REVOLUCIONS CONTEMPORÀNIES

L’any 2018 se n’han complert cinquanta del mitificat Maig del 68 francès. Tot i que aquest llibre es va publicar el 2012 pot ser un bon moment per llegir-lo o rellegir-lo. És el que comentarem en el darrer debat de la temporada de Tot Història. França és un país hàbil en mitificacions diverses però els fets de França havien estat precedits per moviments cívics i estudiantils als Estats Units i coincidents amb reclamacions per als drets civils per part de la població negra i de protestes a l’entorn de la guerra del Vietnam. Els països de l’est també experimentaven canvis i revoltes demanant llibertat.

El nostre món és producte, en gran part, dels canvis en els costums i en la moral que van generar aquells moviments. Al nostre país van coincidir amb el post-franquisme i la Transició i, en general, a tot el món occidental es van donar situacions semblants de protesta. Van ensopegar amb una generació majoritàriament jove, avui jubilada, però que s’ha beneficiat dels canvis diversos aconseguits, mentre que avui les coses han canviat força  i sabem que no serà possible una millora progressiva en tots els camps.

El capitalisme resistent i camaleònic va abduir els canvis i els va reconvertir, de forma evident o no tant. La incoherència, la paradoxa i la contradicció se’ns mostren a fons en aquest llibre imprescindible, amb un títol que pot semblar frívol però que no ho és gens. Aquelles revoltes no pretenien canviar el món, ni tan sols l’ordre establert, malgrat que en alguns països provoquessin espurnes de terrorisme i violència puntual.  Als Estats Units, un cas una mica diferent, els afroamericans van aconseguir millores evidents tot i que poc consolidades en alguns aspectes.

En aquelles revoltes hi predominava una èpica i una estètica determinades, afavorides pel fet de l’augment de la presència dels mitjans, amb tendència a transformar en espectacle tot el que toqui. De fet, passada l’efervescència es va votar De Gaulle i a Espanya va tornar a guanyar el Partit Popular després d’un dels darrers brots de revolta fills d’aquells dels seixanta i setanta, els del 15-M. L’autor del llibre incideix en el fet de què coses com ara els drets de la dona, de les minories, l’alliberament sexual, l’ecologia o el pacifisme, van arrelar d’alguna manera a gairebé tot el món occidental, encara que d’una forma més fràgil del que pot semblar.

Els antics revolucionaris, en general, es van integrar al sistema, fins i tot, en ocasions van formar o formen part, amb èxit, del món empresarial i capitalista que condemnaven. La majoria de gent coneix casos d’aquest estil,  a tots nivells: antics militants comunistes arrauxats, anarquistes de durada breu, lluitadors polítics instal·lats de forma còmoda en el sistema tot i que hagin mantingut un cert discurs suposadament d’esquerres. L’autor recorda que és habitual que als militants d’esquerra se’ls demani explicacions sobre com conjuminen el confort personal amb les seves idees. El cas recent del xalet de Pablo Iglesias i Inés Montero és paradigmàtic. Una invenció barcelonina, allò de la gauche divine mostrava com ser d’esquerres quedava bé, i tenia més glamour que no pas amollar discursos conservadors i rancis.

El llibre analitza el fracàs dels moviments actuals, mancats d’ideologia política seriosa  i d’un projecte polític organitzat i profund, més enllà del bonisme a la recerca de llibertat i d’un món millor. Una llibertat indefinida o mal definida. Moltes consignes suposadament revolucionàries s’acaben incorporant, fins i tot, a la publicitat televisiva. El llibre és força lúcid i crític amb el rerefons i els resultats reals de les revoltes properes. Desmitifica i posa les coses a lloc, aspecte que pot incomodar i generar un saludable debat. Caldria trobar camins menys utòpics, més efectius i més fonamentats, capaços de fer forat en un capitalisme camaleònic i oportunista que sembla capacitat per a convertir-tot tot en consum immediat. Tot requereix temps, paciència i constància, les rauxes poden generar molt d’espectacle però acaben per decebre, un cop passada la fogarada inicial.

El llibre, si fos actual, podria incloure referències al moviment independentista català i segurament que la valoració dels fets i les protestes no s’allunyaria gaire dels exemples que es mencionen. Es genera un excés de cofoisme després de les grans manifestacions, un exemple va ser la de protesta per la guerra a l’Irak, després de les concentracions multitudinàries no s’ha bastit un teixit polític que incideixi en la demanda de forma efectiva. 

Hi ha una tendència social a la mitificació d’aquests tipus de moviments i per això resulta interessant que una persona relativament jove parli clar i sense embuts sobre la necessitat generacional de rebel·lió, sobre el poder d’abducció de la cultura consumista i sobre les grans dosis de romanticisme eteri les quals, de forma reiterativa, acompanyen protestes i revoltes més aviat divertides.

És clar que existeixen visions diverses i més utòpiques sobre les revoltes més o menys pacífiques i divertides del nostre temps, com ara el llibre de Rebecca Solnit, Esperança dins la foscor, que lloa l'activisme com un valor per ell mateix, més enllà dels resultats aconseguits ( o no-aconseguits). González Férriz, periodista de El Confidencial, ha publicat fa poc un altre llibre centrat en el maig del 68 francès, no l'he llegit de moment i no el puc comentar, però aquí teniu una entrevista sobre el tema.

ESCRIPTORES AMB AUTOESTIMA EXCESSIVA I DISCRIMINATÒRIA

Llegia fa uns dies una entrevista amb l'escriptora Donna Leon. Amollava una frase contundent, la qual, a més, treien de context per encapçalar l'entrevista: 

-El problema dels llibres d'Agatha Christie és que no els rellegiràs mai.

L'escriptora hi afegeix uns quants penjaments sobre la clàssica Christie, que escriu malament, que repeteix fórmules. És clar, deu suposar que els seus llibres són molt millors, la vanitat potser és necessària i tot, quan et dediques a aquest tipus d'activitat. Podia haver dir que 'ella' no els rellegiria mai, però aquestes generalitzacions fan una mica d'angúnia. En tot cas no crec que sigui un problema que un llibre no es rellegeixi mai, passa amb una pila, i de ben bons.

Dona Leon té llibres de tota mena, els primers eren distrets però després, com sol passar, la cosa va anar de baixa, sobretot perquè la família Brunetti semblava no evolucionar cronològicament i perquè Venècia no dóna per tant. En el fons, aquest no creixement dels Brunetti és molt artificiós. Com això de que l'autora no vol que es tradueixin a l'italià, una bestiesa. Ha intentat escriure alguna cosa que no fos amb crim i misteri però no se n'ha sortit del tot.

La vida real ha demostrat que Christie no tan sols es rellegeix i es reedita sinó que de tant en tant es fan noves versions dels seus llibres, en cinema o en televisió o al teatre. No entraré en temes qualitatius, alguna cosa deu tenir, malgrat que des que era petita en sento dir penjaments diversos. Crec que en tot plegat hi té un gran pes l'enveja, com en el cas, per exemple, de Stephen King. L'èxit excessiu genera menyspreus injustos. 

Amb el temps, amb poques excepcions, oblides qui és el criminal de qualsevol llibre negre o de misteri o d'enjòlit. I oblides moltes coses més sobre les històries amb les quals vas passar bones estones, ara mateix tinc la dèria de rellegir Vida Privada, amb això de la sèrie. L'he llegit un parell de vegades i n'he oblidat molts aspectes, però d'alguna manera vaig percebre que a la sèrie havien fet força canvis i tergiversacions en comparació amb la novel·la. 

Això de l'enjòlit era molt bonic però no va fer fortuna, li va passar com a les bitàcoles. La novel·la negra ha experimentat un inflament excessiu, gent que escrivia altres coses s'ha passat al gènere i a les llibreries i biblioteques els crims ja tenen espai propi. Jo en llegeixo algun, del gènere, de tant en tant, sobretot a l'estiu i cada vegada menys. Hi ha molta palla i poca cosa que valgui la pena. M'empipa quan per arrodonir les sèries policíaques es recorre a la vida personal de l'investigador, als seus amors i a la seva descendència. 

Poques coses podem rellegir, la vida és breu. De la Christie n'he rellegit, però, algun, de tant en tant. De la Donna Leon i de tants altres escriptors de llibres de crims i misteri actuals no crec que en rellegeixi mai cap. Però, qui sap. 

VIDES PRIVADES, TELEVISIONS PÚBLIQUES

He llegit molts comentaris sobre la preparació i el desenvolupament de la minisèrie recent sobre la novel·la Vida Privada, dirigida per Sílvia Munt, però no he sabut trobar-ne cap valoració crítica. En cap moment he sentit que es fes cap referència a l'altre intent televisiu, el de 1987, endegat per TV1, dirigit per Francesc Betriu i amb un repartiment eclèctic i divers. Hi ha gent més jove que jo que no tenia ni idea de què existís aquella sèrie de finals dels vuitanta.

