Bellprat, primera Vila del Llibre de Catalunya!!!

Una Vila del Llibre és un poble rural petit, d’interès històric i/o de bellesa natural, on es concentren activitats econòmiques, socials, artístiques i culturals relacionades amb el llibre de segona mà, d’ocasió i d’antiquari. Avui hi ha diversos pobles del llibre, a Europa, que pertanyen a la xarxa Book Towns. A Espanya, el primer poble del llibre ha estat Urueña, a Valladolid, i han seguit amb la iniciativa, per ara, Albalate de las Nogueras, a Cuenca i Blanca, a Múrcia. A Catalunya els amics de Bellprat, una associació amb gran empenta, innovadora, ha decidit promocionar aquest petit poble de noranta-un habitants amb iniciatives engrescadores, entre les quals fer-ne la primera Vila del Llibre de Catalunya.

Aquesta bonica història té ja unes quantes dècades d'antiguitat. L'any 1962 un jove amb decisió i imaginació va instal·lar a l'antiga estació de bombers del poble gal·lès de Hay-on-Wye una llibreria de segona mà. Amb els anys aquell poble esdevindria un gran centre cultural dedicat al llibre de segona mà i de col·leccionista, amb molts establiments i actes diversos a l'entorn de la lectura. A Bèlgica, a principis dels vuitanta, el poble de Redu va endegar una aventura semblant i avui és un poble visitat i admirat per la categoria assolida en la seva activitat a l'entorn del llibre.

Aquest diumenge, 4 d'octubre, se celebrarà per segona vegada una jornada, a Bellprat, sobre el llibre i la lectura, amb xerrades sobre el tema, presentacions i venda de llibres. Tinc la sort d'haver estat convidada per parlar de la meva darrera novel·la L'inici del capvespre. D'altres convidats són Jordi Cervera, Maria Barbal, Teresa Costa-Gramunt, Màrius Serra, Claudi Puchades i Jaume Arnella.

Em fa il·lusió anar-hi perquè, més enllà de la promoció que representi parlar del meu llibre, crec que viuré un dia d'aquests que farà història i dels quals, en un futur, podré dir: jo hi era. Fins ara, el ressò en els mitjans ha estat una mica feble, llevat de blogs emblemàtics, com el de Jordi Cervera i de les ràdios i premsa comarcals. Avui moltes informacions importants s'han d'anar a buscar als blogs. Crec que si fóssim en èpoques en les quals l'activitat cultural era molt més important ja fa temps que tindríem per Catalunya uns quants poblets dedicats a aquest tema, i també crec que l'esdeveniment, que ja és el segon any que se celebra, comptaria amb un ressò molt més important, em sembla que hem perdut pistonada, la veritat.

Podeu trobar tota la informació, amb l'horari i contingut dels actes així com d'altres detalls sobre Bellprat i les seves activitats aquí. A les fotografies: Bellprat, una llibreria a Redu, el cartell de Bellprat, Urueña, Blanca, Hay-on-Wye. En uns temps en els quals vivim la introducció del llibre electrònic i una certa nostàlgia per la suposada pèrdua, a la llarga, dels volums tradicionals, els pobles del llibre tenen unes grans perspectives de futur, potser algun dia els pobles del llibre seran ja, també, els pobles-del-llibre-de-paper. Si no sabíeu què fer ni on anar diumenge...

La vida a cops de puny

Vaig anar ahir al Romea, el meu teatre preferit, a veure el muntatge teatral que el grup Animalario ha fet sobre la figura d'Urtain. No és el tipus de teatre que a mi m'agrada, aquest, sóc molt més conservadora pel que fa a l'art de Talia, però he de reconèixer que l'obra impressiona i que Animalario ha fet, pel meu gust, un muntatge colpidor. Potser hi sobren un parell d'acudits fàcils, d'aquests que darrerament ens amollen al teatre o al cinema, per cercar una certa complicitat amb la gent o la rialleta habitual.

Imagino que l'obra la vèiem amb ulls molt diferents la gent gran o la gent jove. Pels joves és una mena de metàfora del franquisme i els seus herois fràgils, amb música de Raphael inclosa, que potser tampoc no hi ve massa a tomb, la veritat. Totes les metàfores són inexactes, és com si d'aquí uns anys es fes una obra sobre habituals de la televisió, com ara Belén Esteban, Isabel Pantoja o sobre Operación Triunfo, segur que també farien plorar força i ens emportaríem una visió molt esqueixada de l'època.

La història d'Urtain és molt coneguda, perquè la televisió i la ràdio ens el van portar a casa molts dies, des dels seus triomfs fins a la seva davallada. No ha estat l'única persona que ha caigut en el parany de deixar-se arrossegar com fos per la fama i els diners, sense recursos psicològics per aprofitar l'ocasió i retirar-se a temps i que ha acabat destruït pel context, contemplant com els amics d'abans l'abandonaven. Ni tan sols no estava sol del tot, tenia família, i mentre van poder i es va deixar, li van donar suport.

El món de la boxa s'ha retratat en la ficció de dues maneres, la del noi jove que amb esforç se supera a ell mateix i aconsegueix l'ascens social sense cremar-se, i la del mateix lluitador, però arrossegat pel món i la sordidesa. Personalment, sempre m'ha produït inquietud veure dues persones estovar-se en aquells rings plens de fum i de crits. Ja de petita em va impressionar molt El ídolo de barro, per exemple.

El fet és que la boxa havia estat durant dècades una activitat molt i molt popular. Quan jo era jove hi havia sempre cartells amb propagandes de combats per tot arreu i el Price omplia habitualment. Gent que conec, respectables pares de família, havien practicat la boxa en la seva joventut, amb d'altres esports. Precisament un dels factors dels èxits d'Urtain va ser que els recordava a la gent l'època d'altres herois populars, com Uzcudum, també basc, i amb un trist final, també. No va ser aquell un esport només franquista, molt abans de la guerra ja hi havia una gran afició pel tema. El mateix Uzcudum, encara que després es va identificar amb la mitologia franquista, pel fet, inqüestionable, que era franquista, havia tingut grans èxits abans de la guerra civil.

Hi ha una mitologia, ara a la baixa, de la força bruta. En l'obra sobre Urtain es remarca aquest aspecte social, que en el món basc es reflecteix en coses com l'aixecament de pedres o la tallada de grans troncs, activitats que també havien estat importants en d'altres societats rurals. Sobre Urtain va fer un documental Súmmers, quan encara era famós, que portava el títol, ben gràfic, de Urtain, el rey de la selva.

