SIR JOSÉ SACRISTAN I L'ATRACTIU DELS CORRUPTES ESPAVILATS

He tingut ocasió de veure una de les darreres representacions d'aquesta Nina de Porcellana que ha aterrat al Poliorama després d'una gira plena d'èxits i reconeixements per al seu protagonista, Sacristán, molt ben acompanyat per un Godino que té un paper secundari però rellevant i gens fàcil.

L'obra és breu, el text, fluixet tot i que actual. Mamet té coses molt millors i molts dels seus devots ara se senten incòmodes amb algunes opinions de l'autor que no responen a la imatge que ens n'havíem fet, ahir mateix escoltava unes dames que comentaven la seva deriva a la dreta, cosa que seria discutible, ben mirat.

El text el va escriure Mamet per a l'Al Pacino, va ser un fracàs d'entrada però després va remuntar. Sembla que el desenllaç ha sofert variacions i potser no acaba de ser rodó. Però  Sacristán li sap treure el suc a tot plegat, malgrat que ens perdem una mica en aquesta història en la qual una anècdota que podia haver estat irrellevant posa al descobert la corrupció del rerefons, com ha passat en tants casos. Els impostos, ai, els impostos!!!

El món canvia i la immunitat dels corruptes ja no és ben bé el que havia estat, per dolenta que sigui la política i per servituds que tingui el vot universal, el qual el protagonista menysté a fons i de forma generalitzada. És el que tenim i les solucions han estat sempre molt pitjors, a la curta o a la llarga. Sacristán té gairebé vuitanta anys però una empenta envejable, s'ha pogut comprovar darrerament en els seus treballs al cinema, a la televisió. No cau en l'histrionisme d'altres figures importants, és ell mateix i, al mateix temps, és qui li toca ser.

Recordo aquell Sacristán jovenet, però tan semblant físicament al d'ara, fent papers molt secundaris en sarsueles i obretes de la tele de poca volada. Ha tingut sort, s'ha fet un tip de treballar i s'ha ensopegat amb papers rellevants i agraïts. També era cantant, el recordo a El hombre de la Manxa, per exemple. Sacristán va reeixir en papers que reflectien una realitat propera, la de la transició, la dels canvis socials i la fatxenderia en augment. Però ha fet de tot i diria que tot o gairebé tot ho ha fet bé.

Té, com és natural, el seu públic incondicional. Després d'ell aterrarà al Poliorama una altra de les grans de les nostres generacions, una mica més gran, fins i tot, que Sacristán, Julia Gutiérrez Caba. Una conversa escoltada al teatre girava a l'entorn de l'edat d'aquests personatges, una senyora deia que creia que la Gutiérrez Caba havia mort i una altra li aclaria que qui va morir fa anys era la germana, la Irene, però que havia de ser molt gran perquè fins i tot l'Emilio, el petit de la colla, ja era grandet. 

M'encanten aquestes converses que escolto de forma gairebé secreta. Al meu darrere una senyora gran, argentina, explicava a les seves amigues el cas de Mirtha Legrand, noranta anys, en actiu i amb bona presència, tot i que amb arranjaments, és clar, com Conxa Velasco, que va pel mateix camí.

Una àvia, al meu costat, en acabar l'obra es mostrava entusiasmada amb Sacristán, també amb Godino, aquest convidat de pedra que passa de servil a perillós i de qui algun altre comentari escoltat de passava n'evocava la participació en sèries d'aquestes que fan que el teu rostre soni. El teatre té la màgia afegida de la immediatesa, tot passa davant nostre, al voltant nostre, i és irrepetible. El tauró que interpreta Sacristán acaba per caure'ns simpàtics, un tema perillós, aquest, i ens encanta que se'n surti i que pugui guillar amb la seva amigueta de bon veure al Carib o allà on sigui, al capdavall els corruptes no s'acabaran pas, de moment. 

TANQUES FRÀGILS

La família, ni feliç ni infeliç del tot que ens mostra Fences podria ser veïna, tot i que d'un altre barri,  encara més pobre i marginal, d'aquelles que ens trobem a les obres d'Arthur Miller. Però també podria ser una família d'algun barri de les nostres ciutats europees, no cal ser negre per haver patit infanteses desgraciades i una marginació que, de tota manera, evoluciona de forma lenta però evident vers a un món amb més possibilitats per a les generacions futures. 

Aquestes dies la cartellera té uns quants títols amb el món afroamericà com a protagonista. Els negres dels Estats Units ja fa temps que han deixat de ser, en les ficcions, els criats simpàtics, pintorescos o comprensius del cinema de la nostra infantesa, ara són gent normal que viu vides normals i les vides normals tenen les seves tragèdies situades a l'entorn immediat. És una llàstima que per aquests verals tinguem més tirada en ocasions a estranys muntatges, com aquesta Jane Eyre, que pot estar molt bé però que no sé que figura, hores d'ara, la veritat. El fet és, i crec que no m'equivoco gaire, que d'August Wilson en sabíem, fins ara, ben poca cosa. 

August Wilson, qui va morir el 2005, va refusar algunes ofertes que li van fer per tal de portar les seves obres al cinema a causa de l'exigència de que el director fos un afroamericà. Ho entenc, donades les circumstàncies, però ho considero una errada de percepció, l'ànima humana és universal en molts aspectes i no cal pas que un català dirigeixi versions de Terra Baixa ni un rus les obres de Txekhov, encara que, si són sensibles i de la cultura que va veure néixer aquestes obres segurament en copsaran millor uns aspectes determinats. Però potser, des de fora, també se'n poden copsar uns altres, sobretot, precisament, el molt que ens assemblem tots els qui compartim aquesta espècie encara tan poc evolucionada.

Fences ha mantingut la seva forma teatral, pocs decorats, pocs exteriors, monòlegs efectistes, que en un escenari potser resultin més adients que no pas en la pantalla. Compta amb un repartiment brillant,  d'actors poc coneguts per nosaltres, llevat de Denzel Washington, qui també dirigeix la pel·lícula a més a més de fer el paper principal, el d'aquest pare autoritari,  treballador, infidel i cantellut, que acaba per provocar-nos més rebuig que no pas comprensió. Hi havia pares així, en aquells llunyans cinquanta, per tot arreu, diria jo, i potser encara en queden molts per tota la geografia universal. Bons en el fons, però incapaços tenir empatia amb uns fills que representen una competència i, potser, allò que ells no han pogut ser. La dona, com en tants casos coneguts del passat recent, és una santa que només vol viure una vida tranquil·la i que es refugia, com han fet tantes dones humils durant anys i panys, en la religió i la vida domèstica.

La pel·lícula, com tantes altres pel·lícules actuals, és un pèl massa llarga. No resulta del tot reeixida, no sé si és culpa de la direcció, s'ha dit i escrit que Washington se'n surt molt millor com actor, en aquest cas, que no pas com a director. Però amb totes les seves limitacions Fences, tot i que no emociona tant com caldria, és interessant de veure i té moments inoblidables. Aquests personatges no són tan diferents dels del barri napolità de llibre de Ferrante que comentava fa poc. Avui, amb la mentalitat actual, pot resultar molt antipàtic i rebutjable que un pare talli les ales al fill d'una forma tan aparentment cruel o que li retregui que li deu la vida, el sostre i la teca, un tema que més aviat s'ha anat girant de l'inrevés per constatar una evidència, ningú no vam demanar venir al món. Però jo encara sóc de les que vaig escoltar que tenir aspiracions quan no tocava era un greuge i un perill que tan sols generava frustració. Tots voldríem, en algun moment, construir una tanca, ni que fos precària, a l'entorn del nostre món domèstic i familiar però això, ai, és un miratge com tants altres.

POEMES, POETES, LLIBRES I EDITORIALS

Aquests dies m'han arribat informacions diverses a l'entorn de presentacions de llibres de gent que conec. A la gran majoria no hi puc anar, per qüestions familiars i d'horari. Dues d'aquestes presentacions tenen una cosa en comú, els llibres, de poesia, els ha editat Neopàtria. Existeixen molts tòpics a l'entorn de l'autoedició o d'iniciatives semblants que permeten prendre les regnes de la producció literària de la gent. No desvetllo cap secret si explico que una de les editorials que ofereix aquesta possibilitat és Neopàtria, però n'hi ha moltes més i fins i tot, si un té grapa i iniciativa comercial ho pot fer pel seu compte.

