De quan anàvem als banys, a l'estiu

S'han publicat  alguns llibres, darrerament, sobre el tema dels banys de mar a Catalunya. No m'estranya, ja que sovint sembla que, pel que fa a Barcelona, abans de les Olimpíades no sabíem ni que teníem platja. Anar a la platja es deia, de fet, anar als banys, ja que generalment s'utilitzaven aquests establiments privats, que tenien diferents categories i amb els quals es va acabar de forma indiscriminada i destralera en quatre dies, després d'haver-los deixat morir d'inanició i abandonament.

A Barcelona, amb la meva família, del meu record, acostumàvem a anar a L'Astillero, uns banys que eren prou econòmics. Els de Sant Sebastià, molt millors, amb piscines per a infants, cosa que aleshores era una meravella i una novetat, eren una mica més més cars i s'hi anava de tant  en tant. També n'hi havia uns altres de molt populars, els de Sant Miquel, en els quals van instal·lar una piscineta per a criatures, amb el temps.

De vegades, quan començavem a prendre el sol, anàvem als Orientals, que eren només per a dones. A casa, de tota manera, i de forma una mica en clave, ens havien explicat que anéssim amb compte, ja que allà hi anaven dones a les quals agradaven les dones, una cosa que en aquells anys de la meva adolescència em semblava molt estranya. Sant Sebastià també va tenir, durant els darrers temps, una zona de senyors, em sembla, on m'imagino que en aquells temps ombrívols s'hi devien afavorir les trobades de gays. De fet, ja tocaria, car aquest sant és ben adient al tema i el fet és que la zona on era aquest establiment ha conservat una mica la tradició.

Per tancar els establiments, que eren de pagament, es posaven uns filats, i al filat que donava als Orientals s'hi amorraven tot de senyors que esperaven veure no sé ben bé el què, pel fet de ser uns banys per a dames, coses de l'època, que era molt reprimida. Els Orientals tenia una piscina rodona i gelada, interior, voltada d'edificis, rere els vides d'un dels quals es podien veure tot de maniquins d'aquests que es posen als aparadors, sencers o a peces, era una visió una mica inquietant.

Quan va començar a venir immigració amb pocs recursos es va popularitzar el que en deien platja lliure, però la gent normaleta, si podia, anava als llocs de pagament, on hi havia casetes i dutxes. He de dir que quan era petita a casa encara no teníem dutxa i em feia il·lusió dutxar-me als banys. L'anada a aquella Barceloneta, en aquells tramvies jardinera, tan bonics, era tota una excursió. 

Quan la gent va començar a tenir cotxe i la platja va començar a estar deixada i bruta qui podia se n'anava a Castelldefels, a Vilasar. També s'hi anava en tren, en uns trens atapeïts de gent, havia vist gairebé guerres per pujar-hi i fins i tot gent que ho feia per les finestres i tot. Jo també havia anat alguna vegada a Badalona, als banys La donzella de la costa, que crec que encara existeixen. A Garraf també m'hi havien portat, una amigueta meva tenia el pare taxista, o sigui, amb cotxe i de vegades em convidaven. Garraf encara conserva les típiques casetes, molt cuidades. Una d'elles era i és d'un centre excursionista, hi havia empreses que també en llogaven alguna i aleshores si anaves amb gent que hi podia accedir de vegades et convidaven.

Els banys de la Barceloneta tenien una zona d'encanyissat, d'ombra, que trobo molt a faltar. Fa un parell d'anys vaig escriure una carta al diar i, queixant-me de la manca d'ombres a la platja, i fins i tot algun dermatòleg em va donar la raó. Enguany he llegit una entrevista a Mercè Tatjer, sobre aquest llibre dels banys i es queixa del mateix, de la manca d'ombres a mar, en una època en la qual es coneixen molt bé els perills del sol, tot i que la majoria de gent, amb la dèria de la morenor, se'ls passi pel folre. De fet seria quelcom que no demanaria una gran despesa, avui hi ha molts recursos, teles barates i mòbils, és qüestió de voler-ho fer, vaja. No crec que això fes minvar el lloguer de gandules i para-sols, la veritat.

De vegades he enviat cartes als diaris sobre coses més profundes i no me les han publicat però aquesta, mira, devia fer gràcia o potser va semblar una beneiteria i per això va cridar l'atenció, no se sap mai.

A les platges barcelonines d'aleshores de vegades t'untaves de quitrà, que t'havies de treure a casa com podies. A la vora del mar s'aplegaven pedretes brillants, trossos de vidres, de fet, que els infants col·leccionaven amb afició tot i que quan perdien la mullena ja no eren tan boniques com quan les trobaves i les anaves posant a la galledeta. A l'aigua hi havien unes cordes on et podies agafar i que acabaven en una bóta, arribar a la bóta era tot un repte. Als banys llogaven flotadors i suros i també vestits de bany si calia.

Va ser una llàstima que es perdessin tots aquells establiments, a ciutats com Livorno tenen aquesta mena de negocis encara ben muntats. Al menys els de Sant Sebastià, que eren els millors, s'haurien hagut de conservar amb cura. En aquests hi havia també una gran piscina amb tobogan que tenia fama de ser molt perillosa i d'haver-s'hi ofegat algunes persones agosarades. 

Als banys no hi anàvem molt sovint, tan sols alguns diumenges d'estiu i encara a la tarda, en les poques hores de lleure del meu pobre pare, que treballava més hores que un ventilador. En tornar de la platja fèiem un altre extraordinari, comprar una gasosa, una cervesa i patates rosses, que era com dèiem aleshores a les patates fregides o xips. Les platges d'avui són tota una altra cosa i m'encanten, tot i que no hi vaig molt quan fa un sol excessiu. Estan netes, en general, tenen bones instal·lacions i són de franc, de moment. Han estat el llegat més popular, amable i evident dels canvis barcelonins del noranta-dos, avui molt magnificats, em sembla, ja que fa vint anys d'aquelles olimpíades i vint anys mitifiquen el que sigui. També vam perdre molts llençols en aquelles bugades tot i que més d'un es va fer l'aixovar sencer, cosa que ha quedat diluïda en el temps i la gran Barcelona turística del nostre present. 

Un tema sobre el qual s'ha parlat molt, crec que en excés, ha estat el de la prohibició del biquini, una prohibició que els costums van estellar aviat. De fet hi havia cartells explicitant aquesta prohició als establiments de banys però també molta gent estava en contra, més enllà dels poders públics, sobre l'ús de quelcom tan estrany. Recordo una discussió encesa, entre noies joves, al despatx, en la qual una gran majoria opinava que qui es posava un biquini era per provocar. De tota manera aviat es va veure la comoditat que comportaven les dues peces, sobre tot per anar al lavabo, i van començar a comercialitzar-se uns biquinis gairebé més tapats que no pas els vestits de bany fins que tot va semblar el passat i cadascú va fer el que volia i el deixaven. 