La televisió va contribuir a l'èxit d'Urtain i també a la seva caiguda. Se'l feia sortir sovint en entrevistes per riure's de la seva simplicitat i dels seus discursos. Hi havia una certa morbositat en tot plegat, fins i tot en establir com a llei social que aquesta mena d'herois acaben malament, la mort prematura, encara més el suïcidi, converteixen en tragèdia l'esperpent. Hi ha molt d'esperpèntic en aquest muntatge treatral, i també de tragèdia propera. El protagonista en fa una recreació impressionant, del personatge. Crec que és una obra que s'ha de veure, aquesta, més enllà, fins i tot, de si agrada més o menys. No sóc partidària de fer recomanacions en base a la qualitat, sempre són subjectives i més d'una vegada he tingut un desengany en anar a veure una obra que m'havien posat pels núvols. Em va passar, per exemple, amb la tan lloada Els nois d'història, que participava d'aquesta manera nerviosa i una mica histèrica d'interpretar el teatre actualment, i que respon a la cultura del zàping. Només puc dir que a mi m'ha agradat, aquesta lectura del mite hispànic amb peus de fang. Encara més, m'ha impressionat i entristit, perquè també participa d'un dels misteris del capteniment humà: l'autodestrucció, contra la qual, moltes vegades, no s'hi pot fer res.

La força bruta va a la baixa, però hi ha una cultura de l'esport molt inquietant, avui, també. La mort d'Urtain coincideix amb l'any de les olimpiades de Barcelona, en l'obra es fa una lectura simbòlica d'aquest fet, en el sentit els temps estan canviant. Però no sé si han canviat tant, mentre es bescanta la competitivitat en molts camps, en l'esport es fomenta i promociona de forma brutal. Per no parlar de les histèries futbolístiques o dels milions que es paguen en els grans clubs a gent molt jove i vulnerable. En el món del ciclisme, per exemple, hi ha hagut molts mal finals, suïcidis i tragèdies, però es continua promocionant competicions absurdament dures. La televisió encara promociona herois efímers de tota mena. Han millorat una mica les formes, i, aparentment, la sensibilitat; avui els Urtains no són tan primaris i ignorants, en general. Pel que fa als pares i mares, només cal veure com les gasten molts d'ells en els partits competitius quan juguen els seus cadells, ni que sigui a nivell escolar...

Gegants i cap-grossos

Els gegants, els gegants,
ara ballen, ara ballen;
els gegants, els gegants,
ara ballen com abans.

Llur alta mirada immòbil
ullprèn a tota la gent
que se'ls mira i els rodeja
sense fer cap pensament:
se'ls mira perquè són grans
i duen vestits llampants
i ballen cada moment...
Els gegants, els gegants,
són joves eternament.

Joan Maragall (Corpus, fragment)

Un dels aspectes que més m'agraden de totes les festes en general i de les de la Mercè en particular, és poder veure els gegants. Quan jo era petita no hi havia tants gegants com ara, però pel matí del dia de la Mercè en venien molts de pobles propers i es feia una desfilada lluïda, que sempre anàvem a veure. Quan es feien les processons de Corpus a cada parròquia, setmanes després de la processó gran de Barcelona, de vegades pel matí, al Poble-sec, donaven una volta els gegants de la ciutat, per anunciar-la i per la tarda encapçalaven el seguici.

Durant un temps la cosa va anar de baixa, hi havia molt menys gegants i la gent gran, com sempre sol passar, comentava, de forma negativa i pessimista:

-S'està perdent, això dels gegants.

Resulta que els gegants, com els castellers i els diables s'han revifat i multiplicat en aquests darrers anys. Ara n'hi ha una pila, molts barris i entitats en tenen i encara que no vinguin de tot arreu, sempre se'n poden veure una bona colla.

Quan el meu nebot Miquel era més petit -ara té dotze anys- li van comprar un llibret amb el nom de tots els gegants i se'ls sabia de memòria, així com també dades biogràfiques de molts d'ells. Ara té més afició a coses com ara la play i els seus derivats, com és natural.

Sobre els gegants de la ciutat, els de Barcelona, ara els han rebatejat com a Violant i Jaume. Diuen que en temps del franquisme es deien Fernando e Isabel. Jo no recordo que quan era petita tinguessin cap nom en concret però tothom acceptava que retiraven als Reis Catòlics i crec que aquesta va ser la intenció dels qui els van fer, fa molts anys, abans d'en Franco i tot, encara que no he pogut concretar les meves dades. De fet, sobretot el senyor, és més Ferran que Jaume, ens agradi o no. També caldria insitir en el fet que ni Isabel de Castella, ni Ferran d'Aragó, ni Cristofor Colom, van tenir res a veure amb el franquisme, encara que aquest manipulés la història, com sol passar sempre. Potser cal començar a fer lectures històriques contextualitzades i intentar entendre la mentalitat d'aleshores, que no era la nostra, ni de bon tros.

Quan van demanar noms per a uns possibles gegants del Poble-sec jo vaig suggerir la Marieta de l'Ull Viu i el Soldat, sense èxit. Aleshores van fer uns gegants que representaven les Tres Xemeneies i, posteriorment, van ser substituïdes per una vedette del Molino amb el seu amic, que amaga un collaret de perles. Actualment hi ha una Marieta de l'Ull Viu, en una parella de gegants de Ciutat Vella, però li han posat de parella un fanaler, no sé on deu ser el soldat de la Font del Gat, potser va ser una aventura d'estiu.

Entre els gegants d'abans hi havia una gran majoria de reis, reines i princeses. No sé si amb la República van tenir temps de canviar el decorat geganter. Avui la cosa s'ha democratitzat, hi ha peixateres, pageses, pescadors, llauradors, excursionistes i fins i tot una noia moderna molt maca, amb un pírcing i una agenda electrònica.

De vegades es fan gegants i cap-grossos amb rostres de gent coneguda. Recordo que un dels primers que vaig veure, fa molts anys, amb rostre conegut, va ser el cap-gros de Picasso. M'emociona la devoció de la Zona Franca o Barri de la Marina a Paco Candel, li han dedicat biblioteca, premi literari i ara també un gegant molt reeixit. Diuen que ningú no és profeta a casa seva però ja es veu que en tot hi ha excepcions, és clar que Candel va romandre allà fins a la mort i va donar vida cultural a l'indret, que avui té molt de jovent en actiu i concentra un gran nombre d'iniciatives culturals.

L'evolució dels gegants mostra la nostra pròpia història, les nostres dèries i les modes del moment. Els gegants, encara que siguin reis, o potser més encara si són reis, han de dur noms imaginaris, pel meu gust. Ni Fernandus, ni Jaumes, vaja. Així no s'hauran de rebatejar segons toca, com passa també amb els carrers. Els reis de veritat, immortals i indiscutibles, són els de les cartes i els dels contes.

