LA CRISI, LA BUROCRÀCIA OFICIAL I UN SENYOR QUE ES DIU DANIEL BLAKE

És possible que els temps que corren facin que I, Daniel Blake sigui una pel·lícula acollida amb entusiasme mentalitzat i esquerranós. En sortir del cinema vaig escoltar comentaris sobre l'argument, tan colpidor, tan real. I, de fet, hi ha moments ben realistes i colpidors en aquesta història, denúncies gens subtils sobre un estat del benestar que va deixant un munt de marginats per totes bandes. Bons actors, ambient realista, una incursió mes en el tema kafkià i actual d'una burocràcia aparentment ben intencionada però que aclapara de forma abusiva, en l'excés de control absurd de les nostres vides privades, en la poca humanitat dels funcionaris, en aquests telèfons en els quals La primavera vivaldiana s'acaba identificant amb aquestes esperes en el temps d'atenció que se't dedica, el mateix que l'adagi d'Albinoni ha acabat per esdevenir música per a funerals alternatius. 

Llàstima que Ken Loach, sempre interessant, acabi també gairebé sempre per caure en els tòpics i en el recurs a un sentimentalisme una mica tremendista, que de tan realista acaba per ser-ho ben poc. No entraré a fons en el tema per no espatllar un argument força previsible, però escenes com la del suc de tomàquet o el recurs a la prostitució en casos desesperats, així com fins i tot la ineptitud preocupant d'un senyor intel·ligent que no té ni seixanta anys, per fer anar un ratolí en els temps que corren, aconsegueixen el contrari del que cerquen, fer riure, o somriure, en lloc de fer plorar, tot i que més d'una llagrimeta es va escapar, pel pati de butaques.

El desenllaç resulta esperat, previsible, al capdavall ja sabem que poca cosa s'hi pot fer. El sistema s'ha especialitzat en posar cara al públic persones que poden ser inhumanes o ineptes, però també bona gent que no pot fer-hi res i que està destinada a rebre les protestes fent el paperot i contenta de cobrar a final de mes. Hem vist aquesta història en d'altres ocasions, ja abans d'aquesta crisi i de les altres. En molts casos ens havien deixat una finestreta oberta, però aquí Loach ens vol fer  patir i ho aconsegueix parant algunes trampes i amb uns girs en el guió que en ocasions no venen a tomb. 

Amb una solidaritat tan palesa entre els pobres, ¿no hauria estat més creible, d'entrada, que el protagonista davant del seu analfabetisme informàtic, demanés ajuda de primera mà a aquests veïns que fan contraban globalitzat, per tal de sobreviure com es pot, tan simpàtics, d'entrada? Ja sabem allò de que val més un veí a la porta que un parent a Mallorca. I la protagonista, no té una mare estimada a la capital? No li pot donar un cop de mà temporal o quedar-se amb les criatures mentre les coses van mal dades? O no podria, el nostre protagonista, endegar uns quants mòbils de peixets més i mirar de col·locar-los als mercats setmanals, quan s'adona de l'interès d'aquell que li buida el pis per la joguina? Per cert, aquí per buidar aquell pis no et donarien ni cent euros, més aviat hauries de pagar tu per la feina. I és que hi alguna cosa que grinyola, en aquesta història, algunes incoherències ben paleses pel que fa a les reaccions dels protagonistes.

Potser m'he tornat cínica però enmig d'alguna escena trista em venien al cap bromes mal intencionades, com ara una cançó que entonava la Sardà en un programa antic: quan es treia les calces, amb el cor ple de pena, i la gent comentava, serà rossa o morena, ella veia només el seu pobre fillet... L'acumulació de tristeses, el mateix que l'acumulació de violència, sexe o crims, provoca efectes contraris als esperats, al menys, a mi. Existeix la crisi però l'absurd burocràtic i estatal no és gaire diferent del que ens mostrava fa anys Tavernier a Hoy empieza todo i la funcionària que decideix el nostre destí tampoc és excessivament diferent d'aquella a la qual Matt Dillon, a Crash, sol·licitava un canvi de metge. 

Enyoro el to berlanguià d'un Plàcido, una mica d'humor sense complexos, alguna esperança en aquest món nostre del present que ens volen fer veure tan terrible i potser no ho és tant, ni tan sols pels pobres d'ara i aquí que, al menys, no han de fugir cap enlloc i sense res, encalçats per la inseguretat i la violència irracional. És el que sol passar amb Loach, però, vaja, també va bé que de tant en tant ens facin plorar o emocionar o sentir culpables de tenir una pagueta de jubilada, una feina de funcionària o un pis modest de propietat, mentre tants pateixen el pervers sistema que ens acull tot i que en ocasions repetim allò de l'acudit, que ens quedem com estem, vaja. Vull pensar que al menys algun dels possibles funcionaris de despatx que ahir eren al cinema avui haurà canviat d'actitud de forma radical, en atendre els necessitats al seu despatxet. Altrament, serveixen d'alguna cosa aquestes històries?

I consti que ja sé en quin món vivim, a l'escola he conegut situacions ben absurdes relacionades amb les possibles ajudes que amollen els organismes pertinents, un munt de sigles que donen feina, sovint temporal i precària, a molta gent de tota mena. Fins al punt que en una ocasió una mare amb dignitat em va dir que no pensava anar a demanar res als serveis socials, a canvi de que li fessin una mena d'interrogatori tafaner i abusiu. El pitjor del present és que s'està perdent el sentit de l'humor de forma preocupant i, pel que fa al país, també els seriosos discursos polítics contenen poca ironia i són entomats sense cap mena d'humor, ni anglès ni català. 

TEATRES, QUADRES, ACTORS, ACTRIUS I SENYORES DE LA VIDA

He anat a veure Art al Teatre Goya. Malgrat ser aquesta una obra tan popular no n'havia vist les versions anteriors. Recordo com a escola comentaven en el seu temps la de Flotats, les opinions eren diverses i polèmiques, com començava a ser-ho ja l'actor, recuperat a Catalunya amb bombo i plateres, i la gestió del qual al Nacional va acabar com el rosari de l'aurora. Flotats no m'agrada gaire ara com actor, més aviat m'ha anat no-agradant, ja que com els esdevé a alguns actors de renom ha acabat per esdevenir histriònic en excés. Però sempre et pot donar alguna sorpresa interessant.

Això em passava en ocasions amb l'Espert però he de dir que la seva actuació de categoria, en això dels premis Astúries, em va emocionar i tot. Aquesta mena d'actors i actrius fan teatre fins i tot quan sembla que no em fan però no sempre en deuen fer, és clar. Fa dies vaig llegir un article entranyable del David Trueba que evocava unes antigues partides de parxís entre Espert, Amparo Rivelles, quan aquesta ja estava delicada de salut, i Lina Morgan. Ah, quina obra de teatre no es podria endegar amb el contingut de les converses d'una sola d'aquelles partides informals!!!

Recordo quan les revistes progressistes, com ara Triunfo, que per a mi aleshores era la biblia, lloaven a bastament, en la seva etapa francesa, a Flotats. Triomfar a París, com avui triomfar a Nova York, resultava gairebé un sinònim d'esquerranisme, modernitat i qualitat, a prova de bomba. En una ocasió vaig escoltar Perico Pastor ironitzant amb això de fer les amèriques i tornar en olor de multitud. Quan Raimon va actuar a l'Olímpia hi havia gent que m'ho va comentar com si fos una mostra fefaent de la qualitat musical i cultural catalana, ja que allà tan sols hi actuaven els escollits dels déus. Llàstima que al cap de poc temps hi va actuar en Rapahel i la màgia se'm va esvair, en part.

