DIVAGACIONS SOBRE VELLESA, JOVENTUT, MASCLISME I HISTÒRIA COMPARADA

 

Una meva tia, ja traspassada, molt més gran que el meu pare, amb aquell català de la Garrotxa d'abans, de tant en tant, fent referència a l'urc juvenil de parents i coneguts, deia sovint, referint-se a la vanitat jovenívola: 'no hi fa res que sigui jove, també és farà vell'.

Tornant a Solitud, una escena molt rellevant de la novel·la se situa en un moment en el qual la Mila, una dona de qui no sabem l'edat però que suposem molt jove, amarada de desig i de la necessitat de companyia i afecte, sap, per una conversa amb el pastor, la veritable edat d'ell. 

Se n'havia anat enamorant, això de l'enamorament sovint és una construcció personal i sentimental, cosa gens estranya car el pastor és un home encisador, un poeta de la natura. Sols per les muntanyes ella espera i desitja un acostament amorós que no arriba. Ella li fa uns quaranta anys però el pastor és a punt de fer-ne seixanta-quatre. Seixanta-quatre de l'època, no del present. 

A la Mila li cau una mena de bena enganyosa, és un vell, pensa. Tot i que més endavant, ja cap al final de la història, entén que la manca d'interès amorós del pastor no té a veure tant amb l'edat com amb la traumàtica i prematura pèrdua de la seva dona, un trauma no superat, que diríem ara.

Fa anys, quan jo estudiava a la universitat, vaig tenir la sort de comptar amb un professor excel·lent, de geografia, que devia tenir gairebé l'edat del pastor. Una amiga meva, de vint-i-pocs anys, com jo aleshores, sovint em comentava que escoltant aquell senyor entenia que noies de vint anys s'enamoressin d'homes d'aquella edat. Val a dir que el professor no era Cary Grandt, ni de bon tros, ens captivava, com el pastor de Solitud, per la paraula.

Aquests dies una poeta jove i alternativa arrauxada ha amollat opinions pejorativas sobre els vells, entre d'altres perles, concretant els penjaments, una mica amenaçadors, en algun polític ja no de seixanta sinó d'uns quants anys més. Els intel·lectuals i les intel·lectuales provocadors i provocadores no son cap novetat, sempre n'hi ha hagut i n'hi haurà. L'actuació de la poeta em va incomodar però ara, quan hi penso, crec que no va més enllà d'una rauxa amb pretensions de trasbalsar. En tot cas, ha aconseguit que se'n parli, molta gent que no la coneixia ja la coneix i el programa va assolir més audiència i difusió que la resta de la sèrie. I, o bé son molt rucs, o ja sabien quins riscos assolien. Aquestes coses fan augmentar les audiències i tot. 

Cada dia costa més cridar l'atenció. El cert és que darrerament, potser perquè soc grandeta i m'hi fixo, capto sovint comentaris que avui es diuen 'edatistes' en contra dels vells i velles. Dir vell o vella i admetre que ho ets està mal vist, sempre surt algú que quan m'ho aplico a mi mateixa em corregeix, amb allò de que no ests vella sinó gran, del cor jove i la resta. Maria Aurèlia Capmany va escriure un llibre molt interessant, que porta per títol, precisament 'La joventut, és una nova classe?'. En aquells anys, els de la meva joventut, hi havia molta gent jove per tot arreu i el salt generacional, que sempre ha existit, es va fer molt evident. No sé si la joventut, la d'ara i la d'abans, és una classe social però sovint el llenguatge dels joves i dels grans té poc a veure, les referències canvien, l'imaginari, també.

He de dir que em fa ràbia sentir disbarats sobre els vells però també en sento dir molts sobre els joves d'avui i, fins i tot, sobre els infants. I, no cal dir-ho, sobre els joves 'de fora'. Les generalitzacions son habituals i absurdes, amb això de les eleccions cadascú interpreta els resultats com li convé, per exemple. És habitual escoltar els manaies o aspirants a manaies explicant què volem o no volem es catalans, els espanyols, tothom ho sap, menys jo, pel que escolto o llegeixo.

Abans, fa anys, quan tot semblava igual de ranci, se suposava que, a les parelles, moltes de les quals, aleshores, convencionals i heterosexuals, ni que fos en aparença, l'home havia de ser més gran, més alt i més ben situat que la noia. Una dona, deien, envellia pitjor. De fet, en general, amb poques excepcions, els homes ben situats, quan canvien de parella, solen triar-ne de més joves cada vegada. Una situació que he conegut més d'una vegada és la de senyors que van tenir una parella i fills, després es van separar i amb la segona parella, com que ja tenien fills, no en van voler tenir cap més. I aleshores, a les vellúries, amb una de joveneta, van i en tenen un i tan contents i orgullosos. Podria posar molts exemples de gent coneguda, però m'ho estalvio. 

Avui hem anat sabent que molts homes, suposadament dignes d'admiració, van ser, a nivell personal, uns poca-soltes, uns ximples i, fins i tot uns maltractadors. De vegades aquestes coses es maquillen o s'amaguen, sobre tot, amb polítics  i gent d'esquerra, però cada dia es fa més difícil fer passar bou per bèstia grossa. Pel que fa a les dones, hi ha certa tendència al masoquisme que tant de bo se superi o passi a la zona de les fantasies íntimes que no cal realitzar. En una pel·lícula francesa amb el Sergi López i la Nathalie Baye aquests queden per relaitzar fantasies que no s'expliquen. El personatge de Baye, en algun moment, comenta que pots tenir la fantasia de ser abusada per uns camiones suats però que aquesta és una fantasia que no es pot realitzar, mentre que la de la pel·lícula, que no s'aclareix, sembla que deu ser menys estripada.

Obres tirant a porno o agosarades com 'Història d'O' o allò tan exitós de les ombres de Grey van ser escrites per senyores i van fomentar aquesta perilloses tendències a deixar-se estovar i gaudir de l'activitat. Piaf ja cantava allò del meu home, és una amant que admet que si li pega li és igual, ja que la té ben boja. En castellà hi ha coses semblants, ara em ve al cap allò d'una pobra que ho aguanta tot i encara admet que 'no debía de quererte y, sin embargo, te quiero'. Per no parlar d'allò que cantava la Motta que feia 'fes-me mal, Johny, Johny, Johny'. Cal vigilar amb aquest tipus de fantasies, ep. Es parla molt del masclisme a les cançons però d'aquest masoquisme inquietant, menys.

Homes suposadament intel·ligents i honestos no van parar de fer fills a les seves dones i, de vegades, aquestes encara els feien de minyones, secretàries i de tot, potser moltes obres de música, de literatura, de pintura, son obra, al menys en part, de dones, fills i amistançades. Fa angúnia pensar en Clara Schumann, en la dona de Tolstoi, en tantes dones brillants que, al menys, en molts d'aquests casos, tenien una mica de servei domèstic. 

Els temps han canviat molt, al menys pels voltants de casa. Hi ha qui té por de que els nens d'avui creixin traumatitzats si se'ls explica com han anat les coses del masclisme. Sempre surt qui diu alguna cosa estranya tirant a pedagògica d'estar per casa, i, al capdavall, s'acaba posant pals a les rodes de l'evolució positiva, no és gens estrany que els senyors heterosexuals, avui, tinguin una certa crisi d'identitat però, segurament, la superaran sense problemes. Les dones ens hem espavilat prou. I admeto que n'hi ha de dolentes, ep, però crec que son minoria, tot i que també admeto que no puc ser objectiva amb el tema.