Visca la jota blogaire, ni que no la balleu gaire!!!

A causa d'un rampell d'inspiració m'he decidit a participar en el concurs de jotes tibauenques. A la fotografia, imatges de la dansada de Batea.

Com que he nascut a Can Fanga

I al Poble-sec en concret,

No he après a ballar la jota,

Deien que no n’era indret,

I resulta que és tan nostra,

Com el mateix Patufet.

Visca la jota blogaire,

Que es balla per internet,

En el feisbuc i el youtube,

A Tortosa i Tavertet,

De la Sènia a Campdevànol,

Al Canadà i al Tibet.

Al Picatxo de Batea,

ara hi tinc una caseta,

i bec vi de la Terra Alta

que no és bo per fer dieta,

només enyoro la platja

que hi ha a la Barceloneta.

Princesa de Barcelona

Dels captius Mare i Patrona,

puix del cel ens heu baixat:

Princesa de Barcelona,

protegiu nostra ciutat.

(Verdaguer)

Avui és Festa Major. La festa barcelonina no és massa antiga, es va instaurar el 1868, i va substituir la de Santa Eulàlia, motiu pel qual, segons els meus avis i besavis, aquesta santa plorava, en tal dia com avui, i per això acostumava a ploure. Avui a Santa Eulàlia li han recuperat la festa, rebatejada com a festa de les Laies, encara que a ningú no ens agradaria que una filla adolescent seguís el seu exemple autoimmolador i suportés tretze martiris, per defensar les seves idees, per bones que fossin. Per tant, és un mal exemple, el seu. De fet, plou menys, des que l'ajuntament ha entès que no ve d'una festa més, mentre hi hagi subvencions. Llàstima que encara hagin oblidat que una altra co-patrona de molta categoria era Santa Madrona, de la qual ningú no se'n recorda.

Verdaguer, que va ser el glossador oficial del santoral, fins que li va passar allò que tothom sap, fou qui va escriure la lletra pels goigs de la Mare de Déu de la Mercè i va popularitzar això de Princesa de Barcelona. Cal dir que també va escriure la lletra d'una barcarola dedicada a Santa Madrona, ep, amb motiu de la inauguració de l'església que porta aquest nom, i que és la catedral del Poble-sec. Per cert, com sol passar, la van inaugurar quan encara no estava acabada. I tot just vint anys després ja la van començar a cremar, coses de la història.

Fa anys hi havia un tipus de teatre amable, popular, escrit per grans professionals que feien més hores que un ventilador, i que acostumaven també a escriure guions i adaptacions per a la ràdio. Uns dels més populars eren Ventura Porta Rosés i Cecília A. Mantua. En aquella època en la qual la cultura catalana es trobava amb tantes dificultats, aquell tipus de teatre es tolerava bé, i també s'emetia per ràdio. Aquí, com que la intel·lectualitat sempre ha volgut ser avantguardista, hem oblidat aviat els antics èxits mediàtics, tant en pintura com en literatura, música o teatre. Trobar coses d'aquests autors per internet és gairebé impossible. Alguna pinzellada, alguna referència, poca cosa. En biblioteques, el mateix, cal cercar amb lupa.

Cecília A.Mantua era filla de Gaston A.Mantua, que abans de la guerra havia estat també un autor molt popular. Es deia, en realitat, Cecília Alonso i Bozzo, no sé si té algun parentesc amb el senyor de Dagoll Dagom. Dos dels grans èxits de Màntua van ser La Pepa Maca i Princesa de Barcelona. Aquestes obretes de teatre s'amanien amb alguna cançó, en aquests dos casos sardanes, que aleshores es cantaven sovint i s'emetien també, sovint, en els espais de discos sol·licitats. Un dels seus grans intèrprets era Gaietà o Cayetano Renom, que va morir a finals dels noranta i a qui l'any passat, durant la festa major de les Corts, li van dedicar placa i espai públic, cosa d'agrair, sort d'aquesta memòria veïnal a l'hora de reivindicar figures que van arribar a ser tan conegudes en la seva època. Una llàstima també que Gaietà Renom no pogués gaudir de l'homenatge en vida, la veritat.

Els grups de teatre d'aficionats van representar molt d'aquests autors. Una cosina meva que feia funció amb un grup del seu poble, va fer diverses obres de Màntua amb el seu grup, entre les quals Princesa de Barcelona. Jo crec que si es tornessin a representar, amb dignitat i sense complexos, tornarien a omplir teatres, malgrat que puguin semblar convencionals o carrinclones. La gent normaleta també és convencional o carrinclona i si de vegades es bescanten aquestes obres és, sobre tot, perquè no volem fer el pagès, ni tan sols el camaco. Coi, que a Anglaterra fan sèries de tele molt bones, amb obres de la Cartland i d'altres autors semblants!!! I això que són anglesos!!! No hi ha res pitjor que no voler semblar provincià, s'acaba semblant analfabet, a la llarga. A Catalunya i part de l'estranger hispànic caiem sovint en aquesta mena de complexos culturals.

Sobre Renom, cal dir que hi ha persones esforçades les quals, per amor als records i a la música, recuperen aquests discos antics i possibiliten que ens els puguem baixar, com ara Cançons en Català, una meravella. Sort d'ells! Se'ls hauria de donar la Creu de Sant Jordi o d'altres condecoracions. En castellà, el mateix, i, encara més, hi ha programes de ràdio dedicats a aquest tipus de música, cosa que sembla que pels nostres verals, més enllà d'evocar cinquanta vegades els cinquanta anys de la nova cançó (sense donar espais als nous cançoneros i cantautors d'avui, ni a la ràdio ni a la tele, en horaris de màxima audiència) la resta, no interessa. O no volen que interessi. Precisament vaig recuperar fa poc un programa on Pi de la Serra parlava sarcàsticament del tema, fent enfadar la locutora, que deia que a la seva emissora sí, que posaven música en català. Bé, de tant en tant, una mica, i a hores de mínima audiència. I segons quina. A la tele ja no hi ha ni tan sols programes de música lleugera amb cara i ulls, ni en català ni en castellà, a l'estil dels de fa anys.

La Festa de la Mercè continua, amb una pila d'actes, tants que no dones l'abast i t'assabentes d'allò que t'interessava quan ja ha passat. Això si no vas a l'acte previst i trobes tanta gent que marxes abans no comenci, si és que et pots escapar per algun indret que no estigui col·lapsat per les multituds. El millor és l'ambient, els gegants i tot això. Recordo que quan van començar a fer una cavalcada, fa molts anys, la gent deia que es volia recuperar una mena de rua, com les d'abans de la guerra, aleshores encara no s'havien tornat a fer carnavals públics.

