LORCA, MÉS ENLLÀ DEL MITE

He llegit fa poc aquest llibre tot i que no puc dir que l'hagi acabat, ja que és aquesta un tipus de lectura que no s'acaba mai. Es té a casa, es rellegeix de tant en tant, s'hi fan cerques diverses -compta amb un molt bon índex onomàstic- i ens situa en un temps i en un país que mai vam arribar a fer. Per la referència de la coberta pot semblar que García Lorca en sigui l'autor però, de fet, ell és el protagonista. 

El cas de Lorca és singular, no crec que cap escriptor del seu temps hagi fet tantes revifalles al llarg dels anys passats després de la seva tràgica, cruel, absurda i injusta mort. El llibre, de gruix, recull un munt d'entrevistes fetes al poeta, alguns articles i, en una darrera part, escrits pòstums, com els de Rivas Cheriff, en els quals, gairebé per primera vegada, s'entra una mica a fons en el tema de l'homosexualitat del poeta.

No hi ha temporada teatral del segle XXI que no compti amb un muntatge sobre textos de Lorca, la reestrena d'alguna de les seves obres de teatre emblemàtiques o un recital en el qual algú posa música als seus poemes o el reinventa. Machado va tenir el seu moment però sembla haver anat de baixa, el mateix pel que fa a Miguel Hernàndez. Grans poetes de la seva generació, com ara Vicente Aleixandre, que van sobreviure a la desfeta, són objecte d'algunes devocions però també de molts oblits i moltes ignoràncies.

Ja quan jo estudiava, de joveneta, algun professor jove i poc sospitós de fatxisme, més aviat el contrari, admetia i advertia, en la intimitat, que la mort del poeta havia contribuït a la seva mitificació. Fins i tot les fotografies seves que s'han anat reproduint són aquelles que més l'afavoreixen físicament. Lorca és molt i poc conegut a la vegada. Ell mateix defugia etiquetes, cosa difícil quan, ben aviat, va comptar amb el reconeixement popular.

Aquestes entrevistes ens acosten a la seva figura, més enllà del mite, tot i que García Lorca és molt discret pel que fa a la seva vida personal i parla més aviat de la seva obra. Sembla que no li agradaven les entrevistes però s'adonava de què no les podia defugir. Home de teatre, actua en ocasions, quan respon al que li pregunten o rep a l'entrevistador en pijama i rentant-se les dents, com si fos una escena de El convidat.

Parla poc de política, en algun moment es declara fins i tot apolític i, com és sabut, tenia amics i admiradors falangistes, falangistes dels sectors intel·lectuals, alguns dels quals van plànyer a fons el seu assassinat. És clar que en algun moment parla de justícia social i devia tenir una certa fe en l'educació del poble quan va endegar allò de La Barraca. És  clar que al llarg dels anys en els quals es fan aquestes entrevistes, de 1922 a 1936, el poeta es fa gran, madura, evoluciona i es torna una mica pessimista i profètic.

Algun periodista de l'època ironitza sobre el repertori d'aquell grup teatral itinerant, d'estudiants arrauxats, li sembla massa clàssic, poc lligat a la realitat d'aquell present, poc modern i realista, vaja. Les entrevistes al poeta ens acosten a un temps molt concret, amarat d'entusiasmes i una mica o molt curt de vista pel que fa al context real en el qual es movien tantes iniciatives.

García Lorca no podia deixar de ser elitista, era intel·ligent, dibuixava, tocava el piano, defugia la vida provinciana i es relacionava amb el bo i millor de la intel·lectualitat del moment. Ahir mateix escoltava un programa de ràdio molt divertit, d'història desacomplexada, que porta per títol Cualquier tiempo pasado fue anterior. Parlaven de Frankestein i de la colla que envoltava la seva autora, una colla tan mitificada i elitista com la de la Residencia de Estudiantes, vaja. O com aquells de Bloomsbury. La responsable del programa va evocar un refrany castellà molt gràfic, fent referència a les possibilitats econòmiques i culturals de Byron i el seu seguici: con mucho aceite en la sartén, todo el mundo fríe bien. 

Quan algú ha mort de forma injusta hi ha moltes reticències a l'hora de parlar-ne a fons, sembla que evocar-ne aspectes poc adients al mite sigui faltar-li al respecte. Passa amb Companys, amb Ferrer i Guardia, amb molts altres. Però hauríem de madurar i entomar la realitat o allò que puguem copsar de la realitat, sense prejudicis. Al capdavall això humanitza els personatges encara que esberli els mites. Lorca, per exemple, va ser poc amable amb Hernández, gairebé el tractava de paleto, per exemple. 

Les entrevistes incloses en aquest admirable volum procedeixen de diaris i revistes diversos, escrits en anglès, francès i, també, en català. En això del català i la cultura catalana cada vegada m'adono més de què tota aquella generació mitificada del vint-i-set suspèn sense pal·liatius. En algun moment Lorca admet que se sent més a casa a l'Uruguay que no pas a Barcelona i quan li demanen la seva opinió sobre escriptors catalans en menciona mitja dotzena de passada i encara gràcies. Machado va escriure coses molt lletges sobre el catalanisme i encara pitjors van ser algunes opinions d'Alberti, tot plegat s'ha mig amagat, no toca.

Lorca va venir per Catalunya sovint, tenia amics catalans, com Dalí o la Xirgu. Catalans amb tirada a la universalitat, però. Sobre la Xirgu també pesa el mite, es va passar al castellà amb allò del teatre de Lorca, cosa que, evidentment, va contribuir a donar-li una projecció internacional i fa que avui sapiguem moltes més coses seves que no pas de Maria Vila, per exemple. Triomfar a fora sempre pesa més que treballar com una formigueta a casa, en temps difícils.

Federico García Lorca intenta no quedar malament amb ningú però en ocasions no se'n pot estar i critica Valle Inclán, que arriba a comparar amb els Quintero, pel seu costumisme gallec. O Alberti, que va tornar de Rússia comunistitzat fins a la medul·la, cosa que va perjudicar a fons la frescor de la seva primera poesia, d'aquesta servitud no se'n va poder desfer mai més. 

Lorca no s'escapava dels tòpics quan vivia. Els seus poemes sobre gitanos van fer que se l'etiquetés com a defensor d'aquest grup ètnic i, en general, encara són aquests uns dels poemes més coneguts per la majoria. Durant anys, en el temps de la guerra i després, es recitava sovint allò de La casada infiel, tan agosarat. Fins i tot recordo que va generar paròdies: y yo que la llevé al río/ pensando que era mozuela/ y resultó ser un tío/ que por poco me la cuela. Quan una obra literaria genera parodies divertides vol dir que ja es patrimoni del sectors més populars. La meva mare tenia un llibret amb poemes de Lorca, casadeta infidel inclosa, i l'amagava per tal que no llegís coses tan pujades de to, però jo el trobava amb facilitat, al fons de l'armari de la roba.