Flotats, malgrat que va ser molt contestat durant la seva època en el Nacional, tenia bones idees que han quedat surant per l'infinit, com allò de comptar amb una companyia estable al Nacional, companyia que molts països avançats tenen en els seus teatres i que dóna seguretat i currículum als actors. Aquí el problema segurament seria la tria i com es fa, encara funcionen a tots nivells les coneixences i les relacions. Però la sort també compta i no se sap mai.

Flotats va passar de bandera de l'esquerra catalana afrancesada a ser titllat de nen mimat de la primera dama del pujolisme, però avui ja se l'ha recuperat per a la normalitat teatral de forma puntual, després d'haver anat a Madrid. Això d'anar a Madrid quan algú s'empipa és una constant, no sempre surt bé i em resulta gairebé una curiositat estudiable. Ho va fer fins i tot la Xirgu, avui tan reivindicada com a improbable fantasma del Romea, on va treballar poc, per cert. Això dels fantasmes inventats forneix molt de material als explicadors d'itineraris culturals, ens agraden, aquesta mena d'històries.

Avui el Teatre Goya gaudeix d'una revifalla gràcies a la tasca de Josep Maria Pou, qui també té cura d'un teatre madrileny emblemàtic, el de La Latina. Pou va ser un altre dels tres personatges d'aquella ja antiga versió d'Art, en castellà, amb Flotats i Carlos Hipólito. Expliquen que Flotats en va veure l'estrena a França i de seguida hi va tenir interès, fins i tot em penso que hi va haver algun embolic amb els drets d'autor. Ha estat aquesta una obra rendible i molt ben tractada per la crítica. 

Jo en vaig llegir el text fa temps, en un grup de lectura a l'entorn d'obres de teatre i no em va fer ni fu ni fa. Hi ha textos que funcionen sols però jo crec que no és el cas, aquesta obra precisa de bons actors i d'escenari. En el Goya hi coincideixen tres molt bons actors i l'obra funciona i funcionarà, la direcció em sembla adient i encertada, se n'ha potenciat la comicitat, per exemple. els temps canvien i nosaltres, també, i tot exigeix noves lectures. 

Després d'uns anys d'anar poc al teatre, ara m''hi he tornat a aficionar. Em vaig ensopegar durant un temps amb algunes obres mediocres, amb actors amb mala dicció i moltes pretensions, i he de dir que els preus em semblen excessius considerant que les obres més habituals, avui, són monòlegs, diàlegs o triàlegs, a tot estirar, per motius econòmics sobretot, amb decorats gasius que passen per  moderns i innovadors. Per sort ara portem unes quantes bones temporades teatrals tot i que sempre trobes a faltar moltes coses.

Encara més, molta gent va al teatre d'arròs, gràcies a les entrades que es reparteixen a coneguts i saludats. Una cosa és que hi vagin de franc aquells que després n'han de fer una crítica, una ressenya, un article, i l'altra és que les entrades arribin a la cosina del pare d'una periodista de segona que treballa en un diari i a tota la seva parentela. També sóc contrària a ofertes i descomptes, els dels jubilats inclosos. Seria millor un preu just per a tothom i que tothom pagués, la veritat.

Llegeixo avui que el Goya, teatre del Centre Aragonès, una institució emblemàtica, ha fet cent anys. L'edifici i el centre els van complir el 2014, però el teatre no estava acabat. Ha patit remodelacions diverses, la darrera del 2008, i tot que és un teatre acollidor ha caigut en el parany de moltes sales modernes, no posar un passadís al mig del pati de butaques. Fa algun temps un còmic, al Condal, feia broma a l'entorn d'aquesta mania de la manca de passadís central, que limita la mobilitat en cas, per exemple, d'arribar amb el temps just o haver d'anar al lavabo. Però, vaja, això són pecats petits. 

La zona on es troba el teatre és cèntrica però s'ha de dir que també és un nucli habitual de prostitució, tot i que amb aquesta activitat, mai resolta ni tractada de forma seriosa sense voler fer volar coloms, hi hem conviscut durant anys i panys. Jo vaig treballar durant un any a l'Escola Castella, situada a la plaça del mateix nom, i de bon matí ja veia jaios que feien com que anaven a buscar el pa i buscaven marro. Hi havia aleshores una prostitució molt decadent per la zona, ara hi ha més de tot. L'activitat ha sofert canvis i alts i baixos, quan jo era petita la mare no volia passar per aquell costat de la Ronda. 

A la plaça del Pes de la Palla, per altra banda entranyable i amb aquell balconet on es podia veure l'activitat cosidora del famós Poveda sastre, existia un bar d'aquests oberts a l'aire lliure i en una ocasió hi vaig filustrar en moltes ocasions una iaia coneguda que em semblava inofensiva, quan vaig tenir més edat la mare em va confessar que exercia d'alcavota. El gran teatre del món sovint és molt més excitant que no pas un escenari convencional.

Sobre Art, jo crec que la mateixa Yasmina Reza s'ha sorprès del seu èxit, representada per tot el món, traduïda a més de trenta idiomes. En algun moment, aquesta escriptora i moltes coses més, va manifestar que l'èxit no sempre té a veure amb la qualitat. Expliquen que va escriure l'obra en sis setmanes. Hi ha gent que m'ha dit que li agrada Reza, quan, de fet, aquí en coneixem poca cosa més, Un déu salvatge i, a tot estirar, la comèdia espanyola. Però és que avui per ser un expert no fa falta un gran bagatge, la veritat. La llàstima és que a molts bons autors contemporanis, de narrativa, però sobretot de teatre o cinema, els anem coneixent amb comptagotes i de forma desordenada i parcial.

Les consideracios de l'autora sobre qualitats i èxits m'han fet pensar en què una vegada l'escriptor Gonzàlez Ledesma em va comentar, i crec que em va dir que la frase no era seva, que els premis te'ls acostumen a donar per allò de la teva obra que menys t'agrada o menys valores. De fet, tot funciona una mica com aquest quadre blanc que propicia les divagacions i discussions dels tres personatges de l'obra i pel qual un d'ells ha pagat una pasta. El quadre és d'un autor que ven bé, i això és el que compta, a la vida, la cotització. 

El cert és que l'obra funciona. Arquillué, Villanueva i Orella són tres molt bons actors i han demostrat que poden fer de tot i fer-ho bé, aixó sí, amb una direcció intel·ligent, com és el cas. L'obra té una durada sostenible i el ritme no decau, potser una miqueta pel mig i al final. El catalitzador del quadre obre la caixa dels trons, de les pors, de les inseguretats, dels ressentiments i de les enveges, però al capdavall serà com si no hagués passat res, la profanació al blanc del quadre es podrà arranjar amb aigua i sabó, car els humans tenim recursos per refer profanacions més grans i la vida continua i tothom necessita amics i saludats.

No entenc com no s'ha parlat més dels cent anys del Goya. Com tantes altres sales va passar per l'època de ser cinema de barri, d'aquell barri que va produir gent tan heterodoxa com Terenci Moix. Però el seu currículum teatral és esplèndid. El Centre Aragonès és tota una institució emblemàtica, va acollir els aragonesos, abundants, com els valencians, en aquelles primeres migracions hispàniques lligades al creixement barceloní. 

