Jugant al set... i mig

En Pere, benvolgut blogaire saragatonià, em passa un meme. Vaig prometre no fer més memes i em temo que no el faré, o que faré una cosa que no sera el que em proposa, encara que em sembla que la interpretació de la proposta ha estat diversa i polifacètica. Vet aquí que s'han de compartir set fets personals o una cosa així. Precisament aquests dies estic meditant sobre els nombres, a partir del fet que en un postgrau de la uoc al qual em vaig apuntar, estem llegint i comentant la Vita Nuova de Dant, llibret en el qual el poeta usa i abusa del nou per fer volar coloms sobre la seva idealitzada estimada que no veurà envellir. El nou, tres vegades la Santíssima Trinitat, és un nombre simbòlic i miraculós. Molts nombres ho són. El set també és un nombre màgic. Els símbols numèrics van ser molt importants durant segles, ara persisteixen però en sabem la feblesa. Els set colors de l'Arc de Sant Martí podrien ser molts més o molts menys i el mateix els nou planetes del Sistema Solar que ni són tots els que hi ha ni hi ha tots els que són. La nostra època ens aboca a l'escepticisme, què hi farem. Sobre nombres de poca categoria, sempre m'ha fet pena el pobre quatre, quan es diu, despectivament: eren quatre gats, hi havia quatre arreplegats, eren quatre i el cabo...

Comentaré, doncs, set experiències d'aquests darrers dies, que em provoquen perplexitat, temor o interès, fent les meditacions adients sobre els temes tractats, i així compleixo, encara que no em veig amb cor de passar el meme a ningú, car el passaria a qui me'l passa i tot plegat resultaria una mica complex.

Primera: Miro per la tele això de la granja de gallines, que en Francesc recull al seu blog i també la curiosa situació d'un pastor d'eugues que ha de posar cinta adhesiva als esquellots. Tot plegat perquè molesten als residents de cap de setmana, els sons de les campanetes. Els humans ens queixem de tot i quan més ben peixats anem, més ens queixem.

Segona: En la mateixa línia, també per la tele, escolto l'esverament dels poders públics a Tarragona davant d'un autobús que utilitzen molts nens i nenes per anar a escola, ja que sembla que els han fet gratuïts per a la mainada. La majoria són nens immigrants, és clar, cosa que no s'acaba de dir amb claredat per raons òbvies de la ximpleria vigent. No hi havia cap problema fins que es va voler fer això de la gratuïtat, cosa que mostra com creem problemes on no n'hi ha a base de bestieses electoralistes. No trigarem en endegar una llei que marcarà una edat adient per tal que els infants vagin sols. A la meva escola el curs passat van esbroncar un pobre senyor xinès que té un restaurant perquè les dues nenes, de cinc i quatre anys, venien soles al cole. Cal dir que tan sols havien de travessar un parc, ple de gent a aquella hora del matí. Tots els nostres majors serien a la presó, hores d'ara.

Tercera: Contemplo al blog del cafeter una fotografia d'Anita Ekberg, que m'evoca, és clar, el record de Mastroianni, company seu a la Fontana de Trevi d'una època perduda. Algú comenta al blog que va envellir 'malament', l'Ekberg. Ai, em pregunto com s'envelleix bé, és clar. Al vespre, sapejant, em topo amb l'Emmanuelle perpinyanesca i tot. Recordo que la vaig veure en un d'aquells viatges més enllà de la frontera, tan encuriosits, de la meva joventut. Els mites eròtics coberts de roba mullada ja no són el que havien estat. Per cert, recordo que un mestre jove, dels meus anys esvalotats, tenia una mena de còmic amb una versió picant -per dir-ho finament- de les relacions entre la Blancaneus i els set nans del bosc.

Quarta: En la mateixa línia de demanar normes, segueixo el debat sobre els resultats de les ventades, amb els poders diversos passant-se la pilota. Una cosa que surt de tant en tant als debats i que sembla admesa és que el temps està canviant i que es poden donar coses estranyes. Ja vaig escoltar això l'any de la nevada, el 62, quan tothom es queixava del fet que l'ajuntament no tingués màquines llevaneus. No sé que n'hauríem fet, després. Voleu dir que tot canvia tant? O és que l'imprevisible existeix? Tan estrany és que aquest any hagi 'tornat' a fer fred quan deien que ja no feia fred? No puc evitar riure quan algú jove diu 'feia vint anys que no passava'. Ai, senyor, com canvia la perspectiva vital, amb l'experiència! Normes, normes i lleis i caps de turc, que ens diguin exactament quan i com podem o no sortir de casa i cap a on hem d'anar, què hem de menjar i tota la resta. Com acabarem, pobres de nosaltres?

Cinquena: M'agrada la menció que fa Gabriel en el seu blog (on, per cert, fa uns dies també tocava el tema del risc i de la seva exageració actual) de les cinc passes de Sócrates per a una bona vida, resum tret d'un altre blog interessant. Cinc, un altre nombre important. Medito, a partir de la lectura, sobre el que cal fer per a viure, al menys, en pau. Vaja, que fa molts segles que se saben, aquesta mena de coses, però que no hi ha manera d'evitar ensopegades.

Sisena: Torno del meu viatget i m'assabento d'unes quantes notícies dolentes, relacionades amb coneguts i malalties. Com en el cas del temps, escolto gent gran comentar que abans no se sentia l'existència de tants càncers i virus diversos i etcètera etcètera. Creiem que tot és evitable, que hi ha uns factors que ens aboquen a la malaltia per una mena de culpa individual o social, pel motiu d'alguna cosa que no fem bé, tornem a una mena de pecat original amb una facilitat que encara em sobta. La vida s'ha allargat, mengen el que volem, tenim bons hospitals -millorables, però dignes-, però estem instal·lats en la queixa i el neguit, massa farts, que deien a casa, quan refusàvem menges de bona qualitat que no ens venien de gust. Sempre hi ha un passat, no sé on, amb terres de Xauxa idealitzades i joventuts eternes.

