Blogomanies, blogomandarinatges i blogonostàlgia primaveral

Vaig estar una estona xerrant amb la Montse, Arare, a la parada dels relataires i vam coincidir en el fet que el món blogaire no és el que havia estat, en temps recents que ja semblen molt llunyans. Com que ambdues van viure l'inici, esplendor i decadència dels fòrums de la UOC ja no ens ve res de nou.

Això és normal i potser ha de ser així. Les novetats de tota mena caduquen ben aviat, en aquest món nostre. Alguns blogs han passat a ser el que sempre van voler ser, webs poc complicades i fàcils d'actualitzar, per passar l'estona.  Amics, visitants i visitats, han desaparegut i d'altres han sorgit a la xarxa de tant en tant, per a gaudi de les tafaneres com jo mateixa.

Des del principi hi va haver una mena de batalla perduda de bell antuvi en voler cercar noms més adients que això de blog. Es va passar per les bitàcoles, pels dips, i tot per acabar tolerant la mateixa paraula intentant canviar-li la g per una c, cosa que va ser acceptada pels radiants normativistes amb aplaudiments i rebutjada pels qui creiem que es una bajanada emmascarar etimologies evidents.

També va arribar el dia en el qual ja no es podia dir post i el mateix que les pateres mai no han estat pasteres es va optar per la paraula apunt que no volia dir res que tingués a veure amb el tema. Mentre el tema blogaire era objecte de tantes teoritzacions lingüístiques, fins i tot amb debats encesos que avui fan riure, han anat fent fortuna moltes coses més raretes, com ara això del lip dub, que ara agrada tant a tothom, sense que l'ànsia normativa hagi arribat a tan alts extrems de combat lingüístic. Tot plegat em recorda allò del güisqui castellà. I és que darrerament els manaies de la lingüística oficial trobo que no sé ben bé per quin mar naveguen, la veritat.

No tan sols els mots van ser objecte de teories esplèndides. També es va pontificar a tort i a dret sobre els continguts. Havien de ser breus, per definició de no sé qui. Es van elaborar espontànies normes d'estil que avui hem oblidat. Parlar d'un mateix feia pagès, parlar dels llibres que llegies també hi havia que opinava que era una bestiesa. Calia utilitzar frases curtes, com aquestes que avui estan de moda a la narrativa, talment com si s'hagués descobert la sopa d'all. Hi havia qui actuava en l'anonimat i amb pseudònim i qui, en canvi, promocionava el blog amb una fotografia personal, reeixida i ben visible.

Els polítics i d'altres personatges importants van fer i fan blogs. O potser els fan els seus col·laboradors i subordinats. Un tema important han estat les visites i la utilització de comptadors, que en alguns indrets blogaires són visibles i comprovables. Hi ha qui constata les lectures que ha rebut la seva entrada, per exemple. Un altre tema a debat van ser els comentaris. S'havien d'admetre o no? S'havien de moderar? He observat que alguns anticomentaristes convençuts al capdavall han obert l'aixeta. Però també ha passat a l'inrevés. Hi ha qui es deixa estimar, admet comentaris però mai no els respon, com fan els espais dels diaris, on pots dir el que vulguis a l'articulista tot i que ja saps que ni et respondrà ni potser tan sols no et llegirà.

Hi ha blogs generalistes, per a mi els més distrets, i blogs especialitzats, que acostumen a ser aquells que tenen més èxit, car avui vivim en un món d'especialització absoluta. Va arribar la cobdícia i alguns espontanis que veien que eren molt visitats, per motius diversos, van posar alguna publicitat pel mig. Algun gran personatge demanava calés per poder-se baixar articles seus i tot. No sé si algú ha fet gaire calaix amb tot això, al món hi ha de tot i mentre hi hagi rucs hi haurà qui va a cavall, que deien a casa. Un altre sistema promocional era enviar-te comentaris com ara 'visita el meu blog,és molt bo', te'ls enviava gent que mai no havia visitat el teu fins que no va fer el seu. Jo, en general, acostumo a visitar tots els visitants, a la mida de les meves possibilitats.

I van arribar les trobades blogaires en directe. Algunes lliures i obertes a tothom, d'altres limitades més o menys a amics i coneguts de la colla. Com en totes les coses, vam patir aspirants a mandarins i pontífexs. Han sorgit noves xarxes socials i com que no hi ha temps per a tot, el tema ha anat variant. Del temps de l'antigor, de fa sis o set anys que semblen un segle i mig, quedem quatre gats que hem utilitzat els blogs per a divertir-nos i xerrar, ni que sigui virtualment, esbravar la nostra grafomania sense haver de demanar caritat als mitjans oficials que encara remenen les cireres, penjar algun versot i poca cosa més.

Vam néixer, molts, al blocat. Alguns han resistit durant molt de temps en aquell indret admirable i innovador, que es va abaltir a causa de l'èxit, cosa freqüent en el context català. Vam passar al blogger i alguns moderns han optat pel wordpress. La gent que compta, però, acostuma a anar a indrets com vilaweb. I és que, en el fons, en aquest món tan entranyable passen les mateixes coses i es manifesten les mateixes dèries i vanitats que a qualsevol indret habitat per la nostra mateixa espècie. Per sort, crec que les ànsies pontificadores i dogmàtiques dels iniciats i els experts han anat molt, molt de baixa. Pel que fa a una servidora, quan més em visiten menys em comenten, cosa que sí que trobo preocupant, car una de les gràcies d'aquest invent dels nostres temps és el diàleg informal i la polèmica de bon rotllo. Per això eren divertits els memes fins que es van fer pesats, car tot cansa quan hi ha tendència a convertir la devoció en obligació preceptiva.

Amb els blogs en general i els seus autors passa com amb els lletraferits de nova volada. Cal esperar una mica, si són roses floriran i pels seus fruits els coneixerem. Un dels mals dels nostres temps és que hi ha una gran tendència a fer allò que en deien arrencada de cavall i aturada de ruc. I un altre, la galvana, que tantes bones iniciatives fa acabar en aigua de figues. Com que sembla que la competitivitat és un factor molt humà, tot i que poc humanista, els concursos diversos, que han sorgit, de forma inevitable en el context blogaire, fan que durant uns dies, quan toca, rebis moltes recomanacions, comptant amb el fet que hi ha premis lligats a votacions populars. Un certamen seriós en el qual gent ben triada i independent valorés els continguts dels blogs que s'hi volguessin inscriure estaria molt bé però em temo que, com en tantes altres coses, anar a bateig comporta moltes servituds, padrinatges i coneixences. Els qui t'envien les recomanacions no pensen que potser tu també vols recomanar-te? Als blogs, webs i la resta sembla que, com amb els programes de la tele, el que compta és l'audiència, la quantitat. Cada vegada que em trobo el responsable d'una entitat del meu barri m'explica, encantat, el gran nombre de visites que ha tingut la seva web el darrer mes... Un altre premi lligat a privilegiats estaments és la publicació convencional d'un recull de les seves entrades. No sé si s'han venut molt, aquests reculls en paper.


El món blogaire, com tots els recursos d'internet, es avui molt divers, imprescindible. El facebook també, pel que sembla. I de fet, una cosa resta lligada a l'altra i fins i tot els programes de la tele tenen feisbucs i blogs i el que toqui. A això d'escriure al facebook encara ningú no li ha trobat un nom adient catalanitzat, per cert, mentre que allò altre de piular sembla que té els seus seguidors. En aquest excessiu apunt m'he deixat al tinter molts aspectes de la qüestió, evidentment. En tot cas, xalo amb això de poder escriure quan vols, on vols, el que vols i per a qui vulgui llegir-ho, que pot ser Ningú, és clar. Qui m'havia de dir que veuria tantes coses noves, a la vida, quan feia redaccions al cole amb plomilla i tinta barata i a casa no teníem ni tan sols telèfon?