Lorca va fer poesia diferent, més moderna i críptica i no volia que l'identifiquessin ni amb gitanos ni amb musulmans ni amb una mena de xicot inalterable i campetxano, un muchachote,  situat en l'eterna joventut, a causa del seu aspecte, ja que semblava més jove del que era. El seu teatre, al menys una bona part, crec que ha perdut pistonada, la Bernarda Alba em sembla avui hiperbòlica i passada de voltes. 

El professor Tuson, que vaig tenir la sort de què aterrés a la Normal, per casualitat, ironitzava en una ocasió amb allò de carbón ardiente en el sitio de su pecado i, així mateix, amb algunes rimes fàcils de Machado. El Lorca recuperat, en general, crec que tendeix a recuperar, també, els tòpics, com ara la pel·lícula recent sobre Bodas de sangre que em va semblar interessant i agosarada però amb un excés de pretensions simbòliques a banda de què l'objecte del desig de la núvia insatisfeta era força sonso. 

Aquest llibre ens mostra un Lorca normalitzat, humà, viu, creïble, actual i preocupat per l'art i la literatura, amb una certa vanitat personal a l'hora de parlar del què fa, de les estrenes del seu teatre i de la valoració que rep, del públic i la critica. No podem defugir l'angúnia en pensar com va acabar la seva vida. Especular sobre la seva trajectòria, si hagués sobreviscut al desastre és fer ficció. No sabem què pensaria de tot el que s'ha escrit sobre ell després ni què li semblarien tants muntatges teatrals i recitals diversos. 

Malgrat la llibertat republicana el tema del sexe, tot i que ell li dóna un gran pes en la seva literatura, era tabú en molts aspectes, encara més pel que fa a la homosexualitat, que no trobem en els seus textos, més enllà del simbolisme interpretatiu. No valorem prou el que representa, avui, poder viure immergits en una certa llibertat de pensament i la pau interior que genera el poder ser fill il·legítim, homosexual o ateu sense que et piconin més del compte. De tota manera, homosexuals, bisexuals o heterosexuals, aquells poetes i artistes de l'època es movien en un món mascle, on les dones potser eren actrius i feien bonic però rebien poca atenció seriosa per part dels cavallers, com es palesa en publicacions i reportatges com ara Las sin sombrero.

El llibre inclou algunes fotografies, pel meu gust de poca qualitat, sembla que no està de moda que el material gràfic s'imprimeixi en un paper de millor qualitat que la resta. Caldria, potser, així mateix, tot i que el llibre ja es prou gruixut i compta amb un pròleg extens, incidir en les característiques, fins i tot ideològiques, de les publicacions de les quals, fent un esforç admirable, s'han extret els documents. Però, més o menys, això es pot copsar i, en tot cas, sempre ens quedarà la xarxa i la viquipèdia. 

EL SETÈ MANAMENT I LES SEVES DERIVACIONS POLÍTIQUES

Un dels problemes de la nostra societat és el fet de què la corrupció funciona de dalt a baix però també de baix a dalt i que, en certa manera, està acceptada per una gran majoria de la població, que sovint ni tan sols pensa que determinades actituds i pràctiques són poc ètiques i condemnables.

Encara més, hi ha qui no amaga aquestes pràctiques sinó que se'n vanta, com si fossin una prova de bones relacions amb gent d'upa o d'intel·ligència pràctica. En una ocasió, a l'escola, recordo que un grup de l'escola, de la segona etapa d'aleshores, va mangar postals i d'altres petits objectes de la botigueta d'una dona, en una sortida. La dona se'n va adonar, ens va avisar i vam aconseguir que retornessin una part del botí. Aquesta mena de coses van passar en més d'una ocasió. 

Els pares i mares avisats, en general, davant de nosaltres van fer el paperot però com que els nens són nens vaig anar sabent que més d'una família lloava aquella mena de robatoris com a mostra gairebé d'esquerranisme, com que les postals eren allà més cares que a la papereria hi havia un cert dret a robar-les i, al capdavall, eren coses de criatures.

A la biografia de Maria Aurèlia Capmany, Pons ens explica una anècdota que els va passar per les Espanyes,  quan Ricard Salvat, aleshores parella més o menys de la Capmany, es va empipar amb el grup de teatre amb el qual feien una gira, quan en una ciutat castellana els van haver de cridar l'atenció per haver robat llibres en un establiment. Pons explica que aquella era una mena de pràctica justificada des d'una posició d'esquerra, malgrat que els jovenets, en general, no eren pas fills de cases excessivament modestes. Amb aquest raonament d'esquerra una mestra jove, tirant a pija, em justificava fa temps la seva pirateria musical pel fet de què els discos eren cars, en una època en la qual encara es compraven discos.

Fa anys havia passat vergonya comprovant com gent coneguda i apreciada arramblava amb cendrers i d'altres estris dels restaurants en sortides informals i presumia d'haver-ho fet. La meva filla s'havia espantat en alguna ocasió, quan amiguetes de les quals mai ho hauríem dit, sense cap necessitat, acostumaven a robar als magatzems i les botigues de xuxes, tenien aleshores tretze, catorze anys. Però el pitjor era comprovar com, a les seves cases, no donaven cap mena d'importància a aquells fets sempre que no les enxampessin. 

Podria explicar un munt de coses així, el robatori a petita escala ha estat justificat per molts motius, fins i tot el robatori de coses inútils i, moltes vegades, des d'una visió progre des de la qual, a més a més, també he sentit justificar d'altres actituds, com ara la de colar-se als transports públics o a qualsevol lloc sense pagar. Els regals en diferents modalitats a gent com ara els metges, per part de les grans empreses, va arribar a ser gairebé escandalós i els pobres doctors que rebutjaven els privilegis eren -no sé si encara ho són- mal vistos per la resta. Vull pensar que la cosa ha canviat una mica. Uns coneguts que tenien un parent metge presumien de com els passaven pel davant de les llistes d'espera, gràcies a la seva relació amb el familiar. Una coneguda se'm va vantar, fa alguns anys, de què el seu fill havia pogut entrar a l'escola pública que ella volia, gràcies a coneixences i relacions.

Crec que algunes coses s'han intentat controlar i que avui, amb la informàtica, potser es fa més difícil aconseguir aquesta mena d'endolls i de suborns però no ho puc assegurar. Escric sobre casos que he conegut en directe. Ahir em van enviar un munt de brometes visuals sobre això de les cremes de la senyora Cifuentes, cosa que em produeix certa angúnia ja que tot plegat es veu ben bé que és una pràctica caïnita entre gent del mateix partit. Sobre el màster, és molt més greu, però voldria afegir que la política dels màsters i els seus preus, la seva necessitat i la seva promoció, i el seu preu abusiu, s'hauria de revisar a fons, més enllà del cas de la dama en qüestió. Els màsters, molts, són un papadinero, que deien abans. 

