DIVAGACIONS MATUTINES SOBRE TELES, RÀDIOS, SOCIETAT I DÈRIES DIVERSES

Em sobta el nombre de temps i esforços televisius dedicats a planys pel tema de la televisió valenciana, la veritat. Sembla que ningú no s'havia adonat de les seves moltes bondats i de les necessitats socials que cobria fins que no ha desaparegut. Recordo quan va finar la de L'Hospitalet, ara emeten alguna cosa en digital, m'imagino que amb molta menys despesa. Com sol passar, una empresa que acaba amb la feina de gairebé dues mil persones pot fer molt més soroll que cent empreses amb vint persones cadascuna, aquestes empresetes que desapareixen sense que se'n canti ni gall ni gallina i sense que els sindicats hi facin gran cosa car en això, com amb els programes de televisió, tot va per audiències i per estadístiques.

Avui és gairebé impossible recordar el món social d'abans de la televisió. De fet, teníem el de la ràdio, que també va senyorejar el nostre lleure infantil. I el cinema de barri, és clar. Abans d'aquests invents hi havia teatre i narració oral i més endavant el Patufet i aquestes coses tenien els mateixos defectes i virtuts que els mitjans d'avui. Sobre la televisió, en general, s'han dit tota mena de penjaments però ha acabat sent un estri familiar i estimat. Tot i que avui ja ha minvat la seva influència amb el tema d'internet, encara té vida per estona. La televisió, per bé o per mal o per cap de les dues coses, ens va canviar el món personal i social. Internet també l'ha tornat a reconvertir.

El senyor manaia valencià responsable d'aquest tancament va dir una frase oportunista, allò de què s'estimava més tancar una tele que no pas una escola. Les frases depenen  de qui les diu, de qui les escolta i del motiu i context de la seva creació. No és una mala frase, malgrat la demagògia evident del personatge. Tothom acceptaria que és més necessari un mestre que no pas un futbolista però no sembla pas que es faci cap moguda important per demanar que els mestres de primera divisió cobrin tant com un futbolista de la mateixa categoria. Encara més, poca gent sabria dir-me quin mestre és de primera divisió, o mereixeria ser-ho.

La televisió ha estat un estri important en mans dels poders de tots colors, que se n'han servit sovint, de vegades de forma evident i destralera i d'altres de forma més subtil i subliminal. Una enquesta seriosa sobre quins canals i quins programes mira la gent de Catalunya ens donaria una visió molt aproximada sobre el tema de l'independentisme sociològic. Conec gent que només mira canals en castellà i d'altre que sempre posa per defecte TV3, llevat d'alguna escapada al programa de l'Évole i encara. Molta gent que conec defensa TV3 amb fervor patriòtic, no pots dir ni insinuar que, per exemple, els culebrots són dolentíssims, cada vegada pitjor, i que en castellà en fan alguns de més convincents, sempre considerant el gènere. TV3 va començar força bé però pel meu gust ha anat a menys. Les cadenes públiques i privades en castellà també han patit alts i baixos.

En el post anterior escrivia sobre es anys 70 barcelonins, en aquells anys i en alguns d'anteriors es feien programes molt interessants, per la ràdio i la tele, que van desaparèixer del mapa. Fa uns dies llegia a facebook, a l'espai del músic Jordi Roura, una queixa sobre l'oblit existent a l'entorn de tot el que es va fer a Ràdio 4 durant anys (així com als espais catalans de la segona cadena, afegeixo jo). Copio el comentari:

Acabo de llegir en un article d'una pàgina sencera del diari ARA del 8 d'octubre que "Patim patam patum" de Catalunya Cultura va ser el programa degà de la ràdio infantil catalana. Em sap greu però no és així. L'any 1977 vam fer un programa a Ràdio 4 que es deia "Mainada" que va obtenir el premi Ondas l'any 1979 i que va passejar-se per tot Catalunya fins el 1983. Es feia cara al públic, amb música en directe i amb col·laboradors com Dolors Laffitte o Xesco Boix. També aquests anys realitzàvem amb Eduard Delgado, Maria Gorgues i JM Adell "La Ràdio de Vidre", un altre programa infantil de ràdio catalana que fins i tot va publicar una col·lecció de discos. I també hi va haver "Amunt i crits!" que durant molts anys van conduir en Pere Ribera i l'enyorat Joan Grau a Ràdio 4 que feien curses de trens, viatges en vaixell a Palamós, pujades en globus aerostàtic, expedicions a Núria... Em sap greu que no es recordi tanta feina i tan bons moments. (Jordi Roura, facebook)

Molts comentaris a aquesta entrada van recordar programes i personatges magnífics, avui oblidats. TV3 i Catalunya Ràdio no van saber captar aquella experiència ni aquells professionals, en general i a més a més els van deixar de banda sense manies. A mi encara em meravella el que es pot fer amb pocs mitjans i pocs diners, a la ràdio, a la tele, a l'escola i a tot arreu. La televisió pública en català és necessària, no dirè que no, però es podrien reduir moltes despeses tot i que aquest tema de la tele genera de seguida protestes diverses, com quan es van publicar determinats sous de professionals de la cadena. Només he estat una vegada, per casualitat, a les actuals dependències de TV3 però tot allò em va semblar una absoluta exageració. De joveneta havia anat a un concurs als estudis de Miramar,  en el temps d'Herta Frankel, i aquella modèstia comparada amb la fatxenderia que vaig observar em va preocupar una mica, sobretot considerant els resultats que s'aconsegueixen i que s'aconseguien.

La tele és important, encara. Al meu bloc de pisos cap avaria genera tanta unanimitat i desvetlla les urgències d'arranjament immediat, sense problems pel que fa a la despesa econòmica, com les de la televisió. Hi ha hagut sempre un corrent progressista purità que ha bandejat la televisió de la seva vida, avui ja en queden pocs, d'aquells militants intel·lectuals antitele. Si vau poder veure el programa del senyor Om dedicat a l'Arcadi Oliveres comprovaríeu que ell és un d'aquests, encara. Jo crec que no voler tenir tele, avui (tot i que es pot no tenir tele i veure-la amb d'altres estris) és una postura absolutament ingènua ja que la televisió és un mirall necessari, a voltes estrafet, de totes les nostres dèries, ambicions, manies i desitjos. A mi no em treu temps de llegir ni res de tot això i reconec que una passejada de tant en tant pels diversos canals, àdhuc els més pintorescos i infumables, em mostra un món força real malgrat totes les limitacions del mitjà. Ara ja no hi ha tanta gent jove que en faci bandera, d'això de no tenir tele. La tele tampoc no és el que havia estat, és clar, i cada dia ho serà menys.

Un dels apartats més singulars de les television són els informatius. Els de TV3, pel meu gust, han empitjorat força. Quan dic això hi ha qui em protesta de seguida, la resta són pitjors. Això no em sembla just perquè al primer canal no estan del tot malament i han tingut bones èpoques. I perquè sovint es compara un programa digne de TV3 amb un de dolentíssim de no sé on. Aquesta fidelitat al catalanisme televisiu em commou i de vegades, segons amb qui, ja no discuteixo sobre temes profunds i punyents com ara els valors literaris i actorals de La Riera, per exemple. 

Allò de la TDT va ser una gran enganyifa, se'ns deia que ho veuríem gairebé tot, però res de res. La gent hauria d'haver reclamat sobre les despeses inútils que els van fer fer amb el tema dels adaptadors i la resta.

Una altra constant del nostre temps són les tertúlies, te'n trobes a totes hores, a la tele i a la ràdio, els jubilats i jubilades en som uns grans consumidors. Els tertulians acostumen a ser els mateixos a tot arreu, hi ha una colla de gent que viu d'això, pel que sembla, o que en treu un bon sobresou. Tothom opina sobre tot i en tot moment. De vegades surt alguna idea brillant, poquetes. Però els tertulians i els entrevistats són ara actors secundaris, les estrelles de veritat són els entrevistadors, creen escola i fomenten devocions. Quan algú va agafant fama en aquest tema ja ni tan sols dóna massa audiència als tertulians sinó que té una perillosa tendència a pontificar i a dir allò que ell pensa o a fer que es digui allò que ell -o ella- pensa. Molts aturats i jubilats faríem de bona gana de tertulians voluntaris per un entrepà o per poder gaudir dels nostres moments de glòria televisiva i es generaria un gran estalvi econòmic per poder dedicar més calerons a les diferents problemàtiques socials del nostre temps ja que la majoria de tertulians professionals crec que tenen d'altres feines fixes, la veritat.