Sovint he escoltat molts penjaments sobre tot això de l'autoedició. La majoria dels penjaments i crítiques venen per part de grups editorials grans, petits o mitjans, és clar. Se suposa que el filtre d'una editorial convencional és millor, més acurat, més professional. Tot això, avui, i potser sempre, ha estat molt relatiu. En tots els catàlegs editorials, grans i petits, hi trobem de tot, qualitat, oportunisme, compromís amb gent determinada i servituds inevitables, no ens enganyem. Avui no és tan diferent el que ens ofereix el catàleg d'una editorial canònica del que podem trobar als de Neopàtria o Ushuaia. 

Encara més, se sap que hi ha qui es paga, més o menys, l'edició d'alguns dels seus llibres però per motius d'imatge i gràcies a les relacions personals, ho fa amb editorials que tenen un nom fet i fins i tot un cert prestigi. Si una persona vol publicar, creu que té un llibre que fa patxoca o, senzillament, li fa il·lusió veure en paper allò que ha escrit i no aconsegueix que tingui la sortida habitual, cada dia més difícil, via enviaments a editorials o presentació a premis que comportin publicació, compta amb tot el dret a prendre la iniciativa gratant-se la butxaca, només faltaria. Per sort la cultura és avui menys minoritària que fa uns anys i segurament coneix persones que poden llegir el seu llibre, corregir-lo, aconsellar-li canvis o millores, a les quals pot recórrer amb facilitat.

Fa un temps algú em va dir de forma despectiva i injusta que Neopàtria ho publicava 'tot'. Bé, l'edició ha de subsistir com sigui, no corren bons temps per a les vendes de llibres o de discos. En el camp de la música la gent fa el mateix, vas a un recital de cançó del tipus que sigui, de gent prou bona però que no té accés als mitjans i sovint et venen el CD, autoeditat. Fa poc en vaig comprar un a un xicot que canta de forma habitual davant del MNAC.

Ahir comentava una vegada més el tema dels gustos literaris. Si en el camp de la prosa ja és difícil triar, en el de la poesia actual la cosa es complica molt més. Hi ha poetes molt lloats, actuals, que a mi no em fan ni fu ni fa, la veritat. El mateix em passa amb d'altres coses, música, pintura. La gent que pinta i dibuixa també s'ha de muntar exposicions com pot, vendre a les fires, en paradetes modestes. Les coses són com són i potser no com haurien de ser, tot i que tampoc no sé com haurien de ser. 

Hi ha qui s'enutja quan una editorial li rebutja un llibre i després veu que n'han editat un altre que és un bunyol, pel fet que l'ha escrit algú que té més facilitat per vendre que no pas ell, però les editorials han de viure i sobreviure, ja és un miracle, fins i tot, que existeixin. Un altre tema és que no siguin capaces de fer autocrítica, ni tan sols en la intimitat, i em critiquin sense matisos les autoedicions.

Aquests dies presentaran llibres editats amb Neopàtria dues persones que conec. L'Antoni Casals és un poeta excel·lent, amb una llarga trajectòria, ha endegat alguns blogs personals, va ser en aquests blogs on vaig conèixer els seus poemes, després m'he comprat uns quants llibres seus. Pel meu gust és un dels millors poetes actuals, la veritat. Però si la poesia d'Olga Xirinacs és, encara, tan poc coneguda i valorada, com puc esperar que la de Casals arribi a un públic majoritari?

Andreu Alanyà és un cas diferent, enguany publica el seu primer llibre, és una persona de Batea que es va animar a enviar poemes, fa un temps, a un certamen local. Això ha fet que tant ell com alguna altra persona del poble, la meva amiga i també molt bona poeta, Àngels Rams, s'hagin anat animant a escriure més i més. Tot plegat ho ha afavorit la situació de la poesia i de la literatura, en general, a les Terres de l'Ebre, que ha donat vida cultural a la comarca i a tota la zona.

Gràcies a un munt d'iniciatives s'ha esperonat l'afició a escriure de molta gent, amb publicacions que han millorat de forma exponencial al llarg d'aquests anys, com ara l'Antologia de Poetes de l'Ebre, endegada per la incansable Glòria Fandos, i en la qual he col·laborat sovint. En d'altres comarques s'ha esdevingut el mateix, una molt bona iniciativa és la celebració de l'Hanami de Masquefa, que ja fa alguns anys que se celebra. En l'Hanami de l'any passat vaig poder conèixer un poeta extraordinari en castellà, Gener Barjola, qui també ha publicat un llibre de poemes fa poc.

Fa anys s'ironitzava sobre el fet que Catalunya era la terra amb més poetes per metre quadrat del món, per tant la cosa ve de lluny. En aquest conjunt poètic d'aficionats s'hi pot trobar de tot, excel·lència, qualitat, ingenuïtat, estil naïf, emoció i fins i tot carrincloneria, no diré que no. Però això mateix ho trobo també en llibres de poetes consagrats, reconeguts, indiscutibles des de l'ortodòxia acadèmica, la veritat. Fins i tot Machado o Espriu tenen relliscades ripioses. 

La gent lligada a la cultureta acadèmica, a la universitat encara elitista o a grups editorials determinats faria bé de no caure en els tòpics habituals quan critica això de l'autoedició, sense matisos. És clar que a tots i totes ens agradaria publicar en grans grups, comptar amb una bona distribució, saber que els grans diaris es molestaran en donar una mirada als nostres llibres i que els periodistes culturals de prestigi escriuran una ressenyeta pietosa i ponderada en alguna pàgina que llegeixi molta gent, però això és un miratge i, si passa, serà per casualitat o perquè tenim un amic a la casa, no ens enganyem. Un altre tòpic recurrent és això de què es publica massa, pot ser veritat però els que es queixen, habitualment escriptors o editors, sovint volen dir que publiquen massa els altres, no pas ells.

Per sort, sempre ens quedarà internet. Si l'escola pública primària obligatòria va democratitzar l'ensenyament, internet ha democratitzat, amb totes les seves limitacions i servituds, la cultura. Recordo que en una entrevista feta a Espriu, crec que era allò del Vostè pregunta del Puyal, ell mateix va recomanar a una dama que s'expressava a l'entorn de les dificultats de publicació que, si creia que allò que havia escrit valia la pena, s'ho publiqués ella mateixa. L'autopublicació o l'autoedició poden tenir problemes de distribució, de difusió, però el fet és que aquests problemes, avui, els tenen també molts llibres, llibres de qualitat, editats per grups editorials convencionals. Si no surts a la tele, i encara, si no surts cada dia a la tele, ho tens molt magre a l'hora de donar-te a conèixer, allò de què la qualitat sempre sura és molt i molt i molt relatiu. Molts grans autors del passat, això sí, amb possibles, es van publicar ells o els van publicar llibres els parents i saludats. 

SOBRE L'AMISTAT I LES SEVES SERVITUDS I GRANDESES

Gràcies a la insistència d'una amiga que és molt bona lectora, molt bona escriptora i la qual en la seva anterior reencarnació devia haver estat italiana, he llegit, en pocs dies, el primer volum dels quatre que conformen l'obra més coneguda d'Elena Ferrante. Mantinc certa prevenció, admeto que injusta, en contra de llibres que em semblen excessivament lloats o promocionats. Tot i que cada dia em compro menys llibres, he tingut diferents desenganys amb títols dels quals n'havia llegit lloances diverses i després m'han semblat mediocres o, de fet, una bírria, paraula la qual, per cert, m'acabo d'adonar en escriure aquesta entrada que no és ortodoxa, què hi farem.

He d'admetre que m'ho he passat d'allò més bé amb el llibre, passar-ho bé no vol pas dir no patir amb els personatges, ep. El seu to d'història quotidiana aconsegueix donar una dimensió mítica a un context humil, modest. Aquest barri napolità i la seva gent m'han recordat moltes coses de la meva infantesa, l'època és semblant a la meva però mentre a Itàlia se li van perdonar els pecats feixistes, com a França, i va poder-se'n anar sortint, amb dificultats que encara belluguen, però amb una democràcia més o menys convencional tot i que una mica galdosa, aquí ens van deixar en l'aïllament ranci del franquisme, durant anys i panys i encara va com va. Allà la guerra es va acabar i aquí sembla que encara cuegi. Tot i que contemplant com va el nostre continent no sé si res dolent s'ha acabat mai del tot.

