JOSEP MARIA GAVÍN, EL MISTERI DELS PERSONATGES SINGULARS

 

Ahir, al facebook i gràcies al Galderich Piscolabis, em vaig assabentar de la mort de Josep Maria Gavín, als noranta-dos anys. No fa gaire temps pensava en ell i en si encara era viu, gràcies a internet vaig tafanejar i vaig trobar entrevistes  que li havien fet, com ara una de fa deu anys al Tot Sant Cugat. Gavín era un d'aquests personatges extraordinaris i treballadors que sorgeixen de tant en tant, de forma inesperada, i que sovint no tenen el ressò que mereixen ni son valorats com caldria. En un altre camp i una altra geografia, en molts aspectes, el compararia amb el músic i expert folklorista Joaquín Díaz. 

La primera vegada que vaig saber de la seva tasca va ser gràcies a un d'aquells magnífics programes del Puyal que es deien Vostè Pregunta (1977-1984). Encara no existia TV3 però, amb esforços, imaginació i recursos limitats, el segon canal ens oferia produccions emblemàtiques, algunes de les quals es poden recuperar online. A l'espai català del segon canal se li han cantat moltes vegades les absoltes però sempre revifa amb èxit i grapa, malgrat el seu horari limitat i les travetes que li posen per totes bandes.

Dels Vostè pregunta n'hi ha uns quants a la xarxa però no pas tots i, precisament, de moment, el que es va dedicar a Gavín no l'he pogut trobar. Aleshores no es guardava tot, com passa ara, però el cert és que cada dia pots trobar més coses, per a goig de nostàlgiques impenitents.

El senyor Gavín em va produir de seguida una admiració immensa, de tot el que va explicar en aquell programa del passat remot li recordo una explicació sobre la seva metodologia per classificar estampes de Sant Josep, el seu patró, i segons em comenta avui Galderich era una de les seves més estimades especialitats, això de les imatges en paper del sant. També va explicar els seus esforços per tal de documentar, era un gran fotògraf, vinculat a la UEC, tots els espais religiosos privats i desconeguts, capelles familiars, esglésies inserides en edificis diversos i poc o gens conegudes, oratoris oblidats.

Ahir no vaig veure la tele, suposo que alguna referència a Josep Maria Gavín devien fer, tot i que anàvem empatxats del concert del dia i dels americans d'upa voltant per Catalunya, cosa evidentment important i remarcable, no diré pas que no. Al país, i això no és culpa de Madrid, a les espanyes, en general, fan si fa no fa i en moltes ocasions, ens ofega un doll de badoqueria, aquesta badoqueria berlanguiana que el director va reflectir a la seva emblemàtica pel·lícula. Es cau segons com en un antiamericanisme visceral però quan un americà important s'acosta per aquí caien en l'èxtasi més ximplet. 

De vegades, quan mor algú important, es tira d'arxius i es ventila l'obituari amb quatre banalitats. De vegades, després, hi ha un cert penediment de l'oblit i, més endavant, se li dedica algun programet original i que no  sigui un refregit. Hi ha casos vergonyosos, al país, quan va morir Montserrat Carulla, que no estava pas oblidada sinó que feia quatre dies que sortia a les sèries i al teatre, va resultar que va morir Maradona i l'obituari de l'actriu nostrada va desaparèixer del context per donar pas a l'evocació del futbolista.

La meva admiració pels col·leccionistes esforçats, cultes i coratjosos, el mateix Galderich crec que és d'aquesta mena, gavinista, va lligada a la meva incapacitat per a ordenar el que sigui, per desar les coses amb cura i trobar-les després. Em passa amb els llibres i amb gairebé tot, una vegada Espinàs confessava que ell no era gens col·leccionista, tampoc, tot i que en alguna ocasió ho havia intentat. Una vegada vaig intentar col·leccioar cromos de picar i ho vaig deixar córrer. A Barcelona tenim un lloc extraordinari, màgic i singular, dedicat al col·leccionisme, el Museu Marés. 

El senyor Gavín es pot dir que en molts aspectes va obtenir reconeixement i suport, molt del qual, això sí,  voluntari, per realitzar la seva tasca. Els seus immensos arxius son avui al Monestir de les Avellanes, un lloc silenciós i molt adient per anar-hi a meditar sobre el sentit de la vida i els miracles imprevistos. Si en lloc de llençar llenya als focs de les passions polítiques s'intentés esbrinar d'on ve la llenya i classificar el seu origen i característiques estaríem en el bon camí de la regeneració humana. 

https://www.elpuntavui.cat/cultura/article/19-cultura/2283783-josep-maria-gavin-quan-el-col-leccionisme-es-porta-a-la-sang.html

ELS PERILLS DE LA TECNOLOGIA PERVERSA

 

Cada dia m'angunieja més la tendència apocalíptica vers qualsevol tipus de novetat. Com que la vida és breu i la memòria selectiva és habitual que ja no recordem el passat tal com era sinó com l'imaginem.

En el temps de la proliferació de novel·les romàntiques s'acostumava a avisar dels perills que aquestes comportaven, sobretot per a les dones. I això ja venia d'abans, Santa Teresa és plany de l'afició de la seva mare a la lectura de llibres de cavalleria. El drama de Madame Bovary té molt a veure amb l'excés de lectura, tot i que ella és una heroina imaginària, lligada a la moda de produccions de tota mena i qualitat, sobre dones adúlteres, que es va escampar durant el segle XIX.

El cinema tambá va ser l'esca del pecat, a banda del que s'hi podia veure, tot es gaudia a les fosques. La meva mare, de petita, anava de vegades al cinema amb una tieta vídua, molt cinèfila, però ho feien d'amagat de la seva àvia, que creia al cinema culpable de totes les desgràcies. Suposo que amb el teatre devia passar si fa no fa. Sempre hi ha hagut produccions elitistes però el poble humil sol optar per coses de poca volada, segons els experts, poc recomanables o considerades xarones.

A mi em piconaven amb el tema dels tebeos, s'havien de llegir llibres i no tebeos però resulta que, més endavant, com sol passar, 'on hi havia un tebeo hi hauria un llibre', segons una famosa campanya reivindicativa, tan enganyosa com gairebé tot. En tot cas el llibre no és un bé absolut, hi ha llibres horribles i poc recomanables. I això del llibre de paper per damunt del digital és una altra falàcia que avui ja sembla a mig superar.

Una cosa molt dolenta va ser la televisió, deien que la família, davant de la tele, no es comunicava però, en realitat, molts homes d'aquells que anaven a la taverna es van quedar més a casa. Hi havia experts, sempre n'hi ha a dojo, que van comptabilitar els crims i violències diverses que les criatures podien contemplar en una setmana, era esgarrifós. Algun assenyat pedagog va incidir en el tema de les aportacions culturals, fins i tot les inconscients, que la tele podia aconseguir en aspectes com ara el vocabulari infantil. Tot i que ja en temps del 'Zorro', a la ràdio, una professora ens va fer veure com aquelles gracietes malmetien l'idioma espanyol.