La platja, com el ball, era objecte d'atacs integristes religiosos, les parelles es grapejaven a l'aigua amb l'excusa -els nois- d'ensenyar a nedar a les noies, cosa que la meva mare condemnava sovint. Les cosines d'una amiga, més grans que nosaltres, no anaven mai als banys amb els promesos per tal que no les veiessin amb poca roba i es desvetllés la seva luxúria abans d'hora. Eren coses de l'època i de l'educació sentimental piconadora d'escoles i parròquies. Tot canvia, els costums també i la moral encara més, de vegades de forma ràpida però gairebé imperceptible. Tot i que no pas per tothom ni de la mateixa manera i en qualsevol moment pot haver-hi una regressió, s'ha d'anar amb compte.

Nora Ephron, el pas del temps i la supervivència del romanticisme

El primer que llegeixo és la darrera pàgina d'un llibre, així si em moro abans d'acabar-lo, ja sé el que passarà.

    Nora Ephron

Tot el que ens agrada és il·legal, immoral o engreixa

  (Charles Boyer a Tu i jo-Love affair)

En algun dels divertits llibres d'Ingrid Noll una dona gran fa una irònica reflexió sobre un moment trist de la seva vida, aquell en el qual veu com la seva pròpia filla treu unes ulleres per llegir, pel fet que ja ha arribat a l'edat de la vista cansada. És trist haver de recórrer a les ulleres a causa de l'edat però quan ho fan els fills, evidentment, la cosa ja arriba al súmmum.

Semblant al tema de les ulleres és el comprovar com gent a la qual has vist de petit, fills, filles, alumnes, veïnets, arriben al temps de la nostàlgia i la seva juventut sembla ja gairebé tan llunyana com la teva. Ahir mateix escoltava Jofre Bardagí recuperant de forma puntual els Glaucs, de la mateixa manera que durant els vuitanta recuperàvem els Sírex o els Mustang o durant la meva adolescència revifaven Machín i Jorge Sepúlveda.

El facebook em permet certificar com molts exalumnes els quals vaig conèixer petits i entremaliats són ara tots uns senyors i senyores, entendrits amb els seus fills, alguns dels qual ja són a frec de l'adolescència, i planyent el ràpid, inexorable, pas del temps i de les coses. 

Una pel·lícula emblemàtica del romanticisme adolescent del temps de la meva filla va ser, evidentment, When Harry Met Sally. En vam comprar una còpia evocadora, en vídeo, als encants, un diumenge de ja fa uns quants anys, quan la peli ja en devia tenir més de deu. Va ser aquella una pel·lícula romàntica i divertida i el gènere romàntic, per més que es tendeixi a la igualtat, desvetlla més afició en les noies. La directora era Nora Ephron, que també n'havia escrit el guió i que va morir fa un parell de dies, com és sabut, a una edat en la qual, avui, considerem que la gent encara és jove, setanta-un anys.

Aquella peli del Harry i la Sally gosaria dir que és una de les de culte de la meva filla, d'aquelles que sempre, fins que es faci molt velleta, tornarà a contemplar amb tendresa. Va ser una pel·lícula que li va sortir rodona, a la directora, que també n'era la guionista. Després en va fer d'altres, del mateix gènere, que no estaven malament del tot però que no van acabar de reeixir d'una forma tan completa, a més de fer-nos patir a causa dels esforços rejuvenidors de Meg Ryan. Fer una pel·lícula romàntica i distreta al mateix temps, que no caigui en la carrincloneria, que diverteixi però que també emocioni i que es pugui contemplar sense complexos és molt difícil. La bona comèdia sempre ha estat molt més difícil d'endegar que no pas la tragèdia desfermada, costa molt més fer riure que no pas fer plorar.

Sleepless in Seattle, Alguna cosa per a recordar, va ser un altre dels seus títols i, precisament, era una història que homenatjava una altra pel·lícula de culte, Tu i Jo, un conte una mica delirant de grans amors entre ricatxos desvagats i penedits, accidents inesperats i final feliç amb gratacel romàntic. La primera versió, la de 1939, amb Charles Boyer i Irene Dunne era també una de les pel·licules de culte de la meva mare, que la tenia en dvd i vídeo i em demanava molt sovint que li tornés a posar. Se'n va fer una versió en el meu temps, que no estava malament, amb Cary Grant i Deborah Kerr, i encara una altra que no va fer gaire soroll, amb Warren Beatty i Annette Bening. Em temo que el Harry i la Sally patiran posteritats revisitades. 


Per cert, la coneguda frase, tan repetida, sobre les coses que agraden i son il·legals, immorals o engreixen, la deia precisament Charles Boyer en aquella pel·lícula, per cert. Cosa que confirma les meves sospites, l'any 39 ja estava mal vist engreixar-se. A casa nostra, en aquell moment, no teníem problemes, el problema era subsistir i endrapar el que fos. De vegades no es vol entendre que en èpoques de misèria agradi llegir o contemplar en la ficció contes de fades sobre milionaris elegants i amors incombustibles, però és així, al menys per a la gent normaleta que no vol anar al cinema a patir sinó a somniar. També sol passar a l'inrevés, en èpoques de vaques grasses agrada anar a mentalitzar-se contemplant tot el contrari, potser per fer penitència de la nostra inevitable insolidaritat a nivell global.

Tenim tendència a pensar que les primeres versions són les millors, encara més si estan lligades a la nostra joventut, és clar, la memòria és traïdora i subjectiva. De tota manera el Harry i la Sally aguanten molt més bé el pas del temps que d'altres títols mítics de l'època com ara aquell pretensiós club dels poetes morts, cosa que ja vaig profetizar a la meva cinèfila filla en aquells darrers anys de la dècada dels vuitanta. 

Nora Ephron no podrà fer més cinema ni escriure de nou, ni ironitzar sobre coses com ara la suposada felicitat i riquesa personal i espiritual que comporta l'envelliment. quan el que passa és que tot et penja, estiguis prima o grassoneta. Ha mort de leucèmia, una malaltia que avui sembla que es pugui curar sense problemes, si lluites, en un país en el qual sembla que també tot es pugui arranjar si tens diners. La tendència a aquest orgull vitalista dels nostres temps arriba a cotes ridícules que, si jo fos creient, definiria com a pecat capital de supèrbia. Tots morirem i per això Ephron, que ho sabia molt bé, llegia sempre el final de les novel·les, cosa que fa alguns anys que també tinc tendència a fer jo, deu ser l'edat.

Oficis que es perden: lladres clàssics i serenos populars

Imatge: Azulejos artísticos Bondia

Ahir, després de la xerrada sobre Jujol, es va improvisar una tertúlia informal en la qual van sortir propostes sobre futurs temes relacionats amb el barri. El senyor Agustí Mercader, una mena d'erudit local amb una memòria prodigiosa, va suggerir que caldria algun dia parlar dels delinquents clàssics poble-sequins. Ell mateix ens en va evocar uns quants, entre els quals un tal Boira i un altre al qual deien el Muntanya a causa de la seva alçada i presència física. Aquests lladres, com és força habitual, eren al barri uns bons veïns i no es ficaven amb ningú que no es fiqués amb ells. Aquest Muntanya mantenia una família convencional i feia gairebé un horari funcionarial.Sembla que el seu camp d'acció era més aviat cap a les Corts. El Boira sortia cada dia de casa amb alguna disfressa, capellà, dona, frare, tramviaire... Aquestes disfresses sembla que feien les delícies dels veïns, sobretot dels infants. Tant l'un com l'altre dominaven diferents especialitats de robatori ja que n'hi havia un munt, moltes de les quals ja existien en segles passats.

