FRACÀS ESCOLAR, FRACÀS VITAL I FRACÀS MORAL

Treballs escolars del centre públic Ferran Sunyer (Barcelona)

Treballs de Sant Jordi dedicats a la poeta Joana Raspall, 

escola pública Bernat Desclot (L'Hospitalet)

Alumnes de l'escola pública Jacint Verdaguer (Barcelona) 

cantant nadales a la Llar d'Infants La Gavina

En el seu darrer programa el senyor Évole va oferir-nos un reportatge sobre la famosa escola madrilenya del Pilar i els seus famosos alumnes. En un moment determinat el senyor Garrigues preguntava al periodista on havia estudiat ell i Évole deia que en una escola pública de Cornellà, crec que hauria estat molt millor que hagués mencionat l'escola pel seu nom i no amb el genèric d'escola pública. No totes les escoles públiques són iguals com tampoc no ho són les privades i, a més a més, hauria estat un detall per a l'escola a la qual ben segur que li hauria fet il·lusió veure's citada per un personatge conegut. No és el mateix dir que has anat a una escola pública de L'Hospitalet que dir que vas estudiar a una bona escola pública de la ciutat que es diu Provençana, Bernat Desclot o el que sigui. Totes les escoles tenen noms i cognoms, història i mitologia. És clar que molta gent que ha prosperat gràcies a l'escola pública del barri quan li han anat bé les coses ha portat els fills a una pilarera, som humans, febles i vanitosos.

Les escoles públiques, avui, funcionen molt bé, en general, malgrat les moltes provatures i disbarats que ens han fet fer des de dalt, amb algunes les quals un dels entrevistats, Marchessi, hi va tenir força a veure sense que li hagi vist fer mai autocrítica seriosa, potser a l'escola no es treballava prou aquest valor fonamental. Un altre tema són els prejudicis dels adults a l'hora de triar escola o les ambicions familiars respecte al futur dels fills i filles i a les relacions que poden establir segons on. La meva néta va a una escola pública a prop de casa seva i constato que la realitat ha esmicolat molts tòpics respecte a la diversitat. A l'escola hi ha infants de molts orígens, el món del present és així i així han de ser les escoles. Durant un temps ens piconaven sovint amb allò del fracàs escolar, la paraula fracàs en aquest context ja és una poca soltada, pel meu gust. 

He tingut alumnes que no han reeixit en l'estudi i avui tenen una vida feliç, convencional, d'èxit vital, encara que no siguin ministres ni presidentes de res. Suposo que també existeix el cas invers, de vegades es posen moltes expectatives en els alumnes brillants i la vida sovint no és justa. He conegut algunes frustracions en gent a qui la vida professional no ha anat com esperaven després d'una infantesa i joventut amarades d'excel·lències escolars i d'ambicions familiars i educatives. Per això els èxits i fracassos escolars s'han de relativitzar molt i no amargar la vida als mals estudiants ni fer somniar truites als bons, deixem-los viure. Hi ha qui fracassa als vint anys i triomfa als quaranta i a l'inrevés, el futur és imprevisible i caòtic.

En el documental sobre el Pilar hi sortia un fragment de Cuéntame en el qual el pare, en prosperar, insistia en voler dur el fill a aquella escola. També en un dels fragments algun personatge comentava a Évole que no tots els que van sortir d'allà havien triomfat ni tenien càrrecs de prestigi ni guanyaven molts diners. No m'imagino un reportatge amb els fracassats del Pilar, per exemple, però estaria prou bé. En tot cas fa riure una mica que gent sortida d'un lloc amb una educació suposadament liberal i que té com a lema la veritat ens fa lliures hagi fet segons què. Això de la veritat deu ser absolutament retòric. Un dels entrevistats, amb saludable ironia, va recordar que a l'escola havien tingut en nòmina un famós criminal de casa bona i es que en todas partes cuecen habas.

Explicaven en alguna referència al programa que a Catalunya no hi ha un Pilar però que hi ha hagut uns quants pilarets. La gent d'upa catalana anava a determinades escoles encara que per aquests verals nostrats existeixi una diversitat més manifesta. Que personatges que han crescut en escoles catalanes on es treballava allò tan eteri dels valors i, a més, pertanyien en temps d'oci al camp educatiu de l'escoltisme, s'hagi dedicat a fer bitlles sí que es pot considerar un veritable fracàs, escolar i vital. A l'escola se li atorga un poder que no té ni ha tingut, altrament tots els vellets seríem avui franquistes i catòlics practicants. Ni tan sols la família, tot i el seu pes, té tant de poder. L'atzar, un dels entrevistats ho deia, compta força. Pel que fa a recomanar coneguts, qui estigui lliure de pecat... 

A tots nivells funciona el tema i no seria tan greu si entre dos candidats al que fos es triés el conegut en el cas que tots dos tinguessin mèrits semblants, el pitjor és que de vegades es tria el ruc servil en detriment de la vàlua professional i així van les coses. Fa unes setmanes una mestra es queixava, en una carta al diari, de la facultat actual dels directors d'escola per triar professorat ja que tot plegat es presta a amiguismes i simpaties i provoca actituds lamentables per tal que et conservin la plaça. No ens en podem escapar, de tot això dels parents i els coneguts i les recomanacions, què hi farem. Encara funciona allò de què si no tens padrins no et bategen, encara que avui no es bategi tant com abans, conec gent progre i d'esquerres que ha anat desesperada cercant enxufes per al fill quan ha pogut o endegant trampes que li permetessin triar una escola en lloc d'una altra i colar-se a les llistes de la seguretat social.

En el fons triomfar es relaciona amb tenir una bona feina i fer calerons. La resta són trons i retòriques,vet-ho aquí. Veient els resultats que una educació suposadament correcta i digna ha provocat en segons quines persones ja hauríem d'estar escaldats sobre el poder de l'educació i les seves metodologies, la veritat. Fa poc temps la coneguda d'una amiga ens manifestava els seus dubtes sobre l'afer familiar pujolià pel fet que eren gent que venia de bones escoles catalanes i de l'escoltisme virtuós, santa innocència.

EL PARAL·LEL I EL PARALELO, VISIONS DIVERSES

El Paral·lel, 1913,  Frederic Ballell

Dimecres 28 d’octubre a les 19:30:

“El Paral·lel: popular, revolucionari i mític” per  Júlia Costa, llicenciada en humanitats, mestra i escriptora, autora dels blogs Un balcó al Poble-sec i La Panxa del Bou.