Pel que fa als vells, Atwood té un dels seus contes perversos en el qual grups de gent jove ataquen residències d'avis benestants per buidar-les de contingut humà. Els treballador toquen el dos i els vellets i velletes se suposa que acaben malament, menys un parell que es poden escapar. Tal i com està el tema de l'habitatge val més no donar idees. En un altre dels contes una dona aconsegueix, amb el temps, venjar-se d'un abusador de quan era joveneta d'una forma molt intel·ligent una mica com la vella dama de Dürrenmath. Tot plegat és literatura, fantasia. Em ve al cap una pel·lícula antiga, alemanya, 'Nosaltres, els nens prodigi', on s'explica la història de dos homes, un d'ells honest i treballador i l'altre un trepa oportunista que es passa de nazi a pro americà i va fent bitlles i calerons. Al final el guionista fa que caigui pel forat de l'ascensor i mori tot i que un avís final explica que al mon no hi ha mai prou forats d'ascensor per a acabar amb aquestes persones indesitjables.

CABELLERES, LITERATURA I DIVAGACIONS DIVERSES

 

Va dir, o escriure, Orson Welles, més o menys, que els finals feliços depenen d'on fas acabar la història. Estic rellegint amb força atenció Solitud i és un d'aquells llibres dels quals t'agradaria saber-ne la continuació. Em passa molt sovint i ja em passava de petita, sovint he inventat finals diversos, continuacions, més aviat, reprenent els protagonistes, si no era que els havien eliminat al final de l'obra, és clar. Amb Solitud gent de lletres ho ha intentat en alguna ocasió. Les continuacions i relectures son tota una temptació i tenen millor o pitjor fortuna, segons la grapa dels escriptors. 

Les històries, a la vida real, no s'acaben mai. Per això es poden escriure i inventar continuacions a dojo, moltes sèries actuals aprofiten el tema i la inspiració de l'original. Louise May Alcott es va veure obligada, per motius econòmics, mantenia la família, a anar escrivint continuacions de les emblemàtiques Mujercitas originals. En un dels darrers llibres, ja tocant gairebé la tercera generació dels March, manifesta en algun moment que fins i tot voldria que anés a botavent tota la família d'una vegada. Per altra banda, però, crec que els havia agafat afecte i tampoc li desagradava del tot recuperar-los.

Sempre vaig tenir curiositat per saber, per exemple, que devia haver passat amb la filla il·legítima d'Anna Karènina, que, de forma generosa, recull el pobre Karenin, que crec que és un personatge a reivindicar, amb tot el que li passa. L'autor no el tracta gaire bé, tot s'ha de dir. Vull pensar que devia tenir molt bona relació amb el pare adoptiu però tot plegat son fantasies. Moltes vegades les obres originals tenen finals tràgics que, al cinema de consum, s'arrangen al gust del públic, ha passat sovint amb obres com ara la Notre Dame de Paris, vaig trigar, gràcies al cinema, a saber que la noia moria i no tocava el dos amb el seu enamorat. 

Torno a Solitud. És d'aquestes obres que recordava malament, tot i haver-la llegit manta vegades. El primer que sobta, avui, és el llenguatge. Hi ha qui el pot trobar obsolet i res d'això. Molts mots que hi ha qui considera oblidats existeixen en un lloc o altre de la nostra geografia. Considerant alguns llibres que surten darrerament, mitificant això que en diuen catanyol i que no és res, de moment, o algunes fatxenderies lingüístiques que fan servir mots poc usuals per quedar bé i sorprendre els crítics literàries poc llegits. Fins i tot en comparació amb autors del seu temps, Solitud és una meravella amb moltes possibilitats lectores i d'interpretació. Cosa que fa que tingui experts a dojo sobre el tema que, fins i tot, es contradiuen, de vegades.

El que m'ha sobtat en rellegir el llibre és com nosaltres mateixos reinventem les coses i les recordem malament. L'episodi de la cabellera dels ex-vots i la seva rondalla, que no surt a la pel·lícula, el recordava molt diferent. Ara em sembla gairebé humorístic. Resumint el tema: una dama rica i bella, amb una cabellera impressionant, està enamorada d'un seu cosí que és pobre. Aquest se'n va a Amèrica a fer fortuna. Fa calerons, però triga vint anys. Quan torna, la cosina ja no està tan fresca i bonica com abans, però conserva la tofa peluda i el noi, que també deu haver canviat i empitjorat, decideix casar-s'hi igualment.

Aleshores el noi emmalaleix, la seva enamorada, que l'ha esperat, malgrat haver tingut pretendents a dojo, ofereix a Sant Ponç el seu bé més preuat, la cabellera, i se la talla. El noi, quan la veu pelada, decideix tornar a Amèrica i la planta amb excuses de mal pagador, el poca vergonya. I allà, no ho diu el llibre, però segur que es marida amb una joveneta. I la noia, segons la rondalla que explica el pastor, se'n va a un convent. La Mila, que s'ha entretingut en rentar i arranjar la cabellera en qüestió, manifesta que ella, ni per tots els homes del mon hagués renunciat a aquell seu tresor, i això ja fa pensar que al final, quan guilla, se'n sortirà d'alguna manera.

Jo recordava tot aquest fragment molt idealitzat. Al llibre hi ha, de tant en tant, aquestes pinzellades iròniques. És un llibre amb pocs personatges i moltes històries col·laterals, molt inspirador. Les cabelleres femenines eren quelcom molt valorat en el passat, van generar frases horribles, com allò dels cabells llargs i les idees curtes. La Jo d'Alcott també es talla els cabells, preciosos segons explica el llibre, per motius econòmics, un gest que té alguna cosa de simbòlica considerant els esforços de l'autora per mantenir la família i el seu místic i inoperant progenitor. Tenir un cabell fi i poc reeixit va estar un problema per a mi, quan era joveneta i es duien els crepats bufats. Pitjor els homes, molts dels quals es queden calbs aviat, cosa que ha generat un absurd mercat amb tractaments cars i de tota mena. Acceptar-nos com som o com ens tornem no és gens fàcil.

Les continuacions tenen el seu què i satisfan la nostra tafaneria però fan perdre misteri als finals oberts o poc explicats. Tot té avantatges i inconvenients. La mort és el final definitiu a nivell individual, a nivell col·lectiu tot té la seva continuació, de moment, ja que algun dia del futur remot també el nostre planeta i la nostra espècie faran moixoni, fins i tot en el cas, hipotètic, de què ens comportem de forma correcta. I, com vaig sentir dir a un científic, quan li preguntar què passaria si s'extingia la nostra espècie, 'les bactèries xalaran'.

Galdós té una comparació molt reeixida sobre la humanitat i els arbres de fulla perenne, en els quals les fulles cauen però ja hi ha les noves a punt i això fa que no els veiem mai despullats. Els de fulla caduca queden pelats i generen una sensació de tragèdia estacional tot i que, com els cabells tallats, les fulles tornaran a sortir, mentre visqui l'arbre, és clar.  Machado té aquell famós poema de l'om malmès al qual, amb la primavera, li surten alguns brots, com a ell mateix, en sentit simbòlic. La literatura ajuda però, ai, la vida passa. 

COGNOMS ELECTORALS I FACÈCIES PROPAGANDÍSTIQUES

Quan jo era joveneta corrien una mena de dites i facècies, algunes de les quals ja eren molt antigues, que jugaven amb els cognoms i les seves combinacions. Et deien, per exemple, que una noia que es deia Morros de cognom s'havia casat amb un senyor que es deia Figa i, per tant, ella es deia senyora Morros de Figa. N'hi havia un munt. També d'altres que feien referència a combinacions de noms i cognoms molt brillants i humorístics com ara aquell senyor, castellà, que es deia Armando Guerra Segura. El cognom pot ser una creu a l'hora de les bromes escolars, per exemple, a mi i al meu germà el professorat acostumava a dir-nos, quan tocava anar a la pissarra: Sal, Costa. De fet hi ha una marca de sal amb aquest nom. Els cognoms es presten a bromes de tot tipus, innocents i pujades de to.