Cap de les dues versions no està malament però continuo sense copsar del tot l'atmosfera de la novel·la, malgrat les bones intencions i la professionalitat dels responsables. En la versió actual, emesa fa pocs dies, em grinyolaven algunes diccions de determinats actors, aquest és sovint un punt feble, també al teatre en directe, amb poques excepcions i amb una gran irregularitat entre la forma de parlar d'uns actors i uns altres. 

En canvi, com ja vaig remarcar en el seu moment, en la versió del Fantasma de Canterville, del Condal, amb Joan Pera, aquest aspecte esta cuidat a fons. Vida privada va patir una versió lamentable, tirant a musical, al TNC, fa uns vuit anys, em sembla. Si no es pot muntar una cosa a lo grande com el que van fer amb Els Miserables millor ser modestos i possibilistes.

Vida privada es considera ja un clàssic indiscutible però va passar per alts i baixos, prohibicions de la censura, males crítiques per part del món acadèmic i literari, penjaments diversos, enrabiades dels que s'hi sentien retratats i, ja a partir dels seixanta, una mena de normalització destralera feta, segons expliquen, per Joan Oliver, que creia -o deia- que Sagarra escrivia malament. 

De Sagarra, que no va parlar mai malament de ningú, en va parlar i escriure malament molta gent, gent de totes les tendències. L'èxit no es perdona, encara menys l'èxit popular, amb poques excepcions. Vida privada encara es promociona com un retrat de la burgesia decadent, però la decadència no és ben bé de la burgesia sinó de l'aristocràcia catalana minoritària. Els pobres i explotats no són tampoc innocents i també s'aprofiten de les circumstàncies. 

El món és com és i Sagarra se'n va adonar ben aviat. Malauradament la història el va sacsejar, com a tants altres. Si la llengua catalana ja té les seves dificultats pròpies, amb la guerra pel mig, la llarga postguerra o la represa cultural lligada a mecenatges i capelletes i moltes coses més, haver tingut un Sagarra és tot un miracle. Potser sí que la primera part del llibre està més ben lligada i que a la segona tot es dispersa una mica i s'esmicola en històries diverses, però això té poca importància. 

M'agrada molt Derqui però aquí no l'acabo de veure còmode en el seu paper ni tampoc Aida Folch em sembla una Conxa convincent, cal dir i recordar que en la versió de finals dels vuitanta Conxa era Amparo Muñoz, poca broma. Entre els secundaris hi ha de tot però em quedo amb les dones de pes teatral com Marta Angelat o Vicky Peña, que tenen poc paper i es mengen les poques escenes on surten. O amb la Genebat i la Maria Molins, per exemple. 

De tota manera crec que és aquesta una minisèrie digna, ben ambientada, ben dirigida, respectuosa amb l'autor, però hi falta alguna cosa, passa sovint amb les adaptacions de grans obres literàries, una mena d'espurna especial que surt o no surt, com quan fas un arròs, vaja. Al llibre hi ha molt de sexe sobreentès, ara sembla que les narracions visuals són millors si el sexe és explícit, encara que mai no ho és del tot, sobretot pel que fa als atributs masculins. La cosa es resol amb una orquestració excessiva de sospirs i gemecs i una visió reiterada dels pits femenins. És la tendència. 

Sembla que a TV3 no hi ha calerons per a gaires alegries i que, de moment, amb aquest esforç de producció en tindrem prou per a una bona temporada si les coses no canvien. Encara bo, doncs. Esperem que no haguem d'esperar trenta anys més per tal que algú agosarat i, si pot ser, sagarrià convençut ens ofereixi una nova lectura televisiva d'aquesta novel·la llarga, intensa i extraordinària. Una constant, pel que fa al teatre convencional de Sagarra, que passa llargues temporades oblidat per part dels qui programen les temporades, és voler-ne canviar els finals, sobretot si són finals més o menys feliços, aleshores sol sortir un xurro i tot es desvirtua. 

COSINES BEN INTENCIONADES I BURGESOS CURTS DE GAMBALS

A l'espai de cinema hispànic de la segona cadena dediquen un cicle a pel·lícules basades en obres literàries contemporànies. Fa pocs dies van passar la versió que Jordi Cadena va fer de La oscura historia de la prima Montse, de Joan Marsé. No deu ser fàcil traslladar el món de Marsé al cinema, però, malgrat les dificultats crec que Últimas tardes con Teresa va aconseguir, al menys, una certa atmosfera propera a la versió literària tot i que Ángel Alcázar em va semblar una mala tria per al trepa xarnego i oportunista. 

Pel que fa a la Montse, ja el llibre va topar amb crítiques raonades que es queixaven de què hi passava poca cosa. A més a més et va creant una mena d'enjòlit sobre el desenllaç i, al capdavall, ja te'l veus venir des del començament, gairebé. Ana Belén, que sembla que va ser imposada al director, tampoc no em convenç. La Montse del llibre la veig més aviat com una mena de Lali Soldevila joveneta, per exemple. La Belén és massa bufoneta i primeta per al poc amable paper de víctima.

La oscura historia de la prima Montse, la pel·lícula,  té un valor històric evident, com ara poder veure a la malaguanyada Christa Leem, la vida de la qual podria ser objecte d'una novel·la que incidís en el tema de com juguen els rics amb els pobres, per exemple, i evidenciés que no sempre la cosa va de burgesia catalana versus xarnegos ambiciosos sinó que el ventall és molt més ampli. I també hi trobem Ovidi Montllor, amb una perruca excessiva i una mica fora de lloc, malgrat ser un gran actor, injustament tractat durant una bona temporada per la cultureta en general, àdhuc per aquesta tevetrés tan hiperbòlicament lloada pels convençuts des dels inicis i que no pots valorar de forma distesa sense ser titllada de botiflera o haver d'escoltar que les altres són pitjors. 

Com que durant uns anys es van carregar la cançó catalana, amb l'excepció de mitja dotzena de patums, Montllor se'n va haver d'anar a fer cinema i com que el cinema, en aquell moment, volia ser agosarat, fins i tot es feia broma amb el molt que li podies veure el cul a la pantalla, per la part del darrere, tot s'ha de dir. Aquí, també li veus. Així mateix es pot veure la Leem en pilotes, recordo que va protagonitzar un esperat primer estriptís català, en un programa de l'Àngel Casas. La Belén, així mateix, mostra els seus encants, cosa de l'època. El noi era Gabriel Renom, el dels Joglars, força fora de lloc, per cert.  Per motius desafortunats a la peli minva molt el tema religiós, peça clau en el llibre, i la noia passa de ser una xicota devota de parròquia a ser assistenta social.

En el llibre, un dels millors fragments, pel meu gust, és un de llarg i inquietant en el qual s'expliquen aquells exercicis espirituals de l'època, que reflecteixen molt bé la moral vigent imposada. I és que un dels elements importants de la novel·la no és tant l'enfrontament classista sinó el pes feixuc de la religió catòlica i de la seva moral asfixiant i castradora. Malgrat tot el que dic, la pel·lícula es pot veure, crea un ambient proper a una història de misteri, amb una banda sonora rareta i moltes foscors inquietants.

En alguns aspectes, i em temo que es aquesta una visió molt personal i subjectiva, crec que la prima Montse té ressons galdosians, en concret alguns aspectes m'evoquen Misericordia. Pots fer caritat, però portar el pobre a casa és tot un altre tema, és clar. Marsé és un molt bon escriptor, tot i que, pel meu gust, té de tot, però la seva visió de la societat catalana és esbiaixada, diria que fins i tot els passa el mateix, sovint, a Vázquez Montalbán, a Mendoza. I a molts escriptors barcelonins en llengua castellana. 

Entre la burgesia rància i el gambirot trepa, de barri marginat, això que més endavant en van dir un quillo, existia tot un ventall divers i colorista, una mena de conjunt intersecció en el qual la gent de barri modest convivia, parlant català i castellà i moltes varietats dialectals. I anant a la parròquia, les parròquies d'aquells anys encara tenen molta matèria literària per aprofitar. El dialecte català barceloní de barri, per cert, aviat va desaparèixer del mapa mental de la normalització. I encara bo que s'ha reivindicat Vallmitjana, vaja.

L'IMPREVISIBLE SENTIT DE L'HUMOR

Moltes coses haurien de fer plorar i no fer riure, però, afortunadament, els éssers humans tenim capacitat per a copsar, en moltes ocasions dramàtiques, la comicitat que sura per damunt de les tragèdies. Sort d'això.

Una situació actual que hauria de ser tràgica pel que representa per a l'estat espanyol, al qual, de moment, i em temo que va per llarg, pertanyem, ens agradi o no, és tot això de la corrupció generalitzada. Però avui no he pogut parar de riure durant una estona després de llegir aquest titular:

El Bigotis queda absolt pel fet que Lluís, el Cabró, no és Bárcenas.

Aquest senyor Bigotis és una mina, l'haurien de fitxar per a un programa de televisió i destinar els guanys en publicitat a pagar el que calgui. Vegis com evocava les campanyes que va promoure per a millorar la imatge d'Aznar:

-Le dimos una imagen fresca y dinámica; la gente pensaba que se había hecho un lifting; transformé su cara de mala leche.