Sobre aspectes populars de la cultura, ahir vaig entrar a veure l'exposició sobre Amades i érem quatre gats. És clar que potser el muntatge no és massa reeixit, a més del fet que no hi ha ni una cadira per seure, cosa freqüent avui a moltes exposicions. Estaria bé poder seure a fullejar amb tranquil·litat tots aquells romanços plens de crims i facècies diverses, però ho has de fer dreta i, a més, hi ha una acumulació excessiva, i de molts d'ells només es pot llegir la primera cara. Em sembla que deuen pensar que quan més ràpid marxis, millor.

Bé, la festa continua, espero que vagi bé, que Santa Eulàlia no plori massa, i que no m'esclafin entre les multituds ni em robin el moneder, ja que aquests dies són propicis a pecar contra el setè manament, per part de gent de moral dubtosa. Quan era joveneta també em trobava amb els arrambadors, senyors que aprofitaven el moment per arrambar i tocar amb més o menys dissimul, o sigui, que en lloc de pecar contra el setè pecaven contra el sisè. Sempre n'hi ha d'aquests, però fa temps que més aviat agafo ben fort la bossa de mà, quan percebo una proximitat excessiva. La maduresa té aquestes servituds.

Servituds literàries

Estic repassant una de les meves novel·les inèdites, boníssima i profunda, per tal d'enviar-la a un premi. Un premi una mica gros, ja que, com diu una amiga meva, també escriptora de culte, com jo mateixa, és tan difícil guanyar-ne un de gros com un de petit, de premi, i potser sigui cert. O sigui, que posats a fer fotocòpies i tot això, val més orientar-se vers indrets elevats i amb possibilitats de projecció mediàtica posterior, vaja. Fa poc, en el blog d'un senyor que també és escriptor, i molt més mediàtic que no pas la meva amiga o jo, vaig llegir que en més d'una ocasió li havien demanat que es presentés a un d'aquests premis literaris grossos, que el guanyaria. Bé, si és així, i si els premis grossos s'encarreguen de bell antuvi, doncs hauré perdut tinta, temps i paper, què hi farem.

Les bases del premi diuen que l'extensió mínima del llibre han de ser dos-cents fulls, de trenta línies, de setanta espais. Fa dies que medito com allargar les cent noranta pàgines que tinc escrites, per tal d'arribar a les dues-centes, sempre hi ha recursos, és clar. Però resulta que si multiplico les dues-centes pàgines per les trenta línies i pels setanta espais em dona menys caràcters d'aquells que ja tinc comptabilitzats, encara que no sé si el nombre de caràcters ha de ser amb espais o sense espais. Si faig la lletra un mica més grossa, em passo de les dues-centes pàgines i aleshores incremento la despesa en fotocòpies, cosa que m'empipa. Sort de la informàtica, altrament no sé com ho faríem, si haguéssim de comptar tot això a mà. No crec que en els seixanta i setanta concretessin tant les coses, la veritat. Aleshores es feien còpies amb paper carbó, de forma rudimentària. Pot semblar una bestiesa, tot plegat, però, en una ocasió, en portar unes còpies a un concurs, la senyora receptora d'originals em va dir, veient que només tenia cent vuitanta-set pàgines i no pas les dues-centes que demanaven les bases: això ho hauré de fer constar, ep. Hi ha concursos més liberals, que donen un marge més ampli, de cent seixanta a dues-centes cinquanta pàgines, per exemple.

Un altre tema espinós és que demanen cinc còpies, mecanografiades, és clar, a doble espai, per una sola cara, i ben enquadernades. Una petita despesa, vaja, o no tan petita. I encara gràcies, n'hi ha que en demanen, sis, set, de còpies. Còpies que de vegades constates que ningú no s'ha mirat. I no explicaré el secret de com ho sé, això que de vegades no se les miren. No entenc com encara no es modernitzen, els senyors que organitzen premis, i no ens els demanen per email, o en suport informàtic, com fan els de l'editorial Barcanova i poca gent més. Jo crec que facilitarien fins i tot la participació de la gent jove, això de les còpies, de l'enquadernació, de l'enviament o del passeig per la ciutat carregada com un ruc, i, després, quan no guanyes, d'intentar recuperar les còpies per portar-les a un altre premi, és una murga.

Per cert, presentar una obra a un premi comporta que no la tens compromesa amb ningú per a la publicació i que no l'hans presentat a cap altre premi o certamen. En aquest tema de vegades hi ha una mica de picaresca i tot, hi ha qui canvia el títol, coses així. Hi ha concursos que et demanen una declaració jurada sobre això de l'exclusivitat concursadora. El panorama és excitant i divers, complex i misteriós, com ho són els gustos dels jurats. Bé, qui no vulgui pols que no vagi a l'era, oi?

Relativitats relatives

En el darrer comentari, en Francesc Puigcarbó fa broma sarcàstica sobre els fets del Palau, però no pas sobre aquells antics i reivindicatius, sinó sobre els darrers, lamentables i vergonyosos i sobre la possibilitat d'enderrocar l'edifici per dedicar una plaça dura a aquest senyor que gràcies al tema filarmònic ha pogut viure tant bé, durant tants anys, i que le quiten lo bailao.

Més enllà del tema central del post hi ha també el del valor artístic del Palau. El fet és que va estar a punt d'anar a terra, fa anys, i ara ens sembla una barbaritat, encara que haguem d'admetre que l'horror vacui modernista aclapara força. Durant un temps es van malmetre, molts edificis modernistes. No se'ls donava tant de valor i les modes i els gustos havien canviat. Les modes i els gustos que dicten aquells que dicten modes i gustos, és clar. Avui el modernisme ven, encara que no sigui gaudinià, i no cal ni pensar en agressions arquitectòniques semblants. Però en el temps dels meus avis la Pedrera, per exemple, agradava menys que la torre Agbar, que molta gent va començar dient que era una barbaritat i ara se li troba la gràcia i la bellesa etèria a tots nivells. El que passa és que la gent comença a dir que allò és bonic, modern, innovador, i acabem fent com aquells del retaule de les meravelles cervantí, que veiem coses on no n'hi ha. I a força de contemplar les meravelles les estimem i ja no volem que ens les retirin ni enretirin.