Setena: Una tragèdia, aquesta evitable, s'esdevé a prop de casa. En un petit pis del Raval proper moren una mare i dues criatures, a causa d'un incendi evitable. Llegeixo en alguns diaris virtuals comentaris d'aquests que posa la gent, que em mostren com n'és d'atrevida, la ignorància, i que encara hi ha qui pensa que el Raval i rodalies són un conjunt d'habitatges de gent miserable i marginal. Surt a tot arreu que el pis era molt petit. De pisos petits n'hi ha per tot arreu, també. Fa uns dies, en una tertúlia televisiva sobre el Paral·lel i la rehabilitació del Molino vaig copsar també aquest sentiment en una presentadora jove que dubtava sobre l'interès de la zona. La percepció de les coses és ben diferent, segons passen en un lloc o en un altre. O és que ja no recordem aquell balcó d'un pis benestant i modernista de l'Eixample que es va enfonsar, amb el resultat d'una persona jove morta? El problema real potser és que es renta la cara als edificis, a causa de la gran demanda existent, s'adoben els interiors i es fan reformes d'aparador, sense revisar el que cal revisar, de vegades fins i tot a causa dels veïns fatxendes, que prioritzen, com en tantes coses, el que es veu. Un comentari sobrer i poca-solta, al meu entendre, ens informa que el pobre pare, que treballava de nit, en saber-ho va haver de rebre atenció psicològica. Sisplau, si em passa alguna cosa, no vull ni psicòlegs ni capellans. Que consti.

Sobre el set, em venen molts exemples al cap del seu valor simbòlic, però el que m'agradava era recitar els set pecats capitals, tots ells amb antídot. Tant de bo només fossin set, els pecats capitals, em temo que són molts més, hores d'ara...

I com he explicat, ho sento, però no passo el meme. Bé, el passo a qui vulgui, de forma voluntària, meditar sobre nombres, notícies i collonades (amb perdó per la paraula, sobre el valor semàntic de la qual podríem meditar a bastament). Per cert, i parlant de coses estranyes, aquí.

Cròniques d'una jubilada perplexa (1)

Sóc pel País Valencià, a Altea, en viatge jubilatori modern i barat, com cal. Quin bé de Déu d’històries, relats curts, novel·les i poemes diversos no contenen aquests hotels atapeïts de gent de tota la pell de brau, d’edats diverses i aspecte variable, units pel llaç sòlid de la pertinença a aquest llarg espai dedicat a activitats no remunerades però sí subvencionades! Ara ja ens parlen de dividir aquest darrera estació en tercera i quarta edat, a causa de la previsible durada vital que ens espera. Per no entrar en polèmica sobre futurs futuristes, quan, ai, serà possible, segons teories recents, esdevenir no ja centenari, sinó mil·lenari!!!

Més enllà dels boscos de ciment costers, que assoleixen ja els vessants de les muntanyes, hi ha encara bells i misteriosos indrets, pobles per a mi fins ara desconeguts, roquerars inaccessibles, per on s’enfilen carreteres arrauxades. Tantes proclames ecologistes ardides no han aconseguit ni tan sols reduir l’alçada d’aquestes immenses torres, encara mig buides, que toquen a mar. Em temo que sovint s’esmercen recursos dialèctics i mostres massives de rebuig en empreses menors, molt menors, mentre el país real creix de forma caòtica i fins i tot lloada per experts diversos, venent el patrimoni segons calgui. M'adono que, mentre els residents i els inversors de l'entorn pertanyen a la classe social dels rics foranis, les cambreres, els paletes i les dependentes pertanyen a la classe social dels pobres foranis. I, al mig, nosaltres, que ja no sabem ben bé qui som ni d'on venim.

Al vespre, quan es pon el sol, fins i tot la línia de l’horitzó atapeïda de torratxes amenaçadores és bonica, sembla talment el dibuix d’un còmic modern, una ciutat perduda on tot és possible, plena d'enigmes i d'extraterrestres de bona voluntat. De prop, el paisatge perd molt, amb l’amuntegament i la manca d’intencionalitat paisatgística i racional, sense ni tan sols uns mínims estètics que facin possible gaudir dels horitzons a través de carrers ben dibuixats. On són, els arquitectes fashion? Què poc sé de res ni d’enlloc! Escoltava fa uns dies per ràdio, de bon matí, un professor que parlava de Rossana Rossanda, periodista comunista crítica i sorpresa davant l'evolució del món, noia del segle passat, qui en tornar a Espanya els anys 80 es va decebre en trobar un país conformista i unes ciutats plenes de frivolitat, fatxenderia i ciment, on ella esperava, encara, trobar èpica política. Ciutats ja plenes de turistes, que, com escriu Rosanda, passen pels llocs com la pluja damunt les plomes d’un ànec…

Anava a posar aquí un poema de Maria Beneyto, gran escriptora valenciana, narradora i poeta, tan poc coneguda, encara, malgrat tenir més de vuitanta anys. Però com que tinc blog especialitzat en grans dames de la paraula, em limitaré a uns pocs versos:

Ocorrerà de sobte, netament, sens miracle,
com van ocórrer sempre les més senzilles coses.
Direu: què és aqueix núvol blanquinós i festívol
que se’n va per deixar-nos alt i pur el nou dia?

