Adéu a Annie Girardot!

Feia temps que sabíem que estava malalta, amb Alzheimer. No fa gaire temps en vaig parlar al blog. Em temo que la gent jove la coneix poc, avui; va ser una gran actriu, amb una bellesa poc convencional i una sensualitat a flor de pell, tendra i profunda. No va caure en el parany actual dels disbarats de l'estètica, va envellir amb dignitat fins que va poder controlar la seva vida i encara a principis del dos mil va fer algun paper secundari, de lluïment. És va casar amb el germà barroer de Rocco i malgrat que les coses no els van anar molt bé al llarg del temps, doncs el senyor Salvatori era també força barroer, no es van divorciar mai. La seva filla, també actriu i que ha escrit un llibre testimonial sobre Girardot, Giulia Salvatori no va voler, amb molt bon criteri, que es publiquessin fotografies de l'actriu en els seus darrers temps de malaltia.

Avui, malauradament, el cinema francès ens arriba amb comptagotes. És una llàstima. 

Escollida pels déus, de Maria Carme Roca

Demà, dilluns, a les 19:30, Maria Carme Roca presenta el seu darrer llibre!!!!!

Es tracta d'una novel·la ambientada a l'Empúries grega i la Ullastret ibèrica.

La presentació anirà a càrrec de Clàudia Pujol, directora de la revista Sàpiens i de Neus Bonet, periodista.

Llibreria Bertrand (Rambla Catalunya, 37 - Barcelona) a les 19,30h

Llum de febrer

L'hivern, l'hivern. A poc a poc s'allunya,
feixuc i tendrament esvalotat.

Com costa de passar, tan fosc encara,
quan ja els nadals han fet el seu camí
i ens han deixat aquest regal de reis
únic, i dolorosament exacte:

Un àlbum ple d'imatges oblidades
o condemnades a l'oblit. Imatges
d'amics i de parents que ja no solquen
els àpats generosos de les festes.

Que no vindran mai més, ja que la vida
segueix, indiferent, la seva cursa,
sense contemplar els nàufrags que arrosseguen
les ones, fredes, sobre el mar del temps.

I ja no trobarem a les rebaixes
l'abric calent, ni la flassada flonja,
ni el paisatge somniat, ni les mentides
que ens ajudaren a enlairar senyeres
als cims més alts de les passions perdudes.

Vindrà el bon temps, quan el falciot retrobi
el vell camí del cel, sota les boires.

Júlia Costa. Indrets i camins (Edicions joescric.com)

Militàncies mediàtiques, cinèfiles i radiofòniques

En el nostre món quotidià hi ha ridícules servituds socials que es comenten poc però que resulten òbvies quan parles amb la gent normaleta del teu entorn. Fa algun temps escrivia sobre la pel·lícula La ciutat cremada i explicava com s'anava a veure per catalanisme militant, sense tenir en compte factors de qualitat cinèfila. 

Ara passa una mica el mateix amb Pa negre i no entraré en el tema qualitatiu, que sóc incapaç de valorar de forma objectiva. No em va convèncer del tot el llibre, em va semblar un exercici de llengua important però amb poca substància novel·lera. I em desplau el cinema de Villaronga, al qual no trec cap mèrit, com em desplau el de Tarantino, per altres motius. El trobo fosc i sòrdid, em neguitegen aquests personatges desesperançats, cruels, ho sento. Sé de persones a qui no els ha agradat tampoc aquesta història portada al cinema, en la qual s'han carregat les tintes, barrejant-hi d'altres narracions de Teixidor i fent de tot plegat una relectura molt més tètrica i inquietant que la que trobem en la novel·la, però, és clar, s'ha de dir que t'ha agradat, que està molt bé, etcètera. No hi ha setmana en la qual algun militant convençut de tot allò que comporta catalanisme modern no em pregunti: Encara no has vist 'Pa negre'?

Hi ha sectors de població que només sintonitzen TV3 i Catalunya Ràdio. Qualsevol crítica a algun dels seus programes provoca reaccions viscerals: les cadenes castellanes en fan de molt pitjors. Aquesta resposta no és certa, la primera té avui uns bons informatius, des que van marxar els peperos amb l'inefable Urdaci, i al segon canal s'emeten espais i reportatges molt interessants. RN1, RN3 o la SER són bones emissores de ràdio. Un altre tema és que per convicció moral només comprem productes etiquetats en català, postura que em resulta admirable però una mica restrictiva, la veritat. I és que en català també et poden etiquetar una llauna caducada. O un polític infumable. O un pare de la pàtria corrupte.

Polònia és gairebé intocable, una mostra de tolerància televisiva lloada i autolloada. No negaré que hi ha un deu per cent de gags molt bons, però també un deu per cent de lamentables i un gran nombre de bestieses diverses. Déu nos en guard que en algun moment el deixessin d'emetre, encara més ara, que manen -més o menys- els convergents! Es faria una lectura política i casolana molt desagradable per als responsables de la desaparició, així que em temo que en tenim per deu anys més i que els imitats hauran de continuar fent el paperot i entomant la caricatura amb savoir faire per fora i emprenyada interior no visible per dins. Les imitacions caricaturesques sempre han tingut èxit, ja en tenien a escola, quan imitàvem els profes, tot i que, de fet, als imitats no els acostumen a fer cap gràcia.

Pel meu gust, Polònia cada dia s'allunya més de la ironia que va caracterizar un cert humor català poc xaró, subtil, estil Sí, ministre i cau en l'astracanada estripada i previsible. Però, vaja, tot són gustos. Hem perdut programes de ràdio excel·lents, per motius absurds, però com que no eren programes polítics s'ha fet poc soroll. El primer que em ve al cap és Els viatgers de la gran anaconda, que em feien despertar els diumenges voltant pel món profund i que va començar desterrat a les sis del matí per acabar fent moixoni malgrat algunes protestes poc escoltades.

No vas mirar 'Polònia'? No has vist 'Pa negre'? No has anat a la Sagrada Família, encara? Hi ha tot un seguit d'obligacions morals que no pots defugir. A l'altra banda hi trobem els sectors catalans no catalanitzats, que sintonitzen ben poques vegades TV3, amb algunes excepcions puntuals ja que per la llei del mínim esforç es té tendència a allò que ens demana menys feina. Evidentment ja no entro en els programes absurds i escombraria de cadenes diverses, que sempre se'm posen davant del nas quan dic alguna cosa que defuig el discurs incondicional vers TV3, parlo només de televisió pública i prou. La resta és una altra història, fins i tot amb alguna perla entre la brossa.