Coses com l'art romànic, el gòtic, o fins i tot el clàssic més antic, ens han arribat netes i pelades, amb pedra vista i marbre blanc, i no pas plenes de pinturetes temibles de coloraines per dins i per fora, un horror vacui que el temps ha fet canviar molt. Ningú no sap què és l'art, com tampoc se sap què és la cultura, per tant no ens hem d'enfadar si ens diuen que no tenim cultura o que no hi entenem, d'art. Sobre allò que ens agrada o no, només cal pensar com canviem d'opinió amb un tema tan frívol com la moda en el qual, en qüestió de pocs anys, passem a veure lleig allò que era bonic i a l'inrevés. Aquest tema, el de la subjectivitat de la moda, ja preocupava a Descartes i va propiciar moltes de les seves filosofades més famoses. Carles Soldevila té una obreta de teatre paradigmàtica sobre aquest tema, Bola de neu, per cert, i per fer referència a la cultura patrimonial pròpia i més o menys oblidada.

Antigament no s'estaven d'orgues, si volien una església més gran la feien damunt de l'anterior i en tot cas, per economia, en conservaven algun element. Em fa gràcia això de què han deixat una església, per exemple, romànica, com era. Com era, quan? Si fins i tot en els nostres modestos pisos canviem rajoles i terrassos sense pensar en què, potser, d'aquí uns anys, enyorarem aquells elements que hauran esdevinguts representatius d'un temps, d'un país i d'uns gustos lligats als nostres anys més joves.

Ara la guerra civil, amb tots els respectes, s'ha posat de moda, cosa lamentable. Hi ha un moviment cívic que pretén conservar molts refugis d'aquell temps. Voleu dir que fa falta? Búnquers, fortificacions, el que sigui, menys símbols franquistes, que aquests no s'han ni de veure, s'han d'amagar o destruir, aixì oblidarem les nostres misèries. Cadascú de nosaltres té paisatges sentimentals que conservaria i ens trenquen el cor quan els destrueix algú, en nom de la modernitat. Si aquests paisatges són compartits per molta gent de vegades es protesta de forma massiva i s'aconsegueix algun èxit. Però cada vegada es donen menys aquestes mobilitzacions, perquè no hi ha un interès polític al darrera que les promogui. En el tema polític, la manipulació és descarada, Creiem que anem a una manifestació perquè volem, però, en realitat, hi anem perquè ens han venut el tema bé, perquè hi van els coneguts, perquè ens faria vergonya no anar-hi, perquè tothom hi va, perquè fa progre anar-hi. Altrament seríem cada dia al carrer, amb els disbarats que passen, i no tan sols quan ho manen els sindicats, per exemple.

En literatura passa el mateix, Voltaire odiava les obres de Shakespeare, plenes de sang i fetge i passions descontrolades. Avui ningú no gosaria dir una cosa semblant. Encara més, quan un autor minoritari, per pressions mediàtiques, acaba per ser majoritari, les minories que el promocionaven el bescanten, ja s'ha tornat vulgar i popular, està sobrevalorat, i a otra cosa mariposa, que encara hi ha classes i elits. Ai, creiem de bona fe que actuem de forma lliure, per criteri propi, però en ben poques coses decidim allò que pensem, volem, desitgem, llegim o admirem. El pitjor és que hi ha qui ho sap i s'aprofita de les nostres febleses amb intel·ligència perversa! I fa molts, molts diners, a càrrec de les nostres debilitats. La relativitat arriba fins i tot a la moral, només cal pensar com ha canviat la mentalitat respecte a un tema com l'avortament, per posar un exemple de recent controvèrsia. Penso, doncs existeixo (de moment). Però no decideixo.

Confessió, redempció, penitència

Un dels vicis nacionals més evident, per poc que s'analitzi el context social, és el cofoïsme. En un tema tan frívol com la tele, si dius que les sèries nostrades fan una mica de pena, sempre hi ha qui et diu que les dels altres -que no es mira, o que diu que no es mira- són pitjors. Som els millors, i a la resta del món hispànic, tot es fa pitjor, és aquest un dogma que en algun moment podia ser cert, però que avui, amb els grans canvis socials dels darrers vint anys, és, si més no, discutible en molts camps, com, per exemple, el de l'educació.

Vaig sentir una mena de vergonya patriòtica fa uns quants anys, quan hi va haver aquell malaurat i evitable accident al llac de Banyoles, a causa de la cobdícia generada per l'augment de turisme a causa de les Olimpíades. Jo hi havia anat molt sovint a Banyoles, i havia pujat moltes vegades en aquells vaixells que em semblaven tan segurs i inofensius, sense saber que m'hi estava jugant la pell. Van morir molts avis, jubilats francesos, d'una forma tràgica i absurda, tancats en una trampa, a pocs metres de la riba. L'horrible accident va generar acusacions creuades entre les institucions, no se sabia ben bé qui era el responsable de les revisions que s'havien de fer a aquells vaixells, manipulats de forma barroera i irresponsable. No puc fer-hi més, cada vegada que vaig a Banyoles hi torno a pensar i em sembla que mai no tornaré a passejar per la vora del llac amb la innocent alegria d'altres èpoques, des d'aquell fet. Que allò pasés a casa nostra em va semblar terrible, fins i tot inesperat, perquè em pensava, ai, que aquí no podien passar coses semblants.

Ara, de forma menys dramàtica, he sentit una mena de vergonya semblant, amb tot això del senyor Millet que diu que s'ha equivocat i confessa, i encara escolto per la ràdio que el lloen per confessar i demanar perdó... Fa molts anys jo treballava a una empresa gran, de vegades, persones que tenien accés als diners a través del seu lloc de treball havien realitzat estafes que es destapaven, normalment, perquè aquells robatoris s'anaven incrementant (aquest tipus de fets animen el delinqüent a incrementar l'activitat, quan veu que, al principi, sembla que ningú no s'adona del que passa) i es començava a percebre que l'empleat estirava molt més el braç que la màniga, cosa que portava al seu descobriment i acomiadament. Més d'una vegada ens hem preguntat com pot ser que algú que guanya un sou normalet comença ràpidament a fer diners, a comprar un pis enorme o una casa amb jardí, i un cotxasso i una torre no sé on i a fer viatges internacionals a tot rendiment, o a enviar els fills a una universitat americana privada. En algunes ocasions, al llarg del temps es destapa la qüestió i resulta que darrera d'aquell enriquiment hi ha aspectes foscos, tèrbols. A grans nivells, les coses no s'acaben d'aclarir mai del tot. Per desgràcia, en el camp de la política hem assistit astorats a enriquiments estranys i inesperats, ja no parlo de grans nivells, als quals no tinc accés, sinó de gent propera i modesta d'origen a qui hem vist evolucionar.

