Meditacions matineres

Com que preparo un itinerari al barri sobre els fets de la Setmana Tràgica estic llegint diferents textos sobre aquells fets. Em temo que el centenari servirà per a fer la interpretació canònica de tot plegat, que vol dir reduir el tema a una qüestió de bons, dolents i masses oprimides en acció. De fet, en aquells actes hi ha un gran component d'irracionalitat general i també de badoqueria. En general, quan passen coses hi ha sempre els que fan i els que miren. El 1909 molta gent pujava amb la família a indrets enlairats per veure els focs, com si d'una revetlla es tractés. Com és que la revolta s'enceta a causa de les quintes i després s'aclama en diferents ocasions l'exèrcit quan deixa cremar convents?

Encendre les masses, el populatxo, com es deia abans, vulgarment, sembla que no és massa difícil, amb un bon líder de dialèctica adient, com eren molts dels lerrouxistes, per exemple, que tant bé se'n van sortir després, en general. La revolució francesa, tan mitificada, va comptar amb excel·lents agitadors, i també la russa. El mateix Napoleó va dir en alguna ocasió que tot plegat ho havia mogut la vanitat, que la llibertat només havia estat l'excusa. La història real és complexa i respon poc als nostres esquemes mentals, però com que es llegeix poc, encara menys llibres o articles d'història seriosa, i hi ha molt d'expert mediàtic de poca volada repetint el que cal, i molta novel·la històrica explicant allò que agrada escoltar, em temo que continuarem entomant molt de contes per totes bandes, encara que ens pensem que ja sabem tots els contes.

La història l'escriuen, diuen, els qui guanyen, però no sempre és ben bé així al llarg del temps, quan es gira la truita; algú va dir que una bona pàgina de literatura històrica podia arranjar qualsevol derrota. La història convencional i mítica de pobles i nacions s'ha escrit i s'escriurà a base de tòpics diversos, però sembla que el tema funciona, vaja. Els mateixos fets serveixen per justificar actuacions contràries i per fer-ne lectures interessades, segons toqui. Forjar esperits patriòtics a base d'història tergiversada és habitual, què faríem sense això que en diuen senyals d'identitat? La tradició és un invent, però... és tan bonica, oi?

El 1835, com es sabut, hi va haver unes revoltes barcelonines després d'un espectacle de toros de poca categoria. Es pot raonar que existia molt de malestar social, injustícies, tot el que volgueu, però també és curiós que l'espurna fossin els toros, vaja. Per cert, en aquell temps no hi havia castellans per aquí, o n'hi havia molt pocs, per tant es de suposar que el poble català anava als toros de forma massiva.

A causa de les victòries futbolístiques barcelonines s'han fet i es faran grans destrosses en el mobiliari urbà que costaran un munt de diners, sembla que això no té remei i s'accepta amb resignació conformada. Com sembla que tampoc no tenen remei les pinturetes poca-soltes que cada dia empastifen parets i portes de la ciutat. Pel que fa als aldarulls, resulta que la cosa sempre sorgeix de minories estranyes que surten de qui sap on i que mai no s'acaben d'identificar del tot, però el fet és que després s'hi afegeixen espontanis, per regla general. Per regla general, també, s'acaba culpant de tot plegat l'educació, la manca de civisme, de valors, i tota la resta, o sigui, que de retruc, aquest pobre manxaire que és l'escola acaba rebent, com aquell ruc que va olorar la floreta, vaja.

Quan al darrera hi ha, se suposa, un motiu polític o social, la cosa s'explica en clau de revolta, i això agrada molt a progressies diverses. No sé de què ha servit l'admiració per les manifestacions pacífiques d'escola gandhiana, perquè la rauxa no minva i esclata amb qualsevol excusa o motiu. D'admirables manifestacions silencioses i absolutament pacífiques en recordo molt poques i molt breus. A més, per la tele ens ofereixen sovint imatges recurrents de gent saltant i fent el ximple amb motius esportius, o, per exemple, quan toca la loteria de Nadal. Pels anys transicionals tenia jo uns pares a l'escola, que després es van col·locar molt bé a l'espai polític, i que admetien amb orgull com eren capaços de treure la gent al carrer a fer el que fos, cosa que vaig comprovar en més d'una ocasió. Feien fins i tot plorar a les iaies del barri amb un discurs absolutament demagògic sobre l'explotació, la manca d'escoles, la cultura per al poble i coses així. Jo admirava, de joveneta, aquest tipus de gent, ara em fan més por que una pedregada.

Motius d'inquietud i desacord amb la classe política i la situació social n'hi ha i n'hi ha hagut, és clar. Sempre existeixen motius per a tot però en un moment determinat la cosa s'escalfa i se surt a cremar esglésies, destrossar oficines diverses i mobiliari urbà i moltes vegades tot plegat no fa res més que empitjorar la situació dels mateixos afectats. I si ens quedem aquí, encara bo. La veritat és que l'eufòria desfermada a l'entorn d'un esdeveniment esportiu em resulta inquietant, com també les desfilades de jugadors i el seu carisma pràcticament religiós. No vull ni pensar que ens podrien fer fer si volguessin... Però, ai, també són febles, aquests sants d'avui. No vull ni pensar que els farien a ells si no ens portessin a la victòria, victòria en la qual les masses no hi hem tingut, en general, res a veure, més enllà de cridar, cantar i fer el pocasolta.

Visc cantant i no sé què m'està passant!!!

Com qui no té feina el gat pentina i possiblement estaré uns dies sense poder penjar res, ja que vaig a fer un volt per l'ample món proper i mediterrà, penjo un parell més d'evocadores cançons eurovisives, ara, en colors, perquè els temps estaven canviant. La primera de la Salomé, dedicada a l'amic Gabriel, poble-sequí universal, al meu espòs que treballava al Clot i també la va conèixer, i a tots els senyors del club de fans salomero, que són molts i selectes.

I l'altra dedicada a mi mateixa perquè també té història. Recordo que el Nadal de l'any que va guanyar aquesta de l'ocellet i l'infant, el 1977, vam anar a França a veure uns parents, i ens van convidar a un festival entranyable, en un teatre de Beziers. Una veïneta dels meus parents, de dotze o tretze anys, va cantar aquesta cançó, jo crec que gairebé millor que la cantant premiada. Va ser un festival molt bonic, amb gent afeccionada que cantava d'allò més bé i un ambient molt maco... Uf, la meva nena tenia dos anyets i ja en té trenta-quatre, com pot ser que passi el temps tant depressa????????

Evocacions musicals i prehistòries eurovisives

L'estrany carnestoltes en què ha degenerat el festival eurovisiu m'esperona la nostàlgia de temps passats, en els quals aquests festivals de cançó eren motiu de converses veïnals i escolars, i de protestes patriòtiques sobre la qüestió, sempre polèmica, de les votacions, potser perquè teníem mitificat el fet de poder votar, qui sap. Durant els primers anys, en els quals la majoria de gent ni tan sols somniàvem en tenir televisió, els èxits eurovisius incunables van passar desapercebuts, em sembla, fins al Tom Pilibi dels 60. L'any 1961 la cosa va començar a fer més soroll, però la guanyadora no es va sentir massa pels nostres verals en versió original. La cantava Jean Claude Pascal, un actor francès que va morir el 1992, aleshores un jove agradable, una mica orellut, imatge del gavatxo de categoria, primet, elegant i atractiu. Pascal va ser un home de biografia interessant, molt popular a França durant els 60, amb una filmografia important i que va morir una mica oblidat, cosa que ja sol passar en aquest món de mones mediàtiques. De jove va fer moltes pelis d'època, que deien, aleshores, i estava guapíssim vestit d'antic. Pascal, que amb disset anys havia anat voluntari a la guerra, arribant a aconseguir diferents condecoracions, de més gran es va retirar del cinema i de la cançó per dedicar-se a la literatura, va escriure una autobiografia i també llibres de gènere històric i policíac.

