PECATS INEXISTENTS I IMATGES MÍTIQUES

Leopoldo Pomés és un d’aquells personatges inclassificables, gairebé, com es diu ara, una icona de la modernitat barcelonina en una època ombrívola però en la qual moltes coses es movien, tot i que no pas per a tothom, és clar. No era pecat, editat en català pel Grup 62 i en castellà per Tusquets, és un volum de memòries heterodoxes, alternatives, desordenades i lluminoses. Pomés ha estat fotògraf, creatiu publicitari, promotor d’empreses lligades a la gastronomia, fins i tot poeta convencional, fins al punt de quedar segon, junt amb Perucho, fa anys, en una convocatòria del Carles Riba.

El llibre porta un subtítol molt adient, Vivències d’una mirada. La mirada de Pomés és professional però va molt més enllà, se’ns mostra com un tafaner encuriosit i impenitent i la llarga experiència i l’edat, vuitanta-i-molts anys, conformen una biografia feta de retalls, per la qual desfila molta gent, tanta que potser aniria bé comptar amb un glossari convencional al final del llibre. Ha pogut conèixer un gran nombre de persones interessants, d’èxit, del mon de la cultura, de la política, però també ens parla de gent anònima que l’ha sorprès i ha desvetllat la seva curiositat amatent.

Aquest és també un llibre per a tafaners i tafaneres, per aquells que van arribar a conèixer aquell mon, evidentment elitista però amb aspectes transversals rellevants, i pels qui ignoraven com es movia la publicitat de l’època i quina immensa tasca i esforç econòmic hi havia darrere de les bombolletes nadalenques de Freixenet. El llibre és ple de detalls incisius, evocadors, irònics, una mena de calaix de sastre una mica caòtic en algun moment, sempre amable, fins i tot amb persones que, a través de les anècdotes que se’ns expliquen, poden resultar-nos ben poc simpàtiques. La primera part, en la qual Pomés evoca el seu mon infantil i juvenil, en aquell país ple de prohibicions, o recorda els seus pares i primers amics, així com entremaliadures molt divertides, que ja reflecteixen el tarannà d’algú disposat a gaudir de la vida per poc que el deixin, resulten entranyables, com també ho son totes les pinzellades familiars que fan referència al seu entorn més proper.

Pomés i la seva editora han insistit en valorar la col·laboració de la periodista Lidia Penelo a l’hora d’estructurar tantes històries. No deu haver estat senzill, car el llibre traspua oralitat, la grapa dels bons narradors orals d’abans, aquells avis, oncles i veïns, que animaven amb les seves contalles i records els àpats i les tertúlies familiars. I, sigui com sigui, s’ha aconseguit un llibre directe i divertit, que recorre quan cal al llenguatge popular sense caure, en cap moment en el xaronisme. Pomés mira enrere sense ira, amb afecte i comprensió per tothom, i explica, això sí, allò que vol explicar i com ho vol explicar.

Les històries dels seus enamoraments queden en suspens en el moment oportú i és possible que en algun moment ens resulti llunyà, fins i tot una mica decadent i frívol contemplat des del present, aquell mon de models nòrdiques i àpats selectes. És el que també s’esdevé al MNAC, davant de les imatges, diverses i eclèctiques, de Maspons. Però fins i tot quan la narració s’immergeix en uns ambients que, a la gent normaleta que vam saber qui era Pomés gràcies a Serrat, ens resulten gairebé extraterrestres, l'autor aconsegueix, amb el seu declarat hedonisme humanista, amarar les anècdotes d’una mena de filosofia universal, lligada a la joia de viure i a la necessitat de gaudir del que es pugui, ja que, evidentment, no era pecat. Cosa que, en d’altres temps, no era gens fàcil d’arribar a admetre i a constatar, per cert. Per altra banda, malgrat tot, el concepte de fet pecaminós afegia un excitant interès a les transgressions.

HEMINGWAY PER ANTITAURINS

Fa alguns dies el Francesc Puigcarbó reproduïa al seu blog un molt bon article del periodista i escriptor David Torres, del diari Público, en el qual evocava i reivindicava Ernest Hemingway. A l’article es mencionava la biografia escrita per Anthony Burgess. De vegades sembla que determinats temes et vinguin a buscar i això m’estava passant des de fa un temps amb aquest escriptor. Per sort vaig trobar la biografia a la biblioteca del barri, avui en estat de risc a causa d’un estrany trasllat oportunista, però aquesta seria una altra història. 

L’exemplar que vaig trobar era en català, un dels volums d’una excel·lent col·lecció de biografies de personatges universals del segle XX, publicada per edicions 62 i la Caixa de Catalunya, l’any 91, molt ben traduïda de l’original anglès, de l’any 1978, per Ferran Meler. Existeix una versió castellana d’una altra col·lecció de biografies, la que va fer l’Editorial Salvat, també a principis dels noranta. Tots aquests llibres es poden trobar d’ocasió, a preus de saldo, i, és clar, a les biblioteques. Però no trobareu gaire res a les llibreries, avui destinades més aviat a les novetats efímeres o a reedicions oportunistes disfressades de novetats o de redescobriments misteriosos. 

El gènere biogràfic ha passat per alts i baixos. Com en tots els gèneres, es pot trobar de tot, bo, dolent o mediocre. Jo hi tinc tirada, quan la biografia es bona i el biògraf, de categoria. Burgess va ser un gran intel·lectual, bon compositor musical a més a més, amb una vida complexa, mogudeta i molt interessant, i una extensa producció literària , però ha passat a la posteritat, sobretot, per allò de la Taronja mecànica, gràcies a la inquietant pel·lícula de Kubrick, qui va canviar el final de la història, per cert. 

Hemingway, com tants autors i autores, ha passat així mateix per etapes diverses, pel que fa a la seva valoració per part dels entesos. Durant uns anys el vam menystenir de forma injusta, de la mateixa manera que se l’havia adorat en d’altres temps, tot plegat lligat a la, sovint plaga bíblica, dels comentaristes de culte o dels mandarinatges acadèmics. Les modes tenen un pes, és clar. I la generació de la qual formes part. I el que llegeix i comenta la gent de la teva colla. El cinema va versionar de forma eficaç, tot i que sovint poc respectuosa, els seus llibres, de tota manera ja sé que cinema i literatura son dues coses molt diferents i que les comparacions son odioses. 

L’escriptor va cultivar una imatge de mascle caçador afeccionat a la tauromàquia que avui resulta d’allò més passada de rosca, en aquest tema hem canviat molt, o sembla que haguem canviat molt. Matar lleons i anar a aplaudir toreros valents ja resulta cosa del passat i, si ho fa algú, les persones sensibles del present ho trobem d’allò més bàrbar, amb perdó dels bàrbars. Era estrany que algú etiquetat com d’esquerres, tot i que Burgess matisa molt el tema, anés tan panxo a veure toros i sanfermines de forma recurrent, en ple franquisme. Era una cosa ambivalent, per una banda semblava que Franco no era capaç de fer-lo fora, a causa del seu prestigi, i, per l’altra, era l’evidència de què Franco era tolerant, a la seva manera. Tot depèn del cristall que portem a les ulleres, vaja. 

En tot cas, l’escriptor va ser un home complicat, bevedor, inestable, i en el capteniment del qual, mirant-ho amb perspectiva psicològica actual, hi podem trobar moltes inseguretats. Té llibres molt bons i llibres que no ho son tant però que tenen el seu interès. El recordo mirant toros, en aquells nodos del cinema de barri, i la seva barba blanca i el seu aspecte d’aventurer em resultaven, de petita, dignes de respecte. El tema del suïcidi ha contribuït a una certa mitificació però cal pensar que estava molt malalt i patia força. Va tenir un munt d’accidents de tota mena, personalment i literària va ser una mena de constant supervivent fins que va dir prou. Va guanyar molts diners i fins i tot el Nobel. El biògraf posa en paral·lel la seva figura, ambigua en moltes ocasions, amb la d’Orwell. El llibre de Burgess va molt més enllà de l’escriptor, se situa en l’època viscuda, en el mon que l’envoltava, cita molts coneguts i saludats, a més de les seves quatre dones, sense dedicar més temps del necessari als afers matrimonials i amorosos. 

La meva mare, de vegades, llogava novel·les, en aquells anys en els quals comprar-ne de noves no estava a l’abast de tothom. Recordo haver llegit Adiós a las armas, en castellà, i haver-me fet un tip de plorar amb la mort de la infermera. For Whom the Bell Tolls la vaig llegir més endavant i, per raons òbvies, la pel·lícula, poc encertada en algun aspectes, va trigar en arribar a les nostres pantalles. Aquests dos llibres i El vell i la mar, en una inoblidable primera versió catalana son els que més recordo de l’autor, tot i que n’he llegit d’altres. No és estrany, ep, son els més populars i el cinema també hi té molt a veure. El vell i la mar se’m va fer una mica pesadet però em va impressionar en molts moments. 

