VÍCTIMES GENS INNOCENTS I CORRUPTES DIVERSOS

No fa gaire temps comentàvem a  casa que el cinema polític, de denúncia, havia anat força de baixa, en comparació amb tot allò que vam poder veure en els anys setanta. Però precisament aquests dies s'ha estrenat El reino, la darrera pel·lícula de l'encara jove director Rodrigo Sorogoyen, que incideix en el tema de la corrupció política propera i recent. No sé si d'aquest cinema se'n pot dir de denúncia. De fet, el que ens expliquen, més o menys, ho sabem. I potser la realitat encara és més surrealista i increïble, en aquests temes. Una amiga escriptora (Montserrat Galícia) afirmava fa poc, en una entrevista, que la novel·la ha de ser més versemblant que la vida mateixa. El cinema, també. Al menys, aquest tipus de cinema. 

Un miratge habitual és creure que si les coses se saben i demostren s'acabaran solucionant, però la veritat és que això no va d'aquesta manera. De vegades hi ha un gran interès en amagar el que sigui i, quan se sap, sembla que res no canviï a fons, la veritat. Tot s'oblida aviat, els judicis s'eternitzen i molta gent implicada en coses lletges al cap d'un temps torna a passejar-se per les tertúlies i les seus dels partits.

He sortit del cinema una mica desconcertada. La història és llarga, complexa -les pel·lícules sobre trames polítiques i les d'espies, en general, no les acabo mai d'entendre del tot- però retrata sense concessions una classe política lamentable, ignorant, malparlada i rebutjable la qual, però, es troba encara prou bé de salut malgrat els escàndols, les morts, les compareixences i tot això. No sé com sonaria una història semblant situada en l'àmbit català. A veure si algú s'hi veu amb cor, en algun moment, tot i que en aquesta època hi ha la creença subtil de què la roba bruta s'ha de rentar a casa i de forma discreta, em temo.

A la pel·lícula l'afavoreix un repartiment de gran categoria però jo diria que, més enllà del personatge principal, el que protagonitza Antonio de la Torre, la resta queden desdibuixats, una mica en penombra, malgrat tenir tots ells i elles molt bons moments. La traca final resulta excessiva i el cara a cara televisiu, una mica sobrer i didàctic, segons com es miri. El personatge de la periodista, aquesta Lennie que sempre sembla enfadada, podia haver tingut molt més recorregut, els mitjans de comunicació són una mina, pel que fa a la ficció cinematogràfica. No entraré en detalls, però l'anada a Andorra resulta absolutament passada de rosca. 

Expliquen que Huston va dir que els finals feliços depenen d'on acabis la pel·lícula. Aquí, l'acabis on l'acabis, no hi pot haver final feliç en cap moment. Ni tan sols no hi ha final. Surts del cinema, i potser aquesta era la intenció, pensant que no hi ha solució a tanta corruptela, malgrat que, de tant en tant, a algú li toqui pagar els plats trencats. Algú que, com palesa la periodista-Lennie, no és gens innocent, com tampoc ho ha estat la seva estimada família, que ha viscut molt bé de les rendes. Tampoc el periodisme ho és, d'innocent. Qui paga mana, i deixar una mica de llibertat a la premsa i a la tele ja entra en el context del sistema. Del sistema més o menys democràtic, ep.

És una pel·lícula que s'ha de veure, si agrada anar al cinema i seguir l'actualitat de les estrenes. No ens dirà res que no sapiguem però ens agrada que, de tant en tant, ens recordin en quin món real estem immergits, més enllà de proclames etèries i discursos ben intencionats. No hi ha un pam de net. 

POSTALS ANTIGUES D'UNA CIUTAT INCÒMODA

Acabo de llegir al diari, al Periódico, una altra melangiosa evocació del Parc d'Atraccions de Montjuïc. Molta gent el recorda i fins i tot jo mateixa, en nom de CERHISEC, vaig sortir en un programa d'aquests del Va passar aquí, explicant-ne una mica la trista història. Trista a causa del seu final, en el qual s'hi van barrejar moltes coses, entre les quals la promoció del remodelat Tibidabo, en la qual intervenien alguns d'aquests senyors, catalans i castellans,  que després vam saber que estaven ficats en embolics diversos. 

Avui  també acabo d'escoltar que ha mort Macià Alavedra, els diaris i les ràdios l'han despatxat amb un resum apressat de la seva trajectòria, potser val més no entrar en detalls. Al capdavall la mort ens anivella i ens converteix a tots plegats en inofensius, més o menys. Va fer coses importants en el món de la política però al capdavall la corrupció el va afectar, com a tants altres, dels quals no en sabem, encara, de la missa la meitat. Tinc certa prevenció en parlar de la corrupció a Catalunya perquè hi ha una mena d'anticatalanisme visceral que tot ho aprofita, sobretot quan afecta a convergents, i el qual, per altra banda, és molt comprensiu amb d'altres pecats de més gruix, però d'altres contrades i partits.

A tocar de les eleccions municipals, les quals, tal i com es presenten, seran un show més, amb poca substància, s'evoca amb grans lloances l'època de Maragall. Les Olimpíades s'han divinitzat a bastament, s'oblida que a molta gent no ens feien cap gràcia aquells esdeveniments, tot i que les protestes en contra van ser poques i tímides. Avui incomoda recordar que el factòtum de les Olimpíades va ser el senyor Samaranch, una natura d'anguila brillant i molt ben relacionada. Barcelona va canviar molt a partir d'aquella festassa, en molts aspectes admeto que la ciutat  va millorar força, tot i que la massificació turistíca abusiva va començar a partir d'aquells canvis.

Les Olimpíades i la seva lectura magnificada han fet oblidar els anys vuitanta, lamentables. Durant aquella dècada es van deixar malmetre espais barcelonins diversos i dignes, la inseguretat era absoluta, molt pitjor que l'actual. La droga dura es va estendre per tot arreu, encara és l'hora que ens hagin d'explicar d'on va sortir i com, en un moment determinat, va desaparèixer  del context. 