“El redescobriment del Paral·lel  ha vingut acompanyat com no podia ser altrament d’una mitificació que potencia uns aspectes del lloc i n’oblida uns altres. No hi ha hagut un sol Paral·lel, n’hi hagut molts i diversos, els llocs canvien i es transformen dia a dia, no podem parlar d’una únic realitat, cada teatre, cada café, cada racó, cada personatge, té la seva pròpia història. Potser la mitificació és inevitable però per més que n’evoquem les característiques sempre ens quedarem curts”. Fem Plaça Paral·lel, més evocacions del Paral·lel a La Panxa del Bou i a un Balcó del Poble Sec,

Articles publicats a la revista virtual d'història CATXIPANDA:

El Paral·lel i el Paralelo

El Paral·lel, mític i literari

EL FANTASMA DELS CAPS D'ANYS FUTURS

Sóc conscient d'algunes de les crítiques dels entesos: situacions repetides, menys mala milk que en les seves primeres pel·lícules, apunten molts bons temes que no es desenvolupen i etcètera etcètera, però després de patir amb O'Neill venia de gust una mica de desmadre hispànic i m'ho vaig passar d'allò més bé amb aquesta gran nit d'Álex de la Iglesia, amb els seus actors habituals i els seus actors reconvertits, amb en Raphael fent autoparòdia, amb el Casas en un paper tan alternatiu i la Suárez patint menys que en d'altres ocasions més tota aquesta plèiade de secundaris immensos que participen en aquest espectacle de Cap d'Any dos punt zero realitzat dos mesos abans de l'emissió.

I sí, acaba que enyorem, com comenten alguns dels personatges més madurs que transiten pel caos televisiu, fins i tot les xaronades dels Cap d'Anys passats, tots tan semblants, aquelles gresques que compartíem a les festes dels amics i  coneguts, tan forçades i obligatòries com les televisives. De totes les festes que es fan i es desfan la del Reveillon és la que sempre m'ha semblat més absurda i poca solta fins i tot quan de tant en tant m'ho he passat bé, que ja és gros. Pel que fa a la tele, tot plegat em va evocar una anècdota antiga, quan per fer contents els clients infantils els vam portar amb l'escola a un programa prehistòric de Tele 5 on sortia una noieta que es deia Xuxa, no sé si la recordeu, i poca broma, que ha fet diners a cabassos. De l'experiència en vam sortir ben escaldats. I jo que havia anat a Miramar en la proto-prehistòria per participar a Matrícula de Honor, a principis dels seixanta, quan tot era respectuós i senzill, àdhuc la tele...

A casa nostra sempre s'ha suposat que érem més fins i menys grollers que la resta de la Pell de Brau però jo no n'estaria tan segura. Recordo dues ocasions en les quals la cosa em va semblar més original, una nit dels primers anys de TV3 en la qual els presentadors i presentadores cantaven i ballaven mudats, una fòrmula que després tothom va copiar i repetir i ja no va tenir gràcia. I sobretot aquell TV3 NO FA RES, amb la Cubana original en estat de gràcia, quins temps aquells i com han passat els anys.

Ho admeto, he xalat a gust amb Mi gran noche fins al punt que em sembla que ja m'agraden les cançons d'en Raphael, no sé si és l'edat o què, qué sabe nadie... I això que anava predisposada a ser elitista i poc condescendent amb el conjunt fílmic.

FRÀGILS PARAULES I POP-ROCK AL PALAU ALÒS

Avui, a les set del vespre, nova presentació del llibre de poemes LES FRÀGILS PARAULES, al CASAL DE JOVES PALAU ALÒS, situat a la  Baixa de Sant Pere, 55, gràcies a la invitació que em va fer Toni Gassó.  No serà una presentació convencional, alternarem la lectura de poemes amb actuacions del grup de pop-rock AUTOREVERSE.

Polígon


Han engreixat la màquina
que mou les maltempsades
han comptat els fogatges
i els tributs a cobrar
han encès alimares
als barris de barraques
i els hereus amb fortuna
han cobrat dividends.

Els fanals il·luminen
solituds sense èpica
s’ensopeixen els joves
entre sons estridents
i una pena sobtada
s’estintola a la reixa
rere la qual panteixen
els orats presoners.

A dalt d’una mansarda
un pintor embruta teles
amb imatges ombrívoles
d’inexactes malsons.
Una onada massa alta
arrossega la sorra
on vam escriure un dia
el nom de cada vent.

EL LLARG VIATGE D'UN DIA D'ESTIU, O'NEILL AL ROMEA

Durant la vida tens ocasió d'entomar molts diàlegs absurds en els quals qualsevol cosa que sigui moderna és pitjor que l'antiga corresponent. De petita vaig escoltar per la ràdio popular i omnipresent d'aleshores molts planys a l'entorn de la decadència del teatre a causa de l'èxit del cinema, a la meva família també s'escoltaven consideracions semblants, molts teatres es van reconvertir en cinemes o en quelcom híbrid i polivalent. 

Més endavant va venir la televisió i també es va estendre la idea de què el nou mitjà, mediocre i  populista, acabaria amb el cinema. De tota manera tant la ràdio com la televisió ens van acostar també al teatre i al cinema i al capdavall tot viu i conviu. Quan jo era jove el teatre va fer una revifalla i alguns cinemes van tornar a ser teatres i fins i tot es van obrir teatres nous, aleshores resultava fins i tot esnob assegurar que t'agradava més el teatre que no pas el cinema, una afirmació tan inútil i gratuïta com allò de que t'agrada llegir quan l'important no és l'activitat ni el mitjà sinó el contingut.

Per motius diferents, alguns dels quals relacionats amb el preu que he pagat en ocasions per veure obres que m'han decebut, feia temps que no anava al teatre amb la freqüència d'altres èpoques. Tampoc algunes sales m'ajudaven a aficionar-m'hi de nou, deu ser l'edat però ni el Nacional-piràmide ni el Mercat de les Flors-fatxenda són del meu gust. Tinc més tirada a la tradició, escenari a la italiana que avui alguns actors tornen a defensar i l'acústica del qual no ha estat superada, teló, si pot ser, i poques innovacions sense sentit. Un altre tema són els horaris, per sort avui moltes obres s'inicien a una hora sostenible, les vuit del vespre. 