Més endavant vam conèixer dues netes de l’escriptor, actrius, una de les quals, molt maca, va morir de forma estranya, cosa que va propiciar evocar el suïcidi de l’avi, tot i que tenien poc a veure. El suïcidi encara es mirat amb prevenció i, fins i tot, mitificat, segons com. Cada cas és diferent i respon a causes diverses, però encara porta al damunt el pes de la tradició religiosa, que el condemnava, i sovint se sol amagar o maquillar, quan algú conegut mor i no en mencionen la causa, en un munt de casos, es que s’ha suïcidat d’alguna manera. El secretisme tan sols contribueix a què la gent que té un suïcida a la família se senti culpable i, fins i tot, injustament avergonyida. El pare de l’escriptor, malalt i patint força, va posar també fi a la seva vida. I el suïcidi assistit és, avui, una demanda que cada dia te més gent que la reivindica. 

Pel que fa al llibre en concret, és un exemplar ja vellet, al revés de la contraportada encara porta el segell d’una sala de lectura de la Caixa de Catalunya i un sobre d’aquells de paper en els quals es dipositaven les fitxes de préstec, fetes a mà. Deu ser l’edat, però aquesta mena de troballes m’entendreixen i donen a la meva lectura un estrany valor afegit. Encara més avui, quan moltes biblioteques et venen bons llibres a preus tirats, ja que no saben on posar-los, vaja. 

JOVES MOSTELES I GATS VELLS

Amb les seves limitacions, un excés de durada i algunes excessives pretensions en els diàlegs punyents de doble sentit, m'ha agradat força aquest conte de les mosteles, mosteles americanes, més lletjotes i inquietants que les dels nostres verals, per cert.

Llegeixo que la pel·lícula és un remake, el d'una pel·lícula de mitjans dels setanta del prestigiós José Martínez Suárez, que es deia Los muchachos de antes no usaban arsénico. Sembla que Campanella, el responsable de la versió actual, hi ha fet alguns canvis argumentals lligats a coses com ara eliminar la misogínia excessiva del passat, allargar la història, fer servir alguns, pocs, exteriors i introduir un personatge més, el del jove tauró immobiliari. Com que aquella pel·lícula no la vaig veure, i ignoro si va arribar per aquí, no puc fer comparacions.

A la versió antiga hi sortia Ibáñez Menta, aquell senyor que tanta por ens va fer, en els bons anys de la televisió. En aquest conte cruel actual hi trobem Clara Lago, parlant perfectament en argentí i fent de dona de negocis immobiliaris, sense escrúpols, en un personatge que m'ha fet pensar en la Maura de La Comunidad o Ochocientas balas. 

Ara hi ha una tendència excessiva a etiquetar-ho tot com a thriller i en alguns comentaris s'ha posat aquesta etiqueta a la pel·lícula. De fet hi ha misteris ocults, morts amagades, secrets del passat i una casa tètrica i solitària en la qual conviuen, més o menys, quatre personatges relacionats amb el mon del cinema antic, una actriu, un actor, un director i un guionista. Van tenir el seu èxit però ja no es recorden d'ells, cosa que afecta tots quatre però, sobretot, l'actriu que va ser una estrella i va arribar a guanyar un óscar. Alguna cosa, en versió argentina i amb el seu humor negre corresponent, hi ha del Crepuscle dels déus, escala senyorial inclosa.

Sobta que en una casa tan gran no hi hagi cap mena de servei domèstic, els quatre personatges semblen ser autosuficients i haver desenvolupat actituds d'amor i odi entre ells. Però el perill exterior arriba un dia, encarnat en una parella jove, les mosteles del títol, vaja. Probablement els misteris del passat es podien haver resolt d'una forma més convincent però tampoc no resulta necessari. Els bons, que tampoc no ho son tant, vells però no ximplets, acabaran per vèncer els joves superbs que els volen fer el llit.

La segona meitat de la història decau una mica, quan tot es va esbrinant, i ja veus que aniran mal dades i que tot tornarà a quedar com al principi. I és que hi ha algunes obvietats que esberlen les possibles sorpreses, i unes quantes exageracions. Però els actors i les dues actrius estan molt bé. Graciela Borges, una gran, veterana i coneguda estrella argentina, Óscar Martínez, que em resulta força inquietant des que va ser el ciutada il·lustre, Marcos Mundstock, un dels Luthiers, i el políticament controvertit Luis Brandoni  son els quatre habitants de l'estrany casalot. A la parella de dolents de les noves generacions el jove Nicolás Francella fa parella amb Clara Lago. Trobo lleig que en el  cartell promocional els hagin empetitit tant.

Una banda sonora evocadora dels setanta acomboia el conjunt i hi ha algunes referències, força aigualides, a l'época del cop d'estat i la dictadura militar. Juan José Campanella em sembla un molt bon director, malgrat que gairebé sempre trobo a les seves pel·lícules aspectes que grinyolen però també d'altres molt interessants, que aconsegueixen que li perdoni les mancances i les trampes. 

CRIMS, JUDICIS, GELOSIES I CINEMA CLÀSSIC

He tingut ocasió de tornar a veure, per la televisió, Anatomía de un asesinato, una pel·lícula que va tenir força èxit quan es va estrenar i que va propiciar la venda del llibre del qual prové la història que s'explica, pel Sant Jordi d'aquells primers seixanta. L'autor era John D. Voelker, que utilitzava el pseudònim literari de Robert Traver. L'escriptor era advocat i es va basar en un cas real, viscut per ell mateix, cosa que va provocar protestes dels afectats. Era un home molt afeccionat a la pesca, a la pel·lícula també surt el tema. Va escriure molts altres llibres però aquest va ser tan popular que fins i tot ha generat força turisme, per la zona on es va rodar.

Encara em sorprèn avui que aquella història passés censura, potser perquè no es veu res del que va passar, sexualment parlant, malgrat que tot s'expliqui amb pèls i senyals. Em temo que el doblatge devia fer de les seves, recordo que la primera vegada que la vaig veure, al cinema del barri, no es deia en cap moment bragues sinó pantis, potser és la primera vegada que vaig escoltar aquesta parauleta. I crec que no la vam acabar d'entendre, la veritat. 

La pel·lícula, aleshores, no ens va agradar, ni a la meva mare ni a mi, era molt llarga, encara li pesa el metratge en l'actualitat, no hi havia romanticisme i el final és ambigu. No acabes d'aclarir què va passar, ara això sovinteja, al cinema, però aleshores la majoria de títols acabaven d'alguna manera contundent, bé o malament. I, en general, el crim es castigava i la veritat surava per damunt dels dubtes. Aquí tens els teus dubtes, ben fonamentats, per cert, i que l'escena final t'esvaeix, en part. El de menys, a la història, es la veritat, el veritable tema és l'habilitat de l'advocat a l'hora de portar l'aigua al seu molí.

Ha esdevingut un clàssic del gènere judicial, tot un gènere que té els seus seguidors. Ens semblava que allò dels jurats populars era una meravella però res no resulta tan senzill, en la realitat. De fet, els membres del jurat de la pel·lícula es deixen convèncer per l'habilitat de l'advocat, un magnífic Stewart, actor de llarga vida i molt estimat per tothom, el qual vaig trigar a valorar com actor, potser perquè quan jo era jove no resultava el tipus de xicot atractiu de moda. 

Otto Preminger va ser un gran director, amb una vida llarga i complexa i títols inoblidables, agosarat per l'època, ja que va tractar temes que eren, pràcticament, aleshores, tabús, entre els quals el de les drogues,  i amb una grapa cinematogràfica evident. Sembla que li hauria agradat ser actor, segons expliquen. El llenguatge original de Anatomia de un asesinato és molt explícit, per això crec que el doblatge hispànic devia fer de les seves, i a fons.

Lee Remick va ser una actriu que va arribar a esdevenir una mena de sex símbol de l'època, i això que en ocasions fa cara de nena que no ha trencat un plat. Malauradament va morir massa jove, amb cinquanta-cinc anys, d'un càncer. Gazzara també tenia una mena d'atractiu alternatiu, va arribar a  vell i va fer moltes altres coses. Els secundaris estan tots molt bé i no recordava que hi sortia Kathryn Grandt, que va estar casada amb Bing Crosby fins la mort de l'actor. Va quedar vídua per segona vegada a causa d'un accident en el qual ella mateixa, que avui encara és viva, va resultar ferida. Després de casar-se amb Crosby es  va mig enretirar. 

A Grant, que era molt bufona, l'havíem vist aleshores en una encisadora pel·lícula que ens va encantar, Simbad y la princesa. Malgrat que els efectes especials, avui, ens puguin semblar maldestres, la pel·lícula no ha perdut el seu encís i la seva grapa, amb el pas del temps. Simbad era Kerwin Mathews, un molt bon actor i molt bona persona que es va encasellar una mica en temes aventurers. Mathews va ser un home intel·ligent, molt discret, ja que era gay i corrien mals temps per aquesta mena de diversitats. Es va acabar retirant a San Francisco amb la seva parella, Tom Nicoll, durant més de quaranta anys, que el va sobreviure,  tenien una botiga d'antiguitats i anaven sovint al cinema, a concerts i al teatre. Expliquen que cada vegada que als cinemes o a la tele passaven el Simbad tornava a rebre un munt de cartes de tota mena de gent, que responia de forma personal.