Què és aquest mar blau vívid, amb veus de sol petites
dient-nos a l’uníson frases mai no escoltades?
Quina llum de sorpresa cerca en flames els arbres
del camp adust, i acosta les muntanyes perdudes?

Maria Beneyto, Hereus

Fotografies: Pere Borràs

Poe i Salvat Papasseit

Per poc que no recordo la meva intenció de sumar-me a la iniciativa sobre Poe promoguda pel blog Hesperia! Potser és que calia fer el post a l'hora del crepuscle...

Com que ha coincidit la celebració d'aquest segon centenari del naixement de Poe amb un treball que estic fent sobre Salvat Papasseit, reprodueixo aquest estrany "BODEGOM" amb el qual el poeta barceloní, en el seu primer llibre de poemes, evoca la figura de l'inquietant anglès que tanta por ens ha fet passar.

No puc deixar de mencionar les versions de Poe de la meva televisió infantil i juvenil, aquelles històries per a no dormir que encara fan trrrrremmmmolarrrr quan les tornem a veure.

Més enllà de la por i la basarda, Poe és un precursor de molta literatura posterior i un gran poeta, un dels grans pioners dels gèneres fantàstic i de ciència-ficció, excel·lent crític literari, amb tràgica llegenda personal, encara que actualment sembla que allò del delirium tremens podia haver estat una malaltia molt més convencional.

I ve la nit, que és l'hora d'ajeure'm a la vora
de l'amor meva - amada meva - esposa meva i vida meva,
en el sepulcre que té el mar veí -
la tomba ran del brogent mar veí.

And so, all the night-tide, I lie down by the side
Of my darling - my darling - my life and my bride,
In the sepulcre there by the sea,
In her thomb by the sounding sea.

Barbuts i barbats

Estem passant la setmana dels barbuts, sants, que, si no vaig errada són Sant Maur, Sant Pau Ermità i Sant Antoni o Anton, el del porc de Sant Antoni (hi ha qui diu que era una porca, l'animalet), el més famós de tots tres. De vegades he vist que algú hi afegia Sant Sebastià, cosa estranya, car aquest sant sempre es mostra amb poca roba, gens de barba, ple de forats fets per les sagetes dels companys, i, de fet, diuen, és com una mena d’icona gay, encara que no sé d’on li ve la fama i la imatge de capdavanter defensor de la diferència eròtica.

Ja he parlat alguna vegada de les barbes i és que jo, de jove, tenia un heroi ideal i imaginari que portava ulleres, fumava amb pipa, lluïa una llarga barba i s’explicava com un llibre. Els progres de la meva època, molts, eren així. Després un gran nombre d'aquells nois tan interessants es va afaitar i treure les patilles, quan ja aquests atributs pilosos no eren signe d’esquerranisme militant.

Jo crec que la barba, en general, afavoreix els senyors. Això de les barbes i bigotis va com va i resta subjecte a modes i costums. Ramon y Cajal, gran barbut, que opinava amb molta gràcia de tot, va veure com la barba passava de moda i ho lamentava car, deia, i tenia raó, que la barba millora l’aspecte masculí i dissimula mancances estètiques. He vist xicots amb boniques barbes que, quan aquestes s’emblanquinen, se les afaiten, gran error. Sembla, segons m'han dit quan els he preguntat per l'afaitada, que es veuen vells. Al cap, amb menys pèl, sembla que no es nota tant l’emblanquinada i, a més, sempre es pot recórrer al xampunet color. La barba ha estat un signe eròtic evident, que ja cantava Mistinguette passada per la Núria Feliu allò dels barbuts que ficaven la barba per sobre o per fora dels llençols, ai, senyor, quines picardies.

Sant Antoni és un sant molt simpàtic, però els Tonis I les Antònies tenen més tirada a celebrar el de Pàdua, el dels casaments, potser perquè aquest d'ara, amb això de ser el patró dels rucs i tota mena de bèsties, no resulta adient per al patronatge familiar i es presta a bromes pocasoltes. Córrer com el porc de Sant Antoni es una dita que fa referència a la gent que no és mai a casa i sempre està de gresca, ‘ja tornes a sortir, sembles el porquet de Sant Antoni!’, em deien, de jove. Sant Antoni, amb la reducció de bèsties de càrrega i transport, va veure davallar la seva fama, però ha revifat amb tant d’animal de companyia i amb l’afició actual a l’equitació i a recuperar tradicions antigues. El barri de Sant Antoni, veí del meu, celebra des de fa anys una lluïda Festa Major i els Tres Tombs continuen en actiu. Què n’és de bonic, el cuplet:

Els voltants de l’església de Sant Antoni
A les deu ja eren plens de gom a gom,
I la gent tot fent fressa i fent xivarri
S’esperava per veure passar els Tres Tombs…

Ai Antonet, del meu cor,
Rei dels Tres Tombs, jo per tu,
Que en donaria de tombs....ai (sospir profund)
Ja en pots estar ben segur, ben segur...