Un cas interessant és BTV que, com la COM, manté una gran dignitat. Llàstima que les televisions locals no són accessibles per a tothom. Fa un parell de setmanes un amic em va dir que BTV s'hauria de tancar, que es gasten molts diners per mantenir aquest canal de segona categoria. Evidentment, vaig defensar absolutament aquesta cadena que em miro sovint, de la qual sóc seguidora, tot i que no incondicional, ja que no sóc incondicional de res de res. És clar, per a alguns i algunes, és la de l'ajuntament i d'algun mal ha de patir. 

Les televisions han trobat la moma amb les sèries que no s'acaben mai i que duren anys i panys. Fa algun  temps un actor m'explicava com si no surts a la sèrie pràcticament no existeixes, una mica com passa amb els llibres, amb els cuiners i amb el que sigui. La gent va més al teatre, en molts casos, pel fet que hi surt aquell o aquella que han vist fent truita amb patates i ceba a La Riera, que és la d'actualitat i que més a més ens la repeteixen en horari crepuscular, per si un cas. Aquests serials mereixen un estudi sociològic extern i intern i ben aprofundit. Els militants catalanistes que no miraven sèries les van començar a mirar amb Poble Nou i encara defensen la qualitat superior de les nostrades. 

El fet és que, en la pràctica, els guionistes i actors resulten intercanviables i van i vénen de Barcelona a Madrid i a l'inrevés. Però no així el públic. Entre aquells i aquelles que durant la sobretaula poden gaudir de lleure, en el nostre entorn hi ha dos sectors ben diferenciats: els qui es miren La Riera i els qui segueixen Amar en tiempos revueltos. Em temo que fins i tot els professionals de la política tenen poc estudiada aquesta realitat mediàtica.

Si ets catalana, més aviat catalanista, en grau divers, et miraràs La Riera i et filustraran amb desconfiança si confesses que no la mires amb constància i que una història amb més de cinquanta capítols ja comença a avorrir, per més que hi posis interès patriòtic i s'esforcin en anar renovant personatges. Ja no comento res d'altres sèries més agosarades com ara Infidels, perquè en diria de molt grosses.

Pel que he dit podeu pensar que sóc una adicta a aquestes històries. Ni de bon tros, però si en algun moment sóc a casa, sapejant, i me les ensopego, les contemplo una estoneta i més o menys, com que van a poc a poc per fer-les durar, ja te'n fas una idea. A més, per internet es poden trobar resums, complements, fòrums i comentaris de tota mena, evidentment. Han donat feina a molta gent, abans de les sèries, durant una bona temporada, els actors i actrius nostrats feien molts badalls, el mateix que els escriptors que avui han pogut optar per aquesta activitat guionera.

En d'altres temps la cosa es feia extensiva als diaris, Només hi havia l'Avui, en català, i a escola els mestres ens dividíem en dos sectors ben diferenciats: els qui llegien El País i els de l'Avui. Les converses sobre articles publicats en algun d'aquests dos diaris també imprimien caràcter: centralistes socialitzants i catalanistes oberts amb certa tendència convergent i conservadora, vaja. La Vanguardia ja era pecat en qualsevol dels dos bàndols. Avui hi ha més oferta però l'Avui es decandeix i molts antics avuieros s'han passat a l'Ara. L'estudi aprofundit de la història del diari Avui mostra les nostres dèries i misèries, capelletes, visceralitats, virtuts i defectes, de forma molt gràfica. Per sort per a les jubilades, les biblioteques públiques tenen tots els diaris i els pots fullejar de franc. També els pots mirar per internet, tot i que de franc em sembla que ja només queda El Periódico. 

No he vist 'Pa negre', doncs, i em sap una mica de greu que algú tingui mala opinió de mi per aquest motiu. Recorro de forma barroera i maldestre a la veu del poeta per justificar-me:

Vull que ho sàpiguen bé les parentes i amigues:

Júlia Costa no és àngel ni un català model.

Si tenien de mi una imatge bonica,

ara jo els n'ofereixo una de ben fidel...

Escoles dels nostres temps i dels altres

Dibuix manllevat aquí.

Copio un article de l'editorial del diari La Vanguardia d'avui i després el comento de forma arrauxada i visceral, aviso:

Salt tropieza en las aulas

ALGUNOS centros de enseñanza de Salt rozan el 100% de alumnos procedentes de familias inmigrantes y la media de dicho alumnado en el conjunto de escuelas e institutos de la población se sitúa en torno el 70% (la media catalana está en el 13%). Son enormes las dificultades que los profesores encuentran para desarrollar los programas educativos. Y también las dificultades que deben sortear los alumnos de origen extranjero para adquirir los valores y hábitos de nuestra sociedad y asumir unos contenidos académicos vinculados a una cultura que sólo conocerán de manera académica. No puede extrañar que el fracaso escolar en Salt sea 14 puntos superior a la media catalana. La hercúlea labor de los profesores y su formidable voluntarismo no logran compensar una problemática que desborda los límites de la pedagogía. ¿No sería mejor repartir estos alumnos entre los colegios del entorno para fomentar su integración y evitar que cristalicen núcleos cerrados? 

Los alcaldes de Salt siempre han creído que los alumnos inmigrantes deberían repartirse entre las escuelas de las poblaciones vecinas y han reclamado solidaridad. El anterior alcalde, Jaume Torramadé (CiU), solicitó años atrás al Ayuntamiento de Girona ayuda para repartir los alumnos de origen extranjero en los centros de la vecina capital. Pero la respuesta que recibió fue negativa, a pesar de que el Ayuntamiento de Girona propagaba entonces, como ahora, con énfasis retórico, un bienintencionado discurso sobre la inmigración. 

Después de los hechos acaecidos en el último año en Salt, hechos que han preocupado mucho a la opinión pública catalana, la actual alcaldesa, Iolanda Pineda (PSC), ha repetido la petición de su antecesor, proponiendo un límite del 50% de alumnos de origen extranjero para las escuelas de su municipio. La respuesta ha sido igualmente negativa. Nadie quiere asumir tal problema, que en puridad a todos corresponde: si bien es cierto que en Salt reside el mayor número de inmigrantes, no es menos cierto que la mayoría de ellos trabajan en todas las poblaciones del entorno. 

Sorprendentemente, en el reportaje de nuestra sección Vivir que publicábamos ayer, los directores y profesores de los centros educativos de Salt manifestaban también su negativa a repartir a los escolares de familias inmigrantes en las escuelas de las poblaciones vecinas. Se aferran a los resultados positivos de aquellos alumnos extranjeros que han realizado el ciclo completo de estudios, empezando desde P3. Los docentes descartan medidas de carácter específicamente escolar, mientras reclaman soluciones globales para el fenómeno migratorio de Salt. Tampoco los progenitores de las familias inmigrantes consultadas aceptarían la posibilidad del reparto, si ello implicara problemas y costos de desplazamiento. Y el Departament d´Ensenyament lo considera inoportuno, a pesar de defenderlo para la conurbación barcelonesa. La vieja reivindicación de escuelas en cada barrio parece haber calado hondo entre docentes, familias y autoridades: nadie, excepto los alcaldes afectados, parece considerar conveniente el alejamiento de los niños de su entorno inmediato, aunque la cercanía equivalga a convertir las escuelas en espacios aislados del contexto general. 

