la pròpia cultura, però amb la intel·ligència suficient com per entendre la realitat, ni que sigui a patacades i amb l'assoliment de la inevitable maduresa vital. 

Punt i apart mereixen les dones que hi trobem, sense un paper tan central com els homes però que resulten clau en el conjunt de la narració. No cal que ens diguin que els nazis eren dolents, ja ho sabem, l'important és poder entendre d'on surt aquest complex d'inferioritat humà que fa que es cerquin víctimes i culpables que reblin el clau de la nostra suposada superioritat absurda  i com la llavor del mal pot donar uns fruits tan verinosos, ni que ho faci de forma lenta i gairebé imperceptible, fins i tot després de florides enganyoses.

Es important tenir en compte la data de la publicació del llibre, 1943, i també que el seu autor va morir de forma prematura un any després. Un dels personatges manifesta que cal ser jueu a casa i alemany a fora, aquests dies hem llegit crítiques sobre algunes manifestacions semblants per part de persones que tenim ben a prop. I és que aquestes bones intencions funcionen en moments de pau i d'estabilitat però quan van mal dades serveixen per a poca cosa, la veritat, i fins i tot es poden tergiversar fàcilment. El llibre té així mateix moments d'ironia intel·ligent, com quan ens explica que fins i tot en els moments d'intimitat matrimonial aquest senyor que vol ser alemany s'exclama en aquesta llengua i no en el llenguatge familiar, cosa que angunieja la seva discreta esposa.

El capteniment del jove de la tercera generació familiar ens evoca paral·lelismes evidents situats en el nostre present. Per què algú educat de forma liberal és abduït en alguna època de la vida, en general durant la joventut, per idees totalitàries de rerefons violent? Entenem que un imbècil ximple i gandul, com el cunyat del protagonista, trobi en la situació el seu mitjà natural però no tots els qui donen suport a la irracionalitat són ganduls ni ximples. No resulta còmode ni heroic haver d'admetre allò tan vell de la gran família humana però sigui com sigui totes les guerres són civils i tots ens assemblem molt més del que desitjaríem, en el bo i en el dolent. I aquella antiga màxima moral reproduïda a la llegenda nostrada de la bota de Sant Ferriol, el que no vulguis per tu no ho vulguis per ningú, té una vigència absoluta sense que sembli que s'hagi convertit mai del tot en llei universal d'obligat compliment.

GABRIEL AGUSTÍ, TEATRE, CINEMA, TELEVISIÓ

Al blog Barcelofília, van evocar fa algun temps el Marti'ns, un d'aquells cafès teatre dels setanta. Un dels primers espectacles que s'hi van representar va ser No muerdas la manzana del prójimo de Rafael Richart, amb Marta Padovan i Gabriel Agustí, l'any 1971.

Agustí va néixer al Poble-sec i encara hi viu. Podem trobar referències seves a la seva web i en una entrada força completa a wikipedia. És impressionant comprovar el gran nombre d'obres de teatre de tota mena d'estils en les quals l'actor va treballar. També va fer ràdio i televisió, era un rostre habitual en aquells inoblidables i enyorats espais de teatre televisat de fa anys. En cinema el vam poder veure en diferents pel·lícules.

Amb Elena Maria Tejeiro i Enric Guitart

Fa poc un amic em comentava sorprès la gran quantitat d'actors catalans que podem trobar a pel·lícules i sèries televisives actuals fetes a Madrid. Se'n sorprenia pel fet de què a casa nostra els devots militants de les produccions nostrades poques vegades miren res que no siguin els canals catalans i també passa a l'inrevés amb molta gent de parla castellana, un estudi aprofundit sobre el tema ens donaria moltes pistes a l'hora de les valoracions polítiques. 

Gabriel Agustí en una celebració amb gent de la professió

Una gran majoria dels actors i actrius catalans han treballat sempre molt a l'estat espanyol, en ocasions pel fet que l'oferta era més generosa per allà. Unes dels aspectes interessants de la història del teatre català i espanyol és comprovar com fins i tot quan els desplaçaments eren llargs i complexos la gent de l'espectacle, de tots els gèneres, feia llargues temporades als països de l'Amèrica de parla castellana. 