Un any, d'adolescent, vaig ser monitora de colònies, a moltes activitats de lleure, lligades a les parròquies, hi havia capellans pel mig. Un que, suposadament, era pedagog o li semblava que ho era, ens va fer una xerrada contundent sobre el nen d'abans de la televisió i el de després, que havia perdut l'afició a escoltar i la curiositat intel·lectual.

Després van venir estris encara més perillosos, els ordinadors, que provocaven addiccions ja que, en alguns països, el jovent, sobretot nois i adolescents, no volien sortir de la seva habitació, abduïts per l'estri. Després van venir les joguines per interactuar amb la tele, els jocs de rol els quals, per més inri, es van identificar amb algun  crim perpetrat per un guillat. Fins i tot, explicaven, hi havia qui, volent imitar la trencadora Pippi de la sèrie es llençava per la finestra pensant que podia volar. Avui el dimoni son els mòbils i les pantalletes en general ja que, segons els experts i alarmistes, provoquen addiccions semblants a l'alcohol o les drogues dures. No diré que no hi pugui haver algun cas puntual i temporal però el tema de les drogues, molt seriós, arriba per camins diversos i, de vegades, inesperats. 

Avui la gent té pocs fills, en general, i hi ha una gran pressió afectiva i educativa al seu entorn. És un camp abonat per als discursos dels experts alarmistes. L'entorn real és molt divers, he conegut gent que ha tingut problemes seriosos amb els fills però penso que pocs han tingut a veure amb la televisió, els jocs de rol o les pantalletes, en general. O amb els mòbils. Som més gent i hi ha més de tot, bo i dolent. L'espècie humana no necessita pantalletes per fer disbarats ni per exercitar la violència. Malauradament és allò de què culpem al mirall però la ganyota la fem nosaltres, vaja. Les violències serioses no son les que ens mostren las filmacions espontànies, que potser també, son les que es desenvolupen en guerres llunyanes, moltes de les quals a països molt pobres i amb problemes de gruix i de les quals, sovint, en sabem i en veiem poca cosa. Ara sembla també que un gran nombre de criatures de menys de deu anys miren porno sovint, a causa dels mòbils, i després volen fer el que veuen. Com que tot es repeteix tant, les coses es magnifiquen i multipliquen. Hi ha molt de jovent amb afició al cinema gore dirigit als adolescents, que jo odio, i després no van pas estossinant tot quisqui, que jo sàpiga. Encara més, de vegades violències horribles els ha comès gent 'que no ho semblava', d'edat diversa.

I, per cert, si llegiu això, o qualsevol altra cosa que trobeu per l'ordinador, també 'llegiu', i el text pot ser tan important com el de la darrera novel·la promocionada per Sant Jordi. Jo crec que llegeixo força, de vegades més d'un llibre a la setmana, llibres diversos, més curts o més llargs, que això també compta, per tant, que no em prediquin tant, que ja m'ho feien a l'escola, això de pontificar. El cas és espantar-nos, així som més manipulables i vulnerables. I això de pontificar s'encomana i ho acabem fent una gran majoria, amarant les prèdiques amb generalitzacions absurdes sobre qualsevol cosa, persona o situació. I també en llegeixo molts a ebiblio, una forma molt còmoda de llegir i no dur pes excessiu a la bossa. 

PER SEGUIR LA TRADICIÓ...

 

Diumenge pel matí seré una estona a la parada de l'editorial Stonberg. Per la tarda em podreu trobar a la Plaça del Molino, a la parada de CERHISEC en la qual, a banda dels meus llibres, podreu trobar les imprescindibles publicacions sobre història del barri.

I aquí podeu escoltar un programa de ràdio en el qual parlo 'del meu llibre' però també de moltes altres coses. A partir del minut 22...

https://radioactius.org/2023/04/19/sant-jordi-en-familia/

LA FERIDA DEL TEMPS I ELS COSTUMS QUE EVOLUCIONEN

S'acosta Sant Jordi, un dia que cada em fa menys gràcia. Ja fa anys, molts, que ha caigut en una mena d'excés amarat de declaracions sobre les virtuts de la cultura, sembla que la lectura i, sobretot, la lectura de llibres de paper, té una mena de prestigi indiscutible. Llegeixo que cada dia, a Catalunya, es publiquen uns cent llibres, quatre per hora, si fa no fa. També llegeixo que, de mitjana, de cada llibre se n'imprimeixen uns quatre mil exemplars. No negaré les dades oficials però sé que hi ha molts llibres, de persones poc conegudes, que tenen sort si en poden arribar a imprimir dos-cents i vendre'n la meitat. De fet, aquestes dades afegeixen que la meitat d'aquests llibres, a tot estirar, son els que arriben a les llibreries, la resta son electrònics, de vegades duplicats dels de paper, i també hi ha un munt de publicacions de fundacions, ajuntaments, empreses i organitzacions diverses no governamentals.

Passo per alt les dades econòmiques, sembla que els beneficis creixen però encara no arriben als números de l'any 2007, que van ser molt bons. Després va venir la crisi financera i moltes coses més. Tot puja i baixa, en aquest mon. Un terç dels llibres son obres literàries i gairebé un vint per cert literatura infantil i juvenil. Un setze per cent son llibres de text no universitaris, si tan sols es tenen en compte els que son en català s'arriba a un quaranta i escaig per cent, cosa lògica considerant el pes de l'escola. De cada quatre llibres un és en català. No em semblen mals números, la veritat, considerant el context real de la societat nostrada, tot i que els números han baixat en comparació amb els primers anys del segle XXI. També hi ha la producció en anglès, un quatre per cent del total, mentre que d'altres llengües, entre les quals el francès, que havia estat important, son ben bé minoritàries.

La taxa de publicació a Espanya, en general, és molt més elevada que a països com França, Alemanya o Itàlia. Tampoc no és estrany si es té en compte el sistema educatiu actual que fa que les comunitats autònomes amb llengua pròpia tinguin textos escolars diferenciats. Una altra data important és l'abaratiment i facilitat per editar, amb una inversió relativament discreta es pot fer un llibre i també s'ha incrementat l'autopublicació, que segurament anirà en augment.Cal pensar que això té una lectura positiva, tothom va a escola i pot escriure un text digne si s'hi esforça una mica. Fa anys escrivien quatre gats, aquí i a les antípodes. A un premi literari s'hi presentaven mitja dotzena de lletraferits i avui son centenars, en alguns casos. 

Totes aquestes dades i moltes més, que soc incapaç de valorar qualitativament, es poden trobar aquests dies als diaris, en paper o digitals. El fet és que tot ha canviat i augmentat. Avui és habitual que un llibre de narrativa, però també un assaig ben promocionat, surti, simultàniament, en català i castellà. Això, segons la meva opinió, treu pes a la versió original, de vegades no saps ni quina és i tens sorpreses diverses. Les meves observacions, a banda de les dades recollides, son subjectives, percepcions, però crec que tenen una bona part de realitat.