La situación de las escuelas e institutos de Salt semeja un laberinto. El problema ha sido detectado, pero no se ofrece otra respuesta que la realidad misma. Una cruda realidad, potencialmente explosiva. 

L'escrit editorial incideix en un fet que he denunciat repetidament al llarg de la meva vida professional: la discriminació no la fa l'escola, ni tan sols si aquesta és pública o privada, sinó la situació geogràfica de l'escola. No la fa ni tan sols el barri, ni el poble. En un mateix poble o barri hi ha, des de fa dècades, les escoles bones i les marginals, sovint amb professorat esforçat i excel·lent. La discriminació la determina el preu del sol i la qualitat dels habitatges. Així era també amb les immigracions peninsulars, el problema de Salt s'ha donat en molts indrets, tot i que no se n'ha volgut parlar gaire.

Determinada progressia que s'autoetiquetava d'esquerra predicava que l'alumnat havia de romandre al seu barri, això era una qüestió que semblava indiscutible; quan participava a Rosa Sensat en grups de treball ja havia tingut discussions sobre aquest tema que feien que determinats convençuts, no practicants en la intimitat, et miressin malament. Sempre s'incidia en el tema de la bèstia negra: l'escola privada concertada, sobretot religiosa. S'havia de repartir tot. Però no es parlava de repartir entre públiques, és clar. Mentrestant, moltes d'aquestes esquerres havien anat portant els cadells a públiques elitistes, de vegades fent trampes en el tema de la matriculació, les coneixences pesen molt, o bé a privades de prestigi, és clar, només faltaria.

D'exemples en podria trobar molts. En una ocasió vaig estar a punt d'anar a viure a Berga, per diferents motius, i em vaig mirar les escoles que hi havia. Em va avisar gent d'allà, que sobretot no en demanés una en concret situada en un barri conflictiu. Anys després hi va haver allà un problema gros i crec que quan hi va haver algun mort en les festes de la Patum hi havia implicats joves d'aquella zona conflictiva. Al meu barri hi ha l'Escola Anna Ravell, de monges. Com que no hem tingut mai institut d'ensenyament mitjà al barri allà hi va tothom, doncs el preu és molt assequible i només cal donar un volt per la Plaça del Sortidor per veure que es tracta d'una escola totalment integradora, el mateix que Can Culapi de la Ronda o la Vedruna del Raval, amb molts més immigrants que les públiques de Sarrià o Les Corts, evidentment. 

Això no és d'avui, ni a causa de la immigració de tot el món, passava abans i ha continuat passant i he vist com fins i tot els fills de famílies desafavorides i amb esperit comunista, que han pogut estudiar gràcies a les públiques atrotinades i coratjoses dels setanta i vuitanta, en tenir quatre rals porten les criatures a l'Opus o a escoles angleses, alemanyes... Un exemple molt comentat va ser el del president Montilla, però n'he conegut molts més de no tan famosos. El cas del senyor Montilla encara sap més greu pel fet que les públiques de Sant Just són privilegiades, pel preu del sòl, amb poca immigració marginal i funcionen molt bé i hauria quedat força socialista portant-les allà, la veritat. Després sempre es poden cercar 'suplements privats', ningú no n'ha de fer res, però de vegades no n'hi ha prou amb ser socialista, també s'ha de semblar que ho ets.

La gent que té molts diners no tindrà mai cap problema. Pagarà i portarà els fills i filles on li plagui, privades cares o fins i tot subvencionades, situades a la part alta de la ciutat o a sectors bonics de poblacions diverses. Encara es manté, però, el discurs oportunista que, disfressat de progressia arnada, s'ha tornat totalment feixista i discriminador. Les mateixes famílies humils, sovint potser, com diu l'editorial, no acceptarien de bon grat el moviment d'infants amunt i avall, encara menys si els comportava despeses, com és natural. Sobretot, també, perquè quan algú té dificultats es vol unir amb els qui en tenen de semblants o amb gent de la mateixa procedència. Un altra tema és que el discurs vigent els dongui la raó, és clar. Tot això només contribueix a la formació de guetos diversos. I el mateix professorat dels centres sembla que no veu clar aquest trasvassament, en l'actualitat. Però és que potser aquestes mides no s'han de prendre quan les coses van mal dades, sinó respondre a un plantejament global de la societat educativa

A l'escola on vaig treballar els darrers deu anys, al barri de Santa Eulàlia teníem un vint o trenta per cent d'immigracio estrangera, una immigració, cal dir-ho, molt assumible, de gent normal, per parlar de forma corrent i intel·ligible perquè, ai, d'immigració també n'hi ha de moltes maneres, com de catalanets. Els pares d'una escola no s'amoïnen amb aquests números, fins i tot els fa gràcia que el nen o nena tingui amics magribins, colombians o xinesos, i s'emocionen quan els escolten parlar entre ells en català o castellà, perquè tots tenim el nostre cor tendre i acollidor. Ara bé, si els números es disparen i es passa del setanta o vuitanta per cent, els pares nostrats acostumen a treure els seus infants del centre amb excuses diverses, tots som humans, també, a l'hora de la veritat. 

Uns quants carrers més enllà de la meva escola hi havia unes zones calentes amb escoles també públiques, amb un noranta per cent o més d'alumnat immigrant conflictiu i autòcton també conflicitu. És possible que ara tot hagi canviat ja que en aquell sector s'han construït pisos nous, més cars, és clar, i on han anat persones amb més diners, encara que no siguin rics, ni de bon tros. Era just que nosaltres tinguéssim un vint per cent i aquelles altres escoles un noranta-i-tants? Era aquest un tema que no es podia ni tocar entre els directors, és clar. El món canvia però continuem amb els nostres discursets del temps de la transició reivindicativa.

Recordo molt bé com va costar als inicis la integració de la població negra als Estats Units. Es va donar un problema semblant, els barris eren els que separaven la gent i tinc al cap imatges dels nodos amb autocars amunt i avall amb nens i nenes negres, davant de les reticències i fins i tot atacs de la població racista que s'oposava a la integració. És clar, també es va donar un altre resultat, l'augment de l'oferta privada i la migració de les classes mitjanes de les escoles més populars. Com ha passat a França quan la tan lloada escola pública francesa s'ha trobat amb un gruix immigratori i conflictiu important. El tema donaria per a molts debats i em sap greu parlar d'això amb motiu dels problemes de Salt, que són també els conflictes d'avui a molts indrets, tot i que una forma d'amagar els problemes és no parlar-ne fins que no passa quelcom gros, és clar. Encara més, porto molts anys a la pública i situacions d'aquest tipus no han arribat pas amb les migracions recents, existien abans, a molts barris que ara no ho volen recordar, amb persones arribades, en aquella època, de tot l'estat espanyol i, és clar, pobres o amb dificultats. Em sap greu incidir tant en el tema educatiu, però és que es fan volar tants coloms i es parla tant amb consignes tronades que no puc fer-hi més, la qüestió escolar i la manipulació a la qual l'han sotmès i la sotmeten tants interessos diversos, convergents i divergents, pseudoesquerrans i progres-d'estar-per-casa, sense entrar en debats amplis on hi puguin participar els afectats de forma directa, fan que m'enfadi sola de tant en tant.