Encara que hi ha esquitxos de política al rerefons de la novel·la, aquests no prenen mai el protagonisme a la gent. La gent, que viu i sobreviu com pot, pobres que no arriben a miserables, rics de poca volada i sense ambicions que no siguin materials, un munt de secundaris de luxe que acomboien les dues protagonistes. Una dona és qui ens explica la història en primera persona, a través de la seva relació amb una amiga, amb qui passa per diferents etapes que apleguen des de l'admiració incondicional fins al ressentiment, l'enveja inevitable o l'amargor de comprovar com es malmet una intel·ligència privilegiada. 

S'ha escrit molt sobre aquests llibres i sobre l'autora, el nom d'Elena Ferrante és un pseudònim que evoca l'admiració per Elsa Morante. A causa de l'èxit d'aquests llibre s'ha especulat a fons sobre la seva personalitat real, es deia que si l'autor seria un home, algú conegut. Al final, tanta tafaneria sembla que ha donat els seus resultats però tot plegat no té cap mena d'importància o no l'hauria de tenir. És clar que l'autor podia haver estat un home però m'hauria resultat molt estrany. 

L'amistat femenina té components que tan sols poder ser femenins, hi ha una mena de boira subtil per damunt de l'expressió dels sentiments de la narradora que em costaria molt d'admetre que fos obra d'un senyor, però, vaja, tot pot ser en aquest món atzarós. Fins i tot en els millors llibres sobre dones escrits per homes o, a l'inrevés, als que donen veu a un home i els han escrit dones, molt menys habituals, per cert, hi trobo sempre aspectes que em grinyolen, fins i tot quan es tracta d'obres admirables.

No puc deixar de preguntar-me si un llibre d'aquest estil, aquesta extensió i aquesta temàtica trobaria editor a casa nostra, potser sí, qui sap, o potser dependria de les recomanacions i les coneixences. M'ho he preguntat en d'altres casos, com ara amb les narracions de Munro. Itàlia és un altre món pel que fa a les possibilitats d'edició, de promoció. Hi ha un tema present en el llibre que m'ha tocat molt de prop, com n'era, de difícil, per a la gent de segons quins entorns socials, arribar a la universitat, encara més per a les noies. Amb totes les seves limitacions, l'escola pública italiana era tota una altra cosa, ja aleshores i potser fins i tot abans.

M'ha vingut al cap un professor que vaig tenir a l'escola normal, era un home del règim, fins i tot duia al trau una mena de condecoració que crec que tenia a veure amb el tema. Però era intel·ligent i obert en molts aspectes, ben plantat, una mica pintoresc, com tants professors de l'època. Ens donava una matèria sobre pràctica escolar i també plàstica, dibuix, En aquells cursos nocturns els professors havien de fer sovint tots els papers de l'auca però, en perspectiva, els valoro avui molt més que no els vaig valorar aleshores. 

Un dels companys de classe, una mica elitista, era el progre de la colla, sempre protestava sobre tot però tenia carisma i li admetien les protestes, suposo que donava una mena de qualitat democràtica al context. En un treball que vam fer en linòleum, en el qual la majoria de noies vam optar per triar dibuixos infantils plens d'ingenuïtat, ell va endegar amb cura el rostre icònic del Che Guevara i el professor en va quedar molt satisfet. No entraré en detalls ni valoracions però era aquell un món contradictori i surrealista.

Aquest professor, amb relacions amb allò que es va dir el Frente de Juventudes, en una ocasió, ens va explicar un seu viatge juvenil a la Itàlia mussoliniana i havia d'admetre, amb complex d'inferioritat hispànica, que les escoles públiques que va visitar, moltes i diverses, el van impressionar. No va entrar en valoracions polítiques, és clar, però ens va explicar com dibuixaven, recitaven i escrivien els alumnes, uniformats i atents. I és que ni tan sols les dictadures són sempre comparables encara que tinguem tirada a posar-ho tot al mateix sac, el substrat cultural compta molt. Aquí, a la ciutat, les escoles públiques eren poques i lamentables, s'havia de recórrer a les religioses instal·lades als barris i que representaven un esforç econòmic per a les famílies, o a tot un reguitzell d'acadèmies de pis sobre les quals es podria escriure un memorial de gruix. 

Moltes coses m'han vingut al cap llegint L'amiga genial: records, evocacions, gent del meu barri, amigues de la infantesa, de l'adolescència, enamoraments precoços, intel·ligències malmeses i matrimonis equivocats. L'atzar, com comenta la protagonista en algun moment, té un gran pes en les nostres vides, fins i tot en les nostres decisions quan creiem que aquestes són mesurades i adients, coherents i responsables. La llibertat d'elecció és un gran miratge potenciat per part dels qui han tingut, o creuen haver tingut, èxit personal i professional.

Sobre els llibres de Ferrante, han desvetllat entusiasmes però també algunes crítiques. De tota manera quan una cosa té molt d'èxit les crítiques s'abalteixen o desapareixen, recordo el temps en el qual hi havia qui gosava qüestionar la Rodoreda, avui és un valor indiscutible i si dius alguna cosa que en matisi el pes literari et miren de cua d'ull, com si fossis una esnob. Tant dolent és el rebuig absurd com la lloança oportunista, indiscriminada i convencional, per això es fa difícil fer recomanacions del que sigui quan cadascú de nosaltres es tan diferent de la resta i, a més a més, els nostres gustos canvien i depenen de moments precisos i èpoques vitals. Res, doncs, avui mateix començo el segon volum i a veure si m'agrada tant com el primer.

IMATGES DE LA CATALUNYA HETERODOXA

Por si hay una pregunta en el aire 

Por si hay alguna duda sobre mi 

Hoy quiero confesarme 

Hoy que me sobra tiempo 

Voy a contarle a todos como soy...

No sóc especialista en el tema de la cobla però no podem deixar d'admetre que a Catalunya hi ha públic per a tots els gustos. Alguns diaris han explicat l'escalf del públic del Sant Jordi durant l'actuació de la Pantoja, d'altres han evidenciat, de forma una mica perversa, que el recinte no va omplir del tot o han incidit en el preu de les entrades, ni més cares ni més barates, per cert, que moltes altres que es vénen per a concerts de tota mena.

A un canal friki de la tele, fa uns dies, amb certa malícia, comentaven que ya se vería en Barcelona. Doncs deunidó, moltes senyores, també senyores catalanes de tercera o quarta generació, i alguns admiradors masculins de la diva omplien els voltants de l'indret i manifestaven sense manies que els agradava aquell tipus de música. Al capdavall, comentaven, la dama ha pagat les seves relliscades amb calerons i presó, mentre que molts corruptes de tota mena se n'han sortit millor i la gran majoria ni tan sols canten, ni bé ni malament, vaja.

A mi, pel que fa a la cobla, m'agradava la Piquer i, anys després, vaig ser fan de la recuperació del gènere que va fer Carlos Cano tot i que hem d'admetre que el gran cantant va aparcar, amb allò de la recuperació de la tradició, una tendència juvenil molt més contestatària i no va ser l'únic. Quan escolto la seva cançó sobre l'oblidat cas Almeria encara m'esgarrifo. Amb la Jurado i la Pantoja no hi he acabat de connectar mai, la veritat. Però no els trec mèrit, encara que jo tiri més cap al Poveda o la Mayte Martín els quals, a més a més, són de casa, gairebé.

Tampoc no m'agrada el Sant Jordi, facin el que facin. Em fa angúnia contemplar com cantants nostrats, els quals vaig conèixer en sales parroquials de petit format i en un context proper i intimista fan calaix amb macroconcerts, quan els convé, precisament ara que són a l'edat de la jubilació i ja haurien de tenir els estalvis fets. Avui tot es fa a l'engròs i per audiències, quanta més gent millor sembla ser la causa que es promociona, el programa que s'emet o l'exposició que s'inaugura. Allò de Juan Ramón Jiménez, a las minorías, siempre, sembla una vulgaritat elitista i passada de moda. Però caldria no oblidar que els enemics del poble acostumen a lluitar sols i rebutjats.

