HOMENATGE A OLGA XIRINACS, 11 DE MAIG

Hi va haver un temps que el maig era distint,

blanc i verd, i el podia travessar amb els ulls.

Ara, pensant-lo, sabent-lo tan distant,

no em puc estar de mirar-lo, perplexa,

bocins de món vibrant entre miratges.

Eren uns anys que els déus no amenaçaven,

els veia al mar nocturn com brillants escampats.

Jo flotava entre boires, camí de les estrelles,

amb aquell vagar propi de la joventut alada.

Sé el camí que he anat fent sense comptar-ne els passos.

I ara, aquest maig, i també d'altres cap aquí,

trobo que, si hi ha déus, s'han dissolt en la fonda

i extensa solitud del silenci; m'han deixat caure a plom

des d'altituds glaçades, radiants i estranyes

cap a foscors cada cop més temibles,

com les de l'oblit dels altres i el saber

que les imatges eren només ombres.

(De La taronja a terra, Omicron, 2011)

Com alguns de vosaltres ja haureu vist, de forma una mica espontània he anat endegant una modesta campanya a favor de la concessió del Premi d'Honor a l'escriptora Olga Xirinacs. He obert un grup a facebook i un blog dedicat a l'escriptora. 

Hi ha qui em pregunta si es tracta de recollir firmes i coses així. Doncs no, al menys de moment. La recollida de firmes també s'ha frivolitzat en els darrers anys i crec més important que hi hagi una certa sensibilització a l'entorn del gruix d'una obra literària diversa i molt interessant i sobre una escriptora a la qual les modes, sempre tan injustes i condicionades a tants factors, han deixat una mica de banda sense manies.

Olga Xirinacs és l'escriptora feliçment viva que ha guanyat més premis i ha rebut més guardons en  el marc de la nostra literatura. Això, com sol passar, també va desvetllar reticències de la professió. En aquest país són freqüents els oblits i els homenatges pòstums, tan sols cal pensar en Pedrolo, sobre qui he llegit fa poc el testimoni de la seva filla, a l'entorn de la solitud i amargor que va patir en els seus últims anys de vida i que encara és un autor el qual molta gent que no ha llegit titilla de menor. En un altre camp artístic, el cas d'Ovidi Montllor n'és un altre de ben paradigmàtic. En podria citar uns quants. També hi ha el cas d'autors a qui s'ha lloat en vida d'allò més i els quals després es bateja de sobrevalorats, com Espriu.

No entraré en consideracions estrictament de qualitat literària, hi ha llibres que agraden a molta gent i jo he trobat dolents o mediocres i també m'ha passat a l'inrevés. Nosaltres canviem i els nostres gustos, també. Vull incidir sobretot en una trajectòria i per això crec que el Premi d'Honor s'ha de concedir a aquesta autora que complirà setanta-nou anys el proper 11 de maig. Des de les xarxes proposem fer-li un homenatge com el que s'ha fet en d'altres ocasions a d'altres autors i penjar, el dia del seu aniversari, algun text, comentari, fotografia, poema o el que sigui que tingui relació amb Olga Xirinacs. Si algú entra per aquí i s'anima a fer-ho li agrairé que m'ho faci saber al blog o per email per tal de fer-ne després un recull.

El Premi d'Honor és un premi complex, que en d'altres temps desvetllava una certa polèmica però avui no tenim ni tan sols polèmiques. Si mireu la llista dels guardonats fins ara, des que es va començar a atorgar l'any seixanta-nou del segle passat segur que trobareu gent que ho mereix i d'altre que potser no tant. Però us adonareu d'un greuge gran, que sembla que no faci ni fred ni calor a ningú, s'ha lliurat a quaranta-tres homes i tres dones.  Que una injustícia com aquesta no desvetlli protestes, en un país com el nostre, em preocupa força. 

Podria fer una llista de dones que en serien bones candidates, no s'ha de ser precisament escriptora, l'espectre de possibilitats és molt ampli, però crec que hores d'ara s'ha de començar per reconèixer una mica més a fons la tasca d'Olga Xirinacs i quan això s'hagi aconseguit ja proposarem d'altres opcions, car no s'hauria d'acabar amb aquesta reivindicació fins que no existís una certa paritat. Potser el Premi d'Honor en els nostres temps no té el sentit dels primers anys, en els quals també es van fer algunes patinades, tot s'ha de dir. En tot cas, si penseu que aquesta proposta és justa hi podeu col·laborar escrivint sobre el tema, tant al blog com a les publicacions que sigui.

La imatge que penjo avui me l'ha fet arribar Jesús Giron, del Cau de Calpurni, per tal que qui vulgui la copiï i la pengi al blog, al facebook, a la web... Sant Jordi ha passat i ens repeteixen amb aquest cofoisme que és un dels pitjors defectes nacionals que s'ha venut molt. Sí, però proveu de trobar a les llibreries algun llibre d'Olga Xirinacs i d'altres clàssics, car entre els clàssics la incloc. Tot és consum immediat i promoció televisiva i enmig de l'allau de novetats, moltes de les quals relacionades amb gent que ja té espais habituals a les teles i ràdios i, per tant, té assegurada la publicitat, costa de trobar molts llibres que ja ni tan sols no es reediten. Un altre problema, en el qual va incidir manta vegades l'escriptora, és el de les traduccions, que funciona poc, malament i de forma molt parcial, per desgràcia. 

Bé, ja ho sabeu, poca cosa més hi puc fer jo, en tot plegat.

GRUP DE FACEBOOK

PREMI D'HONOR PER A OLGA XIRINACS

MIRATGES, RECORDS I INTERPRETACIONS HISTÒRIQUES

Aquesta fotografia, una de tantes com corren per la xarxa, mostra l'edifici dels burots del port i un Montjuïc eixut i poc amable. Les notícies breus del diari La Vanguardia, l'hemeroteca del qual és l'única que fins ara es pot consultar amb comoditat i sense fer filigranes estranyes, parlen sovint de petits delinqüents de finals del XIX que intenten passar a pes de braços, per la muntanya coses com ara vi o bé oli, botins de misèria, en operacions que de vegades acaben de forma ben violenta, a trets o  a bastonades.

Per més llibres d'història i novel·les sobre el passat que puguem llegir, la realitat, tan diversa com la del present, se'ns escola com aigua en un cistell. Fa pocs dies vaig assistir a la presentació del llibre Tots els meus carrers, de Xavier Theros, una evocació sentimental i polièdrica dels carrers que conformen l'imaginari de l'autor. Feia la presentació l'Enric H. March, que també és un investigador constant i incansable d'aspectes ocults del passat.

Es va incidir en el tema del gran nombre de publicacions sobre la ciutat que surten aquests darrers anys i una de les causes sembla ser els grans canvis que aquesta experimenta i la percepció de què perdem alguna cosa. Però tot plegat és això, una percepció, lligada a la història de cadascú car els canvis en el paisatge urbà són constants i els planys que ressonen avui ja existien en temps dels meus avis i besavis. De jove els canvis semblen imperceptibles, fins i tot excitants. En el temps de la meva infantesa ja es publicaven llibres i articles en castellà sobre les pèrdues dels paisatges i un passat idealitzat encara més pel fet que se situava en un temps mític i suposadament tranquil, el d'abans de la guerra civil. El meu avi comprava la revista Destino i en aquella publicació sovintejaven les crítiques a determinats canvis en establiments, carrers i fins i tot modes estètiques. Però també hi havia lloances a la modernitat, que arribava amb comptagotes.

Em trobo amb molta gent de la meva edat i més gran que insisteix en què la nostra joventut era millor que la d'ara. Però és que fins i tot llegeixo opinions d'antics alumnes meus, que es troben en aquesta època crítica entre els quaranta i els cinquanta que pensen el mateix. En el fons el problema és l'envelliment indefugible, la temporalitat, si envellim i podem pensar que vam viure un passat lluminós i irrecuperable per a les noves generacions això ens consola una mica de la realitat evident del pas de la vida. 

Hi ha molta gent, al meu barri i en d'altres, que critica l'excés de terrasses al carrer, la immigració, el turisme. La meva néta l'any que ve comença l'escola convencional, amb molt bon criteri ha triat un centre a prop de casa, avui la gran majoria d'escoles públiques, es digui el que es digui, funcionen molt bé. Moltes persones de la seva edat  li pregunten de seguida si a l'escola hi ha molts immigrants. Ningú vol admetre que té prejudicis però aquests suren de forma evident per tot arreu. Hi ha molts fills d'immigrants que ja han nascut aquí, segurament la gran majoria dels qui comparteixin l'aula amb la meva néta ja hauran nascut a la ciutat i en alguns casos fins i tot els seus pares hi hauran nascut però això no hi fa res. Encara escolto aquella bestiesa de què amb molts immigrants, així, considerats de forma global, baixa el nivell. Com si els catalans de tota la vida tinguéssim un nivellàs de categoria, vaja. 