Parlar d'immigrants i autòctons és també un tòpic, quan ja han passat tants anys des de l'arribada dels pioners. Vaig treballar un any al Raval i a la meva escola els alumnes més conflictius eren els de casa. L'explicació és molt senzilla, la gent d'aquí que vivia allà era pobra i marginal. La que arribava era, en gran part, gent normaleta, famílies que venien a treballar i que es ficaven on podien, de moment, amb pares que responien davant dels conflictes. Ep, com és natural, entre la molta gent nou vinguda també hi havia alguna cosa rareta, no vull caure tampoc en fer volar els coloms que bescanto. En general, qualsevol escola, tingui l'alumnat que tingui, si el pot acollir al parvulari i donar-li un ensenyament estructurat, sense grans moviments de població, se'n sortirà. Però, com és sabut, durant anys determinades escoles han estat constantment rebent gent durant el curs i veient com d'altres marxaven quan els tenien ensenyats. Cosa que passava, si fa no fa, durant els seixanta i setanta, encara de forma més greu pels pocs recursos dels quals es disposava a l'escola pública. Tot i que sembla que sempre vam ser rics  i ben peixats i aquells a qui no afectava el tema ni s'assabentaven de la pel·lícula.

Els pecats i les culpes, però, s'han de repartir. Els mateixos mestres quan hem treballat en una escola agradable i sostenible hem mirat de cua d'ull la possibilitat d'augmentar la ratio problemàtica. S'ha propiciat una mena de competència entre centres, en anys en els quals baixava la matriculació, i la manca d'unitat, de solidaritat i de plantejaments globals, que no tan sols afecta el sistema educatiu, ha fet forat a tot arreu. I pel que fa a les famílies, crec que, amb alguna excepció, l'opció que es tria per a l'escola de les criatures reflecteix molt bé el dretanisme o esquerranisme real dels pares i mares novells, més enllà de la filiació política que declaren. I els prejudicis que, malgrat les teories, ens amaren.

Altres bars, altres cels, altres ones

En el cicle sobre cinema rodat a Barcelona que s'emet els divendres BTV va recuperar la pel·lícula de Ferran Llagostera BAR-CEL-ONA, de finals dels vuitanta. El guió és de Pep Albanell i està basat en la novel·la juvenil El Barcelonauta, títol per al meu gust molt més reeixit que el de la pel·lícula, potser perquè això de jugar amb bars, cels i ones ja no resultava aleshores gaire original. Al meu barri hi ha un de tants Bar Celona, per exemple. 

Pep Albanell/Joles Senell és un gran autor que hauria de ser de culte i que a Anglaterra ja seria Sir. Durant molt de temps va ser omnipresent a escoles i instituts amb els seus llibres. Avui crec que no és tan conegut com caldria, tot i que està en actiu i continua escrivint i bellugant-se per centres educatius. Com sol passar en d'altres casos, crec que l'excés productiu i la seva dedicació al llibre per a les escoles l'ha perjudicat d'alguna manera. Una de les característiques de molts dels llibres infantils i juvenils de Senell és la fantasia desbordada que, pel meu gust i el de diferents infants amb qui he compartit lectures i treballs a escola, arriba a ser una mica aclaparadora.

El realisme dels setanta va donar pas a una afició per temes més imaginatius, com acostuma a passar quan alguna cosa ens cansa i reivindiquem quelcom diferent, que sembla original en retornar però que ja estava inventat anteriorment. En una ocasió vaig anar a unes jornades que organitzava una editorial, una mena de curset per a mestres, i un dels ponents era Senell; ens va explicar de forma magistral tota una sèrie de recursos creatius que em van ser molt útils a escola. Albanell ha escrit també llibres per a adults, el més conegut  i llegit ha estat Ventada de morts; en alguna entrevista li he sentit comentar la dificultat que comporta entomar el gènere de la novel·la per a gent gran, quan, a més, en el seu cas com en tants d'altres, tens una altra feina i una altra professió. Va formar part del col·lectiu Ofèlia Dracs,  d'una generació que va senyorejar el context literari amb ànsies renovadores.

Pel que fa al llibre per a infants i joves, molts autors van abusar una mica d'aquesta especialitat, en un temps en el qual l'escola es catalanitzava depressa i hi havia una gran demanda de llibres adients. Amb una mica de grapa i si se s'aconseguia col·locar títols en els circuïts educatius es tenien assegurats uns guanys interessants, considerant el context i admetent que a casa nostra costa molt fer-se ric, ni tan sols benestant, amb la literatura. Això sumat a la dèria per les lectures obligatòries i a les col·laboracions en llibres de text va propiciar un gruix de producció interessant però també un cert monopoli i que hi hagués més palla que gra. En molts casos la dedicació no era vocacional, sinó oportunista, vaja.

Avui molta gent d'aquella generació una mica intermitja entre els grans autors d'abans de la guerra i el present ha restat en un cert oblit. Alguns d'ells han mort o escriuen poc, les promocions literàries tampoc són el que havien estat i han sorgit escriptors nous, que ja no s'han trobat amb les dificultats anteriors per assolir un català més o menys correcte i literari. Molts dels joves escriptors i escriptores d'avui crec que tenen un deute important amb els autors com Pep Albanell. Possiblement, fins i tot de forma inconscient o subconscient, una gran part d'aquelles lectures d'escola incideixen en la seva ambició literària d'adults i en la seva producció actual, però en citar influències sempre queda més bé recórrer a autors més elitistes i, si pot ser, estrangers.

Pel que fa a la pel·lícula, mostra una Barcelona molt concreta, la de finals dels vuitanta, la de les manifestacions en contra de les nuclears, en contra de l'entrada a l'OTAN, la de la bomba a Hipercor, que tantes ingenuïtats va destruir. No va ser un gran èxit, avui no la podem trobar en DVD, malauradament i ja té més de documental que de cinema convencional. Un jove Ramon Madaula, que ha guanyat força  amb els anys i la feina, interpreta el protagonista, un personatge que potser té moltes coses de l'autor de la novel·la. Una actriu alegre i simpàtica, Begoña Martí, fa el paper de la noia. Aquesta actriu va desaparèixer després d'escena, no sé què haurà estat d'ella. I pel mig molts secundaris de luxe: Alfred Luchetti, Ovidi Montllor, Fernando Guillén,  el malaguanyat Joaquim Cardona i Biel Moll, també mort el 2009, poc recordat avui si considerem la seva interessant trajectòria.