Finals d'abril, al cel i a la terra

Les tremoloses flors de les estepes animen els paisatges més humils amb la seva subtil fragilitat. També, gairebé sense saber com i quan han arribat, els xiscles dels falciots trenquen el silenci dels matins i dels vespres al meu barri on, contra el que opinin els tòpics antibarcelonins, comptem amb carrers absolutament silenciosos i tranquils. Les malves també floreixen, esplèndides, en el racó urbà més inesperat, en qualsevol espai oblidat que espera l'alça de preus per endegar noves construccions rendibles.

Totes aquestes plantes tenen grans propietats que desconec i sovint els infusionistes ignoren la seva presència en llocs inesperats i lletjos. Fa uns dies algú m'assegurava que la farigola que trobàvem a pagès era millor i més olorosa que la propera a ciutat, cosa absurda, evidentment. La farigola més olorosa és la de terrenys secs i aparentment desagraïts. Avui hi ha una tendència remarcable i positiva a omplir jardins urbans amb espècies autòctones com aquestes que he mencionat, o amb d'altres com l'emblemàtica ginestera.

El mes d'abril, el meu preferit, s'acaba, i amb ell l'inici d'aquestes presències esclatants de colors imprevistos i de xiscles ornitològics inesperats. Pel maig tot entra en una plenitud abassegadora i excessiva, pel meu gust modest i amic de poques parafernàlies. Ahir també van florir dos gols, com és sabut, i fins i tot els carrers silenciosos del meu barri es van omplir de crits irracionals, sorolls de botzina, esclats de petardos i reaccions humanes diverses. M'inquieta el bipartidisme en política i en esport nacional i la identificació col·lectiva irracional amb aquests herois joves de curta durada, però millor això que no admirar herois bèl·lics, com en el passat recent.

Al capdavall, amb alguna cosa ens hem de distreure. O ens han de distreure.

La florida de l'estepa i  els crits col·lectius del falciots, un ocells lletjots, mirats de prop, però imprescindibles  en el meu imaginari urbà primaveral i estiuenc, representen el triomf de la modèstia, més enllà de l'esclat mediàtic i aparentment principesc de les roses de Sant Jordi, la majoria, ai, procedents d'indústries llunyanes i de massificacions comercials interessades. 

El mateix que contemplar la jove parella xinesa que té cura d'un bar proper, jugant a pilota al carrer amb la seva bonica nena de tres o quatre anys, o mitja dotzena d'aspirants a internacionals de vuit o nou anys i de procedències absolutament heterogènies concentrats en la seva activitat futbolística per a desesperació dels botiguers del veïnat, em produeix molta més emoció inexplicable que no pas el seguiment d'aquestes batalles esportives que ens fan feliços sense cap mena d'esforç personal coherent. I que ens agermanen en una mena de misticisme tan breu i estantís com les florides primaverals.

Parelles de culte (personal): Luisita Tenor i Francesc Heredero

Estava escoltant la ràdio de matinada i per casualitat m'he ensopegat amb una ràdio en castellà i amb una d'aquelles curiositats imprevistes. El propietari d'un conegut bar de Marbella, La Polaca, explicava que posa sovint a l'establiment versions, sempre en català, tot i ser a Andalusia, del cantant Paco Heredero, que ell considerava amb Bruno Lomas els nostres Elvis Presleys, uns grans crooners. Heredero, guapíssim, havia versionat moltes cançons de la meva joventut, en català i castellà. Es va casar amb una altra gran cantant, Luisita Tenor, valenciana, i van fer junts, entre d'altres coses, una versió en català de la música de la pel·lícula Un hombre y una mujer. 

La parella va viure durant un temps al Paral·lel, en uns pisos nous, no sé si els del Còmic o els del Condal. Avui resideixen feliçment a Calafell, retirats des de fa molts anys de la música professional. Tot plegat m'ha desvetllat els records carrosses i he trobat aquest deliciós reportatge del Canal 9, gràcies al qual he sabut, per exemple, que la coneguda música del Padrino no era originalment d'aquesta pel·lícula, sinó d'una altra, de Fortunella, amb la gran Giulietta Massina i que l'havia cantat en castellà Luisita Tenor. Una altra curiositat és que van treballar en publicitat i que les tonades de coneguts anuncis les entonaven ells, com ara allò de bic, bic, bic...

A la gent jove d'avui, que sap molt d'anglès i no té costum d'escoltar versions traduïdes de res, tot això els pot sonar a prehistòria una mica arnada, però a mi m'ha fet una gran il·lusió retrobar aquesta parella de culte musical juvenil propi, com ho van ser també Gelu i Santi. No tot han de ser Shakiras i Piqués, ep, poca broma!!!

L'inspector de J. B. Priestley truca al teatre del carrer Ponent

Des de la seva estrena, Truca un inspector, obra que es pot veure al Teatre Goya, dirigida i interpretada per Josep Maria Pou, ha omplert de forma habitual la sala, sense fer gaire soroll. Els qui som una mica grandets coneixem bé l'obra, pel fet que va ser programada en més d'una ocasió en els temps gloriosos del bon teatre televisiu i perquè també havia estat emesa per ràdio en els temps, definitivament sembla que oblidats a casa nostra, del bon teatre radiat.

El teatre barceloní fa anys que mostra, pel meu gust, una programació erràtica i estranya. A més a més l'edició de textos teatrals és també tímida i inconsistent. Feia més de seixanta anys que no s'havia representat aquesta obra a Barcelona. De la darrera vegada que vam veure El temps i els Conway a nivell professional en deu fer ben bé vint, potser. Els grups amateurs, afortunadament, recuperen aquests dos títols de tant en tant, els únics que, de fet, hem pogut conèixer d'aquest interessant autor. 

J. B. Priestley va ser un home molt popular en la seva època, dramaturg, activista polític i moltes coses més. Però la seva fama entre la gent del carrer, a més del teatre, li va arribar a causa de la seva feina de locutor a la BBC, es deia que l'escoltaven tant com a Churchill. Va rebre bastonades de col·legues com Graham Greene,  a qui va denunciar per difamació, i Orwell, el nostre Orwell, el va incloure en una controvertida llista amb persones filocomunistes que havien de ser bandejades de llocs de responsabilitat política oficial. Tot plegat cal situar-ho en l'època i considerar la mala experiència que Orwell havia patit amb l'estalinisme i el pànic que sentia, amb raó, pel comunisme ortodox fet realitat. També hem d'admetre, de tota manera, que Orwell, com tants altres, és un personatge que tenia les seves ombres i les seves manies personals. 

J. B. Priestley va fer una gran campanya a favor dels laboristes, abans i després de la segona gran guerra, però més endavant es va sentir desencantat de la política dels seus, cosa que sol passar quan els ideòlegs de bona fe entren en el camp sempre cantellut de la realitat possibilista. Va refusar molts honors oficials i va morir essent popular i reconegut al seu país, que el té per un clàssic. Actualment la seva fama no para de créixer, així com els estudis sobre la seva obra i sobre la seva activitat política, molt important i rellevant en el desenvolupament de la societat de l'època.

Truca un inspector és una obra moralista, que cal situar en el context del moment, encara més quan el muntatge que s'ha fet al Goya és tradicional i respectuós amb l'original, tot i que els tres actes canònics, com en moltes ocasions, s'han comprimit en una representació sense interrupcions. Hi ha rialletes juvenils quan es fa referència al capitalisme i a l'empresariat, cosa que era de preveure, tot i que la situació laboral i social és avui molt diferent de la de l'època que Priestley reflecteix. I malgrat que hi hagi apocalíptics que ens diuen amb contundència que estem pitjor que mai, un mai que, evidentment i afortunada, no han conegut. Hi ha coses que no han canviat, és clar, el realisme adult davant dels pecats gruixuts quan aquests no fan soroll, allò de pecat amagat és mig perdonat, la innocència juvenil que encara és capaç, a més d'actuar amb irresponsabilitat i egoisme, de penedir-se i intentar canviar alguna cosa de forma ingènua, la indiferència individual quan es  perjudica a tercers per obtenir algun benefici... El passat no va ser millor, ni de bon tros.