Amb permís del benvolugut Víctor Pàmies que és el rei de la paremiologia bloguera, m’he permès fer un breu recull de dites i refranys barbats, per tal de fer meditar els lectors i lectores que, en setmana tan significativa, passin per aquesta casa virtual:

Qui no guarda, mai alça la barba
Poca barba i vermella de color, no hi ha res pitjor
Si sale con barba, San Antòn, y sinó, la Purísima Concepción...
Barba de tres colors, barba de traidors
Posar la barba en remull
Cuando veas las barbas de tu vecino cortar pon las tuyas a remojar
Bé sap el gat la barba que llepa...
A perdiu per barba, a tant per barba
Quan la barba es comença a emblanquir deixa la dona I agafa el vi…
Alba roja, barba molla
Barba blanca, senyal de vellesa (o de bellesa, segons textos)
Barba remullada, és mig afaitada.
Bé sap el gat la barba que llepa
El barber de Llavorsí, fa la barba i paga el vi
Els papers parlen, les barbes callen
Poca barba i vermella de color, no hi ha res pitjor
Tenir barbes de boc
La barba fa al baró, la llana al moltó i la cua al moixó


Recomanaria doncs, als senyors, joves i vells, un retorn a la barba, a la barba de veritat i no a aquestes coses ridícules que s’han posat de moda. I si és blanca, millor, que fa interessant i intel·lectual. Vaja, que sóc barbòfila, ja ho veieu. Aquest és inventat, ep:

Barba blanca al teu coixí, bona nit i bon matí...

Divinitats enigmàtiques

Vaig tenir ahir un dia de cultura intensiva en companyia de la meva amiga Montserrat Galícia, gran escriptora i conversadora d'alt voltatge. Gràcies a la seva recomanació vam anar a veure plegades la pel·lícula Il Divo, premiada i ovacionada a Cannes, sobre el personatge d'Andreotti, un supervivent gloriós de tota una època de política italiana convulsa i contradictòria, i que avui, vista de forma retrospectiva, als espanyols i catalans, que tan poca autoestima tenim en moltes ocasions, ens fa sentir com una meravella col·lectiva de convivència. El títol, ja que avui existeix un grup de cançó amb aquest nom, pot crear confusions, però no té res de musical, encara que la banda sonora és excel·lent i impressionant, per cert.

És aquesta una pel·lícula sobre tot per a italians, o per a persones que sàpiguen o vulguin saber una mica com ha anat la història d'Itàlia des de després de la guerra. Imprescindible per a joves historiadors. Jo mateixa havia oblidat molts i molts detalls, i molts i molts morts i atemptats. Andreotti encara és viu, retirat després dels judicis dels quals es va esmunyir en l'estil, antic i literari, de la natura d'anguila que és consubstancial a molts polítics. Pel camí no tan sols va deixar cadàvers polítics, sinó també cadàvers, sense adjectius. Aquí, a casa nostra, va venir a donar xerrades, imagino que molt ben pagades, a clubs polítics d'elit.

La pel·lícula mostra un Andreotti molt semblant al Nosferatu de la infantesa dels meus pares, lleig, hieràtic, hermètic, que es mou en la nit, acompanyat del seu seguici, de missa i confessió, capaç d'amollar frases com aquesta: Tots creuen que la veritat és una causa justa, quan en realitat és la fi del món. No podem permetre la fi del món en nom d’una causa justa. Tenim un mandat, un mandat diví. Fa falta estimar moltíssim Déu per entendre com és de necessari el mal per aconseguir el bé. Això Déu ho sap i jo també ho sé...

En una de les escenes la dona li diu que el coneix molt bé, després de tants anys de convivència, que és tot el que diu la gent, però que no és, en absolut, tan extraordinàriament intel·ligent com creuen. Es pensa vulgarment que l'assoliment i conservació del poder, àdhuc en democràcia, va relacionat amb la intel·ligència, però ben sovint, tant a la política com en molts camps professionals, pugen els mediocres habils, mentre els brillants i vàlids van quedant pel camí, de vegades perquè no suporten el context de lluita política, amb tantes servituds, traïcions i vergonyes, i en d'altres ocasions perquè els trepes professionals els bandegen de forma espavilada. Pel·lícula fosca, plena d'ombres, literalment parlant, demana un bon esforç de concentració i una documentació sobre el tema abans i després de contemplar-la. És una d'aquestes pel·lícules que et fa sortir del cine inquieta, dubtant fins i tot del valor i eficàcia del que has vist, però que no se te'n va del cap fàcilment. No sé si m'explico.

Cine polític d'avui, molt diferent del d'abans, de Pontecorvo i altres, vàlid aleshores, però que avui ens sembla massa evident, massa militant. Avui és temps d'inseguretats i d'inquietuds assolides. No tot és blanc ni negre i aquests divos que aparentment semblen no tenir cap mena de carisma, ni tan sols una bona salut, sobreviuen a tothom i enterren tothom. Que tot plegat hagi portat a Berlusconi és, en el fons, una conseqüència ben natural de l'evolució política, no tan sols d'Itàlia, sinó d'aquesta Europa que hem anat convertint en un supermercat obert tot l'any, sense possibilitats polítiques de més alta volada i amb tant poca memòria pel que fa a la seva història recent. En d'altres èpoques la pel·lícula hauria tingut encara molt més ressò, per cert.

Miratges, il·lusions, mentides i esperances

En Dani, jove descobridor de barcelones ocultes, comentava en el darrer post el desengany que li va suposar comprovar que la neu no era com ell imaginava. A la vida anem topant amb evidències que esmicolen els nostres miratges i il·lusions, un dia sí i un altre també. Quan et fas gran, i, suposadament, més sàvia (i més amnèsica) et resignes al fet que les coses no són ni seran com pensaves, en general, encara que algunes, poques, hagin estat, fins i tot, millors del que preveies.