Als meus pares, catalans de generacions, els encantava una bona part de la cobla i del flamenc. Van anar a veure la Pantoja quan era una noieta de divuit anys i en van venir encantats, no sé si de l'Apolo o del Victòria, en tot cas de ben a prop de casa. Quan jo era petita hi havia una devoció, que es va perllongar en el temps, per la Lola Flores. Hi ha cantants d'aquest gènere que sobrepassen la professió per esdevenir personatges, mites, llegendes. Llegendes que als catalans amarats d'estètica ens poden semblar, si més no, una mica surrealistes, però que també consoliden el mite i l'anhel de tafaneria del públic heterodox. En un altre camp, però no tan lluny pel que fa a divisme, vam tenir el cas de la Montiel, a qui un altre heterodox, Terenci Moix, va aconseguir arrodonir-ne la mitificació i perllongar-la en el temps. 

A la imprescindible Ràdio 4 fan un programa excel·lent a l'entorn del flamenc, eclèctic i intel·ligent, Planeta Omega, a càrrec de Pere Pons. Per cert, és una llàstima que aquesta ràdio que tantes alegries em dóna, encara, no pensi en recuperar l'excel·lent programa de cançó francesa que durant tants anys va emetre Enric Cusí a la malauradament desapareguda COM i que després va surar una mica per Ràdio Estel. La ràdio, en general, té moltes estranyes desaparicions poc explicades de tant en tant i per això cal aprofitar aquest Planeta Omega mentre duri. Un altre programa que enyoro, desaparegut i que havia passat per diferents emissores va ser Voces con swing. 

La senyora Pantoja pot provocar rebuig a causa de la faramalla que l'ha envoltat des de fa anys. Però una cosa és la parafernàlia familiar i frívola i l'altra el tema musical i professional, com en tants casos. Algunes bones lletres de cançons de la Pantoja, com també de la Jurado, les ha escrit Perales, sobre qui vam fer tanta broma en temps pretèrits, gràcies a l'enyorat Perich. El cantant responia així a una pregunta de fa uns anys sobre com es prenia les ironies de l'humorista:

Hola José Luis. ¿Le hicieron mucho daño las críticas constantes del gran humorista catalán Perich? ¿Se acuerda aún de todo aquello? Saludos y gracias.-

No. Contrariamente a lo que pensaba la gente entonces, yo me divertía mucho con las viñetas que me hacía cada semana. Tanto es así que cuando hice mi primera presentación en Sony recopilamos varias de las viñetas y las regalamos en la presentación del disco. Nunca me molestó. Incluso cuando murió Perich escribí una viñeta en la que salía volando, llegaba al cielo y cuando llegaba estaba sonando el velero. Lo tomé con mucha deportividad. Tuve un encuentro con él en un programa de tv a través de la polémica que se creó y acabó confesandome que en su casa le gustaba mi música a todo el mundo y que por favor le firmara mis discos. Al día siguiente se publicó en un periódico 'Perales gana por K.O. a Perich'. Yo siempre encajé sus críticas.

De tota manera crec que al principi no li devia fer gràcia, com no n'hi fan a molta gent coneguda les imitacions, de vegades força estripades i xarones, del Polònia. Al capdavall, per no quedar malament, tothom sembla acceptar el tema amb esportivitat, però en general que es fotin de nosaltres o que ens dibuixin la caricatura no ens resulta agradable, d'entrada. Molts dels humoristes que creuen que la resta ha d'aguantar les seves brometes sublims té molt poca corretja quan fan broma amb ells, Boadella es va picar a causa d'una obreta que van fer en un teatre petit sobre la seva persona, per posar un exemple recent. 

Referent al tema de Perich, encara que en algun lloc he llegit que no suportava el Perales no era ben bé així, ell mateix explicava que hauria pogut fer broma amb qualsevol altre, com ara amb l'Osborne, però que el Perales havia arribat abans. A més a més, dir-se Perales té ja una mena de valor humorístic afegit. Una gran part de l'humor de Perich és plenament vigent, del tot actual i es troba a faltar. Avui l'humor és estripat, caut, políticament correcte i xaró a la moderna. O així m'ho sembla a mi, que ja em faig vella. Per això coses com ara l'èxit pantojià fins i tot em provoquen tendresa, nostàlgia retrospectiva, semblen d'un altre temps i, en canvi, són del present. Seria una llàstima que la Catalunya rància acabés amb Ràdio Olé i tantes altres coses culturals eclèctiques que són ben nostres i que, per molts intents elitistes que s'han fet per tal de neutralitzar-ne la realitat, continuen vigents i gaudeixen de bona salut.

FILIGRANES PERIODÍSTIQUES I TEMES DIVERSOS

Hi ha moltes professions mitificades de les quals se suposa que són boniques, excitants i vocacionals. Sobre el tema de les vocacions hi hauria molts aspectes a comentar, el fet és que ja no hi crec, en això de la vocació, la veritat. Caiem en una professió per molts motius, possibilitats, aptituds, entorn, economia, ambicions personals, consells diversos. Els estudis, avui que tanta gent pot estudiar, afortunadament, es trien una mica a cegues, en una edat tendra i sense cap mena d'experiència seriosa a no ser que triïs alguna cosa que ja fan els de casa o que tinguis un do especial, per exemple, vers la música o l'esport, que orienti la teva tria. En el temps dels meus pares i abans la majoria de gent no triava res, tocava anar a la fàbrica o al camp, fer de mestressa de casa o de cosidora, i para de comptar. Fins i tot els rics es veien condicionats a ser el que els deien a casa, advocats, metges o dames florero.

En la vida real compta molt la sort, l'atzar i, i, també, les coneixences, les relacions i la resta. No és cert que si t'esforces molt triomfaràs o que els qui són brillants i ben dotats acaben per surar, hi ha molts altres aspectes en tot plegat. Han existit grans actorassos que no han passat de secundaris i encara gràcies, vaja.  Una professió mitificada, però sovint criticada, és la de periodista. Fa un temps escoltava Julia Otero, responent a unes crítiques a la professió, deia allò tan vell de què a tot arreu hi ha de tot i que hi havia mals periodistes com hi ha mals metges o mals arquitectes. És aquesta una veritat tan evident que l'oblidem tot sovint. Encara més, una persona pot ser mal periodista i bon periodista, o el que sigui, depenent del moment i fins i tot de la seva situació personal.

Hi ha gent del sector periodístic que t'explica interioritats molt tristes de la professió però admet que no pots criticar a fons aquell que et paga i, per tant, allò que t'ha dit no passarà de la  taula del cafè. El millor, sobre un gran nombre de professions, és no conèixer-ne les interioritats, les servituds i les misèries. Un diari molt criticat ha estat sempre La Vanguardia, diari del que mana, com deia ja el meu pare. Tot i amb això ha tingut grapa, avui és ja un grup i mentre iniciatives ben intencionades han fet figa ell s'ha mantingut i com que hi pots trobar de tot també hi pots trobar articles de categoria i reportatges interessants.

Ahir hi havia una entrada que feia referència al tema dels ciclistes, a la mort de la pobra Josefina Peraire i a com s'està bellugant la síndica de greuges de Barcelona per mirar de què s'arrangi un tema que provoca moltes protestes i accidents. Un gran nombre d'aquests accidents no transcendeixen ja que en això, com en tantes coses, si no hi ha morts sembla que no hi ha notícies. En l'homenatge recent a Muriel Casals gairebé ni es va ni mencionar, la causa de la seva mort. Peraire era poeta, escultora, ceramista, però no era tan popular com Casals i no se'n parla tant. Si tant l'una com l'altra no haguessin estat conegudes se'n parlaria encara molt menys.

El problema de les bicicletes no és ben bé dels ciclistes ni dels vianants, és de la mala planificació dels carrils, dels llocs on s'han posat, del poc control dels usuaris per part de l'autoritat, de la manca de matrícules en els vehicles, que puguin fer que s'identifiquin els brètols, de la impunitat amb què actuen determinats ciclistes urbans. L'article és interessant ja que mostra les dificultats amb les quals s'ha trobat la síndica i el seu equip per esbrinar aspectes d'aquest tema, que és al carrer i sobre el qual sembla que no es pugui dir res en contra.