El dolor provocat per les dues grans guerres, que en l'obra el misteriós inspector prediu, una mica com a càstig dels pecats col·lectius, no va transformar el món en la direcció desitjada per Priestley, la d'un socialisme humanista i humanitari, tot i que hem assolit fites importants relacionades amb l'estat del benestar o l'actitud, al menys teòrica, en front del bel·licisme i la violència. La figura de l'intel·lectual actiu i seriós, brillant i responsable, influent i coratjós, que representa Priestley sí que crec que ha anat de baixa i que poques excepcions trobaríem, avui, comparables als homes d'aquell temps que, amb llums i ombres, van obrir camins avui poc transitats. 

Hi ha novel·les i obres de teatre, com aquesta, que malgrat restar oblidades durant un temps, quan es recuperen tornen a atreure la gent a causa d'una màgia especial, que va més enllà fins i tot de la intenció de l'autor. No és estrany que aquesta i la dels inefables Conway siguin les més conegudes de Priestley, li van sortir rodones pel que fa a la tensió teatral i a la utilització dels recursos escènics, més enllà del seu argument concret o de la seva intenció moral. Molt recomanable per als addictes al teatre de sempre. Josep Maria Pou està aconseguint fer del Goya un teatre de referència, amb una tria seriosa i poc extravagant, eficaç i molt digna, per a tots els públics. 

Els actors estan tots ells molt bé, sap greu que alguns d'ells hagin quedat lligats al seu pas per televisió, i que la gent et digui que ha anat a veure el Ramon de les olives, per exemple, tot i que sembla que és aquesta popularitat un bon reclam per als espectadors de teatre. Carles Canut també ha continuat sent en Rafeques de forma inevitable. Ha interpretat en més d'una ocasió, per altra banda sempre de forma magistral, un pare burgès i egoista, fins i tot dolent i ombrívol, no vaig poder evitar recordar-lo a Tots eren fills meus, de Miller, on també era un fabricant indiferent als resultats dels seus negocis bruts, o a la inquietant i terrible Celebració, de Vinterberg. I és que la família tradicional ha estat una mina per a la tragèdia, la comèdia i el drama, des de l'època clàssica. De la diversitat familiar actual i el seu paper en la literatura encara no en tinc una visió amb prou perspectiva, però em temo que ens empeny una gran tendència biològica a repetir virtuts i defectes, als humans.

Llibres vells i llibres antics

Hem sobreviscut a un altre Sant Jordi i a una altra Setmana Santa. Els temps han canviat però per televisió ens han tornat a passar Ben-Hur, Quo Vadis, Els Deu Manaments i Espartac, que sempre fa ambient, tot i que aquestes no eren pas les pel·lícules tradicionals de la meva infantesa, quan encara el blanc i negre era habitual en el cinema. Cada any espero que em passin la versió catalana de El Judas per tal de recuperar els entranyables paisatges de l'Esparreguera dels anys cinquanta, o relíquies com ara El signo de la cruz, però no hi ha manera. Veure coses com ara Los Diez Mandamientos per la tele és un crim cinèfil, car la superproducció mereix gran pantalla i sensurround. 

Encara tinc l'àlbum de cromos, d'aquell èxit antic. Els comprava amb els poquets calerons que m'amollava el drapaire del barri quan anava a vendre, per encàrrec familiar, papers, draps o pa sec. En una papereria del veïnat ens en canviaven dos per un i tot. Els que ens feien més il·lusió eren els primers, les cares, que presentaven els personatges i els actors. Era una peli molt adient per a cromos, és tota ella un gran cromo acolorit, però encisador, amb un doll d'actors emblemàtics entre els quals destacaria la gran Anne Baxter i Yul Brinner. Mai vaig entendre com Nefertari podia estar enamorada del sonso Moisès, tenint a l'abast el calb més sexi de la història del cinema. Tots són morts, avui, però vius en el record i en les velles imatges del passat. Va ser aquella una de les poques pel·lícules que vam anar a veure d'estrena, al mig feien un descans i el meu pobre pare, cansat de treballar i poc amic d'anar al cine, s'adormia. Em va decebre el pas del Mar Roig, que m'imaginava molt més espectacular. Un dels exercicis memorístics habituals de la meva infantesa era recordar les deu plagues d'Egipte, tema que, per cert, va inspirar una d'aquelles pelis de molta por que feia Vincent Price, assassinant en sèrie segons una temàtica que podia ser Shakespeare o això de les plagues bíbliques.

Quan era petita em compraven alguns llibres per Sant Jordi però no a causa del dia del llibre i la rosa sinó perquè avui, dia 24, és també el meu aniversari i s'aprofitava l'avinentesa i la meva afició a la lectura. Sempre em va saber greu no haver nascut el mateix dia de Sant Jordi, però així és la vida. No anàvem a voltar, no compràvem roses ni llibres que no fossin els del meu regalet de cumpleanys, la gent no estava per francesilles excessives i fins i tot tebeos, revistes i novel·letes més aviat es canviaven que no pas se'n compraven de nous. Les papereries del barri muntaven una mica de paradeta i allà era on fèiem les despeses intel·lectuals. Els llibres de l'època, passada la primera infantesa i els contes de fades de l'editorial Molino, o els retallats amb dibuixos de Ferràndiz i en vers, maquíssims, van ser els de les col·leccions Historias i Cadete. Els primers incloïen la història en tebeo i moltes amiguetes meves es limitaven a llegir el tebeo però jo que era una esforçada lletraferida m'ho llegia tot, tot, tot. La Cadete tenia més volada i menys dibuixos. En català hi havia poca cosa llevat dels llibres de Rondalles d'Ariel.

Avui hem passat a l'excés i d'aquella mitja dotzena de llibres heretats i conservats amb certa cura, això si no es desmanagaven, hem arribat a no saber què fer amb la paperassa. Com en el cas del menjar, la roba o el que sigui, cal renovar i els llibres tenen una durada breu, tot són novetats immediates, la majoria de les quals s'oblidaran ben aviat. De fet, potser és més realista això d'ara. Fins i tot les persones som, ben mirat, novetats que van perdent vigència fins a desaparèixer del context per a ser substituïdes per nou vinguts amb empenta. De la mateixa manera que qui ha estat bell de jove veu amb més tristor com el temps li arrabassa la bellesa, de forma inexorable, mentre que el normalet no hi perd tant, en el camí de la vellúria, les persones que han tingut èxits importants, actors, cantants, escriptors, polítics, contemplen amb molta més recança l'oblit del que foren i van representar. La glòria del món és efímera però cobejable i llaminera. 

Als meus pares els sabia greu llençar res, fins i tot cadires coixes o gots esquerdats, tot i que de vegades no hi havia més remei que fer-ho. No era per gasiveria sinó pel fet que, com deia el pare, ens havien acompanyat en molts bons i mals moments, aquells objectes. Quan més temps roman un objecte amb nosaltres més greu sap desfer-se'n. També passa amb els llibres. Fa uns dies parlava amb una amiga força més gran que jo, precisament de l'excés de llibres i de la necessitat de desprendre's d'un bon feix de publicacions.

-En canvi -m'explicava- els del meu pare o el meu avi no els vull llençar...