Com passava sempre, les cançons es traduïen ben aviat al castella i en Josep Guardiola (cantant), el nostre Pepe Hucha supervivent de tota una època, en cantava una versió que feia 'sol de nuestro amor, que el rencor apagará...). Pel youtube no he trobat la versió guardiolera. També del Tom Pilibi se n'havia fet la versió peninsular, que cantàvem a escola sense saber, en aquella època, que era del festival, que jo recordi, vaja...









El 1961 Espanya va aportar a la celebració l'Estando contigo, amb la Conxita Baustita. En aquells temps hi havia força països que enviaven temes una mica folklòrics, cosa que al jovent ens feia molta ràbia, la veritat. La cançó es va escoltar força, jo diria que més que no pas la guanyadora, però sobre tot per la versió que en va fer Marisol, menys aflamencada. Jo crec que va ser una injustícia amb la Bautista, que més d'una vegada es va queixar del tema. Jean Claude Pascal, per cert, va coincidir anys després amb Pepa Flores en una pel·lícula nostrada i oblidable, suposo que alimentícia per a l'actor, ja més grandet: Las cuatro bodas de Marisol.

Mites, herois i supervivents

Ha mort fa pocs dies Carlos Castilla del Pino, figura lligada a la mitologia esquerrana dels meus anys d'estudiant, en els quals es parlava sovint d'alienació. Cada època genera vocabularis propis, que acaben per desgastar-se a força de l'ús i abús que se'n va. Recordo que van tenir molt èxit, en el meu ambient, el seu llibre sobre l'alienació femenina i els quatre assaigs sobre la dona, llibres que ens passàvem i que comentàvem amb constància i aplicació. Era aleshores un senyor encara de molt bon veure, amb una barba blanca i espessa, la imatge del savi modern i compromès, vaja. Ara potser ja s'havia convertit en un supervivent, tothom es converteix més o menys en supervivent quan arriba a complir quatre vegades vint anys.

Hi ha qui voldria deslligar l'obra dels homes de les seves biografies. El fet és que personatges importants i remarcables han estat fills, pares -o mares- i marits desastrosos. També es dóna el procés invers, personatges repugnants, botxins de la comunitat, que han estat uns pares afectuosos i entregats, amants de la família i els animals domèstics. Estaria bé que tot anés lligat, però això no passa sempre, és clar. Per tal que jo senti algun tipus d'admiració per determinades persones, em cal constatar que són honrats en els dos àmbits, el públic i el personal. Altrament em sembla que pateixen alguna mena d'estrany desdoblament, molt inquietant i perillós. Castilla del Pino va ser un mal pare i va veure morir cinc dels seus fills sense que aquells fets li causessin més pena que el de no aconseguir una càtedra universitària. Mai més no podré llegir els seus escrits sense saber això, ho sento. Estudiar psiquiatria no serveix per entendre't a tu mateix ni als teus, estudiar medicina no et salva de morir, i ser mestra no vacuna contra relliscades educatives en l'àmbit casolà. Un escriptor o escriptora poden escriure meravellosos poemes i ser uns malparits, és així, el món.

Fa un temps una amiga va assistir a un homenatge fet en un poble proper a un familiar seu, lluitador republicà, que va acabar morint en un camp de concentració alemany. Va sentir comentar a algunes parentes velles que molt bé, però que havia abandonat la família sense manies, per la causa, i que, al capdavall, com sol passar, la dona era qui havia hagut de lluitar per tirar endavant i fer bullir l'olla. Com aquest cas, en sé a cabassos. Arrauxats lluitadors, avui homenatjats per totes bandes, que oblidaven família i obligacions per viure una vida aventurera i, se suposa, per lluitar per la humanitat i la llibertat, en nom de la qual, prou que ho sabem, es fan molts disbarats. Per no entrar en el camp dels grans professionals, dels intel·lectuals, dels herois de tota mena que han passat i passaran a la posteritat. De jove, aquests personatges t'impressionen, els admires cegament, què bonic, deixar-ho tot per una idea. Recordo quan era petita i en la intimitat de l'humil terrat veïnal, que aplegava persones d'idees molt diverses, unides en la pobresa solidària de l'època, tots vençuts al capdavall, es comentava sense manies el tema, 'ens haguéssim quedat a casa', feien, els grans. Perquè un altre tòpic admès i supervivent és que els pobres i els bons són d'esquerra i els rics i dolents, de dretes, però aquesta simplificació compta amb un gran nombre de variables i no respon a res més que a les nostres fràgils il·lusions i a la necessitat d'explicar les coses de forma simplista per sentir-nos segurs en un món tan relliscós.

No existeixen, les idees. Són abstraccions etèries. Però sí que existeixen els fills, la parella, els pares, els amics. George Sand va fer una vida disbauxada, de jove, però va tenir cura dels seus fills i néts, sense èxit en el cas de la filla, certament, encara que el tema la va fer patir força. No és fàcil, suposo, ser fill o filla d'un personatge important, venerat, amb un ego immens i una autoestima plena de supèrbia. Rousseau, Tolstoi, Ferrer Guardia, pedagogs que es preocupaven per la humanitat del futur, passaven força de la seva fillada. La segona dona de Verdi, per accedir a l'estatus de senyora honrada va abandonar els fills bords a l'hospici encara que és possible que els fes arribar alguna ajudeta, tot s'ha de dir. Suposo que el senyor Verdi, que es va afillar una neboda, i que vivia molt bé, hi estava totalment d'acord.

Acabo de llegir, per casualitat, 'La mujer que esperaba', d'Andreï Makine. No m'havia adonat que era el mateix autor de 'El testament francès', llibre d'èxit que em va avorrir una mica. Però aquesta dona que espera m'ha agradat molt; més enllà d'estar molt ben escrit i d'explicar una estranya història d'amor, en el marc d'uns paisatges extraordinaris, el llibre reflexiona sobre la Rússia de fa uns anys, malmesa per guerres i desastres. Un jove progre ple d'idees preconcebudes viatja a una zona rural de Bielorússia amb la idea de ridiculitzar el règim amb els seus escrits i allà es topa amb les dones supervivents, velles, que han anat patint el que tocava sense fer proclames de cap mena, acceptant el mal amb resignació, com una cosa inevitable. Una d'elles, més jove, les ajuda i acompanya i espera, sembla, el seu amor juvenil que no va tornar de la guerra.