QUAN ÉREM MÉS REPRIMITS I EL SENYOR REI NI FESTEJAVA

Tots son morts, avui. L'actriu jove, la patum actoral i el director de culte. Un programa de ràdio que he escoltat fa poc evocava l'escàndol generalitzat que va propiciar allò del tango parisenc, que a Espanya va arribar a extrems que avui poden fer riure força el jovent del present. Hi ha telefilms i sèries casolanes amb escenes més pujades de to que aquelles d'aleshores.

Les coses prohibides estan excessivament valorades, en general. Aquí s'havia iniciat un tímid destape i la gent privilegiada i amb possibles, quan viatjava a l'estranger, als museus de culte i d'altres destins turístics hi acostumava afegir cinema agosarat o cinema polític. A la França propera es van organitzar passis molt interessants, on hi havia de tot una mica, a Canet, a Ceret. Però Perpinyà i els Castellet eren tota una altra cosa, amb un públic més transversal i menys intel·lectual, que xalava d'allò més fent aquelles excursions. Grups de xicots, sobretot, però també matrimonis de mitjana edat, hi havia de tot en aquell Perpinyà en ebullició. Tant és així que quan he tornat a passar per aquella ciutat m'ha semblat molt ensopida.

Bertolucci és un director amb qui no he connectat mai gaire, em passa una mica el mateix amb Buñuel. No els nego mèrits, ep. Com a persones, en diferents aspectes, palesen el masclisme vigent d'aleshores, no eren els únics, és clar. Ni Schneider va ser l´única víctima del sistema, n'hi ha hagut moltes més, algunes ignorades o oblidades. Schneider, millor o pitjor, va continuar treballant i fins i tot tenia una parella estable i seriosa, una altra dona, car es va declarar en algun moment bisexual. 

Sobre problemes amb drogues, n'hi ha hagut a les millors famílies, d'actors i de botiguers. Moltes dones, amb una certa tirada bisexual, tot i que hi ha qui creu que de bisexuals en som tots i totes una mica, prenen opcions lesbianes lligades a les males experiències amb els homes que han tingut de jovenetes, ha estat el cas d'algunes folklòriques. I també en conec algun cas a la vida propera i veïnal, la veritat. De fet si haguéssim de boicotejar homenots del cinema de tots els temps a causa del seu capteniment moral i abusiu, amb aprenents i aprenentes, quedarien quatre gats, ben mirat.

També hi ha nois que han passat per coses semblants, en el mon de l'espectacle i en d'altres sectors professionals no tan glamurosos, abusos diversos, acceptats de grat o per força. Precisament sembla que el paper de Schneider, al Tango, l'havia de fer un noiet, però l'agosarament del director no devia arribar a tant. De la pel·lícula, per aquests verals, se n'explicaven moltes brames, com ara que a Brando se li veia tot. I és veu que certa intenció hi havia, de mostrar-nos els seus atributs, per part del director, però tampoc no va gosar fer-ho. Aquells cinquanta milions de dones que, segons l'actor, es masturbaven pensant en ell crec que ja no eren tantes, ni de bon tros i qui sap, potser de veure-li les vergonyes el nombre encara hauria anat més de baixa. A la noia se li veia el parrús, sense depilar, ep, poca broma.

Brando és un actor que m'ha anat agradant menys cada vegada, quan torno a veure pelis seves de vegades fins i tot m'agafen ganes de riure,  encara que l'argument sigui seriós. El trobo histriònic, passat de rosca, però el fet és que les tendències canvien. Avui potser Enric Borràs o la Xirgu, als escenaris, ens semblarien molt passats de voltes. Va tenir una vida complexa, exagerada, amb drames familiars diversos, però va fer molts calerons. Ell mateix deia que el bo de ser actor, actor amb fama internacional, és clar, era allò dels diners, que li havien permès de comprar una illa i tot. 

Les vides de la gent del cinema o de la jet set son objecte de molta curiositat, com ho havien estat les vides dels reis i les reines abans, i provoquen tota mena de comentaris. Els rics també ploren, vaja, i com la Soraya vull plorar, que cantava la Guillermina. Encara que els diners no aconsegueixin la felicitat, ja ho sabem, tot i que la mancança d'aquest bé tan desitjat tampoc no resulta gratificant, en molts casos. La felicitat és una abstracció i res dura per sempre. 

Jo vaig veure el Tango a França, a Beziers, havíem anat a visitar uns parents de per allà. Els espanyols tenien fama de reprimits i cotxinots, però també anava a veure coses així gent del país, el que passa és que les veremes acollien molts treballadors peninsulars i aquells grups d'homes animats, desfermats i sorollosos es veien molt. Em va semblar una pel·lícula fosca, trista, crepuscular i depriment. A Espanya va tenir problemes per a estrenar-se, ja durant la transició, però va estar prohibida fins i tot... a la Gran Bretanya.

La Trinca, que de tot en feia divertides cançons, gràcies a les quals podem, avui, repassar la història recent en clau d'humor, va fer la corresponen lletra sobre el tema, a ritme de tango, és clar. Qui no recorda allò de: El meu amic Fernando/ sentint el gran escàndol/ d'un film de Bertolucci/ que fan a Perpinyà... El cinema hispànic del moment va endegar coses com ara allò de Lo verde empieza en los Pirineos. Abans d'aquelles gresques ja s'anava més enllà de la frontera, amb el corresponent passaport, per obtenir el qual et demanaven un certificat de penals, a veure la Bardot o striptís, també a Perpinyà, com feia aquell fill de vídua de Pere Quart, cantat pels Tres Tambors, una versió absolutament lliure de Tombstone Blues, crec. 

Quan aquí es va obrir l'aixeta a Perpinyà es feien passis de pelis que ja es podien considerar plenament pornogràfiques i oblidables. Després es van obrir, pels nostres verals, les sales X i més endavant ja podíem veure, per la tele i en privat, coses com L'imperi dels sentits. Amb això del sexe cinematogràfic, com en tantes coses, va passar quelcom comparable al sexe real, i que m'evoca l'hilarant conversa entre Joan Borràs i Carme Molina, a Salut i força al canut, un títol de Bellmunt que pertany, així mateix, als mites rancis d'un temps i un país i unes prohibicions ximpletes.  La parella va a veure el psicòleg, Puigcorbé, a causa de les mancances i frustracions de la seva vida de parella, i la dona recorda el bé que s'ho passava quan festejava, sense arribar al final, magrejant-se al cotxe o allà on podien: ah, si allò era tan excitant m'imaginava que de casats seria molt millor...

Era tot tan perillós i pecaminós, en el passat, que pensàvem que l'alliberament en els usos i costums portaria al gaudi eixalabrat i a la felicitat etèria. Amb la política va passar una mica el mateix, com passa amb el menjar i amb els luxes que no son a l'abast dels pobres, però les coses no son tan senzilles. Tot i que admeto que ningú amb seny i experiència voldria, de cap manera, tornar a aquells costums rancis i a aquella moral aclaparadora i inculta, que, tot s'ha de dir, afectava molt més les noies, en general i sense voler discriminar ningú. I encara bo que, de jove, tot ho veus més acolorit i esperançador. Cosa que no té a veure amb la realitat sinó amb les ulleres generacionals, de fet.

TOT CANVIA I NOSALTRES, MÉS

Al llarg de la vida has d'entomar molts canvis en el paisatge proper. Quan ets molt jove ni te n'adones, son els grans els qui es planyen de la pèrdua d'un passat que en el record sempre resulta més o menys idealitzat. Els canvis tenen aspectes diversos però allò de que a cada bugada es perd un llençol és així, i no hi podem fer res.

La remodelació del Mercat de Sant Antoni, que em sembla ben feta, considerant la realitat del present, ha desvetllat inquietuds diverses sobre pujades de lloguers i turisme desfermat, un fet que passa a tota la ciutat, per cert. Quan la gent comprava més pisos, però, travessar el Paral·lel ja comportava pagar un preu molt més car per un habitatge. Moltes aspiracions de gent del meu barri consistien en anar a viure a Sant Antoni o a l'Eixample, o més amunt, si podia ser. 

La desaparició del petit comerç ve de lluny però en aquests darrers temps s'ha accelerat. Sant Antoni s'ha anat omplint, en aquests darrers deu anys, de locals que substitueixen antigues botiguetes, locals informals, molts dels quals d'allò que en diuen modernillos. La clientela es més aviat jove, tan sols cal donar una ullada al personal d'aquests establiments per constatar que, generacionalment, no son establiments gaire transversals. 