Jo li vaig dir que els dels seus avantpassats ja havien passat de vells a antics i que calia desfer-nos de la brossa impresa quan és encara vella, car quan passa més temps i assoleix la categoria d'antiga costa molt més, per raons sentimentals i, potser, injustes i subjectives, ben mirat. Això val per als llibres però també per a planxes, cafeteres, rellotges, vestits, màquines d'escriure i d'altres estris que, cada vegada més de pressa, passen de la vellesa decadent, tronada i polsosa a l'antigor respectable i museïtzadora. El temps ho millora tot, llevat del nostre aspecte personal.

Sant Jordi, sota la pluja i en dissabte sant

Serà aquest un dia de Sant Jordi una mica estrany, en dissabte sant i, segons diuen, plujós. Quan passin els anys els qui l'hem viscut recordarem aquella ocasió en la qual va coincidir la festa amb el dissabte de Setmana Santa. Aquestes coses s'arxiven al calaix de la memòria i formen part del gruix de fets anecdòtics que les noves generacions no hauran viscut, car la coincidència pot trigar moltes dècades en repetir-se.

Quan era joveneta tal dia com avui em feia una il·lusió inefable. Amb el temps i el consum de tot, incloses flors i llibres, la cosa ha anat canviant. La televisió només parla de números i tants per cents, tantes mones de xocolata, tantes roses d'importació, tanta gent ocupant hotels, hotelets, càmpings i fondes diverses, menys consumidors a les terrasses de platja a causa del temps, tantes paradetes per tot arreu, menys accidents de trànsit, el nom i nombre dels llibres més venuts i les xifres...

No és estrany, doncs, que les quantitats i el tants per cent amaguin les qualitats dels fets i que, per tant, com hem llegit aquests dies, el menyspreu oficial i extraoficial, àdhuc popular, per aquest garbuix de coneixements que es diu humanitats sigui, aparentment, inquietant. La cosa ve de lluny, quan anava a escola el llatí -que es començava a estudiar ben aviat, amb dotze o tretze anys- i el grec ja eren titllades de llengües mortes. Avui, com que la paraula mort sembla fer més por que mai, pel fet de la seva fatal evidència, en una època en la qual tot vol esdevenir controlable i evitable, ja s'han cercat d'altres termes per a definir-les. En una classe de matemàtiques de fa més de cinquanta anys, una companya agosarada, en un diàleg informal amb el professor, va protestar pel fet d'haver d'estudiar el llatí, que no servia per a res. El professor es va enfadar molt, recordo que ens va fer un discurs de gruix sobre la cultura, un altre terme ambivalent, imprecís i manipulable.

M'agraden les humanitats, per això les vaig estudiar, tot i que no deuen tenir gaire sortida professional, efectivament, ja que ni tan sols la UOC, universitat on vaig cursar aquesta carrera demana per a professorat d'humanitats persones que hagin estudiat humanitats sinó més aviat llicenciatures especialitzades. Els amants dels coneixements generalistes, fa anys, acostumàvem a estudiar magisteri, però fins i tot el magisteri s'ha diversificat i especialitzat en branques i branquetes. A La febre d'or un savi historiador viu gairebé en la misèria mentre el món fatxenda dels especuladors fa bitlles, tot i que tingui algun disgust, això sí, en temps de crisi. Recordo un article de fa molts anys sobre el paper de la dona-pitxer en aquells temps i la seva educació, en el qual s'aconsellava que les noies estudiessin història, literatura, coses així, per tal que quan el marit vingués, cansat del treball seriós i remunerat pogués gaudir d'una conversa agradable i culta (!).

Una sortida professional dels humanistes i historiadors és, avui, muntar rutes i rutetes de tot i més o endegar llibres sobre secrets esotèrics dels espais rurals i urbans. Aquestes coses pertanyen a l'àmbit d'això que en diuen consum cultural. També hi ha qui a l'entorn del tema fa hiperbòliques proclames, assegurant que les humanitats i la cultureta van bé per a la democràcia. Tenim poca memòria, molts nazis i estalinistes tenien una gran cultura. La bondat i la cultura no van de bracet ni tenen perquè anar-hi, formen part de categories diferents i un gran intel·lectual respectable pot formular teories absolutament racistes i estossinar la dona de mala manera, mentre que un analfabet brètol i illetrat pot ser una boníssima persona incapaç de matar una mosca. Les grans afirmacions resulten molt febles a l'hora de constatar-ne l'evidència. Persones amb grans carreres i estudis s'han deixat enredar per demagogs diversos i perillosos i noies intel·ligents i estudioses han ensopegat amb xicots maltractadors i egoistes. I a l'inrevés, com palesava aquella terrible pel·lícula de L'àngel blau, amb un professor saberut arrossegat per la passió sexual i dominat per una dona dolenta fins a caure en la degradació més absoluta.

També s'assegura, de forma sentenciosa, que s'ha de llegir. De llegir el que sigui, és clar. Veient tot el que arriba a sortir aquests dies, de forma oportunista, de la mateixa manera que es cosien vestits barats per a treure'ls en temps de rebaixes, ja dubto de la bondat de la lectura indiscriminada. I també m'empipa tanta recomanació a tort i a dret i cada dia recomano menys llibres ni pel·lícules ni restaurants  a ningú, car tots tenim gustos diferents, experiències variables, etapes vitals divergents. A més, no ho he llegit pas tot i recomanar amb fervor algun llibre voldrà dir que oblido o menystinc molts altres llibres interessants del mercat, que no conec i que poden ser millors que el recomanat. L'obra mestra d'avui potser demà s'oblidi, el llibre oblidat d'avui potser d'aquí uns anys es valori i, al capdavall, allò que resta i és considerat clàssic també ha estat sotmès a moltes manipulacions i dogmatismes.

Els nostres interessos canvien però les modes i la tendència dels poders públics, oficials i extraoficials, a dir-nos -fins i tot a ordenar-nos- què hem de fer, pensar, llegir o menjar, em neguiteja. Una cosa és el consell ben intencionat d'un conegut que et diu que determinada lectura li va agradar i perquè, i una altra el doll televisiu de recomanacions mediàtiques o fins i tot les guies de lectura inevitables i escolars, que han proliferat des de fa anys a tort i a dret, compartimentant el llibre infantil en prestatgets gairebé ridículs. Som en el món de l'excés, ens sobra de tot, no sabem on posar les coses, entre les quals, els llibres o la roba, bens escassos en d'altres temps, que s'heretaven en quantitat moderada i eren objecte d'una sacralització que de vegades enyorem. L'enyorament és un sentiment molt humà, però enganyós. El que s'enyora és un passat idealitzat que mai va existir i la rastellera de vida futura que encara rumbejàvem en aquell passat boirós.

No sé si les escoles amb tendències laiques, que defugen tot el tema nadalenc, intenten també no parlar de Sant Jordi, o en fan el protagonista d'un conte estrany, discriminador i poc respectuós amb una espècie avui extingida, la dels dracs. Com en el conte nadalenc de Dickens, tan conegut, segur que avui ens visiten els fantasmes dels santjordis passats, presents i futurs, i ens fan reflexionar una mica sobre el que vam ser i llegir, el que som i llegim i el que serem i, potser, llegirem. En la meva infantesa el dissabte sant era dissabte de glòria i ens llevàvem fent soroll amb carraques i tapes de cassola, per tal de matar jueus, que ja es gros, fet oblidable i lamentable que fins i tot van recollir llibres de poemes d'èxit, com ara El trobador català. És allò que comentava, el llegir també pot resultar perillós i poc educatiu.

Setmana Santa

Setmana Santa

Sense convenciment, en la foscor

d’aquest divendres sant,

uns natzarens enjogassats carreguen

a les espatlles, una imatge antiga

de la Mare de Déu dels set dolors.

La Magdalena, penitent i trista,

llargs cabells rossos, trets convencionals,

segueix la processó. Qui sap si enyora

les tardes de pecat inconscient,

quan encara no havia estat captada

per aquest món de penitència i pena.