Les cases regionals i centres d'aquest tipus eren llocs molt ben vistos per les famílies, acostumaven a fer-hi ball i les mares i pares trobaven que eren indrets honestos i amb garantia de seriositat. Jo, de joveneta, havia anat algunes vegades a aquests indrets per mirar si lligava amb algun xicot treballador, honrat i amb bones intencions. 

Ara m'he mirat una mica la web del centre i he vist que fan conferències sobre l'aragonès, aquesta llengua que en alguns indrets estan recuperant particulars i grups musicals. L'Aragó és proper i poc conegut, en general. La jota aragonesa ha estat objecte de grans devocions a casa nostra i ha tingut fins i tot la sort de comptar amb modernitzadors del gènere, com ara Carmen París.

M'agrada passar per un lloc que ha estat teatre, cinema, potser altra vegada teatre, i que avui continua en actiu, cuidat i freqüentat. Em passa fins i tot amb les botigues. A prop de casa hi ha una fleca que fa molts anys era d'una gent de l'Emporda, després en van tenir cura uns andalusos, avui uns magrebís. Però continua sent una fleca, encara que tingui un altre nom i que el pa ja els arribi de qui sap on. Aquestes coses gairebé m'emocionen, potser pel fet que no són freqüents. 

Fa poc, a la  recerca d'informació sobre un teatre del barri, em vaig comprar un llibre que cataloga, més o menys, els teatres barcelonins, però m'ha semblat un llibre pobre i amb informacions gasives, res a veure amb aquell tan documentat sobre els cinemes de Munsó Cabús, endegat en una època sense internet, per cert.  Avui es publiquen un munt de llibres sobre la ciutat, en general apleguen bones imatges, de vegades són imatges que ja has vist en d'altres llocs o t'han arribat per internet. El mateix que sol passar amb les revistes d'història, els continguts són pobres, reduïts, refregits de tot arreu o invencions ben intencionades. 

Investigar a fons els temes no és senzill, requereix molt de temps i esforços per a resultats modestos. Molta gent, com jo mateixa, tira de la xarxa, de l'Hemeroteca de la Vanguardia o d'altres revistes, tot i que en molts casos, llevat d'aquest de la Vanguardia, els buscadors són poc eficaços. Però, vaja, val més que hi hagi que no pas que no hi hagi i sempre et pots ensopegar amb alguna perla inesperada o amb una informació seriosa que et resulta sorprenent. 

Quan anava a treballar al Castella ho feia sovint a peu. En aquella època fins i tot vaig dedicar un poema, i devia ser per aquests dies de la tardor incipient, a una senyora que feia de la vida, com s'anomenava quan jo era petita, eufemísticament, això del treball sexual. Era una dama decadent, gran, amb aspecte de mestressa de casa resignada, seia al pedrís de la botiga Miró i esperava, mentre feia sopes de lletres.

Quan era petita jo no entenia això de fer de la vida i ho confonia amb ser molt de vida, que era com es parlava de la gent que menjava en abundància. També em pensava que allò de la cançó del Cola Cao deia que el ciclista era l'amo del lampista i no pas de la pista, m'he adonat que aquestes interpretacions infantils són habituals en el procés d'aprenentatge del llenguatge i dels seus matisos i intencionalitats i en ocasions fins i tot substitueixen l'original, com ara allò d'anar de rodes a pilats o el Marinero de Tarpeya. Les paraules, com les obres d'art, tenen una vida atzarosa i imprevisible.

Cançó de la prostituta que feia sopes de lletres

A prop del teatre Goya s’apleguen tot el dia
estols de prostitutes de diferents edats,
que amb les seves esperes, que semblen avorrides,
estenen un estrany aire pecaminós
per aquell indret vell de la Ronda més trista.

Fa temps en veia una, quan anava a la feina,
que s’assesia al pedrís d’una botiga immensa
plena de rentadores i de televisions
i ordinadors brillants, mirallets del futur.

Feia sopes de lletres esperant els clients,
gairebé sempre vells, d’aspecte solitari,
decadents personatges anònims dels que amaguen
els racons més ombrívols de la meva ciutat.

No anava gens pintada i tant sols palesava
la seva feina aquella espera quotidiana
I unes faldilles curtes, ja passades de moda,
que mostraven el fons d’unes cames molt blanques,
on els rius de la vida hi havien dibuixat
uns blavosos camins de cansament i penes.

Fa temps que no la veig, el paisatge canvia
i ara hi ha noies joves de molts racons del món
empeses per qui sap quines necessitats
o enganys o neguitoses ambicions ben migrades.

Tant de bo hagi pogut aviat prejubilar-se
I fer sopes de lletres a algun hotel petit
vora un mar ben tranquil, que onegi sense pressa,
i atendre ara tan sols els amants més plaents.

El món convencional, d’aire condicionat,
on em moc sense pressa, bandeja les misèries
del món on sobreviuen milers de prostitutes
barates, car les cares són també un altre món.

Per la Ronda més trista la flaire de castanyes
estén la retrobada amb la nova tardor
i una llum de capvespre, pietosa I inútil,
embolcalla les dones que esperen un client.

A la ciutat farcida de vanitats antigues,
i esperances modernes i aparadors inquiets,
els més sòrdids poemes fan cua a les voreres
i les velles misèries retroben el seu port.

(La pols dels carrrers, Meteora, 2006)

SENSE BARRET I AMB EL CAP CLAR

He acabat aquest llibre amb la sensació d'haver-me quedat a mitges en molts aspectes de la vida i l'obra de les dones que biografia.

Las sinsombrero, (Espasa, 2016),  recupera i amplia la informació que es va aplegar en un documental emès per televisió, del qual vaig parlar en el blog alguna vegada i l’autora del qual era la mateixa que la del llibre, Tania Balló, a més de Serrana Torres i Manuel Jiménez. El documental forma part d’un projecte important que s’ha endegat amb la intenció de difondre’l en els centres d’ensenyament. Porta per subtítol: Sin elles la historia no està completa. 

Potser la història de la de la generació del 27 sigui sempre incompleta a causa de molts motius, un dels qual, evidentment, la Guerra Civil, que va representar un sotrac definitiu per a tanta gent. De tota manera, com es remarca en algun lloc del llibre, l’oblit pot ser pitjor que no pas les bombes. I el pitjor és que aquest oblit ha estat acceptat i fins i tot propiciat pels homes brillants i festejats que van sobreviure a la tragèdia.

El llibre recull deu biografies de dones que van tenir un pes específic en la cultura castellana d’aquells anys. Podrien ser moltes més i cadascuna d’aquestes biografies podria ser així mateix objecte d’un llibre extens o fornir arguments per a una novel·la de categoria, tot i que de vegades la popularització pot frivolitzar la historia. Les deu dones són Margarita Manso, Marga Gil Roësset, Concha Méndez, Maruja Mallo, Angeles Santos, María Zambrano, María Teresa León, Rosa Chacel, Ernestina de Champourcín i Josefina de la Torre.

Si bé en els seus entusiastes inicis van coincidir en el temps i l’espai,  un Madrid en ebullició, amarat d’iniciatives i propostes agosarades, que va florir a fons durant la breu etapa republicana, els fets posteriors les van portar per camins molt diferents. Van sobreviure a la desfeta però ja no eren les mateixes. Algunes es van exiliar per no tornar al país fins que ja eren molt grans. D’altres van romandre en una mena d’exili interior, suportat de formes diverses. La majoria van morir molt grans, tan sols Gil Roësset, hipersensible, va posar fi a la seva vida jove, a causa d’una passió amorosa impossible de consumar.