La pèrdua de prestigi de les carreres i potser fins i tot dels doctorats tradicionals, així que el seu assoliment s'ha massificat,  ha fet que haguessin de proliferar aquesta mena d'estudis complementaris, més destinats a fer currículum funcionarial que no pas a millorar la societat, vaja. Els pares i mares, si poden, es rasquen la butxaca per tal que els seus plançons tinguin aquests titolets, pensant que seran indispensables per al seu futur, sobretot econòmic. Si, a més a més del màster, es pot comptar amb coneguts, molt millor, encara escolto sovint allò de qui no té padrins, no va a bateig.

La corrupció, en general, escandalitza quan es fa pública i evident, però mentre es coneix i es tolera diria que gairebé desvetlla, en molta gent, admiració. Tots ho faríem, si poguéssim, et diuen, quan expliques algun cas que t'angunieja i que saps que és cert, sobre polítics i polítiques o gent coneguda a la qual se la suposa honesta. Un exemple es el de les Olimpíades, sobre l'especulació i les corrupteles de l'època s'ha estès una mena de pacte consensuat que no incideix en el tema, tot va ser bonic, Barcelona va quedar la mar de ben arregladeta, tenim platges gratuïtes i, encara que representés una culminació del tan criticat porciolisme, moltes coses lletges es van obviar i oblidar. Agustí Colomines ha recuperat la qüestió en un article recent, el podeu trobar aquí.  Encara em pregunto perquè és aquest un tema sobre el qual s'ha escrit tan poc, el mateix que sobre els origens de la proliferació de la droga dura en els vuitanta, quan tanta gent feia calaix de forma misteriosa.

Moltes coses surten quan convé o quan no es poden amagar més. Som molt tolerants amb els nostres i molt contundents en les condemnes dels altres. Quan hi ha divisions en els partits, de dreta o d'esquerra, comencen a sortir a la intempèrie casos diversos, amb proves i documents, en el fons tothom s'espia, recordeu allò de La Camargue, per exemple. A la tele, en èpoques socialistes, va ser evident la trampa parada a la Pilar Miró, a la tele.

Fa anys, a través d'una mestra que tenia el marit treballant en una empresa de construcció, vaig saber els tripijocs que havien de fer per aconseguir unes obres, calia passar pel tub de la influència dels negocis relacionats amb plançons de Can Pujol. Aleshores molta gent idolatrava aquest senyor, al qual no li trec mèrit polític, encara més contemplant el galdós present, i si els deies alguna cosa en contra no et creien o t'ho justificaven amb allò de gairebé tothom ho fa o ho faria, que potser és cert, per desgràcia. Algunes d'aquestes mateixes persones avui ni et toquen el tema o tiren més pedres a la teulada o et recorden que ja es veia venir. Els més fidels al personatge es consolen en veure com, en comparació amb d'altres casos hispànics molt més destralers i substanciosos, allò va ser poca cosa. Poca cosa de la qual no en sabem de la missa la meitat, és clar. 

Els furts de poca volada encara es justifiquen amb allò de què hi ha gent que les passa magres i no pot menjar, un tòpic recurrent i absurd, que no s'aguanta gaire, la veritat, tot i que no dubto de què hi hagi avui gent que les passa magres tot i que he conegut persones que les han passat molt magres i mai no han robat res ni pidolat res ni cercat enxufes. Quan ens roben la cartera al metro bé que ens emprenyem, tot i que potser ens l'ha robada un pobre necessitat de calerons que ha de pagar un màster a la nena. El món és estrany i l'espècie humana crec que encara es troba en construcció. Qui roba un ou, roba un bou, et deien, a casa, els grans suposadament incorruptibles del passat.

SANT JORDI, 2018, LLIBRES, ROSES, LITERATURA I MERCADILLO

Font de la fotografia: https://www.rosessantjordi.com/es/sant-jordi-2018/

Ja ha passat el dia de la disbauxa literària i del llibre, un dia que lloem molt i que té llums i ombres. Va ser un dia tranquil i de convivència, sense aldarulls, malgrat els apocalíptics i la situació política, un dia més sense govern propi, cosa que vol dir que sense govern potser les coses també funcionen. Fins i tot en un passat ja remot, en alguna ocasió, al final de la festa hi havia soroll i alguna patacada però som gent pacífica i, si bé ens agrada cridar, amb moderació, de moment, i que duri, la cosa no passa d'aquí.

Fa anys em feia molta il·lusió la celebració de Sant Jordi, avui m'aclapara. Pel matí, feia alguns anys que no hi anava, vaig anar una estoneta a la parada dels Relataires, on vaig xerrar amb vells amics, escriptors no mediàtics però excel·lents, la Montse Assens, ànima de l'associació, la Sílvia Romero, incasable, que ha publicat i està promocionant una novel·la, L'esborrany, la Glòria Calafell, que també ha publicat un llibre de poemes premiat, Esferes disperses i tants altres, com ara l'Antoni Casals, gran poeta, de qui vaig compra l'únic llibre del dia, Els caus del cuc.

Jo no tinc novetats, unes antigues companyes d'escola em van venir a veure, em van comprar quatre volums de Les fràgils paraules, tot un èxit. Feia uns dies, no perquè arribés Sant Jordi, sinó perquè me'n compro de tant en tant, m'havia arribat per correu La pluja sobre els palaus, poemes d'Olga Xirinacs, comprat online, altrament és difícil de trobar. També em vaig comprar una biografia recent de Camus, de Virgil Tanase. Bé, no tant recent, ja s'havia publicat en francès. 

Camus té d'altres biografies interessants i molts llibres sobre la seva persona, desvetlla devocions, tot i que tenia les seves ombres, com ara l'exagerada tendència a les senyores, cosa que abans veia com un mèrit i ara veig d'una altra manera. Li passa, salvant les distàncies, com a Lorca, que el personatge acaba per ser més atractiu que l'obra i que la seva fama no para d'augmentar. Sobre Lorca estic llegint, a petites dosis, un molt interessant llibre que recull totes les entrevistes i articles de diari que li van dedicar en la seva vida breu i de tràgic final, Palabra de Lorca.

Tinc flaca per les biografies, malgrat que pots trobar de tot. Aquests dies s'ha venut el llibre d'un dels nostres mediàtics, Gironell, sobre Jean Leon, com si aquest personatge fos un desconegut, però sobre Leon hi ha també, des de fa anys, una molt bona biografia, Jean Leon. El rey de Beverly Hills (2003). Ara estic llegint un altre llibre documental, sobre Petrosino, un policia d'origen italià que va aconseguir controlar una organització que duia per nom La Mano negra, que és també el títol del llibre, en el violent Nova York de principis de segle. Moltes associacions violentes han dut aquest nom, la primera va ser andalusa i anarquista. També és el nom d'un llibre juvenil molt divertit, que a escola havíem utilitzat força. 

L'autor és Stephan Talty, un periodista, sembla que la terrible història del policia lluitador, assassinat al capdavall, es portarà aviat al cinema. Ha publicat el llibre Edicions B, en una col·lecció dedicada a aquests volums dedicats a explicar la realitat com si fos una novel·la. Més enllà de Petrosino resulta interessant incidir en aquella situació violenta i injusta, veure quin pa es donava als immigrants italians per part dels que havien arribat abans, com ara els irlandesos, o com els seus mateixos compatriotes, embolicats a les màfies, se n'aprofitaven, els assassinaven i els extorsionaven.

