Exposicions a l'abast i núvols estiuencs

Aquest juliol ennuvolat ens ha obsequiat amb uns cels gairebé tardorencs, però que acompanyant les tardes llargues d'estiu han resultat esplèndids. La màgia dels petits telèfons retratadors dels nostres temps ha fet que, com qui  diu, amb una sabata i una espardenya, em sortissin fotografies com aquestes.

Estan fetes, com és obvi, des del terrat de CaixaFòrum de Barcelona on es pot veure una magnífica exposició amb retrats més o menys de la Belle Époque, d'autors importants, alguns d'ells molt coneguts i altres potser no tant, però igualment remarcables i excel·lents.

La diferència entre un bon actor protagonista i un gran secundari rau tan sols en l'oportunitat de demostrar el que val i en la promoció que aconsegueix en el seu temps i entre la posteritat.

Fa anys crèiem que no hi havia hagut gairebé dones pintores, fins i tot molts quadres pintats per dones s'havien atribuït a homes del seu temps. Ara resulta que n'hi ha un munt, moltes de les quals encara poc conegudes, com Asta Norregaard, noruega, de la qual a l'exposició es poden veure un parell de bellíssimes obres. Com aquest seu estudi, tan evocador i poètic.

Entre els personatges coneguts dels quals s'inclou algun retrat hi tenim a Txèkhov, en el famós quadre que va pintar Osip Braz. És aquest un retrat molt reproduït, sovint sense citar-ne l'autor, vici aquest del qual ens hem d'alliberar d'una vegada. Va ser un retrat d'encàrrec, la relació entre el pintor i l'escriptor no va ser gaire bona i el resultat final no va acabar de convèncer Txèkhov, (deia que havia quedat fent cara d'olorar un rave picant) tot i que ha resultat ser aquesta una imatge molt coneguda de l'autor. 

De fet, en general, ningú de nosaltres acaba de quedar mai satisfet del tot amb els retrats que ens fan, tot i la fotografia actual i les seves possibilitats. En general volem quedar bé i guapos, que es reflecteixi la nostra personalitat, cosa impossible quan la fotografia mostra un instant congelat dels molts que conformen la realitat d'una vida.

De tota manera, és impossible no sentir-se fascinat per aquesta mirada, Txékhov va ser un home molt atractiu, tenim d'ell força fotografies, i també va ser intel·ligent i lúcid. La seva modernitat la palesa el fet que el seu teatre i la seva narrativa breu no han perdut gens amb els anys. Ens contempla des del passat com si ens volgués analitzar a fons. Dues senyores comentaven això davant seu, hipnotitzades durant una estona, sembla ben bé que t'estigui mirant.

Hi ha a l'exposició moltes altres obres importantíssimes. Hi ha qui creu que en temps de fotografia la pintura realista i el retrat no tenen sentit, però no és així. Fins i tot els retrats formals i d'estudi, els més convencionals, no són mai com una fotografia. La fotografia tampoc no és una pintura, tot i que de vegades hi faci pensar. Com el teatre i el cine, cada  forma d'expressió té el seu espai i les seves possibilitats i característiques.

Pel que fa a la fotografia tenim a Barcelona tres exposicions imprescindibles, Català-Roca a la Pedrera, Brangulí al CCCB i Jacques Leonard a l'Arxiu Fotogràfic. Sense haver de viatjar (els barcelonins, evidentment) i amb possibilitats de repetir, totes són gratuïtes llevat de la de Brangulí. Qui diu que la cultura és cara? Això si se sap què és la cultura, que no ho sap ningú.

En tot cas, per passar una bona estona i comprovar com n'és d'efímera, la vida, com canvia tot. Pintures i retrats immortalitzen moments, situacions, persones. Però la vida no és una obra d'art, passa de pressa, de forma inevitable i gairebé imperceptible.

Elogi de la precarietat

Cada vegada em fa més mandra el canvi i el trasbals però hem fet fer a casa una pintadeta, que ja resultava gairebé inevitable, tot i que es pot viure sense pintar ni repintar res, evidentment.

El paisatge de la casa ha canviat i els interiors s'han convertit per pocs dies en una mena d'instal·lacions artístiques plenes de poesia improvisada, fetes amb materials com ara cartró i plàstic. L'olor de la casa també ha canviat. La terrassa és plena de pots de pintura i de materials i estris sobre les característiques dels quals sóc absolutament analfabeta.

La provisionalitat té el seu encant. Menjar en un racó del dormitori, no saber on hem posat les coses que feien nosa, moure'ns entre dues o tres persones que fan la seva feina habitual, una feina que a mi em sembla màgica. Em ve al cap aquests dies el poema de Salvat Papasseit, allò de que hi ha oficis que són bons perquè són de bon viure... 


El cap dels pintors, que a mi em sembla molt jovenet, ja té dues nenes de set i tres anys de les quals parla embadalit. És català del Poble-sec, està casat amb una polonesa i ara aniran a Polònia de vacances.

Un altre dels joves pintors té un deix estranger que no identificàvem, avui hem sabut que és d'Uzbekistan, un indret que a mi em sona a novel·la d'aventures i a exotismes indefinits. Ja sé què hi ha molta gent per a la qual tanta varietat pot ser un problema però a mi m'agrada comprar samarretes al basar xinès, pa al forner del Marroc i cervesetes a un paki que no és paki sinó de Bangla Desh. No han pres el lloc a ningú, les botigues del barri eren tancades i abandonades quan van arribar ells i els van donar una nova vida. 

La pintura acabarà demà, són nets i ràpids. Tornarem a la vida quotidiana, a les coses al seu lloc, als esmorzars a la taula del menjador. Fins i tot em sabrà greu que marxin, retornar a l'ordre convencional, després d'aquesta precarietat divertida.

Deixaran escampada pels nostres racons la blancor de la pintura nova i aniran a pintar una altra casa.

La meva darrera novel·la la vaig acabar amb una frase que diu un dels protagonistes: No hi ha res més excitant que tenir projectes ni res més esperançador que saber que mai no aconseguirem realitzar-los del tot. Aquests dies també em ve al cap aquest final literari.

Els projectes poden ser de moltes classes, també és un projecte familiar habitual voler pintar, voler fer obres, voler canviar mobles. Hi ha fins i tot qui té una mena de síndrome del canvi i la gent que vol rumbejar sovint fa cuines i banys sense cap necessitat o substitueix mobles bonics i bons perquè han passat de moda. Això en època de vaques grasses, és clar.