Un grup d’homes entona un cant estrany

sobre passions i sofriments i creus.

I darrera de tot, en un taüt

transparent, Jesús mostra les ferides,

esperant, ert, resurreccions properes.

La gent gran branda espelmes, fanalets.

Els músics, al davant, porten el ritme,

tràgic, d’aquesta festa de la mort.

Als diaris, morts d’avui i de demà,

pecats del món, encara per resoldre,

sota la lluna plena d’aquests dies.

   Júlia Costa. Poemes inèdits

Josep Pla, el cinisme dels miralls

La vellesa és (potser) un procés de refredament del cos, que no té pas un començament fixat per l'abundància d'anys, sinó que es pot manifestar en qualsevol moment i que es va accentuant. En el meu cas aquest procés comença a la tardor del 1966, abans de complir els setanta anys i coincidint amb uns dies de reuma en el braç dret i en l'articulació del braç i l'espatlla —reuma molt dolorós, sobretot al llit, a causa de la dificultat de trobar una posició que no accentuï el mal. En la vellesa —m'havia dit moltes vegades el doctor Pascual—, més important que el menjar i que el beure és viure en una temperatura agradable. Em penso que és exacte; quan m'imagino el fred de la mort de la gent enmig del fred multisecular d'aquest país, els cabells se'm posen de punta només de pensar-hi. Em demano sovint si aquest no és el meu cas.


Tornar-se vell vol dir dibuixar físicament una caricatura —però una caricatura no solament del que hom és, sinó —i sobretot— del que hom ha estat. Aquesta caricatura és tant més exacta com més accentuada. La vida és un esforç per assemblar-nos a l'aspecte que tenim quan som vells.

    

     (Josep Pla)

El proper dia de Sant Jordi farà trenta anys de la mort de Josep Pla. Pla és un autor molt ben representat a la xarxa, objecte de grans passions i immenses disculpes. Per fer o dir molt menys de tot el que ell va fer o dir s'ha condemnat a l'ostracisme o a la indiferència a molts personatges d'àmbits diversos. La no concessió del Premi d'Honor a aquest autor va fer córrer rius de tinta durant molt de temps. Un Premi d'Honor sempre serà discutible, com ho és l'Honor, terme que pot resulta molt manipulable i controvertit.

Hi ha una gran incondicionalitat intel·lectual a l'entorn de Pla, que no comparteixo del tot. Té una gran producció, en una mena de gènere gairebé inclassificable. Quan jo era petita Pla era un senyor vellet -segons la meva visió infantil- i bonhomiós, que sortia sovint al Destino, fumant i amb una simpàtica boina. Els avis estaven situats, en el meu món, en una categoria espiritual superior i mítica. El meu germà, quan era petit, sempre plorava al cinema quan moria un vellet, encara que el vellet de ficció fos dolentíssim, l'identificava amb aquesta categoria d'avi universal. Talment com la infantesa semblava aquella una etapa de la vida plena d'etèria innocència, en la qual les coses dolentes gairebé havien prescrit.

Amb els anys t'adones que no és ben bé així tot i que la vellesa desvetlla sentiments compassius i una certa tendresa, a causa de la feblesa inherent a aquesta etapa vital. Però la fragilitat no esborra el passat ni els pecats antics. De més grandeta Pla em va produir un cert rebuig a causa del seu tarannà, de les seves opinions, de vegades barroeres, tot i que brillants, sobre moltes coses i del seu passat una mica tèrbol pel que fa al franquisme, passat que, en el seu cas, sempre s'ha intentat minimitzar i relativitzar, el mateix que el seu pas transitori i poc reeixit al castellà, o les seves opinions i relacions amb les senyores.

Després m'he reconciliat amb la seva obra, tot i que admeto que no la conec del tot, cosa que em sembla que passa a molta gent que el cita i recita sovint. Pla pertany a tota aquella generació malmesa per la guerra civil, pel seu abans i el seu després. NIngú no en va sortir innocent, de tot allò. Hi ha un gran interès en esborrar els símbols materials del franquisme però en l'obra de molts artistes, escriptors, periodistes, poetes, els símbols espirituals d'aquella època, llarga, diversa i complicada, suren de tant en tant en les biografies més mitificades, per recordar-nos que ni les coses ni les persones són fàcils de classificar sinó que responen a una gran complexitat i que nosaltres mateixos no som sempre de la mateixa manera sinó que ens adaptem, de grat o per força, al que cal per sobreviure sense gaire trasbalsos. Si ens deixen i pot ser.

Estic d'acord amb Pla en això d'anar conformant la pròpia caricatura a mida que anem envellint. Ell n'era cínicament conscient i no feia volar coloms sobre les meravelles de l'ancianitat, cosa que me'l fa fins i tot, ai, simpàtic. Avui, que ja sóc grandeta, més que no pas comprovar la transformació dels adults en vells respectables, que desvetllen incondicional tendresa, m'ensopego sovint, per la tele, amb caricatures de personatges diversos que m'havien produït admiració en algun moment i que han acabat per mostrar una realitat ben galdosa. Em temo que ningú no se n'escapa, d'aquest procés.

Larus Nobilis

En l'entrada anterior no he parlat dels ramsn que duien a beneir les persones adultes. I és que el dia de la Palma, les dames del meu barri, com les de molts altres verals, portaven  a la mà rams de llorer, comprats la majoria, ja que érem en terra urbana. He vist llocs on s'alternaven amb rams d'olivera i avui tot conviu una mica, en aquest món barrejat i colorista.

El llorer es guardava sec i s'aprofitava per a posar als rostits i els estofats. El llorer és una planta mítica i d'un verd intens. M'agrada el seu nom en català i també en castellà, laurel. No en sé el motiu, però hi ha paraules que agraden, sembla que en dir-les ja te les menges o les olores. 

El llorer, com és sabut, ha estat objecte de gran respecte i tot a causa d'un intent de violació. Apol·lo encalçava Dafne i aquesta sembla que no tenia ganes de lligar amb el déu, tot i que aquest no estava malament del tot. Expliquen els antics que el menyspreu de Dafne venia del fet que Eros, enfadat amb Apol·lo pel fet que aquest havia criticat la seva grapa com a arquer i els seus cants pesadets havia disparat a la nimfa una fletxa que produïa rebuig, en lloc de les fletxes de Cupido que evocava Karina. Dafne va implorar al seu pare, Peneu, que l'ajudés, i aquest la va convertir en llorer, que crec que em grec es diu com el nom de la nimfa. El déu enamorat es va abraçar a l'arbre i en va fer símbol paradigmàtic dels triomfs artístics.

Ahir parlava del dia de la Palma i l'any passat, pel mateix dia, vaig recordar un poema de l'inefable llibre de Bori i Fontestà, El trobador català, sobre un home que recorda la seva infantesa, quan la mare, ja morta, el duia a beneir. En aquest llibre, com en molts de l'època, sovintegen els temes tristos i depriments: mares sense fills, fills sense mare, vellets abandonats o malalts... Per sort, algun d'alegre, com ara La terra de Xauxa, animen una mica el conjunt, Al mateix llibre s'hi pot trobar també un poema sobre un rei que volia una corona de llorer i no d'or, ja que la de llorer tenia més valor artístic:

Conten d'un rei que tenia
heretada una corona,
i deia en sa fantasia:
-De llorer jo la voldria
si el poble d'or me la dóna.

I és que tenia prevista
sa bondat de tota llei,
que era més bella i més vista
la corona de l'artista
que la corona de Rei.

Va ser artista; i quan guanyava
la corona amb son valer,
del front la d'or s'arrencava
i satisfet es posava
la de fulles de llorer.

Quan el poble al seu rei via
coronat amb tant d'honor,
joiós sos mèrits retreia;
i era que el llorer li feia
molt més respecte que l'or.