O com argumenta qui era o no era el Cabró:

-Es un empresario amigo de Correa, al que le puse yo el mote. Era cariñoso. Yo digo ‘cabrón’ unas 300 veces al día. Me ayudó cuando le dije que no me quedaba ni ‘pa’ pipas

L'humor català té les seves característiques que poden semblar més fines, sobretot perquè la cultureta va bandejar o amagar el xaronisme i els pintorescos renecs carreters durant molt de temps. Però tenim exemples diversos, com allò de les Virtuts del Cagar o els desmadrats textos pitarrians sobre reis mítics o les versions passades de rosca de tonades emblemàtiques com la Llevantina. 

O les converses, íntimes, això sí, d'aquell senyor de l'Esquerra sobre conselleres brasileres resultones, romaneses possibles i mamelles desenvolupades. Com cantava la Trinca, en d'altres temps heterodoxos lletristes de la gran cultura, fa anys, respecte a emular Cicciolina: 

I al Parlament, quan hi hagi gresca, 

treure's els càntirs a la fresca. 

Davant d'un fet tan gloriós 

s'alçarien tots els membres (bis)

entonant els Segadors.

També he rigut sovint amb gent com Jordi Pujol, quan va dir allò dels nius, els ous i les branques. Pujol, i no és l'únic en el context de la política nostrada o de la cultura nostrada en general, tenia un costat caprià (de Capri). De fet estan caient ous, branques, nius i la resta però sembla que no passi res o que passi ben poca cosa. 

Una frase que molta gent va escoltar amb admiració sacralitzada i que a mi em va fer riure d'allò més era aquella del Guardiola de què si ens llevàvem ben d'hora, ben d'hora, tot aniria bé, al país. De fet és el que diu aquell refrany castellà: A quién madruga, Dios le ayuda. Aquesta frase es discriminatòria pel que fa als que han de fer feines nocturnes, ben mirat. 

Els programes d'humor com Polònia, basats en la imitació, acaben confonent personatge i imitació. Estan bé i fan gràcia però són enganyosos. El millor humor és el real, el de la vida en directe, vaja. L'humor és, de fet una defensa contra tot, àdhuc contra la mort. I per això hi ha humor negre a tot arreu del món, en diferents modalitats segons la idiosincràsia, malgrat que fa anys s'assegurava, fins i tot en contextos acadèmics, que els catalans no en fèiem i que l'humor negre era més aviat espanyol.

L'humor és molt personal i crea complicitats. De vegades riem de por, passava sovint a l'època franquista, Franco feia riure i feia tremolar. Avui també passa amb gent com el Ciutadà Rivera, comparar-lo amb el fundador de la Falange em sembla fer-li un favor que no es mereix, li suposa un cert nivell cultural i tot, i és que el feixisme tenia fonaments culturals, en alguns casos elitistes. La cultura serveix per a tot i ningú no sap el que és.

El senyor Rivera veient espanyols per tot arreu, el mateix que el nen de la pel·lícula veia difunts, va ser tot un espectacle hilarant, s'ha fet molta broma sobre el tema pel twiter. Però una mica de por també fa, tot s'ha de dir. Sort que va dir espanyols i no pas espanyols i espanyoles.

L'humor pot ser individual i compartit, també és temporal, hi ha coses que feien gràcia i ara no ens en fan gens, per exemple els acudits racistes, masclistes, homòfobs o sobre persones amb deficiències diverses, sords, cecs, quecs, coixos... 

O sobre dones velles i lletges, que també n'hi ha un munt. Sol ser presentista i demana una certa complicitat. L'humor pot ser cruel, el sarcàstic intel·ligent pot fer molt de mal a les seves víctimes. Però qui no té sentit de l'humor sol ser desconfiat i curtet i, si té algun poder, pot esdevenir un perill inquietant.

La gent il·luminada, perillosa i dogmàtica, defuig l'humor, es limita a un humor sense pebre, senzillet, d'aquell d'acudit de l'escola o de Patufet innocent. Encara més, compta amb coses i personatges que són intocables i sobre els quals no es pot fer broma. I aleshores passen coses com les que explicava Kundera en aquella novel·la que, precisament, porta per títol La broma.

MERCAT NOU I LLIBRES VELLS

El Mercat de Sant Antoni s'ha inaugurat avui, com tothom deu saber, car els mitjans de casa se n'han fet ressò a bastament. El dels llibres vells torna al volt del mercat, no sense que s'hagués intentat ubicar-lo en algun altre lloc i, fins i tot, bandejar-lo perquè sembla que no quedava maco. Si algú no va sap copsar la bellesa dels llibres d'ocasió i la resta, no anem bé. Veurem com va el proper diumenge. Com cantava Espinàs potser tantes coses hem perdut que el record també cal perdre... 

Avui els llibres vells ja no són aquells tresors misteriosos de la meva infantesa, sovint ens és més senzill cercar el que volem per la xarxa i hi ha qui t'assegura que el que fan aquests volums és emmagatzemar pols. És clar que una cosa és allò que busques i una altra, allò que trobes o que et troba. I aquest atzar és el que cal preservar encara, pel que fa a aquest mercat imprescindible.

També, suposo i espero, tornaran postals, revistes i cromos i d'altres coses. Fa anys, molts, la gent dels llibres es va posar dogmàtica i no va voler els dels discos durant una temporada, per exemple. Però al capdavall tot sembla conviure, de moment. No a tothom li fan el pes les marquesines destinades a aquest mercat entranyable i necessari, avui que ja no tenim la Canuda ni tantes altres llibreries de culte. Joan Mateu i Font, president de l'Associació de Comerciants d'aquest mercat dominical, tan lligat als records de tanta gent, evocava aquests dies, de passada i sense fer sang, les dificultats sofertes. 

Tot canvia però hi ha coses que canvien de forma destralera, com ara el centre de la ciutat. Passejar pel carrer Petritxol, avui, fa plorar. No fa tant de temps es deia, des de la casa gran, encara en època socialista que no es deixarien posar més botigues de souvenirs xarons i més valdria que no diguessin res, per a tot arreu se'n veuen i se n'obren. Sembla que no s'hi pot fer res, vaja, el mateix més o menys que passa amb les bicicletes perverses i els seus carrils mal dissenyats. I sobre aquest tema podria explicar un munt d'horribles anècdotes sobre l'incivisme dels conductors ecològics.

L'escut m'agradava més en colors però es veu que no és 'la tendència'

No em sabria tan de greu que tanqués una botiga o que es canviés l'orientació del negoci si no fos que, en general, on era l'antiga s'hi posa un comerç lleig, de cadena tonta, i, a més a més, es destralegen interiors i aparadors, amb poques excepcions. Fa anys es donava tota la culpa dels mals barcelonins al Porcioles, amb raó, però ara ja no cola, la veritat. Una mica com allò dels esclaus i el Marquès de Comillas, vaja. De tota manera, l'afició als canvis absurds es manifesta a tots nivells, poca gent té respecte per les rajoles del bany d'origen de casa seva o pels vells armaris de la cuina, encara que tinguin la seva gràcia i facin servei. No ens perd l'estètica, ens perd la tendència xarona a un avantguardisme de nou ric d'espardenya, d'espardenya de disseny, això sí.

Fa anys vaig escriure aquest poema que ha tingut una certa vida pròpia, cosa que no sempre passa, fins i tot hi ha qui li ha posat música. El llibreter que m'estima no deixa de ser una fantasia romàntica i és que hi ha qui ha pensat que m'havia inspirat en algú en concret, ja m'agradaria. El recupero en homenatge a aquesta trobada de matí de diumenge, espero que durant anys i panys puguem continuar remenant piles de llibres, cercant cromos i fullejant revistes del passat. 

Cançó del mercat dels llibres vells


Al mercat de Sant Antoni
els diumenges al matí
hi ha un llibreter que m’estima
i que mai m’ho ha volgut dir.
Amb els llibres fa una pila
com un castell medieval
i quan passo m’hi col·loca
el millor de tots a dalt.
Jo me’l miro i me’l remiro,
ell me’n cobra un preu barat
i me n’ofereix un altre
que té al taulell, amagat.

Al mercat de Sant Antoni
hi venen una cançó,
un collaret de turqueses
i mil jocs d’ordinador.
Revistes amb noies nues
segells, postals i retrats,
un polsim de vida eterna
i la carta d’un soldat.
Els diaris antics s’ofeguen
entre els cromos dels infants
i els discos d’antigues festes
s’empolsinen, esperant.

Al mercat de Sant Antoni
hi ha molts llibres dedicats
per amants i per parentes,
per amics i amistançats.
A cada fulla una història,
a cada història un record
d’alguna casa que es buida,
d’algú que fa temps que és mort.
El llibreter que m’estima
envelleix rere el taulell.
En un llibre m’emmirallo
i veig que he envellit com ell.