Ara portem un temps amb una bona oferta, diversa i interessant. A més dels grans espais o dels espais mitjans i tradicionals i malgrat tants teatres perduts, el mateix que cinemes, per cert, hi ha molts petits indrets on gent emprenedora, jove o no tan jove,  fa el que pot quan pot i sovint s'accedeix a perles molt interessants. De tota manera ja he explicat en moltes ocasions la meva predilecció pel Romea, la joia de la corona teatral. Si, a més a més, t'hi ensopegues amb un muntatge extraordinari, la felicitat pot ser completa. El teatre i el cinema tenen alguna cosa extraordinària que fa que quan més hi vas, més hi aniries.

Ahir vaig poder assistir a l'estrena d'aquesta versió de l'obra d'O'Neill, El largo viaje del día hacia la noche, que ha vingut a Barcelona després d'haver passat, amb gran èxit, pel Marquina madrileny. No tot el bon teatre en castellà que passa per Madrid i per més ciutats arriba a Barcelona però avui és més freqüent que fa algunes dècades, quan els mandarinatges culturals rancis posaven moltes traves a les bones produccions en castellà i donaven massa subvencions a produccions mediocres en català. No sé si aquesta obra d'O'Neill s'ha fet mai en català, no n'he trobat referències, tot i que els dos actors principals podrien ben bé fer-ne una versió d'aquí un temps, qui sap.

I és que Vicky Peña, pel meu gust la millor actriu actual de teatre espanyola i catalana, i Mario Gas, un altre tot terreny del sector, lligats per la professió i per la vida privada, amb antecedents familiars de categoria en el món de l'espectacle, ofereixen tot un recital de vida i d'humanitat a través d'aquest dia atzarós que desemboca en una nit trista i sense esperança. Juan Díaz i Alberto Iglesias, en el paper dels fills, estan igualment magnífics i María Miguel posa un bon contrapunt amb el seu paper breu, de minyona vitalista,vulgar i alegre enmig d'aquest món opressiu i inquietant, el d'una d'aquestes famílies complexes, com potser ho són totes, en la qual els seus membres s'estimen i es rebutgen, s'autodestrueixen i intenten conservar la dignitat.

Aquesta obra, de fet, és autobiogràfica. O'Neill va ser un home difícil, turmentat, es va reflectir ell mateix en aquest fill poeta, Edmund, amb inquietuds artístiques i desig d'aventura, alcohòlic com la resta d'homes de la família i tuberculós. L'autor va sobreviure a la malaltia, però en tres anys va perdre aviat tots els altres. Ell mateix no va saber trobar una certa dosi de felicitat sostenible, els seus fills també va ser autodestructius i tan sols Oona va optar per fugir amb una figura paterna com Chaplin, que li duia més de trenta anys. 

L'autor va escriure aquest text per intentar defugir els dimonis familiars, intentant comprendre el passat i va demanar que en morir triguessin un quart de segle en donar-lo a la llum. Però la seva dona el va revisar i es va estrenar poc temps després de morir ell, primer a Suècia i després ja a Broadway, sempre amb repartiment de luxe, el 1956. A Espanya s'ha representat en algunes, poques ocasions, la primera el 1960. A Barcelona crec que ha passat en algun moment, de forma breu i en castellà. També es va fer una versió en cinema, poc coneguda, a principis dels seixanta, amb Katharine Hepburn en el paper de Mary.

He sentit a dir en ocasions de persones properes, fins i tot de la família, no era bo ni per a ell mateix. Sembla incomprensible que persones amb bons sentiments, capaces fins i tot d'una certa empatia, d'amor, siguin inútils a l'hora d'entomar la realitat. Els personatges de l'obra d'O'Neill es refugien en les dependències, fills i pare en l'alcohol, la mare en la morfina. I també es refugien en l'autoengany, es menteixen a ells mateixos i menteixen als altres. Malgrat tot plegat ens inspiren compassió i tendresa, els sentim reals i propers. 

L'obra original dura més de quatre hores però la versió que podem veure al Romea ha estat reduïda, de forma digna, respectuosa i sense eliminar matisos, a la meitat, una durada més adient al tipus d'espectador del present. Una escenografia sòbria i suggerent i un vestuari bonic i que accentua la poesia d'alguns passatges arrodoneixen un conjunt que, si no és perfecte s'acosta força a la perfecció, pel meu subjectiu gust d'espectadora aficionada i no especialitzada. 

CONCABELLA, HISTÒRIA, LLEGENDA, LITERATURA I MANUEL DE PEDROLO

Fa temps que volia anar a Concabella, per tal de visitar l'espai dedicat a l'escriptor Manuel de Pedrolo. Tot i que ens van explicar que durant el pont del Pilar van tenir alguns visitants ahir érem nosaltres sols visitant el castell. Encara hi ha la percepció que la Segarra i d'altres comarques catalanes són lluny de les grans àrees urbanes malgrat que avui les comunicacions són prou bones i tot és relatiu. Dissabte vam ser al Montseny i allò semblava la Rambla en hores punta, per cert. Potser per això el contrast entre les multituds i els silencis em va resultar encara més evident.

Ara és un bon temps per anar a aquests indrets de clima extrem, no hi trobem tants colors com per la primavera però tot té el seu encant. Al castell, a més de l'espai dedicat a l'escriptor, hi ha informació sobre el secà, conreus, fauna i flora,  la ruta dels castells del Sió i les seves característiques. La noia que tenia cura de l'entrada ens va fer una explicació excel·lent, extensa i molt interessant.

El castell ha experimentat moltes transformacions al llarg de la història. Hi ha qui això ho veu com una limitació però a mi m'agrada poder copsar la realitat del pas del temps, més que no pas entrar en un decorat remodelat, com passa amb alguns espais històrics i esglésies romàniques de les quals s'ha volgut fer desaparèixer la petja de segles posteriors. És habitual reinventar el passat, fins i tot a nivell arquitectònic, i amagar o destruir la part menys estètica dels monuments emblemàtics.

Concabella és un poble petit, forma part del municipi d'Els Plans de Sió. Al poble no hi ha bar, restaurant ni cafeteria i els veïns tenen en les sales del castell, molt ben condicionades, un lloc de trobada amb algunes màquines de begudes i cafè. També hi ha una bona sala per fer-hi audicions i actes diversos, enguany s'hi està celebrant un festival de música al llarg de tres dissabtes.