Aquestes activitats distreuen, trenquen la monotonia, atabalen i, al mateix temps, les cobegem, com cobegem viatjar o d'altres activitats que no són imprescindibles per a la vida.

El meu marit em recorda aquests dies un refrany que repetia una seva àvia, murciana, i que va venir a Catalunya des d'un indret que aleshores era encara més llunyà que no pas avui Polònia o l'Uzbekistà: Casa puesta, muerte a la puerta. Potser per això és convenient no acabar les coses de forma perfecta i arrodonida, millor que la mort ens trobi encara amb la casa a mig vestir i amb els projectes a mig endegar.

En tot cas, aquest juliol una mica estrany ens ha ajudat a no patir una calor excessiva enmig de l'amuntegament i dels objectes i mobles coberts amb plàstics i draps.

Aquest matí he anat a la Pedrera a veure la magnífica exposició de fotografies de Català-Roca i fa uns dies vaig anar a veure la de Brangulí. Les fotografies antigues ens mostren el canvi, el món efímer en el qual vivim, el poder de l'instant, sempre fràgil, lleu i transitori. De vegades ens expliquen moltes més coses que qualsevol novel·la o qualsevol manual convencional d'història. Per això, en arribar a casa, he volgut retratar aquesta interessant i temporal precarietat casolana.


Sovin l'art i la poesia es troben on menys es pensa, el mateix que les persones interessants i sàvies, com els bons pintors de parets.

Naixem despullats i morim tèxtils

El sector de la platja de Sant Sebastià, després d'haver aconseguit al llarg del temps, amb mil excuses, esmicolar un establiment de banys que havia estat modèlic, bonic, arquitectònicament remarcable i emblemàtic, havia anat quedant com un recer una mica marginal de la Barceloneta.

Amb els anys i la millora de les platges barcelonines es va anar conformant aquell indret com un sector de tolerància, hi anava gent despullada i gent que no, que crec que és com hauria de ser a tot arreu, pel que fa als indrets de lleure humit. Fa anys vaig ser per Alemanya i en alguns llacs d'allà, al davant de famílies convencionals que berenaven vestides, si feia bon temps, més d'un i d'una es donava una remullada improvisada, sense banyador, potser pel fet, ben senzill, que no se l'havia emportat.

A mi no m'agrada compartimentar les persones, ni per edat, ni per opció sexual, ni per origen, ni per res. M'agrada la barrija-barreja. És clar que ja des de l'escola, amb això dels nivells, et compartimenten. I cada dia vaig a llocs que semblen més exclusius de la tercera edat, per raons òbvies, però també per les dèries d'una societat especialitzada. No sóc nudista ni naturista ni res de tot això, si en alguna ocasió he anat a un indret d'aquests m'he despullat o no, segons em venia de gust. Un dels avantatges evidents, per als qui no som militants del tema, és que en aquestes platges et pots canviar el banyador o vestir-te sense haver de recórrer a fer malabarismes amb la tovallola per tal de no ofendre nosequí.

Un llibre d'aquells d'Álvaro de la Iglesia, que eran divertidíssims en general però els títols dels quals resultaven tota una troballa (el meu preferit, En el cielo no hay almejas), que portava per títol Todos nacemos desnuditos. Cosa que és una evidència. I que no vol dir que haguem d'anar despilotats per tot arreu, la veritat. Per Barcelona tothom anava i encara va de qualsevol manera, amb un gran component atrotinat i ara han posat normes, algunes de les quals aprovo, car trobar-me el senyor megatatuat del pírcing al penis passejant pel mercat de Sant Antoni la veritat és que no em feia cap gràcia, potser per un component cultural, ho admeto. De tota manera, com que tenim una gran dèria en posar normes que després no es fan complir, tinc poca fe en els resultats de la qüestió i en la millora estètica de la gran varietat humana que passeja per la Rambla, sobre tot en èpoques calentes.

Ara bé, que els guàrdies, per ordre de la superioritat, vagin a la platja, una platja on el veïnat és força lluny de l'indret, tranquil·la i espaiosa, i que maregin els banyistes pacífics em sembla absurd, una mostra més de la incoherència de tantes normes.

Ah, però resulta que per allà, contravenint un munt de normatives s'hi va fer un macrohotel, un cas com el de Montjuïc amb el de Miramar, ja que sovint els qui posen normes són els primers en passar-se-les pel folre. Com que som tan babaus hem acabat per acceptar-ho tot i fins i tot com que els hotels aquests ja formen part del paisatge, i com que el Vela és bufonet i blavet i queda guai anar a fer-hi el vermut, mira, ens hem empassat bou per bèstia grossa.

Els clubs de natació que quedaven apartats del mogollón també s'han vist incorporats al conjunt i la seva antiga exclusivitat ha restat malmesa. Tot plegat, que sembla que hi ha qui no es gens partidari d'allò del viu i deixa viure i mareja la perdiu fins que les autoritats van i acaben dient als senyors i senyores sense roba que es posin ni que sigui un tanga d'aquests que no tapen res. Bé, sí, les intimitats més íntimes, relatives, com tot a la vida, car la resta ja fa temps que tothom l'aireja.

Estic en contra d'aquestes absurdes prohibicions. També estic en contra dels nudistes fonamentalistes que creuen que en un indret de despullats només hi poden anar els despullats i prohibirien això que en diuen els tèxtils. En una família o en una colla d'amics hi pot haver gent que vol anar sense roba i gent que es vol tapar una mica, per molts motius respectables, com passava fa temps amb els fumadors i no fumadors, avui definitivament discriminats dels interiors però encara apilables als exteriors, de moment. El petit sector de la Mar Bella habilitat, és petit i no tan eclèctic, la veritat. Aquelles herbetes i la muntanyeta que oculta les vergonyes dels banyistes desacomplexats o filosòficament militants de refrescar-se sense traves, fan riure una mica, en els temps que corren, la veritat.