Tant de bo el futur que no veuré porti pau i bona convivència, tranquil·litat, i ja em conformaria en poder pensar que l'esdevenidor que no coneixeré per raons òbvies serà fins i tot com el present. Els meus pares, quan ja començàvem a bufar cullera, en aquells seixanta en els quals fins i tot malgrat la situació política, pel que feia al tema material milloràvem, repetien una frase que a mi em feia ràbia, aleshores: sempre com ara. De fet, n'havien passat tantes i de tants colors que no resulta estrany que en fessin lema, d'una expressió tan conformista.

Jo m'imagino de vegades aquests infants d'ara, -molts d'ells juguen al carrer, per cert, encara que hi ha qui pensa que només va jugar-hi ell-  en un futur en el qual recordaran que el carrer de Blai era una festa cada dia, sorollós, ple de jovent i de bars de tapes, amb una biblioteca animada i ben assortida i en el qual, sense massa problemes, s'aplegava gent de tot el món i tothom convivia amb tolerància, malgrat els inevitables conflictes que sempre planen per damunt de les relacions humanes ja que al capdavall la gent és com és i hi ha de tot a les vinyes del Senyor. Potser també pensaran que el present del futur és pitjor i potser serà veritat o no ho serà o ho serà a mitges. 

Malauradament mentre nosaltres mengem tapes al carrer de Blai una gran part del món les passa magres i això no sembla canviar mai, només cal mirar les notícies del dia, els diaris endarrerits o consultar enciclopèdies. Quan era jove pensar en els conflictes d'aleshores m'amargava els moments de felicitat, perquè durant un temps queia sovint en allò que en diuen menjar-se el coco i em semblava fins i tot immoral ballar el twist mentre jovent de la meva edat era estossinat a tants punts del planeta i fins i tot mal tractat o marginat a tocar de casa. Després em vaig resignar a haver d'admetre que jo no podia arranjar res i que molts fets històrics es mouen per motius i forces que se'ns escapen, que no podem controlar i que sovint som incapaços d'entendre a fons per moltes explicacions que ens amollin els experts i entesos en tota mena d'esdeveniments. No podem controlar ni les nostres vides ni les de la nostra gent. 

Tot sovint hi ha qui em lloa una època de convivència veïnal idíl·lica, inexistent. Al pis on avui viu la meva filla hi havia viscut, a principis dels anys vint, una tieta de la meva mare que era de rompe y rasga o de armas tomar, com diuen en castellà i és que en català no he sabut trobar res tan contundent potser a causa d'una normalització que durant anys va defugir les grolleries nostrades i encara pateix els ressons de la Lliga del Bon Mot. El  cas és que per una discussió a l'entorn de  bajanades diverses el tema es va escalfar fins el punt que tothom va barallar-se i van acabar per anar a judici, mitja escala a favor de la meva parenta i l'altra mitja a favor de la contrincant. Els pisos eren de lloguer i la tieta de la meva mare va haver de marxar de casa després de tot plegat. De resultes d'aquell conflicte al pis hi va anar a viure la meva mare, que era petita, amb la seva àvia i el seu pare i després, molts anys després, hi vaig néixer jo. 

A la meva parenta li van afusellar el marit els franquistes després de la guerra i va emigrar a l'Argentina amb els seus dos fills, que eren adolescents, on ja hi tenia alguns germans. Fa anys, per un d'aquests miracles d'internet, vaig connectar amb descendents seus. Avui hi ha la perillosa tendència a santificar totes i cadascuna de les víctimes del franquisme però cal dir que hi ha de tot i que aquest parent n'havia fet algunes de grosses, potser a causa de les circumstàncies, car no és fàcil sobreviure en moments complexos i violents sense esquitxar-te d'una manera o d'una altra. Hi ha qui es veu amb capacitat per jutjar-ho tot i que creu que ell romandria pur davant de la barbàrie, la ignorància és molt atrevida.

A mi aquell litigi veïnal, aquella petita guerra civil sense sang evident, que no vaig arribar a conèixer amb detall car els misteris més insondables són, tot sovint, aquells que es relacionen amb la pròpia família, em fa una certa gràcia, m'evoca escenaris galdosians, pel·lícules italianes, coses així. Pel que fa al barri i els seus canvis, sempre, des  que era petita, he escoltat plànyer als nostàlgics un passat mític, encara més pel que fa al novel·litzat Paralelo. 

Cal recordar que el Poble-sec va créixer de forma atapeïda i apressada entre finals del segle XIX i principis del XX tot i que no se sap del cert ni com ni perquè comencen a batejar-lo amb el nom actual i que ha passat temporades diverses, alts i baixos. Fins feia quatre dies, en aquell final de segle, havia estat una zona remota, gairebé rural. El germà del pintor Simó Gómez, Enric, gran gravador, que va morir l'any 1911 va sentir molt la reconversió d'aquell espai d'un poble que mai no va ser poble en una mena d'urbanizació per a gent modesta, immigrant d'indrets propers encara, com València o l'Aragó, tot i que ja els antics habitants eren gent modesta i xarona, poc apreciada a la ciutat fina. També la gent del temps de Rusiñol es planyia dels canvis i de tanta fatxenderia modernista per tot arreu. Dels d'abans de tots aquests en tenim menys testimonis directes.

A més a més dels nostàlgics del passat hi ha els apocalíptics del futur i de vegades coincideixen en les seves valoracions. Les distopies literàries avui, són més habituals que les utopies i fins i tot s'evidencien en l'especulació quotidiana i tertuliana. I passem en ocasions pel present sense mirar-lo i sense adonar-nos de res o de poca cosa, per això m'ensopego amb gent molt viatgera que no coneix el que té a tocar de casa o fa afirmacions que s'assemblen a la realitat com les figues als ous. Gosaria dir que fa alguns anys poca gent sabia que era això de la distopia mentre que qui més qui menys era capaç de definir que era una utopia.

A mi també em passa i m'ha passat, això de reinventar el passat, i quan veig fotografies dels seixanta, dels setanta, i també més antigues, ara ja no hi trobo romanticisme, sinó més aviat hi misèria, em sobta comprovar com n'érem, de pobrets, una gran majoria, més enllà de què en certs ambients hi hagués fatxenderia i pijeria i glamour, un glamour a l'abast de quatre gats, com la universitat elitista d'aquells temps, en els quals tot era tan precari per a la massa.  I tant lluminosa com em semblava aquella ciutat en la qual, pel que feia a la meva vida, tot era futur i esperança en un demà en el qual, un cop acabada la dictadura, tot aniria d'allò més bé i lligaríem els gossos amb llonganisses.

A la xerrada també va sorgir el tema de la veritat i en com les llegendes urbanes, fins i tot relativament recents, com tot allò de l'Enriqueta Martí, esdevenen gairebé reals en l'imaginari col·lectiu, fomentades, això sí, per cert periodisme i certa literatura. La veritat, si és que n'hi ha alguna, acaba esdevenint irrellevant. De vegades he discutit amb persones diverses sobre temes històrics a l'entorn dels quals hi planen llegendes col·lectives i ni amb dades a la mà han acceptat les meves raonades interpretacions d'alguna cosa que volien que fos d'una altra manera. Fins i tot em topo amb gent que es reinventa la seva pròpia biografia sense manies i tot i que saps que t'explica sopars de duro pel fet que la coneixes de fa molts anys t'adones que s'ha acabat per creure de bona fe allò que li abelleix. Em pregunto si jo mateixa no faig el mateix i, la veritat, no em sento capaç de respondre'm de forma objectiva i seriosa ni tan sols en solitari, i és que les trampes al solitari són una constant vital i potser necessària per a la supervivència.

MEDITACIONS CASOLANES PER A DESPRÉS DE SANT JORDI

La llegenda de Sant Jordi, en la seva versió més coneguda, és força elitista. El drac es va cruspint persones, les quals en alguns textos són gent en general i en d'altres, donzelles verges, fins que li toca en sort o dissort la filla del rei, únic cas en el qual les forces celestials propicien que el sant ardit hi faci alguna cosa. Per a més misteri la cosa acaba d'una forma etèria, amb allò de la rosa i la sang i el sant tocant el dos, car aquests personatges guerrers són d'una castedat absoluta i si es deixen endur pel pecat de la carn, malament, mireu el que li va passar a Lancelot. Ignorem el destí de la princesa, potser la van casar amb algun príncep adient però també podria ser que a causa dels fets decidís consagrar la seva vida a la santa religió esdevenint l'abadessa no democràtica d'algun convent nostrat.