Gabriel Agustí va actuar a Madrid i a tot l'estat espanyol durant anys, amb obres d'autors clàssic i moderns, fent teatre seriós i de gran volada però també comèdia i obres d'entreteniment, amb companyies de molts actors o amb obretes de petit format. Lope de Vega, Goldoni, Pirandello, Calderón, Lorca, Agatha Christie... Amb Marta Padován va treballar en diferents ocasions així com amb d'altres grans actrius com Josefina Güell. En penjar aquestes fotografies, la majoria de les quals manllevades de la seva web, he recordat alguns d'aquells grans noms, avui força oblidats.

Amb la gran Josefina Güell

Durant els anys 70 hi va haver una revifalla teatral, es van obrir noves sales i alguns cinemes que havien estat teatres ho van tornar a ser. Agustí va treballar al Moratín, al Poliorama, al Romea. En el seu currículum hi trobem més de cent cinquanta obres de teatre. Va formar part de companyies emblemàtiques com la de José Tamayo o la d'Adolfo Marsillach. 

En televisió va participar en més de cinc-cents programes, alguns també en català, entre els quals alguns episodis de la sèrie del Doctor Caparrós. El vam veure en diferents ocasions al cinema, en el qual va debutar amb El fugitivo de Amberes, una història en la qual Joan Capri, molt jove, feia un paper seriós. En cinema destaca la seva participació a Poveri millionari de Dino Risi i algunes pel·lícules de Carles Benpar.

Amb l'inoblidable Jordi Serrat a la sèrie Sospecha

Durant els 80, com molts altres actors i actrius, també va treballar en el camp del doblatge. Va patir alguns problemes de salut a mitjans del 2000, que va superar. És un gran amant dels animals, gossos i gats sobretot. Comparteix la seva vida privada amb Maribel Álvarez, una popular locutora de Radio Joventut i Ràdio Nacional d'Espanya. Es van conèixer al programa Las tardes de Odette. Álvarez es va dedicar a l'escriptura després de jubilar-se i ha guanyat diferents premis literaris.

Gabriel Agustí, tot i haver treballat molt, potser no és avui tan recordat com caldria. En cinema li va mancar un d'aquells papers protagonistes que de vegades són la cirereta del pastís i que atorguen a les biografies d'actors i actrius una popularitat més efectiva. Passa una mica com amb els escriptors i els seus llibres d'èxit emblemàtic.

Sempre ha estat un home ben plantat i ho és encara, als seus vuitanta-cinc anys. Retirava una mica a Arturo Fernández i jo crec que Agustí és fins i tot millor actor que l'asturià encara que hagi estat menys conegut. De jovenetes, i fins i tot de més grandetes, el contemplàvem amb gran admiració quan el vèiem pel barri, un barri, el nostre, que sempre ha estat terra d'acollida per a un gran nombre de gent relacionada amb el món del teatre i l'espectacle en general. Per cert, en una ocasió, fa molts anys, vaig coincidir amb Agustí en un càmping del Berguedà i em va fer la mar d'il·lusió.

Al Poble-sec comptarem amb la seva presència en una xerrada que li dedicarem el dia 23 de febrer, a la Biblioteca Francesc Boix, a les set del vespre.

MÒBILS AL TEATRE: CONTRA IRA, PACIÈNCIA

Fa molts anys, a mitjans dels seixanta, va tenir molt d'èxit un llibret de Fernando Díaz-Plaja que s'ha anat reeditant, El español y los siete pecados capitales. Ara això de ser espanyol té poca requesta i potser se n'hauria d'escriure un altre sobre els pecats capitals dels catalans, o potser s'ha escrit i tot, qui sap. El llibre va generar imitacions i seqüel·les, com sol passar. L'autor, home cosmopolita i de gran cultura, en va dedicar un de semblant als francesos i un altre als uruguaians, ja que coneixia molt bé aquests països i a l'Uruguay és on va morir.

Un dels pecats capitals és la ira i amb un dels exemples inclosos en el llibre em vaig identificar temps després ja que vaig viure un cas semblant. Algú té un problema amb un altre cotxe, els dos cotxes s'aturen i es dos conductors surten decidits a dir-se de tot i més però aleshores s'adonen que es coneixen i la ira desfermada es converteix en alegria i companyonia. A nosaltres ens va passar això en una ocasió, al sortir del cotxe resulta que a l'altre hi anaven uns meus cosins i ja ens vam oblidar del motiu de l'empipada automobilística, no vam tenir cap interès en esbrinar qui era el culpable i ens en vam anar plegats a fer la cervesa.