Sisplau, més val que a la platja els guàrdies vigilin que no ens manguin, que ara que els volen portar tots al metro em temo que la resta de la ciutat quedarà una mica en pilotes pel que fa a aquesta qüestió, el pecat contra el setè manament. Però és que sembla que encara ens preocupi, més que res, el sisè. Pel que fa a les queixes contra els exhibicionistes, no entenc ben bé a què es refereixen si no em concreten la qüestió. Jo creia que aquests eren aquells de la gavardina, de quan jo era joveneta. I sobre la protecció de les criatures, que poden veure coses lletges, em sembla una excusa surrealista, considerant el món que vivim i l'espavilamenta que rumbeja des de fa anys pel sector infantil de la societat, que molts voldrien angèlic i asexuat com en el prefreudianisme, és clar.


En tot cas, com que sembla que no teníem prou problemes, maldecaps i motius d'enfrontament, ja en tenim un altre.

Recordant Raffles, lladre literari

Fa uns dies, parlant de coses antigues, vaig evocar el cuplet dedicat al tramvia. Avui, al meu blog sobre el Poble-sec, comentant uns fets recents que es van esdevenir al meu barri, i enllaçant la qüestió amb les mesures que es prendran al metro, m'ha tornat a venir al cap la cançoneta.

En tot cas, fa tants anys en què els lladres de poca volada fan els que els sembla i reincideixen sense manies, al metro i fora del metro, que ja he perdut la fe. I sobre el bonisme ingenu d'aquests que pensen que es roba més a causa de la crisi, Mare de Déu, Senyor! Si precisament sovint els més necessitats són els qui menys roben. I això, a tots els nivells.

El cas és que a la cançó antiga sobre el tramvia s'esmenta Raffles. Un Raffles d'ocasió que fa desaparèixer fàcilment els diners dels altres. Avui molta gent jove no sap qui era aquest senyor, tot i que les seves aventures s'han anat reeditant, però en el temps del meu avi i dels meus pares havia esdevingut molt i molt popular. Raffles és un curiós personatge, sortit de la ploma i la imaginació d'un cunyat de Conan Doyle, Ernest William Hornung. És clar que aquest Raffles és un lladre de guant blanc, com se sol dir, educat i hàbil, amb el seu propi codi d'honor. Es diu que Hornung va prendre com una mena de model George Cecil Ives, un altra interessant personatge de l'època, criminòleg i moltes coses més, entre les quals ser un dels primers defensors dels drets dels homosexuals.

La figura de Raffles va ser portada en moltes ocasions al cinema i la televisió, en una de les versions l'interpretava un jove David Niven, amb Olivia de Havilland de companya sentimental. Niven donava bé la imatge de lladre fi i educat, tot un senyor. Des que sé que va venir a esmorzar al Paral·lel encara li tinc més simpatia.

Els Raffles d'origen forani que han identificat al meu barri i dels quals n'hi havia, sembla, més d'un centenar, són, ben segur, molt diferents de l'anglosaxó. O potser és que la literatura encara no els ha reinventat i mitificat, qui sap.

Elogi del teló

Ahir mirava pel canal 33 un interessant reportatge sobre la Barcelona dels setanta i com era d'esperar va sortir l'antic Zeleste, perdut com tantes coses que anem perdent sempre en aquesta ciutat tan estranya. I, en concret, entre moltes altres virtuts del local, és va mencionar el seu teló.

No sé si és que cada dia em torno més conservadora en alguns aspectes -tot i que tinc la impressió paradoxal que en d'altres és ben bé a l'inrevés- però crec que en teatre i en molts altres espectacles no hi ha res com l'espai tradicional, amb escenari a la italiana, dimensions moderades, bona acústica, decorats tridimensionals, realistes però poètics, amb enganyatalls, i sobretot... amb teló.

El teatre modern, que ja va sent antic i fins i tot caspós, com passa amb cert art abstracte i suposadament avantguardista, va voler innovar i es va recórrer a espais diversos, fora de l'escenari convencional, bandejant la tradició. Un dels efectes de la qüestió, que encara perdura, va ser la supressió del teló.

Arribar al teatre deu minuts abans de començar i veure ja l'escenari i el decorat  a punt em sembla que, amb poques excepcions, contribueix a fer perdre la màgia de l'inici. Recordo l'emoció que em feia, fins i tot quan anava al teatre escolar o parroquial, veure el teló, sota els quals en ocasions es movien peus d'actors i de gent de la tramoia o s'escoltava un xiu-xiu intrigant. Fins que s'obrien les cortines, el teló es descorria lentament i... sorpresa! Uns decorats llogats que evocaven tota mena de cases i paisatges es convertien en tot un món amarat de meravelles!!! Per sort, molt teatre d'aficionats ha conservat encara les essències.

Com que abans la majoria d'obres tenien tres actes, cosa que avui també sembla una vulgaritat, el misteri es repetia dues vegades més i els canvis de decorat acollien soroll i moviment que el públic no podia veure. Recordo com s'acostumava a rebre un decorat reeixit, amb un murmuri admirat i una badoqueria general.

El pitjor és que una cosa que pot ser innovadora, si és singular i original, quan es generalitza i se'n fa dogma esdevé tan carrinclona com allò que hi podia haver abans. Un dia escoltava Roger Alier, en un programa sobre òpera molt interessant que fan per la ràdio, ironitzant sobre això de no fer pauses en les òperes, però també en les obres de teatre en general. Més o menys deia que avui sembla que el públic ha de patir, no ha de poder sortir a fumar ni a anar al lavabo, i que tot sembla millor si et fan patir força, vaja. Les innovacions en el muntatge de segons quines  òperes també han estat i són, en ocasions, de jutjat de guàrdia. És clar que sempre hi ha els partidaris incondicionals i devots de la modernitat agosarada, sigui com sigui. I alguna cosa ha de tenir l'aigua quan la beneeixen...

En la nostra història cultural hem tingut grans escenògrafs que sovint eren molt bons pintors. Com que el realisme, tot i que ara revifa una mica, ha estat condemnat a l'oblit interessat durant dècades, aquells antics espais tridimensionals que recreaven paisatges i interiors a l'antiga també han quedat reduïts a la mínima expressió tot i que crec que tornaran en un moment o un altre, de forma generalitzada. En art i literatura tot va i ve i puja i baixa, com la borsa.

Les escenografies raretes, amb tal de ser modernes i agosarades, s'han admès sense manies. El pitjor de tot és el sou que es paga a determinades patums del sector per decorats que fan riure, però que són conceptuals i simbòlics i que cal explicar a fons per entendre'ls. Aquests sous, com els d'artistes, futbolistes i la resta, no es qüestionen, per exagerats que siguin. I això que sovint, pel que fa al teatre, s'hi esmerça una bona part de diner públic, o sigui nostre, en subvencions.