Aquesta és una festa molt celebrada a les escoles. El sentit i contingut de les festes escolars s'hauria de revisar a fons, les festes escolaritzades no s'aguanten de cap peu però han tingut un èxit esclatant, quan jo treballava hi havia anys en els quals, a escola, l'eix principal de la vida escolar eren les festes populars reconvertides en pedagogia de consum. Mentre Nadal encara ha comptat amb la prevenció de certs sectors del professorat que han intentat obviar-ne el contingut religiós i fins i tot passar-se sense gaire fortuna al solstici d'hivern, Sant Jordi no ha tingut el mateix rebuig malgrat que el protagonista sigui un sant miraculós el qual, en el fons, defensa la classe dominant. He perdut un munt d'hores de feina en reunions de mestres a l'entorn de les activitats que es farien durant les festes i sobre com seria la decoració del centre. 

Per cert, no conec iconografies que hagin transformat la princesa en una humil pagesa o en una obrera tèxtil del temps de la industrialització, pot semblar surrealista però he viscut intents pitjors de socialització obrerista. El que sí he vist en alguna ocasió, de sota mà, són algunes versions de la rondalla pujades de to, evidentment en contextos no escolars, només faltaria.

A escola, quan jo em trobava en actiu i no en passiu, havia fet i vist fer tota mena de treballets, aquests dies: roses de plàstic, de paper pinotxo, de paper de diari, de plastilina, pintades, retallades, modelades. Algunes quedaven molt bé i d'altres eren molt galdoses. També vam pintar dracs, dracs de tota mena. I murals i fins i tot en una ocasió vam muntar una escenografia en tres dimensions a l'entrada de l'escola amb la cova, el drac, la princesa i el sant. A mi em demanaven en ocasions que fes els dibuixos. Una vegada es veu que la princesa em va sortir amb cara de bleda i una mestra feminista em va venir a protestar per l'actitud de la dama. I és que es fa molt difícil conciliar les velles llegendes amb la realitat actual. 

A mi, ja de petita, aquest elitisme del sant, que no apareix fins que no es troba en perill la pubilla, em feia molta ràbia. Hi ha hagut intents iconogràfics i rondallístics moderns de canviar una mica les tornes, versions humorístiques amb dracs simpàtics i desacomplexats i princeses més valentes i coratjoses. Els contes sobre la llegenda de Sant Jordi ofereixen avui un gran ventall de versions ximpletes i despropòsits rondallístics. De fet, el paisatge tradicional té molts elements atractius per a la mainada, al capdavall moltes nenes quan són petites (i de vegades quan són grans, també) volen disfressar-se de princeses, ens agradi o no i sense que hi tinguin a veure propagandes modernes, i a molts nens els agrada això d'estossinar el que sigui amb una arma a la mà, i com que el drac s'ho mereix, doncs som-hi. El cas és trobar l'excusa adient. L'uniforme de guerrer medieval pot esdevenir fins i tot gal·làctic, fet i fet el cavaller, per més medieval que sigui, ve de l'espai sideral. Pel que fa al drac i la seva cova, els monstres i els llocs misteriosos són absolutament atractius. El meu fill, de petit, col·leccionava monstres de l'univers i tenia un llibre on s'aplegaven les fitxes de cadascun d'ells, se'l sabia gairebé de memòria. 

De fet el drac menja gent perquè potser és el seu aliment natural, de la mateixa manera que els gats es mengen les rates, una altra cosa és que li hagin de portar el menjar a casa, és clar, tot i que sembla que l'obsequi  respon a un pacte per tenir-lo més o menys controlat. Si Sant Jordi hagués eliminat el drac de bell antuvi s'haurien estalviat moltes desgràcies però la llegenda tampoc no existiria. Jordi és un dels pocs noms que en èpoques grises es continuava pronunciant sempre en català, tot i que en els papers oficials posessin Jorge. 

Un senyor gran que treballava amb mi i es deia Jordi comentava en una ocasió que el seu nom estava bé per a un nen o un noi jove però que quan envellies semblava poc seriós. En una ocasió vaig llegir en alguna novel·la que no recordo una cosa semblant sobre el Robin anglosaxó. Potser ho fa la sonoritat, que té una certa semblança, les vocals, no ho sé, però alguna cosa hi ha, de la mateixa manera que alguns noms fan persona gran. Júlia, segons opinions antigues, semblava un nom de iaia però es va posar de moda i ara ja no ho sembla car tot és relatiu i subjectiu en aquest món de mones i de tendències estètiques. Avui, que ja sóc una iaia i m'escauria, és un nom de noies joves i de criatures, ves.

Sant Jordi és una figura imprecisa i improbable, una barreja de personatges i d'històries antigues, amb un rerefons gore de tortures al pobre home, el qual les resisteix totes abans de renunciar a la seva fe cristiana. A Catalunya s'ha anat reconvertint en un símbol patriòtic malgrat que la seva filiació no sigui geogràficament catalana, al capdavall les tradicions s'adapten, s'inventen, es reconverteixen i ens les fem a mida. A partir de la Renaixença i amb el Modernisme el sant, el drac i la resta prenen una nova dimensió i renoven la iconografia i ens els trobem per tot arreu. És aquest un sant polivalent, patró a molts indrets d'Europa. Del dia de Sant Jordi se n'ha volgut fer una mena de dia dels enamorats, això és un invent modern, de fet. I és que el sant, després de lliurar la rosa, va tocar el dos, no ho oblidem. Però sempre es troben militants de la puresa nostrada que ens afirmen de forma contundent per Sant Valentí, nosaltres celebrem Sant Jordi. Tant és, al capdavall, tot és negoci, en el present.

La rosa es regala l'estimada però es pot regalar a tothom, sense manies, fins i tot se la pot regalar una mateixa, a més a més hi ha roses de tots preus i el nostre poder adquisitiu ha millorat. Una altra bestiesa moderna és això de què aleshores la noia ha de regalar el llibre al xicot, no sé d'on va sortir aquest cuento. Però les tradicions s'inventen i si tenen èxit ja són per a tota la vida i quan parlem de tota la vida parlem de la vida de cadascú i allò que hem vist fer ens sembla que és intemporal i que ha de romandre pels segles dels segles més o menys igual o semblant. Per això quan els parvulets d'avui siguin mestres i pares continuaran celebrant, adaptat com sigui a la modernitat, allò que els porti perfumats records del passat, i faran fer roses de plastilina, dracs de cartró i coses semblants, em temo.

Sant Jordi ha passat, ha mort el drac del 2015, la princesa virginal s'ha quedat amb la rosa i ell s'ha enretirat al seu regne celestial fins l'any que ve, enmig de l'esplendor del mes d'abril i content de què les vendes de llibres hagin anat bé tot i que, de fet, ell no hi té res a veure amb el tema dels llibres, ben mirat. Avui l'excés iconogràfic s'ha incrementat amb les roses i santjordis virtuals que la gent s'envia pels mòbils i pels ordinadors i per on sigui. Tot ajuda a viure, encara més si és primavera.

EL DIA DEL GRAN SUPERMERCAT CATALÀ DEL LLIBRE MEDIÀTIC I LA ROSA D'IMPORTACIÓ

Una de les imatges que més m'agrada del nostre sant nacional és aquesta de Llimona, situada a Montjuïc. Tot i que es digui que és un Sant Jordi triomfant a mi em sembla aquest un Sant Jordi cansat i escèptic, que contempla amb condescendència i resignació la zona del Llobregat i que ha hagut de suportar com aquell tauler d'escacs de verdor de la meva infantesa ha esdevingut tota una altra cosa. Una altra cosa que té, però, la seva grandesa, sobretot a les hores de la posta del sol o en dies una mica tèrbols.

Quan jo era joveneta acostumava a anar fins al Sant Jordi de Montjuïc amb una colla d'adolescents i no mencionàvem el sant sinó que dèiem que anàvem a passejar al Cavall de Bronze. De Sants Jordis en tenim una pila per tot arreu i per a tots els gustos. La seva festa, en una operació comercial que ha fet fortuna, ha restat lligada a la del llibre a causa de la data de la mort el gran senyor de les lletres castellanes, Cervantes, el qual avui la història alternativa i pintoresca voldria català. De fet, aquest Sant Jordi té alguna cosa de Quixot, en aquesta imatge de Montjuïc, talment com si estigués a punt de confondre els nous gratacels i les ciutats dormitori i les zones portuàries del nostre temps amb gegants diversos, d'un moment a l'altre.