Escriptores, poetes, filosofes, escultores, pintores. Polifacètiques, treballadores, rebels, resignades. Alguns noms ens sonen, d’altres, no. En tot cas mai no van ser tan visibles com els seus amics i companys, malgrat comptar amb una obra igual o superior a la d’aquells homes mitificats: Dalí, Alberti, Buñuel, Cernuda... Ells les van silenciar, no en van comentar res ni van fer al·lusions a la relació amb ells en els seus escrits, en les seves entrevistes. Com tantes coses, el projecte va néixer gairebé per casualitat, a partir d’una lectura que Jorge Carrasco va fer d’un llibre de Gibson en el qual sortien algunes d’aquestes dones de les quals no se’n sabia pràcticament res.

De tota manera l’oblit no era absolut,  es va trobar un blog a la xarxa endegat per una mestra interessada, a causa de les preguntes de les seves alumnes sobre autores del 27, alguns articles puntuals, referències esparses. Fins i tot algun llibre publicat per elles es podia aconseguir, amb cura i paciència. El 27 és una època clau per a la cultura espanyola moderna, un període ric, avantguardista, amb una transversalitat important. La Transició va recuperar molts noms masculins, però l’oblit va continuar planant per damunt d’aquestes dones tot i que algunes d’elles van morir molt grans, a finals del segle XX, sense aconseguir res més, i no sempre, que alguna referència a la premsa o fins i tot algun reconeixement oficial, com en el cas de Rosa Chacel.

L’autora admet que n’hi ha moltes més: Remedios Varo, Zenobia Camprubí, Carmen Conde. Podríem afegir que si aquest treball immens obrís la porta a la cultura catalana d’aquells anys la nòmina encara es podria ampliar a bastament. El títol del llibre, amb la referència a la manca de barret, té el seu origen en un comentari de la pintora gallega Maruja Mallo, en explicar com en passejar per la Porta del Sol sense barret els van arribar a llançar pedres, així eren molts sectors rancis en aquella època, fins i tot en una ciutat gran. El terme sinsombrerista fent al·lusió a la transgressió, va ser, però, idea de Ramon Gómez de la Serna. El terme va molt més enllà de l’anècdota, segons Gómez de la Serna: Es el final de una época, como fue el lanzar por la borda las pelucas. Quiere decir 'presteza en comprender y en decidirse, afinidad con los horizontes que se atalayan, ansía de nuevas leyes...'".

No era fàcil ser dona aleshores, ni tan sols dona de casa bona i culta, com és el cas d’aquesta plèiade d’intel·lectuals. L’aspecte del seu origen benestant també sembla de vegades una llosa que no afecta a la majoria d’homes importants d’aquella generació, que també acostumaven a ser de casa bona.  De fet, qui podia estudiar, aleshores? Hi ha alguna excepció, com Miguel Hernández, que va tenir amors temporals amb Mallo i amistat amb d’altres dones del grup, però gent com Lorca o Buñuel el miraven amb un cert menyspreu i s’han trobat comentaris sobre ell força maliciosos. I és que una cosa és voler educar el poble i l’altra, conviure amb ell, tractar-lo d’igual a igual i que pugui representar, fins i tot, una mena de competència. En aquest tema hem avançat força però el classisme dels anys trenta era un pes pesat i la barrera social i econòmica era més contundent que no pas la ideològica.

En aquestes biografies breus hi ha ombres i llums, les vides de moltes d’aquestes dones van ser llargues i difícils,  moltes no van tenir descendència i això potser perjudica el record posterior tot i que en ocasions la família també pot no tenir interès en què es parli en excés de les vides personals. Les pintores, Mallo i Caso, han aconseguit un cert reconeixement posterior, la seva obra és impressionant, innovadora, diferent. Tot i amb això encara no tenen la consideració d’un Dalí, d’un Picasso. El llibre, potser sense proposar-s’ho, va molt més enllà, ens mostra la realitat d’un entusiasme que va agermanar persones de diferent ideologia que després es van veure separades per les circumstàncies o ens explica com tantes famílies van rebre per totes bandes, cosa que avui sembla que no abelleix recordar.

Pel que fa a les poetes, escriptores, assagistes, no és senzill trobar els seus llibres, tot i que en això la xarxa ajuda molt. Persones d’una categoria immensa com Zambrano són molt citades però poc llegides. Potser això també passa amb els homes però mai no hi ha el mateix gruix d’oblit ignorant. Una poeta i actriu com de la Torre va morir l’any 2002, després de ser una secundària en el cinema, en la televisió, una veu sense rostre a la ràdio. Ángeles Santos va morir, com qui diu, fa quatre dies, el 2013, però encara és una pintora poc present en el nostre imaginari.

María Teresa León va patir un Alzheimer progressiu i ni el seu mitificat company de tants anys, Alberti, no la va reivindicar a fons quan va tornar al país, en olor de multitud i amb una nova companya.  Quan la progressia anava a visitar el poeta a l’exili romà ella era la senyora amable i intel·ligent que els feia el cafè. En el fons, en molts grans homes d’aquella època s’hi percep menyspreu, gelosia, inseguretat, davant dels canvis importants i irreversibles, malgrat tants entrebancs, en el paper que pretenien representar unes dones a les quals, ai, va costar força aconseguir coses com ara el vot.

Un llibre imprescindible, que es pot completar amb el documental televisiu i que més que tancar interrogants n’obre molts altres i esperona la necessitat de saber més coses sobre tantes dones innovadores i arriscades, maltractades per un destí difícil i per les circumstàncies polítiques i històriques.

SOBRE TENDÈNCIES LITERÀRIES I ESPORTIVES

Aquest dissabte el molt llegit senyor Morán escrivia  de forma crítica sobre els premis literaris, crec que en aquest cas tenia tota la raó. Això si, malgrat les servituds dels Nobel admetia que gràcies a la difusió relativa dels premiats havia conegut tres o quatre bons escriptors. Per més que critiquem premis i guardons és evident que agrada aconseguir-los, encara més si comporten diners, al capdavall els diners són importants i possibiliten moltes activitats, a banda de fornir seguretat vital. 

Durant uns anys, als guanyadors del premi Francesc Candel de narrativa, el qual vaig guanyar en alguna ocasió, se'ls lliuraven coses com ara vals per comprar llibres, o ordinadors personals. En aquests premis locals i de barri sovint t'ensopegues amb persones que concursen de forma habitual, són gent que té habilitat i grapa per escriure, de vegades molt bons però que no han aconseguit entrar en els grans circuïts dels escriptors reconeguts -tot i que et trobes amb sorpreses, els temps no estan com per menysprear cap premi petit- i que gaudeixen amb el tema, a més de treure'n algun benefici, a banda de la publicació, que no sempre s'esdevé.

El premi de poesia l'havia guanyat un senyor gran, amb el perfil que explico. El poema guanyador era molt bo, pel meu gust. L'home, quan va saber que no donaven diners sinó allò dels vals per comprar llibres -havien de ser llibres- va comentar-me, amb ironia: 'si sé que no donen virolles, no em presento'. Em va fer gràcia que un bon poeta com ell fes aquell comentari tan poc eteri però el cert és que amb els diners dels premis l'home es veu que pagava sopars als amics i de llibres ja en devia tenir un munt. Crec que en els darrers temps han tornat a donar premis en metàl·lic, en aquest premi. En general no es donen premis en diners, mai dels mais, en els premis literaris infantils i juvenils, deu ser per no corrompre el personal.