Bé, tot són gustos, però sovint no són els nostres propis gustos, sinó els gustos que ens han imposat a còpia de dir-nos que teníem mal gust. Si portem un infant lliure de tradició al teatre per primera vegada, ben  segur que se'ns queda més meravellat davant d'un decorat antic, rere un teló, que no pas davant d'una escenografia moderna a ull nu, d'entrada. Però, ai, per això hi ha un gran remei: l'educació acadèmica, que també fa passar garses per perdius quan toca.

En tot cas, tot el que s'amaga una mica desvetlla molt més la imaginació que no pas allò que es mostra de forma desacomplexada i sovint barroera. Segons la meva subjectiva i personal opinió, és clar. Desfer-nos de tot allò que, en el fons, és esnobisme i fatxenderia, també costa, després d'haver passat per èpoques vitals en les quals volíem ser avantguardistes a qualsevol preu. A molts països europeus, en l'art pictòric, en el teatre i en moltes coses més, com ara l'evolució de les zones urbanes, ha sabut conviure la tradició i el conservacionisme intel·ligent amb la modernitat. Aquí sempre han vençut més aviat la destralada iconoclasta i l'oblit injust.

Tot plegat ha passat sempre, d'una manera o d'una altra, com va recollir Cervantes en aquell retaule de les meravelles o Andersen en la seva història del rei presumit que anava vestit amb no res. Ambdues històries són, sembla, versions d'un antic conte oriental anònim, molt més antic, en el qual ja es constatava com n'és de senzill aconseguir l'èxit majoritari remenant fum, i que també té una versió en una de les narracions de El conde Lucanor. I és que tot està inventat, què hi farem.

La mort i l'estiu

Cada mañana es una buena noticia, cada niño que nace es una buena noticia, cada hombre justo es una buena noticia, cada cantor es una buena noticia, porque cada cantor, es un soldado menos.... Cuando me marché de mi casa, niño aún, tenía siete años, mi madre me acompañó a la estación, y cuando subí al tren me dijo: Este es el segundo y último regalo que puedo hacerte, el primero fue darte la vida y, el segundo, la libertad para vivirla... (Facundo Cabral)




A l'estiu tota cuca viu, fa la dita, però el fet és que la claror estiuenca no estableix cap treva amb la mort, tan viva sempre com la mateixa vida i fins i tot paradoxal en aquesta època de l'any, alegre i lluminosa. La mort de gent coneguda que no ens ha conegut, però que d'alguna manera forma part del nostre imaginari sempre dol, pel fet que amb ells moren també alguns dels nostres records més personals.


Fa uns dies escoltava per la ràdio un programa d'aquests que evoquen cançons d'estiu antigues i frívoles. Una de les que van posar va ser La novia, la historia d'aquella xicota blanca i radiante que, no se sap ben bé el motiu, és a punt de casar-se amb qui no estima. Un dels locutors, en mencionar-li l'altre Antonio Prieto, va admetre que no tenia ni idea de qui era i que recordava la cançó més aviat en la versió de Josep Guardiola, el nostre cantant. Doncs bé, ara m'assabento que Prieto, que ja tenia vuitanta-cinc anys i alzheimer des del 2002, ha mort fa poc. Durant un temps, amb l'èxit de La novia, el vam tenir sovint per les nostres teles i després el vam oblidar, tot i que al seu país, Xile, sempre ha estat molt valorat. Recordo una altra cançó seva que em feia molta gràcia de petita, i també a la meva mare, Martín tenía un violín. També va fer cinema i moltes coses més, se'l considerava un dels grans boleristes del país. Jo tinc poca oïda musical però molta memòria per a les lletres i recordo un vespre, al terrat veïnal, intentant retenir la melodia de La novia, que una amigueta de l'escala em taral·lejava. Era el temps del Claro de luna, aquell tebeo que explicava històries a partir de la lletra d'una cançó.

Els temes i els cantants hispanoamericans sempre han estat ben acollits a casa nostra, amb alts i baixos, segons l'època. La nostra transició va coincidir amb una època de desgraciades dictadures a molts països de sudamèrica i aquí van aterrar exiliats i també cantants diversos, molts d'ells de protesta. Un dels qui van tenir més èxit va ser Facundo Cabral, tinc algunes cassettes d'ell d'aquells anys. Es va veure obligat a marxar del país durant la dictadura i la seva vida va ser complexa i tràgica en moltes ocasions, però també brillant i una gran mostra d'evolució personal. La seva mort també ha estat tràgica, assassinat per uns sicaris a Guatemala, on havia anat a cantar, es pensa que probablement l'atemptat anava dirigit a un empresari que l'acompanyava a l'aeroport per anar a cantar a Nicaragua. Tenia setanta-quatre anys i la seva vida ha estat un exemple de superació i compromís, fins al punt que havia estat proposat per al Nobel de la pau. No va ser un militant polític de cap grup concret, es definia com a pacifista, com a violentament pacifista. Moltes de les seves cançons dels setanta van lligades també a una època molt especial i extraordinària de la meva vida, una època de joventut, esperances, canvis...

La tercera mort recent ha estat la d'un d'aquests personatges que creus immortal pel fet que sempre l'has vist a tot arreu: Carles Sentís. Controvertit, diplomàtic, hàbil, intel·ligent, transformista, oportunista i lúcid, com va passar amb Samaranch tothom ha intentat ficar-se amb ell sense èxit però, al capdavall, ha rebut honors i medalles per totes bandes. Potser pel fet que, ens agradi o no, aquest tipus de persones són necessàries en el món real, negociadores, espavilades i amb contactes per tot arreu i més. La història n'és plena, Fouchés, Downings...  Se li ha retret sovint el passat franquista i falangista però de passats n'hi ha ben pocs de néts i clars, encara més quan es viuen gairebé cent anys, tots ells amb plenes facultats mentals, fa menys d'un mes que publicava el darrer article a La Vanguardia. 

