Avui, com molta gent sap i la resta hauria de saber, fa cinquanta anys de la mort, dolorosa i encara prematura, de Josep Maria de Sagarra. Era l'any 1961, els diaris en van parlar força ja que era un personatge conegut, estimat i admirat per gairebé tothom, llevat de les elits de la cultura i la cultureta, una gran part de les quals, com sol passar en tantes professions, és arrossegada sovint pel pecat capital de l'enveja. Pla, antic amic de Sagarra i també envejós, -tot i que en l'entrevista que li va fer Soler Serrano Pla declari en contra d'aquest pecat de forma aparentment sincera-, també va tenir detractors, però aquests es van centrar molt més en aspectes concrets de la seva biografia que no pas en l'excel·lència literària. De la vida i l'obra de Sagarra se n'ha parlat molt i l'entrada a viquipèdia dóna una idea força acceptable de la seva vida i la seva obra. En tot cas, com vaig sentir comentar una vegada a Agustí Pons, no hauríem de jutjar des del nostre còmode present la generació que va viure i patir la guerra civil, en tot cas podem jutjar o opinar sobre la nostra i ja tenim prou feina. Certament el règim havia fet esforços per abduir intel·lectuals catalans i alguns d'aquests, que havien de sobreviure en aquell context, com el mateix Sagarra, van fer la viu-viu. De tota manera, qui sigui lliure de pecat...
He dedicat moltes entrades en el blog a Sagarra i aquesta no serà l'última, sense que faci falta cap centenari ni cinquantenari per fer-ho. És el meu escriptor preferit en català, encara que aquestes afirmacions sempre són injustes i subjectives i les comparacions poden ser força odioses en molts casos. En tot cas, si es considera quantitat i qualitat no el guanya ningú, sorprèn que fes tantes coses i tan bé i, a més a més, vida nocturna, vida social i viatges diversos. Escriure un parell de poemes sensacionals, articles setmanals al diari força enginyosos o quatre contes molt bons té mèrit, no ho negaré, però mostra una certa galvana si no es fa res de més gruix, segons la meva opinió. En aquest país nostre es castiga l'excés en el treball, l'eclecticisme, la independència intel·lectual i també ser treballador. Un exemple seria Rusiñol, a qui sempre es va retreure fer massa coses. O, més recentment, Terenci Moix, diumenge mateix veia un programa dedicat a ell en el segon canal i es comentava aquest càstig hispànic -i també català- a qui fent més del compte, i a sobte amb una certa facilitat i alegria, sense angoixa vital ni creativa, evidencia la ganduleria de la resta. Si afegim que aquests tres autors van escriure també en castellà, i molt bé, ja tenim la sentència a punt. Aquest tema està avui tan polititzat i ha esdevingut tan metaliterari que no hi entraré a fons, de moment.
Sagarra, quan jo era petita, formava part de la colla de senyors savis i importants que, com Pla o Delibes, escrivien a la revista Destino, que comprava el meu avi els dissabtes i que feia una olor especial, de paper de qualitat i tinta bona. La gent gran sabia força poemes de Sagarra i els recitava a casa o al centre parroquial, en una època en la qual es declamava molt i bé, fins i tot -o sobretot- en sectors populars modestos. La cançó catalana que es podia escoltar de tant en tant per ràdio era encara la dita tradicional, que compta amb moltes lletres de Sagarra cantades per Emili Vendrell, un altre gran oblidat. Aquest tipus de cançó costa avui d'escoltar, de vegades algú s'hi arrisca o es fan noves i estranyes versions. Comprèn des de textos força antics fins a d'altres escrits per gent com Apel·les Mestres o el mateix Sagarra. És aquesta una cançó que ens hem esforçat en marginar, potser perquè sonava a jocfloralesca. La Nova Cançó, en veu de Josep Maria Espinàs, proclamava: oblidem velles cançons/ que encomanen la tristesa. Avui la Nova Cançó també és vella i encomana tristesa, pel que sembla. I, apa, a fer bugada.