El Navarro pare, un dels implicats en l'assassinat de Carmen Broto, era també un lladre especialitzat i que havia col·laborat amb la polícia fent de confident i escrivint un manual que especificava els mètodes i eines de robatori més habituals, tot un clàssic. 

Tafanejant per l'hemeroteca de La Vanguardia m'he ensopegat amb una notícia que explica la mort d'aquest Boira, amb només trenta anys, a mans d'un altre delinqüent. Els fets van passar la vigilia de Nadal de 1950, van trobar Alfons Boira a la porta de casa seva, al carrer de Blai, amb ferides d'arma blanca que li van causar la mort. El seu atacant havia estat un altre delinqüent al qual van detenir a L'Hospitalet, en un bar, i sembla que el motiu va ser una discussió per coses de l'ofici. 

Sempre ens sembla que moltes coses abans no passaven però el fet és que sempre hi ha hagut de tot i més.  La delinqüència de poca volada, com aquesta -cap d'aquests dos lladres no va fer mai mal a ningú en el moment de robar- acostuma a trobar-se entre les classes més humils i marginals. Per això durant la postguerra va anar, sigui dit amb tots els respectes, parlant en castellà. I per això sovint se'ns fa estrany llegir literatura de ficció on hi trobem algun tipus d'argot lingüístic relacionat amb el tema. Vam perdre aquest argot després de Vallmitjana, autor que va saber reflectir de forma molt colorista i realista aquell català barrejat de caló que era el característic de les barriades més pobres de la ciutat, abans de la guerra. Les formes dialectals barcelonines han estat absolutament menystingudes, etiquetades de xava i considerades incorrectes i lletges. Encara hi ha qui creu, de bona fe, que el català de Girona o de Lleida són millors. Vallmitjana no va tenir seguidors i aquí no hem tingut cantants de coses com els tangos, que van recollir l'argot lunfardo, per exemple. 

La delinqüència, la crònica negra i fins i tot les crims sagnants tenen, per a la gent normaleta, una estranya i morbosa atracció, que explica l'afició a la novel·la negra, avui desbordada, i a les pel·lícules de violència, sang i fetge. Potser en el fons és por i una manera com una altra de conjurar el mal, passar per la catarsi de viure aquesta mena de coses de forma simulada. 

Al meu barri hi va residir durant molt de temps, ja en èpoques modernes, una bona part de la banda dels peruans. Una persona que conec va explicar que un d'ells era un molt bon veí que fins i tot arreglava panys i forrellats, i que a ella li va fer una d'aquestes feines en una ocasió. Més endavant es va assabentar que era un dels caps de la banda. Etiquetar una banda amb quelcom que faci referència al seu origen geogràfic és perillós, es presta a malentesos i fins i tot a què els pobres peruans normals i corrents que treballen, viuen i estudien per les nostres terres hagin de ser objecte de brometes amb poca gràcia. Quan el Vaticà va ser monopolitzat pels Borja és ben sabut que deien quelcom com ara O Dio, La Chiesa romana in mani dei catalani i segurament se'ns identificava com una mena de banda ambiciosa amb aspiracions de poder absolut, a tots plegats.


De fet, la nostra ha estat també una terra de bandolers i lladregots autòctons, com explica Cervantes quan fa arribar el Quixot a Barcelona per camins vorejats de penjats a causa de les seves malifetes. O com recull La punyalada, en el context d'uns anys sense cap mena de control dels camins i les muntanyes. No sé si entre la delinqüència catalanista més moderna, de poca volada, hi podríem incloure el Pijoaparte, tot i que vivia i treballava a ciutat i la seva relació amb la burgesia més genuïna va esdevenir complexa. De tota manera, no tots, ai, eren fabricants, pagesos i botiguers. Ni ho eren, ni ho són.

Josep Maria Jujol: religiós 'però' senzill

Per un atzar afortunat tenim al meu barri la primera casa de veïns en la qual va col·laborar l'arquitecte -i moltes coses més- Josep Maria Jujol. Cada mes fem una xerrada sobre aspectes relacionats amb el Poble-sec, tot i que hem anat ampliant horitzons, i la que teníem prevista per al mes de juny va fallar, així que em vaig oferir per fer-ne una sobre aquest artista. He de dir que fins fa quatre dies era ignorant en la matèria i que l'arquitectura no és pas quelcom que em tregui la son. Però,  afortunadament, avui tenim wikipedia i, encara més, compto amb un magnífic llibre editat per Meteora, de la historiadora Montserrat Duran, sobre aquest personatge, així que faré el que podré.

Avui llegia el blog d'Allau, en el qual comenta com s'ha ocultat o tergiversat, durant anys, l'homosexualitat de Garcia Lorca. Ara sembla que podem parlar de tot amb certa llibertat però mentre preparava aquesta xerrada m'he adonat que hi ha temes que encara són espinosos i que ens són presentat amb mitges veritats. Quan algú dels nostres grans personatges catalans, en la seva biografia, i sovint per complexes circumstàncies, mostra que durant la guerra va optar pel bàndol franquista, es disfressa la informació o, senzillament, es passa per alt, com es feia durant el franquisme amb els altres. Vegeu el que diu viquipèdia sobre aquest període en la vida de l'arquitecte, que tant el va afectar personalment:

Com molts arquitectes modernistes catalans, Jujol va viure un període d'exaltació dels valors catalanistes i d'allunyament polític, econòmic i cultural de Madrid. La defensa dels seus ideals va fer que patís penalitats durant la guerra civil afectant-li seriosament la salut i la seva capacitat d'acceptar projectes grans.

Llegint aquest paràgraf podríem pensar que els ideals catalanistes i antimadrilenys el van perjudicar durant la guerra i que, per tant, Jujol devia prendre partit per la República. No ho diu amb claredat, és clar. Després ja es passa a la postguerra i aleshores s'ha de dir, ni que sigui de forma subtilíssima que Jujol va col·laborar en monuments i esglésies de l'època.

Jujol, com ho va ser el mateix Gaudí, eren persones d'una gran religiositat. Jujol va pertànyer a alguna confraria i l'anticlericalisme d'aquells anys el va fer prendre partit a favor de la defensa dels valors religiosos. Va amagar i ajudar alguns capellans i va participar en celebracions religioses clandestines. També va ser apartat d'alguns càrrecs docents. El llibre que menciono ho explica de forma clara, potser sense aprofundir-hi massa, cert

La versio en castella, wikipedia, també té les seves curiositats. Vegeu:

Durante la guerra civil (1936-39) se refugia en Sant Joan Despí donde protegerá personalmente a algunos perseguidos como el Reverendo D Pedro Simó. Tras la guerra pasa por graves problemas económicos si bien continuó dando clases en la Escuela de barcelona (a arquitectos como Coderch o Bohigas). Murió en Barcelona el 1 de mayo de 1949. Hombre muy religioso, pero de carácter íntimo, afable y muy sencillo.

