PELEGRINS, VIATGERS I EXCURSIONISTES

Aquest llibre va ser el primer escrit per la professora Maria Belmonte,  ja n'ha publicat un altre i cal pensar que n'hi haurà més i que haurem d'estar a l'aguait sobre els propers. Aquests pelegrins de la bellesa són nou personatges, tots ells masculins, que van sentir fascinació per Itàlia, Grècia, els seus mites i el seu passat, però també pel present que van viure en aquests països, sovint idealitzat i amb referents intel·lectuals. Aquests viatgers, la gran majoria, van ser aventurers, caminadors, gent arriscada i amb empenta, molt diferent per circumstàncies i tipus de vida, encara que el llibre els aplegui en les seves pàgines.

Belmonte no tan sols escriu sobre els personatges sinó que n’ha seguit les petges. Hi trobem escriptors força coneguts i d’altres que no ho són tant, al menys per a la gran majoria. Sobta comprovar els espais de llibertat que suraven en el món mediterrani, pel que fa a temes com ara l’homosexualitat. Una llibertat, en molts casos, pel que fa als costums de la Itàlia i la Grècia reals, limitada als homes. El volum aplega casos molt diferents, tant pel que fa a la procedència social, tot i que en molts casos va lligada a un món benestant i privilegiat, com en el tarannà vital i fins i tot en les tendències eròtiques.

De personatges com Wincklemann o Von Gloeden passem als gairebé contemporanis Axel Munthe, D. H. Lawrence, Durrell o Henry Miller. En alguns casos la guerra va allunyar-los d’aquell entorn, en d’altres, s’hi van establir de forma més o menys definitiva. El miratge d’una vida natural,  diferent de la societat industrialitzada i avançada en tantes coses d’on provenien la majoria, potser és el fil, una mica feble, que uneix aquests homes. Les dones passen d’esquitllentes pel llibre, esposes, amants, fins i tot minyones apreciades que fan bullir l’olla. L’erotisme, en totes les seves manifestacions, incideix força en aquestes vides, algunes de les quals sorprenentment llargues, malgrat els riscos assumits.

                                                                                   

Trobem homes admirables, menys coneguts, Patrick Leigh Fermor, Kevin Andrews, viatgers coratjosos, implicats en el seu temps, un temps complicat, amb guerres i violències que afecten de ple aquests països mediterranis. Alguns d’ells són ben conscients del final d’un món més imaginat que real. El sol i la llum, fins i tot el mar, tenen molt a veure amb una fascinació que, si bé basada en la literatura i l’art clàssics, té una gran part física i sensual. 

Avui el turisme ha fet canviar la visió de tants espais, convertits en oferta cultural, en destí turístic. La mateixa autora, en seguir les petges d’aquests personatges, no fa, també, turisme cultural? Aquells personatges descobrien més que no pas cercaven, seguir el seu record comporta tenir un camí establert malgrat que en el conjunt hi té un gran pes el descobriment personal de l’escriptora. Una frase actual diu que el turista va a llocs concrets mentre que el viatger no sap on va. Però tot és relatiu, fins i tot el turista més convencional pot trobar allò que no ha buscat mentre que el viatger, d'alguna manera, també té, en molts casos, objectius turístics.

María Belmonte mostra una gran sensibilitat i una base cultural envejable, encara més d’admirar en uns temps en els quals l’estudi dels clàssics i l’aprofundiment global en qualsevol cosa sembla un exotisme. Aquests nou homes, tan diversos, podrien haver estat molts més però sempre cal triar i Belmonte, basca, per cert, ha fet una tria molt interessant i eclèctica, plena de referències intel·lectuals serioses i aconsegueix aplegar rigor i amenitat en aquest llibre que segueix així mateix les petges temàtiques d’altres interessants volums apareguts en els darrers anys.

La lectura de la trajectòria d’aquests pelegrins de la bellesa esperona la curiositat i l’afany de llegir o rellegir molts dels textos que es mencionen. Un rerefons inquietant és el món real que es dibuixa en el decorat, infants i adolescents explotats, pobresa resistent, primitivisme, fam, misèria i conformisme i, en alguns casos, l’horror de la guerra i les seves violències i seqüeles, davant de les quals tan sols es pot fugir o lluitar i evidenciar la impotència de les bones intencions. Aquí es passa de puntetes a l'entorn de temes espinosos, com ara el de les mines de sofre sicilianes on hi treballaven infants de menys de dotze anys, però Blom, a La fractura, ens n'ofereix una visió terrible, fins al punt de què explica com un negre que havia estat esclau va comentar, en visitar-les a causa dels desplaçaments provocats per la guerra, que era molt pitjor aquella feina que el seu esclavatge laboral als camps de cotó.

Els paradisos són construccions culturals i comporten obviar realitats evidents contra les quals, però, hi podem fer poca cosa. El món clàssic real no el podrem conèixer mai, avui és ja, més aviat art, poesia, literatura, i tot plegat, a més a més, passat per invents moderns com ara el cinema. Quan jo estudiava, una professora de llatí explicava que l'única democràcia perfecta va ser l'atenenca i que no n'hi hauria cap més d'igual. Avui sabem que allò no era cert, ni esclaus, ni dones, ni gent d'origen foraster participaven d'aquelles perfeccions polítiques. 

Ara hi ha qui de forma esforçada puja i baixa muntanyes corrent però, per sort, llibres com aquest reivindiquen d’alguna manera els camins fets a peu, sense pressa, les converses amb la gent i fins i tot la imprecisió dels objectius viatgers. Allò que a casa nostra, de forma global, vam etiquetar com excursionisme i que la fatxenderia de la cultureta, malgrat referents seriosos com el de Pau Vila, va menystenir sense matisos. Potser és una impressió personal però sembla que Belmonte troba més aviat que no pas busca, cosa que dóna al llibre una grandesa especial la qual, lligada a la grapa en l’escriptura, fan d’aquest llibre una veritable delícia. 

En aquestes pàgines virtuals he comentat llibres que tenen, amb aquest, un cert paral·lelisme, tot i que són ben diferents, com ara el de Holmes sobre els romàntics o el d'Elisabet Riera sobre personatges diversos i singulars. Holmes, com Belmonte, segueix camins reals, Riera fa evocacions més lliures. En tots els casos aquests llibres són biogràfics sense ser-ho i es mouen amb total llibertat per unes vides atractives i diverses. Aquest tipus de llibre es pot considerar, en certa manera, un gènere, tot i que les etiquetes sempre resulten relatives. 

Els viatges que cerquen els records dels poetes, dels pintors, dels escriptors, dels músics, dels actors i les actrius, dels cantants, són interessants, imprescindibles en ocasions ja que tots tenim les nostres mitomanies particulars. Probablement, com deia, més o menys, fa anys l'injustament mig oblidat Terenci Moix, cap lloc ni cap persona són com els havíem somniat. Tot està descobert i davant l'emoció que pot provocar contemplar un moble que va pertànyer a algú admirat hi té un pes la massificació viatgera del present. Malgrat tot, el nostre imaginari sentimental no pot defugir els somnis lligats a construccions culturals diverses.  M'ho he passat molt bé llegint aquest llibre, he descobert moltes coses i n'he recordat d'altres i avui, a més a més, comptem amb la xarxa, on tot es pot completar i des d'on la gent del passat se'ns fa més present i visible. No he anat a Grècia, ni a Itàlia, però gairebé, gairebé, gràcies a aquest llibre, és com si aquest estiu hi hagués estat, coses de la literatura.