Cada dia m'agrada menys que em recomanin llibres o que em demanin que en recomani. Però ens en recomanen a tort i a dret aquests dies, en general novetats. I és que el llibre, objecte de consum, les vendes del qual han anat de baixa, avui és una novetat efímera sotmesa a les lleis del mercat. Sóc contrària al fet que es parli de  llibre i lectura en general, com si fos aquest un bé absolut, quan de llibres n'hi ha de bons, de dolents, de molt dolents, de mal intencionats, de malignes, de mentiders, fins i tot de feixistes, de doctrinaris o de ximples. Comprenc que s'ha de vendre, que el sector està en crisi i que sembla que tot s'hi val, però si no fos que ja tinc uns quants anys i demà en compleixo un més, gràcies a les publicitats poca-soltes sobre el tema acabaria per no llegir cap llibre mai més, en senyal de rebel·lia i per portar la contrària.

Aquests dies publiquen i venen -o no, car les vaques magres afecten tothom- els escriptors mediàtics, ja siguin escriptors de ficció o de temes especialitzats diversos. No tinc res en contra d'ells, hi ha de tot. Aprofiten les seves tribunes televisives, les seves tertúlies i els seus coneguts en el món periodístic per promocionar-se. Jo també intento promocionar els amics i coneguts en els blogs que mantinc i ells ho fan amb mi, a la mida de les nostres pobres possibilitats, quan toca. Fa uns dies, jo que dic que no vull recomanar mai res, recomanava en aquest blog la molt bona poesia de l'Antoni Casals, que es pot trobar de franc a la xarxa, en gran part. 

Abans d'ahir vaig anar a presentar el llibre d'una bona amiga a L'Hospitalet i demà participaré en una altra presentació al barri. No tinc res publicat recentment i, per tant, no em puc promocionar els meus perquè quan els llibres fan anys ja no es promocionen per Sant Jordi, a no ser que se n'hagi fet una reedició actualitzada, és clar. Sembla que avui, per Sant Jordi, no té gaire sentit recomanar El Quijote, Tirant lo Blanc, Crim i càstig, Un amor fora ciutat, Feliçment jo sóc una dona o llibres que tenen molts menys anys però que tan sols trobaríeu, i encara, en alguna biblioteca o en una llibreria de vell, virtual o física.

Fa uns dies una bona amiga, davant de la meva campanya una mica quixotesca i santjordiana endegada per reivindicar la literatura d'Olga Xirinacs i intentar que se la tingui en compte a l'hora de concedir futurs Premis d'Honor els quals, pel meu gust, haurien de premiar trajectòries intel·lectuals com la seva, em va explicar que va anar a algunes llibreries a la recerca de llibres d'aquesta autora. No en va trobar cap. En una de molt  gran va preguntar a la dependenta, una d'aquestes llibreteres especialitzades a les quals hem de consultar si no sabem què comprar, oh, és que deuen ser molt antics, li va dir la noia. Jo vaig fer una mica de recerca i en una altra llibreria emblemàtica encara em vaig topar amb un volum de La inundació i res més. I no passa tan sols amb Xirinacs, la feina es teva per aconseguir molts altres llibres d'autors que en el seu temps van ser famosos, remarcables, venuts, llegits. O d'autors actuals però que no han entrat en el circuït promocional majoritari, vaja.

Ja sabem de bell antuvi quins llibres veurem a les piles de gruix i quines escriptores i escriptors tindran cues al davant per això de la firma, una pràctica que cada dia em sembla més gratuïta i estranya si no és que coneixes l'escriptor i escriptora i et pot fer una dedicatòria personalitzada i sentida. Al costat dels qui venen molt hi haurà els il·lusionats escriptors anònims o gairebé, els quals seran visitats per amics i coneguts i que potser l'any proper, per Sant Jordi, defugiran el tema per allò de què gat escaldat d'aigua tèbia fuig. 

El dia d'avui m'havia fet molta il·lusió quan era joveneta i encara me'n fa una mica, com em passa amb el Nadal, tot i que ni una cosa ni l'altre siguin el que havien estat més enllà del tema religiós, uns oasis d'abundància gastronòmica o literària en anys d'escassedat i migradeses. Fa uns dies vaig dinar amb unes antigues companyes de feina, una d'elles llegeix molt i cau sovint en el parany de comprar llibres d'aquests ben promocionats que després la deceben de forma parcial o absoluta. Oh, li vaig dir, però ja els has comprat. Em va admetre, amb resignació, que era així. 

Encara hi ha qui creu de bona fe que les promocions que es fan en els pocs programes literaris que queden o en els suplements dels diaris dedicats a la lectura i cada dia més reduïts són sinceres i no van lligades a interessos del sector, coneixences i pressions diverses. Sé de més d'un a qui no han donat més feina en un diari per fer una crítica poc positiva d'algun llibre d'un senyor de la casa. Hi ha volums que sembla que funcionin gràcies al boca-orella però si és grata una mica es comprova sovint que el tema tampoc no és tan innocent, que hi ha promocions alternatives molt ben orquestrades i que fins i tot defugen la vulgaritat de les firmes del dia potenciant el misteri de l'escriptor o escriptora invisible. Una nova competència és la literatura local i comarcal, per tot arreu sorgeixen escriptors de prop que demanen el seu lloc i que escriuen coses on surten els espais coneguts pels coneguts. 

Ja es fan novel·les històriques destinades a promocionar un indret, un edifici, un poble, un paisatge, per tal de generar els inevitables itineraris turístics dels nostres temps. La novel·la històrica també té una altra servitud, les celebracions, siguin la del 1714 o la de la Setmana Tràgica, les celebracions ben vistes ja que celebrar el Compromís de Casp, ara i aquí, seria fins i tot lletjot. La novel·la negra potser acabarà morint d'èxit però aguanta i sembla que gairebé tothom ha d'inserir algun crim en un relat normal per tal que funcioni la venda.

Bé, un noranta per cent del que surt serà pasta de paper d'aquí un any i escaig i més enllà dels llibres de moda dels mediàtics i dels promocionats a dojo molta gent tirarà  de biblioteques, les quals segons la meva opinió han incidit molt més en el tema de què no es vengui tant que no pas la virtualitat o la pirateria. La gent no disposa de  gaire temps per mirar, remenar i triar sense recomanacions de ningú, de forma lliure i atzarosa. Per això han tingut èxit els clubs de lectura de les biblioteques, et diuen què has de llegir, t'amollen el llibre, te'l comenta un suposat expert i a més a més, fas coneixences i xerres una mica, cosa que per a mi és l'objectiu real de l'activitat. Hi ha tanta demanda que en alguns grups han de passar llista i si fas faltes d'assistència t'esborren i tot. La vida està molt escolaritzada, darrerament.

En temps pretèrits les caixes i bancs regalaven llibres i roses i mentre les roses anaven, encara, una mica escasses i cares, van regalar clavells. Els llibres de la Caixa eren un clàssic, per tal que te'ls lliuressin al principi havies de fer un petit ingrés. Després van anar regalant de tot però el llibre del dia de Sant Jordi continuava essent un clàssic. Ara ja no hi ha ni Caixes, al menys com les d'abans. Feliços els temps en els quals crèiem en tot això de la cultura i la literatura, paraules que rimen, com cantava Pi de la Serra de qui diuen que també anirà a una llista electoral i tot, que ja és gros. Res no és com era ni res era com havia estat i els qui canviem més som la gent, car el temps ens fa més savis, suposadament, però també més escèptics i més vellets i l'experiència serveix per a poca cosa, ben mirat.

El dia d'avui es presta a ironies diverses, una molt bona poeta, la Dolors Miquel, escrivia ahir a facebook: 

TINC L'HONOR DE DECLARAR DAVANT DE DÉU, DE DEESSA I DELS HUMANS I MAMÍFERS VARIS QUE MAI HE SIGNAT RES PER UN SANT JORDI, A MENYS QUE FOS UN CERTIFICAT TRAÏDOR DE BASE O HISENDA.

I així ho faig constar per als que ho vulguin llegir.

A Torredembarra, un dia abans de la gran comèdia de la Cultura, de l'any 2015.

Un meu ex alumne escrivia, també ahir, a la mateixa xarxa: 

Demà seré per la Rambla, si compreu qualsevol llibre i voleu que us el firmi, ja ho sabeu.