Sobre les tertúlies futboleres val més no dir res. No hi entenc un borrall, en el tema, però em semblen molt lamentables. Un altre aspecte folklòric de la tele -i de la ràdio- és la publicitat, cada dia més ximple i més abusiva. TV3 al principi de la seva existència rumbejava de no dir ni un mot en espanyol però en canvi aviat es van acceptar anuncis en aquesta llengua. Els anuncis i el futbol són intocables, quan hi va haver aquell atemptat al tren de Madrid es va aturar tot en senyal de dol menys aquestes dues coses, la publicitat i la pilota de primera. Quan les cadenes públiques castellanes van eliminar la publicitat a TV3 van posar el crit al cel. Això d'eliminar la publicitat és relatiu ja que el que si fan es molta autopublicitat i també hi trobem publicitat encoberta o institucional. De tota manera és un goig no haver d'ensopegar-te amb anuncis pocasoltes una i altra vegada. 

En general, per molt que em queixi dels continguts televisius, estic segura que d'aqui vint anys enyoraré coses que actualment em semblen xarones i menyspreables, d'aquesta tele que crec que ens hauríem de prendre sempre amb una certa distància i amb humor, amb ironia, amb murrieria i sense agror. Aquesta mena de coses van lligades a la nostra vida, a la nostra experiència personal i a les nostres emocions i no ens en podem estar. Bé, l'Arcadi Oliveres sí però jo no. Un altre tema és que la televisió, ni la nostra ni cap altra, sigui imprescindible. O potser sí, qui sap.

En tot plegat s'hi barreja sovint la sacralització d'allò que és públic, televisió, escola, medicina, empresa... Aquest tema també demana matisacions i entrar-hi a fons i sense complexos però serà un altre dia si Déu vol. En tot cas públic no vol dir excel·lent i el tema de com es controla el tema de la cosa pública és molt i molt espinós. Hi ha grans paradoxes, com ara els molts anuncis de medicina privada que es fan a alguns canals públics... Quin món aquest. O quins móns aquests, el de veritat i el de la tele.

AQUELLS DIES DEL MESTRE I LES NITS QUE ELS PRECEDIEN

Celui qui n’a pas connu la vie avant la révolution, n’a pas connu la douceur de vivre.

Talleyrand

Talleyrand va ser un gran home d'estat, un supervivent espavilat i un gran cínic, a més d'una intel·ligència lúcida i privilegiada. Té moltes frases extraordinàries, com ara aquella sobre quantes bestieses es deixen de fer gràcies a la manca de diners. Una de les més reproduïdes, que fins i tot va donar nom a una coneguda pel·lícula de Bertolucci és la que he escrit a l'encapçalament d'aquesta entrada.

Crec que aquest senyor potser hauria d'haver afegit que, a més a més d'haver viscut abans de la revolució, calia haver estat jove en aquell moment. La dolcesa de la vida és més esclatant en els anys joves i als qui ja són una mica vellets els temps pre-revolucionaris em temo que els fan més por que goig. Els anys abans del trasbals que sigui provoquen molta nostàlgia ja que després la realitat sol ser decebedora, les revolucions es mengen els seus fills, tot es torna a dogmatitzar i de vegades els fets han costat un bany de sang, molta violència, moltes injustícies i moltes barbaritats, amb perdó dels bàrbars, deixant durant una bona temporada allò que diuen mal rotllo entre la gent. Com va dir algú després de la revolució francesa, quan aquesta encara no s'havia convertit en un mite inqüestionable i la gent tenia viu el record del bany de sang en què es va transformar, s'hauria aconseguit el mateix d'una forma més lenta però menys cruel. 

Nosaltres, els jubilats d'avui, no vam viure una gran revolució però vam viure la transició i també hi ha un cert enyorament sobre aquells anys del tardofranquisme i de l'esperança col·lectiva en un futur gairebé esplèndid. Fa uns dies escoltava Sisa, en el programa del convidat, un programa molt de la nostra època tafanera i una mica exhibicionista. Ai, aquells anys setanta, catalans, barcelonins, meravellosos, lliures i creatius, si fins i tot els enyora gent tan pintoresca com Jiménez Losantos! Ara resulta que gairebé tothom era a tot arreu i que s'ho passava pipa, que hi havia una gran unió entre la gent i gairebé es podria pensar que el poble va aconseguir fer fora el dictador, vaja. Si no fos que sabem que es va morir de vell i que els canvis es van pastelejar des d'alguns sectors del mateix govern.

La desmitificació de les revolucions és gairebé impossible, per més dades que s'apleguin sobre mancances, servituds, oportunismes i misèries. Responen als nostres somnis més pregons. No sóc gaire amant de musicals però allò de les taules i cadires buides, dels Miserables, sempre m'emociona. M'han vingut tots aquests pensaments avui perquè he recordat els antics dies del mestre, aquelles nits que precedien al 27 de novembre, Sant Josep de Calasanz, el nostre patró. A mi sempre m'ha agradat fer festa quan la gent no en fa, això quan treballava, ara el panorama és tot un altre.

En aquells setanta s'havien obert un munt d'escoles, a partir dels canvis en l'educació que van ser realment revolucionaris, considerant el panorama anterior. Aquell llibre blanc va aconseguir que l'educació es massifiqués, una mica a corre-cuita i amb una sabata i una espardenya, no diré que no. Es van necessitar molts mestres, sobretot a les zones industrials com els volts de Barcelona i va entrar al cuerpo un munt de gent jove en edat de festejar. La professió, per sort per a les dames, no estava tan feminitzada com ara. La nit abans del dia del mestre, a ciutat, va ser durant alguns anys com una revetlla educativa, sortíem de tasques i ens trobàvem a tot arreu colles de professorat de primària, aleshores egebé, menjant patates braves, bevent sangria i cantant i fumant, eren d'altres temps. Uns et presentaven els altres i tot era una festa per més fred que fes, ja que el novembre és una època molt empipadora pel que fa a la climatologia.

Quan ja havia nascut la meva filla encara vaig sortir alguns anys de festa, amb motiu de la celebració. Recordo que un any vam anar a sopar als Caracoles, després ens vam arribar al Villa Rosa. Entonàvem moltes tonades de gresca, multiculturals i poc adients a la nostra professió, tot s'ha de dir, com ara allò del fill de l'Asunción o de la cabra de vida lleugera. Tot era a punt de canviar i de fet ja estava canviant, i si en aquell moment arriba un líder carismàtic i ens porta a prendre la Model ho hauríem fet amb fervor, ajudats per la sangria de garrafa. Però no devia convenir als líders que féssim aquesta mena de coses que mai responen a espontaneïtats populars sinó a orquestracions dels dirigents a l'ombra. I potser no va sorgir cap líder tant indiscutible i arrauxat com per conduir-nos vers la revolta irreversible. Qui no hagi estat mestre/a jove durant la transició no ha pogut conèixer, ai, ni la dolcesa de viure ni els encants de la pedagogia vivencial!!! Estic ben segura, tot i que potser no ho veuré, que d'aquí quaranta o cinquanta anys els jovenets d'ara idealitzaran també aquest present on tornen a florir entusiasmes amarats d'ingenuïtats innocents i de consignes impossibles.

XERRADA IMPRESCINDIBLE

Tot i que moltes persones que passeu per aquí ja ho sabeu us recordo que demà, dimarts, 26 de novembre, a dos quarts de vuit del vespre, l'Enric (del blog 'de culte' BERESHIT) ens explicarà, a la Biblioteca Francesc Boix, del carrer de Blai (metro Poble-sec), la història i característiques del Museu Anatòmic Roca i la seva relació amb el Paral·lel.