Una vegada, fa molts anys, amb motiu de la publicació d'una de les meves primeres novel·les, em va entrevistar un periodista d'una publicació coneguda. A l'entrevista vaig manifestar com costava, a algú sense padrins ni relacions, treure un llibre al mercat i el periodista, inspiradíssim, va encapçalar l'entrevista amb el títol 'Publicar, Costa'. No em va fer gaire gràcia però ara ja em sembla exòtic que em mencionessin en aquella revista. 

Avui, a 'La Vanguardia', Màrius Serra ha publicat un escrit que incideix en el tema de l'aprofitament electoral dels cognoms, un clàssic. Encara recordo allò de 'Tu, Trias' que no feia referència a l'alcaldable actual sinó a Trias Fargas. Precisament una persona de la família em va fer arribar uns eslògans del seu poble amb referències a noms i cognoms, per exemple, una senyora que es diu Remei promociona la campanya amb una cosa com ara 'El poble té Remei'. I no tan sols això, he vist referències a partits mítics, com ara un eslògan d'una senyora del Pdecat que fa 'Defensem la CIUtat que estimes'. Els avui esmicolats post-convergents se les pensen totes.

Fa anys hi havia partits d'extrema esquerra que, en aquest tema dels eslògans imaginatius eren una mina, sempre em venen al cap uns de protesta antiamericana, en temps del president mencionat que avisaven 'No Reagan, va en serio'. El Màrius Serra o algú amb les seves aficions podra escriure, no pas L'Atlàntida, com diu el periodista, sinó una enciclopèdia en deu volums. 

Avui no sé si resultaria políticament incorrecte però també van tenir molt èxit les tirallongues amb noms de ministres japonesos, com ara allò de que el de treball es deia Kapenki Tamara. Era aquell un humor innocent i escolar tot i que alguns exemples fregaven la grolleria com ara aquell del Cornelio Caproni al qual, un capellà, quan li explicava que la dona li feia el salt, responia 'predestinato'.

L'editorial Millà tenia uns llibrets molt divertits, alguns amb poemes de producció pròpia i d'altres que recollien i amplificaven dites i facècies, com ara allò del 'català, mare de totes les llengües', que potser, en molts casos, era antic, ja que algunes d'aquelles frases, com 'avis murris porten els nuvis a Gràcia amb òmnibus gratis' les havia escoltat al meu avi. 

L'assetjament escolar és una desgràcia però, sovint, molt atzarós. He vist nens i nenes grassonets amb qui ningú no es ficava i d'altres, menys apersonats, a qui tothom insultava pel mateix motiu. Vaig tenir una alumna que es deia Prado Vacas, doncs, no sé si és que era una nena excel·lent, bonhomiosa i agradable, però no recordo que mai ningú li fes bromes pesades amb aquella combinació. Més enllà dels cognoms reals moltes cases de pagès tenien motius poc agradables, Cal Coix, Cal Mut, Ca la Truja, Cal Borni, Cal Malcasat. En moltes coses, encara que no ho sembli, hem millorat, i una és que, en aparença, no gosem fer broma de segons què. 

Lligar insults o eslògans del que sigui al cognom o al nom és un recurs fàcil, ximplet i sense gràcia, o així m'ho sembla. Estalvia, suposo, calerons en assessors, o potser son els assessors els qui publiciten aquesta mena de coses. Ho ignoro. La senyora Colau també ha rebut, per part dels contraris a la seva gestió, sovint he sentit 't'has Colau, Colau', per exemple. Les rimes fàcils i ofensives son un clàssic, fins i tot en el teatre i el cinema. 

En tot això no hi ha res de nou, és ben coneguda l'anècdota entre lletraferits castellans, Bretón de los Herreros i Pedro Mata. Responent a una primera broma Bretón va escriure:  vive en esta vecindad cierto médico poeta/ que al pie de cada receta/ pone Mata. Y es verdad. Nosaltres havíen tingut fa anys una assegurança en una empresa que es deia Mata Bala, per cert. Si en lloc d'una empresa d'assegurances fos una clínica privada o un consultori mèdic la cosa seria més inquietant, em sembla. En tot cas jo crec que l'humor lligat a les combinacions entre noms i cognoms ha anat de baixa i, per altra banda, avui hi ha gent de tot el mon a casa nostra i, en molts casos no sabem el significat d'un gran nombre de cognoms estrangers.

No sé si és cert però deien que Merkel no va voler abduir el cognom marital, cosa habitual per aquells verals, perquè el senyor es diu Sauer i això sembla que significa àcid, en sentit literal i figurat. Molts cognoms d'actors i actrius que ens semblen d'allò tan suggeridors volen dir coses normaletes, si els passem al català o al castellà. 

Una altra font de diversió ha estat llegir noms i cognoms en un idioma diferent, per exemple, recordo un acudit en el qual un home demana on pot comprar un llibre del Lleó 'Tolstuà' i li diuen que 'al carrer Aribó'. En sé de més pujats de to però me'ls estalvio, segur que ja son prou coneguts, per altra banda. 

A cal sabater, de paper (Màrius Serra, 'La Vanguardia', 22/5/2023)

En una diada castellera a Vilafranca, em presenten alguns candidats a l’alcaldia, i el professor Jaume Rafecas m’adverteix que m’agradarà l’eslògan electoral del jove candidat d’ERC: “Vilafranca amb sabates noves”. A casa teníem sabateria i conec moltes frases fetes amb referents del calçat, però no entenc el sentit de la recomanació fins que no m’adono que el cognom del candidat permet jugar-hi: Sàbat, Pere Sàbat. No és pas un joc de paraules posat amb calçador. De fet, és una coincidència tan discreta que podria passar inadvertida per a molta gent.

Però l’amic Rafecas, que és un verbívor expert, ha fet bé de posar-se en la meva pell (el que en anglès dirien “in my shoes”) perquè de seguida començo a barrinar que el candidat Sàbat descansarà feliç durant la jornada de reflexió sabatina.

Les eleccions municipals són tan personalistes que inciten a jugar amb el cognom dels candidats. En aquesta ocasió el candidat Xavier Trias ha descartat conjugar el verb triar, com ja havia fet altres vegades, però el candidat de Junts a Premià de Dalt (Josep Triadó) sí que hi juga: “Tria Triadó”. A València, l’actual alcalde per Compromís Joan Ribó proposa “Riboluciona València”.

A Cambrils, la candidata per ERC aprofita que es diu Camí Mendoza per dir “Caminem amb tu” i a Torredembarra, el candidat pel PSC, Valeriano Pino, s’envalenteix amb “¡El que vale, VALE!”. El problema és que entre les altres nou candidatures que competeixen amb el Vale a Torredembarra hi ha la del partit Valents. Val? A la Garriga, en canvi, Valents no s’hi pre­senta, i potser per això el candidat del PSC Àlex Valiente llueix d’eslògan “L’alcalde + valent”.

Les municipals són un festival. Hi ha tantes candidatures que una tirallonga de versos amb tots els eslògans seria més llarga que L’Atlàntida de Verdaguer.

SOLITUD, LITERATURA, CINEMA I OBLITS ESTRANYS

 

Solitud, dirigida per Romà Guardiet, és una boníssima adaptació, digna, interessant i respectuosa, àdhuc amb el vocabulari original,  del famós llibre de Víctor Català. Gairebé es pot considerar una pel·lícula maleïda, va tenir problemes de distribució, filmada entre 1990 i 1991 va trigar cinc anys en estrenar-se als cinemes i es va veure abans per la televisió. Les còpies que es poden recuperar per la xarxa tenen poca qualitat, entre d'altres problemes. 