L'ELEFANT VA ENTRAR A L'ESCOLA I TARRADELLAS VA TORNAR

A l'excel·lent llibre de Jordi Amat sobre Josep Benet, que comentava fa uns dies, l'autor, respecte al retorn de Tarradellas i els seus primers contactes amb el govern espanyol, escriu:

Als menors de 50 anys el nom de Josep Tarradellas no els podia sonar de res. No m'estranyaria que la notícia els semblés més increïble que la innocentada impresa aquell mateix dia dels Innocents: 'Barcelona: un elefante se  escapa de un circo y entra en un colegio de religiosas'.

Com és ben sabut, allò de Tarradellas era cert, enguany farà quaranta anys del seu retorn, que va desvetllar més entusiasmes que no pas protestes o reticències. La seva figura és controvertida tot i que crec que és un dels personatges dels quals avui es pot parlar i escriure amb més llibertat, cosa que no s'esdevé amb molts altres de la nostra història antiga i contemporània.

Però resulta que la innocentada no ho era, es tractava d'un fet real, i ho sé pel fet que va passar al meu barri. La Vanguardia va publicar la notícia, efectivament, el 28 de desembre, sense donar dades ni referències, a qualsevol no-poble-sequí els devia semblar una facècia, una d'aquelles bromes ingènues que els diaris inserien en aquella data. El singular esdeveniment va tenir lloc el dia de Nadal d'aquell 1975, el dia de Sant Esteve no hi havia diari. Fos pel que fos, la notícia va sortir el 28.

He consultat una meva amiga i companya de CERHISEC, l'Àngels Gómez. Fa algun temps ens va oferir una xerrada sobre anècdotes curioses que s'havien esdevigut al barri, entre les quals aquesta de l'elefant. Ho sap de primera mà, qui aleshores era la superiora de l'escola és una bona amiga seva. 

Copio el text que es va publicar a les ressenyes de CERHISEC, sobre l'elefant, les monges i la resta. Per sort, eren vacances d'escola, altrament la cosa hauria pogut ser molt més complicada:

Alumnes de l'aula d'acollida de l'Escola Anna Ravell, 2010

L’Elefant que volia aprendre de lletra 

Eren les onze del matí del dia de Nadal de l’any 1975 i en el circ que s’havia instal·lat a l’actual Palau dels Esports del carrer Lleida, mentre els artistes preparaven la funció de la tarda, va passar un fet increïble que dubto molt que pugui tornar a viure mai més. 

Els domadors feien entrar els elefants al recinte en fila i agafats amb les trompes per la cua; quan de cop i volta, el que anava l’últim, es va enlluernar pels focus i es va esverar tant que va girar cua, va sortir per la porta i va apretar a córrer pel carrer  La França, primer, i pel carrer Anníbal, després. 

I quan de sobte, es va trobar al davant de la palmera del pati de l’Escola del Sortidor, es devia pensar que estava a casa seva perquè hi va entrar d’una revolada. L’animal no s’equivocava del tot, ja que l’escola era de franciscanes, i és ben sabut per tothom que Sant Francesc -el fundador- estimava moltíssim els animals i els anomenava"germans". 

Narració de Sor Elena, testimoni dels fets:

-Era del dia de Nadal de l’any 1975 i jo estava preparant l’escudella, la carn d’olla i el pollastre rostit, tal com mana la tradició al nostre país. En aquells moments, tan atrafegada com estava, el que menys em podia imaginar era el que estava passant en una altra estança la casa. JJ s’estava fent el llit i de sobte va sentir un soroll molt fort a la porta del barri que hi havia per entrar al pati de l’escola. Va pensar que eren uns gamberrets de les barraques de Montjuïc que destrossaven la porta i va sortir disparada cap a la finestra de la seva habitació per tal de fer-los quatre crits. Però, la seva gran sorpresa va ser veure que era unelefant que entrava al pati (llàstima de foto!) i no uns gamberrets el que havia destrossat la porta. 

Ho va deixar tot i va venir a dir-m’ho perquè anéssim a buscar ajuda i perquè intentéssim trobar algú que pogués arreglar totes les destrosses que s’imaginava que podia fer i que estava fent aquell animal... però com que estava tan  atabalada, tan angoixada i tan nerviosa, mentre corria pel passadís es va torçar un peu. Jo la veig veure entrar a la cuina, coixa, i em va dir: 

-Elena, ha entrado un elefante en el patio. 

-Por favor, déjame en paz! Que tengo mucho trabajo.

-Que sí, que sí, que yo lo he visto y está en el patio, o no sé dónde. Por favor, Elena, hazme caso.

-Va, mujer, déjate de tonterías, que siempre me tomas el pelo.

-Que sí, que es un animal muy grande que tiene una cosa así larga por delante (mentre feia el gest amb la mà i s’assenyalava el nas i l’allargava cap avall). 

-!Venga, por Dios, no ves que estoy muy ocupada y se me van a quemar los pollos! O me saldrá mal el caldo! 

-Elena, escúchame, te lo ruego: Hay un animal muy grande ahí, en el patio, y mientras corría para venir a decírtelo me he torcido el pie." 

- ¿Qué dices? ¿Que un elefante te ha pisado el pie?

Després de fer molts gestos i de gairebé posar-se a plorar, com que jo no li feia cas perquè estava convençuda que erauna broma, i amb la feinada que tenia perquè havia de preparar el dinar de Nadal per a 32 persones, em va convèncer. Havia insistit tant que al final, cansada de sentir-la, la vaig seguir per veure quina broma em volia fer. 

Es va dirigir cap al terrat, la qual cosa em confirmava la teoria que em volia enredar, però no, ho feia perquè ella havia vist un elefant de debò i tenia por de baixar al pati i trobar-se’l al davant. 

Quan vam arribar al terrat, ja vam poder veure que la porta estava esbotzada i que hi havia uns homes al bell mig del pati que deien: 

-¿Dónde se habrá metido? 

Aleshores, vaig comprovar que el que m’havia explicat era cert. I em van venir unes ganes boges de riure, però havia de fer esforços per aguantar-me, ja que JJ estava molt empipada perquè no li havia fet cas des del primer moment. 

Vam córrer escales avall cap al pati per parlar amb aquells senyors, que eren dos domadors i el director del circ i vam decidir anar a buscar l’elefant. 

El vàrem trobar en una de les classes de parvulari jugant: llençava cadiretes i tauletes enlaire. El total de destrosses va ser notable: havia rebentat dues portes, el lavabo i amb la trompa havia donat una trompada (en sentit literal) a la paret i hi havia deixat un sot. 

JJ, que estava enfurismada perquè veia que jo no parava de riure, em va dir amb molt mal geni: 

-Elena, ve a estos señores y reclámales daños y perjuicios.