Al mercat de Sant Antoni
els diumenges al matí
m’hi he comprat una rondalla
amb les tapes de setí.
Una pel·lícula antiga,
patufets enquadernats,
la mirada d’una noia
i uns amors desesperats.
Una almosta de migranya,
una novel·la de por
i fulles seques, de rosa,
i un vaixell sense patró.

I també la meva vida
enquadernada amb cartró.


La Pols dels Carrers, Meteora, 2006

EL MÓN VIST ALS VUITANTA ANYS I EN PERSPECTIVA

He tornat a llegir fa poc aquest llibre, les reflexions de Ramón y Cajal poc abans de morir, l'any 1934. El tenia en espera i fa uns dies en Ramon del blog Mon-Ra-Mon comentava el poc interès que semblaven tenir al poble d'Ayerbe, un va viure durant un temps, en promocionar el seu record i potenciar un Centre d'Interpretació dedicat al personatge. Aquesta Espanya tan patriota de fireta, bandereta i himne xaró, sembla que ho és molt poc a l'hora de dedicar a la seva gent brillant els homenatges i records que mereixen. Però en això, ai, no estem per aquí gaire millor encara que de vegades ens ho pensem.

Tinc devoció pel personatge, fins i tot més enllà de la seva tasca científica i encara que moltes de les seves opinions a l'entorn de tota mena de coses,  a banda de les del camp científic sobre el qual no puc opinar a fons, siguin ben diferents de les meves i algunes fins i tot m'empipin força. Fa anys, el 2006, vam dedicar unes jornades a la Ciència, a l'escola. Es complien cent anys del Nobel amb el qual es va premiar la seva tasca, un Nobel, per cert, compartit amb un altre científic. 

En aquella ocasió vaig demanar a la biblioteca alguns llibres escrits per ell. Em va costa trobar-los, em van arribar en unes edicions gairebé contemporànies del científic. La cosa ha millorat una mica, però no tant com caldria. Vaig llegir aleshores unes memòries sobre la seva vida on explica fets de la infantesa i aspectes de la vida familiar de quan era petit. Era un veritable trapella, un gambirot que no llaurava dret de cap de les maneres. Per la feina del seu pare, tossut i  treballador com ell, fins al punt d'anar de Saragossa a Barcelona a peu per no gastar i treure's un títol de cirurgià, van canviar sovint de poble. 

En arribar al nou indret els xicots es ficaven i li feien el que avui en diríem bulling, que ja sabem com eren els xicotots de poble del passat, però després de quatre dies és feia l'amo de la situació, parlava com parlaven els del poble i esdevenia el líder de tota mena d'embolics, fins i tot va construir un canó i va fer destrosses, i en una ocasió el van tancar tres o quatre dies a la presó, de petit. I això que el pare el castigava i l'estovava quan calia, tot i que s'estimaven moltíssim. Els seus records infantils tenen la intenció de no desanimar els pares amb fills entremaliats, tot pot canviar si troben el camí adient.

Ramón y Cajal és un d'aquells casos extraordinaris de gent que serveix per a tot. Podia haver estat dibuixant, pintor, escriptor. Va inventar enginys tecnològics per a la fotografia  i s'ha de dir que en aquest camp va tenir força ajuda de la seva dona, Silveira Fañanás, que tenia devoció pel marit i va fer, sobre tot, el paper que calia a l'esposa d'un savi atrafegat de l'època. Va trobar una dama a la seva mida i necessitat, que es va casar amb ell malgrat l'oposició familiar per ambdues parts, que trobaven que el xicot era un tarambana. 

Va escriure unes novel·letes molt interessants que freguen la ciència-ficció i en moltes ocasions va endegar ell mateix els estris necessaris per a investigar el que volia. Va opinar a dojo i al llarg de la seva vida sobre gairebé tot, considerant que temes com ara el sexual eren, encara, poc adients per als articles divulgatius. Va ser un símbol, un bolet, una demostració de què en un desert científic com era l'estat espanyol podia florir un geni. Així, doncs, per què gastar massa en investigació? 

Aquestes reflexions, escrites als vuitanta-dos anys, toquen un munt d'aspectes de la vida, de la vida quan se'n va a la posta, les pèrdues de visió, d'audició, de desplaçament... Però Don Santiago també opina sobre el món d'aquell 1934, any en el qual, al cap d'uns mesos d'haver-se publicat aquest llibre, moriria. 

Ramón y Cajal era un home del seu temps i té opinions que avui poden semblar masclistes però encara són molt més masclistes els acudits de l'Eugenio de fa quatre dies. Fa algun temps unes feministes es van queixar i van proposar això que sempre es proposa, treure el seu nom de no sé on. Els descendents del científic van posar les coses a lloc, situant les opinions en el seu context històric i social.

Té la virtut d'anar evolucionant i meditant sobre els canvis diversos. Sobre els canvis en la persona, produïts per l'envelliment, però també sobre modes, art, comunicacions, llenguatge, política i el que toqui. Un altre aspecte és que s'ha exagerat la seva afició a les senyores de pagament, malauradament no crec que en l'època seva -ni en l'actual- hi hagués gaire senyores fidels a la seva dona, la veritat. Se suposa que els genis seriosos han de ser com cal en el camp del sexe però això no és pas així ni ho ha estat mai, més aviat els fidels a la senyora són singularitats exòtiques. 

Llàstima que Don Santiago, a causa del context en què va viure, no escrigués més a fons, de forma distesa, sobre el tema sexual. Hi ha anècdotes sobre ell, com ara que en una ocasió feia cua per a un servei sexual, es veu que donaven números, com al mercat a causa de la gran demanda existent (de fet als llibres recents sobre el Barri Xino expliquen coses d'aquest tipus) i va dir a un noi si li podia canviar el seu, havia d'esperar molt i tenia molta feina per fer. El noi, molt amable, s'hi va avenir. Això, és clar, no ho explica pas en directe i cal posar l'anècdota en quarantena. Però, vaja, aquesta activitat no em desmereix per a res el personatge, més aviat me'l fa més humà i terrenal.

Un altre aspecte de les seves memòries que tret de context avui és aprofitat per determinats sectors unionistes són les opinions sobre el catalanisme i la possible secessió de bascos i catalans. Així com en el tema de la dona acaba admetent que si volen estudiar que estudiïn i que siguin metgesses o ministres, això sí, sense abandonar les seves obligacions maternals, sobre això del separatisme admet que, de ser jove, quan era arrauxat, hauria optat per solucions dràstiques i militars, per tal de fer llaurar dret catalans i bascos. Però ara, mirat en perspectiva, creu millor que si es volen separar que ho facin de forma pacífica i pactada. Això sí, aleshores Espanya hauria de perfeccionar-se i industrialitzar-se i posar-se les piles per tal de fer la competència als evadits, amb els quals, al menys durant una bona temporada, no s'hauria de voler saber res. O sigui, que haguessin de plànyer haver-se separat.

S'ha de dir que Ramón y Cajal no acabava d'entendre com uns catalans amb els quals havia compartit el pa i la sal a la Guerra de Cuba, voluntaris la majoria, que morien per Espanya amb el cor abrandat de patriotisme hispànic, i només cal pensar en el rerefons de la cançó El meu avi, que no deixa de ser un cant colonialista, haguessin acabat volent tocar el dos. Ell havia treballat en una Barcelona que se sentia molt espanyola malgrat les seves peculiaritats. 

De fet creia que era millor anar junts i fer un país gran tot i que admet, així mateix, que hi ha països petis que se'n surten molt bé. Hi ha una qüestió que potser se li escapa i que encara avui s'escapa a molta gent que creu que l'únic esclavista va ser el Marquès de Comillas, Catalunya, en general, es va beneficiar molt de les colònies i d'aquí ve una mica l'afició catalana a defensar-les en les guerres colonials. 

Reflexiona sobre la història i explica que els culpables dels desastres patris van ser els governs, els mals militars i els reis, com Felip V o Felip IV, a més dels mals ministres. Explica que Castella també va perdre lleis i furs amb allò dels Comuneros, per exemple. El científic parla de les imperfeccions lingüístiques i barbarismes que escolta a tort i a dret i en posa molts exemples que ens situen en l'època i en el castellà que es feia servir. Coses que li semblen molt mal aplicades o manlleus foranis avui han estat acceptades sense manies i d'altres han desaparegut del mapa lingüístic. 

L'home no és historiador ni lingüista ni crític d'art i el que diu són les seves opinions, fonamentades, això sí, com li sembla. Odia l'art avantguardista, ell era bon dibuixant i pintor i encara que avui les seves opinions sobre pintura semblin antiquades hi ha qui creu, amb fonaments, que molta obra d'art d'aquest tipus amb el pas del temps es mostrarà com el que és i no es pot dir, una presa de pèl. No li agrada la velocitat, els trens, els automòbils, encara menys els avions, ho compara amb el viatge a peu o en cavalleria, viatges que propiciaven l'observació de l'entorn i de la natura. Havia estat un muntanyenc vocacional.