Fa anys alguns dels escriptors que es consideraven bons i professionals van queixar-se de la presència aclaparadora dels mediàtics, gent que surt per la tele o parla a les ràdios grosses,  cuiners, divulgadors diversos, personatges xarons dels programes de lleure. Tothom pensa que ell és el bo, és clar. Fins i tot recordo que van amenaçar amb boicotejar la festa fent moixoni però em sembla que la sang no va arribar al riu. Avui tothom conviu com pot i també tothom aprofita, com pot i el deixen, les possibilitats de promoció, tan descompensades. Però així és el món i en ell hem de viure i encara bo que som en un indret en el qual bufem cullera cada dia i sempre hi ha un llibre a prop nostre, mediàtic o no, i que podem llegir fins i tot de franc, sense més problemes que els de les llistes d'espera de la biblioteca, a través de les quals també podem copsar la realitat, les promocions funcionen encara que no sempre ni tant com es voldria. Demà, aquest vespre mateix, sabrem quins han estat els llibres més venuts i els escriptors més visitats i fins l'any que ve si Déu vol. 

L'HOSPITALET AL COR

Ahir vaig anar a presentar un llibre de la meva amiga Montserrat Galícia,  a L'Hospitalet. Sempre és un plaer tornar a algun dels barris d'aquesta ciutat, en aquest cas al barri del centre, després d'haver treballat tants anys a la ciutat i haver pogut comprovar dia rere dia els molts canvis positius que l'han transformat i modernitzat.

Pel matí també vaig anar a L'Hospitalet, en aquest cas al barri de Santa Eulàlia, a l'escola Provençana, per fer una mica de barrila poètica amb el grup de sisè, gràcies a la invitació d'una altra amiga, Àngels Prats. Al Provençana hi vaig treballar tot just un parell d'anys però en tinc un gran record, tant de mestres com d'alumnes i també d'això que en diem ambient laboral.

Encara no fa gaire temps un d'aquests tertulians saberuts dels nostres temps, i no pas un dels pitjors, parlant de no sé quin tema, va tornar a mencionar L'Hospitalet i d'altres indrets de la perifèria barcelonina amb els tòpics de sempre. Ja resulta habitual i lamentable que aquests senyors i senyores opinin de tot, aquests dies els estem patint amb intensitat, i que no es limitin a les seves especialitzacions, si les tenen.

Encara per a molts nostàlgics de no sé quins temps existeix allò del cinturó vermell i una mena de línia divisòria entre una mena de gent del país i una altra de sobrevinguda, una altra que, per cert, s'ha diversificat tant que cada dia fan més angúnia aquestes definicions tòpiques sobre immigrants i la resta.  Un dia que dinava en un restaurant xinès de la platja unes senyores es van quedar totes astorades en sentir un jove xinès que els parlava en català, oh, senyores, jo he nascut aquí, els va aclarir el noi. I és que els anys passen i els lluitadors de la Seat, una mica repatanis amb les catalanitats i de procedències hispàniques diverses, ja són avis i besavis.

L'Hospitalet és una gran ciutat, molt poc coneguda pels de fora, amb molts barris, cadascun amb les seves característiques, la seva gent i, és clar, els seus problemes. Les escoles i els instituts han millorat de forma exponencial, té bones biblioteques i centres emblemàtics com la Tecla Sala o el Barnadas. També, com a tot arreu, hi podem trobar algun foradet negre que els temps actuals han fet més evident, però això passa a les millors famílies, fins i tot a les de Pedralbes, tot i que com que a les de Pedralbes no les conec no voldria caure en allò que critico, parlar del que no sé.

La presentació era a Can Sumarro, una biblioteca molt bonica, situada en una antiga masia, que compta amb uns jardinets extraordinaris. L'Hospitalet tenia en els seus orígens un centre urbà molt petitó i unes grans extensions de zona rural, camps i masies, del qual Esplugues per una banda i Barcelona per l'altra n'hi van anar manllevant uns quants trossos. Avui tenim una idea una mica errònia del procés que va portar a l'absorció de diferents pobles per part de Barcelona. En alguns casos no eren els rics, precisament, els que volien annexionar-se sinó la gent humil de la contrada, que es trobava en una certa situació de caciquisme i, com va passar en l'edat mitjana, simplificant les coses, s'estimaven més dependre del rei que no pas del senyor feudal.

Els importants de l'Hospitalet van tenir sort i no va arribar mai a ser un barri de Barcelona, tot i que durant anys hi havia qui ho considerava més o menys així, encara que la ciutat tingués cada vegada més vida pròpia. Les noves generacions, moltes de les quals procedien de la immigració van anar fent seva la ciutat i avui hi ha poca confusió entre ser de L'Hospitalet o ser barceloní, en general. Crec que, com a Barcelona, la gent és més del seu barri que no pas de la gran ciutat. Fa anys, molts però no pas tants, per anar al centre de L'Hospitalet des de Barcelona només comptaves amb els Oliveras, avui el metro ens deixa a la seva Rambla, animada i bonica, que s'allarga amb la Rambla de la Marina i en la qual, això sí, hi trobo a faltar, com en tants altres llocs, el cinema. 

Just Oliveras va ser un empresari brillant i innovador, una mica enigmàtic, emprenedor i amb moltes virtuts, i la prova és que ningú no ha volgut -o no ha pogut- canviar el nom de la Rambla per un altre. Era un empresari modern, que estimava la ciutat i que en les circumstàncies difícils de la guerra va decidir quedar-se a la seva pròpia empresa, col·lectivitzada, decisió que li va costar la vida, juntament amb la de la seva  cunyada, en un assassinat mai aclarit o que potser no s'ha volgut aclarir. Malgrat que sobre la figura de l'empresari hi ha algunes opinions negatives que provenen de sectors molt arrauxats i doctrinaris, he copsat que en general la gent normaleta sentia per ell respecte i admiració. En fi, desgràcies de l'època. 

Durant anys es vivia una situació paradoxal, es parlava de la Rambla Oliveras i dels cotxes Oliveras sense que la gran majoria d'habitants de la ciutat, arribats en grans onades immigratòries, sabessin qui era Just Oliveras. Encara recordo haver preguntat sobre el personatge i comprovar com es fugia d'estudi sense manies per part dels que en sabien alguna cosa i com també els qui no en sabien et feien un posat estrany, ves, era el nom d'un carrer important i d'uns autobusos, que no n'hi havia prou amb això?

Durant anys va planar una gran ignorància sobre el personatge, senzillament, no se'n parlava.  Fins i tot a manuals d'història de la ciutat se silenciava l'assassinat, així com el d'altres persones que van ser estossinades en aquells anys, algunes de les quals totalment innocents, com ara un pobre compositor de sardanes que no feia mal a ningú. De fet fins i tot en la referència de la wiki es passa sense fer soroll per la guerra i la postguerra o, més aviat, no s'hi passa de cap manera.

Avui es fa difícil imaginar aquella ciutat d'abans de la guerra, de la guerra i de la primera postguerra, no té res a veure amb l'actual. Fa poc temps va morir el senyor Marcè i li vaig dedicar una entrada, gràcies a ell i als seus llibres sobre la ciutat i els seus personatges vaig saber alguna coseta més de la història de L'Hospitalet, ha estat un dels seus cronistes més admirables, també era molt bon poeta. La primera visita al museu, amb l'escola, la vaig fer amb ell que n'era el director i recordo poques explicacions museístiques tan sentides, documentades i valuoses. Fa molts anys d'aquella visita, més de trenta. 

Ara he repassat el blog i veig que he escrit sobre L'Hospitalet en moltes ocasions, trenta anys de feina a la ciutat forneixen tot un gran imaginari sobre ella i la meva memòria sentimental la té molt present, tot i que ara hi vaig de visita i ja no és el mateix. La vida passa i la gent jove ocupa les terrasses dels bars de la vida,  com sempre ha estat. Al vespre, quan vaig sortir de Can Sumarro hi havia com una mena de pau ambiental primaveral per damunt de la Rambla Just Oliveras. És clar que feien futbol per la tele i la gent estava reclosa a la llar o al bar corresponent per tal de seguir el partit el qual, per sort, va acabar bé pels nostres i així no vam haver d'escoltar les condemnes i penjaments sobre entrenador i jugadors que s'amollen en cas de derrota, merescuda o no, per aquests inefables mitjans de comunicació que cada dia em semblen més desinformadors i pocasoltes.