Un dels objectes que avui genera més esclats d'ira és el mòbil, aquest mòbil que ens hem oblidat d'apagar bé, que mai no acabem de saber com funciona i que sona en un moment crític, en una xerrada, al teatre, al concert, al cinema, a l'església. Un precedent del so indiscret dels mòbils ha estat la tos, irritant a voltes, de vegades controlable i d'altres no. 

Fa pocs mesos vaig anar a un sopar oficial de les entitats del barri on s'atorgaven uns premis, tots ens coneixíem, més o menys. A l'hora d'un dels inevitables discursos, a un amic que seia a la meva taula se li va engegar l'aparell, es va posar nerviós, va creure que l'havia parat però al cap de poc temps li va tornar a sonar. Com que era un sopar amb coneguts la majoria de la gent s'ho va prendre molt bé, en broma, més aviat es va riure de la facècia ja que la situació era ben bé com un gag d'aquells que aprofitava Míster Been. Però estic segura que si el meu amic s'hagués trobat en un altre lloc i el telèfon no hagués estat el seu hauria reaccionat de forma condemnatòria i ofesa.

Quan el mòbil inoportú sona entre desconeguts es genera un excés d'ira massiva.  La persona afectada, assenyalada i contemplada pels assistents, es posa nerviosa i encara és més incapaç d'aturar el desastre. Els actors i directors de teatre, en general, són molt poc pacients amb el tema. Identifiquen de forma apocalíptica la situació amb una manca absoluta de respecte i de vegades he escoltat com ja d'entrada, abans de l'inici de l'obra, dediquen tota mena de penjaments previs als possibles pecadors.

Abans d'ahir vaig anar al teatre i dues o tres persones van caure en pecat. La reacció del públic i dels actors va ser desproporcionada i mancada d'aquesta ironia que havia estat virtut nacional i que avui s'ha convertit en broma grollera o en sarcasme poca-solta. Al cinema hi ha més foscor i es passa més desapercebut, al menys ningú des de l'escenari et pot posar més en evidència, però al teatre la cosa es complica. Una coneguda meva que no calla mai, ni al cinema ni al teatre, en una altra ocasió, en sentir al darrera un telèfon també va mirar malament el culpable i va afegir un desagradable, que no saben anar pel món?

Avui tothom porta mòbil al damunt i és fàcil que quan hi ha molta gent algun despistat o despistada es trobi en aquesta mena de compromís. Crec que cal ser tolerant i deixar que l'apagui o que surti de la sala per poder-lo apagar amb tranquil·litat, sense fer del tema un drama, la veritat. A mi hi ha coses que em molesten més com ara, al cinema, l'olor de les crispetes o el sorollet dels caramels desembolicant-se, caramels destinats, precisament a evitar o fer minvar la tosseta.

Si jo fos directora de teatre, durant alguna representació escamparia per la sala i per sorpresa un munt d'actors camuflats als quals se'ls engeguessin els mòbils de tant en tant, seria un efecte molt divertit, trobo. Potser algun dia es farà, car s'han fet coses semblants en ocasions. A l'inici de les obres sempre et diuen també que no es poden fer fotos però en un espectacle que vaig veure fa algun temps un dels actors va explicar al públic que podia fer totes les fotos que volgués i que les pengés a la xarxa, per tal de fer publicitat de l'obra.

A mi em diverteix de forma perversa que els actors s'empipin, no puc fer-hi més. Més enllà del so dels mòbils, quan anava a veure obres de teatre amb escolars una mica grandets, en aquestes sessions on les escoles omplen la sala i gràcies a les quals molts muntatges alimenticis es mantenen temps i temps en les cartelleres, m'havia trobat amb emprenyades que fins i tot havien propiciat que els actors i el director aturessin la representació i ens amenacessin, també als professors, quan molts de nosaltres érem innocents, amb no acabar la funció. Allò sempre em va semblar teatre dins del teatre, com una mena de performance inesperada i que avui, en la distància temporal, em sembla divertida.

Molta gent amb alta autoestima que s'ha dedicat a l'educació d'infants i d'adolescents, sobretot d'adolescents, t'assegura que els seus alumnes es comporten d'allò més bé en els teatres i museus però la realitat que he copsat no és ben bé aquesta, hi ha de tot i també depèn de l'interès que desvetlli la representació o l'activitat. Avui es pressiona el professorat perquè es passi mitja setmana al carrer, als teatres i als museus, però després hi ha poca corretja a l'hora d'aguantar el capteniment de personetes en edat moguda i amb les hormones en desenvolupament intensiu.