Darrerament han tancat dos establiments dels més antics, El Jabalí de la Ronda i el Pa i Trago. Tenien uns quants anys, ja, però no eren eterns, res no ho es. Recordo quan existia la sala de ball Rialto, a la Ronda, un ball de gent gran, molta de la qual, en sortir, anava a menjar alguna cosa al Jabalí. Una amiga meva xalava d'allò més escoltant les converses de les balladores i els balladors, les històries dels seus amors crepusculars i coses així.

El Pa i Trago es va beneficiar d'uns anys en els quals hi havia molt poca oferta de restauració. Va mantenir un aspecte entranyable de local català, en el sentit més folklòric, fins i tot, de la paraula. Hi feien esmorzars de forquilla i un menú diari interessant, de vegades costava trobar-hi lloc. Pel barri queden encara alguns bars dels convencionals, el Mañé i algun altre. 

Hi ha llocs que han assolit  una tradició i aconseguit una clientela fidel, diversa i popular, sense fer soroll i sense desvetllar lloances de la jove modernitat, tot i que els joves normals i corrents també hi van de tant en tant. Un d'ells és el restaurant xinès Ciutat Flor, a Viladomat cantonada Parlament. Porten gairebé vint anys al barri, son gent molt amable i simpàtica, és un local tranquil, nét, lluminós i amb els menús habituals xinesos, senzills, barats i ben cuinats. Tenen sempre gent, tot i que fa poc vaig escoltar una dona gran, que no hi devia haver entrat mai i que comentava, en passar pel carrer, a una altra, aquí no hi veig entrar mai ningú. I és que la ignorància és molt agosarada i els prejudicis, també. No gaire lluny, al mateix carrer Viladomat, hi ha el Petit, de cuina gallega, també un molt bon lloc per dinar.

Al meu barri ha tancat fa poc O'Barazal, un restaurant que ocupava l'espai de l'antic i mític Bar Mundial i que s'havia creat un prestigi i una categoria i que comptava amb uns cambrers d'aquells que ja no en queden. Avui hi ha molts llocs amb menús diaris assequibles a un gran nombre de gent gran, hi ha persones soles i matrimonis d'edat que dinen en aquests establiments, de forma habitual, cosa que genera coneixences i relacions. Més que guies d'estrelletes MIchelin crec que pagaria la pena comptar amb guies de menús familiars, barats i bons, per barris, però potser aleshores hi incidirien interessos diversos i la cosa empitjoraria. En això funciona molt la comunicació oral, ah, aneu a aquell altre, també està molt bé...

Hi ha molts llocs que no criden l'atenció, que van fent anys i que crec que no es valoren com cal. No son innovadors ni fashion, ni pretenen res mes que viure de la seva feina i atendre el millor possible. Els usos socials, les tendències d'oci o el consum cultural evolucionen i això no és d'ara però, per valorar-ho com cal, potser s'ha de ser una mica vella, per allò de la perspectiva vital. La gent més jove que jo es plany de la desaparició de llocs que tenen sis, set, deu anys i que a mi no em fan ni fu ni fa. El meu avi comprava el Destino i a la revista sovint es queixaven de tot tipus de desaparicions, de locals, cafès, teatres i tot això. Aleshores jo era una adolescent i em semblaven una mica pesadets.

És lògic que tinguem tendència a anar amb gent de la nostra generació, és clar. Quan jo era joveneta anàvem a L'Ovella Negra a conèixer gent i fer-nos torradetes i ens semblava que érem unes vividores d'allò més agosarades. També van desaparèixer aquells clubs de ball i les discoteques. Els infants d'avui recordaran amb nostàlgia idealitzada les joguines i galindaines dels basars xinesos. Així és la vida, breu i atzarosa. I els paisatges canvien, ens agradi o no, ja que la vida... passa. Mirar massa cap enrere fa que et passin per alt molts aspectes excitants del present que ens acomboia.

ELS HEROIS I LES GRANDESES... BARCELONINES

En d'altres ocasions ja he comentat la tendència actual, en les exposicions i museus, a no poder disposar de seients a l'abast. Aquests acostumen a ser pocs i incòmodes. Moltes exposicions son exhaustives i això crec que resulta un problema per a la gent més grandeta, que sovint som majoria en aquesta mena de mostres i esdeveniments. Per sort la visita era comentada, molt ben comentada per cert, em sap greu no recordar el nom de l'historiador, a qui també em vaig ensopegar fa un temps, al Marès, a l'exposició dedicada a Oleguer Junyent. Haurien de ser més fàcil de saber els noms dels comentaristes d'exposicions, car és ben diferent comptar amb una persona preparada, sàvia i amb recursos que amb un monitor tot terreny sense cap especialització concreta. 

El MNAC ha solucionat el tema dels seients amb unes cadires plegables i transportables, molt pràctiques, tot i que les has de carretejar amunt i avall, és clar, i no tenen respatller. Sembla que s'ha de fer patir la gent, fins i tot als polítics, en els debats, on me'ls tenen a peu dret sí o sí. Merkel ha decidit, a causa dels seus darrers tremolors, seure en els llargs actes oficials, em sembla molt bé i pot marcar tendència. I és que sovint, en fer anys, et resulta més feixuc estar una estona a peu dret que no pas caminant, malgrat això la gent és soferta i es queixa poc, sembla que si les  coses son així no es puguin canviar i que protestar del tema fa vell.

L'exposició és molt interessant, hi ha un munt de material però, de fet, en aquests casos allò que acostumem a fer, la gran majoria, és passar. Les visites comentades ben fetes, com va ser el cas, aconsegueixen que paris atenció a allò veritablement rellevant. O a allò que es considera més rellevant. Em va agradar que el comentarista ens fes aturar, d'entrada, davant el retrat del gran Antoni de Capmany, un personatge immens i importantíssim, encara poc conegut, a nivell general. I és que el segle XVIII resulta encara, en ocasions, una mica incòmode per al catalanisme normatiu.

Durant l'època de Capmany al Tinell s'hi havia instal·lat el convent de les Clarisses, per cert. Veure el Tinell medieval, tan admirat, comporta que oblidem allò que s'hi va anar instal·lant després. Les lectures històriques promocionen unes èpoques i unes restes en detriment d'unes altres, segons convé als poders i les interpretacions del passat, tot es relatiu. La potenciació del romànic i el gòtic, lligat a les grandeses de la Catalunya medieval, passada per la Renaixença i el romanticisme, ha fet que es perdessin, per exemple, elements neoclàssics importants. No es pot conservar i exposar tot i el discurs museístic va variant amb el temps i les tendències, mai innocents.

Per una estranya associació d'idees, en manllevar el títol d'aquesta entrada al gran Pitarra, m'ha vingut al cap allò d'Els herois i les grandeses, una divertida paròdia de l'autor de la qual, ves per on, se'n pot veure per internet una versió modesta i no del tot reeixida que es va passar pel segon canal de televisió l'any 1978. L'obra s'havia estrenat més de cent anys abans, al mític Odeon. La televisió catalana d'aleshores, encara no existia TV3, va fer un gran esforç, malgrat els migrats mitjans disponibles, per oferir obres clàssiques i populars catalanes, molt diverses. Hi surten grans actors catalans, avui desapareguts, Torrents, Peña, Serrahima... I alguns els quals avui no veiem massa, com ara la gran Elisenda Ribas, que excel·lia en aquest tipus de papers. Van tenir la grapa, a la tele, de conservar força el text original, amb els castellanismes i vulgarismes de l'època, que avui son pecat mortal, tot i que tot sovint se'n diuen d'altres de l'alçada d'un campanar. 

Frederic Soler es fumia dels herois grecs però també, en obres posteriors més suposadament ambicioses, va caure en el parany de lloar herois i grandeses, sempre que fossin els nostres i les nostres. Tenim, avui, poques ocasions de veure aquell teatre del temps de Pitarra, el Romea s'havia de convertir en la seu del classicisme teatral català, entenent això de classicisme de forma generosa, però no ha estat així, de moment. La Barcelona de Pitarra, sobre la qual estic llegint un llibre deliciós de Josep Maria Poblet, era entranyable i miserable a la vegada, com ho devia ser, potser encara mes, la dels bons temps del Consell de Cent i Pere el Cerimoniós. O la dels setanta del segle XX, avui també, inevitablement, força mitificada en el nostre nostàlgic imaginari personal.

AVUI HE SOMNIAT QUE TORNAVA A FER DE MESTRA

De tant en tant, però mai en el mateix lloc ni amb les mateixes criatures, se'm repeteix una mena de malson, estic en una aula, intentant donar classe, i els nois i noies se'm rifen i no em fan cas. Admeto que això m'havia passat en algunes ocasions, hi ha molta gent del mon de l'ensenyament, de tots els nivells, que ha patit aquestes situacions, però sovint no en volen parlar a fons, car hi ha una mena d'orgull professional que els en priva.