De tot plegat n'han quedat testimonis fefaents, com ara les pel·lícules d'Eloy de la Iglesia, per posar un exemple. En d'altres geografies, com la francesa, es poden trobar títols de llibres i pel·lícules que entomen aquella situació, ja que sembla que va ser molt generalitzada. Estiu 93 és una molt bona pel·lícula, però el tema de la situació i mort dels pares de la nena es tractat de forma etèria i gairebé romàntica.

Montjuïc feia pena i por. Pel meu barri, però també per L'Hospitalet, on aleshores treballava, veia cada dia gent jove drogant-se, en racons discrets i sovint, també, a la vista. Vaig tenir a classe unes quantes criatures amb els pares afectats pel tema. La desgràcia la va patir la gent pobra i treballadora però també les classes altes. Tot i que qualsevol desgràcia, amb diners, pot trobar més consol i més solucions.

Em temo que poques persones poden dir que no hagin conegut de  prop alguna persona jove i propera afectada per aquella plaga bíblica. Les morts van ser moltes. Després va arribar el VIH, quan alguns d'aquells joves fins i tot havien entrat en un cert procés de rehabilitació. Això de la droga no va ser tan sols una cosa barcelonina, és clar, es va estendre per tot arreu, fins i tot per zones rurals idíl·liques, a tot arreu hi havia algú que en consumia i algú que li facilitava. 

A causa d'allò el problema mèdic de l'addicció es va convertir en un gran tema d'inseguretat ciutadana. Hi havia atracaments a dojo i la presó era plena de persones afectades. Quan la gent es queixa dels problemes d'algun barri, avui, els recordo que els vuitanta van ser molt pitjors, però no se si s'ho creuen. El Poble-sec es va despoblar i molts espais ciutadans es van deixar caure en un estat d'abandonament preocupant. Deixar malmetre per, després, fer una gran revifalla promocionada políticament amb bombo i platerets ha estat una constant, els poders públics en saben molt, de tot això.

Hi ha gent que em diu que avui corre molta droga, que hi ha un repunt. Però crec que, malgrat tot, no té res a veure amb aquella època tràgica, oblidada de forma intencionada i incòmoda d'evocar. El problema el tenies a tocar de casa, al carrer, a l'escala, a tot arreu. No sé si algú recorda quan la Rambla de Catalunya, als vespres, s'omplia de xaperos adolescents. O l'espectacle de la Plaça Reial, en la qual alguns famosos s'havien comprat pisos rehabilitats i caríssims. Van durar poc, allà, aquells intel·lectuals amb possibles. Per no entrar a fons en el trist panorama de Can Tunis. Les generacions canvien i vint anys són molts per a la gent jove, dels vuitanta ja en fa més de trenta. 

Un conegut meu va ser atracat, com gairebé tothom en aquells anys, per un xicot excitat a causa de l'addicció. Quan va anar a denunciar el robatori la policia li va treure un àlbum immens, ple de fotografies, per si reconeixia l'agressor. Va preguntar si aquells eren els lladregots barcelonins i li van dir que tan sols eren els del barri, el barri era el Raval d'aleshores. Al portal de casa vam tenir durant molt de temps problemes amb uns traficants joves que hi van muntar la paradeta, eren del barri, en aquella època no podies dir que els dolents eren els immigrants, que encara no havien arribat de forma massiva. 

Les sucursals bancàries, que havien proliferat, eren atracades un dia sí i un altre també. Vaig conèixer gent que treballava en aquell sector i que va tenir problemes psicològics a causa d'aquella inseguretat a la feina. Un xicot conegut de casa, que treballava en una petita sucursal d'una caixa d'estalvis,  ironitzava dient que quan algú es ficava la mà a la jaqueta per treure la llibreta d'estalvi ell ja posava les mans enlaire, de forma reflexa i per si un cas.

Quan més deixes embrutar la roba més es nota quan la rentes, és clar. Van venir els entusiasmes olímpics i tot i que a la bugada es van perdre molts llençols entranyables, com que feia falta la neteja, al preu que fos, ens vam deixar endur pels entusiasmes. L'etapa socialista a l'ajuntament barceloní va ser llarga, complexa i diversa, amb algunes llums i moltes ombres. I, en els darrers temps, amb casos de corrupció lligats a pràctiques tirant a mafioses. 

Després tot semblava culpa d'en Trias, com ara sembla que sigui cosa de la Colau. Però el fet és que molts mals venien d'abans, de la llarga i contradictòria etapa socialista. Malgrat que en aquells equips, tot s'ha de dir, hi va haver gent molt vàlida i lúcida. Alguns van acabar per deixar la política, decebuts, o per donar-se de baixa d'un partit en el qual havien posat excessiva fe. Maragall va ser substituït per l'inefable Clos, un altre metge-polític. La meva pèrdua de fe en la medicina potser té a veure amb aquests casos de duplicitat professional.

Quan vas fent anys i algú evoca el passat t'adones de què cadascú s'explica segons li ha anat a la fira i, encara més, segons com ha reconstruït el temps pretèrit. Com que envellim i morim tendim a idealitzar la infantesa, la joventut. Estic rellegint el conegut llibre de Zweig El temps d'ahir i m'adono de què l'autor, que escriu de meravella, també fluctua entre la idealització del passat i l'evidència de misèries terribles, com quan parla de la prostitució de l'època. 

Un passeig per Barcelona ens pot mostrar meravelles boniques, racons idíl·lics, turistes simpàtics. Però també la misèria galopant de la qual ja no fem cabal, per impotència: captaires esguerrats i mig nus, prostitució miserable, marginats que viuen i moren al carrer. I aquestes imatges es poden contemplar als barris de sempre però també a indrets mes aburgesats i finolis. La porta de la Catedral, pel matí, sembla una imatge treta d'una il·lustració d'una novel·la de Galdós, de Misericordia, sobretot. Pintors i fotògrafs actuals tenen poca tirada a mostrar-nos la misèria propera, és més fàcil veure imatges exòtiques amb la misèria llunyana, a les exposicions.

