Dones i poesia a la literatura catalana

L’amic Saragatona ha penjat al blog un bell poema de Concepció G. Maluquer (quina mania de dissimular els cognoms castellans que tenim, ai), escriptora avui, crec, poc coneguda. Per diferents circumstàncies m’han encarregat una xerrada per als components d’un grup de lectura de jubilats i he triat ‘dona i poesia a la literatura catalana’. La veritat és que hem tingut i tenim molt bones poetesses (he de dir poeta o poetessa? amb tantes tendències diverses ja no sé per on navego), però malgrat les bones intencions, a l’hora de la veritat no tenen el ressò mediàtic ni canònic dels senyors. Encara bo que van donar el premi a Abelló, val més tard que mai, és clar.

M’adono que al blog he penjat en ocasions poemes de senyores i hi he fet referència. De tota manera acceptaré suggeriments, doncs segur que n’hi haurà unes quantes que se m’escaparan a l’hora de parlar-ne.

D’entrada i cito de memòria: Maria Antònia Salvà, Clementina Arderiu, Maria Àngels Anglada, Montserrat Abelló, Joana Raspall, Concepció G. Maluquer, Carme Guasch, Rosa Leveroni, Celia Viñas, Mercè Rodoreda, Quima Jaume... M’adono que em falta gent jove, ep. S’accepten referències i poemes.

Evocacions samuntanes

Amb això del Facebook, carrer de moda de la ciutat virtual on vivim, de grat o per força, he retrobat una colla d’alumnes de l’escola on vaig treballar més anys, El Samontà. Les escoles de l’Hospitalet tenien, amb alguna excepció, noms remarcables, com aquest. La ciutat es dividia en la zona del samontà, de secà, i la de la marina, de regadiu, en les seves èpoques agrícoles i llunyanes.

Sempre vaig ser partidària d’escriure Samuntà, amb ‘u’ i amb aquest motiu vaig tenir algun debat filològic que sempre vaig perdre per raons diverses, entre les quals que el diccionari Alcover-Moll entra el terme amb ‘o’ i manifesta, de forma errònia, que és una paraula exclusiva del Baix Llobregat. I, és clar, entre l’opinió d’una mestra de primària i la dels savis erudits universitaris, doncs, ja se sap.

Fins i tot els experts rellisquen i amb els anys t’adones que ningú no ho pot saber tot, hi ha aquell exemple de Coromines I la xiruca I molts d’altres, pel que fa a topònims i etimologies. Precisament a la Garrotxa, a prop del poble on havia nascut el meu pare, hi havia els agregats del Samuntà de dalt i el de baix i sempre els vaig veure escrits amb ‘u’. El samontà o samuntà és, més o menys, allò que en castellà es diu somontano, la mitja muntanya, sovint amb conreus de secà. Amb els anys perds la fe en moltes coses, sobre tot en els experts que tot ho saben. Sembla mentida, de jove, com t'ho creus tot, si qui t'ho explica té autoritat, carisma, seguretat i prestigi!

Aquests noms de les escoles els havia triat, em va explicar el meu director d’aleshores, el senyor Marcè, erudit local, poeta i moltes coses més, un d’aquests personatges que la modernitat va bandejar una mica, autor de textos excel·lents sobre l’Hospitalet i la seva gent. Com diu el poema brechtià, ‘també es cantarà en els temps ombrívols’ i en els temps ombrívols es cantava, s’escrivia poesia i es feien moltes coses excel·lents, malgrat les dificultats, encara que ara es vulguin oblidar i que molta gent jove no en conegui l’existència.

Un llibre que m’encanta, una petita joia avui, que ja té uns quants anys, és el de les 25 imatges de la Història de l’Hospitalet, amb textos del senyor Marcè i dibuixos de Vallvé. Quan treballava a la ciutat, durant els primers cursos, la visita al museu municipal ens la feia aquest senyor, resultava una visita entranyable, acurada i aprofundida. Avui les visites comentades, com tot, s’han massificat i sovint les fan monitors i monitores ensinistrats de forma generalista i destralera, són visites de consum immediat i sovint els qui s'expliquen no saben més que allò que han explicat, perquè n’han de fer moltes, de visites, per guanyar-se les garrofes, i a molts llocs diferents. Es nota molt quan algú t’explica un indret i s’hi sent lligat i se l’estima i en sap mil-i-una anècdotes i detalls, per contrast amb tanta visita cultural convencional com hem de patir.

El Samontà, que molts alumnes d’origen castellà, per a la meva desesperació pedagògica deien samonta, va tancar el curs 92-93, va ser de les primeres escoles en tancar, quan havia estat de les primeres de nova creació en obrir. A prop se’n va construir una altra de molt moderna, que ja no feia falta, però que es va ‘menjar’ l’alumnat de les rodalies, del barri de Can Serra. Hi ha molta política oportunista en tots aquests temes. El fet és que no es va tenir en compte la feina feta ni res i que l’actuació de nosaltres mateixos com a col·lectiu de professors va ser lamentable, així com la intervenció sindical, cosa que sol passar en èpoques de crisi i canvi, cadascú mira la seva conveniència i en aquell moment hi havia per part de molta gent un gran interès en passar a secundària, amb els canvis en el sistema. El tancament d’escoles es va fer de forma molt hàbil, va ser un goteig amb una gran diversitat de solucions, cosa que va propiciar la manca de solidaritat i d’actuacions conjuntes. Fins i tot hi havia, en ser nosaltres dels primers afectats, qui pensava que ens la tancàvem perquè no ho fèiem prou bé, coses així. En fi, una trista, llarga i espinosa història plena de misèries diverses. Nosaltres, els funcionaris, som, però, uns privilegiats i el problema més gran va ser haver de canviar de centre, en aquella època tancaven moltes empreses i deixaven molta gent a l'atur, cal admetre-ho.


El barri de Can Serra, nom d’una gran masia que molta gent de la meva edat encara recorda i de la qual es conserven alguns xiprers i palmeres, va canviar molt, al llarg d’aquells anys i va millorar força. Hi van construir un mercat, és un barri ben situat, airejat, amb bona vista, amb algunes zones enjardinades i la gent que hi viu i ha viscut se’l sol estimar. En èpoques de lluita veïnal havia estat també emblemàtic i sorollós. En general, crec que els nois i noies que van anar a aquella escola en tenen un bon record. Avui, a l’edifici del meu cole, hi ha l’escola d’idiomes de la ciutat. El Samontà, fent honor al seu nom, es va construir en un barranc, cosa que va originar que tingués sempre molts problemes estructurals, es cercaven terrenys barats, en aquells anys del desarrollo. Aquella època, del setanta-set al noranta-tres, més o menys, ha estat molt important en la meva vida i crec que en la de molta gent, encara que en diversos aspectes suposi, també, el pas de l’entusiasme i l'utopia ingènua al desencant i el realisme, la història d’aquella escola i la seva reconversió és com una metàfora històrica, de fet. Al pati, com en alguna altra de l’Hospitalet, hi havia el bust d’un personatge imaginari, la geganta de la ciutat. No sé si encara hi és. Tenia el nas una mica esberlat, d’algun cop de pedra o de pilota, cosa que li fornia una pàtina d’antigor, talment com si de geganta hagués passat a digníssima emperadriu de l’imperi romà. El temps acostuma a millorar els monuments, en força ocasions. Amb les persones fa ben bé a l'inrevés.