En aquesta versió s'admet que l'arquitecte protegeix alguns capellans. El que em sobta és la darrera frase, un home molt religiós però de bon caràcter. La veritat és que aquest però sobra, si no és que vol dir, tot plegat, que malgrat ser molt religiós era bona persona, una persona normal. És un detallet, però un detallet molt curiós i tendenciós. Sempre s'ha de llegir entre línies, posant atenció a les subordinacions i la puntuació, armes carregades de futur, pel que sembla.

Ja seria hora que acceptéssim que molta bona gent va optar per aquest bàndol, tot i que després se'n desenganyés, a causa de les seves creences religioses i perquè va viure de forma brutal aquells dies en els quals s'estossinava creients i capellans de forma indiscriminada. Més d'una persona gran més aviat d'esquerres m'havia explicat, quan jo era joveneta, que la FAI va fer més franquistes que en Franco. Per tant, s'entén que un home com Jujol, en l'obra del qual hi ha en tot moment simbologia relacionada amb la religió catòlica actués com va actuar.  Fer volar colomets a l'hora d'explicar-ne el capteniment no fa cap bé a la comprensió de la complexa realitat d'aquells anys.

No és l'únic cas amb el qual m'he trobat. En una historia de L'Hospitalet publicada fa uns anys em vaig ensopegar amb llargues explicacions sobre la resistència antifranquista i les lluites de la postguerra però la repressió republicana, que va acabar amb innocents com ara un pobre compositor jove de sardanes que anava a missa, o la mort d'una persona tan estimada per tothom com Just Oliveras, s'oblidaven.

No sempre el dissimul biogràfic és en el mateix sentit. La placa que es va col·locar a la casa on va néixer Francesc Boix no inclou la seva militància comunista i es reconverteix en un antifranquista. Sé que el tema va provocar debats però crec que precisament el comunisme el va fer antifranquista i, a més, acabada la guerra va col·laborar a França, de forma activa, en el diari L'Humanité i en d'altres publicacions militants fins que, malauradament, va morir de forma prematura, molt jove. 

Avui això de comunista tampoc no està ben vist i, de fet, els partits que se'n deien ja han anat reconvertint la seva definició i les seves sigles.  En podria mencionar molts més exemples, d'aquesta manera de disfressar, dissimular, suprimir o reconvertir militàncies, ideologies, comportaments. Les enciclopèdies, virtuals o tradicionals, estan plenes d'aquesta mena de coses. I, pel que fa a la xarxa, comparar les versions catalanes i castellanes de les biografies sovint podria ser objecte de tot un estudi sobre la comunicació tendenciosa i les nostres dèries i misèries a l'hora d'admetre que no tot és com ens agradaria o com ens sembla que hauria d'haver estat.

Si en les mateixes famílies hi ha hagut de tot, per molts motius, no veig que calgui lliscar per damunt de les realitats vitals de forma tan barroera, la veritat.

XERRADA: Josep Maria Jujol. De Barcelona a Tarragona, passant pel Poble-sec.

               Biblioteca Francesc Boix (Blai, 34)

               Dimarts, 26 de juny de 2012 (19:30 a 21:00)

INFALIBILITAT DOGMÀTICA

Vaig llegir fa anys que quan es va proclamar el dogma de la infalibilitat papal alguns intel·lectuals es van separar de l'església catòlica, decisió que en aquell avui llunyà 1870, no era fàcil de prendre.  

S'ha criticat força el fet d'haver de creure per fe però el cert és que, molt més enllà de les religions, creiem moltes coses per fe, sense comprovar-les ni poder-les comprovar, coses que sovint pertanyen al camp científic, fins i tot.

La fe es té en les idees, en determinades persones, en diaris, àdhuc en partits polítics. Un cert grau de fe en alguna cosa potser és imprescindible però aquesta fe sempre hauria d'anar acompanyada d'un sentit crític disposat a revisar les nostres incondicionalitats.

Un acudit publicat al Café de Ocata i un comentari a la mateixa entrada que m'ha portat a un escrit periodístic incideixen en la fe actual, infantil i juvenil, però també adulta, sobre tot allò que es troba a internet.

Aquesta fe, però, no és tan diferent d'aquella que produeixen els llibres. Ah, els llibres. He trobat moltes errades i mentides a enciclopèdies com la de la GEC però no fa gaire algú em va dir que encara es refiava més d'aquesta enciclopèdia que no pas de wikipedia! Suposava que els garbells que passaven les enciclopèdies de paper eren molt més sòlids, cosa que avui sabem que no era així ni de bon tros.

El llibre s'ha considerat i es considera un valor absolut. Hi ha frases molt brillants sobre llibres i lectura, ahir mateix en llegia unes quantes pel facebook. En el fons, com fem tantes vegades, es confon l'objecte, el mitjà, amb el contingut. Hi ha llibres absolutaments prescindibles i llegir no fa lliure ni res d'això. A través de l'alfabetització també s'ha adoctrinat. I molt. De fet, l'alfabetització de les masses ha tingut molt sovint una intenció molt més adoctrinadora que no pas alliberadora tot i que, evidentment, comptar a nivell general amb eines avui imprescindibles, com el llegir i escriure, és tota una fita.

Això de l'adoctrinament lletrat impartit pels capellans -a doctrina- ho vaig escoltar i debatre fa anys en una xerrada d'aquelles amb marxisme al rerefons. Malauradament, molts dels qui criticaven l'adoctrinament alfabetitzat catòlic acabaven fent el mateix. Els textos que s'utilitzaven en algunes escoles d'adults durant els setanta eren també força dogmàtics. Un company de feina, en època transicional, va deixar una d'aquelles cel·lules famoses i el partit pel fet que no feien res més que llegir passatges del llibre vermell del senyor Mao com si es tractés de fer màgia conscienciadora.

Pel que fa al tema religiós, recordo fa anys unes xerrades molt interessants d'un antropòleg català, en les quals incidia en com un mateix tema és creïble o no segons en quin context s'explica i, en concret, parlava de Pinotxo a dins de la balena en comparació amb Jonàs. Avui Jonàs ens sembla tan de conte com el mateix ninotet de fusta, la veritat, i l'exemple ja no seria tan ben acollit però durant anys i panys les  històries bíbliques no van ser qüestionades.

En l'actualitat molts saberuts ens avisen dels errors de la xarxa i, com que hi ha una tendència perillosa a tractar la gent gran com a criatures, els experts ens diuen que anem al tanto. De vegades, els qui ho diuen i escriuen tenen cert ressentiment perquè precisament són ells mateixos els qui s'han deixat enredar, com un periodista que escoltava fa poc per la ràdio.

Aquest senyor, després de fer una prèdica sobre el tema, en el marc d'una tertúlia, va admetre que ell mateix havia escrit un article a l'entorn d'una fotografia que havia resultat trucada, en concret la d'un basar xinès on veien pancartes per a indignats, una imatge que va resultar, com tantes, ser un muntatge. Se sentia estafat però ell, per feina, havia de ser molt més curós amb les fons que no pas la resta dels mortals, em sembla.

Avui no podem creure ni tan sols el que veiem, les imatges es poden manipular de forma molt artística i reeixida, sempre ha estat així però avui la tècnica ha millorat. No et pots refiar d'internet però tampoc no et pots refiar dels llibres. I molt menys, dels experts. Un munt de coses suposadament científiques o mèdiques   han resultat falses o mitges veritats, amb el temps. 