Els mitjans de comunicació acostumen a fer la vista grossa amb moltes coses tristes de la ciutat fins que un dia, no saps com ni perquè, les imatges de la misèria humana i urbana surten a la llum, a la tele, al diari, de forma puntual i oportunista. Moltes vegades, és clar, quan toquen eleccions. Del passat sempre en fem una tria, a nivell individual i col·lectiu. El Parc d'Atraccions de Montjuïc és avui tot un exemple metafòric de les virtuts i defectes d'una ciutat que s'estima més destruir i reconstruir que no pas conservar. Pel que fa a la figura de Maragall, avui me la mitifiquen i sacralitzen persones que me n'havien dit penjaments de tota mena, alguns dels quals absolutament hiperbòlics. 

El Parc d'Atraccions de Montjuïc, un parc que va aconseguir una gran popularitat entre les classes modestes, i amb un entranyable teatre a l'aire lliure, es va deixar morir i malmetre sense manies. Va ser, durant un temps, refugi de marginats i consumidors de drogues diverses i va tenir un final discret i sense protestes. Avui trobem en aquell indret uns bonics jardinets en els quals es conserven uns quants elements i algunes estatuetes, els turistes es retraten contents davant del monument a la sardana. Això de deixar que tot es malmeti per a poder-ho refer deu forma part del nostre tarannà, ja que és el que acostumem a fer, fins i tot, amb els nostres pisets modestos. Ja ho va preveure Huxley, això: Ending is better than mending. The more stitches, the less riches.

ELS QUADRETS DE LA TELE

Sóc conscient de què els exemples d'il·lustració, fets de forma espontània, no són els més significatius, però crec que ja serveixen. Des de fa molt de temps s'ha estès una moda, habitual als espais televisius de debat, però també als noticiaris, seguint la qual, al costat de la imatge de la persona que parla del tema surt un quadret, més gran que no pas el parlador, amb filmacions que se suposa que tenen a veure amb el tema exposat.

Moltes vegades les filmacions tenen poca relació amb el que s'explica, no és el cas d'aquests exemples, però sovint es tracta d'imatges d'arxiu que hem vist manta vegades. Encara més, les filmacions es van passant una vegada i una altra, mentre qui parla continua parlant, és clar. Això fa que veiem cinquanta vegades o més la mateixa imatge mèdica, el mateix fragment d'una assemblea, la mateixa jugada futbolística, el mateix nen menjant la mona o els mateixos ferits ensangonats a causa de fets diversos. Aquests dies, sobretot, els de fa un any.

Quan hem vist la imatge tràgica un parell de vegades, fins i tot en el cas de què tingui relació amb la temàtica, o bé ja no ens fa ni fu ni fa o bé ens va exaltant de forma progressiva. En tot cas, crec que moltes vegades, si filem prim, tant de quadret repetit arriba a ser una mena de manca de respecte per qui parla. Es veu que veure algú que parla, durant una estoneta, digui el que digui, deu semblar poc televisiu, no ho sé. Per això poques xerrades convencionals, avui, es fan sense el preceptiu power point.

Si recordeu el passat, a l'època de la guerra de l'Irak ens sortia sovint un ànec sucat en petroli, després vam saber que no tenia res a veure, ni amb la guerra, ni amb l'Irak. 

Un altre tema preocupant és això de què quan no hi ha imatges més adients a un fet violent s'enfoqui la taca de sang, a terra o a la paret. Una periodista em va dir una vegada que era una mena de protocol, això d'enfocar la sang seca. Si es parla d'operacions ens enfoquen de ben a prop la sang i fetge de l'operat i, si la cosa és  més benigna, per  exemple, el tema de les vacunes, no se n'estan, d'enfocar-nos la punxada en primer pla. 

El súmmum és quan, a l'hora de dinar, t'avisen de que passaran imatges que poden ferir la teva sensibilitat, imatges sovint mal explicades. Doncs que no les passin o que ho facin en un espai adient i monotemàtic, ep. Fa uns dies el Francesc recuperava un text de Neil Potsdam, qui havia ironitzat molt, i ja fanys, sobre els informatius de la tele, en els quals, sense solució de continuïtat, passen de la més gran tragèdia col·lectiva a qualsevol banalitat o, directament, a la publicitat ximpleta.

Hi ha moltes coses d'aquest tipus que ja ens semblen normals de tant patir-les però si ens aturem a meditar sobre la qüestió un gran nombre freguen l'absurd absolut. Quan una imatge es colpidora, a més d'oferir-la a tort i a dret la gent se la fa seva i te l'envien pel feisbuc, pel guatxap i per tot arreu. La informació espontània a les xarxes te les seves virtuts però encara compta amb menys filtres que la de les teles i els diaris, m'imagino, tot i que he vist errades de gruix a tot arreu i en ocasions la gent de les xarxes ho treu de publicacions convencionals. Fa algunes setmanes corria per tot arreu una fotografia amb l'obertura d'una fossa, explicant que era a Toledo i que els morts eren del temps de la guerra civil quan, en realitat, la imatge era de la guerra a l'antiga Iugoslàvia. 

Això del quadret és una constant i les filmacions, com en el Show de Truman, s'instal·len en un bucle repetitiu i piconador, toquin el tema que toquin. Coses de la tele, vaja. Abans dèiem allò de si no ho veig no ho crec, però ara, encara que ho vegis i escoltis, tot pot ser mentida, sembla que els audios, el mateix que les filmacions, són altament manipulables. Les parets ens fan veure Joanets, que deien a casa, quan jo era petita. Ah, i pensar que quan era mestra i existia l'EGB havia endegat activitats punyents sobre lectura crítica d'imatges televisives... 

FINALS I PRINCIPIS

Sala Muntaner: Alegre presentació de la temporada 2014/2015

En més d'una ocasió m'he trobat amb què alguna botiga del barri, després de tancar per vacances, no ha tornat a obrir pel setembre, sense donar explicacions. La web de la Sala Muntaner anunciava que tancaven per vacances i tampoc no han tornat a obrir. El motiu, expliquen, és econòmic i de manca d'espectadors. En això del teatre, sobre la manca d'espectadors, el gremi cerca sempre diferents explicacions, inestabilitat política, manca de suports institucionals, de promoció... Poques vegades es pensa a fons en les programacions, potser unes quantes no tenen el ganxo necessari per atreure la gent. O potser algunes obres remarcables no tenen temps ni de promocionar-se. Ja ha passat a la història allò de les obres de teatre que s'estaven un any o dos en cartel. Bé, alguna excepció es pot trobar, però són poques.