Es queixa dels disbarats que amollen polítics, escriptors i tota mena de gent en els discursos i que en ocasions passen a la lletra impresa, referències falses, autories errònies... Ho arrodoneix amb exemples però sense dir el pecador. Es queixa de la poca afició a consultar diccionaris o enciclopèdies abans d'escriure, avui el sorprendria encara més la mandra en consultar coses tan a l'abast com internet i trobaria fins i tot més disbarats que en el seu temps. 

També es queixa de les traïdories i mal rotllo d'alguns coneguts, dels quals no en diu el nom tot i que potser, en l'època, no devien ser difícils d'identificar. Mostra el seu domini dels autors clàssics, del llatí i el grec, aquest bagatge que abans era el de tota persona amb estudis i que avui és una curiositat. Però també esmenta refranys i aspectes populars dels costums. Teoritza sobre longevitats, alimentació i la resta i ho fa en aquell castellà culte d'altres temps, una mica refistolat però encisador. Fa enveja veure que es troba en la darrera etapa de la seva vida amb aquesta capacitat de raonament, un raonament molt personal, en ocasions una mica contradictori, però amb un sentit de l'humor envejable.

M'imagino com devia ser una tertúlia d'amics amb aquest senyor, disposat a debatre-ho tot i amb ganes de parlar de tot. Va tenir la sort de morir abans de la guerra civil, odiava les guerres, n'havia vist unes quantes, i opinava, com Sagasta, que les carlinades havien endarrerit Espanya cent anys. La guerra civil la tornaria a endarrerir durant una bona temporada. Que la violència engendra violència li semblava evident. Per això, malgrat no entendre el tema dels nacionalismes hispànics reivindicatius, creu que tot s'ha d'arreglar de forma pacífica i pactada, cosa que obliden molts dels qui citen els fragments relatius a la qüestió on Ramón y Cajal expressa, sense embuts, allò que pensa i creu.

AMORS ESTRANYS I GLAMOUROSOS

No ho he fet a posta però amb aquesta ja van tres entrades al blog que fan referència a personatges famosos, Maria Callas, Montgomery Clift i, avui, Gloria Grahame, tots tres de l'edat més o menys dels meus pares, pràcticament contemporanis i morts de forma prematura. El motiu és que, malgrat els comentaris que m'han arribat sobre la mediocritat d'una peli amb un títol tan llarg com Film Stars Don't Die in Liverpool, sentia curiositat per veure com se'n sortia Bening. 

La pel·lícula és pesadeta, massa llarga, i qui sàpiga poca cosa sobre Grahame es quedarà més o menys igual, llevat del tema de la seva relació amb Peter Turner, que imagino que s'ha idealitzat com toca. Hi ha qui creu que Bening retira a Grahame, jo no li veig gaire la semblança, tot i que li han pintat els llavis a l'estil de l'antiga actriu i la fan parlar com ho feia ella, amb un murmuri suposadament sexi.

Grahame va fer una mica de tot però, més que res, de dona fatal i dolentota, amb una vida tèrbola i vocació de menja-senyors. De vegades era perversa i de moral distreta, en aparença, però amb bon cor, aquestes sempre reben i acaben malament, com toca. O com tocava en aquella època daurada del cinema. La vida de l'actriu va ser complicada però penso que s'exagera la seva decadència professional, tot i que no va reeixir del tot després dels grans títols en els quals va participar, va treballar força a la televisió i al teatre, fins que va poder. En general, com que feia aquesta mena de papers, les criatures de l'època, addictes al cine del barri, li teníem mania.

La seva aparença era inquietant i poc convencional. Va ser molt sonat, tot i que per aquí, en aquella època reprimida ens en van arribar pocs ressons, el tema de la seducció del fillastre adolescent de Nicholas Ray, un senyor que també era força complicat i sembla que bisexual, potser com ella mateixa. A la pel·lícula actual la parella es confessa, l'un a l'altre, haver tingut relacions de tota mena i és que ja se sap que el món de la faràndula, amb excepcions notables, era disbauxat i tenia pocs complexos morals, fins i tot abans del maig del 68.

Com es sabut es va casar quatre vegades. Els matrimonis van durar poc però tres d'ells van tenir descendència. El fillastre devia quedar corprès, quan va ser més grandet es va casar amb la dama i van tenir algun fill i tot. Va ser el matrimoni més llarg de l'actriu, catorze anys. Grahame tenia una mena d'obsessió per l'aspecte físic, no estava contenta de la seva boca, tan personal i característica. Expliquen que es posava cotó fluix o draps a la boca, a la part de dalt, per tal d'arranjar el que no li agradava i semblar més sensual, cosa que feia empipar molt els partenaires, a l'hora d'haver-li de fer petons, i això que els petons cinematogràfics d'aleshores no eren com els d'ara. Es va fer operar i la cosa no va sortir bé, més aviat va empitjorar.

El tema del càncer, més o menys, és com s'explica a la pel·lícula, no va voler fer quimioteràpia, no sabem què hauria passat si hagués acceptat de fer-ne, qui sap, quan l'antic càncer de pit va rebrotar. No es refiava dels metges i tenia les seves raons, a més a més del tema estètic van cometre d'altres errors de gruix en el seu tractament. Peter Turner devia estar enlluernat pel que l'actriu representava, encara que ja no formés part del món mític del Hollywood famós. Tan sols cal veure la badoqueria de la gent quan coincideix en algun lloc amb un actor de les sèries de TV3 per pensar el que deu representar poder tractar a fons algú tan rellevant i que ha conegut un munt de gent famosa... i americana.

Turner va escriure, fa anys, un llibre de memòries explicant aquella relació. Com que no l'he llegit no puc opinar sobre allò de sempre, de si és millor el llibre o la pel·lícula. Ja feia temps que hi havia la intenció de portar el llibre a la pantalla gran i al final se n'han sortit. La peli seria passadora si durés mitja horeta menys, avui això d'allargar el que no cal és una mena de dèria estranya. Els actors i actrius estan prou bé, i retrobem gent de pes com Vanessa Redgrave fent papers breus i rellevants. La casa treballadora on viu Turner a Liverpool i aquesta família tan comprensiva i bonhomiosa tenen el seu encant.

Hi ha poques pel·lícules que durin el que han de durar, la veritat. Això de les dones grans amb homes joves ha existit sempre però estava mal vist i segons com, encara duren els prejudicis.  No es veu del tot malament quan les actrius glamouroses i arranjades estèticament tenen els seus rotllets amb jovenets però sí quan els té la veïna de l'escala, d'aparença casolana i normaleta.

Fa anys acostumava a coincidir a les Escoles d'Estiu amb una parella asimètrica de mestres d'aquest estil, el noi tenia força anys menys que la dama i, a més a més, aquesta representava l'edat que tenia i no es tenyia els cabells. Vaig escoltar comentaris de tota mena, inquietants, considerant que venien del sector progre de l'ensenyament. Un dels raonaments en contra de la relació era que amb els anys es notaria molt. Que els de la política facin comentaris grollers sobre conselleres amb uns bons càntirs o, encara pitjor, que es passin pel folre les paritats etèries, ja vol dir alguna cosa, encara que s'hi faci broma amb tanta facilitat. A Macron se li disculpa perquè la senyora sembla ben bé una barbie, amb tots els respectes, millor per a ella tot i que no li envejo la parella, la veritat.

En tot cas, i tornant a Grahame, la seva apassionada vida té prou gruix com per merèixer una sèrie acurada i aprofundida. Per cert, veient com deixen els morritos a moltes actrius, en l'actualitat, trobo que s'ha avançat poc en el tema dels arranjaments destinats a combatre els codis de barres damunt del llavi superior, la veritat. En canvi, amb el rostre malmès de Clift van fer una feina remarcable, tot s'ha de dir. Perdre els diners, el poder o la bellesa deu ser més dur, és clar, pels que n'han tingut a dojo que no pas pel comú dels mortals, tot i que no fa cap gràcia a ningú això de l'envelliment inevitable, així passa la glòria del món...

NAUFRAGIS VITALS

Pel juliol del 2016 es van complir cinquanta anys de la mort de Montgomery Clift, un personatge complex i autodestructiu. De fet hi ha qui va considerar la seva mort una mena de llarg suïcidi. A la sala Àtic22 del Tantarantana i, de moment tan sols durant una setmana, l’actor Pau Sastre es deixa gairebé la pell en un monòleg llarg, amb un atrezzo modest i l’ajuda d’algunes fotografies projectades, per fer un recorregut per aquest precipici pel qual va davallar l’actor. L’any 1956 Clift va sobreviure a un greu accident de cotxe, en tornar d’una festa organitzada per la seva gran amiga, Elizabeth Taylor, qui, de fet, li va salvar la vida en poder treure-li de la gola dues dents que l’haurien ofegat.