Makine és un rus amb iaia francesa, instal·lat a França, que escriu sobre Rússia en francès, el món és complex i també les pàtries, les llengües i les seves formes dialectals no responen a tòpics ni esquemes preconcebuts, encara que els volguem veure una mena d'implícit misticisme espiritual. Són producte de l'atzar, d'imposicions polítiques, econòmiques i socials més o menys llunyanes i d'inevitables centralismes gramaticals. En una entrevista al diari El País, l'autor comentava, a l'entorn d'aquest llibre i dels seus personatges, i sobre el tema polític, que relativitza:

¿Para ser feliz hay que tener un sistema social idóneo? ¿Acaso la gente no nos enamorábamos bajo el comunismo? ¿O bajo el franquismo? Vera, mi protagonista, es alguien que construye alrededor de su entorno un microcosmos, independiente. Le basta con sus manos y sus sentimientos. Con su capacidad de amor.

Crec que, malgrat parlar d'un país tan llunyà i d'una situació diferent, ens podem veure reflectits en moltes coses, com ara en aquest jovent suposadament avançat que es reuneix a llegir textos ambiciosos, jugant amb el foc dictatorial, encara ben encès. Hi ha qui se sorprèn del fet que durant el franquisme hi hagués una bona producció intel·lectual, les dificultats sovint esperonen la imaginació; en aquest llibre també hi sorgeix aquest tema, quan la mediocritat amara la producció literària posterior al comunisme policial, ja en el marc d'una certa llibertat per dir el que sigui, més o menys. Recordo, en aquest sentit, les paraules de Buero Vallejo, en una ocasió, en parlar de la censura i del fet que, malgrat el sistema, hi havia una producció ambiciosa: no defiendo la dictadura, defiendo al escritor...

Tots aquells que ens volen fer feliços són sempre criminals, admet Makine en l'entrevista. La caiguda de l'estalinisme va portar a una magnificació de Lenin, quan, de fet, ell també va fer molts disbarats, com comenta aquest autor. Ens cal pensar que no tot era dolent, per tal de mantenir l'esperança en un improbable món millor i més just; sovint volem justificar l'injustificable, quan l'injustificable es troba etiquetat amb els nostres suposats ideals antics. Això, explica, suposo, que el comunisme nostrat hagi fet tan poca autocrítica i que evitin reflexionar sobre les proclames antigues o sobre el filomaoísme que ens venien sense vergonya. Efectivament, els nostres salvadors, ja sigui des de la religió, des de la política, des de la medicina o des de l'ecologia, són un gran perill i val més que anem amb molt de compte. Només cal veure en què han degenerat els herois supervivents, avui molts d'ells en el poder veïnal, educatiu, intel·lectual, local, sindical o estatal.

Ni vida ni mort sinó tot el contrari...

Sempre dic que no crec en generalitzacions, però de vegades no tinc més remei que acceptar determinades constants generals, què hi farem, sempre caus en contradiccions i incoherències, humana sóc i humana és ma mesura... Fa algun temps vaig tenir una companya de professió més gran que jo, malauradament va morir l'any que es jubilava. Havia rigut molt amb ella, tenia un humor molt fi. Deia sovint que érem un país -parlava dels hispans, en general, catalans inclosos- molt amic de lleis del pèndol i de passar d'uns extrems als altres amb gran facilitat. Parlava sovint de la mort sense dramatismes, ella em va deixar un llibre sobre les característiques de les formes de morir i havia fet testament vital. Per sort per a ella va morir massa jove encara (perquè se suposa que als seixanta ets jove, que també es suposar molt, és clar), però de forma ràpida, d'un vessament cerebral inesperat.

La cosa no és d'ara. En la literatura del país trobem moltes referències, per exemple, al clericalisme i a l'anticlericalisme, o al pas ràpid d'una demanda de llibertat absoluta a una demanda general de mà dura. He passat en mes d'una ocasió, de forma estranya, de la religiositat més extrema a cremar convents i matar frares, en la nostra història. Es poden buscar explicacions de tota mena, però crec que hi ha un cert component irracional en tot plegat. No s'han estudiat les estranyes conversions de després de la guerra, una cosa és anar a missa per obligació i l'altra el catolicisme arrauxat amb manifestacions públiques massives, en el cas de temes, com per exemple, el tràgic assassinat d'una nena de la nostra pagesia i dels intents per santificar-la, allà pels cinquanta, que va provocar una mena d'histèria col·lectiva. Recordo documentals sobre processons i penitències, ja dels anys seixanta i fins i tot dels setanta, si no ho veus, no ho creus, tot plegat.

Hem passat en pocs anys de ser un país amb la natalitat més alta d'Europa a ser dels que la tenim més baixa, que ja és gros. Som el segon del món en nombre d'adopcions! Hem acceptat l'avortament de forma tan ràpida que jo, que em considerava més o menys partidària del tema quan calia i s'havia de fer, ara em sento incòmoda quan escolto amb quina alegria es parla de tot plegat, com si fos el més natural del món avortar quan ets més jove del compte. i ja es troba natural tenir relacions íntimes des dels dotze o tretze anys. Ara bé, de més jove del compte per tenir fills, actualment, se'n sol ser fins als quaranta o cinquanta anys, pel que percebo.

Abans es deia que els fills s'havien de tenir de jove, perquè tens més vitalitat i empenta. Ara és un gran disbarat, això, perquè, se suposa, entorpeixen la carrera laboral d'homes i dones, sobre tot de les dones. Tenir més de dos fills és una mena de pecat social, ja sembles de l'opus, si rellisques. No crec que la qüestió econòmica tingui massa pes, després de guerres i tragèdies, amb una mà al davant i una altra al darrera, la gent jove ha tingut tendència a tenir fills i s'han produït increments importants de producció humana.

Fa un temps escoltava una iaia d'aquestes que truquen a la ràdio, gairebé plorava, amoïnada perquè una neta de menys de vint anys, que s'havia quedat embarassada, havia decidit tenir el fill, cal dir que la parella, un noi una mica més gran, també hi estava d'acord. Em va sobtar, perquè sembla que la gent gran hauria de pensar ben bé a l'inrevés, però ja s'ha assumit el tema d'aquesta manera. En tot cas, avui una mare soltera o sola no té al damunt la maledicció bíblica d'altres temps i allò de que on en mengen tres en mengen quatre també funciona força bé. Ara bé, o ets una carca pro-vida, de l'opus, o ets una dona moderna i com cal, partidaria de totes les píndoles destinades a evitar-nos problemes. Després ja adoptarem, si cal, als països pobres, és clar.

En canvi, no hi ha debat sobre l'eutanàsia i encara es veu molt malament intentar escurçar la vida de persones que han perdut salut i memòria. He tingut la meva mare molt de temps hospitalitzada, immòbil i llagada, menjant amb una sonda pel nas, vaig plànyer que, fa alguns anys, li haguessin arranjat un infart, és trist dir això, però hauria estat una sort per a ella morir de pressa en aquell moment i estalviar-se llagues, impotència i dolors diversos. Perquè, no ens enganyem, no hi ha calmants per a tot, en el món hospitalari.

L'altre dia parlava en broma de la pel·lícula del Hoffman i la Thompson. En un moment determinat, la protagonista li diu que de joveneta va avortar, 'això feien les llestes, és clar', explica a l'home. Després, com és natural, amb els anys, no ha pogut deixar de pensar en aquell tema, més encara quan s'ha trobat sola. Abans d'ahir vaig anar a veure l'obra de teatre que fa la Conxa Velasco, on surt també el tema de l'hospitalització, quan la dona demana al noi que no la deixi ingressar a l'hospital, que no li allarguin l'agonia, que allà torturen els ingressats a causa del jurament hipocràtic que ha fet el metge, no pas el malalt. En pocs dies, doncs, els dos grans temes, la vida i la mort, m'han vingut a trobar, de forma informal i desacomplexada.