Precisament jo tenia la percepció de que la Muntaner havia revifat. Quan vaig anar a veure L'electe vaig fer força cua i la sala era plena. L'obra de Madaula, divertidíssima, va funcionar, com tantes coses, gràcies al boca-orella, al menys jo la vaig recomanar força. De vegades, quan et parlen d'una obra, ja l'han treta de la programació. Avui tot és molt accelerat i estantís. La Muntaner, malgrat trobar-se en un indret cèntric estava una mica amagada, en un racó urbà que no és de pas. Potser per això va acollir durant anys aquella Sala Empòrium amb connotacions pecaminoses, una sala, però, que havien arribat a promocionar per la ràdio en temps grisos i contradictoris.

Em sap greu que els espais tanquin i desapareguin però tot canvia i nosaltres també canviem. Han desapareguts programes de televisió i de ràdio de culte personal, sovint amb excuses de mal pagador. Hi ha tancaments i desaparicions que provoquen planys i protestes i d'altres que ni fu ni fa. Sobre el teatre, s'ha parlat sovint dels preus i tot això, però la gent va a coses molt més cares i no es queixa: concerts moderns, circ de prestigi... A algú que se'm queixava d'això dels preus li vaig dir que ser soci del Barça  (ell ho era) també resultava car i em va respondre, oh, però el futbol no és cultura. La paraula cultura és polivalent i hi ha milers de definicions per explicar allò que és i no és, però el meu interlocutor entenia que la cultura ha de ser de franc, és clar, faltaria més.

Més greu que el tancament de la Muntaner me'n sap veure el Principal, amb tanta història, agonitzant a la Rambla, mentre el Liceu fa bitlles. O recordar els bons temps del CAPSA progre. O de La Cova del Drac. Tot és fràgil. Avui hi ha moltes ofertes d'oci, també d'oci còmode per consumir al sofà, com ara les sèries de televisió, i tot i que tinguem sentiments nostàlgics i melangiosos, així és la vida. De fet, sovint s'obren noves sales, o es dinamitzen indrets que semblaven abaltits, com ara la Sala Raval. Es parla des de fa dècades de la decadència del Paral·lel i dels seus suposats esplendors del passat, dels quals ja no queden gaires testimonis, però encara en el Paral·lel i a la seva rodalia es on es poden trobar més teatres junts i en actiu. 

Veurem com va la reivindicació de l'Arnau. Jo, la veritat, que cada vegada sóc menys conservacionista, hauria optat  per fer-hi un edifici nou, però també em sembla bé que el refacin. S'explica poc que l'Arnau és un teatre que ha estat teatre poc temps, dels anys trenta fins als vuitanta va ser un cinema atrotinat de barri. L'Espanyol, que tants noms ha tingut i el qual, per motius polítics, és difícil que recuperi el nom original, va fer una programació més variada i va anar alternant teatre, cinema, recitals i coses diverses. 

Els anys vuitanta hi va haver una tímida revifalla teatral i l'Arnau va acollir teatre musical i un munt de coses diferents. Una pèrdua complexa va ser la del Talia, un teatre que estava ben arreglat i modernitzat i en el qual havíem pogut veure obres de  pes i també coses per passar l'estona sense menjar-nos el coco. Tantes coses hem perdut que el record també cal perdre, cantava Espinàs, quan era jove i tenia menys records que no pas ara. Però el record, enganyós, no s'acaba de perdre mai del tot. 

Quan jo era petita escoltava molt la ràdio i recordo com els nostàlgics es planyien de que ja no s'escrigués a mà i es considerava que un bon escriptor havia d'escriure, a tot estirar, amb ploma estilogràfica. Un altre plany habitual era la pèrdua de teatres, constant, molts dels quals es reconvertien en cinema. Més endavant alguns d'aquells cinemes van tornar a ser teatres i després, coses diverses. 

El teatre era una cosa pura i viva i el cinema, faramalla. Ara el cinema té una altra categoria, és clar, el cas es fer-te vell, per tal d'arribar a la categoria d'antic i que et valorin una mica. El teatre té l'avantatge de què es pot fer amb molt pocs mitjans, si cal. No fa falta tecnologia, encara que avui l'aprofitin, sobretot per als decorats i els complements audiovisuals. 

Quan es va començar a valorar el bon cinema va arribar la televisió i ja va ser l'apocalipsis, vaja. Els tòpics educatius actuals, condemnant tablets i mòbils i amenaçant amb addiccions infantils irreversibles no són res, comparats amb els penjaments que va rebre la televisió durant uns quants anys. Recordo la xerrada ben intencionada d'un mossèn, quan jo aspirava a ser monitora de colònies, sobre el nen d'abans de la televisió i el nen de després de la televisió. 

No em sap tan greu perdre espais i botigues sinó que en el seu lloc m'hi posin establiments de poca categoria o hotels sense gràcia, cosa, avui, molt habitual. Vegis, per exemple, com ha acabat l'indret on hi havia la Documenta. El pitjor és ensopegar-se amb una botiga de souvenirs, estil toro de trencadís, regentada per forasters exòtics. Però potser algun dia, qui sap, enyorarem aquestes botiguetes i els basars xinesos... 

Recordo que el carrer Nou, quan jo era petita, era ple de botiguetes on venien moltes capelletes de llauna amb marededéus hispàniques. M'hauria fet la mar d'il·lusió que me n'haguessin comprat una. Algunes es podien il·luminar amb una petita bombeta i d'altres eren fosforescents, sobretot les de Lurdes, i aquelles botiguetes em feien la mar de gràcia. 

Cadascú es queda amb pinzellades del seu propi imaginari, passades pel sedàs de l'enganyosa memòria resistent. Després, ai, venen les mitificacions i la transformació del passat, al gust de cadascú. Tot és teatre, més aviat comèdia. Si molta gent que es plany de tancaments i finals d'espais hi hagués anat un parell de cops l'any, a tot estirar, potser les coses haurien anat millor, pel que fa a la supervivència de l'indret.