Estimada mestra, ets la millor

He assistit darrerament a dos actes on homenatjaven mestres jubilats –i jubilades- entre els quals enguany em compto. El primer era la inauguració de curs de L’Hospitalet, hi va haver conferència de mediàtic (el senyor Escribano de la tele) i una desfilada final de professorat, ens van obsequiar amb un bolígraf de luxe. El segon acte, més breu, era per al professorat de Barcelona-comarques que es jubilava, també vam desfilar i ens van regalar un llibre i un sobre amb un paper que jo vaig pensar que seria un talonet amb alguns euros de propina, però que era una carta del conseller lloant la nostra noble tasca.

En aquests actes hi sol haver excessius parlaments dels representants dels estaments oficials. Hi ha qui és discret i breu i hi ha qui s’enrotlla en excés, hi ha de tot. Un dels parlamentaris va fer referència al fet que els qui ens jubilàvem havíem treballat en aules amb trenta i trenta-cinc alumnes. No vaig gosar aixecar el dit i demanar la paraula per dir-li que amb quaranta, cinquanta, seixanta, setanta i fins i tot cent, com en el cas de la meva darrera cap d’estudis, que es va iniciar a L’Hospitalet en uns anys en els quals les consignes eren escolaritzar com fos.

Els actes d’aquesta mena, com els de concessió de determinats premis literaris, es fan més, em sembla, per a un cert lluiment dels homenatjadors que no pas dels homenatjats. En ambdós casos m’hi va faltar el parlament d’algun mestre dels jubilats, explicant les seves experiències i records, la nostra professió sempre es dilueix en el conjunt. Recordo que fa anys, amb ocasió d'un treball pedagògic col·lectiu, una companya meva es va queixar perquè en la publicació del treball van posar els noms, títols i referències de tots els qui eren experts, llicenciats i coses així, per acabar amb un lacònic 'grup de mestres' quan, de fet, els mestres eren els qui havien fet la feina. Això passa moltes vegades i poca gent protesta, en general, hem assumit que no som importants, que no necessitem reconeixements individuals i si algú té ambicions acostuma a emigrar cap a llocs educatius allunyats de l'aula. Un dels senyors importants que van parlar va recomanar de forma insistent que escrivíssim les nostres biografies. També vaig estar a punt d’aixecar el dit per preguntar si ens les publicarien i promocionarien, un cop escrites, sobretot perquè ja tinc unes quantes pàgines a punt, aquestes de les memòries de la mestra gairebé velleta que vaig penjant al blog de tant en tant. Però, covarda com sóc, vaig restar en silenci, no fos cas que em posessin de cara a la paret o m’enviessin al racó de pensar, que és la versió moderna de la paret dictatorial.

En d'altres homenatges semblants, la cosa resulta molt més solemne i el pica-pica força més acurat. Una companya meva més gran sempre recorda el magnífic berenar que els va oferir l'ajuntament de Barcelona en la seva època jubilatòria, un vespre de fa alguns anys, per això no puc generalitzar sobre el tema i parlo, tan sols, de la meva experiència, ep. L’horari d’ambdues celebracions, en aquest cas, va ser al migdia, a les dotze, una hora, em sembla, força desavinent, si no és que en acabar et conviden a dinar, cosa que no sol passar. El refresc i el suposat vermut van ser molt modestos, potser a causa de la crisi, una mica com de foc de camp, patates rosses i galetetes salades, però potser això ja convé a la nostra professió que sempre s’ha mogut en aquests contexts de precarietats diverses. És clar que no hi anàvem pas a afartar-nos, però, vaja, que amb el que es gasta per a tants d’actes oficials...

En aquest segon cas ens van regalar un llibret que es diu ‘Estimat mestre’, firmat per l'autora. Un altre dels senyors que van parlar (quatre senyors i una senyora a la taula, els càrrecs de responsabilitat, àdhuc en camps tan feminitzats continuen en mans masculines) va incidir en el fet que ell hauria escrit ‘Estimat mestre, estimada mestra’ com excusant-se una mica a causa del títol. I és clar, amb el que ens han fet insistir a l’escola en el tema epicènic i amb el que s’hi apliquen els representants de partits moderns i no tant! I això que l’autora del llibre és jove, més o menys. Ai, ai, ai!

El llibret que ens van regalar, d’una col·lecció de volums breus, dedicats a una certa divulgació temàtica i, m’imagino, d’encàrrec, recull testimonis de personatges diversos sobre els seus mestres i professors. Els personatges són: Ainaud de Lasarte, Jordi Pujol, Rosa Regàs, Rubert de Ventós, Pasqual Maragall, Roser Capdevila, Sebastià Serrano, Lluís Pasqual, Eudald Carbonell, Anna Veiga, Ferran Adrià, Mònica Terribas, Màrius Serra, Miquel Poveda i la Beth Rodergas cantant. Com es veu, una bona majoria de senyors, cosa que en els temps que corren resulta un gran greuge comparatiu, ni en aquesta mena de treballs no es té en compte la paritat. Reflexionar sobre el tema i la tria em portaria molt lluny, que cadascú hi mediti abastament segons li sembli.

El llibret és distret, amb anècdotes diverses i moltes escoles bones pel mig, encara que també alguna de barri, com la religiosa modesta on va anar Adrià, i que, per cert, forma part de la competència privada a l’indret on jo treballava darrerament. Una d’aquestes escoles religioses però normaletes que esberlen el mite dels murs entre pública i privada quan de fet, estic tipa de dir-ho, els murs més sòlids són els del barri i l’entorn i la butxaca paterna.

Un llibre d’aquesta mena el podien haver encarregat també a un mestre, ja que som molts els mestres lletraferits, en podíem haver tret molt més suc. Porta un pròleg de Cardús, ep, poca broma. Pero penso per exemple en el tàndem Jaume Cela-Juli Palou, que tant han escrit sobre l'escola real, i en molts d’altres. Una mestra que es jubila el proper any em va dir que si va a alguna reunió demanarà que donguin llibres escrits per mestres, que n’hi ha molts, i que si pot ser, siguin de L'Hospitalet. Al menys haurem venut uns quants llibres més, ves.

El llibre m’ha donat una idea, escriure’n un que es digui ‘Odiats i odiades mestres’, crec que trobaria molts testimonis de tota mena que no tenen un record massa bo de la nostra professió, resultaria divertit i trencador i potser ajudaria a qüestionar el paper de l’escola al llarg del temps, una cosa una mica revolucionària i anarquitzant, vaja. També podria escriure ‘Odiats i odiades alumnes’, un llibre dur, amb anècdotes tremendes, car n’he tingut uns quants que m’han amargat la vida, és clar, perquè allò de la bondat innata infantil és un gran mite, molt bonic, però irreal. I també, encara ‘Odiada administració educativa, odiat administració educatiu’, per exemple, una mica perillós, inquietant i potser fins i tot políticament incorrecte. En tots els casos podria recollir testimonis, la majoria no serien tan famosos com els del llibre esmentat, serien la veu del poble anònim i oblidat, en gran part. En aquest darrer homenatge, a més, també donaven el llibret i la carta i les gràcies a persones que han treballat per l’educació però no pas des de les aules, sinó en aquest entorn paraescolar que cada dia és més gran i nombrós, em temo que en propers cursos seran molts més ells que no pas nosaltres, tal i com va tot.