El paradigma d'aquest miratge vital és el matí de Reis. Els grans justifiquem l'engany als infants fent literatura sobre la il·lusió que els fa. Jo crec que, de fet, la festa fa més il·lusió als adults, no tant pels regals que poden rebre, és clar, sinó per la visió de la il·lusió, sempre renovada, dels infants, perquè es reviu la infantesa perduda. És inquietant l'època en la qual els nens i nenes comencen a dubtar del tema i no saps què dir-los. He vist de tot, criatures molt espavilades, que aviat esbrinen -sense perdre la il·lusió, un regal és un regal- que la rondalla és una mica improbable, encara més avui que els donem tantes explicacions sobre tot, en un temps en el qual els misteris han minvat molt pel que fa al seu gruix existencial. I també sants innocents que triguen en admetre que tot era un muntatge meravellós. De fet, és una mentida, gran, immensa, compartida, però una mentida fet i fet. I estem insistint tant als infants que no s'ha de mentir! Una mentida pietosa, innocent, simpàtica, és clar. Compartida pels mitjans de comunicació que munten la seva parafernàlia de pandereta a l'entorn de la qüestió. Quan era jove i rebel pensava que era una mentida que calia fer desaparèixer del costumari però ara ja no penso així, una mentida més, i tan bonica, doncs... si no és veritat està molt ben trobat i explicat, i no vindra d'una més. De fet, potser pagaria més ensenyar als infants a mentir amb una certa dignitat, la sinceritat excessiva porta problemes i, a la vida real, és, gairebé, inexistent.

Al llarg de la vida res no es ben bé com pensaves. Els personatges admirats esdevenen humans, febles i contradictoris. Els familiars feliços es mostren amb moltes ombres. Els professors erudits i eloqüents saben poca cosa, encara que l'expliquin bé. La bellesa dels envejats i envejades minva i s'esmicola. Les guerres i els fets històrics són complexos, contradictoris, difícils d'explicar. Les revolucions eren evitables, no necessàries, i, en tot cas, es podien haver estalviat molta sang. Els progressistes, molts, són conservadors i egoïstes i també menteixen, tant o més que els odiats fatxes. Els fills, als qui volies evitar tota mena de problemes, han d'entomar un món espinós, amb perills i sotregades. No n'hi ha prou amb l'amor per viure i la vellesa, malgrat la gimnàstica i els esplais, resulta, ara per ara, irreversible. De vegades, contemplant les parelles joves amb infants, penso com et pots refiar tant, quan ets petit, d'uns pares que veus immensament adults i que després, amb els anys, contemples com el que són, un parell d'esforçats joves encara amb poca experiència de la vida. Per això crec encara en allò que deien abans, que els fills s'han de tenir de joves, quan encara es gaudeix d'unes saludables tones d'il·lusió innocent i d'inconsciència davant dels molts perills que el fet de viure ens amolla.

En una sèrie antiga de la tele sortia un personatge, una noia, que davant dels monuments que visitava amb un grup en viatge organitzat anava dient: m'ho imaginava més gran. Jo també m'ho he imaginat tot més gran, sempre. I és que els llocs tampoc no són com els somniaven, encara menys ara, que s'han convertit en reclam descarat per a turisme massiu. Ahir vaig anar al Caixa Fòrum, a veure una exposició que és molt menys del que publicita i on també es porjecta un audiovisual sobre la història dels Uffici i el seu futur, que passa per doblar-ne l'extensió i fons fins a un límit escandalós, en un edifici modern de factura japonesa, és clar, com toca. Calia?

Bé, els Reis, veritables o falsos, han tornat a marxar cap als seus regnes llunyans, on no hi ha revoltes ni injustícies, imagino i on, com a la terra de Xauxa, malgrat haver-hi una suposada monarquia, allà no mana ningú i tothom creu i va recte, perquè s'acata i respecta el pensar de cadascú... Fins i tot a mi, que sóc tan agnòstica, cínica i escèptica, m'han deixat alguna sorpresa, qui sap, potser, al capdavall, existeixen i tot...

Any de neu, any de Déu

Aquest any ens està sorprenent amb un hivern fred. Això d'hivern fred sembla una redundància, però fins i tot un hivern fred és, avui, una cosa estranya, amb tants comentaris sobre canvis en el temps, a causa de transformacions meteorològiques generalitzades, de les quals, ai, com sempre, en tenim la culpa nosaltres, com hem sentit explicar per experts. Ahir mateix, sortia a la pantalleta Madrid nevat, i la locutora de la tele comentava alegrement: ni els més vells havien vist nevar així. Segons opinió generalitzada, no sóc vella, però recordo nevades intenses a Madrid, retratades al diari. El cas és que després, pels carrers, preguntaven a la gent del carrer, i un avi, encara de bon veure, va respondre, davant la pregunta de l'entrevistador urbà: bueno, yo ya he visto de todo... Ja es veu, doncs, com podem fiar-nos de les informacions, si en el mateix espai informatiu es contradiu la lectura oficial amb la investigació de camp.

De petita, jo volia veure nevar. La gent gran em deia que, en tot cas, a Barcelona nevava pel gener, pel febrer, i en poques ocasions. Aleshores va venir la gran nevada del 62, la qual, malgrat ser singular, també havia tingut precedents, ja en temps de la fotografia, doncs aleshores en van sortir algunes d'esvaïdes del XIX, amb fortes nevades a la ciutat. Tot ha passat i tornarà a passar, que de l'esdeveniment facin deu, vint, trenta anys, és força irrellevant, un bri de pols al desert de la humanitat, però quan un és jove la seva vida és tota la vida, és clar i els fets prenen una altra dimensió.

Quan no ets d'un lloc de neu la vols veure, perquè patim d'un excés iconogràfic amb hiverns nevats, ninots de neu, arbres sense fulles i caramells de glaç. A Cuore, de D'Amicis, un noi de l'escola, immigrat d'una altra regió italiana, que no ha vist mai nevar, es menja un tros de neu, davant les rialles dels companys. Aquests dies, per la tele, també vaig veure una familia immigrant, hispanoamericana, gaudint molt de la neu, la mare deia que ella creia que era com cotó fluix, quan era petita i el seu pare li parlava del fenòmen.