El poble té església romànica, la de Sant Salvador. I un passat complex relacionat amb fets d'aquests que incomoden les lectures oficials de la nostra història, com ara el record molt viu d'un camp de treball republicà que va aplegar presoners diversos, inclosa gent del POUM, després dels Fets de Maig. Això de camp de treball és un eufemisme, tant en aquest cas com en d'altres de diferent signe polític.

Encara hi ha qui se sorprèn quan s'assabenta d'aquesta mena de coses, mal o gens explicades, encara no hem aconseguit una certa objectivitat seriosa en l'estudi del passat proper. Aquestes dies penso en tot això quan escolto les sacralitzacions de polítics com Companys i l'intent de justificar errades que no interessa admetre. No crec que el martirologi ho justifiqui tot i penso que no fa cap bé a la història amagar o maquillar allò que no ens abelleix.

Per les zones rurals les guerres i les tragèdies han passat sovint de forma més salvatge que no pas per les ciutats. Un altre aspecte de la nostra història al qual s'ha intentat donar explicacions, no sempre convincents, és el del bandolerisme. Uns mapes que es poden veure al castell indiquen el nombre freqüent d'assalts i robatoris perpetrats per uns personatges als quals, ai, no sempre els movia, ni de bon tros, la necessitat. La literatura reflecteix en ocasions de forma molt més objectiva i real aquelles realitats, la literatura contemporània dels fets, car la novel·la històrica escrita a posteriori és tota una altra cosa.

Fins fa, com qui diu, quatre dies, els camins eren perillosos, insegurs. En la memòria dels meus avis encara era ben viu el record de fets delictius diversos, crims, segrestos, extorsions, relacionats amb difícils viatges per rutes complicades.

Un altre aspecte de la història ben viu a la ruralia són les guerres carlistes, fratricides i sovint descontrolades. En aquella zona hi va haver un personatge molt popular en aquell context, el Guerxo de Ratera del qual es pot trobar informació al castell. Sobre el tema carlista també es busquen explicacions i justificacions diverses, sempre parcials i subjectes a interpretacions oportunistes. El temps tenyeix de romanticisme persones i fets i de vegades s'estableixen paral·lelismes absurds entre present i passat. 

L'espai dedicat a Pedrolo és imprescindible i alliçonador. Encara hi ha qui creu que Pedrolo tan sols és, més o menys, l'autor del Mecanoscrit i només ens faltava la segona versió fílmica d'un llibre que no és, ni de bon tros, el millor d'un autor inclassificable, polièdric i fora del control dels estudis acadèmics. Llàstima que no hi hagi exemplars de tots els llibres de l'autor per comprar, en alguna botigueta a la sortida. Tot i amb això hi ha podeu trobar samarretes  a la venda amb frases de l'escriptor, jo me'n vaig comprar una que diu: Si el llibre crema, no l'apagueu. 

Per tal d'accedir a determinats títols pedrolians no reeditats s'ha d'anar a les biblioteques o a les llibreries de vell, virtuals o físiques.

A l'exposició es pot escoltar la veu de l'escriptor llegint textos i poemes i també el podem veure en un fragment  del programa Vostè pregunta, una de les poques vegades en què Pedrolo va acceptar participar en un espai televisiu. Les seves paraules sobre el tema català sonen avui actuals però no era pas així en aquell moment, l'any 1983, i tan sols per això ja pagaria la pena tenir-li una certa devoció política. Encara em sorprèn i meravella la concessió del Premi d'Honor, em temo que si no li arriben a donar el 79 ja no se li hauria atorgat, car les coses van canviar molt durant els vuitanta i noranta.

A Pedrolo s'hi ha d'accedir de forma global, altrament pot ser, com ens passa amb molts autors, que en llegir un llibre d'ell de forma puntual no ens convenci. Si jo hagués iniciat la meva relació amb Shakespeare veient Titus Andrònic hauria fugit per sempre més d'algú tan guinyolesc i sanguinari, la veritat. 

Pedrolo s'ha de situar en la seva època i en el seu context i tenir present el seu pes com a intel·lectual innovador, tocador de totes les tecles de la màquina d'escriure, capdavanter en molts aspectes literaris, introductor de gèneres, descobridor d'escriptors estrangers lligats al món anglosaxó en una època en la qual es xalava amb els francesos i para de comptar, independentista desacomplexat quan ser-ho semblava fins i tot carca, lluitador enfrontat amb una censura rància i amb una cultureta també prou rància i sovint moralista i ortodoxa políticament parlant, bon poeta, amb una producció interessant de poesia visual, autor teatral i moltes coses més.

Malauradament en aquest món nostre de capelletes i sacralitzacions és fàcil deixar-se arrossegar pels dogmes artístics i literaris que tenen vigència en un moment concret, què hi farem. La correspondència antiga entre gent del món intel·lectual deixant verd aquest autor i d'altres no hauria de voler dir res, tots som humans i l'enveja és un pecat capital, no ho oblidem. Qui estigui lliure de pecat...

Per acabar de fer la turista lletraferida em vaig retratar al simulat despatxet de l'escriptor, on es conserven taula, cadira i màquina d'escriure. Tornarem a Concabella, segur.

LES DONES AMB GLAMOUR VAN A VENÈCIA I JO A LA FILMOTECA

Ahir em vaig escapar a la filmoteca per veure en pantalla una pel·lícula de 1967 que tan sols recordava haver vist per la tele. És una mica llargueta i això es nota molt més en la pantalla petita on cada dia m'agrada menys veure pel·lícules convencionals. Probablement encara havia de ser-ho més, la intervenció d'alguns actors es va esborrar en el muntatge final. El títol original era The Honey Pot i aquí es va traduir anti literalment com Mujeres en Venecia, cosa habitual. És clar que això de la bota de mel té una equivalència difícil però, vaja, podien haver cercat alguna cosa més propera.

L'obra és una comèdia d'aquell geni tot terreny inclassificable que va ser el senyor Mankiewicz. El darrer film del director i moltes coses més va ser La huella que comparteix amb The Honey Pot el gust per la trampa, la intriga i el joc. Impressiona retrobar aquells bons actors quan la gran majoria, amb l'excepció de Maggie Smith, han passat a millor vida, que deien abans. Smith és una gran supervivent que ha tingut molts problemes de salut però que ha resistit fent el seu paper a Downton Abbey fins fa quatre dies.