Postdata imprevista:

Tot just he penjat aquesta entrada al blog que m'he assabentat de la mort de Carles Canut, se sabia que estava molt malalt però això sempre sobta i encara no fa gaire el vaig poder veure a Adossats. De totes les pèrdues les humanes són les més doloroses, precisament la seva etapa al capdavant del Romea, un teatre que en algun moment també havia estat en perill d'extinció, ha estat diversa i interessant. Descansi en pau.

ESCRIPTORS QUE PLOREN I ESCRIPTORES QUE RIUEN

Maria Carme Roca acaba de guanyar el premi Prudenci Bertrana, com molta gent interessada en el tema literari ja deu saber, amb una novel·la, El far, que sortirà a principis de novembre. Roca és una gran treballadora que es dedica professionalment a la literatura, cosa que sempre ha estat difícil i ara, encara més, o així m'ho sembla. Ha rebut molts premis i té uns quants llibres de narrativa per adults, alguns dels quals es poden considerar novel·la històrica, tot i que aquestes etiquetes acostumen a ser reduccionistes. 

A més a més s'ha dedicat força a la literatura infantil i juvenil, cosa que en ocasions sembla castigar les escriptores i escriptors, de la mateixa manera que sembla que ser mestra i llicenciada té menys valor que ser llicenciada i prou. També crec que en ocasions es castiga el fet de ser treballador, hi ha qui amb quatre contes té un gran prestigi i qui ha escrit un munt de llibres entre els quals, com és natural, es troba de tot, i això sembla un defecte. És molt prolífic, deien, de Pedrolo, ara una mica reivindicat i tot. I es deia com si fos un penjament i no pas un mèrit.

El premi Prudenci Bertrana, un dels grossos, en català, s'ha atorgat, fins ara, a trenta-nou homes i nou dones. Això és una mena de constant en molts premis que no sembla preocupar, de moment, els responsables, tot i que em sembla escandalós, considerant que fa anys que tenim tota una colla d'escriptores al mateix nivell que els senyors del mateix gremi. 

Fa uns dies les dones del teatre es queixaven de la poca presència de dones en càrrecs directius o en l'autoria de les obres que s'estrenen i els senyors patums del sector van presentar un munt d'excuses absurdes per justificar el greuge. A més a més la cosa de les dones teatreres ocultes ha sortit a la llum a causa d'una rebel que va denunciar les geniades d'un geni. 

Acabo de llegir un irònic article d'Adrià Pujol, escriptor i més coses, en un diari virtual. A l'article explica que li paguen quaranta euros bruts per article. Encara bo. Jo escric per amor a l'art literari i de franc, tot i que en èpoques de més alegries econòmiques m'havien arribat a pagar alguna coseta per escrits pedagògics en revistes especialitzades. Eren d'altres temps i quan el pastís es gros les engrunes arriben a la majoria.

Pujol fa broma sobre els escriptors que es queixen de què no venen, no poden viure dels llibres i tot això. N'hi ha que viuen d'escriure, ni que sigui a través d'encàrrecs o fent coses paraliteràries i tenint, en molts casos, el cull llogat. Una activitat que fa que venguis més es sortir a la tele, però sortir sovint, si pot ser, cada dia, una flor no fa estiu. Molta gent que surt a la tele i no pas en programes literaris, que n'hi ha pocs i fluixets, acaba per escriure el seu llibre, sovint una novel·la, per cert. O alguna cosa sobre l'actualitat, es veu que abans de què passi el que sigui ja estan teclejant el llibre pertinent. 

Adrià Pujol menciona a l'article alguns escriptors actuals: Joan Carreras, Nopca, Baulenas, Márquez, Monzó, Puigverd, Puigpelat, Bosch... La gent de la ploma, avui de l'ordinador o la tablet, que no té l'èxit que creu merèixer sempre es queixa i s'ha queixat. Passa una mica com amb els actors. Fernan Gomez, gran savi i gran treballador, deia que molts actors i actrius no tenien vocació d'actor sinó d'actor d'èxit i que això generava un munt de frustracions. Una gran frustració que pot patir un autor és la del dia de Sant Jordi, quan el mediàtic del costat té cua i tu et fots de fàstic. El que no sé és com gent que no té assegurat un públic fidel s'exposa a anar al ball a passar-ho malament. Però jo també vaig caure en el parany en una ocasió, així que...

Potser no us n'heu adonat però Pujol tan sols menciona homes escriptors. Les dones potser no es queixen o no es queixen tant com caldria. Moltes dones escriptores,  com Roca, tenen un munt de dones seguidores, les dones llegeixen molt, molt més que els homes, formen la part majoritària dels clubs de lectura, i hi ha llibres que connecten molt més amb les dones que no pas amb els homes, per molts motius. Però aquests planys sobre si es ven o no es ven i la resta són més habituals en la gent lletraferida del sexe masculí.

Això de la literatura està massa sacralitzat. Et por fer ràbia que es vengui més una novel·leta distreta que no pas un llibre extraordinari que has escrit robant temps al lleure, però la vida és com és, atzarosa. Pujol recorda als ploraners, evocats en el divertit títol de l'article, manllevat de Trabal, que en aquest món existeix la llei de l'oferta i la demanda, com en tots. I que plànyer la pròpia manca de vendes quan ja es té un cert mercat i una certa promoció resulta poc elegant de cara als joves en lluita. I jo afegiria, als joves i als vells. Hi ha gent grandeta extraordinària que encara viu i escriu i a la qual s'ha deixat una mica de banda. I molts escriptors -i escriptores- d'una certa edat, amb algunes publicacions oblidades, que escriuen força bé i que es dediquen a l'escriptura com qui fa puntes al coixí, sense grans aspiracions de promoció.

Per a tot fa falta entrar en els circuits i fer coneixença. Si a la senyora Colau algú li va dir que li podia facilitar acabar els estudis, a molta gent li han facilitat les vendes llibresques amb articles absolutament desproporcionats i poc objectius, d'amiguets, en diaris que tenen força sortida. Per no parlar de la tele. Com és lògic, qui ja és a dins té coneguts i saludats que li poden facilitar les coses. El tema dels premis també té coses estranys, un any et surt el guanyador del Sant Jordi per la tele i la ràdio, fins que te'l trobes a la sopa i un altre any, gairebé no saps a qui han premiat. De tota manera, sempre hi ha una espurna de casualitat i oportunitat, en això de les vendes i els èxits.