Amb grans esforços per evitar riure més i com que em vaig adonar que tenia raó, vaig adreçar-me al director del circ. Ell també reia i em va dir:

-Señora, menos mal que no ha sido un león o una serpiente pitón... ja, ja, ja.

Aleshores, em va dir que no ens preocupéssim perquè es farien càrrec de tots els desperfectes que havia fet l’animal. I així va ser. I de fet hi vam guanyar, ja que el portal de ferro del barri de l’entrada del pati, les cadiretes i tauletes de les classes, el lavabo i les portes de fusta, les varen posar noves i el sot de la paret el varen tapar i varen pintar tota la classe. I a més, com de propina, ens van regalar entrades per tothom que volgués anar al circ. I hi vàrem anar totes excepte JJ, que seguia molt enfadada. 

Mentrestant, un dels domadors li havia tirat un dard amb anestèsia per calmar-lo, ja que l’animal estava molt esverat. I així, sedat i tranquil va sortir de l’aula pausadament, amb el cap cot, com si estigués avergonyit per tot l’enrenou que havia organitzat. 

Durant tota aquesta estona, havia corregut la veu i les monges que no estaven a missa van venir a veure l’espectacle. I, evidentment, hi van haver reaccions de tota mena. 

Les més curioses, a part de l’enrabiada de JJ i de les ganes de riure que tenia jo van ser les de la BC que es va quedar immòbil darrere els vidres assenyalant amb el dit i amb la boca oberta, sense poder dir res; la d’AB que va dir: 

-Mira, nos ha dejado una decena del rosario". Quan vaig sentir això vaig veure que efectivament hi havia deu cagarades, que feien una pudor horrible, i em van venir més ganes de riure pel caire espiritual del fet. 

MG estava a la seva habitació i només sentia sorolls i corredisses. ¿Por un ratón tanto ruido? Doncs imagineu-vos com es devia quedar quan va veure "el ratón"... 

Les persones que en aquell moment estaven a missa també sentien els sorolls i les veus, però com que eren tan devotes no podien sortir de l’església i es van perdre l’espectacle. 

Un altre motiu per posar-se les mans al cap era imaginar-se què hauria passat si l’animal en lloc d’entrar a les classes hagués entrat a l’església, ja que la porta també donava al pati de l’escola. Quina hauria estat la reacció del capellà que estava celebrant la missa? I la gent que era dins l’església? 

Ja teníem l’animal al pati, quiet i tranquil i era el moment de decidir què fèiem, ja que per la porta esbotzada no podia passar perquè no es podia obrir ni tancar. Pel forat que havia fet quan hi havia passat enfurismat, ara que l’animal estava tranquil no hi passava. El vàrem empènyer entre tots i vàrem aconseguir treure’l al carrer, però li vàrem fer una ferida al llom perquè quan passava per la porta de ferro es va fer una rascada. Pobre animal! Estàvem tan esmaperdut que no vàrem atinar a fer-lo passar per una altra porta més gran que hi havia al mateix pati. 

(Àngels Gómez, Ressenyes del CERHISEC, 2010)

Han passat molts anys, l'Escola de monges del Sortidor es diu avui Anna Ravell, el nom de la fundadora de l'orde, i de monges ja n'hi ha molt poques. És l'escola on vaig anar de petita, és concertada i durant anys ha fet un gran servei al barri, ja que no tenim centre d'ensenyament mitjà públic i les escoles han estat sempre escasses, més enllà de les antigues acadèmies de pis. Ho vull fer constar perquè de tant en tant surt de nou el debat sobre el tema i crec que hi ha escoles públiques molt més elitistes que algunes de concertades de barri, ja que el lloc marca molt l'alumnat i els recursos. 

Pel que fa a l'època, avui els circs són residuals i gairebé no tenen animals, la sensibilitat sobre els animals ha canviat molt però això ha contribuït a què l'interès pel circ tradicional minvés força. Els zoològics també crec que són espais en perill d'extinció.

No es feien fotografies com ara, ni filmacions, per tant, de tot allò no n'ha quedat cap testimoni gràfic. Avui una notícia així correria per les televisions i potser generaria molts problemes als amos de l'animaló. Com que no hi va haver desgràcies personals, pel que es pot llegir, tot va passar sense fer soroll, els danys es van arranjar, al barri en van parlar una mica i poca cosa més. 

Era aquell un any en què es preveien molts canvis, per raons òbvies. Tarradellas, el desconegut, es va donar a conèixer i va ser President de la Generalitat, que ja no era, però, republicana. Tot sembla versemblant quan ha passat el temps però molts esdeveniments, a tots nivells, són surrealistes. Les escapades d'animals dels circs, fins i tot de zoològics, no han estat estranyes, n'he trobat més casos per la xarxa, avui que pots espigolar per tot arreu. En resum: l'elefant va entrar a l'escola i Tarradellas va tornar i es va quedar.  La història és altament imprevisible i potser tot plegat, això de l'elefant, és una metàfora del tarradellisme a punt d'esclatar, qui sap.


Afegitons posteriors:

Aquesta història recuperada ha fet que tant al blog com a facebook entressin molts testimonis d'aquells fets, la persona que aleshores era la superiora del centre, mares d'alumnes, alumnes de diferents edats... Una mestra d'Hospitalet, jubilada, com jo, m'explica un detall que sembla tret d'una pel·lícula de Berlanga, el seu marit aquell dia anava en moto i el domador li va demanar que el portés i que seguís l'elefant fugitiu, i així van arribar a l'escola del Sortidor...

AVUI M'HA VINGUT EL BOLET AL CAP

Fa anys una divertida coberta de El Jueves feia broma a l'entorn d'una campanya mediàtica institucional, no se autorecete, deje que le maten ellos, escrivien damunt del dibuix d'un malalt estrafet. Ahir mateix una coneguda es queixava del malament que li havia anat un medicament molt fort, contra el dolor, que li havia receptat el metge de capçalera. Es tracta d'un opiaci, paga la pena estar al cas, ara que el tema es mou als Estats Units a causa de l'abús propiciat pels mateixos metges. Aquí no s'hi val la justificació recurrent de què el galeno tenia una feina excessiva, parlo d'un poble i al consultori eren quatre gats. De vegades he anat a metges amables i responsables que tenien cua i se'n sortien.

Hi ha gent, avui, que abans de prendre res de nou es llegeix el prospecte i mira per la xarxa però moltes persones tenen, encara, una gran fe en una ciència tan poc exacta com la medicina i en persones que l'exerceixen entre les quals hi ha de tot, com a tot arreu i com segurament sap qui ha tingut experiència en aquests temes, que som la majoria, per raons evidents. Fa anys una dermatòloga em va receptar, precisament per a uns fongs que tinc, pràcticament crònics, unes càpsules. 

Llegir el prospecte sobre els efectes secundaris feia esgarrifar i, de fet, anys enrere, quan era adolescent, car tot plegat va començar a partir d'uns cursets fets a la piscina de Montjuïc quan tenia catorze anys, un altre metge al qual em va portar la mare m'havia explicat que determinats remeis per al meu problema podien afectar el fetge i que valia més prendre paciència. Quan li vaig comentar a la doctora això dels efectes perillosos va fer que no passava res, que cada mig any em faria fer una anàlisi de sang... Ho vaig deixar córrer. 