Tot passa, canvia i retorna. Pep Albanell és encara un autor feliçment  en actiu, amb l'ofici d'escriure consolidat, que encara ens pot donar moltes sorpreses. Pel que fa a la pel·lícula d'ahir i a d'altres d'aquest cicle, és una llàstima que no siguin més fàcils de veure i recuperar. Potser és que no ens agrada gaire recordar com érem i què pensàvem...

Ni esquerra ni dreta, sinó tot el contrari

El concepte de dreta i esquerra resta avui tan diluït i estrafet que fa una mica d'angúnia recórrer a aquests termes  tradicionals i clàssics, en el context del present. Rawls, el gran teòric, argumentava que era més d'esquerra aquell context o aquella idea que afavoria la igualtat en un grau més alt, i no tan sols la llibertat. Em temo, però, que la recerca d'una igualtat sòlida i justa en el nostre món globalitzat no es planteja de forma seriosa, altrament hauríem de renunciar a molts assoliments d'aquests que ens han convertit, a una bona colla d'occidentals, en una colla de mimats nou rics que no volen perdre cap joguina.

Conec persones a qui no dubtaria en qualificar d'esquerres pel seu codi ètic i el seu capteniment moral que de vegades em fan comentaris del tipus:

-Doncs si això és ser de dretes, sóc de dretes! 

Ho fan en assumir que la seva postura ètica comporta un cert conservadurisme, per exemple. O quan critiquen postures de polítics que s'autodefineixen com d'esquerra de veritat i que defensen postures indefensables, des d'un punt de vista moral, els quals semblen intocables. I que viuen molt bé, per altra banda. L'exemple vital com a postura ètica també ha anat de baixa.

Fa poc llegia en una entrevista a un periodista mediàtic i força conegut, Toni Clapés, com aquest fugia d'estudi en demanar-li una autodefinició política amb una frase brillant i intel·ligent: sóc conservador d'esquerres i progressista de dretes, deia. Una bona amiga, comentant en una ocasió el tema polític, i fent referència a partits nostrats, em va comentar, comparant les nostres suposades dretes catalanes amb les esquerres hispàniques: són més d'esquerra les dretes d'aquí que les esquerres d'allà...

Els comentaris viscerals sobre els polítics propers tenen tendència a l'etiquetatge desacomplexat i poc aprofundit. Avui tot sembla barrejar-se i com que cadascú porta les ulleres que li abelleixen, sempre es veu el que es vol veure. El pitjor és que tot plegat esquitxa la nostra realitat i conforma hipocresies diverses. Perquè un altra tema és la necessitat de quedar bé en el nostre entorn. Imagino que tothom s'ha trobat en situacions en les quals algú -a la feina, al centre cívic, on sigui- li ha afirmat o comentat quelcom en la intimitat que després, en públic, no ha defensat de cap manera, amb gran sorpresa per part dels qui havíem sofert una certa manipulació en privat. Aquest és el gran perill de les votacions públiques, a mà alçada, que comporten restriccions serioses en les nostres llibertats. De vegades, en grups petits, també les votacions suposadament secretes esdevenen poc secretes, però, vaja, aquest seria el mal menor del sistema.

Avui Rafael Nadal, a La Vanguardia, publica un article molt interessant sobre les esquerres del nostre temps: La traición de la izquierda. Reflexiona sobre la manca de valors que ha amarat els polítics dits d'esquerra, de valors teòrics, els pràctics són molt més difícils d'aconseguir, evidentment. El transcric ja que potser no s'hi pot accedir sense ser suscriptor de l'edició digital:

Los intelectuales y los políticos  comprometidos con la refundación de la izquierda europea deberían tenerlo muy claro: la mayor traición que la izquierda ha cometido a las clases populares es la renuncia a los valores. Porque la Europa del bienestar nació inspirada en grandes principios como la libertad, la igualdad y la solidaridad, pero se fraguó gracias a valores como el esfuerzo, la voluntad de superación, la austeridad, la honradez, la educación, el respeto y la cohesión familiar, que fueron compartidos por amplias capas de la sociedad, pero que las clases medias y trabajadoras asumieron con especial intensidad para convertirlos en las herramientas de su emancipación. 

Durante décadas, la izquierda estuvo comprometida con este proceso y trabajó para que las sociedades europeas compensaran el esfuerzo de las clases populares equiparando sus oportunidades a las de las clases privilegiadas. En todo este tiempo, millones de europeos accedieron a la plenitud de sus derechos de ciudadanía, en un proceso que culminó con la extensión gratuita y universal de la sanidad y la educación. Ni los utópicos más ambiciosos se habían atrevido a soñar una Europa tan igualitaria en sus oportunidades. 

Pero el bienestar trajo consigo una sociedad acomodada, autocomplaciente e indolente, que poco a poco ha dado paso a la indisciplina, el desorden y el abuso, y pone en riesgo las principales conquistas sociales del siglo XX. Paralelamente, intelectuales y dirigentes políticos de la izquierda se han perdido en propuestas disparatadas, pensadas más para satisfacer su vanidad y su ego intelectual que para ayudar a los más débiles, que deberían constituir su verdadera razón de ser. Preocupados sólo por la estética revolucionaria de sus planteamientos, los integrantes de esta izquierda desnortada han renegado de los valores tradicionales de nuestra sociedad y los han etiquetado como conservadores y contrarios al progreso. Poco a poco, la obsesión por dar rienda suelta a la libertad individual y por priorizar derechos para toda clase de minorías está ahogando la libertad y los derechos de la mayoría. Una traición en toda regla, porque se ha demostrado que la pérdida de valores en el conjunto de la sociedad está dinamitando el bienestar del que dependen trabajadores y clases medias, pero trae sin cuidado a los privilegiados que blindan a sus hijos en sistemas privados perfectamente competitivos. 

Hay ejemplos en todos los ámbitos: en educación, el desorden lo acaban pagando los más humildes, los últimos que han accedido a la enseñanza pública y gratuita y que ahora corren el riesgo de quedar fuera de la primera división educativa. En sanidad, los abusos de unos pocos están a punto de provocar grandes recortes en el sistema público, que castigarán sólo a los que no se puedan permitir coberturas complementarias. En el terreno laboral, los privilegios de unos pocos y los subsidios poco controlados los acaban pagando los más frágiles con la pérdida del trabajo. En seguridad, el desorden causado por algunas tolerancias excesivas también lo pagan los débiles: la historia nos recuerda que la razón y la justicia sólo se imponen en el imperio del orden; en el caos, en cambio, siempre ganan los fuertes. 