La professió està excessivament idealitzada, com tantes altres. En això de les classes i els mestres hi té un gran pes el carisma, antigament hi havia gent de l'ofici que aconseguia ordre i silenci amb recursos autoritaris però he conegut persones, dones sobretot, car la professió, en els seus primers nivells, cada dia està més feminitzada, que tenien autoritat natural. Sense fer res d'especial inspiraven una mena d'estrany respecte. Això també passa en d'altres feines, en el mon de la política... Al Senyor de les Mosques el noi que té les bones idees les explica al carismàtic, car sap que a ell no li faran cap mena de cas.

Un sector difícil per als profes era, en el meu temps, allò de la segona etapa d'EGB, setè i vuitè, sobretot. Avui el tema ha passat a la secundària obligatòria, és un camp que no conec però crec que va ser un error treure aquells nivells de les escoles primàries, en les quals coneixíem alumnes i famílies des de feia temps i la calidesa acollidora era tota una altra cosa. Ara tornen a inventar els instituts-escola i sembla que les pràctiques professionals intensives, amb els anys t'adones de com van les coses i com es reinventa la sopa d'all per tal d'oferir-la als restaurants amb estelets Michelin.

A Primària, avui, tot son dones mestres, amb poques excepcions. Amb el final de l'EGB els homes que van poder es van passar a secundària. I és que sembla, malauradament, que té més importància donar classes a grans que a menuts. Mentre s'insisteix en voler motivar les noies per tal que accedeixin a carreres tècniques i científiques no es fa res per motivar els xicots de cara a què a les escoles de Primària hi hagi una mica de paritat. Hi hauria tema per a un debat interessant i profund, però no crec que interessés gaire gent, car desmuntaria molts discursos pedagògics oficials o consensuats. Tot plegat, en el fons, és qüestió de calerons. Els oficis i les carreres es valoren segons es paguen, amb poques excepcions, encara que es faci molta poesia sobre aptituds, vocacions i la resta.

Durant uns anys recordo que a les escoles on vaig estar hi havia alguns cursos amb alumnes conflictius. No eren molts, però donaven mala imatge i provocaven mala convivència. En una ocasió uns de la nostra escola, catalans, van amenaçar els d'una altra, durant una excursió, amb una navalleta, i els van prendre alguna cosa. Per sort es va saber i es va controlar i tapar, car sovint la tàctica de l'estruç, que també ha practicat més d'una vegada el departament d'educació, és la més utilitzada. 

D'aquells nois esventats la gran majoria han fet vides d'allò més familiars i convencionals i, en canvi, he conegut alguna mort per sobredosi de nois dels quals no ho hagués dit mai, per exemple. La vida és atzarosa i el futur, un país estrany, parafrasejant el professor Fontana.

L'adolescència és una edat molt conflictiva i espinosa i jo diria que, per als xicots, encara més. No crec que els senyors se m'enfadin si afirmo que els nens, ja de petits, donen molta més feina a escola i a casa, en general, i amb totes les excepcions que vulgueu, que no pas les noies. Tampoc no es pot amagar, avui, que el vuitanta per cent de la violència la provoca la gent de sexe masculí, per raons que freguen la biologia i que la cultura i l'educació intenten controlar, no sempre amb els resultats esperats.

El mon ha canviat i avui tenim, a moltes escoles, gent de tot el mon. La majoria, encara bo, s'estan amb els pares, amb la família. Però, a més a més, ens han arribat un munt de xicots, nois la gran majoria, en edat difícil, sols i despendingolats. No exerceixen pas més delinqüència que els de per aquí, però quan en fan alguna desvetllen més rebuig i condemna de la mateixa manera que l'absència de jugadors catalans de la selecció espanyola de futbol, com molt bé ha remarcat Vicente del Bosque, hagués provocat penjaments diversos, mentre que si son dels altres, mira, res de res o poca cosa. 

Les administracions es passen la pilota i ens amollen reflexions una mica inoperants i el fet és que els hem vist dormint de qualsevol manera a comissaries, a parròquies... Encara t'estranya que no en facin de més grosses, considerant la seva trista situació. Sobre qui son, d'on venen i com i amb què es troben, en sabem poca cosa i encara a mitges. M'incomoda molt que se'ls anomeni amb això de MENA que sembla el nom d'una mena de tribu urbana rareta. 

Ens hem tornat tan ganduls que per a tot fan falta acrònims i abreviatures. En aquest tema, com en tants altres , es passa del discurs eteri, inoperant i ben intencionat al prejudici absurd i generalitzat, que pots escoltar pel carrer i a tot arreu. Mentre els problemes seriosos, com aquest, es mig controlen amb pocs recursos, pocs diners i discursets, i no tan sols aquí, sinó que el tema, com els dels venedors ambulants, és pràcticament europeu, ens anem mirant el melic, políticament parlant, amb això dels pactes, pactets i la resta. 

Quan jo tenia deu anys em van fer aprendre un poema per recitar-lo en un programa de ràdio, el de la Campaña Benéfica, ja que havien recaptat alguns dinerons, a escola i vam anar amb la classe i la mestra a la ràdio. Era el poema Mi vaquerillo, de Gabriel y Galán, un poeta que va ser molt popular, mestre de professió, mort de forma prematura i avui, ai, considerat carrincló per la postmodernitat. Un senyor va a dormir a la muntanya amb el nen que li cuida les vaques i s'adona de la vida dura que fa la criatura, pren consciència, vaja, i fa el que pot per millorar la situació del noiet. Potser pagaria la pena que molts senyorassos i senyorasses d'avui, amb poder de decisió, anessin a passar alguna nit amb aquestes criatures-menes, encara que no els cuidin les vaques, de moment. Per cert, el nen va existir i Gabriel y Galán explica,  gairebé, un fet real. 

Estic pensant que, si fem servir acrònims en aquests casos, jo hauria de ser una SAPA (supervivent amb pensió acceptable), i aquests que governen haurien d'intentar sers uns PEUIB (polítics eficaços únicament interessats en el bé comú). Ep, no sóc d'aquelles que diuen que la culpa és dels polítics i que tots son iguals, de cap manera, aquest és un altre prejudici, els polítics son una mena de reflex de la societat que governen, ni que sigui, en ocasions, un reflex estrafet. És una feina que respecto ja que jo no la faria de cap de les maneres. Menar criatures té els seus riscos però menar gent gran és molt més complex i perillós, les coses com siguin.

MITOLOGIES PERSONALS, SET NÚVIES, SET GERMANS I MOLTA MÚSICA

Ahir passaven a la Filmoteca Siete novias para siete hermanos ja que han endegat un petit cicle dedicat al número set. Tots els números tenen la seva llegenda però el set té molta mitologia. Durant uns anys vaig anar sovint a Rosa Sensat, ja que participava en un grup dedicat a les Ciències Socials. La gent del grup de matemàtiques, menats pel Jordi Quintana, que es un d'aquests personatges que fan un munt de coses i totes les fan bé, recordo que va endegar un Museu del Set, molt divertit, amb retalls de diaris i de revistes.

No vaig poder anar ahir a la Filmoteca. M'hauria agradat ja que, tot i que he vist un munt de vegades aquesta pel·lícula, en les darreres dècades n'he gaudit gràcies a la televisió, i no és ben bé el mateix. És una d'aquelles pel·lícules que et regalaven en vídeo, quan regalar pelis en vídeo era una novetat original. Avui he llegit la referència sobre el passi d'ahir, a l'indispensable blog Cinefília Sant Miquel. 

Quan jo era petita no anàvem mai als cinemes d'estrena, que eren cars i minoritaris, i les pelis arribaven amb un cert endarreriment als del barri. Diria que la primera vegada que vaig anar a veure aquesta va ser amb una meva cosina més gran i el seu nòvio d'aleshores, a mi em devien enviar a fer de carrabina infantil, un costum habitual a l'època. No cal dir que en vaig sortir embadalida. La meva il·lusió hauria estat tenir un d'aquells bonics vestits de quadrets de colors, que porten les noies en el ball del graner. 

En aquells anys del passat remot, durant l'estiu, als cinemes de barri feien allò que en deien reprises i recuperaven títols que ja semblaven antics, així que vaig tornar a gaudir en algun avorrit estiu d'aquesta història romàntica i acolorida, dels seus balls i la seva música. Uns anys després, quan jo ja era una joveneta amb aspiracions, es va fer una reestrena molt promocionada i vaig tenir una mena de decepció. Em vaig adonar de què els decorats eren de cartró, l'estètica femenina havia canviat molt i tot em va semblar ranci, a banda de què ja covava jo un incipient feminisme que no veia clar allò del romàntic rapte de les noietes, coses de l'edat.

Però la música continuava tenint tot el seu encant. Aleshores feia el batxillerat als vespres, cal recordar que els instituts eren femenins i masculins, encara. Hi havia a classe una noia molt maca que sabia tocar la guitarra i cantava molt bé, Maria Pilar. Un dia vam anar a casa seva i ens va explicar que havia sortit del cinema cantant, després de veure aquesta peli, i amb la guitarra ens en va tocar alguns fragments emblemàtics. Una companya de classe més gran la va animar a anar a la ràdio, al programa del Salvador Escamilla. va gravar algun disc i va fer una carrera relativament breu, en allò de la Nova Cançó. Una companya de la feina que ballava en el grup d'una casa regional va participar, en una ocasió, molt entusiasmada, en una coreografia amb un ball inspirat en el de la festa del graner.