Encara més, en explicar el cas a una altra dermatòloga, anys després, a causa, sobretot, de la insistència de coneguts i saludats que creuen que si tens coses així és que no et cuides, em va comentar que segurament m'hauria pres allò i a més a més de posar en perill seriós el meu fetge no hauria solucionat res, car el tema de la pell és complex i no sempre té solució. S'ha generat una perillosa creença sobre que tot té solució i els metges que diuen la veritat sobre la manca de solucions acostumen a ser menystinguts i poc valorats.

A banda de medicaments i metges sempre han existit els remeis alternatius, fins i tot, avui, hi ha metges amb títol i alternatius. Els doctor Rocarol, nom d'un dels personatges de Gente Bien, cura dames benestants de mals imaginaris. L'àvia de l'obra de teatre, que és la veu de la realitat lúcida i desacomplexada, li pregunta si les senyores paguen pels masajamientos que el metge els fa i aquest respon que és clar, faltaria més, tot plegat és ciència. 

Un bolet de forma estranya
fa furor a tot Espanya.
Segons el dir de la gent
hauria vingut d’Orient...

M'ha vingut al cap, a resultes de tot això, un estrany remei que es va posar de moda durant la meva infantesa, el bolet. Per sort a la xarxa he trobat el testimoni escrit de dues persones que deuen ser una mica més grans que no pas jo i que recorden molt bé aquella cosa estranya que tot ho curava. 

El metge promotor del tema va passar per Madrid l'any 1952, aquella cosa -no era ben bé un bolet sinó un cultiu de llevats i bacteris- va provocar debats de tota mena, crec que eren més els escèptics que els creients però, per si un cas, molta gent humil tenia allò a la cuina i anava bevent el seu suc.

Jo tan sols recordo una veïna de l'escala com a poseïdora d'aquella mena de massa inquietant. No sé què en devia fer després, quan va passar la moda. Es va escriure una divertida auca sobre el bolet, malgrat la grisor de l'època es rumbejava un humor molt divertit i enginyós, en aquell temps. 

Del Arco va entrevistar el doctor, amb ironia. Avui segur que sortia a La Contra. No sé si el doctor, que es deia Faustino Oliver, devia fer molt de calaix amb allò del bolet màgic, ja que es va estendre la creença de que no es podia vendre, sinó que s'havia de regalar de forma generosa, a trossets.

Aquí podeu trobar la noticia de l'arribada del doctor a les espanyes:

Un article de Joan Serrat Montfort a la web Pagines Viscudes.

Més evocacions interessants a Històries de Barcelona.

I la notícia d'un debat encès, a l'època, a l'entorn del tema.

I un article molt interessant al blog de Claudi Mans, doctor en Química, gràcies al qual he descobert que el bolet de la meva infantesa existeix, comercialitzat en forma de beguda i du l'exòtic nom de Kombucha. Hi he arribat, coses de la xarxa, que és una mina, gràcies a una col·laboració a facebook de La lectora corrent, per cert.

Durant la meva vida he viscut la promoció de molts bolets, més o menys beneïts o rebutjats per la comunitat mèdica, no tots han inspirat auques, malauradament. De l'auca d'aquell remei estrany n'he trobat fragments diversos, tenia les quaranta-vuit estrofes preceptives. Els llibrets del doctor Oliver, peruà, a l'entorn del tema es poden aconseguir en llibreries virtuals de segona mà, amb facilitat. A la coberta del més popular s'assegura que Pio Baroja pren el fong. Pio Baroja ja era gran i per provar que no quedi, no ho va desmentir pas, de fet.

A casa meva, per sort, ni van tenir bolet ni em van fer beure aquella aigua miraculosa i fastigosa. No em consten curacions conegudes però tampoc enverinaments, en tot cas en aquella època la conservació dels aliments era deficient i d'haver provocat mals de ventre es podien haver atribuït a qualsevol altra menja, sobretot a l'estiu.

Em consola comprovar que el meu record emboirat sobre el bolet de la veïna era una realitat i no un producte de la meva imaginació infantil, molt potent en aquells anys, la veritat. O d'algun malson inquietant. 

El bolet miraculós va desaparèixer de les nostres vides tal i com havia arribat però els remeis de tota mena, oficials o extraoficials, sorgeixen un dia sí i un altre també per tal de consolar la nostra impotència davant de les malalties reals o imaginàries que ens sacsegen. De fet molts anuncis de la tele, que s'haurien de controlar més a fons, ofereixen solucions miraculoses per a tota mena de problemes vitals, amb l'afegit perillós de què la vellesa sembla, avui, una malatia evitable.

INDRETS EMBOIRATS I SURREALISMES VITALS

Hi ha tipus de violència o de tragèdia que inquieten molt més que no pas uns altres. Però, de fet, per a les víctimes, l'efecte és ben bé el mateix. Un atemptat, lligat a un context determinat que a la majoria de persones convencionals ens costa d'entendre, neguiteja, per més que tots siguem 'nosequè' i 'no tinguem por'. 

Muñoz Seca va ser un bon home, d'idees conservadores, durant la guerra civil se'l va afusellar en revenja per la mort de Lorca, amb la qual no tenia res a veure. Expliquen que a la presó l'home, que era un humorista, va amollar una frase tràgica i brillant: me lo podéis quitar todo menos una cosa, el miedo que tengo. Muñoz Seca ha estat una víctima incòmoda i força silenciada per totes bandes.

Les tragèdies, siguin del color i la intenció que siguin, afecten el paisatge on s'esdevenen. La Rambla n'ha vist ja de molts colors al llarg de la seva història, Barcelona no ha estat una ciutat pacífica ni tranquil·la, malgrat els discursos institucionals d'aquests dies. Tampoc els catalans hem estat sempre colomets generosos, tan sols cal pensar en els carlins, en el bandolerisme, en les venjances catalanes, tot i que avui el discurs dels convençuts insisteix en què aquells sanguinaris almogàvers eren aragonesos.

La violència revolucionària antiga, avui, és lloada i magnificada pels mitificadors, malgrat que s'emportessin uns quants innocents que passaven per allà i no aconseguissin res més que incrementar la repressió, també, en general, dirigida contra innocents. 

La violència bèl·lica, quan passa el temps, es converteix en ruta turística, Víctor Hugo ho va constatar pocs anys després de Waterloo i aquí  tenim el muntatge a l'entorn de la Batalla de l'Ebre, per posar exemples coneguts. Fa uns dies vaig contemplar un reportatge sobre els cementiris del nord de França relacionats amb les guerres mundials, un periodista del país parlava sense vergonya de patriotisme, coratge i totes aquestes mandangues que envien a la mort el jovent de tot arreu.

Sabem que el risc existeix sempre, tot es vol controlar, però és impossible. A uns fanatismes els succeïran uns altres però la vida és breu i tenim una gran manca de perspectiva. A Barcelona sovint dic, en broma, que un dia sense arribar-me a la Rambla és un dia perdut, però sé que el meu passeig de la Monyos ja no serà el mateix, al menys durant una llarga temporada.