Tan sols cal escoltar la gent i aturar-se una estona en algun indret de la ciutat per comprovar com  està la cosa. Les bicis passen per les voreres sovint, a velocitats perilloses, i he vist discussions agres a causa d'aquest motiu que en algun moment podien haver derivat en problemes de violència més profunda. En una ocasió, en una reunió al barri amb representants de l'ajuntament, uns quants vam voler manifestar la nostra inquietud sobre el tema i un jove agressiu de la casa gran ens va respondre de forma aspra, els cotxes fan moltes més víctimes i no ens queixem, una cosa així. És un tema que no toca, vaja, com tants altres, i si et queixes de les bicis ets un fatxa.

El diari que he mencionat, en el seu intent d'acontentar lectors diversos, tot just a la plana següent de l'escrit sobre els problemes de les bicis, la síndica i la mort de la Josefina Peraire, en va endinyar un altre, d'un metge, en el qual s'afirmava, en el titular, que l'ús de la bici evita dotze morts cada any gràcies a l'exercici que fa el ciclista. Si no fes riure faria plorar però l'estratègia és plenament vanguardista. 

Hi ha d'altres diaris a triar, no diré que no, però al capdavall tenen un problema, acaben per acollir una mena de colleta ideològica determinada i en aquesta colleta hi ha gent interessant però també gent mitjaneta, coneguda i saludada de la resta, però de poca categoria periodística o literària. Fa anys algú em va comentar que sempre havies de comprar-te o llegir, a més a més del diari habitual, La Vanguardia, a causa del volum d'informació i perquè hi trobaves articles més interessants. Recordo que Joan Fuster es va passar a la Vanguardia, fa molts anys, i va admetre que ho havia fet perquè pagaven bé i s'havia de viure.

Fa uns dies hi va haver un altercat seriós en un barri de L'Hospitalet, un barri amb moltes problemes des de fa anys. Molta gent pensa encara que L'Hospitalet és un tot homogeni i marginal, quan és una gran ciutat amb barris diversos, de tota mena, com Barcelona o com tantes altres poblacions grans i que, a més a més, ha millorat de forma exponencial durant les darreres dècades. Fa poc un conegut jove m'explicava que no fa tant de temps una noieta benestant de Sarrià -tampoc vull estigmatitzar Sarrià com a barri pijo, que consti- li va comentar, en ple segle XXI, que L'Hospitalet era un catau de xarnegos. 

I és que una cosa és voler acollir gent abstracta i l'altra intentar conèixer allò que tens a prop. Bé, resulta que al barri de La Florida unes persones intentaven bolcar un cotxe, hi van anar els mossos i a la gent del cotxe s'hi va sumar molta més gent que va baixar dels pisos amb la bata posada i va estovar els mossos de valent. Vivim en una societat on sovint hi ha més ferits entre la policia que entre els qui s'hi enfronten i això sembla que és del gust de la majoria però a mi no em sembla gaire normal. El cas és que el grup de gent que va agredir el cos de seguretat a fons eren, segons el diari mencionat, d'un colectivo específico (sic). Hi ha sis mossos ferits, de moment.

Quan s'utilitzen aquests eufemismes de seguida penses que els agressors eren d'un país llatí, d'algun indret del nord d'Àfrica o, senzillament, gitanos o marginats conflictius del nostre país. Efectivament, en un altre diari amb menys manies es mencionava la filiació, resulta que eren d'ètnia gitana. La gent normaleta no pensa pas que pel fet que algú d'un col·lectiu en faci una de grossa tot el col·lectiu és condemnable, però aquestes giragonses informatives per tal de no dir les coses pel seu nom resulten absolutament ridícules. En ocasions, en canvi, s'insisteix en la filiació. Per activa i per passiva ens van dir aquests dies per la tele que l'home que va donar una coça a una dona i va filmar el tema era de Talavera de la Reina, per exemple. No fos cas que penséssim que era català. Per desgràcia, però, hi ha hagut catalans de casa bona que n'han fet de molt grosses, és clar.

Aquests dies tothom vol acollir però molta gent d'aquesta tan acollidora mira de fer trampes per tal que a les seves criatures no els toqui una escola amb massa acollits de fa temps a les aules. Així és el món. Fa uns dies, en un restaurant del barri, tenia al darrere una noia d'aspecte progre que explicava a un amic que havia demanat escola per al seu nen de tres anys i que, és clar, els immigrants tenien preferència, cosa que no sé d'un han tret però que sura en les converses. I que no hi havia dret. En els primers llocs havia sol·licitat unes escoles del barri concretes, les que tenen més fama i que són més inaccessibles, a causa de la seva situació privilegiada, a gent que tingui problemes de desplaçament, la del Bosc, la dels Tres Pins. En tercer lloc n'havia posat una altra de la qual, al menys, va dir que ara funcionava força bé, però que tenia molta gent de fora.

En mig d'aquesta gran faramalla bonista, amb teatralitzacions de naufragis incloses, trobo a faltar, com sempre, informacions serioses i aprofundides sobre la situació de la gent que ha fugit o ha de fugir, sobre els seus països i sobre la possibilitat de què els lamentables europeus que bufem cullera puguem fer algun cosa a nivell polític per tal d'intentar que sigui en els llocs de conflicte on les coses millorin. Però, és clar, som antibel·licistes, els exèrcits estan mal vistos i sovint quan s'han volgut arranjar determinades coses han acabat per empitjorar. Què farem, ara que el senyor Trump diu que ens espavilem o paguem més si volem soldadets de casa seva?

Les explicacions sobre els conflictes bèl·lics acostumen a ser confuses, difícils d'entendre, parcials o inexistents i en aquest camp el bon periodista encara té moltes tecles per tocar. Si les informacions de la premsa escrita tenen mancances, aquelles que ens ofereixen les teles clamen al cel. Fa temps que ens mirem tant el melic que ja ens passa com a les mones del conte de Rodari, que donaven voltes i voltes als caballitos i creien que viatjaven i que veien el mon mundial. Com deia l'àvia de Gente Bien, quanta llana llevan los hombres en el clatello...

LA DAME DU TEMPS JADIS...

Com se sol comentar i potser ha esdevingut un tòpic, tots els qui ja tenim uns quants anyets recordem què fèiem en el moment en què va morir Kennedy. La família Kennedy forma part d'un passat ple de mitologia política en el qual encara crèiem, de bona fe, que els polítics famosos i brillants pertanyien a una mena de raça diferent i gairebé superior. L'arribada de John F. Kennedy a la Casa Blanca va marcar l'inici d'un temps ple d'entusiasmes, molts dels quals van esberlar-se ben aviat.

La premsa rosa de l'època anava plena de princeses per casar, actrius de fama i alguns personatges privilegiats i glamourosos, un dels quals va ser Jackie Kennedy, amb la seva elegància que avui ens pot semblar carrinclona i el seu rostre, d'una bellesa una mica alternativa. Totes les famílies tenen la seva història i les seves ombres, les famílies nombroses és possible que tinguin més de tot, potser, tan sols, per causa estadística, i un munt de desgràcies de tota mena va fer que surés al volt dels Kennedy molta literatura popular que fregava la llegenda. A més a més, eren catòlics.

El xilè Pablo Larrain ens acosta a la figura d'aquella primera dama, en l'època de l'atemptat, i per això ha comptat amb la Portman, que fa un paper de premi gros i centralitza tota la història, amb uns quants bons secundaris a l'entorn, entre els quals John Hurt en un dels seus darrers papers. La pel·lícula no és ben bé una biografia, ni tan sols un retrat aprofundit del personatge o dels fets tràgics d'aquells dies, però també és , en part, tot això. Els qui ja ballàvem el rock en aquells anys tenim molt present el tema, no sé com el deuen entomar els més joves. 

Algunes pinzellades intel·ligents ens mostren la preocupació de Jackie per tenir diners, potser per tal de fer-nos entendre una mica el casament posterior, tan surrealista,  amb el senyor Onassis, un altre habitual de les revistes de l'època. També s'apunten les infidelitats del senyor president i algunes altres característiques de la política i de l'època històrica. Natalie Portman, a qui sembla que li han fet a mida el guió, dóna grandesa a algú que en un altre context ens podria semblar absolutament frívol. Hi ha imatges inoblidables i per als de casa, moments emotius, com aquest de Pau Casals, a qui diuen Pablo, tocant el Cant dels Ocells complet davant de la selecta audiència.