Em temo que ni d'un tema ni de l'altre no s'ha encetat, encara, un diàleg seriós i aprofundit que tingui en compte la llibertat personal, perquè de jove ens influeix molt l'opinió general sobre el que sigui i, més encara, acceptem allò que es considera 'modern i progre' amb una facilitat inevitable. I de grans, de vells, de malalts, la nostra llibertat ve condicionada per les possibilitats i la ideologia dels poders mèdics, limitats sovint per lleis que caldria revisar. Abans, quan era jove, les amigues et recomamaven ginecòlegs moderns, que receptaven píndoles quan aquestes no eren legals. Qui volia avortar sempre trobava també alguna amiga que l'orientava i la cosa de vegades es feia tant en secret que ni la família se n'assabentava. Ara m'agradaria que algú em recomanés metges alternatius, que m'eutanasiïn quan faci falta, o que em donguin algunes herbetes o píndoles definitives que jo pugui fer servir quan em sembli, sense tant de testament vital ni mandangues, que, ni cobreixen tots els supòsits ni t'asseguren res de res; no sé si n'hi ha algun. El que sí et fan firmar quan et fan alguna intervenció són un munt de papers per curar-se en salut, ells, en cas d'errada mèdica, són un tràmit que sovint es fa de forma absolutament ràpida i sense explicar a la gent la lletra petita. La moral vigent també respon a modes i interessos, si amb una cosa tan frívola com el futbol s'ha passat, de considerar-lo l'opi del poble a la magnificació mística actual, no m'estranya que amb la resta ens facin beure a galet per totes bandes. Bé, no ens que ens facin beure a galet, és que ja bevem solets el que toca...

Com que no em vull posar tan seriosa, que m'enfado sola, enganxo aquesta cançó del Krahe, per tal que comproveu com a la vida hi ha moltes possibilitas vitals:

Sant Isidre Llaurador

Avui és Sant Isidre, sant madrileny, com se sap, a qui molts voldrien veure destronar del seu patronatge pel que fa als nostres verals agrícoles, cada dia, cal dir-ho, menys extensos i/o significatius. Es deia Isidro el meu avi, i se'n diu el meu germà, per raons hereditàries. Deien Isidro o Sidro, no pas Isidre, encara que el meu germà ja ha recatalanitzat el patronímic i es fa dir Isidre, en català del que ara es parla.

Avui ha passat a la història, més o menys, això de recuperar els noms d'avis i àvies. Llàstima, perquè encara que de vegades es produïen excessos, com ara que a una família hi hagués el senyor Josep, en Pep, en Pepet, el Pepito, en Pitus, la Fina, la Pepi i la resta, el fil de la tradició familiar no es malmetia, com passa actualment.

Es titlla Sant Isidre de forani, però, vaja, veient com en els darrers anys han proliferat els noms exòtics i fins i tot sense sant conegut, això no ens hauria de fer perdre la son. Al poble on vivia el meu avi, Mieres, del la Garrotxa, feien unes grans festes per Sant Isidro i cantaven uns goigs que no he trobat, encara que de versions de goigs del sant n'hi ha moltes i diverses. La tornada feia 'Sant Isidro, Isidro, Isidro, sant Isidro Llauradooooor...' Només recordo, i ho sento, aquesta tornada, d'haver-la sentit cantar al meu pare en ocasions festives.

De totes les imatges que he trobat per la xarxa, espigolant sobre el tema, me n'ha fet gràcia una, molt dolenta, però on ja es veu l'àngel a dalt d'un tractoret, perquè la tradició no ha d'estar renyida amb la nova tecnologia.

He trobat una reivindicació isidrenca molt encertada en un 20 minutos de 2006, l'escriu Joan Pallarès-Personat, i m'agrada perquè diu el que jo penso, que és quan ens agraden els escrits d'altri, és clar:

Fa molts anys, avui, diada de Sant Isidre, en alguns pobles es feia la primera de les revetlles de l’any, amb foguera inclosa.

Ara les revetlles com les de Sant Pere han passat a la història i, pràcticament, només han quedat reduïdes a la de Sant Joan i prou. Sant Isidre és el patró dels pagesos catalans? Tot i que a molts Sant Isidre els hi fa fred de peus per ser madrileny i volen fer de patró dels pagesos a Sant Galderic, la veritat és que aquest ho era dels pagesos del Rosselló, i que a Lleida tenien per patró a Sant Faust o els hortolans barcelonins, a Sant Nin i Sant Non, o sigui Abdó i Senén, cada poble tenia el seu sant protector de camps i conreus.

A començaments del segle XVII, quan es va canonitzar a Isidre, va significar, en certa manera, una unificació dels diferents patronatges. Diuen molts dels qui defensen el patronatge de Sant Galderic, que Sant Isidre va ser una imposició dels borbons vers Catalunya. No és veritat. Abans de 1714, inclòs molt abans de 1640, Sant Isidre ja era venerat als altars de moltes esglésies de Catalunya, acceptat totalment per la gent del país i sense cap mena de mal de cap. La veritat, Isidre, llaurador, espós de Santa María de la Cabeza és un exemple a imitar: Resar mentre els àngels et fan la feina.

Tinc gran simpatia pels sants, hereus dels petits deus propers i antics, que tenien remeis per a totes les coses de cada dia. Recomano La Devocioteca, un espai dedicat al tema, que explica amb cura els origens i característiques de moltes i diverses tradicions religioses, i que també en alguna ocasió ha tocat el tema de Sant Isidre i Sant Galderic, avui, al capdavall, francès, ens agradi o no.

M'agradaria ser a Madrid i ballar un xotis sobre una rajola vestida de gatxí. Per cert, em temo que per aquelles contrades els fa més por que una pedregada, a la gent de bé, el tema olímpic, veient el pa que s'hi dóna i com degenera l'urbanisme tradicional, el mateix que les devocions, quan ens cau a sobre una hipercelebració d'aquest volum. No sé si a Sant Isidre li deu fer massa gràcia, tot plegat. Jo crec que la generalització de la festa de Sant Isidre va ser un intent de donar senyals d'identitat hispàniques als territoris de la pell de brau, potser aleshores va funcionar, però aquestes coses passen per alts i baixos i crisis diverses, com molt bé sabeu i heu percebut darrerament.

De tota manera, el fet és que miracles com els d'abans ja no se'n fan. No vaig intentar mai anar a missa o a rosari deixant els nenes de la classe sols, amb l'esperança que algun àngel me'ls acomboiaria. Ja ho dic sempre, que he perdut la fe. Llàstima, perquè aquestes coses, quan es perden, ja no es recuperen. I és que per recuperar la fe fa falta fe, és clar..