Moltes vegades, quan faig estranyes comparacions, hi ha qui em diu que les coses que comparo no tenen res a veure, però per als morts i ferits que la causa sigui o no justa, o que, fins i tot, no hi hagi causa sinó negligència o cobdícia sense mala intenció, no resulta cap consol.

Un paisatge que em resultava molt estimat era el del llac de Banyoles, sempre ens aturaven allà de camí cap a la festa major del poble on el meu pare havia nascut. Esmorzaven, donàvem menjar a les carpes, passejàvem en la barca de l'oca. Fa uns dies, amb tot això de l'aniversari de les olimpiades, van sortir ciutats que havien millorat gràcies a aquelles celebracions, entre les quals, Banyoles. No es va mencionar aquell terrible accident en el qual van morir vint-i-un avis francesos, de forma horrible i absurda. 

L'èxit de la ciutat a causa de les proves olímpiques la va promocionar i el turisme va augmentar exponencialment, cosa que va provocar que es fessin xapusses de tota mena en aquelles barques entranyables. A més a més va resultar que els controls municipals o de qui fos el responsable, que encara no ho he acabat d'esbrinar, en el tema de la seguretat de les embarcacions, eren inexistents o lamentables. 

Era l'any 1998, el judici va trigar sis anys. Les reivindicacions diverses en context electoral poques vegades incideixen en el tema judicial, tan galdós encara. No he tornat a contemplar l'estany de Banyoles mai de la mateixa plàcida manera, i això que han passat els anys. Recordo que jo havia anat a acompanyar alumnes a natació, un pare de l'escola em va comentar l'accident i em costava de creure que una cosa així hagués passat... a Catalunya! Ara ja no em sorprenc de gairebé res. 

Al final del conegut llibre El senyor de les mosques qui recull els nois nàufrags i s'adona de com han anat les coses comenta que pensava que uns xicots anglesos i educats s'haurien organitzat millor... Jo també pensava que per aquí ens organitzàvem i organtizaríem prou bé però ja fa temps que tinc els meus dubtes seriosos sobre el tema.

Uns altres fets que em van tocar de molt a prop van ser els accidents esdevinguts a càmpings, Els Alfacs, Nieves... En tots els casos es podien haver evitat si les coses funcionessin com cal. Hi ha encara molts càmpings en zones de perill, un en el qual vam ser un estiu per la tardor va resultar arrossegat pels aiguats, per sort no hi havia estadants, no hi va haver víctimes. Quan no hi ha morts les coses s'obliden encara més aviat. 

No entenc l'interès morbós en seguir rutes turístiques a l'entorn de crims i tragèdies. De vegades t'expliquen veritables mentides, com en el cas de la desgraciada Enriqueta Martí, o improbables històries d'esperits i fantasmes, molt del gust dels consumidors. Pocs anys després de la revolució francesa, tan mitificada i adaptada al discurs oficial, es va generar un col·leccionisme compulsiu a l'entorn de tota mena de coses estranyes relacionades amb execucions i la resta.

Els atemptats terroristes, a més a més, generen política partidista i tothom hi suca pa. Ja estem ara en aquesta fase, pel que fa als fets recents. Sóc fora de Barcelona i segurament, a més a més, si fos a la ciutat no aniria a la manifestació, i no pas perquè hi vagi el rei, i el Rajoy i la plana major sinó perquè cada dia dubto més de les virtuts d'aquestes concentracions massives que exciten les catarsis col·lectives en molts sentits. Crec que serveixen per poca cosa, la veritat, més enllà d'ajudar a esbravar-nos, a pensar que hem fet alguna cosa i que entre tots ho farem tot.

Quan era petita em deien que la mateixa gent que rebia Jesús a Jerusalem amb rams d'olivera després anava a escridassar-lo durant la seva execució. No hi devien ser pas tots però sí una bona colla, em temo. Aquests dies llegeixo coses estranyes per les xarxes, en molts sentits, ep. Coses absurdes de molts colors, un munt de gent, pel que sembla, sap com arreglar el món i els problemes de tota mena. Sorgeixen culpes, individuals i col·lectives, suposades mentides no comprovades i veritats que tampoc podrem comprovar mai. També trobo veus raonables i discursos seriosos i raonats, afortunadament. Un altre tema és que siguin escoltats i provoquin reaccions també serioses i raonades.

El temps passa, tots morirem, molts fets s'oblidaran. El futur és imprevisible, Loretta Napoleoni, gran periodista, experta, per cert, en temes com ara el finançament del terrorisme, comentava en una entrevista que gairebé res no es pot preveure car s'esdevenen coses surrealistes, en el sentit més casolà de la paraula. Els experts incideixen en la complexitat de les coses i els ignorants fatxendes, en canvi, tenen explicacions simplistes pel que sigui.

El pitjor és que ens podem ensopegar amb fanàtics amb ganes de fer sang i amb inconscients trucant barques de passeig, al món hi ha de tot i les solucions no existeixen, ens hem de conformar en posar pedaços maldestres i demanant a una improbable providència que, si pot ser, nosaltres i la nostra gent no acabi per pertànyer a la categoria de víctima. Abans, a més a més, es demanava que la fin de la vida ens agafés confessats, ara ja no ens queda ni aquest consol.

Aquests dies, a més a més, he tornat a llegir tota mena de ximpleries sobre la perversitat de les religions, quan a dins de totes les religions hi ha de tot i les societats que han eliminat les religions sovint, en nom d'idees diverses, han estossinat a dojo. És allò tan vell de mort el gos, morta la ràbia, però la ràbia va precisar de temps, cura i vacunes, per erradicar-se. Les víctimes també són diverses, n'hi ha de molt incòmodes, com va passar amb la gent de la caserna de Vic, tot just fa quatre dies que van posar una plaqueta per recordar aquells fets. 

Un altre discurs recurrent és el de mencionar, com si fos el pecat original, la culpa de la societat occidental, de forma col·lectiva i indiscriminada, en el malestar d'una gran part del món. Aquesta autoflagelació ja s'hauria de superar, la veritat. Els explotats també han explotat, en molts casos, hi havia tribus africanes que ajudaven els esclavistes a pescar gènere, d'altres tribus i ètnies, això sí. I els asteques estossinaven els altres abans de l'arribada dels malvats hispànics. I un gran nombre d'abusos i maltractaments s'ha esdevingut en el sí de famílies d'aparença normaleta, no tan sols en els internats catòlics. Les societats fraternals i sense conflictes són un miratge, cosa que no vol dir que algun dia no siguin possibles i que un món ideal no pugui funcionar sense armes i tot això. Però, de moment... 

PAU VILA, EN EL RECORD

Fa alguns dies vaig  tornar a llegir una entrada molt interessant que l'Enric H. Marc va dedicar, fa algun temps, a la divisió comarcal ideada per Pau Vila. Pau Vila va morir el 16 d'agost de 1980. Havia nascut el 29 de juny de 1881. La seva vida abasta tot un segle, amb entusiasmes, tragèdies i els canvis de tota mena.