Avui es fa poca crítica literària, encara menys sobre coneguts i saludats. És molt humà, tots tenim els nostres vincles. A tot estirar s'explica una mica l'argument i es diuen quatre coses per quedar bé, si no es coneix l'autor o autora es pot ser més lliure en l'opinió. I, en tot cas, hi ha qui es creu amb dret a recomanar el que sigui, com si fóssim criatures. Tan sols pots dir si una cosa t'ha agradat o no, i encara, car allò que m'agrada avui potser demà no em farà el pes, i a l'inrevés. 

De vegades hi ha èxits populars estranys, la sort i l'atzar tenen un pes, malgrat que allò que no es veu no es ven i hi ha llibres que costen de trobar i d'altres dels quals a les grans llibreries te'n posen muntanyetes aquí i allà. Fa uns dies es queixaven els de la faràndula, un altre sector amb tendència al plany reivindicatiu, de què la gent va menys al teatre i es buscaven culpes diverses, força etèries. No entraven en el tema de què potser no s'han programa obres adients, ben fetes, amb ganxo. La culpa sempre és del manxaire. Pel que fa als preus de les entrades, si tots els coneguts i saludats que van al teatre de franc, paguessin, potser es podria fer un abaratiment generalitzat i deixar-nos d'ofertes i embolics.

Maria Carme Roca és una escriptora que sempre riu i no es queixa, més aviat tot el contrari. És absolutament agraïda amb la gent i sol acompanyar les referències a la seva vida literària, a les xarxes socials, amb  un lluminós: contenta, contenta. Ha anat treballant molt i sempre, amb constància i sense estridències. Es amable amb tothom i té un tracte excel·lent, que no fa diferències entre l'escriptor famós i reconegut i aquell o aquella que no ho és gens. Li surt de forma natural, és així. Fa anys, molts, recordo que Maria Àngels Anglada i Olga Xirinacs van comentar en algun suplement cultural que semblava que les dones amb una vida familiar convencional no venien tant com les turmentades amb un passat difícil. És una de les poques queixes femenines literàries que  recordo. I no era ben bé una queixa, tampoc. 

Potser per això a Adrià Pujol, quan ha escrit sobre els quejicas no li ha vingut al cap cap dama, no ho sé. O potser és que no coneix a fons la literatura escrita per dones, tot pot ser. Pel que fa als premis, ja he parlat sovint de la gran diferència entre el nombre de guardons que es lliuren a dones i els que s'atorguen a homes, començant per aquesta cosa rara que és el Premi d'Honor. No parlem del camp de la ciència, al qual, sembla, les dones s'han incorporat més tard, tot i que la ignorància sobre la tasca femenina, en el context científic, és preocupant, com més d'una vegada ha evidenciat La lectora corrent. 

Hi ha autors i autores que no es queixen ni es veuen, conrear un cert misteri també té el seu què, però que compten amb inexplicables devocions generacionals, cas de Marta Rojals, promocionada a bastament, en comparació amb d'altres. En tot cas, aquests temes animen el món periodístic, tan monopolitzat per la política i on els debats sobre llibres han perdut pistonada i interès. Una llàstima. Surten més llibres que mai però els suplements literaris s'han reduït i els pocs programes literaris que un dia es van fer per televisió avui són un record bonic, com aquells musicals d'altres èpoques. Avui tot són magazines i tertúlies i pel mig et surt, de tant en tant, un cantautor  o un escriptor repetit, aquests dies, Pàmies, és clar.

EN TEMPS DE MELONS, NI MISSA NI SERMONS

No sé si les imatges valen més que les paraules, depèn. Avui, de fet, les imatges poden ser altament manipulables. Sempre ha estat així però en l'actualitat la manipulació està a l'abast de la gran majoria de ciutadans i ciutadanes. Això fa que, com qui no té feina el gat pentina, molta gent es dediqui a muntar imatges divertides amb polítics fent el pena, per exemple, i les difongui a través de les xarxes, com per fer una gracieta. De tota manera, crec que la imatge que encapçala aquesta entrada és autèntica.

Avui és el dia de la Mare de Déu de la Mercè, patrona de Barcelona. La nostra societat, cada dia menys religiosa, ha de conviure amb una tradició que lliga el calendari i les celebracions a sants i marededéus, ens agradi o no. Durant un temps alguns dogmàtics ateus van fer intents de substitució. Per exemple, en algunes escoles s'eliminava tota la mitologia nadalenca i es feia això del solstici d'hivern. Però la tradició religiosa pesa molt i mai s'elimina del tot, pren formes diferents. 

A nosaltres ens van educar en el catolicisme ranci i hem sortit molt descreguts, i a molta gent de l'altre banda d'allò que en deien el teló d'acer els van educar en l'ateisme oficial i avui les seves esglésies tenen força públic. En resum, que l'escola i l'educació, al menys en els primers nivells d'existència, tenen molt poc pes encara que tot es vulgui arranjar educant. 

Un dels actes estrella de les festes barcelonines ha estat, des de fa anys i panys, la missa a la Basílica de la Mercè, en la qual s'apleguen un munt de gent de tots els estaments del poder, vegeu la foto, de l'any 2016, tampoc no fa tant, encara que moltes coses hagin canviat des d'aleshores. La senyora Colau i el seu equip no hi van, per raons òbvies i una mica contradictòries, considerant que la festa respon a una tradició religiosa. 

A més a més, ja no inclouen la missa en el programa d'actes oficial, un programa farcit de tota mena de coses. Això no em sembla intel·ligent, al capdavall aquesta missa és una mena de tradició consolidada. Ni que fos en un petit apartat, la podien haver mencionat, i quedarien be amb poc gasto i evitarien que per la xarxa corri una demanda de firmes a favor de la inclusió d'aquest acte en el context dels excessos festius que es programen.