Darreres oportunitats d'anar al geriàtric acompanyats

La jove blogaire Annna amb qui em lliguen emotius llaços familiars em va enviar un repte d'aquells que normalment refuso. Es tractava d'escriure un relat breu on sortissin les paraules: vida, viatge, amor, sexe, cine, literatura. No estava massa inspirada però resulta que ahir vaig anar al cinema perquè volia veure aquesta peli on surt l'Emilio Gutiérrez Caba, un dels meus amors impossibles de tota la vida, qui, a més, com sabeu, parla el català molt bé, per acabar de resultar encisador a gavadals. I, encara molt més, a la peli fa de dolent i surt amb barba!!!! Mata la dona, però, vaja, és una peli, al capdavall.

Doncs bé, vaig arribar al cinema i em vaig trobar amb la sorpresa, per dir-ne d'alguna manera, que la peli ja no la fan en primera sessió, sinó en la de després, pràctica aquesta molt deplorable, que sovinteja amb produccions hispàniques, sobre tot. Així que vaig entrar a veure la del Hoffman i la Thompson, que em pensava que seria un rotllet previsible. Doncs potser sí, que ho és, però vaig passar una molt bona estona, i fins i tot em vaig emocionar. I és que la parella ho fa molt bé, hi ha allò que en diuen química, i encara que la cosa no sigui res de l'altre món i que el final es veu venir de tres hores lluny, surts contenta del cine, ves.

Passo per alt que a la pobre protagonista li han trobat un pretendent que faria més per sa mare, però això ja passa. L'Emma Thompson, que és de l'estil senyora una mica saberuda, com la Meryl Streep, cosa que fa que hi hagi qui li té mania, està fent-se gran amb una immensa dignitat artística i, com llegia fa poc en un blog, sense semblar un monstre botulímic com d'altres, sinó sent ella mateixa. El Hoffman sempre fa una mica el mateix, si el Gutiérrez Caba fos americà li hauria donat cinquanta mil voltes, pel que fa a la fama, perquè com actor no li ha d'envejar res, però s'ha d'admetre que ho fa amb eficàcia i desvetlla complicitats diverses i sentiments afectius polièdrics.

Bé, comptat i debatut, que en lloc d'escriure el microrrelat demanat he fet un verset d'aquells muntanyolesos sobre la peli. Pel que fa a passar el repte a d'altre gent, això no ho faré, que no vull donar la tabarra, però si algú s'anima i pren la torxa, cal que utilitzeu les paraules mencionades. Per cert, no entenc aquesta dèria de canviar el títol de les pelis, ara que tots sabem ni que sigui unes beceroles d'anglès, aquesta es diu Last Chance Harvey i aquí primer li van posar Habías de ser tú i ara ha acabat amb Nunca es tarde para enamorarse, títol pretenciós, ja que en algun moment de la vida sí que és tard per a tot i em sembla que diu ben bé el contrari del títol original, el qual, precisament, fa referència a la darrera oportunitat del senyor protagonista.

Vegeu:

Músic de poca volada
i que fa publicitat,
al casament de la filla
es veu que l’han convidat

Tots ells són americanus,
però una mica estirats
i el volen celebrar a London,
doncs sembla que estan folrats.

El músic va de viatge
amb feines per acabar,
content de veure la noia
i el bon casament que fa.

Està sol, doncs de més jove
van acabar partint peres
amb la mare de la noia,
recasada amb un guaperes.

Allà a la boda se’l rifen,
i ningú li fa cabal,
el despatxen de la feina,
no lliga, i està fatal.

Mentrestant, així és la vida,
també està buscant l’amor
una noia ja grandeta
que treballa a l’aeroport.

Té una mare molt pesada
que truca a cada moment,
i amiguetes de la feina
que li cerquen pretendent.

Es coneixen i s’agraden
i xerren sense parar,
i la noia diu al paio
que a la boda ha de tornar.

Ell a bodes la convida
fins li regala un vestit,
i se’n va la parelleta
de retorn al gran convit.

Passegen, s’expliquen coses,
del passat i el que s’enyora:
ell volia ser pianista,
ella, mare i escriptora.

Al convit, ell es revifa,
fa un brindis molt emotiu,
i amb la filla balla un vals
content com una perdiu.

Queden per un altre dia,
però s’ha espatllat l’ascensor
de l’hotel, i el Dustin Hoffman
em té un cobriment de cor.

No cal patir que no és res,
manté la passió ben pura
i a la noia va a buscar
que estudia literatura.

De la feina el telefonen,
li diuen que pot tornar,
però ell fa: bon vent, barca nova,
i aneu-vos fang a pastar.

No és peli de sexe explícit,
és romàntica i punyent,
fa escapar una llagrimeta
i del cine surts content.

Potser el senyor està una mica
vell, per aquesta xicota,
que sempre passa el mateix…
És que es pensen que no es nota?

Però vaja, bons actors,
història que es veu de grat,
amoretes de tardor
i aquest conte s’ha acabat.

Júlia

Per cert, estic pensant que si jo fos actriu, dubidubidubidubidubidu, d'aquesta peli en podria fer una versió catalana amb el Gutiérrez Caba i tot... a més, com que no hi ha grans escenes amoroses, cosa que hores d'ara em faria vergonya d'interpretar, fins i tot, resultaria ideal, vaja. El senyor seria madrileny i vindria a Barcelona al casament fashion, per exemple, que podria ser a un hotel d'aquests de moda, tan alts i enllumenats, i en lloc de passejar per la vora del Tàmesis passejarien per la Barceloneta. Els tallers literaris de la xicota els podríem ambientar al centre cívic de Sant Antoni o del Poble-sec. Si és que ja m'hi trobo!

Sobre pelatges i borrissols

Quan vaig visitar l'exposició de les pintures murals de Sorolla, la noia que ens feia l'explicació, molt trempada, ens va comentar que a les senyores andaluses, el pintor, volent reflectir la realitat de cada zona hispànica, els havia pintat una ombra fosqueta sobre el llavi, un bigotet, vaja. El resultat, en general, era que les noies de secundària que visitaven l'exposició fins i tot s'enfadaven de forma retrospectiva amb pintor tan estrany i es prenien la cosa com una ofensa a les senyores guapes.

La veritat és que el pèl s'havia associat en algunes èpoques a un cert atractiu sexual, àdhuc en el cas de les senyores: mujer con bigote se casa sin dote, mujer bigotuda, de lejos se la saluda, mujer con bozo beso sabroso, allà on hi ha pèl hi ha alegria... i etcètera. Això del pèl femení ha anat a modes, al llarg de la història de la humanitat; de jove vaig esperar endebades que passés la moda depilatòria, que obliga a l'autotortura amb ceres calentes, maquines infernals o raigs làser destructors. Però, ves, ara resulta que fins i tot es depilen molts senyors. Allò de el hombre y el oso cuanto más pelo más hermoso es veu que també ha passat a la història.

Contemplant aquests magnífics dibuixos d'en Planas que ens ofereix el senyor Galderich, m'adono que la diferència entre art i pornografia rau, precisament, a més d'altres factors, en que el pelatge íntim sigui més o menys visible. En alguns anuncis d'aquests que surten a milers als diaris oferint favors sexuals de preu, en ocasions es remarca la depilació o el pelatge possible, fins i tot. Per si un cas.