S'han criticat molt els disbarats que els confessors amollaven sobre temes sexuals, com ara la masturbació. Però molts dels llibres en els quals s'avisava dels perills de l'onanisme i les seves greus seqüele·les, com ara la ceguesa, eren escrits per metges i no sempre per metges creients.

Una bona amiga es va empipar quan va constatar que les dades històriques d'una novel·la de gènere que li havia agradat molt eren falses o retocades. A les novel·les se'ls ha de demanar que siguin novel·les i poca cosa més, encara que ens la situïn en l'Imperi Romà o l'Anglaterra victoriana. Pel que fa als llibres d'història, als acadèmics, també ens poden enredar i per això s'ha de comptar sempre amb fonts diverses, el més contrastades possible. Malgrat això cal admetre que durant anys i panys aquestes fonts venien del poder i dels poders i que encara avui passa quelcom semblant, ni que aquests poders siguin poders acadèmics o polítics. Un recurs actual, la memòria oral, s'ha mostrat també molt poc fiable. La memòria ens autoenganya de forma molt hàbil, què hi farem.

Fa uns dies llegia un llibre per fer-ne una ressenya, una novel·leta policíaca italiana. Com en tants casos, aquest tipus de literatura té més valor pels ambients que reflecteix que no pas per la història. L'autor és un escriptor jove i brillant amb un gran poder per ironitzar. En un dels fragments al·ludeix a aquest tema, a la tendència a recolzar-nos en axiomes que no volem verificar ja que donem crèdit al telediari, el capellà o el partit i fa referència a un acudit que es veu que es molt conegut a itàlia i que el traductor explica a peu de pàgina, relacionat amb aquestes fes laiques del nostre temps:

Un fill diu al pare, comunista fervent, papa, saps que els cocodrils volen? El pare, empipat, pregunta qui li ha dit aquella bestiesa i abans el fill no respongui es posa a criticar l'escola on ensenyen aquesta mena de coses absurdes i assegura que l'endemà s'anirà a queixar de forma seriosa. Però, pare, ho he llegit a 'L'Unità', diu el fill. Aquest diari és una publicació històrica de l'antic Partit Comunista, avui reconvertit en Partit Demòcrata d'Esquerra, com tants altres. Aleshores el pare replica, a veure, els cocodrils sí que volen, bé, de fet, voleien!!!

De la sacralització del llibre i de la confusió entre objecte i contingut n'han vingut els penjaments sobre el pobre llibre electrònic, tan còmode, al qual se li nega gust, olor i el poder de generar devocions futures. Que agradi un objecte, llibre, gerro o moble de la saleta, és molt natural, agafem carinyo a les coses, a les nostres coses i també n'agafarem a aquests estris moderns quan esdevinguin arqueologia tecnològica i ja no funcionin a tot rendiment. Però els llibres s'han de jutjar, com tantes coses, pel contingut, al capdavall. I aquest pot ser bo o dolent, positiu o negatiu, mereixedor de posteritat o de condemna a l'oblit. 

Internet enganya, és clar. El que hi diu li posem la gent i la gent enganyem o ens enganyem amb una gran facilitat. Els llibres d'història, els articles periodístics, els fa la gent i ningú no és tan objectiu com per dir una veritat que no respongui als propis dogmes, tots en tenim alguns. O és dogma de fe o està comprovat científicament o s'ha fet el document davant de notari. Sempre hi ha algun suport seriós que vol fer inqüestionable el que sigui però els homes i les dones ens hem de moure entre dubtes i fragilitats tot i que la nostra necessitat de seguretats ens porti de forma voluntària o inconscient vers camins que volem creure definitius i que sempre són incerts.  


Creure que som millors pel fet de llegir molt o que la nostra vida serà més rica i plena llegint, considerant la lectura com una mena de valor absolut, és una mostra més de l'urc humà dels mortals i de la necessitat de creure en dogmes. Tot depèn del què, del com, dels objectius, dels resultats, del context. El que dic de la lectura val per a l'esport i per a tota mena d'aficions lloables i enriquidores. Ho dic jo, que llegeixo força -molt, considerant la mitjana nacional- i que, a més, he aconseguit fins i tot que el llegir no em fes perdre l'escriure. 

PREMIS BLOGAIRES

La Glòria del blog ARBRE DE FOC i el Vicent d'ILERCAVÒNIA m'han concedit aquest premi, cosa que els agraeixo molt.  Pensava declinar, com en d'altres ocasionsm la invitació a recomanar blogs, he vist que la majoria d'aquells que segueixo, amb menys de dos-cents seguidors, ja han rebut aquest premi i darrerament he fet poques descobertes ja que no viatjo tant per la xarxa com en d'altres temps. De tota manera, he reduït el nombre de seguidors a menys de cent, amb alguna excepció, i al final m'he decidit a mencionar-ne cinc per cada premi rebut, que he mirat que fossin variats i actualitzats. Podrien ser molts altres, segur, no diuen que triar és trair? 

Per cert, algú sap qui va inventar aquest premi i la raó del seu nom? Estic intrigada.

Memòria de Sants

M'agraden molt els blogs d'història. Si són d'història barcelonina, encara més. I si són d'un barri proper, ja no cal fer més comentaris.

Apunts de metafísica quotidiana

El títol ho diu tot. No hi ha res més metafísic que la quotidianeïtat.

Rebaixes

Poesies, dibuixos i pintures del Iaio Anton. Per raons òbvies i generacionals tinc debilitat pels blogs menats per gent de la meva quinta i les anteriors. L'experiència és un grau.

Quimeres

Mai insistiré prou en la necessitat de més comunicació, blogaire o el que sigui, amb la resta d'això una mica malmès que en diem Països Catalans. L'autor és de Gandia, ja està dit tot.

Un Salt al mon

Un clàssic incombustible, dels primers blogs que vaig seguir, tot i que avui no sigui tan actiu com en èpoques passades continua mantenint la flama de la continuïtat. 

Provisionals

Un clàssic entre els clàssics. Llengua, cultura i continuïtat. Aquest té més de cent seguidors, per cert, però no arriba als cent cinquanta.

La vida té vida pròpia

Poesies i proses poètiques de Sònia Moll. Per llegir amb tranquil·litat.

MÓN-RA-MON

Intimista i quotidià, de tot una mica. Un altre avi en actiu.

Paleta de colors de la Maria Antònia

Obra plàstica d'una bona amiga i una bona artista

ANOARRA 

El blog de poesia d'en Francesc Puigcarbó. De forma inexplicable considerant que és el blogaire per definició i un molt bon poeta, només compta amb vint i pocs seguidors.