La bellesa de l’actor americà va quedar molt malmesa, tot i que, considerant l’època, la cirurgia estètica va fer un bon treball. Els problemes de l’actor es van agreujar, però venien de lluny, de la seva estranya infantesa, amb una mare que el sobreviuria i que tenia l’aspiració de ser reconeguda per la família biològica que l’havia donat en adopció, una família que pertanyia a una mena d’aristocràcia americana. L’actor, expliquen, no volia acceptar la seva homosexualitat, tot i que no era capaç d’actuar amb gens de discreció quan encalçava jovenets. Tampoc no podia defugir l’alcohol o les drogues, amb l’accident i les seves seqüeles la cosa va empitjorar molt.

El text de l’obra pertany a Alberto Conejero (Jaén, 1978), encara poc conegut entre nosaltres, dramaturg i poeta de gran categoria que ha rebut guardons a molts països. La versió en català és acurada, no grinyola en cap moment. El traductor és el director de l’obra, Francesc Amaro. És possible que la gent, molta de la qual jove, que assisteix a la representació sàpiga encara poca cosa sobre la vida de Clift. 

El pas del temps ha mitificat més a fons Marilyn Monroe o James Dean, unes altres joguines  trencades. O Rock Hudson, una altra víctima de la moral rància del Hollywood clàssic. Marlon Brando, rival i més o menys amic, que va iniciar la seva brillant carrera en la mateixa època que Clift, li aconsellava que deixés la beguda, ell havia vist alcoholitzar-se la seva mare però la vida de Brando, si bé més llarga, tampoc no va ser gens plàcida.

Montgomery Clift era un narcisista, expliquen que es passava llargues estones contemplant-se en el mirall, per això l’accident va ser per a ell tan definitiu, tot i que va sobreviure deu anys a aquella topada tràgica. Tot aquell mon es va engrunant en l’obra, mostrant el drama, la solitud i l’estrany tarannà de l’actor. Un home trist que va esdevenir més trist encara. El monòleg, inquietant, ens transporta a aquells anys, a aquella edat d’or del cinema, en la qual s’amagaven tantes misèries banyades en dòlars. Pau Sastre, extraordinari, broda el personatge i no cau en més excessos que els exigits pel guió, tràgic i cantellut, la narració d’una decadència gairebé desitjada. 

Marilyn Monroe, que va compartir cartell amb Clift i Gable en aquella pel·lícula crepuscular i extraordinària, The Misfits, que avui no podem veure sense experimentar una esgarrifança, va manifestar en una ocasió que Monty era la persona que coneixia que estava encara molt pitjor que no pas ella. No és estrany que la figura de l’actor hagi seduït un autor teatral contemporani. La seva personalitat turmentada té tots els elements adients a un mite tràgic.

Publicat a Llegir en cas d'incendi.

PARAULA DE CALLAS

Maria by Callas és un bon documental sobre el personatge, dirigit per Tom Volf, que recorre a filmacions poc conegudes, a fragments d'entrevistes i a cartes personals de la cantant. Això li dóna una categoria diferent a la d'un biopic convencional, el fa més interessant i mostra l'evident admiració del director per la diva. 

I és que la imatge que trobem, centrada, com diu el títol, en les pròpies paraules de la cantant, és molt pietosa amb el personatge. Ens mostra una dama fràgil, amb una infantesa trista i una mare poc agradable i ambiciosa. Maria Callas explica que el destí no es pot defugir i que, de fet, el destí d'una dona hauria de ser esdevenir mare i fer feliç el marit, opinions que avui semblen força carrinclones, la veritat. 

El documental ens mostra els seus èxits, els seus problemes professionals, la seva rellevància i originalitat en la professió, l'admiració que desvetllava i aspectes diversos de la relació amb el seu marit i, és clar, amb Onassis. Resulta discret i pietós en molts aspectes, la vida de la cantant va ser més moguda i complicada del que podem entendre i no veiem cap imatge de quan tenia més quilos del compte, per exemple, de joveneta. Hi podem veure imatges del rodatge de Medea, explicaven que Callas tenia una certa debilitat pels homosexuals, els considerava recuperables i havia tingut relacions íntimes amb alguns de ben coneguts.

Podem gaudir de fragments emblemàtics d'òpera, La Traviata, Macbeth, Norma, Carmen, Butterfly... i de la visió fugaç de molts personatges famosos i glamourosos de l'època. En centrar-se força en entrevistes diverses ens quedem amb la imatge, amable però suspicaç, que Callas devia voler donar d'ella mateixa als mitjans.

Durant la meva infantesa i la meva joventut Onassis i el seu clan, fins i tot abans de l'afer amb Maria Callas, eren personatges habituals en les modestes revistes tafaneres d'aleshores. Tot aquell conjunt de gent amb molts diners podria portar per títol el d'aquell famós serial televisiu de fa anys, Els rics també ploren. Però, és clar, ploren en l'abundància, que ja cantava la Motta allò de com la Soraya vull plorar/ no vull plorar fent el dinar...  Fins i tot en un vell monòleg de Capri es feia broma sobre els amors de la diva i l'armador milionari, l'actor acabava la tirallonga humorística amb una frase que aleshores feia riure: tu 'calles', i cap al barco.

Els afers personals no treuen cap mèrit al tema professional. Callas va ser un cas apart i el seu magnetisme i grapa interpretativa es fan evidents a les filmacions que podem veure avui per la xarxa. Aquí, a Barcelona, tan sols va actuar una vegada, en la modalitat de recital, la cosa no va començar gaire bé, es van escoltar crits de Viva la Tebaldi, que era la gran rival d'aleshores. Però al capdavall la cosa va canviar i va acabar per ficar-se el públic a la butxaca, és clar. 

Maria Callas va morir relativament jove, als cinquanta-tres anys. Es va especular molt sobre la causa de la mort, tenia depressions, prenia píndoles diverses. Onassis havia mort abans, de forma intermitent sembla que havien reprès la relació. No sembla que aquell senyor folrat de peles la tractés gaire bé, van estar més o més junts vuit o nou anys, l'home tenia fama de violent i no tan sols al llit. Després va voler fer aquella campanada amb la Kennedy, aneu a saber per quines estranys motivacions fatxendes. 

En general sempre es diu, també ho diu ella a la pel·lícula i es corrobora amb el text d'una abrandada carta amorosa que Callas li va enviar, que Onassis va ser el seu gran amor i, realment, et preguntes què li veia. Però ja sabem que el poder, la fama i els diners tenen una eròtica especial. El primer marit tenia trenta anys més que no pas ella i era força més lleig que Carlo Ponti, per cert. Com en el present, angunieja contemplar els periodistes voltors, fent assetjament morbós.

En tot cas Maria by Callas és un treball remarcable, es gaudeix de fragments d'òpera magnífics, una gran part dels quals, tot s'ha de dir, prou coneguts. Una mica allò dels clàssics populars. Avui hi ha moltes bones dives joves, la cosa ja no es reparteix entre tres o quatre, com abans, però el nivell de mitificació ja no és el mateix, tot i que sempre pot sorgir una figura emblemàtica. L'òpera ja no és un gènere per entesos i prou, ni elitista. Arriba a molta més gent, en directe o per diferents mitjans. És clar que hi ha molts nivells de gaudi en el tema musical i operístic, com en les lectures. Aquesta aproximació a la vida de Maria Callas pot agradar a un públic molt divers i té el perfum nostàlgic dels dies que ja no tornen. Per a tafaneres irrecuperables, si voleu saber-ne més cal tirar de google i youtube.

LA MORT I LA PRIMAVERA, LA FAMA I EL TEMPS

Ha florit calabruixa

entre el silenci eixarreït dels camps.

Sota el sostre, esquitxat de lluminàries,

de la gran catedral de l’infinit,

un orgue restaurat, torna a la vida.

Res no serà com era. Tot comença.

Damunt les tombes, juguen els infants.

Manllevo el títol de la novel·la pòstuma i inacabada de Mercè Rodoreda, potser una de les menys conegudes i llegides, per a la meitat de l'encapçalament d'aquesta entrada. El fet és que relacionar mort i primavera sembla contradictori,  mentre la natura revifa i les flors reviuen i els ocells retornen i s'aparellen continuem morint i, de fet, flors i ocells ja no són els mateixos d'abans, com ens explicava el conegut, evocador, trist i repetit poema de Bécquer. Quan jo era joveneta llegíem molt el poeta sevillà, que va morir tan jove, el mateix que el seu germà. Després va semblar que llegir els poemes de Bécquer feia carrincló i el vam deixar de banda, de forma injusta.

Quan jo era petita hi havia pocs llibres a les cases però les Rimas i les Leyendas de Bécquer eren un volum gairebé imprescindible a tot arreu. M'estranya que no s'hagi fet encara una sèrie acurada sobre els dos germans Bécquer, als quals se'ls atribueix la misteriosa autoria de coses tan poc etèries com allò de Los Borbones en pelota. Hi ha versions per a la pantalla, petita o gran, d'algunes llegendes i fins i tot una pel·lícula argentina, de l'any 1946, sobre el poeta i un dels seus amors impossibles. Els Bécquer, com tanta gent del passat, van fer moltes coses i van morir abans dels quaranta anys. Van viure en una època complexa i de canvis constants. 