Fa anys, quan nevava a Barcelona, on, és clar, feia més efecte, era al Tibidabo, i en cas de nevadeta s'organitzaven grans sortides per anar a veure la neu a aquesta muntanya propera. Avui molta gent viatja i va a esquiar i ja la novetat ha minvat en intensitat. No cal anar al Tibidabo expressament. El moment més bonic de la neu és quan cauen les petites volves blanques, com si fossin paperets de festa, enmig d'un gran silenci. Recordo una pel·lícula que em va agradar molt, Beyond the silence, de Caroline Link, directora oscaritzada per una altra amb tema africà, al meu entendre inferior. La protagonista és filla de sords i el silenci que viu a casa es compara amb el de la neu, en unes bellíssimes imatges de la protagonista contemplant la caiguda dels flocs blancs darrere els vidres.

Jo, l'any de la nevada, vaig quedar tipa i farta de neu. La neu, quan para de nevar, es glaça i pot provocar perilloses relliscades, per no parlar dels problemes en edificis no preparats per a aquest tema. En aquella època no teníem estufes adients ni roba bona d'abric, encara que la imatge que n'ha quedat és la de gent esquiant pel carrer de Muntaner, gent benestant, que anava a esquiar i tenia màquina de retratar, aleshores un bé escàs. Recordo que aquell any, després de la nevada, la gent es queixava i que un practicant que venia a posar injeccions al meu avi, de caràcter sorrut i hermètic, va respondre a la meva mare, de forma contundent, davant les seves lamentacions sobre l'excés de neu: no volien que nevés? doncs ja ha nevat!

El temps s'ha tornat una estranya notícia, fins i tot si fa calor a l'estiu o fred a l'hivern o plou per la primavera, se'n parla de forma excessiva. No entenc el caos dels avions i trens, em pregunto com s'ho maneguen als països més freds, doncs. El fet és que els avions ja no van bé normalment, és clar, i que, a més, ens en parlen un dia sí i un altre també a la tele, de tot plegat. És notícia el temps, és notícia el trànsit, és notícia començar l'escola, és notícia la selectivitat, són notícies les rebaixes!!! Feliços nosaltres, que podem fer passar per notícies aquesta mena de bestieses lligades a la normalitat. El perill és que la normalitat acaba semblant un fet paranormal, com si alguna amenaça apocalíptica ens encalcés, ves, pel fet que ha nevat més del compte. Les dictadures saben molt bé que no parlar d'un problema gros fa que aquest sembli no existir, al menys per aquells que no el pateixen. L'exemple més brutal, actualment, és el de Zimbabwe amb el còlera. Ara bé, desembocar en l'extrem contrari, en la reiteració absurda i gratuïta, fent un problema del que no ho és o no ho és tant, em sembla una mica suïcida. Sobre l'Àfrica, si comptem les vegades que se'n diu alguna cosa per televisió o a la premsa, encara sembla no existir, o pertànyer a un remot indret abstracte i complex. Sembla que no tots els infants massacrats tenen les mateixes oportunitats de desvetllar la nostra compasió i el nostre rebuig a la situació que els envolta.

Et fas gran, i com el senyor de Madrid, ja has vist de tot: sequeres, pluges, inundacions, freds, calors, nevades i crisis econòmiques. Bé, de tot no, no he vist, ni ganes, una guerra, per exemple, tot i que que quan era joveneta els grans ens deien, convençuts, que cada generació tenia la seva guerra, cosa que em semblava horrible. No la he vist jo, però, malauradament, l'han vist i l'estan veient moltes persones de la meva edat i d'altres, és clar, perquè aquesta comunitat internacional es força inoperant encara davant del tema.

La puresa de la neu, ai, dura molt poc temps, en les zones habitades, de seguida la trepitgen i la malmeten. Per cert, recordo com als llibres d'escola es veien dibuixos amb els cristallets hexagonals de neu, tan bonics. Una companya de feina de León em va dir una vegada que quan els flocs són grans, els cristalls es veuen a ull nu, jo no els he vist mai, la veritat. Un conte inquietant amb rerefons nevat és el de la Reina de la Neu, d'Andersen, on els cristalls de neu tenen un objectiu pervers, fer oblidar el que s'ha viscut i els éssers estimats. La neu i la blancor, tenen, com totes les coses, dues lectures literàries, la de la puresa i el silenci i la de la fredor i el glaç que insensibilitzen i aïllen la gent. No és estrany que el blanc hagués estat, també, un color de dol, segons m'han dit i no sé si és veritat, es va canviar al negre per qüestions pràctiques, ja que és més sofert. Ser un color sofert és ben trist, pobre color.

Després de festes

Ja han passat les festes i, malgrat la mica de tristor amable que deixen aquests dies, quan han passat, també es tenen ganes de deixar enrera tots els seus tòpics recurrents: pau, amor, loteries amb imatges de gent fent el ximple, cagations amb barretina, amics invisibles, àpats excessius, consum inevitable, regalets a dojo, reis de plàstic amb una cavalcada que cada vegada sembla més de revista musical, premi Nadal sense sorpreses (sembla que els premis grossos, en aquests camps literaris, darrerament els monopolitzin els periodistes, per cert), comentaris ingenus sobre uns nadals antics amb més 'valors', guerres i malvestats que no s'aturen, això pel que fa a aquelles que 'veiem' perquè n'hi ha moltes d'oblidades i invisibles que no mouen ningú a manifestacions ni verbals ni presencials.