A Sentís l'he vist per la tele i l'he escoltat sovint, també l'he llegit al diari. Però me n'ha quedat un record personal molt viu, en els primers i breus programes en català que es van poder fer per televisió, al segon canal, ell -ja dic que era a tot arreu- hi intervenia, explicant anècdotes, coses diverses. No sé de què parlava, però en acabar, amb un pom de flors a la mà, va recitar allò de Verdaguer: Bonica és la rosa/ més ho és el ram/ més ho és el lliri/ que floreix tot l'any. 

Tiziano Terzani, el personatge de qui parlava en el post anterior, reflexionava sobre la mort i sobre el fet que el món és un gran cementiri sobre el qual ens movem una minoria de vius, de temporalment vius. Moren parents i coneguts però també personatges que estan lligats al nostre imaginari, a la nostra història sentimental i personal, per estranyes raons. No hi ha res més cert que la mort ni més imprecís que el moment en el qual ens vindrà a buscar. Descansin en pau tots ells, tan diferents i divergents.

Finals i principis: Tiziano Terzani i el món

No acostumo a entrar al cinema a cegues, sense saber res del què vaig a veure, però ahir ho vaig fer i potser està molt bé fer-ho. Per casualitat se'm va acudir pujar a un espai que m'agrada per la vista que ofereix, i que tinc a prop de casa, al terrat circular del centre comercial Les Arenes. El centre és lleig, molt lleig pel meu gust. Com en tants espais semblants hi ha sempre una mena de remor ambiental, a causa del ressò que produeix el pas de la gent i el tipus de construcció. Però aquell terrat dignifica l'indret. 

En dies assolellats no es pot suportar la calor, això sí. Hi ha des de fa anys la dèria de no posar ombres ni zones d'ombra als grans espais públics, què hi farem. Però ahir feia una tarda estranya, fresca i ennuvolada i, al mateix temps, diàfana. La vista era esplèndida i el cel, una meravella. En baixar vaig donar una mirada als cinemes del centre, hi havia una llarga cua esperant pel Harry Potter i encara en plena síndrome post-florentina vaig veure que una de les pel·lícules s'esdevenia en algun indret de la Toscana. El cartell, amb un pare i un fill xerrant i un fons paisatgístic molt bonic em va acabar de convèncer. Em vaig decidir a entrar, a la sala érem quatre gats i encara més d'una persona va tocar el dos, ja que potser imaginava que el tema era diferent. A la propaganda diu que la peli està basada en un bestséller, així que la cosa fa una mica de por, d'entrada.

La pel·lícula, de fet, vol recollir l'èxit d'un llibre italià, les memòries d'un personatge molt conegut en aquell país i molt poc en el nostre, fins ara, Tiziano Terzani. Aquest gran periodista va deixar una mena de testament vital que el seu fill ha publicat i que ha esdevingut un gran èxit editorial. Inevitablement se n'ha fet una pel·lícula, de factura alemanya, molt particular, sense acció ni excessos cinematogràfics, que tan sols recull les converses d'aquest periodista amb el seu fill, abans de morir. La pel·lícula no és rodona, pel fet  que m'imagino que es fa difícil endegar una cosa així, li falta alguna cosa, passió o grapa, no ho sé, tot i que Bruno Ganz, que interpreta el protagonista, s'hi esforça. També trobo que resulta una pel·lícula d'homes, els personatges de la dona i la filla són absolutament secundaris. Malgrat tot és quelcom diferent i estrany, en el panorama que ens envolta. Encara més estrany va ser trobar-la en aquelles multisales tan poc acollidores.

No coneixia el personatge fins ara. Semblava un vell xaruc i el seu aspecte cinematogràfic és molt semblant al real, però va morir relativament jove, amb seixanta-cinc anys. Això sí, amb una gran experiència i empenta, des del seu origen, molt humil, estudiant gràcies a beques i constància personal. La seva curiositat vital va fer que tingués interès pel periodisme més arriscat i, sobre tot, pels països d'Àsia en conflicte, com Vietnam. Va ser durant molt de temps a la Xina de Mao, enlluernat pel nou món que semblava albirar-se amb el comunisme estatalitzat, cosa que al final, de forma inevitable, el va decebre, com a tanta gent. Al final de la seva vida va passar uns anys meditant, retirat a l'Himalaia. 

Era un d'aquests personatges torrencials i aclaparadors, a la recerca del sentit de la vida però sense defugir coses quotidianes, com els valors de la vida familiar convencional. En tot cas, més enllà de la pel·lícula i del seu darrer i pòstum èxit editorial, val la pena acostar-se a aquest escriptor diferent o, al menys, per als ignorants com jo mateixa, esbrinar una mica el seu pes literari i testimonial, importantíssim. M'ha sorprès el fet que hi ha molts vídeos penjats a youtube que recullen paraules, entrevistes, reflexions del personatge. Crec que el sentit de la vida no cal anar a cercar-lo tan lluny però valoro l'esperit aventurer, arriscat i de recerca, de persones com Terzani que crec que han estat així perquè no podien ser de cap altra mena de manera. De tota manera, crec des de fa temps que com Terzani mateix admetia, al final de la seva vida, l'única revolució possible és la interior.

Miscel·lània personal a la italiana

Aquests dies per Florència m'ha sobtat el gran nombre de bones i grans llibreries, moltes de les quals oferien descomptes importants. No sé italià però sóc capaç d'entendre amb paciència un text escrit, si en conec el context, o també a una persona que me'l parla a poc a poc, cosa aquesta habitual quan ens enfrontem amb tot aquest doll d'idiomes i/o dialectes llatins. En canvi, ai, la televisió oficial és més o menys com la nostre, fluixeta i amb molta frivolitat i poca cosa salvable de la destrossa moderna i colorista.

M'ha sobtat trobar tantes llibreries perquè a Barcelona, ciutat molt més gran,  he anat veient com desapareixien establiments emblemàtics al llarg del temps. És cert que se n'han obert de nous i de molt grans, d'aquests de tria i remena, però em temo que el balanç és negatiu, de fet. Pel que fa al llibre en català, encara ho és més. Fa poc vaig entrar en una d'aquestes grans llibreries i l'apartat català era minoritari i restrictiu.

Com que les ciutats i els països promocionen sempre una època determinada, que sol ser la de la seva brillantor cultural i política, la resta queda sovint en la penombra. Això passa a Granada, per exemple, que té un component renaixentista i un conjunt modernista importantíssim. He vist també per aquesta ciutat italiana i pels pobles propers moltes plaques i làpides que recorden personatges i fets de tots els temps. A Barcelona som molt mesquins a l'hora de recordar coses i gent i de vegades aquests recordatoris ni es veuen, de tan petits, oblidats o bruts. Hauríem de prendre exemple de llocs com Sevilla, on es recorda des del gran escriptor a la humil cantaora, sense complexos.