La xerrada l'organitza CERHISEC, una petita entitat d'història del barri. Cada darrer dimarts de mes, des de fa més de deu anys en muntem una a l'entorn de fets, personatges, entitats o indrets que tinguin relació amb el Poble-sec, Montjuïc o el Paral·lel,  tot i que en els darrers temps hem ampliat els horitzons i en fem també sobre Barcelona en general, o fins i tot a l'entorn d'altres temes d'interès.

L'entrada és lliure i gratuïta i la xerrada s'acaba a les nou del vespre pel fet que tanquen la biblioteca a aquella hora.

ALDOUS HUXLEY, CINQUANTA ANYS DESPRÉS

La tieta escriptora, l'escriptor, de gran, i l'escriptor, de jovenet

El espejo

A cámara lenta, la luz de la luna una vez atravesó
el soñador espejo,
donde, hincados, inviolablemente hondos,
viejos secretos no olvidados albergan
inolvidables maravillas.
Pero ahora polvorientas telarañas se entrelazan
por el espejo, el que antaño
viera los dedos que retiraban el oro
de una despreocupada frente;
y las profundidades son cegadas a la luna,
y olvidados sus secretos, nunca dichos.
Aldous Huxley, poesía completa (edición bilingüe), edición,
traducción y notas de Jesús Isaías Gómez López, Cátedra (Letras
Universales), Madrid, 2011 (732 páginas).

Mentre tafanejo sobre el tema de l'assassinat del president Kennedy comprovo com el mateix dia de l'assassinat moria, als seixanta-nou anys, l'escriptor Aldous Huxley. La coincidència no va afavorir recordar com calia l'escriptor i pensador, un personatge clau del seu temps, lúcid i obert a tota mena d'idees. Els diaris en un altre moment li haurien dedicat, ben segur, alguna fotografia a la coberta i molt més espai a l'interior. No crec que en aquell moment jo hagués llegit res d'ell, la veritat. Uns anys després m'ensopegaria amb la seva obra estrella, el Món Feliç, que crec que va colpir molta gent de la nostra generació. Un professor de la Normal, un home de geni espinós i viu però molt intel·ligent, repetia sovint frases del llibre. Fa anys vaig llegir una comparació entre aquell món feliç i 1984. 

La tesis que sostenia l'article, del qual sento no recordar-ne l'autoria, incidia en el fet que el futur havia fet més viables les prediccions de Huxley que no pas l'estat policial d'Orwell. Jo diria que, de forma subtil, tot ha coincidit en un present en el qual moltes repeticions continuen fent una veritat, la reproducció assistida és un fet evident i gairebé sense límits i on és molt més còmode llençar que haver d'apedaçar, però on també els grans germans, convertits fins i tot en frivolitat televisiva, ens poden vigilar quan vulguin i on vulguin i si no ho fan a fons és perquè no tenen cap mena d'interès en el capteniment de molts de nosaltres. El llibre de Huxley ha quedat una mica minimitzat, abduït pels sectors educatius, que maten amb obligatorietats diverses i reconversions de llibres molt profunds i seriosos, per a adults, en literatura infantil i juvenil. Amb tot això es malmeten un gran nombre de descobertes possibles, descobertes que s'han de fer en el moment oportú i no quan toca fer la ressenya per aprovar el que sigui. Precisament abans d'ahir comentàvem amb unes amigues la reconversió en llibre per a criatures un text tan estrany i simbòlic com el del Petit Príncep. Recordo que durant una temporada, fa molts anys, no hi havia festival escolta del barri on no es representés o llegís algun fragment del llibre, amenitzat amb fragments del llac dels  cignes i tot.

Vaig llegir alguna altra cosa de l'escriptor en aquells anys, poques, tot s'ha de dir. Un company de feina era un fervent adorador de Contrapunt i d'Illa, però jo he de dir que m'hi vaig ensopir una mica. Hauré de tornar-hi, ara que sóc més grandeta, a aquells llibres d'un temps mitificat i d'un país imaginari que ja no és el meu ni sé si ho ha estat mai. Huxley va ser un noi de bona família, amb oportunitats i una vida plena d'experiències diverses, la majoria envejables, tot i que també va patir tragèdies i penes, com ara la mort de la seva mare quan encara era un adolescent, a més de problemes de salut diversos i greus, com la coneguda ceguesa que va poder superar. Una seva tieta el va protegir i esperonar, aquesta dama va ser una escriptora d'un cert renom, aquí gairebé no la coneixem de res a causa de la manca de traduccions. Tot ens acostuma a arribar de forma erràtica i poc ordenada, quan arriba, i el trist és que encara passa o que potser passa fins i tot més que no pas abans. Per sort -se suposa- avui el jovent ja sap molt d'anglès i pot anar a les fonts, sovint assequibles per la xarxa.

La tieta es deia Maria Augusta Arnold però firmava els seus llibres amb el nom d'Humphry Ward, el cognom de casada. Va ser una dona molt intel·ligent i culta però per tal que ens n'adonem de com n'és d'estrany el caràcter humà, resulta que va ser contrària de forma absoluta i fins i tot intel·lectualitzada, de les sufragistes, cosa que va anar molt bé al poder que negava el vot a les senyores a causa de prejudicis ancestrals, entre d'altres motivacions.

Huxley va ser un viatger impenitent i constant. Va venir a Espanya en diferents ocasions, a Barcelona, durant l'Exposició de 1929 va participar en una trobada d'intel·lectuals.  Fa cinquanta anys la seva mort va restar en un segon pla mediàtic amb motiu del magnicidi de Dallas, em temo que enguany a aquest cinquantè aniversari li passarà una mica el mateix.

I la vida quotidiana a tocar de casa? Els Capitolio i les seves ofertes, modestes però cares per al poder adquisitiu del moment, al menys per a la majoria. Encara es portaven les faixes i els visos, altrament dits combinacions. Un bon abric era un luxe.

CINQUANTA ANYS I UN DIA

Em costa pensar i admetre que ja han passat cinquanta anys des de l'assassinat del president Kennedy, un personatge que ja s'ha convertit en un mite llegendari. El misteri sobre la seva mort ha fet vessar tanta tinta que fins i tot en el cas que alguna de les teories sobre el tema fos certa ningú no la creuria, cosa que s'ha esdevingut amb moltes històries de la història no resoltes mai del tot. Els magnicidis sempre tenen una bona dosi de morbo popular afegida, cada dia mor molta gent al món de forma violenta, anònims protagonistes de la seva petita vida però tot continua més o menys igual. Aquestes morts tan famoses i populars trasbalsen l'imaginari i ens porten a pensar sobre què hagués passat si allò no s'hagués esdevingut. 

Diuen que tothom recorda què feia quan va escoltar el que deien sobre l'atemptat, normalment per la ràdio, car de tele en tenien aleshores quatre privilegiats. Doncs jo no en recordo el moment concret sinó més aviat l'endemà, quan vaig anar a treballar a la Harry Walker i tothom parlava del mateix. Tenia quinze anys i molta curiositat, aleshores, i també un cert ressentiment ja que començava a percebre que la vida no era gens senzilla ni gens justa. Es remorejava i no pas sense cert fonament que vindria la tercera guerra mundial. Teories populars de la gent gran afirmaven coses que avui poden semblar raretes, com ara que cada generació havia de tenir la seva guerra o que les guerres eren un sistema gairebé natural per controlar l'augment de població i refer l'economia. Era tot plegat com una mena de predestinació vers el desastre, vaja. 

Ja tocava, doncs. Però no va venir la tercera gran guerra tot i que hi ha moltes guerres i sempre hi ha guerres en un lloc o en un altre i per a qui les pateix són la seva guerra. La gent més jove fins i tot ja començàvem a creure en allò tan eteri de la pau universal, un miratge. Pels nostres verals, aleshores tan rancis, es va acollir amb grans expectatives el fet que Kennedy fos catòlic (!). A la meva mare li agradava més Nixon, en el temps de les eleccions, perquè deia, de forma absolutament subjectiva, que li semblava més seriós. Però després Kennedy, els seus amics de Hollywood i la seva aparentment bonica família, aixì com la història del seu pare, aquell temible patriarca, i de com havia fet fortuna, va arribar als cors senzills i a les revistes de les perruqueries. Les morts prematures eviten velleses incòmodes i desgasts polítics. A Barcelona fins i tot tenim una plaça Kennedy, a un barri fi, quan tants petits herois nostrats no tenen ni una mala placeta al suburbi. 