Més enllà de consideracions filosòfiques i immersa en l’àmbit educatiu a causa d’aquest post, diré que estic molt contenta d’haver retrobat per la Rambla del faisebuc un grup d’alumnat del Samontà, l’escola de L’Hospitalet on vaig ser més anys, crec que la majoria tenen bon record de mí i jo també el tinc molt bo d’ells (no pas de tots, però sí dels que m'he retrobat per ara) i d’aquells anys d’entusiasme i posterior desencant, fins al punt que va ser una de les primeres escoles que ens van tancar a la ciutat, quan era de les més antigues i hi havíem fet molta feina. Una història gris, poc explicada encara, la d’aquells tancaments que no van tenir en compte ni la tasca feta ni els projectes ni la història educativa sinó tan sols, com en el cas de la televisió, les audiències. La resta, com en tants altres temes, és literatura, encara que sigui literatura pedagògica.

M’he deixat al tinter que tant en un cas com en l’altre ens van oferir un concert infantil, en aquest segon acte de violí, al càrrec d’alumnes d’una de les escoles de la ciutat que fan una experiència musical a l'entorn d'aprendre a tocar un instrument. La bona voluntat millorava les mancances musicals, emocionava professionalment veure aquella colla multicultural hospitalenca, aplicada i entregada a fer anar l'arquet amb perícia, però també m’hi va faltar solemnitat, per exemple, portar els nois i noies al menys amb una samarreta del mateix color i no com si acabessin de venir del pati, amb els texans atrotinats d'anar al cole. Són detalls de forma però no m’imagino al grup d’infants de l’Orfeó Català, per exemple, sortint a actuar en un acte solemne amb aspecte tan descurat. Potser així queda més progre i potser ja sóc del temps de la polca, és clar, però segur que aquella colla d'infants concertistes es muda de forma molt més adient a les festes familiars de casa seva. He il·lustrat el post, per fer ambient, amb una foto escolar sense alumnes, d'una exposició de Sant Jordi de fa temps, ja que amb tant de control sobre les imatges s’ha de tenir cura de la qüestió, però us asseguro que hi eren.

Art estàtic, art magmàtic i art que belluga (continuació)

Per la tele vaig veure ahir, en el magazine nostrat de tarda un pseudodebat sobre la cúpula, amb tímids intents, em va semblar, per part de Màrius Carol i d’Antoni Bassas de crítica mesurada sobre el tema o d’aprofundir una mica en la mare dels ous, el cost, el paper de l’artista, l’art oficial i moltes coses més. Queda lleig dir res en contra, és clar, davant de l’abrandada defensa de l’estètica de l’invent dels, suposadament, entesos en modernitat. Ens faran passar garces per perdius i encara quedarem com a ignorants i, ai, potser fatxes i tot, els qui ens queixem de tanta coloraina, tot plegat per reinventar les estalagtites.

Fa molts anys, a l’escola de L’Hospitalet on era i on vaig ser durant quinze anys, teníem, sovint, goteres i d’altres problemes, ja que l’escola s’havia fet en uns terrenys barats, un barranc, en els temps del desenvolupament, i patia de molts mals. En una reunió, com que la cosa no se solucionava, un pare de bona fe que treballava a l’Ajuntament va gosar dir que, de vegades, veia el que es pagava per segons quins monuments de la ciutat i que, la veritat, li semblava un contrasentit allò de les goteres que no s’arranjaven per manca de peles. Cal dir que ja érem en temps democràtics o el que siguin aquests que ens acullen, molt millors que els anteriors, però encara amb moltes mancances pel que fa a la participació i la transparència.

El senyor de l’ajuntament, d'un partit d'esquerres, que fins aleshores anava de progre i de bon rotllo, se’l va mirar de mala manera i li va recordar al pobre pare que treballava (i cobrava) en aquell lloc i que no podia dir segons què, doncs aquells eren temes confidencials. Em va sobtar el to emprat amb l'ingenu pare, l'amenaça subliminal, quan l'home era un tros de pa proecupat per l'escola dels fills i havia parlat amb el cor a la mà. Vaig suposar, doncs, que no es podia saber què costaven aquells monuments, feia poc que n’havien posat un a l’avinguda principal que simbolitzava la ciutat, una mena de senyora que sembla un bacallà sec. El que passa amb els edificis i monuments és que quan els vas veient, malgrat d’entrada et semblin horribles, s’acaben lligant a la teva vida i al teu imaginari, com m’ha passat amb la senyora-acollidora-bacallà sec, i ja no saps si són macos o lletjos i de fet t’és igual, però amb els anys vols que es quedin on són. Sobretot perquè les substitucions de vegades porten coses pitjors, la veritat. El més preocupant és que si no podem saber el cost dels monuments no vull ni pensar tot el que ignorem i ens amaguen, ai.

Els artistes antics cobraven com els bons artesans, un bon pintor era com una bona modista, havien de treballar molt i de valent i arrambar-se als poders, que eren els qui pagaven, més o menys com ara, o acollir-se al mecenatge dels rics. El que passa és que ara, els poders, en teoria, belluguen diners de tothom i els hem de demanar transparència i coherència, i també que ens demanin opinió, però sovint tenim massa feina i els deixem fer de forma excessiva, mentre tot rutlli, més o menys. Les formes de participació són poques i complexes, feixugues, i desanimen els qui no tenen un esperit de sacrifici a prova de terratrèmols o una vocació política d'escalada progressiva molt clara.

Finalment, amb els anys, les protestes, la transició I les ganes d’aplegar vots, l’escola aquella es va anar arranjant i va quedar molt bé. Aleshores, després de gastar-s’hi força diners, ja havia baixat la natalitat i ens la van tancar, va ser de les primeres en tancar de la ciutat, aquell va ser un procés lamentable i vergonyós, el del tancament d’escoles, fet a manera de goteig, de forma que la gent no es pogués unir ni reivindicar, doncs a cada centre es feia de forma diferent, tampoc els sindicats van fer-hi res, més aviat van informar de forma parcial i ambígua, i pel que fa als mestres, cadascú va anar mirant per ell i pels seus interessos, una història fosca i poc explicada, per cert. L’escola, una de les més antigues de la ciutat, es va substituir per una altra d’idiomes, cosa que va satisfer la gent del barri, i s’hi van haver de tornar a gastar molts diners per a la remodelació. La memòria dels pobres resta sempre subjecta a aquesta mena d’arbitrarietats segons toca i convé.