En una ocasió vaig llegir un article excel·lent del gran Fernando Fernán Gómez sobre el tema, criticava la tendència a això d'anar en grup escolar al teatre ja que havia patit en més d'una ocasió situacions d'aquest tipus. Recordo que deia, més o menys, que voler que un noiet escolti el monòleg de L'Alcalde de Zalamea amb atenció quan la seva primera intenció és poder fer manetes amb la nena del costat, era impossible. Vaig riure molt amb aquell article, era sincer i defugia la voladura de coloms que es fa sovint sobre l'interès escolar col·lectiu vers l'art de Talia. 

Anar en grup afavoreix el soroll, se la carreguen els escolars però els grups nombrosos de gent gran també fan de les seves. Una vegada era al Museu de la Ciència amb l'escola i van desembarcar uns autocars de jubilats comarcals. Allò va semblar la fi del món, apartaven les criatures sense manies i xerraven sense aturador i en veu alta, però amb la gent gran no s'hi veuen tant amb cor, les coses com siguin.

Els actors i directors han de tenir molta paciència, que és la virtut que s'oposa a la ira, i pensar que aquestes coses dels mòbils indiscrets són humanes, errades, despistes, relliscades de tantes com els humans fem al llarg de la vida, sense grans conseqüències. Potser a ells, en algun moment, quan vagin a veure els companys de professió, també se'ls dispararà el mòbil pel fet que estaran pendents de la trucada d'algú que  els pugui contractar, qui sap. La majoria de gent no va al teatre pensant que farà sonar el mòbil per tal de fer la punyeta als de l'escenari, la veritat.

Tot i que fer sonar el mòbil de forma col·lectiva seria una bona manera de protestar en ocasions a causa de la mediocre qualitat de l'obra o d'una actuació deficient dels actors. En d'altres temps eren molt més freqüents els xiulets, les protestes, les picades de  peu o els crits en contra d'un autor, d'un text. De vegades la competència subvencionava les protestes i això havia fet fracassar moltes coses de forma malèvola. 

Avui el públic de teatre és, en general, pacient, s'ho empassa tot en silenci per avorrit que sigui, la veritat. També les crítiques són pietoses pel fet que és freqüent que tothom es conegui, en aquest món cultural nostrat, i no saps mai de qui t'hauràs de refiar. Per això paga la pena que els de la faràndula no es prenguin massa seriosament aquestes musiquetes del nostre temps i facin com qui sent ploure. I és que avui el mòbil, segons per a qui, sembla ben bé un estri del dimoni, com ha passat amb d'altres novetats que ja són història o arqueologia industrial. Escolto dir tantes bestieses sobre mòbils, internet, xarxes socials i la resta que de vegades penso que provenen d'un altre món, el de la nostàlgia romàntica idealitzada de forma enganyosa. Acabo aquí, que em truquen.

L'ETERN UBU CAVALCA DE NOU I EN DIRECCIÓ CONTRÀRIA

Al Teatre Almeria, un d'aquests espais on es fan coses molt interessants de pressupost moderat, amb molt d'enginy i poca promoció es representa Ubúadella.  He de dir que no he vist l'obra però precisament vaig ser fa poc a aquest teatre a veure una altra proposta interessant, Xarnegos. Resulta que es fiquen amb el senyor aquest que fa anys va xalar d'allò més ficant-se amb l'aleshores president Pujol amb Un altre Ubu si  us plau, corria el ja llunyà 1995. Si la memòria no m'enganya, que també pot ser, crec que es va criticar molt que Pujol no anés a veure la cosa fins que hi va anar. Si només fos això rai, el senyor Boadella és un habitual de l'anticatalanisme visceral i dels programes de tele o reportatges en els quals aquesta visceralitat sura sense pal·liatius. 

Els polítics dels nostres temps han d'aguantar de tot i fer bona cara, fins i tot quan determinades produccions culturals que els deixen verds es paguen amb subvencions públiques, que ja és gros. Encara recordo quan en un d'aquells programes de La Trinca hi feien anar polítics i els feien fer tots els papers de l'auca, cosa que de vegades m'incomodava potser perquè sóc carca i velleta.