Avui es presenta més gent que mai als premis, a l'inefable Planeta s'han rebut més de cinc-cents originals, però fa un parell d'anys vaig formar part del jurat de narrativa del mateix premi Candel i la participació era tan nombrosa que vaig declinar continuar amb aquella tasca després d'un parell de convocatòries. I, de fet, si bé no trobaves grans genialitats el nivell mitjà dels treballs era remarcable. 

La cultura ja no és minoritària i ens n'hauríem d'alegrar. La lectura de biografies de gent lletraferida del temps d'Espriu, relatives a l'època en la qual es van començar a lliurar premis literaris en català, mostra grans servituds, picabaralles i fets absolutament lamentables entre aquelles minories selectes, respecte al resultat d'uns premis als quals es presentaven mitja dotzena d'originals.  

Els premis grossos, els Planeta, els Nobel, es venien enquadernats de forma acurada, gairebé per metres, feien bonic. Avui els llibres són una nosa. Fa dies, llegint coses sobre Carmen Amaya vaig trobar una anècdota sobre un reportatge que li van fer a Amèrica, en una revista de tafaneries, es veu que ja es feia això de visitar la llar dels famosos i la periodista explica que a casa seva tenia de tot, fins i tot molts llibres, tot i que ningú de la família sabia llegir. I és que els llibres donaven prestigi, de vegades jutjaves algú, potser de forma injusta, pels llibres o el tipus de llibres que tenia als prestatges del menjador. Avui les coses han canviat molt.

A l'escola del present, on es continua fent volar tants coloms com sempre, els premis estan mal vistos entre la gent progre. Segons quins, és clar. Fa molts anys, amb alguns companys de feina, vam muntar uns d'aquests jocs florals escolars i uns pares pesuqueros es van queixar perquè els infants que no guanyarien se'ns podien traumatitzar. Hem arribat a extrems pedagògics absolutament surrealistes. De tota manera crec que a moltes escoles es continuen fen certàmens literaris amb algun tipus de guardó, ni que sigui un diploma acolorit o una publicació a la revista trimestral. 

El més curiós és que aquells mateixos pares i mares organitzaven un munt de concursos esportius de tota mena on es donaven copes i medalles i ni tan sols no es plantejaven el tema dels traumes, en aquelles activitats. Jo mai no he estat bona en gimnàstica ni en esports i crec que una professora que vam tenir a escola em va acabar de frustrar, et deia de tot si no ho feies bé, torpona, tonta, despistada, patosa, inútil. 

Com que en les assignatures més acadèmiques era bona més d'una vegada m'havien fet mobbing al pati amb el tema, algunes companyes perverses em deien: tu estudiant seràs molt bona però jugant a bàsquet ets una patata. Jugant a bàsquet, corrent, saltant a corda, fins i tot ballant. Jo crec que em vaig acomplexar en excés ja que després, a l'Escola Normal, vaig tenir una professora molt bona, comprensiva i pacient, vaig agafar seguretat i em vaig adonar que no era tan patata com m'havien fet creure. 

Avui, en general, a les escoles es tracta molt bé a les criatures i s'intenta que tots puguin fer-ho tot com sàpiguen, sense acomplexar ningú, tot i que els mestres són persones i es pot trobar de tot. Però el tracte ha canviat molt, de forma exponencial, afortunadament. De tota manera ser bo en assignatures convencionals està gairebé mal vist, la figura del mestre-tites, de l'empollón ha estat ridiculitzada per tot arreu i he tingut alumnes bons en matemàtiques o llengua que intentaven ser bons també en esports, fos com fos, per tal que no se'ls rifessin.

En esport s'accepten coses que en d'altres camps no s'acceptarien, la separació per sexes en escoles especialitzades, la competitivitat desfermada, la selecció brutal dels millors. Els pares i mares, en moltes ocasions, han hagut d'estar advertits amb motiu de partits infantils o juvenils de futbol o del que sigui, ja que el seu capteniment és sovint lamentable. La dèria amb l'esport no ha fet res més que augmentar i en el camp esportiu incloc coses com ara els castellers, ahir em mirava com queia un castell i pensava com es permetia que els petits anxanetes s'enfilessin tan amunt. Oh, i encara recordo les reticències que hi va haver quan es va obligar a dur casc als menors. Les coses que ens agraden i que considerem nostres les contemplem amb una gran indulgència. Els adults es justifiquen dient que les criatures ho volen fer però jo tinc els meus dubtes a l'entorn de la capacitat d'elecció dels infants. De petit vols satisfer els adults, depens d'ells en tot i per tot.

Avui, el meu amic Xiruquero reprodueix un article publicat l'any 1976 en una revista de muntanya. Ja aleshores una persona important en el món de l'excursionisme advertia dels canvis que s'estaven produint, de la tendència progressiva a convertir aquella pràctica en esportiva, amb tot el que això comportava. L'excursionisme era una activitat global i transversal, no competitiva en els seus lloables inicis, tot i que la tendència a concursar que amara els humans va endegar ja de bon principi coses com ara les marxes. 

Jo havia participat en alguna, de jove, i veia com la gent s'empipava quan perdia, o quan li semblava que no havia guanyat a causa d'alguna errada en la planificació o en les indicacions en els plànols. Fins i tot en aquestes caminades actuals que no són competitives i que tenen una participació massiva veus a la gent caminar de forma apressada, s'ha estès el convenciment, propiciat per determinats sectors mèdics i higienistes, de què caminar de forma tranquil·la,  passejar,  no serveix de res.

En l'article que reprodueix i comenta a fons el Xiruquero hi ha un final contundent, l'autor es pregunta què volem, si pujar als cims per contemplar el país o pujar al pòdium per tal que ens contemplin a nosaltres.  I d'això ja fa quaranta anys. La resposta, com diria el flamant Nobel, passat per un d'aquells cançoners de la nostra joventut, tan sols la sap el vent... però crec que s'ha optat pel pòdium, avui l'excursionisme tradicional, tan nostre, tan inclusiu, gairebé no existeix.

En el fons, què hi farem, els pòdiums, els premis, els diplomes, les medalles i les audiències, tenen el seu atractiu pervers i ancestral.

MÉS EVOCACIONS TEATRALS: CASONA I EL SEU TEATRE

Fa uns dies l'amiga Glòria em va fer veure un error, havia atribuït, a més  de mencionar-la de forma equivocada, una obra de Casona a Buero Vallejo. L'obra era El caballero de las espuelas de oro, evoca la vida de Quevedo i la vam poder veure, a la televisió i al teatre, en una interpretació inoblidable de José Maria Rodero. Recordo fins i tot que era una obra que l'endemà, a la feina, jo aleshores treballava com a perforista de fitxes a la Harry Walker, vam comentar, ja que ens havia agradat molt. Aquesta obra va ser la darrera que va escriure Alejandro Casona.

Casona, asturià, va ser mestre i inspector d'ensenyament i va viure durant un temps a la Vall d'Aran. Però així que va poder es va dedicar al teatre, camp en el qual va engegar un munt d'iniciatives diverses. El seu nom veritable era Alejandro Rodríguez Álvarez. Durant la guerra es va exiliar a Mèxic amb la seva família i posteriorment va anar a viure a Buenos Aires. En aquells anys va escriure les seves obres millors i més conegudes.