Va morir el Rei ple de glòria;
i en sa tomba va voler,
per fer digna sa memòria,
posar-hi, justa, la història
la corona de llorer.

I el nom d'aquell rei, que hauria
 mort al fi de son reinat,
si la història l'enaltia,
de la fama que tenia
deixa així la humanitat:

-Tan sols el talent conquista
la glòria de bona llei:
i és més formosa, i més vista,
la corona de l'artista
que la corona del Rei.

He trobat el text en el blog d'una noia jove que explica que li va fer aprendre la mestra, a tercer d'EGB, i que els va fer comprar el llibre mencionat. Imagino que del text original hauran censurat un poema que es deia A matar jueus. A banda d'aquesta patinada racista que cal situar en la seva època, el llibret és un clàssic incombustible i veig que els valors poètics es mantenen, fins i tot en les escoles modernes.

Per cert, el poema no aclareix a quin tipus d'activitat artística es va dedicar el rei, sempre m'ha tingut intrigada aquesta qüestió, des de la més tendra infantesa, quan llegia el poema en un vellíssim volum que havia servit de llibre de lectura al meu avi, en una escola d'Esplugues on va tenir la xamba de trobar, quan era petit, un mestre modern i catalanista.

També, cercant llorers literaris, m'he ensopegat amb una poesia molt més irònica, de Joan Llacuna:



La corona de llorer

De Calcuta,
de Siam,
filla bruna
de blanquers,
princeseta.

Sobirana,
posa't una
diadema
de magrana.

-Tu, poeta
(¿seràs sempre
pels veïns
el noi gran
de la Carmeta?

¿No somies
veure un dia
el teu bust
a la Placeta?)
la corona
de llorer.

Mans vermelles
de blanquer,
blanques mans
de burgeseta
te la cenyiran,
poeta.

El llorer, bonic arbre d'una verdor intensa, va perdre la innocència el dia que a Mercè Rodoreda li va abellir de fer que un dels seus personatges turmentats, Maria, acabés travessada per aquell arbre simbòlic i fàl·lic, en saber que ella i el noi que estimava, terrible parella, eren germans de pare. Aquest tema de l'incest ha estat un dels tabús que han resistit més el pas del temps, fins i tot a Poble Nou, a la tele, ens van sortir amb una casualitat semblant. Em temo que avui ningú no se suïcidaria en saber que és germà de pare o mare amb el seu amant, cosa que amb tanta inseminació i adopció pot esdevenir absolutament versemblant. En tot cas, de reproduir-se, potser la parella es faria fer un estudi genètic de cara a la salut dels descendents i prou, vaja. 

El llorer, com tantes plantes, té moltes propietats i algunes contraindicacions. Les corones de llorer també han perdut brillantor des del temps de Verdaguer, ja que poc després de coronar-lo con a poeta de Catalunya el bisbe Morgades les coses entre tots dos van anar, com es ben sabut, molt i molt malament.

El món dels déus no sé com deu ser, al quadre de Poussin que he penjat sembla que tots passegen plàcidament pel Parnàs, fins i tot alguns d'ells practiquen el nudisme de forma voluntària, sense deixar, però, de lluir la pertinent corona de llorer a la closca. En el món dels humans les corones de llorer són de vegades injustes, a voltes efímeres, l'oblit dels coronats és freqüent quan d'altres artistes i poetes ocupen el lloc dels anterios. Al menys, sempre es poden guardar unes quantes fulles per tal d'aromatitzar els estofats casolans. També hi ha qui s'endormisca en els llorers. Potser aquesta postura vital sigui molt recomanable, segons com. Cremar fulletes de llaurer quan hi ha tempesta explicaven que allunyava la maltempsada i, sobretot, els temibles llamps d'abans de l'invent del parallamps.

Palmes, palmons i mitjons blancs

...I el Diumenge de Rams comprarà al seu fillol
un palmó llarg i blanc i un parell de mitjons
i a l'església tots dos faran com fa el mossèn
i lloaran Jesús que entra a Jerusalem...

Li darà vint durets per obrir una llibreta:
cal estalviar els diners com sempre ha fet la tieta...

      Joan Manuel Serrat. 'La tieta'

Avui és el dia de la Palma i comprovo que afortunadament encara hi ha molta gent que segueix la tradició i va amb les criatures a l'església a 'beneir'. Al meu pare, que era seriós amb aquestes coses, l'empipava que molta gent anés a beneir i després no es quedés a la missa. Quedar-se a missa, tal dia com avui, té molt de mèrit, car es llegeix tota la passió i l'acte religiós es fa llarguíssim i feixuc. 

De tot plegat, actualment, n'ha quedat més tradició folklòrica que res més. És una festa com una altra, ja no és el dia singular i preferent en el qual s'estrenaven rebeques, mitjons i sabatetes blanques i se sortia ben mudat al carrer per fer-se retratar, car la fotografia no era pas a l'abast de tothom. Els nens picaven fort amb els palmons per fer escombra i les nenes havíem de tenir cura de no perdre  els ninotets de fusta que penjaven de les oloroses palmes, modestes en el meu cas, guarnides també amb els rosaris de sucre corresponents. 

Els padrins i padrines regalaven palmes i mitjons, tradicionalment, i la mona més endavant, com recorda la cançó d'en Serrat sobre aquella horrible i trista tieta conca. La Mare Lola serratiana no ho passava pas millor, la veritat i és que les dones pobres de les cançons ho van tenir molt magre fins fa quatre dies, llevat de les que eren maques, anaven al Bocaccio i feien de model d'en Pomés. O eres una mala dona assassinada per l'amant enganyat, o una conca amargada, o una mare soltera enganyada per un brètol o una casada amb un munt de criatures sorolloses, resignada a fer bugada i neteja, un dia sí i un altre també. Una altra sortida professional era fer-se monja.

Les meves avantpassades consideraven que Carnaval i el dia del Ram eren les festes de les mares boges, car es guarnia la fillada amb poca roba, fes fred o calor, per presumir, i era freqüent agafar greus encostipats primaverals.  A nosaltres, els nens de la meva escala, ens retratava el senyor Antonio, l'únic que tenia màquina de retratar pel fet que treballava en una botiga del ram i les aconseguia a bon preu. El senyor Antonio i un seu cunyat que també vivia a l'escala revelaven ells mateixos les fotografies, en una cambra petita i fosca, misteriosa i amb una llum vermella molt inquietant. En ocasions especials, com les comunions, s'anava als estudis fotogràfics on, a més, et retocaven de forma adient. 

Em sap molt de greu la pèrdua d'aquells estudis, alguns d'ells tot un museu, com el de Can Lumière, a la Ronda, que va durar molts i molts anys. Baixaves a un sòtan misteriós i un senyor que semblava sorgir  de les boires del passat i que era tot un artista et feia el retrat que tocava. Anar a Can Lumière era una mica car però tenies la garantia de quedar sempre bé. No sé com ho feien, però era així. Quedaves bé, fins i tot a les fotografies del carnet d'identitat, que eren tot un repte per als bons fotògrafs.

Quan vaig començar a treballar, amb un dels primers sous, jo també em vaig comprar una màquina de retratar, gràcies a aquest veí introduït en el ram, marca Dacora Dignette, que em va anar molt i molt bé durant anys, tot i que no era cap aparell d'alta volada. Vaig comprovar que persones que tenien màquines més cares no obtenien pas uns resultats gaire diferents dels meus, la veritat. En aquells primers anys de possessió de màquina retratava moltes bestieses: núvols, capsetes, la gàbia del periquito...

El senyor Antonio fins i tot ens havia fet pel·lícula en alguna ocasió. Una vegada vaig preguntar a un fill seu, de la meva edat, malauradament també desaparegut cap al mar que es el morir, de forma prematura, si me'n podia aconseguir una còpia i em va explicar que el material era tan precari que s'esmicolava i no es podia reciclar. 