El meu Sagarra infantil va ser a més un autor radiofònic, ja que en aquella època s'emetia molt de teatre per la ràdio i els dimecres, a ràdio Barcelona, patrocinadas por muebles La Fábrica, moltes de les obres eren en català. Es representaven peces seves al Romea, des de mitjans dels quaranta, amb certa regularitat, però a mi no m'hi portaven, aleshores, i em vaig haver de conformar amb veure alguna excel·lent representació d'aficionats. El teatre no professional ha estat constantment fidel a Sagarra, tot i que de vegades sembla que ni existeixi i has de fer grans investigacions per esbrinar on pots anar a veure obres clàssiques o fins i tot, sarsuela. La televisió, el segon canal, va recuperar algunes obres de Sagarra a l'espai Lletres catalanes. Com que diuen que la memòria és el millor crític en mencionaré dues que no he oblidat, L'hostal de la glòria, amb la gran Paquita Ferrándiz i l'inoblidable Jordi Serrat, i un Cafè de la Marina que és el millor que he vist mai fins ara, amb Maife Gil, la filla de Paquita Ferràndiz, Ovidi Montllor i Pau Garsaball.
De jove ets influenciable i com que a les antologies canòniques de la meva joventut s'oblidava Sagarra o es comentava que era populista i de poca qualitat, fins i tot m'ho vaig creure una mica, durant poc temps, afortunadament. Aleshores va ser l'època d'Espriu i tot era Espriu, el qual avui també sembla un valor de baixa. De Josep Maria de Sagarra en salvaven alguna cosa, les obres de teatre en prosa, més modernes, com Galatea, una part de les Memòries, la novel·la Vida privada, amb algunes reticències. Cal pensar que durant un temps la novel·la també va ser un gènere menystingut, cosa que va propiciar que hi hagués aquella generació sense novel·la, per cert. El temps passa i els alts i baixos van fer que la programació teatral sagarriana patís els atzarosos moviments de la borsa cultural. Recordo una bona versió al Romea del Cafè de la Marina, una obra que s'havia arribat a fer en cinema. La interpretaven Carme Sansa i Pep Torrents i va tenir un gran èxit de públic. També es va fer, més endavant, un Hostal de la Glòria amb Rosa Maria Sardà, força digne, però que pel meu gust ja va ensopegar amb aquesta mena de prejudicis sobre el vers que fan que se'l vulgui transformar en una mena de prosa estranya. Així, s'eliminaven síl·labes i es recitava com si es parlés de forma normal. Un exemple: els però s'havien transformat en pro, cosa que aleshores fa perdre el ritme i fins i tot la rima. Encara més, com que avui dia els finals feliços semblen una vulgaritat el final ja traspuava una mena d'inquietud, una inseguretat de la protagonista en afirmar que tot estava arranjat 'prò' no pas oblidat.
També es va representar, amb motiu del centenari del naixement de Sagarra, La corona d'espines, amb una bona interpretació d'Àngels Poch i Josep Maria Pou. Tot i que per a mi és una obra menor i la tria podia haver estat una altra, la veritat. Després ja s'ha anat fent poca cosa d'un autor que hauria d'estar cada any a les cartelleres teatrals professionals, si fóssim un país diferent i no tan iconoclasta i avantguardista. Avui ja costa trobar gent que reciti bé, de tant en tant algú fa bons recitals de Sagarra, com Soler amb El Comte Arnau, la majoria de recitadors bons són gent d'una certa edat, cosa que em fa pensar que les escoles de teatre no incideixen prou en això de la dicció, la pronúncia, el ritme i la rima.
Abans els actors no anaven a escola, es feien, desfeien i promocionaven a l'escola de la vida i del carrer, amb aquelles dues funcions diàries i aquell ritme avui impensable. Avui molts d'ells es fan i desfan a la televisió, a les sèries, i un reclam teatral és que els actors surtin als culebrots, tant és així que ja se'ls coneix normalment pel nom que tenen a la sèrie més llarga que han fet, de la mateixa manera que la gent deia fins fa quatre dies que anava a collir bolets a Ventdelplà.
Un muntatge oblidable va ser, pel meu gust, el darrer que es va fer al Nacional del Cafè de la Marina. Mal recitat, amb uns bons actors però mal triats i mal dirigits i amb un acabament pocasolta, que també transformava el final feliç en tota una altra cosa, amb el noi enamorat anant a seure amb els amigatxos de la taverna i deixant plantada la xicota. Només faltava que me li ventés un calbot. A més, l'acústica del nacional és, segons on seus, detestable. Tan costa pensar que un final convencional pot ser també realista i versemblant?