L'any 1962 va tornar i va començar a estrenar amb un gran èxit comercial i de públic, cosa que devia desvetllar les reticències de determinats sectors més  suposadament esquerranosos. L'aperturisme de l'època se'l va fer una mica seu. No és el de Casona, en general, tot i que les coses no són mai blanques o negres, un teatre social, compromès, com el de Buero. És un teatre poètic, de supervivència i idealització de la realitat, amb situacions que poden semblar inversemblants però que estan amarades de poesia. Encara es pot llegir en algun lloc, per desgràcia, que va ser utilitzat pel franquisme. Les crítiques parcials i ràncies per part de gent que era molt llegida i seguida per la progressia van perjudicar l'obra de l'autor.

El tema em fa pensar en el nostre Sagarra, el gran èxit de públic no es perdona, hi ha moltes enveges i reticències per tot arreu. Tot plegat no va evitar que les obres de Casona omplissin les sales professionals i d'aficionats, els seus títols van ser habituals a la televisió i en els teatres més importants de tot arreu. Avui potser està una mica oblidat, però això li passa al mateix Buero, sobre qui escrivia fa uns dies. En tot cas també el connecto amb Sagarra perquè Casona va romandre en el repertori dels bons grups amateurs i encara hi és sovint. Es poden discutir moltes coses sobre les seves obres però la majoria tenen un ritme teatral impecable i elements atractius evidents. 

L'he recordat avui perque estic escanejant uns documents que provenen del Centre Parroquial de Santa Madrona, al meu barri. L'any 65, pel setembre, Casona va morir, encara relativament jove, i l'11 de novembre, en aquell Centre, es va representar Los arboles mueren de pie. Jo, aleshores, a causa de la feina en una empresa gran, tenia amigues de gairebé tots els barris de Barcelona, entre les quals una de Sant Andreu, i anava sovint amb ella al Centre Parroquial de Sant Pacià, on hi havia també un quadre escènic de categoria i hi vaig veure una versió magnífica de La barca sin pescador.

Per la tele havien fet moltes d'aquelles obres, una que em va impressionar força va ser La casa de los siete balcones, amb una Mary Carrillo en estat de gràcia, repetint el nom de l'arbre que li havia mencionat el seu jove promès per carta: ombú, ombú... Molt de temps després vaig saber que l'ombú és l'arbre que aquí anomenem com bellaombra, un arbre impressionant i que crida l'atenció, molt present als nostres jardins, a Montjuïc sobretot on en el temps de l'Exposició se'n van plantar molts. 

Casona té moltes obres inoblidables però una de les més representades ha estat La dama del alba, de la qual hi ha una molt bona pel·lícula, de 1966, amb ni més ni menys que Dolores del Río fent de Dama. La va dirigir Rovira Beleta, hi sortia Daniel Martín, el de Los Tarantos, i la dama era Yelena Samarina, una actriu russa que es va establir a Espanya. Encara existeix una interessant versió anterior, del 1950, amb una jove Marga López. Per la televisió s'ha fet moltes vegades, recordo una molt bona versió de Gustavo Pérez Puig, amb Natalia Dicenta, molt jove i molt maca, i Ana Marzoa com la dama. És de finals dels vuitanta o de principis dels noranta.

Em sorprèn comprovar les moltes coses culturals que es feien per tot arreu en aquells seixanta, que tantes esperances van desvetllar i en els quals el món va canviar, fins i tot el món a tocar de casa. Es feien per tot arreu, també per la tele, ep.

PIO BAROJA, AVENTURES, CINEMA I EL TEMPS QUE NO TORNA

Tenien poc a veure, més enllà de les seves contradiccions vitals i de ser concos, però de petita relacionava en el meu imaginari dues imatges de senyors vellets amb boina, Pío Baroja i Josep Pla. Tots dos, de generacions i procedència diferent, van oferir de grans una imatge entre distant, sorruda i bonhomiosa, que n'amagava el personatge real, que també havia estat jove. De petit et sembla que la gent gran sempre ha estat gran, per molt que t'expliquin que no és ben bé així.

Durant uns anys, de joveneta, vaig llegir molts llibres de Pío Baroja. Té una producció diversa, nombrosa, variable en arguments i plantejaments fins i tot ideològics. Baroja, fill del seu temps i de les seves circumstàncies, va viure i morir entre contradiccions, això també l'acosta, en certa manera, a Pla. Aquestes contradiccions s'obvien avui, quan del franquisme i la guerra civil se'n fa una lectura puntual i de conte de bons i dolents. Fa anys algú em va comentar que si no s'estudiava el carlisme no es podia entendre a fons la guerra civil però el carlisme tampoc no va sorgir del no res. El carlisme ha estat mal estudiat, interpretat segons convé, el mateix que, per exemple, el fenòmen del bandolerisme del XVII. 

Per la televisió he pogut veure aquests dies una antiga pel·lícula, una de les poques versions que es van fer de les novel·les de Baroja, Las inquietudes de Santhi Andia, en aquest espai imprescindible que recupera tant de cinema hispànic oblidat. Un espai que tan sols ha fet vessar tinta escandalitzada quan s'ha programat algun títol clarament franquista, hi ha qui voldria esborrar del mapa un munt de coses, fer com si no haguessin passat, sense intentar entendre res de res. Crec que es fa més pedagogia antifranquista seriosa veient i comentant aquells títols que no pas anat a tirar ous, vull pensar que podrits, al genet sense cap que tant de soroll ha provocat aquests dies.

Molts dels llibres que vaig llegir de Baroja em resultaven fascinants, però un gran nombre també em semblaven poc arrodonits, amb històries que hipnotitzaven però que es resolien de forma maldestra en algunes ocasions, amb llacunes evidents. Això els passa avui, augmentat de forma exponencial i menys reeixida, a autors com Pérez Reverte i algun altre, els quals tenen un punt barojià, ho reconeguin o no.

El cinema i la televisió han aprofitat poc l'obra de Baroja, que tants elements cinematogràfics conté. El mateix escriptor va fer fins i tot alguna aparició puntual en ocasions en el cinema, com en aquest mateix títol, per exemple. Molts dels seus arguments apleguen aventures a dojo, secrets del passat, elements fulletinescos, i ofereixen un munt de lectures diverses i excitants. 

Crec que tan sols s'han portat a la pantalla gran, a més de Santhi Andia, dues versions de Zalacaín el aventurero i La busca, un títol que pertany al vessant realista de l'obra de l'escriptor. La busca, que darrerament hem pogut veure en alguna ocasió per la televisió, és una pel·lícula extraordinària, més moderna que les altres, dirigida per Angelino Fons amb la gran Emma Penella i un jove Jacques Perrin.

Las inquietudes de Santhi Andia és de mitjans dels anys quaranta. La va dirigir un bon professional, sacsejat per la desgraciada història del país i abocat a la necessitat de tirar endavant encara que fos amb servituds evidents, Arturo Ruiz-Castillo. Ruíz-Castillo havia estat avantguardista, amic de García Lorca pero va acabar adaptant-se a les circumstàncies i té títols que avui són curiositats franquistes, com ara El santuario no se rinde, de finals dels quaranta, on explica l'assalt al santuari de la Virgen de la Cabeza per part dels republicans, durant la guerra civil, i la resistència dels bons. 

Malgrat el fons ideològic, el director en potencia la part d'aventura, com en d'altres pel·lícules seves, però aquestes coses, avui, sembla que no es perdonen. Hi va haver gent del cinema que va sobreviure com va poder durant el franquisme, fent la viu-viu, era més jove, es va poder reconvertir i avui és lloada i reconeguda. I a d'altres els va passar a l'inrevés, la vida és atzarosa i la valoració de la posteritat, força injusta, tot depèn d'on acabes, més aviat que d'on comences i per on passes. 