Torno a l'art. Els gustos són diversos i contra gustos, diuen, no hi ha res escrit ni definitiu. Els artistes plàstics de fama reconeguda viuen molt bé, cosa que contrasta amb les dificultats de tant de jovent per surar entre el mar magmàtic dels espais professionals relacionats amb el tema, però no sé pas com funciona aquest estrany món del art, de les galeries, de la tria de gent que fa monuments i edificis. Hi ha moltes coses que no entenc, com l’actual món de la moda, amb aquestes desfilades de noies esquelètiques caminant de forma estranya i lluint vestits que mai no veig que ningú porti pel carrer. Em temo que molts i moltes diem que una cosa ens agrada o no perquè tenim una mica de por del context, de quedar com uns pagesos, quan els pagesos, se suposava, eren els ignorants de la pel·lícula, o com urbanites de Can Fanga d'avui, sense criteri ni educació estètica acurada. Això fins que algú, un enfant terrible, jove i ardit, gosi criticar l’art que era avantguardista i ja s’ha convertit en oficial i estatalitzat, fins i tot. De tota manera em sembla excessiu el que cobren els artistes plàstics de fama i no entenc com funciona tot plegat, la veritat. Ja no entro en la bellesa, en l’estètica, en el fons tot és qüestió de preu i de diners i de rendiment posterior del tema, endegar parrafades sobre la posteritat, la necessitat d’artistes en la societat, la genialitat, tema subjectiu i valorable, i tota una carrandella de temes eteris i poc comprovables de forma seriosa, em sembla gratuït i a la meva edat que em facin passar bou per bèstia grossa no em fa massa el pes, la veritat.

Sobre l'art i els seus condicionants, recordo que el Pobre Vidu rusiñolesc, en contemplar una suposada parenta que se li presenta a casa, amb la filla, ballarina, i davant d'una actuació improvisada de la noia, comenta:

-Això és art, sí, sí, art que belluga però art...

Krahe té una cançó molt divertida sobre un poble que vol fer un monument i erigeix una Venus Afrodita a la plaça, aconsellat el consistori per un lletraferit entès en el tema.

Por su gran prosperidad

decidió la autoridad

de Villatripas de Arriba

–¡que viva el alcalde, viva!–

erigir un monumento

un auténtico portento

que a los de Abajo asombrara

una escultura bien cara

como dijo el pregonero:

que costará su dinero

pues de mármol al abasto

de nuestro rico catastro

la montará un escultor

en plena Plaza Mayor.

Y terminaba el pregón:

¡será una gran erección!

El poble veí agafa la noia més reeixida i la col·loca nueta a la font del poble, considerant el resultat molt millor que el dels veïns:

Comparando las dos Venus,

¿cuál es más y cuál es menos?

Excepto algún poetastro

que alabó a la de alabastro

y el pelma de Don Simón

que de un vuelo fue al pilón

se oyó gritar al compás:

¡La Jacinta mucho más!

Y con grandiosa vehemencia

añadió la concurrencia

–sobre todo los varones-

que en lo tocante a erecciones,

la Jacinta en el pilón, matarile lire lon...

És clar, tant el vidu com els habitants d'aquell poble, actualment, podrien ser titllats de masclistes, ep. Però és que els monuments sempre acostumen a tenir molt de marro, o bé semblen sexes masculins erectes o pregoneses femenines penetrables, en el cas que ens ocupa, en colors i tot.

Sobre cùpules polèmiques, tendències magmàtiques i eteris artistes pragmàtics

Sobre badoqueries diverses ja s’ha escrit molt. Ho va fer Cervantes amb el seu retaule invisible i Andersen amb el vestit de l’emperador qui, com se sap, anava despullat, de fet. Malgrat paràboles tan evidents i populars sobre la ximpleria col·lectiva al servei dels poders, no sembla que els ensenyaments que se’n deriven hagin tingut massa ressò, la veritat. Allò d'agafa fama i fote't a jeure continua amb vigència absoluta senyorejant el món que ens acull.

Hem tingut polèmica amb aquesta cúpula, molt bonica, sí, però no pas més que qualsevol bell treball d’escola fet per alumnes inspirats i sense cobrar. Primitivisme, aspecte magmàtic, i llenguatge dels bruixots, com sempre, que en tots els àmbits de la vida inventen i reeinventen per tal que sembli que saben de què parlen. Jo crec que amb els anys constatarem o constataran que l’art dels nostres temps ha estat, en gran part, una immesa estafa, però això és una opinió personal i poc qualificada. Els artistes i artesans del passat, al menys, s’ho curraven, com diuen vulgarment.

L’escàndol no és per si l’invent agrada o no agrada, és clar, la bellesa és un aspecte secundari i, al capdavall, les valoracions estètiques són subjectives i variables. És pel cost i per la parafernàlia artística que fa oblidar el fet que a l’escola primària no hi ha, per exemple, especialista de plàstica i que les facultats de Belles Arts no són el que haurien de ser, ni de bon tros. Si es volia fer una cosa cultural que palesés la diversitat i la recerca de la pau mundial es podia haver obert un concurs objectiu entre estudiants, segur que n’hi ha ha de molts colors, hores d’ara, a instituts i universitats, i destinar els calerons a allò pel que havien de servir, ajudes socials i desenvolupament. I el jovent triat podria haver anat fent currículum i donar-se a conèixer.

Se suposa que vivim en una democràcia on es pot opinar de tot però no et demanen opinió per gairebé res, i no costaria massa sotmetre a referèndum coses com aquesta, models de monuments, de cúpules, d’edificis singulars que han d’acompanyar la nostra història col·lectiva, pagats per les institucions que subvencionem amb els nostres impostos. Ah, però el poble no està format per opinar, sembla, malgrat que sigui, diuen, un gran poeta. Encara recordo polèmiques antigues, com la del fris del Col·legi d’arquitectes. O la del mitjó del MNC, per sort retirat a temps.

Aquests dies he sentit volar molts coloms verbals i pseudo artístics, que sí Gaudí, que sí l’art per damunt de tot. Gaudí vivia pobrament, era un místic, encara que sense massa manies a l’hora de treballar per al poder, i la Pedrera la va finançar una família, la qual, per cert, es va arruinar al darrera de tanta història artística. Que ara en treguem molts calerons no vol dir res, que ningú no gosi dir que no li agrada segons què de Gaudí queda molt lleig, i així anem fent. No cal recordar com es polemitzava sobre l’acabament de la Sagrada Família fins que va començar a rajar, i molt, el turisme modernista.

És clar que quan s’ha consultat a la gent després s’han passat pel folre el resultat. Fa anys es va sotmetre a votació l’elecció de la capçalera de l’Avui, primer diari en català, però aquella capçalera democràtica no va durar massa. També recordo haver votat per un model de monument a Macià, però al final es va fer el que els va semblar a nosequí i es va col·locar on els va abellir.

Ara també es polemitza sobre si s’ha de sotmetre a decisió popular el fet que les xemeneies del Besós romanguin on són o desapareguin. Polemitzar sobre coses que semblen tan indiscutibles des de la lògica pedestre em sembla una bajanada, i és clar que s’ha de sotmetre a decisió popular! I tot el que es paga amb diners publics hauria d’anar així, cúpules incloses!