Una pel·lícula interessant, original, amb algun grinyol i alguns fragments hipnòtics. Encara no sabem ben bé com va anar allò del magnicidi, ens han donat tantes explicacions raretes que no ens creiem res i tot plegat restarà com un de tants misteris per resoldre. Prenent una de les referències musicals de la pel·lícula, Camelot, com tants altres castells, era un somni i, a més a més, un somni efímer. És clar que contemplant les astracanades de l'actual president em ve al cap allò tan vell de otros vendrán que bueno te harán.

ALBINONI NO HI TÉ RES A VEURE I D'ALTRES CURIOSITATS

Fa anys s'editaven uns discos de llarga durada amb peces breus, de música clàssica, eren unes sèries que portaven per títol Clásicos populares i coses semblants. Com que, malauradament, la cultura musical ha estat una de les assignatures pendents mes habituals, amb aquells discos vam iniciar, molta gent, la nostra fràgil saviesa en la matèria. També Walt Disney va contribuir a fer-nos augmentar els coneixements filharmònics, amb l'aplicació musical a algunes de les seves pel·lícules de dibuixos.

Hi ha hagut peces musicals clàssiques que han esdevingut molt populars, segons modes. Traspassaven el seu àmbit una mica elitista i per a iniciats i s'aplicaven a obretes de teatre, pel·lícules i muntatges escolars ben intencionats. Quan jo era petita per la ràdio havia escoltat sovint coses com ara el Somini d'amor de Liszt o el Para Elisa, que fins i tot van arribar a l'indret popularíssim dels discos sol·licitats.

Una de les peces que es feien servir més per il·lustrar representacions d'aficionats quan jo era joveneta era el conegut fragment del Llac dels cignes. Recordo una posada en escena maldestra i entranyable, d'un agrupament escolta, amb El Petit Príncep en escena i aquella música com a il·lustració inevitable. Com sol passar amb la música més frívola i moderna, escoltar una peca de forma recurrent, per maca que sigui, acaba produint una mena de saturació, cosa que es pot esdevenir amb una ària d'òpera o amb les Paraules d'amor serratenques.

Fa uns dies Allau ironitzava sobre l'ús de l'Adagi d'Albinoni a la pel·lícula Manchester frente al mar, ús que s'esdevé, per cert, en el fragment més dramàtic de la història. Hi ha d'altres temes clàssics a la banda sonora, però no són tan devastadorament populars. L'adagi d'Albinoni no és d'Albinoni, per cert, així que el músic no té cap culpa de l'ús i abús del tema.

Remo Giazotto, un conegut musicòleg, va explicar que havia arranjat la peça a partir d'un suposat manuscrit del músic. Avui, en general, es pensa que l'obra és, de fet, de Giazotto, especialista en el músic venecià i que no hauria composat res més que això, per cert, al menys, que se sàpiga. Tot plegat s'hauria esdevingut a finals dels anys quaranta, més o menys, tot i que l'obra es va donar a conèixer el 1958. D'aquí ve que quan jo era petita no hagués escoltat mai aquesta música, il·lustrant alguna emissió d'aquell enyorat ràdio-teatre d'aleshores, o gràcies als reculls de clàssics populars a l'abast, per exemple.

Albinoni no és un músic excessivament conegut o així m'ho sembla. Va ser un gran privilegiat, tenia recursos propis i va poder fer el que li va abellir, en el camp musical i en la resta. No va precisar de mecenatges i va morir a  una edat avançada, gairebé vuitanta anys de  l'època, que són molts, i a més a més viscuts a la Venècia del moment i, a sobre, en la dolçor d'abans de la revolució. Hi ha gent que té sort, ves.

De fet, la culpa de què una gran part de l'obra del músic ens sigui desconeguda és culpa de les misèries humanes, ja que es va perdre, amb una gran part de la biblioteca de Dresden, durant els bombardeigs de la Segona Guerra Mundial. Entre aquelles runes se suposava que Giazotto hauria trobat alguna composició la qual, adaptada, hauria propiciat el famós Adagi apòcrif.

Vaig escoltar per primera vegada l'adagi en una representació escolar, recordo que li vaig preguntar a la mestra que n'era la responsable què era i me'n va dir el títol. Crec que l'obreta era una versió molt particular de la Blancaneus i quan la nena que feia el paper principal seia en un bosc imaginari, trista i pensativa, s'escoltava la musiqueta.

Avui, l'adagi en qüestió s'ha incorporat a l'oferta que et fan als tanatoris per tal d'il·lustrar els comiats definitius. Diria que és una de les més exitoses, pel que fa a la música en viu que ens ofereixen en aquestes tristes celebracions. Al menys així es dóna feina a músics joves, vaja. Hi ha qui s'estima més música enllaunada perquè la cançoneta triada té alguna cosa a veure amb el finat. Serrat feia broma un dia, a la tele, amb les seves Paraules d'amor, que es poden escoltar a casaments, aniversaris i funerals. Suposo que el cantant deu fer un calaix esplèndid amb la utilització que se'n fa.

Personalment m'agrada més un silenci respectuós, en aquests actes, i si es fan lectures o evocacions del difunt, millor que siguin breus. Una altra moda lamentable és aplaudir la sortida del cadàver, això sol passar amb els famosos. No sé qui va començar a fer tal cosa però ve de temps, recordo que quan va morir Montserrat Roig un periodista ho va comentar al diari, estranyat. També en ocasions s'aplaudeix quan s'acaben uns minuts de silenci a causa d'alguna desgràcia. Ja sé que no hi ha mala intenció però això de la frivolització generalitzada dels aplaudiments indiscriminats em fa angúnia.

Manchester frente al mar seria una pel·lícula insuportablement trista sense algunes pinzellades d'humor intel·ligent les quals, afortunadament, no freguen l'excés. Algunes es relacionen, precisament, amb el tema funerari, o sigui que s'hi podia haver afegit això de la llista de possibles peces interpretables en el comiat del germà del protagonista, entre les quals, de forma paradoxal, podia ser-hi l'adagi.

En ocasions, en els funerals actuals, també es canta o es toca la guitarra. Un altre dels grans èxits funeraris ha estat La vall del Riu Vermell, fins i tot la viquipèdia recull el seu ús mortuori quan, de fet, la història original amb tota probabilitat fa referència a un comiat amorós. La vida i els costums populars donen moltes voltes, què hi farem. La gent més moderna recorre en ocasions a l'Hallelujah del Cohen, la qual també ha esdevingut un clàssic en els enterraments actuals i que potser acabarem per avorrir, encara més quan a causa de la mort del cantant ens la tocaven a cada moment, per les teles i les ràdios.

La música ens acompanya al llarg de la vida i ens emociona per raons diverses, moltes vegades lligades a la nostra experiència personal. La saturació que ens produeixen en algun moment determinades tonades o fragments després es reconverteix en record emotiu, encara més si la musiqueta passa de moda i ja no la podem escoltar de forma tan abusiva. 

La mort és un fet quotidià i inevitable amb el qual encara no hem fet les paus ni les arribarem a fer mai. Qui més qui menys ha imaginat com podria ser el seu funeral. Des que creiem molt menys que abans en possibles alternatives posteriors al final previsible sembla que els esforços es concentren en allargar la vida tant com es pugui, sigui com sigui i esmerçant en el tema un munt de recursos de tota mena. 

Sobre aquest fet i una improbable, però no impossible, immortalitat futura, tot i que molt remota, escriu Yuval Noah Arari a Homo deus, amb una saludable ironia sobre els canvis socials i culturals que comporta l'allargament de la vida i com, malgrat tantes millores, cada dia ens queixem més del malament que va tot, com si realment existís un meravellós passat idíl·lic en el qual els valors humans van tenir una brillantor més acceptable.

En tot cas, malgrat l'excés, tenim Adagi de no Albinoni per dies, i potser millor que deixem a gust dels nostres supervivents l'elecció del nostre comiat previsible, si és que esdevé un comiat convencional i tanatòric, vaja, que no se sap mai. Musical o silenciós, clàssic o modern, tant és, al capdavall aquests actes són una mena de relatiu consol per als qui queden, no pas pel que marxa. I quan més breus, millor, com tantes coses. 

I, res, a Albinoni el que és d'Albinoni...