Una gran part de llibres, sobretot de narrativa, son de gent que ja es belluga en els mitjans, periodistes coneguts, gent de la televisió, gent que 'sona'. Aquest sector ja té la promoció assegurada, és clar. Una altra tendència és l'afany de novetats, molts llibres actuals, ben promocionats, son escrits per gent jove, primers o segons llibres, en general. Una gran part son dones, per cert. A una coneguda que té ja un bon currículum literari una suposada agent literària la va refusar a causa de l'edat. Els suplements literaris cada vegada son més restrictius i breus i segueixen les directrius, amb poques excepcions, dels qui remenen les cireres periodístiques. Si, per casualitat i amb sort, publiques un llibre i et coneix poca gent, t'has de refiar de la propaganda que et faràs tu mateixa i avui, gràcies a internet, es pot fer amb més facilitat. Els llibres, amb poques excepcions, te'ls compren coneguts i saludats, que venen a les possibles presentacions que també, en molts casos, has de muntar tu mateixa. Per sort els centres cívics, les biblioteques i algunes llibreries no et cobren per això. Per altra banda sembla que tothom vol escriure la seva novel·la, actualment. 

Hi ha editorials petites i mitjanes que tenen prestigi i d'altres que no tant. Al llarg del temps moltes editorials petites i mitjanes han estat abduïdes pels grans grups, dos o tres, que juguen amb noms diversos i col·leccions variades. Davant d'una panoràmica complicada i excessiva és lògic que molts bons llibres passin desapercebuts i que acabis per llegir els que s'han promocionat bé, cosa que sovint et provoca moltes decepcions. En això funciona allò que deia el meu avi, agafa fama i fote't a jeure, tot i que això, avui, també és relatiu i atzarós i la majoria d'escriptors i escriptores han de tenir altres feines si volen anar fent sense disgustos.

Sempre es dona la culpa a què la gent no llegeix prou, afirmació relativa. Les biblioteques ho tenen gairebé tot, de franc, i la gent té poc espai a casa. Fa anys, molts, per llegir un llibre que t'interessava l'havies de comprar o refiar-te de què algú te'l passés, el mateix passava amb els discos i la música. Els clubs de lectura sovint son també selectius i, en tot cas, en general, eviten que es comprin els llibres triats i ja hi ha qui tria per tu. 

Hi ha, avui, un gran mercat de segona mà, cadenes comercials o sense afany de lucre que ofereixen títols interessants però que no son 'els de moda' a preus de saldo. Cada dia hi ha més llibre nou a l'abast, i, en tot cas, quan, amb poques excepcions, un llibre fa alguns anys que s'ha publicat ja costa trobar-lo a les llibreries, has de recórrer a la xarxa. A més a més les llibreries 'de pes' fan també clubs de lectura i s'atorguen la virtut de recomanar allò que els sembla, sense manies.

Malgrat els greuges que paleso i que, en part, m'afecten com a autora no mediàtica i de venda escassa, crec que llegeixo i compro per damunt de la mitjana. Això no passa tan sols en el tema de la lectura i el llibre, l'excés ha arribat a tot arreu, què hi farem, és la tendència. Ara bé, sacralitzar el tema lector sempre m'ha semblat una ximpleria. El llibre i la lectura, avui més que mai, son consums culturals frivolitzats i massificats. La lectura no rau tan sols en el llibre ni en el llibre de narrativa o poesia, es llegeix a la xarxa, a la premsa, a tot arreu. Com en el cas dels actors i cantants que, quan comencen i tenen èxit, pensen que el futur serà esplèndid, en el mon de l'escriptura, un primer llibre amb un cert èxit fa il·lusió i sembla l'inici d'un camí que porta cap al Nobel. Però els premis, ai, a partir de certa mida i cert valor econòmic, no volen dir res, fan passar molt de bou per bèstia grossa. La fama és fum, també la literària i la mitja dotzena de noms que sobreviuen al pas del temps ho fan gràcies a molts factors que caldria analitzar a fons. 

En aquest context, tot i que és un dia que manté una certa màgia etèria, Sant Jordi ja em sembla una mena de fira multitudinària amb pretensions excessives. De tota manera, per complir amb la tradició, sortiré a passeig i seré a un parell de parades una estona. Pel que fa a les roses, Sant Jordi, el Drac i la resta, també trobo que tot plegat ha entrat en una espiral de frivolització progressiva, com tantes altres festes. En el fons, com amb les mones de Pasqua, l'important és quantes se n'han venut i quin calaix han fet aquest any els qui es guanyen la vida amb les vendes. I fins i tot en sectors d'aquest tipus hi pesa la promoció, hi ha pastisseries anònimes i pastissseries mediàtiques. El pas del temps fa que fins i tot enyori aquells llibres que ens donaven a les caixes d'estalvis si ingressaves vint durets per aquestes dades. 

LA QUALITAT DE VIDA, UNA ABSTRACCIÓ RECURRENT

 

Amb el pas del temps ja he conegut moltes experiències vitals centrades en la suposició de què la nostra vida, la nostra felicitat i la nostra pau interior estan lligades al fet de viure en un indret determinat. D'assolir això que en diuen 'qualitat de vida' quan, segons la meva subjectiva opinió, la qualitat de vida està a dins d'una mateixa, més aviat.

En aquest context sorgeix de tant en tant la crida enganyosa del neoruralisme, precisament en una època en la qual la ruralia ja no és remota ni llunyana. Res de nou, modernistes i noucentistes van exemplificar aquesta tòpica dicotomia i la literatura és plena d'exemples paradigmàtics. A Terra Baixa, ja no la ciutat sinó la vida a poblat, és plena de capteniments perversos però els cims de les muntanyes, amb un fred que pela, son el lloc de la puresa ancestral.

En canvi, la Laura de Llor, sobretot la del primer llibre, es veu immergida en un context que tampoc és rural, sinó provincià i ranci i enyora Barcelona, com els passa a aquelles germanes de Txèkhov, que volen anar a Moscú, sí o sí. Es pot argumentar en qualsevol sentit. Molta gent manifesta, com si fos un mèrit, que està tip de Barcelona, per exemple. No concreten gaire, hi ha moltes Barcelones, com ja va escriure en diferents ocasions Espinàs. El sentiment personal va molt lligat a l'arrelament, a les amistats que tens, a la vida que fas, a la família. He sabut molts casos de neorurals que han retornat al garbuix urbanita. Els humans cerquem justificacions per a tot, sobretot per als nostres errors i relliscades.