Però anem empassant el que sigui i al final diem que és molt maco allò que ens diuen que hem de dir que és maco. Amb el temps, quan canviïn els gustos, els experts d’aleshores també criticaran que als antics, que no van decidir res, els agradés el que era moda i donava diners, ves, quina ignorància, així és el món. Mentrestant, un ball d’euros que ningú de nosaltres hem vist mai junts, ni els veurem. I la crisi, i l’atur. Amb uns quants bons grafiters d’aquests joves i ardits el resultat hauria estat si fa no fa. El pitjor és que no pots ni criticar perquè sembla que dones peixet a les dretes solidificades que han aprofitat el tema per portar també l’aigua al seu molí i que, la veritat, tampoc ens van deixar opinar mai sobre monuments, edificis, murals emblemàtics ni d’altres luxes urbanístics.

Més reflexions educatives contemplant el mar de novembre

L’ensenyament i els seus problemes, problemes humans i complexos, són i seran difícils de resoldre, més aviat, crec, no es resoldran pas amb lleis i mides diverses, em temo que la cosa ve de lluny.

Quan jo estava acabant magisteri, per allà aquells anys de la transició, com molts una mica grandets ja sabeu, el nostre món proper bullia. Quan vaig acabar magisteri vaig intentar fer Filosofia o Pedagogia amb aquell enyorat i reeixit Pla Maluquer. Aviat les classes es diluïen entre assemblees, vagues, tancaments i d’altres activitats diverses del moment. Una vegada vaig escoltar un company comentar:
-N’estic tip, hauria estat preferible estudiar durant l’autarquia.
El comentari contenia ironia, és clar, però el fet és que molts d’aquells líders que propiciaven l’aprovat polític i coses així van arribar a fer carrera política més endavant. A la gent silenciosa amb ganes d’estudiar i de normalitat se’ns menystenia. El fet és que aquelles gresques constants em van desanimar, a més del fet que hi havia poques possibilitats per als estudiants nocturns i que esmerçava molt de temps en el desplaçament. Encara hi ha qui creu que amb aquells moviments vam canviar el món, cuanta llana porten los hombres en el clatello, que fa la iaia rusiñolesca al final d'aquella joia sociològica que és Gente bien.

-Aquí, qui no és ‘individualista’ és ‘massa’ –ens amollava una arrauxada estudiant de la Normal vestida amb un ponxo reivindicatiu, que protagonitzava els discursos destinats a mentalitzar-nos. No voldria menystenir aquella gent, molts d’ells s’arriscaven aleshores encara seriosament a tenir problemes, però el fet és que durant uns anys les carreres, sobre tot les d'art i lletres, es van cursar de forma molt precària. Després, molts d’aquells i aquelles es van aficionar a la política que ja era convencional i legal i van abandonar la feina a la qual, en acabar la carrera, s’havien de dedicar per esdevenir líders i liderets dels temps moderns. Alguns de bona fe es van cremar pel camí, també, però encara els costa d’admetre que el partit no era ben bé el que n’havien esperat, de la mateixa manera que al meu pare, de família religiosa, li costava d’admetre que les coses catòliques no eren com havien de ser. Al capdavall l’esquema religiós es repeteix en molts àmbits, hi ha doctors, experts, pensadors, dogmes i sacraments pertot.

La valentia sorollosa desvetlla més admiració que el treball continuat i constant, és clar. Fa uns dies escrivia sobre Ferrer y Guardia, va ser molt valent a l’hora de morir i va desvetllar l’admiració fins i tot del guàrdia civil que el vigilava. Se suposa, de forma idealitzada, que a l’hora de morir, si és lúcid, un es mostra com és de veritat, però això no és ben bé així, o, en tot cas, es fa difícil demostrar-ho, encara que una mort heroica fa oblidar moltes mancances i responsabilitats anteriors, sobretot, en els nostres temps, si el mort se suposa que era d'esquerres, és clar. En tot cas, a nivell individual, sempre és millor sobreviure en l'anonimat mediocre i, covarda com sóc, m'estimaria més anar fent encara que fos a genollons que no morir dempeus cridant consignes i la senyora que deia això darrer es va morir al llit, per cert. El professorat d’aquells anys sovint era etiquetat de fatxa o progre segons qüestions ben poc relacionades amb l’excel·lència acadèmica. La veritat és que, segons la meva opinió subjectiva, encara patim d’aquell mal. Una professora d’art em deia fa poc que a la facultat més que no a estudiar va anar a des-estudiar i que el que havia après de veritat ho havia après amb altres mitjans i en d'altres indrets. Avui l’arrauxament polític ve substituït molt sovint per discursos buits i molt remenament de fum amb vocabularis diversos, llenguatges dels bruixots moderns, i a l’entorn de titolacions amb nom anglosaxó que queden molt bé en el currículum. Hi ha moltes queixes a instituts i universitats sobre el compliment, per exemple, d'horari del professorat, però sovint no transcendeixen, perquè al capdavall, com hem de criticar algú que ens ha d'avaluar?

Estaria molt bé que els bons i intel·ligents fossin d’esquerra i els dolents i rucs, de dretes. Però les coses funcionen de forma molt diferent, sovint de faiçó erràtica i complexa, amb estranyes interseccions ideològiques, les persones no som sempre iguals ni actuem sempre de la mateixa manera, morir en un moment o un altre pot deixar de tu un record molt diferent. El professor d’Herida, un llibre interessant que van portar al cinema, reflexiona a l’inici de la història sobre la passió amorosa que ha desballestat la seva maduresa i portat la tragèdia a la seva família, es diu que si hagués mort als cinquanta anys hauria deixat un record molt diferent. Un error molt habitual, de tota manera, consisteix en considerar que el present és pitjor que el passat, que s’han perdut els valors i coses així. Recordo que La febre d’or hi surt un pobre i erudit professor que viu pobrament i precària mentre la fatxenderia sura per aquella societat especuladora i ambiciosa. Evidentment, per més que hi penso, ni jo mateixa sé ben bé com i què s’hauria de fer a l’escola, ara bé, es fes el que es fes s’hauria de fer bé i de forma seriosa. Però, som seriosos, els humans? Una vegada Tísner, amb aquella ironia tan saludable que rumbejava, recordo que després de criticar de forma aprofundida la situació política, va admetre, si fa no fa, que ell, en cas de manar, duraria dos dies... Doncs això.

Xais, coloms, gallets i guilles

Ahir, a La Vanguardia, Imma Monsó incidia en un tema que no és nou però que va molt bé que persones dels mitjans, de prestigi reconegut i no relacionades de forma directa amb el món de l’ensenyament, o al menys, que no tenen la fama mediàtica amb aquest motiu, reprenguin sovint: Que cal protegir les veritables víctimes d’un sistema falsament igualitari que no té mitjans per marginar qui es dedica a fer barrila a hores de classe o a destorbar la resta amb actituds de pinxo dominant. Monsó titola el seu article El silencio de los corderos i em sembla que tots els qui treballem o hem treballat a les aules de qualsevol nivell hi podem veure reflectides moltes situacions:

Me refiero al colectivo, nada despreciable, formado por los alumnos educados, aplicados, delicados o temerosos. Esos críos, que llegan a la secundaria con la peregrina idea de progresar en sus conocimientos (en lugar de pasarse el día mirándose al espejo, limándose las uñas o cascándosela), esos ingenuos que se han creído lo que los padres les han repetido hasta la saciedad (que hay un valor a priori que es el respeto al prójimo, y que ese respeto incluye escuchar al que habla con real o fingida atención), se encuentran con el siguiente panorama: Si el profesor es afable, o joven, o si la asignatura es considerada "de menor importancia", la juerga reinará en el aula y el exhibicionista de turno campará a sus anchas.