Després, tot allò que de jove em semblaven mancances m'han semblat virtuts. La pel·lícula s'ha de prendre com un conte musical, molt ben fet, malgrat el poc pressupost amb el qual va comptar. El tema feminista ens fa veure les coses d'una altra manera, evidentment, però cal dir que els senyors també se'ns mostren com uns brètols bruts, grollers i absolutament domesticables. Tot s'ha de situar en el seu context. I, per cert, els decorats pintats son una meravella, obra d'un gran professional del tema que es deia Frank Wesselhoff.

Hi ha pel·lícules rellevants de les quals s'ha dit que tenen una mena de maledicció al damunt, actors i actrius morts de forma violenta o prematura, coses així. Però, en canvi, aquesta devia tenir una benedicció, ja que un gran nombre dels qui sortien a  la pel·lícula son vius, tot i que molt grans, com la mateixa Jane Powell, que va fer moltes més coses però a qui recordaré, sobretot, per aquell paper de noia treballadora i decidida, manaia i matriarcal.

D'altres han mort molt grans, com Howard Keel, qui va tenir una segona vida amb allò de Dallas i que va ser un senyor de molt bon veure durant anys i panys. Russ Tamblyn, que ens agradava molt a les adolescents del passat, ha anat treballant i ha fet coses diverses. Va formar part, uns anys després, del repartiment de West Side Story, una altra d'aquestes pel·lícules de les quals et regalaven el disc i, més endavant, el vídeo. I que també va lligada a l'imaginari sentimental de tanta gent de la meva generació.  

Però West Side Story acabava malament i això de les set nòvies i els set germans, molt bé. És agradable imaginar que les set parelles devien tenir descendència a dojo i que potser avui conformen una mena d'aristocracia americana pionera. Amb tota la seva ingenuïtat, la pel·lícula aconsegueix que surtis del cinema -o apaguis la tele- contenta, cantant i ballant. Molts dels actors i actrius menys coneguts eren, més aviat, ballarins, i al ball es van dedicar, més que no pas al cinema. Per cert, sempre que estic en un prat muntanyenc florit i assolellat em ve al cap allò del wonderful, wonderful, day... malgrat que ja sé que després venen els plats bruts i els interiors per escombrar.

Stanley Donen, que havia estat ballarí, va viure molts anys i es va casar un munt de vegades. Considero que viure molts anys vol dir, actualment, depassar els noranta i tenir una vida activa interessant, activa i llargueta. Donen compta amb un munt de títols inoblidables, però jo, a banda d'aquesta pel·lícula, em quedo amb una altra, molt més realista, que també em torna a agradar sempre que la veig, Dos en la carretera. 

Quan era relativament petita i em preguntaven pel·lícules preferides mencionava sempre les Siete novias però després, quan ja era una mica més grandeta, em semblava que quedava poc intel·lectual i amollava algun altre títol més pretensiós i suposadament intel·lectual, ja que allò de l'art i assaig també va marcar la meva generació. Tot i que això de pelis preferides es complex i nosaltres canviem de gustos, avui la tornaria a afegir a la llista, sense reserves ni manies, una llista en la qual també hi hauria West Side Story i Dos en la carretera, ep. En tot plegat hi té un pes més rellevant la història personal que no pas el tema estrictament cinematogràfic, ho admeto. 

MASPONS I EL VALOR RELATIU DE LES IMATGES

El MNAC, que compta amb el dipòsit del fons del fotògraf Oriol Maspons, ha inaugurat una exposició molt completa sobre el fotògraf, comissariada per Cristina Zelich. L'exposició romandrà al museu fins al gener de l'any vinent, hi ha temps, doncs, per anar-hi i tornar-hi, car compta amb més de cinc-centes imatges, separades per àmbits, lligats a la trajectòria del fotògraf. Fins l'octubre no estarà enllestit el catàleg, que aplegarà documents diversos escrits per Maspons, poc coneguts o inèdits, molts dels quals també es poden veure a l'exposició.

Hi podem trobar fotografies icòniques, que ja formen part del nostre imaginari sentimental, el mateix que passava amb aquells cromos de tema històric que sortien a les rajoles de xocolata. Hem vist moltes fotografies de Maspons, fins i tot sense saber en el seu moment que eren d'ell: portades de discos, imatges publicades a revistes diverses, cobertes de llibres... El fotògraf reivindicava la fotografia útil, destinada a la publicació, al servei d'alguna altra cosa: literatura, moda, periodisme.

A l'exposició hi podem trobar, així mateix, imatges poc conegudes. Maspons va formar part d'aquell grup de gent guapa amb ambició intel·lectual que algú va batejar com gauche divine. No es pot negar a aquell ampli i divers grup de gent una certa intenció de renovació i modernitat però l'oposició al franquisme, que sovint es remarca, seria, en tot cas, molt matisable. Per les classes menys afavorides tot allò de les models, el cinema de Barcelona, el Bocaccio  i la resta, era en aquells anys tan llunyà com la Lluna, en general. De tota manera, els beneficis que assoleixen les classes benestants amb inquietuds acaben per arribar, d'alguna manera, a tot arreu, amb el temps i els canvis socials.

Una de les portades més conegudes de l'època va ser aquesta, la del conegut llibre de Marsé, amb una imatge d'una bonica model que va morir no fa gaire. Al sector de l'exposició que aplega cobertes dels llibres de Biblioteca Breve em preguntava com, entre tants títols segurament rellevants, aquest volum i La ciudad y los perros van ser els més llegits i comentats, de forma transversal, pels joves lectors i lectores de l'època. Aquest llibre de Marsé, pel meu gust, és el millor de l'escriptor. Reflecteix l'enfrontament entre dos mons reals, el dels quillos i l'elitista amb aspiracions. Hi ha molta poesia, en la novel·la, molta tristor i força ressentiment. Al capdavall tot sembla resumir-se en les impossibles aspiracions dels supervivents sense recursos i en allò de què cada mussol torna a la seva olivera.

La ciudad y los perros el vaig llegir gràcies a la recomanació del professor Tuson, que va passar de forma breu per la Normal. Avui, d'entrada, la figura de Vargas Llosa genera rebuig, però això no treu grapa al llibre i cal situar-lo en el seu temps i en el que va representar, tot i que darrere del boom hi va haver una promoció intensiva i intel·ligent.

Aquesta fotografia de Maspons, molt coneguda, no és a l'exposició. Mostra una d'aquelles imatges d'aprenents de torero, moltes de les quals fetes al Poble-sec. Fins i tot al terrat de casa venien noiets a torejar amb aquells toros de broma, no tots eren de classe baixa, l'afició al toreig va ser, durant uns anys, força transversal. Les nenes i la monja, una pobra dona que jo crec que tenia problemes mentals, eren de la meva escola. 

Avui no seria tan fàcil anar retratant gent pel carrer i publicar després les imatges. Malgrat internet i la resta no es poden retratar criatures així com així. Al menys en el mon occidental i ordenat. Les imatges de guerres i malvestats, algunes de les quals destinades a concursos i publicacions, no tenen tantes cotilles o no en tenen cap. Un altre d'aquells fotògrafs emblemàtics, Colom, va tenir problemes quan una prostituta va reclamar els seus drets d'imatge, en veure's retratada sense permís. Crec que a aquella senyora se li hauria de reconèixer la gosadia i el coratge d'haver tingut el dret a reivindicar, pels motius que fossin, el valor, fins i tot econòmic, de la intimitat.

Maspons i d'altres fotògrafs van treballar per a moltes revistes. Destino, la més antiga. Però també Gaceta Ilustrada i tantes altres com van anar sorgint més endavant, com Triunfo. I Interviu, és clar, plena de provocacions i sal gruixuda, un estrany poti-poti amb periodisme d'investigació i noies en pilotes. L'exposició és prou valenta en incidir, ni que sigui de passada, en les abrandades reaccions feministes que va provocar un anunci publicat per l'estudi de Maspons demanant noies violades que haguessin quedat embarassades. Avui, probablement, ni tan sols no es publicaria l'anunci. Tot  i que jugar amb el morbo, sigui com sigui, continua vigent, el mateix que jugar amb la dona-objecte i ninot, tan present en el mon de la moda, encara avui.

Maspons, que havia defugit el salonisme dels fotògrafs tradicionals de la seva joventut, aquells que defugien mostrar el mon real, no va utilitzar el color ni sembla que volgués saber res del tema digital. Al capdavall els anys passen per tothom. La universitat dels bons temps d'aquells fotògrafs era absolutament minoritària i el mon real era molt divers i complicat. En tot cas, passejar per aquesta exposició, per als qui som una mica grandets, és fer un tomb per la vida, i manllevo el títol d'un d'aquells programes de Puyal, de la primera TV3, avui tan llunyana, gairebé, com el Bocaccio. La gent jove, de forma inevitable, ho mirarà amb uns altres ulls, veurà coses que jo no puc veure i n'ignorarà moltes altres que per als vells i les velles son òbvies.