Dones d'altres temps: Leonor López de Córdoba

Me casó mi padre de siete años con Ruy Gutiérrez de Henestrosa, hijo de Juan Ferrández de Henestrosa, camarero mayor del señor rey don Pedro y su Chanziller mayor del sello de la puridad, y mayordomo mayor de la reyna doña Blanca su muger, el qual casó con doña María de Haro, señora de Haro y los Cameros;¹ y a mi marido quedáronle muchos vienes de su padre y muchos lugares, y alcanzaba treszientos de a cavallo suyos, a quarenta madejas de aljófar, tan grueso como garvanzos, a quinientos moros e moras y dos mill marcos de plata en bajilla; y las joyas y preseas de su casa no las pudieran escrevir en dos pliegos de papel; y esto le cupo del dicho su padre y madre porque otro fijo y heredero non tenían: a mí me dio mi padre veinte mill doblas en casamiento y residíamos en Carmona con las fijas del señor rey don Pedro, mi marido y yo e mis cuñados, maridos de mis hermanas, y un hermano mío que se llamaba don Lope López de Córdoba Carrillo (Memorias)

Cercant històries del passat per al meu blog d'història m'he ensopegat amb la vida d'una senyora que crec que paga la pena explicar aquí ja que encara són  molt poc conegudes les seves tragèdies personals. Segurament en el seu temps i en el nostre moltes dones han passat penes tant o més gruixudes, però la singularitat de Leonor López de Córdoba rau en el fet que va ser autora d'una autobiografia, la primera d'una dona, en castellà, en la qual explica de forma molt gràfica les seves desgràcies i que ens fa entendre una mica la mentalitat d'una noble caiguda en desgràcia en època medieval. Una època en la qual començaven a brillar algunes llunyanes llumetes humanístiques, tot s'ha de dir.

Fa temps una persona coneguda, experta en història contemporània, em criticava de forma aspre i condemnatòria les idees de Sant Agustí, com si el bon senyor fos un pervers ideòleg de l'extrema dreta nostrada. El sistema universitari actual ha contribuït a aquesta mena de coses, cadascú sap molt de molt poc, no es té una idea global de la història i, encara menys, dels canvis en les mentalitats. Llegir-ho tot en clau marxista va ésser saludable durant un temps però ha possibilitat molts malentesos, que una gran part de la novel·la històrica actual no ha fet res més que engreixar.

Aquesta Leonor va néixer a Calatayud, en una bona família. Com era costum la van casar de molt petitona amb un senyor del seu braç. El seu pare va ser, malauradament, del bàndol dels vençuts, en el marc d'aquelles guerres medievals d'una època complexa de la qual, a escola, només en n'explicaven sucoses anècdotes d'aquelles per recordar tota la vida, com ara allò de ni quito ni pongo rey pero ayudo a mi señor.

De fet, el pare de Leonor defensava la legalitat, o sigui, el rei Pere I, dit el Cruel, (o el justicier, segons qui en parla)  però com és sabut Enric de Trastàmara, gràcies a Du Guesclin i a d'altres ajudes internacionals va ser qui va guanyar el regne castellà. El pare de la noia va ser executat i ella, el seu marit i tota la seva família, empresonats a Sevilla, en unes condicions lamentables, carregats de cadenes per tot arreu i passant fam. A tot plegat s'hi van sumar pestes i malalties. Tots van morir, excepció feta de Leonor i el seu marit, que quan van entrar a la presó devien ser unes criatures, considerant que vuit anys després, quan els van alliberar, ella tenia divuit anys.

El marit va marxar cap a terres extremenyes, intentant recuperar una part del patrimoni i ella va haver de viure de la caritat d'alguns parents, cosa que era un gran deshonor per a la gent de sang blava. Leonor era molt devota de Déu i de la seva Mare, resava rastelleres de tres-centes avemaries.Aquella religiositat era pràcticament màgia i aquell Déu, un senyor feudal més que exigia vasallatge i submissió. El marit va tornar i van tenir fills, dels quals tan sols en van sobreviure un parell, noi i noia. 

Leonor va recollir un nen jueu amb ocasió d'un dels molts atacs als calls que es donaven en aquella època de crisi. Va creure que allò era un senyal de Déu, el va fer batejar i en va tenir cura, fins al punt que quan el nen va emmalaltir, durant una altra epidèmia de pesta, va ordenar a un dels seus fills que el vetllés. El fill es va encomanar i va morir però el nen va sobreviure. Les memòries de Leonor ens expliquen totes aquestes desgràcies i algun fet que mostra que quan calia tenia el seu geni.

Leonor va demanar a la seva tia, que l'alimentava, que posés una porteta dissimulada entre les dues cases, la seva era un corral que li havien cedit, per tal de no patir el deshonor de mostrar a la gent la seva pobresa. La tieta ho va fer però, més endavant, per pressions de les filles i d'algunes criades, va tancar la porta i va sotmetre la dama a la vergonya. Ella, amb les seves mans, sembla que va escanyar una de les criades culpables d'aquell canvi cosa que no va tenir cap mena de transcendència jurídica.

No tot van ser penes a la vida de la dama. Va arribar a ser consellera de Caterina de Lancàster, una reina molt interessant, però aquesta etapa no ve explicada en les seves memòries tot i que pot ser que la documentació s'hagi perdut. Va ser la dona amb més poder polític de l'època, més enllà de la reina, cosa que li va comportar molts greuges i penjaments. Va acabar per caure en desgràcia de nou i la reina la va amenaçar de mort si no marxava lluny. Va morir a Còrdova, retirada, on té la seva tomba. 

Llegir aquestes memòries, que no són excessivament llargues, al menys el que se n'ha conservat, mostren coses que la història oficial no explica, com ara la situació d'una dona i la seva vulnerabilitat, tot i sent noble o el sentiment de l'honor i de pertànyer a una mena de raça aristocràtica que havia de mantenir la dignitat fins i tot en els moments més difícils i passant fam. També explica moltes coses sobre la religiositat de l'època que ho amarava tot i que no era res més que un grau elevat de feudalisme, amb un Déu que era qui decidia les coses i el destí de la gent. De fet, és molt possible que el dictat dels seus records a un escribà fos entès per la dama com un acte de devoció i de mostra del poder diví, tot i que també són un document en el qual s'incideix en la pròpia noblesa i s'intenten justificar determinades actuacions personals en el marc d'aquesta mateixa religiositat de l'època.

Les memòries es consideren un document molt sincer però hi ha hagut certa polèmica sobre un punt relacionat amb això de la noblesa. Leonor explica l'execució del pare com la d'un noble, una decapitació. En canvi d'altres testimonis creuen que el pare va ser executat de mala manera, o sigui, arrossegant-lo amb cavalls i tallant-li mans i peus abans de cremar-lo, cosa que Leonor hauria canviat per tal de no admetre una mort tan deshonrosa, no tant pel possible patiment sofert sinó pel que comportava morir com un home qualsevol. Precisament el pobre pare de Leonor, quan anava cap a la mort, es va ensopegar amb el Du Guesclin que li va dir que ja l'havia avisat del seu error en la tria de bàndol, cosa a la qual el condemnat va replicar que més s'estimava morir amb honor, sense  ser un traïdor, que no pas viure com ell. Du Guesclin va ser molt hàbil i va sobreviure a moltes coses, morint amb honors francesos, doncs així d'injusta és la vida.

Aquí podeu enllaçar a un vídeo del programa MUJERES EN LA HISTÒRIA que explica les peripècies d'aquesta dona tan singular i com les seves memòries són objecte de culte feminista i han gaudit d'una edició molt interessant en italià.