Molts aspectes de la vida de tota la  gent que coincideix en aquesta història es poden trobar a la xarxa fàcilment. Les meves aportacions personals van lligades a records concrets, relacionats amb la ràdio i la premsa tafanera de l'època. Rex Harrison va ser un actor immens, aquí tothom volta al seu entorn, es va casar un munt de vegades i va tenir molts amors, una amant seva i una de les seves dones es van suïcidar a causa d'ell però no per culpa d'ell, eren dones depressives i problemàtiques.

Aquí va sortir molt retratat a les revistes quan va estar casat amb Kay Kendall, malalta de leucèmia. Expliquen que Lilly Palmer, que aleshores estava casada amb l'actor i de la qual ell no es volia divorciar malgrat que li fes el salt sovint, va consentir en el divorci per tal que es casés amb Kendall, ja malalta. La intenció era tornar-se a casar després del previst traspàs de la pobra i elegant Kendall però la Palmer es va maridar amb un actor argentí, Carlos Thompson, un home molt atractiu que havia estat embolicat amb Maria Fèlix la qual el va plantar pel Negrete. Thompson fins i tot havia tingut un afer amb Lola Flores, ep, poca broma. Quatre anys després de la mort de Palmer, Thompson, malalt i trist, es va suïcidar.

Una altre actriu de la qual es parlava molt en aquells anys era Susan Hayward, sobretot pel fet que es va convertir al catolicisme i això era molt del gust de la premsa oficial de l'època. Hayward va guanyar un óscar per un paper terrible, el d'una assassina condemnada a mort, probablement de forma injusta i exemplar. La història, trista i lamentable de Bàrbara Graham  recordo que es va emetre per la ràdio, en capítols. 

Hayward va morir de forma prematura, de càncer, i durant anys s'ha atribuït la seva mort a la contaminació amb radiacions durant la filmació d'una pel·lícula fallida i maleïda, The conqueror. De tota manera en aquells anys el càncer no comptava amb els tractaments actuals i si bé és cert que molta gent del rodatge va morir d'aquesta malaltia també ho és que ens trobem amb moltes morts per càncer en el món del cinema i en el de fora del cinema, en aquells anys. I amb força suïcidis, motivats en ocasions pel patiment del càncer o per depressions, ja seria hora que és normalitzés el tema sense tabús morals  pel mig.

Una altra de les actrius que hi surt és Capucine. De Capucine es va dir durant anys que era un home disfressat, aquesta mena de brames eren habituals en aquells anys reprimits. També ho havia sentit a dir de la Bárbara Rey. Unes altres brames habituals giraven a l'entorn de l'homosexualitat dels actors, amb els anys he comprovat que n'hi havia molts però no pas tants i que fins i tot n'hi havia que ho eren i no ho semblaven i a l'inrevés.

Com és sabut pels cinèfils assabentats The Honey Pot és una recreació del Volpone i l'actor que fa de Mosca-McFly és Cliff Robertson, un senyor que sempre he trobat una mica sonso i del qual no tenia consciència que hagués fet tants papers protagonistes fins que no he tornat a veure les pel·lícules al cap dels anys. Robertson va morir de vell, es va casar i divorciar dues vegades i era molt aficionat a volar, l'11 de setembre de 2001 es trobava volant per damunt de Nova York i va poder anar a aterrar em un aeroport proper. Una altra actriu que surt a la peli i que ara està una mica oblidada és la simpàtica Edie Adams.

Mankiewicz va ser un gran guionista i adaptador, aquí no tan sols parteix del Volpone sinó d'una obra de teatre de Frederick Knott i d'una novel·la de Thomas Sterling. Mujeres en Venecia té molt d'encant i el valor afegit del pas del temps, en una història en la qual el temps hi té molt a veure, simbolitzat en els rellotges que les dames regalen a Mr Fox. Avui crida l'atenció comprovar com aquelles dames del cinema del seixanta se n'anaven a dormir pentinades i maquillades, sense manies, coses de l'època. A la pel·lícula, en el paper d'un policia italià, hi trobem Adolfo Celi, un d'aquells actors característics  que has vist a tot arreu i dels quals recordes sovint la cara però no pas el nom. Va ser el papa Borgia en una producció televisiva de la BBC de 1981.

APELES (O APEL·LES, SI VOLEU) MESTRES, EL SEU TEMPS I LES SEVES CIRCUMSTÀNCIES

Fa temps que volia escriure sobre el gran Apeles Mestres i com que aquests dies he llegit algunes coses sobre ell en blogs amics crec que potser és el moment de fer-ho, tot i que en algun altre moment hi retorni ja que el personatge i l'obra són tan inabastables que voler-los reduir a un comentari blogaire és tan difícil com agafar aigua amb un cistell. Tot remenant pels calaixos d'aquesta panxa del bou comprovo que l'he mencionat en dues ocasions anteriors, fa alguns anys, aquí i aquí. 

Comprovo també que ja en aquelles ocasions vam tenir un breu debat als comentaris sobre el tema de la geminació normativitzada. Vull recordar que es va intentar canviar el cognom de Rusiñol per Rossinyol però els hereus del personatge hi van dir la seva i es va fer marxa enrere. Mestres no va tenir descendència i això potser ha motivat que ningú no en reivindiqui a fons el nom amb el qual va viure i va firmar. Al capdavall, més enllà de les ortodòxies, noms i cognoms encara es belluguen avui, en aquest món tan multilingüe, una mica al marge de tanta norma, per fortuna.

Val a dir que el personatge, fill de la renaixença, era del tot reticent a geminar l'ela a l'hora d'escriure el seu nom, motiu pel qual hom pensa que caldria respectar aquesta forma a l'hora de referir-s'hi. (de la viquipèdia)

Pensar o comentar que diria el senyor Mestres avui no té cap sentit, ell escrivia el seu nom com volia i crec que s'hauria de respectar, fins i tot l'entrada actual de la viquipèdia remarca aquesta qüestió tot i que oficialment continuïn geminant-lo per tot arreu i això que la viquipèdia encara no ha inclòs cap referència al sant patró geminat, màrtir d'Esmirna. Un altre tema són les reedicions dels textos, per exemple tot i que en algunes ocasions caldria fer més edicions que comptessin amb la versió original al costat de la normalitzada per a informació dels lectors encuriosits. 