L'exposició, tot i que el seu nom fa referència a Maspons, reivindica d'alguna manera la figura de Julio Ubiña, ja que van treballar plegats molt sovint i sembla que en molts casos no es pot establir del cert l'autora exacta de moltes de les imatges. Un tema interessant, aquest, i, segons ens  va dir algú durant la visita, amb una certa ironia, podria ser objecte gairebé d'una futura tesi doctoral.

Més enllà de la moda, les models i les cobertes de llibres, Maspons va viatjar molt i va fer fotografies de gent humil. En aquests casos té la grapa de no carregar les tintes de la misèria i mostrar aquesta alegria de viure que sorgeix, fins i tot, en les pitjors circumstàncies i contextos. 

En tornar a mirar la primera fotografia que he penjat, aquesta tan coneguda amb Núria Feliu, Raimon i Serrat, m'ha semblat contemplar una mena de metàfora retrospectiva del present català. 

CAMINS TALLATS I ATRACADORS MALDESTRES

Pel novembre passat vam dedicar una xerrada, al barri, al director Iquino i als seus mítics estudis del Paralelo. Vam poder comptar amb Ferran Baile i Ricard Reguant, que l'havien conegut i havien treballat amb el director i que ens en van explicar sucoses anècdotes. També vam poder contemplar unes quantes breus escenes de pel·lícules d'Iquino, sobretot de la seva primera època, que sorprenien per la seva grapa i mostraven com, amb pocs recursos i mitjans, es podien fer grans coses. Malauradament Iquino no sembla que fos artísticament ambiciós sinó que més aviat va derivar cap a l'interès pel negoci, sobretot en encetar-se el filó d'allò que en van dir el destape.

Un dels fragments que més em va sorprendre, dels que vaig poder veure en aquella xerrada, va ser el d'un sensual ball de l'actriu Laya Raki a la pel·lícula Camino Cortado. Amb les enceses condemnes morals, acompanyades fins i tot de violència catòlica, que s'amollaven a la Gilda i al bayón de Ana, en aquells anys cinquanta, costa d'entendre que no s'hagués muntat un gran escàndol amb tanta sensualitat propera, la veritat. Hi ha molts fragments musicals de les pel·lícules d'Iquino que semblen veritables vídeo clips avant la lettre. Vaja, que tenia ofici i intuïció.

La pel·lícula devia passar, en aquells anys, sense pena ni glòria. Jo no la recordava, tot i que en recordo moltes altres del director. Per sort, BTV la va passar fa una setmana en aquest llarg i interessant cicle que es diu Barcelona i acció!

L'argument té elements que en podrien inspirar una versió actual i tot, escombrant-li els condicionaments morals del seu temps i potenciant coses com ara el voltatge sexual o la violència que acaba apoderant-se dels personatges i els empeny a l'autodestrucció. Matisada, això sí, en el desenllaç, amb una mena d'esperança en què un dia o un altre la parella protagonista haurà pagat els seus pecats i es retrobarà, a la recerca d'una plàcida i convencional vellesa. I és que la redempció era tot un tema molt del gust de l'època.

A més a més, filla del seu temps, no pot faltar a la història una lloança hiperbòlica, oportunista i ingènua de la Guàrdia Civil, esforçada, incorruptible, sempre digna i capaç d'arriscar la vida per rescatar una pobra gosseta. També fan riure els petons que no ho acaben de ser i fins i tot sobta que el malvat de la pel·lícula expliqui, empipat, que la noia ha estat seva moltes vegades. Bé, cal situar-ho tot en el seu context, el mateix que les lletres de les cançons que comentava en un anterior post. Resulten impagables i divertits els fragments que podem escoltar per la ràdio del cotxe, sobre el tema del pantà i l'Espanya entranyable.

Però anem a la història, inserida en el cinema negra barceloní de l'època. És la narració d'un atracament fallit i d'una fugida al no res, car la colla acaba a un poble buit i fantasmagòric, solitari i inquietant. El fet és que el poble, Sant Roma de Sau, és a punt de ser engolit per les aigües de la nova presa. Cal pensar que en aquells anys la gent no tenia telèfons ni massa informació a l'abast. Els actors protagonistes estan tots molt bé, començant per la Laya Raki, la ballarina sensual, qui, a més, era molt bona actriu i sabia aprofitar qualsevol oportunitat per mostrar els diversos matisos d'un rostre poc convencional. 

El dolentot passat de rosca era Viktor Staal, un molt bon actor austríac que va fer una llarga carrera al seu país i el bon xicot arrossegat al mal per circumstàncies de la vida, Armando Moreno, el marit de Núria Espert, que va ser un molt bon actor i moltes coses més. El  tercer dels atracadors, el jovenet temptat per la possibilitat de fer calé fàcil era Eugenio Domingo, un bon actor amb una carrera relativament breu. 

Aquestes pel·lícules tenen, a més a més, avui, un gran valor documental. A banda de poder veure Sant Romà de Sau, lloc, on, pel que sembla, faltava encara un any per tal que s'acabés el pantà, ens podem passejar per la Barcelona d'aleshores i filustrar les façanes de l'Apolo o del Price, els carrers dels anys cinquanta i els cotxes i usos socials d'aquells anys ombrívols. Si fins i tot Tarantino en podria fer un remake, d'aquesta història!!!

QUAN EL NOVÈ PRES VA DEIXAR DE SER UN MÀRTIR INNOCENT

Aquests dies es torna a parlar força de Joan Baez, amb motiu de la seva darrera gira europea, que inclou un parell d'actuacions pels nostres verals. Fins i tot hem llegit que va dedicar, en un dels concerts, una cançó molt adient, en català, al senyor Puigdemont, Rossinyol. 

L'estiu és farcit de festivals on actuen allò que en podem dir velles glòries i no voldria que això sonés políticament incorrecte, ep. Molts d'aquests grans artistes tenen al darrere una vida llarga, de feina i èxits, i estan lligats  al nostre imaginari sentimental de forma indisoluble. Entre els pocs discos que teníem quan érem joves, al menys la gent del meu entorn, segur que n'hi havia algun de Baez. Avui els vells artistes supervivents, en general, no actuen per amor a l'art, excepció feta d'alguna circumstància concreta, i el seu públic, en general, tampoc no està format per gent de classe baixa, si és que encara existeix això de les classes, que no ho sé.

Tinc un gran respecte i admiració per Baez, recordo com posava i tornava a posar fins a ratllar-los un parell de discos seus, en aquells anys seixanta i setanta tan moguts, tan idealitzats i mitificats. Els temps, cantava un seu amic a qui fins i tot han donat un Nobel, estaven canviant, però no van canviar en la direcció esperada, al menys no pas tant com calia, ni de bon tros. Baez, que tenia un pare d'origen mexicà, va cantar uns quants temes en castellà, alguns dels quals els entonàvem amb devoció quan anàvem d'excursió i algú tenia una guitarra. Un d'aquests temes era allò  del pres número nou, que ha estossinat la dona i l'amant i que assegura que si torna a néixer torna a fer el mateix. La cançó de tot tipus, del passat, és plena de violència masclista contemplada amb condescendència. Avui, si algú canta sobre això és per condemnar els fets i la violència de gènere que els acompanya.

Es ben estrany que ni nosaltres ni la cantant veiéssim res d'estrany en aquella història. Potser el pres venjatiu tenia fills, no ho sabem, la cançó no ens ho explica, com, per exemple, si que s'explica en aquell tango terrible de la Nit de Reis, que ja quan jo era petita era antic i m'esgarrifava. Fa pocs anys, en un molt bon espai de cançó retrospectiva que emetien per la ràdio, Voces con swing, recordo que el locutor va dir que posava aquella cançó del pres número nou, en la versió que fos, per última vegada, ja que li resultava desagradable. Ja sé que si mirem tan prim acabarem per no poder llegir contes ni anar a l'òpera, tot és ple de coses d'aquest tipus. Però hem perdut la innocència respecte de l'honor perdut dels marits enganyats, això sí. Durant anys el nostre codi penal i fins i tot el de països més civilitzats minimitzava molt les penes quan es tractava de crims d'honor, ço és, marits enganyats o pares amb filles que havien deshonrat la família. En alguns països aquesta manera de fe encara dura, per desgràcia.

Baez ha tingut una vida molt arriscada i lluitadora, amb alts i baixos, empresonaments i parelles trencades. Ignoro com es pot sentir algú que ha lluitat tant pel canvi moral quan contempla la realitat del present. En algun lloc vaig llegir com explicava que a partir dels cinquanta anys va anar assolint una certa tranquil·litat existencial. M'imagino que va tenir molts desenganys, en una ocasió vaig escoltar com explicava la gran decepció que va tenir quan va saber, de primera mà, que un líder afro-americà molt apreciat era un faldiller irreductible. Després, com sol passar a molta gent, acceptes el mon com és i no com hauria de ser, persones incloses. Les biografies dels herois venerats molt sovint es mitifiquen i maquillen, un error. Els poders de tots els colors tenen una gran tendència a aquesta manera de fer, tot ha de ser blanc o negre, bo o dolent, d'esquerra o de dreta. 