Pau Vila, avui, no és tan recordat com caldria, però això es pot fer extensiu a molta gent. Amb el seu nom s'han batejat escoles i indrets urbans però això no vol dir res. La meva darrera escola es deia Bernat Desclot i crec que si fessin una petita enquesta a alumnat, mestres i pares sobre el cronista, una gran majoria no en sabria dir res o en diria ben poca cosa. Un any, per Sant Jordi, jo vaig endegar una mena de centre d'interès a l'entorn del nom de l'escola però em temo que la iniciativa no va crear tradició. 

He fet aquesta prova a alumnes d'escoles o instituts que porten noms de personatges diversos i poques vegades m'han sabut explicar gran cosa. De vegades, ni tan sols el professorat semblava anar més enllà de quatre tòpics. En alguna entrada he fet broma sobre això dels noms que acaben sonant a escola o a carrer i a poca cosa més.

Jo recordo a Pau Vila ja molt gran, de fet va morir amb gairebé cent anys, el seu fill, Marc Aureli Vila, va morir amb més de noranta. Va arribar a venir a alguna escola d'estiu. La petja mediàtica més assequible que tenim a l'abast és l'entrevista que li va fer Montserrat Roig al programa Personatges, 

No és, crec jo, de les millors entrevistes de l'escriptora, potser perquè Vila ja sordejava i a ella se li percep aquesta mena de respectuós capteniment distant que ens inspira, quan som joves, la gent gran amb una història de gruix. Malgrat això, resulta admirable contemplar aquelles entrevistes avui. Eren reposades, lentes, ben preparades, es deixava parlar els entrevistats i no calia destorbar la imatge amb quadradets acolorits on es repeteixen imatges absurdes.

L'entrada sobre Vila a Viquipèdia és molt més curta que aquella que es pot trobar en castellà. He comprovat que això passa amb diferents personatges que van desenvolupar la seva vida professional també en castellà, fos a la resta d'Espanya o a Hispanoamèrica. Vila es va exiliar i va poder endegar tota una segona vida a Colòmbia, a Veneçuela, on va deixar un record inesborrable. De fet no li va venir de nou, ja havia estat per aquells països i els coneixia i hi havia col·laborat, en diferents iniciatives.

Alguns exiliats catalans no van voler o no van poder desenvolupar lligams excessius amb els països d'acollida però Vila es va estimar molt aquelles noves pàtries, hi va fer arrels, i en els seus darrers anys, mentre la salut li va permetre, anava i venia. Vila va ser un home, al principi, autodidacta, amb una gran vocació per l'educació. A l'entrevista diu, amb murrieria, que no va llegir mai cap llibre de pedagogia. Va conèixer Catalunya a força d'exercir una activitat imprescindible que avui, malauradament, ha derivat en esport  o en turisme: l'excursionisme. L'excursionisme comporta descobrir per un mateix, entomar el país real, no tenir pressa per arribar als llocs i mantenir un eclèctic interès per tot, considerant la cultura real com una globalitat sense fisures. 

Pau Vila va tenir, de jove, contactes amb Ferrer y Guardia, i escric aquesta 'y' a posta, com l'hauria escrit ell mateix, car no era pas, cal recordar-ho, gens catalanista i així ho va manifestar en frases contundents, com ara: 

"Hubo quien, por ejemplo, inspirado en mezquindades de patriotismo regional, me propuso que la enseñanza se diera en catalán, empequeñeciendo la humanidad y el mundo a los escasos miles de habitantes que se contienen en el rincón formado por parte del Ebro y los Pirineos.

– Ni en español la establecería yo –contesté al fanático separatista– si el idioma universal, como tal reconocido, lo hubiera ya anticipado el progreso. Antes que el catalán, cien veces el esperanto".

Però no va ser ben bé aquesta mentalitat sobre el català el que va fer que Vila, ben aviat, deixés l'Escola Moderna, sinó el dogmatisme feixuc que era carta de naturalesa en aquella institució, fins i tot un cert classisme, com explica Vila en l'entrevista que menciono. Vila va guillar i va endegar la seva pròpia escola, l'Horaciana, més catalana, més lliure i més dirigida als veritables obrers. Tot i amb això, Vila es plany en algun moment de com ha desaparegut l'indret on es trobava aquella Escola Moderna, tan mitificada.

La divisió comarcal, avui, s'hauria de revisar a fons. Tot això d'haver de dividir per organitzar no resulta mai perfecte. De fet, el tema, donades les circumstàncies polítiques, es va endarrerir ja en els seus inicis. Amb la democràcia es va voler recuperar aquella divisió, se n'ha fet una mena d'emblema gairebé intocable, tot i que ja s'ha vist que resulta poc adient al nostre present. No ens n'hem sortit, vaja. 

Tot i que en l'actualitat Veneçuela té els seus propis i gruixuts problemes, crec que es recorda més Vila allà que no pas per aquí, potser el seu pensament no respon ben bé als dogmes, això que el geògraf tant defugia. 

En l'entrevista, Vila menciona Mariano Martí, un personatge molt interessant d'aquells que va produir aquell segle XVIII, un segle tan interessant, tan poc conegut i que va acabar amb trons. Martí havia nascut a Bràfim i va acabar sent bisbe de Caracas, va tenir problemes amb algunes jerarquies eclesiàstiques. Per motius professionals, ell no pensava que feia geografia, va recórrer el país a fons, per tal de conèixer indrets i gent, tot un exemple.  Les dades que va recollir resulten una font inesgotable de detalls per a conèixer aquell país en aquell moment.

Pau Vila resulta admirable pel seu coratge positiu i la seva capacitat de treball. Les patacades de la vida no el van aturar, quan es va exiliar, amb més de seixanta anys, explica que va ser conscient de què començava una nova etapa de la seva existència i que calia aprofitar-la. El seu fill, Marc Aureli Vila, també era una persona brillant, advocat i geògraf, durant alguns anys, en la dècada dels vuitanta, va ser diputat per ERC. Els partits cercaven aleshores personalitats de prestigi reconegut que contribuïssin a incrementar la categoria de les formacions. Eren uns altres temps i unes altres circumstàncies. 

AMB PIT BEN ESFORÇAT, COM A LA GUERRA

Quan passen tragèdies com les d'aquests dies sempre em venen al cap uns versets del poema Paternal, de Joan Maragall, en concret aquells que fan: i cal anar a les festes/ amb pit ben esforçat, com a la guerra.

En una ocasió, en una llibreria emblemàtica, vaig escoltar una conversa entre el llibreter de culte i un client. El llibreter criticava la poesia maragalliana i deia que aquest era el millor poema de l'autor. Per prudència i timidesa no vaig intervenir en la conversa, potser ara ho faria, qui sap. 

Jo no considero aquest un bon poema, tot i que resulta inquietant. A la universitat, a principis dels setanta, Ricard Salvat ens el va comentar i criticar. Valorava Maragall però considerava que allò de la paraula viva de vegades feia que el contingut poètic s'expressés de forma destralera, amb un excés de gerundis i coses com això de les colltorçades testes i la mamella, aspectes formals, vaja, als quals una mica més de cura no els hauria fet cap mal. 