La ela geminada s'ha convertit, no sé per quins set sous, en una mena de senyal d'identitat a l'estil de la 'ñ' castellana i sembla intocable, Déu nos en guard, de les simbologies patriòtiques intocables! Fa anys, molts, en uns primers cursets de català que vaig fer em vaig ensopegar amb lingüistes de categoria que eren partidaris d'eliminar-la i feien broma i tot amb la lletreta i la seva pronúncia, però el present ha fet que els ortodoxos de l'ortografia dogmàtica guanyessin la batalla. És un tema menor però no tant, fins i tot crec que reflecteix això de les dues Catalunyes que comenta Jordi Amat en el seu imprescindible llibre El llarg procés.

Apeles Mestres va ser molt popular però també molt incomprès, era massa jove per contactar amb la generació dels romàntics, massa gran per formar part dels modernistes, massa modernista pels noucentistes. Va néixer i viure a cavall de dos segles i la seva obra és diversa i eclèctica i toca un munt d'aspectes artístics. Va ser un home benestant però compassiu, compromès amb el seu temps, feliç però amb crisis personals i no va tenir fills, ell, que tant estimava els infants i als quals va dedicar tants dibuixos, tants poemes.  Va ser innovador en moltes coses, un home modern, un franciscà laic, com el van definir alguns, auster i moderat, dedicat durant molt de temps a les seves flors i a escriure textos per a ell mateix, cançons que ningú no sent i flors que no han de ser vistes. I també es va dedicar a la seva dona car en això va tenir sort, es va casar enamorat i es va avenir a fons amb Laura Radénez, a qui va pintar sovint, dedicar versos i amb qui va viatjar força. Li agradava la gent però tenia una tendència intermitent a la solitud.  La primera guerra mundial va representar un gran trasbals per a aquells artistes. Mestres i d'altres van prendre partit i avui ens pot sobtar la devoció catalana per personatges tèrbols com Joffre però la informació era parcial i tardana. En tot cas el militarisme no era vist com ara i fa poc llegia uns textos de Rolland que en el seu temps van ser considerats pacifistes i objectius i avui sobten pel seu contingut patriòtic i parcial. Però per a tot cal intentar posar-se en el context i en la mentalitat. En aquell context i davant de les notícies sobre el patiment dels belgues Apeles Mestres va escriure el famós No passareu que durant un temps es va promocionar com si fos un poema relacionat amb la nostra guerra civil. Amb els anys hem pogut saber que els pobres belgues, sobretot els de les zones rurals, van rebre per les dues bandes de forma despietada.  Mestres va perdre la seva dona el 1920. Ell va morir en un moment terrible, el 19 de juliol de 1936, cosa que va propiciar que es parlés molt poc del seu traspàs tot i que diaris com La Vanguardia hi van fer alguna referència. Estava gairebé sol, amb algun amic fidel com Joaquim Renart, sobretot pel fet que d'altres amics seus havien fugit o estaven amagats, amenaçats per totes bandes. Ja el 1934 se li havia de fer un homenatge que es va anul·lar a causa dels fets del sis d'octubre. El 1938, però, es van fer alguns actes recordant-lo, com ara la inauguració d'un monument a l'indret de la Font del Racó, al Tibidabo, on anava sovint a dibuixar, amb la dedicatòria: A Apel·les Mestres, l'amic dels infants, de les flors i dels ocells.  Crec que morir en aquell moment va ser una sort, ja que li va estalviar la guerra civil, les seves violències, el seu final, l'esclat de la segona guerra mundial. Tenia vuitanta-dos anys i estava gairebé cec, eren molts anys per a l'època. Jo havia cantat moltes cançons o escoltat recitar fragments de poemes sense saber que eren de la seva autoria, té molta producció dedicada als infants. Conxita Badia, una altra gran mig oblidada, fins al punt que es va fer fa poc un interessant documental sobre la seva vida amb l'irònic títol Conxita Badia no existeix, va cantar els seus textos de forma magistral i així ho ha fet molta gent com Núria Feliu de qui algun dia s'haurà de reconèixer a fons l'interès polièdric per a la recuperació de tantes coses. L'exposició de la Casa de l'Ardiaca, petita i bonica, es pot veure fins el dia 31 d'octubre, potser després la recuperaran en algun altre indret, però a mi m'ha semblat, tot i que està molt bé, poca cosa. No és fàcil,  avui, trobar reedicions de llibres de Mestres o reproduccions dels seus dibuixos i pintures i encara que a la xarxa n'hi ha un doll la seva obra és tan diversa i polièdrica que mereixeria alguna cosa més, alguna d'aquestes exposicions efectistes i extenses del Centre de Cultura Contemporània, per exemple, encara que Mestres no arribés a ser ben bé contemporani de ningú. I amb merxandising a la sortida, per descomptat. Sobretot reedicions de cromos de la xocolata dibuixats per ell, per exemple. Potser els qui gestionen la bonica casa Amatller ja hi han pensat. L'entrada de la viquipèdia és, en aquest cas, generosa. També es pot llegir sobre la seva vida en aquesta web i a l'entrada corresponent de l'AELC.  I aquí hi podem trobar alguns poemes.  De les vores dels camins l’escardot en fa jardins, més qui les veu ses flors morades! En els boscatges deserts el merlot dóna concerts, més qui les sent ses passades! Déu te do flors, escardot! Déu te do cançons, merlot! Guardi-us Déu, sublims artistes, que esclateu joiosament en cançons que ningú sent i en flors que no han d’ésser vistes!

HISPANITATS, HISTÒRIA RECREATIVA, FOLKLORE I ASCENSORS COBEJATS

Aquesta fotografia l'he manllevat d'una web on ens indiquen els deu monuments imprescindibles de Barcelona,  car ja sabeu que hi ha molta afició a dir-nos tot allò que hem de veure, llegir o visitar abans de morir. La molt lletja, pel meu gust, estàtua, mal orientada pel que fa a assenyalar-nos el continent americà, es troba aquí envaïda pels coloms, aus que juntament amb les gavines tenen molt poc respecte pels herois i les grandeses. Els coloms i les gavines  contemplats de lluny i de forma individual o en petit grup són bonics, romàntics i simbòlics. En massa i de prop resulten animals molestos i inquietants, passa com amb les persones.