Moltes relacions mítiques, de parella, es trenquen perquè el xicot li fa el salt, què hi farem. Ella també pot enganyar, és clar,  però diria, per moltes biografies que he llegit i històries que m'han explicat, que més aviat son els homes qui, encara, fan aquesta mena de coses, entre els famosos i entre els anònims. També son els homes els qui practiquen més violència, encara avui. Els motius son espinosos, difícils d'esbrinar, freguen la biologia i arrelen en això que en diem cultura. 

Baez em continua agradant avui, amb el seu aspecte bonhomiós, de senyora gran i de bon veure, cabell curt i blanc, ben tallat, i dentadura ortodoxa, però ja no és el mateix, jo també he envellit. Va tenir un fill amb un intel·lectual activista que va conèixer a la presó, el noi va patir els problemes de molts fills de gent d'aquest tipus però, per sort, amb els anys es van explicar l'un a l'altre i mantenen una bona relació. El fill, també músic, va sobreviure a les maltempsades, les drogues, la situació familiar i tot això. Aquestes coses no passen tan sols als famosos, poden passar a tot arreu, la vida té molts riscos i entrebancs i no travesses cap foc sense cremar-te.  

Em temo, però, que en molts canvis de mentalitat no hi ha marxa enrere. Ni el pres número nou, ni l'assassí venjador de la Nit de Reis, ni els protagonistes masculins de I Pagliacci o Cavalleria Rusticana són avui el que havien estat i ja no ens els podem mirar ni escoltar amb la mateixa compassió. Les músiques poden ser molt maques, les lletres, reeixides, però les històries son com son i ja no les veiem normals, per més dolentes que fossin les senyores infidels, fins i tot admetent que,  en alguns casos, en podien haver fet de l'alçada d'un campanar. Hem perdut la innocència i la ingenuïtat, què hi farem.

Podien ser les coses d'una altra manera, en el passat? Doncs segurament que sí. Per exemple, aquell Jan del poema de Sagarra acaba plorant i prou i un mulato d'una coneguda havanera. Allà en la Habana,  toca el dos, pensant que a tot arreu se'n fan, de bolets, quan plou...

Allá en la Habana, cierta mulata
de un hombre blanco se enamoró.
Dígame usted lo que pasó:
que la negrita muy zalamera
a su bohío se lo llevó.

Y cuando estaban entusiasmados
y se juraban eterno amor,
llegó el negrito de la mulata,
dígame usted lo que pasó:

Que el mulato se quiso vengar
y un machete muy largo sacó,
pero al ir a tirarse a matar,
se paró, los miró y se marchó...

MIRADORS MIRATS I ELS LÍMITS DE LA REPRESENTACIÓ

El món de l'art contemporani, tot i que una gran part del que es considera contemporani avui ja te molts anys al damunt, em resulta, en general, distant i fins i tot antipàtic. Admeto els meus prejudicis, ep.  Fa anys que vaig a dibuixar i pintar a l'Escola de la Dona i he de dir que bones professores m'han fet mirar-ho tot plegat amb uns altres ulls, al menys, amb més interès i curiositat. En aquest mon, com en tants altres, els noms que sonen van lligats a aspectes sovint atzarosos i, com passa amb la literatura, en ocasions tens la sensació de què tot va una mica com la borsa, puja i baixa i allò que importa és el negoci. Cosa, per altra banda, que no em sembla gens menyspreable ni constato amb cap to pejoratiu.

La gent de moltes galeries d'art insisteix en el fet de què encara costa, al públic normalet, entrar en una galeria, si no és que coneix algú que hi està relacionat o va amb un grup de gent. Ahir vaig tenir ocasió d'anar amb un d'aquests grups a la Galeria Senda, a veure la darrera exposició de Gino Rubert. El grup era format, majoritàriament, per senyores de la meva edat, amb algun senyor, tampoc de la primera volada. És aquest un fet habitual en molts actes culturals, itineraris, clubs de lectura, coses així. La gent més jove treballa, si pot i té feina, en general. I el nombre de persones de la tercera edat amb ganes de fer gresca i consumir cultureta es cada dia més gran per raons demogràfiques.

Com tanta gent, siguem sincers, vaig saber d'aquest artista inclassificable gràcies  a aquelles portades de la saga Millenium, tan raretes i colpidores. No em van agradar aquells llibres ni entenc el rebombori que van aconseguir muntar, darrerament no connecto amb gaire èxits literaris, la veritat i, encara menys, amb els premis Llibreter. Deu ser l'edat. Però sí que em van agradar, o trasbalsar, les cobertes. No sé ben bé com m'imaginava que podia ser l'autor d'aquelles imatges que beuen en tantes fonts, i que ja aleshores em van semblar una cosa diferent i personal, la veritat. L'artista és fill de Xavier Rubert de Ventós, un d'aquests intel·lectuals de casa bona, amb una intensa i eclèctica biografia i d'un sector social tan allunyat del meu com ho podria ser un extraterrestre rural. 

Però resulta que a la galeria ens va rebre un xicot -tota la gent de menys de seixanta anys és avui, per a mi, joveneta- normalíssim, tant pel que feia a l'aspecte com a la manera d'expressar-se, d'explicar com feia els seus quadres i d'on treia les imatges, més enllà de l'experiència i la inspiració. Jo crec que la intel·ligència va força lligada al sentit de l'humor i Gino Rubert sembla tenir-ne a raig. Va entomar preguntes diverses, de voltatge divers, frivolitats incloses, ja que sempre hi ha qui vol inspirar o esmenar la plana als autors, siguin de llibres, de cançons o d'obres d'art, en aquests esdeveniments.

Les obres principals que es poden veure a la Galeria son dos tríptics divertits i angoixants a la vegada, farcits de gent guapa que assisteix a la inauguració d'una exposició del mateix pintor, en un espai inquietant, que  després el mateix pintor ha recreat, buit, en uns altres llenços més petits. No sóc capaç, avui, de saber què és ben bé pintura, ni art, ni cultura, ni cultureta. Els límits encotillats ja fa temps que s'han esberlat, el mateix ha passat en el mon literari. Potser algun dia tornarem a l'ordre ortodox, ja que la humanitat té tirada a anar de la disbauxa a la contenció dogmàtica, en general.

Nosaltres, els visitants, gent poc glamourosa, érem ahir, en aquell joc de miralls, una altra escenificació en directe, car escenificacions son aquests conjunts de personatges de Rubert, retaules moderns que tan poden fer referència als retaules gòtics, com a les obres del Bosco o a la Rue del Percebe (i que consti que això de la rue ho va comentar el mateix artista). Éssers estranys, coneguts i desconeguts, que ens miren vestits amb roba de marca, sense que puguem arribar a saber què pensen, que pot ser tant un desig d'eliminar-nos de forma dràstica pel nostre xaronisme aparent, com per una certa enveja de normalitat vulgar, ben mirat. Hi ha molta cultura clàssica al darrera de l'obra de Rubert, calaveres, bombolles de sabó, sexe, solitud, indiferència, glamour fatxenda... Lectures i referents estètics a dojo que possiblement, com passa en tants quadres coneguts, d'altres èpoques, farà que  cada vegades que mirem aquestes  imatges hi trobem coses noves i detalls que ens havien passat per alt. Érem personatges mirant uns personatges, inserits, uns i altres, en un espai fred i relativament humà. 

Deia Txèkhov que tan sols podia dir, d'una obra d'art, si li agradava o no li agradava. Però alguna cosa ens pot agradar sense que ens la vulguem endur a casa, per exemple. Hi ha una bellesa que neguiteja, també passa al cinema, al teatre. I hi ha molt de teatre en aquests tríptics plens d'històries que no sabem. Així mateix, les persones que compartien, amb mi, la visita, eren posseïdores i protagonistes d'històries desconegudes, de vides que ignoro i ignoraré. No m'agradaria tenir al davant gaire estona aquest munt de gent mudada, de  mides diverses, insolents, agosarades, divertides o cruels, amb la mirada perduda i, en alguns casos, fent trapelleries. Molts personatges ens son familiars, el mateix artista es retrata en la seva obra tot sovint. Semblen aquells éssers d'un conte de ciència ficció que prenien l'aspecte humà de gent coneguda o estimada, tot i que tenien molt males intencions. 

He llegit opinions diverses sobre Rubert, moltes lloances i algunes estranyes crítiques a l'entorn de què, per exemple, sempre fa el mateix. Segur? En tot cas això es pot dir de molts artistes, d'abans i d'ara. 

Un article molt interessant sobre l'exposició, escrit per algú que en sap molt més que no pas jo, per a observadors encuriosits de l'art que es fa i es desfà en el nostre estrany segle:

Gino Rubert: retaules i delícies del segle XXI