Tot això ve a tomb perquè m'acabo d'ensopegar amb un anunci al metro que m'evoca vells fantasmes adolescents, l'anunci ve a dir que ja no has de patir aquell malson recurrent: pensar que t'han de portar amb ambulància i no t'has depilat!!! Sentir basarda de tenir un accident o un mal de panxa fort, i que els metges i infermeres s'ensopeguin amb les teves intimitats piloses, sembla que deu ser una cosa molt habitual, ja que fins i tot la publicitat, que val una pasta, ha aprofitat el tema.

Quan jo era petita i la higiene era precària, la gent gran deia que t'havies de rentar els peus sovint, per si tenies un accident i t'havien de dur a l'hospital. De jove, les senyores de l'edat de la meva mare recomanaven fer sempre el llit abans de marxar, no fos cas que tinguessis un malestar i t'haguessin de portar a casa i s'adonessin de la mancança. Fer el llit i arreglar la cuina eren coses que calia fer sempre abans de sortir, la resta podia esperar. En el fons, quedar bé era més important, fins i tot, que el possible mal patit en tots aquells atzarosos accidents imprevisibles.

Avui estem en un món depilat. En general, tenir pèl sota l'aixella, pel que fa a les senyores, es considera que fa brut cosa que és ben absurda, perquè la brutícia i la netedat poden ser amb pèl o sense pèl; als homes se'ls tolera més la qüestió però em sembla que van per mal camí, ja que el metresexualisme i tota la mandanga responen a filosofies estètiques afaitades. Recordo que a La ciudad y los perros el noi llegeix una novel·la verda que explica que una xicota de mala vida té les cames blancas y sin pelos.

Deien que les hippies no es depilaven. Tampoc ho feien les estrangeres nòrdiques, anys enrera, potser perquè el pèl ros es veia menys o perquè no prenien tant el sol amb poca roba, ara crec que la cosa ha canviat. A la meva edat he superat les pors ancestrals a ser conduïda a l'hospital en mal estat, a les acaballes o molt greu, i, a sobre, sense depilar, però sempre he envejat les genètiques apèliques d'amiguetes que no precisaven dedicar atencions constants al tema. De jove, potser, encara tens l'esperança que, en un cas tan tràgic, un metge ben plantat t'atendrà i contemplarà els teus interiors depilats amb delectança. Tractant-se d'un senyor, fins i tot era possible, però, que fos amant de picardies peludes. Ara cada dia hi ha més senyores, que fan de metge, i la cosa és més perillosa encara, perquè les dones es fixen més en aquestes coses de l'estètica vigent. Imagino la doctora explicant, a casa seva, a la família: ens han portat una dona atropellada amb uns cames peludes que feien esgarrifar...

Som així, arrenquem amb constància pèls que no fan res més que protegir-nos, la moda mana, i la moda es fa costum i obligació. Per cert, no m'he fixat massa en quin producte anunciava el cartell del metro, suposo que algun sistema definitiu d'esporgat pilós.

Pel que fa als senyors, més propensos a perdre el pèl del cap, m'he adonat que per a alguns representa un moment traumàtic, aquest de l'aclarida capil·lar. S'han provat moltes coses per no quedar calb i molts homes han perdut bous i esquelles intentant remeis ineficaços. Això, de jove, traumatitza una mica. Més endavant els xicots es resignen i s'acaben de pelar superant complexos anteriors. El fet és que hi ha calbes interessantíssimes, acompanyades d'una barbeta resulten excel·lents i excitants moltes vegades, sobre tot si el senyor té ganxo i personalitat. Les barbes també han tingut alts i baixos i s'han relacionat fins i tot amb tendències polítiques diverses i fins i tot divergents, segons l'època. Un noi amb pèl moixí en lloc d'una barba serrada sovint tampoc estava massa satisfet. Se suposava a nivell popular que els calbs eren més intel·ligents que els massa peluts, i que la pèrdua de pèl els venia de pensar i cavil·lar; també se'ls atribuïa una gran sensualitat, però jo crec que hi ha de tot i que, al capdavall, la genètica i l'atzar manen, fan i desfan. Yul Brinner va ser un calb de moda i atractiu, de masculina bellesa exòtica. Que n'estava de guapo, als germans Karamazoff, ballant rus i refusant la noia bruna que li vol donar tot per córrer darrera una barjaula rosseta de bon cor!!! A la peli dels deu manaments, aquella tan llarga amb les plagues d'Egipte i els efectes especials del pas del Mar Roig, totes les noies preferíem el faraó calb al profeta pelut, la veritat. Menys la faraona, quines coses.

Sobre perruques, de vegades quan un senyor calbeja es deixa entabanar i me li endinyen allò que abans es deia bisonyé i que encara no s'ha acabat de perfeccionar, perquè sempre es nota, vaja. En aquest parany cauen els artistes, sobre tot, no sé el perquè, molts cantants, però també gent normaleta. Un altre mètode és fer estranys pentinats deixant llargs els cabells de les temples i fent-los donar la volta al cap, cosa que quan fa vent i el laquejat és fluix mostra estranyes misèries grenyudes.

Les dones han utilitzat postissos segons modes i necessitats. En l'època meva de joventut, la dels crepats, es van desenvolupar unes trosses altíssimes, generalment amb trampa oculta. A Anna Karènina, gran novel·la en la qual, més enllà de les joies i tragèdies dels personatges, Tostoi es va complaure en descriure modes i dissenys de l'època, el pare de Kitty manifesta el seu rebuig als postissos vigents, diu, més o menys, que en lloc d'acaronar el cap de la filla acarones cabells d'una morta... La Jo d'Alcott sacrifica la seva bonica cabellera en favor de la família, perquè és una santa i una intel·lectual. Un càstig recurrent en èpoques difícils era pelar al zero les senyores. Avui s'ha desenvolupat amb èxit un mercat perruquer molt convenient, que minva els efectes visibles de les quimioteràpies, també hi ha qui, però, n'acaba tipa, i assumeix la pelada temporal amb una gran dignitat. Les perruques femenines, pel meu gust, semblen més reals que les masculines, potser perquè poden oferir una diversitat molt més gran i tapar clatells amb generositat, un punt feble del postís masculí.

En el meu temps juvenil de patilles i barbes progres, anar pelat era molt lleig, semblava de postguerra i misèria, la veritat, i un trauma juvenil dels xicots era quan a la mili, allò que es feia abans i que transformava, segons deien, els nois en homes, els pelaven d'entrada. Ara, pel que fa al jovent, hi ha una gran diversitat, pots anar pelat, pelut i amb rastes, crestes i coses estranyes. Malgrat que hi ha l'acceptació majoritària d'una estètica moderada, l'exotisme i la raresa ja no ens sobten i no ens espantem de gairebé res, cosa que està molt bé. També els bigotis primets i finets, avui en recessió, s'associaven a franquismes sociològics i autàrquics i de moment no s'han tornat a posar de moda tampoc els dels nostres avis, refistolats i amb les puntes en direcció ascendent, engomades com calia.

Temo que quan tothom s'hagi depilat es posi de moda ser pelut i la moda imposi sistemes de reg i adob per fer tornar a créixer l'herba allà on cal. Coses més estranyes passen, al món. A veure si a més de tapar forats de pírcings i esborrar tatuatges antics, les dècades futures també hauran d'inventar crecepelos integrals. De moment, depilem, depilem, que la civada menjarem, fins i tot hi ha estris pels pèls de les orelles, per exemple, i el tema, avui que m'he posat a investigar té més pàgines a internet que la grip nova o la crisi vella, ep. I ves, els polítics no en parlen mai, d'això... (S'avisa al respectable, si cerqueu pel google peludos o peludas trobareu un munt de picardies i adreces que poden ferir la vostra sensibilitat, no tempteu el destí, doncs podeu caure en pecat; el dimoni, ja se sap, és pelut, també. He de dir, sense fer judicis de valor, que en català surten coses més finetes, no sé si a causa de l'idiosincràcia pertinent o perquè encara no hem assolit la normalitat).