Kennedy no va restar sol en la llegenda posterior, sinó acompanyat de tota la família, una mena de tragèdia grega va sacsejar-los gairebé tots. Tràgèdia grega o llatina, un professor de la Normal establia comparacions subtils entre els Kennedy i els Grac, recordo. Després vam saber que la família catòlica i modèlica no era tan perfecta, que també els agradava la gresca i ens van esventar alguns aspectes, entre sòrdids i vodevilescs sobre el capteniment dels homes de la saga. Per acabar-ho d'adobar pel mig es va barrejar Marilyn Monroe, un altre mite magnificat gràcies a una mort prematura sobre la qual també s'ha escrit i s'escriurà duran molt de temps. Pel que fa al tema polític, tampoc la cosa no resulta exempta d'algunes ombres encara que resulta evident que la imatge era la d'una certa renovació en molts camps tot i que ben aviat es va veure, quan va arribar al poder aquest senyor, que una cosa eren les intencions i les altres la realitat pura i dura. Però el món estava canviant i va continuar canviant, semblava que tot milloraria de forma progressiva però sempre hi ha involucions i ensopegades, com es pot comprovar.

Fins i tot aquí, a Espanya, hi havia qui pensava que el règim evolucionaria vers una tímida democràcia, de forma natural, però res de res. La vídua desconsolada es va casar amb l'Onassis i després va viure amb un senyor molt ric que comerciava amb diamants, poca broma, tota una altra rondalla una mica decebedora, la veritat. Els intents d'altra gent de la família per arribar a càrrecs molt importants no van tirar endavant per molts motius,  a més del tema de l'assassinat de Robert o del fosc afer de l'accident d'Edward, amb morta pel mig, també. Jo, la veritat, quan tenia quinze anys m'ho mirava tot com si fos una mena de pel·lícula, un conte apassionant. A casa i al barri la gent repetia una mena de mantra, en vindrà una de molt grossa... Em sobtava tanta por després de tot el que havia passat ja la gent d'aquelles generacions. Començàvem a bufar cullera ja que, tot i que es guanyava poquet, em sembla que el meu sou era d'unes sis-centes pessetones al mes, hi havia feina a dojo per qui volia treballar. Un anunci del diari que promocionava un estri tan excitant i desitjat aleshores com un tocadiscos feia, més o menys: En América K, de Kennedy, En Rusia, K de Kruschev, En España, K de Kolster! (per cert, vegis el que costava un aparell d'aquests, dels senzillets, en comparació amb la migradesa del meu sou...).

Tot és un cuento, repetien també a casa, davant de qualsevol fet proper o llunyà. Contes, llegendes, rondalles, història. Després dels fets de Mayerling, que tampoc no es van resoldre mai a gust de tothom, l'assassinat del president Kennedy va esdevenir el misteri del nostre temps més comentat i reinventat. I ja fa cinquanta anys, molts per a les nostres vides limitades i temporals i poca cosa enmig del conjunt caòtic de l'existència humana, contemplada en general i de forma globalitzada. Bé, al menys he arribat fins aquí, tot un mèrit i no pas meu, la veritat, sino de la casualitat i del destí imprevisible i capriciós.

SANTA SALUT, SANTA HIGIENE, SANTA ESTÈTICA I SANTA PREVENCIÓ, PREGUEU PER NOSALTRES

Imatges manllevades aquí i aquí. Les cigarretes de xocolata i les electròniques, tot és pecat.


L'altre dia llegia en un lloc consideracions sobre el fet que, en determinada època, es van associar coses com ara la prohibició de fumar als feixismes, de dretes o d'esquerres. Franco, Stalin, Hitler, eren gent austera pel que fa al fumar i beure, per exemple. I fins i tot Mussolini no fumava, tampoc. Fumar es va associar a llibertat i gresca, a caves de culte de París, plenes de fum,  amb Greco cantant sobre fulles mortes i amors perduts. Sebastian Haffner, una de les persones que de forma més lúcida i menys tòpica ha escrit sobre Hitler, potser perquè no era un historiador convencional sinó més aviat un periodista ben informat, té escrits uns records de joventut, publicats de forma póstuma, on percep ja aleshores la inquietud que desvetllen certs comportaments, símptomes de tot el que vindria després, entre els quals el culte al cos, a l'esport, a la salut. 

Aquests símptomes prohibicionistes i higienistes es combinen a poc a poc amb d'altres més inquietants, culte a la seguretat, mides més o menys racistes, una mica encobertes, coses així. No vull ser apocalíptica ni anunciar temps pitjors, tot és relatiu, però hi ha alguns trets inquietants en tot això de la salut com a religió, tema molt estimat per les televisions i per la classe mèdica actual, al menys per una bona part, que ens parlen de salvar vides i tot això quan al capdavall a allò que et condemnen allargant la vida és a l'alzheimer o a coses pitjors. Ara fins i tot s'han ficat amb aquestes cigarretes estúpides que deixen anar vapor d'aigua, tenen mil perills, si en faig cas tants o més que les altres gràcies a les quals no sé pas com no estem ja morts i criant malves tots els de la meva generació, tan fumadora, tan bevedora i tan respiradora de fumerols per tot arreu.

La meva sogra va morir, amb tota probabilitat, de les seqüeles antigues que li havia deixat la seva feinam de jove, a una fàbrica tèxtil, aspecte que mai cap metge li havia comentat. Fa poc ens van descobrir la sopa d'all, la contaminació ambiental és dolenta.Hi ha aspectes sobre perills per a la salut que no cal remenar massa, és clar. Però avui no hi ha programa de ràdio o de televisió on no hi sorgeixi el tema mèdic, la prevenció, gràcies a la qual sembla ben bé que assolirem la immortalitat, encara més des que ens ho cruspim tot envasat i precintat, ara fins i tot l'oli dels restaurants, que ja és gros.

Els països pobres on gairebé no hi ha escoles, ni aigua, i on els infants sovint sobreviuen en un mitjà ple d'inseguretats ja es poden fotre tots de cap a mar, doncs. Preocupar-nos per foteses quan el món està com està em sembla d'un egoïsme i d'una miopia absurdes. Poques veus escolto en contra d'aquesta dictadura gairebé religiosa de molts sectors de la medicina actual, preocupats, com les televisions per tota mena d'estadístiques. Hi ha alguna cosa que t'anima, com l'existència de la gent de l'Equip Cesca, afortunadament i per a consol dels incrèduls i agnòstics sobre aquests nous dogmes que ens piconen a tort i a dret.

Han desaparegut fins i tot les cigarretes de xocolata que ens portàvem els Reis d'Orient, aquells paquets tan entranyables. Quan érem petits, per imitar els grans, ens fèiem cigarretes amb papers vells i a dins hi posàvem farina o pòlvores de talc, així al bufar semblava que sortís fum, no sé si això estaria permès avui. No vaig fumar mai pel fet que no em va agradar quan ho vaig provar, de la mateixa manera que la meva néta ha refusat el xumet i no serà pas perquè no haguem intentat aviciar-la amb el tema, sobretot quan no vol dormir. El món és estrany i els qui manen intenten fer-nos anar per on volen i sovint ho aconsegueixen ja que ningú de nosaltres és tan virginal que no es deixi contaminar en algun moment pel discurs que toca, en tots els camps, no tan sols en el mèdic, és clar.

Tots morirem, he vist morir metges savis d'aquelles malalties que tant et deien que podies prevenir i agafar a temps de la mateixa manera que he vist fills problemàtics procedents de famílies pedagògiques i psicològiques que fins i tot havien escrit llibres sobre remeis educatius de tota mena. No sabem res, els misteris de la vida i de la mort continuen sent els mateixos i hauríem d'estar molt contents de coses ben quotidianes, tenir aigua, no passar fred, no passar gana -al menys de forma obligatòria, un altre tema són les dietes i tot això- i tenir escoles i hospitals encara que no siguin perfectes. Fa uns dies escoltava algú que explicava que sí a causa de no poder gastar en condicionaments tèrmics, a l'hivern tens la casa a menys de divuit graus i l'estiu a més de vint-i-cinc ets un pobre energètic. Quan jo era petita els pobres energètics érem legió, no crec que ni a les cases dels  rics assolissin la perfecció en aquest camp. I no entro en el tema de l'estètica, tots hem de ser perfectes, sense arrugues, primets i bufons, amb totes les dents ben posades i blanquetes i amb pèl al cap fins a les acaballes. Ens crèiem amb dret a tot, ens ho mereixem tot i qualsevol mancança ens fa cridar més del compte. Si fos creient acabaria aquesta entrada amb allò de què Déu ens perdoni.