Les palmes i els palmons feien molt bona olor, els parents d'uns veïns es dedicaven a fer-ne i aleshores vaig saber que el tema no era senzill i que per aconseguir aquella blanca frescor calia treballar amb productes químics verinosos. Imagino que el tema es diferent i menys tòxic quan es fa a gran escala però ells ho feien a casa seva, un pis vell, petit i fosc, sense gaire condicions higièniques. Era com una feina més de tantes com la gent feia a casa seva, per a arrodonir setmanades i tirar endavant.

Fos com fos, l'olor de la palma fresca és magnífica, s'hauria de poder comprar en flascons.   Un cop beneïts, palmons i palmes s'havien de lligar als balcons per espantar les bruixes i se substituïen les de l'any anterior, que estaven ja força fastigosos de tant fer por a les bubotes. La palma, lligada al balco, en poc temps perdia la seva magnificència i esdevenia un record trist de la seva plenitud de diumenge de Rams. Hi havia qui les portava primer a l'església, per a muntar els monuments que es visitaven el dijous sant. Veure una palma o un palmó lligats a les baranes dels balcons volia dir que allà hi havia infants, era tota una proclamació de principis.

Enguany, com que la Pasqua és tardana, tot està florit i no fa tant de fred com en anys més matiners. Però la primavera és enganyosa i traïdora, a més de bonica, i s'ha d'anar amb molt de compte amb els seus canvis imprevisibles. Les palmes i els palmons, però sobretot les palmes, també palesaven les grans diferències socials. Els diaris mostraven fotografies de nens i nenes molt ben peixats, amb grans i complicades palmes, luxoses i cares. Nens de casa bona, vaja. 

El dia de la Palma tothom intentava anar elegant, ben pentinat, net i polit, olorós de colònia casolana i estrenar, com per Nadal, alguna cosa, ni que fos girada de l'inrevés i recosida per algun sastre experimentat, com el gran Poveda de la plaça del Pes de la Palla, que fins i tot s'anunciava per la ràdio amb una divertida falca en la qual un amic li deia a un altre:

-¿Abrigo nuevo?

-No!Vuelto del revés y arreglado por Poveda sastre, plaza del Peso de la Paja, 2...

La famosa sastreria tenia sempre els balcons oberts i quan passaves per la Ronda veies la gent que cosia i els maniquins sense cap amb la roba embastada i les cintes mètriques. Ja fa anys que devia plegar i ara aquells balcons són sempre tancats. Als baixos d'aquella escala emblemàtica i miraculosa hi ha avui un immens basar xinès, d'aquests amb molta roba, que ens faciliten anar a la moda econòmica i no haver de cosir, recosir i girar de l'inrevés els vells abrics històrics. Huxley ja va preveure un món feliç en el qual seria millor llençar que no pas haver d'apedaçar... 

Abans es cosia molt i ara percebo que hi ha un cert interès per la gent jove -noies sobretot, és així, què hi farem- per coses com la costura creativa i el punt de mitja. Això està molt bé. Per motius llargs de debatre les feines típicament femenines del passat han estat bescantades i menystingudes, com ara la neteja i la costura, sobretot. Fins i tot entre els oficis femenins tradicionals els famosos i rics acostumen a ser els senyors, pel fet que potser saben vendre millor el que fan. 

Sigui pel que sigui va bé recordar que en les corts reials una bona modista o brodadora tenia tant de prestigi -o tan poc- com els grans pintors de càmera, que avui titllem, amb convenciment, d'artistes. 

Fotografia manllevada de la web etnocat (Reus) i Òmnium (Badalona).

El cinema del barri

(Fotografia Oriol Maspons, del llibre 'Toreros de salón')

El cinema del barri

Tenia un cert alè de barraca de fira

i un vell sostre pintat amb quadrets de colors.

Passava un aire fresc que feia olor de flors,

s’esmunyia algun gat per sota la cadira.

Viatges i misteris a sis rals la butaca,

avui una de riure, demà una de plorar.

Comentaris d’escola, mentre que el berenar

es feia llarg de pa i curt de xocolata.

Una fira de somnis de diumenge a la tarda,

amb herois alts i rossos que no morien mai,

amb paisatges pintats i música de ball.

Un món arrecerat, una nova rondalla,

passions poc arriscades i una almosta d’esglai.

                   Un raig de sol vençut, damunt de la pantalla.

                               Júlia Costa. Indrets i camins. Edicions joescric.com

Avantatges d'envellir

Vaig anar a veure l'exposició sobre el realisme. Bé, hi ha bons quadres, tot i que el discurs no m'acaba de fer el pes i crec que els realistes catalans mereixen una exposició pròpia, sense Courbet al davant ni Tàpies al darrera.

Però no volia parlar d'aquest tema, avui. El cas és que vaig a la taquilla, disposada a pagar, i em trobo amb què els jubilats ho tenim de franc. Em sembla molt bé per la part que em toca però ho trobo injust, en general trobo injustos molts dels descomptes que es fan per tot arreu per ser gran, per ser jove, per tot allò que no sigui ser pobre, tot i que aquest és un concepte difícil d'aclarir.

En temps de retallades, no s'hauria de replantejar el tema, i també el preu dels teatres, per anar als quals t'has de perdre per internet cercant tot tipus d'ofertes? I, a més, comproves com molta gent amb coneguts i saludats hi va de franc, gairebé sempre.

Conec jubilats que dignament i tenen el seu patrimoniet, fan viatges d'imserso i de pagament, són del Barça, van a mirar tots els partits i paguen el que toca, car allà no es fan gaires excepcions, i troben molt bé que ens tinguin aquestes consideracions, que em semblen absurdes. Amollar dos o tres euros al museu no fa mal a ningú i ja que estem en temps de crisi potser pagaria la pena revisar aquests privilegis culturals, ni que siguin la xocolata del lloro. Del lloro de la tercera edat. Jubilat i jubilós.

Recomanació: un interessant blog asturià, per a no mirar-nos tant el melic.

14 d'ABRIL, vuitanta anys després

He estat dubtant sobre si em sumava o no a la iniciativa blogaire de parlar de la República, vuitanta anys després i és que el tema em produeix ràbia i tristesa, tot i que ja fa molt de temps i jo no hi era. Ho he fet altres anys, d'escriure sobre aquells esdeveniments, en tal dia com avui, i he comprovat com tenia poc ressò, en general. Em temo que enguany, vuitantè aniversari, llegiré molts tòpics i consideracions idealitzades sobre el tema. 

La República va néixer feble, en una pell de brau dividida, complexa, amb grans mancances i misèries, va guanyar als indrets urbans més desenvolupats, però la gran majoria de la ruralia no la va triar, de fet eren molts més els diputats monàrquics, amb els números a la mà. Tot i amb això el rei Alfons XIII, a qui, segons un amic haurien d'etiquetar com el covard va guillar de pressa, per evitar, es va dir, mals majors. 

Els mals van arribar aviat, i no podia ser altrament donada la situació del país, les grans diferències socials i econòmiques, el pes de tots els sectors de poder oficial o extraoficial i la gran divisió de les opcions polítiques, amb sectors clarament violents i extremistes a totes bandes. I el fet, comprensible, que s'haguessin generat al volt del canvi de règim unes expectatives immenses, unes fites impossibles d'aconseguir en poc temps i en aquelles circunstàncies.