Fa uns dies es va comentar molt la brometa feta al senyor Rajoy, amb això de la imitació radiofònica. La imitació és una broma recurrent, els alumnes amb grapa imiten els professors i els de la faràndula s'han especialitzat en aquest tipus de coses, que sempre fan gràcia. Un dels elements de l'assetjament escolar és imitar algun company o companya de forma cruel i sarcàstica, per exemple.

Dir que segons quines gracietes mediàtiques no et fan gràcia o no et semblen correctes genera reaccions imprevistes, se suposa que ets un fatxa o coses pitjors. En això de les brometes no totes les víctimes són iguals i encara que sembli tot plegat molt guay hi ha gent amb qui ningú no s'hi fica o s'hi fica molt poc. Els polítics i polítiques són avui els imitats i caricaturitzats de més èxit, només cal veure els anys que dura el Polònia. 

És probable que molts actors i guionistes lligats a aquests programes o a les sèries inacabables desitgessin en d'altres temps fer coses de més volada, com aquell pare actor de l'obra d'O'Neill, però els temps no estan com per fer escarafalls a res. De vegades algú s'escapa però després ha de malviure fent el que pot i quan pot, un paperet a la tele que duri uns quants anys és gairebé una assegurança contra l'atur i tots ens fem grans.

Quan els qui es foten dels altres copsen que es foten d'ells, en general, s'emprenyen molt. El senyor Boadella, que ha dit penjaments de tothom a tort i a dret, en ocasions fins i tot de forma delirant, s'ha emprenyat molt. Pels diaris en podeu fer el seguiment i als de l'obra, alguns dels quals antics coneguts seus, els ha dit de tot menys guapos. Expliquen que el senyor Espada la va anar a veure i va marxar molt enfadat. Espero que tot plegat serveixi per donar publicitat a l'obra, per omplir el petit Almeria i per aconseguir que la cosa duri en cartell una mica més del que solen durar aquests muntatges. També ens el podrien passar per la tele i tot.

No són estranyes aquest tipus de reaccions, molts d'aquests periodistes de culte de determinats espais de les ràdios també s'han empipat en alguna ocasió, quan se'ls ha criticat, a ells, que són tan punyents i ocurrents. El que passa és que potser no són tan coneguts ni odiats com Boadella. En un altre ordre de coses, en alguna entrevista a un polític una mica espavilat, quan aquest respon una pregunta amb una altra pregunta, com ara, i a vostè, què li sembla? l'entrevistador o entrevistadora, que avui és la veritable estrella de les entrevistes quan ja té un nom i un prestigi, també s'ha posat a la defensiva, ep, que aquí qui pregunta sóc jo i ningú no n'ha de fer res, del que jo opino...

De periodistes, com de polítics, de mestres, de metges i de mossos d'esquadra n'hi ha de moltes menes. No sóc partidària de condemnar un sector professional a l'engròs, fins i tot una mateixa persona de vegades l'encerta i de vegades no. Durant l'època del Ubú-Pujol jo encara treballava i recordo com els sectors convergents de l'escola es van empipar i als sectors socialistes els van fer molta gràcia les bromes d'humor groller i gruixut, com ara allò de la Ferrusola s'ho fa sola. Avui mirar el senyor Pujol en perspectiva és difícil, no diré que no, però tampoc aleshores no es feien les mateixes brometes sobre ell que sobre d'altres més d'esquerra, les coses com siguin. Precisament des que ha passat el que ha passat ha desaparegut del camp humorístic amb tota la família, tot s'ha de dir. El mateix pel que fa al senyor Millet.

El món del periodisme mediàtic té molts elements corporativistes i quan a un periodista li passa alguna cosa greu acostumen a no dir-te'n res o a passar-hi de puntetes, i això els mateixos que en d'altres ocasions suquen pa en la vida de la gent desgraciada. Així és el món. Pel que fa a les bromes el millor és fer com qui sent ploure. Rajoy va reaccionar una mica així, a la gallega, després d'haver mostrat un tarannà fins i tot dialogant que va descol·locar els autors de l'invent.  La gent s'estranya de la filtració però recordeu que en temps comunistes un noiet va aterrar a la plaça Roja i que no fa tants anys algú es va colar al palau dels reis anglesos sense que se n'adonessin. Tots els murs tenen forats i totes les cortines, descosits. La gracieta ara rau en plànyer aquest senyor pel fet que sembla que ningú no el truca i que ho està desitjant, això segons els mediàtics de torn.