Salvat ens va comentar que existien algunes traduccions de poemes de Maragall en italià, sento no recordar-ne l'autor, que milloraven força l'original. I és que no sempre els originals són millors que les traduccions o que les versions, això s'esdevé també en el camp, per exemple, de la cançó. 

Ricard Salvat va proposar que intentéssim arranjar el poema tot seguint les seves indicacions, jo ho vaig fer però després, en aquelles aules sobrecarregades de gent, no vaig ser capaç de llegir el que havia fet, un text que es devia perdre pel túnel del temps i que es limitava a l'intent de fer el poema més poètic.

Aquests dies he escoltat discursos en els qual s'afirmava sense vergonya que Catalunya i Barcelona havien estat sempre indrets de pau. Espero que ho siguin avui i en el futur però aquesta afirmació és absurda i errònia, molts revoltes i aldarulls han passat per la Rambla i no podem oblidar que hem viscut guerres i enfrontaments i situacions lamentables. Un periodista ironitzava aquests dies per la ràdio, sobre aquestes proclames a l'entorn del pacifisme nostrat, evocant el temps de la Rosa de Foc. 

Quan els atemptats, terroristes o com en vulguem dir, es fan en nom d'idees que ens abelleixen existeix una tendència suïcida en justificar-los, encara que hagin afectat, com sol passar gairebé sempre, a gent innocent i que té poc a veure amb els problemes que els provoquen. Això es va esdevenir durant un temps amb el tema de l'ETA, per exemple.

El món és com és i em temo que quan uns fanatismes s'abalteixin en sorgiran uns altres, sempre hi ha algú que creu que amb la violència s'arranja el que sigui quan amb la violència es genera més violència, i, el que es pitjor, el context violent s'empassa molta gent sense cap culpa i fa que els aprofitats de torn assoleixin poders perillosos. Un altre tema és que després els llibres d'història i els itineraris culturals ens expliquin els fets amb la mitologia que toca, sigui del signe que sigui.

Després de les tragèdies d'aquest tipus proliferen rituals una mica pintorescos, que tan sols evidencien la impotència que ens amara, la gent s'aplega de forma massiva per dir que no té por, o que és Barcelona. Ni sóc Barcelona, tot i que és la meva ciutat i li tinc un carinyo especial, ni deixo de tenir por. La por és un sentiment humà i inevitable, crec que el coratge està sobrevalorat.

Tot això es combina amb minuts de silenci que m'anguniegen, en concret quan, de forma surrealista, acaben amb aplaudiments. La gent escampa espelmetes i flors i avui, a més a més, augmenten les bones intencions inútils amb la publicació i enviament de missatges de pau i resistència, a través de les xarxes i dels telèfons mòbils del nostre temps. 

Fa anys corria una frase molt bonica sobre allò de condemnar el delicte i compadir el delinqüent. Els delinqüents que arrisquen la seva pròpia vida a base de matar gent que no coneixen actuen per molts motius, alguns d'inexplicables. 

L'adolescència i la joventut -i alguns d'aquests terroristes semblen gairebé criatures- són temps crítics, en els quals les idees més esventades i absurdes poden fer forat en la nostra vida, així com les conductes de risc. Hi ha qui és malvat d'origen i qui ho és a causa de les circumstàncies familiars, ambientals, polítiques, personals. Perdem molt de temps en cercar explicacions a allò que no en té, al menys, de moment. Sempre hi ha casos que són excepcions i que s'escapen de les explicacions més tòpiques i recurrents.

Hi ha un poema de Joana Raspall molt recitat en contextos escolars, aquell que fa: si haguessis nascut/ en una altra terra... El poema fa referència a aspectes materials, pobresa, fam. Però si haguéssim nascut en una altra terra, en una altra família, i, fins i tot, en un altre temps, a més a més de ser pobres ens podíem haver convertit en revoltats en nom d'idees estranyes o fins i tot en feixistes, no ho podem saber. El jove descendent d'un nazi alemany va perdre molt de temps en escriure i reflexionar sobre si ell, en el context del seu avantpassat, hauria estat nazi, cosa que l'horroritzava. 

Pensar en aquestes coses no té sentit, no tot depèn de tu, existeix el moment històric, l'entorn... En un altre context, menys dramàtic, és com allò de la botiguera de la novel·la El camino, que li pregunta al seu confessor si seria protestant en el cas d'haver nascut a Anglaterra. Com que el capellà li ha de dir que potser sí ella fa: doncs m'acuso que d'haver nascut a Anglaterra seria protestant...

De fet, mirar amb una mica d'atenció el món que ens envolta, més enllà de les quatre parets de casa, no fomenta pas l'optimisme, com tampoc el fomenta contemplar el passat amb una certa perspectiva i sense prejudicis. Algunes revolucions mitificades van abolir la pena de mort els primers dies de les revoltes per estossinar després més gent que els d'abans. 

Avui no podem dir que no sabem què passa: refugiats, infants soldats, violacions massives, guerres aquí i allà, dictadures, abusos, pobresa... Som impotents davant de tot això, em temo que fins i tot molts governants ho són. Les solucions no són mai ni senzilles ni ràpides. Obrir la caixa dels trons o de Pandora és més fàcil que no pas tancar-la, tot i que sembla que en aquesta de la Pandora hi va restar al menys allò imprescindible per continuar surant pel món, l'esperança.

Maragall, reivindicat per gent com Josep Benet, era un burgès del seu temps encara que tingués més sensibilitat que d'altres burgesos del seu entorn. Però aquesta sensibilitat tampoc va tenir efectes pràctics, les coses com siguin, Prat de la Riba li va censurar el famós article sobre la Setmana Tràgica i Maragall no en va fer pas còpies per distribuir als lectors habituals i mentalitzar-los, com díem ara.

Els bonistes de torn creuen encara que l'educació ho pot fer tot i es continua fent volar coloms a l'entorn de valors, pau universal i coses així. Aquests dies, escrivia un altre periodista, sembla que la gent ha sortit de l'armari pel que fa a la consideració rebuda pels cossos de seguretat, tan qüestionats i maltractats en els darrers anys. Ningú no vol policia ni militars fins que no els necessita per sobreviure o per defensar-se. 

Entenc que la gent jove sigui ingènua respecte a les causes dels problemes, capitalisme, restes del colonialisme, interessos econòmics... Però, no ens enganyem, hi ha alguna cosa, en la natura humana, que no funciona com caldria, de fet crec que la bàrbara rialla de l'infant que la mare alleta, en el poema de Maragall, simbolitza aquest misteri inquietant del mal, sempre vigent, sempre imprevisible i que ens cal controlar i reprimir, encara que siguem poc amics de controls, repressions i vigilàncies.

Rusiñol té una frase terrible però lúcida, com era ell, sobre el tema de les solidaritats universals, diu, més o menys, que per salvar un amic no ens faria res que morissin un munt de xinesos. Això en una època, és clar, en la qual els xinesos eren personatges llunyans i no pas els responsables del basar del barri o del restaurant de la cantonada, tot s'ha de dir.

Tornant del Liceu
en la nit del 7 de novembre de 1893.