I aquí podeu llegir la seva autobiografia, en un document a cura de la Universitat de Sevilla. Les memòries s'havien donat per perdudes fins que se'n va trobar una còpia que avui es conserva a la Biblioteca Colombina de Sevilla.

A Córdova es donen uns premis que porten el seu nom i una novel·la que va guanyar el Premi Ateneu de Sevilla de novel·la històrica explica la seva vida. L'autora és Vicenta Márquez de la Plata. No l'he llegit, de moment, i no en puc dir res.

LA SITUACIÓ I L'ACTUACIÓ

No sé si només em passa a mí o és general però trobo que la gent del meu entorn que més es queixa de la situació econòmica és, precisament, aquella que no té problemes. He de dir que en un entorn de jubilats procedents de diferents capes de funcionariat o d'extreballadors de telefòniques, endeses, bancs i caixes qui més qui menys té la vida arregladeta i fins i tot, sense un esforç excessiu, pot donar un cop de mà a aquella part de la fillada que es troba en dificultats. Són precisament tots aquests i aquestes que continuen anant al teatre i als concerts i de viatge, tot i que potser aquest any, espantats, no van tan lluny, aquells que més em repeteixen això de que hi ha gent que ho passa molt malament i etcètera.

Un exemple mediàtic del tema són els tertulians en nòmina, també instal·lats en la queixa i en dir el que s'hauria de fer i no es fa, pluriempleats a ràdios i teles, i que podrien cedir espai a tants periodistes a l'atur o amb contracte escombraries. Total, per dir el que diuen, qualsevol que llegeixi un parell de diaris pot amollar reflexions fins i tot més brillants que les habituals i, de passada, fer bullir l'olla ni que sigui amb un òs de pernil.

Molta gent que sé que ho passa justet no es queixa, o es queixa poquet, pel fet que està tot el dia treballant del que pot, en negre o en gris, sobretot si no té manies a l'hora d'acceptar això que en diuen una feina per sota de la seva qualificació acadèmica.

No entenc que hi hagi tants problemes i tanta gent als bars i restaurants, com ara als del meu barri que darrerament s'ha convertit en un barri de tapes i cervesetes, i que omplen  a vessar des del dilluns al vespre. No entenc que tanta gent no s'estigui d'anar a veure madonnes i bruces espringstins i després em vingui amb queixes diverses i a fer el ploricó. Tampoc no m'agrada cert discurs suposadament educatiu a l'entorn de les retallades suposant que amb menys mitjans les coses es faran pitjor. Amb molts menys mitjans crec que fèiem coses força bé, molt bé, fa anys, molts anys, que jo ja sóc del temps del twist, això sí. I pel que fa al bar, en els anys de la meva infantesa i joventut era quelcom gairebé prohibit als treballadors seriosos anar-hi tot i que sempre hi ha hagut balafiadors socialment transversals, això sí. Però eren molt mal mirats per la gent treballadora-seriosa.

Crec que s'ha de reivindicar el que toqui i quan toqui, si pot ser sense perjudicar terceres persones que prou feina tenen a sobreviure i sense perdre de vista que en un món global, amb tots els nostres problemots, encara som dels privilegiats. Si hi ha moltes més necessitats, i n'hi deu haver quan institucions que em mereixen respecte com CARITAS ho afirmen, caldria organitzar-nos i fer que els qui encara bufem cullera amb una certa facilitat poguem contribuir a autoretallar-nos sense intervenció dels governs i a ajudar de forma directa aquests que sí que ho passen tan malament. 

Què hi ha ricatxos, estafadors, perversos dilapidadors dels nostres béns comuns? No en tinc cap dubte, però jo no hi puc fer res i dubto molt que tant de soroll de boixets i tan poques puntes serveixi per a res. El que si serveix és això que han fet alguns, pocs, ciutadans, endegar equips honrats que han assolit el poder municipal d'alguns poblets i des de la política convencional, formant grups independents, fins i tot vinculats a partits tradicionals, però amb ganes de treballar s'han arremangat intentant millorar l'estalvi i sanejar el possible. A l'hora de fer soroll és molt més fàcil aplegar gent amb ganes de brega que no pas quan es convoquen reunions per a feines concretes, possibles i constructives, la veritat.

Avui mateix comentava alguna cosa al blog del Miquel, sobre possibles voluntariats d'educadors jubilats, és quelcom que podria ajudar a fer minvar les mancances, però, ai, el voluntariat queda molt bé en teoria, en realitat fa molta por i amb molt poques excepcions està molt i molt mal organitzat.Volem que les coses funcionin com es pugui o conservar els nostres petits privilegis intocables guarnint-los amb retòrica suposadament esquerranosa però que, si es grata una mica, tan sols respon a corporativismes ancestrals?

Bertha Von Suttner i les guerres antigues

Avui fa anys de la mort, el 1914, de Bertha Von Suttner. Va ser una dona coratjosa, culta i pacifista radical en un món i una societat en la qual això de ser pacifista era pecat mortal. Va escriure una novel·la que hauria de ser de lectura obligatòria, Avall les armes! Aquesta novel·la va fer que la meva mare, i de rebot, més endavant, la meva filla, es diguessin Marta, com la seva protagonista, un alter ego de l'autora. Avui el nom de Marta és popular i ha estat de moda però en temps de la infantesa de la meva mare no era així. 

Von Suttner va ser Premi Nobel de la Pau l'any 1905. Donar premis Nobel de la Pau no vol dir que arribi la pau, la pau universal, ni tan sols una absència general i controlada de guerra. La guerra és el pitjor que hi ha per molt que avui sembla que lectures glorioses d'una certa violència reclamin guillotines i afusellaments. El desenvolupament econòmic demana una certa estabilitat de camins i fronteres. 

Aquesta dama va morir sense veure fets realitats els seus somnis. Potser va tenir sort de no haver de comprovar en què derivaven aquells dies de juliol de 1914, amb la primera gran carnisseria del nostre temps, amb la qual, segons diuen, s'estrenava de veritat el segle XX. Tenim tendència a creure que la Humanitat progressa de forma lineal però aquest segle tan proper al nostre ens demostra que en molts aspectes més aviat ha estat al contrari. Abans de la guerra del 14-19 s'havien escrit llibres i articles demostrant que una guerra europea era impossible. Veure el que es deia  i escrivia abans dels grans desastres fa pensar molt sobre la poca capacitat de profetització de futur de tots els experts.

La pau és fràgil i s'ha de conservar amb molta cura, fins i tot fent concessions que poden semblar una mica humiliants. Això ho sabien molt bé els nostres pares i avis que havien patit la guerra, els seus precedents i les seves llargues seqüel·les. No entenc la glorificació actual de les guerres passades ni la curiositat o l'exaltació que encara es percep de tant en tant sobre el tema. 

El pacifisme i la no violència són molt més que una actitud puntual o una proclama etèria. L'oblit en el qual han caigut personatges com Von Suttner en comparació amb d'altres més bel·licosos em sembla una mica preocupant. Quan algú afirma que ara estem com a la postguerra m'esgarrifo. La ignorància és molt agosarada, ja ho diuen.