Per a contradir tots els comentaris sobre canvis definitius en el temps, aquest any fa fred. Ah, el fred d'abans, la pluja d'abans... Sabem i ens diuen, els grans, que si no plou, ja plourà i si no neva, ja nevarà, però això només es pot comprovar de forma experimental al llarg de la vida. De jove, la pluja i la neu ens deixen una forta empremta que fa que recordem aquests fenòmens com si haguessin sovintejat molt més del que ho van fer durant la nostra infantesa. Els de la meva edat tenim tendència a confundir el fet de fer fred amb el d'anar poc abrigats i no tenir bones estufes. Aquestes vacances, de totes les de l'any, eren aquelles en les quals se'm feia més feixuc tornar a escola, tant d'alumna com de professora. Ara no hi haig de tornar, ja.


Tot arriba i passa i els dies s'aniran allargant de forma gairebé imperceptible, i arribarà la festa de Sant Antoni, el dels rucs, que al barri veí se sol celebrar de forma esplèndida, per tal d'animar aquesta època, freda i llarga, de l'any. Les festes nadalenques fan il·lusió, molta, quan hi ha criatures a casa o pel voltant, però em temo que la il·lusió de veritat, aquests dies, no és pas la de les criatures sinó la dels adults amb criatures a l'entorn, ja que en els infants i els joves revivim, els vells (amb perdó del Sani), les il·lusions antigues que mai no poden materialitzar-se perquè pertanyen a l'estadi dels somnis. Per això, aquest conte ple de rondalles que és l'època nadalenca, gaudeix i gaudirà d'una salut excel·lent. Llàstima que, com deia León Felipe, gran poeta que, com tants, avui em penso que resta una mica oblidat, me sé todos los cuentos. Bé, per no donar de mi una imatge excessivament negativa, modificaré el vers, me sé -casi- todos los cuentos. Sobretot, el conte de les rebaixes de gener, les quals, enguany, com estic sentint per ràdio, seran històriques.

MATÍ DE REIS: AMICS INVISIBLES AL DESCOBERT!!!

AI, QUIN COMPROMÍS , això de l'amic invisible!!!!
Avui JA es pot descórrer el vel del misteri i puc dir que he estat 'amiga invisible' de:

LLUM DE DONA (Joana)

Era un blog que no coneixia massa, així que no sabia quin regal fer-li. Espero que li agradi la lletra d'aquest poema de Miquel Martí i Pol i la versió cantada que n'ha fet el grup RAUXA.

Ah, i també he trobat el 'meu amic invisible' que ha estat per a mi un gran misteri, fins al punt que he hagut de recórrer al Rei Mag Googlestar per trobar-lo. Ha valgut la pena i m'ha agradat molt el regal, a més de descobrir un blog molt interessant i simpàtic. MOLTES GRÀCIES, GARBI24!!!





Collarets de LLUM


Collarets de LLUM
quan la tarda fina;
si el rostoll s'adorm
tot és de joguina

Un estel petit
obre l'ull i parla:
-¿On serà l'amor
que no puc trobar-la?

-On serà l'amor?-
Fa la Lluna bruna.
-L'he cercat pertot,
que n'estic dejuna.

I l'amor ocult
entre satalies
riu que riu content
de ses traïdories.

Collarets de LLUM
quan la tarda fina;
si el rostoll s'adorm
tot és de joguina.

Prou l'estel petit
i la Lluna clara
cercaran l'amor
més i més encara.

Se'n riuran els camps
i les ribes pures
i els pollancs i el riu
i el pla i les altures.

Se'n riuran els grills
i els ocells cantaires
i el vent remorós
i els follets rondaires.

I ell, entaforat
entre satalies,
contarà a la nit
noves traïdories.

Collarets de LLUM
quan la tarda fina;
si el rostoll s'adorm
tot és de joguina.

Seixanta, anys, té el meu amor, laralaralaralala

Cuando pierda todas las partidas

cuando duerma con la soledad

cuando se me cierren las salidas

y la noche no me deje en paz.

Cuando tenga miedo del silencio

cuando cueste mantenerse en pie

cuando se rebelen los recuerdos

y me pongan contra la pared.

Resistiré para seguir viviendo

me volveré de hierro para endurecer la piel

y aunque los vientos de la vida soplen fuerte

como el junco que se dobla

pero siempre sigue en pie.

Resistiré para seguir viviendo

soportaré los golpes y jamás me rendiré

y aunque los sueños se me rompan en pedazos

resistiré, resistiré...

En una estona de la tarda de dissabte em vaig quedar mirant, ho confesso públicament, el Cine de Barrio, perquè passaven una peli del Dúo Dinámico i els feien una entrevista. És una llàstima que aquest espai no es renovi una mica i no aprofitin l'avinentesa per a oferir-nos alguna cosa més que la sèrie completa de Paco Martínez Soria per milionèsima vegada. Hi ha moltes pel·lícules oblidades o que mai no acostumen a emetre. Fa molts anys, em sembla que pels matins, es van dignar passar-ne unes quantes d'aquelles de cinema negre barceloní, que sempre s'espatllaven per la moralina final, però que estaven prou ben fetes i gràcies a les quals podíem recuperar paisatges antics de la ciutat, perduts per sempre. Una vegada, la més exòtica que recordo, a aquest inefable Cine de Barrio van passar La Venganza, amb una Carmen Sevilla en estat de gràcia. Carmen Sevilla era molt maca de jove, ara s'ha inventat un personatge caricaturesc i estrany, però era una actriu elegant, fina, que sabia fer una mica de tot i jo crec que amb una bona direcció i orientació hauria estat tota una altra cosa. Aquesta tendència de la gent de la faràndula a esdevenir una caricatura d'ells mateixos no sé si és autodefensa contra el pas del temps o ironia subtil que costa de copsar.