Colom o Colón pateix i ha patit un excés d'història oficial, a favor i en contra, fins i tot el seu origen i la seva vida són motiu de moltes controvèrsies, així són els relats sobre el passat, serveixen per a tot. Ahir hi havia qui es  queixava d'això de celebrar un genocidi o es felicitava de ser català i no haver-hi participat, però la realitat és molt decebedora. 

Fins i tot en el cas que aquest senyor de l'estàtua no fos català, com voldrien alguns, els catalans podríem evocar les massacres de Roger de Flor, tot i que hi ha il·luminats que m'asseguren que tots els almogàvers eren aragonesos, o l'estossinada de musulmans perpetrada per Jaume. Per no parlar dels abusos esclavistes  dels indians catalans, que no tan sols el Marquès de Comillas feia negoci amb el tema. Per cert, les fires dels indians tenen tan èxit com la resta de fires temàtiques, així és el món. I ja no entro en les guerres carlistes o en d'altres fets més propers. Qui sigui lliure de pecats i d'incoherències que tiri la primera pedra, vaja.

Cada cosa s'ha de situar en el seu context històric i no hi ha res més difícil que comprendre mentalitats llunyanes. El pitjor és que el present utilitza la història com li convé a segons qui mana o qui voldria manar. Vegis tot això del 1714, reconvertit en mitologia patriòtica, que per això serveixen els centenaris. El monument a Colom és molt lleig però l'he vist sempre i no voldria que el fessin fora, com van fer amb la pobra caravel·la kitsch del port de Barcelona que tant m'agradava i que va acabar no se sap ben bé on, condemnada políticament per la gent nostrada a patir tota mena de greuges, després d'haver servit de bonic decorat per a una pel·lícula històrica de postguerra.  

A l'escola ens l'havien passat alguna vegada i recordo que quan un dels Pinzones, els quals, per cert, hi ha qui també ha catalanitzat, albirava la costa, totes les nenes aplaudíem a cor què vols i picàvem de peus davant la mirada tolerant de les monges franciscanes reprimides i unionistes. Per cert,  el lloc del monument es diu Portal de la Pau i aquesta pau fa referència a la fi de la segona guerra carlista, propiciada pel Marqués del Duero, titular del Paral·lel/Paralelo fins fa quatre dies, amb alguna intermitència a favor de Francesc Layret. Va ser una pau que va deixar ferides importants, encara hi va haver una tercera guerra carlista, prou viva en els contextos familiars quan jo era petita i moltes coses de després tenen com a precedent aquells fets mal estudiats i fins i tot amagats a posta.

El monument es va bastir en una època hispanofílica del país, va anar lligada a l'Exposició de la Ciutadella i a les celebracions del quart centenari del descobriment o com en vulguem dir, que el nom no fa la cosa. Fins i tot el nostre Verdaguer va cantar sobre el tema, ens agradi o no, i el poeta va  viure sota el mecenatge de Comillas tot i que van acabar malament per motius força menys mítics i progres dels que s'expliquen. També Gaudí va comptar amb mecenatge esclavista i per tant tot va lligat i si condemnem una cosa i estirem del fil hem d'acabar per condemnar gairebé tot un passat humà i universal que té més ombres que no pas llums. Al capdavall els asteques tampoc no eren uns angelets amb els veïns, abans no els descobrissin.

El problema no és el passat, sinó el present i en el present hem de fixar les nostres dèries i aspiracions i si no volem celebrar festes incòmodes, molt bé, però sense inferir-ne pureses estranyes car fins i tot el catorze de juliol francès va donar lloc a massacres diverses de tota mena i ben bé que encara ho celebren, llevat de Brassens, el qual en tal dia, segons explicava en una cançó, es quedava al llit a clapar. 

Per tal d'escapar-me del parany de les celebracions i anticelebracions ahir me'n vaig anar al cinema ja que feia temps que no hi podia anar i vaig recuperar una peli sense aparents pretensions, la de l'Àtic sense ascensor, que encara es pot veure fins dijous al meu estimat Mélies i no sé si a algun altre cinema alternatiu. La història és senzilla, més aviat gairebé no hi ha ni història i com segurament sabreu explica com una parella de vellets de bon veure, formada per Morgan Freeman i Diane Keaton, que estan molt més sobris i moderats que de costum, s'adona de les dificultats de pujar escales, amb els anys i les xacres, i decideix canviar de pis amb l'ajuda insistent d'una neboda que treballa en el negoci immobiliari. 

El problema de la manca d'ascensor no és gens banal i l'he viscut a fons, un avi i una tieta-àvia que vivien amb nosaltres es van veure condemnats a l'ensopiment per aquest motiu i també li va passar als meus pares més endavant. Els meus pares tenien pagat l'ascensor però les obres es van endarrerir, no és senzill el tema en les finques antigues i cap de tots dos no va arribar a veure el cobejat vehicle. La instal·lació d'ascensor ha propiciat moltes discussions veïnals, tot és car avui dia, conec comunitats de veïns que han acabat enfrontades i barallades i cases on alguns veïns tenen clau de l'ascensor i l'utilitzen mentre que aquells que no han pagat han de pujar a peu. 

A casa dels meus pares hi havia reticències per part dels veïns dels pisos baixos, els dels principals, ja se sap que abans els principals eren els millors pisos i fins i tot en escales modestes com aquella el mosaic de marbre arribava fins aquest pis. Al final va funcionar l'emulació, per no dir-ne l'enveja, quan les escales de la rodalia van començar a instal·lar ascensors l'opinió en contra va variar aviat. Per sort l'estri hi va cabre, no sempre és així a les finques velles. Recordo un antic text, crec que de Castanys, publicat a Destino, on s'ironitzava com la importància del veí del principal havia passat, en èpoques modernes i d'ascensors, al veí de l'àtic.