Molts records epigràfics del país i la ciutat estan lligats a la darrera guerra i a les víctimes del feixisme. Florència durant la guerra surt, per cert, a un dels episodis de la pel·lícula Paisà, de Rossellini, que potser ens caldria recuperar, on es combat a prop de l'Arno i en el corredor de Vasari. Un escriptor relacionat amb Florència, contemporani i conegut, és Pratolini, del qual tenim alguns dels seus llibres més coneguts traduïts al català per Maria Aurèlia Capmany, afortunadament. De Pratolini ja n'he parlat més d'una vegada al blog, potser pel fet que la seva lectura, fa anys, em va impressionar molt, així com la Crònica familiar cinematogràfica, una història que té trets autobiogràfics evidents. 

Un altre autor que havia llegit una mica fa anys i relacionat a través d'alguns llibres amb la Toscana és Carlo Cassola. La seva novel·la més coneguda és La noia de Bube, (llibre que també té traducció al català) que es va fer en cinema, amb la gran i guapíssima Cardinale, però a mi em va colpir més Miedo y tristeza (cito en castellà pel fet que així vaig llegir el llibre, en una versió d'Alianza, que durant un temps va publicar diferents llibres de l'autor). La història, trista i desesperançada, em va produir un estrany efecte que només m'ha produït un altre llibre molt diferent, però amb alguns trets en comú, com ara el contrast entre una ruralia endarrerida i fosca i un món urbà que l'ignora, Terres de l'Ebre, de Sebastià Juan Arbó. Aquest efecte va consistir en una pena profunda i malaltissa que em va durar dies, a casa em deien que després de llegir un llibre amb un títol tan significatiu no podia ser altrament. Aquest efecte li va produir a la meva mare la lectura de La plaça del diamant, potser perquè li va evocar la seva adolescència en plena guerra civil i algunes misèries de postguerra i recordo que el meu pare em renyava perquè li havia portat aquell llibre tan trist.

Fa anys que cap llibre em produeix un efecte tan profund, potser pel fet que jo mateixa he canviat o perquè fujo de la possibilitat depressiva quan m'oloro que em pot passar quelcom semblant. Rellegir-los avui probablement no em faria el mateix efecte, evidentment. Clàudia Cardinale també va protagonitzar una pel·lícula toscana que va fer un cert soroll en l'època, aquella època de l'art i assaig i la censura, Vague stelle dell'Orsa, també titolada Sandra, amors incestuosos, títol poètic, una Volterra decadent i Visconti, sempre interessant i brillant.

Una font de coneixement viatger i fins i tot local ens la dóna el nom dels carrers, vaig ser a un hotel excel·lent amb un personal amabilíssim a la Via Don Minzoni, cosa que em va desvetllar al curiositat sobre el nom i el personatge. Giovanni Minzoni va ser una víctima del feixisme, un religiós compromès, una mostra del fet que l'església també ha estat polièdrica i diversa. Tampoc no he pogut defugir els records cinematogràfics del passat al veure que era a prop d'una altra via amb nom de personatge emblemàtic, Matteotti, una altra víctima inicial de la mateixa ideologia, l'assassinat del qual va propiciar una espiral de violència que va acabar amb la presa del poder per part de Mussolini. 

Aquest personatge el vam conèixer els ignorants, fa anys, gràcies a una pel·lícula, Il delitto Matteotti, una mostra d'aquell important cinema polític de l'època. El cas Matteotti té alguns paral·lelismes amb un assassinat de signe ben contrari, el de Calvo Sotelo, pel fet que ambdós van ser diputats del parlament i assassinats després de discursos compromesos i arriscats, amb la complicitat del poder vigent. Tot i que a alguns els pugui semblar una comparació odiosa, atacar el cor del poder democràtic produeix sempre efectes perversos i s'hauria de tenir molt en compte avui, quan sembla que certa visceralitat popular passa de les paraules als fets en alguna ocasió malaurada i es disculpen reaccions que no es poden disculpar.

Fa uns dies recordava autors com Malaparte o Papini, controvertits pel seu flirteig amb el feixisme, tot i que van ser feixistes molt particulars i mal vistos pel mateix feixisme. Malaparte ens va retratar sense pietat el món en guerra i una Itàlia salvatge i miserable, intentant sobreviure. Avui ens estranya que aquelles doctrines totalitàries tinguessin ganxo pel jovent, però de jove ets susceptible de caure en la fascinació per les coses més estranyes si tenen brillantor i líders atractius que prometen impossibles. Malaparte i Papini, de fet, van esdevenir més endavant uns escèptics una mica al marge de tot i van trobar un cert refugi en la religió, a la llarga. 

Ennio Flaiano és  encara un autor italià poc conegut a casa nostra. Irònic i satíric té frases brillants com ara una que fa: In Italia i fascisti si dividono in due categorie: i fascisti e gli antifascisti. O aquesta altra: Gli italiani sono sempre pronti a correre in soccorso dei vincitori. Crec que serien aplicables també a casa nostra, hi ha molts antifeixistes que són absolutament feixistes i al capdavall tots estem disposats en algun moment a 'socórrer els vencedors', ni que sigui els vencedors de les eleccions municipals del poble. Hem tingut una perillosa tendència durant anys, per raons comprensibles, a confondre antifeixistes i antifranquistes amb demòcrates.

Un llibre que em vaig comprar pel fet absolutament materialista que estava molt rebaixat a la llibreria ha estat Poesia per anime gemelle, un recull de poemes d'amor, en el qual s'apleguen un gran nombre de dones escriptores, la majoria italianes, però també algunes d'estrangeres, tot i que cap de catalana, ni tan sols espanyola. Moltes de les quals, ho admeto, no em sonaven gens, però que m'he proposat anar recollint a poc a poc en el meu blog sobre dones poetes catalanes, en aquest cas obert  a d'altres verals. Una de les poques que coneixia, del recull, era la gran  Alda Merini, una dona complicada, de vida difícil, amb problemes personals i mentals, aquests tractats sovint de forma barroera pels metges, però estimadíssima a Itàlia i que va estar proposada o a punt de proposar per al Nobel. Es poden trobar traduccions al castellà d'aquesta autora però de moment no m'he ensopegat amb cap versió en català dels seus poemes, haurem d'intentar fer-hi alguna cosa. Italia té grans escriptores, la majoria, com passa a tot arreu, menys conegudes que els homes de la mateixa categoria.