UNA MICA MÉS ENLLÀ DELS NOSTRES LITERARIS MELICS AUTONÒMICS

¿DONDE ESTAS, GUINEA?

¡Oh! Guinea Patria mía,
hoy gimes y lloras de dolor,
a voz en grito clamas
y lloras tu esclavitud;
en tus hijos buscas tu Libertad,
pero... éstos ¿dónde están?

Los retoños, de tus entrañas fruto,
errantes vagan por el orbe 
entre sí aislados, ciegos y errados,
mendigando no sé qué solución
para tu Libertad alcanzar;
mientras tu lloras, y sollozos de dolor,
pero... éstos, ¿dónde están?

Anegado en llanto y dolor aguardas;
las horas se tornan días,
los días años y éstos siglos;
mientras te retuerces de dolor y angustia,
y de tus hijos imploras tu Libertad;
tus retoños ¿dónde están?

¡Oh! Guinea, errante,
Guinea del exilio: ¿dónde estás
y qué haces para a tu madre salvar?

Lloras tu soledad y orfandad,
impasible y sordo
de espaldas vives al llanto y dolor
de aquélla que el ser te dio,
aislados hermanos a hermanos
buscas su Libertad,
pero juntos. iOh! Guinea errante
qué haces para a tu madre salvar.

¡Oh! Guinea errante,
Guinea del exilio: ¿Dónde estás?

Juan Balboa Boneke

La recent anada dels futbolistes sagrats a Guinea ha propiciat que es parlés -poc- d'aquell país oblidat que en algun moment de la seva història va tenir una profunda relació amb Espanya. A les colònies hispàniques hi van anar també catalans, jo en conec algun, però el tema ha quedat diluït en l'oblit generalitzat del qual es planyen alguns dels seus habitants quan, en comptades ocasions, els volem escoltar o alguna televisió se'n preocupa.

El món colonial espanyol, més enllà de la mitologia dels indians, no ha tingut fins ara un gran paper ni a la literatura ni al cinema. En els darrers anys estan sortint novel·les diverses, la més famosa i mediàtica El tiempo entre costuras, que evoquen aquell món. Anglaterra i França han explotat molt el tema, és clar que ells eren uns colonialistes de categoria, amb més terra i més grapa per explotar el que fos que no pas els espanyolets. Molts autors del món colonitzat s'han donat a conèixer, de forma paradoxal, gràcies a haver utilitzat la llengua colonial i dominadora, és clar. Son contradiccions que no es poden defugir fàcilment.

De fet, les llengües minoritàries i no academitzades s'han començat a valorar i reconèixer fa quatre dies, el mateix que aspectes culturals com ara la literatura oral. Tot plegat, que m'ha agafat una certa curiositat per tot allò que s'ha fet i desfet, culturalment parlant, a l'antiga colònia. No entraré en el lamentable tema polític, ni en aquestes llàgrimes de cocodril pel fet d'anar a jugar a pilota a una dictadura, quan amb tantes dictadures es fa la puta, la ramoneta i el que toqui. En això, com en tot, hi incideix el pes del poder i la rellevància del dictador i, per desgràcia, els països més suposadament democràtics han fet tot això d'una forma encara més destralera, com els nostres veïns del nord. 

Al blog sobre dones poetes he dedicat una entrada a Maria Nsue, una de les poques dones escriptores guineanes, la més coneguda de moment, i tinc demanada la seva novel·la més rellevant, Ekomo, que ja comentaré quan la llegeixi. Aquí podeu llegir un interessant article sobre la literatura guineana escrita en castellà, reivindicant el tema i recordant que molts autors africans han escrit o encara escriuen en francès o anglès, gràcies a això, no ens enganyem, ens n'ha arribat notícies. I aquí trobareu una web molt interessant sobre la literatura del país, en general. Crec que, com va passar en determinat moment amb allò de l'esclat, avui una mica abaltit, de la literatura hispanoamericana, moltes renovacions literàries i culturals en vindran, i de fet ja estan venint, d'aquest món encara massa pobre i oblidat, inestable i amb tants problemes. Una altra qüestió és l'accés a tota aquesta literatura, sobretot si ens ve de països més petits i menys rellevants que d'altres, és clar, com Guinea Equatorial, una terra que existeix i pateix però que també té poetes, ja que com deia Brecht també es cantarà sobre els temps ombrívols...

En tot cas encara ens costa acostar-nos, ni que sigui de passada, a la realitat africana. En aquest cas trobem al país més de catorze llengües, una gran diversitat i divisions basades en conceptes europeus, com a gairebé tot arreu. En el fons del fons, homes i dones com nosaltres, criatures, i uns sistemes dictatorials que no van millorar res, més aviat el contrari. Ai, i avui, també, petroli... Però a més a més avenços que no podem valorar en perspectiva i fins i tot poesia, bona poesia...

HOMES -I DONES- DE POCA FE, CONSERVEU-LA I NO L'AUGMENTEU!!!

Diumenge vaig col·laborar una mica en la Caminada a Montjuïc que organitza el Foment Excursionista de Barcelona i com que plovia tant, fent un acte de fe, em vaig emportar unes ulleres de sol. He de dir que me les vaig posar cinc minuts, quan una ullada de llum esclatant va emergir de sobte entre núvols, però va ser aquella una millora meteorològica breu com un sospir. I és que els miracles, àdhuc els més espectaculars, són de poca durada.

De fet la idea sobre la fe pràctica me la va donar el record d'una facècia o acudit sobre el Rector de Vallfogona. Aquest personatge havia de celebrar unes oracions i misses per demanar pluja, en temps de sequera. Abans de començar, contemplant la gent que omplia l'església, va exclamar, enutjat:

-Homes de poca fe, heu vingut a demanar aigua i ningú no porta paraigües!!!

Avui diria homes i dones de poca fe, o bé persones de poca fe, és clar, doncs això de la correcció política del llenguatge, cosa en la qual vaig ser militant pedagògica, ha arribat a cotes ridícules i absurdes, com sol passar amb tants aspectes de la vida i de la cultura. Tant és així que sovint m'inquieta fer soroll per canviar segons què car tots els avenços es dogmatitzen i es converteixen en veritat absoluta altra vegada, per desgràcia.

Aquesta contalla i moltes altres les explicava un altre rector, un meu oncle, la llarga vida del qual podria ser objecte d'una llarga novel·la, doncs va viure temps difícils i complexos. Quan estava de bon humor i endegava la narració d'històries del passat, acudits, rondalles i facècies, era una meravella, amb una memòria prodigiosa però suficientment selectiva com per no amollar allò que no tocava. Es pot dir que va ser un home d'una gran fe, jo fa anys admirava això de la fe que mou muntanyes però avui la gent de gran fe em fa una mica de por o de llàstima. La fe incorruptible és dogmàtica, pot portar a la mort i sovint amaga la realitat global de la gent, homes i dones diversos, moguts per circumstàncies i atzars. Quan diuen que algú va morir per les seves idees avui tremolo i abans, quan era jove, em semblava aquesta una gran mort. Morir per ajudar la gent és tota una altra cosa, és clar. Però ni déu, ni el comunisme, ni la pàtria, ni la revolució, ni la fraternitat universal futura mereixerien la sang de ningú i, en canvi, n'han fet vessar molta, totes aquestes abstraccions. Un cert nivell d'incoherència i de capacitat humana de corrupció ha salvat, en canvi, moltes vides, ni que fos pagant.