La tuberculosi, escampada per tot arreu a causa de les guerres del XIX, va fer estralls durant molt de temps entre la joventut i va arribar a ser una mena de plaga bíblica fins a mitjans dels anys cinquanta del segle passat. Va afectar totes les classes socials, tot i que la pobresa i la misèria afavorien la seva propagació i dificultaven les possibilitats de tractament mèdic. És un miracle, ben pensat, que l'espècie humana no s'hagi extingit fins ara, més aviat el contrari. Encara resulta més sorprenent l'afició humana a ajudar la natura en aquest procés d'extinció prematura, fomentant guerres i violències i mals rotllos diversos.

Amb el pas dels anys ens acostumem a la presència de la mort en la nostra vida. La mort del marit d'una bona amiga em va fer viatjar diumenge cap a un d'aquests barris perifèrics que no coneixia. És estrany comprovar la gran ignorància que tenim pel que fa a les geografies properes. I fins i tot el poc interès que ens desvetllen, com si al capdavall tot fos millor quan més anys passen i el món real fos el turístic, monuments restaurats i paisatges exòtics. El tanatori està situat en un indret espaiós, lluminós, amb blocs de pisos d'alçada relativa. Avui s'han fet molts barris així, dignes, amb placetes per als infants i arbres per tot arreu i, en moltes ocasions, ben comunicats. Barris en els quals conviu, en pau, gent de procedències geogràfiques molt diverses.

Vaig preguntar el camí a un home que s'estava a la porta d'un bar, un bar que en aquella hora primera de la tarda estava buit però que segurament al vespre devia estar ple de vida veïnal. Per la precisió amb la qual em va respondre vaig entendre que molta gent li devia preguntar el mateix, sovint. Mentre em dirigia al tanatori de Cornellà, on no havia estat mai fins ara, pensava en aquesta gent d'un barri de Sabadell que no volen la casa dels morts a prop de casa. 

A tocar del de Cornellà hi ha un institut d'ensenyament mitjà, s'hi està construint una escola, s'amplien unes  piscines i no sembla pas que a ningú li destorbi la proximitat d'un servei més. Al capdavall els tanatoris, avui, són un servei més, un servei que ja s'ha fet imprescindible. En els seus inicis, van conviure amb la tradició del difunt a casa i van generar polèmica, com passa amb gairebé tot. Avui ja són un indret habitual, s'han incorporat al nostra imaginari del present, juntament amb internet i tantes altres coses. El de Cornellà és relativament petit i relativament modest, comparat amb d'altres edificis que tenen la mateixa utilitat. L'anàlisi de les característiques arquitectòniques i de la situació i serveis dels tanatoris actuals podria generar tot un volum acurat sobre els usos i abusos funeraris del nostre temps. 

No fa gaire vaig estar al tanatori de Badalona, a la zona de Can Ruti, apartat, com els agrada a alguns que estiguin aquests edificis, però a prop d'una zona hospitalària, cosa que pot semblar un mal averany. Em va semblar immens, excessiu. Aplega una gran àrea urbana, que dóna servei a diferents poblacions. L'aparcament, tot i que era tard, estava atapeït de cotxes. El difunt, en aquest cas, era el germà d'una altra amiga. En desaparèixer la generació dels meus pares en els darrers temps més aviat vaig a tanatoris per acomiadar gent de la meva edat. Persones amb fills encara joves, avis primerencs, a tocar de la setantena, que han mort de forma sobtada o després de malalties doloroses i esgotadores i de tractaments mèdics arriscats, llargs i complexos. Després d'una llarga lluita amb la malaltia, vaja, per utilitzar un símil habitual i desafortunat. Són molts anys, setanta, però avui es considera que encara ets jove, en aquesta època de la vida.

Mentre la vida s'allarga, de vegades de forma excesiva i mèdicament protocolària, resulta evident i dolorós constatar que no sempre la lluita amb la malaltia té èxit. Un èxit, això sí, que sempre serà fràgil i temporal. Quan era petita em sorprenia que els meus pares asseguressin que qui moria als cinquanta i tants anys ho havia fet a la flor de la vida. Quan ets petit tothom una mica més gran que tu és molt vell, la perspectiva vital és ben diferent. Hi ha persones que moren als setanta anys si fa no fa i encara tenen mare o pare, per exemple. Una altra amiga va perdre la mare fa poc, tenia més de cent anys. La vida és atzarosa, arriscada. Hi ha una frase molt repetida, de La Celestina, que diu que ningú no és tan vell que no pugui viure un dia més ni tan jove que no pugui morir demà. La mort és incòmoda però la vida és un misteri que mai no podrem resoldre. O potser sí, qui sap. Els grans somnis eteris i impossibles de la humanitat han estat la immortalitat i l'eterna joventut. 

Fa poc escoltava com parlaven, en el banc d'un parc, dues dones força més grans que jo. Abans hauria escrit dues àvies però ara ja ho he d'explicar d'una altra manera. Una deia a l'altra que no entenia com passaven els anys, que li semblava que havia passat de ser una nena petita a ser vella. L'altra incidia en el fet de què la vida era un misteri i de què cada persona contenia tot un món, com ara secrets personals o familiars que ningú més que un mateix podia conèixer. Cada casa es un mundo y cada persona un misterio, deia sovint la meva mare, així, en castellà, tot i que parlava català de forma habitual.

Em provoca ironia escoltar com encara hi ha qui m'assegura que cada edat té la seva gràcia. Malauradament la vellesa en té molt poca, de gràcia. En general qui et diu això és gent de la generació que ara té cinquanta i tants anys, una edat en la qual, en general, encara s'està força bé en comparació amb l'estat de les generacions que ens precediren. Quan dius que ets gran, car dir vella sembla una grolleria, sempre surt algú que m'explica el cas d'una seva parenta que als noranta anys balla la conga, viatja cada any a les antípodes i està com una rosa. Aquests casos són excepcionals però ens agrada pensar i creure que representen alguna cosa, una possibilitat, una certesa. Abans la majoria de gent era creient o feia veure que ho era per imperatiu legal. La secularització de la societat té molts avantatges evidents però ens enfronta amb l'evidència d'un probable no res. Passaran els anys i serà ben bé com si no haguéssim viscut. 

El nou recorregut del MNAC, pel que fa a l'espai del Renaixement i el Barroc, ha donat protagonisme a un bonic tapís, el del triomf de la Fama sobre la Mort, formava part d'una sèrie de sis de la qual sembla que se'n conserven quatre. Aquests tapisos estaven inspirats en uns poemes de Petrarca, els famosos Trionfi.   La  Fama venç la Mort, però és un triomf relatiu ja que el temps vencerà la Fama i una misteriosa Eternitat acabarà per vèncer el Temps. La Fama no la tenen tan sols els famosos, tots tenim una certa fama en el nostre entorn i viurem en el record de la gent durant un temps determinat tot i que aquest sigui un consol absolutament fràgil. 

ALBERT CAMUS, UNA VIDA I MOLTES BIOGRAFIES

Aquesta primavera s’ha publicat la biografia d’Albert Camus escrita per Virgil Tanase, intel·lectual romanès establert a França des de fa anys, a causa dels problemes polítics del seu país. En general, les biografies interessants són obra de personatges que també són interessants. Tanase (Galati, 1945) és escriptor, dramaturg, traductor i filòsof. Ha publicat d’altres biografies d’escriptors. Aquesta la va editar Gallimard el 2010 però no hi havia, fins ara, traducció al castellà ni al català.

Albert Camus és un personatge que continua desvetllant curiositat i interès. És probable que la seva mort prematura hagi  contribuït a una certa mitificació però també cal comptar amb què el pas del temps li ha donat la raó en molts aspectes, coses que avui semblen òbvies van ser molt controvertides durant la seva època. Encara costa que l’esquerra radical del passat faci examen de consciència o admeti les errades comeses de forma inconscient o intencionada. Encara costa més a l’estat espanyol on tot allò que era antifranquista es va considerar democràtic. Hi ha una suposada esquerra que encara critica Camus per les mateixes raons que els seus contemporanis. I és que Camus va ser molt odiat i criticat per totes bandes, hi havia un gran interès, gairebé un consens, en marginar-lo del món literari. Aquestes misèries s'esdevenen i s'esdevindran a tot arreu, per desgràcia. En podria posar molts exemples. I en el rerefons sempre hi ha l'enveja, pecat capital molt perillós.

 

En aquesta nova biografia de l’escriptor, els qui ja en coneixen la vida, l’obra i la trajectòria, potser no hi trobaran novetats. Però sí que hi trobaran una nova visió, fonamentada en la grapa intel·lectual de Tanase, cosa que ha explicat molt bé Robert Saladrigas en una ressenya sobre aquest llibre, publicada a la premsa. Avui és fa poca crítica literària seriosa, en ocasions t’expliquen l’argument, en d'altres et lloen les virtuts d’aquell que pertany a la mateixa capelleta cultural de l’autor o té vinculacions de compromís amb la publicació on es ressenya el llibre i poca cosa més. 