Al Poble-sec, per la Festa Major, es fa també una missa, cada any en una de les quatre parròquies del barri. Hi sol anar gent de totes les tendències. És clar que no hi veiem ni polítics d'upa ni uniformes militars i els capellans nostrats són de base. Crec que, en general, la missa s'inclou en el programa veïnal com un acte més a tenir en compte. 

A la Mercè, quan jo era joveneta, fins i tot els futbolistes anaven a donar gràcies pels seus trumfos. Eren d'altres temps. Quan la missa de la Mercè era més o menys oficial, o sigui, fins fa quatre dies, era un divertit espectacle veure la desfilada de polítics, militars i gent coneguda, anant cap a l'església. La missa de la Mercè té molta audiència. 

Encara que no la promocionin en el programa la Basílica s'omple igualment i per arribar al cambril has de fer llargues cues. La Basílica de la Mercè és tot un món misteriós, conté grans curiositats ocultes i la sobrietat exterior contrasta amb la brillantor barroca de l'interior. Va ser obra de l'arquitecte Mas i Dordal, avui un desconegut per la majoria, car tot s'ho mengen el romànic, el gòtic i el modernisme. En això de la visió de l'art també hi ha un pes polític. 

En els darrers anys, l'arribada de polítics, sobretot de polítics a la missa anava acompanyada d'esbroncades sorolloses, no excessivament massives, però molt contundents. L'esbroncada va fer que s'haguessin d'endegar mides de seguretat. Alguns  i algunes dels qui avui remenen les cireres a la Casa Gran anaven a esbroncar. 

Feien servir diferents instruments per fer soroll i brandaven grans pancartes reivindicatives de tota mena de coses. La gresca durava tota la missa i excel·lia en intensitat a l'entrada i la sortida de l'acte. Avui alguns esbroncats són a la presó, a l'estranger o pagant multes abusives, en un any han passat tantes coses que costen d'assimilar. I alguns esbroncadors tenen poder municipal, la vida és estranya.

No m'agraden gens aquest tipus d'esbroncades. Una altra esbroncada que va arribar a límits perillosos va ser la que es feia als del PP quan anaven a fer l'ofrena floral al monument a Rafel de Casanovas. Allà es van arribar a llançar tomàquets, ous i alguna pedra. També s'havia esbroncat al PSOE, amb motiu, per exemple, de la LOAPA. Els convergents han estat esbroncats en moltes ocasions, al llarg de la seva història política. Jo evitaria anar a cap acte si sabia que m'havien d'esbroncar, la veritat. Però aquestes coses deuen entrar al pack professional de molta gent. 

Potser haurem d'admetre que som catòlics costumistes i culturals, ens agradi o no. Hem avançat una mica en això de separar la tradició de la doctrina. No és gens fàcil, la veritat. Hi  ha aspectes de religió popular que em sorprenen, com ara les cues per anar a veure Santa Rita o Santa Llúcia. No crec que s'hagi de creure en alguna cosa, sí o sí. Es pot no creure en res i ser feliç, feliç a mida humana, o sigui, felicet, i encara, a estones. Hi ha coses, inofensives, que hauríem de deixar com les  hem trobat i, si minven, deixar que ho facin de forma natural, per l'evolució lògica dels costums i els usos socials. 

Un altre tema és que no es pugui fer broma a fons sobre el tema religiós, per no ofendre, quan en tants temes diversos t'ofen tothom un dia sí i un altre també. Sembla que hi ha tirada a castigar de nou allò que en diuen la blasfèmia. Avui mateix escoltava com, en un programa de cine, de la ràdio, evocaven la pel·lícula La vida de Bryan, que va provocar escàndol i prohibicions a diferents països, con Irlanda i Noruega. Alguns ajuntaments anglesos també la van rebutjar. Aquí, eren d'altres temps, va tenir un gran èxit, i a Madrid va estar dos anys en cartell i va ser de les més taquilleres de l'època. Enguay em temo que les coses anirien d'una altra manera. Aquelles bones perspectives de llibertat s'han anat diluint en lleixiu.

Jo crec que el millor, quan una cosa no t'agrada, és no anar-la a veure o no participar-hi, sigui una missa oficial o una pel·lícula descarada. Hi ha maneres de protestar del que sigui que no passen per l'insult ni l'agressió, verbal o física. No cal. Però en això, la veritat, no hem avançat excessivament. I ens sembla que els nostres tenen dret a fer soroll i, els altres, de cap manera.

SHIRLEY VALENTINE SE'N VA A FER TURISME

Shirley Valentine és una de les obres de més èxit del músic i dramaturg Willy Russell. Es va estrenar el 1986. Pocs anys després se’n va fer una bona versió en cinema, protagonitzada per Pauline Collins, qui ja l’havia interpretat en el teatre. Va arribar a Catalunya a mitjans dels noranta. La seva protagonista va ser, aleshores, una genial Amparo Moreno, dirigida per Rosa Maria Sardà, a qui aquell paper anava de meravella. Aquella versió la va recuperar, la mateixa actriu, el 2001. 

Al Goya, amb direcció de Miquel Górriz, l’actriu Mercè Arànega es fica avui en la pell del personatge en una versió que ha sofert algunes inevitables actualitzacions, una de les quals, l'edat de la protagonista, i una petita retallada. En la versió original la protagonista té poc més de quaranta anys, una edat que avui es considera gairebé juvenil. Ara en té cinquanta i tants i en la propera versió del futur en podrà tenir seixanta i tot, tal i com van les coses per a les dones, i que duri.

El text és un monòleg amarat d’aquest humor anglès intel·ligent, amable i popular al mateix temps. Arànega és una gran actriu, que pot fer de tot, com ho ha demostrat a bastament, i que entoma de forma magistral aquesta història, la d’una presa de consciència personal, que ens parla de la necessitat de no deixar que la rutina vital ens aclapari.

Els anys passen i moltes coses han canviat, entre les quals, la situació de la dona occidental. Per això la primera part de l’obra, tot i tenir molta grapa i haver-se modernitzat en alguns detalls, es veu ja com una situació d’uns altres temps, no tan llunyans. Més enllà del missatge feminista, l’obra conté matisos que aconsegueixen noves lectures. 