Per la tarda del dia de Sant Jordi vaig ser pel barri i vaig comprar un parell de roses grogues, d'aquestes l'import de les quals va destinat a la causa. Em tinc per poc patriota però ara tot plegat ja és qüestió de dignitat personal transversal, la veritat. Durant el dia i al vespre la tele ens va piconar amb el nombre de roses venudes, els llibres amb més sortida i en mostrar imatges de iaios fent-se petonets i gent fent-se selfis amb els autors i les autores més coneguts. Escoltar les parrafades que amollen alguns del gremi de la ploma sobre els seus llibres fa una mica d'angúnia, la veritat. Però tot plegat és un gran mercat, una festa, i el que cal no és fomentar la lectura sinó fer calaix.

Llegir, ja ho he dit en moltes ocasions, és una activitat com una altra i tot va a gustos. Llegir no és bo ni dolent, depèn del que llegeixis, en tot cas. Però el llibre, sobretot en paper, continua sacralitzat o volem que ho sembli. Em vaig ensopegar amb un munt de parades de segona mà on podies trobar llibres a preus tirats que fa quatre dies valien deu vegades més, quan eren novetat. Ja es fan llibres per Sant Jordi com es fan vestits mal cosits per a les rebaixes i vendre llibres és el mateix que vendre mones o panellets o roses, és clar. La tradició és la tradició, però. Que duri la festa, al capdavall el món seria molt avorrit si un dia fos igual a un altre i no tinguéssim aquestes diades emblemàtiques per a esbandir les cabòries.

A més a més dels llibres i les roses vaig escoltar, repetides, les consideracions pedagògiques sobre el masclisme vigent i relacionat sui generis amb la llegenda. Ja fa molts anys d'aquells contes tan divertits políticament correctes, de Finn Garner.  Però tenim una tendència pesadeta a redescobrir la sopa d'all, en alguns esplais i escoles fan que la princesa es defensi soleta, que sigui ella qui salvi al príncep o que el drac sigui bo i el que li passa és que se sent marginat. Les llegendes són llegendes, però sembla que això costa d'entendre, vaja. Un any del passat vaig dibuixar els personatges a l'escola i una mestra feminista em va renyar pel fet que la princesa feia cara de fleuma, segons la seva percepció. També es passa de puntetes per damunt de la castedat del sant, que no té cap mena de relació íntima amb la dama salvada, com ha de ser.

La llegenda ja fa anys que ha estat una mica arranjada, en una versió antiga el drac s'anava cruspint noietes del poble fins que li tocava el torn a la de sang reial i el sant no intervenia fins aleshores. De fet, en el llibre que comento sobre la Mano Negra també s'explica que les desaparicions i segrestos de criaturetes s'investigaven si eren fills de casa bona. Si eren de la mainada dels pobres immigrants explotats, res de res, ja t'apanyaràs. Ara fem si fa no fa, però a nivell globalitzat.

Un tema que m'aclapara, els dies abans de Sant Jordi, són les recomanacions. Sisplau, que no em recomanin res, com és que la gent que surt a la tele es creu amb dret a recomanar el que sigui? La competència promocional entre escriptors que surten o han sortit a la tele i la resta, com ara els que publiquen els Relataires, és absolutament injusta i abusiva. Potser alguns d'aquests llibres promocionats siguin bons o passadors però a mi em provoca rebuig comprovar com els fan la gara-gara o com ells mateixos es tiren floretes. Suposo que la promoció aquesta funciona, si em deixo guiar per l'èxit de les vendes, sempre relatiu i atzarós, malgrat tot. Però el mercat està en crisis i les editorials, més enllà de la Planeta, que potser també, no viuen els seus millors moments, el mateix que la premsa escrita. 

La vida va per d'altres verals i cal recordar que les notícies falses han existit sempre, no són culpa d'internet. O que Proust ja es va autoeditar, perquè tenia possibles. L'autoedició és avui un recurs habitual, utilitzat per molta gent que no  troba sortida a un llibre interessant o que a ell li sembla que ho és. El llibre de poemes que vaig comprar és autoeditat, per exemple. Els editors convencional ho critiquen, com si el que es publica de forma convencional fos tot una meravella. Però bé, tothom defensa el seu espai, en temps complexos, és molt humà.

ÈDIP, ORGULL, LUCIDESA I FATALITAT

"Oh, els qui la paterna Tebes habiteu, mireu Èdip,

ell, que els cèlebres enigmes va saber, i fou poderós,

l'home de les grans fortunes, envejat dels ciutadans,

a quin tràngol d'espantosa desventura ha pervingut!

De manera que, el qui sigui moridor, cal esperar

l'últim dia a proclamar-lo venturós, quan passarà

la monjoia de la vida sense haver sofert cap dol"

Fragment d'Èdip, rei

Traducció de Carles Riba.

No havia anat encara a veure l'Èdip del Romea, potser perquè en els darrers alguns dels grans clàssics patien versions excessives o minimalistes, poc reeixides. La casualitat va fer que aquest diumenge en truqués una amiga, tenia dues entrades i la persona amb la qual havia d'anar al teatre havia tingut un ensurt relacionat amb la salut. La salut és un bé fràgil, un do que no valorem qual el tenim i l'enyorem quan ens manca, ni que sigui en petites dosis. Sabem que és un valor temporal i que el pas dels anys és un dels seus enemics més evidents, però costa d'admetre que la seva conservació no depengui dels nostres esforços.

A la cua de l'entrada ens vam trobar la Mònica Miró, cosa que em va semblar una molt bona profecia de l'oracle sobre la nostra anada al teatre.

I així va ser, ens  va agradar molt la versió del mite que ha fet Broggi, amb Manrique, un actor en alça i amb ambició. Tot l'equip que l'acompanya és excel·lent, ningú no grinyola, la dicció dels actors i actrius és remarcable, cosa poc habitual avui, i encara que sigui una versió austera conserva la grandesa de l'original de Sòfocles, amb alguns afegitons que potser no calien. 

Llegia ahir mateix una entrevista amb el protagonista en la qual valorava en l'Èdip clàssic la cerca de la veritat per damunt del mite freudià, tan frivolitzat i exagerat i sobre el qual s'han fet tota mena de grollers acudits, com ara un de la meva joventut que feia: els fills de Sofia Loren tenen complex d'Edip.

L'actualitat del mite ens ve donada per aquesta necessitat, tan humana, d'accedir al coneixement, encara que aquest ens perjudiqui i ens tregui de la zona de comfort. I per la impotència davant d'un mal que no hem volgut provocar o d'un atzar que ens sacseja i posa en qüestió la nostra suposada llibertat personal. 