De la mateixa manera que hi ha un gènere fílmic juvenil o infantil n'hi ha un de senil, encara que això no soni bé ja que avui això de ser vell és una vulgaritat. En aquest gènere hi ha de tot, millor, pitjor, mediocre, sublim. Històries de matrimonis que envelleixen junts, d'amors tardans de vidus tristos, de iaies que recorden passats complexos i en l'actualitat el tema s'ha ampliat a les parelles homosexuals de la tercera edat. També hi caben solitaris, tietes conques, xacres de l'edat i uns dels temes estrella són l'alzheimer i l'eutanàsia. Les relacions familiars poden ser bones o dolentes i així trobem un ventall divers de fills, filles, nebots, nebodes, néts i nétes. Una variant és la dels avis perversos, amb rerefons i passat tèrbol o amb aspiracions assassines, variant que té el seu equivalent infantil en l'apartat de criatures inquietants i malvades.

La família és un gran doll d'inspiració i l'envelliment de la població fa que aquests temes tinguin un públic específic tot i que també els joves poden entendrir-se, tot i que sense tanta empatia, davant d'aquesta problemàtica indefugible. En el cas de la pel·lícula que menciono el tema de ser una parella formada per negre i blanca és menor, encara que alguns flaixos del passat, breus i puntuals, ens acosten als problemes viscuts pel matrimoni durant la seva joventut. També tenen una gosseta que es vella i té problemes, per afegir alguna anècdota més a una història simpàtica i breu, adient per a contemplar en un dia com el d'ahir, tan ple de grandiloqüència multi-ideològica.

El nom de Pilar havia estat molt popular a casa nostra però avui també va de baixa per raons polítiques. A mi m'agrada el nom i la petita Mare de Déu aragonesa  i les jotes de per allà, algunes de les quals ingènuament patriòtico-hispàniques i aquella església exagerada que es reflecteix a l'Ebre i en la qual es pot llegir i veure pintada la història d'un miracle singular, el d'un home al qual van tallar un cama, la van enterrar i després, gràcies a la seva devoció mariana, li va ser restablerta, miracle certificat fins i tot per un notari, poca broma. 

La Mare de Déu del Pilar també té història catalana i la podeu llegir aquí. Una altra peli que ens feien al cole era la de l'Agustina d'Aragó i també aplaudíem quan els espanyols guanyaven els francesos i Aurora Bautista disparava canonades a dojo. Aquella coratjosa Agustina, per cert, era catalana, de Reus, com el general Prim, un altre unionista retrospectiu. I és que la història té coses molt rares i ni explica el present ni tan aconsegueix que no en repetim els disbarats i les ensopegades, què hi farem.

COLOM (L'ATLÀNTIDA, Jacint Verdaguer) A les paraules del solitari, sent lo genovès nàixer un nou món en sa fantasia. Lo bon ancià li dóna ales amb ses avinentes raons. Oferiments de Colom a Gènova, Venècia i Portugal. Lo somni d’Isabel. De la vàlua de les joies de la reina, ell ne compra naus. Lo vell, des del promontori, lo veu volar a la més gran de les empreses, i s’extasia davant l’esdevenidora grandesa de la pàtria. Fineix als llavis del bon vell la història, i, com dormint lo somni de la glòria, l’inspirat mariner no li respon, es que, envolt amb la boira del misteri, amb celísties i llum d’altre hemisferi, dintre sa pensa rodolava un món. Darrera aqueixa Atlàntida enfonsada, la verge de son cor ell ha obirada, com, part d’allà d’un pont, gentil ciutat; com darrera d’eix cel, cels més hermosos; com, darrera eixos astres lluminosos, lo tabernacle d’or de l’Increat. De cara al sol, que es pon entre porprada boirina, com fugint de sa mirada, sembla haver-lo sorprès en son camí, i cridar-li, fent ales de sos braços: «Espera’m, astre; tot seguint-te els passos, Fiat! vull dir al caos ponentí». I en èxtasis exclama: —D’estelada giravolta la terra coronada; demà veurem renàixer el sol ponent; si amb son carro de llum, que el cor enyora, no daura altre país fins a l’aurora, doncs, què hi va a fer, digueu, a l’Occident? La mar que a vostres peus dorm i somnia, no us porta d’altres platges l’harmonia? ¿l’aire no us duu perfums de paradís, ni planyívols sospirs d’una sirena, que busca d’altres braços la cadena, morint d’amor son cor enyoradís?— Llavors lo savi, amb màgiques paraules, les veritats esbrina que, entre faules, en rònecs pergamins ha espigolat; a Plini i a Estrabóª fa aurífics plagis, retrau de nostre Sènecaª els presagis, i els somnis i records del temps passat. Conta haver vist, de l’Oceà entre roques, de pins desconeguts superbes soques, i entre els esqueis de l’illa de les Florsª haver deixat l’onada riberenca dos cadavres de cara vermellenca, d’algun secret del mar reveladors. I abraçant-lo, afegeix: —¿Tu lligaries, gegant de les darreres profecies, de la terra els extrems com d’un mantell? Missatger de l’Altíssim, vés; de l’ona, qui, per traure’t a port, un pal te dóna, per traure-hi un món bé et donarà un vaixell. —Si, me’l darà —respon-li—, i per haver-la dels palaus de Neptú la millor perla, jo tornaré l’Atlàntic a pontar. Desperta, humanitat; mira ta Eva que d’un tàlem de flors flairosa es lleva; Adam dels continents, vés-la a abraçar!— I, com un astre empès per mà divina, a Gènova l’hermosa s’encamina, de l’Edèn de la terra a dur la clau; mes ella, com galera desarbrada, no gosa obrir ses ales a l’airada que l’alçaria més amunt d’on cau. Veent que li tanca Gènova la porta, gira els ulls a Venècia, encara forta per carregar a sa espatlla un continent; mes, feta al terratrèmol de la guerra, ou lo projecte d’eixamplar la terra com paraules de llengua que no entén. Ai! de sos Duxs no és ja la mar esposa, puix d’altra mà més pura i més hermosa espera rebre el nupcial anell. —A Ibèria torno! —el Genovès exclama, i entra en Lisboa quan n’eixia Gama a Líbia a dar lo tomb, com a un vaixell. A Joan segon oferta en fa il·lusória, que prova, ingrat, de pendre-li la glòria; i, veent-se en terra el mariner perdut, dels seus somnis pel cel busca una estrella, i et veu a tu, Isabel la de Castella, la reina de les reines que hi ha hagut. Tu sospesares, sola tu, sa pensa; tu midares d’un colp sa ullada immensa, i al teu prengué la flama de son front quan a tes plantes deia: —Gran senyora: dau-me, si us plau, navilis, i a bona hora los tornaré tot remolcant un món.—