Boadella és el paradigma d'un personatge català recurrent i històric, el català emprenyat que se'n va a Madrid, ni que sigui amb una petita part de motius fonamentats, que aquí també es fan coses lletges entre capelletes. Un dels més famosos va ser D'Ors però també la Xirgu, avui tan lloada i evocada, va fer el mateix. I n'hi ha més, és clar, no tan coneguts. El que passa és que Boadella ha superat totes les expectatives i fins i tot m'estranyava que la gent de la seva professió, fins ara, no hagués intentat això del Ubúadella o quelcom semblant però potser passa com amb això que he comentat dels periodistes, és clar, que s'ha d'estar bé amb tothom i no tancar-te portes en època de vaques magres escèniques. 

Alguns enllaços per a interessats en les polèmiques pintoresques i teatrals, tot és cultura:

http://www.directe.cat/entrevista/462410/a-l-acabar-ubuadella-arcadi-espada-no-ha-aplaudit-i-ha-marxat-sense-dir-res

http://ferransala.com/ubuadella-viu-exiliat-a-iberia-on-te-un-carrec-cultural-i-lobsessiona-lopinio-que-deuen-tenir-dell-els-polonesos-els-seus-anteriors-subdits/

http://www.lavanguardia.com/cultura/20160122/301599117460/boadella-victor-alvaro-ubuadella.html

LA SARSUELA I D'ALTRES MÚSIQUES

Pocas etapas de la historia de la cultura española soportan hoy tantos tópicos e incomprensiones como la zarzuela, un género lírico que iluminó un siglo de historia de los españoles e hispanoamericanos. Y, sin embargo, estamos ante uno de los fenómenos culturales de mayor calado que haya registrado jamás nuestra cultura. 

La zarzuela implica cien años de repertorio vivo, que unió como ningún otro fenómeno artístico ni sociológico a ricos y pobres, a progresistas y conservadores, a monárquicos y republicanos, a creyentes y anticlericales. Y que en la guerra civil fue uno de los poquísimos elementos comunes que ambos bandos irreconciliables reivindicaron como seña de identidad propia. 

Por ello, la zarzuela vuelve a ser hoy un fenómeno digno de atención. Si hasta hace unas décadas su vigencia parecía relegada a la nostalgia, en los últimos treinta años, numerosas investigaciones, tesis doctorales y congresos han revelado datos que nos invitan a reconocer, con perspectiva histórica y sin tópicos, este género único, con las luces y las sombras tan características de la España que le fue contemporánea. 

(El siglo de la zarzuela, José Luis Temes, 2014)

Ahir vaig anar a una representació de les que organitzen els Amics de la sarsuela de Gràcia. Aquesta associació va néixer en una època en la qual la sarsuela ja era, per a molta gent, una cosa tronada i nostàlgica, car així s'ha considerat de forma injusta per part de certes elits intel·lectuals atrotinades i ignorants de tot el que ha estat i és encara aquest gènere.

Ahir el teatre del carrer Montseny era ple a vessar. Si no t'espaviles no trobes entrades per aquestes representacions. És cert que la mitjana d'edat del públic era alta i em temo que això prové de la mala propaganda que s'ha fet a casa nostra entre els joves, sobre un gènere que va fer tronar i ploure, que va durar en plenitud cent anys i que acull obres diverses, també en català, moltes d'elles oblidades, cosa que passa també amb l'òpera.

Si el públic era grandet, els músics, car hi havia orquestra i no tan sols un pianet modest o música enllaunada, eren joves i entre els actors i cantants hi havia uns quants joves. Fa algun temps vaig llegir un llibre imprescindible, profund i extens sobre el tema, El siglo de la zarzuela, de José Luis Temes. La sarsuela va ser un gènere que va atreure diferents generacions, diferents classes socials i diferents ideologies polítiques. Existeixen moltes sarsueles en català, amb llibrets de personatges com Guimerà o Rusiñol, però la rància persistència de pocs títols fa que tan sols coneguem Cançó d'amor i de guerra i La Legió d'Honor. En castellà n'hi ha moltes més però també es representen, en general, les més conegudes.

Quan per la televisió, fa anys, es van emetre sarsueles, doblades i representades per actors, cosa que va generar la seva polèmica, van tenir un gran èxit i quan a Barcelona han vingut companyies amb cara i ulls s'han omplert els teatres. Malauradament això no és freqüent. Els Amics de la sarsuela de Gràcia ofereixen muntatges seriosos, professionals, molt millors que d'altres que he vist en teatres convencionals en algunes ocasions. Hi ha joves d'avui, ben preparats, que no defugen cantar i muntar sarsueles i que alternen fragments de sarsuela amb d'altres d'òpera, en els recitals. 