L'esperança que ens podria desvetllar la jove Antígona, qui podria simbolitzar l'esperança en el futur dels joves, neguiteja, ja que coneixem el seu tràgic destí. Potser no arribarem a foradar-nos els ulls per no veure el món que ens envolta però al capdavall hi ha moltes coses que no ens agrada contemplar a fons, és allò de la tàctica de l'estruç, que sempre m'ha semblat profundament racional. Èdip és un home ambiciós i dominat per l'orgull, tot compta, en el seu tràgic destí.

Quan era adolescent vaig veure, per la televisió en blanc i negre, un impressionant Èdip Rei, n'he trobat molt poques referències però em va inquietar fins al punt de recordar-lo, després de tants anys. Jocasta era Margarita Lozano, una actriu de gran categoria, i Èdip era un altre Julio, Julio Núñez, ja desaparegut. En aquells temps rancis i reprimits em va estranyar el fet de què Lozano semblava no dur sostenidors sota la túnica, coses de l'època. La història em va trasbalsar, gairebé no en sabia res, aleshores, del personatge. Lozano tenia més o menys la mateixa edat que Núñez però semblava més gran i ell, potser, més jovenet. O així m'ho va semblar aleshores. 

No era encara el famós Estudio 1 sinó el seu precedent, Gran Teatro. Al contrari del Romea, on el nombre de gent en escena és molt reduït, una constant dels nostres temps que fa que alguns actors hagin de fer més d'un paper, en aquell muntatge de la tele hi sortien unes cinquanta persones. Es va fer amb molt pocs mitjans i dues càmeres. La va dirigir un dels grans, Juan Guerrero Zamora i era l'any 1962. Aquí n'he trobat una referència, no crec que en quedi cap gravació.  Més endavant, a principis dels vuitanta, encara ens en van oferir una altra versió televisiva, però era una gravació feta a Mèrida i no és el mateix que quan l'obra es fa pensant en la petita pantalla. 

Una altra tele és possible i ja ho va ser, vaja.

Passolini també va fer una revisió molt personal del mite. No sóc incondicional d'aquest director, de tràgic final, amb qui sovint no connecto, però no se li pot negar originalitat. Recordo poc aquella versió i l'hauria de tornar a veure per poder-la valorar. Passolini també ironitzava amb el complex freudià, deia que, en tot cas, ell hauria d'haver estat enamorat del pare i no pas de la mare. El recurs als mites clàssics per part de la psicoanàlisi s'hauria de revisar a fons, reflecteix les dèries i els problemes de gent com Freud o Jung, més aviat.

CANTINFLAS, MARIO MORENO (1911-1993), EN EL MEU IMAGINARI SENTIMENTAL

Ha fet aquests dies vint-i-cinc anys de la mort de Cantinflas, Mario Moreno. L'actor va lligat, en el meu record, a unes llargues sessions de cinema que feien de tant en tant al cinema Mistral, que després va ser el Waldorf i avui acull serveis municipals. No eren els tradicionals programes dobles amb NODO sinó que projectaven unes quantes pel·lícules còmiques, de diferent durada, moltes de les quals força antigues. En passaven de Laurel i Hardy, Xarlot, Budd Abbot i Lou Costello, a més a més de la de Cantinflas, és clar. I també alguns dibuixos, Tom i Jerry, coses així.

Cantinflas, en aquella època, ja connectava més aviat amb la generació dels meus pares que no pas amb la meva, a mi quan parlava em produïa una mena de maldecap, tampoc no vaig connectar mai amb Laurel i Hardy i les seves patacades. Però havia vist riure força els pares, escoltant aquelles rastelleres incomprensibles que el còmic amollava de forma absolutament original, tot i que sembla que s'havia inspirat en d'altres actors del seu país, com Manuel Medel, amb qui havia conformat una parella còmica en el teatre. Veure riure a gust els pares, en aquells anys, era tot un goig, considerant com es treballava i el just que s'anava per sobreviure.

El seu personatge va connectar molt amb els mexicans, sobretot amb les classes populars, no és gens estrany que allà sigui tot un mite, un ídol. Té punts de contacte amb el primer Xarlot, Chaplin admirava molt Mario Moreno. Va fer una carrera relativament breu a Hollywood, sobretot a partir de la seva participació a La volta al món en vuitanta dies, on van canviar la filiació de l'original Passepartout, l'impagable criat del protagonista, i el van anomenar Picaporte. 

Als Estats Units, aprofitant l'èxit de La volta al món va fer també Pepe, on sortien un munt d'actors i actrius coneguts. No va tenir l'èxit de l'altra però va rebre alguns guardons. Va tenir ressò en la moda de l'època, les faldilles i pantalons Pepe, situades més avall de la cintura i subjectades amb tirants, com aquells pantalons que duia l'actor, van ser molt populars durant un temps. Jo en tenia una de molt maca, de color marró.

Cantinflas va ser un home complex i polièdric, amb molta afició a les senyores i una vida privada mogudeta, tot i que sempre va estar casat amb la mateixa senyora, qui va morir relativament jove. Tenia un fill, uns diuen que adoptat, uns altres que fruit de la seva relació amb una amigueta. Aquest fill, ja mort, també va tenir una vida complicada, a més d'embolicar-se en molts plets amb un cosí a causa de l'herència de l'actor.

Recordo que quan anava a la universitat el gran Ricard Salvat ens va parlar molt bé de Cantinflas i del que representava en el seu país i es va plànyer de què Joan Capri ni acabés d'entomar el seu personatge tòpic amb la mateixa força, cosa que sí que feia, a les Illes, Xesc Forteza. 

Tot és opinable i en el fons tot és, també, qüestió de la sort i de la projecció internacional assolida. Aquests còmics tan lligats al llenguatge popular són difícils de doblar i traduir, és clar. El cas de Xarlot va ser diferent pel fet que va treballar força en el cine mut i el llenguatge del cinema mut és universal. Per això quan el cinema va començar a ser sonor hi havia qui, amb certa raó, no ho veia clar, a causa de la pèrdua d'universalitat que comportaria el canvi.

He escoltat aquests dies per la ràdio referències a Cantinfles i als anys que fa de la seva mort i em sobta que sovint aquests periodistes que fan evocacions no es molestin ni tan sols en consultar la wikipedia abans de parlar. M'ha semblat que no entenien gaire bé el que representava l'actor ni tenien una idea aproximada de la seva vida i obra, vaja, i que se situaven en un cert menyspreu elitista de la seva figura. Tan sols es recordava la seva participació a La volta al món en vuitanta dies i no han mencionat cap altra pel·lícula seva. 

Hi ha qui considera que les seves millors aportacions al cinema són les dels anys quaranta i cinquanta, una bona part en blanc i negre. No sóc capaç de valorar-ho, recordo fragments que desvetllaven la hilaritat d'aquell públic popular de cinema de barri, que s'identificava amb la situació humil del personatge: Caballero a la medida, El Siete Machos, El bolero de Raquel... Com d'altres còmics ha estat un personatge convertit en dibuix d'animació. 