I poeti lavorano di notte
quando il tempo non urge su di loro,
quando tace il rumore della folla
e termina il linciaggio delle ore.

I poeti lavorano nel buio
come falchi notturni od usignoli
dal dolcissimo canto
e temono di offendere Iddio.
Ma i poeti, nel loro silenzio
fanno ben più rumore di una dorata cupola di stelle.

   Alda Merini

Mig món se'n riu de l'altre mig

Recordo haver llegit en algun lloc, fa temps, que entrar en un gran museu i voler veure-ho tot és gairebé com entrar en una gran biblioteca i voler llegir-ne tots els volums.

Crec, de forma subjectiva, que avui els grans museus són tan il·lògics com els zoològics, que es van reconvertint i repensant i que tan sols tenen raó d'existir per protegir exemplars en perill d'extinció.

En tot cas, si es fa un viatget i es passa a prop d'un d'aquests grans centres acumulatius de cultureta de consum resulta gairebé impossible no anar-hi, fins i tot si la visita comporta haver de fer cua o pagar un preu una mica exagerat. L'ànsia tafanera és un sentiment compartit per la gran majoria d'éssers humans.

Quan jo era petita els quadres famosos ens arribaven impresos en aquelles enciclopèdies amb poques il·lustracions en blanc i negre o mal impreses. O a través dels cromos de la xocolata. Veure els originals emocionava com emocionen tantes coses quan no són normalment al nostre abast. Pel que fa a viatjar, com que anar al Tibidabo o a Montserrat era ja un extraordinari...

Avui per internet podem tenir una visió detallada i estudiada, sovint més lluminosa que l'original, dels quadres però veure'ls en directe sembla que encara conserva molta atracció per a un gran nombre de gent. Ni que sigui veure'ls entre multituds retratadores i col·leccionistes d'obres d'art i paisatges.

Un fotògraf, Ramon Armengol, que s'ha especialitzat en retratar imatges de Sant Llorenç del Munt durant anys, comentava una vegada que la gent afirma que coneix un indret quan sovint tan sols coneix aquell indret en un moment determinat, amb una llum concreta, en una època de l'any... 

Totes les coses es poden conèixer a diferents nivells de profunditat, és clar. Jo no entenc els viatges apressats i acumulatius on en una setmana algú ha fet Alemanya i Suïssa, per exemple. Però he comprovat que hi ha qui gaudeix molt d'aquests passeigs cansats, feixucs, que comporten moltes hores d'avió, vaixell, autocar, per gaudir durant unes hores, de vegades durant uns minuts, d'un munt de coses i això sí, retratar-les, que aquest és un altre gran tema del nostre present.

Pel que fa a les obres d'art, quadres i estàtues, retaules i mobiliari, sovint es van crear fent joc amb un indret al qual ja no pertanyen, com és el cas de la imatgeria o la pintura religioses, per exemple. 

Com que no tinc esperit col·leccionista m'agradaria poder gaudir d'aquestes coses amb tranquil·litat, amb visites breus però repetides, però això gairebé mai no és possible. Per això m'estimo més les exposicions temàtiques de mida moderada i encara en aquestes sovint en surto amb un sentiment de saturació una mica aclaparador. 

A Anna the green gables una professora una mica amargada de la vida li comenta a la protagonista, quan aquesta li lloa un d'aquells vells àlbums d'estampes amb paisatges i obres d'art del XIX, que no en té prou amb saber que tot allò existeix, que ho vol veure. 

Deu ser aquest, doncs, un sentiment molt humà. Voler veure allò que sabem que existeix, tot i que hi pot haver coses belles que existeixen, potser a tocar de casa, i ni tan sols les coneixem pel fet que no han estat promocionades.

Aquests dies, a Florència, menjant una pizza en ple centre turístic de la ciutat, tenia al davant una colla de nois i noies al volt dels quaranta-i-tants, castellans. Un d'ells explicava a la resta el que veurien a la ciutat i també molts detalls de la història del territori, dels Medici, del Renaixement; vaig pensar que potser era historiador, doncs li havien insistit en què els fes una aproximació al tema. 

Una de les noies li va comentar que els indrets depenen molt de les circumstàncies de quan els visites, amb qui vas, en quina època de l'any, del temps que fa, de la gent que t'ensopegues, de l'edat que tens i l'època vital en la qual et trobes... Jo també ho penso, això. Res és res per ell mateix, hi ha un munt de circumstàncies aleatòries i personals que ens acompanyen en els viatges i les visites.

En tot cas, els gustos són diferents i variables i crec que, ara per ara, els grans grups turístics que es desplacen amunt i avall gaudeixen de molt bona salut, tot i que mirats des de fora provoquin certa angoixa i la sensació d'haver-nos convertit tots plegats en escolars immadurs i gregaris. Sobretot quan porten al davant la inevitable persona que fa de guia, va explicant coses a un micròfon i enarbora una bandereta o quelcom semblant per tal d'aplegar el grup quan cal.

Un refrany català fa mig món es riu de l'altre mig. Recordo fa anys, al principi de l'arribada de turistes a Espanya, un acudit qe recollia el refrany, crec que al Destino. Es veia una colla d'avis a l'antiga rient a cor què vols dels vestits dels turistes mentre que els turistes es fotien de l'aspecte arcaic i pagerol dels tafaners. Per això, tot i que de vegades no puc evitar fer broma davant d'aquests afanys col·leccionistes d'indrets i imatges, sento un gran respecte per a qualsevol opció turística, en el fons.

El món és així i, com repetia sovint una companya de feina que havia viatjat molt més que no pas jo i havia viscut a països estrangers tan llunyans com Brasil, mig món ven per tal que l'altre mig compri. Es ven cultura, natura, art, gastronomia, el que sigui. I el paper de venedor i comprador és, actualment, absolutament intercanviable segons les circumstàncies.