Romà Guardiet (Barcelona, 1945), físic i matemàtic, poeta, doctor en comunicació audiovisual, professor de comunicació i guió a la Fundació Blanquerna, va viure als Estats Units i Austràlia durant els anys setanta i, en retornar a Catalunya, va treballar en l'anomenat cinema independent i va fundar, amb Pueyo i Chavarrías, la productora Quasar. Va rebre premis amb diferents curtmetratges. El seu segon llargmetratge, El somni de Maureen, de 1993, encara no s'ha estrenat.

La pel·lícula aprofundeix en els sentiments humans dels personatges. Compta amb un repartiment de categoria. Antonutti, que havia rodat sovint a l'estat espanyol, és l'emblemàtic pastor protagonista i tot i que la seva imatge és diferent de la que ens descriu l'autora del llibre, defensa molt bé el seu paper. El va doblar l'actor Joan Crosas. El paper de Mila l'interpreta una actriu amb una gran força i expressivitat, la qual, malauradament, també hem pogut veure poques vegades, encara menys en papers protagonistes, Núria Cano. 

Al seu volt, un conjunt d'actors amb arrels al mon del teatre i de l'experimentació, de cadascun dels quals es podria fer un currículum sorprenent i de gruix, però que no han estat, en el mon del cinema, aprofitats com caldria: Albert Vidal, Pep Tosar, Carme Sansa, Jordi Figueras. Una música excel·lent, uns paisatges impressionants del Cadí, Ansovell i el santuari de Boscalt, una il·luminació magistral amb una molt bona fotografia de Pladevall, tot plegat conforma un conjunt que va passar de puntetes, sense promoció, inexplicablement tard però que impressiona quan es pot recuperar en bones condicions. L'any 2016, amb motiu dels cinquanta anys de la mort de Caterina Albert i de l'estrena d'una versió teatral, més lliure, a la sala petita del TNC, que tampoc no va tenir el ressò merescut, es va passar a la Filmoteca, amb la intervenció en el debat i la presentació, de Romà Guardiet qui va explicar alguns dels molts problemes soferts per la pel·lícula.

Si bé, en general, no m'agrada comparar massa literatura i cinema, en aquest cas resulta inevitable, pel pes de l'obra original, la personalitat de l'autora, que va patir, amb l'arribada del noucentisme, menyspreus inesperats i injustos que han arribat fins al present. Això sí, sobre Solitud i sobre Víctor Català s'ha escrit molt, massa i tot. S'han fet interpretacions del llibre, de vegades contradictòries, de tota mena i tendència. Com que és una autora inclassificable, a nivell literari i personal, encara en sorgiran moltes més, al llarg del temps. Fa alguns anys es va escriure i dur al teatre una comparació entre les influències entre Solitud i la pel·lícula Stromboli, de Rossellini, que jo no comparteixo gaire però a la qual no li nego grapa i aprofundiment. Les dones de pes de la nostra literatura han defensat sovint Víctor Català, com ara Maria Aurèlia Capmany, que també va patir el masclisme subliminal pel que fa a la valoració de molts senyors de la cultura i la cultureta. 

Caterina Albert/Víctor Català, com s'ha explicat sovint, es va amagar rere una mena de màscara existencial, va tenir una llarga i, fins i tot, còmoda vida, vida de la qual, encara avui, n'ignorem moltes coses, afortunadament, tot i que admeto que jo mateixa pateixo una tafaneria literària una mica accentuada. La proliferació d'espais amb el seu nom, de rutes literàries dedicades a l'autora, d'estudis i valoracions sobre la seva obra en general i sobre Solitud, en concret, continuaran proliferant. Ningú no pot negar que avui és tot un clàssic, cosa que també la fa caure en el parany de l'escolaritat, és un llibre de lectura obligatòria en molts moments educatius i això és un risc. Si l'obligatorietat no va acompanyada de bon professorat, que valori i tingui un cert carisma professional, de vegades l'excés de bona intenció acadèmica perjudica el coneixement. Jo mateixa he fet sovint treballs i estudis diversos sobre el llibre, en el marc de diferents cursos i cursets o quan cursava Humanitats. 

Quan jo era joveneta Caterina Albert encara vivia, semblava immortal, i sovint la veia retratada, a Destino, per exemple, rebent un munt de visites en aquella escenografia del seu llit ple de coixins. No sé què li hauria semblat la pel·lícula de Guardiet, crec que li hauria agradat força. Darrerament s'han reeditat els seus contes complets. Cada vegada que alguna bona actriu ens recita el monòleg de La Infanticida que, a banda de la mítica Solitud és un dels seus textos més coneguts, ens impressionem de nou. La reinterpretació, des del present, de Solitud pot, fins i tot, potenciar en algun moment el tema de l'assassinat del pastor, ara hi ha una tirada en reconvertir-ho tot en thrillers, si hi ha un mort pel mig. Hi ha qui posa l'accent en el tema sexual, en el desig femení. La literatura, com la història, sempre és, poc o molt, presentista i les relectures de Solitud ens mostren un munt de detalls i temes transversals que potser ens havien passat per alt. En tot cas, crec que caldria reivindicar la versió en cinema de Guardiet i recuperar-la de forma acurada, amb els honors que mereix i amb la difusió que no va tenir en el seu moment, sobretot en comparació amb d'altres títols que pouen, de forma molt més lliure i no sempre reeixida, en els nostres clàssics més estimats.

En referència al llibre cal reivindicar l'ambició de l'autora a l'hora de reflectir un llenguatge ric, variat, correctíssim i ben viu en el seu moment tot i que, com d'altres escriptors rebels de l'època, era contrària a la normativa fabriana que, amb tots els seus valors indiscutibles, va encotillar la llengua, com no podia ser altrament. Avui hi ha una mena de tendència rara a reivindicar el català televisiu que, se suposa, és el que es parla al carrer de veritat, fins i tot es defensen errors de gruix, com si fossin causats per la grapa de la gent amb aspiracions literàries del present. Però això seria un altre debat, complex i espinós, el qual, de moment, no sembla tenir un gran interès per a gramàtics i lletraferits del present. En això, com en tantes coses, molts pensem que allò que es parla és el que parlem cadascú de nosaltres, fins i tot es reivindica això del catanyol, que tampoc no se sap ben bé què és ni quines característiques serioses presenta.

https://www.rtve.es/play/videos/la-ciutat-dels-llibres/arxiu-tve-catalunya-ciutat-dels-llibres-victor-catala/6124569/

https://www.ccma.cat/tv3/alacarta/sense-ficcio/la-victor/video/5657289/

LLUIS BORRASSÀ I LA BARCELONA DEL PASSAT

 

Les sales d’art gòtic del Museu Nacional d’Art de Catalunya acullen, fins al dos de juliol, una exposició dedicada a Lluís Borrassà. Vaig anar a veure aquesta mostra pel meu compte i avui he repetit l’experiència en una visita per als Amics del MNAC, comentada de forma excel·lent i aprofundida per la persona responsable.

Lluís Borrassà va ser el membre més destacat d’una família de pintors gironins dels segles XIV i XV. En el rerefons de l’exposició hi ha l’adquisició, per part de la Generalitat de Catalunya i a petició del MNAC, de dues taules del pintor procedents de la catedral de Barcelona i localitzades al mercat artístic, la Vestició de Sant Pere màrtir i la Decapitació dels familiars de Sant Hipòlit.

Cèsar Favà és el comissari de la mostra i s’ha comptat amb la col·laboració de la Catedral de Barcelona i de diferents institucions així com amb la col·laboració de col·leccionistes privats. Es tracta d’una gran oportunitat per veure peces que no es troben a l’abast del públic. A banda de la reivindicació de l’obra de Borrassà i de la importància del seu taller, la mostra ens situa en una època important i en el context creatiu de la baixa edat mitjana que es manifesta de forma important a través dels retaules. Els retaules tenien sovint un objectiu propagandístic i, en certa manera, pedagògic, tot i que no sempre ni per part de tothom es podien contemplar aquells conjunts extraordinaris.