Els comentaristes que he escoltat no s'han pogut estalviar explicar-nos que va morir de càncer de pulmó perquè fumava tres paquets diaris. Com en el cas de Paul Newman, també gran fumador, es passa per alt l'edat, Mario Moreno tenia ja vuitanta-un anys quan va morir, no era cap jovenet condemnat a una mort prematura pels seus vicis i a més a més de fumar molt havia viscut de forma intensa, complexa i apassionada, a més de procedir d'una família molt humil de catorze germans, dels quals en van morir sis en néixer. Va fer un munt d'oficis abans de dedicar-se al teatre i, posteriorment, al cinema. La seva vida és plena de brames i llegendes diverses no comprovades. I també se citen moltes frases seves, divertides i profundes.

El diccionari oficial espanyol va incorporar la paraula cantinflear (hablar o actuar de forma disparatada e incongruente y sin decir nada con sustancia) fa anys. Jo crec que, avui, poca gent la deu fer servir, la veritat. I això que la podríem aplicar a molts casos, fins i tot en el món de la política. L'interessant, camaleònic i excel·lent actor Óscar Jaenada va ser Cantinflas en una pel·lícula que va tenir molt bona acollida a Mèxic i que aquí es va estrenar tard i malament. 

El Mistral del carrer de Calàbria, on vaig veure tantes vegades Cantinflas, no tenia amfiteatre i l'entrada general se situava a la part del davant, a les primeres files. La gent, en aquella època, s'emportava el sopar i les criatures de pit als cinemes, tots érem pobres però hi havia pobres més pobres que uns altres i així com en els cines amb amfiteatre els més pobres eren a dalt i no els veies, al Mistral era diferent, els tenies al davant, vaja. Avui es fa difícil d'imaginar com eren aquelles sales de cinema, imprescindibles en aquelles èpoques fosques i d'escassedat en les quals el cine i la ràdio eren distraccions a l'abast de la majoria de butxaques. 

També recordo haver vist alguna pel·lícula de Cantinflas a la terrassa de la cerveseria Damm o Bohèmia, de la Ronda, on, a l'estiu, feien sessions de cinema. De tot fa molts anys i no m'estranya que les noves generacions, que tan sols han pogut veure Cantinfles, molt de tant en tant, per la televisió, no en sàpiguen valorar el pes específic. Tot passa en aquest món, ens predicaven els capellans, per si ens havíem fet una idea diferent sobre la vida. L'època daurada de Cantinflas va lligada a una època esplèndida pel que fa al cinema mexicà, amb grans títols, grans directors i grans actors i actrius,, 

FATMAGÜL O LA VIRTUT ULTRATJADA I CORATJOSA

No segueixo aquesta sèrie, Fatmagül, de fet no en segueixo cap que tingui més de mitja dotzena de capítols, però de tant en tant, sapejant sense cap objectiu, me l'ensopego i m'hi quedo una estoneta. És una sèrie turca que ha tingut un èxit sense precedents, també  a Hispanoamèrica i a països com Pakistan. Per la xarxa es poden trobar capítols i fragments doblats en alguna de les moltes varietats americanes del castellà.

La passen en un canal que es diu NOVA. Em recorda les llargues novel·les que emetien per la ràdio durant la meva infantesa. Es beneficia d'uns bons actors, una gran part de joves, sobretot, que ens són, per ara, absolutament desconeguts, i d'uns enquadraments innovadors, que mostren una mena de perspectives aèries, de tant en tant, dels decorats.

La història procedeix d'un llibre de l'autor turc Vedat Türkali (1919-2016), poc conegut encara entre nosaltres. La narració televisiva té vuitanta capítols. L'argument explica els problemes de la noia que dóna nom a la història, Fatmagül, una actriu molt maca que es diu Beren Saat. Viu amb un germà que sembla una mica beneit i una cunyada que sembla una bruixa, cuida ovelles i es vol casar amb el seu amor de la infantesa, un pescador de bon veure.

Una nit s'ensopega amb quatre brètols borratxos i drogats que la violen. A partir d'aquí, de forma injusta, el promès trenca la relació, a la noia l'obliguen a casar-se amb un dels violadors, el més pobre, bonifaci i ben plantat. Després sabrem que aquest xicot anava per casualitat amb la resta, uns noiets de casa bona els quals la protagonista vol portar als tribunals, i que, de fet, no va agredir la noia.

Pel mig surt un munt de gent, els bons són molt bons i comprensius, és clar. Les escenes amoroses són, com sol passar en el cas de les produccions iranianes, pudoroses i respectuoses i mostren el complex país que és Turquia en els aspectes de la vida quotidiana, tot i que es dóna una visió idealitzada i modernitzada del context. 

Explicat així pot semblar un fulletó i potser ho és però, com va passar amb La cabana de l'Oncle Tom pel que fa a la qüestió de l'esclavatge, ha tingut una gran influència en el tractament del tema de les violacions en els països musulmans, però també en molts sectors de les societats llatines. Ha aconseguit trencar silencis i que es fomentessin les denúncies. El títol original de la novel·la, precisament, ja cerca incidir en la qüestió: Quina culpa té Fatmagül? Aquest és un gran mèrit de la narració i cal tenir-lo en compte.

En la darrera escena del conjunt, que es pot veure a la xarxa, i per tant crec que no faig cap irreverència si us l'explico, Fatmagül, ja feliç, amb els dolents condemnats i embarassada del seu marit, que és un tros de pa, l'ha respectat i s'ha guanyat el seu amor amb paciència i constància, a banda de fer la mar de goig, i que va créixer sense pares a causa d'una trama secundària en la qual no cal entrar, recorda, amb el recurs d'una veu en off, casos reals de noies que no han aconseguit, com ella, que es castigués els violadors. Sembla que si un violador es casa amb la víctima se'n surt, encara avui, a molts països del món, i, a sobre, la pobre noia ha d'aguantar aquest tipus de casament.

Els actors turcs que hi participen, un munt, ja que a banda dels protagonistes se'ns mostren tots els contextos familiars dels personatges, han guanyat molta popularitat amb la sèrie, com sol passar. El llibre, amb una clara intenció de denúncia, va ser molt popular quan es va publicar i ja es va rodar una pel·lícula sobre ell el 1986 però no va traspassar fronteres, vaja. A Chile l'èxit ha estat esclatant i han premiat la protagonista. Una altra sèrie turca, Les mil i una nits, (res a veure amb el clàssic, més aviat amb allò de la proposició indecent del Redford),  està aconseguint un èxit semblant en aquell país.

La producció televisiva ha tingut algunes crítiques, diferents associacions professionals han incidit en què no deixar de ser una trivialització del problema i la protagonista s'ha escoltat algunes bajanades pel carrer, però cal recordar que JR, el de Dallas, havia  estat insultat en un munt d'ocasions per espontanis. De tota manera crec que ha pesat més el fet de posar en evidència el masclisme vigent i la indefensió de les víctimes entre els sectors populars.

De la Turquia d'avui ens n'expliquen poquet, als diaris i les teles, pel que fa a la política, després que el seu president empresonés mig país. Però com que Europa li convé estar-hi en bona relació... ja sabem com va la realitat de la vida, aquí vam haver d'aguantar un munt d'anys el dels segells i la pesca de tonyines per raons internacionals i polítiques. En tot cas, una cosa són els governs i, l'altra, la vida quotidiana, lligada a la televisió, al cinema, a l'escola, a la música. 