Avui s'alterna una mena de mitificació de la pagesia amb els riscos dels babaus que creuen que en un indret desconegut, en el qual aterren amb etèries il·lusions i no per necessitat, trobaran el seu lloc al mon. El cinema actual ens ha explicat històries diverses, amb objectius també diversos. As Bestas, Alacarràs, Suro... El rebuig a la modernitat i la bescantada teconologia revifen tot i que avui la informàtica ha arribat a tots els racons. Fa anys el pagès, el pagerol, com en deien, de forma despectiva,  era objecte d'acudits i facècies diverses. Avui queda més guai fotre's del pixapins, que sempre s'identifica més aviat com a barceloní. 

En tot plegat hi naveguen els tòpics de tota mena. Fa pocs dies encara em repetien, en un dinar d'amics, com havia canviat Barcelona, com havia canviat el meu barri, com si el passat, idealitzat a dojo, hagués estat una bassa d'oli. Avui ens piconen amb tota mena d'alarmes i informacions i les repeticions, ja ho deia Huxley, fan una veritat, quan son nombroses i insistents. En el rerefons hi ha els prejudicis i pors derivats de les allaus migratòries diverses i que continuaran, ens agradi o no, ja que, per malament que estiguem, al mon hi ha moltíssima gent que està molt i molt pitjor i vol guillar com sigui. Els qui poden intentar construir una vida a prop nostre, a la ciutat, van a parar als barris humils, en general, tot i que això de barri humil també és relatiu. 

Fa anys vaig conèixer una parella aparentment feliç que es vantava de ser de la classe treballadora. Les coses els van anar molt bé, es van aburgesar i es van comprar una casa en un d'aques indrets amb prestigi, on han anat a raure molts fatxendes. 'Qualitat de vida, noia', em va dir ella una vegada que ens vam trobar. No vull entrar en debats inútils davant de les conviccions suposadament dogmàtiques però el cas és que, tot i que no li vull donar la culpa als diners ni a la casa, es van acabar separant al poc temps d'encetar la qualitat de vida.

Malgrat els problemes d'habitatge, al Raval i al meu barri hi viu, de forma digna i treballant de tota mena de coses que els d'aquí ja no volem fer,  molta gent 'de fora' que te pis, de lloguer o de propietat, de vegades compartit amb alguna altra família, al capdavall, la gent del temps dels meus pares, una gran majoria, havia de conviure amb els sogres i amb oncles concos, cosa que provocava problemes diversos. La memòria és subjectiva, aquella Barcelona tan guai tenia bosses de pobresa que ara no ens podem ni imaginar, el Bocaccio convivia en espai i temps amb barris de barraques entre els quals, tot s'ha de dir, també hi havia diferències significatives.

En el fons cadascú de nosaltres parla i pensa segons la seva història i el seu imaginari, no hi podem fer més, tot i que de vegades hi ha persones més objectives i que no es deixen arrossegar pels tòpics que queden bé amb poc gasto. La qualitat de vida, com la felicitat, son abstraccions inexistents, el tema 'qualitat' que s'aplica a tot també és relatiu. Pots admetre la qualitat del sector sanitari, però si t'ensopegues amb un metge pocasolta o que s'equivoca, tots som humans', la cosa de la valoració cau en picat. Avui, els qui tenim una pagueta de jubilats digna i un pis propi, i crec que som molts i moltes, podem ser urbanites i passar temporadetes fent de turistes rurals o fent viatges on sigui, contaminant a dojo amb avions i vaixells. Si no viatges, amb tot el respecte per als pagesos, abans t'haurien dit que 'fas el pagès'. Se suposa que t'ha d'agradar viatjar i això va a temporades i a gustos, com tot a la vida. Hem de viatjar, hem de veure mon, que no tenim conversa, deia Capri en un monòleg. Acabava, amb la família, naufragant, un final simbòlic, habitual en molts casos d'il·lusions etèries que exemplifiquen el nostre tarannà de polls ressuscitats i de nous rics d'estar per casa. En un conte de Rodari unes mones van donant voltes en uns caballitos i estan convençudes de què viatgen molt.

El consum cultural, lligat al turisme massiu, també compta amb els seus dogmes i les seves tendències. El Modernisme, avui tan mitificat, em produeix una mena d'aclaparament estètic, Gaudí inclòs, hi ha gent que s'empipa si dius que no t'acaba de fer el pes. Potser és que tiro més a noucentista, qui sap. En el camp literari també sembla que has d'haver llegit la novetat de moda, ben promocionada, que aviat s'oblida, amb ben poques excepcions. Ara ve Sant Jordi i ja tremolo.

Fa algun temps, en un club de lectura, algú em va dir que a les ciutats hi ha més violència que al camp. La dicotomia ja és tramposa i li vaig recordar, tot i que no em va creure, que a la guerra nostra hi va haver, proporcionalment parlant, molta més violència als pobles que a la ciutat. El que passa és que a les zones urbanes hi ha més gent. I li vaig recordar un munt de crims, no gaire antics, que s'han produït a zones rurals o mig urbanes. De tota manera, per damunt de la realitat, hi ha la imaginació, el desig, la necessitat de creure en arcàdies inexistents o en la Jerusalem celestial, cosa que intento respectar, però, la veritat, em costa. I molta gent no pot triar res, cau on cau i amb qui cau i fa el que pot i el deixen. 

EL FUM DE LA FAMA I MOLTES COSES MÉS

 

La fama és vapor; la popularitat, un accident; l'única certesa terrenal és l'oblit.

Mark Twain

La sèrie Selftape,  produïda per Filmax, s'ha estrenat a Filmin i és la tercera que endega la plataforma. La idea i el contingut, amb algunes col·laboracions, és obra de les germanes actrius Joana i Mireia Vilapuig. Pertany a un genère que revifa de tant en tant, l'autobiogràfic i testimonial, tot i que les mateixes protagonistes han explicat que hi ha ficció i realitat al cinquanta per cert. 

És una sèrie breu, sis capítols de mitja hora, molt ben realitzats, que mantenen l'interès però que es queden curts en molts aspectes, una mica com aquestes històries d'enjòlit que ens presenten pistes falses que no saps on volen anar a parar. No s'ha d'explicar tot, és clar, ni de bon tros, però la promoció de la sèrie es una mica enganyosa. Les dues actrius excel·leixen en molts moments però, al capdavall, no acabem d'entendre el seu capteniment. És clar que jo soc d'una altre generació, ja, ni tan sols, de la dels pares de les protagonistes. Més aviat de la de les iaies.

La història, una mica esbiaixada, amanida amb filmacions familiars de les noies, un recurs que avui és habitual des del moment en el qual la possibilitat del cinema familiar es va abaratir i generalitzar, fa salts en el temps, juga amb els records i les evocacions i, salvant les distàncies, ara que tornen a posar en escena els Conway, juga amb allò que no va ser, amb les ferides del temps, vaja. Però, qui sap, les actrius son molt joves i tenen encara un llarg futur. Caldrà seguir-les amb interès, si tenen sort i oportunitats. 