Fins i tot un text que avui pot semblar una mica delirant, el de La ferida lluminosa, va esdevenir un èxit immens de públic, a Catalunya, a Espanya i a l'estranger. Garci va recuperar l'obra per al cinema, transformant, no sé el perquè, el capellà en una monja. El secret d'aquesta obra és que juga de forma magistral amb els recursos dramàtics i que fa creïble, fins i tot avui, la història d'aquest matrimoni en crisi i el seu fill mossèn. L'any 1956 és va fer una pel·lícula on el gran Rodero, encara jove, era el capellà sacrificat.
Els cinquanta anys de Sagarra, com totes aquestes commemoracions, passaran sense pena ni glòria ni Hostal de la Glòria, perdoneu l'acudit fàcil. Per sort una editorial valenciana ha tingut cura d'anar editant la seva obra completa, altrament costaria de trobar edicions dignes de segons quins textos seus. Vida Privada s'ha fet en teatre, no puc opinar, ja que no l'he vista. No sóc gaire partidària d'això de passar de la novel·la al teatre, tot i que de vegades dóna resultats remarcables, ho admeto. També es va filmar una sèrie digna tot i que pel meu gust no reeixida del tot d'aquesta novel·la, fa anys. Potser ens la tornaran a passar un dia d'aquests. De tota manera, malauradament, les commemoracions literàries no fan història ni serveixen per a recuperacions estables, només cal pensar en la de Verdaguer, fins i tot en la de Maragall. No generen negoci segur, com va passar amb l'Any Gaudí, que ha fet història turística i econòmica. Les rutes literàries cauen en una mena de frivolitat cultural sovint i, en tot cas, no provoquen grans cues ni entusiasmes massius. No entenc com encara no tenim una programació sòlida i constant dels nostres clàssics, al teatre. L'altre dia un molt bon actor de la meva edat em parlava del que es promociona i té èxit enguany, als nostres escenaris: grans i petits musicals, teatre humorístic sense text, monòlegs graciosos... De tant en tant sorgeix un èxit inesperat, de qualitat, normalment són obres amb molt pocs actors a l'escenari, els temps no estan per a grans muntatges. Per això al capdavall ens hem de refiar, com sempre, dels bons aficionats coratjosos.
Sagarra no és només teatre tot i que al teatre, juntament amb la poesia recitada, va tenir els seu èxits populars més multitudinaris. Ha escrit la millor novel·la (bé, una de les millors, que no se m'enfadi ningú), fins ara i pel meu gust, de la nostra literatura, va ser un periodista excel·lent que cal llegir i rellegir, un memorialista irrepetible, un observador extraordinari, amb uns nivells de vocabulari i amb una excel·lència en el seu ús que costa de trobar en ningú més. Els correctors dels setanta i vuitanta li canviaven paraules i girs que després s'han recuperat, demostrant que era ell qui tenia la raó. Per no parlar de les seves versions de Shakespeare o de la Divina Comèdia. Ja sé que hi ha a qui no li agraden i opina que n'hi ha de millors, que són molt lliures i efectistes, els gustos són diversos i les valoracions divergents. Pel meu gust subjectiu i personal, cada dia escriu millor, com diuen de Gardel els argentins pel que fa a la interpretació dels tangos.
Per cert, el canal 33 va desempolsinar diumenge La Rambla de les Floristes, un bon muntatge televisiu amb el qual ens van fer pensar que la tele nostra ens oferiria teatre català amb certa regularitat i que va ser un bolet circumstancial. Amb motiu de la mort de Josep Termes també van desempolsinar l'entrevista que li va fer Espinàs el 1988. Un parell d'exemples ben evidents de com van les coses. Sempre ens hem de refiar de la bota del racó encara que sigui vella i encomani tristesa, ves.
Per cert, El cafè de la Marina va ser la primera pel·lícula en català, es va filmar l'any 1933, m'imagino que no en deu quedar cap còpia. Director: Domènec Pruna. A algú li sona???