Beren Saat s'ha casat amb un cantant pop que aquí tampoc no ens sona gaire i ha fet moltes coses de més volada, com la resta d'actors i actrius de la sèrie. Però ja se sap que el poder d'aquestes produccions populars televisives és important, aquí i a les antípodes.

Sense tenir res a veure, o potser una mica, m'ha vingut al cap una pel·lícula franquista de l'autarquia una mica rareta, Por qué te vi llorar, en la qual una noia de casa bona es violada per uns rojos, que maten el seu promès. Té el fillet i l'estima però la família, tot i que l'acull, rebutja la criatura i ho passa molt malament. Llavors s'ensopega amb un xicot de bon veure que es vol casar amb ella i li diu que va ser un dels violadors. Però res d'això, és un franquista generós que l'ha vist plorar a l'església i se n'ha enamorat. 

Vaig llegir en algun lloc que la producció tenia la intenció de què casos d'aquest tipus, esdevinguts durant la guerra, no patissin un rebuig excessiu. Però el fet és que durant molts anys, a l'estat espanyol, les violacions no es denunciaven, les noies violades eren rebutjades, si la cosa transcendia, i els fills del pecat, volgut o no, les passaven magres. 

I la violència contra les dones, ai, no sembla que minvi en excés, ni tan sols als països amb lleis més dures contra els atacants i maltractadors i amb més protecció pel que fa a les víctimes.

MOSSÈNS QUE ESBRINEN MISTERIS

Els calendaris de sobretaula acostumaven a incloure frases brillants fora de context. Recordo que quan jo era joveneta un gran nombre d'aquelles frases de calendari anaven firmades per Chesterton. Abans de saber qui era aquest escriptor i periodista el seu cognom em sonava per això dels calendaris però, ara mateix, no sabria citar de memòria cap frase seva tot i que potser recordo frases que no sé de qui són i li pertanyen, és clar.

Chesterton va inventar un heroi de ficció molt simpàtic, el Pare Brown, que ara ens ofereixen, en una sèrie més o menys actual, durant les sobretaules. Ha passat el temps i això dels capellans detectius ja es veu una mica tronat però per passar l'estona tot va bé. La sèrie està molt ben ambientada i tot compta. 

Un hereu del Pare Brown va ser un capellà italià, interpretat per Terence Hill, crec que encara en filmen capítols. Tot i estar situat en l'època actual el mossèn italià anava amb sotana i en bicicleta, com l'anglès. Una altre semblança és que, en general, els assassins són uns desgraciats que s'acabaven penedint del que han fet. Per sort, un capellà i l'altre, recordaven als dolentots, de forma evangèlica, que Déu ho perdona tot, tot, tot.

Ni un capellà ni l'altre no semblen tenir mai temptacions luxurioses. I això que a al Matteo italià li posen al davant tot un munt de xicotes de bon veure, d'aquestes que tan sols trobes a les sèries italianes, cabellera esponjosa, llarga i fosca, pitrera en alça i un tipàs de maggiorata moderna, ço és, una mica més prima en conjunt que aquelles que les precediren en el temps de Sofia Loren.

Diferents actors van ser, en el passat, el Pare Brown. Un dels més reeixits va ser Alec Guinness i expliquen que a causa del pes del personatge ell i la seva dona es van convertir al catolicisme. Aquestes conversions, molt del gust de l'època, pel que fa als poders hispànics del moment, costen d'entendre. Però n'hi ha unes quantes, avui potser les enfocaríem des d'un punt de vista més psicològic que teològic, no ho sé. El mateix Chesterton va ser un convers, va passar per diferents creences fins aterrar en la catòlica. Tenia molts amics capellans i es va inspirar en un d'ells per crear el seu personatge.

El protagonista de la sèrie actual sobre el mossèn anglès i catòlic és l'actor Mark Williams, els actors d'aquell país són tots de gruix i fan de forma excel·lent tots els papers de l'auca. Els guions no segueixen de forma fidel els arguments primigenis i s'han inventat casos nous, sol passar amb aquest tipus de literatura filmada i refeta. Es toquen temes relativament actuals, sectes, robatori de nens a les mares, una cosa que es veu que passava a tot arreu, fa uns anys. Hi surten monges vestides de monges, és clar. Monges perverses i monges amb ànima de càntir que també en el món professional que es troba sota el patronatge diví hi ha de tot.

Fa anys passaven una sèrie amb una noia jove i maca, vestida de monja moderna, que descobria els culpables de crims diversos. La monja, però, no donava nom a la sèrie, portava el del capellà amb el qual col·laborava, el Pare Dowling.   El seu protagonista era el comissari del poble de la Jèssica Fletcher, per cert. 

Si la televisió catalana o castellana muntés una sèrie per capítols amb un capellà o una monja descobrint crims per la Catalunya profunda o pels barris de les zones urbanes xalaríem d'allò més. Si estigués ambientada en els anys quaranta o cinquanta seria més creïble, és clar. No sé si mai s'ha fet res semblant a l'espanyola. 

Un personatge simpàtic i autòcton -autòcton espanyol- va ser Plinio, inventat per l'escriptor García Pavón, qui col·laborava sovint amb la revista Destino. Alguna cosa es va dur al cinema i a la tele, però amb poca grapa. Plinio no era capellà, era policia local de Tomelloso, el poble de l'escriptor.  En aquesta temàtica sembla que tot està inventat però sempre es pot innovar, difícil però possible. O imitar temes clàssics fent petites variants, al capdavall la Fletcher és com una Marple actualitzada, si fa no fa. 

A les teles catalanes, fa anys, van oferir un parell de sèries amb detectiu de casa, una era Les claus de vidre, escrita per Jaume Fuster, interpretada per Jaume Comas i l'acompanyava l'Anna Briansó. L'altra era Qui, endegada uns anys després, amb el Barceló i la Rosa Renom. Totes dues estaven molt bé malgrat ser fetes amb pocs mitjans. Tant en un cas com en l'altre van dir que en farien uns quants capítols més però res d'això, encara pitjor, crec que no les han passat mai més i que tampoc no es poden trobar online. Durant la meva infantesa va crear escola el gran Taxi Key i, amb menys fama, l'Inspector Nícols. Però de capellans i monges dedicats a trobar assassins no en recordo cap de català.

Els capellans de culte -de culte literari i televisiu- han d'anar amb sotana, portar barret o boina i paraigües i viatjar en bicicleta. Una mica, -excepció feta de la bicicleta ja que viatjaven a dalt d'un ruc- com aquells mossèns, anacrònics i entranyables, que posàvem als pessebres antics, vaja. 

LA MORT, TRISTA, INCÒMODA, ASÈPTICA I, SI POT SER, INVISIBLE

Fa uns dies vaig veure per la televisió com els veïns d'un barri relativament nou d'una població catalana protestaven a causa de la possible instal·lació d'un tanatori en un dels extrems del mateix barri.