Jo havia sentit fa força temps comentaris, tipus boca-orella, sobre aquest senyor de l'Orfeó, d'aquestes brames que no saps d'on surten, es deia que se li tapaven els pecats per no fer mal a la societat catalana, no era l'únic, per cert; és la mateixa mentalitat que procura que no esbrinem les misèries dels mites que conformen el nostre imaginari nacional. El mateix va passar amb allò del senyor que presidia l'associació de Mathausen i no hi havia estat, molta gent ho sospitava o ho sabia però que no deia res per no fer mal a la institució. És una manera de fer que tracta la gent gran com a criatures a les quals no es pot dir la veritat de la vida perquè és dura i cantelluda. Amb aquesta manera de fer, a la llarga, s'acaba fent molt més mal, perquè s'enfonsa els ciutadans en el cinisme i el relativisme moral i sembla que si no suques quan pots, fins i tot a nivell precari, o no intentes defraudar hisenda, ets curteta i ximple. En sento tants, d'aquests rumors, que ja no en faig cas, hi ha gent que sempre coneix algú relacionat amb determinat personatge públic, suposadament honrat i intatxable, de vegades la informació és tan propera als fets que no en pots dubtar massa, (malgrat que en tot plegat hi pot haver, també, malícia, enveja i tafaneria no contrastada) i acabes pensant que el que compta és l'habilitat per estafar de forma impune, que genera, fins i tot, en la nostra societat, admiracions incondicionals.

-Mira, és d'admirar, ho ha fet bé, mai no li han pogut trobar res...

Les subvencions, des de nivells molt modestos fins als més grans han estat un niu de clientelismes i petites corrupteles, cobrar coses en negre és una pràctica habitual, des dels professionals més humils als més grans i famosos, la gent normaleta de classe mitjana modesta es justifica dient que els de dalt ho fan a lo grande i, encara més, no se n'amaga, d'haver reeixit en la defraudació, sinó que li agrada recordar-ho. L'amiguisme funciona a tots els nivells, també, si en una feina puc enxufar el meu fill no enxufaré una altra persona més dotada i més necessitada de feina, tothom ho fa i les grans entitats i fundacions són plenes de paràsits de bona família o de no tan bona però amb relacions, que és el que compta. Amb aquest sistema s'acaba fomentant que molts dels dirigents de tota mena siguin els més mediocres i poc dotats, amb el temps. En això de les relacions hi ha coses curioses, de vegades arribes més a l'endoll per la via de la senyora de fer feines o del conserge que no pas per la del cosí del president. Qui no té padrins no va a bateig, em deia, fa un temps, una senyora de la meva edat que estava intentar col·locar el fill en una televisió i cercava coneguts. Tots som humans, ho reconec, en el camp de la família, però hi ha d'haver un cert control social per fer efectiva la igualtat d'oportunitats i evitar abusos excessius.

El sistema, tan senzill, d'esbrinar com és que algú ha passat d'uns nivells normalets de consum a la disbauxa consumista, o com un xicot o una noia que van tenir dificultats per acabar la primària, potser més aviat per ganduls que no pas per mal dotats, han arribat a màxims responsables de la secció de projectes polítics de prospecció publicitària postmoderna, amb un sou que triplica el meu, no deu funcionar massa, el fet és que, com deien els meus pares i avis, treballant no et fas ric, al menys ric-ric-ric. Aquest senyor confessa que s'ha equivocat, en aquest cas equivocar-se és un eufemisme d'allò més reeixit. I, encara més, ningú del seu entorn proper no en sabia de la missa la meitat... Ai, que atrevida és la ignorància.

Passejant per Barcelona, un dimecres cap al tard...

Estampes, imatges, ciris i espelmes, eren materials de consum habitual en temps pretèrits. S'ha perdut ja una botiga molt bonica, propera, que venia làmines artístiques. A veure si aquesta estamperia aconsegueix que els sants la protegeixin... Al menys, Sant Josep.

La moda comercial, xarona i de disseny patatero, dels darrers temps mana: botigues sense portes, música disbauxada i aire condicionat, fred o calent, segons toqui, a dolls i carretades. Alguna botigueta queda, unes quantes encara, d'aquelles d'abans, amb aparadors antics de fusta, portes normals i dependents que saben què venen i tenen intenció de fer anys a la feina. En algun cas, fins i tot, la postmodernitat del contingut ha respectat l'envoltori, són excepcions. N'he retratat unes quantes com he pogut, car em fa vergonya fer la turista de forma massa explícita. Com ara aquesta del carrer dels Banys Vells, un dels meus carrers preferits, una botiga de joguines. No sé el perquè, però en aquest ram encara es troben moltes perles comercials. I en aquest carrer, també. O al menys botigues respectades, encara que s'hagin dedicat a coses diferents de les tradicionals.

Una altre bonica botiga de joguines, també pel casc antic, aquesta és una meravella... segur que l'heu vista més d'una vegada, el carrer que fa cantonada també és un dels meus preferits.

La perla de la corona, l'única botiga bonica que queda a la plaça del Pi, des que a la porta de l'església fan propaganda de tots aquests concerts per a guiris que han proliferat perillosament i les pobres Galeries Maldà no se sap per on naveguen, per no parlar del carrer de Petritxol, que ja ha perdut coses com ara la botiga de pintures per posar una perfumeria sense portes. Fa anys, al Cavall Fort hi havia un anunci que feia 'Per eines de tall, aneu a Can Toll'. Em sembla que Can Toll ja no existeix ni tampoc la bicentenària ganiveteria Planas, del carrer del Carme, per cert. Quan era petita em pensava que Solingen era el nom d'algú...

Tinc esperança en què tant la numismàtica com la pastisseria gaudeixen de bona salut i faran anys, encara. Que els esperits de la ciutat em permetin de morir abans no facin figa... Sobre la veïna sala d'art, ai, què patirem.

La meva botiga de joguines preferida! Al costat encara hi ha una escala... amb portera de les d'abans. Llàstima del Centre Extremeño, que ja no senyoreja la rodalia. Com deu estar, la seva emblemàtica cafeteria, ara??? En aquests darrers anys, moltes entitats cíviques que mantenien la flama encesa pel casc antic han acabat els contractes, també antics, i han hagut de marxar.

Escola, nens, nenes i literatura

Gairebé 1 milió 200 mil alumnes han començat el curs escolar, que està marcat per la substitució dels llibres de text per ordinadors portàtils...