Jo, quan era petita i el meu oncle explicava aquestes històries del rector simpàtic, em pensava que el personatge no havia existit. De fet, segur que no n'hi van passar tantes ni de tants colors. Una altre contalla que recordo és quan la seva majordoma ha de fer un dinar per convidats, entre els quals el bisbe, i no sap com voldrà el rector que cuini un cabridet. Així que se'n va cap a l'església, es posa al darrera de tot i aixeca enlaire l'animaló, per tal que el mossèn, que està fent missa, el vegi. L'home, quan es gira de cara a la gent i entén el missatge visual, entona la següent pregària:

Dona nostra dona vostra,

vos que del cabrit feu mostra,

mig rostit i mig fregit,

cap i pota a la cassola

in secula seculòrum

amén.

Explicat així potser no fa gràcia però el meu oncle, avesat a predicar amb contundència des de la trona, feia riure d'allò més. Unes altres històries que ens explicava eren les d'un pagès que baixa a Barcelona i no entén res, aquesta contalla crec que es troba en algun llibre de l'editorial Millà. Fa anys el pagès ignorant però murri era objecte de bromes i ara la gent es fot més aviat dels de Barcelona, sense que el tema hagi generat acudits amb tanta gràcia com aquells.

Recordo que el pagès no es volia comprar una camisa en una camiseria pel fet que llegia al rètol Can Misèria, que confonia els retretes -per cert, aquesta és avui una paraula en desús- amb el lloc on feien retratos i que pujava al prestatge del tren on es col·loquen les maletes perquè llegia aquí pagès en lloc d'equipajes. 

El meu oncle, que crec que era padrí del meu pare, ja que van ser un munt de germans i es duien molts anys, va viure força, va veure molts canvis, alguns que no acabava d'entendre i de molt gran repetia que la vida era un misteri. Durant una de les darreres visites que li vam fer, en una residència per a capellans vells de Girona, s'havia esdevingut a Turquía un greu terratrèmol i a ell li sabia greu d'ésser allà, tan ben cuidat, mentre tota aquella gent les passava tan magres. Ell va oficiar el meu casament car casava a tota la família, per tradició. Va fer un llarg i brillant sermó que no s'acabava mai, cosa que va posar nerviós al rector de la parròquia, que ens havia cedit una estona entre missa i missa. Avui tot plegat sembla tan llunyà i tan d'uns altres temps com les facècies del rector de Vallfogona, certes o inventades per la gent al llarg dels anys, malgrat les moltes desgràcies col·lectives que ens podien haver fet perdre l'humor genètic. Al cel ens poguem veure tots plegats.

LA COÇA A LA PORTA I EL PASSAT PROPER

El temps passa i s'oblida tot o gairebé tot. Una tendència molt humana és reconvertir els records en una mena de matèria fràgil i romàntica, adaptada als nostres desigs i les nostres dèries. El pas dels anys i la vellesa inevitable fan que existeixi contribueixen  a fer-nos llegir el passat en clau d'idealització absoluta o parcial. Escolto sovint, en gent de generacions ben diferents,  allò de què abans el temps era més estable i previsible, el jovent més educat, els valors més sòlids... Tot plegat ja es planyien del mateix en temps dels romans i recordo molts comentaris de la meva infantesa en aquest mateix sentit. Una dita molt sàvia és aquella que ens avisa del fet que a cada bugada es perd un llençol. Però la pèrdua d'un llençol no justifica no fer bugada, vaja. 

Fa poc comentava amb algú que quan compres un estri nou, més modern, sempre enyores algunes prestacions i característiques que l'antic tenia i aquest no té. M'ha passat amb neveres, televisions, telèfons i moltes coses, això. Res no és millor de forma absoluta i potser ha de ser així. Pel que fa als canvis humans, les generacions es renoven i allò que per a nosaltres és recent per als joves i adolescents és la prehistòria. De vegades medito en el fet de com n'era de propera, la guerra civil, per als nostres pares i avis, mentre que per als de la meva volada era una mena de conte d'aventures tràgiques i pretèrites. Els de la generació dels meus pares i avis es planyien en ocasions de no haver escoltat amb atenció les explicacions dels seus, d'avis, sobre les guerres carlistes o les diferents bullangues i esdeveniments del passat.

Avui, mirant efemèrides, m'ensopego amb el fet que tal dia com avui, fa vint anys el Tribunal Constitucional va declarar inconstitucional aquella llei de l'oblidable senyor Corcuera, un personatge amb trets pintorescos que va ser Ministre de l'Interior i del qual tinc esvaïdes imatges retrospectives encara en blanc i negre, fent una mena de discurs abrandat amb motiu d'un dels atemptats d'ETA, aleshores molt freqüents. No seré mai ministra ni consellera però si ho arribés a ser de cap manera no acceptaria res relacionat amb el tema de la seguretat i la policia, un camp espinós, mal vist, ple de perills a dins i a fora. La polícia, com l'exèrcit, són avui una mena de fantasmes potser necessaris però que voldríem amagar, que no es notessin ni res de tot això. Paradoxalment tenen molt d'èxit popular coses com els trabucaires o la novel·la negra, em sorprèn, la veritat.

La llei sobre seguretat que es va endegar en temps del senyor Corcuera va ser batejada amb el malnom de llei de la 'patada' a la porta. Un dels articles que es va revocar i el qual, al capdavall, va motivar el final de la carrera política d'aquest senyor, precisava que et podien entrar a casa amb qualsevol sospita fonamentada. Corcuera havia estat sindicalista, se suposa que d'esquerres, un home d'extracció humil, per cert. Hi ha qui m'argumenta que les dretes són pitjors però jo recordo coses molt estranyes, de la mateixa manera que recordaven els meus pares disbarats fets per suposades esquerres del seu temps. I per a mi és molt pitjor la injustícia emparada sota banderes d'igualtat i justícia que no pas la injustícia que ja t'esperes i que ve per part dels totalitarismes o de les idees que no comparteixes, desenganya molt més a la gent i sovint es volen amagar aquests pecats o minimitzar-los de la mateixa manera que els sectors religiosos dissimulen pederàsties i d'altres misèries.  

Aquest senyor va protagonitzar encara, fa un parell d'anys, un desagradable incident a la fira sevillana, en voler entrar per on no li tocava, coses així són també habituals, el poder, encara que s'hagi perdut en part o totalment, puja al cap de la gent i a casa nostra s'han donat casos semblants protagonitzats per gent ben coneguda en els mitjans de comunicació o relacionada amb el poder proper. És allò tan suposadament hispànic de la xuleria, que existeix a tot arreu sota la cap del sol, per desgràcia. Recordo un regidor socialista de la ciutat on vaig treballar tants anys que s'atipava de gambes fresques a les fires i celebracions sense amollar ni una pesseta, per la cara, vaja.

Casar la seguretat amb la llibertat es fa difícil. N'hi ha prou que s'esdevingui algun fet delictiu que ens toqui de prop perquè els més antipolicials es declarin partidaris gairebé de la tortura o de la pena de mort reinventada o clamin per tal que més i més policies es facin evident pels carrers de la ciutat, sobretot pels del barri, és clar. Ni més metges ens faran immortals ni més policies evitaran desgràcies, robatoris, crims. Una dèria de la humanitat és poder prevenir, prevenir malalties i delictes. Per això tenim tendència a cercar etiquetes que ens evidenciïn els perillosos, allò del criminal nat, d'altres èpoques. Malauradament un gran nombre de fets repugnants passen en contextos veïnals, familiars. Avui vivim temps d'un retorn a la demanda de seguretat al preu que sigui, l'oposició hispànica que va manar en temps de la coça a la porta avui critica les mesures que prenen els altres, és clar. 