També m'agradaria repassar el cinema d'època i històric: Mariona Rebull, Locura de Amor, Reina Santa, El Clavo... Fa també molts anys van passar, en català, pel·lícules que en el seu temps no es van poder doblar per raons òbvies: Maria Rosa, Verd Madur, El Judes. I també n'hi ha moltes de més modernes que han desaparegut del mapa. Què s'ha fet, per exemple, de L'orgia? I de Laia?

Bé, el cas és que no anava a parlar de cinema, sinó del Dúo Dinámico de la meva adolescència, que es conserven molt bé, primets i simpàtics, com sempre, encara que tinc entès que el senyor de la Calva ha passat algun tràngol de salut que deu haver superat, és clar. M'agradaria més que es deixessin els cabells 'naturals', la veritat, blancs o 'absents', però potser ja seria demanar massa, tractant-se d'artistes de renom. Jo era una adolescent enfervorida, en la seva època. Recordo que feien uns festivals al Palau dels Esports per anar als quals havies de bescanviar etiquetes de llet d'ametlla, a Ràdio Espanya. La meva mare sempre rondinava perquè li fèiem comprar la llet i després ningú no se la bevia, ja que a casa en aquella època consumíem, com molta gent, la llet condensada El Castillo. Un dia, de petita, en vaig trencar un pot sense voler i la meva mare va tenir un disgust immens i m'encalçava pel volt de la taula del menjador per estovar-me, tot era molt car, aleshores.

Una vegada, amb una amigueta, vam anar fins al carrer Aragó, on vivia Ramon Arcusa. No sé com es poden fer tantes bestieses, de joveneta. Hi penso i encara em fa vergonya ara. Ens va obrir la seva mare i ens va dir que si volíem ens podíem esperar al carrer, que ells sortirien aviat per anar a actuar. Van baixar, es van ficar en un cotxe i ens van dir adéu, a nosaltres i a una caterva de jovenetes cridaneres super-emocionades com nosaltres. Admeto que en els festivals xisclàvem i tot, en veure'ls...

Una companya de l'escola tenia el pare metge, a Can Valero. Per pujar i baixar des de Montjuïc a l'escola s'aplegaven tot un grup de nenes i, en una ocasió, al migdia, van veure el Dúo Dinámico que es feia una sessió de fotos pels jardins, crec que la que he penjat deu ser de la sèrie en qüestió, d'aquells temps dels pullòvers vermells i verds. Van estar parlant amb ells, els van donar fotos i vam al·lucinar, com diuen ara, amb la seva envejable aventura. El Manolo era més xerraire, explicaven, i l'altre més seriós, però guapíssim. Ens sabíem totes les lletres, aleshores no teníem tocadiscos ni en somnis. Ens refiàvem de la ràdio i de nosaltres mateixes, jugant a les artistes de renom. Una veïneta de la meva escala es va trencar una cama cantant Quisiera ser, a causa de l'emoció que posava en la interpretació, que li va provocar una mala relliscada. Més endavant van canviar una mica de look, com es pot veure en aquesta filmació que penjo, ja dels setanta, on se'ls veu una mica més glamourosos, però, per a mi, els autèntics, són els dels cabells polits i els jerseis acolorits.

Pocs anys després els nostres gustos van canviar i dir que t'agradava el Dúo Dinámico, encara que t'agradés, feia vergonya i provocava les mirades despectives dels nois una mica més grans, que escoltaven els Platters i fins i tot, més endavant, els Beatles passats pels Mustangs. A més, va començar la Nova Cançó a escoltar-se en segons quins ambients i ja volíem oblidar-nos dels nostres somnis infantils, tot just acabats de superar. Ells mateixos, el Dúo Dinámico, han explicat en ocasions que van percebre aquells canvis i que per això van dedicar-se a la música, però des d'altres vessants. Han escrit cançons de gran èxit, per a tota mena de cantants, n'hi ha de molt bones, de mitjanetes i algunes de fluixetes, però sempre són prou dignes, encara que a la lletra en ocasions hi trobis rimes massa fàcils. Qui estigui lliure de pecat...

Els dúos van proliferar, amb l'èxit del Dinámico. Aleshores era moda escriure als artistes, per tal que t'enviessin fotos dedicades, no sé si ara es fa, això. Els que ens van contestar més vegades van ser uns nois d'un dúo que es deia Rubam. Una vegada que els vaig mencionar en un post em va posar un comentari el fill d'un d'ells, per cert, cosa que em va fer molta il·lusió.

L'amic de Saragatona ha penjat una versió en català del Resistiré tonada emblemática d'aquests autors. La veritat, jo em quedo amb la versió del Consorcio o la del mateix Dúo Dinámico. Jo crec que es una bona cançó, que et ve al cap quan te'n passa alguna, gairebé sense voler. Queda bé recitar Marti i Pol o Margarit quan cal, però de vegades, a l'hora de la veritat, quan van mal dades, evoques més aviat Machín, el Dúo Dinámico o la Conxa Piquer, la veritat. Fins i tot van explicar que algunes associacions de malalts els havien demanat permís per a utilitzar-la com a himne, coses així. Jo encara sóc fan d'aquests senyors, fa alguns anys va sortir un recopilatori que em van regalar els fills i, la veritat, vaig pensar que eren molt millors del que volia recordar. Han estat sempre discrets amb la seva vida privada, van fer alguna pel·lícula, ocasional, com la del dissabte, però fins i tot no eren mals actors, es defensaven molt bé i donaven una imatge molt més moderna que d'altres de caire molt més folklóric.

Bé, ara ja no tinc tants prejudicis i puc dir que m'agradaven i tot. I que m'agraden, i que m'agraden...