A la ciutat vaig treballar al barri de Can Serra, uns quinze anys, i vaig haver de marxar pel fet que ens van tancar l'escola, en una època amb una forta baixada de la natalitat. Avui l'edifici és escola d'idiomes. Tampoc no és escola de primària el Can Bori, on vaig ser un any. El Provençana continua en actiu i també és encara escola el Bernat Desclot, on vaig passar els deu darrers anys de la meva vida laboral, també al barri de Santa Eulàlia però tocant al Parc de l'Alhambra, en això que en diuen Granvia Sud, un sector de la ciutat que ha experimentat canvis immensos, com Bellvitge, i per on, quan hi vaig anar, encara passava el carrilet a cel obert. 

LA NOTÍCIA, LA VERITAT, ELS VOLTORS MEDIÀTICS I ELS EXPERTS INDEFUGIBLES

Mentre una part del món desafavorit es continua ofegant o morint en tota mena de tragèdies diverses ahir un fet puntual va sacsejar la nostra ben peixada societat,  un noiet amb algun problema mental evident va entrar al seu institut amb un parell d'armes casolanes i va ferir algunes persones i en va matar una altra, un pobre professor substitut que feia quatre dies que hi treballava. Evidentment, si no hi hagués hagut un mort els mitjans de comunicació no haurien esmerçat tant de temps ni esforços en informar, més aviat desinformar, sobre un fet tràgic protagonitzat per un nen del qual hores d'ara en sabem molt poca cosa però sobre el qual i sobre les seves circumstàncies molta gent es va afanyar a pontificar per les xarxes socials i pels mitjans de comunicació. 

En tot plegat s'hi van barrejar opinions sobre els nostres temps, la nostra societat, els pares irresponsables, l'abandonament de les criatures, la crisi de valors, la responsabilitat penal dels menors o la crisi econòmica. Un professor del centre que va voler restar en l'anonimat, encara bo, va manifestar que la família era normal i corrent però això és igual car ja l'havien condemnat d'entrada.

Fins i tot vaig escoltar per la ràdio i la tele opinions de suposats experts, psicòlegs i la resta, amollant opinions de tota mena sobre la relació del noi amb l'escola, aspecte de qual no se'n sabia res de res. Què li havien fet perquè congriés un odi d'aquesta mena pels companys i professors? 

Una part de l'entorn proper, companys i pares de companys, caçats sense pietat pels mitjans amb les carxofes a punt, també van parlar massa i de forma poc meditada, quan en aquests casos seria molt millor no dir res, al menys fins que se sàpiga una certa veritat. L'únic article raonable que vaig llegir va ser el del sempre ponderat Gregorio Luri, aquí el teniu, una de les poques persones que es nega, encara, a anar a tertúlies mediàtiques quan sap que no té res seriós a aportar en mig d'un mar de tafaneries i tòpics. I això cada dia és més admirable i menys freqüent en un món on si surts a les teles i ràdios sovint vens llibres, per Sant Jordi i després i abans,  i quan més surts, més et criden perquè surtis.

El final de l'article és ben contundent:

Hegel hablaba de la impaciencia de la opinión como el principal mal moderno. Hay que reconocer que Hegel dice con frecuencia cosas muy sensatas.

Ya entiendo que para un periodista la noticia y la verdad no tienen por qué ir de la mano. Pero es que yo no soy periodista.

Per a més inri els anticatalanistes viscerals i guillats del costat ranci de l'estat hispànic també van aprofitar el tema per penjar barbaritats a les xarxes socials, bestieses que haurien d'estar penalitzades de forma seriosa però per totes bandes, que també per aquí i en versió vernàcula llegeixo de tant en tant moltes ximpleries.

La tendència és sempre cercar culpes:  com no es va detectar la raresa de l'agressor si, pel que expliquen, ja feia alguna cosa estranya de petitó? Culpar la família i l'escola és un clàssic. Per desgràcia les malalties mentals són complicades i jo he tingut alumnes i coneguts que feien coses estranyes de petits i joves i després han menat una vida convencional i també conec situacions inverses, és clar. Quants crims i fets de tota mena no els ha protagonitzat gent aparentment normal? Vivim en una societat on ens sembla que podem controlar tota mena de riscos a base de medicina preventiva a dojo.  

Malauradament no valorem el fet de què aquestes coses siguin fets aïllats,  tot i que dolorosos, mentre tantes criatures i adults viuen enmig d'inseguretats diverses i violències enquistades.  El pitjor és que de vegades llegeixo opinions absurdes que provenen de persones que tenia per raonables i intel·ligents, siguin coneguts de casa o personatges mediàtics.  Hi ha un excés d'experts per tot arreu i en tota mena de temes, ja siguin futbolístics, polítics o educatius.  No sé com és que amb tants savis les coses encara no rutllen.

AQUELL SENYOR DE DRETES QUE ENS QUEIA TAN BÉ

Potser és difícil d'estudiar la irracionalitat però la veritat és que en temes polítics, intel·lectuals i el que sigui sovint ens movem en el camp de la subjectivitat més absurda. Ha caigut, empès pels seus propis pecats però també per l'oportunisme del moment, com li va passar al senyor Pujol, el senyor Rato. I els mitjans d'aquí, d'allà i de més enllà només fan que sucar-hi pa, aquests dies. En canvi, del senyor Millet, convicte i confés, diria que se'n parla molt poc, en aquests darrers temps.

Rato era el senyor de dretes que queia bé, fa anys, com després ho va ser el Gallardón. També Pujol queia bé a la gent fins i tot a gent que no el votava mai. Hi ha actors i actrius, poetes o cantants, que cauen bé o malament per motius molt poc fonamentats, més aviat viscerals. Després n'hi ha que cauen de l'escambell i d'altres  que hi pugen. 

Quan Kennedy es va enfrontar a Nixon la meva mare deia que ella, de ser americana, votaria Nixon. No era per cap motiu especial, només per l'aparença, semblava un senyor més madur, més seriós, amb més experiència. Felipe González també queia bé a gent que no el votava, fa anys ell i el senyor Pujol, ja mig enretirats, van protagonitzar una sucosa conversa televisiva i tothom, i jo m'hi incloc, ens vam sentir gairebé orgullosos dels nostres polítics i del seu nivell dialèctic.

De vegades hi ha gent que cau bé o malament perquè és, en aparença. de dretes o d'esquerres. Fa dies algú em bescantava Vargas Llosa per aquests motius extraliteraris i li vaig aconsellar que llegís el llibre de Xavi Ayén sobre el boom aquell, tan ben orquestrat i que tants bons resultats va fornir. Vargas Llosa serà de dretes i haurà dit molts disbarats però ha estat un home molt més treballador i seriós que García Márquez del qual, paradoxalment, el seu flirteig amb Castro semblava d'allò més encisador. Cuba i la seva gent també queien bé i ara s'ha passat de puntetes pel seu festeig amb els del nord enllà, tan malmirats per determinats sectors de la progressia indiscriminada.

Serrat, el cantant, va caure molt bé i després va caure malament -parlo del país, de Catalunya- perquè aquí de seguida titllem la gent de traïdora a les essències pàtries. Fa anys cantar en castellà era un greuge però avui no ens hi posem pedres al  fetge i gent d'ara, com Sílvia Pérez Cruz, canten com els abelleix i ningú no els fa fora de la llista de catalans universals, una llista complicada i contradictòria, ben mirat.

Rato recordo que va venir a Barcelona quan va tenir una criatura, suposo que amb la seva dona anterior, a qui, com fan els senyors importants de veritat, que per això existeix l'eròtica del poder, va  deixar per una joveneta. També ens queia la bava amb la infanta catalana i la parafernàlia del seu casament barceloní i els seus cursets de català a Rosa Sensat. Ai, Senyor, tan poc com costaria tenir-nos contents, amb quatre detallets, i com ens maltracten, els poders hispànics del moment! Una vegada recordo haver escoltat a l'escriptora Isabel Clara Simó sobre això dels poders hispànics, comentant que eren molt més perillosos quan ens estimaven i ens feien la gara-gara. 

Avui també escolto moltes opinions sobre la gent del present, més jove, i sobre qui cau bé i qui no hi cau, tenim camp per triar, la Colau, el Fernández, el Pedro Sánchez, el Pablo Iglesias, la monja Caram, sempre hi ha més homes que dones, en aquestes llistes i, en tot cas, els papers principals gairebé són exclusius dels senyors, amb poques excepcions. Hi ha un punt de química i subjectivitat en tot això de les percepcions, una mica com quan t'enamores. Els qui cauen bé de vegades, quan comencen a sortir per la tele o a tenir fama, es tornen una mica bocamolls i en deixen anar alguna de grossa i resulta que no són allò que pensàvem que eren, o no ho són del tot, car la perfecció és un miratge.