Hi convergeixen temes diversos, que sempre seran iguals o semblants: la fama precoç i excessiva, el pes de la popularitat, els riscos i febleses de professions com la d'actriu o actor, tan glamouroses, tan inestables i tan fràgils, la família i les seves servituds i misèries, el pes de la memòria compartida en els llaços afectius. I, de passada, moltes més coses: les drogues, el sexe fàcil, l'amistat incerta, les gelosies professionals, els abusos encoberts, el perill de les xarxes socials quan se'n frivolitza el contingut, la prepotència dels qui, al capdavall, mouen els fils dels actors, talment com si fossin titelles, en un context en el qual molts frikis fatxendes acaben per remenar les cireres. Res que no s'esdevingui en d'altres mons professionals o en el camp de la política, per exemple.

Les sèries juvenils son un filó, un caramel per a les televisions, per al cinema. Sovint son tramposes, sentimentaloides, i, en molts casos juguen amb una mena de vernís cultural, ètic, hi barregen literatura, filosofia, bonisme i les teles estan molt cofoies quan l'audiència és massiva, com si la quantitat d'espectadors fos un valor inqüestionable. Desconeixia el ressò que havien tingut aquestes dues joves, en el seu moment d'èxit, no seguia la sèrie de culte del moment. 

Fa angúnia escoltar el breu fragment en el qual les entrevisten en un programa del mateix canal responsable de la sèrie, les preguntes ximpletes sobre si han hagut de fer petons i coses així. I també és inquietant el fragment a l'institut, el teatre per a infants i adolescents ha estat, com la novel·la per a aquestes franges d'edat, un altre negoci alimentici i un complement incòmode per als actors. Els adolescents en efervescència els pregunten bestieses, inherents a la mitologia promocional del mon de la fama, avui més lligat a les xarxes que no pas a les sèries o al cinema. En el temps de l'EGB jo havia acompanyat al teatre grups d'aquestes edats, que tenien més ganes de sortir i fer gresca que no pas de fer cultura convencional i en moltes ocasions els actors i actrius havien reaccionat amb una certa histèria davant del poc interès del public, al capdavall obligat a anar a les representacions formant part dels ramats escolars.

Hi ha molts aspectes que fan reflexionar, en aquesta sèrie, potser massa i tot. És una bona sèrie en molts aspectes, una mica repetitiva en ocasions i massa insistent a l'hora de mostrar els problemes de comunicació dels personatges. La vida no és la tele però, al capdavall, és allò de l'antiga dita 'no culpis el mirall, la ganyota la fas tu'. Amb els anys veus actors, actrius, autors i directors, de molta categoria, oblidats, que han optat pel realisme i potser s'han dedicat a d'altres coses, ni que sigui de forma intermitent. De joguines trencades n'hi ha hagut moltes, aquí i a les antípodes, però també persones que, dins de la professió, han fet una vida estable, convencional, familiar, lliure de drogues i addiccions. Ara que tanta escudella fan sobre la facilitat d'accedir al porno no es reflexiona gaire sobre l'excés de sexualització que trobem a productes aparentment fets amb bona intenció, dirigits als adolescents, i que, en el fons, com sol passar, cerquen el negoci i para de comptar.

En els temps de dos canals i prou, va tenir un gran èxit, avui difícil d'imaginar, Verano azul. El destí dels seus protagonistes juvenils ha estat divers, és una sèrie que es repassa de tant en tant, i en moltes ocasions s'ha parlat del destí d'aquella simpàtica colla, m'estranya que no s'hagi escrit un llibre de gruix, seriós, sobre el tema. O que no s'hagi fet una sèrie sobre la sèrie. Fa anys, no se si encara és així, hi havia una mena de dèria en portar criatures a càstings, de vegades això dels fills s'enfoca com una mena d'inversió estranya i les justificacions per empènyer les criatures a fer activitats prematures, de tota mena, és inquietant.

Em sobta encara la popularitat excessiva que produeix la fama efímera i que afecta a persones, personatges i, fins i tot, paisatges i edificis. El meu darrer llibre, 'La merienda', incideix precisament en tot això i el vaig encapçalar amb la cita del gran Mark Twa¡n amb la qual inicio aquest comentari. De vegades això d'incidir en les penes dels famosos i populars em recorda aquelles faules sobre el fet de què els rics no son feliços, una manera com una altra d'empènyer els anònims ressentits vers la resignació assumida.

https://www.filmaffinity.com/es/film992262.html

AMORS PERILLOSOS I CINEMA RECUPERAT

 

Fa alguns dies em vaig ensopegar, al Canal Verdi, amb una pel·lícula que desconeixia, 'El', de l'any 1951. Pertany a l'etapa mexicana de Buñuel i explica molt bé i a fons un cas de paranoia i gelosia compusiva. Considerant l'època i la forma acurada i inquietant en la qual es descriu la malaltia o bogeria del protagonista, es pot considerar una pel·lícula avançada al seu temps.

Els protagonistes eren Arturo de Cordova, amb el seu aire de galant mexicà característic. Va ser un molt bon actor, amb una llarga carrera, un dels grans protagonistes de l'edat d'or del cinema mexicà, amb una veu característica que va fer que treballés sovint a la ràdio. Va fer, entre moltes altres coses, una remarcable versió de 'La ferida lluminosa', al costat d'Amparo Rivelles. Avui la història ens pot semblar passada de voltes però va ser un dels grans èxits teatrals de Sagarra i, més enllà d'aspectes delirants de l'argument, l'autor va jugar amb excel·lència amb la història, provocant angoixa i llàgrimes a dojo. 

A 'El' es pot dir que fa allò que la gent gran del meu temps en deia 'un paperàs'. Un home ja una mica madur s'enamora d'una noia jove, promesa amb un altre. La conquista, s'hi casa i li fa la vida impossible de mil i una maneres, la controla, la vigila, la interroga, i, com acostumava a passar, la noia no troba gaire suport ni en la família ni en l'església, sort de l'antic promès, que se la creu i l'ajuda. La història està a punt d'acabar molt malament, és clar. 

La noia-víctima era una gran i bonica actriu argentina, poc coneguda a casa nostra, Delia Garcés. Va ser una dona molt intel·ligent, es va retirar aviat del cinema i es va dedicar a la televisió i al teatre i va estar implicada en molts temes relacionats amb el mon del cinema i del teatre, des de llocs de gestió.

La pel·lícula estava basada en la novel·la d'una altra gran dona, l'escriptora Mercedes Pinto, d'origen canari però que va viure gairebé sempre a països hispanoamericans. Va ser escriptora, poeta, periodista, feminista convençuda, va escriure un llibre a favor del divorci que li va comportar problemes, una intel·lectual de gran volada, que es va relacionar amb un munt de personatges de pes. Va acabar per instal·lar-se a Mèxic, dos dels seus fills van ser els actors Gustavo i Rubén Rojo, que van treballar a Espanya durant uns anys. Potser per això ella va fer alguna coseta aquí, ja gran, tot i que les seves estades a l'Espanya franquista van ser sempre molt breus, per raons òbvies. 