Borrassà va dirigir l’obrador més important de la Catalunya de l’època i al llarg de més de quaranta anys va assumir tasques diverses, a banda de l’obra cabdal dels retaules, dels quals en coneixem uns cinquanta. Va comptar amb aprenents i col·laboradors i cal fer una menció especial a Lluc, un esclau d’origen tàrtar. Era habitual comptar amb esclaus, un tema que durant anys s’ha obviat o amagat. Lluc fou alliberat després de la mort del mestre.

La relació del pintor amb la catedral de Barcelona va ser llarga i important, es coneixen i conserven documents, alguns dels quals exposats a la mostra, sobre pagaments i encàrrecs. El principal responsable de recuperar la figura de Borrassà va ser Josep Puiggarí (1821-1903), pioner en l’estudi de l’art català, dibuixant, advocat i arxiver. També podem veure, a l’exposició, mostres de la seva ingent tasca i dels dibuixos que va realitzar.

La mostra és d’una mida assequible, tot i que demana més d’una visita. Més enllà de la figura de Borrassà ens evoca una Barcelona en creixement, ens enfronta a qüestions com ara els canvis en les modes i tendències al llarg del temps, i ens acosta a un mon en el qual la societat i la religió eren molt diferents d’ara tot i que també ens recorda que, en molts aspectes, els humans no som tan diferents actualment. El gust per escenes sagnants i violentes ha continuat vigent, a través de molts mitjans de difusió. I el poder, sigui el que sigui, continua amb el desig de mostrar-se sense gaires reserves, de seguir i imposar les modes vigents, i de fer propaganda d’idees i creences a través de manifestacions diverses.

El MNAC té la intenció de renovar de forma progressiva les sales del gòtic i, més endavant, les del romànic, a través de noves formes d’exposar i de llegir l’art o això que en diem art. Hi ha molts misteris, encara, en l’estudi del passat, les noves metodologies, recuperacions i descobertes ens poden oferir moltes sorpreses, en un moment en el qual la tecnologia afavoreix l’estudi i el coneixement de la història. Els museus actuals no son ja indrets fixats en el temps sinó llocs vius lligats a un present ple de possibilitats i que, en més d’una ocasió, ens fan replantejar a fons els nostres coneixements previs i els nostres antics aprenentatges. El MNAC és un museu extraordinari que cal que els barcelonins aprofitem i valorem com cal.

VAGAREJAR PER TERRES MÍTIQUES GRÀCIES ALS LLIBRES

Amb aquest llibre acabo els quatre de l’autora, tots ells diferents i imprescindibles, amb els quals he gaudit a fons d’una literatura de pes, inclassificable i intel·ligent, erudita i evocadora. Espero que n’arribin més, tot i que son libres que demanen grapa, saviesa, imaginació, temps i afició a un tipus de viatge que es desenvolupa més enllà del turisme de consum cultural

Des de temps llunyans hi hagut interès pel passat, cosa que comporta que es reinventi i es reinterpreti. Estic d’acord amb Benedetto Croce quan raona que tota la història és història contemporània. Fins i tot la novel·la històrica és contemporània, i molts grinyols narratius provenen del fet de no poder ni saber interpretar la mentalitat de la gent del passat, tan igual i tan diferent de nosaltres. 

Els treballs d’història seriosos i especialitzats son imprescindibles però de vegades escapen a la comprensió de la gent sense coneixements previs prou sòlids. De tant en tant sorgeixen llibres com aquest, els quals, des d’un punt de vista seriós i aprofundit es dirigeixen a un públic generalista, amb més o menys èxit. Jo no he estat mai una persona especialment viatgera i, en els darrers temps, per diferents circumstàncies, viatjo molt menys que de jove. Qualsevol lloc, per proper que sigui, aplega història, literatura, folklore, evocacions, records personals o col·lectius. Belmonte té la grapa de fer-nos descobrir allò que potser no sabem veure. 

Tot i que l’afició pel mon clàssic sembla haver anat de baixa i l’estudi del llatí i el grec no es troben en el seu millor moment, la fascinació pel llegat grec ens ajuda a entendre molts aspectes de l’Europa actual. Belmonte ens trasllada amb aquest llibre a una Grècia menys mediàtica i turística que la convencional, sovint massificada en època de vacances i, actualment, gairebé sempre. Ens situa en una Grècia diferent i igualment rellevant, vagarejant per un paisatge fronterer, complex, farcit de mites, de tragèdies i d’història. A una terra de trobada i confrontació entre orient i occident.

L’autora ens explica història, literatura, antropologia, art, ens evoca imatges diverses, ens descriu les seves caminades i els seus desplaçaments. La figura d’Alexandre sura entre moltes altres, acompanyada dels relats i les llegendes. En no haver encara aplegat les allaus turístiques d’altres indrets, per motius diversos, l’escriptora pot gaudir d’una certa solitud i de la contemplació tranquil·la de restes de monuments, de camins, de restes i de museus poc coneguts, de moment.

A la contraportada l’autora menciona una frase de Kazantzakis segons la qual cada bon viatger crea el país per on viatja. I fins i tot, encara que no hi viatgi, afegiria. D'alguna manera cadascú crea també, en molts casos, el llibre que llegeix. Hi ha qui cerca en els indrets allò que ha llegit als llibres i els fa servir, fins i tot els de ficció, com una mena de guia de viatge alternativa. No comparteixo aquesta tendència però la respecto, tampoc no m'agraden aquests itineraris culturals en els quals et van llegin fragments dels autors fora de context, davant d'un lloc, sovint molt canviat, que va tenir relació amb els escriptors. La realitat sempre pot decebre les nostres expectatives. Deia Terenci Moix que no existeix cap paisatge ni cap amor que respongui a allò que hem imaginat.

Belmonte avisa, no estem davant d’una guia de viatge ni d’un llibre de ficció. Seguim a l’autora però a distància, com aquests pelegrins que fan el mateix camí però separats de forma discreta. Gràcies a internet avui podem, fins i tot, ni que sigui de forma virtual, recuperar llocs i referències, rius, llacs, muntanyes, espais fronterers. Ens immergim en una terra plena de misteris, d’ombres i llums. Recordem relats, esdeveniments, cultures que han coincidit, de forma pacífica o no tant. A partir de l’evocació del regne macedònic ens ensopeguem amb Aristòtil, amb el deu Dionís, visitem les ruïnes de Pela, Estagira, Vergina, el mont Athos, sense poder accedir als monestirs prohibits a les dones. I ens iniciem en l'encara poc conegut imperi bizantí. 

I, és clar, cal anar a Tessalònica, amb una història extraordinària i un present interessant, avui centre industrial amb un port important i que, de moment, no sembla formar part dels circuïts turístics frivolitzats del present. Un llibre encisador i per llegir sense pressa, com cal fer aquesta mena de viatges.

En tierra de Dioniso. Vagabundeos por el norte de Grecia

María Belmonte

Acantilado, 2021

Altres llibres de l'autora:

Peregrinos de la belleza (2009)
Viajeros por Italia y Grecia (2015)
Los senderos del mar. Un viaje a pie (2017)

DIES DE REFLEXIONS POC ACURADES SOBRE ELECCIONS I CANDIDATURES

 

Malgrat les servituds mediàtiques en les quals ens immergeix el clima electoral, he de dir que hi ha informacions recurrents que em semblen divertides i tot, que no vol dir pas 'originals'. M'encanten aquests analistes fahsion que fan reflexions acurades sobre coses com ara el llenguatge no verbal o els vestits que porten els aspirants a batlle o batlla. Per exemple, sempre surt això de què candidat té el seu origen etimològic en el tema del color blanc radiant, un color suposadament pur però molt inquietant. Al capdavall va provocar una reacció, fa temps, allò del black is beautiful. El negre és un color elegant en segons quines circumstàncies, sobretot per cantar des d'un escenari quan ja tens una edat, però poc agraït a l'hora de fer proclames polítiques. El vermell també va rodolar pel pedregar amb allò de la sèrie de la criada esclavitzada.