Que se olvide la pequeña víctima de aprender italiano o mitología griega, porque no logrará distinguir la voz del profesor de las de sus compañeros. Si se le ocurre preguntar algo, el profesor (por lo general medio sordo a causa de los decibelios que soporta día a día), se lo hará repetir tantas veces que la criatura acabará por desistir y aburrirse. Puede que acabe riendo las gansadas de algunos por no llevar la contraria a la mayoría. Una vez su atención cortocircuitada por las interrupciones constantes, las aventuras de Perseo o las de Jasón pasarán a segundo término, cuando no a mejor vida…

Sempre ha estat mal vist el pobre mestre-tites, l’empollon o empollona, sense més virtut que estudiar i mirar de tirar endavant, encara més si no excel·lia en activitats, per exemple, esportives. Avui la cosa s’ha agreujat encara més amb l’obligatorietat de mantenir a classe persones que no tenen cap mena d’interès pel que s’explica i a les quals no es donen alternatives. Que això s'hagi de fer a primària, passi, però a partir de la secundària la cosa s'agreuja i calen solucions dràstiques en moltes ocasions. Però continuarem fent volar coloms. Hem anat construint una societat amb exigències a la baixa que han portat a llocs de poder i decisió moltes mediocritats de tota mena, em sembla, perquè en el món educatiu i fins i tot en el polític, resistir és vèncer, com deien a la guerra, i els tossuts ambiciosos, encara que siguin una mica curts de gambals, arriben molt més amunt que els brillants escèptics, que es cremen en moltes ocasions.

Monsó acaba amb unes conclusions que semblen òbvies, però no crec que tingui, per ara, massa èxit en la comunitat benpensant del moment que senyoreja els terrenys pedagògics, psicològics i de tota mena, hi ha massa gent vivint del cordero, com deia la cançó dels vienesos. Fa uns dies en una tertúlia matinal del senyor Cuní, sobre això de l’institut valencià on han posat càmeres per reduir disbarats, amb l’acceptació de tota la comunitat educativa, vaig sentir moltes bajanades per part d’experts i expertes en coses tan imprecises i cantelludes com el mobbing escolar: que cal dialogar, que s’ha de confiar en els nois i noies, que nosequè i nosequantos. O sigui, que els pobres xaiets i xaietes del sistema han de continuar aguantant els pinxos mentre es fan volar coloms i colomets.

La fórmula del éxito es obvia: o segregar a los alumnos dispuestos a mantener el mínimo de respeto, o regresar a una disciplina férrea. De ese modo, los que no se enteran porque no quieren seguirán sin enterarse. Pero, en cambio, los que no se enteran porque ahora no les dejan, harán subir el ranking del informe PISA como un cohete. La actitud en el aula incide directamente en los contenidos, y mientras esto no tenga arreglo, ya pueden ir haciendo leyes hasta el día del juicio final.

¿Una verdad incómoda? Puede. Llevo muchos años viendo a esas víctimas día a día y estoy hasta las narices de que pasen por víctimas sólo los chavales inadaptados, a los que llevamos años dedicando un sinfín de tiempo y recursos. Claro que hay que cuidarlos también, pero de ninguna manera sacrificando, como se está haciendo desde hace años, a las víctimas silenciosas (nunca mejor dicho), del sistema educativo.

Quina llàstima que els treguin per posar programes...

La imitació paròdica és un gènere còmic recurrent i antic. Ja l’alumnat acostuma, quan comença a crèixer, a imitar els professors. Vaig conèixer un alumne en una escola que era un artista en el tema, en aquells llunyans temps de la segona etapa i la egb. Per tal que l’imitador sigui reconegut, cal partir d’una complicitat, que és la de conèixer l’imitat. Diuen que els gèminis excel·leixen en aquest art, i encara que no crec massa en el zodíac i les seves servituds, he d’admetre que el meu germà, gèminis, sempre ha estat un genial imitador de parents i coneguts, malgrat que no s’hagi dedicat professionalment a aquesta tasca.

En anys del passat els imitats més reeixits eren Gonzàlez de la Fuente i Alfonso Sànchez, magnífic crític de cinema, ambdós, malauradament, desapareguts. Un company mestre, també gran humorista, fa també molt de temps, quan treballava a Sant Feliu de Llobregat, ens feia riure molt i molt, una de les seves especialitats era gravar una versió apòcrifa de la Caputxeta, en castellà, on cada personatge tenia la veu d’un famós d’aleshores.

En els nostres temps l’estrella de la paròdia basada en imitacions és Polònia, programa amb alts i baixos importants ja que en humor costa molt mantenir l’excel·lència i sempre he patit amb l’èxit excessiu dels humoristes, que els aboca sovint a la repetició o la xaronada estripada i poca-solta. Ja em passava amb el recordat Cassen, i amb molts d’altres d’èpoques pretèrites, àdhuc de radiofònics i pre-televisius.

Al darrer número del setmanari El Temps hi ha una entrevista amb el senyor Soler, alma màter del Polònia nostrat on admet que no tenen massa problemes llevat de quan toquen la publicitat… vaja, ja ens ho imaginàvem i de fet ja li vaig sentir parlar del tema per ràdio, fa temps i em sembla que fins i tot en vaig fer un post. Avui, més o menys, et pots fotre del mort i del qui el vetlla, queda de bon rotllo per part dels polítics no protestar massa i entomar el que vingui. Però, ai, amb la propaganda hem ensopegat, que aquesta sí que mana a Can Ribot i que és qui remena les cireres dels mitjans. Recordo els primers temps de tevetrès, tan catalans i acurats, i com el primer senyal de feblesa va ser haver d’admetre anuncis en castellà, ves. Recordo com en moments de dol nacional, com ara l’atemptat de Madrid, es va aturar tota la programació, llevat del futbol i... la publicitat. Recordo… Qui paga mana, i més del que voldríem. Llàstima, perquè els anuncis són, evidentment, una mina pel que fa a les possibilitats de conya i paròdia que ens amollen. El fet que aquesta censura comercial s’accepti com a irreversible i tolerada és, ai, un senyal del temps que ens acull, si un polític es queixés seriosament de com el retraten, i de vegades en tindria motius, possiblement s’aixecaria molta polseguera a l’entorn de la llibertat d’expressió i tot el que l’envolta. I en canvi, a mamar anuncis, àdhuc a les cadenes públiques i cada dia més, ràdio nostrada inclosa. I si no n’hi ha prou, hi afegim la de casa, perquè l'autopropaganda és ja un gènere publicitari. Resulta preocupant que ho admetem com una cosa normal i normalitzada, la veritat. Una excepció notable, la BTV, que té la gentilesa d'emetre pelis sense interrupcions de tant en tant. Potser pagaria la pena intentar fer una televisió més econòmica i imaginativa i no haver de recórrer de forma tan escandalosa als anuncis reiteratius i sovint d'ètica discutible.