'Él' va ser la seva primera novel·la, es va inspirar en un cas real. No és gens estrany, de casos semblants n'hi havia i n'hi ha a dojo. De jove vaig conèixer noies amb promesos gelosos compulsius, algunes van acabar per renyir però d'altres s'hi van casar, vull creure que els xicots evolucionarien, amb el pas del temps.

Tot i ser una pel·lícula relativament poc coneguda, que va tenir poc èxit en el seu moment, avui està força valorada i també era de les preferides del director. 

Buñuel, diuen, s'identificava amb el personatge, sembla que ell havia sentit aquella mena de gelosia. Amb alguns directors, entre els quals Passolini o el mateix Buñuel, no hi connecto gaire, tot i que no els trec mèrit. Aquella gent de la generació del 27 eren, en general, homes molt masclistes. Els llibres i documentals de la Tània Balló han donat veu a moltes dones importants d'aquella generació, oblidades, menystingudes o silenciades per aquella colla d'intel·lectuals 'moderns'. Concha Méndez, poeta, una d'elles, va ser nòvia de Buñuel durant uns anys, ell no la va mencionar mai dels mais. A Catalunya les coses també van ser així, en el cas de moltes parelles de la cultureta. Quan els progres dels seixanta i setanta anaven a visitar Alberti a Itàlia, la gran i brillant Teresa León feia el cafè i servia les taules. I, a sobre, alguns eren gelosos en excés. 

Les coses han canviat molt però mentre encara es mati 'per amor' anirem molt malament. Ahir van fer un reportatge sobre la Finlàndia feliç on sembla que  maltracten i assassinen cada any unes quantes senyores. Abans fins i tot semblava que era un mèrit del pretendent, que aquest fos gelòs, com deia una famosa cançó, aquella basca del savi Salomó: 'al hombre que tu más quieras, pídele celos, mujer...'. 

Sort que ens hem anat empoderant i que també hi ha -i hi havia- 'bons xicots', pel mon. 

ELS DIVENDRES SANTS DEL PASSAT REMOT I PROPER

 

Recupero una antiga entrada al blog, sobre els Divendres Sant del passat, que, més o menys, encara és vigent, sobretot des del retorn del turisme massiu a la ciutat que m'acull.

Divendres Sant. Molta gent ha marxat de viatge, curt o llarg, i molts forasters envaeixen la meva ciutat, sobretot pels seus indrets més promocionats. Pel carrer, al metro, veig grups d’estudiants joves, riallers, amb el futur, desendreçat, a les motxilles. No puc evitar pensar en antigues Setmanes Santes, les de la meva infantesa, quan el Divendres Sant era un dia silenciós, tètric, amb una ràdio que emetia únicament música clàssica, uns cinemes que aturaven, fins i tot la seva programació centrada en passions, miracles i vides de sants, i uns carrers per on, encara, les famílies autòctones passejaven, durant l’únic dia de festa laboral generalitzada de l’any, a més de Nadal. 

Durant uns anys, amb el meu pare, teníem el costum de pujar fins al castell de Montjuïc, el divendres sant. Hi havia aquells barris immensos de barraques, aleshores, que feien una mica d’angúnia, perquè jo percebia que els seus habitants eren més pobres que no pas jo, o, al menys, més desafavorits. Començava a florir la ginesta i en collíem, escampada per molts indrets de la muntanya familiar, ocupada, pràcticament, pels nou vinguts. Hi havia racons cuidats, luxosos fins i tot, com la rosaleda Amargós, que ara ha passat a ser, únicament, jardí, potser perquè tenir cura de tantes roses és car i precisa d’una vigilància constant. En aquella època ningú o gairebé ningú no les arrencava ni les malmetia, aquelles roses, malgrat la molta gent que es movia per tants barris de cases precàries. No sé si per civisme o per por de la justícia que era molt més contundent que no pas ara. 

Abans, el Dijous Sant al vespre, havíem anat amb la família a seguir monuments. La gent era al carrer, d’església en església, i una profunda olor de farigola envaïa Barcelona. Les senyores fines i riques es posaven peinetes i mantellines de preu i s'exhibien, també, pels carrers més elegants. Moltes gitanes en venien, a la porta de les esglésies, de farigola, i, a dins, els palmons i les palmes, encara blancs, frescos, configuraven aquells monuments envoltats d’imatges cobertes amb roba de color morat, perfumades amb encens. Per ràdio donaven sermons, com aquell de las 'siete palabras', contundent, amenaçador. 

El vespre del divendres, a Barcelona, per la Rambla, feien una processó que es deia de la 'buena muerte', els encaputxats, els penitents, em feien por, molta por. Aquella processó va desaparèixer més endavant, perquè hi va haver una època iconoclasta, de reacció contra totes les manifestacions de religiositat excessivament públiques, durant la qual se cercava un nou cristianisme, més d’acord amb la vida real, més interior, però que no va tenir l’èxit esperat, crec, sinó que va donar pas a un laïcisme frívol, lligat al turisme primaveral, i a la substitució del gregorià per espirituals negres mal traduïdes. 

El dissabte havia estat de Glòria i no pas sant, fa molts anys. Els nens i nenes sortíem als balcons amb carraques i tapes de cassoles, a picar una bona estona, a mig matí, acompanyats d’un gran tritlleig de campanes, també dèiem que a 'matar jueus', horrible expressió que jo repetia de forma innocent, perquè no sabia ben bé què ni qui eren, els jueus, més enllà de la meva representació mental d’uns senyors lletjos i dolents que havien mort Jesús, també jueu, com vaig saber més endavant, uns dolents abstractes, com els indis emplomallats de les pel·lícules de l’oest americà. 

Les paradoxes de la religiositat oficial són tantes i tan surrealistes que no acabo d’entendre la seva pervivència, amb més o menys sotracs, durant tants segles. La Glòria donava pas a moltes estrenes de cinema i teatre, era l’època brillant de l’espectacle, el final de la Setmana Santa. I venien les mones, més o menys grans i reeixides, que ja es podien veure als aparadors durant el Dijous Sant, per exemple, reproduint, com sempre, motius de moda, com ara, en aquells temps, la Blancaneus incombustible de Walt Disney. 

Amb la meva adolescència i joventut els temps van canviar i la Setmana Santa em va amollar una autonomia que em permetia sortir a fer volts amb amigues -i amics, ep- i participar de forma directa en la litúrgia parroquial. Ens trobàvem tota una colleta als actes oficials, la missa de Rams, l’ofici del Dijous Sant, intentant controlar la rialla quan el capellà rentava els peus a algun conegut. Les rialles adolescents no es recuperen mai més, són espontànies, imprevisibles, boges, inadequades. Cantàvem al coro, cançons de l’època, evocadores, algunes en català i tot, per vostra passió sagrada, adorable redemptor, perdoneu, altra vegada... 