La responsabilidad de la izquierda es, pues, enorme, aunque no exclusiva. La pérdida de valores es culpa de todos los sectores sociales, y les afecta a todos ellos casi por igual, como demuestra el completísimo estudio Valors tous en temps durs, dirigido por Javier Elzo y Àngel Castiñeira, que fue presentado ayer en Esade. No sólo es evidente que el individualismo, el egocentrismo y una creciente amoralidad son características frecuentes en todos los segmentos de la sociedad y en todos los grupos políticos, sino que, de hecho, hoy ya es imposible trazar nítidamente las fronteras entre ellos. La pérdida de valores es una responsabilidad compartida casi desde el triunfo del desarrollismo: se da entre los partidarios de la derecha liberal y entre los socialistas; se da entre los radicales extraparlamentarios y se da muy especialmente entre los ex comunistas, que en su día cambiaron la vieja religión marxista por nuevos fanatismos e idolatrías. 

De hecho, todos somos culpables: lo somos los individuos uno a uno; lo son las familias que han abdicado de sus responsabilidades educativas; lo son muchas empresas que lo supeditan todo al éxito y al beneficio; y lo son también muchos ejecutivos que blindan a sus hijos en escuelas con valores, pero que contribuyen a hacerlos desaparecer de la sociedad desde su control de amplios sectores - como el ocio-que imponen modelos y pautas de conducta basados en el egoísmo, el materialismo y la vida fácil. Y, por supuesto, somos culpables los periodistas y los intelectuales. 

La crisis debería ser un estímulo para reaccionar. Ya no hay recursos para sostener la sociedad del ocio y del hedonismo, y una vez más los débiles  acabarán pagando la fiesta. La defensa de las nuevas clases medias y bajas golpeadas por la crisis económica y por la crisis de los valores abre un campo enorme a la política. De ahí saldrán los grandes movimientos que renovarán la política en el futuro. Pero que no se equivoquen los viejos popes: a nadie le importará si ya no se llaman de izquierdas, pero deberán recuperar la defensa de los valores como primer compromiso. 

Jo sóc una mica escèptica quan es parla dels valors del passat, dels valors reals, però sí que crec que hi havia en d'altres èpoques un debate teòric seriós al volt de moltes actituds que avui està una mica passat de voltes o deteriorat i que s'hauria de recuperar. Tinc moltes reticències amb els discursos abrandats i simplistes, com quan es parla, per exemple, d'independentisme a qualsevol preu, sense entrar en com han de ser les coses i a qui han d'afavorir. Pensar que som els millors i que ho farem tot molt bé, veient els lideratges que ens acomboien, a tots nivells, de baix a dalt, em fa certa angúnia, la veritat. I és que els caps visibles dels partits polítics i les seves dèries no són res més que una conseqüència de les nostres dèries i corrupteles a petita escala i de la nostra pròpia manca de debat moral casolà. 


El tema educatiu és un altre camp abonat on el discurs teòric seriós ha fet moixoni, com si l'important fos la recerca d'una excel·lència pràctica i com si fins i tot les dues coses no haguessin de caminar plegades. Un altre exemple és el sindical, en èpoques difícils i sacrificades els grans líders sindicals eren bons obrers que treballaven en el seu sector de forma acurada, respectats i propers, els primers en arriscar el seu lloc de treball quan anaven mal dades. Avui són uns funcionaris més, intocables, amb càrrecs que de vegades semblen vitalicis.

Les dretes més dretes produeixen refús, com és natural, però les esquerres que no ho són  gens resulten molt més perilloses i decebedores.

Fa uns dies reflexionava sobre això, també, des d'un aspecte més concret, l'amiga Arare. I una breu entrada de la Clídice m'ha fet tornar a donar voltes al tema, sobretot pel que fa al quedar bé i a no tocar els nostres, o aquells que volem que sembli que són els nostres, passi el que passi.


També hi he pensat en escoltar per la ràdio com, sense cap mena de vergonya, alguns personatges emblemàtics d'esquerra admetien que tenien la maleta feta i el cotxe a punt per guillar aquell vint-i-tres de febrer de fa trenta anys. Una actitud molt humana, evidentment, només que, com sempre, ens hauríem quedat aquí els quatre desgraciadets sense cotxe ni coneguts. A patir. De les renúncies que aquella història va provocar, acceptades i assumides també per l'esquerra, encara n'arrosseguem les conseqüències tot i que potser no es podia fer altra cosa. Qui ho pot saber? 

Cent cinquanta anys després... Santiago Rusiñol

Quan un home demana justícia és que vol que li donin la raó.

Si no poguessin explicar les seves malalties, n'hi ha molts que no estarien malalts.

Ja he parlat en diferents ocasions de la meva dèria vers Santiago Rusiñol. En un país petit amb certa tendència a l'elitisme i a la galvana, malgrat el mite del català treballador, els personatges que han fet moltes coses, gairebé totes bé, han estat mal vistos. Rusiñol és encara poc conegut com a escriptor, com a dramaturg i com a pintor, les seves anècdotes, reals i apòcrifes han emmascarat una realitat polièdrica, la d'una personalitat extraordinària, lliure, que no podem encotillar de cap manera i que potser per això resulta, encara, una mica incòmoda a l'hora de fer aquest etiquetatge en català que de vegades fa passar productes caducats o deficients, amb l'excusa de la pàtria nostrada.

Als cent cinquanta anys del seu naixement  aconseguirem entrar més a fons en la seva vida i obra del que ho vam fer amb motiu de l'aniversari del seu traspàs? Aquesta web i l'edició digital completa poden ser un gran instrument per a recuperar-lo 'en plenitud' i de forma desacomplexada. O continuarem acceptant els prejudicis noucentistes al seu entorn? Encara, em sembla, ens dividim, en certa manera, en modernistes i noucentistes, què hi farem. De moment li hem continuat dient Don Santiago i els intents de rossinyolar-lo han estat en debades. I és que els rossinyols o rusiñols no admeten gàbies, ni tan sols filològiques.

Presentació: 'On no sabem' de Cèlia Sànchez-Mústich

Dijous, 24 de febrer, al Cafè Salambó, de Gràcia, Torrijos, 51, presentació del llibre de poemes On no sabem, de Cèlia Sànchez-Mústic, premi Octubre de poesia.  Més informació sobre l'acte, amb brillants col·laboracions poètiques i musicals, aquí. 

 ...presentaran el llibre en Pere Ballart i François-Michel Durazzo. I llegiran poemes Marina Rossell, Miquel de Palol, Màrius Sampere, Montserrat Rodés, Joan Duran, Martí Ribas, Anna Aguilar-Amat i l'actriu Lluïsa Mallol. I ens acompanyarà l'acordió diatònic de 

Francesc Marimón. Hi sereu molt ben rebuts!