De fet, de ben poca gent en sabem res, si no és que pertanyen a la família o a l'entorn proper i encara,  i potser és millor així, ja que així encara ens podem il·lusionar amb la política. Fa anys jo mostrava un cert entusiasme per determinats polítics d'un partit català i d'esquerra i algú que hi era una mica més aprop em va dir, ui, què pocs els coneixes... Ben aviat li vaig haver de donar la raó, per desgràcia, que ja se sap que pels seus fruits els coneixerem i si són roses, floriran. Alguns fins i tot ja s'han florit.

LA POESIA D'ANTONI CASALS I ALGUNES REFLEXIONS SOBRE LLIBRES I LITERATURA

Enllaços:

https://obstinacions.wordpress.com/
http://www.bubok.es/autores/acasals
https://antonicasals.wordpress.com/

Des que en vaig llegir els primers poemes, al seu blog, que tinc una gran admiració i respecte per la poesia de l'Antoni Casals. Més encara, si em preguntessin per les meves preferències a l'entorn de poetes actuals seria el primer que mencionaria. Hi ha poetes més coneguts i mediàtics que compten amb poemes extraordinaris però també amb d'altres que grinyolen, per fer un llibre cal un conjunt i no sempre tot té el mateix nivell, la veritat. Tot i que no em vantaré de conèixer tota la seva obra fins ara no m'he ensopegat amb res d'aquest poeta que grinyolés.

El vaig conèixer a través  del món dels blogs, fa anys, com a tants d'altres, quan aquest mitjà de comunicació era tota una novetat. Molta gent que aleshores pontificava sobre blogs, blocs,  bitàcoles i dips va fer moixoni després, per diferents motius. Alguns i algunes ens vam passar del blocat al blogger i d'altres, com l'Antoni, van acabar al wordpress, que ofereix més possibilitats i no t'obliga a carregar amb aquest .es final a l'adreça, tot i que jo ja he arribat a aquell estadi vital en el qual els canvis fan una mandra infinita.

Com tothom que escriu sap encara que la parafernàlia de Sant Jordi faci pensar el contrari, publicar i vendre, avui, és, per a la majoria de la gent, fins i tot per a la més o menys famosa o mediàtica un calvari. Enguany fins i tot no ha estat possible, per a l'Associació de Relataires, muntar la ja tradicional paradeta a la Rambla de Catalunya on et trobaves coneguts i podies comprar llibres alternatius i on jo n'havia comprat algun de l'Antoni. Hi haurà, això sí, parades a Mataró i Sabadell i encara bo que és així.

Malgrat les dificultats, l'Antoni Casals fa temps que amb un voluntat admirable intenta donar a conèixer la seva obra  amb els blogs, però també amb publicacions a bubok, publicacions que generosament es poden comprar a preu mòdic, en paper, o descarregar de forma gratuïta. Potser molta gent no ho sap o no ho vol saber però hi ha llibres que es publiquen en editorials d'anomenada que també són totalment o parcial finançats pels autors, encara més si pertanyen al gènere de la poesia.

Ja fa anys, quan escrivia molta gent però no pas tanta com ara, es deia que Catalunya era el país amb més poetes per metre quadrat del món. Això es repetia de forma irònica, sovint els qui ho feien eren gent de la cultureta, també escriptors, i és que si escriu molta gent el negoci minva, pel que sembla. Potser escriu més gent que no pas llegeix, no ho sé. Publicar, avui, afortunadament, està a l'abast dels aficionats lletraferits,  ni que sigui en llibres col·lectius. Un altre tema és la difusió ja que molta gent que escriu surt als mitjans o té coneguts que el  treuran per la tele o aconseguiran que parli per la ràdio, i em refereixo a teles i ràdios majoritàries, les locals són molt més generoses. Per no parlar dels comentaris a la premsa sobre llibres, pocs i sovint lligats als interessos dels grans grups de la comunicació. No voldria que tot plegat semblés una queixa o que faig el ploricó. És així en el camp literari, en el de la pintura, en el de la música, en el de la cuina i en el de la perruqueria. La majoria de persones hem dinat per poc preu de forma extraordinària en algun lloc que no és a la Guia Michelin ni de bon tros.

Ahir, unes bones amigues em demanaven recomanacions santjordianes i em preguntaven per alguns llibres d'actualitat, d'aquests que escriuen persones més o menys conegudes. Cada vegada em costa més recomanar i tampoc no m'agrada que em recomanin però els espais literaris estan plens, aquests dies, de recomanacions de tot tipus. Molta gent t'admet que després de creure en la recomanació es va quedar fotuda amb el llibre recomanat però ja se l'havia comprat, que és el que es  busca, és clar. Tot és molt complicat perquè les editorials, més enllà dels grans grups incombustibles, han de fer calaix si volen sobreviure. Aquestes amigues també em van mencionar un poeta de culte actual que a mi no em fa el pes i em van convidar a anar-lo a contemplar i escoltar. Si els dius: mireu, en conec un de molt millor, l'Antoni Casals, podeu trobar els seus llibres a la xarxa, fins i tot de franc i és boníssim et miren amb curiositat, deuen pensar que és un parent meu, no ho sé. 

Avui és un valor incombustible però fa temps, molt, Pere Calders era un desconegut per a la majoria, fins que no es va fer Antaviana al teatre. En un programa que van passar per la tele fa anys fins i tot una seva filla explicava que el considerava una mena de secundari d'estar per casa i que quan va veure l'obra al teatre el va telefonar i li va dir una cosa com ara pare, però si ets un geni... Així van les coses, no ets bo ni entre els familiars fins que algú amb solvència no ho diu de forma pública i encara. I aleshores ho  ets sense fisures i de forma incondicional, com passa amb el mateix Calders  o amb la Rodoreda o, en altres camps, amb Miró o Gaudí. Uns tenen més sort que no pas uns altres amb la promoció i la posteritat. 

De vegades, amb els anys, comencen a dir que estàs sobrevalorat i sembla que els qui  et van valorar eren tontos, com en el cas de Campoamor o dels nostres Espriu i Martí i Pol. Les opinions es repeteixen i fan forat i es tornen dogma, com quan es diu, sense haver-lo llegit sencer, que Pedrolo escrivia massa i no gaire bé. En fi, tot això de la literatura i de l'art és com la borsa, puja i baixa, i encara bo que tenim avui recursos al nostre modest abast per fer una mica de propaganda de grans poetes com l'Antoni Casals o per reivindicar una gran escriptora com Olga Xirinacs. La qualitat té molts elements subjectius i nosaltres també canviem de gustos amb els anys i l'experiència. 

Tornant a la poesia de l'Antoni Casals, metge de professió oficial, per cert, m'agrada per molts motius, està ben escrita, les referències culturals hi són presents de forma subtil tot i que palesen que al darrere hi ha un gruix intel·lectual important i evidencien aquests poetes que neixen amb un do i el conreen. I més enllà de consideracions aprofundides, com va escriure Txèkhov, les obres d'art es divideixen en dues categories, les que m'agraden i les que no m'agraden. No conec cap altre criteri. I la poesia de l'Antoni Casals m'agrada des de fa anys, la veritat. Encara més, potser, perquè avui es fa molta poesia rareta, incapaç de connectar amb la majoria de la gent i aquest no és el cas, malgrat la necessària elaboració que els poemes requereixen hi trobo en ella sentiment, emoció, alguna cosa que no sé explicar i que fins i tot no crec ni que faci falta explicar. És així, segons la meva subjectiva opinió, és clar.

Indefens

Indefens,
contemplo la matèria
de què estan fetes les paraules.
Com si en elles
s’hi congriés la vida
i el seu contrari,
com si es fes sòlid
el silenci que ofega
la solitud
de cada mot.

Algú dirà

Algú dirà que el fred d’aquest carrer
congria solituds inesborrables,
que xiulen vents incerts al cos dels arbres
i els gelen, impertèrrits, cors lleugers.
Potser ens adormirem observant astres
que, mentre s’ali¡neen, lluny dels vents,
van establint futurs als nostres tactes
i estranyes melangies sense temps.
Esperaré que esperis la tornada
dels meus sentits al vespre sense fi
i que es facin record, desesperades,
les nits que va fer seves el destí.
Algú dirà que és tard i la memòria
oferirà una excusa per la història.