(de la tele)

En llegir aquest comentari a un vídeo televisiu on s'informa sobre l'inici de curs, sembla, pel titolar, que la substitució és immediata i massiva, però, evidentment, ja sabem que no és així, ni de bon tros. Moltes escoles continuaran amb les seves aules informàtiques deplorales, encara, amb tot un embolic de cablejat intentant assolir una certa dignitat computadòrica i amb aparells d'aquells que va donar la caixa de segona mà, fa alguns anys. Jo em pensava que l'ordinador era un instrument més, útil, és clar, però no pas un substituïdor del pobre llibre o de la humil llibreta. Ni tan sols es fa referència als possibles e-books, vaja. El fet és que, més enllà del tema estrella que ha marcat aquest començament de curs, cada setembre podem contemplar entranyables imatges d'infants que retornen a l'escola i d'esforçats pàrvuls que s'adonen ben aviat de com va la vida.

No sé si es deformació professional o que em torno rondinaire i perepunyetes, però el fet és que he comprovat de forma informal que a la majoria de reportatges on surten escoles, d'aquests dies, s'entrevista molts més nens que no pas nenes, fixeu-vos-hi, sisplau, i aneu fent el recompte de forma científica. Fins i tot els periodistes, que tant en compte van en d'altres ocasions, recorren al genèric 'nens' sense escrúpols, quan es tracta de parvulets -i parvuletes-. Contrasta això amb la cura que posen les mestres, en aclaparadora majoria al sector, -llevat dels llocs directius- en remarcar 'nens i nenes' de forma contundent, a cada frase, fins a fer-se pesadetes i tot. Vaja, que la paritat parvulista encara està per aconseguir, a molts nivells. Per una banda de vegades s'insisteix molt en aquesta paritat i sembla que els partits polítics van cercant amb pinces senyores per fer gruix i donar aparença de modernitat al tema, però, per l'altra, és fàcil caure en aquests paranys discriminadors, de forma totalment innocent. En general, sempre hi ha molts més senyors a tot arreu, encara, com en el cas de debats fins i tot sobre temes professionals on el nombre de senyores és alt, com en l'educació, sense anar més lluny.

Per escola passa i ha passat tothom, en el present. No era així abans, en temps pretèrits, quan anar a estudi era, per a molta gent, difícil i complex. Avui, precisament, es fa difícil plantejar una societat sense escoles, les famílies que intenten educar els nois i noies d'una altra manera es troben amb molts entrebancs administratius i amb la incomprensió social, que ha fet de l'escola, avui, una institució indiscutible com a tal. I pensar que en els setanta llegíem llibres amb títols com ara La escuela ha muerto!

Fa poc temps, a un preu vergonyosament barat i als encants, em vaig ensopegar amb un llibre, nou de trinca, del 2002, d'ocasió, La vida en las aulas, de Carlos Lomas, una interessant antologia de textos literaris sobre l'escola. El títol no és, pel meu gust, massa reeixit, perquè d'altres llibre sobre educació ja l'havien utilitzat i no fa referència al contingut bàsicament literari del recull. Cosa que s'arregla amb el subtítol, més explícit: Memoria de la escuela en la literatura. No sé si en català existeix algun tipus d'antologia semblant, jo havia pensat fer-la pel meu compte i gaudi, sense intencions editorialistes, com també recollir imatges diverses sobre el món escolar d'ara i d'abans, però la veritat és que encara no he posat fil a l'agulla.

Sobre escola i literatura, quan hi penso, sempre em venen al cap els poemes de Lorca i Machado, aquell de la tardor, en què els nens ven convertirse en pájaros un árbol amarillo i el del nen avorrit, amb l'estampa amb contingut bíblic a la paret, amb Caín fugitivo y muerto Abel sobre una mancha carmín. Tots dos són poemes tardorencs, optimista i imaginatiu el de Lorca, trist i reflectint monotonia i tristor el de Machado, cosa que potser evidencia la diferència de tarannà entre aquests autors, tan coneguts, comentats, vulgaritzats i manipulats.

En català, el text escolar que em ve al cap en primer lloc és aquell de les memòries de Sagarra, quan a l'escola, en un acte formal i teatral com era habitual en les escoles religioses on anava la gent benestant, reparteixen premis i distincions. I com a ell, estarrufat, el sorprèn l'aparent indiferència de la seva mare davant els èxits escolars que aplega l'autor en aquell repartiment. És una escena plena d'ironia, molt divertida i ben escrita, com ho són totes aquestes memòries, genials pel meu gust. En el camp de la literatura popular, així, de sobte, recordo allò de a, el mestre em va pegar, e, jo no sé per què, i jo no vaig venir, o, jo no estava bo, u, borriquito como tu, que no sabes ni la u. Avui, evidentment, això del mestre pegador ho hauríem de censurar. I també recordo una antiga cançoneta que feia: El pare i la mare/ no em tenen sinó a mi/ em fan anar a l'escola/ a aprendre de llegir/ el mestre que m'ensenya/ s'ha enamorat de mi... Uf, quins mestres, aquells d'abans.

Nens i nenes, a estudi!

Avui comencen les classes i jo m'ho miraré de lluny, ja que no hi estic directament implicada ni tinc, ara per ara, massa criatures a la família, en edat escolar. Escolto per la ràdio una sèrie de bajanades sobre la digitalització de l'escola i la substitució dels llibres per, ai, els ordinadors. No insistiré en el tema. A la tele i la ràdio ens tornaran a dir el que es gasten els pares en bates i material, sortiran els petits plorant quan els venen a buscar, i tot tornarà a la normalitat educativa.

Quan era jove i innocent em creia moltes teories pedagògiques, ja fa segles que se'n formulen, de tots colors. Mentre en medicina i d'altres ciències pràctiques abans de comprovar els resultats en els humans es fan moltes proves, en pedagogia molts grans pedagogs amb frases immenses sobre la qüestió, des de fa alguns segles, no tenen perquè comprovar res abans. En tot cas les comprovacions es fan avui amb grups pilots molt mal evaluats, o bé quan s'aplica la teoria pedagògica a la majoria es fa amb una sabata i una espardenya.

Ja fa anys, en una època en què vaig anar per Rosa Sensat, em vaig adonar que allà, la majoria de la gent no treballava a l'escola 'de base', hi havia passat curtes temporades, generalment en escoles molt concretes, elitistes o afavorides políticament, això sí. A gent com Pestalozzi i Tolstoi els alumnes se'ls rifaven. Una vegada en una xerrada de Marta Mata una companya em va comentar, davant dels tòpics que ens amollava la pedagoga: 'quan temps deu fer que no treballa en una aula normal, aquesta senyora?' Jo posaria uns quants analistes d'aquests en una aula de les d'ara, a veure què feien. No és un teòric brillant de l'educació, però l'actitud i patiment de Carod Rovira una vegada que el van fer fer de mestre, en un program de tele d'aquests en els quals feien fer bestieses a tota mena de gent, encara es recorda amb hilaritat educativa. Crec que els analistes s'hi haurien de passar una temporada, fent hores de suport als coles, o és que els grans metges d'anomenada no treballen en directe als hospitals, encara que les guàrdies més pesadetes les deixin als joves?