Diumenge vaig anar a 'sarsuela'!!!

Vaig tenir ocasió d'anar aquest diumenge a veure sarsuela, un gènere que ha rebut diferents menyspreus elitistes al llarg del temps,  però que gaudeix de molt bona salut, si considerem que malgrat la poca promoció que rep sempre que en fan, sigui a càrrec de professionals o d'aficionats, compta amb un bon nombre de públic entregat, gran però també jove, afortunadament, tot i que de vegades hi vagin, els més jovenets, amb l'excusa d'acompanyar la iaia, perquè no sigui dit.

Al Tívoli ha fet una breu temporada, amb tres obres de les clàssiques la Compañía Siglo XXI, gent jove i brillant, i allò que els adolescents diuen enrollada. Només he tingut ocasió d'anar-hi el darrer dia, a veure La verbena de la Paloma. Com que era el comiat, ens van oferir, al final, un repicó amb uns quants números d'altres obres, per acabar.

Una amiga, companya de feina, més jove, em va fer saber que programaven aquest cicle. Vam passar un temps abans de l'estrena pel teatre i les taquilleres ens van dir que no sabien res de res i que no tenien cap mena de fulletó ni flayer explicatiu, que ja és gros. En fi, coses que passen. La meva amiga no havia vist mai sarsuela, però n'havia sentit cantar a casa, per part de pares i avis, cosa habitual fa anys i no fa tants anys.

També recordava, la meva amiga, aquell temps de la televisió, quan era molt petita i es va revifar el gènere amb filmacions ben fetes, però amb actors guapos i doblats. La van tornar a posar de moda, la sarsuela, aleshores. Recordo una excursió a Andorra, amb gent de l'empresa on aleshores treballava, la Harry Walker, el dia després de l'emissió de La canción del olvido i tothom taral·lejava allò de marinela, con tu dulce cantinela... Eren aquells anys en els quals passar la frontera, ni que fos per anar a Les Escaldes, produïa una emoció inefable i una excitació absoluta, sobretot en filustrar la guàrdia civil a la duana i haver de patir el registre dels autocars, en els quals s'amagaven de forma acurada els güisquis i les vaixelles de duralex. Quedaria bé dient que també amagàvem algun llibre polític i algun disc prohibit però em temo que no eren aquelles les opcions majoritàries del contraban juvenil, malgrat les llegendes del present, tot i que es podia donar algun cas puntual.

Els grups d'aficionats, admirables, han ajudat a mantenir la torxa del gènere sarsuelero. Al meu barri hi té la seu un d'aquests grups, La Antorcha, molt antic, que de tant en tant en programa i que per la festa major ofereix un concert de fragments del gènere, que té molt d'èxit. Però també fa falta que arribin grups professionals amb sarsueles muntades  a lo grande,  cosa que no és freqüent. La Compañía Siglo XXI no és de les més grans, però és excel·lent, amb orquestra en viu -cosa d'agrair, no sempre és així i de vegades els grups no professionals s'han de conformar amb música enllaunada o piano i gràcies- i una gent que canta i balla molt bé, somrient i que gaudeix amb el que fa.

En català tenim les dues obres habituals i conegudes, Cançó d'amor i de guerra i La legió d'honor, però en l'època daurada del gènere se'n van escriure moltes més, amb llibrets de gent com el mateix Guimerà. En castellà i en català coneixem les de sempre, les clàssiques, pel fet que sembla que costa molt recuperar la resta, milers de partitures que ja ningú no sap ben bé on són ni com sonen. També compta el fet que a la gent ens agrada veure sempre el mateix, que ja forma part del nostre imaginari col·lectiu, músiques que ens sonen, lletres que sabem de memòria... Moltes dites i frases fetes que no sabem d'on han sortit provenen de sarsueles populars. Passa amb l'òpera, també, però com que és quelcom que sembla de més categoria, aquest gènere seriós ha propiciat innovacions i novetats diverses, algunes de gust dubtós, però en això dels gustos no hi ha res definitiu.

Moltes històries que expliquen les sarsueles són tòpiques, una mica mal lligades, però el mateix passa amb les òperes, amb brillants excepcions i considerant que aquestes acostumen a acabar malament, cosa que sembla obligatòria quan es vol fer quelcom de qualité en literatura, cinema o el que sigui. Per sort, la modernització excessiva que ha patit l'òpera no ha arribat a les entranyables sarsueles. En una ocasió recordo que es va voler muntar una verbena de la Paloma reivindicativa, amb el Don Hilarión com assetjador sexual i les pobres Casta i Susana com una mena de Martes de Terra Baixa, explotades per l'alcavota de la seva tieta. Vaja, crec que no cal arribar a aquests extrems, tot i que una lectura entre línies i filosòfica del tema ens pot fer arribar a aquestes conclusions esquerranoses i feministes, és clar.

És una llàstima que la gran tasca dels grups aficionats o semiprofessionals de sarsuela no vagi acompanyada, de tant en tant, de muntatges de gran envergadura, com ara la versió que ens va arribar fa alguns anys de La del manojo de rosas, al Teatre Victòria, amb una escenografia espectacular. El Liceu es despenja molt de tant en tant amb alguna coseta. Encara gràcies, ves.

El mateix ens ha passat una mica amb els musicals, que s'han muntat amb una sabata i una espardenya. Són gèneres aquests que demanen de tant en tant espectacularitat i un nombre remarcable de gent als cors i cossos de ball, així com primeres figures brillants i mediàtiques. Com la revista, un altre gènere que sembla en retirada però que estic segura que pot revifar en qualsevol moment, si es fa bé, amb mitjans i grapa. De vegades la grapa substitueix la manca de mitjans, evidentment.

L'òpera havia estat una cosa minoritària, d'entesos o de burgesos fatxendes, però avui s'ha democratitzat i el Liceu gaudeix de molt bona salut. Em sorprèn que dos edificis símbols de la burgesia més tronada, la Sagrada Família i el Liceu, hagin esdevingut tan estimats, visitats i popularitzats en el present. Viure per veure,  no pas per entendre, car hi ha variacions ideològiques i de tendències estètiques que no s'entenen gens, la veritat.

Res, que espero que els del Siglo XXI tornin aviat, tal i com van anunciar, per anar a passar una bona estona recuperant les tonades que cantava l'avi quan s'afaitava. I és que la gent cantava molt i a tot arreu fins que van començar a cantar les màquines: es cantava en el bany, a la feina -a segons quina-, al camp, d'excursió, al taller, a la cuina, pel celobert, a les festes familiars.  I, encara diré més, es cantava bé. Quan vaig fer magisteri ens deia, algun profe d'aleshores, que els mestres havíem de saber cantar, jugar i dibuixar. Aneu a saber si els plans d'estudi per a professorat del futur no haurien de començar per les beceroles en aquestes matèries. De fet, els karaokes no han fet res més que recollir la nostra tendència desacomplexada a refilar. I és que qui canta...