Ser càndid, paradoxalment, és ben diferent a ser candidat. I les càndides son també uns fongs molt empipadors i perillosos. Un color identificat històricament amb rauxes és el vermell, el que em sap greu és que el blau aplegués, en molts moments, significats conservadores tirant a fatxes. El verd no és habitual, més enllà de sortir en alguna corbata original. L'abillament femení admet molta imaginació però el masculí, des de fa anys i panys, resulta avorrit i monòton. Fa molt de temps un dissenyador original va intentar establir la granota, com a peça masculina substitutòria però no se'n va sortir. Les dones es poden vestir d'homes però a l'inrevés, més enllà d'algun alternatiu agosarat, el tema no ha prosperat.

Una cosa que no entenc, encara menys quan cada vegada hi ha més candidats d'edat avançada, és que els facin estar drets tota l'estona del debat televisiu. No poden debatre asseguts, en una taula rodona? Fa anys s'havia fet. Si jo fos candidata, cosa impossible, em queixaria. Hi aniria amb roba còmode, sabata plana o gairebé, aigua i pastilletes d'eucaliptus a l'abast, i exigiria poder seure i sortir quan em semblés que havia d'anar al lavabo. Un polític alemany que, contra totes les prèdiques higienistes, era un gran fumador i va morir de vell, va exigir poder fumar per sortir a la tele en un programa. Li van concedir perquè tenia un prestigi consolidat però hi va haver protestes dogmàtiques, naturalment. Ara ja és impossible, trobar algú tan radical i coherent.

Ja he repetit en moltes ocasions que, malgrat els penjaments que s'atorguen als polítics, de forma generalista i indiscriminada, sense recordar allò de què cap geperut es veu el gep, jo els tinc respecte. És una feina que mai no faria, la veritat. El càrrec més rellevant que he tingut i del qual vaig sortir escaldada va ser fer de Cap d'Estudis a l'escola. El poder, fins i tot el més petit, puja al cap, i ja passa al parvulari, quan a una criatura innocent -i càndida- el dones una responsabilitat que comporti manar. L'ambició i les ganes de manar, així com la vanitat, no son dolentes si es fan servir bé i amb eficàcia i ganes de treballar. Napoleó va dir que les guerres es feien per vanitat i potser tenia raó, altrament no s'entén la tendència dels manaies poc recomanables a portar gent a l'escorxador, de vegades, i això és el més gros, amb suport popular i tot. 

Napoleó III no volia la guerra franco-prusiana però el fervor popular li va exigir que plantés cara als tedescos, cosa que li va costar el tron i, per sort, no li va costar el cap perquè els temps havien canviat, ni que fos una mica i en alguns lloc. El poder provoca crítiques i enveges i ensabonaments perillosos, sempre em ve al cap allò del poema de Kipling 'si amb un rei mantens conversa i ell és ell i tu ets qui ets...' No és fàcil. El poder, la fama, els diners, coses efímeres i atzaroses, provoquen admiracions, sovint estranyes, sobretot quan no coneixem personalment els objectes humans de les nostres admiracions.

Ai, quina emoció, ja tinc ganes de que arribi el dia de les eleccions i, sobretot, el recompte vespertí de vots i, sobretot, els dies de després, quan s'arrangin, o no, pactes poc càndids. Hi ha gent que no vol ni anar a votar, un tema sembla ser, per a alguns  convençuts, la manca de candidats indepedentistes sòlids i sincers, jo crec que ni existeixen. En d'altres extrems hi ha els que creuen que cal polícia contundent manada per no se qui. El millor, crec, és anar a votar qui sigui, un de normalet o normaleta, considerant el context. Fa anys un partit va encunyar allò de 'si tu no hi vas, ells venen'. I és que poden passar coses molt rares i inquietants que ens facin enyorar algun dia els candidats i candidates d'enguany.

He de dir que em temo que parlo de Barcelona, un lloc gran i molt desconegut, fins i tot per a la majoria de barcelonins-nines, amb realitats diverses i amb tendència a bescantar la pobra ciutat que, diuen 'està trista'. Un altre tema és la resta de Catalunya, ciutats grans i mitjanes, pobles petits, i alguns llocs on sempre surten els mateixos, potser perquè ho fan bé i perquè també pesa allò de 'val més un boig conegut...' 

AVUI, SANT PONÇ, ANIVERSARI D'OLGA XIRINACS!!!!

 

TARDA DE LA VIDA NOVA

La tarda és sencera i nova,

no rovellada encara pels extrems,

hi cap una alegria en repòs,

els nens xisclaran quan toquin l'ona tèbia

que arriba a tantes platges com un brodat antic.

La tarda es farà blava, porcellana de Delft.

Tomba el dia a ponent i porta l'enyorança:

el mar es torna espès, l'han mirat molt,

i, amb aquella fatiga del vespre marí,

fil tan vell de matrius estel·lars,

remou les llàgrimes amb insistent retorn

des de platges llunyanes on la gent també plora.

Olga Xirinacs

NATURA

Editorial Ganzell, 2019

ELECCIONS, MÍTIQUES, EMBLEMÀTIQUES I IMPRESCINDIBLES

 

Els anys passen i tot canvia, sobretot nosaltres. M'agradaria percebre una estoneta la il·lusió juvenil que m'amarava en el temps de les primeres eleccions democràtiques, tot semblava possible. Com sol passar, l'excés d'expectatives provoca decepcions, tant pel que fa a les relacions humanes, laborals, polítiques o del tipus que sigui.

Envellir conservant una dosi de memòria interessant, avui ajudada per internet, suport imprescindible per tal de ser una mica objectiu quan mirem el passat, te riscos, un dels més evidents és la pèrdua de la il·lusió devota. Les idealitzacions sobre lideratges van minvant amb la constació de la realitat. Ara tenim al damunt les eleccions municipals, amb Barcelona com a mostra emblemàtica del conjunt. La gent dels pobles petits i mitjans vota a una altra escala, a Barcelona seria interessant poder fer-ho per barris o districtes, votar persones més o menys conegudes i properes. També s'ha parlat durant anys i panys de les llistes obertes que sembla que no hi son, ni hi seran, ni se les espera. Va ser una de les reivindicacions en aquells llunyans temps del 15-M, per cert. Encara estem indignats o emprenyats o ho fem veure?

Hi ha gent que ha entrat a la política, sobretot a la municipal de proximitat, de bona fe, per allò tan eteri de la voluntat de servei tot i que, sovint, per a aquestes feines cal una certa dosi d'ambició i vanitat. L'ambició i la vanitat no tenen perquè ser dolentes ni mal vistes però han d'anar acompanyades de les ganes de treballar, una bona dosi de resiliència, capacitat, equips coherents i efectius, imaginació i grapa per als pactes que comportin cercar resultats efectius, per senzills que semblin. La gent amb massa bona fe dura poc a la política real. 

Tinc respecte per la classe política, amb totes les excepcions que calgui, sobretot perquè és una feina que jo mai no faria. I perquè crec que, amb tots els seus riscos, limitacions i misèries, de moment el sistema de partits i votacions canòniques és el millor que tenim a l'abast. De vegades les coses van a millor o a pitjor més enllà de la voluntat dels qui remenen les cireres. Fins i tot el franquisme va evolucionar, gràcies a una economia favorable, als ministres tecnòcrates, al turisme i a molts més factors que sovint es bandegen de forma interessada. 