El divendres al vespre fèiem un via crucis pel barri, amb torxes i més cançons, i el dissabte vaig descobrir aquesta cerimònia singular del ciri pasqual, llarga, que primer vaig entomar en llatí i més endavant en català, amb lectures del Gènesi, benedicció del foc i un ritual que em fascinava, encara que més d’un cop feia alguna capcinada, la veritat. Després, tot va canviar i jo també. Durant els darrers anys, a molts indrets, s’han recuperat processons i n’han sorgit de noves, ja que sembla que això de desfilar, amb música i disfresses, és gairebé una necessitat humana, sigui amb un motiu religiós o festiu i de gresca, o fins i tot amb tots dos barrejats. També recordo haver anat a veure, a mitjans dels seixanta, una passió moderna, a Horta, on tenia algunes amigues, amb el malauradament desaparegut Joan Miralles en el paper principal. 

L'èxit d'aquella passió va motivar la consolidació d’un grup de teatre important, que va fer diferents muntatges, com ara un que es deia Oratori d’un home sobre la terra i on sortia una Núria Feliu molt jove, cantant allò de seràs home, sobre home, perquè en tens la voluntat... Fa un parell d’anys vaig llegir que no sé on feien una passió moderna, com si haguessin descobert la sopa d’all, i no esmentaven aquells precedents hortencs. La nostra ignorància catalanòfila ens feia mirar amb ironia les manifestacions religioses d’altres indrets hispànics, algunes de prou sorolloses. Una amiga murciana, a la feina, -no a la d’ara, sinó a un despatx, el de la desapareguda empresa Harry Walker-, ens explicava la gresca que muntaven darrere dels passos, al seu poble, cantant pasodobles, i la fèiem enfadar amb el nostre purisme català, que no entenia aquell capteniment disbauxat. 

A la Torrassa havien fet una processó important, que es va perdre pels camins postconciliars, un altre company de feina, també murcià, hi participava vestit de romà i provocava ironies mal intencionades, que entomava amb filosofia distant. Llàstima de la interrupció d’aquella tradició, perquè la de la Torrassa havia estat un clàssic, la possibilitat d’anar a veure una processó singular per als barcelonins que no podíem anar massa lluny. Podem veure, avui, però, una processó com les de fora per la Rambla. Vaig portar una amiga andalusa a Sant Agustí, l’any passat, i es va emocionar en contemplar les imatges lligades a la seva tradició personal, en el cor de Barcelona. 

En aquesta Barcelona multitot, poden conviure, i que duri, tantes tradicions diferents en pau i tranquil·litat, lligades a la comprensió, i fins i tot de vegades admiració, envers totes les maneres de viure i sentir que hem anat desenvolupant darrerament, no pas sense esforços. Avui podem pensar i triar sense massa traves, es pot discutir fins i tot la realitat històrica de Jesús, no va ser exactament així, crec que canta algú a Porgy and Bess (en anglès, és clar, però per no escriure algun disbarat, tradueixo). Res no és com ens deien, les relíquies de Joana d’Arc no han suportat l’anàlisi científica. 

Els catalans no som millors ni més austers, ni més espavilats, que la resta de la humanitat. Els misteris costen de mantenir-se, avui. I els miracles. Encara que sembla que algun se’n produeix, de tant en tant, de forma enigmàtica... La televisió manté una mica la torxa de la tradició i ens ofereix uns quants peplums, com ha de ser, encara que contemplar aquell guapíssim Marco Vinicio a Quo Vadis i pensar que ni ell ni Petroni ni Neró són ja entre nosaltres, em commou. A mi m’agradaria que es conformés una tradició més nostrada i ens passessin cada any, per exemple, aquella excel·lent pel·lícula, El Judes, en català i tot, –no la van deixar doblar, a l’època, però es va poder fer més endavant-, filmada a una Esparreguera entranyable i antiga.

He de dir que no he vist massa passions, però recordo una vegada que les monges van endegar una excursió a aquest poble, en aquells temps en els quals no anàvem enlloc i qualsevol sortida era una aventura immensa. Se’m va fer llarga, molt llarga, la representació, la veritat. Què ruc, cada any li passa el mateix, diu, el personatge d’un acudit popular, quan el capellà li explica la Passió... La ironia popular pot amb tot. Recordo un poema d’un llibre, clandestí durant anys, atribuït a Samaniego, verd, com diríem de forma eufemística, El jardín de Venus, en el qual, durant una representació de la Crucifixió, a l’aire lliure, el senyor que fa de Jesús té problemes en percebre els pectorals de la Magdalena, als seus peus, perquè el taparrabos (catanyolisme magnífic, imaginatiu, com sacatapus) levita de forma inesperada. 

Recordo que un company mestre me'l va mostrar en una còpia pirata, fa molt de temps, poc abans del destape. Sempre ha tingut una mena de contingut morbós, la relació amb la Magdalena. Tant, que fins i tot ha propiciat en l’èxit d’un llibre tan fluixet com El Codi Da Vinci, amb una pila de seqüeles pitjors, com tots els grans èxits. Avui, aquests dies són, generalment, unes vacances més o menys llargues, no pas sempre ni per a tothom, és clar. La possibilitat de tenir cotxe va propiciar aquestes fugides, ja fa anys. El turisme de consum s’ha estès com una taca d’oli. Però la farigola i la ginesta, indiferents als canvis socials i polítics, continuen florint quan toca, és clar. 

Res no és millor ni pitjor, tan sols diferent. Malgrat la nostàlgia que l’edat comporta, no recordo amb goig aquelles èpoques de silenci penitent, on sempre et reiteraven que eres culpable de nosequinescoses que no havies fet, ja, d’entrada, per haver nascut, a causa del pecat original, pervers invent dels poders espirituals, pues el delito mayor, del hombre (i, suposo, de las mujeres, grans pecadores i, a més inductores de pecats gravíssims, que iniciaren la seva tradició amb Eva), es haber nacido. I, ves, no hi podem fer res, per arreglar-ho, sense fer perillar la nostra integritat física. 

Per la tele, ahir, en el canal barceloní, en un programa de fa anys, feien broma sobre el sofriment dels ateus durant aquests dies, en els quals han de suportar tanta religiositat catòlica. També parlaven de les moltes frases lligades a la religió que han fet fortuna en el parlar popular, plorar com una Magdalena, fer una barrabassada, anar a missa, no saber el parenostre, passar un calvari, ser a una vall de llàgrimes, ésser un fariseu, rentar-se les mans, per més inri, portar la creu, anar fet un Ecce Homo, anar d’ Herodes a Pilats, (de rodes a pilats, popularment)... que sorgeixen de forma imprevista en la parla més agnòstica, de la mateixa manera que afloren, de forma inconscient, frases plenes de prejudicis envers grups socials o ètnics diversos. La cosa no té importància, anem engavanyats sense portar gavany i mal engiponats sense portar gipó, coses del llenguatge popular, estranyes, enigmàtiques. No cal enfundar-s’hi. Per cert, això d’enfundar-s’hi em pensava, fa algun temps, que no era correcte, ho havia sentit a dir sovint a persones grans, properes. Però resulta que està bé, ves.