No he trobat filmacions dels de Siglo XXI però aquí podeu veure com l'assetjador farmacèutic, vellot i masclista, passat de voltes, encalça les innocents noietes proletàries:

Moira Shearer en el record

Escrivia a l'entrada anterior sobre la mítica pel·licula Las zapatillas rojas i vaig mencionar de passada la seva protagonista, Moira Shearer. Crec que paga la pena parlar una mica més d'ella i del seu interessant espòs, car la gent jove sovint coneix poc els personatges importants, no mitificats, que el pas inevitable del temps ja ha esborrat del món dels vius.

Shearer va néixer a Escòcia, l'any 1926. La familia es va traslladar a Rodhesia del Nord, on va començar a aprendre dansa, amb molt bons professors. Va tenir certa reticència a interpretar la pel·lícula que la va fer famosa, el 1948, creia que el cinema la podia apartar del seu objectiu, triomfar en el món de la dansa. La pel·lícula va ser un èxit, fins ara s'ha considerat la més important en la qual es reflecteix el món del ballet, i tot i que l'actriu i ballarina va fer moltes coses més sempre va quedar lligada al record d'aquella història tràgica i inoblidable. De més gran va tornar a ballar i va fer també teatre per a la BBC, recitava poemes de forma excel·lent.

És va casar amb el gran periodista i polític Ludovic Kennedy, van tenir quatre fills i van romandre junts cinquanta-sis anys, fins a la mort d'ella, el 2007. El marit va morir el 2009, als vuitanta-nou anys. Kennedy va ser un gran investigador d'errors judicials, va fer campanya per a l'abolició de la mort al Regne Unit, pel suïcidi assistit i per moltes altres causes progressistes. Ateu convençut, també va ser crític -crític amb cultura i raonaments fonamentats i no pas viscerals i barroers- amb el cristianisme, la religió i el que havia representat i representava. Kennedy va arribar a afirmar en alguna ocasió, tot i amb això, que alguns mètodes policials democràtics anglosaxons i nord-americans que havien aconseguit condemnes d'innocents eren, en la pràctica, pitjor que els mitjans inquisitorials. Un dels casos més repugnants, ja que no es va poder reparar la injustícia, estudiats per Kennedy, va ser el de Timothy Evans. I un altre el d'Óscar Slater, on també hi va tenir un pes la desconfiança vers l'estranger de vida dubtosa. Si això passava al Regne Unit no vull ni pensar què podia passar pel nostre sud mediterrani! Malauradament, pels nostres verals no han proliferat els Ludovics Kennedy...


Quan es parla de pena de mort cal tenir en compte l'angoixa que provoca saber del cert que molts innocents van ser assassinats pels sistemes de  poder que els havien de protegir i que la mort és, malauradament, irreversible. Sovint es parla i s'escriiu molt sobre les morts injustes amb rerefons polític (generalment d'esquerres, això sí) però les altres no provoquen el mateix entusiasime reivindicatiu, per desgràcia. Si les víctimes, a més, són personatges antipàtics o poc recomanables, se les oblida aviat.

Ludovic Kennedy va fer alguna aparició com a ell mateix en la sèrie Sí, ministre, i va col·laborar en molts treballs documentals per a la televisió. 


El temps, crític desacomplexat, ha fet que Las zapatillas rojas esdevingués un clàssic de culte, avui poc conegut per les noves generacions. Per comprovar si Cigne negre manté el seu interès haurem de deixar  també que el temps s'escoli, en tot cas penso que el món de la dansa clàssica no havia tornat a ser recollit en una història seriosa i ambiciosa de ficció fins ara, tot i que servís de rerefons temàtic en moltes. Un altre tema ha estat el ballet filmat, del qual s'han fet versions excel·lents.


Per cert, també es pot veure, ja, a Barcelona, el magnífic documental 'La danse', per tal d'aprofundir en el tema des d'una perspectiva més real.

Cignes negres, cignes blancs i cigonyes mediàtiques

Poca cosa havia llegit sobre aquesta pel·licula abans d'anar-la a veure. Però ni els comentaris llegits ni les referències televisives a l'entorn d''aquesta història estranya no expliquen res a fons, potser perquè resulta gairebé impossible explicar de què va o què passa.  Inquietant i fascinant, més interessant que allò que explica és com ho explica i si donen un premi a Portman, en aquest cas hauré d'admetre que és totalment just. Acabes patint com ella i gairebé odiant la disciplina artística que precisa d'esforços tan inhumans i tan humans alhora. Una noia jove sortia del cinema explicant que tot li picava a causa dels problemes físics de pell de la protagonista. No em va estranyar gens, la veritat. El planter de secundaris és magnífic, per cert.

Precisament fa uns dies vaig escoltar per ràdio comentar algú que el ballet de tutú era una mena d'activitat artística passada de moda. Només cal veure com hem oblidat o menystingut les nostres figures del ballet, en comparació amb les de l'òpera, per exemple, per adonar-nos de com anem. Sí, a més, el ballet triat és El llac dels cignes ja tenim tots els tòpics a punts per titllar el tema de carrincló. Però com que tot està inventat i, al mateix temps, tot es pot renovar i reinventar, amb aquests elements Aronofsky ha conseguit una d'aquelles, pel meu gust, personal i subjectiu, obres mestres destinades a perdurar en el nostre record i el nostre imaginari. 

De molt petita em van portar al cine de barri a veure Las zapatillas rojas, una altra història dura i trista, inquietant, sobre el món del ballet, amb la gran Moira Shearer, morta el 2007, una pel·lícula que ja devia tenir uns anys quan la vaig veure, que poques vegades ha recuperat la televisió i que em va deixar una mena de tristor neguitosa a dins, tot i que jo tenia pocs anys aleshores. Suposo que a casa es van pensar que era com un conte. Estava basada, efectivament, en un conte d'Andersen, però Andersen acostuma a ser sovint inquietant i ben poc infantil. 

Aquesta ombrívola sensació me l'han produït, en general, històries sobre aquest món, el del ballet, i sobre boxejadors, i d'aquest segont tema anava l'anterior d'Aronofsky, El lluitador, i ell mateix ha comparat, amb motiu de l'èxit de Black Swan, els dos móns, per la seva exigència i el seu poder destructiu en força ocasions.

En un context tafaner i menys seriós, explicaré que Natalie Portman es va enamorar de la seva parella, Benjamin Millepied (predestinació?), ballarí i coreògraf de la pel·lícula, amb motiu del rodatge, que esperen un fill i que aquest serà un nen. M'alegro que la història no la traumatitzés, ans al contrari. Cosa lletja: el xicot va deixar l'antiga nòvia, Isabella Bolyston, també ballarina, per la nova, és la vida, ai.