Novembre a Menorca

La primera vegada que vaig fer una sortida amb amigues, més enllà de les excursions a muntanya amb la parròquia del barri, lloc emblemàtic de la meva època juvenil i moralista, va ser en una llunyana Setmana Santa, em sembla que de l’any 68. Em va engrescar una amiga que vaig fer durant allò que es deia servei social, i que incloïa cuina, economia domèstica i d’altres ensenyaments pràctics de l’època a més d’un cert vernís de política hispànica del moment. La meva nova amiga es deia Margarida Bastart. Ens vam conèixer a l’edifici de la Baixa de Sant Pere, on ara vaig a fer cursets de dibuix, i del qual aleshores, en gran part, portava el pòndol la inefable sección femenina. Em sembla que en algun llunyà post ja vaig parlar d’aquella aventi mallorquina, però l’edat em fa rodolar de forma inevitable a la repetició temàtica.

Jo tenia intenció d’estudiar magisteri, la Margarida volia fer infermeria. Eren les carreres més habituals per a les noies, es podien cursar treballant i teníem molta vida pel davant. Una vegada una mestra gran em va fer reflexionar sobre un fet que aleshores semblava evident, que avui semblaria carrincló i obsolet, i que em va resumir amb aquesta sentència: sigui mestra o qualsevol altra cosa, la senyora de don Josep serà donya Josefina i la dona del Pepet, la Pepeta. O sigui, que el que calia era intentar trobar un don Josep ben peixat i deixar-se d’estudis massa ambiciosos, inútils, i que abocaven a la solteria. Totes dues, la Margarida i jo, treballàvem aleshores en empreses grans i sòlides de l’època, avui records boirosos del desenvolupament i la seva empenta. El cas és que amb ella i dues amigues més vam anar a Menorca en aquella llunyana Setmana Santa, era la primera vegada que agafàvem l’avió, per acabar de fer emocionant aquella escapada agosarada, comptant amb el fet que els pares i mares eren molt reacis a fornir permisos de viatge a les filles per merèixer. Aquells avions avui es considerarien arqueologia dels transports i les comunicacions, eren molt sorollosos i ja, em sembla, una mica atrotinats. En aquella època un passeig barceloní de diumenge consistia en anar a fer el vermut a l’aeroport i veure com s’envolaven els escassos artefactes en actiu. Cal dir que no et feien fer aquestes bestieses d’ara, treure’t cenyidors i gairebé les cotilles, i passar per un detector de nosequè que sempre xiula. Per cert, al meu marit el van palpar i tot però a mi només em van passar una mena de raspall electrònic a distància. Considerant que gairebé tots i totes eren imsersats i que suposo que ens tenen fixats per totes bandes, les mides em semblen exagerades i ingènues, perquè, al capdavall, quan han posat la bomba més grossa i destructiva del país ha estat en un tren de rodalies i no ens radiografien pas tant quan agafem els ferrocarrils de la Generalitat ni el metro, altrament cada dia col·lapsarien el servei.

Va ser aquella del seixanta-vuit una primavera mítica, freda i lluminosa. A Menorca, un company de feina de la Margarida ens va portar a visitar talaiots, navetes i indrets típics, com ara una cova arranjada de forma moderna, un d’aquells cataus que cantava en Barbat, un lloc petit, tot ple de fum, amb molta gent i poca llum. Nosaltres teníem tot just vint anys i ell vint-i-sis o vint-i-set i bigoti i jo el veia immensament gran, en aquella època en la qual els nois que havien fet la mili ja eren, deia la gent, uns homes. Ens va explicar coses molt interessants sobre la cultura talaiòtica, les investigacions que es feien, era d’allà i ho coneixia tot molt i molt bé. A l’hotel vam conèixer uns altres tres nois de la nostra edat que havien llogat un sis-cents, en el qual ens ficàvem set o vuit persones i miraculosament no ens vam clavar cap estarracada. Els pares d’aleshores, malgrat prendre tantes mides preventives per tal de controlar el nostre capteniment, sobre tot sexual, no s’assabentaven massa de les imprudències a les quals l’edat ens abocava. El fantasma de la tragèdia paternal, per a ells, era el d’una filla soltera embarassada, ja veieu com han evolucionat els costums morals. Vam acabar les vacances amb una ballada a les Coves d’en Xoroi una mica nostàlgica perquè a ningú li feia cas la persona esperada, com sol passar amb tants amors juvenils de vacances. La lluna plena de Setmana Santa es reflectia en el mar i recordo que una de les cançons que amb més insistència tocaven era aquella del Funeral del Labrador, no sé si en la seva versió original de Barbara y Dick o en la més casolana dels Tres Sudamericanos.

Vaig anar doncs a Menorca en la primavera de la meva vida i hi he tornat aquests dies, coincidint la tardor estacional amb la meva inevitable tardor vital, i en el primer viatge de pensionista que faig, estranya metàfora, en la qual hauria de meditar a bastament. Menorca al novembre, amb l’Imserso, per primera vegada, ja que tot arriba, àdhuc la jubilació. Un món de tants com hi ha en el nostre, de gent gran, de mayores, de la tercera edat, ja que està prohibit dir vella, així que manllevo uns dels eufemismes habituals per fer referència a aquesta etapa de futur limitat, que tan alegre i eufòrica ens promet la propaganda, si fas exercici, dieta i el que manin els qui manen, que cada dia decideixen més i més sobre la nostra intimitat. També hi ha lluna plena enguany, amagada rere les boires i els núvols de tardor. Com que som novells en això dels viatges econòmics i el Mundosènior (una altra bonica parida semàntica) el meu marit i jo, som dels més jovenets, cosa que sempre fa il·lusió. Imagino que el fantasma d’algun sènior megalític ens deu contemplar amb una certa enveja, des del seu talaiot incombustible. Vaig tornar a Menorca cinc anys després, al principi de casada, l’estiu del 73, i vaig fer estada a uns amenaçadors hotels immensos de Son Bou, amb el personal descontent perquè no cobrava, cosa que els empenyia a fer trapelleries com ara entrar a netejar les habitacions encara que poséssim el rètol de ‘no molestin’, cosa que en època d’aparellament juvenil, àdhuc beneït per la institucions canòniques, no fa gens de gràcia, o beure’s el vi del dinar que deixàvem d’un àpat per a l’altre. Per sort i per responsabilitat dels menorquins i menorquines, l’illa va aturar aquells intents i ha esdevingut un exemple de respecte al medi ambient i de capteniment seriós i sostenible, com diuen ara, horrible paraula per cert que em recorda el temps en els quals els sostenidors eren sostens. Menorca en novembre, boirosa i ventilada, resisteix amb coratge l’empenta destructiva del turisme caníbal que està acabant amb tants i tants indrets, cosa que mostra la gran dignitat dels seus habitants pel que fa a aquest tema. Ai, quina il·lusió m'ha fet tornar a veure la Penya de l'Indi al mateix lloc!!!! Ara bé, fa un vent de categoria, cosa que m'evoca aquell poema de la Clementina Arderiu, passa vent, cosa sinistra, qui et pogués mai deturar... Per cert, pels camins de les amistats oblidades vaig perdre el contacte amb la Margarida i les seves amigues, que han quedat per sempre al meu àlbum de records fotogràfics, immortalitzades en blanc i negre, joves i esplèndides, treient el cap per la Naveta des Tudons.