Entenc que el veïnat tingui prioritats però les raons que es donaven em van semblar una mica surrealistes, com ara que el tanatori pot causar depressió als habitants de la rodalia i que els infants del barri, ai, aquests infants que ens serveixen d'excusa per a tot, no tenen perquè conviure amb la proximitat d'aquesta trista realitat.

Una altra excusa que repetia la gent era l'augment de contaminació que provocaria el moviment de persones i cotxes a causa dels acompanyaments a les vetlles i enterraments. El tanatori, tot s'ha de dir, no comptaria amb servei d'incineració. Jo vaig veure uns carrers amples i lluminosos, molt menys contaminats que els del Poble-sec, per exemple. 

Vivim en una societat estranya on tot fa nosa. No volem a prop de casa narco-sales, ni tanatoris, ni presons, ni centres per a gent amb problemes mentals, ni res que destorbi la nostra precària estabilitat i que ens enfronti amb la realitat de la vida. I de la mort, és clar.

El cas és que en d'altres èpoques convivíem amb tot això. La gent vivia, a Barcelona i als pobles, al costat de l'escorxador, de la presó, del cementiri. A L'Hospitalet de Llobregat hi ha uns antics blocs de pisos des dels quals s'albiren els nínxols del cementiri. Quan jo era petita hi havia una seu de les aleshores Pompas Fúnebres a prop de la Ronda de Sant Pau. Jo no ho recordo però hi ha gent gran que m'ha explicat que en ocasions es veien taüts nous arrenglerats a la paret de l'edifici.

El pitjor és que la mort ens tocarà a tots i totes, un dia o un altre. Els tanatoris actuals ja han estat un bon recurs per fer allò que en deien treure't el mort de sobre. No són barats i en els seus inicis hi havia debats sobre la seva necessitat i validesa. Havia escoltat a una cosina meva comentar que eren com supermercats de la mort. En tot cas, resulten molt més còmodes que aquelles antigues vetlles a casa, amb gent entrant i sortint i amb els parents del difunt sense dormir en tota la nit. Es faci com es faci el darrer comiat sempre té un component trist, fosc, poc agradable, evidentment.

Els nens veuen la mort a la televisió tot sovint. En les històries de ficció i en les rondalles la gent mort i totes les criatures, així que pensen una mica, esbrinen que els seus avis o besavis van morir en algun moment. Cal entendre la vida, no la mort/ en la mort no s'amaga cap enigma, va escriure el poeta Margarit. Si els morts ens fan por i angúnia és perquè encara vivim amb un munt de mitologia al damunt sobre difunts, esperits, ànimes en pena i zombies horribles. 

Els infants ens serveixen d'excusa per a tot. Si hi ha alguna mancança és recorre a dir que els infants seran els més afectats i això sempre toca la fibra sensible. Crec que s'hauria de parlar de la gent, més enllà de la seva etapa vital, en general. I no reflectir els nostres prejudicis en els infants per tal de maquillar explicacions que no s'aguanten per enlloc. Comprenc que els veïns s'estimin més tenir una zona verda a prop, per exemple. Però el rebuig generalitzat a allò que ens incomoda també m'incomoda.

Una companya de feina, fa anys, va viure al seu blog una moguda de protesta, els veïns no volien que a l'entresòl s'hi instal·les una clínica dental pel fet que entraria gent que no sabien qui podia ser. Ignoro com va acabar el tema. L'entresòl de la meva escala pertany a l'ajuntament i al principi, fa anys, hi van instal·lar uns habitatges per a jovent amb problemes familiars -no amb problemes personals, ep-. 

Hi va haver protestes d'alguns veïns i en aquesta mena de protestes es fa molta demagògia. També hi va haver reunions amb uns monitors responsables dels joves. Al capdavall es va tirar endavant, amb els anys els pisos s'han dedicat a d'altres coses, avui hi ha la Coordinadora d'Entitats del barri. 

Una veïna, empipada perquè jo no veia malament del tot que hi hagués aquell jovent als pisos, se'm va encarar dient-me que potser un dia aquells nois em violarien la nena, la meva nena que tenia tot just tres anyets aleshores. He escoltat moltes bestieses al llarg de la vida, aquella en va ser una de tantes. També he escoltat barbaritats a l'entorn de la població escolar que ha anat arribant al llarg de les darreres dècades i que, segons opinió generalitzada, feia baixar el nivell educatiu. I el feia baixar a partir del parvulari, ep.

La mort és un fet més, irreversible i universal. No deprimeix pas més que d'altres desgràcies diverses, al capdavall els nostres morts han tingut hospitals i una certa seguretat. Els morts, entre els quals també molts infants, que cada dia ens sacsegen la consciència i ens recorden la nostra impotència, des de tants llocs del món, deprimeixen molt més que els dels tanatoris amb aire condicionat.

LLIBROTS, LLIBRETS I LLIBRETES

Amb la imminència de l'arribada de Sant Jordi podem tornar a llegir i escoltar ximpleries diverses sobre el valor de la lectura, del llibre en paper i la resta. I sobre els perills dels mòbils i de tots els estris diabòlics de la modernitat que amenacen adults i criatures amb els seus tentacles.

Hi ha qui penja fotografies on es veu molta gent al metro, amb el mòbil a la mà, i d'això n'infereix la decadència de la nostra societat. És clar que pot ser que els del mòbil estiguin escoltant música clàssica o llegint filosofia, qui sap. La gent amb llibres a la mà llegeix sovint bajanades, pel que observo, car sóc tafanera, observo que miren llibres que a mi em semblen banals o de temporada. Les coses van canviant quan la modernitat passa a ser acceptada i fins i tot es decandeix per donar pas a noves tendències. Va passar amb el cinema, era una cosa d'incultes, en comparació amb el teatre, i ara és un art amb grans devocions, és clar. Tan sols cal recordar el munt d'experts que van sorgir al principi dels blogs i pontificaven sobre què s'hi havia d'escriure i quina mida havien de tenir les entrades que es penjaven. Hi hagué grans debats sobre blocs, blogs, bitàcoles, dips i d'altres faramalles. Què s'ha fet d'aquelles flors???

Sobre qualsevol modernitat surten, de seguida, els experts, que venen articles i llibres escrits sobre aspectes de la realitat que no poden veure en perspectiva ni en poden comprovar els resultats. És com allò del fracàs escolar, per poder-lo valorar en profunditat hauries de seguir un grup gran de criatures fins a les seves velleses, cosa impossible. El llibre tan sacralitzat, siguem realistes, fa nosa a casa, i d'aquí ve la gran oferta de llibres de segona mà i la destraleria amb la qual les grans editorials retornen el gran gruix de mòmies a la pols dels dies, ço és, pasta de paper. I de vegades les mòmies havien estat de categoria, les coses com siguin.

Llegir és una activitat com tantes altres, és pot menjar bé i malament i llegir coses bones i coses mediocres i coses per passar l'estona. La resta és fullaraca retòrica.