EL CINE NIC I LA FASCINACIÓ DE LA IMATGE PROJECTADA

El dia 28 dedicarem la xerrada de CERHISEC al Cine NIC. La farà Jordi Artigas, la persona que més sap sobre aquest tema. La relació amb el meu barri ve del fer que la família Nicolau, que fabricava aquell estri encisador, tenia la fàbrica al Poble-sec, al carrer Nou de la Rambla. Fa temps, amb motiu dels cent vint-i-cinc anys del barri, Artigas ja ens va fer una xerrada sobre la historia d'aquells projectors i aquelles pel·lícules i l'ajuntament li va publicar, el 1998, un opuscle molt interessant. Avui té molt més material i un llibre inèdit i extens, que fa temps que cerca editorial.

Aquests dies he estat mirant per la xarxa i m'ha sorprès comprovar el gran nombre d'entrades que fan referència a aquella joguina, des de molts punts de vista. Per internet es poden veure fragments de pel·lícules, s'han endegat noves experiències fent servir la tècnica de l'estri, que avui ens pot semblar rudimentària. Van existir diferents models de màquines de fer cinema d'aquella marca però jo en recordo, sobretot, la de color verd. 

Nosaltres no en teníem, jo mirava aquelles pel·lícules a casa d'un veïnet de l'escala, de la meva edat. Amb els anys van sorgir noves màquines de cinema a l'abast, com el cine Exin. En vam arribar a tenir un, d'aquells aparells, però crec que no era Exin sinó d'alguna altra marca. També vam tenir un projector d'imatges fixes, molt rudimentari, d'aquests que es feien servir, perfeccionats, per dibuixar, i amb aquell ens miraven fotografies, de fet era un epidiáscopo infantil.

Alguns privilegiats tenien a casa màquines de fer cinema serioses, les més populars eren les Pathé i havia existit la Pathé Baby, un somni per a infants privilegiats. Abans de la televisió un veí de l'escala tenia una màquina de cinema i llogava pel·lícules ja molt antigues, de Charlot o Harold Lloyd i ens convidava a aquells passis alguns diumenges. Després algú va tenir ja projectors de diapositives, les diapositives van arribar a ser una plaga ja que els seus passis diversos, generats en viatges i visites, eren habituals i en ocasions no podies defugir l'assistència a alguna sessió d'aquell tipus, endegada per coneguts i saludats. 

Els aparells domèstics de cinema o diapositives van durar fins a l'aterratge intensiu de les noves tecnologies. Veure cinema en una casa normal tenia un gran valor afegit, amb el temps la filmació domèstica va estar a l'abast de més gent, com els cotxes modestos, es va democratitzar, vaja. Avui costa d'entendre i fins i tot de recuperar la fascinació que produïa contemplar cine casolà, encara que fos humil, rudimentari o de l'any de la picor.

A l'escola recordo haver fet amb els meus alumnes tallers de diapositives dibuixades, en paper vegetal, petits contes que després projectàvem. Una altra activitat habitual era aquella de fer un dibuixet en la cantonada d'un bloc o un llibre, un dibuixet amb petites variacions que tenia moviment quan el passaves de pressa. 

Tot ha canviat i, com amb tantes coses, l'abast generalitzat a la projecció i a la filmació ha fet que es perdés, en certa manera, la màgia, sobretot la màgia del context. En l'entrada anterior mencionava Nadar, els inicis de la fotografia i el que va significar socialment i cultural, tema al qual Holmes dedica moltes reflexions. Amb les limitacions que té la nostra memòria crec que devia resultar molt difícil, per a la majoria de la gent, abans de la fotografia, recordar com eren ells o els seus familiars en el passat, llevat, i encara, dels qui tenien calerons i es podien fer pintar algun retrat. 

De vegades, en algunes cases de pagès, es marcava l'empremta d'un infant, en fang, una maneta impresa de forma una mica maldestra, i s'escrivia la data al costat. En una casa de colònies en vaig veure una, fa anys, la primera amb la qual em vaig ensopegar. A la casa de colònies es conservaven alguns quadres i fins i tot un arbre genealògic incomplet, fet a mà. El nen de la maneta havia crescut i ens contemplava, ferotge, vestit de militar carlí, des d'una fotografia molt antiga. 

Si no vaig tenir Cine NIC m'imagino que seria per motius econòmics familiars però he de dir que la meva mare tenia una mica de mania a aquell aparell i a les seves pel·lícules, que li semblaven ximpletes i rudimentàries. Si no podies tenir una Pathé, millor no tenir res, devia pensar. L'aparell que vam tenir més endavant portava pel·liculetes que eren fragments de velles cintes còmiques, amb persones de veritat o dibuixets més acurats. 

Com a premi de consolació era fàcil comptar amb una petita lent, un visor, en el qual es posava un retallet de pel·lícula i, mirant cap a la llum, veies imatges diverses. Aquells retallets els venien en sobres, al Mercat de Sant Antoni, i eren sorprenents, allà et podia sortir de tot. M'imagino que les imatges devien tenir el seu origen en els bocins de cinta que s'arribaven a haver de tallar en les projeccions als cinemes de barri. Era emocionant quan, per casualitat, identificaves algun actor o alguna actriu coneguts. Fins i tot em fascinaven aquests records turístics que encara es venen, que imiten coses com ara màquines de retratar, i on pots veure imatges d'algun indret, vistes, resultaven absolutament màgics.

Al Museu del Cinema hi ha un fons importantíssim d'estris diversos, entre els quals el Cine Nic.  El NIC permetia fins i tot inventar-te les teves pròpies pel·lícules, però feia falta una mica de grapa. Encara queden joguines destinades a fer-nos mirar imatges de tot tipus, tot i que més aviat són ja una curiositat resistent, amb l'afegitó de què quan una cosa és fàcil de comprar i tens els diners per comprar-la quan vulguis, ja no genera el mateix desig badoc que quan no és així. En tot cas, si voleu saber més coses sobre la història de l'inoblidable Cine Nic, ja ho sabeu, el dia 28, a la biblioteca del Poble-sec.

El NIC es va anar perfeccionant i modernitzant però no va poder entomar els grans canvis en l'oferta i el consum de joguines, com tantes altres coses va fer moixoni durant els setanta. Però ha quedat en la memòria de molta gent o així m'ho sembla, malgrat que alguna persona jove m'ha preguntat, aquests dies, què era, això del cine NIC. Tot passa i l'imaginari canvia, ho vaig constatar fa poc quan, en un concurs de la tele, una persona jove no tenia ni idea de com acabava Thelma i Louise, per exemple. Em vaig sentir a mi mateixa imitant els comentaris de la meva mare davant d'ignoràncies d'aquest estil perpetrades per gent de la meva edat d'aleshores, però, com és que no ho saben?

ROMÀNTICS, TANMATEIX

L’època del romanticisme, amb els seus tòpics i els seus mites, té un gran atractiu per als tafaners aficionats a aquest garbuix indefinible, però mal definit centenars de vegades que es diu cultura. Pel que fa a la literatura de l'època, diria que de molts autors romàntics sabem més coses a l’entorn de la seva vida que no pas sobre allò que van escriure, amb poques excepcions. Parlo per mi, és clar, però crec que no vaig errada si faig extensiu aquest desconeixement a moltes més persones, fins i tot a persones força llegidores.

No sempre és culpa dels lectors. Holmes recorda, per exemple, l’oblit en el qual va caure la producció narrativa de Mary Shelley, mancada de reedicions, coneguda durant anys tan sols per una obra molt tergiversada a causa del cinema, Frankestein. El mateix passa amb molts altres, diria que encara més amb les dones que no pas amb els homes, un altre cas seria el de George Sand. L’interès per las vides ens porta a les obres dels autors i també s’esdevé a l’inrevés. No sempre una cosa es correspon amb l’altra, tal i com ens agradaria o ens imaginem els mitòmans subliminals. El passat dóna als fets i als personatges una brillantor que potser no tenien quan eren persones vives, i carregaven amb totes les seves contradiccions i  servituds.

Les millors biografies que he llegit o que he vist en el cinema provenen, en general, del món anglosaxó, amb poques excepcions. Richard Holmes és avui un dels biògrafs de culte i ell mateix incideix en les dificultats del gènere, al qual un excés d’erudició pot perjudicar tant com la frivolització novel·lesca. He llegit biografies interessants que eren poca cosa més que una acumulació de dades, cosa que les feia avorrides i feixugues, però encara he llegit molta més narrativa que pretenia ser biogràfica i queia en el ridícul, malgrat els esforços de l’escriptor, fins i tot quan aconseguia distreure els lectors.