Alguns arguments de sarsuela són una mica delirants però això també passa amb les òperes. L'òpera ha revifat entre els joves, en certa manera s'ha posat de moda gràcies a la promoció que se n'ha fet. Al meu barri hi va haver un grup d'amics de la sarsuela durant molts anys, La Antorcha, però van plegar per manca de recursos i local, després de més de cinquanta anys en actiu. Vaig sentir dir a un director de teatre dels nostres temps que els musicals són la sarsuela d'avui. Res d'això, els musicals són una altra cosa encara que tinguin punts de contacte amb la sarsuela o fins i tot amb la revista.

Les sarsueles d'ambient popular ofereixen arguments senzills i divertits, com aquesta Revoltosa que ens retorna a un llenguatge castís que s'ha perdut. Quan de joveneta vaig poder anar a Madrid encara hi havia madrilenys que parlaven ben bé com els seus personatges. L'escolarització massiva ha comportat la pèrdua de determinats accents i girs populars, també en català, amb l'agreujant que determinades maneres de parlar i accents s'han menystingut, cas així mateix del xava barceloní. Moltes frases fetes que perduren tenen el seu origen en les sarsueles i en elles es fa referència a aspectes ben vius del temps en el qual es van escriure, com ara la referència irònica a Mussolini que trobem a La del manojo de rosas.

La relació amb la sarsuela ha passat també per una dèria elitista, la de considerar que determinades coses són franquistes pel fet que aspectes d'aquestes produccions culturals es van abduir en profit propi pel règim dictatorial. Ara fa uns dies, a l'espai de cine espanyol de la segona cadena, excel·lent i que ha ofert un ventall interessantíssim de pel·lícules de tota mena, es va passar aquesta curiositat sociològica que és Raza, situada en el context i comentada per gent tan fora de sospita com Romà Gubern i més d'un s'ha esquinçat les vestidures per les xarxes socials, com si la intenció hagués estat adoctrinar-nos cosa que crec que, si es volgués fer, precisament amb aquesta mena de pel·lícules s'aconseguiria l'efecte contrari. 

La cobla andalusa i la jota aragonesa han revifat i s'han modernitzat, no ha passat ben bé el mateix amb la sardana tot i que té el seu públic, molt més nombrós del que sembla. Les havaneres són un cas estrany ja que es van posar de moda amb la  democràcia, quan interessos diversos van reduir els cantautors a l'ostracisme, llevat de les quatre patums que tots coneixem. Recordo com fa anys algun periodista alternatiu va gosar ironitzar sobre l'ajuntament barceloní i les seves contractacions oficials per a les festes de la Mercè, en les quals, en català, les restes de la Nova Cançó es reduïen a quatre patums i una patumeta. 

L'havanera catalana no s'ha modernitzat ni ha intentat el que va fer Carlos Cano amb les castellanes. Al menys, que jo sàpiga. L'èxit massiu del meu avi, una exaltació de la guerra colonial i del patriotisme hispànic, és tota una curiositat així com que s'hagi convertit en una mena d'himne patriòtic català que tanca de forma enfervorida els concerts habituals que encara cuegen, però menys, a totes les festes majors que es fan i es desfan.

L'altre dia feien per la tele un programa sobre la censura que va patir la Nova Cançó, sortien els quatre cantants de sempre, cap cantautora, i tot i que es mencionaven d'altres cantants no els vam poder veure. A la grollera, destralera, ignorant i perillosa censura franquista la va substituir la censura subtil d'oblidar-los i no contractar-los per les festes populars, per exemple, ni a Barcelona ni a comarques, i d'això també se n'hauria hagut de parlar. No tot és culpa  de Madrid, vaja. Ovidi Montllor, avui tan lloat i recordat, en va ser el cas més paradigmàtic però n'hi ha una pila. 

En tot cas, i torno al tema central del dia, si en teniu ocasió i no hi heu anat mai, aconsello l'assistència sense complexos a alguna d'aquestes representacions dels Amics. Hi ha molts móns culturals avui que conviuen i que no es coneixen entre ells, hi ha molta gent que fa coses per a tots els gustos i que les fa bé, molt de teatre més enllà del Nacional o del Lliure del Mercat de les Flors, que ja no és ben bé lliure, ja que per ser lliure del tot no es pot dependre en res de les institucions ni de la política de partit. 