Ruiz-Castillo té algunes curiositats cinematogràfiques, com ara Los ases busca la paz, on explica la fugida de Kubala d'Hongria, fins arribar a Espanya. Una de les seves darreres pel·lícules va ser un altre exotisme, El secreto del capitán O'Hara, del 64, ambientada a Arizona i amb la nostra Marta Padován, guapíssima, fent de noia, amb Germán Cobos de partenaire.

Baroja no era un home fàcil, encara hi ha moltes divergències sobre la seva personalitat i la seva ideologia, si és que en va tenir alguna de prou sòlida, cosa plenament humana i que destarota els dogmàtics. Aquestes personalitats complexes s'escapen de tots els encotillaments, com aigua en un cistell. La família dels Baroja ha comptat amb molts noms importants, tot i que ell sigui el més conegut, gent relacionada amb la literatura, la història, el cinema. 

Un seu nebot va dirigir una versió televisiva d'una altra novel·la seva, El mayorazgo de Labraz, a principis dels vuitanta. Un altra nebot, Julio, va ser capdavanter i innovador en molts temes d'història i antropologia, tocant aspectes que després han estat objecte de molts estudis, però en els quals ell va ser el primer i potser, encara, el millor. Julio Caro Baroja té un llibre imprescindible, de memòries familiars, Los Baroja. 

Las inquietudes de Santhi Andia, tot i que respecta l'argument de la novel·la, no en pot reflectir tots els matisos. En el seu repartiment trobem actors de gran categoria, aleshores encara força joves: Jorge Mistral, guapo però una mica encarcarat, que va tenir un final tràgic, menys recordat del que caldria, Manuel Luna, un actor de caràcter que va fer de tot i que no va morir gaire gran, sortia a una gran majoria de pel·lícules històriques i patriòtiques de l'època, aquí es menja totes les escenes on surt. El tinc molt lligat als meus temps escolars, en els quals de tant en tant fins i tot ens passaven alguna pel·lícula educativa, religiosa o històrica i ell sempre hi era. El seu aspecte m'inquietava, feia una mica de por i tot, quan et mirava des de la patalla. Ens ensopeguem amb un munt de secundaris de luxe i amb un joveníssim i guapíssim Rodero, en un paper poc treballat, potser per exigències del metratge.

I la noia, ah, la noia era Josita Hernán, una dona de gran personalitat, nascuda a Menorca, on de tant en tant l'han recordat. Encara va sortir alguna vegada a Cine de barrio, elegant i extravagant a la vegada, per recordar un gran èxit comercial de postguerra, La tonta del bote, que després va fer Lina Morgan, en una nova versió però sense el mateix èxit multitudinari, els temps havien canviat. L'obra de teatre d'on procedia l'argument era de Pilar Millan-Astray,  germana del militar fundador de la Legión. Va ser una comediògrafa remarcable, d'un cert èxit. A causa de les seves idees, ja us podeu pensar quines eren, va patir un empresonament força dur que va malmetre la seva salut i va morir l'any 1949.

Hernán, que de tonta del bote no en tenia un pèl, va fer parella artística durant un de temps amb Rafael Durán, es va retirar jove del cinema, va escriure poesia, va ser editora, pintora, il·lustradora, se'n va anar a París a fer de professora de castellà i va dirigir teatre, va treballar a la ràdio... De tant en tant, durant els setanta, feia alguna aparició estelar en el cinema. A mitjans dels vuitanta va tornar a Espanya i va morir a Madrid el 1999, amb vuitanta-cinc anys.

Las inquietudes de Santhi Andia es pot trobar pel youtube i aquests dies a la web del segon canal, on tots els títols romanen un temps visibles. Té escenes inoblidables, hi alternen decorats realistes amb aquells fons de cartró pintat, tan teatrals. Per a les escenes marítimes es va comptar, en alguns fragments, amb especialistes, mariners reals, vaja. 

Tot i que no és una pel·lícula rodona del tot jo diria que conserva l'esperit barojià amb el valor afegit dels anys passat des d'aquells ombrívols quaranta, en els quals el cinema era molt més que una distracció. És estrany que en el present no es recuperi la narrativa de Baroja per endegar produccions acurades i modernes dels seus llibres d'aventures, l'èxit d'una història  delirant com la d'Águila Roja evidencia el ganxo que les aventures de sempre tenen encara entre nosaltres. Les aventures passen quan passen però, de fet, són intemporals.

A aquesta història marinera hi trobem de tot, naufragis, pirates, negrers, fills il·legítims, tragèdies familiars, amors purs, traïcions i redempcions. El protagonista, que ens explica la història del seu oncle quan ell ja és vell, enyora el passat, els vaixells de vela, el mar encara misteriós, el  romanticisme d'una professió en transformació, està content de no tenir fills mariners però, al mateix temps, li sap greu que no hagin tingut tirada a la navegació. Res no serà com era, un tema, també, recurrent i immortal.

DE NOU CARMEN AMAYA, I MOLTES COSES MÉS

Recupero el tema de Carmen Amaya després d'haver assistit a la segona, i darrera per ara, sessió que li han dedicat a la Biblioteca del meu barri. Els professors de l'Institut del Teatre, Eva Navas, ballarina i professora de dansa espanyola i Jesús Sanz, professor de llengua castellana, ens van explicar el seu projecte de treball conjunt, a partir del garrotín. 

Els seus alumnes de 2n de secundària obligatòria (ESO) i 2n del Conservatori Professional de Dansa del mateix Institut ens van oferir una breu actuació, magnífica i entranyable, d'aquelles que et fan desitjar, ai, tenir quinze o setze anys i ser de la colla. Com que vivim enmig d'un excés de sigles i acrònims i el tema m'ha provocat una mena de rebuig instintintiu i miro de no fer-ne servir, tot i que de vegades resulta inevitable, així que passo per alt les moltes coses acronimades que conviuen a l'Institut.

El garrotín, ves per on, té origen asturià. Es va estendre per la península durant els segles XIX i XX, en els quals el flamenc es va popularitzar a tot arreu, gràcies a cantaores com Pastora Pavón, la Niña de los Peines i, sobretot, amb el ball de la gran Carmen Amaya. Hi ha qui explica que uns dels grans responsables en serien els gitanos de Lleida i, de fet, hi ha una modalitat lleidatana, amb textos fins i tot en català o barrejats. Avui que tot és català o podria ser-ho (Colom, Cervantes, la Celestina, Santa Teresa...) segons eteris estudis que no sé que vénen a compondre, reivindicar la catalanitat garrotina i flamenca, en general, resulta ben adient. 

Les coses més senzilles poden continuar sent senzilles o complicar-se de forma magistral en mans -o en peus- de gent com Carmen Amaya o Mayte Martín. De fet el garrotín forma part de tot aquest conjunt de cants improvisats, corresponents en el seu origen a una època poc alfabetitzada i en la qual la memòria i l'enginy eren més espontanis i vius que no pas ara. A les illes, amb alts i baixos, s'ha mantingut i respectat la tasca dels glosadors i per aquests verals hi ha un retorn a les corrandes i a d'altres modalitats de cobla improvisada.