Llevat de casos excepcionals com el de Saladrigas, persones de gruix intel·lectual i amb molta experiència intel·lectual, per a tot fa falta temps, que t’ofereixen una visió personal i acurada del llibre ressenyat i van molt més enllà, fins i tot, del contingut. S’ha escrit molt sobre Camus, existeixen biografies imprescindibles, la millor, segons força opinions, Saladrigas inclòs, la d'OlivierTodd, publicada el 1996.

 

Tanase té la virtut d’acostar-nos, sense estridències, de forma una mica desordenada fins i tot, a l’home rere l’escriptor i pensador, amb les seves ombres i les seves decepcions, a la seva infantesa pobra de solemnitat, als seus intents per accedir al món cultural de prestigi, a la seva topada amb el menyspreu de certes elits que considerava properes. Camus enyorarà l’Algèria que no va poder ser. El conflicte colonial, potenciat des de fora, com passa sempre, va acabar malmès per ideologies i violència, una violència que es justificava i es justifica encara que produeixi danys col·laterals. Camus es va sentir molt neguitós en aquell París que des d’aquí contemplàvem embadalits. 

Fins i tot, sembla que havia pensat en viure a Espanya, un país entre el seu nord africà de la infantesa i la França incòmoda d’aquella intel·lectualitat de l’època, gauche divine avant la lettre. Però, evidentment, la situació política, el franquisme, la dictadura, ho feia inviable. Moltes frases de Camus s’han tret de context però no han perdut pes específic. I tot i el seu humanisme el personatge té zones fosques, com ara la seva infidelitat constant, l’afició a les dones i la incapacitat per ser fidel a cap de les que va creure estimar. 

Tot i amb això cal dir que no va deixar mai del tot la seva dona, Francine Faure, matemàtica i pianista especialitzada en Bach, i que va ser aquesta qui el va acompanyar a la concessió del Nobel, per aquí tenim exemples més lamentables. Tot i que hi ha qui explica que quan va morir era a punt de separar-se d'ella de forma definitiva. El fet és que les continues escapades de l'escriptor van contribuir a agreujar la depressió de la seva dona i que avui, des d'un context més amable amb la situació femenina, et preguntes com una dama d'aquesta categoria intel·lectual, i molt bonica, a més a més, aguantava segons què. 

S'ha mitificat molt la relació de l'escriptor amb Maria Casares, potser va ser ell el gran amor de l'actriu, una actriu també molt mitificada, fins i tot a través de les revistes progres de la meva joventut. Però no és gens segur que Camus tingués cap gran amor inqüestionable. En tot cas aquestes històries, molt del gust de la tafaneria romàntica, per la qual admeto sentir certa tirada, s'acostumen a tergiversar sovint i, a més a més, la mort de l'escriptor fa impossible saber què hauria passat després. Personalment crec que era d'aquests senyors dels quals es diu, de forma casolana, que els agraden totes. El dia en què va morir havia enviat cartetes a tres senyores, citant-les a hores diferents, per exemple. Cosa que fa trontollar el tòpic de la devoció per Casares.

Físicament no era res de l'altre món, però li agradava rumbejar i resulta evident que tenia un atractiu indiscutible, potenciat amb una certa posada en escena que resulta evident en moltes fotografies. La seva relació amb el teatre, on havia fet d'actor en més d'una ocasió, li havia fornit això que en diuen tablas. Una vegada, fa temps, vaig llegir en algun setmanari francès un comentari irònic, que era una mena de creuament entre Fernandel i Bogart, cosa que té una certa gràcia descriptiva. 

Mentre Sartre i el seu entorn van perdent pes i cada dia es posa més en evidència la seva ambigüitat política i ètica, la figura de Camus es potencia amb el pas dels anys i un cert oblit interessat la fa més rellevant. Les crítiques suposadament aprofundides sobre la seva obra i les seves idees que li van dedicar Sartre, Beauvoir i la seva cort celestial tenen un rerefons de gelosia vulgar evident. Va refusar ficar-se al llit amb Beauvoir i a Sartre li feia molta ràbia el seu ganxo amb les senyores.

No sembla que fos un home gaire feliç sinó insatisfet, amb sentiments de culpa i una salut sempre precària, seqüeles d’una tuberculosi juvenil que mai no es va curar del tot, en una època en la qual la malaltia encara era molt greu. Una salut que tampoc no era capaç de cuidar, fumava, bevia, rumbejava una activitat sexual constant i compulsiva. No és l'únic cas en el qual una salut feble i l'ombra d'una possible mort prematura potencia la necessitat de viure la vida a fons i sense limitacions excessives.

La seva infantesa es va desenvolupar en un entorn de misèria, gairebé. Sort d'un mestre, el qual va recordar en la concessió del Nobel, que li va saber reconèixer la intel·ligència i va aconseguir que estudiés. I no tan sols fent que tingués accés a beques i ajudes sinó convencent la família, sobretot la seva àvia, tot un caràcter, de les possibilitats del noi. Avui potser sembli aquesta una mentalitat remota però m'havia trobat amb casos així fa anys, a l'escola. És clar que aleshores estudiaven quatre gats de casa bona, nois, en general. Un meu cosí, ja mort, força més gran que jo, no va tenir la mateixa sort que Camus, no hi va haver manera de què el mestre del poble convencés el pare de les seves possibilitats i de la necessitat de sol·licitar ajudes per tal que continués estudiant, feia falta a casa, al camp, eren pobres, tot allò dels estudis eren luxes i bestieses. 

No sabem com li hauria anat a Albert Camus de no ensopegar-se amb aquell accident, al quaranta-set anys, el 1960. Va preveure moltes coses, com ara l’allau migratòria que arribaria a Europa, amb el temps, procedent dels països pobres i empobrits, si no se'ls tractava amb respecte, dignitat i justícia. En alguna ocasió li van recriminar que parlés tant dels pobres quan ell ja no ho era. Era cert, ja no ho era, tot i que ho havia estat molt, de pobre, i cal pensar que li agradava viure bé, cosa que explica el seu primer matrimoni. 

Malgrat això la seva visió era molt més comprensiva i lúcida que no pas la de les elits militants del comunisme de moda que feien veure que no sabien res dels crims estalinistes i que amagaven la dramàtica realitat per tal de no desmobilitzar la classe obrera en lluita. Va rebre xiulades i insults en algunes conferències i males crítiques exagerades, relatives a les seves novel·les i obres de teatre, va durar poc al partit comunista, no combregava amb cap dogmatisme, refusava coses com ara el terrorisme o determinats mètodes de lluita violenta. No és fàcil intentar ser objectiu i equànime quan les idees es polaritzen.

Aquesta biografia té interès pels qui ja coneixen la vida i obra de l’autor però també per a la gent que en sap poca cosa. El teatre de Camus s’ha representat de forma intermitent i una mica erràtica, tot i que l’any passat vam poder veure un excel·lent Cal·lígula. Camus va rebre el Nobel el 1957. Fa uns anys, a Madrid es va representar una nova versió de Le malentendu, amb Cayetana Guillén Cuervo i Julieta Serrano, va tenir un gran èxit però no va aterrar a Barcelona. Potser en algun moment la podrem veure, a Madrid s'ha tornat a recuperar fa poc. 

La filla de Fernando Guillén va explicar que el seu pare, que l'havia portat als escenaris el 1969, amb la seva mare, li havia aconsellat que representés aquella obra i que tindria l'èxit assegurat si el muntatge comptava amb la dignitat suficient. En podem trobar una versió d'Estudio 1 amb uns altres actors, de l'any 1976, aquestes coses feien per la tele, aleshores. I això que l'obra, quan es va  estrenar a França, no va acabar de convèncer o no es va acabar d'entendre.

 

Camus va obtenir el premi Nobel l'anu 1957. Era encara molt jove i sorprèn la decisió del jurat però ja sabem que en aquestes coses s'hi mouen moltes pressions i interessos. Sartre va obtenir el premi l’any 1964. No cal dir la ràbia que li devia fer que Camus el rebés abans. En ocasions aquests premis estan una mica enverinats, hi ha enveges i cops de colze en tots els mons professionals i molta gent que el mereix no el rep mai, com passa amb els óscars. 

A més a més els intel·lectuals no sempre responen a allò que escriuen. Tanase, l’autor de la biografia, opina que l’obra dels escriptors en dona una visió purificada i que el perfil humà més complet l’aconseguim amb documentació diversa, com ara diaris personals o correspondència íntima. Per això la biografia, quan està ben escrita i aporta una nova visió del personatge, lligada a la personalitat del biògraf, si aquest s’implica d’alguna manera en el que explica, resulta tan interessant i imprescindible.

He  escrit en diferents ocasions sobre Albert Camus. L'any 2010 vaig penjar una entrada, feia cinquanta anys de la seva tràgica mort en un accident de cotxe, el 1960. A França, on han tingut amb l'autor una relació entre l'oblit interessat i la mitificació curta de vista van filmar un biopic per a la televisió però aquí, de moment, no l'hem vist. Que jo sàpiga.