Intuïm que el marit de Shirley està tan avorrit com ella i que potser ens podria explicar també la seva pròpia decepció vital. Cal remarcar el retrat que es fa d’aquest turisme lamentable, tan vigent i massificat avui, que viatja a països més o menys exòtics per a criticar-ne les mancances i la pobresa. I és que a casa nostra hem passat de ser el país pobre i exòtic, de destí, a amollar grups turístics diversos a indrets amb economies molt més modestes, amb una galdosa mentalitat de nou rics.

L’obra compta amb una escenografia poc realista, simbòlica i sense complicacions: una cuina ben equipada i una postal turística, amb la inevitable platja mediterrània. Shirley no es tornarà una revolucionària radical, ni de bon tros. Fins i tot és probable que refaci la seva relació matrimonial. Però els grans canvis comencen, sovint, amb petits gestos individuals. Una obra per a tota mena de públics i amb una gran interpretació, doncs, que cal no deixar-se perdre en aquesta nova temporada teatral del Goya.

He de dir que vaig anar a veure la Shirley-Arànega amb una certa prevenció nostàlgica, la tinc tan identificada amb l'Amparo Moreno com las Cinco Horas con Mario amb la Lola Herrera, la veritat. Per cert, la gran Lola Herrera torna a portar l'obra als escenaris, de gira.

No sé què deu fer Moreno, fa temps que no la veig per la tele ni l'escolto en les entrevistes, una mica com va passar amb la gran Guillermina Motta, que de sobte va desaparèixer fins i tot de la ràdio, m'encantava quan comentava pel·lícules, a la seva manera. 

M'inquieten aquestes desaparicions de personatges pels quals tinc devoció. Motta, a més a més d'una excel·lent cantant, va ser una gran comedianta poc aprofitada, no tan sols cantava sinó que, com Montllor, interpretava allò que cantava, feia teatre, vaja. Però en tot això de les arts escèniques i de les arts que siguin compta molt la sort, les oportunitats. I la vida, que ens porta per camins atzarosos, de grat o per força. 

EL PARAL·LEL EXISTEIX: FUN HOME, AL CONDAL

Més d'una vegada he perdut temps i esforços en explicar que el Paral·lel, que no pot ser el que havia estat, encara menys quan allò que havia estat compta amb una mitificació intensiva i recurrent, és avui un indret a tenir molt en compte, pel que fa a l'oferta teatral que aplega. És l'únic lloc de la ciutat on, en molt poc espai, s'apleguen uns quants teatres en actiu, que malden per oferir propostes diverses i actuals. Potser per a valorar el present haurem d'esperar al futur, si es que encara som vius, vaja.

Aquests dies, en un intent de renovació de repertori, el Condal inicia una nova etapa com Onyric, de la mà del polifacètic Daniel Anglès. I ho fa amb un musical diferent, Fun Home, una obra que ha tingut un gran èxit a Londres i Broadway, per la posada en escena de la qual s'ha comptat amb un equip de gran categoria. A més a més, la proposta s'arrodoneix amb un munt d'activitats paral·leles, molt interessants.

Més enllà del tema escènic, l'estrena de Fun Home potser contribuirà a difondre la gran personalitat de l'autora del còmic en el qual es basa aquest musical, Alison Bechdel. Bechdel ha basat les seves tires còmiques i els seus llibres en la seva vida i la seva experiència personal. Aquí, amb això del còmic, hem patit, com amb gairebé tot, alts i baixos. Molts bons dibuixants i creadors d'historietes han hagut de guillar o de dedicar-se a un munt de coses diverses, per fer calaix. Però això passa amb moltes professions, què hi farem.

Alison Bechdel, lesbiana, és una dona intel·ligent i conscient d'un món en el qual la política incideix molt a fons en la vida quotidiana. L'homosexualitat, afortunadament, es contempla avui amb una altra mirada però diria que en el cas de les lesbianes els tòpics són encara més recurrents i resistents que no pas en el món masculí. Com en tants casos, el cinema té la seva part de culpa. 

El lesbianisme es contemplava amb una mena de perversió des del món heterosexual i en la majoria de les pelis agosarades que anàvem a veure a Perpinyà, dedicades, sobre tot, als senyors, solien sortir suposades lesbianes de bandera, tirant a Loni Anderson, res a veure amb l'austera Bechdel, fent numerets per tal d'animar els cavallers reprimits i heterosexuals.

Bechdel ha anat conformant una obra amb un gran component autobiogràfic, inspirat en a seva família. Les famílies no són felices o infelices, en general, en això Tolstoi va anar errat, tot i que la seva frase brillant ha fet fortuna i ja és aquesta una mena de frase habitual en les citacions que volen semblar cultes. Les families són de tot una mica, depèn del moment i de les circumstàncies. 

El còmic de Bechdel que és al darrere del musical porta per títol Fun Home. Una família tragicòmica. I es que els Bechdel, malgrat els seus secrets, els seus mals rotllos i la resta, s'estimen i viuen moments tendres i amables. L'evocació d'aquest pare de final tràgic, turmentat per la seva doble vida, sembla haver passat a la història. Però... és així? 

Bechdel ha criticat el masclisme, en general, i va dedicar un volum a la seva soferta i intel·ligent mare. El contingut d'una de les seves tires còmiques va inspirar el Test de Bechdel, ja que un dels personatges femenins explica que tan sols accedeix a veure una peli si aquesta compleix les següents condicions:

1) A la pel·lícula hi surten com a mínim dos personatges femenins.
2) Aquests personatges han de parlar l'una amb l'altra en algun moment.

3) La seva conversa ha de tractar sobre quelcom que no sigui un home. Aquesta regla no està restringida a les relacions romàntiques, sinó a qualsevol conversa que impliqui un home (per exemple, dues germanes parlen sobre el seu pare). Una variant del test exigeix que, a més a més, ambdues dones siguin personatges amb nom.

Pot semblar una cosa senzilla o banal, aquest test, però resulta sorprenent comprovar com moltes pel·lícules actuals no passen la prova. I cal tenir en compte que si s'aplica el test als personatges masculins es compleixen les exigències en gairebé tots els films del passat i del present. Ai, les dones de totes les tendències sexuals encara hem de patir força, em temo. 

Ressenya a Llegir en cas d'incendi.