Furient va esclatant l'odi per la terra,
regalen sang les colltorçades testes,
i cal anar a les festes
amb pit ben esforçat, com a la guerra.

A cada esclat mortal - la gent trèmula es gira:
la crueltat que avança, - la por que s'enretira,
    se van partint el món...
     Mirant el fill que mama, - la mare que sospira,
     el pare arruga el front.

Pro l'infant innocent,
  que deixa, satisfet, la buidada mamella,
  el mira a ell, - la mira a ella,
  i riu bàrbarament.

ELVIS PRESLEY, QUARANTA ANYS DESPRÉS

El 16 d'agost d'aquest any en farà quaranta de la mort d'Elvis Presley. Elvis Presley és tot un mite universal, malgrat que va morir després d'un temps de decadència física evident i quan ja havia creat un estrany estil estètic tirant a friki, molt imitat pels seus admiradors. Aquesta mena d'imatge de disfressa s'ha fet molt popular i ha contribuït a què fins i tot s'oblidés en part la imatge juvenil dels seus inicis, la de King Créole, per exemple, que va ser la primera pel·lícula seva que vam poder veure a Barcelona. La pel·lícula era del 58 però en vaig gaudir al Condal del barri el 1961.

Amb la meva mare i el meu germà acostumàvem a anar al cine els divendres al vespre. El dia en el qual tocava anar a veure El rey del barrio se'ns va espatllar el pany de la porta i vam haver d'arranjar-lo amb uns cordills, cosa que va fer que haguéssim d'ajornar l'esdeveniment. Aquella pel·lícula em va impactar per molts motius, crec que li va passar a molta gent. 

Jo ja havia escoltat algunes de les cançons de la pel·lícula, gràcies al fet de què una veïna de l'escala tenia el disc, un disc d'aquells amb quatre cançons i 45 revolucions. M'encantava aquella cançó del principi en la qual la venedora de crancs va dialogant musicalment amb el xicot. 

Amb les amiguetes de l'escola vam trobar la peli molt agosarada, sobretot pel fet que el protagonista vol aprofitar-se de la bona noia i la porta a un piset, amb enredades,però quan veu que aquesta es posa a plorar li sap greu i la respecta. També hi sortia Carolyn Jones, en un paper més disbauxat. Jones era una molt bona actriu,amb un físic molt especial, va fer bons papers secundaris i força televisió, crec que va estar molt mal aprofitada. Va morir relativament jove, el 1983, de càncer.

Dolores Hart, la bona noia de la història, es va fer monja. Va fer pel·lícules interessants, va deixar un nòvio de bon veure i va professar, a un convent on va arribar a mare abadessa i en alguna ocasió li han fet entrevistes i ha explicat la seva vida i com va decidir canviar de feina d'una forma tan dràstica.

Presley era un bon actor, tampoc no se'l va saber aprofitar com calia o potser a ell ja li anava bé amb aquells rotllos romàntics ben pagats hawaians, en els quals feia de seductor amb bon cor i refilava boniques balades. Un altre títol que es pot salvar, molta gent la considera la millor pel·lícula del cantant, és Flaming Star, de 1960, on tan sols cantava una cançó. 

Ara que he repassat una mica aquestes dades m'he adonat de què la memòria m'enganyava, creia que qui feia de mare del xicot a Flaming Star, una història de mestissatges i d'identitats dividides, era Katy Jurado, a qui sempre donaven aquest tipus de papers, però va ser Dolores del Rio. Dues molt bones actrius, tant l'una com l'altra.

La deriva del cantant es prou coneguda. Durant el servei militar a Alemanya va conèixer qui seria la seva dona, aleshores era noia joveneta amb un crepat superb. La seva filla ha estat un personatge una mica raret que fins i tot es va casar una miqueta amb el Jackson. Priscilla Presley es va divorciar d'Elvis, aconseguint sucosos beneficis, i es va casar unes quantes vegades més. Ha assolit un aspecte de màscara inquietant a base d'operacions d'estètica, crec que fins i tot ha demandat algun cirurgià.

En aquella època, com que no teníem cap possibilitat de veure en directe els nostres herois cinematogràfics cercàvem semblances entre els actors i cantants i els nois que coneixíem. Un escolanet de la parròquia tenia una retirada amb Elvis Presley i això el feia objecte dels nostres desitjos pre-adolescents.

Malgrat que Elvis va morir en plena i prematura decadència, el seu mite no havia perdut pistonada. Era jove encara en aquell 1977, però el seu aspecte resultava depriment. Com és sabut, la seva tomba és un indret de peregrinació més visitat que Santiago de Compostela i els seus records de tota mena es venen molt bé. En el seu funeral hi va haver un atropellament i un parell de morts, el seu cos va estar a punt de ser robat i hi ha moltes anècdotes una mica macabres al volt del culte que ha anat generant.

Hi ha una teoria, que alguns documentals han sostingut, sobre el fet de què la fama de gent com Presley o els Beatles va aconseguir condemnar a un segon pla músics negres molt més innovadors i importants. No ho sé, tot pot ser i tot és relatiu. Jo tinc per casa alguns discos del cantant, de fet potser no són els que m'hauria comprat de motu proprio, en aquella època acostumava a remenar piletes de discos d'oferta a preu econòmic, nous, que no eren els més famosos, tot i que de vegades tenia grans sorpreses i les compres a cegues em donaven a conèixer cançons molt maques.

En aquell agost de 1977, quan Elvis va morir, jo tenia d'altres interessos, una nena petita i un munt d'esperances que es congriaven per tot arreu després de la mort de Franco. Les escoles d'estiu del 1977 van bullir de projectes, d'iniciatives, de propaganda política i d'expectatives impossibles. Ens havíem tornat seriosos i poc frívols i ens estimàvem més corejar Diguem no o La fera ferotge que no pas cançonetes romàntiques o rock and roll casolà. 

Hi va haver alguns intents de fer versions catalanes dels èxits del cantant, com ara un disc de Francisco Heredero que no és cap meravella però que conserva el perfum dels records i dels dies del passat. Quan anàvem d'excursió, en els primers seixanta, havíem cantat de tant en tant a cor què vols, allò de aquella carta a l'estimada, que vaig donar al carter...

A l'escolanet que retirava a l'Elvis el vaig veure una vegada, molts anys després d'haver estat objecte de les nostres admiracions devotes, lligant amb una estrangera de bon veure, en un poble turístic i, evidentment, no em va reconèixer. La veritat és que no s'assemblava gaire al  cantant famós, però com deien a casa en aquella època, una mena de dita de la qual no he trobat referències, les parets ens feien veure Joanets.

Elvis Presley va ser a més a més un cromo de l'emblemàtic àlbum Cine Foto, que encara conservo. Ens feia gràcia que el seu poble és digués Tupelo i que, segons deien, hagués estimat molt la seva mare. Avui tindria més de vuitanta anys i ens podria explicar moltes batalletes però els excessos li van passar factura, hi ha hagut gent famosa tant o més excesssiva que ha sobreviscut a les tempestes però la vida és complexa i atzarosa. La imatge dels seus darrers anys ens resultava patètica, una llàstima.