Crec que una de les coses que no se li van perdonar, a aquest antic ministre, van ser el tarannà i les formes. Els qui venen de casa bona tenen molts més recursos per reconvertir la xuleria en elegància natural i en hipocresia gairebé invisible. Cal recordar que l'antecessor en el mateix càrrec havia estat el polèmic i per a mi, molt més inquietant, senyor Múgica, aquest de més bona casa, qui va tenir un paper no aclarit en allò del sopar previ al 23F,  que va ser un polèmic defensor del pueblo i ha estat un ferotge opositor al tema del nostre Estatut i no cal dir de qualsevol idea catalanista, aspectes ideològics que també comparteix el senyor Corcuera, és clar. De vegades recordo l'entusiasme amb el qual es va acollir l'arribada del PSOE al poder i tremolo. Encara no entenc com la bona gent del PSC d'abans va admetre l'abducció, la veritat. En conec més d'un que en va marxar corrent, així que va arribar allò de la unificació. Ah, però el poder és tant i tant llaminer, ni que siguin les engrunes que ens n'arribin que ni que calgui pactar amb el dimoni en algun moment sembla justificable... Per no entrar en el tema dels tripartits recents. O en l'evidència de què els peseceros catalanistes són, avui, minoria residual, ja se sap allò de què qui es belluga no surt a la fotografia, frase cèlebre i poètica amollada per l'intel·lectual oficial d'aquella colla.

VICENT ANDRÉS ESTELLÉS (1924-1993), RECORDS, PARAULES I EVOCACIONS PERSONALS

No m'han privat de cap experiència;

i així em veig, viu encara, ja mort,

amb els voltors d'ala negra al voltant,

sinistre el bec de massa antiga fam,

llest el taüt per al mínim cadàver.

Amb ulls oberts els he vist avançar

per damunt meu, com d'apressat designi,

amb dits molt llargs i bruts de nicotina

d'escarbotar l'aixovar enyorat,

sempre cercant, entre els llençols, la plata.

He escrit un comentari al blog Llegir en cas d'incendi sobre el llibre Animal de records que recull tres volums anteriors de l'escriptor. Són textos autobiogràfics però tampoc es pot parlar exactament d'unes memòries convencionals sinó d'un recull d'apunts breus pels quals desfila un temps i un país, uns sentiments íntims i unes circumstàncies amb algunes de les quals ens podem veure reflectits els que ja som una mica grandets.

No puc dir que conegui a fons la poesia d'aquest autor. La d'Espriu, per exemple, le he llegir i rellegit i n'he sentit molts comentaris i he accedit a textos de crítica literària sobre el conjunt. Tot i que els cantants catalans han donat a conèixer cadascun d'ells diferents autors sempre n'hi ha un d'emblemàtic amb el qual identifiquem les músiques i crec que Ovidi Montllor va ser per a Estellés com Raimon va ser per a Espriu, Llach per a a  Martí i Pol i fins i tot podríem dir que Serrat va ser per a Machado. Tot això és una consideració molt general i sesgada ja que, per exemple, una de les millors versions de Sagarra, pel meu gust, són les Vinyes verdes de Llach, un cantant que no és dels de les meves devocions llevat d'algun cas concret, com aquest. Diferents cantants han musicat Salvat Papasseit però jo, personalment, em quedo amb unes primeres versions que va fer Martí Llauradó, un cantant que després no va fer carrera musical.

He de dir que vaig sentir a parlar per primera vegada de Vicent Andrés Estellés quan vaig escoltar, fa molts anys, la versió de Els amants que va fer l'Ovidi i que encara considero un monument. De fet, no és aquest un poema musicat, sinó un poema molt ben dit i molt ben acompanyat. Eren altres temps i al Teatre Grec, a mitja tarda, hi actuaven Ovidi Montllor i Pi de la Serra. El teatre era mig ple ja que avui sembla que aquells cantants en el seu temps sempre omplien però no era ben bé així sinó que van ser minoritaris durant llargues temporades. 

Després vaig tenir amb Andrés Estellés una experiència poc reeixida, va venir a una Escola d'Estiu i ens va recitar alguns dels seus poemes. Sovint els poetes no són bons rapsodes i aquest n'era un cas. A més a més l'acompanyava la seva dona i em va fer angúnia escoltar-lo recitar davant d'ella un poema que explicava com es masturbava contemplant la imatge d'una adolescent en un póster. Jo aleshores era més puritana que no pas ara, que ja no m'espanto de res, però aquella situació em va semblar de mal gust. Durant una època semblava que es volia potenciar la poesia i la narrativa eròtica més explícita en un context català el qual en aquest tema sempre havia estat molt recatat. El més atrevit fins aleshores, que sabéssim, havia estat Salvat Papasseit de qui vaig llegir en una ocasió que havia descobert l'erotisme sense haver perdut la innocència. Ignoràvem que els de l'època pitarresca eren molt més grollerots i explícits, és clar que el tema només circulava entre senyors, en aquells temps.

Després he entrat una mica més en la seva obra, immensa i diversa. Als textos d'Animal de records hi ha molta més tendresa que agosarament eròtic, la veritat. El mèrit d'aquests apunts crec que és la seva senzillesa, sembla que l'autor t'ho expliqui tot de forma personal, propera, davant d'un berenar senzill d'aquells de l'autarquia, o d'un bol de sopes d'all d'aquelles que menjaven a casa seva. Hi retrobem el fred d'uns anys sense calefacció, personatges diversos, situacions quotidianes, poc elitisme literari, preocupació per la salut, amor a la família, als amics i el record de situacions humiliants d'altres èpoques com quan l'autor va a casa d'un seu cap i li amollen roba usada com qui fa un regal valuós.

Els autors de València i de les Illes els hem tingut aquí una mica oblidats. Avui ja costa saber què es publica i què val la pena llegir de tot el que s'edita per Catalunya. A la resta dels malmesos Països Catalans la cosa encara és fa més difícil d'esbrinar. Quan la universitat era minoritària a Barcelona venia gent de tot arreu, a estudiar, i el món intel·lectual, tot i que elitista i reduït, tenia també uns horitzons més oberts, en cert sentit. Poca gent ha anat gaire més enllà, pel que fa Vicent Andrés Estellés, dels arrauxats amants valencians. Llàstima. Però també d'Espriu ens repeteix tothom quatre o cinc versos recurrents, aptes per a il·lustrar qualsevol discurs, oblidant-ne el context i el sentit. Vicent Andrés Estellés potser no ha arribat a assolir la mitificació d'altres autors perquè era un home com els altres, amb una família convencional i estable malgrat les passions que suren en una part de la seva poesia. Llegir les referències al seu nét, al llibre, me l'ha fet molt proper per raons òbvies del meu present de iaia novella. També m'he sentit aprop de l'autor quan comenta una tragèdia familiar, la mort violenta d'un seu avi, quan ell tenia un any, pel fet que en morir la meva mare vam saber uns fets tràgics de la família que havíem ignorat, esdevinguts a principis dels anys trenta. 

A Animal de records no hi trobareu grans formulacions ideològiques, ni teories literàries, ni excessos filosòfics sinó tan sols la vida, tal i com és, fins i tot per als poetes més emblemàtics. Caldria no esperar, per tal de recuperar aquest poeta en el centenari del seu naixement, ja que encara falta més d'una dècada. En tot cas, pel març d'aquesta any en va fer vint del seu traspàs i com que els records dels escriptors ens arribem sovint amb els anys múltiples de deu, també és un bon moment per tornar als seus versos, si no és que ja ho heu fet, és clar.

DE L'HOME QUE MIRA A L'HOME QUE VEU (THE VISITOR)

Em trobava diumenge per la tarda fent el mandra i entomant les habituals pel·lícules de la tele per passar l'estona, en les quals sempre hi ha algú molt dolent o guillat que no sembla que ho és i molts sospitosos que es van descartant al llarg de la història, quan em vaig ensopegar, de forma sorprenent, amb The visitor, una pel·lícula americana de l'any 2007 que se'm va escapar quan la passaven als cinemes.

Fa uns dies comentàvem en alguns blogs amics el tema de l'atzar que dirigeix les nostres vides, lligades a casualitats a l'entorn d'on neixes, quan neixes i en quina família. Rumbejar dels nostres mèrits o plànyer les nostres mancances, en un context tan imprevisible, no és res més que una mostra de la nostra vanitat com espècie. The visitor forma part d'aquest cinema americà interessant, crític i molt allunyat dels tòpics sobre les produccions d'aquest país gran i divers, tan bescantat de forma global tot sovint.