Emili Teixidor, més enllà de 'Pa negre'

–Digue'm, Formiga Piga –li va demanar pel camí la tieta Marieta–, què hi vols veure allà dalt? 
–Vull veure com és el món i quins secrets té. 
–No hi ha res a veure, amiga Piga, tot el que puja, baixa, o sigui que a la terra que trepitges hi pots veure tot el que hi ha al món. Els arbres més alts, els núvols més lleugers, fins i tot la pluja que cau del cel, tot ha sortit abans de la terra. Tot puja, s'aguanta un temps enlaire, i després torna a caure. Aquest és el secret del món." 

(Del llibre L'amiga més amiga de la Formiga Piga) 


Diem que en general –en general– l'escola, que vol dir els mestres, ho fan molt bé. Sobretot amb els mitjans que la societat posa a les seves mans. Ara bé, a l'escola s'hi va a fer esport i números i lletres i geografia i història i tot allò que compon un programa com cal. Però allò que fa que una escola sigui una escola i no un magatzem de galifardeus on s'emmagatzemen coneixements, la majoria amb data de caducitat, és el gust i l'estimació i la responsabilitat de l'estudi rigorós. És l'únic lloc on trobarem una institució exclusivament dedicada per vocació i professió a passar el llegat cultural de la humanitat a les noves generacions. És l'únic lloc on sentiran la crida a la vocació d'allò que els budistes en diuen mushotoku, que vol dir abscència d'esperit de profit, la pràctica sense fi utilitari i immediat, la recerca gratuïta. Crear i treballar per la pura joia de la creació, de la feina ben feta, això només ho trobaran a l'escola, no a cap activitat extraescolar, per útil i important que pugui ser. Recordem-ho: la descoberta d'allò que som veritablement, de la nostra autèntica naturalesa, de la nostra secreta vocació, només la farem –o l'hauríem de fer– a l'escola. 

("El nou curs, 18-IX-1990", del llibre En veu alta. Escrits per a la ràdio) 




Sempre que recordo algú al blog, ja sigui pel fet que ha mort o perquè evoquem algun aniversari de la seva mort o el seu naixement, m'agrada posar una fotografia de gran i una altra de quan era més jove. He buscat per la xarxa, de forma apressada, i d'Emili Teixidor tan sols n'he trobat amb facilitat d'actuals, amb l'aspecte que tenia aquests darrers anys, lluitant ja amb la malaltia, sempre amb el seu somriure característic.

I és que sembla que Teixidor només és Pa Negre i les seves seqüeles mediàtiques. No vaig arribar a conèixer personalment a Teixidor però en els anys de la meva joventut l'escriptor i pedagog tenia molta relació amb Rosa Sensat. A l'escola que ell va contribuir a muntar, Patmos, vaig assistir a una de les meves primeres Escoles d'Estiu, precisament ara farà anys, en aquells juliols transicionals dels setanta. Era contradictori tot plegat, demanar igualtat i fer escoles d'estius en establiments d'elit. Tot i que aquelles escoles d'elit eren aleshores molt més còmodes per als assistents que no pas les institucions públiques que han anat acollint les de després: pins, bosc, zones enjardinades, piscina, aules boniques i ben dissenyades... Jo, aleshores, feia poc temps que treballava i les escoles públiques tenien mancances a dojo. No ens adonem del molt que hem avançat  en aspectes que semblen tan sols materials però que són també una mena de declaració de principis per part de la societat.

D'aquella època, del que es volia fer i del que es podia fer, o del que es va fer i del que es va desfer, algun dia n'haurem d'escriure sense complexos ni correcció política, amb una mica d'autocrítica i sense cofoïsme. Penso sovint que les paraules i les proclames amagaven moltes febleses. Però, certament, hi havia tot un doll d'iniciatives esplèndides, com ara la d'endegar col·leccions de noves lectures per als infants i als joves. Teixidor i d'altres escriptors, com Joaquim Carbó, en van ser els capdavanters, a l'entorn de Cavall Fort. També he de dir que tot plegat floria en indrets una mica elitistes que encara ignoraven moltes realitats properes però tot va anar canviant i integrant noves generacions de tota mena.

Tinc la teoria que sovint qui ha treballat per infants ho té molt més magre, quan vol fer alguna cosa en el món,  encara que no ho volguem acceptar més prestigiós, dels adults. Un escriptor que ha triomfat en el món de la literatura per a grans pot escriure per a infants alguna coseta i segur que és ben acollit. A l'inrevés ho té molt més magre. Jo crec que aquest va ser el cas de Teixidor, fins arribar a la ràdio i a tot això del Pa negre i també d'altres escriptors com ara Joaquim Carbó o, més actualment, el mateix Jaume Cela. Carbó no ha tingut el seu Pa negre, per exemple, i és una llàstima.

Administrativament també les coses van així. Un llicenciat ha pogut, en algunes èpoques, dedicar-se a l'escola primària. Els mestres sempre ho han tingut molt malament per accedir a l'ensenyament mitjà o superior. Per a un mestre promocionar-se volia dir canviar de feina, fer una nova carrera, deixar l'escola, anar a donar classes a l'institut, a la Universitat, a un ICE. Els bons mestres amb una mica d'ambició s'han vist empesos a deixar la seva feina de base. I així ens ha anat a escola.

Tot i que hauria de rellegir avui alguns dels seus llibres he de dir que com a escriptor d'adults Emili Teixidor no és dels meus autors de capçalera, ho escric amb tots els respectes i considero que en això de la literatura tot són gustos i tendències, nosaltres mateixos també canvíem molt. Pa negre em sembla un llibre molt ben escrit, una mena de testament lingüístic però com a novel·la no em va acabar de fer el pes. De fet, la pel·lícula, que tampoc no em va convèncer, canvia moltes coses per tal de que hi hagi més acció. Tampoc la pel·lícula no em va agradar, ho sento, i ja sé que dir això és gairebé com dir que ets de l'Espanyol i no del Barça, doncs som en un país petit on t'exigeixen devocions incondicionals un dia sí i un altre també. M'alegra molt, però, que l'escriptor  pogués rebre, en aquests darrers anys, l'èxit i el reconeixement, i m'imagino que també alguns guanys menys abstractes, a causa del soroll que va fer la pel·lícula. 

En algunes ressenyes dels diaris, a l'entorn de la seva mort, tan sols remarquen això del Pa Negre. Jo crec que la tasca pedagògica i a l'entorn de la literatura per a infants i joves d'Emili Teixidor té molt més pes en el conjunt de la seva biografia que aquesta cirereta o que el sempre relatiu èxit mediàtic a causa de les seves intervencions, ponderades i interessants, a la ràdio. Per cert, Teixidor, com Maria Aurèlia Capmany, tenien una veu molt adient al mitjà radiofònic, televisiu. D'aquelles veus que em vénen al cap de tant en tant i que no voldria oblidar.

Emili Teixidor ha estat un home polièdric, un intel·lectual complet, molt més que l'autor de Pa Negre i em sap greu, avui, que els obituaris de circumstàncies no aprofundeixin una mica més en la seva tasca en tants camps, tenia una gran preparació, un munt de carreres, magisteri, pedagogia, dret, filosofia i lletres, periodisme. Descansi en pau.