Dos anys després, el 1933, guanyaven les dretes i es va donar la culpa al vot femení, oblidant que l'anarquisme, molt important, havia fet campanya abstencionista. El 1934 ja se sap com van anar les coses. Uns volien la revolució, els altres l'anarquisme polític, uns quants, la revenja i donar la volta a la truita, per no parlar de l'anticlericalisme indiscriminat, tan sols un grapat molt poc significatiu volien el que hauria hagut de ser, una democràcia seriosa i convencional. A més, cal comptar amb el context internacional, sobretot amb l'europeu. Així que va passar el que tots i totes sabem, la guerra, el pacte de no intervenció i, encara pitjor, el manteniment, amb la connivència internacional, d'una dictadura llarga i feixuga. La República es va acabar de perdre el trenta-nou, però s'havia perdut moralment molt abans, entre lluites pel poder i partidismes dels qui l'haurien hagut de mantenir amb cura, doncs era molt fràgil i li calia acolliment pactat, unitat i estabilitat pacífica, coses impossibles d'aconseguir en aquell moment.

Es va acabar de perdre quan a Europa, després de la segona guerra mundial, es van restablir unes democràcies convencionals, també en els països vençuts, llevat de la tràgica divisió alemanya. A Espanya no va ser així per qüestions estratègiques i de por al comunisme i tampoc no va ser així en els països fronterers amb la URSS, per l'inrevés. I aixì tots els castigats habitants de la zona fronterera amb les rússies es van trobar de grat o per força amb dictadures i governs totalitaris. Fins fa quatre dies no han pogut recuperar, tampoc, una certa democràcia una mica digna, tan feble com es vulgui però que permeti respirar. 

Ara estan de moda les lectures heroiques i mitificades, potser ens fan falta per generar autoestima, però la història és com és i sovint no depèn de nosaltres el fet de patir-la, sinó de poders fàctics diversos. No crec que tinguem els governs que ens mereixem, no crec en aquesta mena de determinismes ni fatalitats a nivell individual, però sí que crec que el context internacional i els jocs dels poders supranacionals i estratègics pesen molt. De les coses molt bones que va intentar el govern republicà, dels grans ideals republicans,  poca cosa en queda, quan s'han pogut recuperar no s'ha fet, com tampoc no s'ha recuperat la República com a règim polític ni sembla que hi hagi intenció de fer-ho. 

La República es va malmetre quatre dies després de proclamar-se, amb les divisions internes dels polítics i la violència, es va esquinçar dolorosament amb el cop d'estat del 18 de juliol i la tràgica guerra civil, es va perdre políticament el 1945, quan no va convenir recuperar-la, i la vam   acabar de diluir amb la transició i els polítics van decidir arribar a un consens potser inevitable en aquell moment, en lloc de plantejar un retorn a la legalitat antiga, ni que fos de forma gradual. La República catalana, en un marc federatiu, per cert, es va perdre de seguida, quan Macià va tornar de Madrid amb el cap cot i disposat a reduir les expectatives proclamades en calent. 

Puc semblar pessimista, però així és la història. Avui vivim en un món molt diferent, hem assolit benestar, la permeabilitat social és més fàcil, tothom va a escola i costa de situar-nos en aquell món de 1931, moltes lectures que es fan del tema es fan, com sol passar, en clau del present. Cal pensar que en aquella època hi havia zones rurals que pràcticament vivien en l'edat mitjana, amb situacions de caciquisme i ignorància, de pobresa i de misèria extrema, també a Catalunya (només cal contemplar els dibuixos de Nonell fets a Boí, per exemple, o llegir Vallmitjana), i d'altres zones més urbanes i civilitzades on es desenvolupava una ideologia progressista i moderna, normalment propiciada per les elits; de fet moltes de les lleis republicanes eren les més avançades d'Europa en aquell moment. També s'ha parlat poc encara de les guerres carlistes i de les seqüeles que havien deixat en el món rural, ressentiments encara vius en molts indrets a principis dels anys trenta. Les escoles de la República van fer molt bona tasca, però eren molt poques i poc representatives, en el conjunt d'una societat sense mitjans educatius.

Hi també un tema espinós sobre el qual no es vol incidir, el tema de la immigració castellana més pobra i mal acollida, només cal recuperar els reportatges que Irene Polo va fer a causa dels fets de Sallent, per adonar-nos de com anava la cosa. Una part d'aquests ressentits i marginats van formar part després de grups violents, durant la guerra civil. La societat dels anys trenta, a casa i fora de casa, no era, doncs, cap bassa d'oli, més aviat tot el contrari.

Aquests grans contrastos, les distàncies entre la qualitat d'unes minories i la quantitat immensa de pobresa, presents avui encara en molts països, eren aleshores a casa nostra molt difícils d'anivellar d'un dia per l'altre i la impaciència és una mala consellera en temps difícils. Hi ha qui pensa, també, i potser no va errat del tot, que països importants i propers, com França o Anglaterra no volien una Espanya competitiva ni desenvolupada, de fet hi tenien molts interessos econòmics i s'ha anat sabent que, mentre es feia propaganda intel·lectual a favor de la República, el govern anglès ajudava sota mà els franquistes.

Per cert, no s'acostuma a recordar massa que aquesta va ser la Segona República. La primera, encara més breu, és avui poc coneguda. A la tercera va la vençuda, diuen.

Avui he llegit el que vaig escriure l'any passat, tal dia com avui, al blog. En recupero uns fragments:

Avui (...) he vist que en la barana d'un balcó que donava a un pati interior hi havien penjat la Tricolor. De tantes contradiccions com ens arriben a sotraguejar, una de les més perceptibles i inquietants és el fet que, entre tanta memòria històrica, es parli tan poc de la República i dels seus ideals. Dels ideals primigenis, malmesos per totes bandes, ja que sovint vam confondre -i confonem- ser antifeixista amb ser demòcrata i republicà. O fins i tot ser anticlerical amb ser republicà i embolica que fa fort.

Poques coses serioses hem recuperat d'aquells antics ideals!!! Desenterrar morts dóna vots, però resulta una mica inquietant. Potser hauríem de tendir més a resurreccions dignes que no pas a enterraments retrospectius i un pèl macabres. Tant parlar de l'ensenyament i els seus problemes i la cosa té una solució evident: agafem els programes i metodologies d'aquelles escoles dels anys trenta, capdavanteres en tantes coses i tornem a fer el que feien i com ho feien. Començant per la formació de mestres i la tria d'aquells que han de formar mestres. Crec que ens arribaria a espantar el rigor i la modernitat de l'època.

(...) Avui moltes expectatives s'estan posant, com abans en la República, en l'independentisme, com si hagués d'esdevenir el remei a tots els nostres problemes socials i polítics. Afortunadament, en un context més tranquil i pacífic, en general, però obviant determinats debats sobre aspectes pràctics i profunds del tema i caient altra volta en divisions de tota mena lligades a personalismes oportunistes o a vanitats diverses. Són republicans els independentistes? Imagino que sí, és clar, tot i que de vegades penso que ens ha quedat una mena d'angoixa retrospectiva en no haver tingut reis catalans del tot o 'només catalans'. Mentrestant el rei hispànic actual reparteix títols nobiliaris, fan marquès al senyor Tàpies i baronessa la vídua de Vicenç Vives. Surrealisme a cabassos, vaja. Bé, no critico, no fos cas que un dia d'aquests m'arribi el nomenament... La Marquesa del Poble-sec... sona bé...

Aquesta 'corrido' l'havia escoltat la meva mare, de petita, cantar a un cec pels carrers del Raval. Malauradament, les coses no van anar tan bé com preveia la cançó. Guty Cárdenas també va morir molt jove, al seu país, Mèxic, assassinat, uns diuen que a causa d'una discussió precisament sobre el tema espanyol i d'altres que a causa d'un afer amorós. Com sol passar amb tantes coses, la veritat segurament no la sabrem mai ben bé del cert.




PER CERT, POTSER ENCARA HI SOU A TEMPS... AL SALÓ DE CENT, AQUESTA TARDA, PERÒ CAL FER RESERVA: "ENSAYO GENERAL. WINNIPEG, EL BARCO DE LA ESPERANZA"