De la llum de la raó a la de les bombetes halògenes

La perfecció dels costums consisteix en viure cada dia com si fos el darrer (Marc Aureli)
No n'hi ha prou en fer el bé, s'ha de fer bé (Diderot)
Un bon pare val per cent mestres (Rousseau)

Hi ha qui encara se sorprèn de la poca relació de la teoria amb la vida real de qui la formula. I això que en el context popular ja trobem frases ben clàssiques, com ara aquella que no és pas el mateix predicar que dar trigo (segur que hi ha l'equivalent català, però no em ve al cap). Les expectatives excesives provoquen molts desenganys però entenc que hi ha ocasions personals i col·lectives en les quals l’entusiasme resulta esperonador, i fins i tot imprescindible, perquè les grisors ambientals acaben per ofegar l'optimisme vital. Aquest canvi de president americà ve acompanyat d’una gran curiositat, però també de l’escepticisme negatiu dels antiamericans-mani-qui-mani, que són un munt, molts d'ells d'una gran i dogmàtica irracionalitat pre-enciclopèdica, la veritat. Un exemple literari sobre les il·lusions en el canvi és, per exemple, aquella novel·la de Morris West, amb peli posterior, sobre un santpare de l'est, que resulta modern i progressista. En la realitat allò es va produir, amb el senyor Woytila, però, vaja... Pel que fa a la política, un personatge de Sagarra, Luard el mariner, al Cafè de la Marina, que és la meva obra de teatre preferida d’aquest autor, diu, si fa no fa, a algú que sembla entusiasmar-se amb el tema dels canvis governamentals: i digues, què en treuràs de la política, si t’has de mullar el cul a la barcada i no has de sortir mai de la misèria? Avui, per sort, hem sortit de la misèria una gran majoria, a la nostra societat de l’ara i aquí, que ens sembla el melic del món, però jo de la política, propera i llunyana, n’espero, tan sols, que vagi funcionant tot amb una mica de dignitat, que no vagin mal dades, i encara gràcies.

Sagarra va dedicar a Luard una balada, un retrat contundent causat per la mort del mariner, i probablement es va inspirar en una persona real:

Tot aclofat en el seient de boga,

palpa les cartes amb els cinc sentits:

el rei, i l'as, i el cavall, i la grogali

fugen dels dits;

i dringa el coure en els taulells podrits.

Amunt, Luard! La sort és rosa i grisa;

ja en tens per una veta del calçat

o un pedaç de camisa!

Luard, ara has perdut i ara has guanyat!

I, si les peces són de migra o d'urpa

Luard sempre fa un sol entrellucar;

i, després que estossega i que xarrupa,

diu cargolant les cartes amb la mà:

«Sí, mira! Va com va!...»

Luard era un filòsof del poble, d’aquests que sovintejaven a les petites comunitats d’abans. Al món hi ha hagut molts filòsofs de tota mena, alguns han tingut èxit i d’altres no. Quan estudiava recordo moltes teories del professorat sobre el fet que a Espanya no hi hagués massa filòsofs ni músics, no se sabia si era a causa del clima i de les tertúlies de carrer, per exemple, cosa estranya, doncs els grecs clàssics també feien molta barrila a l'exterior. Imagino que ara la cosa deu haver millorat, gràcies a l’aire acondicionat i les calefaccions, potser. Era Plató, qui creia que amb un filòsof governant tot aniria bé? El cas és que n’hi va haver un, que va governar, el gran Marc Aureli, però el món va continuar tenint molts i molts problemes. De vegades els bons períodes de govern d’algun lloc han estat regits per pràctiques mediocritats, afortunadament, perquè una cosa és la teoria filosòfica i l’altra fer bullir l’olla i al capdavall l'atzar i el caos hi juguen molt, en tot plegat. Les bones intencions excessives i l’interès en fer realitat els somnis polítics, per decret, porten males conseqüències.


Estic llegint un llibre molt interessant, Encyclopedie. El triunfo de la razón en tiempos irracionales, que comentarem a la Tertúlia del grup 99. Els enciclopedistes formen un ramell de gent diversa i atractiva, que cerquen, com se sap, la llum de la raó. Molts, la majoria, van tenir sort, ja que van morir abans de la revolució francesa o van poder camuflar-se durant aquells fets sagnants, tant i tant mitificats, fent allò tan nostrat de la puta i la ramoneta. Un col·laborador sensat i honrat dels enciclopedistes, Malesherbes, que malgrat el nom o potser per això, a més va esdevenir un gran entès en botànica, va tenir la mala pensada de voler ser coherent i defensar el rei en els mals moments. Li va costar la vida, la seva i la dels seus, filla i néts, tots guillotinats en nom de la llibertat. Una il·lustre i intel·ligent guillotinada, Madame Roland, va dir, en pujar a la guillotina, allò tan repetit i terrible, perquè és ben veritat: Llibertat, quants crims es cometen en el teu nom! Repetit i tergiversat i utilitzat segons convé, com passa amb tantes coses, és clar. Els crims totalitaris i despòtics són repugnants, els que es cometen en nom de la llibertat, de la democràcia, d’un futur millor, són absolutament inquietants, palesen que no sabem mai de qui ens hem de refiar, però les lectures suposadament progres encara els intenten justificar i explicar amb retòriques gastades.

Les revolucions compten amb lectures posteriors que sovint obvien el bany de sang en què es van convertir i que gairebé ens prohibeixen pensar si calien tants morts malgrat ‘la causa’ fos justa, mirada, és clar, amb els ulls del nostre present còmode, cronològic i geogràfic.

Per cert, no descobreixo res de nou, però Rousseau, que tant va escriure sobre educació, enviava els fills (fins a cinc) a l’hospici per tal que no el destorbessin. Tostoi escrivia i escrivia i no volia que el destorbessin, tampoc, mentre la seva dona vetllava un dels fills malalt, moribund. I això que la protagonista rousseauniana de Guerra i Pau acaba posant en pràctica els consells del filòsof i pedagog francès, pel que fa a qüestions tan casolanes com la lactància natural. Que ja ho diu l’evangeli, respecte als fariseus, feu el que diuen però no feu el que fan. Per cert, ja que he citat a Morris West, gran bestsellero dels meus temps joves, voldria dedicar un petit record a Crichton, gran autor del present, traspassat encara jove pels temps que corren, també metge, per cert. Ai, si els metges-escriptors d'èxit i amb diners moren també, què serà de tots nosaltres, per més que tinguem cura de la nostra dieta i fem exercici moderat???