Penediu-vos, doncs, dels pecats, és un bon moment, segur que en teniu algun, ni que sigui l'original... i que al cel ens puguem veure.

PALMES, GAVINES I PROFECIES APOCALÍPTIQUES

 

Ahir era el Dia de La Palma. He escrit en moltes ocasions en aquest blog, que ja té molts anys, sobre celebracions diverses, com aquesta. La festa es va mantenint però no té res a veure amb el passat, en el qual era la festassa grossa de l'inici de la primavera. Tothom, fins i tot la gent poc religiosa que, després, s'estalviava la llarga missa en la qual es llegia la Passió de Crist, es mudava i anava a beneir. Les palmes es guarnien amb llaminadures que avui ens prohibirien, com ara els letals, per a les dents infantils, rosaris de sucre acolorit. 

Deia la meva mare que la seva àvia comentava que Carnestoltes i La Palma eren la festa de les mares boges, pel fet que es vestia les criatures amb roba més lleugera quan, en molts casos, en aquesta època sovintegen els canvis de temps que ens retornen freds importants, ni que sigui de forma intermitent.

La festa celebrava allò de l'entrada dalt d'un ruc de Jesús a Jerusalem, aclamat per les masses que, dies més tard, anirien a tafanejar la seva mort i a amollar-li penjaments. Tot un exemple de com funcionen les masses populars en més d'una ocasió i al llarg de la història.

Ahir em vaig arribar al Maremàgum, el turisme ha revifat, hi havia gent de tot el mon i així com fa uns dies les masses visitants eren d'estudiants adolescents, ahir hi havia molta gent gran i famílies amb criatures. Una noia que parlava castellà però que crec que era turista duia a la mà una plateta daurada amb una crep de pernil. De sobte, en un tres i no res, una enorme gavina se li va endur i se la va cruspir allà mateix, a terra, molt depressa, davant de la sorpresa i empipament de l'afectada. Hi ha ciutats turístiques europees en les quals els coloms sovint s'emporten el menjar de les terrases, de vegades abans d'estrenar-lo. Estem envoltats de fauna de tot tipus i nosaltres, de fet, també som fauna humana en augment progressiu.

El tema de la nena de l'Obregon ha desvetllat la hipocresia d'un mon en el qual no sembla que inquieti gaire la situació de tanta gent, molts infants, que pateix tota mena de tragèdies o mor de mala manera als deserts o al mar. Ahir mateix vaig mirar un documental sobre el tema africà, refugiats de Líbia, d'Eritrea, gent que, al capdavall retorna al seu país quan veu els molts perills que els encalcen en el somniat viatge a Europa. Gent del Marroc, de bona voluntat, els acull, quan pot i com pot, amb el suport d'alguns voluntaris d'altres països. Guerres llargues, oblidades, absurdes, ignorades... Bé, no tant ignorades, hi ha programes seriosos, també a la tele, cal buscar-los, és clar. 

En general sembla que la infantesa, avui, desvetlla més inquietud -teòrica- que no pas la vellesa però crec que ha de ser terrible arribar a vell veient violència per tot arreu i que el teu país s'enfonsa i ja no en veuràs la improbable, però no impossible, recuperació. La infantesa està avui mitificada al màxim, perquè, en les nostres contrades, és un bé escàs. L'infanticidi ha estat constant en èpoques no tan llunyanes, quan els hospicis eren plens a vessar i fins i tot a l'estat espanyol moltes criatures treballaven des de molt petits. Jo havia tingut alumnes procedents d'Andalusia i altres regions els pares dels quals als quatre, cinc o sis anys treballaven de sol o a sol i patien tot tipus d'abusos. Hem oblidat les barraques, la misèria, però tan sols cal mirar pel·lícules dels anys cinquanta, seixanta, per constatar com anava per molts barris barcelonins i per molts pobles no tan llunyans. 

Els pares de família romans, en aquella societat esclavista al màxim, deixaven els infants que no volien, nenes sobretot, 'exposats' a la intempèrie per tal que morissin o algú els agafés per fer-ne qui sap què. Rousseau, que tant ens mencionen, encara a la visita comentada que vaig fer al CaixaFòrum fa poc van comentar les seves bones idees educatives, portava tots els fills que tenia amb la seva amant a l'hospici, per no tenir feina ni despeses. I no era l'únic. Hi ha llibres seriosos sobre la veritable història de la infantesa, com el de Lloy DeMause, i moltíssims més. Ens va agradar molt la primera pel·lícula de la Carla Simon però, en el rerefons, hi havia una nena òrfena a causa d'uns pares addictes que havien mort a causa del VIH. Si aquells pares van ser prou previsors per tal de deixar explicat qui volien que pugés la filla, tan difícil és pensar que Obregón no hagi previst el tema, amb això de la filla que, segons diuen, podria ser en part neta seva i tot, biològicament parlant? Els homes vells i xarucs han tingut fills, molt orgullosos, o han fet veure que eren seus. Però, ai, dona, frívola i famosa... 

Els fills, no ens enganyem, biològics, adoptats o sub-rogats, els tenim per a la nostra egoista satisfacció, ens fan il·lusió, els estimem molt si som gent normaleta però no sempre és així, ep. Abans es tenien perquè, en molts casos, eren un suport econòmic, un ajut per a la vellesa i, a més a més, es creia, o es deia que es creia, en la eternitat. Ara, en algun moment, els deixarem a la intempèrie i no els podrem donar un cop de mà quan siguin vells i no sembla que això preocupi gaire. Pocs debats a fons es fan sobre el tema, més enllà de les obvietats i els bonismes habituals. 

De petita em sabia de memòria un vers sobre el dia de La Palma, del famós Trobador Català, que va conformar l'imaginari sentimental d'una part de la població del passat. Un fill adult enyora quan era petit i la seva mare, ara ja traspassada, el duia a beneir la palma. No m'havia adonat fins ara de que, en aquest poema i en molts altres de tipus sentimental semblant, els pares no surten per enlloc, sempre és la mare l'ànima amorosa i generosa, com ara la de la cançó ja una miga antiga que va recuperar Dyango. No sé on eren tots aquells pares de la mitologia poètica tradicional, la veritat. Treballant molt, segur, però potser també a la taverna o passant l'estona a llocs poc recomanables. Les antigues fotos del Paral·lel més pecaminós son plens d'homes de classe social baixa, de barrila, se suposa. Moltes coses han millorat, al menys pels meus verals.