(D'Una ombra perplexa, Bubok, 2015)

ESPECULADORS, CICLISTES, JOVES AMB CRISIS EXISTENCIALS I DONES INSATISFETES

Quan arriba cinema italià o francès ja tinc tirada a anar a gaudir de les pel·lícules siguin com siguin. De fet, vaig anar a veure Il capitale humano sense saber-ne gran cosa, més enllà del fet que hi sortien dues actrius que m'agraden força i que trobo que no estan ben aprofitades, Valeria Golino i Valeria Bruni Tedeschi. La pel·lícula ha tingut molts premis i és de Paolo Virzi, director de qui tan sols he vist La prima cosa bella, i, és que, de fet, ens n'ha arribat poca cosa fins ara. Amb La prima cosa bella em va passar una mica com amb aquest capital humà, que no em va convèncer tot i que vaig passar una estona agradable i la història comptava amb uns elements que feien que se'n pogués esperar alguna cosa més sòlida.

Sol passar a l'inrevés però en aquest cas s'ha adaptat al cinema italià una novel·la americana, d'un autor que desconeixia fins ara, Stephen Amidon, i sembla que de forma molt lliure, per cert. La pel·lícula no  acaba de trobar el to, té moments gairebé humorístics mal aprofitats, elements de misteri a l'entorn del fet que centra la narració, l'atropellament d'un ciclista, pinzellades que evoquen el cine polític i de crítica social de fa anys i un final una mica convencional i arranjat per tal que no sortim del cinema amargats en excés. He llegit comentaris diversos sobre Il capitale humano i com em passa en moltes ocasions sembla que cadascú hagi vist una pel·lícula diferent, la veritat. Però, vaja, considerant l'estat de les cartelleres, no està malament i té moments brillants i remarcables.

La víctima anònima de tot plegat, el pobre ciclista atropellat, no pot deixar-nos d'evocar el ciclista hispànic de la pel·lícula de Bardem de 1955, una pel·lícula que sempre que la torno a veure m'agrada més que la vegada anterior, la veritat, i de la qual també he llegit coses molt diferents que palesen el fet que cadascú, si no el condicionen amb dogmatismes, té una visió particular i irrepetible a l'entorn de llibres, pel·lícules, quadres o el que sigui. I que en cada moment vital nostre també accedim a aquestes històries de forma diferent.

Per cert, no sé com es fan i es desfan els comentaris de cinema, però el del diari La Vanguardia, que està prou bé però potser és una mica exagerat lloant les virtuts de la pel·lícula, acaba amb una relliscada:

La alusión al montaje escénico no es nada gratuita. Porque la esposa del tiburón de las finanzas es una dama que camufla sus frustraciones en una vida de lujo. Su principal fracaso es no haber podido cristalizar su gran sueño: trabajar como actriz. Interpretar en el día a día ocultando el vacío interior es su cotidiana representación teatral. Un personaje a cargo de la siempre magnífica Valeria Bruni Tedeschi, que encuentra en Fabricio Bentivoglio (su consorte en la ficción) un soberbio oponente.

I és que la Valeria Bruni no té com a consorte en la ficció el Bentivoglio, sinó que aquest és el marit de la Golino. Bé, tot queda a casa.

QUAN MATÀVEM MINORIES A CASSOLADES I DÉU ENS PERDONAVA JA QUE NO SABÍEM EL QUÈ FÈIEM

Cal tenir molts anys ja per tal de recordar que el Dissabte Sant havia estat Dissabte de Glòria. Cap a les deu del matí, em sembla, començaven a repicar campanes i la mainada de Barcelona sortia als balcons a fer soroll amb cassoles i carraques. De carraques en venien pels carrers el Dijous Sant, quan la gent anava a seguir monuments i comprar farigola. Encara n'he vist algunes i tot. Allò de fer soroll evocava l'encara recent Dia de la Palma, quan també es picava a terra per fer escombra amb palmes i palmons, sobretot amb els palmons. Tot plegat era molt divertit malgrat que es deia que així es mataven jueus, cosa que en descàrrec dels qui repetíem tal barbaritat es manifestava de forma alegre, inconscient, ignorant, incruenta i innocent. Fins i tot en el llibre del Trobador Català, un clàssic popular, Bori i Fontestà dedica un poema a això d'anar a matar jueus que es veu que en el seu temps era encara més sorollós car s'anava a picar a les portes de les esglésies amb aquesta intenció assassina. Bori i Fontestà no va arribar a comprovar com aquella mena de dita imprudent esdevenia una realitat letal i avui retiraria aquell poema del recull, n'estic segura.

Bori i Fontestà va ser un bon mestre, un home del seu temps, i molts poemets del Trobador han estat més recitats, copiats i llegits que poemes elitistes i consagrats de tants altres autors que els experts consideren de més volada. El 2012, amb motiu del centenari de la seva mort, se'l va reivindicar de forma tímida i local a Badalona, on va néixer. El meu avi va tenir un mestre a Esplugues modern, molt proper en idees i tarannà a Bori i Fontestà, els feia llegir en català i el Trobador va ser un dels seus llibres de lectura. Per sort l'Editorial Millà va anar fent reedicions del llibre, avui encara aguanta la llibreria Millà però no pas l'editorial, tot i que es conserven alguns fons, per sort.

Precisament ahir, per TV3, no sé si a causa de la data o perquè aquests dies  farceixen la programació amb repeticions diverses, van tornar a passar Boira negra, un documental que explica el difícil camí de molts jueus fugitius que van arribar a Espanya. Tot i que Franco fos un aprenent de Hitler, amb aquest tema hi va haver una relativa tolerància, sobretot si els fugitius tenien calerons i se'n treia alguna cosa. Res semblant als francesos col·laboracionistes que van ser més papistes que el papa i es van esforçar molt en el tema de caçar jueus, una història fosca que al país veí li ha costat molt d'admetre. El sinistre Papon se'n va sortir molt bé fins fa, com qui diu, quatre dies. Estic llegint La fragilidad del neón, de Juan Laborda, on s'evoca la França fosca de després de la guerra i fins ben entrats els seixanta, en el temps del conflicte amb Algèria. Papon forma part d'aquesta estranya i horripilant espècie de malvats útils, a sou dels poders, cruels i terribles, que acostumen a sobreviure i bellugar els fils de totes les guerres brutesa i que gaudeixen d'un camaleonisme impressionant.

Els documentals com Boira negra barregen testimonis i filmacions de l'època amb teatralitzacions, cosa que no m'agrada gens pel fet que fa perdre la perspectiva i que tot sembli ficció, al capdavall. És aquesta una moda del nostre temps, també present en la literatura. Jo crec que perjudica la realitat dels fets, de vegades fins i tot em sembla una mena de manca de respecte als esdeveniments del passat, però és que jo sóc molt exagerada amb aquesta mena de coses. Per desgràcia l'afany per matar gent a causa del que són o se suposa que són i no pas del què han fet, ha estat una constant en la història i encara avui hi ha qui mataria moros, policies, catalans, capellans, espanyols, botiflers  o feixistes de forma absolutament aleatòria i indiscriminada, les xarxes socials acullen amenaces d'aquest tipus sovint tot i que jo també crec en allò del gos que borda i de vegades no és tan perillós com el que et fa moixaines i te la clava quan menys t'ho esperes. 

El Dissabte de Glòria de la meva infantesa, si obviem el tema racista popular, era un dia alegre i joiós en el qual s'acabava la tortura psicològica del sermó de les set paraules, les processons tètriques, les prohibicions de fer soroll o jugar, els programes de cinema dedicats a la vida de Jesús, els màrtirs i sants cristians o els pèplums confessionals,  i la cirereta del pastís era el divendres sant, en què ja no hi havia ni tan sols cinemes, cavallitos o bars oberts.

Pel dissabte de Glòria s'estrenaven pel·lícules i obres de teatre, fins i tot revistes i sarsueles. En general s'ha bastit una teoria maniquea sobre el Paralelo d'abans i el de després de la guerra però fins als anys seixanta ben entrats, pel que fa a la programació i considerant els canvis que va comportar la popularització del cinema sonor, la cosa no va variar tant i es pot comprovar si la gent es pren la molèstia de comparar cartelleres d'espectacles. Les dones ballarines es van tapar més i el poc català que s'amollava va quedar en res o en molt poca cosa, això sí. Però en els temps ombrívols es cantava i es ballava i s'anava al cinema de barri i es menjaven cacauets, car la vida és la vida malgrat totes les misèries i tragèdies que ens la vulguin amargar. I és que això d'encotillar la història, la dels rics i la dels pobres, en manuals i teories, sempre té molts forats pels quals s'escolen les excepcions com aigua en un garbell. Potser, al capdavall, el misteri de la Resurrecció rau en aquesta mena de petites coses.