La història, pels que no la coneguin, mostra com un home avorrit i convencional, un professor, troba el seu apartament ocupat per una parella d'immigrants joves als quals han estafat en instal·lar-los allà i llogar-los l'habitatge. Entre tots tres es va congriant una amistat i una comprensió progressives que esdevindrà més profunda en el moment en què el xicot, sense motius seriosos, és detingut i portat a un dipòsit de presoners fins a la seva deportació a Síria. Una història d'amor entre la mare del noi i el professor endolceix la tristor que ens enfronta a la impotència de la situació. Ambientada després de l'atac a les Torres Bessones explica com una certa i relativa tolerància anterior ha esdevingut por social generalitzada als estrangers  i abús vers els sense papers.

Els polícies i funcionaris repressors, molts d'ells negres, palesen un sentiment molt humà, metafòric i tot: els antics explotats s'acomoden al sistema i no senten una excessiva preocupació pels mals dels més desafavorits. Creiem que haver passat una certa misèria, a nivell individual o col·lectiu, ens fa més comprensius com a persona o com a poble, però de vegades és ben bé a l'inrevés, potser per un instint de supervivència molt egoïsta. Quan una persona -o un poble- han rebut de valent, de vegades es tornen insensibles i poc agraïts mentre que en ocasions aquells a qui la loteria de la vida ha premiat des dels inicis esdevenen generosos i tot.  Per altra banda, el paper de la polícia en societats més o menys democràtiques és un tema espinós i mal resolt, com estem comprovant aquests dies.

The visitor no acaba bé ni tampoc acaba malament en el sentit d'haver-hi morts, per exemple. Acaba com havia d'acabar, sense concessions al sentimentalisme romàntic, amb el pobre professor de vida convencional i ensopida conscient del fet què existeix un món al costat del seu que desconeixia, entristit i enrabiat amb un sistema que sembla impermeable a tot diàleg raonable i amb la resta dels protagonistes seguint amb les seves vides difícils i amb pocs horitzons propers. Tots sabem que hi ha molts móns injustos al nostre voltant però sovint ens estimem més no entrar-hi a fons perquè hi podem fer ben poca cosa per canviar-los o millorar-los. 

Els actors són tots ells poc coneguts i es troben en estat de gràcia. Richard Jenkins ens resulta una mica més familiar, tot i que sovint ha desfilat per les nostres pantalles en papers secundaris de lluïment. Va guanyar diferents premis per aquesta interpretació, la d'un home gris que evoluciona des de l'ésser humà que mira sense veure fins aquell que s'implica en un compromís individual.

LA TERESETA ENCARA BAIXA LES ESCALES (ESPRIU I EL SEU MÓN)

Diumenge vaig anar a veure l'exposició sobre Espriu, força interessant, sobretot, segons la meva subjectiva opinió pel que fa a la primera part, potser perquè a la segona, la del poeta conegut i valorat, com sol passar en aquesta mena de mostres, compta amb un excés d'informació més aviat destinada a l'impacte visual que no pas a entrar a fons en el tema. Són les virtuts i les servituds habituals en aquests espais, és transita per allà i els que ja en sabíem alguna cosa en sortim més o menys com hem entrat i els que no en sabien res o en sabien poca cosa no sé pas amb quina imatge es poden quedar de tot el conjunt, sovint excessiu, que s'ofereix. M'ha passat gairebé sempre el mateix al CCCB, la veritat. La manca de seients és un fet recurrent que ja he comentat en moltes ocasions. Mentre era allà vaig ensopegar-me amb la visita comentada imprescindible, que vaig defugir. Aquestes visites comentades tenen també molts aspectes a considerar però, vaja, sembla que agraden a la majoria.

La figura d'Espriu és important però a mi, hores d'ara, m'interessa més l'època dels seus èxits, una època que en part ha estat la meva, i la lectura que d'aquells anys es fa en el present del món de la cultura i de la cultureta. Les fotografies dels seixanta, dels setanta, ens mostren un conjunt de personatges, molts dels quals avui oblidats o poc recordats. L'èxit del poeta va venir condicionat per moltes coses: una necessitat de símbols, de paraules, de mites. Va sorgir la seva figura en el moment oportú, com va passar amb alguns grans noms de la nova, avui vella, cançó catalana. Tot és relatiu però crec que hi ha poetes de l'època de la mateixa volada que Espriu que no van tenir el seu ressò, un ressò difícil de copsar en l'actualitat, un ressò fins i tot popular i peninsular. Espriu podem dir que es va posar de moda. S'entén l'acceptació interclassista d'un Sagarra però la d'Espriu costa d'entendre. Va haver-hi una bona promoció, les adaptacions musicals de Raimon, molt de teatre, sobretot gràcies a Ricard Salvat i fins i tot cinema, aquella Laia tan cara de veure avui, on van repetir parella de culte l'Espert i el Rabal. A les parròquies modestes es recitava Espriu i es feien muntatges amb els seus poemes, mal entesos, mal llegits i mal recitats, com passa en l'actualitat, d'una forma encara més evident i maldestra.

El capteniment del personatge públic va contribuir a la seva mitificació. Era o volia semblar un home misteriós, enigmàtic. Això sempre té més atracció per a la gent que una aparença familiar i casolana convencional. Fa anys recordo que Maria Àngels Anglada i Olga Xirinacs en algun debat sobre literatura i dones que escrivien van mencionar el tema, i sense dir noms crec que es referien a Rodoreda i al seu èxit, que també podem titllar de popular. Rodoreda va mantenir el seu misteri sobre família i passat i molts fets de la seva vida no es van conèixer fins que no va morir. Això dels suposats enigmes vitals que sovint ajuden a vendre es freqüent en molts camps creatius. Un altre tret biogràfic que ajuda a construir mites és la mort prematura o la tragèdia personal coneguda, ja que hi ha tragèdies molt poc esventades.

Quan els escriptors, els pintors, els arquitectes, es converteixen en memòria col·lectiva costa molt revertir l'opinió majoritària, gairebé feta dogma de fe cultural. De vegades el temps, implacable, els oblida en el context d'una altra generació. Tant és que les enveges o les crítiques sinceres i desacomplexades els etiquetin com a sobrevalorats, ja no són només la seva obra sinó referents en el nostre migrat univers cultural. Un altre poeta de referència popular, tot i que jo diria que no ha arribat a les cotes espriuenques, ha estat Martí i Pol, que també ha tingut el seu músic de referència, Llach. De l'un i de l'altre se'n repeteixen poemes i cites, de vegades tretes de context i aplicades a moments que ells mateixos refusarien com amb tota probabilitat Gaudí agafaria un cobriment de cor si veiés en què s'ha transformat el seu món críptic i místic. Diria que els deu anys de la mort de Martí i Pol han passat una mica de puntetes entre nosaltres, els blogs ja no són tampoc el que eren i si no hi ha promoció o algú que ho mogui no s'arriba a allò de l'homenatge massiu a determinat autor, cosa que s'ha esdevingut manta vegades en el passat recent.

L'èxit, ni que sigui temporal, és un misteri. L'exposició sobre Espriu, més enllà del passeig per la seva vida, és un passeig per la vida del país i per la nostra, els que érem a fregar l'adolescència o la primera joventut el dia que va morir Marilyn: aquella gent, aquelles esperances, aquella derrota vital, aquelles revistes de la represa cultural, aquell Raimon de la primera volada, aquell Serrat emergent, aquell cinema d'art i assaig, Destino, Triunfo, Cambio 16, Oriflama,  aquells moments que no tornaran mai i tot allò que contemplàvem sense acabar d'entendre, perquè era gairebé una obligació moral en segons quins sectors i perquè de bona fe crèiem que tot aniria mol bé després del franquisme. 

No hem d'oblidar, de tota manera, que el context espriuenc era molt elitista en els seus inicis fins que l'accés massiu a l'ensenyament, a aquest ensenyament tan criticat però que al menys, de moment, arriba a gairebé tothom en unes condicions força reeixides, no va ser un fet. Repasso el blog i constato que ja he escrit moltes vegades sobre Espriu i el seu temps, així que m'aturo aquí, de moment. Per cert, rellegint el poeta, hores d'ara, encara em ve al cap aquell antic tema de debat sobre el personatge: era millor poeta o millor prosista? La seva poesia és prosaica o la seva prosa és poètica?