A Barcelona sembla que queda bé, avui, criticar el consistori actual, això de que qualsevol cosa és culpa de la Colau s'ha convertit en una mena de facècia recurrent, en una broma innocent i jo crec que passarà al patrimoni popular de dites nostrades. Se li pengen llufes que fan referència a pecats i disbarats del passat municipal dels altres, recent o llunyà. El que es diu de vegades no es correspon amb el que es vota, quan la convergència pujolista va començar a agafar volada, després d'uns anys en els quals tothom semblava ser del comunisme europeu amb rostre humà, molta gent se'n feia creus. Com podia ser? Hi havia vot ocult, com n'hi ha sempre, per sort, de moment, el vot és secret. O això diuen. 

No se si les culpes colauïstes no seran fins i tot positives per a la candidata. De vegades funciona prou bé allò de que parlin de mi, ni que sigui malament. La veritat és que tampoc no hi ha candidats amb prou carisma, segons la meva opinió subjectiva, que representin una opció capaç d'entusiasmar a dojo. Aquests dies em venen al cap relliscades diverses de líders municipals i alcaldes pretèrits, coses que s'obvien amb facilitat i no es volen recordar. Alcaldades com allò de les places dures, despeses absurdes, magnificacions exagerades, màfies evidents implicades en temes d'urbanisme. S'dealitzen els temps olímpics i moltes coses més. El seyor Trias sempre m'ha caigut bé però això dels tres mil euros deficitaris em sembla un error imperdonable. L'època Maragall va estar bé però va durar poc, el van enredar amb la Generalitat, que no calia, potser.

Maragall és l'únic candidat que em vaig trobar en algunes ocasions al metro. Va recórrer els barris de Barcelona, passant caps de setmana en tots ells, a cases de coneguts i saludats. En les distàncies curtes guanyava molt, cosa important per a un alcalde, i les olimpíades van tenir el seu pes, no diré que no, tot i que hi va tenir molt a veure la influència evident d'algú que avui incomoda, Samaranch. Es van muntar coses que estaven bé, com ara uns recorreguts en autocar gratuïts als quals et podies apuntar i que anaven als diferents barris de la ciutat. Perquè, ai, molta gent barcelonina no surt de la seva zona de confort si no li resulta urgent i imprescindible. Ens movem en els petits poblets dels nostres barris, de la nostra zona del barri. Es generen opinions sobre el mal estat de Barcelona, la solitud dels urbanites i el desig, de vegades retòric, d'anar a viure a la natura. Ahir sentia un opinador dient que a Barcelona tothom està sol. Al llarg de la vida has de sentir moltes bestieses però ja t'hi acostumes. Les afirmacions no comprovades son una constant inquietant.

Diuen que les enquestes sobre intenció de vot, avui, son menys fiables perquè molta gent no sap, fins al darrer moment, què votarà. Jo pertanyo a aquest ramat d'indecisos i indecises, la veritat. Un error de les alternatives a Colau és el fet de basar les seves intencions en no fer el que fa o han fet Colau i els seus en lloc de plantejar projectes possibles, més enllà de fer volar coloms i treure conills del barret. En tot cas el clima electoral, amb totes les seves servituds i ximpleries, anima la vida, quan vas a votar et trobes coneguts del barri pel carrer, intercanvies comentaris tòpics, t'ensopegues amb algú sofert a qui ha tocat està a les taules. Una de les coses més prehistòriques que es mantenen és el sistema de votació i de recompte, però sembla que ningú no s'hi posa pedres al fetge. Tan sols m'ha tocat una vegada a la vida, fer aquest paperot, afortunadament. I  a la meva edat pots ser alcalde o president dels Estats Units però ja no cal que formis part de les taules electorals. 

Malgrat tot he de dir que el sistema actual és, de moment, el millor que tenim a l'abast. Els problemes venen de les persones i no del sistema. El funcionament més democràtic i proper hauria de ser el de les comunitats de veïns i ja sabem el que passa, en molts casos. Va com va. Fins fa pocs dies tant se me'n donava, de les eleccions municipals, però ara ja m'estic animant, potser fins i tot miri una mica el debat d'avui. Per cert, no entenc que els facin estar a peu dret tota l'estona, encara menys quan uns quants ja tenen una edat. Jo em queixaria. No se com els col·locaran avui, però sembla que fer patir la gent és una tendència. Un risc del nostre temps és, així mateix, confondre els personatges reals amb les caricatures que en fan els programes de gracietes, sobretot la incombustible i, sovint, xarona, Polònia. Els polítics, a més a més dels riscos de la feina, han d'aguantar, fent veure que els fa gràcia i tot, qualsevol acudit televisiu sense solta ni volta. Quina creu.

RECORDANT L'ESCRIPTOR, ADVOCAT I PERIODISTA FRANCISCO GONZÁLEZ LEDESMA

 

A càrrec de l'escriptora Júlia Costa.

Més informació:

https://elsortidor.inscripcionscc.com/MiramModular/buscador/buscador.jsp?g=1&c=27&a=2436

VAL MÉS TENIR SORT QUE SER FILL DE REIS

 

Al post anterior escrivia sobre la sèrie Sherwood i avui penso en què segurament la gran majoria dels personatges, de ficció però absolutament creibles, de la sèrie, no devien pas anar a badar per veure alguna cosa de la coronació mediàtica, però, qui sap. Aquells entranyables personatges humils de Gent del barri, sobretot les dones grans de la sèrie, flipaven força amb unes festes que feien amb motiu del jubileu de la reina, aleshores encara en bon estat de conservació. 

Malgrat el seguiment massiu de la cerimònia televisiva, sencera o en part, que sé que va fer molta gent, vaig rebre al mòbil un gran nombre d'acudits, la gran majoria de mal gust i amb poca gràcia, sobre el nou rei i el tema del dia. Un dels suposats mèrits de tot plegat és això de conservar una tradició parafernàlica gairebé medieval, com si això fos positiu. Per sort, més enllà de coses d'aquest tipus, més antigues encara en la temàtica religiosa nostrada, la tradició medieval no afecta a d'altres conservacions que resultarien més inquietants. 

La meva mare era de l'edat de la reina Isabel i jo soc del mateix any del rei Carles actual. Per casa devem tenir algun diari autèntic de la coronació d'Isabel. La sèrie The Crown, tan ben feta com vulgueu però amb més pa que formatge, ha consolidat la mitificació d'aquesta família reial, en la qual hi ha i hi ha hagut de tot i més. La fortuna poc transparent d'aquest senyor coronat dona mil voltes a la de l'emèrit i el seu entorn. Però aquesta monarquia ha tingut sort històrica, ben gestionada, m'imagino, pels responsables de donar lluentor a una imatge que podria ser ben galdosa. 

La premsa del cor ha tafanejat sovint en els amors i desamors de la parentela monàrquica anglesa, tot i que ha estat discreta amb coses com ara les aficions faldilleres del consort antic, que sempre viatjava amb secretàries. Quan jo era joveneta vam patir amb els amors impossibles de la Margarideta, també en van fer una peli, amb noms maquillats de forma maldestre. La història de Lady Di va fer vessar molta tinta però avui la suposada dolenta i lletja de la pel·lícula, -les dolentes encara son elles, tot sovint-, és aclamada amb fervor pels qui troben en aquests imaginaris un complement a les nostres vides normaletes i anodines. 

Quan jo era joveneta tenia alguna amiga privilegiada que va anar a Gran Bretanya a fer d'au pair, per cert, en general no les tractaven gaire bé. M'explicaven que hi havia llibertat per parlar de tot menys de la monarquia. En un moment determinat es va obrir l'aixeta, avui costa més amagar les coses i també costa menys reinventar facècies diverses, és clar. Ken Loach i alguns altres ens han mostrat sovint la cara fosca d'un país amb les seves llums i ombres.