Tocaboires irrecuperables

Una amiga mestra, encara en actiu, em va escriure ahir per demanar-me que col·laborés en la redacció d'un breu article sobre el projecte L'Hospitalet és escola, en el qual vaig participar i que es va iniciar fa vint-i-cinc anys. De tot fa molts anys, uf. La nostra idea era donar a conèixer la ciutat als alumnes, als mestres, crear vincles entre la ciutat i la gent... El projecte es va anar fent una mica gran i va durar massa, mentre la ciutat creixia, les escoles es buidaven, es perdien moltes places escolars i la reforma educativa canviava la fesomia dels centres de forma definitiva i, al meu entendre, força destralera. M'adono que en alguna altra ocasió ja vaig parlar al blog del tema, aquest blog va fent anys, ep, i a una servidora li agrada recordar les batalletes antigues. De tot plegat avui en queden uns materials que algunes escoles de la ciutat, poques, encara utilitzen, i que en moltes altres, que són la majoria, dormen pels armaris, oblidats de forma gairebé definitiva, que ja ho deia el poeta, cuantas veces el genio así duerme en el fondo del alma... La ciutat també ha canviat molt i la part d'itineraris dedicada a aquell present ja és història, és clar.


Ahir vaig anar també a L'Hospitalet, per la tarda, convidada pel grup de coordinadors de biblioteques escolars, amb qui durant tres cursos vaig compartir el projecte PUNTEDU, que va generar moltes expectatives i un gran entusiasme. Vaig copsar el desànim provocat pel fet que, en desaparèixer la mitja jornada que tenien els coordinadors, les biblioteques escolars tornen a patir la manca d'una persona amb temps suficient per tenir-ne cura. Alguna escola ha prioritzat el tema, refent horaris, però això no és fàcil. A més, el tema de la sisena hora ha complicat tant els horaris que s'ha acabat amb la vida social de la gent, es menja a corre cuita, un té festa una tarda, l'altre l'endemà. No entenc com hem arribat a aquesta situació o com tornem a admetre que puguin fer de mestres gent que no es mestra, pel fet que hi ha llicenciats en atur, com fa anys, i en algun indret els han de col·locar. Serveix per a alguna cosa, avui, la carrera de mestre/a? Em pregunto si avui fa falta una biblioteca escolar, quan hi ha tantes bones biblioteques als barris i quan, a les aules, hi ha també petites biblioteques, en general. Si ha d'existir, precisa d'una persona fixa, bibliotecària o mestra amb especialització. M'adono també com, de fet, el que hauria de ser motivació lectora acaba convertint-se en una sèrie d'exericics de llenguatge ben intencionats. La burocràcia ens ofega i la nostra dèria és fer fitxes i programacions, paper mullat que es va amuntegant fins que algú l'envia al contàiner pertinent.

Mirat en perspectiva el tema, des de la meva situació, suposadament privilegiada, de classe passiva, m'adono que la meva llarga vida professional està plena d'esforços inútils, oblidats avui. Arrencades de cavall i aturades de ruc, vaja, propiciades per les circumstàncies, no controlades per les bases en actiu, sinó per poders cada dia més eteris i allunyats de la realitat. Com en tantes coses, la novetat és allò que té èxit. No tinc, com els catedràtics de més alts nivells, ni tan sols la possibilitat de ser emèrita. Per la tele contemplo informatius sobre aquestes proves que s'han fet enguany, proves també inútils, al meu entendre, d'un nivell que fa vint anys ens hauria avergonyit a tots plegats, destinades a demostrar que hi ha menys fracàs del que sembla. Bé, sempre es pot fer un altre pacte educatiu, unes noves programacions, reunions i paperassa, quan el que caldria es consolidar durant anys el que ja hi ha i funciona o recuperar el que ja hi havia i funcionava.


Pel matí, a la trobada informal amb el filòsof cafeter ja vaig parlar, de forma inevitable, i més enllà de comentar-li les excel·lències del meu estimat barri, d'educació. Al vespre, en tornar de L'Hospitalet, també vaig quedar amb una mestra amiga, per fer un cafè. De tots aquests contactes educatius formals i informals d'ahir en trec la mateixa conclusió: no anem bé, no anirem bé, no hi havia res millor que aquells temps en els quals cada grup de nois i noies tenia un mestre fix, que ho impartia tot, i que no havia de suportar les pressions burocràtiques actuals. Algun dia hi tornarem, espero, i haurem descobert la sopa d'all educativa. Per què no repassa algú el pla professional republicà, i el que es feia en aquelles escoles emblemàtiques tan lloades, o és que la memòria històrica no arriba tan enllà?


Vaig escriure, en aquella època del projecte, totes les lletres, menys una, de les cançons d'un CD que no va tenir l'èxit esperat, les cançons dels Tocaboires, uns follets que colonitzaven espais urbans i que jo somniava, ai, que serien amb el temps un senyal d'identitat hospitalenc. La veritat és que el senyor Adrià i el senyor Corbacho han tingut molt més èxit que no pas els mestres, pel que fa al sentiment hospitalenc, que això ja passa; i pel que fa a integracions identitàries té més pes el Barça que la Santa Espina. Una de les cançons feia referència a l'àngel del penell de l'església parroquial de L'Hospitalet. Em sembla, fins i tot, una metàfora, l'avorriment angelical:

L'àngel del penell/ de l'església gran/ fa un parell de dies/ que mira a llevant.
S'avorreix i pensa/ que ha de canviar el vent/ perquè ara té ganes/ de mirar a ponent.

Per molt que l'àngel miri a ponent o a llevant, ponent i llevant sempre seran, per ara, al mateix lloc. No cal fer una adaptació curricular individualitzada per a això. O potser sí, però dedicada als manaires que potser, com deien a casa, no saben on tenen la mà dreta... ni l'esquerra, que aquesta sí que no sap per on navega, darrerament.

Horta estimada, real i pintada

Ahir vaig anar a Horta, a una exposició d'aquarel·les, convidada per la meva amiga Maria Antònia, de qui penjo, sense permís, una de les obres. L'exposició és magnífica, diversa, i mostra racons i raconets de la nostra ciutat. Llàstima que els horaris de visita són una mica complicats, ja que és al Centre Cívic Matas i Ramis i el problema d'aquests espais és que són utilitzats per molta gent i cal fer filigranes per tal que tothom estigui content.

Hi havia a la inauguració un ambient excel·lent, gent planera i senzilla, molt allunyada del tarannà del típic artista fatxenda, i això que el grup compta amb persones de gran anomenada i èxit internacional! Així és el món, passa amb la literatura i amb gairebé tot... Al blog indicat podeu trobar enllaços a molts altres blogs de pintors meravellosos, això dels blogs és com un cistell de cireres, unes porten a les altres i no faríem res més que navegar per aquí i per allà i el més calent, a l'aigüera.