Les teories han vingut doncs, generalment, dels sectors universitaris, de gent que aviat es va distanciar de l'escola, o que no hi ha estat mai, al menys en la franja obligatòria, i ara també d'allà provenen moltes crítiques, per cert. Perquè els mestres que només són mestres han estat molt poc escoltats i valorats, a la pràctica. És aquesta una professió on, per millorar socialment, has d'abandonar el terreny immediat i mirar d'anar a parar a un ajuntament, a fer assessoraments, a un partit polític, a un centre de recursos, a la facultat pertinent. En aquest context, s'ha anat perdent l'autoestima i la seguretat i ens ha semblat que sempre ho fèiem malament, i s'ha acabat per admetre qualsevol il·luminada renovació pedagògica, o canvis de plans d'estudi (basats en les teories de moda), que, per cert, han estat nombrosos i freqüents. Sempre ens havíem de 'reciclar' com les escombraries. Els recicladors, moltes vegades, eren d'aquests sectors allunyats de les aules en directe, és clar, altrament no podien fer de recicladors. No sé com sortiran les noves generacions de mestres, em temo que a les Normals, o com en diguin ara, el professorat pateix del mateix mal.

Espero que l'estripat diari antipedagògic d'una mestra sense vocació recuperi l'empenta i la mala milk, de vegades hi ha coses que s'han de dir amb sarcasme i sal gruixuda, no pot ser altrament. Érem mestres de primària o d'escola elemental, vam passar a ser professors d'egb, després molts vam voler ser treballadors de l'ensenyament, i tot plegat per tornar a ser mestres de primària. Jo crec que precisament ara, amb tants de grups i grupets i especialitzacions, als coles, s'hauria de buscar algun nom més adient a això en què s'ha convertit l'antic mestre de veritat, aquell que tenia un grup-classe tot el dia i sabia una mica de tot.

Evocacions periodístiques i televisives per a després de la Diada

(imatges de l'11 de setembre de l'any 2006)

...cuando uno es joven se hacen muchas cosas,

y queríamos la libertad de Cataluña,

como la queremos ahora y como la

tenemos. Si ya la tenemos, no hagamos

más cosas que no valen la

pena... somos España y seremos

siempre España...

Aquesta paraules amb què encapçalo el post, de qui diríeu que són? D'algú del PP? Doncs ni més ni menys que de la senyora vídua de Tarradellas, el senyor del jasócaquí, famós, i les va fer a la SER, l'any 1993,amb motiu de la Diada d'aleshores. La vídua de Tarradellas temia els nacionalismes radicals, era aquella una època difícil, amb el senyor Rodríguez Ibarra fent de martell d'heretges i llençant benzina al foc. És interessant i il·lustratiu recórrer a la lectura de diaris del passat, gràcies a les hemeroteques, fins ara només es pot fer còmodament amb la de La Vanguardia, i, per tant, hi ha informacions que no es poden contrastar amb d'altres fontsd de forma ràpida i internàutica, però, en general, és útil per tenir una visió de les coses com eren i no com voldríem que fossin. Sobretot, perquè la memòria és enganyosa i traïdora.

No m'agraden les festes patriòtiques, sempre hi ha soroll, massa, i polèmiques, uns anys més cantelludes que uns altres. Però sí que m'agrada l'ambient festiu dels indrets on les coses no s'escalfen amb excés. Aquest any estic a Batea i per aquí la gent no està per celebracions, està per veremar, per treballar, vaja. Potser és el que cal fer, en dies així, que és el que van fer, segons explica la llegenda, la gent, després de la guerra de Successió: treballar. El mateix Rafael de Casanovas va fer mutis i després es va posar a treballar, segons expliquen. Un altre problema és el de l'atur, és clar, no treballa qui vol sinó qui pot. Però vaja, una cosa o altra, sempre es pot fer.

Em pregunto perquè els iniciatius del govern no van vetar Noah si no la trobaven adient, quan es van pactar els actes, és una cosa que acostumen a fer sovint, això d'anar a processó i voler fer repicar campanes, i que pot acabar tristament amb aquest partit, de glòries pesuqueres passades i avui, com Esquerra, a l'ombra del gros. I em pregunto també com tevetrès és capaç de fer sortir un còmic disfressat de president immediatament després del president de veritat... han demanat perdó, això sí, però trobo que la cosa és molt més seriosa del que sembla, i mostra un tarannà general una mica preocupant. La brometa està molt bé, en el seu moment, i sóc la primera en explicar acudits sobre qui sigui, però al final ja manarà més la tele que el govern. I a la tele, sobre tot, els humoristes, que cada dia són més estripats.

Ahir, els actes commemoratius de la nostra és van limitar als informatius, ai, quins temps aquells en els quals per la tarda ens oferien programació adient a la celebració! Vaja, que en lloc del Harry Potter i Troia ens podien haver passat algun documental seriós sobre història del país, un recital de cantautors i grups catalans d'avui, que n'hi ha uns quants, encara que no tinguin espais on donar-se a conèixer, o, al menys les pel·lícules sobre Companys, Macià o La ciutat cremada, per exemple, que no són res de l'altre món però haurien fet ambient. Per cert, en aquell llunyà 11 de setembre de l'any 1993, en què la nostra tele feia deu anyets, van passar el Memory de l'Àngel Gonyalons i van fer molta faramalla i autopropaganda amb la presentació de la sèrie Arnau, que, pel meu gust, va ser una bírria, la veritat, quina manera de malmetre un mite tan excitant com el del comte del Ripollès! De nit, però, van passar Robin Hood, príncep dels lladres, també. Res de l'altre món, vaja.

L'any 84, en fa vint-i-cinc, a la coberta del diari La Vanguardia hi havia una fotografia dels senyors Pujol i Maragall, molt més jovenets, i deia, el titolar: PUJOL Y MARAGALL SE ACERCAN. Frase que, per cert, em sembla mal resolta, ja que el primer que se m'acut és preguntar: ¿a dónde, se acercan? Aquell dia sí, que van passar la d'en Companys, de peli. A la nit, s'acabava el dia amb l'Àngel Casas Show, qui, entre d'altres famosos internacionals, va entrevistar també Joan Brossa, per cert.

"HISTÒRIA"

(Joan Brossa)

Aquí és un home

Aquí és un cadàver

Aquí és una estàtua.