Gran Bretanya ha estat un país colonial a dojo, fins i tot un país demòcrata exemplar, expliquen, malgrat que per allà tinguessin també alguns feixistes, fins i tot un podria ser, el protagonista d'un altre amor admirable, aquell rei que, en teoria, va renunciar a la corona per amor. Ha tingut polítics que hem envejat amb badoqueria, com Churchill qui, per cert, ajudava Franco per darrere l'església, a causa dels interessos econòmics en les mines hispàniques. I també han tingut la Thatcher.

Nosaltres, la família, l'any abans de les Olimpíades vam anar per aquell país, amb la caravana. Ens va agradar molt, vam trobar gent amable i modesta, en tenim molt bon record. Gent com la que es troba a tot arreu, normal, treballadora i agradable, allunyada de les mitificacions tòpiques excessives. 

Avui escolto facècies sobre aquest nou rei que, expliquen, és ecologista, sempre que no s'hagi de gratar massa la butxaca. Diuen que es fa planxar els cordons de les sabates i que, per tal de tenir a punt l'ou passat per aigua dels matins, a la cuina reial han d'anar bullint aus fins que a ell li abelleix esmorzar. Tot plegat, misèries, ben mirat. La veritat és que, quan escolto aquestes coses, gairebé sento pietat pels de la Pell de Brau, la veritat. La badoqueria que, en un altre temps, va desvetllar el casament de la infanta 'catalana' amb l'esportista ben plantat sembla que avui es vol oblidar. El que em sobta és la tendència al ramat badoc que tenim tots plegats, ja sigui per anar a veure reis, prínceps, futbolistes, actors, cantants i directors d'anomenada, sovint americans, o el Papa de Roma.

Hi ha un conte castellà en el qual un pobre pagerol de fa segles va a Madrid per veure el rei, creient que és més que un home. Quan veu que és un home com els altres té una gran decepció però ha perdut tots els calerons amb el viatge i l'estada, menys una moneda. Aleshores té mal de queixal i fam, si es gasta el poc que li queda en menjar no es podrà fer treure el queixal a cal barber. Al final tira de la picaresca de supervivència i fa una juguesca amb uns 'llestos' de la capital, si li compren un munt de pastissos se'ls menjarà tots i, si no se'ls acaba es deixarà treure el queixal. Quan ja està fart es deixa treure el queixa i així queda fart i sense el problema dental. I conservant la moneda, a més a més. La gent humil ha de fer servir estratègies, vaja. Intel·ligència pràctica, adaptada al moment. 

Tots i totes sabem que els reis i els poderosos, en general, no son res més que homes, o dones. Però potser fa falta, de tant en tant, inserir-nos de bona fe en fantasies amb justificacions diverses, també històriques. S'oblida sovint, gràcies a l'habilitat mitificadora d'un altre país amb gran orgull patriòtic i poder de reinventar-se, França, que a Gran Bretanya van tallar el cap al pobre rei abans que els gavatxos, van recuperar la tradició però les coses ja no van ser el mateix. El gran problema dels reis és que, quan van mal dades, acaben per ser el boc expiatori màxim i visible. A França, després de talla caps van entronitzar Napoleó i algun altre rei temporal i van comptar amb un Segon Imperi. Tot és relatiu.

MOLT MÉS QUE UNA SÈRIE D'ENJÒLIT AMARADA DE CRÍTICA SOCIAL

 

Amb molt bones referències ha arribat a Filmin la sèrie Sherwood, que aplega totes les virtuts habituals en les produccions de la BBC: grans actors i actrius, una ambientació excel·lent, personatges creïbles, anglesos i universals, un guio complex però comprensible... Dirigida per Lewis Arnold i Ben A. Williams, parteix d’un text de James Graham, qui es va inspirar en dos crims reals, que va conèixer, i en la persecució policial que va generar la recerca dels agressors.

La sèrie funciona en aparença com un thriller típic de misteri, amb referències al passat dels protagonistes, però va molt més enllà. Tot i que en algun moment es faci ús de petites trampes habituals destinades a mantenir l’atenció o a desviar el fil de la trama amb esdeveniments que, en aparença, tenen poc a veure amb l’eix argumental. Tampoc manquen algunes pistes una mica enganyoses. Però, al capdavall, tot plegat té poca importància davant del que ens mostra, el rerefons i el paisatge humà de Sherwood, una petita comunitat dividida des de fa més de trenta anys, quan les vagues de l’època Thatcher van generar violència, guerra bruta i enfrontaments entre amics i parents.

Encara que aquest no sigui el nostre poble ni el nostre barri sabem com les relacions es poden espatllar per motius diversos, més o menys greus, i que les ferides no acaben mai de tancar-se del tot quan la memòria, en lloc de servir per eliminar-les, serveix, més aviat, per atiar els ressentiments i els records inquietants. Un altre tema complex és la tasca policial, necessària però fàcil d’utilitzar i manipular pel poder en moments crítics, i que en ocasions genera divisions entre elements dels diferents cossos policials.

Les cases dels protagonistes mostren, així mateix, la diferència social i econòmica, més matisada que en d’altres èpoques però evident en molts casos. I també es mostra la incomoditat del foraster, sempre més sospitós per a la comunitat que l’autòcton, del qual se suposa que se’n saben els defectes i les virtuts. El mon sindical mostra els problemes que, en moltes ocasions, situen en dos bàndols els treballadors, sovint hi ha els més expeditius i els més contemporitzadors. Quanta gent no s’ha sentit pressionada davant d’una vaga que no volia fer o que no volia continuar, fins i tot amb violència, per part dels arrauxats i els seus piquets? És un tema espinós, que no es debat gaire en profunditat.

El bosc mític del títol, l’arma utilitzada, tot plegat evoca la coneguda historia de Robin Hood, però aviat es bandeja la referència llegendària, fins i tot per part d’un dels policies protagonistes, que insisteix en deixar de banda la temptació d’entrar en comparacions i paral·lelismes. Un altre tema recurrent és l’evocació del passat, lligat a la joventut, els seus riscos, la seva grandesa i la seva ingenuïtat. Sherwood ens situa, ja d’entrada, a les vagues de miners dels vuitanta del segle passat, no defuig les referències a la guerra bruta, a l’espionatge mal intencionat, coses que potser hem oblidat aviat i que la gent jove d’avui potser ni tan sols coneix a fons.

El conjunt d’actors i actrius és excel·lent i cal remarcar Lesley Manville, a qui darrerament hem tingut força ocasions de veure, al cinema i a la televisió, en un paper de categoria que li permet un bon repertori de matisos. Com a tot arreu aquí ens ensopeguem amb famílies més felices i d’altres que no ho son tant, amb relacions familiars malmeses i errònies, i fins i tot amb l’enveja que provoca al marginat la visió d’una certa felicitat estable. No hi falten pinzellades d’humor anglès, subtil i sense estridències. I també hi sura el valor de la bondat, de la pietat, de la compassió i de la comprensió, coses que avui no estan de moda.

La sèrie ha estat molt ben acollida a Gran Bretanya, probablement la implicació dels seus habitants amb l’ambient i els fets que s’evoquen hi tingui molt a veure. Els personatges poden semblar, cadascun amb la seva història, molt anglesos però crec que ens poden recordar a molta gent i que les relacions humanes ens evocaran moltes situacions viscudes, encara més en comunitats petites, més enllà de les grans ciutats. L’Anglaterra profunda és molt semblant a la Catalunya profunda i a totes les geografies profundes. Els humans i les humanes ens assemblem molt més del que voldríem admetre quan ens entestem en remarcar i magnificar les característiques 'culturals'.