Gairebé desconeixia aquest autor fins que em vaig ensopegar, gràcies a un regal de Reis, amb aquest llibre inclassificable, en el qual Holmes utilitza un mètode que sembla que li és propi, el seguiment en el terreny de les petjades dels personatges evocats, una cosa com ara aquestes rutes literàries del nostre temps, però llarga, seriosa, aprofundida i documentada. 

És clar que els espais canvien, el temps no perdona, els camins es perden, els edificis cauen, el turisme envaeix tots els racons. Fins i tot si aquest turisme massiu del nostre temps no fa més estralls és, moltes vegades, per ignorància. Molts romàntics van ser grans viatgers. Ho podien fer, en general tenien una economia sanejada, més encara si la comparem amb la de la resta de la gent de l’època. Un viatger no és en cap cas un turista però alguns d’ells ja presentaven trets turístics i cercaven en el viatge un pintoresquisme molt allunyat de la realitat o una pau interior que no aconseguien i que els empenyia vers un estrany nomadisme que sembla tenir poc sentit, cas de Percy Shelley.

Huellas: Tras los pasos de los románticos té quatre parts que es poden llegir de forma independent. En la primera, (1964.Viajes), Holmes explica com va seguir de jove la ruta per les Cévennes franceses que va fer Stevenson a dalt d’una somera i que va generar un dels textos primerencs publicats pel creador del doctor Jekyll. 

Stevenson no anava enlloc, ell mateix ho va remarcar en el relat, viatjava per viatjar i potser per posar en ordre les seves preocupacions a l’entorn de la relació amb Fanny Ousborne, amb qui més endavant es va casar. El llibre aplega impressions, evocacions històriques, problemes amb la pobra somera, i una descripció impagable d’aquella França rural que Holmes recupera i en la qual el record del viatge de l’escriptor ha generat interès turístic modern, fins i tot en l'actualitat es lloguen someres per tal d'emular Stevenson a fons.

En la segona part del llibre, (1968. Revoluciones), Holmes cerca a França el record de Mary Wollstonecraft, perduda gairebé en el París revolucionari, però també la de tants anglesos que van voler participar d’aquells fets, alguns dels quals fins i tot hi van deixar, literalment, el cap, o van estar a punt de perdre'l. Uns fets que van generar il·lusions desfermades, canvis diversos i violència a dojo. El lector fa certs paral·lelismes impossibles amb els fets del maig parisenc del seixanta-vuit, per a remarcar-ne les grans diferències existents, a tots nivells.

La figura de l’escriptora ens resulta propera, humana, incoherent en ocasions, apassionada sempre. Mary va tenir a França una filla amb un americà, la relació no va acabar bé i aquella nena, Fanny Imlay, tindria un destí tràgic. Wollstonecraft va tornar al Regne Unit, es va casar amb William Godwin i va tenir una altra filla que seria Mary Shelley, malauradament la mare va morir al poc temps de néixer aquesta segona nena, els parts eren un gran risc, en aquells anys.

Aquesta part del llibre conforma gairebé un tot amb la següent, (1972. Exilios), en la qual el biògraf recorre la Itàlia que va acollir Shelley, la seva dona, i tot un entorn fascinant de gent alternativa, intel·ligent, inquieta i amb un garbuix d’idees diverses de tota mena, lligades a un món que canviava molt de pressa. Un dels personatges que es pot dir que roba les escenes en aquesta tercera part és Claire Clairmont, l’altra germanastra de Mary Shelley, amb qui se suposa que Percy Shelley també va tenir amors. Holmes explica que fins i tot un conegut li far veure que ell mateix s’ha acabat enamorant d’aquesta dona, de forma retrospectiva. I és que la vida del biògraf i viatger es barreja en aquest llibre, de forma inevitable amb la dels personatges que ens evoca.

Claire Clairmont els va sobreviure tots i va arribar a vella, però la segona part de la seva vida és menys coneguda i, en tot cas, Homes acaba les seves referències amb la mort de Shelley, als trenta anys, en un naufragi. Clairmont, dona culta, es planyia, de més gran, del fet que a la seva família qui no havia escrit alguna gran novel·la o poemes contundents semblava no tenir importància. 

Clairmont va tenir una filla amb Lord Byron, la nena va morir als cinc anys, en gran part per culpa de la deixadesa del pare que l’havia arrabassat a Claire i l'havia portat a un convent per tal que en tinguessin cura, on la cura devia ser molt deficient malgrat el que es pagava. La situació m'ha evocat un cas semblant, el de la néta de George Sand, filla de Solange, a qui el pare va col·locar en un indret d'aquest tipus, on va morir. 

Moltes criatures morien de petites, tot s’ha de dir, i el pas de Shelley i la seva dona per Itàlia deixa un rastre de morts infantils que, d’alguna manera, pesa damunt de tots els personatges evocats per Holmes. Tan sols un dels fills de la parella va sobreviure, Percy Florence, qui va poder fer una vida més tranquil·la, menys excitant i segurament més feliç.

La darrera part del llibre, (1976.Sueños), la dedica l’autor a Nerval, un autor amb bones perspectives que va caure en la bogeria i en l’extravagància, una de les anècdotes més conegudes és el seu passeig amb una llagosta lligada amb un llaç, pels parcs de París. Un París ja ben diferent d’aquell del temps de la Revolució en el qual la mare de Mary Shelley va relliscar i caure a causa de la sang dels degollats amb la guillotina, durant l’època del Terror. 

Nerval va ser un home amb una personalitat polièdrica, estranya, marcada pel seu estat mental i per la incapacitat per entomar la realitat, tot i que això és matisable. Fins i tot a Holmes sembla escapar-se-li el personatge en algun moment, tot i que la seva ambigüitat també contribueix a la fascinació que ens produeixen ell i el seu entorn.

El seguiment espiritual i físic que Holmes fa de les empremtes dels romàntics i del seu entorn proper resulta fascinant. En ocasions pot semblar que divagui, que es perdi en reflexions que semblen tenir poc a veure amb el rerefons de les biografies, o que la seva veu sobrepassi el relat amb consideracions marginals sobre la tasca de recerca endegada. Però una immensa erudició, que sembla imperceptible, i la grapa de l'escriptor a l'hora de reflectir situacions i personatges ens retorna de seguida a un passat relativament llunyà. 

La darrera part, la de Nerval, ens fa reflexionar així mateix sobre l’esclat de la fotografia i el que va suposar, un dels personatges que hi retrobem és l'inclassificable Nadar, per exemple. Ja no ens hem de conformar amb retrats pintats, ara comptem amb els rostres reals de molta gent, en podem copsar l’envelliment progressiu, l’aspecte que tenien en diferents moments de la seva vida. Avui, quan la facilitat per congelar els instants i els rostres és immensa, potser no resulta fàcil pensar en què va representar aquell canvi.

Huellas: Tras los pasos de los románticos no és ben bé un conjunt de biografies, ni una novel·la, ni un assaig, ni un llibre de viatges, ni un aplec d’itineraris sentimentals. Recull la millor tradició dels grans autors europeus, com ara Zweig, i ofereix una mirada més moderna al passat, fins i tot hi trobem pinzellades iròniques, del millor humor anglès,  subtil i en ocasions gairebé imperceptible. Cal parar atenció a les dates en les quals l'autor situa cada capítol, lligades a la seva experiència vital i que reflecteixen un passat propi situat en un moment històric puntual.

Admeto que m'han interessat més les dues parts centrals, potser pel fet que en aquestes les dones i els infants hi tenen un paper rellevant i decisiu. Stevenson amb la seva somera i Nerval amb les seves dèries i múltiples personalitats no m'han emocionat de la mateixa manera. Però, en tot cas, és aquest un d'aquells llibres que incita a cercar-ne altres del mateix autor tot i que per aquests verals en podem trobar, encara, poquets. 

En ocasions tinc la sensació de què en el present tenim una tirada inconscient al barroc sentimental però crec que també portem al damunt un gran equipatge indefugible de romanticisme mal assimilat.