Com que en molts casos se n'ha perdut el costum, els resultats actuals no són sempre reeixits. Per la Mercè vaig veure una magnífica actuació d'Esbarts, al Palauet Albéniz, i entre actuació i actuació una parella intentava introduir el tema amb improvisacions d'aquest tipus, he de dir que en ocasions no se'n sortien del tot bé i feien patir. En la majoria de modalitats les improvisacions s'alternen amb tornades, corejades per tothom i que donen temps als poetes i cantants per a pensar en què diran després. En el cas del garrotín, no descobreixo res si n'escric la més habitual:

Al garrotín, al garrotán,

de la vera vera vera de San Juan;

al garrotín, al garrotán,

de la vera vera vera de San Juan.

Les estrofes tenen quatre versos de vuit síl·labes, la mètrica no sempre es respecta de forma ortodoxa, i rimen de forma variable el segon i el quart. A la xarxa em trobo fins i tot amb un exemple que no és res de l'altre món però que té referencies virtuals:

La vida és una passada

és com una gran comèdia

sobretot des que hi és

en català la Viquipèdia.

El garrotín l'han recuperat grups de folk catalans actuals, gent com ara Miquel del Roig o el grup de la Terrasseta de Preixens. Aquell prestatget literari que mencionava Pere Calders, fent referència a que quan un autor era magnificat la resta gairebé eren desconeguts, funciona i ha funcionat també pel que fa al folklore. Durant anys tot eren sardanes, avui el paradigma de les coses nostrades són els castellers i hem passat per un excés d'havaneres, les quals, si bé en el seu origen es cantaven en castellà, amb poques excepcions, s'han catalanitzat de forma generalitzada. 

Els Esbarts, que fan una feina extraordinària i encisadora, tenen poques ocasions de donar-se a conèixer de forma majoritària. També s'havia oblidat durant molt de temps que el nostre sud existia i avui sabem que tenim moltes jotes a la vora de l'Ebre, que resulta que  és un riu que també passa per Catalunya, on viu, treballa i ve a morir, tot un símbol. Però del qual que no hem d'oblidar que passa per indrets diversos i que neix una mica lluny, ep.

Per sort tot va i ve, s'oblida i es recupera. Les modes tenen un pes,  també en tenen les promocions. La gran popularitat, fins i tot entre els no entesos en flamenc, de Carmen Amaya, es va entelar durant uns anys per interessos dubtosos. Ara resulta que hi ha molts aspectes de la cultura general hispànica que també són catalanes. Encara més, hi ha aspectes de la nostra cultureta més popular que s'han mirat sempre de cua d'ull per part dels elitistes. 

No fa gaires anys una amiga em comentava que envejava la tasca, per exemple, de Justo Molinero, pel fet que no tenia una correspondència amb les nostres coses catalanes, i fins i tot reblava, en broma: si jo vull menjar pa amb tomàquet, portar barretina i ballar sardanes, sempre hi ha qui se'n fot... Fer aquesta mena de coses, durant un temps, s'identificava, gairebé, amb ser convergent.

Avui, afortunadament, hi ha un eclecticisme saludable, no sempre visible, amanit amb aportacions de tanta gent de tot arreu com ens visita, molts dels quals per quedar-se aquí i morir-hi, com l'Ebre. Tothom té el seu públic i si no en té més és pel fet que se'n desconeix l'existència, les televisions hi tenen molt a veure. En general els programes musicals, com tants altres, han desaparegut de les pantalletes però és que tot canvia i no hi podem fer res. 

A les escoles les modes es reflecteixen en les tendències a l'entorn de les activitats extraescolars, així mateix els centres socials són un bon mirall d'aquestes tendències: vam fer sardanes en el passat, avui hi ha moltes corals que canten en anglès això del gòdspel i coses més exòtiques, es va passar pel tai-xi, per les sevillanes, per les danses del ventre, pel country... 

El jovent té tirada més aviat als castells i als diables i les sardanes són residuals i resistents, el perfil del sardanista majoritari diria que és avui de dona, de classe mitjana-modesta, una mica melangiosa i entre cinquanta  i setanta i tants anys. Hi ha excepcions, evidentment, com en tot, parlo pel que veig, que és poca cosa.

Això no vol dir que en gratar una miqueta no t'ensopeguis amb un gran ventall d'activitats, seguides pels seus devots. Als jubilats se'ns ofereixen, el mateix que als mestres en els cursets d'estiu, un gran nombre d'activitats relacionades amb la salut, amb l'estrès i tot això... Ja fa anys que un mestre amic, en repassar l'oferta de cursos dedicats a la professió em va comentar, amb ironia, gairebé amb sarcasme: sembla que siguem un col·lectiu de tarats.

La salut és avui la gran preocupació del moment, potser ho ha estat sempre però avui resulta aclaparador com ens piconen sovint, fins i tot en els telediaris, cada dia del món, amb notícies mèdiques. Els anuncis comercials apleguen un munt de ximpleries relacionades amb la salut i l'estètica i la resta. Ja que ens han solucionat, a les iaies, el problema de les pèrdues d'orina, cosa que sembla que no passi als senyors, quan no és ben bé així, potser ens podrien ofertar cursos en els quals escriure, cantar i ballar garrotins, taconejant a la mida de les nostres possibilitats. D'història, filosofia, art i geografia ja en sabem molt i, en tot cas, ho podem buscar a internet.

Quan l'Institut del Teatre es va instal·lar al Poble-sec, per allà l'any 2000, en un edifici excessiu, amb la porta gran d'esquena al barri i fent destraleries urbanístiques a tort i a dret, amb el vist-i-plau embadalit del veïnat, es van desvetllar moltes expectatives sobre el que podria representar per als poble-sequins la seva presència propera, però aquesta, fins ara, no ha significat res de res, sovint a causa de l'excés burocràtic que entorpeix qualsevol col·laboració o implicació. Constato que ara hi ha una mena de canvi, al menys en les bones intencions dels qui tenen cura de l'Institut, aquesta exposició i les xerrades n'han estat un símptoma més. A veure si dura. Podrien endegar alguna cosa per a gent gran, a l'estil dels cursos que munten la resta d'universitats, per cert. 

I ara, per acabar, unes frases sobre Carmen Amaya pronunciades per famosos ben coneguts, tot i que em temo que gent com Cocteau avui és poc recordada, per desgràcia, potser a causa de la seva ambigüitat durant el nazisme. Ara podria comentar la perversa malícia amb la qual aquests dies, amb la xaronada del Born, s'ha fet referència a determinats escultors els quals, en temps grisos, van fer estàtues incòmodes en el present. En aquests temes sempre hi ha qui descobreix la sopa d'all i aquestes referències acostumen a ser parcials i oportunistes. No fa gaire temps una persona d'un centre d'estudis local barceloní em va comentar com era que al Paral·lel teníem a la Méller en un monumentet, quan era de dretes i amiga del rei. En fi, amb tantes susceptibilitats al final prendrem mal, que de tant mirar enrere ens ensopegarem amb el present i quedarem estabornits.

Pel que fa a les frases sobre Carmen Amaya, suposo que les van pronunciar en anglès però les copio en castellà, que és com les he trobat escrites:

“Carmen Amaya es el granizo sobre el vidrio de una ventana, el grito de la golondrina, un cigarro fumado por una mujer soñadora, una tempestad de aplausos…” (Jean Cocteau).

“De Carmen hay mucho que ver, mucho que admirar… y mucho que aprender” (Fred Astaire)

“Es un volcán alumbrado por soberbios resplandores de música española” (Charles Chaplin)

“Es una artista, y si parece poco, una artista única, porque es inimitable” (Greta Garbo)

“Es la más artista de las bailarinas, y la más genial de las artistas” (Orson Welles)