De tota manera crec que en un futur més o menys llunyà el tema evolucionarà i potser, pel que fa a l'art o això que en diuen art, i que com la cultura pot tenir milers de definicions, ens acabaran oferint exposicions més petites o subdividides. O fins i tot còpies dels originals, com passa ja en algunes coves prehistòriques emblemàtiques.

No sé com se les arreglaria Nostre Senyor per fer fora, avui, en els grans indrets turístics, tants i tants mercaders dels temples, la veritat. 

Fotografia manllevada aquí.


Quadre de El Greco

'La cendra dels anys', a Vilanova i la Geltrú

Divendres, 15 de juliol de 2011, nova presentació de La cendra dels anys.

Biblioteca Armand Cardona i Torrandell , de Vilanova i la Geltrú.

(Carrer Menéndez y Pelayo, 15-17).

Presentat per Marta Garcia, de la Llibreria Ma'at.

I realitzada gràcies a l'amic Sani Girona 

que em va posar en contacte amb la bibliotecària, Aida Moral.

Reforonda, quin caliu!!!

Quan jo era petita la gent més gran, de l'edat dels meus avis, recordava, amb la nostàlgia inevitable que produeix el pas del temps, moltes coses del passat, entre les quals les cançonetes de moda com els cuplets i els tangos o la mateixa sarsuela. En la meva infantesa, com sol passar amb molts tipus de música, i gràcies a les pel·lícules de Sara Montiel, hi va haver un fort revival cupletero, així que em recordo davant d'un mirall familiar, amb nou o deu anys, disfressada amb roba vella i en companyia d'alguna amica del cole, entonant coses com ara Flor de te, amb tot el fervor artístic d'una edat en la qual tens totes les possibilitats professionals del món davant teu.

També es van editar aleshores, gràcies a l'èxit, alguns antics cuplets catalans tot i que la meva mare em cantava sovint, fins i tot per fer-me dormir, estrofes de Les caramelles, Els Tres Tombs o El vestit d'en Pasqual, els grans clàssics del gènere. Uns anys després, amb la Nova Cançó, va arribar una revifalla del cuplet català i Núria Feliu i Guillermina Motta en van fer grans recreacions, recuperant, a més, títols oblidats. 

Guillermina Motta, amb Enric Barbat, va aconseguir unes versions excel·lents de tangos antics, un gènere que em semblava molt difícil de passar al català fins que els vaig escoltar. Guillermina Motta, avui pràcticament retirada del món artístic, pel meu gust cada dia canta millor. I és que en l'època es considerava la seva excel·lent i aparent frivolitat poc adient a la cançó de protesta que era el que calia cantar en àmbits lletraferits. A més, el discurs vigent va bandejar de la glòria nostrada aquells i aquelles que van gosar ser musicalment bilingües, tot i que amb en Serrat no van poder.

Aquelles lletres antigues, en un temps, em sembla, de certa mediocritat lletrista pel que fa a les cançons, a Catalunya i part de l'estranger, encara em sorprenen. És una llàstima que avui no siguin més conegudes ja que amb elles es podria elaborar tota una tesi sobre usos i costums dels barcelonins així com un mapa sentimental i popular de la ciutat d'aleshores.

Ara, que algunes ciutats han tornat a recuperar tramvies, afortunadament, em ve sovint al cap la lletra del cuplet que es va dedicar a aquest mitjà de transport, tot i que en l'actualitat molts dels fets que s'esdevenien als tramvies de l'època es podrien traslladar al metro, com ara això dels furts habituals, repetitius i impunes en la majoria de casos. Trobo a faltar una veritable cançó satírica actual, que reflecteixi el present amb grapa, gràcia i bon ritme i fins i tot amb una mica de recuperada picardia. De temes no en falten. 

Sovint es cau en el parany de considerar aquell un gènere de segona categoria però, com en tot, hi va haver cantants diferents, millors i pitjors. L'èxit universal i aclaparador de Raquel Méller és, encara, poc recordat i valorat. Aquí tenim molta tendència a oblidar-ho tot aviat, enduts per la modernitat, cosa que fa que la tradició tingui poc pes o que la reinventem segons convé a la nostra fatxenderia intel·lectual. Llàstima. Pilar Alonso, per exemple, que es va retirar en casar-se, va morir el 1980 sense que ningú no s'hagi interessat encara gaire pel seu esclat artístic i el seu pes en el gènere. O Mercedes Serós, inoblidable.


Una de les proves de la grapa de molta música, que també funciona en el cas de la literatura, és comprovar com l'èxit esdevé intergeneracional i interclassista de forma natural. Passa poques vegades, però passa, tot i que els elitistes, quan veuen que allò que havien descobert passa a ser patrimoni del poble incult, es veuen obligats a canviar de tria. De vegades és a l'inrevés, davant de l'èxit fins i tot els elitistes han d'admetre que alguna cosa hi ha, és el que ha passat fins i tot amb el Barça. 

I és el tramvia!

Els tramvies d'en Foronda van farcits de ciutadans

semblen llaunes de sardines... ambulants.

Els dels banys, com els de Gràcia

i els de circunvalació

van tan plens que tots s'hi ofeguen de calor.

Sobre tot les plataformes són fornals al roig més viu

i si hi van xicots i noies, reforonda quin caliu!

En cada una sempre hi ha entre xics i grans

vint persones i un parell de guàrdia urbans.

Si passo molt distreta per la via

quan entregar la feia vaig o en vinc

i sento la campana del tramvia

quin sobresalt que tinc, que tinc, que tinc

i és el tramvia!

Fer viatges en tramvia és la mar de pintoresc

i és que tot sovint hi puja... ja està fresc!

L'ull de poll un us trepitja, us insulta el cobrador

i els diners us pren un Raffles... d'ocasió.

Mai se sap si ha de baixar-se pel davant o bé al revés

i ja arrenca quan a terra hi teniu un peu només.

Així és que de l'elèctric quan baixeu

tots teniu el cementiri a l'altre peu.

Fan desgràcies el quaranta

i el disset i el vint-i-nou

i fins el de la Creu Roja... Ves si és prou!

El que hi ha a Santa Madrona

que com tots va molt furient

a Can Tunis os trasl·lada... fàcilment.

El què va la Bonanova

tot sovint també fa mal

als promesos que a les fosques

pugen sempre a l'imperial.

Doncs dels arbres del Passeig van tan aprop

que aquells "plátanos" fan mal en dar algun cop.

Lletra:   Joan Misterio

Música: I. Casamoz