Em va agradar tornar a Horta, feia temps que no caminava pels seus carrers, plens de bones botigues, amb una intensa vida a la seva zona central que contrasta amb la pau dels carrers més alts, on es troben els centres socials i la vella població, encara amb algunes torretes privilegiades i per on s'escampava aquesta olor de primavera que aquests dies es fica per tots els raconets de la ciutat.

Durant un temps, quan era joveneta, vaig anar cada dissabte per la tarda a Horta, perquè una companya de feina em va introduir en un grup de noies de l'època, una mena d'acció catòlica. Contemplo en la distància aquelles reunions i no puc evitar un somriure indulgent vers l'esforçat consiliari que guiava les nostres animetes de forma suposadament moderna. Recordo una anècdota, quan el capellà ens va demanar l'adreça d'estiueig, a nosaltres, totes noietes treballadores filles de treballadors i de classe més aviat baixa. Una patinada important, ves.

Gràcies a aquelles amistats hortenques vaig anar a veure moltes vegades teatre, el grup d'Horta va fer història, primer amb una passió moderna i agosarada que, a la meva parròquia, es van mig copiar una vegada. Després amb coses com ara Oratori per un home sobre la terra i d'altres produccions molt avançades i amb missatge humà i polític, com ho era tot, aleshores. El malaguanyat Joan Miralles era cosí d'una de les noies, recordo que feia els primers papers i el trobàvem guapíssim. La senyora Capmany, immensa escriptora i persoantge irrepetible, amb el seu company Vidal Alcover, els assessorava, i, per cert, hi havia queixes sobre el tema, ja que el grup, de voluntaris actors, creia que cobrava massa per la feina que feia, poqueta, vaja. En una ocasió hi sortia també una jove Núria Feliu, amb una imatge molt allunyada de l'actual, que cantava meravellosament allò de seràs home sobre home perquè en tens la voluntat...

Vam patir un excés d'idealisme i bona fe, en aquells anys. D'aquí plora la criatura. De tota manera, entre aquell excés i la producció cultural de mercadillo actual, deunidó. O potser és la joventut, que tot ho acoloreix d'optimisme generós. La Plaça Eivissa continua tan evocadora com sempre, per cert, amb el seu aire de poblet urbà. Barcelona té molts racons així, a veure si duraran, perquè en aquests darrers anys estic contemplant com cauen els darrers vestigis dels paisatges resistents. Fa poc, en un comentari fet a un blog, algú deia que no creia que la Font de Ceres hagués estat al Poble-sec, ja que ni la seva mare ni la seva àvia l'havien vist allà... Sort que hi ha fotografies i documentació! Pensem que els nostres paisatges són 'els paisatges' però abans de nosaltres n'hi havia uns altres i després de nosaltres n'hi haurà de nous, ves. Tot és efímer i temporal i que al cel ens puguem veure.

Miscel·lània florida

Vaig començar a fabricar blogs amb una intenció literària, però crec que sóc força incapaç d’especialització temàtica, només ho he aconseguit amb el Tèrbol Atzur, la veritat. Cada vegada em costa més també recomanar llibres o pel·lícules, amb els anys tot es torna una mica ‘cansado bajo el sol, a fuerza de pasar de mano en mano’ com escrivia Concha Lagos en un dels seus poemes. Els gustos són diversos i nosaltres mateixos canvíem, el que ens agrada avui potser no ens agradarà demà, i a l’inrevés.

De vegades, ara que les biblioteques han proliferat tant, agafo llibres a l’atzar, dels quals sé poca cosa. Moltes vegades són molt famosos i jo no me n’havia assabentat. L’altre dia, berenant, una amiga em deia que se sent una ignorant quan veu tants llibres i tants autors i constata que no sap ben res de la majoria, mentre que en d'altres temps menys massificats culturalment ‘estava al dia’. El problema de les biblioteques és que ofereixen novetats, competint amb les llibreries, i que no hi són tots els que hi haurien de ser, encara que en una o altra acostumes a trobar la perla que cerques. Més enllà de consideracions ètico-bibliòfiles, em vaig ensopegar amb Un dia perfecto, de Melania Mazzuco, una escriptora italiana de força èxit i no em va decebre gens, encara que, pel meu gust, li sobren unes quantes pàgines. Al llarg d’un dia explica la vida i fets d’uns personatges que es van creuant i també ofereix una visió força colorista de la Roma actual.

Estic llegint també, per exigències de la tertúlia del grup 99, un llibre que no coneixia, les Observacions sobre Hitler de Sebastià Haffner, molt popular ja, doncs es va publicar el 1978, encara que a casa nostra i en català no va arribar fins el 2004. M’agradaria que algú fos capaç d’escriure de forma tan desacomplexada i objectiva sobre Franco i el franquisme, i sobre els fets que van possibilitar el seu llarg govern. És un llibre per debatre i pensar, cosa molt necessària en aquests temps, i en tots. Una coneguda d’origen alemany em deia fa un temps que s’avergonyia de ser alemanya, nosaltres ens hem avergonyit en ocasions de ser espanyols, i una de les bases de l’independentisme visceral és creure que ser català és millor perquè així no ets tan espanyol. Tot plegat són bestieses perquè ningú no té la culpa de res més que d’allò que fa de forma directa, i ningú no s’ha d’avergonyir de res genètic ni ancestral ni territorial. Però tampoc vantar-se’n, doncs tot plegat és una casualitat atzarosa. No triem poble, estat ni família, de fet no tríem gairebé res. Espanya també ha patit molta llegenda negra propiciada per d'altres països i els darrers segles, amb la guerra i la dictadura, ens ha  fet oblidar les coses bones del passat real.

La veritat és que no hi ha pobles innocents, sinó circumstàncies que han possibilitat determinats capteniments. La història és molt complexa i això és el que reflecteix i analitza Haffner, els gran errors i disbarats de Hitler, però també els seus èxits i, ai, el paral·lelisme del seu règim amb d’altres de signe suposadament contrari, així com els motius pels quals va ser, en principi, ben acollit pel poble alemany.

Recordo avui, des de Batea, on la gent va avui al riu a celebrar la diada, aquelles manifestacions sindicals del passat, en el dia de Sant Josep Obrer. Obrer autònom, és clar, no pas obrer mentalitzat de la SEAT, que en totes les activitats hi ha classes i circumstàncies, i els grans moviments obrers s’han oblidat sovint dels petits empresaris i dels treballadors dels petits empresaris. Recordo com en els seixanta, quan semblava que el règim canviaria més depressa del que ho va fer, en una manifestació sindical televisada, els grups catalans van ballar una gran sardana al ritme de La Santa Espina i com s’emocionava el veïnat, reunit a casa del privilegiat treballador aburgesat de l'escala, ja amb televisió pròpia. Durant anys, però, la lletra no se sentia més que en petits comités excursionistes abrandats, som i serem gent catalana, tant si es vol com si no es vol (és clar, perquè això no depèn de nosaltres), no hi ha altra terra més ufana, sota la capa del sol… La ufanitat té molts significats, és clar, bé, una mica de vanitat no fa mal, sempre i quan no ens porti al menyspreu per la resta del món no català, és clar. L'ufanitosi és una pandèmia molt més perillosa que d'altres, ep.