La sarsuela i l'acollida que va rebre i que encara rep mostra que som un país divers i en coloraines però amb una perillosa tendència a assegurar que som com no som, o que volem ser com no voldríem ser de cap manera. Si és que som d'alguna manera, és clar.

QUESTA STRONZATA DEL CINEMA FINISCE, LA VITA VA AVANTI!

Fa tot just un parell d'anys quan una gran majoria de persones ens vam sorprendre i gairebé meravellar amb aquesta pel·lícula estranya i inclassificable que és La grande belleza. Recordo que la vaig anar a veure a cegues, és a dir, sense haver-ne llegit res. Fins i tot ignorava aleshores que era del mateix director de dues anteriors que ja havia vist, Il Divo i This mus be the place,   

Sembla gairebé inevitable que quan alguna cosa genera devocions col·lectives inesperades al mateix temps sorgeixin les tendències contràries i minoritàries, afortunadament tot són gustos. I també es generen expectatives, excessives, que han contribuït a una acollida una mica tèbia de la nova i esperada pel·lícula del director, Youth o La giovinezza. 

És possible que tinguin sentit alguns dels retrets que se li fan, auto-complaença, repetició d'alguns aspectes visuals de la pel·lícula anterior, innecessaris, uns diàlegs que en ocasions cauen en el tòpic retòric. Ahir, darrera meu, a la cua una colla de dames de la meva quinta dialogaven sobre quina pel·lícula triar i deien que aquesta no era tan bona com l'altra i es basaven en opinions d'aquests experts que podem escoltar per la ràdio o la tele i llegir al diari i que tenen els seus devots. Però La joventut té prou elements per a resultar una pel·lícula important, interessant, bonica i digna de contemplar-se sense prejudicis ni condicionaments aliens. 

Un dels elements atractius és, per descomptat, la parella d'actors protagonistes, Michel Caine i Harvey Keitel en estat de gràcia senil, acompanyats de bons secundaris, la majoria desconeguts llevat de Rachel Weisz, excel·lent en el paper de la filla de Caine, abandonada per un marit ximplet i Paul Dano, fent de jove actor insatisfet del qual tan sols es recorda, com sol passar, el seu personatge menys reeixit. Hi surt una mica Jane Fonda però és vist i no vist, les coses com siguin. Caine m'ha anat agradant més amb els anys i la maduresa i la vellesa, m'ha passat amb uns quants, com ara amb Sean Connery. Aquell Alfie tan cínic i xuleta encara em posa nerviosa ara, quan el torno a veure. A Keitel el coneixia poc fins que no el vaig veure al Piano, ho admeto. 

Tots dos estan molt i molt bé, són dos senyors vells encarats amb el pas de la vida des d'un estament privilegiat, tot s'ha de dir, un és director d'orquestra i l'altre, de cinema. Són amics des de fa molts anys i es troben junts en un hotel suís de luxe, ple de gent de tota mena, entre la qual no hi manquen frikis, com aquesta caricatura de Maradona, que potser resultava prescindible. 

La vida passa i no es pot tornar enrere ni arranjar res, el dos personatges encararan el poc futur que els resta de forma diferent. Sorrentino fa homenatges gens dissimulats als grans del cinema italià, en aquest cas, a Fellini. Però jo crec que també té la seva pròpia veu i que encara es jove i ens donarà moltes alegries, probablement, tot i que el futur sempre és imprevisible i atzarós. En algun lloc he llegit que Caine podria ser Gambardella un cop superat el cinisme, una visió interessant que no comparteixo però digna de ser presa en consideració. 

És possible que el cinema de Sorrentino pateixi d'una certa dosi de fatxenderia però això en ocasions pot ser fins i tot una virtut. La joventut compta amb tot  d'un seguit d'imatges fascinants, és possible que algunes ni tan sols vinguin a tomb però d'altres estan molt ben inserides en aquesta reflexió sobre el pas del temps. Els rics també envelleixen i moren i es frustren tot i que ho facin en un hotel-balneari bonic, car i entre muntanyes i jardins, talment com si el món exterior no existís. 

Sorrentino ens ofereix també aquí molta música, una banda sonora excel·lent i diversa que amaneix el conjunt. A mi i ahir em va agradar molt, la veritat.